Records_03 - Transcripció
Testimoni: Maria Assumpció Puchades Benito (Granollers, 1921-2014)
Data gravació: 6-6-2008
Hora: 13:23
Durada gravació: 20' 08"
Lloc de la gravació: menjador de casa de la testimoni.
Intervenen:
A- M. Assumpció Puchades Benito
E- Enric Bosch Puchades, fill
A l’Hospital de Sant Pau, després del bombardeig
00:00:00 E- Mare, recordem més coses d'aquelles...
A- De què?
00:00:12 E- Per exemple, l'altre dia parlàveu de qui més hi havia a l'Hospital de Sant Pau, quan veu estar ingressada, d'aquí Granollers.
00:00:20 A- Totes són mortes.
E- Però recordeu algun nom?
00:00:25 A- Ah, sí, què et penses? No me'n recordo jo dels noms.
00:00:28 E- D'aquí Granollers, sí que coneixíeu...
00:00:31 A- No, [no s'entén]
E- Aquella del carrer Barcelona, no, dèieu aquella l'Aurora, la mare de l'Aurora Masat...
00:00:37 A- Ah, la metgessa, la Masat, si! Que el seu marit tocava en una orquestra, tocava, no sé què tocava...
00:00:42 E- Aquesta com se deia?
00:00:44 A- Es deia Soledat.
00:00:45 E- Soledat.
00:00:47 A- La Soledat, i l'altre es deia... la mare d'aquesta d'aquí dalt, com es deia aquesta? La Soledat és la que me'n recordo més. L'altra... Maria, es deia Maria. I els altres no, totes ja són mortes.
00:01:02 E- Si, perquè eren més grans. Aquesta Soledat que ja era casada, allà?
00:01:08 A- Sí, ja tenia aquesta nena.
00:01:10 E- Casada amb aquest, un... aquesta nena.
00:01:12 A- Aquesta nena i un nen. Hi ha un noi, també.
00:01:16 E- I l'altra, aquesta que dèieu la Maria?
00:01:18 A- La Maria també. Tenia, em sembla que és un noi i una noia. Aquesta que viu, que és casada aquí, aquí al costat de casa l'alcalde1. No, casa de l'alcalde, no, més avall, la tintoreria. La Maria, però no sé...
00:01:35 E- [?] tampoc no sabeu com se diu?
00:01:37 A- No. De fet fa anys que no la veig. Quan la veig: "Ai, què tal Assunción?" Sempre em fa uns petons perquè, clar, sempre havia vist que amb sa mare... Però de les altres ja no me'n recordo. Una era d'allà la plaça del quartel, aquella no sé com se diu.. Ja és morta, també. Em va dir que era morta. No me'n recordo com se deia.
00:01:57 E- I aquestes de..., que estaven més ferides o més greus, o...?
00:02:00 A- Aquestes, l'una tenia el braç.
00:02:02 E- El braç qui era la Soledat?
00:02:04 A- La Soledat, tenia el braç i la mà aquest tros d'aquí se li va emportar, el colze i això. I la Maria, què tenia, la Maria?
00:02:13 E- I aquesta Soledat és aquella que l'ona expansiva, era a la plaça i la va...
00:02:18 A- Cap el carrer Santa Esperança, i es va quedar, diu que es va quedar sense roba. I no sap qui li va tirar un llençol. Ens feia riure! Oh! Era molt..., era molt de la broma, aquesta.
- "No sé qui era que em va tirar un llençol, perquè mira! jo anava tal com vaig venir al món", ha, ha! me'n recordo que deia.
A- Però... No, les altres no. També les coneixia, però aquestes dues eren les que anàvem més juntes. No, ja hi havia més colla. Una era del carrer, però com se deia aquella? Aquella pobra, perquè caminava molt a poc a poc perquè li va tocar la cama i el braç. I també aquesta, un dia la Soledat em va dir: "Saps la Fulana? Ja es morta." Dic “Què dius ara!”, Diu “Sí”. Però aquestes jo, es clar, les veia grans, ja eren casades i... i totes tenien criatures...
00:03:11 E- I la tractaven de nena, no?
00:03:13 A- Exacte. Jo, mira...
00:03:15 E- "La nena, la nena." Perquè... No hi havia ningú més petit?
00:03:19 A- No, més jove no, allà no. Totes eren més grans.
00:03:21 E- I que estàveu, en una sala molt gran... [?]
00:03:24 A- Ui, sí, una sala molt gran. No sé quants llits hi havia, no ho sé. Molt gran, una sala gran, sí, sí.
Una va fer testament
A- Si, si, jo ho vaig veure allà, va venir un notari i un va fer testament. No era d'aquí Granollers, no. Era un que estava molt malament. I allà... devien ser els seus fills:
- "Oi que m'ho deixes a mi?" Aquella tan deia sí, com deia...
- "Ai, calleu. No feu soroll perquè estan fent testament."
1 Es tracta de la casa de Josep Mayoral, alcalde llavors de l'entrevista, situada al carrer Miquel Ricomà.
- "Ostres, noi! Què és això del testament?"
A- Va venir un notari i era l'altre [?].
- "I a mi que m'ho deixeu, això?"
A- I l'altre: "Si, hereu, sí", feia que sí. El notari apuntava. I així que la infermera va dir:
- "Aquí, que estan procuren per ells, aquests. Procuren per ells."
00:04:14 E- Cadascú anava estirant per ell.
A- Sí, allà, moribunda... No sé si... és clar, era una dona, però li feien fer testament.
Una infermera li desenredava els cabells
00:04:24 E- Perquè... era un pavelló de dones, separades les dones?
00:04:26 A- Sí. Sí, això sí. No hi havia homes.
00:04:30 E- I hi havia gaires infermeres? No ho recordeu.
00:04:34 A- Corrien per allà una que es deia Maria, l'altra que es deia Jovita. Un nom que no havia sentit a parlar mai. Jovita, l'altra que es deia Maria. I les altres no me'n recordo. Perquè aquesta va ser la que va... Tenia més paciència, la Maria a desfer-me les trenes, els embolics que tenia jo aquí al darrere.
- "Va..."
A- Això quan me podia sentar, eh? Quan em vaig poguer sentar al cap de dos mesos.
- "...una mica cada dia, eh? - "Que et mareges?"
- "No, no em marejo, no."
- "Sinó, plegarem. Hi tornarem una mica més demà."
A- No, no, però uns enredos! Mare de Déu Santíssima! I em pensava que me les tallaria, les trenes. Però deia:
- "Que te les estimes, les trenes?"
A- Deia: "Sí."
- "Doncs ja les dallò... Ja les desenredarem."
00:05:22 E- I us les desenredava.
00:05:24 A- Sí, "Ja te les desenredaré."
00:05:26 E- I després tornar a trenar-les.
00:05:28 A- Sí. Sí, sí.
El menjar a l’Hospital de Sant Pau
00:05:30 E- I menjar què...?
00:05:32 A- Ho, ho!, No, menjar... res, no hi havia res.
00:05:36 E- Que us portaven cigrons o...?
00:05:38 A- Cigrons crusos que feien "cluc". Un parell de cucharons de cigrons crusos, i apis2 tu!... Llet de... polvo. Jo llavors ja no en menjava de l'hospital, jo menjava lo que em portaven, perquè hauria passat una gana que ara penso que encara estaria moribunda. Ja tenia gana, em portaven menjar... els tios de la farmàcia. I aquella, la tia Camila3 que li dèiem, mare d'aquesta la Josefina que s'està amb en Pere Ullastre. A casa d'en Pere se n'ha anat.
00:06:22 E- Està bé. I, a veure... Unes coses, posats a recordar.
00:06:24 A- Però per què em fas?
00:06:26 E- Ah, per recordar-ho.
00:06:28 A- Si tot això ja ha passat, tot això! Històries, batallites
Tancada a l’ascensor durant un bombardeig
00:06:32 E- Sí, que... Quan veu quedar tancada a l'ascensor...4 L'altre dia em vaig dedicar a mirar dates que podrien ser. Perquè, recordeu que era un dimarts, no, que...?
00:06:42 A- Sí, que era el dia que el meu pare5 anava a Barcelona.
00:06:46 E- I si era... gaire... primavera, o feia fred, era l'hivern...?
00:06:54 A- No fred, no en feia, no.
00:06:56 E- Feia bo?
00:06:58 A- [no s'entén] Ai, vull dir, calor no en feia, vull dir. Però fred tampoc. Em penso que feia bon temps.
E- Feia bon temps.
A- El vaig anar a acompanyar jo. "Ja el vindré a acompanyar jo." I ens vam quedar allà tancats. Oh!
00:07:10 E- I quanta estona hi veu estar?
00:07:12 A- Ah!
E- No ho recordeu. Era el matí, tarda... ?
00:07:14 A- Al dematí. Sí, era al dematí.
00:07:18 E- Que això era al carrer Aragó?
00:07:20 A- Sí, la casa Nestlé era al carrer d'Aragó. No sé on t'era, però era al carrer d'Aragó.
00:07:24 E- Vaig trobar una fotografia.
00:07:26 A- Del carrer d'Aragó?
00:07:28 E- Sí.
A- Ah, veus!
2 “apis” = tampis = prou
3 Camil·la Rafart era cunyada de Joan Ullastre, oncle de l’Assumpció Puchades. Vivien a Barcelona.
4 Va ser a l’ascensor de la casa Nestlé de Barcelona, durant un bombardeig.
5 El pare era Enric Puchades Domingo (1883-1946), que va obrir la botiga de can Puchades el 1909. Durant la guerra, els dimarts anava a Barcelona a comprar queviures a alguns proveïdors.
00:07:30 E- De la casa Nestlé, ja us l'ensenyaré. I... bueno... No, perquè he trobat... Si és de l'any 37, hi va haver un bombardeig, bombardeig que fos un dimarts, eh?
00:07:40 Un 16 de març, un altre i després ja ens anem al 17 d'agost i l'altre al 7 de desembre.
00:07:48 A- No exactament, no me'n recordo, això de...
00:07:50 E- I si era l'any 38, abans del bombardeig d'aquí.
00:07:52 A- No.
E- El 38 no?
00:07:54 A- No, no, això era al principi...
00:07:56 E- Bastant abans del bombardeig d'aquí?
A- Sí, sí, si...
00:07:58 E- Un 11 de gener.
00:08:00 A- Perquè li donaven molta cosa. A llavors li donaven bastanta cosa i per ajudar-lo a portar, hi anava jo.
00:08:06 Perquè un va ser l'11 de gener, una altre el 25 de gener, 22 de febrer, el 19 d'abril i després ja el 24 de maig, una setmana abans del bombardeig d'aquí.
00:08:14 A- No, no, no, no. Això era l'any 37.
00:08:18 E- L'any 37. Doncs... dels primers bombardejos. Pot ser el del 16 de març...
A- Sí, poder sí...
00:08:24 E- Si feia bo.
A- Sí...
E- O si fos l'any 38, ja ens anem al mes de febrer o... Però si dieu que encara hi havia a gènere...
00:08:34 A- Sí feia.. [No s'entén]
00:08:36 E- I el què us donaven era per poder vendre?
00:08:38 A- No, per nosaltres.
E- Per casa.
A- Per nosaltres.
00:08:40 E- I què us donaven? No us donaven, venien.
00:08:42 A- Xocolata...
00:08:44 E- L'avi els hi comprava, no?
A- Si, llavors també vam anar a...
00:08:46 E- Xocolata de quina, Nestlé?
00:08:48 A- Xocolata Nestlé, sí. Xocolata Nestlé i molts pots de llet.
E- Pots de llet.
00:08:52 A- Pots de llet, que això era una solució molt grossa.
00:08:54 E- Pots de llet... condensada?
A- Llet condensada. I després també anàvem als cafès La Garza, que també li donaven cafè i... Perquè al meu pare també li agradava prendre una mica de cafè. Però llavors tota la gent:
00:09:06 - "No tindríeu pas una mica de cafè, que aquell li va bé."
00:09:10 - "Sí, mira, us donarem mitja lliure de cafè, però doneu-nos mitja dotzena d'ous"
A- O no sé quin intercanvi feia. Ha! Però... pessetes res! Però això havia de ser un que sigués molt amic perquè sinó...
E- Mm..
00:09:26 A- ..res!
00:09:28 E- El què anàveu a buscar era per poder menjar?
00:09:30 A- Lo que anàvem a buscar nosaltres era per menjar, sí això mateix.
Anava en bicicleta a Palou i Lliçà a buscar menjar
00:09:32 A- Com ara, que veníem amb un Pepito, li he dit:
00:09:34 - "Veus, aquí aquesta casa, a Can Ribes, d'aquí a Palou, jo venia a buscar la llet."
00:09:40 Diu: "Veníeu suada!"
00:09:42 A- Dic: Sí, cada dia. Dic: I, hi havia dies que hi havia vingut nevat i tot. I passava per la roda del carro. La bicicleta per la roda del carro. Dic: I venia aquí... Dic: "Déu els hagi perdonat, pobra gent!" És clar, jo era jove. Dic, devia tenir 14 anys o 15 anys, perquè això si que és abans del bombardeig...
00:10:00 E- I amb quina bicicleta era? Aquella de les 1.500 pessetes roges...?
00:10:02 A- Aquella que em van comprar, 1.500 pessetes roges, caram! I tant! perquè jo....Hi havia una altra bicicleta que era de la tia Anita, però era massa petita i jo no hi podia podia... l'ampolla de la llet, el cabàs, i les meves cames no, no hi arribava i em van comprar una... aquesta bicicleta. La meva mama:
00:10:18 - "Mil cinc-centes pessetes!... Què vols fer?"
00:10:20 El meu pare li deia:
- "Són roges! Que no valdran."
- "Mare de Déu! Mil cinc-centes pessetes, una bicicleta! Quan valien 75 pessetes, la que vam comprar per en Josep Maria!"
00:10:30 E- Valia 75, i l'altra 1.500?
00:10:32 A- Sí, per això, un salt molt gros.
00:10:34 E- Sí, sí.
A- I la meva mare:
00:10:36 - "Mil cinc-centes pessetes...! Però bueno, vaja, amb aquesta bicicleta hi aniràs bé?"
00:10:40 A- Dic:
- "Es clar, al menos jo puc pedalar. Que si no, no podia pedalar amb aquella tan petita de la tia Anita."
00:10:46 A- Que també corria per aquí, aquesta de la tia Anita, em penso que la van llençar.
00:10:48 E- I tant si era hivern com estiu? Això, quan veu començar a anar-hi, amb la bicicleta, a buscar coses?
00:10:56 A- Ai, no sé quan devia començar. No sé, devia començar l'any 37. Sí, perquè llavors també anava a Lliçà a buscar un pa.
00:11:06 E- A Lliçà mateix, al poble? Lliçà de Vall?
00:11:08 A- A Lliçà d'Amunt.
00:11:10 E- A Lliçà d'Amunt.
A- Anava a una botiga que hi havia que en deien a Can Puig. Allà, aquella gent, eren clients de casa. I feien forn de pa i a més a més eren botiga. I ens donaven un pa cada setmana. Doncs cuita-corrents a buscar un pa. Oh, hi anàvem molt. I aquí, aquesta gent que els venia a buscar la llet. Després aquests tios que...
00:11:28 E- A can Ribes a què, a buscar la llet?
00:11:30 A- Aquí, a Palou. I després aquí a can... A... ara hi ha l'autopi... no, l'autopista, l'autovia aquesta de, l'AP7. A can Bona, em sembla que diu can Bona. Us ho he ensenyat moltes vegades. I a aquesta casa també venia a buscar la llet i ens feien una dotzena d'ous. I de tant en tant algun conill. Eren uns oncles de la Mercè d'en Vicens6 .
E- Ah
00:11:56 A- Ara hi ha un restaurant.
00:12:00 E- Però és aquí a la...
00:12:02 A- L'autopista de l'Ametlla... No, l'autopista que va cap a Barcelona.
00:12:04 E- La carretera del... la C17.
00:12:06 A- Ah, exacte!
00:12:08 E- La que abans era la 152.
A- Això!
00:12:10 E- Que hi ha un restaurant, cal Romeu o can...
00:12:12 A- No, can Romeu, no. És un a mà esquerra..
E- A ma esquerra...
A- Can Bona, que és allà on va néixer en Ramon7 .
E- Ah, en Ramon.
00:12:18 A- En Ramon el dia dels nacionals, va néixer allà.
00:12:20 E- El 28 de febrer va néixer, no?
00:12:22 A- 28 de gener.
6 Vicens Puig Benito (1903-1977) era cosí de M. Assumpció Puchades Benito, casat amb Mercè Merí Molist.
7 Ramon Puig Merí, fill del cosí Vicens Puig Benito.
00:12:24 E- Ah, de gener.
00:12:26 A- De l'any 39, va néixer. Doncs allà també n'anàvem a buscar.
00:12:30 E- Allà anàveu a buscar també llet?
00:12:32 A- També llet, també en feien llet. I després ous, també. I de tant en tant:
00:12:36 - "No teniu pas un conill?, la meva mare deia si teníeu un conill."
00:12:40 - "Bueno, ja us el matarem, va!"
00:12:42 A- Però també li havies de donar....
00:12:44 E- Alguna cosa...
A- ...llet, o xocolata.
00:12:48 No, aquests d'aquí, de can dallò, volien els cèntims, eren uns ganyons.
00:12:52 E- Els de can Riba?
00:12:54 A- Can Riba, sí. Aquests de can Ribes del Pla.
00:12:56 E- Can Ribes del Pla, que hi havia hagut l'hotel..
00:12:58 A- Sí, que hi havia hagut un restaurant
00:13:00 E- L'Hostal del Vallès.
00:13:02 A- Ah, exacte, l'Hostal del Vallès. Que eren ganyons, aquella gent! Li explicava a en Pepito, dic, feia un fred que pelava. Dic, jo venia a buscar, passava per les rodes dels carros que havien passat, que, hi havia la neu. I arribava aquí, i dic, amb un fred que feia!
00:13:16 - "Escalfa't, noia, escalfa't. Escalfa't aquí a vora del foc."
00:13:20 A- I doncs, estaven instal·lats, [...] un tassó de llet, ben calent. Diu:
00:13:26 - "Estem esmorzant perquè fa molt fred, un tassó de llet..."
00:13:28 A- Mai, em van dir: "Vols un vas de llet?" Mai! Jo arribava a casa: "Teniu, que són més ganyons aquesta gent!" Això sí, les pessetes, sí! No me'n recordo què valia, però, cobrar sí. Són d'aquells que també es devien fumer, que quan es va acabar la guerra, es devien trobar que no en tenien ni cinc perquè els diners no van valguer. Ha, ha! Dic jo, eh, no ho sé. Però bueno, mira. Anava a ma mare...
00:13:52 - "No rondinis, va! Ja te'l veuràs aquí a casa."
00:13:54 - "Sí, però vès que..."
00:13:56 A- Mai em van dir... Així com aquesta gent d'aquí.
00:14:02 - "No, no, gràcies."
00:14:04 - "Va, veu una mica de cosa, vinga! Menja això!"
00:14:06 A- Aquests d'aquí de Can Bona, aquests era una altra manera de que estés... La jove, que la jove va morir ja fa pas molt temps, encara l'havia vista vàries vegades a missa de 12. Jo entrava, jo sortia de missa d'11 i ella entrava. "Ai, què tal?" I ara ja em van dir que es 'via mort. I ara ja no sé qui hi ha.
00:14:30 E- Està bé.
A- Ai, nen, no em facis explicar històries!.
Es barallaven per les engrunes
00:14:32 E- Us barallàveu per les engrunes, no?
00:14:34 A- Ah, això sí, els nens ens barallàvem.
00:14:36 E- Això era encara aquí...
00:14:38 A- Això era aquí a casa.
E- ...aquí can Puchades?
00:14:40 Sí, però les engrunes de pa, si quedava una mica d'engrunes de pa, la meva mare:
00:14:44 - "Deixa-les-hi estar per la Montserrat8, que no menja tant."
00:14:48 - "Bueno, bueno, doncs que se les mengi ella."
00:14:50 A- No, no les treiem aixís pels ocells, no. [espolsar les estovalles] Ha, ha!
Feien intercanvis amb el xampany
00:14:54 E- I amb la gent intercanviaveu...?
00:14:58 A- Xampany. Com que hi havia...
00:15:00 E- Però xampany, què, una ampolla?
00:15:02 A- Sí, i abans hi havia uns... Em penso que per aquí a casa, encara corria un... Com unes menes de coses que hi posaven, que sortia el xampany, saps? però diguéssim, com una cullera, com per un vas..
00:15:14 E- Per beure a galet.
00:15:16 Sí. I és clar, hi van haver-hi molts casos de tifus. I llavors aquella gent es quedaven... No els deixaven menjar res, pobra gent! Al temps de la guerra, hi va haver... aquells nois de can Bosch que es van morir. I llavors el metge un rato els hi deia:
00:15:32 - "Si tinguessin una mica de xampany per animar, el xampany els animaria."
00:15:38 E- Menjar no els hi deixaven menjar, però de xampany sí.
00:15:40 A- Sí, però "Els animaria", perquè el xampany anima, oi?
00:15:44 - "Només una culleradeta."
00:15:46 - "Sí, però vès, on te'l trobes."
00:15:48 A- I a casa ens en donaven, a can Codorniu, de xampany, eh! Ens en donaven.
00:15:54 E- I llavors què feien? Els en venien i els donaven una ampolleta, un gotet...?
00:15:58 A- Una ampolla, una ampolla, per beure, una ampolla. No, no... E- Tota l'ampolla?
8 La Montserrat era la petita del germans Puchades Benito: Anna “Anita” (*1910) , Josep Maria (*1913), Maria Assumpció (*1921) i Montserrat (*1925).
00:16:00 A- ...els hi donàvem tota l'ampolla, sí.
00:16:02 - "Però, bueno, però què voleu?"
00:16:04 - "No, no, no."
00:16:06 A- Poder sí, que per alguna... I potser la meva mare, amb alguna li havia donat:
00:16:08 - "Teniu, ja la teniu, que es posin bons i..."
E- I es curin.
00:16:12 A- I això mateix. Estic segura que perquè no... De diners no en volien, no. Si, ai, deien "No serveix per res. No serviran per res."
Els diners no serviran per res, comprem...
00:16:24 Mira, quan va sapiguer que no servirien de res, se'n va anar a can, a can... Espera't, sí. Allà a la Plaça de les Olles, a can Baldufes, que tenien una... La meva mare sempre deia:
00:16:36 - "Aquella alfombra tan grossa que hi ha a can Baldufes, d'aquí que pugui, me les compraré. Les compraré totes, la grossa, la mitjana i les dues petites per posar al costat. Per posar aquí al quarto", deia.
00:16:48 A- I una alfombra molt grossa, molt maca. I... hi va anar.
00:16:52 - "Vés, vés, vés."
00:16:54 E- Quan era, abans del bombardeig?
A- Sí...
00:16:56 E- Pensant que ja els diners no valdrien res.
00:16:58 A- Com que els diners no valdrien res, saps?. Perquè llavors, en Pere Mogas9, ja ens ho va dir:
00:17:00 - "És clar, no valdran res, eh! Ja han sortit unes llistes de no sé què, de no sé quantos, que aquests sí que seran bons, però els altres no."
00:17:08 A- Allà ens diu adéu:
00:17:10 - "Va, vinga! Doncs me'n vaig a comprar..."
00:17:12 A- Se'n va anar a can Baldufes a comprar totes les alfombres. I quan es va acabar la guerra, al cap d'un quant temps, a la parròquia, és clar, era el cine aquí baix, aquí al Mundial. Un dia deia el senyor rector no se què, que volia comprar una alfombra perquè aquí, perquè allà, perquè al menos no es veiés tant... al capdavall allò, es clar, es veia la.. com si diguéssim el teatre o no sé què. I la meva mare:
00:17:36 - "Vaig a donar aquesta alfombra."
00:17:38 A- I jo sé que li deia el meu pare:
00:17:40 - "Tant que te l'estimaves, aquesta alfombra!"
00:17:42 - "No, no, la vaig a donar a la parròquia."
9 En Pere Mogas era el director de la sucursal de la Caixa a Granollers.
00:17:44 A- I la va donar. La més grossa de tot, la va donar a la parròquia perquè no es veiés.. I era vermella, i molt... bueno, aixís, tota de colors.
00:17:52 - "I mira, veus que ha quedat bé? Que queda ben arreglat l'altar! Al menos ja que no tenim iclésia, doncs mira, queda més ben arreglada, amb aquesta alfombra"
00:18:00 E- I era aquí en el Mundial, no?
00:18:02 A- Sí, era al Mundial.
E- Mm
00:18:04 A- Sí, el mundial, era. Era l'iclésia
Escoltaven la ràdio d’amagat
00:18:10 E- I llavors escoltàveu la ràdio d'amagat? Que teníeu una ràdio a l'armari, o no sé... Com anava això?
00:18:14 A- Sí, sí. Bueno, jo això no sabia, jo no l'escoltava. L'escoltava el meu pare, sí. La ràdio..., com ne dèiem? La ràdio no-se-què.
00:18:24 E- Ràdio Barcelona?
00:18:26 A- No.
00:18:28 E- Ah, no, no, Radio Barcelona era d'aquí,
00:18:30 A- No, era de fora. No sé si era d'Itàlia o de.. la ràdio. Que aquesta donava notícies també d'en Franco, del cantó d'en Franco. Que perquè clar, aquests d'aquí "Hem arribat fins allà, hem guanyat això, hem d'allò, això, allò". I volia dir que anaven endarrere, però et feien creure a la gent que anaven endavant. I llavors sí que ho escoltava, la ràdio..., la ràdio... Aquest armari que tens tu, la tenia allà dintre.
00:18:58 E- L'armari de can Vallhonesta?
00:19:02 A- Sí. En aquell armari tenia aquella ràdio. I me'n recordo, era una marca que deia Crosley, Crosley Ràdio. I llavors, era molt bona aquesta ràdio, perquè goita!, se sentia ficada allà dintre i era de l'estranger Això sí.. d'on era? No, de França no era, no. Em sembla que era aquesta emissora era...
00:19:24 E- Italiana?
00:19:26 A- Home, aquests d'Itàlia, és clar, més aviat anaven a favor d'en Franco.
00:19:32 E- Hmm, Ja pot ser.
00:19:36 A- Ai, Senyor! Bueno, aquests d'aquí, la Pirinaica, que en deien la Pirinaica, era a Andorra, em sembla aquesta. I aquesta, es clar, tota era... "Hem guanyat això, hem guanyat allò" i volia dir que ho havien perdut, i tot era guanyat, "Hem guanyat aquí, hem guanyat allà..."
00:20:04 E- Bueno, doncs molt bé! Si... hem d'anar a dinar, doncs anem a dinar, potser.
00:20:06 A- Quina hora és?