Històries de detectius

Històries de detectius Colla de 5è Escola Pla del Puig Curs 2021-2022

HISTÒRIES DE DETECTIUS UN ROBATORI MOLT OPORTÚ. Arnau Abardia Pino MISTERI AL CREUER. Martina Blanes Ventura ON ÉS LA COPA? Elias Boughaba Shouli LES BAMBES DEL GERARD. Arnau Coma Sala SANG AL CASTELL DE CARDONA. Xabier Durán Sánchez DIARI DE LA DETECTIU CAMACURTA. Jana Fernández Cantón UN GORIL.LA DE PEGA. Pol Fernández Forch LES COPES DEL CLUB. Èric Martínez Cruz UN LLOP A L’ESCOLA. Ian Moliné Guerrero UNA DESAPARICIÓ INESPERADA. Biel Palacios Pascual LA CLAU DESAPAREGUDA. Nil Palma Vila QUIN SABOTATGE! Pol Puig Serdà ROBATORI I SEGREST A L’ESCOLA. Wassima Saidi Khamri Nasr UN CONCERT CATASTRÒFIC. Med Sajuán Lavilla UNA INVESTIGACIÓ DE PEL.LÍCULA. Aina Serrano Pérez I PER FI…CAMPIONS! Èric Torné Rivas EL COL.LECCIONISTA DE JOIES. Elena Urango Rodríguez ATRACAMENT AL CINEMA. Hugo Marc Velasco Romero

UN ROBATORI MOLT OPORTÚ

Un robatori molt oportú El centre comercial de Badalona era enorme: tenia tres plantes i un soterrani amb un pàrquing de cotxes. Hi havia cinemes, botigues, restaurants, etc. El passadís era llarg i ample. Les botigues eren,la majoria, de roba , però també hi havia botigues d’esports , de videojocs,de joies, …A la primera planta hi havia els cinemes. Tenien unes pantalles gegants i molts seients. Els restaurants (n’hi havia uns tretze) eren còmodes i amples.

En Pere, el senyor que feia les crispetes era molt amable i sempre donava un mica més de crispetes de les que havies demanat. Era un home alt i amb el cabell ros. La senyora de la neteja, la Inés era molt educada i sempre netejava quan acabaven les pel·lícules. Tenia els cabells llargs, arrissats i molt blancs.

La Carme, la mestressa d’una joieria que es deia “Joies Esplèndides”, en canvi, era tot el contrari: mal educada i avariciosa. Sempre anava molt ben vestida i tenia el cabell curt i molt negre. El Denís, el fill de la joiera, era mal educat, com la seva mare, i sempre contestava

malament a totes les persones que li deien alguna cosa que no li agradava. Tenia el cabell del mateix color que la seva mare.

També hi havia per allà el director del cinema, el Ramon, que era respectuós i bona persona.

Era un senyor rodanxó i era ben calb. Solia portar un anell.

Aquell dia, quan van anar a posar les pel·lícules…SORPRESA! No hi eren totes. Precisament la que havien d’estrenar aquella tarda havia desaparegut i, ostres! la de l’endemà també.

L’encarregat va regirar tota la sala de projecció: no les va trobar. Va anar a parlar amb els vigilants i amb el director. Van regirar tot el centre comercial: les pel·lícules no van sortir per enlloc.

El propietari no volia fer un escàndol i va optar per no trucar a la policia. El Ramon va trucar al detectiu Alex Toi. Quan l’Alex va arribar el primer que va fer va ser donar-li una targeta amb el seu nom i el seu número de telèfon a el Ramon . A continuació va anar a veure la sala del robatori.

El primer que va fer el detectiu va ser interrogar a totes les persones que hi havia a prop: on eren i què feien.

-A la hora del crim jo estava venent crispetes. -li explicar el Pere, el venedor de crispetes.

-En aquell moment havia acabat una pel·lícula, així que jo estava netejant. -Li va explicar la Inés, la senyora de la neteja.

-Jo estava venent un anell a una senyora. És inútil que m'acusin d'haver robat sis cintes de pel·lícules. - va contestar enfadada la propietària de la joieria.

-Jo no era a dins del centre comercial, no he pogut robar les cintes. - es va excusar el Ramon, el propietari dels cinemes.

-No, no i no! Jo no he sigut, no he robat sis cintes de pel·lícules, així que deixa’m en pau! - Va contestar-li el Denís, el fill de la botiguera.

-Aha! Una crispeta a la sala del delicte. Això és una bona pista. -Va dir l’ Alex mentre agafava una crispeta i va veure que hi havia una mica de baba.

Al cap d’una estona investigant, l’ Àlex va marxar de la sala del màquines. Anava pel passadís quan va veure un petit tros de diamant. Quan el va agafar, li va semblar de plàstic. L’Alex, es va quedar, el tros de diamant i va seguir investigant. Encara no estava content amb el que havia trobat i va decidir tornar a la sala del crim.

-Aha!- Va exclamar l’Alex.- Això se m’havia passat! Un guant foradat. El forat està a la mà esquerra, al dit índex. Això és una altre bona pista, s’ha d’investigar al màxim.- Es va dir el detectiu.

Al sortir va trobar la venedora de joies.

-Eh, jo me’n vaig, que tinc de vendre un rellotge, un diamant, eh?... plàstic, bé, res.-Va dir la Carme.

L’Alex va pensar i pensar i va elaborar un pla. El pla era que es disfressaria i aniria a espiar tots els sospitosos sense que s’adonessin. Així els vigilaria i ells no s’adonarien.

En Pere, que estava venent crispetes, era amable amb tota la gent.

En Ramon estava parlant amb els seus treballadors i donant-los la paga, a cada un el mateix diner.

La Inés estava netejant, com sempre. Quan va acabar una pel·lícula, va veure l’ Àlex i va saber que era ell. L’ Àlex es va adonar que la Inés l’havia reconegut i va parlar del robatori.

Llavors l’ Àlex va anar a veure la Carme amb la disfressa. El Denís també estava allà i s’estava barallant amb la seva mare perquè volia que l’hi deixes el telèfon mòbil. El Denís intentava prendre-li el mòbil de la butxaca i, sense voler, va tombar una prestatgeria amb joies. Just després de tornar a posar la prestatgeria al lloc i endreçar les joies va arribar un client. Volia un anell de diamants.

-Això és de plàstic -Va dir el client.

Aquest senyor era un comprador de joies i després valorava el lloc on havia anat a comprar les joies. Sabia reconèixer les joies. Zero estrelles! Això és el que li va donar a la botiga “Joies esplèndides”.

L’Alex ja tenía bastant clar qui era el culpable, però per si de cas va tornar a la sala del robatori una altra vegada a fer comprovacions. Va trobar una altra pista: un rellotge. Ara l’Alex anava a comptar de nou el nombre de cintes robades . En faltaven cinc. llavors va lligar caps i va convocar als sospitosos a la sala del crim.

-Sé qui és o qui són els culpables.- Va dir l’Alex.- Els culpables són la Carme i el seu fill Denís!

L’ Alex ho va saber perquè els culpables van dir que hi havia sis cintes robades i encara no se sabia quantes cintes s'havien robat. I la Carme, no només havia robat sinó que també havia estafat a molta gent amb joies de diamants de plàstic. Amb el robatori volia despistar al Ramon, que ja feia dies que li feia moltes preguntes sobre els diamants que venia. La Carme va decidir crear una cortina de fum per desviar les sospites sobre les falsificacions de diamants que ja feia temps que portava a terme.

Els culpables van intentar escapar, i l’Alex no els va perseguir. Quan els culpables van sortir hi havia uns quants policies amb cotxes.

A la Carme li esperaven uns anys de presó i el Denís, quan sortís del reformatori amb 18 anys, potser aniria a la presó.

Arnau Abardia Pino

MISTERI AL CREUER

MISTERI AL CREUER Una tarda de pluja, vaig trobar un quadern amb fotos del dia que vaig anar amb creuer pel Carib amb els meus pares. A les estones lliures m’agrada investigar i ja he resolt alguns petits robatoris del meu veïnat.

Aquesta història va començar un matí. Els meus pares em van dir que marxàvem de vacances i em van portar al creuer. Era una sorpresa. Em vaig quedar bocabadat! Aquell creuer era molt gran. Tenia aproximadament, 9 pisos! Cada pis tenia 50 camarots i enormes sales d’estar. A cada ! A la zona on dormien els pares hi havia un llit de matrimoni per a ells dos. Estava comunicat amb el camarot de la meva germana i meu, que tenia una llitera amb vistes al mar, i una mica més al costat, dos lavabos. Des d’allà es podien veure les millor

vistes al mar! A la primera planta hi havia el bar que també era un restaurant. S’hi podien prendre begudes,menjar, aperitius…Al pis de dalt de tot del creuen hi havia una terrassa molt gran,on amb taules i sofàs i llums de colors. Des d’allà es podien veure les millor vistes al mar! També hi havia una piscina molt gran amb tobogans!

Allà vaig conèixer vàries persones: ● El David, un noi mooolt seriós que era un dels vigilants del creuer i odiava les joies i les coses brillants. ● La Maria, una noia que feia molta gràcia i que treballava a la recepció. ● La Sara, una cambrera del restaurant una mica tímida, però divertida i bromista. ● La Chloe, una noia mooolt rica que que venia a passar les vacances. Era seriosa i gens divertida. Li encantaven les joies i les coses brillants, al contrari d’en David. Sempre anava enjoiada. ● La Lídia, que era la senyora que s’encarregava de netejar tots els camarots. Era una mica bromista.

Per el matí, aproximadament les 10, en David, el vigilant de tot el creuer,es va adonar de que la caixa forta estava oberta i sense els diners. Va anar a mirar a veure si la clau seguia amagada en el lloc secret i no hi era!

L’endemà van desaparèixer els diners de la caixa del bar de la piscina. Això no podia ser. Hi havia un lladre entre nosaltres. Vaig decidir investigar pel meu compte: El David tots els dies sortia del seu camarot a les 4:05 de la matinada.

La Maria sempre,sempre, plegava a les 9:00 de la nit.

La Sara plegava molt tard, quan tancaven el restaurant.

La Chloe anava a dormir molt tard. Sempre estava de festa, lluint les seves joies.

La Lídia començava a netejar els camarots quan tothom es llevava i se n’anava a dormir a la una de la matinada.

Estava farta d'aquests robatoris, i vaig decidir amagar càmeres per tot el creuer per veure si tornava aquella persona. No marxo mai de vacances sense el meu equip.

Al cap d’una estona, tothom havia acabat de sopar tranquil·lament i després va haver-hi la festa del capità: un ball de disfresses.

Eren les 4 de la matinada, és a dir havien passat 7 hores des de que vam sopar… Tothom estava dormint, … bé ,menys jo..Però… “ Sí! Va tornar la persona del robatori! Doncs… Com ho sabem?! Doncs perquè el van enxampar les càmeres de seguretat.“ Anava vestit tot de negre, i no se li veia la cara! I això era el que a mi m’interessava! Només sortia un trosset de vídeo, no s’havia gravat bé. Llavors… vaig decidir que em disfressaria tot de negre i per la nit m’escaparia per intentar compintxar-me amb ell per fer veure que jo també era com ell, i que jo també sabia de robar. Així jo podria descobrir d’una vegada qui era aquell lladregot!

“Estic molt empipat ! No, més encara ,i mira que això ja es dir eh?…”

Anaven passant les hores, fins que el dia es va anar a enfosquint. A les 2 de la matinada me'n vaig anar a disfressar-me de negre,i, a preparar-me per a l’aventura!

“Que com em vaig connectar amb ell?, doncs… Molt fàcil!”

Ell va veure que jo estava robant, i ell se'm va apropar. Jo portava una càmera per si es treia l’antifaç poder fer-li una foto. Es va apropar a mi poc a poc. Quan el noi o noia es va treure la màscara, ràpidament, li vaig fer una foto!

Lògicament, vaig guardar la foto, i me’n vaig anar corrent! Només arribar al camarot, vaig passar la foto a l’ordinador i la vaig observar com un detectiu de debò.

“Ostres!!! Mare meva!!!”

Era una noia! Anava tota de negre, i no només això sinó… portava la clau de la caixa forta, i molts diners!!! Havia de pensar alguna cosa per intentar de prendre-li clau, però em vaig quedar pensant una estona i em venir una idea al cap! Posar-li trampes!! Si, això mateix, TRAMPES, sona fins i tot bé, jajajajaja!

Vaig decidir deixar unes joies, falses, en un dels lavabos de la primera planta, per veure si la lladre picava. Un altra nit, vaig deixar uns diners en un platet de propines al restaurant. Vaig haver de demanar ajuda al David i a la Lídia.

I sí, la noia va caure en les trampes.

Vam parlar amb ella i ens va acabar donant la clau i els diners.

La Chloe ens va explicar la raó de perquè ens va robar els diners… Era molt trista. Els diners eren per al seu pare que estava en coma a l’hospital, i no tenien prous diners per pagar-lo.

Llavors em va saber molt de greu tot el que li passava, i vaig decidir no la denunciaria a la policia. El que faria seria organitzar alguna cosa per aconseguir diners per al pare de la Chloe, però de forma legal, eh?

Van organitzar un concurs d’espectacles a la piscina. El vam titular “TU SÍ QUE MOLES!” per aconseguir diners per al pare de la Chloe.

Finalment tots junts vam dinar a la terrassa amb les vistes al mar. Tots junts,em refereixo,a què, estàvem: David,Maria,Sara Chloe i la Lidia. I així va ser com es va resoldre aquest cas que ara ja està obert!

Martina Blanes Ventura

ON ÉS LA COPA?

ON ÉS LA COPA? El vestuari del club de futbol era gran, amb llocs per asseure’s i penjar la motxilla. hi havia vuit dutxes, un vàter i una porta que sempre estava tancada. sempre ens preguntem què hi deu haver allà.

Al vestuari ens trobàvem sempre la colla de l’equip: El Pol era molt alt i pèl-roig i jugava de lateral. era el segon més bo de l’equip i no tenia mai problemes amb ningú.

El Toni era el més baixet de l’equip i també era molt bo jugant. Tenia algun conflicte alguna vegada. Jugava de lateral i de davanter.

El Nil era el que corria menys i jugava al mig.

L’Elias, el millor de l’equip era el capità i el que marcava més gols.

El partit de futbol va començar. Portàvem 10 minuts de i anàvem 1:0 guanyant contra els primes de la lliga: el Barça. El Pol va marcar un altre gol de fora de l’àrea, l’ Elias va marcar 3 gols i el Toni va marca 1 gol. Ens van marca 2 gols al minut 89 i 90. Vam acabar el partit 6:2 guanyant nosaltres. Es va acabar el partit i ens van fer unes entrevistes i vam anar a la dutxes, ens vam dutxar i mentre estàvem dutxant algú va entrar i ens va robar la copa.

Quan vam sortir de les dutxes ens vam trobar una jaqueta al terra i la vam portar a la comissaria i van dir que era d’un tal Martí Fernández i el van intentar buscar per tot el poble. Cada un estava en una punta del poble i l’Elias va trobar un detectiu que es deia Mourad. Li va pregunta si els podia ajudar i els va dir que sí. Pel camí va trucar a l'equip i els va dir que anessin a casa seva. Van arribar en 5 minuts. L’Elias els va presentar el Mourad.

Primer de tot ens va interrogar: El Pol estava a la dutxa ensabonat i no va veure res.

El Nil estava igual que el Pol, ensabonat, i s’estava traient el sabó i no va veure res.

El Toni va veure una persona vestida de lila agafant la copa del rei.

L’Arnau era al lavabo i no va veure res.

L’Elias estava el fons de les dutxes, amb els auriculars i no va sentir res ni va veure res.

Ens va dir que la jaqueta era una bona pista.

Vam anar a casa seva i li vam ensenyar la jaqueta. Li vam preguntar si era seva i va dir que sí. Li vam demanar la copa.

El Martí era de l’equip rival i no havia acceptat que no havien guanyat la copa.

Elias Boughaba Shouli

LES BAMBES DEL GERARD

LES BAMBES DEL GERARD El vestidor de l'equip de bàsquet de Sant Fruitós era una sala gran, amb una finestra a la paret de davant de la porta. Les parets del vestuari eren de color blanc i verd, com l’escut de l’equip de bàsquet. Els bancs estaven al costat de les parets i allà deixàvem la roba i les bambes. Al fons hi havia sis dutxes, separades per dues parets. Les piques estàvem al costat de la porta. Hi havia miralls i sabó en caixes a la paret.

Al pavelló hi havia tres pistes hi ha sobre les pistes hi havia un bar.

A l’equip hi havia l’Arnau, que jugava de base, també hi havia l’Oriol, que era el pivot, al Marc, que jugava d’ala pivot, l’Aitor, que feia d’escolta i el Gerard, també de pivot.

Un dia, quan van acabar d’entrar, van veure tot de fum al vestuari. Van avisar a tots els professors, van agafar cubells i els van omplir d’aigua i els van tirar el foc, fins aconseguir apagar el foc.

I tot seguit va vigilar que tots tinguessin les bambes, però el Gerard no les tenia.

Van fer fora els nens del vestuari i perquè marxés tot el fum, van obrir totes les finestres, però l’Arnau va trobar una caixa de llumins. L’Aitor no se n'havia enrecordat de guardar-la.

Van intentar buscar més pistes per fora el passadís. Però no van veure res.

Van trobar una cosa inesperada, al vestuari hi van trobar unes fulles que s’estaven cremant.

L’endemà els van interrogar. El primer en ser interrogat va ser l’Arnau, però ell estava jugant a fer tirs a la cistella. Després va ser l’Oriol que també estava jugant amb l’Arnau i el Marc aquell dia no havia vingut. El Gerard havia estat la víctima, per això ell no va poder ser, i l’Aitor en aquell moment estava anant cap al lavabo.

Van sospitar que era l’Aitor, perquè estava al lavabo i podia ser una excusa. Després d’una estona pensant qui podia ser...

-És l’Aitor!- va dir el Gerard - perquè fa uns dies que quan tira tres cops a cada cistella i jo li tiro a fora, s’enfada molt.

Tots van dir que tenia raó.

Quan ho va saber la seva mare i el professors el van castigar. La mare de l’Aitor li va dir: -Aitor, compres tu ara les bambes!

Arnau Coma Sala

SANG AL CASTELL DE CARDONA

SANG AL CASTELL DE CARDONA Un dia d’estiu al castell de Cardona van assassinar al Carles, quera un guarda de seguretat de allà. De seguida van trucar a la policia, i a un detectiu molt famós que es deia Marcos Duran, perquè resolgués el cas.

Aquell cap de setmana al castell hi havia poca gent. Això va ajudar a resoldre el cas.

Quan el senyor Duran va arribar va reunir a tots els sospitosos per saber qui eren i què havien estat fent durant el dia.

Hi havia: El Marc i l’Enrica. El Marc era el pare. Era pèl roig. Duia una camisa negra i pantalons grisos.

Estava de visita amb la seva filla Enrica, que era morena i duia una camisa vermella i uns pantalons blaus. La Jessi, que era la vigilant de la sala de les càmeres de vigilància... El conserge, que es deia Unai. Era alt, amb el cabell negre. El David, el guia turístic que ensenya el castell als visitants.

El detectiu Duran els va interrogar: -Jo estava amb els visitants - va dir el guia turístic.

-Jo estava mirant si havia aigua en el pou- va dir l’Unai.

-Jo estava mirant les càmeres de seguretat. S’havien desconnectat - va dir la Jèssica -Nosaltres estàvem junts, cap de nosaltres ha assassinat el Carles van dir el Marc i l’Enrica.

El senyor Duran va estar una estona observant el castell: El castell de Cardona era un lloc molt misteriós, com tots el castells. Tenia molts passadissos foscos i amagatalls. A l'entrada hi havia un pati que donava a les habitacions de l’hotel i, al costat del castell, hi havia una església. Era immens, fabulós i bonic! També hi havia un pou molt bonic davant de l’entrada.

Després la JÈssica va dir que havia tallat les càmeres i las llums i van anar-hi tots. L’últim va ser l’Unai però va dir que estava intentant encendre la llum. I van separar-se per arreglar els llums. Mentre arreglaven els llums, el Marc i l’Enrica van trobar la primera pista: unes tisores. Després va buscar informació al cadàver i va trobar: un punyal, la cartera i el mòbil.

Després en Marcos va seguir les petjades ensangonades fins el pou. Al tibar de la corda, va trobar un guant al cubell per recollir l’aigua. Estava ple de sang i tenia una inicial, una U. Després va seguir la pistes fins les habitacions.

El detectiu va cridar a tothom al menjador del castell. I el detectiu va començar a explicar que seguint las pistes, havia trobar un guant igual que el de l'habitació de l'Unai. També va trobar les sabates ensangonades que estaven amagades sota el llit.

Després de la seva intervenció va cridar a la policia perquè s’emportés a l´Unai, que era l'assassí.

Xabier Durán Sánchez

DIARI DE LA DETECTIU CAMACURTA

“DIARI DE LA DETECTIU CAMACURTA” Hola sóc la detectiu Daniela Torres Camacurta, visc al barri de La Rosaleda i aquest és el meu diari d’investigació on escric els meus casos i aventures més misterioses!

La Rosaleda és un barri de Sant Fruitós de Bages. Hi ha una zona de gespa entrant pel carrer Major. Llavors es troben moltes cases. Hi ha una zona per aparcar, gasolinera, i, al costat, un bar el camp de bàsquet i el camp de futbol, que són molt grans, amb barres d’exercicis d’esport d’avis. Més endavant hi ha un descampat, un mirador i a davant del parc, els contenidors de les escombraries… Al barri hi ha molts arbres, gespa, plantes etc... És un barri gran, amb molts carrers: el carrer Major, el carrer Lledoner, el carrer Galileu, el carrer del Mig, el carrer principal, carrer de Colom, el carrer Mercè Rodoreda i el carrer dels Roures.

Aquesta és la meva colla: La Susana és una nena molt amable i sempre es preocupa molt per als seus amics quan els hi passa alguna cosa. Té 14 anys. És una mica grassoneta. Té tres amics que es diuen : Quim, Joana i Aleix.

El Quim és un nen seriós i de vegades antipàtic,i igual que la Susanna té 15 anys. És prim i alt.

I és el més llest de la classe.

La Joana és una nena que té molt caràcter i que sempre contesta malament. Té 14 anys, és molt prima i té el cabell castany.

L'Aleix és un nen amable, divertit i sociable. Té 16 anys. És prim i molt xerraire.

Al barri de La Rosaleda se celebra la festa de Halloween (ja ho veieu, són molt moderns!!).

Com molts ja sabreu, en aquesta festa americana els nens i nenes es dediquen a anar disfressats per fer por, i van a buscar caramels per les cases.

En la festa de l’any passat va passar una cosa força misteriosa.

Era una tarda com un altra, on una colla d’amics preparaven la festa de Halloween que farien a casa de la Joana.

Van anar a comprar a la gasolinera de l’urbanització i es van tornar bojos!: van comprar molts caramels, patates de bossa, refrescos, xocolata i molts pastissets!

Quan ho van tenir tot enllestit, van anar una estona al parc.

Quan van decidir tornar a casa van veure que la porta de casa la Joana estava oberta a la força. Es van preguntar qui havia pogut entrar, ja que els pares de la Joana eren fora, en un sopar de feina.

L’Aleix que era el més gran de la colla va decidir entrar a veure què havia passat.

Es va quedar bocabadat, no hi havia ni caramels ni decoracions ni res de res. S’havien quedat sense festa de Halloween!!

Van trucar a la policia. Quan va arribar la policia i va revisar van dir que ells no hi podien fer res, ja que era un cas molt misteriós. Els van dir que això ho tenia que resoldre un detectiu amb molta experiència, i la policia els va recomanar a la detectiu Camacurta (és a dir, jo).

La policia em va trucar i al dia següent em vaig presentar a la casa de la Joana.

Em van explicar com havia anat el robatori, i després vaig començar la revisió per la casa. Per la casa no vaig trobar res (bé una mica de pols sí que n’hi havia!) però pel cas, res de res…

La casa era molt gran i m’hi vaig estar una bona estona… Vaig entrar a la casa a les 9:00 del matí i vaig tornar a casa meva a les 21:00 de la nit(vaig estar 12 hores, per si us fa mandra calcular!).

L'endemà al matí, una altra vegada cap a la Rosaleda, vaig anar de nou a casa de la Joana però entrant pel carrer principal em vaig trobar uns quants caramels a terra ( no crec que tingui gaire importància, perquè li podria haver caigut a qualsevol nen). Però després vaig recordar que a casa de la Joana havien quedat un parell de caramels a terra i eren de la mateixa marca (“Els carmelillos pillos”) que els del carrer principal.

La Joana em comentava que tots els caramels que havien comprat eren “pillos” perquè era la novetat en caramels i que la noia de la gasolinera els havia dit que eren els primers cinc paquets que es venien en tot el món ( van comprar 12 kg de caramels!).

La tarda del 2 de novembre podria ser el dia que aquell misteri es solucionaria.

Aquella tarda va ser la més intensa. A la casa número 67 del carrer major vaig trobar un mapa de la Rosaleda on hi havia un punt vermell molt estrany… podria ser l’amagatall del lladre (en aquell moment estava molt espantada!).

Vaig seguir el camí fins al punt vermell, quan vaig arribar em vaig quedar bocabadada…

Hi havia un festa, on hi havia caramels “pillos”, xocolata “encanto”, patates de bossa “viejillas” i refrescos “poca cula”(quins noms, mare de déu senyor) quina coincidència no, que tinguessin les mateixes coses no?? Em vaig infiltrar com a convidada i vaig demanar per l’amo de la casa, li vaig fer varies preguntes, es deia Manolo Cap Tenis (quins cognoms!) tenia 17 anys.

Ràpidament vaig trucar a la Joana i a la policia que vinguessin de seguida a la casa 58, perquè em semblava que ja tenia el culpable!

De seguida va arribar la policia, i van preguntar al sospitós si ell havia estat a la casa de la Joana Pi Arbre la nit del 31 d’octubre. Al principi ho negava però al final va reconèixer que sí.

Va explicar que tenia molta enveja de la colla d’amics de la Joana perquè havien comprat per la seva festa els caramels i refrescos més nous del mercat i unes decoracions molt terrorífiques.

Va resultar la casualitat que sí que va poder anar a la presó, perquè just aquell dia feia 18 anys (per això era la festa!).

Ja estava tot solucionat i jo a casa ja vaig poder tornar(això si, me'n vaig endur uns quants caramels “pillos”!).

Daniela Torres Camacurta 5 de novembre de 2021

Jana Fernández Cantón

UN GORIL.LA DE PEGA

UN GORIL·LA DE PEGA El Parc zoològic estava situat a Barcelona i molt a prop del port . El parc era bastant gran i tenia una pila de camins que eren llargs i amb moltes corbes. A un quilòmetre hi havia l'ampliació del parc. Tenia quatre sortides i forma d’ela . El parc zoològic a més a més de ser llarg també era molt estret.

La Paula Pelicà era la directora de tot el zoològic. Resumint: la seva feina consistia en revisar tot el parc cada dia i si cada treballador feia bé la seva feina. Era una noia no gaire alta. Li encantava la seva feina. Treballava de 9 a 6 de la tarda .

El Joan Girafa era el guàrdia que s'ocupa de la seguretat .Treballava de 8 a 2 de la tarda. era molt bo i sovint s’ocupava de fer callar els nadons que ploraven.

El Pep Porc era el vigilant de dia. Ell bàsicament s'encarrega de vigilar els animals. Treballava de 9 a 6. No li agradava gens ni mica la seva feina.

El Pau Castor era el cosí del Pep Porc i ajudava. Li encantava la seva feina, ja que li agradaven molt els animals.

El Robert Rata era un sense sostre que vivia d’amagatotis al parc zoològic.

Era l'any 1990, un dissabte de gener, a la nit, al zoo de Barcelona. Un visitant va veure una cosa que no podia arribar a creure-ho! Va córrer cap al guàrdia de seguretat I li va dir: - Guardia!…El floquet de neu acaba de desaparèixer -Què?

-Va, home, va… qui voldria robar un goril·la albí, noi?

- Acompanyi’m, sisplau.

El guàrdia de seguretat, el Joan Girafa, va acompanyar el noi i es va quedar bocabadat del que havia passat. Tots els visitants s’ho anava dient, la desaparició anava de boca a boca. Tota la gent anava cap a la cabina de control, a veure la directora.

-Ha desaparegut el Floquet de Neu !

-QUE com és possible QUAN,COM,QUE,QUI,PERQUÈ? - cridava la directora.

- D'acord. No perdem la calma trucarem al millor detectiu de Catalunya. El detectiu Foix.

L’endemà va arribar el detectiu Foix al zoo de Barcelona. Va revisar amb atenció tot el parc i l’únic que va trobar, gràcies a la seva lupa, va ser un pèl del goril·la blanc i unes quantes petjades de l’animal. Inexplicablement es ficaven capa dins de la gàbia.

Després va interrogar les persones relacionades amb el parc: -Jo estava jugant amb els Goril·les petits amb la pilota i un ninot- va dir el Pep Porc.

-Jo li estava de donar li aliment als lleons i estava jugant amb las cries- va dir en Pau Castor -Jo estava acompanyant una família a la sortida. Vaig sentir un soroll molt estrany. Després vaig parlar amb el senyor de cas i, la veritat, em sonava molt la seva veu. Crec que és un treballador de zoo- va explicar en Joan Giraffa.

-Jo estava parlant amb una família que havia visitat el zoo. Li estava demanant si els havia agradat –va dir la Paula Pèlica.

L’endemà tothom sabia que el Floquet de neu. La gent va entrar en pànic. El goril·la més famós de tot el mon havia desaparegut.

Tothom el buscava.

Al cap d’uns dies va aparèixer i li van donar de menjar ja que es van adonar que no havia menjat res. Però quan es van acostar, van veure alguna cosa estranya: no era el Floquet de Neu, era un goril·la pintat de color blanc. Què havia passat?

El pla que tenien els mafiosos era el següent: 1.

2.

3.

4.

5.

Entrar a la gàbia per un túnel secret i sortir fent-se passar per visitants.

Després, un falsificador pintaria de color blanc i el substituirien pel Floquet de Neu. Amagar al túnel el Floquet de Neu i fer sortir el goril·la pintat.

Demanar un 4.000.000 € pel rescat del Floquet de Neu. Tot era un muntatge perquè aquest zoològic no fos tan famós

Pol Fernández Forch

LES COPES DEL CLUB

LES COPES DEL CLUB Les instal·lacions de l’equip de futbol del Sant Fruitós eren grans. Els vestidors de l'equip de futbol del Sant Fruitós eren grans. Tenien moltes banquetes. També hi havia sis dutxes per vestidor i un lavabo. Per fora hi havia fonts. Hi havia un camp per futbol 7 i un altre per futbol 11. Al voltant hi havia xarxes perquè no marxés ni una pilota. Al costat del camp petit, hi havia un magatzem per guardar les pilotes. Davant del camp gran hi havia un bar amb terrassa. La noia que hi treballava es deia Susana. Normalment el camp estava ple,sobretot els dies de partit. Al fons de tot hi havien grades. Finalment, hi havia la caseta dels vestidors .

Eren amplis i tenien moltes banquetes. També hi havia sis dutxes per vestidor i un lavabo.

Per fora hi havia fonts.

El Jesús era el coordinador de tot l'equip. Un dels entrenadors era l’Àlex que entrenava els alevins, els protagonistes d’aquesta història. L’única entrenadora que hi havia es deia Laura i entrenava l’equip femení i a la majoria dels porters. El conserge preparava el camp cada dia i es deia Frederic.

Com cada tarda, els jugadors, els entrenadors i totes les persones que treballaven al club eren a les instal·lacions . La Laura estava entrenant els porters. El Jesús era al magatzem parlant amb l'Alex. El Frederic estava recollint pilotes del sostre del magatzem i la Susana servia entrepans. Tots estaven ben ocupats amb cada cosa que feien. A l'acabar van `trobarse al bar a prendre una beguda. Quan van acabar se’ van anar cap a casa seva.

Al dia següent es feien partits. Els tres equips van guanyar: El de L'Àlex 8-1 El del Jesús 12-2 El de la Laura 5-1.

A les vuit de la tarda, quan es van trobar per parlar dels partits, es van adonar que totes les valuoses copes dels campionats guanyats havien desaparegut. La Laura es va oferir per fer de detectiu.

El dia següent la Laura es va posar en marxa. Observant pel camp va trobar petjades del culpable, però no sabia de qui eren i les va seguir. Però, per mala sort, es va posar a ploure i, és clar, les petjades van desaparèixer. Plovia a bots i barrals i ràpidament va tornar cap a casa seva.

Al matí següent va tornar a revisar el camp de futbol i va començar a interrogar a tots cinc, Volia saber què estaven fent després dels partits.

Alex : Jo estava parlant amb el Jesús, al magatzem de pilotes.

Jesús:Jo era al magatzem de les pilotes.

Laura: Jo estava als vestuaris amb l'equip femení que acabaven d’entrenar.

Susana: Jo estava servint menjar al bar.

Frederic: Jo recollia les escombraries del camp.

No en va treure l’entrellat.

Així que va decidir buscar alguna pista més. Al final ,mirant per fora va trobar roderes de cotxe. Les va seguir i es va endinsar en el bosc. Quan va trobar tres camins no sabia quin triar. Les roderes desapareixien. I va decidir tornar cap a casa seva. Nit rere Nit no trobava cap pista més. Una però, va estar de sort: va trobar una medalla lluent que podria estar amb les copes. Les va seguir i la portaven per uns llocs que no havia vist mai, amb animals i plantes raríssimes.

La Laura va ser valenta i va seguir endavant. Al fons del bosc, va veure una petita casa feta de fusta i protegida per un gos rabiós. No sabia com passar per allà. Pensava i pensava pero no se li acudia res de res. Fins que va esperar a que sortís o entrés algú. Va veure a una persona vestida de negre, i no sabia res de ella. No se’n fiava.

De sobte se li va acudir una idea: agafar un ós que hi havia per terra i llençar-li a aquell gos.

El gos se’n va anar a menjar l’os.

Ara tenia que saltar les tanques electrificades, d’aquelles que posen perquè no s’escapin les vaques. Va dona runes quantes voltes a les tanques i va trobar un endoll i el va desconnectar per poder entrar. Va trobar una porta de fusta petita entreoberta.

I va veure al Frederic traient tot de copes d’una caixa.

La Laura, va gravar això amb el seu mòbil i se’n va anar sense fer soroll.

Al dia següent, la Laura els va reunir a tots al camp i la va dir: -El Frederic es el culpable.

-No tens proves! - va cridar el Frederic.

-Sí que tinc proves. Tinc un vídeo de tu traient tot de copes d’una caixa.

Va haver de tornar les copes, que les volia per revendre ja que eren de plata. El van acomiadar i les copes van tornar als prestatges del club.

Èric Martínez Cruz

Un llo`p a

UN LLOP A L’ESCOLA Em dic Joan Moliné i sóc un detectiu. Els meus companys detectius es diuen Enric i Nando.

Anem a 5è a l’escola Pla del Puig.

Sóc observador i intel·ligent. Acostumo a anar amb una llibreta per apuntar-ho tot. com el Sherlock Holmes. Sempre vaig a la biblioteca a buscar tota informació per resoldre els casos oberts que investiguem.

L’Enric és valent i intel·ligent. Sempre troba pistes interessants.

El Nando és un bromista. Sempre ens fa riure però de vegades embolica la troca una mica.

La nostra escola és un edifici molt gran. Les classes tenen de tot. A dintre de l'escola hi ha una biblioteca, que es on els meus dos amics i jo busquem la informació. Tenim un pati gegant amb una pista de bàsquet,una de futbol, taules de ping pong, pista de bàdminton i zona de joc.

Un dia al matí el director de l’escola va venir molt excitat i va dir cridant...

-Nooo, el llibre daurat, no hi es! L’han robat!!!

Ràpidament vam córrer cap al despatx del director. Quan vam saber què havia passat, vam decidir investigar pel nostre compte. Vam anar interrogant dissimuladament a diverses persones.

Aquesta és la informació que vam aconseguir: El paleta Roger estava arreglant la ventilació i de cop i volta li van llençar una pilota vermella.

El professor de mates, el Francisco, era a la fotocopiadora a fotocopiar unes fitxes per després del pati.

La professora de medi, la Rosa, era al laboratori. Havia anat a buscar l´ esquelet per ensenyar els ossos.

El Marc va dir que estava jugant amb una pilota però tenia set i va anar a beure aigua. Allà va trobar el Roger estirat a terra.

La Carme es veu que estava jugant a cuit amagar i es va amagar al lavabo del director.

A continuació ens vam posar a buscar pistes. Van trobar una pilota vermella, tal com va dir el paleta. Vam anar a veure on es guardava el llibre daurat de l’escola. allà l’Enric va trobar un cabell i jo, amb la meva lupa el vaig examinar. Però tocava educació física i vam anar al pavelló. Quan vam acabar la classe, un llop sortia del nostre vestuari! Amb l’ensurt no vam veure de seguida que les nostres pistes havien desaparegut.

No el vam poder atrapar però va deixar les seves petjades al fang del pati. Amb un paper vaig imprimir les petjades i les vaig guardar. Quan vam tornar a la classe vam veure les mateixes petjades a les escales del davant del despatx del director. Això volia dir que el de la màscara havia robat el llibre daurat.

Eren les cinc i cadascú va marxar a casa seva.

Vaig estar mirant les petjades del full però no se m’acudia res i em vaig ficar al llit a descansar.

El dia següent,vam anar a la biblioteca a veure si trobàvem alguna pista. Allà vam veure una creu i un escriu que deia: “Moliné, mai em trobaràs.”

Però un Moliné no es rendeix mai i vaig seguir buscat pistes. Llavors el Pau ens va dir que faltava la seva màscara de llop, la que estava fent a la classe de plàstica. No vam poder investigar perquè tocava català.

Quan vam acabar català, vam anar al despatx del director. Allà vam trobar la màscara. O sigui que no es podia tornar a disfressar perquè ens la vam emportar.

A la nit, vaig pensar i pensar i...quan l’endemà vaig arribar a classe ja sabia qui era el culpable...Era la Carme. Es va disfressar per ocultar les petjades. Quan el Marc se’n va anar a beure aigua, va xutar la pilota perquè li havia caigut un tros de pell de la disfressa i havia de dissimular. Quan ho vam dir al director i van regirar la motxilla de la Carme, tenia el llibre daurat! La van castigar un mes sense pati.

Ian Moliné Guerrero

Una desaparició inesperada

"UNA DESAPARICIÓ INESPERADA" Avui, tot remenant pels armaris, he trobat una foto de fi de curs de l’escoleta d’arts escèniques del Kursaal de Manresa. Me’n recordo d’una història molt misteriosa que ens va passar el curs passat.

Enmig del passeig de la ciutat de Manresa, hi ha un edifici enorme: el gran teatre Kursaal. A l’entrada, unes imponents portes, negres, de ferro, donen a un pati. Quan entres a l’edifici trobes les taquilles, per poder comprar les entrades per als espectacles i concerts. Escales avall hi ha la sala petita. A baix, juntament amb la sala petita, hi ha la sala de vestuari i atrezzo, la de so, els camerinos i el quartet de material. També hi ha la sala gran per obres molt més importants. Escales amunt , hi ha un restaurant, vàries sales d’assaig i les oficines.

Els protagonistes d’aquesta història són: La Pepi és la professora de les classes de teatre infantil. És una dona molt agradable amb els nens.

En Joaquim és el tècnic de so del teatre. Fa molt bé la seva feina, i ningú s’ha queixat mai d’ell, tot i que només fa que rondinar.

La Maria Teresa és la dona de la neteja. Ha començat fa poc a treballar al teatre. No és gaire sociable. No té gaire bona relació amb la gent que també treballa al teatre.

La Berta és la meva germana. És alumna, com jo, de les classes de teatre infantil. És una noia amable i divertida, tot i que té el seu caràcter. Tant ella com jo, faríem el que fos per la nostra mestra de teatre.

I, per acabar, el Lluc, o sigui jo. Sóc un noi molt sociable. El teatre m’encanta. Sóc força divertit, i tinc un munt d’aficions!

Com cada Dilluns, quan faltaven 15 minuts per les 18:00, volia dir que tocava anar a teatre.

Era una tarda com una altre, en un camerino hi érem la meva germana, dos companys i jo.

Estàvem preparant una improvisació, i va entrar la Pepi a veure com anàvem. Va tornar a marxar i va tancar la porta. La Berta també va sortir perquè volia anar a buscar l’ampolla d’aigua a les butaques.

De cop i volta es va sentir un crit molt, molt fort. Què havia estat allò?

Quan es va sentir el crit, la Berta encara era a les butaques. Li podria haver passat alguna cosa?!

Vàrem sortir disparats a buscar a la Berta. Estava molt espantada!...però, a qui no no vam veure és a la Pepi, ens va semblar molt estrany.

Apa, anàvem amunt, i avall buscant-la per tot el Kursaal!

No la vam trobar. Vam preguntar a treballadors, cambrers del restaurant, a la dona de la neteja…! A tothom! però resulta que ningú sabia res.

Podríem estar parlant d’una desaparició o un segrest!

Varem fer córrer la veu pel Kursaal, i… al dia següent tot Manresa parlava d’aquesta misteriosa desaparició. Fins i tot, els mitjans de comunicació del Bages havien informat de la notícia.

El teatre buscava detectius o policies disposats a fer el que fos per recuperar aquesta treballadora.

Amb la Berta vàrem estar rumiant, i vàrem pensar que jo podria ser un bon detectiu!

Vam anar al teatre i em vaig oferir voluntari com a detectiu.

Els treballadors del Kursaal van començar a riure, devien pensar que un nen no podria resoldre el cas. Vaig rumiar de fer algun tracte, i així va ser, els vaig dir que si no resolia el cas en 4 dies netejaria tots els lavabos una setmana, i si resolia el cas, m’haurien de pagar un mes gratis de l'extraescolar de teatre. I van acceptar.

Realment tenia molta por, però no era pas per el misteri del cas, si no per si tenia que netejar els lavabos!

Al matí següent va començar la investigació.

El primer lloc que vaig revisar va ser el passadís, que va ser l'últim lloc on se l’havia vist.

Vaig trobar de tot, un fil, pols, taques… Semblava que fes anys que no netejaven aquell passadís. El que sí que vaig trobar, i que podria ajudar en el cas, va ser un grapat de cabells pèl-rojos, un grapat de cabells daurats com l’or i un drap vell com amb un líquid. Els cabells pèl-rojos podrien ser de la Pepi, i… els cabells daurats com l’or… podrien ser de la Berta! Vaig guardar les pistes en bossetes i vaig tornar a casa.

L’endemà al matí vaig reunir a un parell de treballadors i a la Berta. I els vaig demanar que estaven fent a l’hora de la desaparició.

El Joaquim, el tècnic de so va dir que era preparant la il·luminació d’una obra molt important.

La Maria Teresa, la dona de la neteja em va explicar que era netejant els lavabos de l’entrada, i que no havia vist res…

I per últim li vaig demanar a la Berta, i em va dir que ella no tenia que explicar res, perquè jo ja sabia on era.

De la Berta me'n vaig refiar, però del Joaquim Malparlat i la Maria Teresa Pocafeina, gens ni mica.

Durant la tarda vaig revisar la sala de so, i res, cap pista. Vaig buscar per tots els lavabos, i als de l'entrada vaig trobar uns guants grocs. Probablement hauria de descartar a la Maria Teresa. Però això no podia acabar així, em faltava trobar la Pepi!!

Després d’una llarga tarda d’investigació, tocava anar a descansar a casa. Havia de resoldre el cas el més aviat possible, només em quedava 1 dia o perdria el tracte.

“Que carai!! Avui a la nit entraré per la porta de treballadors i resoldré el cas.” Vaig pensar.

Vaig anar al teatre a les 23:00 hores de la nit. Tot aquell misteri és resoldria aquell mateix dia, com em deia Lluc!

Al baixar a la sala petita, vaig anar a la sala de material i vestuari. Entre vestits llarguíssims, barrets, capses i pantalons estava amagat un carro de la neteja, on hi havia l’acreditació de la senyora Maria Teresa Pocafeina Amargada.

També hi havia un líquid per adormir persones, un gorro de treball, unes tisores i una perruca mig tallada amb els cabells com l'or. Tot lligava, els cabells daurats del passadís era una pista falsa! La Maria Teresa era la culpable!

La senyora Pocafeina va veure perfectament que la Berta sortia del camerino. Quan ja era a les butaques la Maria Teresa va agafar el producte per adormir persones i un drap i va adormir la Pepi. A la Maria Teresa li va caure el drap i va sortir corrents abans de que nosaltres anéssim a buscar a la Berta. Va tenir temps d’anar a deixar els guants als lavabos de l’entrada, perquè quadrés amb la seva coartada i quan jo els trobés pensés que ella no havia pogut ser.

També, quan estava fent el tracte per ser el detectiu, va agafar una perruca amb els cabells rossos com l’or i en va tallar un grapadet, i com que sabia que la meva germana tenia els cabells també com l’or, ho va fer per culpar-la.

Ja sabia qui era el culpable, però, i la Pepi on era?

Vaig recordar que el drap el vaig trobar davant de la sala de material no utilitzat. Vaig anar cap allà, una patacada a la porta i… allà hi havia la Pepi! Jo l’havia salvat!

Al matí següent vaig explicar-ho tot als treballadors, i va la policia i es van endur a la senyora Pocafeina.

Tot estava solucionat!

Per cert tenia un mes gratis de teatre!

Biel Palacios Pascual

LA CLAU DESAPAREGUDA

LA CLAU DESAPAREGUDA El vestuari de l’equip de futbol no era gaire gran. Hi havia sis dutxes amb bancs, penjadors, com un sabater i un lavabo molt petit. Era un lloc tancat amb finestretes petites i amb clau a la porta. Com totes les altres, la porta era de ferro. Els vestuaris estaven ordenats per números i n’hi havia uns de diferents pels àrbitres. A l’entrada, un cop tothom havia marxat, el conserge s’encarregava de tancar els vestuaris. Ah! però els vestidors només els poden fer servir els jugadors de l’equip o l’equip contrari, els que no juguen no els poden fer servir.

L'equip estava format pel Nico, l'Albert, el Biel, el Pau i l’Esteve.

El Nico jugava de davanter i ho feia molt bé, però era molt trapella, perquè a l’hora d’entrar al vestuari per canviar-nos prenia coses dels altres (ho feia de broma).

L’Albert jugava de central i al vestidor no feia tonteries.

Un altre jugador era el Biel, que jugava de pivot i a l’hora d'entrar al vestidor es comportava bé.

Un altre era el Pau, que jugava d’extrem dret i quan entravem al vestidor sempre portava coses per jugar.

I l'últim jugador es deia Esteve, jugava d’extrem esquerra i anava molt de xulo, però mai es sortia amb la seva.

Un divendres a la nit el conserge del camp de futbol de Sant Fruitós anava a tancar el vestuari que els cinc jugadors feien servir, quan al tancar la porta, no va trobar la clau! Va estar una estona buscant-la però no hi havia manera.

Quan ja va saber que la clau no hi era va trucar al detectiu Palma. El detectiu, quan va arribar el conserge, li va explicar tot el que havia passat i va començar a investigar el cas.

Quan va entrar al vestuari no va trobar cap pista, però com que els detectius mai deixen casos oberts, va seguir investigant una estona més. Quan ja feia molta estona que estava buscant alguna pista, de cop, entre els bancs, hi havia el clauer de les claus robades. Va mirar si era una pista verdadera i va seguir investigant per a veure si hi havia alguna altre pista.

Quan ja se'n volia anar va trobar una altre pista; a la porta hi havia unes taques de mans. El detectiu Palma va continuar investigant però ja no va trobar ni una pista més. Quan va sortir del vestidor, va trobar unes petjades plenes de fang que portaven cap a fora el camp de futbol i es va dir per ell mateix: -

Qui ha comès el robatori, fa un estona devia estar aquí, perquè quan he vingut no hi havia les petjades!

Al dia següent el detectiu va tornar al camp i li va demanar al conserge a veure qui feia servir el vestidor del cas. Ell li va contestar que aquell vestidor només el feien servir 5 nens.

El detectiu va posar com a sospitosos als 5 nens: el Nico, l’Albert, el Biel, l’Esteve i el Pau.

Quan els nens van acabar l’entrenament el detectiu Palma els va preguntar un per un algunes coses sobre el cas. Quan ja marxava va anotar a la seva llibreta tot el que li havien explicat. Les coartades de cada un eren les següents:

➔ Nico: Jo no he robat les claus perquè jo no robo coses dels altres! ➔ Albert: Jo no ho he fet perquè al vestidor estic tranquil. ➔ Biel: Jo no les he robat perquè sóc el que va més ràpid de l’equip a dutxar-se. ➔ Pau: Jo no ho he fet perquè sempre em distrec jugant als jocs que porto. ➔ Esteve: Jo no les he robat perquè m'és igual si em quedo tancat al vestidor.

Un cop el detectiu Palma ja tenia escrites les coartades a la llibreta, se les va tornar a rellegir i va trobar dues pistes importants: la primera és que només un nen ha fet servir la paraula robar i l’altre que també ha dit una mentida. Per això creu que el culpable és: el Nico! Quan ja va veure clar que el culpable era ell, va trucar al conserge per explicar-li tot el que havia esbrinat.

El conserge, el detectiu, el Nico i els seus pares van fer una reunió per parlar que s’havia resolt el cas. Com que el Nico havia actuat malament, entre tots van decidir que a partir d’ara hauria d'ajudar al conserge a netejar i tancar els vestidors.

Després de tot el que havia passat el Nico es va adonar que el que havia fet estava malament, que és important dir la veritat i que totes les decisions que pren tenen alguna conseqüència, sigui bona o dolenta.

Nil Palma Vila

QUIN SABOTATGE!

Quin sabotatge!

Em dic Leo Català Torrent i tinc onze anys. M’agraden molt els misteris. Tinc un germà que es diu Marc i té catorze anys que estava de vacances amb la seva classe. La meva mare es diu Anna i està casada amb el meu pare, l’Antoni. La meva mare és pastissera i el meu pare té una fàbrica de gominoles. Aquell estiu vam guanyar un sorteig per anar a Venècia amb els meus amics a participar en un torneig.

-Va,Leo! Que hem d’anar a l’aeroport. -va dir la mare -Ja vinc! -vaig respondre Quan vam arribar a Venècia, vam anar a veure si podíem quedar-nos a un hotel però a la introducció del torneig posava que ens quedàvem a dormir als camarots del creuer.

Quan vam arribar al port, allà el vam veure.

El creuer Diavolo era enorme! Només en veure’l, els meus amics i jo ens vam quedar amb la boca oberta. El creuer Diavolo era gran, ample i molt llarg. Tenia camarots de primera classe, unes piscines estrambòtiques a tocar de la coberta, un parell de parcs d’atraccions i boles, uns teatres grandíssims, un xiringuito, una sala de videojocs, tres saunes, un parell de jacuzzis a tocar de la piscina, quatre sales de massatge, un spa i tres restaurants de cinc estrelles. La part més alt era la cabina de control del capità Narcís Ferrada. Els camarots eren grans, amples, tenien lavabo i sala de maquillatge.

Vaig anar-hi amb els meus amics: el Joan, la Vaynese, el Pep i la Carme.

En Joan era un noi de la colla, era simpàtic, amigable i una miqueta pessimista. Li agradava el bàsquet i ballava molt bé.

La Vaynese era una noia turca del grup, era tímida i no parlava gaire. Li agradava el karaoke i aprendre idiomes.

El Pep era un noi nou de la colla, era aventurer, divertit i una mica trapella. Li agradava el break dance i menjar xiclet. Sempre duia un xiclet a la boca.

La Carme era bastant prima, molt rabiüda quan s’enfadava… Li agradava molt el voleibol i la música pop.

Quan vem pujar al creuer, vam anar a veure la copa: la Multiesports Cup! Quan vam arribar a la sala, allà estava: MAGNÍFICA! Quan tothom la contemplava, de sobte es van apagar els llums! Van haver-hi crits i corredisses. En canvi, jo no em vaig moure de lloc perquè estava espantat. Vaig notar una cosa al cap que em va fer mal.

I per fi es van obrir els llums! Però faltaba alguna cosa , la Multiesports Cup!!!

Hi va haver-hi un “oooooohhhhhh” molt llarg.

Jo tenia un munt de preguntes: “Qui havia robat la copa? Com ho havia fet? Que era la cosa que he notat al cap? Per què el lladre havia robat la Multiesports Cup?” Al cap d’una estoneta, quan tothom s’havia anat tranquil·litzant, em vaig adonar que hi havia unes coses al terra: una capsa de xiclets, un martell i un cabell de color castany al vidre que, només feia una hora, protegia la copa.

El Joan em va preguntar: -Qui creus que ha sigut?

-No ho sé -vaig respondre.

La policia va de haver de tancar la sala i que ningú sortís. Vam estar una bona estona a la sala. Era molt incòmode estar allà perquè hi havia més de cinquanta persones a dins. Ens van haver d’interrogar un per un. Fins que no van haver interrogat a totes les persones, no vam poder marxar.

A nosaltres, és clar, l’inspector també ens va demanar on érem.Aquestes eren les nostres coartades: Joan: “Jo, al moment del robatori estava al restaurant, com tothom.”

Vaynese: “Jo també estava espantada i no m’he mogut del lloc on estava.

Leo, o sigui jo: “Jo, estava arrambat a una paret, espantat.

Pep:”Jo, estava al lavabo.”

Carme: “Jo, estava parlant amb la meva mare.”

Quan vam sortir de la sala, ja eren les vuit passades!

-Per culpa de tot aquest embolic, no hem pogut fer res en tota la tarda!- va dir furiosa la Carme.

-Tranquil.la - va dir la mare- Intentarem anar a sopar a un restaurant de aquí prop.

-Mola! - va dir el Pep. Al final, vam anar a un restaurant de cinc estrelles! El menjar estava boníssim.

-El menjar estava molt bo- va dir la Vaynese.

-Estic d’acord- va dir la Carme.

-No hi ha menjar més bo. -va dir el Pep. Vam arribar a la planta 4 i ens vam dividir en camarots. El Pep, el Joan i jo dormíem en un camarot i la Carme i la Vaynese, en un altre. Per desgràcia no vam poder dormir en un sol camarot, però ara no ve a tomb.

L’endemà al matí ens vam trobar per esmorzar.

-Pep, Joan, Carme i Vaynese, que us sembla intentar resoldre el misteri? - vaig dir.

Van quedar bocabadats amb la pregunta.

-No ens hauriem de ficar en aquest embolic. - va dir tot nerviós el Pep. -Proposo que votem. - vaig dir -Qui vota que intentem resoldre el misteri?

Tots van aixecar la mà excepte el Pep -D’acord - va respondre al final.

-Visca! - vam respondre tots.

Aquella mateixa tarda vam començar anant amunt i avall del creuer.

Vam recórrer tots les sales del creuer Diavolo, però no vam trobar la copa per enlloc. Llavors vam tornar a la sala del robatori.

Allà hi vam trobar la capsa de xiclets i vaig preguntar: -Algú de vosaltres portava una capsa de xiclets?

-No. - van respondre tots.

-Doncs li deu haver caigut al lladre!- va deduir el Joan.

-Ja m’estic començant a avorrir, no trobem gaires pistes que no hagi trobat la policia n’hi hem fet hipòtesis. - va dir el Pep. -Jo també - va respondre el Joan.

-I jo - va dir la Carme -Jo també. - va dir la Vaynese.

Quan ja estàvem a punt d’abandonar el cas algú va dir una cosa: -He sigut jo!

Era el Pep!!!

-He sigut jo el que ha robat la Multiesports Cup! De l’ensurt, quasi vam caure.

-Has sigut tu? - vaig preguntar.

-Sí - va respondre.

-Has robat la Multiesports Cup? - vaig repetir.

-Sí. - va respondre.

-Li vaig a dir a la policia. - va dir la Carme.

-Sisplau, no. - va dir el Pep. -Pep, lo que has fet és un delicte molt greu. - va dir la Vaynese -Ho sé. - va respondre el Pep. -Com has tallat el cable d'electricitat? - va dir encuriosit el Joan.

-S’han tallat sols. - va respondre el Pep -I on has guardat la copa? - vaig preguntar.

-La tinc aquí. - va respondre el Pep. Es va dirigir a un arbust i d’allà va treure una bossa d’esports, la va obrir i d’allà va sortir, la Multiesports Cup! -Li hem de dir a la policia. - va insistir un altre cop la Carme.

-Perquè ho has fet? - vaig preguntar.

-No m‘he pogut resistir a la copa. - va dir el Pep. -Li diem a la policia i a veure què passa. - va dir la Carme.

-Vale - va dir el Joan.

-Decidit. - va dir la Carme, i se’n va anar cap a comissaria.

Quan va venir la policia se’l van haver d’endur a comissaria a fer-li un munt de preguntes.

-Estarà bé? - va preguntar el Joan.

-Segur que sí. - vaig respondre.

Al cap d’una estona va sortir el Pep! -Visca, m’han deixat sortir! - va dir el noi amb alegria.

-Visca!!! - vam respondre tots.

-Llavors què va ser el que vaig notar al cap? - vaig preguntar.

-Que et vaig arrencar un cabell per fer veure que no era jo. - va respondre.

-Mira que ets trapella! - vaig dir.

-Nois, va que hem d’anar al creuer! - va dir la mare.

I, per fi vam poder celebrar el torneig!

Pol Puig Serdà

ROBATORI I SEGREST A

ROBATORI I SEGREST A L’ESCOLA Aquella escola era un edifici molt gran amb moltes sales, un menjador, classes i un pati enorme. L’edifici tenia dues plantes i un terrat molt gran. A la planta baixa hi havia els despatxos, algunes classes i el menjador. A la segona planta hi havia el terrat i altres classes.

Al pati hi havia un camp de futbol i u de bàsquet. També hi havia bancs per seure. A l’altre costat del pati hi havia unes cuinetes per als petits i un bibliopati per llegir.

El Marc feia de conserge. Era una persona alta i gairebé sempre estava enfada. La seva afició era cuinar.

La Maria era la mestra de 6e. No era gaire alta. Tenia un caràcter molt bo i era sempre amable. La seva afició era ballar.

La Lluna era una alumna. Era una noia no gaire alta el seu sempre estava contenta però de vagades s’enfadava.

El Joan era el mestre de 4t era molt alt.

S'enfadava contínuament. La seva afició era córrer i cuinar.

La Joana era la directora de l’escola. Era basta alta. El seu caràcter era normal, la seva afició era cuinar i pescar.

Una tarda quan es va acabar l’escola i va marxar tothom, només van quedar els mestres, una alumna que va anar el lavabo, la directora i el conserge.

El Marc, és a di,r el conserge, a l’hora que tenia que marxar, va pujar a la segona planta i va entrar a la sala d’ordinadors. Els va agafar tots, els va posar en un carro i va sortir sense fer soroll.

La Maria, una mestra, era a la biblioteca el costat i com que estava tan concentrada en la seva feina, no se’n va adonar.

La Lluna sortia del lavabo i va sentir que el conserge deia: -A la fi tic els ordinadors ara els e de portar en algun lloc per amagar-los.

La mestra va sortir de la biblioteca i va anar a la sala d'ordinadors per ordenar-los. Quan va entrar no els va trobar i va baixar a la primera planta per dir als altres mestres que no hi havia els ordinadors. Hi va haver una mica de pànic perquè aquells ordinadors eren molt cars.

En aquell moment passava una noia per davant de l’escola i va sentir que algú deia: -Ens ha robat!!!

La noia va entrar i va dir: -Jo resoldré aquest cas, perquè soc detectiu. Em dic Maria Sánchez.

Els mestres va acceptar perquè ells volien els seus ordinadors el més ràpid possible. La detectiu Maria Sánchez va pujar a la segona plata a buscar pistes. Quan va pujar va estar buscant i va trobar petjades de fang i un cable d'ordinador a terra. Es va assegurar que era d'aquells ordinadors robats, i si ho era, les petjades eren de fang eren de qui els havia robat.

La detectiu va mirar tots el peus. El conserge va pujar per treure tot el que el podia delatar però va arribar tard. Gairebé tots tenien les sabates netes menys el conserge. Ell es va inventar l'excusa: que era l’hort regant després de sortir de despatx, però la directora no recordava que el conserge estigués el despatx perquè aquella hora ella tenia una reunió.

La detectiu tenia quatre sospitosos. Més tard es van dividir en grups i la detectiu va anar amb la Maria buscant pistes per la segona planta. El conserge, la directora i el mestre Joan ho feien a la primera. Van estar buscant i al principi no trobaven res de res però... al final, sí.

Va trobar un collaret trencat al terra del lavabo de noies i la Maria va recordar que la Lluna havia anat al lavabo després d'acabar les classes. La Maria es va assegurar que era de la Lluna. Després van pensar que potser les pistes no estaven a l’edifici sinó en al pati. Es van repartir uns quants pel pati dels petits i uns altres pel dels grans.

Al costat de la porta d'entrada del pati va trobar una nota que deia:

“SOSclesepita” No van entendre res però van pensar que potser ho havia escrit la Lluna i no havia tingut temps d’acabar d'escriure.

Més tard van entendre la paraula “ SOS” que volia dir ajuda i després, de casualitat van entendre la paraula “PITA” que volia dir el pati, però.. la paraula “CLESE”? Primer

van

pensar que volia dir classe però no hi havia cap classe el pati. Van seguir pensant i no van entendre res de res. Com que el pati era molt gran van trigar una bona estona. La detectiu va dir que els hi faria unes quantes preguntes:

- Jo era el despatx- va dir el Marc.

- Jo estava a la biblioteca recollint –va dir la Maria.

- Jo estava endreçant – va dir el Marc.

- Jo estava en una reunió molt important al despatx- va dir la Marta.

La detectiu va estar pensant i al final va dir: -Jo ja sé qui és el culpable!- va dir

La detectiu Maria Sánchez va dir que l’única persona que podia robar els ordinadors i segrestar la Lluna, només podia ser el conserge. Perquè quan estaven buscant l’amagatall va anar a l’hort i no va veure res moll i ell era impossible que fos al despatx perquè allà hi havia una reunió, i l'amagatall era el bibliopati l'únic lloc que no van buscar. El mestre Joan va anar i va trobar la Lluna i el carro d’ordinadors.

La directora Joana va trucar a la policia i van venir a endur- se'n el lladre.

Al final tothom estava tranquil i els mestres i la Lluna li van donar les gràcies a la detectiu Maria Sánchez.

Wassima Saidi

UN CONCERT CATASTRÒFIC

UN CONCERT CATASTRÒFIC Aquella nit tan divertida de disfresses i concert, es va convertir en el pitjor desig de les cantants de tota la seva vida. La pitjor nit per a elles dues, l’Imma i la Joana.

El pavelló poliesportiu era molt gran. El dia del concert hi havia parades per poder comprar menjar o begudes. Tenia hi havia grades, vestuaris, i aquell dia havien muntat un escenari amb els instruments al mig de la pista. I també aquell dia hi havia llums de colors al sostre.

Una mica alçat es veia la cabina de control.

En Pep era un jugador de bàsquet, era molt pacient, amigable, amable i també graciós.

L’Eric jugava a basquet amb el Pep, era una mica impacient, també era graciós, amable i molt valent.

El Dídac jugava a futbol, era amigable, graciós, molt amable i valent.

L'Imma feia ball, era amable, amigable, graciosa, valenta.

La Joana feia ball amb l’Imma i actuaven en concerts perquè eren famoses.

Quan va acabar el concert, la Joana i l’Imma van anar al vestuari del pavelló i resulta que quan van entrar… havien robat, no hi havia res! Especialment les seves joies!

Llavors van avisar al detectiu. El primer que va fer va ser interrogar els sospitosos: -Jo era l’encarregat de la seguretat de l’entrada del concert. No vaig veure a ningú que hagués robat les joies – va dir l’Èric.

-La Joana estàvem cantant en directe i l’ acabar, vam anar al nostre vestuari i no hi havia res –va explicar l’Imma.

-Quan el concert es va acabar vaig anar al vestuari i no hi havia res – va dir la Joana.

-Jo estava saltant, cridant, cantant al concert amb el Dídac. Vam veure una persona entrar al vestuari – va dir el Pep. -Vaig anar a buscar aigua amb el Pep i vaig veure una persona vestida de negre entrant al vestuari de les cantants – va dir el Dídac.

Llavors, el detectiu va preguntar on era el vestuari de l’Imma i la Joana. I quan li van dir es va posar guants i va entrar.

El detectiu va trobar al vestuari uns cabells semblants als del Éric i el Pep. També, al vestuari, la persona que havia entrat es va deixar un guant i el detectiu. El detectiu el va agafar per analitzar les empremtes dactilars. I per últim, el detectiu va anar a la sala de controls i van mirar a les càmeres de vigilància que hi havia a l’exterior del vestuari i van veure una persona vestida tota negra. Va desxifrar el codi per obrir la porta fàcilment.

Després de trobar les pistes van anar a la comissaria. Van explicar el que havia passat. Els va demanar als policies si podien analitzar el guant que havia trobat perquè la màquina de les empremtes dactilars del seu laboratori no funcionava. Els policies li van dir que no perquè la de la comissaria no funcionava i van preguntar el policia: -Tenim una maquina per escanejar però no funcionarà amb el guant.

I va respondre el detectiu: -Hi ha una altra pista, un tros de cabell.

I quan el van escanejar l'ADN, resulta el tros de cabell era del Pep. Els policies van anar al pavelló a arrestar el Pep. Així que, mentre l’arrestaven, el Éric va agafar una pistola i va amenaçar de matar a les cantants.

Quan l’Éric estava apuntant al cap de las cantants amb la pistola ,un policia va descobrir que el cabell en realitat era l'Èric. El policia va intentar que no arrestin al Pep però ningú l’escoltava. I ell, amb tota la seva força, va escapar dels policies i va saltar sobre l’Eric per atacar-lo. Les cantants es van escapar i l’Eric li va disparar a la cama al Pep. Quan estava a punt de matar-lo, un policia li va disparar un tir a l’espatllai es va quedar inconscient.

Després d’això, van curar al Pep i a l Eric al van portar a l’hospital i`, per últim, a la presó.

Med Sanjuán Lavilla

UNA INVESTIGACIÓ DE PEL.LÍCULA

UNA INVESTIGACIÓ DE PEL.LÍCULA Un dia d’estiu, la Cristina Maragall i el seu ajudant Pere Roures van anar els cinemes de Manresa per anar a veure la pel·lícula “lladres i policies” que acabaven d’estrenar. Van pagar les entrades i van entrar al cinema.

El complex de cinemes era molt gran. A la planta baixa hi havia les taquilles on tu pagaves i després et donaven el tiquet per poder entrar a la sala i veure la pel·lícula que volguessis.

Una mica més enrere hi havia una zona amb bars i restaurants per poder menjar alguna cosa abans o després de veure la pel·lícula. També hi havia uns lavabos.

A la primera planta s’hi accedia través d’unes escales. Al final de les escales hi havia un lloc on revisaven els tiquets, llavors tot el que quedava de la part de dalt eren les sales on es reproduïen les pel·lícules: a cada sala hi havia el mateix nombre de seients i una pantalla gegant. També entre la primera i l'última sala, hi havia uns altres serveis. Per últim, al soterrani hi havia la sala de projecció, on posaven les pel·lícules perquè es reproduïssin cada una a la sala que els hi tocava.

Ells primer van anar a picar algo a un dels bars que van veure. Quan van entrar a la sala número 3 (que era on es reproduïa la pel·lícula ), durant uns 30 minuts només van veure propaganda, però després va aparèixer un vídeo del propietari, el senyor Marcos Lin, explicant que havien robat les pel·lícules, o més ben dit l’ordinador amb totes i cadascuna d’elles.

Quan anaven a marxar del cinema, la Cristina es va oferir per fer de detectiu d’aquell cas i esclar també va incloure en Pere (tot i que ell no volia).

La Cristina va optar per començar a investigar per el lloc del robatori: la sala de reproducció.

Quan van arribar a la sala de reproducció es van adonar que la caixa forta de l’ordinador estava oberta, o sigui que només hauria pogut ser algun treballador important que conegués la clau del codi secret.

La Cristina va agafar el candau i el va posar dins una bossa de plàstic. Els sospitosos eren: ● El guarda de nit es deia Jordi Garcia. Ell era intel·ligent, li agradaven molt les pel·lícules. És clar, per això treballava en uns cinemes. ● En Marcos Lin era el propietari del cinema. Tenia un caràcter no gaire agradable: era malparlat i, a sobre, molt estirat. Li agradaven el poder i els diners. ● En Max Alonso era el que portava un dels restaurants que hi havia dintre del complex. Era amable però una mica envejós. Li agradava menjar i els animals. ● La guarda de dia era llesta i guapa. Es deia Míriam Sunyer. Li agradaven molt els nens petits. ● La Sam Packer era una cambrera del bar del cinema. Era bastant esquerpa i una mica grollera. Li agradaven les crispetes i els gats negres.

Allà les 11:30 pm van reunir a tots els acusats per interrogar-los un per un. Van fer les preguntes a la sala 3.

El Jordi Garcia va ser el primer d’entrar. Va dir que estava al lavabos de dalt i que no hi havia ningú més al cinema en aquell moment. De cop i volta va sentir un soroll i va baixar cap a baix. Va veure a Marcos Lin, el propietari del cinema.

El Marcos Lin va dir que havia anat al cinema perquè s’havia deixat la jaqueta al despatx. Va veure en Jordi i el va saludar. Després va anar al seu despatx, va agafar la jaqueta i va marxar tot posant-se-la.

El Max Alonso havia plegat a les 11 pm, que era quan tancaven el cinema entre setmana, i va anar cap a casa seva.

La Míriam Sunyer va començar queixant-se perquè ja havia marxat a les 6pm. Pero ella no va dir on havia anat. I això li va semblar molt sospitós a la detectiu.

La Sam Paker va dir que a les 11 pm havia vist marxar el seu cap, cosa que li havia semblat estranya. Va acabar de fregar taules perquè el bar tancava a les 11:15 i ella de 11:15 a 11:30.

Per tant, va acabar de fregar taules i d’ordenar-ho tot i va marxar a casa seva.

La Cristina s’ho va apuntar tot a la llibreta que sempre duia a sobre, mentre que en Pere que no estava gaire conforme en el cas i feia més preguntes als interrogats.

Quan van acabar d’interrogar a tots els sospitosos, van seguir investigant al cinema. El Pere va proposar mirar a les taquilles, ja que ell havia vist unes càmeres de seguretat quan estaven traient els tiquets. A la Cristina la va sorprendre que en Pere mostrés aquell interès pel cas, però en va fer cas.

Quan van arribar-hi, van agafar una escala per poder veure què havien enregistrat les càmeres. Sorpresa: el dia anterior no havien pogut enregistra res perquè el cable estava a tallat i no havien pogut veure cap alarma perquè l’ordinador no hi era. A la paret, però, entre la pols, va veure les empremtes dels dits d’una mà.

De sobte la porta del cinema es va obrir i van aparèixer molts periodistes de televisió i de diaris. Els de TV3van ser els primers, després els del REGIÓ 7, etc…

Quan van respondre totes les preguntes de tots els canals de TV i dels diaris ja eren les 7 pm i van marxar tots cap a casa seva (excepte el guarda de nit, esclar).

En Pere va anar a dormir a les 10 pm, però la Cristina no va dormir en tota la nit, ja que va estar pensant en aquell cas obert. I, revisant el candau de la caixa forta es va fixar que hi havien empremtes dactilars, PERÒ DE QUI? es va preguntar.

Així que a l'endemà va tornar a reunir a tots els sospitosos i va fer-los entintar un dit i el van haver de prémer a sobre d’un full de la llibreta de la Cristina.

Llavors va descobrir qui havia sigut el delinqüent (la veritat que ella i el Pere es van sorprendre bastant però el cas era el cas).

Com que el Pere ja sabia qui era, va començar a explicar: “El delinqüent ha estat molt llest, ell o ella va actuar de la nit i va aprofitar que s’havia deixat alguna cosa per poder tenir una excusa per entrar i robar l’ordinador. Va obrir el candau…”

Després va seguir la Cristina: “I va agafar l’ordinador, va pujar a agafar la jaqueta (que era el que s’havia deixat) i va amagar l’ordinador dintre la jaqueta, i com és de suposar se'l va emportar a casa seva.”

I ja era l'hora de saber qui havia sigut el delinqüent:

MARCOS LIN

Ell va robar l’ordinador per poder cobrar els diners de l’assegurança. Resulta que el cinema feia temps que tenia problemes econòmics. Va pensar que, amb aquells diners podria continuar amb el cinema de la seva propietat, no l’hauria de vendre o tancar.

I com a la majoria de dels final de casos….

CAS TANCAT !

Aina Serrano Pérez

CAMPIONS!

I PER FI… CAMPIONS! Un dissabte, l’equip de bàsquet de Sant Fruitós, un poble del Bages, tenia un partit molt important. Jugava contra el Manresa i l’equip que guanyés aquell partit tindria una plaça al Campionat de Bàsquet de Catalunya. El partit va ser intens i només quedaven uns segons per llençar la pilota des de tres punts per guanyar el partit, un llenço la pilota i…l’encistello!!!!

Vam saltar a la pista i ho vàrem celebrar allà mateix, en rotllana.

Després d’una setmana, els pares, el Jordi, el Guillem i tot l’equip vam pagar un autobús per poder anar tots a Barcelona, on es jugava el campionat. Quan vam arribar al pavelló, vam quedar al·lucinats de tan gran com era. El pavelló era molt, però que molt, gran. Tenia tres pistes de bàsquet les quals tenien terra de parquet. Com que era un pavelló poliesportiu, és a dir, que es podia jugar a més d’un esport, hi havia porteries de futbol, d'handbol, d’hoquei… Les línies de tots aquests esports estaven dibuixades a terra, cada una de les línies era d’un color diferent perquè es poguessin distingir. Hi havia 12.000 seients que encerclaven la pista. També hi havia una cafeteria on venien patates, llaminadures, entrepans,cafè,begudes…Un passadís comunicava la pista amb els vestidors. Els vestidors eren grans i tenien dutxes i un lavabo. A fora hi havia un pista de perquè la gent pogués jugar.

Faltaven 2 hores perquè comencés el partit i vam fer l'últim entrenament abans del primer partit del campionat. Quan faltaven 10 minuts abans de l’inici del partit però…

L'àrbitre no era present. Va venir un noi que es deia Pep i va dir que seria l'àrbitre del següent partit. El Pep era un home baixet amb el cabell negre i portava ulleres.

Abans de començar el partit vam anar als vestuaris. Al passadís dels vestuaris vàrem veure la porta del vestuari d'àrbitres entreoberta i vam veure una vara de ferro amb unes taques blanques, però no li vam donar importància.

Va començar el partit contra el Berga. Al primer quart, anàvem guanyant 20-27.

Inexplicablement, l’àrbitre va començar a pitar en contra nostra i llavors el segon quart anàvem perdent 42-35. L’ Iván, el noi amb més caràcter de l’equip, es va enfadar molt però el Jordi el va tranquil·litzar. Vam sortir molt motivats i en el tercer quart anàvem guanyant 57-68. Al final gairebé perdem. Aquest va ser el marcador final 80-85. Ni l’injust arbitratge del Pep ens va impedir guanyar aquell partit. Vam sopar al bar del pavelló i vam jugar per allà. L’Izan, que era molt trapella es va colar al despatx del Guillem Ramós, el president de la Federació Catalana de Bàsquet. Al damunt de la taula, va trobar uns papers sospitosos que deien:

Pagament: Pep González 2000 € Assumpte:

Victòria de l’Artés. Pitar faltes contra

el Sant Fruitós.

En el següent partit el vam jugar contra el Lleida. Vam tenir sort perquè el Lleida es molt bon equip i va jugar molt malament, tant que els vam guanyar 117-70. Estàvem a la final!!!!

Però el Pep va tornar a pitar-nos en contra, tot i que vam guanyar igualment. Al davant del vestuari hi havia un mòbil i el Jaume el va agafar. El mòbil no tenia contrasenya i llavors el Jaume va començar a mirar els missatges de l'aplicació Speakapp. Va veure que tenia una conversa amb el president de la Federació Catalana De Bàsquet. Allà hi posava:

Et pagaré els diners després de la final d’acord?

OK

Ens va semblar molt sospitós. De quins diners estaria parlant el Guillem Ramós? Després el Jaume va entrar a l'aplicació HeadBook per veure de qui era el mòbil i era de… el Pep! Això significa que el Guillem Ramós i el Pep volien que perdéssim la final i que guanyés l’Artés.

Faltaven 2 dies per la final per veure si hi havia alguna pista vam entrar d’amagat al vestuari d’àrbitres i vam veure un senyor que semblava un àrbitre estirat al terra inconscient. Al seu costat hi havia una vara de ferro amb el que semblava que havien colpejat a aquell senyor i després vam anar a comunicar-ho a la policia. Els policies no ens van creure però com que el pare del Carles era policia va anar a veure-ho perquè el deixéssim tranquil i va veure aquell senyor estès a terra i ho va explicar a tot el cos policial que hi havia a comissaria i ho van investigar. Els policies ens van dir que ens apartéssim del cas i l’Arnau els va explicar totes les pistes. Els policies van fer un interrogatori al conserge, al nostre entrenador el Jordi, al Pep, a l’entrenador de l’ Artés i al Guillem Ramós.

Jordi : “Jo estava entrenant al meu equip. Quan va acabar l’entrenament vam anar a sopar.

I a més, perquè voldria jo que el meu equip perdés?”

Pep: “Jo estava estirat al sofà de l'habitació del hotel i me'n recordo perquè vaig mirar la hora al mòbil. Després em vaig afanyar per arribar al partit.”

Ramon: “Jo estava fregant els passadissos mentre alguns entrenaven.”

Adrià: “Jo entrenava els nois del meu equip. Després cadascú se'n va anar a la seva habitació del hotel.”

Guillem Ramós : “Jo era al meu despatx fent paperam i després vaig haver d’anar al pavelló perquè sempre he de estar allà abans que comenci el partit. I això és un ultratge!!! com s'atreveixen a sospitar de mi !!!!! “ Al final van arrestar al Guillem Ramós i al Pep per negocis il·legals i es va jugar la final. Vam guanyar la final 75-78.Si, per molt poc i per celebrar-ho vam agafar la copa i cadascú es feia una foto amb ella i el cap de setmana vam anar a un parc d’atraccions.

Èric Torné Rivas

EL COL.LECCIONISTA DE JOIES

El col·leccionista de joies Aquesta història comença a casa meva. Us presento els protagonistes: L’Anna és la meva mare i treballa en una oficina. És tímida, amable i té els cabells castanys.

El Pau és el meu pare. Fa de camioner. És respectuós, amable i té el cabell ros.

El Leo és el meu germà. És bon estudiant, amistós i té el cabell castany.

La Júlia és amiga meva. És ballarina. És educada i té els cabells negres.

Em dic Paula i m'agrada ballar, soc xerraire i tinc el cabell castany.

Tot comença un divendres a la tarda. Havia convidat a la Júlia a casa meva. Quan vaig obrir perquè entrés la Júlia, vaig trobar un paperet que deia :

Vam buscar per google el que deia al paper: ens sortia la pàgina del museu. Vam anar entrant en els diferents menús fins arribar a la descripció del museu. Deia que el museu té tres plantes i tracta de l'evolució de le joies al llarg del temps: -Planta 1: les joies romanes a l'esquerra tenda de fotos,imants, mapes,llapis…etc -Planta 2: taller de com feien les joies -Planta 3: joies d’ara Hi ha lavabos a cada planta.

El diumenge ens vam llevar i vam anar a buscar a la Julia. Vivíem a una hora al museu.

Quan vam arribar el pares van anar a prendre un cafè. Després vam entrar al museu, vam anar a recepció.

-Hola. Hi hauria entrades per tres adults i dos nens?- vaig preguntar.

-Sí, serien 15€ per adult i 10€ per nen.- va respondre la caixera.

-D’acord -Espereu-vos un moment, que baixarà la Clara, la vostra guia. - Ens va dir.

-Gràcies.

Al cap de deu minuts va baixar una noia jove i amb cabells rossos.

Va començar a fer una ruta pel museu i ens mostrava i explicava tot el que hi havia a les vitrines.

-Aquestes son les joies prehistòriques. Estan fetes amb coure ja que és dels primers metalls que es van descobrir - deia la guia.

Quan vam acabar el recorregut ens va proposar de fer un taller de joieria.

Llavors el Leo va dir: -Mama puc anar al lavabo?

-Sí- li va dir.

Després de cinc minuts al Leo va tornar i la Paula va anar a buscar un got d’aigua i va tornar de seguida.

Estàvem començant a fer una joia romana quan van començar a sonar les alarmes i van començar a baixar tots el visitants, es van posar en fila i, unes inspectors els van anar interrogant . Eren la detectiu Urango i la detectiu Rodríguez . Anaven escrivint en una llibreta.

Aviat va tocar el torn ala família de la Paula.

-Estava a dal al costat de la Clara- va dir l’ Anna - Vaig ser l'últim a passar per on era la joia - va dir el Pau -Vaig baixar a buscar un got d’aigua abans de que sonés l’alarma- va respondre la Paula -Va baixar al bany deu minuts abans - va dir el Leo -Estava mirant les joies de més endavant - va dir la Júlia.

-Em podeu donar el vostra telèfon ?-detectiu Rodríguez -Si el meu es el 6789107 i el del meu home el 908770 - Va dir la mara -Ara us passa una màquina i poseu el dit.

-D’acord - Van dir tots Al acabar els detectius van dir a la Clara que continués el taller.

Els detectius van trobar l’empremta dactilar de la Paula i van demanar que anés a parlar amb ells.

-Tu has sigut la que ha agafat la joia- va dir la detectiu Urango.

-No, son les meves empremtes estan aquí perquè quan estava llegint he tocat el cartell on deia de quin material estava feta la joia.

Li van dir que podia marxar.

Després de tota l’explicació de la Clara, van puja al cotxe i van deixa a la Julia a casa seva.

Als dos dies, les detectius van continuar investigant i van trobar un cabell de color castany.

Van mirar els apunts que havien pres i el cabell s'assemblava al del Leo i la Mara. I la van trucar.

La Paula i la Júlia pensaven què podrien fer i va dir la Julia: -

Ja sé! Aquesta tarda, a la sortida d’escola li demanem al meu pare si ens pot portar al museu i els diem a les detectius que mirin bé les càmeres de seguretat.- Va dir la Júlia

-

És clar! Quedem a la sortida, a la baranes blaves - va dir la Paula.

Ala sortida d’escola van esperar el pare de la Júlia i el van convèncer perquè les portés al museu. A l’arribar al museu van veure que estaven interrogant al Leo i la Mara. Es van quedar parades escoltant la conversa.

-Aquest cabell no és meu ,és molt curt! -insistia la Mara.

-I què vols? que sigui meu? - va saltar el Leo -Leo ha de ser teu.

De cop i volta la Julia va fer una passa en davant i va dir: -Jo tinc la solució! -Va dir la Júlia -Quina és? - va dir la detectiu Rodríguez -Doncs molt fàcil! Mirem les càmeres de seguretat! - va dir la Paula.

Els detectius van estar-hi d’acord. Van començar a mirar las càmeres de seguretat … i van veure el Leo!!!

Van comença a fer-li preguntes i el Leo deia que no.

Aleshores va dir: -Ho sento molt! M'agraden molt! Les col·lecciono i aquesta era la més bonica.

-Noi! Dóna’ns la joia- li van demanar.

El Leo se’n va anar corrent al cotxe. Llavors les detectius, van demanar 2.000 € per tornar la joia al museu en menys de dos setmanes.

La mare del Leo, endreçant l’habitació, va trobar la joia amagada en una butxaca d’uns pantalons bruts que hi havia amagats al fons de l’armari.

Va agafar el Leo per l’orella i el va acompanyar a tornar la joia al museu. Com a càstig el va fer estar un mes netejant els banys del museu.

Elena Urango Rodríguez

atracament al cinema

ATRACAMENT AL CINEMA Una tarda, el 30 de març de 2022, el detectiu Velasco va anar al cinema a Manresa a veure una pel·lícula de detectius.

El cinema era molt gran. Tenia moltes sales per veure les pel·lícules. Hi havia una sala de jocs. Estava ple de llums de colors.. Hi havia dos guardes de seguretat.

Hi havia dos vigilants de seguretat, un per a la porta del davant i l’altre per a la porta del darrere. El vigilant de l’entrada es deia Pepe i era molt alt. Media 1,90!

La senyora que venia les crispetes es deia Maria i de vegades ens regala una caixeta de crispetes. Era amable però una mica pàmfila.

El propietari dels bars, l’Antonio, tenia cara de pocs amics. Sempre anava amb el seu guardaespatlles, que era molt alt i fort i duia unes ulleres de sol. Portava un anell amb una A molt vistosa.

A la sala de jocs, hi havia el Pedró. Era un noi amb ulleres que es passava tot el dia allà. Fins que no treu res a les màquines no marxava. Era baixet i una mica calb.

Després d’observar amb atenció com funcionava el cinema, es va comprar una capsa de crispetes i una ampolleta d’aigua. Quan va sortir, va comprar un diari mentre l’estava llegir va sentir que havien robat els diners de la caixa forta del cinema.

Va decidir investigar. Va començar a conversar amb la gent sense que s’adonessin que els estava interrogant. Així va saber que: El Pedro estava a les màquines escurabutxaques i que va marxar per la porta del darrera amb dos maletins a la mà.

La Maria estava, com sempre, venent crispetes i begudes.

El Pepe estava a la porta de davant amb el seu somriure de sempre.

L’Antonio estava a bar on havia dinat, buscant el seu anell.

Llavors va demanar de veure el lloc del robatori. Va trobar unes empremtes a la caixa forta i un anell d’or a terra. Després va anar a veure les càmeres de seguretat i es veia una persona molt baixeta entrant a la sala de la caixa forta.

L’inspector Velasco ja sabia qui havia robat els diners: l’Antonio.

Hugo Marc Velasco Romero