Una vegada, fa molt de temps, en un país on la guerra havia fet estralls, un soldat, tip de mort i de desolació, va abandonar les trinxeres i va marxar del front. Caminant, caminant va arribar a un poble. Tenia molta gana i demanà una mica de menjar però, en aquell poble devastat i empobrit per tants anys de guerra, ningú ni lo volia donar res. -Si no tenim ni per a nosaltres i les nostres famílies –li deien. - Si hem perdut la collita –feien uns altres. - Si els homes són al front i no hi ha res als camps ..... Tot compungit se’n va anar cap als afores del poble, i allà va veure una colla de nens que jugaven. Se’l van mirar estranyats. - Que tens gana? Li van demanar. - Si va respondre el soldat, i ara em disposava a fer una sopa de pedres. -Però les pedres es poden menjar? Són bones? - Si se saben coure bé, sí. Si em porteu una olla ben gran i l’ompliu d’aigua i feu un bon foc us ensenyaré a fer-la. Els nens van córrer a buscar tot el que els demanava. Mentrestant ell va baixar al riu a triar els rierencs més arrodonits i escaients. Mentre les pedres s’anaven coent, el rodamón va tastar la sopa. -
Hi falta una mica de sal – va dir, i un nen va córrer a buscar-ne a casa.
-
Això ha millorat molt, però si hi poséssim una mica de ceba, encara seria millor.
Jo vaig veure un parell de cebes una mica seques al fons del rebost... les aniré a buscar, I així, cada nen va aportar aquell petit ingredient que va trobar a casa seva: un os de pernil ben escurat, una fulla de col, un rave, el coll d’un pollastre... Al cap de poc, feia una oloreta boníssima que es va escampar per tot el poble. La gent, que passava tanta gana va sortir al carrer. El rodamón va demanar que tothom portés plats i va servir brou a tots. I així veiem com gràcies a la cooperació es poden aconseguir fites que de manera individual serien impossibles. Del conte: “la sopa de pedres” (adaptació)