Revista Sant Jordi 2021 del Ins Príncep de Viana by Institut Princep de Viana

Sant Jordi 2021

INSTITUT PRÍNCEP DE VIANA

Sant Jordi’21

ÍNDEX

LLENGUA I LITERATURA CATALANA 1r d’ESO

pàgina

La princesa del foc de Valeria Anzúles

La volta a Espanya en 79 dies de David Júdez

Aniversari inesperat de Guillem Suárez

2n d’ESO Com soc? de Marta Sellami

El llapis d’en Víctor de Jaume Ripoll

Joc brut de Llum Busom

3r d’ESO Bessons de Berta Cullell

La pena de Laia Ramos

El món a Síria d’Aya Salhi

4t d’ESO Reina de cors de Fabiola Muñoz

Una conversa amb la mort de Maitiel Zúñiga

Diari d’un incel de Graciela González

1r BATXILLERAT Imagina de Marta Albar

Bell vell amic d’Helena Sellami

No puc dormir de Miquel Padilla

2n BATXILLERAT Les postals del bagul de Joel Nisa

Acabo jo i comença tot de Lucía Salmerón

Un avió de paper de Laura Martín

Sant Jordi’21

LLENGUA I LITERATURA CASTELLANA 1r d’ESO El sueño de David Júdez

3r d’ESO Por la piedra de Berta Cullell

4t d’ESO Cartas a Cassandra d’Aylén Bazan

Una experiencia perturbadora d’Oriol Soriano

1r de BATXILLERAT El ocaso d’Ivan Pardo

La fosa d’Adrià Jimeno

LLENGUA ANGLESA 2n d’ESO Time Travel de Jaume Ripoll

3r d’ESO The End de Xènia Escutia

Hades de Berta Culell

Summer Days d’Andrea Benito

102

4t d’ESO Don't Let me Go d’Emma Corredera

103

A confession letter in Oblivion de Belén Cedeño

106

1r de BATXILLERAT Words of love de Miquel Padilla

107

2n de BATXILLERAT Strauss’s Gold de Joel Nisa

110

PORTADA: Gerard Vandrell (1r d’ESO)

Sant Jordi’21

LA PRINCESA DEL FOC

Hi va haver una vegada una princesa increïblement rica, bella i sàvia. Cansada de pretendents falsos, que tenien relacions amb ella per aconseguir les seves riqueses, va fer publicar que es casaria amb qui li portés el regal més valuós, tendre i sincer. El palau es va omplir de flors i regals de tots els tipus i colors, de cartes d'amor incomparables i de poetes enamorats. I entre tots aquells regals magnífics, va descobrir una pedra; una simple i bruta pedra. Intrigada, va fer cridar qui li havia enviat. Malgrat la seva curiositat, va mostrar estar molt ofesa quan va aparèixer el jove, i aquest es va explicar dient: ⎼Aquesta pedra representa el més valuós que us puc regalar princesa: és el meu cor. I també és sincera, perquè encara no és vostre i és dur com una pedra. Només quan s'ompli d'amor s'estovarà i serà més tendre que cap altre. El jove va marxar tranquil·lament, deixant la princesa sorpresa i atrapada. Va quedar tan enamorada que portava amb ella la pedra a tot arreu i, durant mesos, va omplir el jove de regals i atencions, però el seu cor seguia sent dur com la pedra a les seves mans. Desanimada, va acabar per llançar la pedra al foc; al moment va veure com es desfeia la sorra, i d'aquella pedra tosca sorgia una bella

Sant Jordi’21

figura d'or. Llavors va comprendre que ella mateixa hauria de ser com el foc, i transformar allò que tocava separant l'inútil de l'important. Durant els mesos següents, la princesa es va proposar canviar el regne i, com amb la pedra, va dedicar la seva vida, la seva saviesa i les seves riqueses a separar l'inútil de l'important. Va acabar amb el luxe, les joies i els excessos, i les gents del país van tenir menjar i llibres. Els qui tractaven amb la princesa sortien encantats pel seu caràcter i proximitat, i la seva sola presència transmetia tanta calor humana i passió que van començar a dir-li, afectuosament, "La princesa del foc". I, com amb la pedra, el seu foc va desfer la dura escorça de cor del jove que, tal com havia promès, va resultar ser tan tendre i just que va fer feliç la princesa fins a la fi dels seus dies.

1r premi Nom: Valeria Anzúles Curs: 1r d’ESO

Sant Jordi’21

LA VOLTA A ESPANYA EN 79 DIES

El dia havia arribat. Després de demanar permisos, de canviar vacances… els 5 amics coincidien, 79 dies per realitzar el seu repte: una volta a Espanya. Els 5 tenien 26 anys i s’havien conegut en un viatge programat a Islàndia. El David és geògraf. De bon humor. Es dedica a confegir mapes per la universitat de Geografia i d'Història de Barcelona. El Ferran és company de treball del David, també és una mica maniàtic en la neteja i una mica cregut, ja que sempre vol tenir la raó en tot. El Lewis treballa de cuiner a Boston, la seva ciutat natal. El George, el més simpàtic de tots, és fotògraf i veí del Lewis. El Josh és el germà bessó del George. Molt tímid, ha sortit en papers secundaris d’algunes sèries de televisió. Havien llogat una caravana. Era el 6 de juny. El primer objectiu va ser anar de Barcelona a Astúries on van visitar Cudillero: poble pesquer molt bonic. S’ho van passar molt bé seguint les rutes marcades pels peixos pintats de colors que travessaven tot el poble. El Lewis va al·lucinar amb les “zamburiñas” i les va incloure a la seva llibreta de receptes. Després van anar als llacs de Covadonga, van deixar l’autocaravana a “Cangas de Onís” i van pujar als llacs amb uns autocars autoritzats. Una vegada a dalt no veien res: una boira espessa cobria tot el paisatge, però per sort es va anar obrint i van descobrir els fantàstics llacs. En George va fer un munt de fotos. Finalment, van fer cap a Ribadesella; la baixada del riu Sella no la van poder veure perquè era a l’agost, per compensar-ho van anar a un restaurant típic a menjar fabada i beure sidra. El Lewis seguia apuntant a la llibreta. El següent objectiu era Galícia. Van arribar a Ribadeo. El Ferran es va queixar perquè van arribar quan la marea era alta i no van poder passejar per la platja de les Catedrals, 8

Sant Jordi’21

a més no podien quedar-se més temps perquè el David havia quedat amb el seu cosí a Muxia al dia següent, menys mal que el George va suavitzar la situació amb uns quants acudits que els van fer riure a tots. A Muxia es van trobar amb el cosí del David: el Jesús, que treballava de cambrer a un dels restaurants del passeig Marítim. Allà van gaudir de tot tipus de marisc, però sobretot dels percebes. El Lewis no deixava d’apuntar a la llibreta i el George de fer fotos al menjar i al paisatge. Després van anar a veure la famosa platja dels Anglesos on va naufragar el petrolier Prestige al 2002, i també l’església de la Verge de la Barca on és tradició passar per sota d’una roca. A Santiago de Compostela van recordar els temps d’estudiants de la universitat. Els carrerons i l’ambient era màgic i l’església majestuosa. Van anar a Rias Baixas, van visitar ciutats com Combarro, l’illa d’Arousa, Cambados...D’aquí en Josh en tenia molts records perquè havia tingut un petit paper a la sèrie “ Fariña”. El Lewis va apuntar el vi blanc “Albariño” a la seva llibreta. Després van anar cap a Castella i Lleó. Van canviar el mar i els hòrreos per l’interior, els castells i les ciutats de pedra. Salamanca, Àvila, Segòvia, Burgos… També van visitar petites poblacions com: L’ Alberca, Pedraza… Els van deixar bocabadats. El Lewis ja portava plenes diveres llibretes i en George centenars de fotos. A continuació anaven a Madrid. Van quedar fascinats pel seu ambient. Per mediació d’uns contactes del Josh, van sopar amb alguns actors i actrius de la sèrie “La que se avecina”. El següent objectiu era Extremadura, camí a Extremadura van fer una aturada a Toledo. Per Extremadura, la terra dels grans conqueridors, van seguir rutes 9

Sant Jordi’21

dissenyades pel David i el Ferran, descobrint paratges impressionants. En un d’aquest camins els va convidar a dinar un pastor molt agradable que els va preparar unes “migas” que el Lewis va afegir a la seva llibreta. Al teatre romà de Mèrida, el Josh no va poder evitar recitar alguns textos dels clàssics, tenint com a espectadors els seus amics i també algun visitant que se’l mirava amb sorpresa. Van anar cap al sud, Andalusia. Dels conqueridors als àrabs: ”Los Reales Alcázares” de Sevilla, “La Alhambra” de Granada, la mesquita de Córdoba... Els van deixar impressionats. El Ferran va aprofitar per lluir els seus coneixements d’arquitectura àrab, i, encara que de vegades era una mica pesat, en aquesta ocasió van agrair els seus coneixements. També van fer una ruta pels pobles blancs. El cel blau, el blanc de les cases, els colors de les flors feia un contrast que era difícil d’oblidar. El Lewis estava encantat perquè cada vegada que anaven a beure alguna cosa a algun bar dels pobles, sempre els posaven una tapa per acompanyar, a quina millor!!! El pitjor era l’alta temperatura que feia, ja que no podien sortir a cap lloc a les hores del migdia, però valia la pena. L’últim objectiu era València, després de visitar el museu de les Ciències i de les Arts a València, van acabar el seu repte, abans de tornar a Barcelona, a Peníscola. Uns dies de descans, de platja, de menjar paella i poc més, però sobretot de compartir aquests últims moments després d’aquesta experiència inoblidable. Una vegada a Barcelona, va arribar el moment de l’acomiadament temporal, ja que després de tan bones experiències viscudes deixaven la porta oberta per un altre repte. Però això és una altra història.

🚗🚗🚗🚗🚗🚗🚗🚗🚗🚗🚗🚗🚗

2n premi Nom: David Júdez Curs: 1r d’ESO

Sant Jordi’21

ANIVERSARI INESPERAT

Aquell matí em vaig aixecar molt emocionat perquè era el meu aniversari, vaig anar al menjador i vaig preguntar als meus pares si podien venir els meus amics al poble; em van dir que potser sí. El que no sabia era que aquell dia arribaria a ser tan especial. A les 8 jo ja era a classe, estava parlant amb els meus amics i em semblava estrany que no em diguessin res, ja que sabien perfectament que era el meu aniversari. Van passar les hores i continuava preocupat donat que seguien sense dir-me res i amb un comportament distant. Abans del pati tocava tutoria, una assignatura que m’agrada molt ja que em permet descansar i jugar amb els amics, i allà vaig veure finalment que alguna cosa no encaixava. No era normal que ells no juguessin amb mi. Just quan acabava la classe, la tutora va mirar el calendari i es va adonar que era el dia del meu aniversari. Em va felicitar davant de tota la classe i molts companys de classe també, però, com era d’esperar, els meus amics no. Per un moment vaig arribar a pensar que estaven enfadats amb mi per alguna raó, però per altra banda vaig pensar que potser m’estaven preparant alguna sorpresa i els meus pares eres còmplices. En acabar les classes ho sabria. El col·legi es va acabar i arribava el moment de saber si tot el que m’estava passant era part d’un pla dissenyat pels meus pares o si realment els meus amics estaven indignats amb mi. Al cap de dos minuts d’haver sortit per la porta principal de l’escola ja sabia el que passava, i era que els meus amics venien al poble a celebrar amb mi el meu aniversari. Havien fet un teatre perfecte, digne d’un “Oscar” a la millor interpretació. En el moment en què em vaig assabentar de la notícia, em vaig emocionar moltíssim

Sant Jordi’21

però no vaig fer cap celebració especial perquè potser no estaven preparant-me cap festa especial, únicament vindrien els meus amics a passar uns dies. El camí al poble va ser molt divertit perquè vaig estar escoltant i cantant música tota l’estona. Malgrat això, se’ns va punxar una roda i ens va parar la policia. Els meus amics i jo estàvem molt preocupats perquè potser no podíem arribar al poble, però, finalment, gràcies que la grúa ens va venir a buscar, hi vam poder arribar perfectament. Un cop allà, de manera sorprenent, vaig veure que hi havia la meva família i la meva novia amb els seus pares, cosa que em va impactar molt. La meva novia em va demanar que anéssim a caminar una estona i ens compréssim un gelat. Així que, amb ella i amb els meus amics, vam fer això. A la tornada, per la finestra vaig veure que la casa estava a les fosques i a l’arribar a la porta ens vam adonar que estava tancada. Per sort, portàvem les claus de casa i, a l’obrir, la sorpresa va ser majúscula. De cop i volta, es van encendre totes les llums i la taula del menjador estava plena de menjar, i el sofà estava totalment ple de regals. Jo estava molt exaltat i em van deixar obrir els regals al mateix temps que menjava allò que més m’agaradava, era sentir-se com un rei. El dia del meu aniversari va acabar i al matí del dia següent, la meva mare va confessar que tant l’actuació dels meus amics a l’escola com la punxada de roda i l’ajut del policia era tot part d’un pla sorpresa per fer-me feliç. Tinc una família excepcional.

3r premi Nom: Guillem Suárez Curs: 1r d’ESO

Sant Jordi’21

COM SOC?

Hola, em dic Rita, i tinc onze anys. Vaig néixer el 28 de desembre amb una malaltia per a tota la vida, que em fa ser més petita que la resta. Quan era més petita, no era conscient que era diferent dels altres, i no entenia per què la gent em mirava tant pel carrer. A l’escola sempre he estat sola, m’agrada molt estar sola. Sempre he hagut de fer treballs sola, però això, a mi, no m’ha preocupat mai. Cada vegada que m’acostava als nens de la classe s’apartaven o reien de mi. Jo no ho entenia, i feia com si res, seguia sola, però no em feia res. Ma mare es preocupava per mi, perquè no tenia a ningú, però jo li deia a ella que no passava res. Aquest any aniré a l’institut, i em proposo fer amistats, perquè mai no he tingut amics, i veig la gent que s’ho passa bé, que queda amb altres nens i nenes, i jo segueixo sola a casa amb ma mare. Ara començo a adonar-me’n, que soc diferent de la resta, i que entenc per què la gent riu de mi i s’aparta quan vaig cap a ells. Les meves cames són curtes i tinc les mans petites, el cap gran i porto unes ulleres molt gruixudes. Tot això ara em comença a fer mal, per què no puc ser com la resta de la gent? Què he fet jo per ser així? Això m’ho pregunto cada dia de la meva vida, i mai no trobo una resposta. A l’estiu no volia sortir, perquè amb pantaló curt se'm veien aquelles cametes que tenia, i em feia vergonya ensenyar-les. La roba que duia no m'agradava, era per a nens i nenes de cinc anys, i volia vestir com m’agradés a mi, com les altres nenes d’onze anys, però mai no he pogut fer-ho. No arribava enlloc, i m’havien d’ajudar per tot. A l’institut he d’anar amb cadira de rodes perquè no puc portar una motxilla, pesa massa per a mi, i són massa llargues. A classe hi ha un lloc reservat per a mi adaptat a la meva alçada i a la meva discapacitat visual. Això em fa sentir més petita del que soc. 13

Sant Jordi’21

Quan em mirava al mirall del lavabo especial per la gent com jo, em feia fàstic, tenia ràbia, començava a plorar, per culpa dels comentaris que rebo cada dia de la gent. Pensava, jo no soc perfecta, tinc defectes com tothom, cal que cada dia em remarquin quins són els meus defectes? Us penseu que no tinc mirall i no em veig? Us penseu que no tinc sentiments? Aquestes preguntes algun dia m’encantaria fer-les a la gent que no sap el que he d’aguantar en aquesta societat. Vaig obsessionar-me amb el meu físic, i no volia que

ningú em mirés, que ningú veiés com soc, no podia suportar més que la gent se’n rigués i es burlés de mi, n’estava farta, per això vaig decidir no sortir del meu refugi, del lloc on ningú em podia dir res perquè ningú no em veia. La meva habitació és el meu santuari, m’hi sento molt bé perquè m’oblido dels problemes, i em fa sentir bé i feliç, amb mi. Els dies passaven, i jo cada vegada em sentia més tancada. Com a única distracció 14

Sant Jordi’21

tenia els llibres i uns llapis de colors, i a les tardes m'agrada escoltar les classes de piano que feia la meva veïna del 2n pis, i de tant en tant, sentia les corredisses i les baralles dels germans que viuen just a sobre. Un divendres, després de dinar, va sonar el timbre de la porta de casa i això va canviar la meva vida. Quan la mare va obrir eren un grup de nens i nenes de la meva classe, que venien a veure’m. Em portaren un brownie de xocolata i nous, el meu esmorzar preferit! Això em va fer adonar que en realitat, jo no era invisible per a ells, que ells havien vist que la xocolata era una de les coses que més m’agradava. Vaig sortir de l’habitació, una mica espantada, però esperançada, i vam començar a parlar. Jo els vaig parlar de les meves pors i inseguretats, de com n’és de difícil viure amb una malaltia que et fa diferent, i ells, em van fer veure que és precisament això, aquesta diferència que em fa ser especial i única, i que des que havia deixat d’anar a l’institut, ells m’havien trobat a faltar tant i tant. Aquell dia vaig entendre que les diferències són el que ens fa úniques a les persones, i que per tant tothom és únic.

1r premi Nom: Marta Sellami Curs: 2n d’ESO

Sant Jordi’21

EL LLAPIS D’EN VÍCTOR L’últim any el Víctor ja no creia gaire en la màgia dels Reis, per això a la seva carta només va demanar un regal: estris de dibuix. Els Reis li van portar alguna cosa més, perquè havia estat un bon noi, però el que més li va agradar, sense dubte, va ser l’estoig amb ceres de colors, retoladors, regle, goma i un estrany llapis que semblava antic i tenia una estrella dibuixada. Va començar a fer dibuixos, com haureu endevinat, li encantava dibuixar! Però va deixar pel final el llapis diferent. Finalment, el va agafar i en un full de la seva llibreta va decidir dibuixar un arbre de Nadal. Al cap d’una estona va sentir un crit i la seva mare que el cridava: -

Víctor, per què has tornat a posar l’arbre de Nadal ? – li va preguntar.

Ell li va assegurar que no havia fet res, però la seva mare no el va creure i remugant va tornar a guardar l’arbre al traster. El Víctor es va quedar molt sorprès i no parava de donar-li voltes al que podia haver passat. Va recollir el seu estoig nou i va estar uns dies sense dibuixar. Quan el va tornar a obrir, semblava que el llapis el cridava amb una lluentor platejada que només veia de cua d’ull. Finalment es va decidir a fer un altre dibuix. Va agafar la llibreta, va obrir l’estoig i va dibuixar la consola que desitjava i que no havia demanat perquè no creia que se la portessin pas, ja que els seus pares no tenien tants diners per gastar en regals... La va dibuixar amb tot detall, sense acabar de saber què esperar. Quan va acabar el dibuix va mirar al seu voltant, res no havia passat. Una mica decebut va anar cap al menjador i allà, al costat de la tele, HI HAVIA UNA CONSOLA! Tal i com ell l’havia dibuixada, amb el seu comandament i els seus jocs. Com podia haver passat? Estava sol a casa i no havia vingut ningú. Es va posar a jugar sense fer-se més preguntes, fins

Sant Jordi’21

que van arribar els seus pares. Ells sí que en tenien, de preguntes, que d’on havia sortit la consola, que qui se l’havia donada... El Víctor molt nerviós els va explicar la seva teoria del llapis màgic que convertia en realitat els dibuixos. Els pares no el van creure. Ell va portar la llibreta i els va voler ensenyar els dibuixos, però la llibreta estava en blanc, no hi havia cap dibuix, ni el de l’arbre de Nadal ni el de la consola. El Víctor va decidir fer un nou dibuix per convèncer als seus pares que estava dient la veritat, es va posar a dibuixar neu, el seu carrer ple de neu. A l’acabar va mirar als seus pares que l’observaven bocabadats, sense saber què pensar. Es van començar a sentir sorolls de cotxes frenant i de clàxons pitant. Els tres van mirar per la finestra i es van quedar mirant amb la boca oberta la neu que queia. A les notícies van dir que una estranya borrasca havia fet nevar només al carrer Costa Rica, ningú trobava una explicació raonable. Els pares li van dir que els Reis li havien fet un regal meravellós i que havia d’actuar de forma generosa i responsable. El Víctor ho va fer així, i cada any per Nadal intentava que tots els nens del seu barri, sobretot els que menys recursos tenien, poguessin complir els seus desitjos. Dibuixava bicicletes, consoles, llibres, nines, pilotes i tot tipus de joguines. Això l’omplia de felicitat i no necessitava rebre res a canvi, res més que la cara de joia que tenien tots els nens i nenes del seu carrer. I així és com els Reis van aconseguir un nou patge que els ajudava a repartir alegria i il·lusió.

2n premi Nom: Jaume Ripoll Curs: 2n d’ESO

Sant Jordi’21

JOC BRUT

Vet aquí que una vegada, quan els animals parlaven, a una guineu, la seva mare li digué que havia trobat el seu amic gat, el qual li va proposar que anessin d'excursió, però ella no hi podria anar perquè havia de fer el sopar, així que la guineu es va fer uns entrepans i al cap de 5 minuts es va trobar amb el gat a la porta de casa, que li proposà també que agafessin jocs de taula per si s'avorrien, i així ho van fer. Van decidir anar fins a la font que hi havia al mig del bosc per així fer un petit aperitiu abans del sopar, i descansar de la caminada. Poc després de començar a caminar, es van trobar amb el tigre, i li van proposar de fer una partida al parxís, però ell va dir que no, que les guineus són tramposes, i el gat, ràpidament digué que la seva amiga no era així, llavors, es van posar a jugar, el gat va tirar una pedra, perquè els altres es giressin, així ho van fer, i ell, va aprofitar per posar les quatre peces de la guineu al centre del tauler. En tornar a mirar, el tigre va pensar que ella havia fet trampa, i va marxar enfadat, la guineu es va quedar sorpresa, "tu no les has tocat, oi, les meves fitxes?" li digué al gat, però ell de seguida va contestar que era impossible, que en tot cas, ell hauria mogut les seves. Al cap d'una estona, es van trobar amb el cérvol passejant per allà, i li van proposar de jugar al tres en ratlla, i que al gat no li importava mirar i fer d'àrbitre. En un principi, ell s'hi va negar, ja que deia que les guineus són tramposes, però el gat va insistir a defensar la seva bona amiga. Així doncs, al cap d'una estona, el gat va tornar a tirar una altra pedra, i la guineu i el cérvol es van distreure, en aquell moment, el gat va 18

Sant Jordi’21

moure les peces de la guineu, formant una línia clara que es veia de lluny, en veure-ho el cérvol va replicar que tenia raó, i que en una guineu, no s'hi podia confiar. Ella ja va començar a sospitar del gat. Van seguir el camí i es van trobar amb un porc senglar que estava menjant, li van proposar de jugar als escacs, i que el gat només miraria i ajudaria, al principi com tots els altres va dir que es negava a jugar amb una guineu. El van convèncer i la guineu el va avisar que volia que estigués atent i que no es distragués en cap moment per res. El porc digué que ho intentaria, novament el gat va llançar una pedra, aquest cop molt fort i en un estany, de manera que va fer bastant de soroll i a més, va esquitxar, a les hores, va ser inevitable, mirar cap allà, en aquell moment, va moure les peces, de manera que la guineu li fés escac i mat, al porc senglar. Quan ho va veure, ell va dir, que n'estava fart, que totes les guineus eren així d’astutes però molestes, i enfadat, va marxar sense dir res. Van continuar pel camí, la guineu ja gairebé no li parlava al gat. Es van trobar amb unes guineus amigues seves, ella els va demanar ajuda, els va dir que, la pròxima vegada que es paressin a jugar, s'amaguessin darrere alguns matolls i es fixessin molt bé en el gat, i que per res en el món deixessin de mirar-lo, ja que volia tenir proves de que ell era el culpable de totes aquelles confusions que havia tingut amb tota la resta d'animals. Llavors una d'elles va tenir una idea: va treure una càmera de vídeo grisa, molt antiga i una mica oxidada, i va dir, que podien gravar la següent partida, i que d’aquesta manera, per molt que es distraguessin, estaria tot gravat, les seves amigues van estar-hi d'acord. Seguidament, es van trobar un mico molt actiu, i amb moltes ganes de jugar, així que li van proposar que juguéssin a alguna cosa de córrer o de fer activitat física, com per exemple una cursa, ell va acceptar de seguida, ja que li era absolutament igual contra qui, el mico només volia jugar, el gat sería l'àrbitre. Les 19

Sant Jordi’21

amigues de la guineu, van començar a gravar en el moment perfecte, perquè el gat va posar uns pals i uns obstacles que a la distància no s’apreciaven, en el camí del mico, perquè ensopegués, i efectivament, això va passar, ell es va pensar que havia estat la guineu i es va enfadar molt, ja que no només havia perdut, si no que també havia pres mal, però quan anava a marxar, les altres guineus els van sorprendre, i van mostrar el vídeo com es veia que clarament, era el gat, el que havia estat fent trampa. El mico es va disculpar per haver-se enfadat, i el gat va intentar explicar que només havia sigut per divertir-se una mica, però la guineu, seguia enfadada, allò no havia estat gens divertit i a més, el gat havia empitjorat la mala reputació de la guineu al bosc i havia espatllat totes les partides. Per sort, van anar trobant els mateixos animals pel camí de tornada, que ara la miraven amb molt mala cara, però van resoldre el malentès, i ara era al gat a qui li deien que el bosc no era un lloc per a ell, i que era molt més bo ronronejant a la falda dels seus amos, i raó no els faltava, aquell gat no era un animal de bosc, potser aquell canvi d’aires l’havia afectat. Van arribar a casa de la guineu, que va donar les gràcies a les seves amigues, i sense acomiadar-se del gat ni dir-li res més, es va ficar a casa, donant un cop de porta. El gat va posar rumb cap a casa seva, i mentre caminava, reflexionava el que havia fet, ell realment volia divertir-se una mica amb la seva amiga, però ella tenia raó, allò que havia fet no estava bé, i el voler divertir-se tampoc era un motiu convincent. Tot i això, ell esperava que la seva amistat no s’hagués acabat per sempre. El 20

Sant Jordi’21

perdonaria la guineu? O no voldria saber res més d’ell? Aquesta història és una faula, i com totes, ens ensenya una lliçó molt important, bé, de fet tres: 1-Vigila en qui confies. 2-Els amics/amigues de veritat sempre hi seran allà per ajudar. 3-No jutgis un llibre per la portada (les aparences enganyen)

(A mi, m’agraden molt els gats, de fet en tinc un, i no hi tinc res en contra, però he volgut fer alguna cosa diferent).

3r premi Nom: Llum Busom Curs: 2n d’ESO

Sant Jordi’21

BESSONS

Ben amagat entre els arbres i plantes del bosc, entre llacs i llacunes, i entre cel i terra, es troba el castell de Preula, on hi habiten dos germans immortals: Sky i Hell. Són bessons, tot i que ningú ho diria. La Sky té els cabells negres com el carbó, els ulls i els llavis vermells com la sang i la pell morena. El Hell, en canvi, és ros, amb els ulls blaus com el cel, els llavis rosats i la pell blanca. Ambdós són d’estatura mitjana i d’un caràcter peculiar: bromistes, rancorosos i distants amb els altres. Però hi ha un gran secret que els fa haver d’estar tancats. El Secret, com el coneixen alguns. És el secret que desencadena els noms dels bessons, les aparences i la màgia. Són fills d’un dimoni i una àngel. Tot i no viure amb ells, ella és la mà dreta del pare i ell la de la mare. Els bessons viuen al castell amb un grup de servents i animalons que cuiden junts. Tenen ratolins, gossos, gats, ratpenats, aranyes, papallones i una hiena. ‒Hell, em passes la carn crua? ‒Aquí tens. El noi li passa un tros de bistec a la seva germana, i la hiena l’atrapa al vol abans de refregar-se a les cames de la noia. Els bessons tornen a quedar en silenci mentre alimenten les mascotes i s’amaguen del seu tutor. Aquesta rutina s’ha tornat el seu dia a dia. Tornar després d’haver-se escapat, dinar i aprofitar que el seu tutor va al bany per a amagar-se i alimentar les mascotes per a no haver d’escoltar l’esbroncada que els caurà. Tot i que no poden amagar-se gaire, ja que el seu tutor també controla la màgia, i 22

Sant Jordi’21

apareix i desapareix pels llocs. ‒Hell i Sky. Com tornin a escapar-se, els juro que no m’importarà qui són els seus pares i què és legal i què no ho és. Els bessons pestanyegen confusos i aguanten el riure. No ho poden evitar. El seu tutor és un home alt i pàl·lid, amb un nas molt llarg i els ulls negres. Una altra persona tindria por de l’home, però ells no. Ja s’han acostumat a tenir diferents personatges a casa. Una dona menuda i calba, un home alt i ros, i tres dones altíssimes d’un sol ull en són alguns. ‒Per què no podem sortir i relacionar-nos amb gent normal? Els únics amics que tenim són com nosaltres: joves fills d'éssers inhumans. ‒Perquè sí, Hell! Són ordres!‒exclama l’home. ‒Alguna raó ha d’haver-hi! ‒El món és cruel, Sky. I més per a joves com vostès. Com creu que reacciona la gent a les coses diferents? Com creu que reaccionaran quan la mirin als ulls? No trobaran normal que els tingui d’aquest color! I Hell, tampoc trobaran normal que li surtin ales de l’esquena! Ni que controleu la màgia! Els crits de l’home ressonen per tota la sala, fins i tot quan desapareix. També ressonen als caps dels joves durant la resta del dia. Quan l’endemà la Sky talla flors del jardí i les podreix a la mà, arriba el Peetar. Un fill de dos dimonis, i el millor amic de la noia. Té els cabells vermells, els ulls negres, els llavis morats i la pell blanca. ‒Ei! Em deixes sense, Sky!‒riu ell. ‒Tornen a créixer en menys de deu minuts, Peetar. Puc fer-te una pregunta? ‒Dispara‒respon ell seient al costat de la noia. ‒Has conegut gent de fora? Vull dir, no gent britànica que ha arribat a l’infern, sinó 23

Sant Jordi’21

gent viva com nosaltres. ‒Un cop. Fa molts anys vaig conèixer una humana. Abans que preguntis, no va ser una bona experiència. Al principi li agradava la meva aparença, però quan li vaig ensenyar la màgia va intentar matar-me. Per què preguntes, Sky? Ella s’arronsa d’espatlles i somriu mentre s’estira a l’herba. Potser el Peetar va viure una mala experiència, però per mala sort. Ella pot no cometre el mateix error i amagar la màgia. Pot fer veure que va disfressada. Pot fer-ho. A un altre costat de la casa, el Hell fa créixer una planta mentre pensa en la conversa que acaba de tindre amb el Jaas. Cinc minuts abans... ‒Vols anar al món dels humans? ‒Sí. Vull conèixer els costums dels humans a Preula i com són els preulans. ‒Saps que la gent és horrible, oi? Físicament no tots, però per dins són tots uns maleïts desgraciats. Si et veuen fent servir la màgia no dubtaran en… Ni ho vulguis pensar, Hell. Però què és la vida sense aventures i reptes? Un parell d’hores després, la Sky i el Hell es troben a la ciutat de Preula vestits com gent normal. Ell amb uns texans desgastats i un jersei. Ella amb uns pantalons arrapats i una samarreta curta. Cap dels dos va gaire còmode, però volen encaixar. ーEi, molen les lentilles!ーexclama un noi al passar pel costat de la Sky. ーMerci? El Hell busca la mà de la seva germana i comencen a caminar. Algunes persones se'ls queden mirant descaradament, i els joves s’han de controlar per a no fer servir màgia. Els bessons fan vida d’humans. Prenen cafè a una terrassa, miren roba a botigues i passegen per la petita ciutat. Paren davant una petita botiga de roba antiga i se 24

Sant Jordi’21

somriuen abans d’entrar. Els sorprèn no veure cap client ni dependent dins. ーHola? Hi ha algú? ーHell Angel i Sky Demon. Fills d’un gran dimoni i una gran àngel. Fills dels que els van abandonar a la terra fa milers d’anys. Amics dels que estan tan decebuts i tristos com vosaltres. La veu calla i apareix una menuda dona somrient. No té dents i és geperuda. Camina fins a quedar-se davant els bessons i espetega els dits. Tot seguit, flaixos i fum. Un cop acabat l’espectacle, els bessons es miren i somriuen confosos. El Hell té el tors nu, i li surten ales de l’esquena. La Sky vesteix amb un vestit negre d’època i els ulls vermells li brillen amb intensitat. ーNo tingueu por de ser vosaltres! Sortiu! Els bessons obeeixen i surten per on han entrat, tot i que desitgen no haver-ho fet. La gent els mira i comença a cridar com boja. ーCremeu-los! ーBruixa! ーA la plaça! I això fan. Aconsegueixen portar-los fins la plaça, on els lliguen a un pal i els llancen torxes. I allà, mentre es cremen, recorden les paraules del seu tutor, el Peetar, i el Jaas. Però, pots matar l’immortal, o simplement fas que el fènix torni a néixer?

1r premi Nom: Berta Cullell Curs: 3r d’ESO

Sant Jordi’21

LA PENA

Els sentiments són canvis d’humor instantanis en els quals una persona es mostra tal com vol, mostra els seus sentiments, que són controlats pel cervell; encara que això era el que creien tots. Primer de tot em presento, soc la pena, i tots em pinten com el pitjor sentiment, però ara està canviant tot. Moltes persones estan descobrint que sentir pena, és a dir, sentir-me, no és una mostra de debilitat. A les pel·lícules, com “Inside Out” (a l’inrevés), una pel·lícula en la qual les emocions d’una noia són les protagonistes, a mi em pinten marginada, la que sempre fica la pota. No estic en una central enmig del cervell amb les altres emocions, i si ho estigués, seríem tantes emocions que no hi cabrien. Jo, estic per tot arreu: a les fulles que cauen, als finals dels llibres que tant agraden, a l’últim dia d’un viatge… Els nadons em tenen present moltes vegades, els adolescents també. Ploren, de vegades sense saber el perquè, però cada vegada més gent està aprenent que sentir pena o plorar no és de dèbils, ni és dolent, al contrari, si jo fos dolenta, ja et dic jo que no estaria aquí, entre unes poques pàgines d’un conte parlant-te a tu. Molts sentiments sempre em pregunten si jo també em sento a mi mateixa, és a dir, sempre estic present en els pitjors moments d’una persona, i la resposta és sí, sento pena, però no sempre; de vegades, sento orgull, valentia, ja que no sempre la pena es produeix per coses dolentes. Un dels casos que més m’agraden és quan una família s’ha de separar perquè un dels seus fills està a punt de complir un dels seus somnis. Normalment, en aquests casos em trobo a l’alegria, i a la por, de vegades passa per allà l’angoixa, però en molt pocs casos. La depressió i jo, en aquests darrers anys ens hem fet molt amigues, ja que sempre ens 26

Sant Jordi’21

trobem en els pitjors casos, és a dir, cada dia. Fa uns pocs dies em va passar una cosa que no havia vist mai; va venir un nou sentiment, o millor dit, una nova sensació. Estava mirant una noia tancada a la seva habitació, plorant sense parar, quan, de cop, va aparèixer una ombra molt peculiar. Portava caputxa, i una dalla en una mà. Suposo que ja sabreu qui és, ja que la dalla la delata. La mort es va presentar a l'habitació d’aquella noia. Va començar a murmurar, a incitar a la noia a fer coses que ella no volia fer, bé, això creia jo. Va estar uns vint minuts xiuxiuejant a la noia el mateix: fes-ho, fes-ho, fes-ho… Jo, que en aquell moment estava atabalada per la nosa que em feia el simple murmuri, vaig decidir intervenir. 一Pensa en la teva família, oi que no voldries donar-los un disgust?- Jo sabia que ella no em podia escoltar, ja que cada vegada que intentava parlar amb una

persona,

m’escoltava,

simplement em sentia, com la pena que soc. Però, de cop, es va girar i em va dir: 一Què et creus, que no ho faig? Ja no aguanto més! Tothom m’odia! Vull morir!- em vaig quedar paralitzada per un moment; m’havia escoltat?, no podia ser…

一Escolta, no t’ho mereixes, si no els agrada com ets, t’ha de ser igual, tens una família que t’estima molt i que no vol que passis per això, i què em dius de la teva millor amiga Carla?, què faria sense tu? Para’t a pensar en els que t’estimen i en els que et donen suport, perquè sempre estaran per tu. 27

Sant Jordi’21

一Tens raó, no es mereixen passar per això… No es mereixen suportar-me. En aquell moment, vaig sentir una ganivetada, i… efectivament, ho havia fet. Mai havia sentit tanta pena, mai havia plorat tant, mai m’havia sentit tan culpable. Acabava de veure passar la vida d’una noia innocent pel meu davant, la seva mare corrents, plorant, trucant a l’ambulància, i, a la mort emportant-se la seva ànima, la veritat és que no sé on va anar a parar, i des d’aquell moment, jo tampoc sabia on anar. Aquell succés m’havia marcat tant, que m’havia tornat apagada, sentia la pena a totes hores, cosa que abans no em passava. Un dia, estava asseguda amb l’angoixa, i va venir l’alegria. ―Què et passa, pena? Estàs més trista del normal… Simplement, va venir i em va abraçar. Li vaig explicar tot el que havia passat feia unes setmanes i que no havia tornat a ser jo mateixa des d’aquell dia. ―Mira germana, jo potser soc l’alegria, però t’asseguro que he passat per moments que no m’imaginava que els veuria, però igualment, segueixo aquí, amb un somriure, ja que és la meva feina. La meva germana tenia raó, a la pena sempre s’hi pot trobar una mica d’alegria, fins i tot en els pitjors moments, quan ni tu saps el que sents. 2n premi Nom: Laia Ramos Curs: 3r d’ESO

Sant Jordi’21

EL MÓN A SÍRIA

Durant tota l'existència humana, els éssers superiors han volgut demostrar com n'eren de poderosos, com podien guanyar al món únicament ells mateixos i a la gent que li feia por aquest ésser, si no segueixen les seves idees, no sobreviurien….

Hola, sóc Hayat i una cosa curiosa és que Hayat és un nom de nena d'origen àrab i significa "vida", just el que voldria aconseguir, una vida digna. Visc a Síria des que vaig néixer. Tinc catorze anys i tots els meus anys de vida he viscut en guerra. Aquesta guerra va començar l'any 2011, el dia 15 de març. Aquesta guerra ens ha afectat a mi i a la meva família tota la vida, però mai oblidaré l'any més dur el 2010, a Al-Safira, la meva ciutat natal. Me'n recordo del primer atac a la ciutat. Van ser els rebels que anaven contra el Bachar Al Asad, van anar posant explosions, bombes... per tot arreu per causar el màxim mal possible. L'únic que fan és portar la nostra religió a l'extrem, matar-nos, matar les nostres famílies, bàsicament deixar-nos sense vida. Recordo perfectament la primera explosió que va causar un mal terrible a la meva família, es van morir dos dels nostres familiars més propers: el meu tiet i els meus avis, que vivien junts. Tot va ser culpa de les bombes que van explotar al costat d'on vivien ells. Quan ens vam assabentar, l'únic que vam poder fer va ser esclatar a plorar i resar perquè se'ls emportessin a un lloc millor. Vam passar uns dies a casa plens de tristesa i de soledat, la meva germana no va anar a l'escola i el meu pare no va anar a treballar, ni la meva mare ni jo vam sortir al carrer, ja que era massa perillós i no podíem arriscar-nos.

Sant Jordi’21

Aquella setmana només vam estar tancats a casa, escoltant la ràdio. Quan va ser el vuitè dia, vam començar a parlar sobre què podíem fer per mantenir-nos al marge de la guerra. Els dies anaven passant i a la ràdio només s'escoltaven tragèdies. Quan sentia una nova notícia així, em tancava a

l'habitació

tapava les orelles. ーTot s'acabarà dintre de poc - deia la mare. Jo em

repetia aquestes

paraules quan estava trista. Vaig fer sis anys i el meu desig des d'aquell any va ser que em regalessin pau al món, era petita, però sempre em preguntava, perquè els polítics i tota la gent relacionada amb la guerra ja m'havien robat la infància. Els mesos passaven, i la situació a la meva ciutat empitjorava. Els mesos volaven i el meu pare treballava molt intensament per poder marxar d'allà, els pares pensaven que era l'única cosa que ens podia salvar i que era el millor per la nostra família. I sempre ens deien a mi i a la meva germana que era el millor per a nosaltres.... Però que no teníem papers i que els havíem d'aconseguir. En el moment que els vam aconseguir, que va ser al cap de quatre mesos d'espera, vam marxar molt de pressa, l'endemà, vam anar a Europa. Ens vam aixecar molt d'hora, quasi no havíem dormit, però valia molt la pena sortir 30

Sant Jordi’21

d'un lloc en guerra. Va ser el pitjor trajecte de la meva vida, vam haver de caminar moltíssimes hores. Després vam haver de travessar una frontera que hi havia gent amb armilles de color groc i van haver de portar-nos a un edifici atrotinat on vam estar bastant temps, fins que vam estar estables. Quan aquest temps ja havia passat, jo ja tenia nou anys i una mica més. Amb aquest temps i tot superat, vam marxar cap a Espanya, a Catalunya, on ens van acollir molt bé i ens vam llogar en una casa baixa de preu que podíem pagar amb el sou del pare. Totes les pors que vaig tenir sobre fer nous amics van desaparèixer i el que més m'agrada del país és que l'educació és obligatòria, ja que jo penso que tots ens mereixem aprendre i tenir la possibilitat d'escollir i triar les nostres pròpies idees, la nostra pròpia religió i ser com vulguem ser, sense tenir por que aquell dia sigui l'últim.

3r premi Nom: Aya Salhi Curs: 3r d’ESO

Sant Jordi’21

REINA DE CORS

- Alguna vegada has vist un monstre? Els has percebut? No parlo dels monstres dels contes, no... Parlo dels de carn i ossos que caminen entre nosaltres disfressats de persones corrents. Monstres que han après a simular el comportament humà i a replicar les nostres emocions, jo parlo d'aquests. Aixeco lentament la mirada creant un ambient encara més tens del que ja hi havia. El senyor Smith, psicòleg del psiquiàtric, em mira amb confusió i curiositat. També amb por. Sospiro per a mi mateixa, estic començant a cansar-me, fa una hora que estic asseguda a la incòmoda butaca del seu petit i angoixant despatx i començo a deixar de sentir al meu darrere. - Senyoreta Benz ... - comença a dir, però immediatament l'interrompo. - Nisha, senyor Smith, si no li importa, prefereixo que em diguin Nisha, i no pel meu cognom - Li dono un somriure buit i incòmode. El senyor Smith assenteix responent així la meva petició. - Està bé, Nisha - em mira i em dona un somriure amable, mai m'acostumaré que sigui tan atent amb mi - No sé molt bé a què et refereixes amb "monstres", però si em poguessis detallar més el fet que … No vull escoltar més, no vull seguir aquí - Està bé, no és res important, no es preocupi M’aixeco bruscament amb els ulls confusos i tristos del senyor Smith clavats en mi, fa un sospir de resignació sabent que m'he tornat a tancar. - D'acord, Nisha, estàs cansada, ho comprenc, pots anar-te'n, ens veiem la setmana que ve Li dono un somriure d'agraïment - M'alegro que t'hagis obert una mica més a mi en aquesta sessió, és un gran avenç.

Sant Jordi’21

- Adéu, senyor Smith, i gràcies. No em molesto a escoltar la seva resposta i me’n vaig directa a la porta, sortint així al passadís principal. Fa fred i és fosc, hauria d’haver-me emportat la bata. Començo a caminar pel solitari passadís, il·luminat només per la tènue llum de les velles bombetes incandescents i la llum de la Lluna que es filtra a través dels enormes finestrals. M'aturo davant de la segona finestra, aquí tinc una millor visió d'ella, la Lluna, propera i càlida als meus ulls, i gèlida i distant a ulls aliens, és trist que les altres persones d'aquest lloc no puguin apreciar com és de bonic. - Impressionant, oi? - em giro una mica exaltada, creia que estava sola. Un noi de cabell negre i ulls foscos em mira divertit i amb curiositat, deixo anar un sospir cansat dels meus vermells llavis. Miro Daren amb incredulitat i resignació. - ¿No et canses, Schwarz? Dic, perseguir algú a qui no li importes ha de ser pesat, almenys ho seria per a mi. Somriu, divertit de la situació, a aquest noi el pots estar insultant i seguiria rient, sempre li troba el costat graciós a tota mena de situacions, fins i tot quan no el tenen. - En absolut, senyoreta Benz - Li dono una mirada assassina immediatament - Ui, perdó, és veritat, no t'agrada que et diguin pel teu cognom - Camina fins a arribar al meu costat, fent molt evident la nostra diferència pel que fa a alçada - Tot i que és una mica hipòcrita de teva part ... Nisha, dic, tu sempre renyes a tothom pel seu cognom, però exigeixes que a tu et diguin pel teu nom - Es gira completament cap a mi, fent que retrocedeixi dos passos - Fins i tot si saps que a aquestes persones també els molesta que els anomenin pels seus cognoms, ho fas ... T'ho vaig dir, Nisha, no em diguis Schwarz ... - Se m'acosta a l'orella per després parlar - el meu nom és Daren, petita, no ho oblidis. Se separa de cop, deixant-me en silenci, sempre em deixa sense paraules, ell causa aquest efecte sobre mi, Daren Schwarz ... Un autèntic psicòpata ... Un autèntic "Monstre". 33

Sant Jordi’21

I abans que pogués dir-li res més, se'n va anar. Torno a sospirar, no sé quantes vegades ja he sospirat, però sento que han estat massa. Em dirigeixo a la meva habitació a pas ràpid, no vull trobar-me de nou aquest dement. Odio aquest lloc, ni tan sols sé per què m'obliguen a quedar-me aquí, amb un psicòleg particular n'hi havia prou. La raó ... El motiu de la meva estada en aquest psiquiàtric és l'assassinat del meu oncle. Si els meus pares no haguessin mort aquell dia en l'accident de cotxe, no hauria hagut d'anar a viure amb el meu oncle, i si a ell no l'haguessin assassinat jo no seria aquí i no hauria conegut el "monstre" de Daren Schwarz ... Idiota, no és culpa seva que estiguin morts - No, és teva - M'aturo en sec davant de la meva porta i em giro amb temor per al final trobar-me en un passadís buit, sense cap indici que algú fos aquí ... Una altra vegada la veu, crec que aquest lloc està tornant-me boja. No li dono més importància i entro. Últimament tinc somnis estranys i sento una veu molt semblant a la meva, però quan em giro no hi ha ningú. Em tiro al llit esgotada, no vull adormir-me, tinc por dels meus malsons ... Tard, començo a notar com els meus músculs es comencen a relaxar sobre el suau matalàs, la meva respiració es torna lenta i constant, i quan me n’adono, ja em trobo sent bressolada pels braços de Morfeu.

Fa fred, sento com la gèlida brisa de l'hivern penetra la pell nua dels meus braços i cames. On em porta? No ho sé, però confio en ell, ell em protegirà de qualsevol "monstre" - Ingènua, no vagis amb ell - Miro al meu voltant, però no veig a ningú més que a nosaltres dos, només estem el meu oncle i jo. Deixo anar un esternut, si segueixo així em refredaré. Torno a obrir els meus blaus ulls immediatament, davant meu hi ha la cabana de l'estany, miro confusa el meu oncle. - Oncle, per què som aquí, la casa és aquí al costat - No em respon, es limita a regalar-me un somriure tranquil·litzador, que compleix la seva missió, ja que em 34

Sant Jordi’21

tranquil·litza. Aturem la nostra caminada davant de la porta de la cabana, no aconsegueixo visualitzar gaire bé què hi ha al seu interior, està molt fosc - No entris, no vagis a la cova del llop - Torno a girar sobre els meus peus, però només em trobo el meu oncle analitzant-me amb la seva mirada. - Entra, a què esperes - Em torna a somriure, però aquest cop no és tranquil·litat i gentilesa el que em produeix. Així i tot, entro, és a dir, és el meu oncle, és incapaç de fer-me mal ... Oi? En entrar encenc el llum, no hi havia res fora de lloc, tot estava normal ... O això vull creure ... Sento uns passos darrere meu i tot seguit un "clic", havia tancat la porta amb clau. - Fuig, corre, Ves! - Una veu femenina em crida, no sé què està passant, però sento que he de fer cas. Quan començo a caminar cap a la finestra unes grans mans a la meva cintura em paren, em congelo, per alguna estranya raó sento que això ja m'ha passat. Sento com una de les mans comença a baixar i l'altra es posa en els meus pits … - Deixa'm ajudar-te, allibera'mTinc por, no sé ben bé de què he d'alliberar-te, només vull que això pari - Et puc ajudar - Ni tan sols sé què ets - La pregunta seria qui sóc - Vull que pari, fes que pari - Què és el que més vols, Nisha? No t'espantis ... A vegades perquè un pugui sobreviure cal caçar el nostre creador ... - Em separo del meu oncle com puc i corro a la cuina - Hi ha vegades on una creació pren mesures desesperades ... - No ho penso dues vegades i agafo l'esmolat ganivet que reposa al taulell - Aquests instants on prens la decisió de fer alguna cosa, o no, són el que et definiran com a persona ... I en el futur - N’agafo un altre més del rentaplats i de seguida apareix la persona que em va criar per la porta, amb uns ulls foscos i ombrívols. Mirant-me s'acosta a mi, a pas ràpid, i jo no dubto a abalançar-me cap a ell i clavar-li la primera punyalada al coll, em separo portant-me l'afilada arma amb mi. Sang, molta sang a les mans, aixeco una mica més la meva mirada i em trobo amb els ulls del meu oncle, plens de terror i dolor - I encara que de vegades fa por, és el que has de fer per viure... - Veig com s'agenolla davant meu, és graciosa la similitud que hi ha a entre l’agenollament d'un plebeu 35

Sant Jordi’21

a la seva reina i aquesta situació. Un somriure neix dels meus llavis, és tan macabrament genial, em sento lliure, però encara falta alguna cosa més ... M'acosto a ell i empenyo fent que caigui del tot, agafo amb força els ganivets i els clavo just on es troba el cor, m'és igual si no li ha arribat, la cosa és que amb aquest últim cop el creador, ha mort.- I no passa res que un es converteixi en un "Monstre" si ha aconseguit sobreviure ... La meva reina de cors... - no em continc i ric, em sento satisfeta i completa, a la fi soc lliure i només em queda dir ... - Que li tallin el cap!

1r premi Nom: Fabiola Muñoz Curs: 4t d’ESO

Sant Jordi’21

UNA CONVERSA AMB LA MORT

Es trobava ajaguda en aquell llarg llit de vellut, els batecs callats del seu cor i aquella xiulada producte dels seus miserables pulmons, buscant la força necessària per a mantenir l'aire una mica més en el seu sistema, notant com la vista se li enterbolia a cada segon. Lauren tenia més que clar que aquest seria el seu final, i aquesta vegada seria etern. Es va acomodar una mica en el matalàs, notant com d’humits eren els llençols, producte de la sang que encara s'escapa de les seves venes en aquest precís instant, debilitant-la una mica més. Lluïa lamentable, sens dubte. Va sentir com la porta s'obria amb cura, i es va esforçar a aixecar el cap d'aquell còmode coixí que la incitava a desmaiar-se, amb la lleugera esperança que aquell vampir hagués tornat per a ajudar-la. Li havia dit que intentaria tornar, però va comprendre que les paraules estaven carregades d'un profund buit, perquè Chris mai va tenir la intenció de deixar-la amb vida, de transformar-la en un d'ells. Va aconseguir enfocar els seus ulls en la nova figura que tancava la porta darrere seu; era un jove vestit de negre, amb una expressió sorprenentment amable, i unes botes que li donaven més altura de la que tenia. Lauren per poc es va ennuegar amb la seva saliva en notar que aquell noi la mirava amb ulls tendres, una mirada gairebé nostàlgica. No li va tenir por, no calia, perquè sabia que el coneixia. - Vindràs i te m’emportaràs?- va mussitar mentre posava el cap al coixí, tancant els ulls amb força pel sobtat mareig que va generar la baixa pressió de les seves artèries. Estava moribunda, potser ja es trobava morta, i simplement el seu cervell encara no havia enviat l'últim rastre de consciència als seus adormits braços.

Sant Jordi’21

- No encara, ara com ara només volia trobar un mort errant que em distragués una mica, que m'entretingués. Aquestes nits sempre s'omplen de treball, els humans tenen una certa afició per matar en dies festius.- Aquell servidor de la mort es va acostar amb tranquil·litat a la finestra de l’habitació mirant a la llunyania a aquell poble agonitzant. - Ser l'entreteniment de la mateixa mort, haig de considerar-ho un honor.- La noia va riure del seu propi acudit, no sabia què més fer en aquella situació, li resultava tan familiar intercanviar paraules amb aquell espectre que simplement es va deixar portar. - No hi ha només una mort, i no hauries de veure't com algú afortunat, va haver-n’hi molts així, sempre n’hi haurà.- Zagiel va tocar el vidre, sabent que les seves paraules havien sortit en un to gairebé forçat, fals. Era més que obvi que les parques no es passejaven pels carrers per a parlar amb els morts, mai aconseguirien la seva missió si ho feien així. -No preguntaràs com sé que no ets humà?- Lauren va girar el cap per centrar la seva vista en el cos sobrenatural, que ara no podia moure res més que el coll i mans. Era trist veure com totes les seves extremitats s'apagaven, es morien. Zagiel realment semblava un humà més, de proporcions mitjanes i una cara adorable, que comptava amb una mirada plena de llum per al fosc treball que realitzava dia a dia. Tal vegada l'única cosa que podia fer-lo destacar era la seva vestimenta completament negra, i aquell barret que feia dubtar sobre el seu seny. Però la mort no tendeix a ser assenyada ni intel·ligent, simplement existeix, respira, conviu. I en un món on les ànimes encara romanen a terra, era més que necessari tenir encarregats del treball que se centressin en ajudar-les, a donar-los un nou inici a aquesta vida perduda.

Sant Jordi’21

-Si la història és interessant, llavors no em queixaré gens ni mica. Em deixaries asseure'm?- Lauren va sentir com el seu cos es movia en el llit, encara que ella no l'havia provocat, deixant un espai perquè la parca s'assegués al seu costat. No era la primera vegada que Lauren moria, podria dir-se que fins s'assemblava a la quarta, però sí que era la primera en la qual ja no podria tornar al seu món. Els humans compten amb només una ànima, i ella havia crescut amb l'avantatge o la desgràcia de portar-ne dues, perquè la seva germana havia mort en l'úter de la seva mare, i la seva ànima s’havia fusionat amb la de la noia, llegant-li la increïble intel·ligència de dues ments, i el terrible pesar de comptar amb una sang summament estranya, i per tant deliciosa. Una menja per als vampirs que per aquests temps rondaven sense pena ni glòria per la terra, buscant gent a la qual dessagnar sense el més mínim remordiment. Sentia que podia empatitzar millor amb els vampirs que amb els de la seva espècie. Des que era molt petita tots al seu poble la ignoraven, els pares dels nens els prohibien parlar amb el maligne ésser que va sobreviure a aquell part, emportant-se la vida de la seva germana amb ella. I no era culpa seva, però la farien carregar amb això fins a la fi dels seus dies, i encara més si la mort no era considerada amb la lamentable ànima. Els pocs adults que es dignaven a dirigir-li la paraula no feien més que criticar-la de cap a peus, generant un odi cap als éssers humans que va créixer a mesura que passaven els anys. "La teva germana no voldria que fessis això" li ho havien repetit una vegada i una altra, Què podien saber ells? Mai l'havien conegut, si mai no l'havien vist. Encara si mai va odiar la seva germana per arruïnar la seva existència, no va poder evitar sentir alegria al saber que als seus 12 anys s'havia deslliurat de la seva ànima, quan Zagiel se la va emportar en la seva primera trobada. Evidentment no recordava la xerrada que havia tingut amb aquella mort 39

Sant Jordi’21

- Jo et vaig veure una vegada, oi?- va preguntar de sobte, rebent un assentiment com a resposta. La mort es trobava especialment tranquil·la aquesta nit, gairebé com si estigués en pau. Sempre havia vigilat Lauren des dels llocs més recòndits del poble, on la gent moria mínim una vegada per setmana, deixant una olor a putrefacte a la qual els pobletans ja s'havien acostumat. - Sí, fa molts anys, quan encara eres bastant petita.- Zagiel va estar un temps calculant l'edat amb la qual l'havia vist l'última vegada en termes de temps humans, ara tenia al seu costat el cos d'una noia de 22 anys, bastant cuidada, d'uns cabells castanys foscos i uns ulls morts però plens de vida, sense comptar amb com de blanca era la seva pell, naturalment abans de la pèrdua de sang. -Això va ser divertit? Vaig aconseguir entretenir-te?-- Lauren no va poder evitar que una llàgrima caigués per la seva galta, salada i única, sent aquesta l'última que el seu cos generaria. La petita gota va ser assecada amb cura pel mortífer ésser. -Va ser molt divertit, gràcies per això Lauren, em vas ajudar a entretenir-me. I estic segur que a Chris també.- La mort li va somriure una mica, notant que l'ànima de la noia començava a escapar del cos, havia d'afanyar-se i prendre-la abans que aquesta se separés completament, perquè sinó romandria lligada al món terrenal per la resta de la seva eternitat, i mai renaixeria. - Aniré a l'infern?- no ho va preguntar amb por, era més una curiositat apagada, sentia que no hi havia millor lloc per a una nena maleïda, per a algú que volia canviar de raça, per a algú que mai hauria d'haver nascut. - L'infern no existeix, tampoc el cel, totes les ànimes acaben juntes en un mateix lloc. Poden moure's i tenen consciència, conserven els seus records fins que en algun moment siguin triats per a reencarnar en una criatura. Pot ser un humà, un animal, o fins a un ésser com nosaltres.- la mort explicava amb paciència, revisant les 40

Sant Jordi’21

expressions consternades de la humana, que sospirava amb pesar davant les seves últimes paraules. - No vull ser com vosaltres.- va deixar anar sense més, alçant la mà cap al sostre, intentant aconseguir les ombres que es generaven amb la finestra, sense notar que el seu braç físic en veritat no s'havia alçat, sinó que ara comptava amb el seu propi, un que podria confondre's amb una boira si no se li prestava summa atenció, s'esvaïa, com havia de succeir realment. - Tan dolents som?- el comentari li havia fet mal, una mica, ell volia que Lauren fos la seva companya per a la resta de la mort, volia mostrar-li que hi havia un món més feliç del que ella havia viscut. I si podia ser al seu costat, encantat l'ajudaria en aquell nou món. - No és això... Sento que és una feina molt trista.- La humana va empassar en sec, pensant en com de dur devia ser buscar les milers d'ànimes per a portar-les amb cura cap a aquesta espècie de llimbs, amb els crits i plors penedits colpejant les seves orelles una vegada i una altra durant tots els dies, lamentant-se en la seva pròpia ment per no poder fer res per ells a part de dir-los que tot milloraria, que ja no faria mal. No volia passar per això, i compadia a Zagiel per la càrrega que la criatura portava, encara sense ser-ne conscient. - Els passa a molts, però no et preocupis: el penediment se’n va a penes arribis a l'altre costat. -Seràs aquí també?- Lauren es va alçar lleugerament, quedant més prop de l'ésser, i va obrir els ulls amb cura, amb súplica. Tenia por, una por profunda amb la qual havia carregat tota la seva vida, i temia carregar-la també en la mort. - T'agradaria que hi fos?- Zagiel va ajudar al fet que l'ànima romangués asseguda prenent-la de la mà, ignorant que el cos terrenal de la noia no s'havia aixecat amb ella 41

Sant Jordi’21

del llit. Estaven en el moment just, havien de marxar. - Seria bo tenir un amic.- li va somriure amb afecte, amb esperança. -Seré aquí Lau, ho prometo.- va acariciar el dors de la mà de l'ànima, entrellaçant els seus dits al poc temps, estirant d'ella perquè l'ànima caigués damunt seu, i s'enlairés d'aquell cos que semblava serenament adormit. --Gràcies, de debò gràcies.- es va aixecar del llit, aturant-se, amb la mà de la parca encara sostenint la seva. - No m'ho agraeixis, no hi ha res més que jo vulgui fer. Ara anem, tenim un bon tros per a caminar.- I sense més la va estrènyer, intentant mostrar-li com surar sense que la fantasma sortís enlairada cap al cel. I van caminar de la mà per aquella plana grisa, allunyant-se del poble que alguna vegada va veure créixer la nena, i que ara acomiadava una adulta en silenci, apagant les seves llums al compàs de la lluna.

2n premi Nom: Maitiel Zúñiga Curs: 4t d’ESO .

Sant Jordi’21

DIARI D’UN INCEL

12/09 Soc una pèrdua de temps, ja ho sé, no puc parlar amb tu perquè sempre estàs amb aquell tio, ell no et sap tractar bé, però jo sóc un bon noi, jo hauria d’estar amb tu, no amb aquest noi, com és el seu nom? Jared? Boris? Vas amb tants nois que ja ni me'n recordo, però tots són iguals. Ets tan dolenta, saps que m’agrades però encara així no em dones una oportunitat, em fa mal el pit. És insuportable.

TU ETS INSUPORTABLE. 07/10 Mai no he trobat una noia com tu, ets com la meva deessa, no puc viure si no és amb tu al meu costat, sempre et penso, amb els teus cabells rossos i els teus ulls blaus.

Ahir vaig parlar amb la teva amiga Becky, és molt sonsa, no m’agrada, no tant com tu, tu ets perfecta per a mi. A vegades em poso a pensar per què sempre esculls nois com el Chad; és divertit com la teva cara canvia quan el veus amb altres noies, sé que fas com si no t’importés, però sí, t’importa. I molt. Però, saps? Amb mi això no et passaria, jo només vull estar amb tu, perquè ets tan maca, les teves proporcions són perfectes, segur que son 90-60-90, n’estic tan segur, ets tan perfecta que em fa tremolar. Aquest matí m’has mirat i m’has somrigut, o això m’ha semblat. Ell estava darrera meu, ha anat en la teva direcció i ho he entès. No t’agradaré mai, però no entenc el perquè. SEMPRE EM PASSA AIXÒ I N’ESTIC FART DE L’AMOR. Sempre m’enamoro de noies com tu, és que sou tan maleïdament boniques i perfectes, però no entenc el perquè? És perquè ets una meuca, mai no estàs satisfeta. I 43

Sant Jordi’21

com que jo no tinc cap experiència no em vols, no em vols ni mirar, i no paro de plorar però de ràbia, estic tan enfadat, sento la meva sang calentar-se i cremar la meva pell i el meu ser. Cansa… Cansa ser un noi com jo… És perquè no tinc un cos tan musculós com el de ell?...

08/10 És tan difícil parlar amb les dones, totes són unes Becky’s, però tu no, tu ets la bellesa en persona, com m’agradaria dir-te que t’estimo, però no sé parlar amb les dones, em poso vermell i no sé de què parlar, són molt complicades, però sí que sé parlar amb les noies dels videojocs, quasi totes són del meu tipus, però són molt estúpides, sembla que hi no tinguin res al seu cap, però tot i així, són molt boniques, és tota una fantasia. Alguna vegada voldria que les meves fantasies amb tu es fessin realitat, m’agradaria molt i crec que a tu t’agradaria. He estat a les teves xarxes socials quasi tota la tarda, he imprès algunes de les teves fotos i les he penjat a la meva habitació, és clar que les fotos on surts amb el teu nòvio les he retallat, li desitjo tot el mal a aquest noi de pacotilla, no et mereix com jo. També he estat a fòrums a Reddit, he parlat amb persones que pensen com jo, alguns nois em van aconsellar coses per poder parlar amb tu.

11/11 Han passat molts dies sense escriure aquí, però estic tan sol, recordo quan vas deixar al Chad, vaig a parlar amb tu després de classe, després d’uns dies vam parlar encara més, però ara crec que t’escapes de mi, no entenc el perquè, estic molt trist per això, només vull que siguis meva, vull que estiguis amb mi, però només em veus com el teu amic, fins i tot crec que estàs amb un altre noi com el Chad, un noi fort, masculí i alt, 44

Sant Jordi’21

però jo no sóc així. La veritat és que no estic tan trist, estic enfadat. No t’he importat. ETS INSIGNIFICANT, TAN FÀCIL I SENSIBLE, ETS FASTIGOSA.

28/02 Per què ho vas fer? Denunciar-me? De veritat? Ets horrible, et mereixes que tots aquests nois et maltractin i, i, i… Pensava que estàvem bé, però era una mentida. Ets una mentidera, ja no vull saber res de la teva cara fastigosa, no et mereixes que un noi com jo estigui amb tu. MEUCA.

3r premi Nom: Graciela González Curs: 4t d’ESO

Sant Jordi’21

IMAGINA

Imagina que et lleves al matí, en sortir del llit agafes la teva roba de l'armari i la deixes ben preparada sobre una cadira. Vas a dutxar-te, però de sobte, quan encara no t'has acabat ni d'esbandir bé el sabó, l'aigua es talla. No tens més remei que sortir de la dutxa, eixugar-te amb la tovallola i vestir-te, tot i que gran part del teu cabell encara té restes de sabó. Vas cap a la cuina per preparar-te un bon esmorzar, i l'única cosa que hi trobes és un plàtan gairebé negre, i una mica del cafè que vas preparar el dia anterior. De cop, just quan poses el cafè al microones, la llum també se'n va. Et resignes i penses, hi ha dies així!, què hi farem! A mesura que et menges el plàtan, trist i massa madur, acompanyat del cafè trist i massa fred, decideixes agafar el teu mòbil, però ostres! tampoc tens dades ni wifi. Tot i això et tornes a dir, hi ha dies així! Sona el timbre de casa, algú colpeja la porta insistentment. Vas cap a la porta cridant sense gaires ganes, Ja vinc! Obres la porta i trobes un munt de gent, policia i un paper a la cara que no pots ni arribar a llegir. Tots ells entren i comencen a mirar al voltant de la casa, apuntant, girant i parlant entre ells. Per un moment et preguntes, soc invisible? Hem deixat de parlar el mateix idioma? No, això ja és massa… No pot haver-hi dies així! Una de les persones et parla tota l’estona, tu ja no entens res. Et van traient tots els mobles, et donen papers per signar, tu els signes sense saber ni per què ho fas. T’expliquen que són els mateixos que t'han tallat l'aigua mentre et dutxaves fa un moment. I ara et treuen la llum. Per sort com que ja ha sortit el sol pots veure la teva casa completament buida. 46

Sant Jordi’21

Finalment, acabes al carrer amb el cabell encara moll, una petita capsa amb les coses que has pogut conservar, un telèfon que no té línia ni dades, tot de papers i plorant amb la tassa del cafè fred, massa fred i el teu últim plàtan, massa madur…

Molt bé, desperta, deixa d'imaginar. Tornem al principi, he començat dient "imagina". Bé, ara torna a connectar amb el món actual i pensa, reflexiona. Això no només és un relat sinó que aquesta és la crua realitat a la qual moltes persones s'han d'enfrontar dia a dia. Tu com a lector, en acabar de llegir això tornaràs a la teva vida, seguiràs la teva rutina... I tota aquesta agonia haurà estat només un escrit, un malson. Però la realitat per a moltes persones és aquesta. Hi ha dies així, cada setmana, cada mes, cada any. I totes aquestes persones, han fet alguna cosa malament? Han sigut poc realistes? Són ells qui en tenen la culpa? No, realment ells no són els únics culpables. Potser ens hauríem de reunir tots i mirar de canviar alguna cosa, intentar modificar amb petits actes el futur, el nostre futur, ja que ningú no ho farà per nosaltres. Però és clar, és cert que Hi ha dies així! Les coses són com són! No hi podem fer res! Què hi farem, hi ha vides així! Oi? 1r premi Nom: Marta Albar Curs: 1r de BATX.

Sant Jordi’21

BELL VELL AMIC

Estimat teatre, ha arribat el dia tan temut per tots nosaltres, vell amic, avui tanques les teves portes i no les tornaràs a obrir. Ara, els records m'envaeixen els pensaments. Tot comença un diumenge a la tarda, la meva àvia em porta a un lloc completament desconegut per mi, entro per la petita porta de fusta i... Veig gent ben vestida per aquí i allà, butaques en files infinites, llum tènue i càlida i quan aixeco la mirada veig aquelles teles de vellut vermell que et tapaven tot, i aquells guarniments d’or elegants pel teu voltant. En aquell moment vaig saber que tu i jo seríem grans companys. De sobte s’apaguen els llums i sona una veu que diu “Benvinguts al teatre, l’espectacle és a punt de començar, us preguem que feu silenci, moltes gràcies” tot seguit les grans teles que el cobrien et deixaren nu. Es crea un silenci sepulcral, tret d’algun paperet de caramel. Comença la funció. Saps què m’agrada de tu? Fas que l’impossible sigui possible, el que és fals ho fas cert, el que és negre ho converteixes en blanc. Després d'uns quants anys venint a veure't cada diumenge a la tarda, vaig tenir l'oportunitat de conèixer-te per dins, tots aquells racons secrets que vas deixar que me'ls fes meus. Aquelles sales d'assaig, les hores que m'hi he passat són infinites, però cada una d'elles té un valor especial. El vestuari, tant podies tenir els millors vestits d'època medieval com disfresses de tota la sabana africana i els decorats, cada vegada que els mirava em transportaven a mil llocs diferents amb mil històries per explicar. Els grans miralls amb llums que enlluernaven con a flaixos on ens passàvem hores pentinant-nos i maquillant-nos, el petit bar on xerràvem tota la colla després d’un assaig. 48

Sant Jordi’21

Tots aquest petits racons formen part del nostre trosset de món compartit. L'estrena, la tan gran i esperada nit d'estrena, corredisses amunt i avall, molts nervis, sentiments a flor de pell una barreja perfecta perquè l'estrena fos un èxit, i ho va ser. Minuts abans de començar els dubtes, les inseguretats: em recordaré del text? Ho faré bé? Els nervis envaeixen el cap de pensaments negatius, però en el moment de trepitjar la teva fusta vella de l’escenari tot desapareix, perquè em fas sentir segura i poderosa i això només ho saps fer tu, amic meu. Així és com vaig saber que et tancaven. Era un vespre, vaig a la bústia de casa i hi trobo una carta on posa ‘Comunicat urgent’, l’obro i de sobte em canvia la cara, caic desfeta al llit, no puc acabar de llegir-la, la vista em falla i el cor em batega a molta velocitat. Maleïda rebel·lió biològica! Si sabessis les llàgrimes que he vessat des que vaig rebre la notícia. Amb gran tristesa arribo a les últimes paraules, estic orgullosa d’haver format part de tu. Només em falta donar-vos les gràcies, a tu àvia per haver-me portat a aquell petit teatre de barri i gràcies, vell amic, per ensenyar-me a gaudir dels petits instants.

El teu record seguirà viu en mi.

2n premi Nom: Helena Sellami Curs: 1r de BATX.

Sant Jordi’21

NO PUC DORMIR

Hola mare, porto molta estona intentant enviar-te aquest missatge de veu al contestador perquè no sé per quina raó no m'agafes el telèfon. Mare, sóc al balcó de la casa de colònies enmig d'aquesta fosca nit, tothom ja dorm. Sóc l'únic que roman despert. No sé ni tan sols si estic preparat per dir en veu alta tot això que m'està trencant a poc a poc per dins. Mama, no puc dormir.

Fa un no-res, era estirat al llit. Estava amb els ulls tancats intentant dormir, però el meu cap no parava de donar voltes a una qüestió. A poc a poc el dit gros del peu m'ha començat a tremolar, després el peu, la cama, la cintura, el tronc, les espatlles, tot el meu cos tremolava excepte el meu cap que seguia immòbil sobre el coixí. Llavors ha sigut com si tota la foscor que m'envoltava, tota aquella massa negra que omplia l'habitació, anés entrant lentament dins el meu cos. M'intentava moure però no podia. Una gran calor ha aparegut al meu pit, com si més de cent llumins s'encenguessin dintre el meu cos. He començat a sentir el soroll de les agulles del rellotge de l'habitació, tot molt llunyà, tic-tac. Cada cop més fort i més ràpid, tic-tac. Em molestaven, em feien mal les oïdes, tic-tac. No podia aguantar més aquell tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-tac. Tenia molta por.

M'he aixecat de cop. He hagut d'anar corrents a lavabo a vomitar. Era com si tota aquella obscuritat que m'havia omplert estigués sortint-me per la boca. En acabar he anat a rentar-me les mans. M'he sorprès en veure el meu reflex al mirall, estava molt pàl·lid com si fos una ànima morta en vida. Encara tremolava, no tenia gens de fred, però el meu cos no podia parar de tremolar. 50

Sant Jordi’21

He decidit sortir aquí a intentar tranquil·litzar-me. M'he posat l'anorac i m'he assegut en una cadira a mirar l'espès bosc que envolta aquesta casa. No he pogut evitar posar-me a recordar. Ho he recordat tot, però sobretot aquells dies quan era petit i em venien aquests atacs i venia a la teva habitació perquè em tranquil·litzessis. Llàstima que avui no eres aquí. He intentat repetir-me el que tu sempre em deies: "Respira fill meu, no és res, intenta pensar en el que faràs demà". Cada vegada que repetia les paraules em sentia pitjor, em costava respirar. Per això he decidit trucar-te.

Mama t'estimo. T'estimo moltíssim. Fa uns mesos que intento dir-te això, però tinc por que tot sigui veritat. Fa mesos que estic guardant-me això i a poc a poc m'està consumint per dins. Dia rere dia em trobo pitjor i he intentat dir-t'ho, de veritat, però mai no trobava el moment adient. Avui he superat el meu límit, sé que si no ho trec fora m'ofegarà per dins, fins que no pugui respirar. Tinc un bony a l'esquena. Pensava que se n’aniria amb el temps, però no. Mama m'estic morint. Sé que em diràs que no és res, però mai he sabut alguna cosa amb tanta certesa.

A la vida, encara que no vulguis acceptar-ho, fins i tot si fas tot per evitar-ho, neixen diferents moments com aquest. Vivim esperant que tot vagi segons el pla, que tot el que passa, tot el que ens passa, passi tal com ho hem previst, que les males notícies siguin un dia de pluja, un constipat, un gra, un número no premiat. Els humans mai ens parem a reflexionar que d'un dia a un altre ens pot canviar la vida completament. Preferim pensar en un futur idealitzat pensant que tot anirà segons el que hem planejat.

Mama no t'enfadis. Mama t'estimo. No t'ho vaig dir perquè tenia por que fos veritat, 51

Sant Jordi’21

encara que per dins sabia perfectament que em moriria. No t'enfadis si us plau. Mama demà quan vinguis a buscar-me no em diguis res, si us plau. Parlarem del tema, t'ho juro, però no puc, mama no puc més. T'estimo, t'estimo molt. No sé què pens..

S'ha esgotat el temps del seu missatge, si vols enviar-ho pica 1 si desitges esborrar pica 2.

[2] Missatge esborrat.

Hola mare, porto molta estona intentant enviar-te aquest missatge de veu al contestador perquè no sé per quina raó no m'agafes el telèfon…

3r premi Nom: Miquel Padilla Curs: 1r de BATX.

Sant Jordi’21

LES POSTALS DEL BAGUL

S'estava posant els guants amb calma, estirant bé els dits. No es volia embrutar les mans. Tot i que tots els mobles havien estat coberts amb teles per l’anterior propietari, hi havia pols i brutícia per tot arreu. El pis feia olor de tancat, però no pas d'humitat, desprenia una aroma més semblant a la fusta assecada, com si el sol hagués torrat el parquet amb la seva escalfor. El Jordi, una vegada tingué els guants ben posats, començà la neteja. En primer lloc passà el plomall per sobre de les prestatgeries. En segon lloc obrí les finestres i les netejà amb un drap humit. Finalment sacsejà les teles que cobrien els mobles i les doblegà. Just quan anava a deixar les teles a la part de dalt d'un armari, s'adonà per casualitat que una corda amb una anella metàl·lica penjava del sostre. Probablement era l'accés a unes golfes, però l'agent de la immobiliària no li havia dit res d'unes golfes. Amb la il·lusió d'un nen, estirà la corda i pujà sobre una cadira per poder veure què hi havia allà dalt. Era massa fosc, només entrava llum per una petita escletxa al final de l'habitació. Pujà amb una capsa de llumins i una espelma mig fosa que havia trobat al calaix de la cuina. Amb la tènue i groguenca llum del foc pogué observar amb més claredat aquelles misterioses golfes. Eren plenes d'andròmines: una bicicleta sense rodes per aquí, una màquina de cosir per allà i capses per tot arreu. Però li cridà l'atenció un bagul que ocupava l'espai central. Era de fusta i tenia els cantons folrats amb xapa. Amb molta curiositat l'obrí. Dins hi havia moltes coses diferents, cartes, postals, fotografies... Fins i tot un passaport a nom d'un tal Eugeni Vidal, nascut a Barcelona el 23 d'abril de 1939, que per la gran quantitat de segells de tots colors i idiomes, el Jordi deduí que devia

Sant Jordi’21

viatjar molt. Després d'observar el passaport, obrí un sobre blanc que tenia una postal de París: Estimada Maria, et trobo molt a faltar. Encara no et puc prometre res, però potser torno a Barcelona al gener. Tinc moltes coses al cap, però no crec que les pugui dir totes en una sola postal... Semblava una carta entre enamorats, o això pensà el Jordi. Llegí una altra postal, aquesta amb una fotografia de Beirut: Sembla que no hem pogut fer un bon tracte, o com a mínim això m'ha donat a entendre el Cap quan li he dit que cada metre ens costarà 5 pessetes, però els hauries de veure, són els millors teixits que he vist mai, resistents i acolorits, amb un tacte semblant al de la seda. Quan torni a Barcelona faré que te'n cusin un vestit. Ja veuràs com t'encantaran...

Mai s'hauria imaginat que algú es dediqués a viatjar pel món buscant de teixits,

però

pensant-ho

dues

vegades, tenia sentit, la moda era un bon negoci. Seguí llegint més i més cartes. A totes, el tal

Eugeni

prometia a la Maria que tornaria a Barcelona. En una, fins i tot hi deia: D'aquí a dues setmanes sí que seré amb tu, i et portaré primer al restaurant i després al cinematògraf. T'ho prometo. Arribà l'Eugeni a complir les seves promeses? L'esperà la Maria molt de temps i finalment se n'oblidà? Potser tornà a temps de satisfer la Maria, potser fins i tot

Sant Jordi’21

visqueren junts a aquell pis de Barcelona. Una incertesa va omplir la ment del Jordi, tenia el cap ple de dubtes. De cop i volta, la vida de dos desconeguts potser ja morts li interessava com si no hi hagués res més important que saber si hi va haver un final feliç o no per a aquella història d'amor impossible. Ja, havent perdut les ganes de seguir amb la neteja, decidí anar a fer tomb per prendre aire fresc. Passejant pel carrer, es feu fosc. A poc a poc, els carrers s'il·luminaren amb la pàl·lida llum dels fanals, i mentre que les botigues es buidaven, les terrasses s'anaren omplint de clients. Havent creuat el llarg carrer, el Jordi arribà a la platja. Observà la línia de l'horitzó: molt lluny s'hi veien els vaixells com si fossin cuques de llum enmig d'un prat immens. De ben segur que des d'un vaixell com un aquells, l'Eugeni havia observat les llums de la costa pensant en la Maria, i, de ben segur, la Maria havia observat els vaixells des d'aquell mateix lloc on es trobava el Jordi.

1r premi Nom: Joel Nisa Curs: 2n de BATX.

Sant Jordi’21

ACABO JO I COMENÇA TOT

Em trobava tranquil en aquell hàbitat humit, viscós i fosc, encara que em molestava el trànsit de la resta. Com el meu germà bessó em va ensenyar, he après a aprofitar-me d’ell per fer de mi una vida millor i arribar el més lluny possible. Aquesta vegada les meves expectatives es van superar sense haver de moure ni una càpsida. Va ser un procés inesperat, efímer. En qüestió de segons vaig trobar-me en un entorn en què mai havia estat, per desgràcia. El trànsit era molt més freqüentat, però ja no em desagradava. M’estimava molt més nedar en aquest nou paradís que no pas a l’antiga casa. Estava en runes i ja no donava més de si, però era la meva llar i me l’estimava. Els canvis impulsats per la dura adolescència em van fer notar que estava preparat per integrar-me en aquesta nova societat. Els primers veïns que vaig conèixer, com de costum, no eren gens agradables. Els meus pares de petit em van ensenyar a enfrontar-me a aquests soldats. Recordo les pesades lliçons que vaig haver d’aprendre al peu de la lletra. Jo pensava que era un aprenentatge inútil, però a l’antiga casa, quan encara vivia amb l’àvia, recordo veure-la morir davant els meus ulls. Ella no va tenir l’oportunitat de rebre classes perquè quan era petita el sistema educatiu era molt diferent, i les dones van trigar anys a poder rebre-les. Avui dia, no saps com agraeixo la voluntat dels meus pares. He conegut un munt de psicòpates xenòfobs al llarg de la meva vida, i si no fos per les lentes i llargues nits clavant colzes, avui no seria aquí. A cada barri on vaig, em trobo amb el típic grup de prepotents que creuen que podran amb mi només pel fet d’haver-se passat tota la vida entrenant per a aquest moment. A més, els motius que tenen per fer-me la vida impossible, entre d’altres, són que soc el nou. Després d’enfrontar-me amb el primer bàndol enemic, que 56

Sant Jordi’21

evidentment venço perquè soc cinturó negre de kung-fu, m’hi trobo amb tota una manada de pirats. Aquests tampoc venen sols, no n’hi ha cap ni un que no sigui un covard, però no em fan por. Aquests venen armats amb torxes i sembla que sigui a l’infern quan se m’apropen. La diferència amb els anteriors, és que aquests no volen assassinar-me perquè soc el nou, sinó perquè soc jo. Saben que he arribat perquè en aquesta ciutat es coneixen tots. Suposo que els familiars dels primers derrotats estan enfurismats per trobar els cadàvers dels seus estimats i han decidit enviar els macarres violents a qui tampoc temo. Reconec que aquesta calor m’afebleix i de vegades em marejo, però per fer honor a la medalla que em va regalar el pare, mai paro de lluitar fins que la mirada dels rivals esdevé inert. ‘Fill, has nascut en una família de lluitadors, destinats des de fa milions d’anys a enderrocar sols les manades de republicans. Per això, fill meu, has d’aprendre que un soldat mai descansa. Hem de ser sempre alerta, l’esbarjo no és un luxe que ens puguem permetre. Han abatut durant segles i segles als nostres ancestres, i ara és el moment de la nostra venjança. Arribarà el dia en què jo no hi seré, i hauràs de ser prou fort per dur la nostra bandera ben alta i resistir davant els abusos. Recorda, l’esbarjo no és un luxe que ens puguem permetre, aprofita per expandir l’imperi i reforçar el nostre bàndol.’ Recordo el seu discurs cada vegada que entro al combat, i no sé si van ser les classes, el motiu que m’ha dut aquí, o la ràbia que he tingut sempre als covards que em sabotegen per ser diferent, però avui estic pletòric, eufòric. Soc invencible! Qui riu ara? Mandrils que sou! Veniu vint contra mi i marxeu tots amb el cul escaldat! Ara, no és moment de confiar-se. Faré cas al pare i expandiré l’imperi. Ja no vinc sol, compto amb el meu equip. Un cop ampliat l’imperi, potser sí que em mereixo un descans. Sortiré a fer un tomb i després tornaré, com sempre, salvatge i empoderat. 57

Sant Jordi’21

Encara no conec del tot la ciutat, però la tranquil·litat que m’ofereix saber que els meus aliats són amb mi i que no em deixarien per res del món tornar a lluitar tot sol, em permet caminar segur i donar-me el luxe de tafanejar cada racó. Avançant entre teixits, ossos i òrgans veig un home trist plorar desconsolat. No era un home normal tal com fins ara els havia conegut. Era immens. Sospito que és de l’altre bàndol, però veient-lo tan solitari i debilitat com està, trobo que és inofensiu. -Què hi ha, veí? Tot bé? En pronunciar aquestes paraules m’ha mirat espantat, ha tingut l’instint de marxar ràpidament, però alguna cosa li balla al cap perquè s’ho ha repensat. Potser necessita algú que l’escolti. -Sí- va escopir indecís- tot el bé que puc estar després que m’arravatin la formació. M’acabo d’assabentar que s’han acabat les places per especialitzar-se. Mai podré aspirar a treballar del que m’estimo, han agafat els meus somnis i els han estripat tot d’una! L’home comença a cridar, es llença al viscós terra i dona cops de puny, com un nadó enrabiat. -Mira, no sé de què va això de l’especialització, però segur que no hi ha per tant. Si m’ho expliques, potser puc ajudar-te i, va, no cridis que despertaràs els macarres. -Els macarres? Quins macarres? Vols dir els meus germans?- vaig assentir- Una mica bèsties sí que ho són, per això els odio. No coneixes l’especialització, els meus germans et tenen creuat... no seràs l’insurrecte de qui tant es parla a la ciutat últimament? Què faig? L’hi dic i l’abato tot d’una o espero que cridi els macarres i me’ls carrego en manada? -Tranquil, ja t’he dit que odio els meus germans, per mi com si vols declarar ara mateix la monarquia. Llavors, ets l’insurrecte, no? 58

Sant Jordi’21

-De fet sí, i pare, perdó si em sents, però m’has caigut bé. Potser et deixo viu. Ara, dels teus germans en farem un sandvitx. -Escolta’m, que no m’has deixat acabar. Els meus germans els odio tant com tu. Lluny de la vostra guerra ideològica estic empipat per l’especialització. El meu somni, des de ben petit, havia estat convertir-me en una neurona de valent, i ara, m’hauré de conformar sent una mediocre cèl·lula. Em nego rotundament a passar per aquesta vida efímera fent el que tots hem sabut fer alguna vegada, jo vaig néixer per ser una neurona! Pels déus de l’Aparell de Golgi, no vull ser un mediocre! -HA, HA, HA! Company, tens esperit de soldat. Estàs de sort. Ja saps que ens trobem en bàndols diferents. Jo vinc d’una família d’insurrectes, tu de republicans. Tu ets gegantí al meu costat, mentre que jo amb sort no confonc el nas amb el dit del peu. Tu ets una mediocre cèl·lula i jo un virus modern amb un carisma indubtable. Tot i això, tenim una cosa en comú, l’odi cap als teus germans. Em segueixes? -Vols dir que vols viure en mi per passar desapercebut i dissoldre el bàndol republicà? Una mena de cavall de Troia? -Exacte. Només has passat un detall per alt. Moriràs. El problema és que ja no tens elecció. Si no acceptes, moriràs, i si acceptes, moriràs. T’estic donant l’oportunitat de venjar-te dels ignorants dels teus germans, i a més, de les hipòcrites neurones. Com és possible que ens declareu la guerra per ser feixistes, quan vosaltres esteu submergits al règim totalitari d’elles? Sempre manant i donant ordres com si fóssiu els seus súbdits. L’estava enrabiant. Ja que estava a punt d’assassinar-lo i de treure-li la dignitat, almenys que pogués tenir un argument per dissimular-ho. -Tens raó, maleïdes neurones, glòbuls vermells, blancs i cèl·lules musculars. Maleïts republicans que m’han estat manipulant! Em sacrificaré per preservar la llibertat de les cèl·lules generals i evitar una conquesta de les cèl·lules especialitzades! 59

Sant Jordi’21

Així doncs, en un tancar i obrir d’ulls vaig arribar al seu interior sense haver de trencar cap membrana, m’ho va facilitar induint la fagocitosi. Ara sí, honraré el meu pare i la monarquia dirigirà aquest organisme. He tingut la sort de trobar-me aquest babau i fer me passar per republicà per fer la revolució des de dins. Al cap d’unes hores, cada feixista tenia un republicà esclau. Gairebé totes les cèl·lules generals estaven sota les nostres ordres, i la corona lluïa per cada racó per remot que fos. Des de l’estómac fins als tubs sanguinis, a tots i cadascun dels teixits. S’havia de celebrar aquesta gran victòria, de manera que vaig convocar a tots els meus germans al pulmó dret, on vam gaudir d’un bon festí on els esclaus eren els cambrers. Tots els germans havien seguit el consell que els vaig recordar del pare, saltava a la vista que pocs havien parat a descansar, sinó que ens hem reproduït massivament. De fet, érem tants, que vam haver de dividir-nos entre els dos pulmons. Pulmonia bilateral, perfecte. Batalla definitivament guanyada. Ara només era qüestió de temps, esperar asseguts la seva arribada, la de la dona de la falç. Deures fets, me’n vaig a fer un tomb. -Tu, babau, porta’m a les fosses nasals que a l’interior no es pot fumar. Va assentir. Des que aquest fracàs de neurona ha esdevingut el meu esclau, ha perdut la poca brillantor que tenia quan el vaig conèixer, però vaja, pena cap ni una. Allà trobo una colla de soldats fumadors. L’alegria regna entre tots nosaltres, i estic 60

Sant Jordi’21

molt orgullós d’haver sigut el líder de la conquesta. Per digerir bé l’esdeveniment, acompanyem el sabor de la victòria amb unes copes de vi. <<Beguin, beguin, que el vi fa créixer>> els dic. De sobte, una llum blanca ens cega. -Germans, germanes, aquí hi és, la dona. Una mil·lèsima de segon després vaig distingir una estranya silueta mai coneguda per les meves retines. Era blanca, peluda, amb un cap enorme, però no duia falç. Va entrar pels orificis nasals i em va acariciar suaument una càpsida que sobresortia del babau. Era un tacte paradisíac, tant, que em vaig quedar hipnotitzat pel ball de les fibres de cotó fins al punt de quedar-m’hi adherit. Com jo, un parell de germans més. Vam passar de trobar-nos relaxats fent una cigarreta a ser presoners d’uns éssers colossals que ens van tancar dins una gàbia transparent, molt més estreta que la ciutat conquerida. Des d’aquest moment, no vaig tornar a veure a la resta de germans, ni vaig tornar a fumar dins l’aparell respiratori, ni vaig celebrar cap més victòria als pulmons. Tancat dins aquell tub de laboratori, no em vaig lamentar gaire més estona. Al cap i a la fi, la monarquia ja s’havia instaurat en aquella ciutat, vaig complir el meu somni i el del meu pare, vaig honrar els meus ancestres i vaig gaudir dels serveis del babau. Un plaer germans, ha arribat la nostra fi, i l’inici de la pandèmia. Bona feina.

2n premi Nom: Lucía Salmerón Curs: 2n de BATX.

Sant Jordi’21

UN AVIÓ DE PAPER

Un solitari cor bategava al terrat més alt de la ciutat, sota l’enorme extensió roja. El vent, allà dalt, semblava que la volgués fer volar, com un avió de paper, cap als núvols: tan distants, tan immòbils, dignes de la llar dels déus. Als primers instants del crepuscle, tot semblava estàtic: sense els sorolls de la ciutat, ni els obscurs pensaments dels seus habitants.

Aquell dia, el cel havia sigut pintat per l’artista creador de l’Univers. Era irreal la bellesa que només podia ser contemplada pels matiners i els desgraciats que eren perseguits per l’insomni i els malsons. Eren aquestes ànimes les que podien protagonitzar la calma abans de la tempesta: la ciutat, dormida, oferia un espectacle digne del pinzell de Monet. Però per a ella, una ànima desesperada, estava tacat. Tacat de pintura negra, corromput pels seus dimonis que la perseguien i deixaven exhausta i morta. Necessitava respirar, treure’s dels pulmons la brutícia dels carrers i el fum que es colava i embrutava l’ànima de tots aquells que vivien sense esperança, els morts en vida. No s’hi veia amb cor de contemplar el terra, només podia abstreure’s del món amb l’espectacle que el crepuscle li oferia. Era la fi de la nit i l’inici del dia, la mort i la vida al mateix espai, el mal i el bé: el cel era l’infern que queia sobre la ciutat de plata. Era el dimoni contra Déu, el fred i la calor. I ella era el públic, l’espectador de la lluita i amor dels dos bàndols, amb una cort d’espines i malsons que la perseguirien fins la fi dels temps.

Sant Jordi’21

‘’No ets ningú, ningú, i mai seràs res.’’ ‘’La merda del terra val més que tu.’’ ‘’Devores la felicitat dels altres’’ ‘’Ets un monstre, un error’’ La reina de les espines, es deia a si mateixa. Un jardí deixat durant centúries, amb les plantes mortes i salvatges però pures: perquè la mort purificava tot el que tocava. Ella era l’Apocalipsi, la serp del fi, els Quatre Genets. Blanca com la Conquesta, la desgràcia que sortia victoriosa contra la joia de la vida. Perseguia incansablement la Pau a través del temps i les nacions, sent roja com la Guerra. Ella era la Fam, una mala herba que matava tot el que se li acostava: xuclava la vida, la felicitat i, al final, res era seu. Perquè l’alegria se li escapava de les mans, mans menudes i plenes dels forats dels seus pecats. I al final, ella era com el món: cendra sobre cendra, perseguida i perseguidora, era la Mort. Se sentia insignificant, comparada amb la immensitat de la qual era testimoni.

Sant Jordi’21

I, per primera vegada, va mirar el carrer. Cada vianant era un record que la consumia, la visió de les penes passades la va començar a ofegar. Sentia que havia de perdonar aquella desviació al passat, que era millor oblidar. Al final, en la pròpia consciència un està sol amb ell mateix. Però, en aquest cas, la solitud havia sigut la constant tota la seva vida i ella seguiria sola fins al final. Donaria aquell pas, cap a la conquesta del seu últim desig, sola. Volaria, en guerra contra gravetat que la feia caure, sola. Sagnaria, com el cel roig que s’abraonava sobre ella, sola. I per últim la Mort, vestida de dol, seria la seva única companya cap a l’altre costat.

3r premi Nom: Laura Martín Curs: 2n de BATX.

Sant Jordi’21

EL SUEÑO

Un día tuve un sueño. Soñé que era por la mañana, un día nublado, pero no llovía, hacía fresquito porque también hacía humedad. Mi padre acostumbra a correr por la ciudad, no se atreve a ir al gimnasio porque le da un poco de miedo por la pandemia, y como tiene que hacer teletrabajo, se nota muy cargada la espalda, por eso se escapa cuando puede y hace un poco de ejercicio. La novedad es que ese día le acompañe.

Salimos de casa y empezamos a correr. No sabía por dónde iríamos. Al principio me costaba un poco pero fui cogiendo un ritmo y cada vez me sentía mejor. Pasamos por la plaza Masadas; habían algunas personas en una terraza tomando un café. Después por la Sagrada Família, algo extraño es que no había aglomeraciones de turistas. Llegamos al Paseo de Gracia, que es uno de los sitios preferidos de mi madre: se pasa largos ratos contemplando los edificios modernistas; ella dice que es un paseo único, sobre todo le encantó la decoración de esta Navidad, esa tira de luces por todo lo ancho del paseo, la verdad es que me acordé de ella. No sabía cuál sería nuestra meta, pero empezaba a estar algo cansado. Finalmente llegamos a la estación de Sants, entonces mi padre me miró y noté que iniciábamos el recorrido de vuelta. ¡Menos mal!. Yo no estoy muy acostumbrado a correr tanto y mis piernas tampoco. Cuando íbamos por la calle Valencia nos pitó un coche, nos volvimos y era mi tío. ¡Uff! ¡Qué alegría verlo! ¡Y más en ese momento que ya empezaba a ser duro! Aparcó a un lado y nos detuvimos sin parar de mover las piernas, ya que mi padre me dijo que era mejor no parar del todo. Mi tío nos preguntó si nos llevaba. Mi padre 66

Sant Jordi’21

contestó que no, pero me miró. Notaba que yo tenía la cara rígida, que no sonreía. Entonces mi padre accedió y sentí una explosión de alegría. Ahora notaba que sonreía, el aire entraba por mi boca. La vuelta fue muy agradable, nos pusimos al día con mi tío, pues hacía bastantes días que no nos veíamos. Cuando nos dejó en casa empezaba a llover ¡De buena me había librado!

Ahí me desperté. Desde ese día no he vuelto a soñar que me iba a correr con mi padre.

1r premi Nom: David Júdez Curs: 1r d’ESO

Sant Jordi’21

POR LA PIEDRA

Soy Scarlett Nemessis, hija de los reyes de Preula. Bueno, ahora mismo no estoy ni en palacio ni en Preula, sino en una posada de un pueblo vecino. Me escapé del castillo el día antes de la boda, y de eso hace trece días. Aquí nadie sabe que soy de la realeza. Fuera de Preula soy Liv, una guerrera que va de pueblo en pueblo.

Pues a lo que iba. Ahora estoy bebiendo cerveza en una posada llamada EL PEQUEÑO DRAGÓN en la que llevo diez días. Me estoy acabando la jarra cuando oigo una voz masculina gritar desde la puerta. Todo el mundo mira hacia el dueño de dicha voz. Es un hombre mayor con una profunda herida en el pecho, la cual sangra mucho, que pide ayuda. Pongo los ojos en blanco. Es el segundo hombre en cinco horas, así que me acabo la cerveza de un trago y le pido al dueño de la posada, otra jarra.

Mientras Mantecoso Cebolleta me prepara la bebida, miro al señor. Y me llama la atención que un joven se le acerque. Normalmente van el dueño o su mujer, pero ahora no. Ha ido un chico al que he estado observando durante un rato. He llegado a la conclusión de que, o es un aprendiz de mago o está de viaje. Por la vestimenta me decanto por la primera opción. También me doy cuenta de dos cosas. Una: no soy la única que ha estado observando al chico. Una persona encapuchada también ha estado observándolo. Y dos: el viejo moribundo le está dando algo al chaval. Parece una piedra.

Sant Jordi’21

Me confundo al ver esa escena, pero no digo ni hago nada y bebo de mi cerveza cuando oigo otra voz a mi derecha. Esta también es masculina, pero no parece de alguien mayor, además es profunda y grave.

‒¿Qué hace una joven chica aquí sola? ¿No quieres compañía?‒pregunta pasándome un brazo por los hombros

‒Suéltame.‒le ordeno fulminándole con la mirada y deshaciéndome de su brazo

Un hombre que va con él suelta una carcajada y me ofrece invitarme a otra jarra. Me niego y el primero se acerca más a mí y me coge de la barbilla.

‒Mira, niña, vas a hacer lo que nosotros te digamos. Así que ahora vas a estarte con nosotros y luego nos iremos a dormir juntos.

Abro los ojos cómo naranjas y suelto una carcajada antes de partirle la jarra vacía en la cabeza. Miro desafiante al otro hombre, que retrocede unos pasos, y saca una pequeña espada. Me río y saco mi espada. Alzo la ceja y me acerco a él. Paro el golpe de su espada con la mía, pero él no hace lo mismo con mi golpe. Le hago un corte en la pierna y cae hacia atrás, encima del chico de la piedra. El objeto del joven vuela por la sala y se pierde entre la gente. Obligo al hombre a levantarse y se marcha, juntamente con el otro hombre.

‒Gra…gracias.‒tartamudea el mago cuando se levanta.

Sant Jordi’21

‒No hay de qué.‒respondo volviendo a sentarme.

‒NO...No! ¿¡Alguien ha visto una piedra!?

La gente lo mira extrañado y todos se echan a reír. Lo miro y me encojo de hombros, pero no aparto la mirada de él cuando la persona que lo observaba antes le da la piedra.

‒¿Buscas esto?‒el mago asiente‒. Tienes que ir con más cuidado. ¿Quieres sentarte conmigo? En tu mesa, si te apetece‒le dice el chico encapuchado‒. Y tú, la de la jarra en la cabeza de ese hombre, ¿vienes a sentarte?

Asiento con indiferencia, cojo la jarra de cerveza y la espada, y me siento en una mesa con diversos libros y hojas. Aparto unos papeles de la silla y me siento.

‒Hola. Soy Koldar. Tengo veinte años. Vengo de las Tierras del Este. Y vosotros sois…

‒To...Tom Ca...Carioca. Tom Carioca. Vengo d...de una...granja y voy a una escuela d...de ...magos. Tengo...quince años

Desvío la mirada hacía Koldar, quien ya se ha quitado la capucha dejando ver así su rostro. No es feo. Sinceramente, hasta le veo un cierto atractivo. Pero eso no es a lo que iba. Koldar se lleva el puño a la boca reprimiendo una carcajada, a lo que Tom se sonroja.

Sant Jordi’21

‒Bueno...hola, Tom. Y tú eres…

‒Liv. Solo Liv. Tengo diecinueve años. Y no te voy a decir qué hago aquí ni de dónde soy, si es lo que querías.

‒Bien. Una chica dura de roer. A ver, Tom. Me podrías mostrar la piedra, por favor?

‒Si…claro.

Mientras el joven aprendiz busca la piedra en la túnica, miro a Koldar. Tiene una cicatriz que le va de la ceja izquierda hasta la comisura del labio del mismo lado.

‒¡La tengo! Toma.

Tom alarga la mano y le da al otro chico la piedra. Me doy cuenta de que tiene una marca en el centro. Una redonda con un dibujo extraño.

Después de diez minutos en los que ambos chicos investigan el origen del objeto, Koldar suelta un “¡Eureka!” que llama la atención de algunos presentes.

‒Mirad. Esta piedra es la segunda de las cuatro piedras de los Northra. Las piedras son para los cuatro elementos…

‒Agua, Aire, Tierra y Fuego.‒le interrumpe Tom sin apartar la mirada de los libros.

Sant Jordi’21

‒Sí. Esta es la piedra del Aire. Realmente no sé por qué la tenía ese hombre. ¿La habrá robado?

‒O la estaría protegiendo.‒digo Koldar asiente antes de hablar, pero un estruendo lo hace callar.

Desviamos la mirada hacia el lugar del que procede y lo que veo me deja helada la sangre. Tres orcos. Uno es enorme y los otros dos son de tamaño normal. El enorme se acerca a la barra y coge a Mantecoso Cebolleta del cuello de la camisa, alzándolo del suelo.

‒¿Y LA PIEDRA?

‒Perdón...¿qué piedra? ‒¡Vamos va, viejo!

Con un gesto rápido, Tom se guarda la piedra en la bolsa; Koldar carga el arco, y yo cojo la espada.

‒Tienen algún problema?‒pregunta el arquero.

El orco suelta a Mantecoso con odio y se acerca a Koldar, empuñando su enorme y aterrador martillo. Lo levanta y, sin que nos lo esperemos, cambia de objetivo y me hace un corte en el muslo.

Sant Jordi’21

‒Me lo cargo yo! ‒grito mientras la sangre me corre por la pierna.

Pero el corte no me impide atacar. Alzo la espada y me abalanzo encima del orco gigantesco, pero no lo logro agredir porque me coge del cuello, me quita el arma y me lanza al otro lado de la sala. Desde donde estoy, veo a Koldar disparar flechas a los dos orcos de tamaño normal y a Tom haciendo algo extraño.

‒¡Arquero, apártate! ‒le grita El chico le hace caso y entonces Tom entrelaza las manos y junta los dedos índice de ambas manos, haciendo así salir una ráfaga de fuego con la que quema al Gran Orco y lo hace cenizas. Los otros dos no se quedan quietos y atacan. Tom no parece de batallas cuerpo a cuerpo, así que Koldar y yo intentamos cargarnos a los otros dos feos enemigos. Cojo una de mis tres jabalinas, apunto a la cabeza de uno y lo mato. Sonrío y me levanto. Ya solo queda uno, al que Koldar consigue matar con un flechazo en la cabeza.

Cuando estamos a punto de salir por la puerta, otro orco entra. Este, va directo a Tom, que mira su bolsa asustado. Genial. El orco se da cuenta de que hay algo importante y ataca. Lanza al mago hacia una pared y le quita la bolsa antes de salir corriendo. Fantástico. Solo teníamos una cosa a hacer y no hemos sido capaces.

‒Deberíamos irnos.‒dice el arquero sacando la cabeza por la puerta y apuntándo con su arco

‒Concuerdo contigo ‒respondo tocándome el tajo que tengo en la pierna‒. Mas no tenemos tres caballos ni carruajes para irnos. 73

Sant Jordi’21

‒Conozco un sitio, Liv. Y no está lejos. Hay todo lo necesario para ‒señala la herida‒ esto.

Asiento y salimos de la taberna. Por fuera parece que no haya pasado nada, pero dentro hay tres orcos muertos y un camarero moribundo.

‒Esperad. Tom, ¿la piedra estaba en la bolsa, no?

El joven sonríe y me enseña la mano izquierda. Tiene la piedra. Sonrío y, no se si por nervios o felicidad, río con los chicos.

Accèssit Nom: Berta Cullell Curs: 3r d’ESO

Sant Jordi’21

CARTAS A CASSANDRA

Querida Cass: Realmente no sé cómo iniciar esta carta. Ya han pasado tres días desde que perdiste la vida en aquel horrible accidente. He ido al psicólogo y me ha recomendado escribirte cartas para desahogarme. No sé en qué me ayudará esto, pero he decidido hacerle caso, ya sabes, solo por probar. Te echo de menos, Cassie. No he parado de llorar en los últimos días, recordando las últimas palabras que me dirigiste: “¡Cómo se lo digas a papá, te mato!” Irónico, ¿no? Debo decir que no fueron unas palabras concretamente profundas, pero supongo que eso es lo que todo el mundo diría al ir a una fiesta a la cual no estás autorizada a ir. Si hubiese sabido lo que pasaría a continuación, hubiera aprovechado para decirte varias cosas. Como por ejemplo, que fui yo quien rompió la cuerda de tu guitarra, no el gato. Juro que fue sin querer, no era mi intención estropearla. También debes saber que no fui yo quien rayó la portada de Harry Potter y la piedra filosofal, ese sí que fue el gato. Aún recuerdo el escándalo que armaste al descubrir la raya que decoraba tu libro favorito. No me paraste de reprochar que a Harry no le hacían falta más cicatrices hasta que te compré un nuevo ejemplar. Por mucho que odie esas estúpidas peleas, deseo profundamente que vuelvan, si eso implica que tú también lo hagas. Aunque me gusta pensar que ahora estás en un lugar mejor, disfrutando y pasando tiempo con mamá. Te quiero y te echo muchísimo de menos, Cassandra. Tu hermana, Olivia. ... 75

Sant Jordi’21

Querida Cassie, Hoy es tu vigésimo quinto cumpleaños. No me creo que ya hayan pasado ocho años desde que te fuiste. Estoy segura de que si siguieras con nosotros, serías una mujer increíble, pues siempre lo fuiste. Así que hoy, en esta fecha tan importante, me gustaría hablarte de una persona muy especial para mí. Ella es Diana, mi prometida. La conocí en el concierto de Shawn Mendes, hace 4 años. Recuerdo ese día perfectamente, pues no solo conocí a Di, también tuve la suerte de escuchar en vivo a mi artista favorito. Ella iba vestida de azul, haciendo conjunto con su pelo y ojos. Resulta que, cuando el cantante comenzó a cantar la canción Fallin’ all in you, ella se emocionó tanto que me tiró su bebida encima. En su momento fue bastante desagradable, pero ahora nos reímos abiertamente. Al fin y al cabo, ese accidente fue lo que nos acabó juntando. Justo ahora ella está en el comedor, cantando a todo pulmón Don’t stop me now, de Queen. Ambas nos estamos tomando un descansito, pues organizar una boda es agotador. Pero las dos estamos emocionadísimas. Hemos pasado mucho tiempo planeando nuestro futuro y, hemos decidido que una vez casadas, adoptaremos un niño. Debo admitir que estoy un poco nerviosa por ello, pero creo que valdrá totalmente la pena. Debo irme, la boda no se organizará sola, pero te escribiré más tarde, lo prometo. Te quiero y te echo de menos, Cassie. Hasta que los astros nos vuelvan a juntar, Olivia. ... Querida Cassandra, Ayer Alexander se casó. Parece que fuera ayer cuando Diana y yo lo fuimos a recoger 76

Sant Jordi’21

de aquel orfanato para comunicarle que a partir de ese momento viviría con nosotras. Aún recuerdo su rostro, iluminado por la emoción, al saber que ahora formaría parte de la familia. Es increíble cómo un niño de tres años consiguió cambiarme la vida. Cada vez que lo miro te veo a ti. Su forma de hablar, su amor por las aceitunas y su obsesión por Hércules, la película Disney, me recuerdan demasiado a ti. Incluso tiene una pequeña cicatriz en el labio como la tuya, solo que a diferencia de ti, él intentó comerse una grapadora, no unas tijeras. Ojalá pudieras verlo, Cassie, sé que estarías orgullosa de él. También sé que serías la típica tía que le daría montones de dulces, cosa que no recomiendo para nada. Si Alexander come más de cinco dulces seguidos, no para quieto hasta dos horas más tarde, como mínimo. Cuando eso pasaba, teníamos que ponerle música de los Beatles, que era lo único que lo relajaba. Pasando a un tema más delicado, hace unas semanas fui al médico, ya que en los últimos meses me he estado encontrando bastante mal. He estado teniendo fiebre y he perdido bastante peso. También me han salido unas pequeñas manchas rojas en la piel y cada vez me siento más débil. La semana pasada me dieron los resultados del análisis de sangre que me hicieron y me han diagnosticado leucemia. Aún no he encontrado la ocasión de decírselo a nadie, hemos estado todos muy ocupados con la preparación de la boda de Alexander. Además no quiero preocupar a nadie, bastante mal me siento yo como para tener que compartir este sentimiento con mi familia. Supongo que lo comunicaré más tarde, cuando estemos todos más relajados. Mientras tanto, iré tomándome los medicamentos que me han recetado. Te quiero y te echo de menos, Cass. Siempre tuya, Olivia. 77

Sant Jordi’21

... Querida Olivia, Antes que nada, quiero agradecerte por escribirme estas cartas. No sé si te han ayudado a desahogarte como decía el psicólogo, pues nunca lo has mencionado en las cartas, pero a mí en cierta manera me han ayudado a sentirme más conectada a ti. Es la única manera de saber cómo es tu vida desde que me fui y, a pesar de que yo no pueda contestarte por obvias razones, te escribo esta carta para agradecerte todo lo que has hecho siempre por mí. Desde pequeña fuiste mi salvación, mi pequeño rayo de luz en la oscuridad. Siempre estabas ahí para mí cuando más lo necesitaba. Por mucho que yo fuera la mayor, tú eras la madura de las dos. Por ejemplo, a diferencia de mí, tú no te derrumbaste por la muerte de mamá, sino que me consolaste, a pesar de que estabas tan rota como yo. O cuando tenía nueve años y no quería ir al dentista, tú me dijiste que si iba, luego podríamos hacer una maratón de Harry Potter, que como bien sabes, es mi saga favorita. Esos pequeños detalles me hicieron dar cuenta de lo importante y especial que eres para mí. Eres perfecta, Olivia. No dejes que nadie te diga lo contrario. Mientras tanto, sigue cocinando esas deliciosas galletas azules, cantando canciones de One Direction a todo pulmón, y sobre todo, pintando esos hermosos murales que haces, que el mundo necesita un poco más de color hoy en día. Te quiero y te espero, Olivia. Con amor, Cassandra. 1r premi Nom: Aylén Bazan Curs: 4t d’ES

Sant Jordi’21

UNA EXPERIENCIA PERTURBADORA

Nunca pensé en contar esta historia en mi diario, pero aquí estoy, en un cuartucho de mala muerte, sentado, pensando en cómo relatar algo que no creo ser capaz de entender. La cuestión es que cuando todavía tenía una tripulación, nos embarcamos en todo tipo de aventuras, que me arriesgaría a decir, fueron la razón de que hoy en día, esté en este pequeño cuarto con una única ventana, que ni siquiera da al exterior, un escritorio de madera carcomida, una pequeña silla de metal oxidado, las paredes tapadas con un papel de flores que, se supone, debe tapar los enormes huecos de pintura en la pared, pero que da más miedo de lo que podría ayudar y, por último, una pequeña planta que fue cortesía de alguien, cuyo nombre prefiero no mencionar. Como iba diciendo, la historia que contaré hoy no creo que deba ser apta para todo el público, pues cuando cuento esta historia la gente suele poner sus ojos fijos en mí, y las únicas palabras que me transmiten esos gestos son: “Eres viejo y estás senil”. Lo cierto es que, después de escucharlo tantas veces en mi cabeza, empiezo a pensar que quizás tengan razón, quizás no soy más que un viejo que cree que lo que vio es algo real... Bueno, eso es irrelevante para vosotros: ahora os contaré esta historia. Mientras estaba con mi tripulación en un buque, que parecía más grande de lo que era. Pudimos avistar un objeto que no debía estar a más de 2 millas náuticas. Por cada hectómetro que nos acercábamos parecía hacerse más brillante, hasta el punto que nos tuvimos que poner gafas de sol. Era como mirar directamente al sol, una sensación que jamás podré olvidar. Lo cierto es que cuando nos acercamos lo suficiente, dejamos de notar el brillo y pudimos, por fin, deleitarnos con la magnífica 79

Sant Jordi’21

obra de ingeniería que se posaba sobre una pequeña isla de no más de doscientos metros cuadrados. Aquel buque era una auténtica maravilla de la ingeniería: tenía una cubierta de metal, una forma de portaaviones, una torre de control que se elevaba a unos 30 metros, doce increíblemente grandes cañones de unos quinientos milímetros y un magnífico motor eléctrico en la popa que daba potencia a todo el barco, incluso a las baterías. En cuanto pudimos amarrar el barco a la isla, bajamos precipitadamente del barco y comenzamos a explorar aquel buque que debía medir unos 170 metros de eslora. La puerta estaba abierta, así que decidimos entrar. En cuanto lo hicimos, todos quedamos horrorizados y tuvimos que salir apresuradamente. Nunca podré borrar esa imagen de mi cabeza: las paredes estaban llenas de una horrorosa y apestosa sustancia de textura mucosa y de color azul cielo, que contrastaba con la pared gris del buque que apenas se apreciaba en algunas de las zonas con más concentración de aquella sustancia, el suelo estaba completamente lleno de un líquido granate que mi tripulación y yo esperábamos que no fuese sangre, pero lo peor de todo fue el cuerpo en descomposición del final del pasillo que parecía haber sido devorado a partes muy concretas por alguna clase de animal: del torso hacia abajo seguía intacto, pero del torso para arriba estaba devorado a pedazos, la cabeza estaba tirada al lado del cuerpo, la mano derecha no estaba, a la izquierda le faltaban 3 dedos, no tenía prácticamente pectorales y su cuello, o lo que quedaba de él, estaba mordido por la zona izquierda. Muchos de mis tripulantes decidieron quedarse en la isla mientras yo y seis de mis más fieles amigos nos adentramos en lo que parecía una monstruosa boca del lobo. Con cada minuto que pasaba el silencio se hacía más y más tenebroso, hasta que una pequeña chapa del metal cayó al suelo e hizo que todos nosotros, exaltados, 80

Sant Jordi’21

lanzáramos un grito que debieron oír nuestros compañeros fuera del barco. Después de eso, dos de mis amigos decidieron marcharse y los cuatro que quedamos nos adentramos más y más. Llegó un punto en el que perdimos de vista a uno de nuestros compañeros, luego a otro y luego a otro hasta que solo quedé yo. Decidí empezar a correr, pero no sabía volver: Estaba perdido en 170 metros de pasillos y recovecos. Cuando empecé a recordar por dónde había pasado, volví siguiendo mis pasos, que me llevaron a una intersección donde encontré a uno de mis amigos más fieles tumbado boca abajo. Pensé que quizás había tenido la suerte de sobrevivir y le di la vuelta. No tenía mano izquierda y a la derecha le faltaban tres dedos. Empecé a correr y correr hasta que, en otra intersección encontré lo mismo: a uno de mis amigos muerto. Así hasta que encontré al último de ellos. Cuando llegue a otra intersección encontré a una persona de pie que me miraba fijamente; su mirada penetró en mí como si se tratara de algún truco de magia, empecé a pensar como él y de repente me recuerdo fuera del barco con el resto de mi tripulación esperándome. Sentí como una presencia abrumadora de algo que no había notado jamás: era aquella persona o cosa, ahora estaba dentro de mí: no entendía qué había pasado, pero ahora ya no me controlaba a mí mismo. Cuando volvimos y lo dijimos a las autoridades no nos creyeron, pero les dimos pruebas, así que fueron a buscarlo, aunque cuando llegaron ya no estaba ahí. Aquel barco había desaparecido, así que fui obligado a pagar a las autoridades lo que el viaje había costado, perdí la casa, el trabajo y a mi familia y no encontré ningún otro trabajo que el de secretario en una pequeña empresa en la que me pagan menos de lo que merezco, pero al menos me pagan.

Sant Jordi’21

Después de unos meses trabajando en esa empresa, volviendo a casa, pasé por un callejón y me encontré a la misma cosa que me había poseído en aquel barco. Le pregunté qué quería y me contestó que solo me quería a mí. Después de eso no recuerdo nada más que estar en la oficina al día siguiente. Salí de la oficina y encontré una planta con una nota en la que ponía: “Eres mío. Desde ahora al final de los tiempos, eres mío”.

2n premi Nom: Oriol Soriano Curs: 4t d’ESO

Sant Jordi’21

EL OCASO

Su nueva estancia era una habitación grande y luminosa desde cuya ventana se veía el mar. Mamá creía que la salud del abuelo mejoraría si veía cada día el mar. Desde hacía unos meses, el abuelo se había trasladado a vivir con nosotros; aunque él se negara en un principio, ante la insistencia de mamá, claudicó. Mamá siempre se salía con la suya, su insistencia vehemente abrumaba a los que estábamos a su alrededor, incluso al abuelo. En efecto, la salud del abuelo, en poco tiempo, había empeorado. Sus lapsus, sus confusiones y sus ausencias habían ido a más desde las últimas navidades. Una neblinosa y gris mañana de un sábado de primavera, entré en su habitación. Estaba sentado en su aterciopelada butaca orejera de color granate, desgastada y pelada por el paso del tiempo, con un libro entre sus manos. Lo miré con afecto y ternura. Desde que tengo uso de razón, he sentido una gran devoción por el abuelo. De pequeño, solía contarme cuentos de monstruos, hadas y héroes con superpoderes. Ya de más mayor, disfrutaba escuchándolo hablar sobre sus alumnos, sobre sus clases de filosofía, sobre Kant, sobre Platón, sobre la existencia de Dios…

- ¿Qué lees?- le pregunté. - Los Evangelios. - ¿Y por qué? Si tú eres ateo. - Porque mañana tengo examen de religión. Sí, es mañana el examen, creo.

Sentí una fuerte punzada en el corazón. Y él, despreocupado, continuó leyendo atentamente Los Evangelios. 83

Sant Jordi’21

Me senté a su lado y le pedí si me podía explicar un texto de Hume. Aun teniendo un abuelo filósofo, la asignatura de Filosofía me costaba terriblemente y era en la que obtenía más bajas cualificaciones. Le entregué un folio un poco arrugado, y, dejando Los Evangelios en una esquina de su antiguo escritorio de madera de nogal, empezó a leer detenidamente el texto. Sus ojos cobraron vida, esbozó una sonrisa, diminuta e imperceptible y se entregó a la lectura fervientemente. Sus manos, enflaquecidas y casi transparentes, empezaron a moverse, de un lado a otro, mientras divagaba sobre la realidad, las ideas, la experiencia, las percepciones y el grado de vivacidad de éstas. Lo escuchaba atentamente, con admiración, con fascinación, con veneración; mientras él se abstraía de la realidad, hablándome del empirismo y de los sentidos. De repente, y bruscamente, se levantó y se quedó inmóvil, en medio de la amplia habitación, con aquella mirada que tanto me asustaba, con aquella mirada que atravesaba cualquier cuerpo u objeto, con aquella mirada perdida y extraviada. Detestaba verlo así, parecía una marioneta, un muñeco de trapo, que daba pena y miedo, a la vez. Empezó a gemir y a decir palabras ininteligibles, agitando los brazos y balanceando su cuerpo hacía adelante y hacia atrás, rítmicamente. Él sufría, yo sufría. De forma súbita, calló, dejó de gemir y de moverse. Y sonrió dulcemente, dócilmente. Se dirigió, torpemente, a la maciza y blanca puerta de su dormitorio.

- Carlos, vamos a ir a comprar el pan, que si no mamá nos reñirá - me dijo, acariciándome la nuca y dándome la mano.

Carlos, era mi tío abuelo; su hermano, seis años menor que él. Desde hacía ya un tiempo, confundía a papá y a mamá con otros familiares o amigos, sobre todo a papá, a quien confundía con su primo Ángel o con su padre, mi bisabuelo. Pero a mí no, a 84

Sant Jordi’21

mí aún me recordaba, me llamaba por mi nombre. Me sentí desconcertado, no sabía cómo actuar, creía que tenía que recordarle que yo era su nieto, su queridísimo nieto Andrés. No quería que se olvidase de mí. Sentía mi corazón en un puño, no podía soportar la idea de perder a mi abuelo, estando él aún vivo. Sin embargo, hice todo lo contrario, dejé la razón a un lado y me entregué a mi emoción, le di la mano y me apropié de la identidad de mi tío abuelo Carlos.

1r premi Nom: Ivan Pardo Curs: 1r BATX.

Sant Jordi’21

LA FOSA

Se ve una silueta flotando en la nada, con estrellas en la lejanía, y con el no-horizonte cubierto con manchas coloridas llamadas nebulosas, formando un paisaje espectacular. La persona no nota nada, todo está en silencio y lo único que consigue sentir es una sensación de alivio y de la más absoluta tranquilidad. De repente empieza a sonar algo que retumba en la cabeza de esa persona. Unos fuertes ronquidos rompen el silencio de una oscura y tranquila habitación. Los primeros rayos de sol se filtran entre los espacios que deja la vieja persiana del cuarto. Es entonces cuando un ronquido más fuerte que los anteriores suena, despertando a la persona que los producía. Sus ojos se abren repentinamente, con una sorpresa. Inmediatamente un sentimiento de enfado inunda su pecho, no quería despertarse. Entre la oscuridad y los ojos entreabiertos no alcanza a distinguir nada, pero con la memoria como herramienta procura hallar y subir la persiana. Al llegar a la pared, la palpa, buscando la tira para subir la persiana. Una vez la halla, da un fuerte tirón, dejando paso a la luz rojiza del amanecer que instantáneamente llena la habitación, descubriendo al fin su rostro oculto entre unos cabellos largos y despeinados. Tiene una expresión extraña, causada por la molestia de recibir el impacto directo de la luz del sol por la mañana. Poco a poco va abriendo los ojos, de color castaño. A través de la ventana se ve un paisaje como salido de un cuadro: un viejo puerto que da al mar, infestado de barcos pesqueros que salen a faenar al infinito océano. Sale de la habitación en busca de algo que llevarse a la boca, las tripas le rugen. En la despensa de la pequeña cocina encuentra un paquete de galletas, todas rotas. Al ver el estado de las galletas, hace una mueca para expresar su insatisfacción. No se lo 86

Sant Jordi’21

piensa dos veces y abre el paquete, desperdigando los fragmentos por la mesa. Mientras mastica los trozos de galleta que se va encontrando, saca una taza y se pone a hacer un café. Mientras desayuna aparece otra chica, su compañera. Comenta que le han despertado los motores de los barcos saliendo del puerto, y la primera Alice, la primera chica, le dice lo mismo, mintiendo para ocultar la verdadera razón. Después de una corta charla, Alice mira el reloj colgado en la pared; seguidamente lo hace la otra chica. Inmediatamente se miran entre ellas, con una expresión de sorpresa. El reloj marca las siete menos cuarto, y a las siete tienen que estar en el muelle del pueblo vecino. Se visten lo más rápido que pueden. Ambas estaban alojadas en aquel motel que les habían recomendado, ya que el otro pueblo no tiene ningún sitio donde pasar la noche. Sus compañeros y compañeras también se alojaban allí, pero se habían marchado hacía ya rato. Entre tropiezos consiguen salir de allí. Bajan las escaleras de dos en dos para ir lo más deprisa posible. Allí cogen el coche que tienen alquilado y ponen rumbo al otro pueblo. Pasan por carreteras en la ladera de la montaña, con un precipicio que da al mar al otro lado. Al final consiguen llegar a su destino tan solo tres minutos tarde. Mientras aparcan ven al resto del grupo a través del escaparate de la cafetería. Las dos bajan del coche, entran a la cafetería y se sientan en una mesa. Seguidamente, una mujer algo mayor que el resto dice: 一 Ahora que ya estamos aquí podemos empezar a hablar. El submarino está allí en el agua… 一 dice señalando un punto del muelle. 一 y el equipo ya está dentro. Los que nos quedaremos en tierra estaremos aquí al lado, en un piso. El resto bajaréis a investigar el origen del electromagnetismo. Buena suerte, estaremos en contacto. Dicho esto, Alice y tres más se disponen a ir al muelle, mientras que el resto se dirigen a otro edificio de allí al lado, siguiendo a aquella mujer. Uno detrás de otro 87

Sant Jordi’21

entran por la escotilla. El interior es algo estrecho, pero suficiente para todos ellos. No hay ninguna ventana, sino una pantalla conectada a una cámara en el exterior. Ese cacharro estaba hecho para resistir altas presiones, sus paredes eran gruesas. Después de haberse acomodado y puesto todo en marcha, llaman al otro grupo. Los reciben. Acto seguido, sin entretenerse, dan la señal de que ya pueden sumergirse. Alice, la piloto del submarino hace que este se vuelva y pone rumbo al mar, en dirección noroeste, dejando atrás el pueblo. Algo más alejada de allí, donde ya no hay peligro de chocar durante la inmersión, se sumerge. Debajo ya de la superficie aumenta la velocidad, para llegar a su destino, una fosa. Directamente se sumergen. Por la cámara no se distingue nada más que una gradación de azules, pero por el radar puede ver lo que tiene debajo. De vez en cuando pasa algún pez curioso por la cámara. Todo parece tranquilo, cuando pasa un tiburón de algo menos de metro y medio, aumentado por la cámara, lo que fascina a los tripulantes. Una vez se cansa del trasto del submarino, se va. Después de una larga travesía ya se empiezan a ver algo de roca, con más vida. Los focos asustan a algunos peces y atraen a otros, pero a medida que se van hundiendo, se va viendo menos vida subacuática. Algo más tarde llegan al fondo, siguiendo el pasillo que deja la fosa. La presión es alta. A lo lejos, entre toda la oscuridad se ve una luz parpadeante. Están muy lejos de la costa, y sobre todo, muy por debajo de la superficie. Deciden acercarse, avisando por la radio. La voz de la señora se entrecorta, solo distinguen unas palabras. A medida que se acercan la luz se ve más clara, parece algo que gira, nadie sabe lo que puede ser. Cuanto más cerca se hallan, más y más clara es la imagen, la luz está por encima del nivel del suelo. Otra luz, esta vez más tenue, ilumina el suelo, aparentemente verde, al contrario que el resto, totalmente gris. Acto seguido ven el reflejo de su propia luz en el agua: parece que hay una superficie. Al submarino no le 88

Sant Jordi’21

da tiempo a frenar, por muchos esfuerzos que haga Alice, se ve atraído por ese sitio. Por su lado, la radio parece que tampoco funciona, no se oye nada. La colisión es inminente. Se oye un gran estruendo, precedido por un movimiento brusco que sacude el submarino y a sus tripulantes. Una vez recuperados, intentan moverlo, sin conseguir nada. Hacen un chequeo, algo está mal. No es el sistema, es el barómetro, dice que la presión es igual que en la superficie. Confundida, Alice le da un golpe, sin ningún cambio. La cámara no da señal tampoco. Alice decide salir a ver que pasa allí afuera, sin tomar precauciones. Sus compañeros la intentan detener, pero ella les convence diciendo que sino allí se quedarán hasta morir, solo sería alargar la muerte. Al abrir la escotilla, se ve envuelta de un verde suelo, ¡es césped! Aquel lugar está envuelto de una rígida membrana, que por alguna razón ha dejado pasar al submarino. En el centro hay un faro. Nadie sabe qué hace allí. No parece que haya manera de salir de allí, están atrapados. Mientras la desesperación se apodera de ellos, ven una puerta en el faro, está entreabierta. Temerosos, deciden entrar. Una vez dentro, la puerta se cierra discretamente, pasando inadvertida. Está totalmente negro, pero de repente parece empezar a iluminarse todo, y ellos a flotar. Sus emociones de repente se relajan, están todos tranquilos. Alice mira a su alrededor, no ve a ninguno de sus compañeros, pero eso no parece preocuparla. Aquello le recuerda a algo. No sabe que es. Todo forma un conjunto de colores y puntos blancos, parece que está flotando por el universo. Algo rompe el silencio, parecen ronquidos. 2n premi Nom: Adrià Jimeno Curs: 1r BATX. 89

Sant Jordi’21

TIME TRAVEL

Yesterday I found a time machine. I wanted to travel to the middle ages to see the ancient buildings in their perfect state for a Geography and History project but because I have never used a time machine before , I hit the wrong buttons so I went by mistake to July 14th, 1789.

At that moment I went out of the machine and the machine started to do lights and sparks. I think that something went wrong, so I started the search of a wrench to fix that problem. When I looked around me I saw that all the people seemed very furious with torches on their hands and they were going to the palace. I looked around the town and I saw a forge. I thought that maybe there was probably a wrench .I went to the forge and I saw a little man and he said to me “What do you want, boy?! “. I said “I want a wrench”, and the man said “ Ok. It is 30 gold coins.”

But I didn’t have any gold coins so I gave him my mobile phone to buy the wrench. When I was going back to the machine I saw that the people were executing their kings. I was so scared! And at that moment I noticed that I was in French Revolution War ,so I ran scared from those crazy people.

I returned to the exact moment I had left, so I thought that nothing had changed. I got out of the machine and ran to my home. When I saw my mother she didn’t seem to be upset or worried, so everything went OK.

Sant Jordi’21

The next day I said to my mum that I had lost my phone and she was a bit angry, but I told her that I would pay for the new one. She agreed and asked me which phone I wanted. When I said my old phone model, she was very surprised and told me that that phone didn’t exist any more, not since fifty years ago!

WHAT? I did a google search and found that mobile phones were discovered in the 19th century..

I have written this story in my diary because nobody would believe me if I explained.

1r premi Nom: Jaume Ripoll Curs: 2n d’ESO

Sant Jordi’21

THE END “Is it recording?” I asked. The woman in front of me looked very serious. Actually, she was a bit scary. She hadn’t smiled once since I entered the room. I couldn’t say exactly how much time I had been in that grey empty room with that woman and the other man that was staring at me. I didn’t know why I was here, but I wanted to leave as soon as possible. “Yes, but don’t worry, no one will know what you tell us. Everything you say will remain confidential, so don’t be scared to speak honestly about what has happened.” Yeah, sure. I didn’t believe those words for even a second. Adults always lied, nothing they said was true. That’s why my dad was gone. They lied to him and now he was gone forever. I was never going to see him again because of their fault. Dirty liars, that’s what they were. But I couldn’t say that to those people, they would get even more mad than they already were. “Okay”. I wasn’t really in the mood to talk. “So… Can you tell us what happened on that plane? What did you see?” No. I didn’t want to do that. I didn’t want to remember anything about that plane and much less talk about it. Too many horrible things had happened there, things no one should know. So I slowly started to move my head from side to side to show them I wasn’t going to say a thing. “But if you don’t say anything, we won’t be able to help you and the other passengers in the plane. If you tell us what he did up there, he will pay for it. Don’t you want him to pay for what he did to your dad?” After she had said this, the man looked at her shockingly. He thought that if they didn’t talk to me like if I were a 6 year old girl, I would get scared and shut up forever. It was not like that. No matter 93

Sant Jordi’21

how they talked to me I wouldn’t say a word, so I just shrugged. “What she meant to say is that if you tell us what happened, that bad man will never be able to hurt anyone again. But we need to know exactly what happened. Take your time, there’s no need to hurry.” I guess they were right, so I decided to explain to them the whole thing. And, as if I’d pressed a button, all the memories started filling my head like if a dam had broken and a big river was flooding all my senses. I tried to put them in order, from the beginning, but it all was mixed up. The blood. The tears. The gun. I could hear the screams and that little boy crying. I couldn’t breathe. I was in that plane again. “She’s not breathing, call the nurse. She’s having a panic attack” When the inspector stood up his chair fell to the floor and that noise woke me up. It reminded me of a gunshot. It also felt like one. Before I even realized what I was doing, I started talking. “At first, all was normal. We were in the middle of a trip to Casablanca. Everyone was calm, like in a normal flight. I was sitting between my mom and my dad. After him, next to the corridor, there was this man.” The last word burned in my mouth like acid, but I swallowed and fought the urge to shut up and end this. “He hadn’t talked since we set off from London, but I thought he was just sleeping. Suddenly the man stood up, and with slow steps, like if he was preparing himself for something, went to the bathroom. A few minutes later, we heard the first gunshot. It came from the captain's cabin. Despite the loud sound, some of the passengers didn’t react at first, because they didn’t realize it was a gunshot. The ones who did realize where the sound was coming from, started to freak out, and in a moment, everyone was screaming or crying or just doing both. No one knew what was going on or how to

Sant Jordi’21

react when the second gunshot interrupted the chaos: everything was quiet again. All the eyes turned towards the head of the plane, where the second gunshot came from. Right there, the man with a gun pointing to a seat, was standing up, just in front of the place where the second bullet was embedded. It was then when I realized that the bad man was the one who was sitting before next to my dad.” A deep anger began to collapse all my senses. I was no longer seeing that grey room, I was in that plane again. I wanted to scream or to punch something, but I just kept talking. “The look in his face… It wasn’t human. It didn’t seem like he was actually observing something, his eyes were just two dead empty spheres. A little kid started to cry and he pointed his gun to the child’s mother, urging her to calm him down. The woman didn’t make a move. Instead, she started sobbing really hard up to a point where she couldn't stop, so the man next to her tried to calm down the kid. A few seconds later everything was silent again, the gunman remained quiet too. After what seemed like an eternity, he spoke. Even though he spoke in English, I didn’t understand a single word of what he said. Maybe that blonde woman did, because she started to speak to him, and tried to calm him down. She said that everything was cool, even when it wasn’t, and she said no one was going to move, I guess that is because that was what the gunman asked for. She also said that no one was going to hurt him, but just after she had ended talking, she jumped towards the man, to take the gun. When other people followed his example, the gunman went crazy. He started shooting everything and everyone around him. He shot my dad in the head and mom in the stomach.” At this point I don’t think they could understand what I was saying under my tears and my sobbing, but I kept talking. I had to finish. “People were screaming again and I had blood all over me. Everything I saw was a red blur because of the tears that covered my eyes and my face and the blood stained my shirt and my hair. I didn’t 95

Sant Jordi’21

know if it was my blood or my dad’s and I didn’t care. Eventually, someone hit the gunman in the head and he fell off to the ground. The gun didn’t have any bullets left, but they took it from him anyway. Chaos reigned on the plane and no one heard the warnings from the captain that was still alive. Only a few people were in their seats and even a smaller crowd had their seatbelts on. Next thing I knew, we were falling to the ocean and then everything turned dark.” I finish my relate with a subtle sob. The inspector looked shocked and she was just taking notes. I went into a sort of numbness until I was in the street again, where my aunt had to pick me up. That is where I am right now. On one side of the road, watching the cars pass in front of me very fast. It would be easy to end the pain right now. One step and goodbye, I will see them again. I don’t want to suffer anymore, so I took a step. And then another and another until I was in the middle of the road lane. When the next car started approaching and the driver saw me, he started to honk. I was too determined to end this, so I runned towards the car until everything was dark. Without blood. Without pain. Just darkness.

1r premi (ex aequo) Nom: Xènia Escútia Curs: 3r d’ESO

Sant Jordi’21

HADES

I hate it. I hate anything related to Hades. His favourite colour. Dark grey. His favourite song. Drunk Cat. His favourite food. Mac’n Cheese. His favourite place. The old cinemas. His favourite book. Lust. His favourite person. Me. That's not fair. They all drill my head saying that I would have to remember. He was like this or like that. For the love of God. They didn’t know him. I’m Artemis. I’m seventeen years old, and I have a missing brother. I’m Aphrodite’s daughter. No. No that Aphrodite. My mum is a human, and my brother was a human too. Our names are those because everyone in this town loves Greek mythology. Look. My dad is called Hermes. My mum is called Aphrodite. My brother is called Hades. My best friend is called Ares. My boyfriend is called Apollo. My grandma is called Athena. See? Nobody here has normal names. No one is called Olivia, James or Phil. No. Only Greek goddesses’ names. Back to what I was saying, I just want revenge. 97

Sant Jordi’21

Now I’m in my room, reading a thriller book when my mum calls me to go down. ‒Artemis, honey, come here! We have to talk! I keep the book under the bed and I go down to the kitchen. In there, my mum is eating a sandwich and my dad is drinking coffee. I know what they want to talk about. Hades’ disappearance. I know it when I see a backpack on the table and some newspapers. ‒Let me guess. All the news talk about Hades. “Hades is missing”. “Hades, the young boy that nobody has found” ‒Honey, a neighbour gave this to us. We think that it can be Hades’ backpack‒says dad I nod as I approach the table. My hands are shaking when I open my backpack and a gasp comes from my throat. It's Hades' backpack. The one that disappeared with him. ‒I’m going to ask two things. Just two. Who gave you this and why does that person have this?‒I say trying not to cry ‒Atlas did. And because he’s the Sheriff, Artemis‒say mum ‒Cool. Now I’m going to go to my room and call Ares and Apollo, and then I’m going to

their house.

Don’t wait for me. After that, I run to my room with my brother’s backpack to call my best friend and my boyfriend by Face-Time. When they respond to the call, I smile. Apollo and Ares are brothers, but they look so different. Ares has light brown hair, and Apollo’s hair is black. My best friend has blue eyes, and my boyfriend has green eyes. Apollo has tiny lips, and Ares has big lips, but heir smile is identical. 98

Sant Jordi’21

‒Hey girl!‒smilevs Ares ‒Hello, babe! ‒Hey there, guys. I have news. Good news ‒What are you waiting for, Artemis? Come on! I laugh with Ares. His laugh is so funny. ‒Okay. Look I show the black backpack and the boys clap. Yes. I know that is just a black backpack, but the important thing is inside. ‒Babe, do you want to come here and eat pizza with us while we see what’s inside?‒asks Apollo smiling ‒Yes, sure A few minutes later I’m in the boys’ room drinking coke and eating cheese pizza. The backpack is on the floor, in front of us, with important things and secrets inside. ‒Okay. The moment has arrived. Artemis, are you ready? No, I’m not. ‒Sure! Come on, hum...okay I sit on the floor, with my hands shaking again. To be honest, I’m scared. A lot. I don’t know what is inside that backpack. I only want some clues about Hades’ death. I don’t need answers. Just a clue. I start to take things out of the backpack. An empty bottle of water. Amazing. A shirt with some bloodstains. Oh my Goodness. A camera. Interesting. ‒Can I use the TV to watch this? ‒You don’t have to ask, Art 99

Sant Jordi’21

‒Okay. Lolo, can you help me? My boyfriend nods with his head and he approaches me. We connect the camera to the TV before sitting on the sofa. ‒Are you ready? ‒Yes Now I’m saying the truth. When Ares turns on the TV, I can’t avoid a smile. Hades is on the other side of the screen, smiling. I watch every move that he does and every part of his face. Black and short hair, black eyes, long eyelashes, small nose, tiny lips and a dumb smile. ‒Hey sis! Hum…To be honest, I don’t know how to start. Maybe saying thank you. Thank you to be my sister. Thank you to stay with me whatever happens. Thank you, little me. I want to say sorry too. Sorry to be an absolute idiot with you. I haven't been home for two weeks. Two weeks? Oh my gosh. I've lost track of time. I miss you, Art. I miss you so bad, little girl. Now, I’m going to drive‒he laughs before start crying ‒Don’t cry, please‒I whisper ‒I love you. Don’t forget me, please. I’m not going to forget you. »Do you remember when dad was mad at me and he locked me in my room? It was cool, but I missed you the whole week. I know you missed me too. So think this. I’m looked again in my room but now is a whole life. Not a week ‒I love you and I miss you, Hades. Don’t do this‒I whisper again 100

Sant Jordi’21

‒I know what are you saying now. So my last words are: I love you and I miss you too, Artemis The recording stop and I keep watching my brother on the TV. He’s smiling and crying, with the lights of his car behind him. I miss him a lot. I still loving him. I keep waiting for him in the middle of the night, with a light on. The tears wet my face, but I don’t do anything. The only thing I do is watch the screen and let the tears wet my face.

1r premi (ex aequo) Nom: Berta Cullell Curs: 3r d’ESO

101

Sant Jordi’21

SUMMER DAYS Winter is being so long. I have this summer sadness. I can’t wait for the sun to come and feel that warm happiness.

I miss viewing the stars at night laying on floor and wind blow. I miss feeling so bright laughing and dancing till down.

I close my eyes and get there the sun painting my skin waiting in the shore for the waves letting the salt soak in.

Winter is being so long. I have this summer sadness. I can’t wait for the sun to come and feel that warm happiness. 2n premi Nom: Andrea Benito Curs: 3r d’ESO

102

Sant Jordi’21

DON’T LET ME GO This is a story about Jack and his best friend Ethan. They were in love with each other, but they were too afraid of what people would think. Jack was a guy from Bradford. He didn’t have many friends in high school. Ethan was from Mullingar, Ireland. But his parents moved to Bradford. The boys were only sixteen when they first met. They met four months ago, because his teacher put them together in class. Since that day, they have been best friends. One day Jack and Ethan were spending their time in Jack’s house. They were having fun playing video games. - You always win! It’s not fair!- said Ethan. - Maybe I’m a better player than you - told the boy while they were laughing. Jack looked at his friend. And he did the same. They were getting closer since they kissed each other. They keep playing video games without saying anything. - I’m in love with you- said Jack ashamed. - I’m in love with you too. Since that day the guys started a secret relationship. They always spent their afternoons together. When Jack got his driving license, promised his lover to take him to a beautiful place. So it was. One Saturday night the lovers went to a mountain to look up at the stars. When they arrived, they were laying down in the grass. It was a perfect night. - Look, love - said Jack - that’s the Polar star. 103

Sant Jordi’21

- It’s fantastic! Love, I want to tell my parents about our relationship, do you agree? - But Ethan, we have to hide it. I don’t think people will like it. - Yeah it’s true… Anyway, thank you so much for this night, you’re the perfect lover. Then Jack kissed him. That was Jack’s best day of his entire life. A few days later in class Fiona, a Jack’s friend, asked him: - Can I ask you something? - Yes, of course- answered. - Are you gay?- said her suddenly. - No! Why are you asking me that?- said the boy nervously. - ’Cause yesterday I heard that you called Ethan ‘love’. So I thought you were dating or something. - Oh! It was a joke don’t worry. After the conversation, Jack told Ethan what happened. Two weeks later, in the school Jack saw Ethan holding the hand of a girl, Heather. She was a pretty and popular girl in our high school. Everybody loved her. She was ‘perfect’. When they were walking, Heather kissed Ethan. In that moment Jack was wishing be Heather. In the afternoon Jack went to Ethan’s house jealous of the girl. - Are you serious? Heather? You’re a fool! - I don’t love her, you know it. I love you.- answered Ethan. - I don’t want you to kiss her!- screamed Jack. - But that’s the only way to hide our relationship… - Do we have a relationship? 104

Sant Jordi’21

- Of course, Jack!- said Ethan crying. - I don’t think so- said Jack disappointed and left his house. Ethan followed him to the entrance Jack looked back to the guy and said: - I’ll never forget you and our story. Now leave me alone. - Please, Jack- said Ethan softly- don’t make me hurt like this. That was their end. They have never talked since that day. This is the story of me and my best friend Ethan. We were in love with each other, but we were too afraid of what people would think. Now I’m laying down on the ground of the mountain we went on the best day of my life. Two years ago he gave me his sweater. I still think he was the love of my life. I let him go, and he let me go. Love is only for the brave. And that wasn’t for us. Lovers will never be lovers if they have fears.

1r premi Nom: Emma Corredera Curs: 4t d’ESO

105

Sant Jordi’21

A CONFESSION LETTER IN OBLIVION

“Dear Amelia,

You are the best of my friends. You have always been there when I needed it, you have supported me through thick and thin, you advised me unconditionally, you made me laugh when I needed it, you accompanied me in my crazy things… You are special to me, though, you already know that right? And not in the sense in which you think, I no longer see you as my friend. My emotions intensify like explosions when I am with you! Amelia I love you as a lover! ... And I swear I did not want to fall in love with you, but your way of being captivated me and made me fall into the hands of love… I know you’ll reject me. We are girls, and girls cannot fall in love with other girls. Also, I don't want to break the only bond I have with you… We have lived together so much that it would hurt to say you goodbye. Maybe in another life, will be your girl?”

2n premi Nom: Belén Cedeño Curs: 4t d’ESO

106

Sant Jordi’21

WORDS OF LOVE

Hello dear,

I know perfectly well that you will never read this letter, but I think it is the only way to never forget you. Every day, it is more difficult for me to remember your kisses and smile. Every day, I lie in bed and I cannot find your empty, and I forget to look at your photo on the night table. Don’t worry, even though I’m finally realizing you’re not with me, I’ll never stop loving you, you’re the man of my life. When everyone asks me how I am, I will say that I’m fine. We both knew that this moment would come, though we didn’t want to. However, I couldn’t imagine it would be so fast.

That afternoon, when I was in hospital, I experienced the hardest moments I’ve ever lived. I couldn’t imagine that I would miss you. All I could do was hold our daughter's hand and wait. Those were the longest hours of my life. I was trying to close my eyes and wake up the next morning, but I was filled with fear as I didn’t want to wake up without you because you are the best of my life.

In the days after the funeral, everyone told me that I couldn’t be sad forever since death is part of life. Yes, death is a very important part of life, but I could warn you. From one day to the next, you go from being the most important person in my life to nothing. They always remind us that we don’t have to worry about death because it is just a natural process, but sometimes it’s difficult to imagine being nothing in a great sea of eternity.

107

Sant Jordi’21

Every day I look older. When I get up in the morning I look in the mirror and notice that I’m losing my hair, so now I go outside wearing the old woolen hat I bought on one trip we did to Europe. Every day I use the cane as I find it harder to walk everywhere. A week ago, the elevator broke down and the doorman helped me to go upstairs.

The other day, Gloria and our grandchildren came to help me empty the closets and look for your things. We found many folders from when we were in college, doing teaching. That old brown suitcase we took with us on all our trips also came out. Seeing the suitcase, I remembered our trip to Paris, the best honeymoon I could have imagined. I remember those afternoons walking along those French streets. The key of the padlock we left at the Art Bridge also appeared. We used to say that we would go back, but the year was over, and we settled on the next one.

I wish I could tell you what I couldn’t. John turned ten years old, and we met the whole family. It was the first time I saw your brothers after the funeral. All are pretty well: Julia was already recovering from breast cancer. It was the first anniversary that I did not cook by myself. I took a Paella from that restaurant next to our house in Castelldefels where rice is so good.

So, there are many things that I would like to tell you right now, but I do not know how to express them on paper. I miss you so much, your obsessions and especially when you made fun of me, which always ended in a fight. I miss you so much, and the bed is always empty, I will always love you.

108

Sant Jordi’21

Sometimes, even though I feel that I am forgetting you, when I am not thinking of you, I play that song by Joan Manuel Serrat that everyone normally listens to when coming back from a funeral. This time, there is no one here to play the gramophone. You are not here to give me a kiss. I will love you, always and forever.

Signed: I Recipient: Art Bridge , 75006 Paris, France

1r premi Nom: Miquel Padilla Curs: 1r BATX.

109

Sant Jordi’21

STRAUSS’S GOLD

Thomas Killgore was driving a robbed dentist wagon with a box of dynamite and three gold bars from The Bank of California through a pine forest in The Rocky Mountains. He was on a dark and narrow road under the leafy trees, hearing the crunchy branches under the wheels and wolves howling not too far. He had been driving for at least five hours, and his two horses were so tired that they couldn’t gallop anymore. The last time they were fed was two days before, in a ranch near Kootenai River, so they were nearly starving when Killgore first saw a hut and a tiny barn in a clear. The hut, which was entirely made of wood and looked like a hunter’s shelter, had smoke coming out of a stone-made chimney. Thomas took his old Winchester 1873 with a cartridge in case he needed it. As he was approaching silently to a window looking through the sight of his rifle, he heard the leaves rustle softly behind his back: -Lower the rifle if you don’t want to end up with a bullet in your head The voice sounded deep and old, but also patient and wise. Thomas let his fire gun fall onto the grass and slowly raised his arms and turned around in order to see the Old Man. -I don’t want any trouble. I’m just searching somewhere to sleep and feed my horses.- Thomas said. -What is a Texan dentist doing in the mountains? And why would a dentist carry such a rifle?- -I’m only trying to cross the forest without being

110

Sant Jordi’21

eaten by a grizzly. My name’s Killgore, Thomas Killgore.The Old Man watched suspiciously Thomas’s eyes, and finally decided to offer him shelter, a bowl of hot oat porridge and whiskey. The Old Man presented himself as Walter McNeil, widower, hunter and fur trader. He asked Thomas to tell him his story, how he ended up in Montana, but Thomas didn’t answer at all. He only said that he had learnt the job of dentist and surgeon during the Civil War, and since he had left the army, he had been travelling all around the US healing and pulling out teeth. McNeil, believing the lie, finally said: -This night it’s going to snow, I feel it in my bones, you’d better feed your horses with some hay you’ll find in the barn, and let them sleep there with my horse.Thomas did what McNeil said, and then, he took some dynamite and all the gold in a big bag. The following morning the sun was brightly shining, the forest was covered entirely with two feet deep and white and virgin snow. Thomas got up after hearing noise from outside. Walter McNeil wasn’t in the hut. He took his Winchester and looked out of the window in order to find out what was happening. McNeil was hiding behind a tall spruce near the house, and a man who wore a black leather tailcoat was shouting: -Old Man, don’t be afraid of me. I’m only asking if you have seen “Lethal Tom”, the outlaw. You may know him: he has been seen with a red dentist wagon with three gold bars robbed in The Bank of California in it, five gold bars worth a fortune which belongs to Strauss Railways, the Company which is paying for my services.-No, fellow, I haven’t seen anyone up here in the mountains since autumn, and that was five months ago!-I’m afraid I can’t believe you. I won’t leave until I have all the gold back.-

111

Sant Jordi’21

Old McNeil came out of hiding, but before he could even approach his finger to the trigger, the black-coated man shot his revolver and killed Walter. Then, walking towards the hut’s door, he said sarcastically: -Dear Thomas, we can deal with all that like civilized human beings, don’t be a fool. We can make a treat: you can keep going and cross the border to Canada if you give me my one thousand two hundred gold ounces. I’ll only give you one chance to come before I count to three and get into de hut to put a bullet in your forehead. One…,Thomas put the dynamite near the door and lighted it. -Two…,- Continued the gunman outside, now near the door, while Tom was escaping through the backyard window -Three. Time’s over!When the man entered the hut with the revolver, he looked surprised at the scene and all exploded. Luckily, Thomas had hidden the gold in the stone-made chimney the previous night. The entire wooden hut had been destroyed, there was just the chimney left, with the gold inside. Thomas Killgore went ahead with his journey to British Columbia, Canada, with his dentist red wagon and one thousand two hundred ounces of Strauss’s gold.

1r premi Nom: Joel Nisa Curs: 2n BATX.

112

" Escriure no és més que buscar a les palpentes el món real" Maria Aurèlia Capmany

Institut Príncep de Viana Torroella de Montgrí, 6 08027 Barcelona