Revista Digital de Sant Jordi 2016 by Institut Princep de Viana

ÍNDEX

INTRODUCCIÓ

Records d'en Roc d'Amanda Ortega

La meva lluita de Dídac Domingo .

. 13

. 15

Una setmana de foscor de Cornèlia Curtasu

. 20

La gran oportunitat de Raquel Gutiérrez .

. 22

Només sé que ho sé tot de Jan Sallent .

. 25

. 27

Un príncep no tan blau i corrupció de tots colors de Gerard Gómez .

. 30

Efecte papallona de Judith Casas

LLENGUA I LITERATURA CATALANA

1r d'ESO

Tot esforç val la pena de Claudia Magallón

2n d'ESO

3r d'ESO

El de sempre d'Esteve Gómez

. 35

. 37

Diari de la guerra de Gemma Marquina .

. 40

El nou mètode de Judit Rodrigo .

. 44

4t d'ESO

Segones oportunitats d'Ana Sánchez

PdV. Sant Jordi ‘16

1r de BATXILLERAT

El gotejat de la paret d'Ana San Paulino .

. 48

Abtop de Judith Garcia

. 50

Un dia perfecte d'Alba Rodríguez .

. 53

. 56

2n de BATXILLERAT

Temps de soledat de Laura Girona

Funeral per a una carcassa i naixement des de les cendres d'Ester Martín. 58 Falces aparences d'Ainhoa Madurell

. 61

. 63

. 69

. 70

. 73

. 77

AULA D'ACOLLIDA

Dels errors s'aprèn de S.G. Londoño

LLENGUA I LITERATURA CASTELLANA

1r d'ESO

El sueño de un niño de Oriol Purcalla

2n d'ESO

La hija de Artemisa de Pol Calvo .

3r d'ESO

Adiós de Lucía Martínez

Crónicas de un desamor de Ivana Vargas

PdV. Sant Jordi ‘16

4t d'ESO

Noche en el cruce de caminos de Ildar Tashtekov

. 78

2n de BATXILLERAT

Mi última batalla de Lizbeth Féliz .

. 79

Pelu King d’Esteve Gómez (3r d’ESO) .

. 85

D'un coeur à un coeur de Gerard Gómez

. 89

Les vacances de Judith Casas

. 90

L'histoire vraie de sant Jordi de Jordina Pradells.

. 91

Elle est venue d’Irina Martín

. 92

WORKS IN ENGLISH

Literary works

Deserted

Video Clip in English

TRAVAUX EN FRANÇAIS

3r d'ESO

4t d'ESO

PdV. Sant Jordi ‘16

AUTRES TRAVAUX EN FRANÇAIS

L'amour de Yadira Pinde .

. 93

. 94

Les saisons de l’année d'Aina Layunta .

. 95

L'hirondelle de Gemma Marquina.

. 96

L’amour de Mehr Jan

Amour Brisé de Cristina Fernández

. 96

. 101

MATEMÀTIQUES

Fotografia Matemàtica

II CONCURS DE CLIP – METRATGES

L'Holocaust no va existir d’Aina Layunta, Irina Martín, Gemma Marquina i Sergi Árboles

. 107

PdV. Sant Jordi ‘16

Introducció

Benvolgut professorat i alumnat,

Un altre cop celebrem Sant Jordi, patró de Catalunya, i com cada any, volem recordar escriptors rellevants que s'han dedicat a la llengua, a la literatura o a la cultura en general. Aquest curs 2015-2016 coincideix amb l’aniversari de dos escriptors en català que van viure fa més de 700 anys! I commemorem també que es compleixen quatre segles de la mort dels sovint considerats millors escriptors de la Història en llengua castellana i en llengua anglesa. Pel que fa als escriptors catalans, d’una banda, se celebra el 750è (set-cents cinquantè) aniversari del naixement del cronista català Ramon Muntaner, i, de l’altra, aquest 2016 es compleixen 700 anys de la mort de Ramon Llull, que va ser un dels màxims exponents de la cultura i pensament a Europa al segle XIII. Cal destacar també que va ser el creador del català literari. És a dir, que és en part gràcies a ell que, set segles després, tots nosaltres, alumnes del Príncep de Viana, hem estat capaços d’escriure, durant bona part del primer i segon trimestre, els nostres contes.

300 anys més tard, el 1616, morien, com us deia abans, dos dels millors escriptors de la Història: Miguel de Cervantes, l’insigne escriptor espanyol autor, entre moltes altres obres, del conegudíssim Don Quijote de la Mancha, i William Shakespeare, l’autor de Romeu i Julieta, un dramaturg que, malgrat haver viscut fa segles, ha deixat la seva empremta en les obres de moltíssims autors contemporanis. Abans de començar la lectura dels guanyadors del nostre concurs literari, us mostrem un versicle del Llibre d'Amic e Amat de Ramon Llull parlant d’un dels temes clau en la literatura de totes les èpoques i en totes les llengües: l’AMOR.

El versicle diu: “Digué l'Amat a l'Amic:-¿Saps, encara, què és amor?-.Respongué: Si no sabés què és amor ¿hauria sabut què és pena, tristesa i dolor?-”

PdV. Sant Jordi ‘16

LLENGUA I LITERATURA CATALANA

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

RECORD D'EN ROC

Vaig entrar a la sala, capcot. -Bon dia senyor,- em va saludar un home. Sí, aquest senyor, era jo. Tenia el cabell curt, amb una escassa abundància i blanc, el rostre, el duia ple d'arrugues, clares marques, de l'edat que tenia. La venjança que el temps passés eren la soledat i la salut. Perquè, tot i que no m'ho sembli, moriré algun dia. I no serà molt llunyà. Els meus ulls, intensament foscos com una negra nit, eren rodons i dignes de mirar, ja que havien viscut una infinitat d'històries. Respirava lentament, però sense parar, com si cada respiració fossin ones del mar que es balancejaven subtilment. Tot jo estava format de nostàlgia. Ai, en Roc! Una trista llàgrima va rodolar-me galta avall. Com m'estimava al meu fill! Era l'únic que em quedava després de la mort de la meva dona, fa 27 anys. Llavors en Roc era un alegre vailet de 3 anys. Immers en aquests malenconiosos pensaments mirava el meu fill, estès dins d'una tomba, érem al vetllatori: - És hora d'anar-se'n, l'avisarem quan enterrem al difunt.- va dir-me el senyor encarregat del vetllatori, el que m'havia parlat abans. En Roc havia mort en un accident de trànsit, tenia 25 anys, el cabell fosc, negre, i uns ulls verds com la maragda. Encara tenia la cara de nen, pigada, i un tímid somriure, tot i que era molt extrovertit, no com jo, que em costava ser amigable. Ja no tornaré a veure'l dibuixant, tan bé com ho feia, tan meticulosament, ni tampoc tornaré a viure les seves bromes pesades, de les quals n'estava fins al capdamunt. No m'hauria d'haver discutit tants cops, quan aquest era xic. Segur que havia sigut una dura vida, la seva, la mare morta a causa d'una malaltia i vivint amb el seu antipàtic, sever i rígid pare. Quan a la fi vaig arribar a casa, després de tots aquests pensaments, vaig estirar-me al llit, i vaig dormir, fins al matí següent. Com m'havia anat a dormir a les 6:30 de la tarda, quan el sol primaveral encara lluïa raigs de llum, em vaig despertar a les 5 de la matinada. Vaig mirar, tristament per la finestra, la natura

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

que se'm mostrava al davant. Vivia als afores del poble, entre camps tenyits de floretes, arbres poblats de fulles i un bonic riu aprop. Aquesta bella natura, havia sigut la meva antiga inspiració, de quan treballava, com a escriptor. Em semblava que tots els arbres eren llibres, i les branques paraules, formades per les lletres, que eren les fulles. El bosc era com la meva biblioteca. Mentre escrivia els meus relats, escodrinyava el camp, l'herba, que es remolinava com si el vent l'acariciés. A mi, el vent em xiuxiuejava paraules, a l'igual que el bosc, o això era el que jo m'imaginava. El meu ofici era escriptor, i m'era, summament estressant que en Roc em molestés quan volia jugar, o em necessités pels deures. Malgrat tot, en Roc era el meu foc lluminós, que, d'un trist cop, va apagar-se, per no

tornar-se a

encendre mai més. Era la persona que em feia aixecar cada matí, ple d'energia i gaubança, inspirat per escriure una nova obra. Sortir a passejar em feia aclarir la ment, així que vaig anar a fora. Però vaig dirigir-me al poble, romandre pel bosc em feia sentir massa nostàlgia, eren tants records! Però les imatges d'en Roc no se'm treien del cap. El poble estava callat, i un silenci sepulcral hi regnava. El terra desnivellat, que tantes vegades m'havia fet ensopegar, ara semblava més irregular que mai. Les cases eren baixes, estètiques, i la major part del terra dels carrers estava fet de rígides pedres. Els comerços encara no havien obert, no era d'estranyar, a les 5:45 de la matinada. El pacífic riu que removia les aigües al costat de casa meva arribava fins al poble,un pont el travessava i allà, plantat al bell mig del pont, vaig poder observar una silueta, entre la foscor, que un teulat li aportava. Quan els meus cansats passos a la fi van apropar-se, vaig adonar-me que aquella silueta era la d'en Pere. En Pere era un home d'estatura mitjana, dos anys més jove que jo, que posseïa uns ulls blaus com un serè cel. Quan em va veure, es va dirigir cap a mi: -M'he assabentat del que ha passat amb el teu fill, ho sento.-va dir-me, tot mirant-me als ulls, profundament. Sense intercanviar cap paraula més, tan sols vam presenciar unes llàgrimes, vam dirigir-nos a un banc, i allà vam seure. Llavors vàrem començar a conversar i a recordar antuvis temps, quan tan sols teníem 17 i 15 anys. Ens

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

van enviar a lluitar a la guerra, recordo els escenaris, les imatges ballen insolentment pel meu cap. Armes. Tota la meva visió era sang. I la crueltat de com un ésser humà, amb un sol dit, apretant el gallet de la pistola, pot fer que una persona descansi per sempre. Recordo, la gent estesa a terra, dèbilment i jo, junt amb en Pere, protegint-me per a no ser el pròxim que m'estiri i no em torni a aixecar. Crits eixordadors, de dolor i tristesa, amargura i plors, i com la vida, que no podia romandre més temps il·lesa, semblava pregar pau, entre els dispars, la fam i la malaltia, que cobrien el rostre del nostre planeta. Immers en aquests danyins pensaments, vaig dirigir la mirada cap a en Pere, però havia marxat, sense ni tan sols adonar-me, misteriosament, com a ell li agradava comportar-se. I, per primera vegada des de feia molt temps, tant que semblava una infinitat, un somriure màgic es va dibuixar a la meva cara. Un somriure tímid, però alhora extens, pacífic i res superficial, com si l'hagués dibuixat en Roc, primmiradament. En Roc tornava a pensar en ell. Va desaparèixer tan ràpidament de la meva vida com el somriure que se m'acabava de formar. Vaig encaminar-me cap a casa per un bonic camí, la natura s'estenia al meu voltant, com si els arbres xiuxiuegessin cançons inaudibles. El meu fill! Tan jove, tan alegre, com l'enyorava. Un plor desconsolat va sorgir dels meus ulls, i de la meva ànima. Ja podia veure, allà, a la llunyania, la meva esvelta casa. Era com si el cor se m'encongís, agafés aflicció, cada vegada que recordava en Roc, o algun objecte proper a ell. Per aquest mateix camí, en Roc havia passat molts cops, per a anar a l'escola, me'n recordo, com s'encantava mirant les càlides i boniques floretes de coloraines, les fulles, amb el seu intens verd, i, de tant en tant, s'aturava a collir alguna móra, o algun dolç fruit. A la tardor, quan les fulles estaven escampades per terra tenyint el camí de taronja, vermell i groc, en Roc les trepitjava, ansiosament i alegre, quan a la fi la tardor declinava, arribava l'hivern, el meu vailet s'amagava rere una bufanda. I quan l'hivern obria les portes a la primavera, tot eren cants d'alegria, en Roc saltironejava, contemplant el voltant. La primavera era la nostra estació preferida, a mi, m'inspirava a escriure, i a en Roc a dibuixar. Les seves primeres obres artístiques més boniques les va aprendre a fer tot dibuixant el camp primaveral, que eixerit era!

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

quan, amb la seva llibreteta i el seu llapis, posava cara de circumstàncies i copiava tots els arbres, fruits i flors que li agradaven d'aquest camí! Malgrat que, l'estiu no li agradava gens, tenia cara de pomes agres i deia que tanta calor l'impedia fer els seus magnífics dibuixos. No m'havia adonat, que ja era a la porta de casa. Estava a punt d'entrar, però, vaig submergir-me entre l'espessa natura. Vaig dirigir-me al cor del bosc, i, no sé per quina remota raó, vaig seure a l'ombra d'un arbre. El sol marxaria aviat, i s'acabaria, de nou, un intens, solitari i cruel dia. Allà, entre les vigoroses arrels de l'arbre vaig trobar una llibreta, i un bolígraf. Devien ser d'en Roc, que d'un descuit imprevist, s'ho havia oblidat al bosc. Vaig obrir la llibreta, lentament. Les pàgines eren blanques, com si no hi quedés cap rastre de maldat. No m'espantaven, m'acollien, amistosament. Només em va fer falta un gest, el d'agafar, decididament i amb un profund valor el bolígraf, i començar a escriure, mentre recordava a en Roc, narrant com havia desaparegut de la meva vida, com si algú me'l prengués, i sí, me l'havien pres. La mort, l'havia tret de la vida. Tan sols necessitava redactar els meus sentiments, molt llunyans a la gaubança, calia que recordés, les immenses, profundes i intenses petjades que havia deixat en Roc al meu cor, al bosc i a tot arreu on passava. Jo era ajagut a terra, entre les rugoses arrels, escrivint en una trista llibreta, tots els meus pensaments. Aquests malenconiosos sentiments podien ser la meva nova obra, el meu nou llibre, que tractés sobre en Roc. El sol s'amagava subtilment, tot deixant-me en l'absoluta foscor. El mateix que en Roc havia fet, deixar-me sol. L'única diferència era que el sol tornaria a sortir l'endemà, se n'anava i tornava, com les ones del mar, però en Roc no tornaria mai més, el seu cor es va apagar, perquè no tornessin a brotar guspires flamejants, radiants d'energia. Ja només era un record, tan feble, com quan la llum s'expandeix per l'espai.

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

LA MEVA LLUITA

Em dic Khaled, tinc 12 anys i per fort que soni tinc la desgràcia d'haver nascut a Síria. Em vaig despertar amb sorolls molt forts, una pols molt densa ocupava tot el passadís. Vaig passar-la corrents fins arribar al menjador on vaig veure el sostre caigut i sota les runes, el meu pare. Els crits i els plors desgarradors de la meva mare i la Daima, la meva germana, em van fer despertar del que fins aquell moment pensava que era un malson. Ens havien bombardejat. Tots tres estàvem molt espantats. La mare ajupida a terra davant del pare, mentre li queien llàgrimes per tota la cara, en silenci pensava què podríem fer. De sobte, va passar un camió carregat de gent, la mare em va mirar fixament i em va dir: - Agafa la Daima i corre fins al camió, quan creguis que pots pujar salta tant com puguis i enfila-t‟hi. No miris enrere ni em busquis, només cuida de la teva germana. No vaig preguntar res, i així ho vaig fer. No sé si aniria bé o no, però si no confiava en la mare, estàvem perduts. Crec que la mare no podia confiar en ella mateixa, estava massa dolguda amb la mort del pare i no li quedaven forces. Però en una situació com aquesta sembla estrany com la supervivència pot amb un mateix, a ella l'únic que l'importava, érem nosaltres. Un cop a dalt ens va dir que no parléssim amb ningú, que tanquéssim els ulls i dormíssim, aquelles paraules no semblaven un consell, sinó una ordre. Durant hores vaig fer veure que dormia, però tot i amb els ulls tancats podia percebre l'angoixa, el patiment, i la incertesa de totes aquelles persones que apinyades com en una llauna de sardines no sabien quin era el seu destí.

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

La Daima plorava, tenia set, gana, portava els bolquers xops, feia molt fred i plovia. La mare estava en estat de xoc, no deia res i a mi amb 12 anys em tocava el pes de cuidar de totes dues, hauria de substituir el pare. De sobte el camió es va parar i entre empentes i crits, vam baixar

tots.

Estàvem a la platja esperant, però sense saber amb certesa el què. La mare no parava de dir-nos: - Podrem fills, podrem! Amb l'estómac buit des de feia hores, el meu cos començava a defallir i ni tan sols podia imaginar el que encara m'esperava. Altra vegada la mateixa frase: - Khaled, agafa la Daima i corre fins a l'embarcació, quan creguis que pots pujar-hi no deixis que les empentes de l'altra gent t'ho impedeixin. No pateixis que jo hi pujaré un cop vosaltres ja ho hagueu aconseguit. Així va ser. Aquelles onades tan fortes juntament amb el vent, semblava que no acabarien mai. Cada vegada tenia menys forces per agafar la Daima, i aferrar-me a l'embarcació. Mai oblidaré aquells tres dies, sense aigua, sense menjar, la pluja interminable caient sobre nostre i aquelles grans onades que omplien la barca d'aigua. No deixava de repetir-me que si el Bon Déu Alà realment existia era aquest el moment en què ens havia d'ajudar. Per què permetia això! per què tant patiment a tota aquesta gent innocent! El pare sempre m'havia dit que en aquesta vida jo recolliria el que sembrés i no entenia que aquesta fos la meva collita. Una esgarrifança va recórrer tot l'interior del meu cos, la mare deia que ja arribàvem però quan més ens apropàvem a la riba del mar les onades picaven més fort i en aquell moment ho vaig veure clar, bolcàvem! La Daima se'm va escapar de la mà, tenia els braços adormits pel fred, sense força física ni mental, i la mare estava pitjor que jo. Només veia aigua al meu voltant, donava voltes i voltes enmig de la immensitat del mar. Em vaig rendir, no podia més i vaig tancar els ulls. No recordo res més!

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

Vaig despertar, uns homes vestits de vermell m'embolicaven en una espècie de manta de color platejat i només em deien que estigués tranquil. Em van donar un got de llet. Vaig veure la mare, una dona vestida també de vermell l'abraçava i la intentava calmar. No em varen caldre paraules, ho havia entès. La Daima ja no hi era, estava als braços del pare i jo tot i haver fet el que podia, carregaria amb la pena que em marcaria de per vida. La meva última esperança era que les persones d'aquesta nova vida que aquí reprenia fossin solidàries.

TOT ESFORÇ VAL LA PENA

En Joan és un home de 98 anys, geperut i esquifit. Posseeix una cabellera blanca i arrissada com una escarola, els seus ulls són petits i brillants i quan els mires et fan sentir insignificant. Durant tota la seva vida ha sigut un home molt actiu i honest. La seva infantesa li va jugar moltes males passades però amb el temps es va fer més fort i va seguir endavant. Avui ha decidit explicar als seus néts, als qui tant estima, la història de com es van conèixer ell i la iaia. Una història que mai l'haureu escoltat abans, una historia única i inoblidable. - Nois veniu! Va vinga, Toni que segur que t' encantarà escoltar la història! cridà en Joan. - Espera que acabi el partit, avi si guanyo pujaré de nivell! - va dir escridassant en Toni. - No entenc la joventut d'ara no poden estar ni un segon sense les pantallesmurmurà l'home. Després de molt temps d'espera, es reuneixen tots tres a l'habitació de l'avi. - Bé, ara ja estem tots, sabeu com vaig conèixer la iaia?- preguntà somrient en Joan.

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

- En una discoteca, ballant com totes les històries d'amor cursis- digué molt tranquil·la la nena. - Vas molt desencaminada Laia – pensà l'home. - Sis plau avi explica, explica! - contestà en Toni. -Bé, si insistiu tant... - digué l'home. Tot va començar als 9 anys, podríem dir que va ser el pitjor any de la meva vida i sempre el recordaré. El cel estava grisós i nuvolat, vaig treure el cap per l'antiga finestra de les borges quan un munt de fulles se'n van venir a la cara, feia un aire espantós. Poc després vaig escoltar els plors dels núvols i els crits que a mi tant m'espantaven. Era l'escenari perfecte per fer una pel·lícula de terror vaig pensar. Més tard quan el plugim va cessar, el meu pare em va fer un crit. Últimament la meva família no es trobava en bona situació econòmica, per això pensava que el que volia el meu progenitor era que l'ajudés a l'hort que teníem com a recurs, però estava molt equivocat. Els meus germans seien al terra de la cuina i jugaven amb uns taps de suro, que els havia donat perquè s'entretinguessin. Ser el germà gran era una feina difícil, perquè tot m'ho carregaven a mi. La meva mare plorava a mars però jo no sabia el perquè, abans de dirigir-me al meu pare, ella em va aturar i em va dir: t'estimem. -Però per què et va dir això la teva mare?- saltà la Laia. - Laia, si t'ho dic no té emoció, has de ser pacient- digué en Joan. -El meu pare m'esperava a fora, amb un cigarret a la mà i el cotxe preparat per marxar. No em va dirigir la paraula en tot el viatge, tenia la sensació que marxàvem molt lluny perquè aquells paisatges no em recordaven als de Menorca. El meu rellotge marcaven les 7 de la tarda, i el meu pare seguia conduint. Fins que en Josep es va aturar en sec, l'home no feia bona cara, semblava que estigués afligit, em va dir que baixés. Jo, com sempre, li vaig fer cas. El cotxe va sortir disparat tot just quan vaig tancar la porta. Em vaig quedar immòbil en veure que el vehicle va tocar el dos, ni un adéu, ni una explicació, em trobava a quilòmetres de la meva llar, sense menjar, però el que més m'importava, sense la meva família.

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

Els dies se'm feien eterns, quina hora era, em preguntava. Em trobava sol, recordava els consells que m'havien donat la meva família durant la meva infantesa, el que em transmetia més forces era el que em va dir mon avi un dia a l'hort: la solitud és la millor nodrissa de la saviesa. Cada vegada estava més esquel·lètic, no m'estranyava perquè l'única cosa que ingeria eren móres agres. -Avi, on dormies?- preguntà en Toni Les nits les passava, en un refugi que jo mateix vaig fer amb pals i fulles. No era una habitació d‟hotel, però sí un bon lloc per dies de vent. Dormir, dormia poc. Els animalons de per allà xerraven com cotorres. El que més em feia por eren uns porcs senglars, el meu pànic a aquest animal el tenia des de ben petit. Caminava sense parar en busca d'un poblet, on jo pogués realitzar la meva vida com qualsevol persona. Amb els meus problemes sí, però seguir endavant i no mirar endarrere. Mai vaig perdre l'esperança. - Però quan vas conèixer la iaia?- saltà com una boja la Laia. -Què dius? Vocalitza!- pregà en Joan -Estàs més sord que una tàpia, he dit que quan vas conèixer la iaia?- digué cridant amb un to potent a l'orella de l'home. -Ara t'he entès, nena. He d'anar a la revisió de l'oïda urgentment!!!- sospirà l'avi. El sol tot just treia el cap per l'horitzó, i amb prou feines aconseguia veure a través dels núvols que l'amagaven, li donaven uns minuts més de foscor. Els meus ulls estaven veient l'alba .Aquell dia tenia el pressentiment que alguna cosa especial succeiria, potser només eren paranoies meves però com us he dit abans jo sóc molt optimista i em feia il·lusions. Aquell dia em tocava caminar 8 quilòmetres, segons el meu mapa em quedaven 10 per arribar a un poble. Estava molt cansat, els meus peus no podien més, dic peus perquè les meves espardenyes les havia perdut quan m'enfilava pels arbres. Una pedra em va fer caure muntanya avall, vaig rodolar com una pilota passant per herbes seques i un munt de pedres que em seguien, com si estiguéssim jugant a tocar i parar. -Què et va passar després, et vas trencar el cap?- inventà en Toni.

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

-No, gràcies a Déu! No tinc ni idea del que em va passar, suposo que és perquè vaig quedar inconscient pel cop que vaig rebre al caure al terra. -Ohhh! Quin mal! - cridà la nena. -Vaig obrir els ulls lentament, un lleu aroma se'm va venir al nas, una olor fresca i neta. No sabia on em trobava, em vaig aixecar d'un salt i vaig començar a voltar per la despoblada habitació. Semblava una alcova reial, em feia pensar això els decorats de tots els mobles. Poc després de la meva inspecció, una veu d'aquestes que sonen als supermercats va anunciar, que el rei necessitava un escura-xemeneies. Jo vaig idear un pla: treballar d‟escura- xemeneies del rei, guanyar diners i amb aquests comprar un cotxe per marxar a casa amb la meva família. Però després se‟m venia al cap, el que havien fet amb mi i canviava d'opinió. -Et van agafar d‟escura-xemeneies? - preguntà l'Elisabet , la filla d'en Joan, que havia estat posant l'orella tota l'estona. -Si t'ho saps de memòria, aquesta història te l'he explicada moltíssimes vegades!- digué rient a la seva filla. -Ah, ah, ah!!- rigué la dona. Doncs sí que em van agafar, el meu treball era molt fàcil , m'enfilava per les xemeneies i les netejava per dins, després acabava amb la cara negra com la nit, però valia la pena, cada dia em donàvem 16.000 pessetes, que ara serien 100 euros. Poc a poc les coses anaven millorant, i cada vegada estava més enamorat. -De qui?-digué en Toni. -D'una princesa, la princesa Violeta!- contestà en Joan. -La iaia!- cridà el nen. -Sí , la vostra àvia.-afirmà l'home. -Des d'un principi em va cridar l'atenció, però jo sóc molt reservat i no volia dir res. Més endavant em vaig llançar i vaig descobrir el que ella també sentia per mi. Intentàvem ocultar el nostre romanç, però ens resultava molt difícil. Per les nits quedàvem per fer una volta i d'aquesta manera conèixer-nos millor. El que preocupava a la iaia és que els seus pares, els reis, mai permetrien que una

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

princesa estigués amb un esclau. Així que una tarda quan el guàrdia no hi era ens vam escapar, mai vam tornar a saber res més d'aquell poble. -I on vau anar?-preguntà amb curiositat la Laia. -Espera, que ara bé el més divertit!-exclamà en Joan. De cop i volta la iaia Violeta va entrar a l'habitació. -Què m'estic perdent?- digué la dona amb un somriure d'orella a orella. - Amor meu, els estic explicant la nostra història! - saltà en Joan -Vine i seu! -manà el seu marit -Voleu, que us expliqui jo el final?-preguntà la Violeta -Sííí-van cridar tots contents. -No sabíem on anar. Pel camí vam trobar un bufó que havien acomiadat fa unes setmanes. Estava sol i avorrit, no era el típic bufó que no para de fer bromes i bromes que cansen a la gent, era un bufó sincer, honest que sempre deia les veritats. També es caracteritzava per la seva saviesa, es coneixia tots els pobles de Menorca. No vaig dubtar en preguntar-li si per curiositat sabia d‟algun poblat on poguéssim ser lliures, que no hi haguessin normes. Ell ens va dir que a Freedom i fins allí ens va guiar. Doncs sí, a Freedom, un poble molt petit i acollidor, vam estar vivint la resta de la vida, vam tenir dos fills: la vostra mare i l'oncle Jaume. L'avi mai més va tornar a ser escura-xemeneies, durant molts anys va ser sabater, jo vaig optar per ser filadora en el meu propi ofici. Estàvem tan agraïts del bufó, que el van contractar de mainader, els nens s'ho passaven bé. -Però avis, no enyoràveu la vostra família?- preguntaren els nens. -Sí, però fèiem cas al bufó que sempre ens deia: SI NO DEIXEM ANAR EL PASSAT, AMB QUINA MÀ AGAFEM EL FUTUR?

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

UNA SETMANA DE FOSCOR

El meu amo està dormint, m'agrada molt observar-lo mentre està dormint. Es desperta i esmorza, com ho fa normalment, després juga una mica amb mi i em porta a passejar. Després se'n va a treballar. Mentre el meu amo està treballant, jo jugo amb les meves joguines i dormo, però avui el meu amo ha vingut molt d'hora, i crec que està borratxo. M'apropo a ell, però no em fa ni cas, jo el deixo en pau i me'n vaig a dormir. Quan em desperto el meu amo és a l'ordinador plorant, després agafa la farmaciola i agafa quasi totes les pastilles, no sé per què les posa en un got, després, em veu i m'acaricia. Després veig que em posa molt menjar i aigua, que estrany. I més que baixa totes les persianes, mai fa això, només quan està enfadat. Se'n va a la seva habitació amb el got ple de pastilles. Tanca la porta de la seva habitació, això vol dir que no vol que el molesti. Després deixa la porta mig oberta. Miro el meu amo, però sense entrar a l'habitació, s'està prenent les pastilles, segur que té mal de cap. Me'n vaig a jugar una mica, estic superavorrit. Ja no sé què fer, i m'estic pixant des de fa una hora, però m'aguanto una mica més, perquè si no el meu amo s'enfadarà. Quan es desperti segur que em portarà a passejar. Ja han passat com dues hores i sembla que Galeta no es desperta (és com li dic al meu amo perquè fa olor de les meves galetes preferides), i jo m'estic pixant, ja no puc més i em pixo al costat de la porta d'entrada. Després em poso al costat de la meva Galeta, Déu meu, m'agrada moltíssim l'olor del meu amo. M'agrada posar-me entre les seves cames, perquè així estic calentet, però ara el meu amo està fred, i no sé per què no es desperta per tapar-se, i ja no sé ni quina hora és, però crec que ja és de nit. Quan em desperto, estic mort de fam i me'n vaig a menjar. Després vaig a pixar a la porta, m'estic enfadant amb Galeta, per què no es desperta d'una vegada? No veu que estic superavorrit i que no tinc res a fer? Però la veritat, no em puc

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

enfadar amb ell, és el millor amo del món mundial, tampoc el puc comparar amb ningú altre perquè només he estat amb ell, però per a mi és el millor. Em poso al sofà, que és on hi ha la manta del meu amo i fa olor d'ell, Galeta ja no fa bona olor, s'ha de dutxar, però ja!!! Però la manta sí, i em fa recordar les nits llargues que jo em posava al seu costat i ell estava mirant pel·lícules i menjant crispetes, però jo també en menjava, ja que me'n donava. Trobo a faltar aquelles nits. M'adormo una mica, no tinc res a fer, de cop truquen a la porta, però Galeta tampoc es desperta. No sé qui és, però a l'altra banda fa olor de menjar. Més tard, sona el telèfon i deixen un missatge al contestador, és la xicota del meu amo, no em cau bé aquella dona, crec que és malvada i jo tampoc li caic bé. Diu que no volia trencar amb Galeta i que ho sent molt i que era ella qui havia trucat a la porta, això vol dir que el meu amo estava trist per culpa d'aquesta harpia. Quan la torni a veure pel carrer la mossego, tinc tanta ràbia acumulada que agafo el meu nino i començo a mossegar-lo pensant que és ella. El telèfon sona cada hora, crec, i sempre és la mateixa persona. Cada vegada que sona el telèfon vaig a despertar Galeta, però segueix dormint, i cada vegada fa més pudor. Van passant les hores i jo no sé què fer, menjo, dormo, jugo una mica, faig pipi, que cada cop la porta de l'entrada fa més pudor i està plena de pipi i caca. Començo a córrer per la casa, però dono un cop amb el cap a la taula i em cau un gerro al cap i quedo inconscient. Quan desperto estic mort de fam, vaig a menjar però ja no tinc ni menjar ni aigua, vaig a despertar al meu amo perquè em posi menjar però mai es desperta. Van passant les hores i res de res. Quan em poso a dormir, després de no sé quants dies o setmanes, ja ni em moc per anar a pixar, ho faig allà mateix, sé que el meu amo mai més es despertarà, i jo faré el mateix, tanco els ulls i mai més els tornaré a obrir.

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

LA GRAN OPORTUNITAT

I de cop, em vaig despertar. Oh no! Feia tard! Eren les 7:15 del matí i no havia sonat el despertador. Jo mai feia tard i, aquest, no seria el primer cop. Em vaig vestir corrent agafant el primer que vaig trobar a l'armari. Després de vestir-me, vaig anar ràpidament cap al lavabo. Allà situada davant del mirall, vaig començar a pentinar-me ràpidament els cabells i em vaig fer una cua perquè, d'aquesta manera, es notés menys que no m'havia pentinat bé aquells llargs cabells. De seguida, vaig rentar-me aquella cara plena de pigues que no m'agradava gens. A causa de la meva blanca pell i de la son que tenia, semblava un vampir. Vaig sortir corrents cap a l'escola. Em va costar, però ja era allà, davant la porta de primer de batxillerat A, i, el més important, a temps. A dos quarts de tres, quan vaig tornar a casa, vaig obrir la bústia per agafar el correu com faig cada migdia. Com solia passar, excepte dos o tres cartes del banc, totes les altres eren anuncis. Mentre m'escalfava el dinar (tenia molta gana, no havia esmorzat), vaig començar a mirar els anuncis que havia recollit de la bústia i, quan els estava a punt de llençar... No m'ho podia creure! Aquell anunci... A la tarda, quan vaig anar a l'estudi, vaig anar corrents a buscar la meva professora, la Rosa. Quan li vaig ensenyar l'anunci, ella també va al·lucinar. - Pel que diu aquest anunci – va dir ella - aquesta podria ser la teva gran oportunitat. Amb uns quants assajos i la meva ajuda et podries presentar a aquestes proves. El que deia aquell anunci era que l'escola de dansa més prestigiosa de la ciutat buscava ballarins i el dia 4 d'abril farien audicions. Des d'aquell dia, totes les tardes després de dinar, anava a l'estudi per preparar el meu ball. Menys els dimarts i els dijous que la Rosa m'ajudava perquè després teníem classe, els altres dies estava sola, però no m'importava. Anava a l'estudi, entrava, em canviava i començava a escalfar a les barres. Se'm passaven les tardes volant.

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

A part de preparar-me per a les proves, aquelles tardes a l'estudi m'ajudaven a oblidar-me dels problemes del dia a dia. Des de ben petita, ballar era la manera que tenia de desconnectar. En aquells moments, recordava quan era petita, quan m'enfadava o estava trista. Llavors, quan em quedava sola, em posava a ballar i se'm passava tot. A mesura que s'apropava el gran dia, em posava més i més nerviosa, però sabia que ho faria bé, és més, ho havia de fer bé. Havia estat assajant durant molt de temps cada dia. M'havia esforçat molt. Ara no em podia rendir. Aquella última tarda abans del gran dia, estava molt nerviosa, però a en entrar a la meva classe i a sentir l'olor de la fusta de la qual estava fet el terra, em vaig tranquil·litzar. Vaig repassar el meu ball unes quantes vegades més i me'n vaig anar. Un cop vaig arribar a casa, vaig començar a preparar-ho tot per a l'endemà. El mallot, les mitges noves, les sabatilles ben netes... Ja era tot a la bossa. Tot seguit, vaig seure a l'escriptori per fer deures. Encara que era una bona estudiant, no m'agradava gens fer deures. Quan vaig acabar me'n vaig anar a dormir. Havia d'estar ben descansada per a l'endemà. Quan es va fer de dia, va sonar el despertador. Aquest cop no m'havia fallat. Tot seguit em vaig llevar i vaig anar a la cuina. Per tenir energia, vaig esmorzar una poma. Vaig acabar de menjar-me-la i vaig anar ràpidament al lavabo. Vaig començar a pentinar-me i em vaig fer un monyo. Aquell, va ser el que m'havia quedat millor en tota la meva vida. Suposo que devia ser per les ganes que tenia de quedar bé. Tot seguit, vaig començar a maquillar-me. Quan em vaig posar el coloret, em vaig recordar de quan era petita. Aquell tacte em recordava el tacte del maquillatge que em posava els dies que tenia festival de dansa. Vaig vestir-me, vaig agafar la bossa i vaig anar cap a l'escola de dansa. Quan vaig arribar estava una mica espantada, tot era tan... Vaig preguntar per les audicions i em van dir que eren al pis de dalt. Quan vaig pujar, vaig anar a buscar al lavabo més proper per poder-me canviar. Un cop canviada, vaig anar cap a la sala on hi havia el jutges i totes les altres participants. Estava molt nerviosa i, com de costum, vaig començar a cargolarme uns quants cabells que tenia fora del monyo.

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

A mesura que anaven cridant les altres participants, em posava més i més nerviosa, però intentava concentrar-me en els passos que, minuts més tard, hauria de fer. Per fi va arribar, ja era el meu torn. Em vaig situar al mig de la sala i, de cop, va començar a sonar la música. Vaig començar a executar el meu ball. Només pensava a fer bé cada pas i no equivocar-me o quedar-me en blanc. Això de quedar-me en blanc em solia passar quan estava sotmesa a molta pressió, però aquell cop no, aquell cop va ser diferent. De cop, va acabar la música i, amb ella, el ball. Tot havia anat bé. Ara només calia esperar que es prengués una decisió. Quan van sortir, ens van dir que com que tots ho havíem fet tan bé, s'ho havien de pensar durant més temps, de manera que ens enviarien una carta. Després d'una setmana, en tornar de l'escola vaig obrir la bústia. Mentre pujava a l'ascensor, mirava les cartes i, per fi havia arribat! Era la carta amb els resultats! De seguida em vaig posar a llegir-la: «Estimada senyoreta Júlia García, ens plau notificar-li que gràcies a la seva impecable tècnica, ha estat acceptada a la nostra escola. Si us plau, li preguem que es posi en contacte amb nosaltres per definir el dia d'inici. Moltes gràcies i fins aviat.» No m'ho podia creure! Havia entrat! I així és, avui en dia estic en aquella escola de dansa tan prestigiosa que tant em fascinava. Vaig millorant cada dia que passa, i, sens dubte, me n‟alegro, d'haver-me esforçat tant en aquell temps.

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

NOMÉS SÉ QUE HO SÉ TOT

En James es dirigia a la universitat en uns dels hivern més freds dels últims anys. Tot i que anava abrigat, el fred recorria cada vèrtebra del seu escanyolit cos. Avui rebria una nota important d'un examen. Com cada cop que estava nerviós el polze li anava en totes direccions. Quan va arribar a casa estava més tranquil perquè havia tret més bona nota del que pensava. Posseïa una ment superdotada encara que ell no ho sabia. Ràpidament va anar a refugiar-se al seu llit i no va tardar a adormir-se. Un somni molt estrany aparegué en la seva ment. Estava tot ple de rellotges i ell s'hi trobava en mig, era la primera vegada que tenia aquest somni. De cop pensà a volar, i així ho va fer. Estava meravellat, podia modelar els somnis al seu gust. Per desgràcia no va tardar a despertar-se. Nit rere nit, el mateix somni li omplia la seva solitària vida, durant uns instants, podia fer i pensar qualsevol cosa sense cap mena de repercussió. Dies després la seva anciana àvia havia mort, l'única persona amb la qual podia parlar amb llibertat l'havia deixat per sempre. El noi era escèptic amb qualsevol creença. Per tant sabia que no tornaria a veure's amb ella mai més. La seva tristor augmentava al mateix ritme que la seva enyorança. Matava les hores llegint en biblioteques llibres dels antics grecs i romans, ells també es preguntaven per què teníem el fenomen dels somnis. Alguns els associaven als missatges que enviaven els déus, altres deien que els dimonis intentaven posseir-los. Tots sabien una cosa, que no sabien res. Encara que en temps anteriors les religions obligaven al poble a creure's coses que ell mateix sabia que no eren veritat. Una nit freda, per no dir congelada, va somiar amb un món sense res, només amb una boira espessa en la qual ell podia volar violant qualsevol llei de la física. Pel seu voltant circulaven tot de persones, de les quals només en coneixia una fracció molt petita, els havia vist en fotos antigues dels seus avis. De cop la seva àvia aparegué, va abalançar-se sobre ella però en tocar-la va traspassar el seu cos.

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

Seguidament va començar a reproduir petits fragments, cada cop eren una mica més llargs, a cada record podia notar l'embelliment de les persones que l'envoltaven. No va tardar a adonar-se que estava vivint els records de la seva àvia. El seu propi cervell podia reproduir records d'altres persones! Dia rere dia tocava una persona diferent, mirava els records més importants de la seva vida, això sí, només podia mirar records d'avantpassats directes. Tot i que tot aquest procés era mental, consumia molta energia i cada dia estava més cansat que l'anterior. No pensava dir-ho a ningú, a més, cap persona l'hauria cregut, i tampoc en tenia proves. El seu cos semblava una espelma, cada dia que passava s'anava apagant una mica més fins que un dia desapareixeria la flama. En una de les seves vivències amb una avantpassat seu s'havia adonat que també tenia aquest problema. Es deia James, com ell, però aquest havia sigut un pagès dels afores de la ciutat de York durant el segle XVIII. Estava casat amb una dona que havia tingut dos bessons d'un altre home mentre estaven casats. Però no es podien separar perquè era filla d'homes adinerats i sense ella no podria sortir endavant. Eren persones diferents, era un matrimoni basat en la mentida. A en James li recordava a la hipocresia política que està vivint actualment: missatges populistes de partits suposadament renovadors i una corrupció brutal era el pa polític de cada dia. Tenia la sensació estranya de poder saber informació d'altres persones encara que ningú l'hi hagués explicat. De cop un dolor immens va envair el seu cos, no parava de sentir punxades i notava com si la flama de l'espelma s'estigués a punt d'apagar. Error: el servidor ha intentat accedir a un arxiu malmès, impossible recuperar la memòria.

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

EL DE SEMPRE

Basat en centenars d'històries reals. 23/04/13: Estic nerviosa. Entrem a la sala d'actes i em poso més nerviosa encara. M'assec amb els de primer, perquè són els del meu curs. Apareix la directora, puja a l'escenari i prepara el micròfon. Amb ella, compto amb uns cinc o sis minuts, encara que semblin tres quarts d'hora. Quan acaba, entre alguns cridant «Per fi!!», dos alumnes de segon pugen a l'escenari, agafen el micròfon abans que la directora continuï parlant i es preparen per nomenar els guanyadors. - El guanyador de prosa catalana és... Em poso més nerviosa. Crec que puc guanyar. Aquest any he escrit una burla de les novel·les de detectius. L'any passat vaig guanyar, però la cosa es posa seriosa, ara. Aquesta pausa suspensiva s'està allargant massa! Que diguin el guanyador d'una vegada! - ...és Andreu Bernat, pel seu conte «El món morat». Me n'havia oblidat! Andreu Bernat... és un dels pitjors alumnes, aprova just i, el pitjor de tot, sempre escriu el mateix argument als contes de St. Jordi: un/a nen/a que té càncer, que li falta una cama i s'està a l'hospital. També es coneix com «Argument Espinosa». 02/01/14: Eureka! Tinc una nova idea per a una comèdia. Aquest any el jurat no ho podrà suportar. Em donaran el premi! Puc fer-ho! Puc guanyar! 23/04/14: Doncs no. Com era d'esperar, el premi se l'ha endut Andreu Bernat, amb l'argument de sempre. Aquest cop, ha dissimulat molt la idea. Aquest es deia «El món verd». Què representa el verd? No ho sé, però l'argument no ha variat

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

gens. Bé, sí que ha canviat. Per primera vegada a la seva vida, el protagonista no era orfe! 21/09/14: He arribat a la conclusió que el jurat no em dóna el premi perquè no li agraden les comèdies. Sona estrany, ho sé, però hi ha molt boig solt pel carrer. Per tant, per molt que em costi, si vull guanyar, hauré de trencar amb les comèdies i paròdies de pel·lícules i llibres que ha llegit tothom excepte el jurat, raó per la qual no guanyo mai. 17/11/14: Ha arribat l'apocalipsi! Estava com sempre, escoltant Nuvole Bianche, i he rebut una trucada. L'he agafat i se m'ha acabat el món, mentre se m'esmicolava el cor i les neurones havien posat l'opció «Autodestrucció». El meu xicot ha tallat amb mi. Li he preguntat per què, i ell ha respost que tallava perquè «últimament faig més cas al conte de Sant Jordi que a ell». I també perquè havia conegut una noia més «sexi» que jo, però això és secundari. Ara, jo estic molt bé, eh?! No, jo... es... estic molt... bé... Un moment, vaig al lavabo a tranquil·litzar-me. 18/11/14: M'he trobat el meu ex. Ha fet com si no em veiés, el pocavergonya. Però que estigués fumant porros, bevent whisky, a un braç la seva nova «companya» i a l'altre, un test amb marihuana, curiosament, no m'ha sorprès. Acostumada a veure drogoaddictes, així estic. No destrossada per no tenir l'anomenada «vida social». 05/03/15: Estic a punt d'acabar el conte d'aquest any. He fet tal drama que guanyo sí o sí. Si no guanyo, em rapo a zero i em trenco les ulleres. 23/04/15: Bé, crec que mantindré els cabells i les ulleres. Ja us ho podeu imaginar. Ha guanyat aquest any 2015 el premi de prosa catalana... Andreu Bernat el de sempre. Què? Va haver-hi algú que es deia Alfons el savi, o alguna cosa així. Doncs el sobrenom de l'Andreu és «el de sempre». Està bé, oi? Doncs el títol «El món cian» no ho és. Almenys per a mi.

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

13/01/16: Tornaré a provar el drama, però segur que torna a guanyar «el de sempre». He tingut un pensament. Aquest em deia «Hola, Berta. Sóc la teva consciència. Prova l'«Argument Espinosa», i ja veig el premi». Ara mateix, la meva consciència està a l'atur, despatxada pel comentari. 23/04/16: I aquí estic, com fa quatre anys. Encara recordo com si estigués a l'altra pàgina com creia que guanyaria. Els mateixos alumnes pugen a l'escenari i cometen el crim de robar el micròfon a la directora. - Recordem que, durant els tres últims anys hem tingut el mateix guanyador... I m'ho refreguen per la cara! Gràcies! - Aquest any en tenim un altre... Ooooostres! Potser guanyo! Puc... puc... - El guanyador és... Síííííííííí...! - Bernat Andreu, pel conte «El món blanc». Noooooo! 12/09/16: Aquí estic, pensant sobre l'experiència. He arribat a una conclusió. És igual el que diguin, expliquin o facin, sempre sortiran guanyant els mateixos. I ara, a descansar, que demà començo batxillerat! Em poso els auriculars amb la música d'Einaudi i sóc la noia més relaxada del món.

PS: Aquest conte està escrit per algú que tampoc guanyarà mai.

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

UN PRÍNCEP NO TAN BLAU I CORRUPCIÓ DE TOTS COLORS

Que qui sóc? Em dic Blanca Neus Montcada, tinc mil i...perdoni però l'edat d'una dama mai ha de ser revelada, home. Vinc d'una família noble de polítics, sóc filla de ministres, néta de presidents i alcaldes i besnéta del primer ministre que va iniciar la revolució contra la dictadura del bosc, però això no ve al cas ara. Que què hi faig a la garjola? Bé, és una llarga història, no crec que vostè tingui temps...sí que en té, vaja. Abans de res, on diu que sortirà això? A TV3? Quan? Un parell de setmanes...d'acord, començo.

Temps era temps, quan jo era jove, vivia al cor del bosc en una mansió impressionant, envoltada de luxes: roba caríssima, vint cotxes esplèndids, servei les vint-i-quatre hores, un joier valorat en més de sis milions de morenetes, la moneda que s'utilitzava a la meva època, perfums de tota mena... Vivia al barri de Rocalves, un barri exquisit d'alta nissaga. Tot això era gràcies a la meva feina de consellera de justícia del bosc. Jo era una noia d'aparença dolça i innocent, de no haver trencat mai un plat, i la gent va confiar cegament en mi. Com ja he dit, era consellera al govern de Josep Lluís Pujol i Rossinyol. Això em va donar grans beneficis. Jo no era una entesa en temes judicials, però en quatre dies vaig aprendre el que em calia, ja que em va nomenar consellera de justícia. La delinqüència va pujar com l'escuma, però jo ho vaig arreglar ràpidament. Recordo una conversa amb l'honorable president en què vàrem pactar que el meu cunyat, llavors director general de TV3, maquillés la informació per afavorir el govern. El pobre estava a l'atur i la pàmfila de ma germana em va demanar que el col·loqués.

El cas és que després d'haver estat fent el que ens donà la gana, un bon dia, un periodista va treure a la llum tota la trama de corrupció i altres delictes contra la hisenda pública. Tothom, a la seu del partit, corria amunt i avall, com bojos, 'triturant' papers, esborrant fitxers dels ordinadors, cridant pels mòbils...

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

un caos. La policia ens enxampà amb les mans a la massa i, apa, tots imputats. Va ser un escàndol però la població m'estimava i confiava en mi. Com que tenia coneixements legals, vaig sortir-me'n com bonament vaig poder.

M'ho van

embargar tot, i, quan dic tot, és tot. Bé, menys la roba que duia posada, només faltaria! Em vaig veure sola, al carrer, sense res.

Jo sóc una dona molt fina, i quan una s'acostuma a dur un ritme de vida determinat, és molt difícil desacostumar-s'hi. En aquell moment no estava per bestieses i vaig decidir ordir un pla. La idea era guanyar diners, intentar netejarme la imatge i tornar a semblar una santa. Vaig recordar que uns vells amics tenien una antiga casa als afores del bosc i decidí trucar-los: - Digui, Mercè al telèfon. - Maria Mercè, filla, quina desgràcia!!! - Què et passa dona? Et noto desesperada. - Ja ho pots ben dir, nena!!! Sóc al carrer, sota la pluja, sola i sense llar. - Ai, reina!! Vine cap a casa que t'acollirem. - Gràcies, Déu t'ho pagui- Vaig contestar.

Doncs bé, la primera part d'aquesta rumiada trama, estava complerta. La Mercè i la resta de nois, em vam acollir a casa seva. Els vaig prometre que faria les feines de casa, però en realitat, les feien uns animals idiotes que vaig aconseguir manipular amb males arts. M'hi vaig estar uns dies fins que vaig iniciar la segona de les tres parts del pla: posar la casa al meu nom. Sí, sona estrany, però té una lògica; els vaig dir que per què no feien una festa, ja que s'avorrien tant. Ells, sense dubtar-ho, van accedir-hi immediatament. Els vaig facilitar begudes alcohòliques. Res, quatre cosetes suaus: gintònics, rom, vodka, etc. Home, no eren Albert Einstein però tampoc eren curts de gambals, si volia que el pla funcionés, els necessitava ben estabornits. Això sí, s'ho van passar d'allò més bé. En caure la mitjanit, quan ja hi veien doble i gairebé no s'estaven dempeus, els vaig fer signar l'escriptura de la casa per posar-la al meu nom. Un cop tenia la casa en el meu poder, vaig iniciar la segona part de la segona part del pla. Els vaig animar a pujar el volum de la música, i així ho

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

van fer. A la meva època podies denunciar per qualsevol ximpleria i jo, ciutadana exemplar, vaig trucar a la policia. S'hi va posar el cosí per par de mare del meu cunyat, que estava treballant gràcies a una servidora: - Policia del bosc, quina és la seva emergència? - Hola Jordi, maco, com està la mare? - Blanca, quant de temps! La mare és gran i té xacres de l'edat - Pobra dona. Jordi, fill, et truco perquè uns brètols han ocupat casa meva, i a sobre estan fent un escàndol de Mare de Déu santíssima. - Ara vinc amb reforços. - Adéu, xato. Records a la família. En un tres i no res, la casa va ser envoltada per una vintena d'homes armats. Jo els esperava al jardí xisclant, demanant auxili. El cosí del meu cunyat em va atendre mentre la resta d'homes escorcollaven la casa i detenien els nois. Em va preguntar si volia posar una denúncia i jo, encantada, vaig dir que sí.

Aquí començà la tercera i última part del pla. Perquè funcionés, necessitava algun testimoni per donar credibilitat a la meva actuació. Recorda els animals que feien les feines de casa per a mi? Doncs bé, aquelles criatures accediren a testificar a favor meu. També vaig persuadir el príncep perquè s'hi posicionés. El judici va començar amb el seu testimoni: - Altesa, recordi que està sota jurament. Promet dir la veritat i res més que la veritat? - Ho juro per Santa Petúnia de la santíssima primavera, patrona d'aquest noble bosc. - Està preparada la defensa? - Preguntà el magistrat. En veure que els advocats assentiren seguí: - D'acord, comencem. - On era vostè quan es va produir l'escorcoll a la seu del partit de govern anterior? - Estava amagat a sota el llit esperant que no m'esquitx... vull dir, estava al meu despatx. - Quina relació té amb la senyora Blanca Neus Montcada?

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

- La vaig conèixer en una recepció al Palau Reial. - Per favor, expliqui la seva versió dels fets. - La Blanca era a casa seva, com qualsevol ciutadà... - Menys el 20% de la població que està al carrer!!!- cridà un home al qual ràpidament es van endur. - Estava a casa seva i em va trucar desesperada perquè uns vàndals havien assaltat la seva llar - digué el noi. - Té alguna prov... - Sóc aforat, no em podeu jutjar!!! Marxo!!! No ho suporto!!! El príncep sortí corrents sota la meva atenta mirada assassina. En aquell moment, vaig treure un rosari de la butxaca i vaig resar totes les oracions que sabia.

Se m'acabaven les possibilitats, allò no se sostenia gairebé. Vaig pensar que m'havia carregat la continuïtat de la monarquia i que aniria a la presó. La meva única esperança eren una família d'ocells que vaig aconseguir enganyar, ja que no tenien dos dits de front, pobrets. - Senyor i senyora Ocellot, facin callar les criatures- Digué el jutge assenyalant els seus fills- Recordin que estan sota jurament. Prometen dir la veritat i res més que la veritat? - Ho jurem per Santa Coloma de les set plomes, patrona dels ocellsrespongueren les simpàtiques aus. - Pot procedir la defensa. - On eren ahir quan van succeir els fets? - Érem al nostre niu, a l'alzina del costat de la casa- Digué el senyor ocell. - Quina és la seva relació amb la senyora Blanca Neus Montcada? La senyora Ocellot va dubtar un moment, conscient que el que anava a dir no era veritat: - Som veïns de tota la vida. - D'acord. Expliqui'ns com van succeir els fets.

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

- Érem al nostre niu, a punt d'anar a dormir, quan vàrem sentir un gran enrenou procedent de ca la Blanca. Ens hi vam apropar i hi vam veure aquella colla de vàndals destrossant-ho tot. - Gràcies, poden tornar a seure- Digué el jutge. El magistrat, corromput pel poder dels diners amb què el príncep l'havia subornat, estava a punt de dictar sentència. Semblava massa fàcil i maco perquè pogués sortir bé i, efectivament, així va ser. Una vella va irrompre a la sala. Duia un cistell amb pomes. Anava vestida amb una túnica negra i duia els cabells esbullats. Curiosament aquella senyora em recordava la bruixa de la Ventafocs i els set nans,o Blancaneus. Bé, no me'n recordo. Aquella dona em va aixafar la guitarra en cinc minuts. Va resultar ser que sí que era una bruixa i que ho podia veure tot. Recordo, també, que quan jo era consellera de justícia vaig denegar-li l'indult al seu pare, que va estar condemnat injustament. Cagada pastoret!!!

La bruixa va demostrar a tothom el que veritablement havia passat a la seva bola de cristall. El jurat popular se'm va tirar al coll i al jutge no li va quedar més remei que exculpar aquella colla de gamarussos i condemnar-me a mi. La vella també va recordar el cas de corrupció i va mostrar proves per inculpar-me. En total em van caure dos segles i mig. Tenia l'esperança que el príncep em concediria l'indult, però va fugir del bosc. Homes...

Això és tot. Puc enviar un missatge mirant a càmera? Sí? D'acord. Senyores i senyors, un consell: No robin i no es deixin enganyar, per l'amor de Déu!

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

EFECTE PAPALLONA

L'aire fresc, el bosc, els prats, el silenci només trencat pel so dels ocells i l'aigua dels torrents ens atreu un i un altre cop. El paisatge verd allunyat de la ciutat ens motiva a sortir de casa molts caps de setmana. Som una colla d'amics que portem temps fent acampades i excursions per la natura. Quan érem més joves, més aviat ens agradava pujar a la muntanya i fer més esports de risc. Però amb l'edat cada vegada busquem zones menys perilloses. Aprofitem les sortides per passar temps junts, xerrar, fer esport, cantar i, és clar, atipar-nos amb una bona barbacoa. Tots quatre som ben diferents: l'esportista, el despreocupat, el compromès i l'intel·ligent, però ben avinguts. Tot ens va bé per gaudir d'una bona estona. Sovint, en Pere ens motiva a provar tot tipus d'esport, que si l'escalada, que si footing, que si bicicleta, ioga... És clar que de vegades protesto, però al final em deixo portar pel joc. I és que a mi em va la diversió. Jo sempre trobo temps i motius per fer jocs com el «paintball» i tir amb arc o distraccions menys complicades com fer bàsquet amb olives en un pot de metall vell i molt singular decorat per la mare... Sempre intento portar els companys al meu terreny. Tot i que, en Lucas molts cops em fa perdre els estreps. Sembla la meva mare, tan responsable, tan compromès amb la societat, amb els indefensos, amb la natura... No em deixa tranquil ni un moment, que si el risc està bé, però amb seguretat, que si el sol fa mal i ens hem de protegir sempre la pell, que si s'ha de menjar sa, que si s'han de recollir totes les deixalles... Però en el fons, tots ho portem bé, estem molt units. Són molts anys ja junts, des de molts joves, concretament des de l'escola de primària a Granollers. I ara, tots tenim fills i si fa no fa, de les mateixes edats. Ells, també, han heretat aquest gust per la natura. Evidentment, el nostre apassionament per les sortides al camp els ha influït.

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

I ara que ja són adolescents també, els agrada sortir sovint de casa a acampar sols al bosc com fèiem nosaltres. Es troben en aquella edat en què se senten segurs d'ells mateixos, forts, rebels i autònoms. Però jo confio en ells i trobo que els meus dos fills són força més responsables i capaços que jo a la seva edat. Sense anar més lluny, aquest cap de setmana llarg han anat prop del Delta del Ter. Ells ho van organitzar tot: la ruta, els aliments, l'equipament. Ens van assegurar que en tot moment ens aniríem trucant. Per cert... ja fa massa temps que no sabem res d'ells. Provarem de contactar amb ells. Fa ja dos dies que no sabem res. Em preocupa. No és propi d'ells. Truco als altres i res, ningú en sap res. Hem quedat per sortir a buscar-los, ja estem a punt per sortir. Però, què estan dient ara a la televisió! Informen d'un gran incendi a tota la zona del Delta. Els bombers i els hidroavions fan el que poden, però es creu que hi ha molta gent d'acampada atrapada. Anem a col·laborar. No ens quedarem pas de braços creuats. Fa hores que lluitem colze a colze amb els bombers i voluntaris de la zona. La calor és forta i el vent no para de bufar. Ja s'ha fet fosc. La nit serà molt i molt llarga. Cada vegada em sento més enfonsat. El temps passa i encara que gairebé han rescatat la major part d'acampats, queda encara una zona sense evacuar. Justament on els nois van decidir acampar. El cor em batega al màxim. No em vull ni pensar en què no arribin a temps. No ho vull, però cada vegada estic més desesperat. Ara m'han hagut de portar a l'hospital, m'he cremat part de l'esquena. Estic més o menys bé de les ferides, però el cap no em para de donar voltes i més voltes. On són, ells? A l'hospital es comenta que l'incendi va començar per un pot de metall abandonat al bosc... Però, per fi, no m'ho puc creure! Els meus fills i els companys estan vius! S'han salvat! Al final, ningú va prendre mal. Van ser uns nois molt valents i amb molta sort. Tothom es va salvar gràcies a la feina dels bombers i de tots els voluntaris que van posar el seu gra de sorra. Avui, ja fa un mes de l'incendi, el meu fill em mostra una imatge de la zona on diuen que va començar l'incendi i es veu l'objecte que creuen que el va provocar... No... No pot ser! És impossible! Aquell pot de metall no el podria

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

oblidar mai! Era el vell pot metàl·lic que va decorar la meva mare i que jo feia servir pels meus jocs d'entreteniment. Però, si fa anys que no el veia... Des que vam fer aquella sortida pel Pirineu. Com va arribar tan lluny? Suposo que la natura és molt capritxosa i potser el temps, les pluges, el vent i els animals el van empènyer muntanya avall fins al riu i les corrents després el van arrossegar fins aquesta zona. Per què no faria cas al meu amic? A les excursions havia d'haver recollit totes les deixalles com feien la resta dels meus companys. Amb la meva manca de responsabilitat he provocat un gran desastre! Ara puc entendre allò que el meu amic tant em recordava, un i un altre cop, i que tant em molestava llavors i que ara veig tan clar. «El moviment de les ales d'una papallona poden provocar un huracà a l'altre costat del món» que vol dir que una petita acció pot tenir grans conseqüències molt més tard i molt més lluny.

SEGONES OPORTUNITATS

Mai he estat tan nerviosa com ara. Estic a uns minuts de començar una vida nova amb una família desconeguda. No m'imagino com serà, només espero que no s'assembli a l'anterior. Era horrorosa. Vaig néixer a Saragossa, però em vaig mudar a les illes Canàries on la meva família m'esperava. Em vaig criar en una casa de dues plantes, però els meus pares no em deixaven pujar al segon pis. No entenia per què, però a mi no m'importava. El que més m'agradava era el jardí on m'hi passava hores i hores jugant i corrent. Quasi mai em renyaven. Sempre he estat molt obedient, només posava problemes a l'hora de dutxar-me, ho odiava i ho continuo odiant. Les nits de tempesta passo molta por, per no parlar dels ensurts que m'emporto quan sento petards. Em torno boja cada cop que sento olor de formatge, però no ho puc evitar, és la meva debilitat. Les flors em fascinen, m'encanta mirar-les i sobretot olorar-les.

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

Tenia una vida normal, però a mi m'agradava. Sortíem a passejar cada dia i jugàvem molt, però el meu moment preferit era quan els meus pares i jo estàvem estirats al sofà veient una pel·lícula mentre la meva mare m'acariciava el cabell. Vaig créixer molt, més del que jo i els meus pares ens esperàvem, però no hi van posar cap problema. Érem feliços, però creien que ens faltava un membre. Quan va aparèixer el meu germà, tot va canviar. Jo estava molt il·lusionada, molts cops havia somiat tenir un germanet per poder cuidar-lo i jugar amb ell, però la meva mare no ho creia així. Deia que era molt gran i que li podia fer mal. Un dia estava jugant amb el meu germà quan el vaig empènyer sense voler. La meva mare ho va veure i, maleïda dona, em va començar a donar cops i escridassar. Un mar de llàgrimes sortien dels meus ulls, estava molt espantada. Però el pitjor no va ser aquell moment, sinó els dies següents. Dies i mesos passaven i jo continuava sola en un racó del jardí amb l'esperança que s'apropessin a mi, però com a molt, de tant en tant i amb sort, sortia a passejar amb el meu pare, però ni tan sols ell em mirava amb els mateixos ulls. Nou mesos vivint així són un infern o almenys ho eren per a mi. Un vespre, el meu pare em va dir que volia parlar amb mi. En els seus ulls hi havia molta tristesa i en els meus, encara hi havia una mínima esperança. Estava equivocada. Les seves paraules van entrar en el meu cap com un cop de puny. Aquell instant, aquell desagradable moment, aquelles paraules tan dures són el malson que, avui en dia, encara em persegueix cada nit. Ha arribat el moment. Una parella d'uns quaranta anys s'apropa cap a mi. Semblen bona gent, però no em vull fiar d'ells tan ràpidament. Parlen amb qui m'ha estat cuidant aquestes últimes setmanes. Diuen que serà el seu fill qui s'encarregarà de mi. Com serà? Me l'he imaginat de tantes maneres que ja no sé què pensar. S'apropen cap a mi. “No l'imaginava tan gran”. Diu la dona mentre em mira de dalt a baix. La cara de l'home dibuixa un gran somriure. Ho agraeixo. Finalment, el meu cuidador li dóna el meu equipatge i un seguit d'instruccions al matrimoni. Els avisa que estic una mica desorientada perquè acabo de viatjar

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

en avió per primer cop, però ha estat al·lucinant. A més a més, sempre he volgut visitar Barcelona, encara no m'acabo de creure que viuré aquí. Ja està, estic al cotxe dels “meus nous avis”. Em sento molt estranya. Porto setmanes esperant aquest moment, i ara, ara passen molts pensaments pel meu cap. Seré feliç? I el meu pare? Tindré germans? Com serà la casa? I el meu dia a dia? I, el més important, m'estimaran? Estem pujant per l'ascensor. Ningú no diu res. Només em miren somrient. Estic molt contenta, però a la vegada nerviosa. Truquem a la porta. Un jove d'uns trenta anys l'obre. Té els cabells en punta i un ulls marrons que em miren fixament. A la seva cara hi ha dibuixat un gran somriure que amaga el seu nerviosisme. S'agenolla i es queda davant meu observant-me com si fos un diamant. Em fa una gran abraçada i un petó. De cop, tots els meus pensament s'han esvaït. Seré feliç, diu la veu dins el meu cap, però ràpidament recordo que no puc ser tan confiada. M'ensenyen tota la casa, no té un gran jardí com l'anterior, però té una terrassa amb moltes flors. El meu passat em fa ser desconfiada, però la veritat, em sento molt segura amb aquesta família. Estem els quatre menjant i la dona s'aixeca. Jo no m'adono, però quan treu el formatge de la nevera, les meves cames surten dirigides cap a ella sense adonar-me. Maleït olfacte. Em quedo adormida mirant la televisió al costat del meu nou pare que, per cert, es diu Carles. - “Nara, tranquil·la, estàs amb nosaltres i no et passarà res” - la dolça veu del meu pare em desperta. Em fa una abraçada i un petó. “Has tingut un malson”.i em fa un altre petó que em tranquil·litza. Estic plorant i no vull recordar el malson que em persegueix. Decidim sortir a passejar, la meva nova família i jo. La veritat, m'agrada molt el meu nou barri. Hi ha molts jardins plens de flors que m'agradaria olorar, però estic tan concentrada a observar-ho tot, que me n'oblido. La majoria de nens que ens trobem saluden la “meva àvia”. No sé per què, però em resulta graciós.

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

Per celebrar la meva arribada a la família, anem a sopar a un restaurant on el peix és deliciós. Primer dia superat i amb èxit, penso. La veritat, m'agrada molt la meva nova família. És un dia nou. M'han dit que m'espera una sorpresa. Què serà? Estic impacient. Per la porta entra el meu nou germà. “És diu Ichi”- diu en Carles. Quin nom tan estrany. Em cau bé, és més petit que jo i em resulta molt graciós com mou el cul quan camina. No vull apropar-me molt a ell per por de fer-li mal, però ell ve de seguida a jugar amb mi. El nostre pare ens porta al parc. Crec que mai m'ho havia passat tan bé. L'Ichi comença a perseguir tothom i és molt graciós perquè encara que no vulguin jugar, ell continua insistint-hi. En canvi, jo vaig olorant totes les flors, una per una. Durant els següents mesos m'he adaptat a la meva vida i la veritat, no em puc queixar perquè m'encanta. Amb el temps, la meva desconfiança s'ha anat esvaint. Ara sóc jo mateixa. Em sento protegida, em sento a casa, em sento estimada. M'he integrat molt bé. L'Ichi i jo som com ungla i carn, mai estem separats. En Carles, en Carles és un amor i mai li podré agrair tot el que fa per mi. I dels meus avis no us en puc dir res més que els estimo. Mai pensava que em sentiria un altre cop així. I la veritat, és que no només m'he oblidat del meu passat, sinó que ara sé amb certesa que les segones oportunitats existeixen i dono gràcies a la meva família per haver-me-la donat. No sé com serà el meu futur, l'únic que us puc dir és que, ara per ara, sóc la gossa més feliç del món.

DIARI DE LA GUERRA

17 de Setembre 1939 Estimat diari, avui és un dia molt estrany. Mentre dinàvem, uns soldats soviètics han vingut a casa, i sense trucar a la porta, han entrat i ens han fet sortir al carrer. Aleshores ens hem adonat que a tots els veïns els havien fet fora de casa. Tenia molta por. He preguntat als pares què passava, però ells m'han dit

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

que estigués tranquil·la i no em separés d'ells. Llavors quan ja estàvem tots fora ens han fet caminar fins a l'estació. Allà han passat llista, o això és el que m'ha dit la mama. M'han donat una estrella groga i és molt maca. He pujat al tren amb la mama i l'Ada. Al papa l'han fet pujar en un altre vagó. De sobte el tren s'ha començat a moure. Ha sigut un viatge molt llarg. En arribar era de nit i no s'hi veia gaire. Els soldats han tornat a passar llista. Han fet treure'ns la roba i ens han donat una mena de bata de l'escola amb un número i l'estrelleta groga. Ara estic a una habitació fosca i freda, amb lliteres de fusta corcada. Espero poder-te escriure aviat i explicar-te més coses sobre aquest lloc inhòspit. 2 d'Octubre 1939 Estimat diari, tens molta sort de no tenir ulls. En aquesta lloc no hi ha colors. Estic farta de veure els mateixos colors cada dia. Gris, marró, negre,... Tot és igual, tot és monòton. I mira que és una esplanada molt gran. Mira t'explico com és: a l'entrada hi ha unes oficines de maó on estan els soldats. Darrere hi ha vint casetes de fusta on estem tots. Hi ha una gran esplanada de sorra on, quan plou, s'hi formen uns tolls de fang. A la part de l'esquerra hi ha unes xemeneies altes i rectes. Com pots veure, és un lloc sense vida. Espero poderte escriure aviat. 24 de Novembre 1939 Estimat diari, fa temps que no t'escric. No entenc què fem en aquest lloc. És horrible. Cada dia ens desperten amb una cançó molt estranya. Ens fan sortir a un pati per passar llista. Llavors a les nenes de 9 anys, com jo, se'ns emporten a un lloc on fa molta calor. Hi ha unes estufes gegants, de ferro. Ens les fan netejar. No entenc com s'ho fan però cada dia estan més negres. Avui ens han tallat el cabell. No volia que me'l tallessin, però no m'hi he pogut resistir. Ara porto unes grenyes horribles. La mama, el papa i l'Ada estan bé. Ells fan altres coses al llarg del dia, i els veig molt poc. Espero poder-te escriure aviat. 9 de Desembre 1939 Estimat diari, estic farta d'estar aquí. Vull tornar a casa. I a més ara que arriba el Roix Ha-Xanà, vull tornar per poder celebrar el Hanukà amb la família i poder

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

jugar amb la llum i la foscor, amb les espelmes, les llanternes i els sevivonims. Per poder menjar els sufganiots i levivots que fa la mama, que estan per lleparse'n els dits. Només de pensar quan de temps més haurem de passar en aquesta presó, em deprimeixo. Espero poder-te escriure aviat. 21 de Febrer 1940 Estimat diari, estic molt trista. No trobem el papa. L'altre dia van cridar tots els homes que estaven al mateix grup que ell, i se'ls van emportar i no han tornat. A causa d'això, la mama ja no sembla ella. Està molt prima i pàl·lida. A ella també li van tallar el cabell i ja no té el mateix color ros que tenia abans. Li estan sortint canes. La seva cara ja no desprèn felicitat ni alegria. Ara emet tristesa, dolor i patiment. He parlat amb ella, li he preguntat que si sabia on deu estar el papa. Ella m'ha dit que segur que està en un lloc millor, on segur que està més tranquil. Jo no li he preguntat, però ha donat a entendre que volia dir que s'ha mort... Espero i desitjo que allà on sigui, estigui millor que aquí. T'estimo papa. 13 de Juliol 1940 Estimat diari, avui han vingut uns metges a veure com estàvem. Primer ens han despertat molt d'hora. La mama ens ha donat uns copets a les galtes perquè ens agafessin color. Al cap d'una estona, ens han fet sortir a tots al pati. Després han fet separar-nos per sexes i edats. Llavors han fet treure'ns la bata i passar corrents cap a unes taules on ens esperaven els metges amb els seus estetoscopis. Quan m'ha tocat a mi tenia molta por, perquè no sabia què m'anaven a fer, però per sort m'han fet una petita revisió i m'han dit que estic sana. Això m'ha fet relaxar. En acabar han fet tornar-nos a vestir i a posar-nos en fila. I ja quan han revisat a tothom ens han fet tornar a la nostra feina. Espero poder-te escriure aviat. 16 de Març 1942 Estimat diari, ja saps quin dia és avui? Per fi tinc dotze anys! Ja sé que feia molt de temps que no t'escrivia, però no he tingut temps i he pensat que avui era el dia millor per fer-ho. Ja era hora que arribés aquest dia. Sincerament, esperava celebrar-lo amb la família i no haver-lo de passar aquí tancada. Tinc una petita esperança que algú em faci un petit detall i crec que m'ho mereixo,

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

per portar quasi dos anys aquí tancada treballant per a uns senyors que no em donen ni les gràcies. La mama i l'Ada semblen molt contentes pel meu dotzè aniversari, però sé que en el fons estan patint. Mira m'agradaria que el meu regal el pogués compartir amb elles dues perquè també s'ho mereixen. Elles i tots els que estem treballant aquí dins. Espero poder-te escriure aviat. 2 d'Abril 1942 Estimat diari, estic molt cansada. Sento que ja no puc treballar més. El meu cos ja no té força per agafar un carretó, una pala o un cubell. No tinc forces ni per caminar. Aquest lloc m'està traient la vida lentament. El meu cos està adolorit. Estic plena de blaus i rascades infectades per la sorra del campament. M'agradaria poder descansar en un llit decent. Espero tenir força per poder-te escriure aviat 14 de Juny 1942 Estimat diari, avui he començat a entendre per què estem aquí. Som els esclaus d'uns senyors que es creuen superiors a tots nosaltres. Pensen que no valem res. Això no és just! Per què pensen això? Si en el fons tots som iguals, no? La mama sempre em deia que havia de ser respectuosa amb tothom, ja que tots som persones. L'Ada m'ha dit que això s'acabarà d'aquí poc. Que ja portem molt tempsde temps aquí, i segur que ens vindran a rescatar. Espero que això s'acabi ja, o que tot sigui un mal son del qual he de despertar. 29 d'Agost 1942 Estimat diari, estic molt contenta! Avui ens han dit que a totes les nenes i dones ens portaran a les dutxes. Tinc moltes ganes de dutxar-me amb aigua calenta. Fa molt de temps que no passava per la dutxa. La mama i l'Ada fa una estona que han sortit amb altres dones per anar-hi. Després del seu torn hi entràrem nosaltres, les nenes més petites. Per fi estarem netes i no farem olor de sorra humida i pols. Quan sortim t'escriuré per explicar-te com són i com ens ha anat allà dintre.

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

EL NOU MÈTODE

El senyor Ramon corre les cortines de la seva habitació. Fa un dia gris i fred. Pel carrer passen els primers valents que, encara adormits, afronten el nou dia amb resignació i un punt de molèstia. L'hivern ja és aquí. Tan implacable i decebedor com sempre. Somriu. A ell li encanta el fred. Llàstima, però, que ja no tingui ganes de gaudir-lo. Llàstima també de la boirina que recobreix les teulades de totes les cases i fa que la ciutat sigui un mar blanc i tòxic tenyit de sang. És divendres i, com cada setmana, va a esmorzar a “El bar d'en Mario”. Abans de sortir de casa, agafa la màscara obligatòria. “Crec que no ho hauríem de fer. Les conseqüències, a la llarga, poden ser devastadores, Ramon. Com a vicepresident, company i amic teu no t'ho aconsello gens ni mica. Podem buscar altres maneres. Ara ha sortit al mercat una...”

Barcelona era bonica. O això li havia dit el seu pare. El senyor Ramon camina a pas lent entre els carrers de la ciutat. Ara ja hi ha més gent però, per a ell, és com si no hi hagués ningú. Persones sense rostre passen pel seu costat, es creuen entre elles, els seus abrics es freguen, gairebé es toquen... però mai, mai es miren. Són formigues anant cap al formiguer. Res ni ningú les distraurà del seu camí: ni el soroll que fan els camions de la brossa, ni el plor d'un nen que acaba de caure perquè s'ha entrebancat mentre corria... ni tan sols, el “Merda!” d'algú que acaba de trepitjar alguna resta d'escombraries que hi ha a totes les voreres. Ara, caminar pel carrer té riscos. El senyor Ramon, envaït per un creixent sentiment de culpabilitat, abaixa el cap i accelera el pas. “No, no i no. Jo, com a president, company, amic i superior teu et dic que no vull. Au va, però com et pots creure a tota aquella colla d'hipòcrites? Van dient molt, que vigilem, que bla i que bla però ho fan per als seus propis interessos.

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

Doncs mira, jo també vull beneficis i en aquesta empresa qui mana sóc jo. Els altres empresaris ja canviaran, per tant, si jo no ho faig tampoc passa res. Ho farem com jo digui i s'ha acabat!

Un cop al bar, es treu la màscara i se la deixa penjada al coll. Sempre s'ha de tenir a mà, “per si de cas”, pensa. S'asseu a una de les taules del costat de la finestra i obre el diari que acaba de comprar al quiosc. “Més morts a causa d'un nou gas invisible que...” Se li treuen les ganes de llegir de cop. “Bon dia, senyor Ramon. Quin fred, eh, avui? Prendrà el de sempre?” El senyor Ramon es mira el noi. Sempre ha sigut molt amable amb ell. “Perquè no sap qui sóc”, pensa. “Sí, sí, el de sempre.” “Ramon, els beneficis de l'empresa han augmentat un 18,3%. Felicitats. Ara, gairebé tothom del sector està utilitzant el nou mètode. El problema és el risc que comporta. Les entitats dels verds han donat l'alarma. Però, de moment, des del govern no ens ha arribat cap advertència. Per tant, seguim com fins ara, oi?”

El senyor Ramon fa un cop d'ull al seu voltant. Avui el bar té més clientela de l'habitual. L'hivern es comença a notar i arrossega els vianants que volen resguardar-se del fred com el vent fa amb les fulles de la tardor. A la taula de la seva dreta hi ha una parella de joves. El senyor Ramon se'ls queda mirant una llarga estona. Ell podria haver-ho viscut, això. Però el seu principal enemic, aquell que li va dir que ell podria tenir-ho tot, aquell que li va xiuxiuejar a l'orella “una mica més...”, li ho va impedir. A la taula del seu darrere hi ha una dona d'uns quaranta anys. “Segurament està esperant algú amb qui esmorzar” pensa i, per uns breus instants, es sent sol. A la barra del bar, un home i el seu fill esmorzen. El noi no deu tenir més de deu anyets. També porta la màscara penjada al coll, com gairebé tothom del bar. “Va, Jan, acaba't d'una vegada el croissant, que faràs tard a l'escola.” sent dir al pare. Però tot i dir-li en un to mig enfadat, el senyor Ramon observa com se'l mira: amb tendresa i amor. “Jo també podria haver mirat algú d'aquesta manera”, es diu a sí mateix. Aquesta

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

escena, per molt quotidiana que sigui, al senyor Ramon li ha fet venir mal de cap de cop. “Que pesats amb les manifestacions! S'haurien de prohibir, i no crec que triguin molt a fer-ho! Els suprems estan traient una pasta amb el nou mètode que no s'ho creuen ni ells. Hem de silenciar tota aquesta gent. Ara no ens poden aturar. És el moment més brillant de la història de la indústria (i la meva)!

Un soroll estrident el treu de les seves cavil·lacions. Una alarma està sonant. Tot i això, ningú sembla gaire preocupat. Ningú crida, ni corre, ni xiscla; sinó que tothom es posa la màscara. Ell també ho fa. Últimament, això ha esdevingut habitual en el dia a dia de la població de Barcelona. Es gira cap a la finestra i mira cap al cel: una massa de gas verd s'aproxima lentament. Tothom té clar el protocol: “En cas que hi hagi el risc que un núvol tòxic es pugui atansar massa a la població, sonarà una alarma. Si això passa, tothom té l'obligació de posar-se la màscara i no treure-se-la fins que aquesta deixi de sonar, encara que es trobi en un edifici.” Així que el senyor Ramon es relaxa i espera.

Senyor, m'han dit que intentaran encobrir-lo. El mal ja està fet. L'accident ha succeït i ha tingut conseqüències catastròfiques. CATASTRÒFIQUES en majúscules. El que se li recomana és que desaparegui perquè les autoritats, tot i haver col·laborat amb vostè, tenen l'obligació de perseguir-lo. Però Ramon, ara parlant d'amic a amic, no ho facis. No fugis. Dóna la cara. Per un cop fesho..., fes-ho bé i busca una solució. Bé, sí, suposo que no puc esperar això de tu. Sempre has estat un covard i sempre ho seràs.

Alguna cosa no va bé. El núvol de gas sembla haver-se'n anat però l'alarma no deixa de sonar. El pare que esmorzava amb el fill treu el cap per la porta del bar. “Jo no veig res. S'haurà espatllat.” I es baixa la màscara. Després de comprovar que no li ha passat res, tothom l'imita. El senyor Ramon també. L'ambient de la sala sembla calmar-se una mica. Mentrestant, l'alarma no para

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

de sonar. De cop, algú pregunta “no fa una olor rara?”. A partir d'aquí, el senyor Ramon té la sensació de trobar-se en una pel·lícula perquè tot passa a càmera ràpida, però a la vegada té temps d'observar cada detall: el cambrer es desploma i algú xiscla. Tothom s'aixeca de la cadira, es tira a terra i es posa la màscara. Algú no la troba i crida. De cop, para. El nen plora. Tot passa de la calma al caos, de la tranquil·litat a la por. El senyor Ramon busca la seva màscara. On és? El pànic l'envaeix per uns segons fins que s'adona que la du penjada al coll, com sempre. Un cop posada, analitza el que passa. La porta del bar està entreoberta, abans no l'han tancat bé. Però què collons fa que el cambrer s'hagi mort en uns segons? “Gas invisible! El diari”. Es maleeix a sí mateix per no haver llegit res abans. L'alarma ressona als seus timpans. El senyor Ramon, com tothom, s'estira a terra a esperar. Pensa que ha estat a punt de morir. Ell! Després, pensa que el cambrer que sempre és tan amable amb ell, l'acaba de palmar. Pensa en la persona que no trobava la màscara. Pensa en el nen, que ara plora en algun racó de l'habitació. Pensa tot el que no va pensar en un passat que ara, li sembla molt llunyà. Ara el sentiment de culpabilitat és a flor de pell, el pot sentir en les llàgrimes que li cauen pels ulls, en les mans que li tremolen i en el pit que li crema. L'alarma para de sonar. Ell encara s'espera uns minuts abans d'aixecar-se. Pren el diari i surt al carrer. Està a punt d'agafar una direcció que no és la de casa seva i actuar èticament. Però no ho fa i encara no ho ha fet. Mentre camina, unes paraules li ressonen dins el seu cap "Sempre has estat un covard i sempre ho seràs” “Seran perseguits tots aquells que han estat utilitzant el nou mètode. Seran jutjats i castigats durament. Però el mal ja està fet. Ara hi ha dues opcions... oh!, encara hi ha dues opcions!!: deixar que el planeta mori o lluitar per reviure'l. Tot és a les vostres mans. Cada acció importa. No t'ho pensis. Actua”

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

EL GOTEJAT DE LA PARET

"Un, dos, tres i quatre". Pausa, silenci. "Bru, castany, pèl-roja i rossa". Pausa, silenci, torbació. "ANGUS, LUCA, ZEA, LAILA". Pausa, ressò, silenci, neguit. L'habitació és igual de fosca que el primer dia en què vaig arribar, però la meva vista ja s'ha acostumat a la penombra d'una nit incessant. A la meva dreta només hi ha una paret els colors de la qual mai he sabut, sense quadres, sense prestatgeries, sense finestres ... A la meva esquerra, el mateix buit inquietant; davant, una porta, massa simple per a descriure-la; i darrere, un gotelé escarlata, un toc de glamur atraient que m‟envolta els cinc sentits intentant fer callar les veus del meu cap que xiuxiuegen, recorden, criden i m‟oprimeixen el pit mentre jo em balancejo cap endavant i cap endarrere, cap endavant i cap endarrere, amb la mirada perduda en la paret de punts vermells, com si veritablement hi tingués alguna cosa interessant, tremolant, plorant i estirantme la camisa. Ja han passat quaranta-cinc minuts, noto els meus músculs adolorits per la tensió, el peu esquerre se m'ha adormit i la sang passa per la meva gola pel tall que m'he fet mossegant-me tant el llavi. No obstant això, no em puc moure, no els puc abandonar, ells no ho farien, ho sé, n‟estic convençuda. Cap endavant i cap endarrere, cap endavant i cap endarrere en una habitació que a primera vista sembla buida, a segona també, i a tercera se senten els meus pensaments dirigits al “gotelé”. "Un, dos, tres i quatre". Pausa, silenci. "Bru, castany, pèl-roja i rossa". Pausa, silenci, torbació. "ANGUS, LUCA, ZEA, LAILA". Pausa, ressò, silenci, neguit. Trenta-dos minuts més. La porta s'obre i entren un parell de mocassins negres, uns pantalons del mateix color, arrapats com una segona pell, i un suèter blanc, massa llampant, que acaba en una cara de llavis fins, nas punxegut, ulls verds i barba de tres dies . "El llop ha tornat al seu cau". S'acosta a mi sense mostrar por o fàstic, sense vacil·lar i acosta una mà al meu rostre, com si em volgués acariciar, com si m‟estimés. Llavors, jo paro de tremolar, els meus pensaments

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

desapareixen per una fracció de segon i li grunyo mentre m‟arrossego cap al fons de l'habitació. Per desgràcia, ell avança amb mi, m„acorrala, s'ajup a la meva alçada i em mira als ulls mentre em deixa un plat al davant. És llavors, quan s'aixeca i se'n va sense mirar-me, quan les seves paraules ressonen en la meva ment: "Tot acabarà aviat". Encara feta un cabdell, em permeto estirar un braç per agafar el plat per veure un tros de carn amb salsa per sobre. Tremolant, la toco amb un dit i veig com aquest es taca de marró i com, en aixecar-lo, l'empremta del meu dit es queda marcada al filet. Observant-la, noto com la ira s'apodera de mi, els records m‟inunden, em ceguen, em destrossen per dins, i cridant com mai a la vida, arribant a fer-me mal a la gola, sentint-la cremar, em llevo amb el plat a la mà i el llenço contra la paret del gotelé. Més taques se n'apoderen i es barregen amb les ja existents atorgant-li més bellesa, com si fos possible, com si l'abstracció de les taques antigues no fossin suficient per fer plorar l‟home més fred del planeta, perquè no és el quadre en si el que atorga la bellesa, sinó la història que hi ha darrere. I jo conec molt bé la història que hi ha darrere, per això ara m'apropo a la paret amb la mà dreta estesa, a poc a poc, més a poc a poc, amb afecte, quan hi arribo, l‟acaricio lentament, donant-li una mica d'amor, no pas a la paret, sinó a les taques de sang dels quatre grans amics, recordant-me cada dia que encara que els seus cossos ja no hi són, el seu record sempre m'acompanyarà, perquè això s‟acabarà aviat. I amb la mà encara a la paret, em deixo caure lentament a terra, deixant que els pensaments tornin a fluir, envaint-me de velles imatges d'una felicitat esguerrada i d‟una companyia curta on cinc nois segrestats s'intentaven mantenir assenyats dia rere dia fins que només en va quedar un, fins que només vaig quedar jo. "Un, dos, tres i quatre". Pausa, silenci. "Bru, castany, pèl-roja i rossa". Pausa, silenci, descans. "ANGUS, LUCA, ZEA, LAILA". Pausa, ressò, silenci i foscor.

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

AВТОР

"Era una tarda ordinària en la vida del senyor Aвtор, sense cap tipus de sorpresa que alterés la seva rutina. Havia estat tancat a l'estudi, amb la seva tassa de cafè fumejant i bolígraf a la mà, aproximadament dues hores amb quaranta-cinc minuts, tan sols llegint el que escrivia i modificant qualsevol cosa que li semblés errònia; sense descans, sense pausa. Els empleats ja havien marxat, la casa mantenia un complet silenci distorsionat, lleugerament, per estols d'ocells i el so de branques movent-se per l'incansable vent. Sabia que havia de redactar un capítol perfecte abans del sopar, però s'hi veia incapaç. Se sentia confús, perdut, desorientat... com si no sabés on era, o què feia. A més, amb prou feines podia corregir res, ja que la seva vista es tornava cada vegada més borrosa amb el pas dels minuts. No aconseguia diferenciar paraules de frases, ni consonants de vocals. Per molt que es fregués els ulls i temples, el mareig semblava no voler abandonar el seu cos..." El senyor escriptor deixa anar un sospir, s'acomoda al seu seient i alça la vista al cel. No hi ha ni un simple rastre de sol, però tampoc apareixen núvols grisos que facin malbé el paisatge. Si tan sols la seva dona hi fos present, podria ensenyar-l'hi. Probablement, abandonaria l'habitació i la buscaria per tot el solar fins a trobar-la, i quan aquesta l'acusés de bogeria, ell riuria i li mostraria la bellesa del camp, amb arbres de tres metres d'altura, del cel, absolutament clar i brillant, i de la brisa, transportant l'olor de terra mullada i humitat. No obstant això, la seva esposa no hi és. I no és del tot conscient de com ha arribat fins a la meitat del jardí, fins i tot pot albirar el llac llis a l'esquerra del terreny, però el fred del vent l'està fent tremolar. Així que, al cap de cinc minuts, l'escriptor torna a l'interior de la finca, encén la xemeneia, es tanca a l'estudi i observa la seva mà tremolar mentre s'aferra amb força al bolígraf.

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

"Després d'innombrables intents, el senyor Aвtор va aconseguir admetre el seu gran infortuni. S'endarreriria en el lliurament una altra vegada, l'editorial li reclamaria explicacions per haver perjudicat els plans i ell aguantaria l'esbronc fins que pogués marxar. No li importava, realment. El que sí li estranyava, i en gran mesura, era la rigidesa que tenia als ossos que li feia difícil caminar. Amb cada pas que donava, semblava obrir-se un gran abisme que l'allunyava de la seva inabastable destinació. Es trobava inestable, malalt, com si la seva vida estigués consumint-se irremeiablement. Tanmateix, va culpar l'insomni de la nit anterior, els ulls oberts, llagrimosos i enfonsats fins a la sortida del sol, del seu estat feble i vulnerable." L'escriptor no divisa l'hora que és fins que percep la falta de llum, la qual el perjudica a l'hora de continuar amb el relat. El senyor Creutzfeldt sempre ha volgut fer una història d'aquest estil, el protagonista sent un novel·lista que hagués de bregar amb la pressió de les expectatives, perquè ell mateix coneix aquest sentiment a la perfecció. Continua escrivint uns minuts, amb la llum ja encesa, i, posteriorment, es dirigeix al saló per servir-se un got de vodka amb dos glaçons. No hi ha res per celebrar, per aquest motiu s'alcoholitza. Quan es disposa a deixar el recipient gairebé buit a la taula de color marró fosc, aquest acaba fent-se miques a terra i alhora llançant a la moqueta la petita quantitat de vodka, i gel desfet, que encara quedava. Observa la seva desventura i comença a plorar. Llàgrimes abundants, insonores i càlides fan rierols per les galtes i barbeta, gotejant fins a terra. L'escriptor s'hi asseu, recull les cames al seu pit, s'abraça i deixa anar sospirs de plor perquè ha trencat un got, fa fred, hi ha massa penombra i ell està sol, sol, sol... Posteriorment, es dirigeix escales amunt cap al seu dormitori, somrient, perquè no pot ser més feliç i dóna gràcies a Déu, o a qui sigui, per la vida que té. Si bé l'eufòria li dura una estona considerable, i l'insomni ocasional li impedeix descansar completament, es rendeix a la son abans que trenqui l'alba. "El senyor Aвtор estava esmorzant quan va distingir el so d'una trucada, així que va començar a buscar el telèfon, però no va aconseguir trobar-lo. I sabia

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

on hauria d'estar, perquè sempre el deixava a la tauleta de nit quan es ficava al llit, però semblava haver desaparegut de la Terra. I la trucada s'havia perdut, i no l'havia localitzat. Malgrat haver remogut tot el dormitori, desfet el llit i precipitat els llençols a terra, res no havia sorgit efecte. No va ser fins que va sonar una segona vegada que va reaccionar, i es va adonar que provenia del bany; efectivament, era allà. No podia comprendre com hi havia arribat, perquè ell no recordava depositar-lo a sobre del marbre blanc, però no li va donar la importància necessària. Va contestar, i va escoltar la veu del seu cap sermonejant-lo. S'havia perdut una reunió important, una que no sabia ni que existia, i va entendre, entre els crits i malediccions, que això tindria conseqüències descomunals... " A la tarda del dia següent, el senyor Creutzfeldt segueix escrivint la seva història amb Aвtор com a protagonista. Sent la seva llengua lleugerament pesada, li dificulta la parla, i sent un nerviosisme poc comú. Tot i així, culpa la beguda de la nit passada, el sol brillant que entra per la finestra de l'estudi, reflectint-se al foli blanc, i el fet de saber que se li acaba el termini de lliurament. És normal la inquietud pensa perquè sóc escriptor. I segueix dibuixant fragments de text, malgrat l'esforç que la seva mà ha de fer per sostenir el bolígraf o mantenir-se tranquil·la, no s'atura en cap moment. "El senyor Aвtор no es va espantar fins el moment en què va veure la seva dona al jardí, asseguda i llegint una revista. Aquell dia, li va pujar un calfred des dels peus fins al cap, passant per la seva espina dorsal, perquè ell ho sabia; ho sap. Era completament impossible que la seva dona pogués estar viva, ell mateix l'havia vist esvair-se en aquell llit d'hospital, així que tot havia de ser una al·lucinació o un somni. Era el seu cervell jugant-li una mala passada i, quan es va adonar que tot era real i no fictici, es va preocupar. Per això, a primera hora del matí va fer una visita al metge que l'havia tractat tota la vida, i li va explicar els símptomes que patia. Mai havia vist el rostre del doctor adoptar una expressió tan seriosa i rigorosa, però aquell dia ho va fer. Li va demanar un llistat de malalties que havien patit els seus avantpassats i, realment, només coneixia l'anomalia que havia acabat

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

amb la vida del seu pare. Aleshores, el metge li va suggerir una sèrie de proves i estudis per descartar patologies. Aвtор no volia ser un subjecte d'experiments, només desitjava un medicament que disminuís les seves visions, demència i somnolència. Al cap i a la fi, no podia oblidar que encara no havia acabat el seu llibre, i el temps s'estava esgotant. Per primera vegada, va ignorar els possibles diagnòstics i es va dirigir a la seva llar. Tornaria a visitar-lo, en algun moment, però atès que era escriptor, coneixia perfectament l'ús de metàfores, personificacions i, sobretot, hipèrboles. I, per això mateix, era conscient de les exageracions. Si el seu estrès li provocava un gran malestar, sabia que quan finalitzés el seu objectiu, tot quedaria resolt. Si, però, era una mica més greu, preferia continuar escrivint i, d'aquesta manera, morir en l'intent d'una bona història-." ______________ *Aвtор (del rus) → escriptor.

UN DIA PERFECTE

- Demà serà un dia perfecte.- Vaig dir sense tan sols imaginar-me el que m'esperava. Ja ho tenia tot preparat: En aixecar-me em posaré la roba nova, després en comptes de fer classe, aniré d'excursió al Museu Dalí, a Figueres. I gràcies a això, em saltaré un examen molt difícil, pel que encara no he començat a estudiar. En tornar de l'excursió, la meva mare m'haurà preparat el meu plat preferit, ànec al forn, i a la nit sortiré de festa amb els meus amics i l'Alfredo. L'única cosa dolenta és que hauré d'anar al dentista a la tarda; però tampoc és tan greu. «Me'n vaig a dormir que demà necessitaré energia.» - Vaig pensar. - Bon dia Lekayla, és hora d'aixecar-se- Em va dir la mare. Jo, sense pensar-m'ho dos cops, em vaig aixecar d'un salt i me'n vaig anar a la dutxa. - Avui serà un gran dia Lekayla.- Vaig pensar per a mi.En acabar de

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

posar-me la roba nova i les meves sabates preferides, em vaig preparar la motxilla, li vaig fer un parell de petons a ma mare i vaig pujar a l'ascensor. De sobte es van apagar els llums i es va aturar. - Què collons?!- Vaig dir sense acabar-m'ho de creure. A sobre, estava tancada amb el veí pudent del tercer pis, el que m'obria la porta de l'ascensor només per mirar-me el cul. Vaig aconseguir calmar-me una mica i vaig picar el botó groc amb una campaneta per avisar l'inútil del conserge. Va trigar deu minuts a respondre perquè estava fumant un cigarro. Quina barra! - «No hi arribo a temps»- Deia jo mentre corria pels carrers encara foscos. Sense adonar-me'n, vaig trepitjar una merda de gos. Uns minuts després, i amb la pudor de la merda acompanyant-me, vaig arribar a l'institut. Em vaig quedar de pasta de moniato quan vaig veure que havien marxat sense mi. - Què faig ara? Torno a casa?- Li pregunto a l'Adrià, el director. - Hahahaha, sí, i tant! Ja t'agradaria. Com que ja estàs desperta, aprofita el dia i fes classe amb els de 2n A, que com que tenen la mateixa modalitat que tu, pots repassar matèria. - I l'examen de francès? No el faré avui, oi? - Ja que pots, fes-lo avui. Així te'l treus de sobre. - Però no he estudiat, perquè com que el tinc per demà. - És igual, en un dia no aprendràs el que hauries d'estudiar cada dia.- va respondre ell. Resumint, tenia dues hores per estudiar el vocabulari i les terminacions dels verbs irregulars de francès. - Estic fotuda- Vaig pensar- Si vull aprovar, només em queda una sortida: copiar. Sort que tenia l'hora del pati pel mig i li vaig treure partit per fer la «xuleta» i no sentir-me tan sola, ja que sempre hi ha hagut rivalitat entre la meva classe i els de l'A. Mentre feia la xuleta, asseguda sota un arbre, se'm va cagar un colom als cabells, que, a més a més, em va tacar la roba que acabava d'estrenar. Per sort o per desgràcia, m'havia deixat la roba d'educació física suada del dia anterior a la motxilla, així que no em va quedar més remei que posar-me-la.

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

Va arribar l'hora de l'examen, i la veritat és que m'estava sortint força bé. En realitat, si em sortia malament, amb la xuleta que tenia, havia de ser molt inútil, eh? Faltaven pocs minuts per acabar-lo. De sobte, el professor, sense badar boca, em va agafar la xuleta, em va prendre l'examen i després hi va posar un zero davant meu. Mira que també és mala sort que, per un cop que copio, m'enxampin! Acabat l'institut, vaig tornar cap a casa, i en lloc d'esperar-me el meu dinar preferit, m'estava esperant ma mare molt emprenyada. A la mà duia una bosseta amb dos porros que no me'n recordava que portava a la motxilla de l'institut, la que havia deixat a l'habitació, i ella, buscant la calculadora, per desgràcia, els va trobar. Em va caure una esbroncada monumental, i a sobre em vaig haver de fer jo el dinar. Per aquesta raó se'm va fer tard i vaig adonarme que no arribava al dentista. Com que hi havia vaga de metro i d'autobús, no vaig trobar cap més solució que agafar els patins i anar-hi sobre rodes. Al cap d'una estona, i amb la boca encara anestesiada, vaig sortir del dentista. Per fi tornava cap a casa. Em quedaven vint minuts per arribar-hi quan em vaig entrebancar amb un pal que hi havia a terra i vaig caure de morros. Mentre m'aixecava, vaig veure que el patí dret s'havia trencat. Vaig treure forces d'on ja no en tenia, i amb els patins a la mà, els mitjons d'en Bob Esponja als peus, i la vergonya al rostre, vaig tornar caminant fins a casa. Els meus pares m'havien castigat i no podia sortir aquella nit, així que vaig decidir «suar» olímpicament del càstig i em vaig escapar amb el meu preciós vestit blanc per anar de totes maneres amb l'Alfredo i la resta de la colla. Al començament de la nit tot anava bé. Estava ballant amb l'Alfredo, l'efecte de l'anestèsia perdurava, així que em queia la bava tota l'estona i parlava com si fos beneita. Això a l'Alfredo li feia gràcia i no li importava gaire. En canvi, jo no volia per res del món que em veiés d'aquesta manera, i anava al lavabo cada dos per tres. En una d'aquestes vegades que vaig anar-hi, em vaig adonar que m'acabava de baixar la regla. No portava compreses i a sobre havia tacat el vestit blanc.

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

En aquell moment, només volia morir-me. Sort que tinc una bona amiga, la Yozaida, que viu a prop d'on era la festa i em va portar compreses i un vestit nou preciós per canviar-me. Quan ja estava llesta, vaig tornar a ballar amb l'Alfredo. Vam passar tota la festa junts, i al final de la nit ens vam fer un petó que no oblidaré mai. Aquest petó va convertir el pitjor dia de la meva vida en el millor que he tingut.

TEMPS DE SOLEDAT M‟he despertat aquest matí sentint-me marejada. Ja no puc més, la soledat m‟està matant. Mai no he estat important per ningú, no he tingut pares, ni germans, ni una veritable família, sempre he estat sola. Però ara, ara que l‟edat i la degeneració m‟han causat efecte, i que no puc fer res d‟allò que em provocava una petita felicitat, no em queda res a la vida, ni ganes, ni ànims, ni energia, ni cap mena de sentiment. Sóc una closca buida, un cos de vella arrugat i pansit que no conté ni la més mínima espurna dins. El meu cor no batega, les meves extremitats ja no funcionen i el meu cap, l‟únic que potser em queda, va empitjorant. No puc queixar-me, porto molts anys en aquest món, i tot i que mai no he estimat ningú i tampoc he sigut estimada, no he tingut mala vida. He vist més coses de les que mai podré imaginar, he vist cels i postes de sol, deserts immensos i selves profundes, he viscut hiverns gèlids i estius angoixosos, he vist la vida i també la mort. No sóc una vella sàvia, ni he estat una dona destacable en res, sempre he viscut com una ombra, passant desapercebuda i imperceptible pels altres. El món sense mi hauria estat el mateix ja que no he aportat res amb la meva existència. A vegades em pregunto si realment valia la pena haver viscut. Una vida com la meva, buida, insensible, intranscendent, no suposa res. I ara que el cos em pesa, que noto sobre l‟esquena tots els anys de la meva vida, només vull alliberar-me d‟aquesta angoixa.

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

Avui és el meu seixanta-cinquè aniversari. No m‟esperen regals, ni abraçades, ni un gran pastís, mai he tingut res d‟això. És simplement un dia d‟hivern, fred, trist, nevat, sense llum, sense alegria, un dia fet per a mi. Obro la finestra, i entra una ventada molt freda. Miro l‟horitzó; les teulades estan blanques. Miro a baix; les voreres estan totalment nevades, potser hi ha dos o tres pams de neu. Escolto. Silenci. No se senten nens jugant, ni adults, ni adolescents fent malifetes; el carrer està desert. Tampoc hi ha ocells, ni fulles que cauen, ni res que mostri l‟existència de vida. Tot està sol. El silenci augmenta l‟únic que podré mai arribar a sentir: la soledat. El silenci s‟apodera de mi, ho ocupa tot, el meu cos, la meva ànima i el poc seny que em queda. La neu, deu ser tova? I l‟aire acariciant-me la pell, deu ser agradable? Crec que ho faré, seria una alliberació, no li causarà mal a ningú, ans el contrari, m‟alliberaré d‟aquesta pressió que m‟oprimeix. Potser és la decisió més difícil de la meva trista vida. Potser la més sensata. O simplement la més predicible. Des que s‟ha anat acostant aquest dia, un dia de penúria i malson, he somiat amb aquest moment, el moment en que podria palpar la meva llibertat. Miro el pis; un paisatge desolador envaeix el que és la meva llar: no hi tinc fotos, ni quadres, i tampoc plantes, només hi tinc mobles antics, bruts, sense personalitat: objectes inanimats que mostren la meva patètica existència. No deixaré res per recordar; ni un retrat de la senyora de la casa, ni una carta sobre la meva vida i molt menys una petita idea de què vaig fer durant tot aquest temps d‟humanitat. Torno a mirar el carrer. Segueix el silenci. Agafo l‟abric i me‟l poso, sempre he estat una dona fredolica. La finestra de casa té una lleixa ampla, amb una esquerda a una de les cantonades i una capa gruixuda de brutícia que ha anat sedimentant amb el pas dels anys. Amb l‟ajuda d‟un tamboret que coixeja hi pujo. Ara veig la immensitat de la ciutat, i del que hi ha més enllà, del llac congelat i les muntanyes nacrades que amaguen la sortida del sol. Obro els braços, l‟aire em recorre tot el cos, i tot i que porto l‟abric, el fred em cala els ossos provocantme punxades intermitents. Sento, sento com les poques forces de viure se me‟n van, fugen de la meva silueta. Tanco el ulls i respiro. Intento pensar, recordar, sentir alguna cosa que

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

em faci aferrar-me a la vida, però no hi ha res, només un obscur i dens buit acompanyat del més aspre silenci que he escoltat mai. Les cames em flaquegen, i per últim cop miro allò que m‟ha acompanyat durant tots aquests anys. Intento somriure, però no puc, no tinc motius. Respiro intentant fent meu tot el que pugui: l‟olor de la neu, del fum de la llenya cremant, fins i tot de la humitat de les parets de casa. És tot el que necessito. M‟acosto al fil de la lleixa i torno a mirar a baix, la fi i jo ens trobem a uns vint metres. Vint metres que suposaran el més gran plaer. Passa una corrent forta, i sense ni tan sols fer un moviment, ens convertim en una. Mai vint metres han estat tan llargs i l‟aire no ha tingut mai tanta delicadesa. Noto com la cara destapada s‟enrajola i com el cos se‟m fa de mantega. Només veig el cel, un cel fosc amb rajos de llum de primera hora del matí que el cobreixen d‟esperança. Per últim sento, després del que ha semblat una eternitat, com la neu acull el meu petit i afligit cos. No sento dolor ni por: el fred, el fred més agradable que he sentit mai m‟abraça i em convida a formar part d‟una altra vida. Veig per últim cop el cel que durant tots aquests anys m‟ha acompanyat. Se‟m tanquen els ulls i perdo l‟únic que em quedava: la soledat.

FUNERAL PER A UNA CARCASSA I NAIXEMENT DES DE LES CENDRES

Avui torno a assistir a un funeral. Ja ho he assimilat tot com una rutina: vestirme, anar-hi, saludar, seure, escoltar, veure cares plorant, silencis, música, acomiadament, tornar a casa, canviar-me. Deixo que tot m‟envolti com un llençol feixuc que em limita els moviments i fa entrar en un estat de letargia els meus sentits. És millor que deixar que tot s‟escoli fins... fins el que se suposa que sóc jo com a persona, la meva ment, el meu cor, la meva ànima... Veig com va passant la successió d‟esdeveniments pacientment, sé que porta el seu temps però ja estic entrenada en l‟art d‟assistir, omplir el buit i esperar. Ara mateix entrem tots i seiem. Es fa el silenci i escolto l‟angoixa en els cors del

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

meu voltant. Algú parla des del podi, crec que conec qui és; després, algú també parlarà de la persona estimada que ja no hi és, aquí, amb una mica de música entre plany i plany per fer un bon funeral. Després trauran el taüt i... Espera. Tot és buit. No hi ha el so de l‟angoixa dels cors ni de les pesades llàgrimes repicant contra el marbre. Deuen d‟haver sortit, hauria d‟anar-hi també, però no ho faig; fixo la vista en un punt qualsevol i estic. Simplement estic. M‟adono que hi ha algú al meu costat que no conec, però tot i així no em resulta incòmode compartir-hi sala. Em saluda; jo també ho faig. No ens diem res en una estona, només estem l‟un al costat de l‟altre compartint l‟absència de so. “Per què estàs aquí?”. Em giro i fixo la mirada perplexa. “Per què estic aquí, em preguntes?” Li responc. “Per què estàs i no ets?” Em pregunta ara. No contesto però sé què em vol preguntar exactament. “No ho sé” responc, però sé exactament la resposta. “Tens por” em diu “has tingut por des de fa temps, per això et cobreixes d‟una capa impermeable d‟indiferència, distraccions i estupor emocional”. No segueixis si us plau, penso; si us plau no segueixis dient el que em passa. “Prou” dic, gairebé és un xiuxiueig “prou, prou, prou, prou, prou...” repeteixo com un mantra a mesura que em vaig fent més petita. “Per què no ets?” em pregunta, crec que està més a prop meu. No puc més. Em torno un torrent i començo a dir com intento cobrir-me perquè tinc por, molta por. Tinc por perquè si em morís ara mateix, seria patètic. Seria veritablement patètic. Parlo de com no he fet absolutament res per fer que la meva mort tingués sentit; ni tan sols la meva vida té sentit. No he fet absolutament res, ni bo ni dolent. Dic que estic viva però no existeixo realment. Sóc una nina buida d‟intencions, idees, desitjos i sentiments. Només tinc una fina capa de distraccions per a mi i per a tothom per amagar la por que m‟impregna cada segon, cada batec, cada respiració. Confesso que trobo trist no tenir cap propòsit i a la vegada trobo aterrador viure en el buit i essent apàtica. En aquests mateixos instants sóc un riu de tristesa, pena, por, impotència, ràbia, dolor, angoixa i llàgrimes. Ploro fort i gemego per tots els anys de la meva existència, per secrets i records mai explicats, per pensaments mai compartits que estaven clavats en mi com petites agulles que són

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

arrancades i deixen anar un torrent turbulent, inundant-me completament. Tot i que em faci mal tot, que no pugui gairebé articular res incoherent, que sento que em quedo sense forces, noto una calidesa a la meva esquena, una lleugera però agradable carícia que dolçament m'ho fa treure tot pacientment. Em fa explicar els “t‟estimo” que no he volgut dir, les carícies que m‟he guardat, les mirades que no he compartit, les paraules que mai he dit, les meves ràbies i fúries que mai he gosat dirigir a res ni a ningú, les meves idees i pensaments guardats en un calaix de la meva ment que volen sortir i ser lliures; em fa treure tot el que tinc dins per poder ser, per quedar realment buida i amb les galtes mullades. “Fa mal, però era necessari perquè ara canviarà” escolto. Com que canviarà? Segueix fent mal, em sento estripada completament, com si el meu coll estigués obert deixant anar totes les meves intimitats i secrets, demanant una mà per tapar la ferida; m‟estic ennuegant amb les meves pròpies llàgrimes i no puc parar-ho. Fa mal, però torno a escoltar “Ara canviarà, ho canviaràs”. He tret totes les llàgrimes, tota l‟aigua i la sal i ara noto realment per què m‟ho ha fet fer. Ara cremo, entro en combustió com una pira funerària. Estic eradicant les meves deixalles, estic naixent, estic patint, estic al límit... I l‟he superat. Inspiro, expiro, inspiro i trono a expirar i sé que sóc radiant i que ja no estic més sinó que sóc jo, sóc el meu màxim i el meu mínim essencial i ric, ric tot el que em permet el meu cos malmès per les llàgrimes i encara més, ric perquè estic viva de debò. Estic completament exhausta però amb més energia que mai. Però ja no noto la carícia tan beneïda a la meva esquena. Miro per totes bandes, no veig ningú ni escolto res que m‟indiqui on és la persona que m‟ha ajudat. Sé que ja no havia d‟estar aquí, que ja m‟ha assistit en el que necessitava però no puc evitar enyorar la seva presència, que tot i ser misteriosa i etèria, m‟havia resultat grata i realment l‟havia trobat agradable. He de sortir d‟aquí, penso mentre m‟aixeco i encamino els meus passos cap a fora de la sala que a saber quant de temps hi he estat. Els meus passos m‟encaminen rítmicament a l‟exterior on em rep una bafarada d‟aire fresc que em fa tremolar, però no cedeixo. Noto una vibració, m‟estan trucant.

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

Somric i camino sense saber què m‟espera a partir d‟ara, però amb la certesa que res em farà apagar la meva llum que ara em crema a l‟interior, res apagarà el meu jo.

FALSES APARENCES A les dues de la matinada vaig decidir llevar-me del llit. Feia prop d‟hora i mitja que provava de dormir, però no hi havia manera. Estava molt cansada, ja que no havia parat en tot el dia, però no aconseguia agafar el son. Així doncs, em vaig llevar i, amb la caçadora a sobre, vaig decidir sortir a prendre aire fresc. Recordo que feia molt fred. Eren els últims dies de l‟any i sobre els carrers, ja preparats per a les celebracions del nou any i plens d‟alegries i noves esperances, queia una pluja suau que humitejava la nit que anava obrint-se pas entre la ciutat. Vaig arribar fins a les Rambles i, gairebé sense adonar-me‟n, vaig plantar-me al moll. Durant vint minuts vaig estar contemplant, sense pensar en res i totalment hipnotitzada pel seu moviment, l‟aigua, que la suau llum de la lluna permetia veure. De cop i volta la pluja va començar a caure amb més intensitat i va ser llavors quan vaig decidir marxar. Immediatament després de tombar per un carrer que desconeixia, vaig presenciar un dels pitjors crims que es poden cometre: un assassinat a sang freda. El pitjor, però, ho descobriria minuts més tard. Potser instintivament, o bé perquè tenia el cos completament garratibat, em vaig amagar darrera d‟unes escombraries, totalment coberta per la foscor nocturna. Mentre, desconcertada, em mantenia allí quieta i del tot immòbil, el meu cap no parava de repetir-se un i altre cop les mateixes imatges: l‟assassí, amb una navalla a la mà, havia degollat la noia, que, ja sense vida, havia caigut contra un terra ple de sang. Encara amb un sentiment estrany al cos, barreja de la por i el desconcert, vaig sentir uns passos al final del carrer, uns passos que cada cop se sentien més a prop i que retronaven fent eco entre les parets.

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

Al lloc en què em trobava era impossible que pogués veure‟m, i és per aquest motiu que em sentia tranquil·la. Però no va ser això el que més em va preocupar quan la figura de l‟assassí va passar per davant meu. Em vaig quedar completament gelada. L‟Eloi, el meu millor amic des de sempre, la persona amb qui ho havia compartit tot, amb qui sempre havia estat pels bons i pels mals moments, acabava de creuar per davant meu. No podia ser. Era possible que fos realment ell o únicament havia estat producte de la meva imaginació? Era evident que l‟havia vist i que l‟havia vist bé. Per tant, no podia ser ningú més que ell, però hi ha ocasions en què la imaginació et pot jugar males passades i vaig pensar que aquesta podia ser una d‟elles. Aquest seria el principi de la meva desesperació. Bé, el primer que vaig fer un cop vaig aconseguir articular alguna part del meu cos, va ser, com no podia ser altra, apropar-me al lloc dels fets (no sense abans assegurar-me que l‟Eloi, o qualsevol qui fos, s‟havia allunyat). Certament no estic segura si el que em portava a veure el cadàver era comprovar que la noia estigués morta i, per tant, ja fos insalvable, o bé comprovar simplement que hi hagués un cadàver i que, per conseqüent no m‟havia imaginat res. No hi havia cadàver, malgrat això no vaig dubtar del que havia vist. Immediatament després, vaig tornar cap a casa pensativa i encara desconcertada. Què se suposava que havia de fer? O més aviat, què se suposava que havia de pensar? Amb aquestes preguntes rodant-me constantment pel cap vaig tornar a estirar-me al llit per veure si aconseguia descansar una mica i amb l‟esperança que tot això no hagués estat més que un malson i que l‟endemà em llevaria com si res no hagués passat, o en el seu defecte, que pogués aclarir dubtes, tot i que si abans no havia pogut dormir, ara encara podria menys. No va ser així, ja que vaig estar dormint fins que la llum del sol del nou dia em va despertar. El desenllaç de tot es va produir amb molta rapidesa, potser massa, amb més de la que esperava: el primer que vaig fer desprès de llevar-me va ser baixar a comprar la premsa. Vaig agafar tots els diaris possibles, per tal de contrastar, però això no em va ser possible, ja que en cap d‟ells apareixia cap notícia que parlés d‟un assassinat nocturn. Malgrat això, va haver-hi una que em va cridar

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

l‟atenció, una que parlava de la desaparició d‟una noia jove. Per si el calfred que em va entrar al cos va ser poc, imagineu-vos si immediatament després de llegir l‟article rebo una trucada. Ja us podeu ben imaginar qui podia ser. Era l‟Eloi, i em deia que necessitava parlar urgentment amb mi i si podia anar a casa seva. Excusant-me curosament vaig dir-li que en aquell moment no m‟era possible, i vaig penjar el telèfon. Com, havent presenciat el que vaig presenciar, podria presentar-me a casa seva? Bé, així de clar em va semblar en un principi, ja que semblava d‟estúpids el fet d‟anar a casa d‟un assassí, però d‟altre banda era l‟Eloi, a qui coneixia de tota la vida i de qui pesava era incapaç de matar ningú. A més, havia d‟acabar ja amb aquell embolic que tenia al cap. És per això que, ferament decidida, vaig decidir trucar-lo i dir-li que havia anul·lat el compromís que tenia i si li anava bé que hi anés en aquell mateix moment. Ell, estranyament agraït, em va contestar que si us plau així ho fes. El que va passar a continuació va ser realment anecdòtic. Amb gran por i desconcertament, vaig desplaçar-me fins casa seva, i encara amb la mà tremolosa, vaig picar a la porta. Ell em va obrir a l‟instant i, amb cara de preocupat, em va instar, gesticulant amb el cap, a passar dins i va tancar la porta amb clau. Ja no sabia què pensar, però en pocs instants vaig comprendre-ho tot. Em va dur al menjador i, quan a l‟entrar vaig veure els meus amics tots ells fent broma amb un ganivet de plàstic a la mà i, presidint l‟habitació, al centre, l‟Esther, fent exactament el mateix que tots els altres, vaig esbrinar-ho tot. Bé, més aviat vaig recordar quin dia era: 28 de desembre.

DELS ERRORS S’APRÈN

L‟any 1984, una noia colombiana que es diu Sofia, que tota la vida havia viscut amb els seus pares, decideix fer un viatge que sempre havia somiat, però no sap que aquest viatge serà una mala experiència. Sofia era filla d‟un polític molt reconegut a Colòmbia, als seus 19 anys els seus pares volien que ella continués amb el treball de la seva família, però Sofia era

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

una noia aventurera i no volia estar tota la seva vida en una oficina.

Per

aquesta raó decideix emprendre un viatge a Barcelona, ja que era un somni que tenia des de petita. En arribar a Barcelona estava molt emocionada d‟haver complert els seus somnis. Al cap d'uns mesos comença a estudiar una carrera de guia turística per poder anar a diferents llocs del món. Durant els seus estudis coneix un noi musulmà, Abdel, així es deia el noi que anava a canviar la seva vida per complet. Abdel també estudiava guia turística a la mateixa universitat, durant la tercera setmana del començament del seus estudis els professors van decidir fer una investigació sobre els llocs més turístics de Barcelona, van fer un sorteig per veure qui eren les parelles per realitzar aquest treball, per casualitat els va tocar fer-lo junts. A l‟estar tant de temps junts van veure que tenien moltes coses en comú, Abdel li ensenya a parlar el seu idioma. A Sofia li va agradar la seva manera de ser i decideix que el vol conèixer millor. El li explica una mica de la seva vida, li diu que havia nascut a Iran i que havia vingut a Barcelona perquè un dels seus somnis, com ella, era conèixer aquesta ciutat, també li explica que al seu país els homes tenen més prioritat que les dones però que ell era diferent i que acceptava la igualtat. Van passar 8 mesos i decideixen anar-se‟n a viure junts, desprès d‟un any ell li proposa casar-se i anar a Iran per conèixer la seva família, ella accepta, ja que estava enamorada, però la seva condició era que només s‟hi quedessin un mes per després anar a conèixer la seva família de Colòmbia. En arribar a l‟Iran, a Sofia l'olor càlida d‟aquesta ciutat li semblava molt similar a la d‟una ciutat del seu país natal. Abdel li presenta la seva família, tot anava bé, però després d‟una setmana tot canvia, no era el noi que havia conegut, potser era per la presència dels seus pares, van començar moltes baralles que empitjoraven la relació i ella decideix tornar a Barcelona, però ell li ho impedeix i l‟obliga a quedar-se. No li permet parlar amb els seus pares o amb algú que l‟ajudés. Des d‟aquest moment va voler fer-la la seva esclava, la tancava i la violava cada vegada que intentava demanar ajuda o escapar-se. Sofia començava a notar el seu cos estrany, notava que els seus malucs s‟eixamplaven i la seva panxa cada vegada creixia, li va dir a Abdel que volia

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

fer-se una prova d‟embaràs, va sortir positiva, en aquest moment ell li promet que tot anava a canviar, i li va confirmar que el seu canvi d‟humor era per la presència dels seus pares. Ella no el creu perquè eren més les decepcions que les il·lusions, intenta trucar a la seva família i dir-los tot el que estaven fent amb ella, ell la descobreix, li pega, la tira contra una taula i això va provocar que perdés el seu nadó. La va tornar a tancar, ella cada dia plorava i anhelava el moment en el qual s‟escaparia d‟aquella presó. Un dia van deixar les portes obertes i ella aconsegueix escapar-se. Torna a Barcelona, posa una denúncia i informa la seva família de tot el que havia passat, des d‟aquest moment es va adonar que l‟amor de la seva vida també era el seu pitjor malson i que no tot era com ell deia, va prendre la decisió de tornar a començar una nova vida, tornar a Colòmbia i començar una nova carrera d‟escriptora, es va graduar i va treure la seva primera novel·la amb el nom de Dels errors s’aprèn.

PdV. Sant Jordi ‘16

Llengua i Literatura Catalana

PdV. Sant Jordi â&#x20AC;&#x2DC;16

LENGUA Y LITERATURA CASTELLANA

PdV. Sant Jordi ‘16

Lengua y Literatura Castellana

EL SUEÑO DE UN NIÑO

Había una vez un niño que vivía en un país, cualquiera que sea. Parecía un niño como cualquier otro, pero había en él cosas muy extrañas que nadie entendía. El niño, cada día, se levantaba, iba al colegio, estaba rodeado de compañeros, pero siempre estaba triste, solo, serio... No quería jugar con nadie, no hablaba con nadie. Cuando llegaba a su casa, se encerraba en su habitación y no quería salir de allí ni cuando lo llamaba su madre. Nadie sabía por qué siempre estaba tan triste y nadie lo entendía. Pero cuando se acercaba la noche, cuando las calles estaban oscuras, al niño le cambiaba la cara: empezaba a sonreír, hablaba con su familia... El niño empezaba a ser feliz. Y esto sucedía todos los días. De día era un niño triste y de noche un niño feliz. Un día llegaron unos chicos y chicas a su colegio que venían de muy lejos. Les trajeron juguetes, ropa, comida... y estuvieron hablando con ellos toda la mañana. Les preguntaban cómo se llamaban, qué les gustaba hacer, a qué jugaban... Todos iban contestando lo que contestan la mayoría de los niños: que si fugar al fútbol, que si leer un libro, que si montar en bici... El niño no decía nada. Y le preguntaron a él. El niño se levantó con su cara triste y dijo: “Yo solo soy feliz por las noches”. Todos se quedaron extrañados: “¿Feliz por la noche? ¡Pero si por la noche no hay nada! Y el niño contestó: De día vivo en un país que está en guerra. Pasan los aviones tirando bombas que nos matan, no tenemos comida ni juguetes ni ropa. La gente va con armas matando a quien encuentra. Solo tengo ganas de que llegue la noche para poder soñar que vivo en un país hermoso, tranquilo, sin peleas ni armas, en el que no haya ningún niño sin juguetes. Un país en el

PdV. Sant Jordi ‘16

Lengua y Literatura Castellana

que puedas pasear por la montaña sin miedo a que venga un avión lleno de bombas. Todos se quedaron en silencio, pensativos. Un chico le contestó: - Ojalá un día no muy lejano, tus sueños se hagan realidad.

LA HIJA DE ARTEMISA

Yo vivía en Ítaca, una preciosa isla griega. Me llamo Sandra y esta es la historia del fin de mi vida mortal. Entonces yo vivía con mi tío, porque mi padre era comerciante y siempre estaba de viaje por el Mediterráneo. Me hubiese encantado ir con él pero los barcos me provocan mareos, así que me tuve que quedar en Ítaca y vivir con mi tío. En la costa sur de Ítaca se sitúa mi remoto pueblo, al borde de las rocas erosionadas por el brusco oleaje nocturno. Estaba bastante apartado de la ciudad pero era bonito, no, muy bonito. Con sus casas blancas dispersas a lo largo de la orilla y su bosquecito tranquilo y luminoso. Era un claro día, pero las aguas estaban movidas. Yo acababa de levantarme, pero mi tío seguía durmiendo. Así que me puse un vestido grisáceo y viejo y salí a la calle. Mi amigo Lucas también estaba despierto y estaba junto a su hermanita Clara. Lucas tenia mi edad, 15 años. Él no era muy listo, pero era simpático. Tenía el pelo rubio y los ojos azules, en cambio, yo los tenía negros y oscuros. Después de una espontánea charla, fuimos a una vieja torre que había cerca del mar, siempre subíamos, nos gustaba contemplar el pueblo desde arriba. Desde allí vimos un barco extraño, así que fuimos a mi casa a preguntarle a mi tío de que barco se trataba. Después de despertarle a base de golpes en la panza y llevarlo a la torre, mi tío hizo sonar un cuerno de alerta y nos dijo que era un barco enemigo, turco, concretamente. Nos mandó ir a casa y hacer las maletas mientras él avisaba a todo el mundo y se preparaba para defender la aldea. Cuando tuvimos ya las maletas hechas, nos subimos a un

PdV. Sant Jordi ‘16

Lengua y Literatura Castellana

pequeño velero y nos fuimos junto a un par de niños más y el capitán Motin. Mi tío se quedó a luchar, partimos tan rápido que no me dio tiempo a decirle adiós. Tras una hora de travesía y de mareos infernales, pude ver a lo lejos mi pueblo ardiendo y consumiéndose entre las cenizas. Me eché a llorar y recé por mi tío, y para que el pueblo entero descansase en paz. Bajé al camarote a dar las malas noticias a los demás chicos. Reaccionaron tristemente, pero el capitán Motin bajó a consolarnos. Cuando conseguimos recuperarnos, nos dirigimos a Sicilia, allí estaríamos a salvo. Fue una larguísima y sufrida travesía hasta la isla de Sicilia. Entre mareo y mareo pude contemplar el bello paisaje de las aguas del Mediterráneo. Hacía más calor del que estabamos acostumbrados a tener en Ítaca. Amarramos el velero en un puerto al lado de un pueblo con pinta de antiguo, donde nos dieron hogar y comida. Yo, después de instalarme, fuí a dar un paseo por el bosque. Allí, entre los árboles y arbustos encontré un iluminado templo blanco, como si tuviese un intenso foco apuntándolo desde el infinito. Dentro me esperaba ella, Artemisa, la diosa de la caza. Era muy bella, también desprendía luz, llevaba un arco y flechas y un escudo redondo. Se sacó una flor del bolsillo, de repente sentí una fragancia que no puedo describir, era envolvente y mítica. -El dulce aroma de esta flor solo puedo sentirlo yo o alguien con mis genes. Sandra de Lódic, eres mi hija, por tanto, heredera de mi poder -dijo Artemisa con un tono majestuoso. -Pero...- susurré. -Ahora tienes el deber de volver a tu tierra natal y liberarla del mal que la posee - intervino ella - Aquí tienes la flor, mi amuleto, te ayudará cuando no te queden fuerzas, y toma esta espada, es de acero imperial, provoca quemaduras a quien corta - dijo mientras me entregaba los objetos -. Adiós, Sandra. Artemisa se desvaneció antes de que pudiese decir nada. Volví corriendo al pueblo. Le conté a Lucas y al capitán lo que había ocurrido. Nos pusimos de acuerdo en que teníamos que volver. Preparamos todo lo necesario para partir y reclutamos una tropa de hombres de allí. Cuando estuvimos listos partimos

PdV. Sant Jordi ‘16

Lengua y Literatura Castellana

hacia Ítaca de nuevo. Las horas de viaje se hicieron eternas viendo únicamente el mar. Después del largo recorrido, llegamos a Ítaca. Fue pasar cerca de la costa y quedarnos aterrorizados ante lo que había sido nuestro pueblo natal. Era un paisaje horroroso. Las casas, antes blancas, ahora eran negras como el carbón, del bosque solo quedaban las cenizas y únicamente quedó en pie la base de la vieja torre. Entonces vimos aquel barco y fuimos tras él velozmente. Cuando lo alcanzamos, nos abordaron por sorpresa y yo me escondí. Tuvimos que defendernos, sonaban las espadas y los puñales chocar entre sí. De repente oí un fuerte estallido y vi caer a un hombre al suelo. Era el capitán enemigo con un mosquete en la mano. Salí de mi escondite al ver al capitán Motin atravesado por un puñal. Mientras luchaba escuché otro estallido y vi a Lucas tendido en el suelo con los ojos abiertos y rodeado de sangre, lo abracé, ya era tarde. Llena de ira y manchada de sangre, agarré la espada y me dirigí al capitán enemigo, oí otro estallido y noté un intenso dolor en la barriga, vi el rostro de mi padre, seguidamente el de mi tío, el capitán disparó de nuevo y sentí dolor en el pecho. Pude ver a Artemisa y el pueblo, primero feliz, luego en cenizas. El capitán me disparó por tercera vez y noté un inmenso dolor en la cara. Pude ver al capitan Motin, primero sonriente, después apuñalado; a Lucas, primero feliz, seguidamente muerto. Y por último vi de nuevo al capitán de los turcos disparándome las tres veces con aire de superioridad. Entonces cerré los ojos para no volverlos a abrir mientras se seguía batallando sobre mi lecho de muerte. Ya no merecía la pena vivir, todo lo que amaba ya había desaparecido para siempre.

PdV. Sant Jordi ‘16

Lengua y Literatura Castellana

ADIÓS

Hace unas semanas un amigo mío me dijo que se iba a vivir a Canadá. No podía creérmelo. Era mi mejor amigo desde hacía diez años... ¡No podía decirme que se iba! Hablé con él para intentar convencerlo de que se quedara, pero supongo que mis argumentos no eran lo suficientemente buenos. Sí, sé que estarás pensando: ¿Se habrá ido? ¿Se habrá quedado? Pues se ha ido, y no volveré a verlo nunca más. Pero sé que se ha ido muy feliz, porque la última semana que pasó aquí fue la mejor de su vida gracias a mí. Sonó el despertador, me levanté malhumorado y desayuné una tostada con mantequilla acompañada de un café con leche. Cuando acabé me acordé de que mi amigo se iba la semana siguiente, así que lo llamé y quedamos en el centro comercial que hay enfrente de mi casa. Cuando lo vi me acerqué a él, nos saludamos chocando nuestros puños y acto seguido me dio un abrazo, cosa que me sorprendió, ya que él siempre ha sido una persona muy poco cariñosa. - ¿Qué te pasa? - le pregunté. - Nada, solo quiero disfrutar del momento. - me dijo entristecido. Dimos un paseo y hablamos sobre temas aleatorios, sin mencionar en ningún momento que a partir de la semana siguiente no podríamos hacer nada de esto nunca más. Después de comer fuimos al cine y al salir encontramos un fotomatón. - ¡Eh! ¿Nos hacemos unas fotos? - me sugirió. - ¡Claro! - le contesté. Perdimos diez euros y media hora de nuestro tiempo porque el maldito fotomatón se estropeaba cada vez que nos hacía una foto. Al final conseguimos hacernos cinco con muecas diferentes en cada una de ellas. Me las quedé yo y, cuando ya estábamos a punto de volver a casa, le dije: - Te propongo algo. Dame una semana. - ¿Una semana para qué? - me respondió.

PdV. Sant Jordi ‘16

Lengua y Literatura Castellana

- Una semana para convencerte de que no te vayas. Cada día te llevaré a un sitio

diferente. Te lo pasarás tan bien que no querrás separarte de mí jamás.

¿Trato hecho? - le dije entusiasmado. - Hecho. - me contestó muy decidido. Ya era martes. Quedaban seis días para que Canadá tuviera un habitante más. Por la mañana no pude quedar con mi amigo, ya que se iba a comer con su familia, así que quedé con él por la tarde. Lo llevé al sitio donde nos conocimos, el instituto. Una vez allí le recordé cómo nos conocimos: - ¿Te acuerdas de la primera vez que hablaste conmigo? - le dije. - Como para no acordarme... - dijo riéndose a carcajadas. El caso es que yo iba a 4º de la ESO, y se puede decir que yo, muy buen estudiante, no era. Si no aprobaba los exámenes finales no podía pasar de curso, así que me fui a estudiar a la minúscula biblioteca del instituto. Allí, empecé a ponerme nervioso, no entendía nada del temario y no podía dejar de mover las piernas y la cabeza por la ansiedad. Un grupo de chicos se acercó a mí y el que parecía el líder me preguntó que por qué movía tan rápido las piernas y yo les dije que era porque estaba nervioso. Empezaron a reírse de mí, a darme collejas y a mover las piernas y la cabeza como yo para burlarse de mí. En ese momento apareció mi amigo quien, sin decir nada, se sentó a mi lado y empezó a mover las piernas y la cabeza como yo, pero sin exagerarlo como los que se burlaban de mí. Le pregunté qué es lo que estaba haciendo y me respondió sonriendo: - Estudiemos juntos, yo también tengo que aprobar los exámenes finales. Ahora somos un equipo, a ver si conseguimos que se rían más para que los echen de la biblioteca por exceso de ruido. No te preocupes, aprobarás sin lugar a dudas. Ya hay alguien que confía en ti. Tierno, ¿eh? Entramos por una ventana que estaba accidentalmente abierta y pasamos por todas las aulas. Nos sentamos en unos pupitres y tras hablar durante un buen rato, me levanté y escribí en la pizarra el nombre de mi amigo. Él se levantó y corrió por los pasillos como si no hubiera un mañana y, al intentar alcanzarlo, me caí de morros contra el suelo. Él, en vez de acercarse y ayudarme a

PdV. Sant Jordi ‘16

Lengua y Literatura Castellana

levantarme, se tiró al suelo de la risa que le había provocado mi caída. Estuvo riéndose por lo menos durante una hora entera, y lo digo en serio. A las 23:00 salimos del instituto y nos fuimos a casa. El miércoles lo invité a mi casa. Jugamos la mayor parte del día con la consola, y le dejé ganar en algunas ocasiones para que estuviera contento. Por la noche pedimos una pizza y vimos un capítulo de su serie favorita. Antes de salir por la puerta e irse a su casa, volvió a darme un abrazo con palmadas en la espalda. Ahí me di cuenta de que él también me echaría de menos cuando se fuera, y que en el fondo no quería dejar esta maravillosa ciudad en la que los dos vivíamos. El jueves fui yo a su casa. Vive en un gran dúplex en las afueras de la ciudad. Cuando llegué le dije que le había preparado un vídeo de fotos que duraba una hora y media, y puede parecer muy largo y un rollo, pero valió la pena verlo. Al apagar el reproductor de DVD me giré y vi como se le caía una lágrima a mi amigo, que intentó disimular pasándose la manga de su jersey por la cara. No voy a destacar nada más de lo que hicimos ese día, ya que creo que el momento más importante fue cuando vimos el vídeo y se emocionó. Para que luego digan que los hombres no lloramos... El viernes fue, sin duda, el mejor día de la semana. Le preparé una gran sorpresa y estaba seguro de que con eso cambiaría de parecer. Quedamos por la noche, en el puente que cruzaba el río Ebro. Mi amigo llegó un poco deprimido, por un motivo que en ese momento desconocía. - ¿Qué te pasa? - le pregunté intrigado. - Me voy mañana… me han adelantado el vuelo. - hizo una breve pausa - Lo siento. - ¿Qué? - dije desanimado - No. ¡Me dijiste una semana, no puedes irte ya! - Estos días me has hecho ver la cantidad de cosas buenas que tiene la amistad. En diez años nunca te has enfadado conmigo, y algún que otro motivo has tenido. - me dijo. - Te tenía preparada una sorpresa, tío. - le dije. - Pero supongo que ya no hace falta que la veas, porque ya no sirve de nada intentar convencerte de que te quedes.

PdV. Sant Jordi ‘16

Lengua y Literatura Castellana

- Inténtalo. - me propuso. Cogí mi teléfono, llamé a la hermana de mi amigo y al instante el cielo lleno de estrellas se convirtió en un cielo lleno de luces de colores. Eran fuegos artificiales que habían sido lanzados de tal manera que en el aire formaban diferentes situaciones que habíamos vivido a lo largo de aquella semana: un fotomatón, un instituto, una consola, un reproductor de DVD y el puente en el que estábamos en ese momento. Parece imposible, pero nada lo es. Gracias a sus padres, que convencieron al alcalde de la ciudad, todos los habitantes se volcaron en mi causa y me ayudaron a lanzar los fuegos artificiales. - Ya puedes irte feliz. - hice una pausa para sonreír. - Ahora ya sabes que aquí tendrás un hogar siempre que lo necesites. En ese momento se acercaron sus padres, su hermana, sus primos, sus tíos y todos y cada uno de los miembros de su familia. Nos dimos todos un gran abrazo grupal. El sábado por la mañana madrugué para acompañar a mi amigo al aeropuerto.  Bueno, vendrás a visitarme algún día, ¿no? - me preguntó.  ¿En serio? - le dije en un tono burlón. - ¿Tú sabes lo que cuesta un billete para ir a Canadá?  ¡Oye! - exclamó.  Es broma… - le dije dándole una palmada en el brazo. - Te echaremos mucho de menos. Que tengas un buen vuelo.  Anda, dame un abrazo. - me dijo. Nos abrazamos y nos despedimos, y esa fue la última vez que vi a mi mejor amigo. Hay que ver, lo que puede llegar a hacer una persona por un gran amigo. ¿Tú no harías lo mismo?

PdV. Sant Jordi ‘16

Lengua y Literatura Castellana

CRÓNICAS DE UN DESAMOR

Durante semanas contempló el documento de Word vacío que le mostraba la pantalla de su ordenador, tan vacío como el significado de aquellas palabras que prometían amor. Durante semanas millones de pensamientos rondaron su mente, pero a ninguno le concedió el derecho a ser escrito, al igual que la vida no le había concedido el derecho a ser amada. Durante semanas la inspiración la abandonó tal y como lo había hecho él. Una vez más, sentada delante del ordenador contemplaba la pantalla. Una lágrima salada como el intenso mar de sus ojos brotó de uno de ellos para recorrer su rostro pálido por el dolor, prosiguió su camino a través de su cuello para finalizar su viaje en su pecho, justo en el lugar en el cual su corazón latió borracho de amor, y donde ahora solo quedan los cachitos de lo que un día fue su alma. Temblaba, no sabía si de frío o del miedo que sentía ante la posibilidad de quedarse sola. Con pánico a enamorarse de sus pensamientos recordó todo lo vivido a su lado. Noches repletas de pasión, lujuria y desenfreno, mañanas enteras sumergida en el cálido abrazo del hombre que la destruyó por completo, recitó en voz alta las palabras y versos de amor que le susurraba, tan suaves como los pétalos de una rosa que acabaron convirtiéndose en las espinas que no la dejaban avanzar. Con temor a desplomarse se levantó de la silla de escritorio, caminó por el largo pasillo hasta llegar al salón. Deambuló por la estancia como un alma en pena que anhela ser liberada, observando las pocas fotografías de ellos dos juntos que decoraban los muebles, fustigándose a sí misma y aumentando su dolor innecesariamente. Como punto y final a su triste trayecto se paró enfrente del ventanal del balcón. Levantó despacio el brazo y posó la mano temblorosa en el pomo. Una vez fuera, el frío se apoderó de ella atenazando su cuerpo entero. Con pasividad

PdV. Sant Jordi ‘16

Lengua y Literatura Castellana

absoluta dio un paso adelante y observó el paisaje que le ofrecía la ciudad cubierta, a esas horas, por el implacable manto nocturno. El ruido urbano, rey de las calles, pareció enmudecer ante la presencia de la chica sin corazón y ahora solo se oía el quejumbroso lamento de la que en un tiempo fue feliz. Da un paso adelante, apoya sus manos en la barandilla y mira hacia abajo contemplando el inmenso precipicio que se abre ante sus pies. Se pregunta si la distancia es suficiente, si el impacto la matará y si una vez muerta será libre de todo lo que hoy en día la encadena. Pero enseguida esa idea, que daría un horrible fin a su existencia, desaparece y acobardada recula hasta chocar contra el cristal de la puerta; empieza a llorar desconsoladamente, las piernas le fallan y se desploma en el suelo. De repente el ruido de la ciudad vuelve a hacerse presente y en ese mismo instante, con lágrimas en los ojos, descubre que no todas las historias tienen un final feliz.

NOCHE EN EL CRUCE DE CAMINOS

Una noche de estrellas durmientes En el cruce de caminos estaba El cuervo negro dándose un banquete De gatos negros se alimentaba Allí Satán de pie yacía sin que nadie le molestara Yo curioso a él acudía Guiado por el brillo negro de su negra tiara La verdad sobre el mundo saber Ansioso le pedí El saber absoluto poseer Al triste le repeti Una balada negra el triste entonó Se quitó la corona y con ella me coronó A mi alma la tomó la tristeza

PdV. Sant Jordi ‘16

Lengua y Literatura Castellana

La noche oscureció La negra verdad en el cuerpo sentí Mi alma desapareció En el diablo me convertí

MI ÚLTIMA BATALLA

No sé qué he hecho para merecer esto y acabar en este lugar, un sitio pavoroso donde la rutina de cada día es observar los cuerpos exánimes de mis compañeros caídos. Siempre he sido partidario de creer que la única salida a la violencia es el intentar dialogar, llegar a un acuerdo que evite que las personas que luchan en un campo de batalla tengan que morir. Sin embargo, soy considerado un trozo de carne, una bestia salvaje, una marioneta controlada por los poderosos, un juguete que debe dar su vida para entretener a las masas, que aplauden y gritan sin cesar, dominados por la euforia ante un espectáculo irracional. Pero mi destino ya estaba prescrito, y por ello estoy aquí, preparándome para mi inevitable lucha, aquella donde me he de jugar todo, y donde las posibilidades de que salga vivo son nulas. Y no tardo en escuchar los gritos de los espectadores, los cuales van in crescendo con cada minuto que pasa, y es que la exaltación del público se hace palpable en el ambiente, al igual que mis nervios. Y entonces, ante mí, observo un rayo de luz colarse por una pequeña brecha entre las gigantescas puertas de madera que están apunto de abrirse para lanzarme a los leones. Y lo hacen, y es entonces cuando mi respiración se acelera de manera que no puedo controlarla, levanto la cabeza e intento enfocar la mirada, y al hacerlo, visualizo a mi rival en medio del campo de batalla, con la típica pose torera, dándome a entender que él ya está preparado, y entonces sin pensarlo más, salgo disparado.

PdV. Sant Jordi ‘16

Lengua y Literatura Castellana

Y la muchedumbre se viene arriba, gritan y aclaman como si no hubiese un mañana, y yo, preparado para que empiece la función, adopto mi postura belicosa y veo como mi rival no se lo piensa más de dos veces antes de empezar a alzarse ante mí como un ser superior y comenzar a desarrollar su papel de torero: me torea, me provoca y eso me inquieta. Entonces, decido dar mi primer golpe, me lanzo fuerte contra él, decidido a atacarlo y sin miedo a que uno de mis afilados cuernos hiera algún miembro de su cuerpo, pero él demuestra su agilidad evitando mi golpe, ganándose algunos silbidos por parte de los aficionados. Y durante un largo intervalo de tiempo, nos mantenemos llevando a cabo la misma acción, yo intentando atacarle y él evitando mis ataques, hasta que se hace con unas banderillas, listo para clavarlas en mi ya cansado cuerpo. Hacemos contacto visual y le hago entender que eso no pasará, pero él vuelve a demostrar su destreza siendo más rápido que yo, y cuando quiero evitarlo, me doy cuenta de que ya tengo una de las banderillas clavadas. No puedo evitar soltar un grito de dolor que lo único que hace es aumentar el entusiasmo del público, y yo me dejo estar, dejo que clave en mí la segunda banderilla y cuando lo hace, aprovecho la ocasión para hincar en una de sus piernas uno de mis cuernos, y lo hago utilizando todas las fuerzas que quedan en mi debilitado cuerpo, y cuando sus lamentos me han parecido ya suficiente, decido parar. Le doy la espalda al herido, pensando que todo ha acabado, que mi rival se dará por vencido, pero al escuchar a la gente vociferar otra vez, me doy cuenta de que no es así, y la estocada que siento en mi espalda, causada por el estoque, me demuestra que la batalla aún no ha acabado, que no estoy ante un enemigo que deje las cosas a medias. Dos estocadas más y caigo abatido al suelo, con la respiración agitada y la sangre recorriendo mi cara. Intento levantarme pero otra estocada me lo impide, entonces, decido darme por vencido y me dejo caer ante los pies de mi digno adversario, el cual me mira con aires de grandeza y poder. Y con el estoque entre sus manos, lo alza y observo como éste se vuelve cegador a causa de un rayo de sol que golpea

PdV. Sant Jordi ‘16

Lengua y Literatura Castellana

directamente su afilado acero y que me impide poder abrir los ojos para observar mi miserable final. Escucho los alaridos de los presentes cada vez más lejos, apenas puedo divisar la silueta de mi contrincante que cojea al retirarse victorioso, y yo, desfallezco, y me adentro en una profunda oscuridad de la que sé que no podré escapar.

PdV. Sant Jordi ‘16

Lengua y Literatura Castellana

PdV. Sant Jordi â&#x20AC;&#x2DC;16

ENGLISH

PdV. Sant Jordi ‘16

English

VIDEO CLIP IN ENGLISH

«Pelu King» Esteve Gómez de 3r d’ESO D

PdV. Sant Jordi 2916

English

PdV. Sant Jordi â&#x20AC;&#x2DC;16

FRANÇAIS

PdV. Sant Jordi ‘16

Français

D'UN COEUR À UN COEUR

Pardon, si je viens dans ta vie sans appeler, mais je vois dans ton visage que tu es amoureuse. Je ne veux pas que tu souffres étant à son côté, si facile tu es tombée dans le piège.

D'un coeur à un coeur je te dis que tu l'oublies, que ses promesses n'existent pas. Cherche-toi un amour qui te rende heureuse vraiment Ne crois pas ses faux mots.

Je ne veux pas que tu fasses de tes jours une mer de souffrance et de mélancolie, je peux voir dans tes yeux que tu es amoureuse.

D'un coeur à un coeur je te dis tu trouveras le chemin, ne pleure pas mon amie c'est la vie.

PdV. Sant Jordi ‘16

Français

LES VACANCES

Les vacances sont repos, paix et liberté pour débrancher du travail. Il y a quatre vacances, les vacances d'hiver, de printemps, d'été et d'automne. Toutes très fantastiques. Les vacances sont repos, paix et liberté pour débrancher du travail. Les vacances d'hiver sont pour faire et recevoir des cadeaux. Pour jouir des rues éclairée et pleines de neige. Les vacances de printemps c’est L’ odeur des fleurs tandis que tu marches. J'adore le printemps. Les vacances sont repos, paix et liberté pour débrancher du travail. Les vacances d'été sont mes vacances préférées. très longues, tu peux faire beaucoup d'activités, voyager, aller à la plage ou à la piscine. Les vacances d'automne sont très belles parce que tu peux voir les feuilles tomber, la brise souffler et les oiseaux chanter. Les vacances sont repos, paix et liberté pour débrancher du travail.

PdV. Sant Jordi ‘16

Français

L'HISTOIRE VRAIE DE SANT JORDI

Dans un petit village, qui s'appelait Montblanc, un jour est apparu un féroce dragon!

Les citadins ont eu peur, et les rois et la princesse, qui a vécu dans le château, Ils ont appelé un héros.

Un jour où il est arrivé, le dragon fut irrité. quand Jordi le vit, Il prit peur et il est parti.

La princesse en colère et fatiguée, est sortie dans le jardin, et elle a lutté contre le dragon, elle a tué le dragon.

Enfin le village repose, et la belle princesse a démontré sa bravoure et son courage.

PdV. Sant Jordi ‘16

Français

ELLE EST VENUE

Elle est venue Comme la lune suspendue dans le ciel nocturne Elle s'est rapprochée Comme deux amoureux quand ils s'embrassent

Je n'ai rien dit Je l'ai regardée Elle m'a regardée Nous sommes différentes

Son regard était calme Sa peau blanche et froide Grande et très maigre Son visage sans expression

Mon regard était nerveux Ma peau vieille et ridée Petite et insignifiante La peur sur mon visage

Pourquoi elle est venue? Maintenant c'est mon tour? Elle m’a surveillée? Pourquoi elle est venue?

Elle a pris ma main Nous nous sommes levées Nous sommes sorties de la chambre

PdV. Sant Jordi ‘16

Français

Et nous avons volé très haut

Du haut j'ai regardé ma famille Ils pleurent, ils sont tristes Je regarderai ma famille toujours Ils seront heureux

Et je serai heureuse aussi de rester ici, avec ma vieille amie.

L’AMOUR

J’ai acheté tes baisers romantiques pendant la nuit Je m’engage en amour toujours sous la pluie

Dans tes bras doux j’ai trouvé la paix petite fleur

PdV. Sant Jordi ‘16

Français

AMOUR BRISÉ

Plus que tout dans ce monde Je voudrais savoir si lorsque tu m’as rencontrée Tu n’as cessé de penser à moi une seconde, ou si au moins un jour, j’ étais vraiment ton amour.

Elles avaient l'air si jolies Tes lettres, tes paroles et ta pensée, mais tout cela, le vent a pris, ou c’est certainement la distance ou bien le temps, de ton esprit j’ai été effacée.

Maintenant, je me demande: Qui pourrait prétendre, À l'amour vrai sans le posséder? Parce que tu l’as fait.

PdV. Sant Jordi ‘16

Français

LES SAISONS DE L'ANNÉE

Tout d'abord c'est l'hiver. Tout se fige. Les feuilles tombent des arbres, et le vent souffle fort.

Tou suivi, le printemps arrive. Les oiseaux chantent à nouveau et les fleurs poussent.

Les températures, commencent à augmenter de plus en plus, et toujours plus de chaleur. L'été est là!

Tout à coup, tout devient rouge, jaune et orange, grâce au merveilleux et bel automne.

PdV. Sant Jordi ‘16

Français

L'HIRONDELLE

L'hirondelle est venue Avec le printemps et le beau temps.

Elle a apporté la chaleur Elle a apporté la couleur Elle a apporté la joie et la bonne odeur.

Maintenant, elle est cachée dans mon toit pour célébrer qu'elle est arrivée.

L'AMOUR

Je suis perdue, je ne sais pas ce qui m’arrive. Jamais je ne me suis sentie comme ça, C'est rare mais charmant en même temps.

Tu es arrivé au moment le moins attendu, et sans me rendre compte tout a changé. Mon monde est à l'envers, avec toi, je suis la plus heureuse sur Terre mais quand tu n'es pas là, je ne suis personne.

PdV. Sant Jordi ‘16

Français

Tu es tombé comme un ange du ciel pour me sauver, pour me rendre heureuse, pour me faire voir qu'il y a quelque chose de plus que le matériel, c’est l'amour la magie la plus puissante.

PdV. Sant Jordi ‘16

Français

PdV. Sant Jordi ‘16

MATEMÀTIQUES

PdV. Sant Jordi ‘16

100

PdV. Sant Jordi ‘16

Matemàtiques

FOTOGRAFIA MATEMÀTICA

Premis lliurats pel Departament de Matemàtiques

Cercles encerclats Eva Lachica Bosch, 1r d’ESO C

PdV. Sant Jordi ‘16

101

Matemàtiques

Comptant mesures Suzhanli Sánchez, 4t d’ESO B

102

PdV. Sant Jordi ‘16

Matemàtiques

Espiral quadràtica Sara Karout, 1r A Batxillerat

PdV. Sant Jordi ‘16

103

Matemàtiques

104

PdV. Sant Jordi ‘16

II CONCURS DE CLIP – METRATGES

PdV. Sant Jordi ‘16

105

106

PdV. Sant Jordi ‘16

II Concurs de Clip-metratges

II CONCURS DE CLIP - METRATGES (2016)

Premis lliurats per la Comissió Cultural de l’Institut Príncep de Viana

«L'Holocaust no va existir» Aina Layunta de 4t d’ESO A Irina Martín de 4t d’ESO A Gemma Marquina de 4t d’ESO A Sergi Árboles de 4t d’ESO A

Llengua: Català

PdV. Sant Jordi 2916

107

108

PdV. Sant Jordi ‘16

Institut PrĂncep de Viana. Sant Jordi 2016