DIVENDRES, 9 D’ABRIL DEL 2021 ara
32
cultura
Créixerde crítica
sèries Les dones exercien el bandolerisme d’una altra manera? Enrique Urbizu revisa la ficció de bandolers a la sèrie ‘Libertad’ de Movistar+
EULÀLIA IGLESIAS
E
BARCELONA
l primer que crida l’atenció de Libertad, només de veure’n el cartell, és el protagonisme femení en una ficció ambientada en el món dels bandolers de l’Espanya del segle XIX. La sèrie (que compta també amb una versió per a cinemes) arrenca amb un narrador, el periodista britànic John (Jorge Suquet), que a través d’una llanterna màgica ens introdueix a la història de la bandolera Lucía Malvar (la cantant Bebe), coneguda amb el malnom de la Llanera. Aquest context situa d’entrada la protagonista en el territori de la llegenda. La presentació a continuació de la Lucía també té alguna cosa d’especial. La sentim, fins i tot abans de veurela, mentre canta una saeta des de la cel·la d’una presó. La cançó acompanya els últims instants de vida d’un altre bandoler a punt de ser ajusticiat. Tancada dins de la garjola, il·luminada només pel feix de llum que entra pel finestró, la Llanera apareix envoltada d’una aura quasi religiosa, de màrtir o beata. I quan s’abraça tota protectora amb el seu fill adolescent, Juan (Jason Fernández), que ha crescut al seu costat a la presó, aquesta dimensió pietosa s’incrementa. La Lucía, per tant, té poc a veure a primera vista amb els bandolers tradicionals. És una dona de mitja-
na edat que se’ns mostra vinculada al consol, les emocions, la maternitat i les cures, i no pas a l’acció, la violència i l’aventura solitària o amb la colla de còmplices. Quan la Lucía i el seu fill recuperen per fi la llibertat, ella ja no vol tenir res a veure amb el món dels bandits i només aspira a tornar a casa. La sèrie, de fet, enfila aquest camí de tornada cap a una llar que no sabem si existeix de debò. Enrique Urbizu pren força riscos a Libertad. Com ja passava amb l’anterior Gigantes, també produïda per Movitar+, la sèrie es desplega des d’un sentit del llenguatge cinematogràfic als antípodes del model que imposa Netflix. A Libertad es respira el cinema dels grans horitzons i s’opta per un concepte de la posada en escena que reivindica el poder de la narració a través de la imatge en una era en què les sèries s’expliquen sobretot a través dels diàlegs. El ritme intern és més propi d’una altra època, cosa que en alguns moments llastra massa el relat. Urbizu és conegut per una obra lligada a gèneres tradicionalment masculins, del thriller a l’acció, i protagonitzada per homes de rostres petris. El gir cap al protagonisme femení de Libertad s’agraeix, i de fet el tarannà sobri i endurit de la Llanera entronca amb personatges femenins secundaris d’altres títols d’aquest cineasta basc, com la jutge que interpretava Helena Miquel a No habrá paz para los malvados. Cedir el protagonisme
Però després de la seva esplèndida presentació, el director sembla que ja no sap què fer amb la seva protagonista. Acompanyem la Llanera en el seu itinerari de retorn a casa, però la seva figura va cedint espai a altres personatges. Sobretot a l’Aceituno, un altre bandoler alternatiu a qui dona vida Isak Férriz. L’actor andorrà s’està convertint en el secundari de luxe que et fa remuntar qualsevol film o sèrie en hores baixes. Aquí encarna un assaltador de camins homosexual, a priori una altra subversió en l’imaginari tradicional del gènere. Malgrat que se’ns indiqui que és gai i es mogui per una pulsió venjativa d’arrel romàntica, l’Aceituno al cap i a la fi actua com un bandoler de tota la vida sense que la seva orientació sexual canviï res d’important. Es troba a faltar, doncs, que Libertad acabi explorant a fons aquesta revisió de les històries de bandolers des de la perspectiva femenina i gai. ‘Libertad’ D’Enrique Urbizu per a Movistar+. En emissió a Movistar+.
Créixer de crítiques
cinema
VÉRTICE
I care a lot Rosamund Pike, la Cruella de Vil de la tercera edat Direcció: J. Blakeson 118 min. Regne Unit (2020). Amb Rosamund Pike, Peter Dinklage i Dianne Wiest. Estrena als cinemes
11, 11111 Quan David Fincher va fitxar Rosamund Pike –actriu de cara angelical que havia encarnat una de les germanes Bennett a Orgull i prejudici– per interpretar Amy Dunne a Perduda, l’opció era, si més no, arriscada. Però el resultat d’aquest càsting insòlit i a contracorrent va ser enlluernador: amb l’ajuda dels diàlegs enverinats de Gillian Flynn, Pike va fer de l’Amy una esfinx indesxifrable de mirada felina, una rossa gèlida que hauria entusiasmat el mateix Hitchcock. I care a lot se sustenta en aquesta revelació –l’habilitat de l’actriu per insinuar una maldat patològica sota una aparença impecable– per quedar-se a anys llum de l’ombrívol discurs desplegat per Fincher. I és una llàstima, perquè aquesta
Patrulla Trueno Superheroïnes del laboratori Netflix Direcció i guió: Ben Falcone. 105 min. Estats Units (2021). Amb Melissa McCarthy, Octavia Spencer i Jason Bateman. Disponible a Netflix
Bebe és la protagonista de la sèrie Libertad. MOVISTAR+
comèdia negra sobre una tutora legal que estafa la gent gran de qui suposadament ha de tenir cura arrenca amb una descripció gens complaent sobre un sistema –legal, sanitari, social– que desplaça la responsabilitat de vetllar per la gent gran cap a centres privats explotats segons la lògica del màxim benefici. Malgrat el talent de Pike i de Peter Dinklage –hilarant com a mafiós emmarat–, el film va perdent força a mesura que s’allunya d’aquesta àcida radiografia d’un personatge menyspreable que s’aprofita d’un sistema corrupte i entra en el terreny del thriller criminal, fins a arribar a un desenllaç tan trampós com moralista. Com la protagonista – amb el seu pentinat impol·lut i somriure de gat de Cheshire–, el film és sovint irresistible, però quan l’encanteri s’esvaeix no pots evitar sentir-te una mica estafada. María Adell Carmona
11 11111 Vet aquí una comèdia d’acció de superheroïnes, de besties (millors amigues en l’argot mil·lennial anglosaxó), una pel·lícula al servei de la visibilització de les actrius que no s’ajusten al cànon de bellesa hollywoodenc: si parlem de diversitat de categories culturals, Netflix ha fet diana amb Patrulla Trueno, en què Melissa McCarthy i Octavia Spencer són dues velles amigues que mitjançant un experiment científic es transformen en superheroïnes. La gràcia, esclar, és que tant la Lydia (McCarthy) com l’Emily (Spencer) són dones baixetes i grasses, amb cossos que es descartarien a la primera de canvi en
uns hipotètics càstings de Marvel o DC. A la premissa d’empoderar dues dones físicament corrents cal sumar-hi un punt de partida apocalíptic, perquè els superdolents dominen el món, fent de les seves, i molts acudits i referències a la cultura pop, òbviament, dels anys 80 i 90. El director, Ben Falcone, parella de McCarthy, sembla que no s’ha oblidat de res a l’hora d’armar la pel·lícula. Només, malauradament, del sentit del ritme i l’espontaneïtat. L’arc narratiu de la pel·lícula avança, però gairebé res sorprèn en aquest llargmetratge que segueix al detall la fórmula del gènere. Només la química entre McCarthy i Jason Bateman, en un inesperat paper secundari com a home cranc, ens recorda la gran humorista que és l’actriu de Tammy o Espies. Paula Arantzazu Ruiz