Parlem de Sarrià núm. 89

sumari

EDITORIAL

AJUNTAMENT. Urbanisme per a refundadors

4

Mes de la salut

6

Homenatge a la vellesa

7

ENTITATS. Esplai Mijac

8

AV Sarrià de Baix

10

Ràdio Sarrià

12

Cantanires de Sarrià

14

Amics dels Gegants

16

Dones més que mai

18

Centre de Visitans. Passajeda amb el Tren Turístic

19

CULTURA. Les Nits del Coro

20

El mes de la Prehistòria a la Biblioteca Emília Xagay

22

Exposició de pintures de Rosa Dachs i Peitiví

23

Tricentenari. “Conèixer la història”

24

Festival Butirrock

26

Emergent

28

Llibres. “El juego de Ripper” de Isabel Allende

29

Un llibre imprescindible. “El Pla de l’Horta”

30

El Noucentisme

31

In Memoriam. Dolors Xabé, Salvador Muñoz

38

ESPAI 2.0 Selfies... qui no se n’ha fet ualgun?

42

L'ENTREVISTA. ENRIC XARGAY. La Vida gas a fons

43

QUADERN D'APUNTS

48

DOSSIER D’HISTÒRIA. Fàbrica Ciment Omedes

49

OPINIÓ. La revolució és votar

57

Microparticipació a la “Microconsulta” del carrer Firal

58

ESPAI ESCOLAR. Escola Montserrat

60

AMPA Escola Montserrat

62

Confetti. Un dia la granja de “Can Pau”

64

NATURA. Pujada a l’Aneto

66

SALUT. Tècnica de deerminació de la Glucèmia Capil·lar

69

ESPAI GASTRONÒMIC. Mistura

70

ESPORTS. UES

72

Wolves

77

THE SARRIÀ NEWS

79

parlemDESARRIÀ Consell de Redacció: Josep Brugada, Ivan Bustamante, Dani Cañigueral, Joaquim Carreras, Roger Casero, Àngel Garcia, Quim Llunell, Assumpció Vila, Eva Martínez, Josep M. Sansalvador, Isabel Vidal.

Correcció lingüista: Toni Ruscalleda Agraïments: Ajuntament de Sarrià de Ter Han col·laborat en aquest número: Roger Torrent, Imma Oliveras, Esplai Pl, AV Sarrià de Baix, Ràdio Sarrià, Ma Rosa Farriol, Dolors Xargay, Ernest Penalba, Amics dels Gegants, Dones més que mai, Sergi Torrentà, Cristina Vicedo, Anna Sala, Presen Serrano, Natxo Fajardo, Joana Rosdevall, Montse Xandrich, Ampa Escola Montserrat, Cristina Garcia, Llibertat Turbau, Emili Marco, Francesc Ramió, Xavi Rodríguez, Joan Pórtulas, Wolves.

Portada: El Pont Major, pintura de Tomàs Colomer de 1930 exposada a la Fundació Rafael Masó. Imatge extreta del llibre Atles Paisatgístic de les terres de Girona.

Disseny i maquetació: Mercè Soler Impressió: Impremta Pagès Subscripció anual: 10 euros Tiratge: 1.500 exemplars. e-mail: revista@sarriadeter.cat Dipòsit Legal: GI-255-94 - ISSN 1139/9732 LA REVISTA JA ÉS A INTERNET: www.parlemdesarria.org AGRAïM LA COL·LABORACIÓ DE LES ENTITATS COMERCIALS NOTA: La revista l’edita el grup G.E.R.D.S. de TER (Grup editor de la revista de Sarrià de Ter, Consell de Redacció) amb el suport i financiació de l’Ajuntament de Sarrià de Ter. El consell de redacció de Parlem de Sarrià no es responsabilitza necessàriament de les opinions signades.

Facebook: ParlemdeSarrià. GERDS DE TER Per llegir les revistes sense descarregar: www.issuu.com/parlemdesarriadeter

UNA REVISTA BEN DIVERSA eus ací un altre número de la revista en el qual hi trobareu diverses cròniques de l’ampli ventall d’activitats que cada quatre mesos es realitzen al nostre poble. Sarrià és un poble ple de vida, farcit de persones i grups, grans, petits, de totes les edats que organitzen i participen de moltes activitats. El ventall és important. Des de grups que s’organitzen per fer i millorar la salut a l’organització del tradicional i ben merescut homenatge a la vellesa, a grups que organitzen el temps de lleure i les vacances de la mainada: el casal, les colònies i l’acampada 2014 en són un magnífic exemple. El berenar del soci de l’Associació de Veïns, el sopar, la festa de la ràdio amb el reconeixement al veí entranyable de Sarrià de Dalt, l’Esteve Pineda, ben segur rècord guinnes com a actor estel·lar dels Pastorets haguts i per haver. Sempre ho hem dit, Sarrià és un tot. L’excel·lència dels nostres cantaires, el treball i la festa dels gegants, els viatges organitzats, les vetllades al Coro, les exposicions, les activitats de la biblioteca, el Festival Butirrock, etc.

En un apartat més específic en aquest número hi trobareu també ressenyes de llibres, ben especialment al llibre que s’ha publicat sobre la vil·la romana del Pla de l’Horta. Hi trobareu també un dossier sobre el moviment estètic català del noucentisme, etapa important de realitzacions culturals i arquitectòniques per tot Catalunya i ben especialment a Sarrià també. Pensem que l’edifici del Coro, les Escoles velles i la Casa Pòrtulas van ser obres dissenyades pel notable arquitecte gironí Rafael Masó i realitzacions del noucentisme que tard o d’hora, almenys a aquestes darreres que hem esmentat, s’hi hauria de plantejar una reforma integral per tal que no es malmetin més del que estan i puguin figurar en un futur no massa llunyà als itineraris de la casaMuseu Masó de la ciutat.

En aquest número hi trobareu també un petit homenatge a dues persones que van deixar viva petja en l’activitat associativa i cultural de Sarrià, la Dolors Xabé i en Salvador Muñoz. Quant a les entrevistes hi tenim una atrevida conversa amb l’Enric Xargay, campió de Catalunya de ral·lis.

Finalment, a més de les seccions de crònica política, de les activitats de l’escola, del muntanyisme, gastronomia, salut, de l’handbol i firmes habituals de columnistes i opinants, hi trobareu a les nostres pàgines la segona part d’una recerca històrica sobre la fàbrica de ciment Omedes.

Parlem de Sarrià, ja ho sabeu, un magazine de cada quatre mesos per llegir i per estar informats d’allò que s’ha esdevingut al poble. ■

H

p DS_3

AJUNTAMENT [Urbanisme per a refundar-nos

URBANISME PER A REFUNDAR-NOS Roger Torrent i Ramió Alcalde de Sarrià de Ter

No és només per una qüestió de formació sinó també per convenciment absolut que penso que l’urbanisme és essencial per a la definició social d’un territori. Allò que definim des de l’urbanisme determina la realitat geogràfica, econòmica i social.

4_pDS

E

xemples d’això que dic n’hi ha milers, la majoria són absolutament obvis. N’hem parlat altres vegades.

Si hom decideix que un determinat espai es destina a sòl residencial, tindrem un tipus d’activitat social, de la mateixa manera que si s’opta pels usos industrials, la repercussió serà una altra. Heus aquí doncs, la facultat d’intervenir en el territori i finalment en la vida de les persones.

La interrelació entre urbanisme i activitat humana és evident. I es des d’aquesta òptica que ens cal afrontar les decisions que prendrem allà on tenim moltes de les competències de planejament urbanístic, el ple municipal. La gestió del territori amb perspectiva social és el que ens pertoca –entre moltes altres coses- als regidors municipals.

I això té importància sempre, però especialment ara que vivim en moments de crisi econòmica. És a dir, justament ara que les administracions hem de fer tot el possible per crear activitat, per generar llocs de treball, fins i tot per canviar el paradigma econòmic que aquesta tasca pren més sentit que mai. Això és així en general, però especialment al nostre poble.

El tancament de TorrasPapel, el passat mes d’octubre és una dramàtica realitat per a totes les persones que hi treballaven. Per totes les famílies que en depenien. Per tot un poble que ha viscut durant dècades, de la indústria paperera. Un xoc econòmic manifest. Però també ha significat un tancament d’etapa. El tancament de la fàbrica es la conseqüència darrera de decisions que s’han anat prenent durant anys i que han desembocat en aquesta situació. De fet, la desaparició de la fàbrica no ha estat un episodi sob-

tat sinó que s’ha allargat, al menys, des de mitjans anys 90. Aquesta pèrdua de pes industrial (no limitat només amb Torraspapel) ha conviscut amb l’auge i caiguda del creixement del mercat immobiliari i el conseqüent augment del sector de la construcció. De manera que, durant uns anys, des d’un punt de vista econòmic el creixement del sector de la construcció ha “compensat” la caiguda industrial. És més, des d’un punt de vista urbanístic hi ha una clara relació entre una cosa i altra. Tanta com que els espais que ocupaven antigues industries ara ocupen habitatges. A Sarrià de Ter en tenim exemples molts coneguts. Aquesta correlació ha generat que les administracions, segurament, no hagin calibrat prou bé els efectes de la desindustrialització. La bombolla immobiliària n’ha tapat les repercussions.

Així doncs, a l’ajuntament, el que ens toca es equilibrar el territori per propiciar activitat econòmica.

El tancament de la paperera senyal de que ens cal un canvi profund. Es un senyal de que allò que ens ha servit durant anys potser ara s’ha de replantejar. Ens cal cercar noves receptes per garantir el futur. Especialment –tornem al principi-, en l’àmbit de la planificació urbanística.

Es per això que ens vam comprometre a elaborar el Pla Estratègic de Promoció Econòmica del municipi. Un pla que es va iniciar el 2011 amb la feina de la UdG. El resultat és precisament un instrument on fer-nos aquestes preguntes clau. I respondre-les amb múltiples veus i visions. Però amb un únic objectiu compartit: posicionar Sarrià de Ter per garantir-ne el futur econòmic i social. És a dir, ens cal tenir una eina que ens guiï –avui i demà- a l’hora de prendre decisions

AJUNTAMENT [Urbanisme per a refundar-nos

Foto Radio Sarrià

per afavorir el nostre desenvolupament econòmic. Però que serveixi de veritat. Evitant tenir només un document amb unes sentències generals en forma de manament que després no se saben aplicar. De fet, el problema en aquest camp es que s’ha abusat massa de textos grandiloqüents que queden en un calaix sense efecte.

Per això seguirem treballant en el Pla ja iniciat. Un pla que parteix de tres potes. Tres sectors a potenciar. El desenvolupament comercial lligat a l’entrada nord de Girona, l’industrial vinculat al terreny i usos industrials existents i el sociocultural lligat a la universitat (facultats de medicina i infermeria). Tres elements fonamentals que giren a l’entorn de tres grans àmbits: campus de la salut, sector paperer i Avinguda de França. Aquestes fites i àmbits són un primer però clar diagnòstic.

Diagnòstic i les receptes que se’n derivaran que hauran de quedar reflectides en el planejament municipal. Perquè nosaltres no podem decidir qui inverteix al nostre poble, quines activitats poden arribar, però si que podem posar les condicions òptimes perquè ho facin. Ens toca preparar “pistes d’aterratge”. Ho hem de fer en el principal instrument que tenim a l’abast, el POUM que estem tramitant. Hem de tenir un full de ruta clar per plasmar-lo en el planejament urbanístic.

Però els planejaments urbanístics no poden acabar allà on acaba el terme municipal. Perquè la realitat es tossuda i no té res a veure amb els límits administratius. Allò que, en aquest camp, decideixi un ajuntament afecta el municipi limítrof. Es per això que, des del meu punt de vista, cal aprofundir en la visió global de l’urbanisme. Per tant, haurem de poder incidir també en el planejament

supramunicipal, metropolità diríem.

Un clar i fonamental exemple d’això és el debat de la TUC. El debat de la Trama Urbana Consolidada. En aquest cas, des de Sarrià de Ter demanem que el nostre municipi –ara que la llei ho permet- puguem tenir les mateixes oportunitats a l’hora d’acollir activitats comercials interessants. No pot ser que aquest tipus d’activitat sempre se situïn a la ciutat i nosaltres en rebem només les conseqüències negatives. Es per això que, finalment, hem demanat a Girona poder formar part de la Trama Urbana Consolidada de Girona. Perquè volem tenir les mateixes oportunitats. No en va, ens hi juguem el futur econòmic.

L’urbanisme té repercussions econòmiques. L’urbanisme té repercussions socials. I avui que en tenim la necessitat, l’haurem d’utilitzar per refundar-nos.■

pDS_5

AJUNTAMENT [Mes de la Salut

MES DE LA SALUT Imma Oliveras Caixàs Regidora de Salut i Gent Gran

Caminada per la riera Xúncla. Fotos: David González.

E

l mes de maig el vam tornar a dedicar a la salut.

Com ja es tradicional es va tornar a fer la caminada que organitza l’Ampa de l’escola Montserrat juntament amb el Grup de Muntanya.

Aquest any es va recuperar la caminada de gossos per els carrers de Sarrià i l`exhibició de agility amb gran participació.

També es van fer diferents xerrades a càrrec de la farmàcia Blanco, farmàcia Brunsó i farmàcia Estudis.

Diferents entitats del poble hi van participar organitzant activitats: la Biblioteca, el CAP, Oncolliga, Jubilus, Dones més que mai.

La salut es cosa de tot l’any, cuidem-nos per la repercussió. ■

6_pDS

AJUNTAMENT [Homenatge a la vellesa

HOMENATGE A LA VELLESA Imma Oliveras Caixàs Regidora de Salut i Gent Gran

El diumenge 1 de juny es va celebrar el 42º Homenatge de la Vellesa a Sarrià de Ter

C

om cada any es va fer un dinar amb els homenatjats acompanyats per els seus familiars i amics.

Aquest homenatge és una mostra d’agraïment a tota la gent gran que en el dia a dia ens ensenyen tota la seva estima i els valors que hem de tenir. Vagi per a ells el nostre agraïment.

Cal agrair a la regidoria de Serveis Socials i a les entitats que hi han col·laborat l’Esplai de la Gent Gran, el CCP Mossèn Domingo Casanellas, Dones del Coro, Dones més que mai i els Amics dels Gegants.■

De dalt a baix: El pavelló espectacular amb els convidats al dinar d’Homenatge a la gent gran.

L’alcalde Roger Torrent i la regidora Imma Oliveras entreguen un obsequi a Anna Verdaguer, la dona de més edat de assistent a l’acte.

L’alcalde i la regidora amb el Sr. Joaquim Rodríguez de Cartagena, l’home més gran de Sarrià de Ter. A l’esquerra Els Amics dels Gegants de Sarrià acompanyaren els convidats des de l’església al pavelló.

Fotos: Ajuntament de Sarrià de Ter.

pDS_7

ENTITATS [Esplai Mijac

CASAL ESTIU 2014 Mijac Esplai Pl

Aquest és el quart any que l’esplai PL s’encarrega d’organitzar el casal municipal de Sarrià de Ter, i per això estem molt contents. Volem agrair la confiança que tenen l’ajuntament i els pares dels nens de seguir comptant amb nosaltres.

H

em continuat amb el mateix mètode de treball que l’any passat. Un treball basat en la programació a partir de les inquietuds dels nens, sobretot els més grans. A principi de setmana els preguntàvem què els agradaria fer, i a partir del que ens

deien fèiem una activitat o una altra.

Les activitats estrella, igual que els darrers anys, han estat les estones de piscina, les excursions a les gorgues, la construcció de cabanes i la festa de l’escuma. A diferència d’altres anys, l’excursió final del mes de juliol la vam fer a la platja.

Esperem que pares i mares hagin

quedat contents, i animem a tots els nens i nenes a venir al nostre casal d’estiu.

Aquest any ha quedat demostrat que el casal d’estiu és una activitat consolidada dins de la nostra entitat, ja que s’ha dut a terme des d’un equip de monitors molt nou i jove amb un èxit total. Aquest resultat ens dóna una gran empenta per tornar-hi l’any que ve! ■

CAMPAMENTS ESTIU 2014 Aquest any, tot i que el temps no ens ha acompanyat gaire, els campaments d’estiu de l’esplai PL han estat tot un èxit. Durant l’últim cap de setmana de juny i la primera setmana de juliol, monitors, monitores, nens i nenes hem estat a La Planta, un camp situat a Sant Esteve de Llémena, ben a prop d’aquí.

D

urant aquests dies, ens han visitat princeses, llops, bruixes, gegants, guerrers i monstres que, tot trencant tòpics, ens han ensenyat que les coses no sempre són com ens pensem. Mitjançant diverses dinàmiques i jocs ens han fet veure, entre altres coses, que no totes les princeses són perfectes ni totes les bruixes dolentes.

Com a innovació, durant aquests campaments hem dut a terme les “estrelles polars”, és a dir, revisions del dia i reflexions en grups reduïts. Per això, cada un de nosaltres ha tingut un

8_pDS

grup específic de quatre o cinc nens i nenes per reunir-s’hi almenys cada dos dies. Aquestes “estrelles polars” han estat molt ben valorades tant per part dels joves com per part dels monitors i monitores, ja que han fet que hi hagués més confiança entre uns i els altres i la nostra relació ha estat encara més estreta.

Com cada any, l’activitat més esperada ha estat “La marranada”, però aquesta vegada no hem estat els monitors els qui l’hem organitzat, sinó

els premonitors de l’esplai, a qui estem molt agraïts per la feina que van fer, ja que l’activitat va resultar ser molt potent i nois i noies s’ho van passar d’allò més bé.

Per acabar, els monitors i monitores estem molt contents dels nens i nenes que han vingut aquest any als nostres campaments, ja que han demostrat ser un grup molt responsable, cohesionat i respectuós. També els volem agrair que hagin participat a la nostra activitat perquè tots i cada un d’ells en són l’essència i sense ells no hauria estat possible. ■

ENTITATS [Esplai Mijac

COLÒNIES D’ESTIU 2014 Aquest any les colònies d’estiu van ser tota una odissea. Tan bon punt vam arribar a Granollers de Rocacorba vam esbrinar que estàvem a la illa de Troia i que tots nosaltres formàvem part de la tripulació d’Odisseu.

L

luny de l’obra clàssica d’Homer, el nostre objectiu no era tornar a Ítaca, sinó trobar primer Odisseu i després reprendre el camí cap a la nostra pàtria.

Després d’haver reparat de nou el vaixell, ens posàrem en marxa a la recerca del nostre capità. Tots junts vam emprendre un llarg viatge ple d’aventures i perills tot navegant per la Mediterrània. Grans tempestes assotaren la nau ja que Posidó, el rei del mar, no volia que trobéssim Odisseu i això feia que dia rere dia arribéssim a diferents illes on els seus habitants ens posaren petits entrebancs per allunyar-nos d’Odisseu. Aquest fou el cas del gran cíclop Polifem, que ens va retenir a la seva illa i no vàrem aconse-

guir escapar-ne sense l’astut de tots els tripulants.

No tot foren obstacles: la deessa de la saviesa, Atenea, ens protegí de tots els perills que els diferents personatges ens presentaven; la maga Circe ens Al porxo de la casa de Colònies de Granollers de Rocacorba ajudà amb les coordenades per arribar Finalment, després de viure fatigoals Inferns on, gràcies a l’endeví Tirè- ses però emocionants aventures, sies, trobàrem la resposta d’on era aconseguírem trobar Odisseu i reprenOdisseu; i, fins i tot el mateix Odisseu dre de nou el viatge de retorn a la nosens feia arribar palpitants missatges tra llar gràcies a l’ajut d’alguns persoper saber la manera d’actuar davant natges i, sobretot, de l’incentiu i consd’alguns d’aquests éssers imaginaris. tància de la nostra gran tripulació. ■

5% dte.*

LLUM · AIGUA · AIRE CONDICIONAT · CALEFACCIÓ

en reparacions, instal·lacions elèctriques canvis de caldera, aire condicionat i muntatges d’energies renovables... * Presentant aquesta publicitat

Tel. 682 420 503 - jmdepalol@gmail.com - www.jmdepalol.com

pDS_9

ENTITATS [AV Sarrià de Baix

BERENAR DEL SOCI

E

l dia 6 de juny de 2014 va tenir lloc a la placeta de la Font la 7ª Festa de l’Associació, amb degustació de coca i cava per als assistents, començant així la temporada d’activitats d’estiu. Un ambient distès i música d’ambient van acompanyar l’activitat, on es va poder gaudir d’una estona de tertúlia i de la possibilitat de fer nous socis entre els nostres veïns i veïnes. ■

EXCURSIÓ A NÚRIA

E

l diumenge dia 15 de juny de 2014 la nostra associació va organitzar una sortida a la Vall de Núria. Vam esmorzar a Ribes de Freser i vam pujar a dalt amb el cremallera. Allà vam poder visitar el santuari, el centre d’interpretació i les sales d’exposicions. Vam poder anar també amb el telecabina fins a l’alberg del Pic de l’Àliga, culminant la jornada amb un dinar tipus buffet al restaurant. Malgrat la temperatura fresca i el vent, va ser una excursió molt reeixida i amb una bona participació. ■

10_pDS

ENTITATS [AV Sarrià de Baix

REBUDA DE LA FLAMA DEL CANIGÓ

E

l dia 23 de juny, revetlla de Sant Joan, la Flama del Canigó va arribar a Sarrià, on les entitats la vam rebre de mans del nostre alcalde. Es va fer la lectura del manifest i l’encesa dels fanalets. Els gegants van acompanyar l’acte, que es va tancar amb el Cant dels Segadors per part dels assistents. ■

SOPAR DEL SOCI

E

l dia 2 d’agost va tenir lloc el tradicional sopar del soci, inicialment previst al carrer Josep Pallach, però que a causa del mal temps es va haver de portar a terme a l’edifici del Coro. Es va poder degustar un bon assortit d’embotits amb pa amb tomata i amanida, com sempre gratuït per als nostres socis. Després del sopar, els assistents vam tenir l’ocasió de ballar amb la música del DJ Giro.■

Fotos AV Sarrià de Baix

cal flequer

FLECA-PASTISSERIA Des de 1896

• TORTELLS • BUNYOLS • COQUES

Obert cada dia Av. de França, 21 - Sarrià de Ter Botiga: 972 173 412 Oficines: 972 594 283 info@calflequer.com

pDS_11

ENTITATS [Ràdio Sarrià

Neus Mercader

31a FESTA RÀDIO SARRIÀ Rosa Soler

El passat dia 12 de juliol vam celebrar la 31a edició de la Festa de la Ràdio, una festa que és més que una festa d’una entitat i que s’ha convertit en una cita imprescindible de l’estiu per a molts sarrianencs.

U

na festa en què no només hi participem els col·laboradors en actiu sinó que també compta amb la participació desinteressada d’aquells companys que, pels motius que siguin, ja no tenen temps per dedicar a la ràdio, però que tenen anotat al calendari aquesta data, i que any rere any aporten el seu granet de sorra perquè la festa arribi a bon punt; uns al matí, preparant l’embotit mentre els altres munten les taules i cadires a la plaça; i a la tarda, preparant la barra i començant a coure la carn....

I no només els col·laboradors; també alguns veïns de la plaça Emilia Xargay i carrers propers, que sempre vénen a oferir el seu ajut. És el que té la ràdio: t’enganxa de tal manera que, encara que no hi siguis, has de tornar.... i la festa és una bona oportunitat de mantenir el contacte amb les ones.

Aquest any potser no hem arribat al nombre de participants d’altres anys: ja se sap, la crisi, que hi ha moltes altres festes i ens hem de repartir entre totes...., però encara i així hem estat cap uns dos-cents sarrianencs els que hem pogut gaudir del sopar a l’aire lliure (el bon temps ens va acompanyar, al final !!!) i tot seguit del ball amb “Notes d´Or”. I enmig de tot plegat, l’entrega del trofeu al Mèrit Cultu-

12_pDS

ral i Social de Sarrià de Ter, que aquest any els col·laboradors vam decidir que havia de recaure en la persona de l’Esteve Pineda, col·laborador durant molts anys de la ràdio, a la tertúlia del dilluns, i que sempre era uns dels primers a oferir-se per ajudar a preparar la festa i un dels més matiners: el teníem sempre a les 8 en punt del matí, acompanyat del seu bon amic Salvador Tixis, la mateixa persona que va escriure les paraules tan emotives que vaig llegir al fer l’entrega del trofeu a títol pòstum a la seva dona, la Conxita, i als seus fills i família. Et trobarem a faltar Esteve ....

I uns dies més tard, el dijous 17 de juliol a la nit, per concloure les activitats dedicades a la commemoració d’aquest 31è aniversari i en col·laboració amb l’Ajuntament de Sarrià de Ter, a la piscina municipal va tenir lloc la segona edició del “chill-out”: una festa que va ser tot un èxit, i que va comptar amb més de 200 participants, que vam aprofitar el bon temps per fer una capbussada a la piscina, mentre escoltàvem les cançons que el grup

“Buena Onda” va interpretar al llarg de la nit. Nit que, amb un èxit assegurat com aquest, de ben segur que repetirem l’any que ve. ■ Fotos: Ràdio Sarrià

ENTITATS [Ràdio Sarrià

ESTEVE PINEDA

Si us hem de parlar de totes les activitats que va fer al llarg de la seva vida, ompliríem hores i hores parlant d´ell i donaria per més d’un llibre…. Per tant, farem una breu pinzellada del que ha estat la seva vida.

La família de l’Esteve Pineda.

J

a de ben petit, quan només tenia 7 anys i abans de la Guerra Civil, ja va començar a participar als Pastorets. Va ser als Salesians, que en aquells moments era l’únic lloc on es representaven: lligat amb una corda passava per sobre de l’escenari d’un costat a l’altre fent d’àngel. Des de llavors va estar fent representacions cada any per les festes de Nadal. Primer com a estudiant amb altres companys de l’escola, i més endavant, ja més gran, com a exalumne.

Un cop casat va venir a viure a Sarrià de Dalt: i van arribar els fills, dos, en Joan i en Carles. I amb Mn. Isidre ja varen formar una companyia de teatre, que representava les seves obres en una sala petita del col·legi Paulí Torras; l’esclat, però, va ser quan va arribar Mn. Domingo, gran entusiasta del teatre que va proposar fer un espai gran: així va néixer i es va construir el Centre Parroquial, el lloc on a més de poder veure cinema, també es representava teatre. Allà hi va ser com a primer actor, amb l´ajut de dues grans apuntadores: primer la Victòria i en els darrers anys la seva dona, la Conxita. La nineta dels seus ulls va ser un sainet que

portava per títol “Per no entendre el castellà”, una peça que originàriament durava 30 minuts però que, juntament amb el seu germà Jaume, la feien durar una hora i mitja… en aquesta peça, en Jaume i ell feien una operació a l’avi Tom, en la qual li treien una “paletilla” de vaca de l’esquena…

Anys i més anys participant no només com a actor, sinó també com a membre de la Junta del Centre Parroquial, així com a la Comissió de la Cavalcada de Reis; també, és clar, com a col·laborador a Ràdio Sarrià, on participava a la Tertúlia dels dilluns.

El diumenge 21 de desembre del 2011, al Diari de Girona van publicar una entrevista amb ell amb un encapçalament que deia “No hi ha registre, però costaria trobar algú que faci més anys que actuï als Pastorets que l’Esteve Pineda”, que en aquells moments tenia 87 anys i feia 80 anys que pujava als escenaris en aquestes dates tan entranyables. Entre altres coses, també deia a l’entrevista que la seva intenció era deixar-ho aquell any, que un es va fent gran i ja no era el mateix, que quan el dimoni li anava al darrera que ja quasi l’atrapava, i volia plegar abans que això passés…

Rosa Soler entrega el premi a títol pòstum a la Conxita, dona de l’Esteve Pineda.

El Centre Parroquial li va dedicar una placa que li va entregar l’alcalde d’aquesta població a l’última representació de l’any 2012, amb la dedicatòria: “Per la seva trajectòria a les Arts Escèniques”; també n’hi ha una altra a l’entrada de la porta de l’escenari del Centre Parroquial.

Per això, per tot el que ha representat al llarg de la seva vida, com a actor i com a persona, el premi al mèrit cultural d’aquest any, in mèmoriam, és per a l’Esteve Pineda, que recull l’altra nineta del seus ulls, la seva dona, la Conxita. ■

pDS_13

ENTITATS [Cantaires de Sarrià

Dins l’església de Sant Julià de Ramis, el dia de la vellesa. Foto Cantaires

ANEM AVANÇANT Mª Rosa Ferriol i Mª Dolors Xargay

Aquest any pels cantaires ha estat molt complet i variat, a més de les representacions habituals com a coral s’ha inclòs en el repertori noves fites com: el teatre musical i “Cantem en llibertat”.

A

ixò representa molta dedicació i assajos i ens omple d’experiència, d’il·lusió i de satisfacció.

Els concerts de Sarrià de Ter, Sant Julià de Ramis i Medinyà ens són familiars i propers a nosaltres pel fet de retrobar-nos en cada festivitat i així poder consolidar els lligams d’amistat i convivència amb la gent del poble.

La posada a escena d’una obra de teatre suposa una gran tasca, però tots plegats formant equip el dia 22 de març vàrem actuar de nou a la Cellera de Ter i el dia 23 a Medinyà. ¡¡ I no parem!! Ja que el dia 22 d’abril, tal com ens van demanar, fem una sinopsi de l’obra musical “Els maldecaps del Sr. Qualsevol” a la biblioteca “Emilia Xargay” i coincidint amb la vigília de Sant Jordi vàrem repartir al

14_pDS

final de l’actuació una rosa a cada un dels assistents.

Arriba el 3 de maig, un gran dia pel nostre company Lluís (el casament de la seva filla Gloria a la catedral de Girona), se’ns proposa cantar a la celebració i ho tirem endavant. ¡ Fantàstic! ¡Un dia per recordar!

No oblidem la festa de la vellesa, com cada any, el mes de juny ens trobem una vegada més per cantar el concert a l’església de la Misericòrdia.

Aquest 1 de juny va ser molt intens perquè a l’acabar ja ens esperava l’autobús per anar a la Jonquera i retrobar-nos amb més de 400 cantaires de diferents pobles de les comarques de Girona per commemorar el Tricentenari dels fets de 1714, sota el lema “Cantem en llibertat”, un passeig per la història de Catalunya des de l’Edat mitjana fins als nostres dies en

textos, cançons i poemes.

Continuem avançant: 8 de juny, missa i concert a l’església de Sant Julià de Ramis, en el dia de la vellesa, i 22 de juny al matí a Girona, cantada a les escales de la catedral i a la Rambla i a la tarda representació del concert a l’auditori amb totes les corals participants.

Va ser fabulós! L’objectiu de “Cantem en llibertat “ és contribuir a la persistència del patrimoni musical i de la identitat catalana a través del cant coral fent memòria d’uns fets molt significatius.

Finalment tenim el goig d’anunciar que l’obra de teatre “ Els maldecaps del senyor Qualsevol”, la 8a representació, va tenir lloc el dia 30 d’agost a Girona a les 21.00 hores, al pati de les magnòlies de l’antic hospital de Santa Caterina, dintre del festival FITAG. Bona música. ■

ENTITATS [Cantaires de Sarrià

CANTEM EN LLIBERTAT Ernest Penalba

L’agrupació coral de les comarques gironines es va proposar la celebració del tricentenari de l’11 de setembre de 1714 com quelcom molt especial, mitjançant un concert participatiu obert a totes les corals que hi volguessin participar, es va fer una crida amb molt d’èxit ja que una vintena de corals (“Els cantaires de Sarrià” inclosos) i uns 500 cantaires estaven disposats a participar de l’esdeveniment.

A

mb argument i concepció històrica a càrrec d’Irene Llongarriu, i direcció tècnica de Carme Cornellà, Clara Benet, Montserrat Casanova i Irene Llongarriu, es va començar a posar fil a l’agulla. Mica en mica i després de diverses reunions amb directors i responsables de les diferents corals es va fer un programa de repertori, assajos i concerts, repartits en tres blocs corals i un bloc comú. La primera trobada va ser el dia 26 d’abril a Quart, on totes les corals portàvem apreses les cançons, va ser tot un dia d’assajos. El dia 1 de juny a la Jonquera, a part de l’assaig del matí, es va fer a la tarda un concert al pavelló d’esports, una mica

informal però va ser el preludi del gran dia que va arribar el 22 de juny, primer al matí a les escales de la catedral i després a la Rambla, on uns 200 cantaires vàrem fer una mica de tastet del que seria el concert de la tarda a l’auditori. I a les sis en punt va començar l’espectacle, sota la direcció de Francesc d’Assís Pagès, l’acompanyament al piano de Marc Mas i la narració de l’actor David Planas, es va anar fent un repàs dels últims tres-cents anys de la història de Catalunya. El grup sarrianenc de música tradicional “Els Groullers” va començar en formació de Cobla de tres quarts amb folre (formació anterior a l’actual cobla), amb una peça de benvinguda, el van seguir tretze cançons més entre les quals

cal destacar “El cant dels ocells”, “Evocació al Pirineu”, “L’estaca”, “Què volen aquesta gent”…o la més emotiva, “L’Empordà”, i finalment i ja per acabar es va cantar “Els segadors” acompanyats de tot el públic assistent. Val a dir que les sardanes que es van cantar varen estar ballades per la colla sardanista de Cassà de la Selva “Mans amigues”.

Cantem en Llibertat, el mateix nom ho diu. Cantar és un sentiment molt especial, de reconeixement mundial i la llibertat és un dret de les persones. En aquesta ocasió ha estat la celebració del tricentenari dels fets de 1714, on amb un tomb per la història dels últims segles hem fet un repàs de la música catalana. Salut i música, ■

pDS_15

ENTITATS [Amics dels Gegants

GEGANTS DE FESTA EN FESTA Amics dels Gegants de Sarrià de Ter

Ens podeu posar falta. Al número anterior d’aquesta revista no hi va haver crònica gegantera. Per la nova periodicitat quadrimestral i per correspondre als mesos de més baixa activitat, vam preferir esperar al número actual i fer un resum de tot el que hem corregut fins ara.

Josep M.Sansalvador amb Montserrat Fontané, mare dels germans Roca.

L

a temporada 2014 es va iniciar ben aviat, com cada any, participant en el seguici de la Cavalcada de Reis. Els nostres grallers i timbalers hi van posar banda sonora i van col·laborar a la màgia d’una nit ben especial. Una mica més tard (també sense gegants ni capgrossos) vam ser presents a la rua de Carnestoltes, acompanyant la cercavila fins al pavelló municipal, on va tenir lloc la lluïda desfilada de disfresses.

La temporada pròpiament gegantera es va iniciar a Fornells de la Selva, el mes d’abril. La trobada bicomarcal

16_pDS

Giroestany ens va permetre passar el relleu als fornellencs, després de la celebració que l’any 2013 va tenir lloc a casa nostra. Com és habitual, hi van ser presents les colles de les dues comarques i la vetllada va acabar amb un multitudinari ball de gegants molt assajat. Tres setmanes més tard, a primers de maig, seguint avall el curs del Ter, vam poder assistir a la trobada gegantera de Celrà, on vam poder constatar la bona salut de la seva faràndula després de la reconstrucció a la qual va estar sotmesa. Una setmana després, a Sarrià se celebrava la Fira Comercial de Primavera, emplaçada al

passeig de Capellades. També vam serhi presents, enmig de parades i activitats que mostraven el dinamisme del comerç sarrianenc.

El primer diumenge de juny vam ser fidels al compromís amb l’Homenatge a la Vellesa, tot i que a Olot s’hi commemorava el 125è aniversari dels seus gegants i era seu de la Vila Gegantera Gironina. Un any més, vam recollir els assistents a la sortida de missa, vam acompanyar-los al pavelló i vam cuidar-nos de servir un bon dinar. També el mes de juny vam ser presents a l’arribada a Sarrià de la Flama del Canigó, que es va distribuir a

ENTITATS [Amics dels Gegants

Plantada davant el restaurant Roca a Taialà.

amics de Caixa de Trons ens havien convidat a la seva trobada anual, que va ser un èxit de participació de públic i colles. La senyora Montserrat Fontané, mare dels germans Roca, no va voler perdre’s l’ocasió de fotografiar-se amb en Cinto i la Sortida a Viladesens.

Maria. Caixa de Fotos: Amics dels Gegants de Sarrià de Ter Trons, que va néixer com a grup de les associacions de veïns dels dife- percussió, ens van comunicar una notírents barris i la vam dur fins a Cornellà cia excel·lent: per Fires de Girona dispodel Terri per encendre el seu monumen- saran d’una parella de gegants que vintal Foc de Sant Joan. drà a engrandir la família.

Si la revetlla de Sant Joan la vam De festa en festa, vam arribar a poder passar a Cornellà, la de Sant Pere Salt i també vam ser presents a la cita la vam poder viure a Taialà. Els nostres de la seva festa major. La cercavila pel

poble va ser ben concorreguda i animada. Vam fer ballar els gegants davant aquella formidable factoria cultural que és la Coma-Cros.

A primers d’agost ens van convidar a Bescanó, a una trobada matinal que ens va permetre estrènyer llaços amb la xarxa gegantera d’aquest tram del Ter. Tant saltencs com bescanonins ens havien de tornar la visita per la nostra trobada, però de vegades les coses no acaben resultant com hom desitja.

La crònica d’aquests mesos acaba a l’empordanès indret de Palau de Santa Eulàlia. A finals d’agost celebren la festa i no hi fallen mai els gegants.

La cercavila uneix els dos nuclis del poble i els veïns ofereixen una magnífica acollida. A partir d’aquí, ens toca agafar força per encarar la festa major de Sarrià de Ter i tota l’activitat gegantera que s’hi concentra. En tindreu notícia al pròxim número. ■

REPARACIONS - INSTAL·LACIONS

AIGUA - LLUM - GAS CALEFACCIÓ GAS NATURAL I ELÈCTRICA - CANVI DE CALDERES

Tel. 972 170 252 - mòbil 607 268 968

c/ Major, 146 - Sarrià de Ter - Girona - jcomasllado@hotmail.com

pDS_17

ENTITATS [Dones més que mai

Foto de grup davant l’edifici modernista de les caves Codorniu.

CAVES CODORNIU

Joana Rosdevall

Mal anomenat “champany” durant molts anys, ja que aquesta denominació pertany a la comarca de la Champanya Francesa; retornem a cadascú el que és seu i passegem per tot el món amb molt d’orgull el nostre apreciat nèctar de denominació “Cava Català”.

S

i als magnífics caldos que s’elaboren a la nostra terra hi afegim que normalment estan ubicats en edificis modernistes que són una joia més del nostre patrimoni, no podem més que apropar-nos-hi. És per això que vàrem pensar que valia la pena visitar les “Caves Codorníu” (a Sant Sadurní d’Anoia), que són un exponent del bon cava i un molt interessant conjunt arquitectònic, en aquest cas de l’arquitecte Puig i Cadafalch, de principis del segle XX.

18_pDS

Férem el recorregut pels seus jardins i la bodega amb trenet, degut a la seva gran extensió. Degustàrem els seus caldos i qui va voler va poder adquirir-los a la botiga per gaudir-ne a casa.

A la sortida vàrem fer la foto de grup que sempre ens recorda que vàrem passar junts una diada agradable. Seguidament vam visitar Vilanova i la Geltrú, on vàrem fer un dinar a base de xatonada.

Després del parèntesi del dinar, vàrem fer una visita guiada al Museu Romàntic Can Papiol. Fou la casa pairal de Francesc Papiol i Padró, persona

molt influent, advocat i terratinent, diputat per Catalunya a les Corts de Cadis de 1812. La seva construcció data del segle XVIII (1790-1801). En morir sense descendència, la propietat va passar a les germanes, i per matrimoni a mans dels Torrent. El 1959 la diputació adquireix l’immoble i l’any 1961 s’inaugura com a museu.

Pensem que el dia va ser molt interessant i això ens anima a seguir buscant nous indrets que ens facin conèixer una mica més la nostra terra.

Fins a la propera. ■

ENTITATS [Centre Visitans

PASSEJADA AMB EL TREN TURÍSTIC DEL GIRONÈS Isabel Vidal i Solà

El Centre del Gironès va organitzar durant els dissabtes i diumenges del mes de juliol una divertida activitat per compartir amb família: descobrir durant dues hores i mitja els racons naturals més bonics de la Vall de Llémena viatjant en un trenet turístic.

E

l punt de sortida era al mateix Centre. El tren enfilà camí cap a Sarrià de Dalt, passant per Sant Medir i abans d’arribar al nucli de Cartellà, ens dirigírem cap a Montcal fins a les Gorgues de Canet d’Adri. Allà vam fer una parada de mitja hora per poder gaudir d’aquell paratge tan tranquil i on hi havia famílies banyant-s’hi o bé parant el sol (vam tenir sort uns i altres, el temps acompanyava).

Després del recés i un cop tots al tren, ens posàrem en marxa de nou per tornar cap a Sarrià. Sortint d’Adri, ens vam dirigir cap a Montcal, Sant Medir, Sarrià de Dalt i, finalment, al Centre de Visitants del Gironès.

Paga la pena que aprofiteu una iniciativa tan encertada com aquesta per conèixer o bé recordar entorns que potser feia temps que no visitàveu i que tenim tant i tant a prop de casa nostra. ■ Davant el Centre de Visitants, a Sarrià de Ter

Les gorgues de Canet d’Adri

pDS_19

cultura ÀREA DE CULTURA: TEATRE, HISTÒRIA, BIBLIOTECA, EXPOSICIONS Sergi Torrentà, regidor de Cultura. Cristina Vicedo. Anna Sala. Presen Serrano

LES NITS DEL CORO

“MAXT D’IMPROVITZACIÓ” i “A PORTA TANCADA” es Nits del Coro del mes de maig van oferir dos espectacles teatrals ben diferents. En primer lloc, el dia 8 de maig, el petit escenari del Coro va reunir un bon equip d’actors i actrius per gaudir d’una divertida sessió de matx d’improvisació. Un excel·lent exercici teatral en què tant els actors com el públic s’ho passen d’allò més bé.

El dia 22 de maig, en canvi, la proposta va ser una lectura dramatitzada “A porta tancada” a càrrec de la companyia Rapsòdia Veus Literàries, basada en l’obra de Jean Paul Sartre, que feia incidència en el fet que la mort forma part de la vida i per tant resulta oportú mirar-ho com un acte de confiança. L’obra de Sartre en aquest cas s’ha teatralitzat fins a un cert punt per intentar donar-li un oreig de vis còmica. L’espectacle plantejava que el fet de viure o no en un infern depèn realment de nosaltres i de les relacions que establim amb els altres. ■

L

Un moment del matx d'improvisació

La companyia Rapsòdia Veus Literàries en un dels moments de l’espectacle “A porta tancada”

20_pDS

CULTURA

“ENFILA S.A.” LES ESTAMPADES La companyia gironina de dansa aèria i clown “Les Estampades”, amb el seu nou espectacle "Enfila, S.A." i més de 150 espectadors, va cloure la quarta temporada de les Nits del Coro. quest cicle de cafè-teatre consolidat que organitza l'Ajuntament de Sarrià de Ter i que el dia 5 de juny, a les 10 de la nit, va reunir un nombrós públic a la placeta de la Font, a l'exterior de la Cafeteria del Coro, on durant tota la temporada en un petit escenari s'han dut a terme tots els espectacles programats per l’Associació Gironina de Teatre i pel qual han desfilat més de 600 espectadors en la seva quarta temporada .

“Enfila, S.A.” ens mostra com la vida passa i tot canvia, però les històries sempre queden en el record. És la història de dues dones dels anys cinquanta que treballen en una fàbrica tèxtil. Entre fils i bobines, i amb el soroll i l’olor de les màquines, hi creixen, hi treballen i hi teixeixen les seves històries de vida. Dues històries que són ben diferents per a cada una de les protagonistes.

Amb aquest espectacle el grup vol recordar els oficis d’abans i fer homenatge a totes aquelles dones que van treballar a la fàbrica Coma i Cros de Salt, i que en els moments difícils no van trencar el fil de la seva vida.

“Les Estampades” és una companyia que neix l’any 2010, de les arrels de la cia Deambulants, i està formada per Berta Escudero, Mariona Moya i Paula Radresa, tres artistes multidisciplinàries apassionades per les arts de carrer. Formades en diferents disciplines artístiques com la dansa aèria, el circ i el clown, uneixen els seus coneixements per investigar en noves formes escèniques. Afincades a la Factoria Cultural Coma-Cros de Salt, parteixen del treball físic i la investigació corporal per desenvolupar la seva feina, una fusió entre dansa contemporània i les tècniques aèries, per intentar conquerir tot allò que queda per damunt seu. En la seva trajectòria destaquen l’actuació a la Fira del Circ de la Bisbal, la Mostra d’Igualada, l’espectacle inaugural dels Special Olimpics a Figueres, la inauguració del Bosc de la Pineda de Mariscal, l’espectacle inaugural de la nau Cosentino a Lyon, i la participació com a artistes residents a la Sala Royale. ■

A

Espectacle Enfila SA a la placeta de la Font

pDS_21

CULTURA

BIBLIOTECA EMILIA XARGAY

EL MES DE LA PREHISTÒRIA A LA BIBLIOTECA EMILIA XARGAY El passat mes de maig la biblioteca E. Xargay va decidir dedicar-lo a conèixer i saber més de la prehistòria. Sota el títol Viatja a la prehistòria amb la biblioteca vam muntar exposicions, activitats, tallers i sortides que giraven entorn el món de la prehistòria.

Visita amb la biblioteca a les coves de Serinyà

l mes es va iniciar amb una exposició temàtica sobre el món de la prehistòria. Aquesta exposició incloïa llibres, contes, novel·les, DVD, ... tant per a adults com per a infants, que ens parlaven i tractaven de la prehistòria des d’àmbits molt diversos: històric, literari... Aquesta exposició comptava també amb alguns plafons explicatius especialment destinats al públic infantil.

Els dissabtes en família del mes de maig vam dedicar-los a difondre a través de contes i tallers la prehistòria als nens/nenes. Així les noies de Triumvirat van venir a la biblioteca a explicar-nos la història d’en Roc el prehistòric a la recerca del foc, on a través de la història d’en Roc vam poder entrar en el món de la prehistòria i vam poder saber com vivien, què menjaven, com caçaven i fins i tot com feien foc els homes prehistòrics. I vam acabar la sessió amb un taller de manualitats on els nens van poder fer el titella d’en Roc. Les activitats de la biblioteca relacionades amb la prehistòria, però, van anar continuant i així va ser com durant tot el mes els nens del nostre club de lectura, exploradors de contes, van lle-

E

22_pDS

gir el llibre de Geronimo Stilton La era glacial ambientat també en la prehistòria i els prehistòrics. I quina millor manera que treballar el llibre que havíem llegit que desplaçant-nos fins a un lloc on es poden veure i conèixer de primera mà les restes arqueològiques que ens expliquen la vida en l’època prehistòrica com són el Parc de les Coves Prehistòriques de Serinyà.

Així, doncs, des de la biblioteca vam organitzar una sortida amb pares, nens i nenes del club de lectura, i no només del club de lectura perquè estava obert a tothom que s’hi volgués apuntar, fins a les Coves Prehistòriques de Serinyà.

Allà la Cristina i la Neus ens van fer una visita guiada per cada una de les coves que allà s’han trobat i que són visitables: la de Mollet, la del Reclau Viver i la de l’Arbreda. Vam poder veure no només com es vivia dins les coves sinó també com s’excava una cova, ja que la cova de l’Arbreda és un exemple molt visual de les tècniques arqueològiques que es fan servir avui en dia en les excavacions arqueològiques de prehistòria.

Una vegada feta la didàctica visita i visualitzat el documental que es projecta, vam tenir l’oportunitat de poder realitzar i veure alguns dels tallers que es fan pels nens i a través dels quals ens podem apropar una mica més a la prehistòria.

Així, els nens van poder fer de prehistòrics per un dia pintant les parets de les coves; van

poder veure com es caçaven els animals a la prehistòria i practicar com de difícil era el tir amb arc; van aprendre la importància del descobriment del foc i la manera com feien foc a la prehistòria i finalment van conèixer les eines que tenien i com les treballaven per poderles fer servir per caçar, matar i menjar els animals.

Va ser una visita molt interessant tan pels nens com pels pares que ens van acompanyar en aquesta sortida a Serinyà. És un lloc en què hi ha una part de la nostra història, que el tenim molt a prop i que és bo de conèixer i de visitar. I donat l’èxit i l’interès mostrat per les famílies, no serà la primera ni l’última vegada que n’organitzarem una, d’aquestes sortides.

Va ser doncs amb aquesta visita que vam tancar i concloure el mes dedicat a la prehistòria. Una iniciativa que des de la biblioteca hem valorat positivament ja que ens va permetre donar a conèixer una part del nostre fons i vincular-hi algunes de les activitats lectores que fem des de la biblioteca.

Per conèixer les activitats que realitzem us emplacem a visitar la nostra pàgina web:http://www.bibgirona.cat/biblioteca/s arria-de-ter o bé a seguir-nos a través del facebook i del twitter. I si teniu ganes que us avisem quan fem una activitat també ens podeu fer arribar el vostre e-mail i puntualment rebreu notícies nostres.■

CULTURA

LA COOPERATIVA CENTRE CÍVIC

EXPOSICIÓ DE PINTURES DE ROSA DACHS I PEITIVÍ

Durant el mes de maig el Centre Cívic la Cooperativa de Sarrià de Dalt acull l’exposició de pintures de Rosa Dachs i Peitiví.

“DESPERTARS” través d’aquest nom suggeridor, l’autora ens permetrà endinsar-nos cap a un univers únic i personal.

Utilitzant dues tècniques, l’oli i el llapis de colors, ens mostra una visió captivadora, on prenen especial importància la vivacitat dels colors, les tonalitats canviants, que es difonen gradualment, per il·lustrar espais diàfans o petits detalls que treu de l’anonimat. És en les teles on plasma la serenitat de la seva pinzellada ferma, segura i plena de vida, dins unes pintures figuratives.

I és a través de la obres realitzades en llapis on deixa la seva empremta més íntima, creant ambients impossibles, manipulant la realitat, per aconseguir a través dels matisos l’harmonia poètica. No escatima

A

detalls, es detura per elaborar uns ambients eloqüents, carregats de llum, de color, on la il·lusió arrabassa espai a la monotonia.

Ens proposa entretenir-nos amb una visió panoràmica, elegant, i deixarnos portar per aquestes pintures lliures, però mesurades, sense deixar-se sotmetre, ni arrabassar, els límits de les exageracions. Ens convida a realitzar una lectura diferent, recolzant-nos

en un passeig suggerent per aquests mons únics i diferents, on prenen vida tots i cada un dels elements que componen els quadres.

Descobrim una artista polifacètica que, darrera hores de treball, agermana amb destresa les paraules amb la pintura dins una mateixa obra, introduint un joc on cada element guarda el seu lloc, alhora que interfereixen en un punt en comú. ■

pDS_23

CULTURA

L’historiador Ramon Riera va conduir el cicle Conèixer història a la sala del Coro.

TRICENTENARI 1714-2014

“CONÈIXER LA HISTÒRIA” L’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Sarrià de Ter, amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, s’ha sumat als actes de commemoració del Tricentenari del 1714 i ho ha fet amb l’organització d’un cicle que amb el títol “CONÈIXER LA HISTÒRIA” ha volgut aportar una mica més d’informació per saber, entre altres coses, què érem els catalans, què som i sobretot què hem de ser, quin futur volem. ntendre l’esperit de resistència davant l’adversitat o l’intent d’anorreament de la nostra identitat nacional i de la nostra cultura, per comprendre el profund sentit de llibertat que mou avui la societat catalana. Els diferents actes inclosos en el cicle es van portar a terme del 16 de maig al 4 de juliol i van voler abraçar els punts de vista més diversos. Història i literatura, però també activitats de caire més lúdic com l’Hora del Conte o els Dissabtes en família, van convidar a participar-hi a petits i grans.

En primer lloc es van programar 4 conferències agrupades sota el títol “Dels segadors als vigatans. La fi de l’estat català”, a càrrec de l’historiador sarrianenc Ramon Riera, que es van

E

24_pDS

desenvolupar de manera dinàmica i amena, amb tot de detalls rigorosos i referències quotidianes de la Catalunya dels segles XVI i XVII. La Guerra de Successió, els fets de 1714, el posicionament i actitud de la ciutadania i de les classes dirigents del moment, però sobretot l’entorn polític que ho propicià tot, són els eixos vertebradors de les conferències celebrades al Coro.

A la primera de les xerrades, que va tenir lloc el 16 de maig, es va abordar el període que va de l’any 1599 al 1652. En Ramon Riera féu una introducció a la Catalunya de l’època que aleshores estava immersa en la Corona d’Aragó i els estats itàlics que també la integraven. Sense oblidar les diferències conceptuals entre Castella i Catalunya que ja suposen un antece-

dent de l’antagonisme que ha subsistit al llarg dels anys. La guerra dels Segadors i la caiguda de Barcelona, en el primer gran setge que va patir la capital en època moderna, són els altres apunts històrics tractats en aquesta primera conferència.

En la segona celebrada el dia 30 de maig estem ja davant el final de la guerra dels Segadors i les conseqüències que per a Catalunya i la decadent Monarquia Hispànica va tenir la mal anomenada Pau dels Pirineus.

S’explicaren els conflictes intermitents que van inquietar el Principat fins a la fi de la branca hispànica dels Àustries. I es donaren les claus per entendre el que seria l’autèntica primera guerra mundial: la guerra de Successió Espanyola.

CULTURA

Les darreres sessions, celebrades els dies 13 i 20 de juny, varen centrarse en el període comprès entre el 1711 i el 1714, en els fets bèl·lics del darrer tram de la guerra de Successió a Catalunya. En Ramon Riera ens va fer un relat acurat del que va significar aquell llarguíssim setge per a la població de Barcelona, la fam, les malalties, l’extraordinari exemple d’organització dels diferents gremis per a la defensa de la ciutat i els diferents posicionaments de la classe dirigent i política, dels civils i militars que defensaren acarnissadament una ciutat que només va poder ser doblegada per la imponent desigualtat entre defensors i atacants. Finalment, i a partir de la derrota el 1714, l’historiador sarrianenc va fer una introducció de la brutal i despietada repressió que el rei Borbó va infligir als ciutadans catalans.

Un exemple d’aquesta repressió fou la del general Josep Moragas, nascut a Sant Hilari Sacalm, que després de la caiguda de Barcelona es va acollir a les capitulacions del castell de Cardona, l’últim reducte de la resistència a l’interior del país. El general Moragas va intentar fugir cap a l’illa de Mallorca que encara resistia, però fou detingut el 22 de març de 1715, torturat i jutjat i finalment executat el dia 27 del mateix mes de març de 1715. Al general Moragues no se li reconegueren els honors militars, i descalç i amb camisa de penitent, fou arrossegat viu pels carrers de Barcelona per un cavall fins a arribar al patíbul, on fou executat, decapitat i esquarterat. No content amb això, Felip V ordenà que es fiqués el seu cap din-

tre d’una gàbia de ferro i que fos penjada al Portal de Mar per a escarni públic. I allà va romandre durant dotze anys malgrat les súpliques de la seva vídua.

La Biblioteca Emília Xargay va dedicar també dos dels seus DISSABTES EN FAMÍLIA de maig i juny al Tricentenari. El taller “La revolta dels sabors”, de Tramoia Produccions culturals, va proposar experimentar tota una revolució amb la introducció de nous productes culinaris que van arribar d’Amèrica com el tomàquet, les mongetes, el cacau, la vainilla… Una autèntica experiència sensorial i literària per descobrir olors, formes, textures, colors i sabors de la mateixa manera que es va viure a la Catalunya de finals del segle XVIII. “1714 Xarcuters…som-hi!!!”, l’altre Dissabte en família que va tenir lloc el dia 7 de juny va oferir un espectacle participatiu de Núria Clemares que combinava la narració amb les titelles que recreava la vida d’una barcelonina que demanava voluntaris per formar la Coronela i protegir la ciutat. L’HORA DEL CONTE es va sumar també a la commemoració del Tricentenari amb una sessió de rondalles catalanes a càrrec de Joan Boher i els seus “Contes 1714”.

Tancava el cicle l’actor Oscar Intente de la companyia “Inútils mots” que va oferir el dia 4 de juliol l’excel·lent recital poètic “Hem escollit”. Un recull poètic sobre el que han dit al llarg del

Dissabte en família a la Biblioteca.

temps els nostres poetes del seu propi país. El seu va ser un passeig pels anhels i somnis projectats cap al futur, amb veu profunda de vegades vibrant, de vegades emocionada, resignada o irònica, però sempre amb paraules farcides de sentiment i d’intensa reflexió sobre la pàtria. Amb el compromís de lluita i de fidelitat a la llengua present a tots els poemes.

Des de Verdaguer a Enric Casasses, els poetes i també el poble amb els seus mots han fet possible la supervivència del país a cops de defensar la seva cultura, a cops de defensar la seva llengua.

“CONÈIXER LA HISTÒRIA” ha servit entre d’altres coses per revisionar aquests 300 anys de resistència de la nació catalana en tots els àmbits i per donar a conèixer l’autèntica epopeia que significà el setge, la defensa i finalment la derrota de la nació catalana el 1714. Uns fets històrics que només la derrota militar i la ferma voluntat dels guanyadors ha pogut rebaixar en l’imaginari col·lectiu com si hagués estat un simple acte de temeritat i rauxa. ■

PÀRQUING.NET NETEJA DE PÀRQUINGS Josep Chacón Sánchez c/ Llosas, 54 - 17840 Sarrià de Ter - Tel. 972 17 20 47 mòbil 696 99 21 30

www.parquingnet.cat

pDS_25

CULTURA

FESTIVAL BUTIRROCK Natxo Fajardo.

El passat 14 de juny es va celebrar la 18a edició de la Butirrock, un festival que s’està convertint en la veritable festa major del jovent de Sarrià de Ter, tota una tradició al poble. Organitzat per l’associació Apaga la Tele i després d’una aturada de diversos anys per indisponibilitat de la Font de Can Nadal, va tornar ja l’any passat amb més activitats a l’abast de tots els públics i totes les edats, sense oblidar les botifarres, el rock i les seves infinites variants i el seu aspecte reivindicatiu. inicià la jornada amb l’arrossada popular per dinar, cada vegada més nombrosa, i a primera hora de la tarda amb una de les principals novetats: activitat infantil organtizada per l’Esplai PL perquè la mainada també es sentís partícep de la diada. A les 6 de la tarda van començar els concerts amb problemes meteorològics que finalment ens van respectar. Com que Apaga la Tele és una fàbrica de grups emergents vam poder veure actuar els grups locals Extirpala, Anchord, Milenrama i Fi-asko; així com els grups convidats 13th Magic Skull de Palafrugell, Drink Hunters de Barcelona, Crim de Tarragona i Suzio 13 de Madrid. Unes bandes molt variades dins del gran ventall que ens ofereix el rock, des del rock’n’roll i el surf, fins al punkrock més canyero, passant pel hardcore melòdic o estils més ballables amb un toc més folk i celta.

El millor del festival, com cada any, és l’ambient que s’hi respira. Un ambient creat per generacions anteriors que s’ha anat mantenint i millorant amb l’esforç de tota la gent que ha passat per l’associació i que ha fet que sigui el més destacat per tots els assistents, des dels més joves fins als que han pogut assistir a les 17 edicions anteriors. Amb la col·laboració de les distribuidores que venen samarretes, música i altres tipus de material s’acaba de crear aquest ambient magnífic, lúdic i cultural a la vegada, d’un festival cada vegada més enfocat a Sarrià de Ter, als pobles del voltant i a tots els amants de la música i el modus operandi del do it yourself ■

S’

26_pDS

CULTURA [Festival Butirrock

pDS_27

CULTURA [El juego de Ripper

LLIBRES

El juego de Ripper ISABEL ALLENDE Àngel Garcia

na reputada astròloga de No és, val a dir-ho, una novel·la San Francisco prediu una policial a l'ús. La novel·la negra actual, onada de crims a la ciutat. la que més es ven i la que més de Amanda, filla de l'inspector moda està és la nòrdica, que a partir en cap de la policia, comparteix amb el del fenomen d'Stieg Larsson i la seva seu avi i un grup d'internautes de tot el trilogia Millennium ha donat pas a una món, el joc de Ripper, un joc de rol on fornada de bons escriptors com Asa line consistent a investigar els assassi- Larsson o Mari Jungsedt entre nats a l'antic Londres de Jack d'altres, però amb una trama al meu l'Esbudellador. Decidiran aplicar la lògi- parer fosca, freda i quasi tortuosa i un ca del joc als crims de San Francisco. xic mancada de sentiments. A l'altre L'inspector en fa cas omís de les extrem situaríem a Andrea Camilleri i investigacions de la seva filla, fins que el seu entranyable comissari Montalel cas prendrà un caire més dramàtic bano amb uns personatges que van quan Indiana, una atractiva bohèmia, més enllà de la trama. Allende, com exdona de l'inspector, sanadora, l'autor italià, ha preferit centrar-se en directora d'una clínica holística, espe- els personatges més que no pas en cialista en aromateràpia i mare l'acció, relegant-la a un segon pla o a d'Amanda, és segrestada. unes quantes pàgines finals. Amb tot, La novel·la té dues parts clara- és una bona novel·la policial i és, ment diferenciades. A la primera mei- sobretot, una bona novel·la d'Isabel tat, Allende ens presenta tots els pro- Allende.■ tagonistes explicant-nos el seu dia a dia, sense fer gaire cabal de les investigacions policials, que d'altra banda no aconsegueixen treure l'entrellat dels diferents crims que s'estan produint.

L'autora s'esplaia, com és habitual en ella, en la descripció de les rutines i dels sentiments dels actors, especialment amb els amors i desamors d'Indiana i en el personatge de Ryan, un exmilitar turmentat pel seu sabel Allende va néixer a Lima l'any 1942, passat. També d'Amanda i el filla de l'ambaixador xilè al Perú i neboda del seu avi, deixant una mica en malaguanyat president xilè Salvador Allenla foscor els altres jugadors de. Té una dilatada carrera com a escriptora i va de rol. A la segona meitat, el llibre pren un ritme més treestar guardonada amb el Premio Nacional de pidant, hi ha més acció i les Literatura de Xile l'any 2010 i el Premi Hans investigacions aportades Christian Andersen l'any següent. És membre pels jugadors de Ripper també de l'Acadèmia Estatunidenca de les Arts i adrecen el cap de policia pel les Lletres. Les seves obres s'han traduït a més de camí encertat per tal de restrenta-cinc idiomes i és considerada l'escriptora catar Indiana i enxampar viva més llegida en llengua castellana. l'assassí.

U

Isabel Allende, autora de la magnifica novel·la La casa de los espíritus, que tingué una més que discutible adaptació cinematogràfica, i que ha conreat també el gènere del relat curt amb llibres esplèndids com Los cuentos de Eva Luna, s'endinsa en aquesta ocasió per encàrrec de la seva editora Carme Balcells, en el gènere de la novel·la policial. De fet l'encàrrec era per fer, junt amb el seu marit Willie Gordon, especialista en novel·la negra, una història a quatre mans, però les diferents formes d'abordar la narració, paleses a l'obra, la van fer desistir de la tasca, tot i reconèixer que el seu marit la va orientar en alguns aspectes de la trama..

I

pDS_29

CULTURA [El Pla de l’Horta

Un llibre imprescindible Assumpció Vila

“Si aquest llibre serveix perquè aquells que el llegeixin coneguin millor el conjunt Monumental del Pla de l’Horta ens donarem per satisfets. I si a més serveix perquè valorin la importància del ric patrimoni històric d’aquestes contrades, ens haurà tocat, no en dubtin pas, la rifa.”

ls arqueòlegs Lluís Palahí i Josep M.Nolla s’expressen així en el pròleg del llibre sobre la vil·la romana del Pla de l’Horta. Una vegada feta la descoberta i l’excavació s’ha de donar a conèixer, publicitar-la fóra de l’àmbit científic. I aquí en teniu el resultat, un excel·lent llibre divulgatiu que contextualitza la vil·la a l’època i l’entorn. Hi trobareu referències al castell de Sant Julià de Ramis, a Girona, a les vil·les suburbanes de Vilablareix, de Sant Pau Birol (Bell-lloc) , de Montfullà, , però també de la pedrera de can Guilana, de la necròpolis , de l’aqüeducte, situats tots ells prop de la vil·la de Sarrià de Ter. La darrera descoberta, el torcularum, el celler on es premsava el vi, situa la vil·la com un gran centre productiu.

Com va comentar Lluís Palahí el dia de la presentació del llibre a peu de l’excavació, a mesura que s’investiga també es canvia el discurs, ja que quan es va trobar el dipòsit on es conduïa el vi des de la sala de premsat, a banda de muntanya, tot primer es va pensar en un dipòsit per conduir l’aigua de l’aqüeducte que

E

30_pDS

La presentació del llibre es va fer a la vil·la romana al Pla de l’Horta el 27 de juny.

Foto Ràdio Sarrià

transcorre enmig les antigues cases de Sarrià de Dalt.

Els arqueòlegs han situat a la portada i contraportada del llibre les dues descobertes recents més significatives: a la portada el luxós paviment opus sectile, que al seu entendre indi-

ca que el propietari tenia un alt nivell econòmic ja que moltes peces de marbre procedien d’Itàlia, i a la contraportada el signacolum, el segell de bronze amb el nom del propietari Decimus Caluidius Aurflianus.

Els pobles coneixen la seva història si aquesta s’estudia. I per èpoques tan reculades, de les que no es te documentació escrita, sinó gravada, cal excavar.

Permeteu-me recomanar el llibre com un dels imprescindibles a la biblioteca de tot sarrianenc. Per nosaltres és tot un luxe que s’hagi editat amb aquesta qualitat i nivell, i que els arqueòlegs, a banda de la seva feina en datar i interpretar les pedres i material que troben, pensin en educar i formar aquells, que allunyats de les aules universitàries, tenim curiositat per saber què es troba sota un aparent munt de terra.■

CULTURA

El Noucentisme Josep Brugada i Gutiérrez-Ravé

Sovint algunes etapes estètiques i culturals que han viscut algunes nacions han estat batejades amb els sufixos corresponents.

Així, la Itàlia del Renaixement hom la coneix amb l’apel·latiu de “quattrocento”; la pintura del segle XIX amb el nom de “ottocento”, la cultura del set-cents, “settecento”. En els paràmetres de la cultura catalana tot degué començar amb el “modernisme” i així, durant el segle XX, en l’àmbit de la nostra cultura, es van succeir altres “-ismes”, com el “noucentisme”; l’avanguardisme amb el cubisme i el surrealisme. Són en definitiva maneres de tipificar o d’anomenar alguns dels moments clau de la nostra cultura. En aquesta avinentesa ens hem de referir al “noucentisme”, que és una etiqueta que evidentment parteix del nom de “nou-cents”, és a dir, dels primers anys del segle XX. Retrat d’Eugeni d’Ors pintat per Ramon Casas.

l concepte de noucentisme va sorgir del pensament d’un filòsof i ideòleg de la vida barcelonina: Eugeni d’Ors (Barcelona 1881-Vilanova i La Geltrú, 1954). L’estètica i la filosofia de vida que va impulsar Eugeni d’Ors va ser activa entre els anys de 1906 i va finalitzar amb l’imperatiu categòric de la dictadura de Primo de Rivera l’any 1923. A partir d’aquest trencament polític, d’Ors va canviar també d’ideari.

E

QUÈ VA SER I QUÈ VA SIGNIFICAR EL QUE AVUI CONEIXEM COM A “NOUCENTISME”?

En primer terme cal remarcar que va sorgir com una reacció molt elaborada del mateix Eugeni d’Ors contra el que ell creia que eren els excessos del “modernisme”. Podríem afirmar que Eugeni d’Ors i

alguns intel·lectuals catalans de l’època volien aportar a la cultura del país quelcom que vingués a superar l’excés de recarregament que havia suposat el “modern style” anglès, “l’art nouveau” belga i francès, el “jungendstil” alemany i sobretot el “sezecessionstil” austríac, els quals havien impulsat el que en el nostre país seria la moda modernista i que venint d’Europa, arrelà molt bé a Catalunya gràcies a l’acció de partidaris de “l’art per l’art” com Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Miquel Utrillo, Anglada Camarasa, Joan Llimona o amb arquitectes com Josep Mª Jujol, Josep Puig i Cadafalch, Cèsar Martinell o Antoni Gaudí entre altres personatges del pinyol dits “modernistes”. El modernisme acabà essent un estil artístic ben propi però que havia carregat massa les tintes, quant a arquitectura sobretot, amb

uns excessos qualificats de “barrocs” i amb una tendència constructiva massa nòrdica. Sigui com sigui, a Catalunya, sens dubte, el modernisme hi triomfà; hi va haver una voluntat esteticista, “l’art per l’art” i també una voluntat “regeneracionista”, uns intents per canviar la societat almenys des del punt de vista artístic. És cert que els modernistes “regeneracionistes” portaren a terme iniciatives per canviar la societat però es quedaren curts perquè la cosa certa és que el modernisme no va tenir ni un gran projecte per a la capital, Barcelona, ni van tenir allò que se’n diu un projecte de país. Els noucentistes, sí.

Des del punt de vista cultural, les dues estètiques, la modernista i la noucentista, tenen la seva importància però aquesta darrera, sense tantes filigranes ni tan barroc, va arribar molt més lluny en les seves

pDS_31

CULTURA [El Noucentisme

Casa al Passeig. La Garriga (El Vallès Oriental).

realitzacions artístiques i en el seu projecte artístic i d’articulació de tot el territori català. Sigui com sigui, el noucentisme esdevingué per a Catalunya un moviment molt més organitzat, àmpliament més racional, gràcies a l’impuls paral·lel que li proporcionà l’acció política. Per tant, l’acció política moguda per les inquietuds de la “intelligentsia” del moment, sobretot per Eugeni d’Ors, van anar desplegant les ales d’una nova estètica que va refinar o estilitzar més el que havia representat el “modernisme”. Ors va arribar a tenir una gran influència en l’origen i el desenvolupament de la nova estètica, en el camp de les idees i en l’àmbit de l’acció.

Ors, a través d’una columneta que escrivia diàriament al diari “La veu de Catalunya” des de l’any 1906, va anar desgranant les seves idees sobre el que ell volia que fos, no només Catalunya, sinó també la vida dels catalans. La seva influència va ser tan determinant com decisiva, de manera que va convèncer els polítics de la Lliga Catalanista, Francesc Cambó i Enric Prat de la Riba, perquè posessin en pràctica i fessin realitat el que ell pensava i escrivia en la seva columneta que tenia per títol: “Glosari”. En termes tècnics –com ha repetit diverses vegades el professor Josep Murgades- el noucentisme va ser una simbiosi, una confluència entre política i cultura (una mesocràcia). Sense políti-

ca, sense una determinada política d’obertura a Europa amb un potent impuls industrial i comercial que havia arrencat molt seriosament al segle XIX, un país no avança. No adquireix forma. El noucentisme pretenia això, més enllà que la riquesa industrial del país fes el seu paper, convenia impulsar un nou model social, econòmic, cultural i polític per a Catalunya. Val a dir que les coses van ser possibles quan les quatre Diputacions catalanes van decidir d’unificar-se en un sol ens polític, la Mancomunitat de Catalunya (això era ara fa un segle, 1914), i el programa cultural, artístic, social i cívic del noucentisme va poder desenvoluparse. Eugeni d’Ors seguia essent el màxim ideòleg del nou plantejament i ningú, val a dir-ho, va ser capaç ni de superar-lo ni d’aturar-lo (tant de bo moltes de les seves propostes s’haguessin dut a terme).

mes generals no va expressar massa preocupacions serioses per a fomentar l’educació, ni la formació dels seus conciutadans. Per dir-ho planer: els modernistes anaven a la seva. Sí, sense estar cent per cent al servei de la burgesia -amb esforços tot s’ha de dir- van aconseguir de capgirar-los les idees. El modernisme i els modernistes que en un principi van ser vistos als ulls de la burgesia conservadora del segle XIX com a excèntrics i certament arnarquitzants, van aconseguir convèncer-los que calia ser “moderns” i els burgesos i industrials van començar a comprar art modernista, es feren fer mobles de disseny modernista i en definitiva van anar donant forma a les seves cases i habitatges amb el “nou estil” modernista.

Val a dir que poc o molt els modernistes van canviar-los les idees o almenys l’estètica. Calia mirar endavant i ser “modern”. Quan la burgesia va assimilar la nova estètica es van fer construir belles cases modernistes, amb la seva decoració interior i els seus mobles; s’erigiren bells i confortables xalets, moderns edificis a l’Eixample de Barcelona, confortables i sanitoses cases d’estiueig a la meravellosa estació balneària de la Garriga, al Figaró o Aiguafreda al Vallès Oriental, en alguns indrets del Maresme també, tot en el “nou estil” amb tot allò que feia ‘modern’, però en general es van oblidar de les classes populars. La menestralia i la classe obrera no van participar d’aquestes exhuberàncies, potser només va ser Antoni Gaudí qui

QUÈ PRETENIA, PERÒ, ESSENCIALMENT EUGENI D’ORS AMB LES SEVES IDEES? En primer lloc desruralitzar Catalunya.

Ors observava encara a principis del segle XX, una Catalunya encara massa rural, massa pagada de formes pagesívoles per entendre’ns. A principis del segle, quantes cases i pobles gaudien de llum elèctrica? I de serveis sanitaris? La generació modernista en terDeessa de terracota, de Fidel Aguilar. Girona.

32_pDS

CULTURA [El Noucentisme

va pensar en els més humils. Va dissenyar, a més de la Casa Batlló, de la Pedrera, de la colònia Güell, del Palau Güell, tot a mercè de la gran burgesia de Barcelona, finalment va concebre la fabulosa Sagrada Família, “la catedral dels pobres”, peça emblemàtica del modernisme català. Els obrers, però, no en van pas tirar cap tros a l’olla d’aquesta monumentalitat modernista que avui deixa bocabadat a més d’un oriental. La classe treballadora catalana, de vel·leïtats esquerranoses i anarquitzants, no necessitava catedrals.

Eugeni d’Ors per rebatre la bogeria gaudiniana parlava en una glosa de “Les sublims anormalitats”. Ors va ser un aferrissat detractor del modernisme i de la seva manera de fer1.

A principis del segle XX, quan els modernistes van aconseguir d’imposar la seva arquitectura, la seva pintura, escultura i la seva estètica als burgesos, els noucentistes estaven per altres formes artístiques més estilitzades i ells, tot i que als ulls d’avui els podem apreciar com a molt elitistes, sí que tenien un projecte no només per als burgesos sinó també per als treballadors i els menestrals. El noucentisme va tenir un vessant social. Van elaborar el seu projecte partint de la idea de ciutat ideal però no van oblidar-se dels pobles de tot el teixit territorial de Catalunya i van pensar tanmateix en

Casa Noucentista a La Garriga (Vallès Oriental).

les vivendes modestes, en els barris cívics, en les cooperatives, en els jardins i espais públics, en les escoles, en les biblioteques, en la xarxa de comunicacions. Va tenir idees per a la col·lectivitat, a més d’un ambiciós projecte cultural, artístic i polític per al país. S’ha dit que el noucentisme no va tenir vel·leïtats populistes. Aquesta, però és una veritat a mitges. Podem posar alguns exemples. Rafael Masó, que va ser essencialment un arquitecte gironí que va evolucionar dintre l’estètica noucentista, a més de dibuixar projectes de gran abast per a la gran burgesia del país, com el complex de l’Hostal La Gavina de S’Agaró, posem per cas, va treballar també en el disseny d’escoles, senyeres, banderes, tapissos, mobles, campanars, masos, cases (la casa Pórtulas i Xargay, Sarrià de Ter), fàbriques, magatzems, farineres, oficines, farmàcies, hotels, obradors, garatges, granges, (l’Escola de Sarrià de Ter, Sant Gregori, Vilablareix), la cooperativa agrícola de Canet de Mar, edificis cívics (l’edifici “El Coro” de Sarrià de Ter)2. El gironí Rafael Masó va ser, doncs, un arquitecte que va viure de ple en el noucentisme i els projectes arquitectònics i dissenys de la seva obra van anar en

totes les direccions, per tant, el Noucentisme per a Catalunya va ser, doncs, un moviment tan globalitzador per al territori com ambiciós. Ors va ser clarivident en el que proposava. A través del periodisme i la literatura llançà públicament moltes idees. En primer terme el seu somni consistia a culturitzar el país i per això –segons el seu criteri- calia crear escoles; no només construir-les, sinó impulsar més i millor pedagogia (Ors lloa el mètode pedagògic de Maria Montessori, per exemple)3. Calia crear biblioteques, museus, xarxes de comunicació o quelcom que avui podria semblar elemental: estendre la xarxa d’electrificació a molts pobles i indrets del territori. A tall d’exemple i fent referència a aquesta darrera qüestió, podem dir que la Teisa, companyia de transports ben coneguda de tots nosaltres, es crea l’any 1920, com el gran ferrocarril metropolità de Barcelona que també és d’aquesta època de positiva influència encara del “noucents”. El noucentisme és un tot.

Col·labora en l’articulació i la comunicació del territori. Ors, originàriament, va concebre la premissa d’assolir una Catalunya-ideal, molt més culta, més cultivada, oberta i ambiciosa del que

Vegi’s Eugeni d’Ors, Glosari, 1906, pàg. 184-185, Editorial Selecta, Barcelona, 1950.

Vegeu catàleg de les obres de Rafael Masó a Rafael Masó, arquitecte noucentista, Barcelona, 1996.

3 D’ORS, Eugeni, Glosari, “Maria Montessori”, 22 d’octubre de 1912, MOLC, Edicions 62, Barcelona, 1982 1 2

La Llobera, de Manolo Hugué.

pDS_33

CULTURA [El Noucentisme

humà perquè en aquest media aquest s’hi educa, es forma, s’hi civilitza; escrivia amb motiu d’una jornada electoral: “Un Diumenge. Tot, en l’urbs extensa, està tranquil. Tranquil i ordenat.

Juguen al sol els nins, ragen les fonts, i les estàtues dels grans homes s’eleven impàvides dintre la llum. Hi ha un gran Edició popular del Glosari Edicio del Glosari d'Eugeni repòs, un silenci, en l’aire, d'Eugeni d'Ors. d'Ors, 1907. entre les cases, en els jardins. Recolliment. Part de havia estat fins aleshores. Pensem dintre del repòs, del silenci, de recollique l’any 1906 es publica una de les ment, una orgia sagrada. Una orgia de novel·les més emblemàtiques de llibertat. –La Ciutat tria!...”6. l’estètica modernista, la novel·la SoliEl noucentisme, doncs, va pretud de Víctor Català, un text interes- tendre fer un salt qualitatiu en tot. sant, excepcional, però extraordinària- Mentre Eugeni d’Ors anava desplement rural, amb una llengua dialectal gant dia sí dia també les seves idees de personatges de pagès i de llen- en el Glosari, entrà en escena la figura guatge pastorívol. Naturalment aques- de Pompeu Fabra, personatge que, ta novel·la i moltes altres tenen un sorgit –permetin-me l’expressió- de gran mèrit pel seu valor antropològic les “timbes” modernistes, de lingüístic i nacional, però els noucen- seguida va ser reclutat envers tistes s’havien fet el propòsit de supe- les posicions noucentistes. rar aquest romanticisme que girava Fabra, bo i superant tots els encara massa la vista cap a pagès, cap ismes haguts i per haver, tenia ja allò tradicional i allò profundament dia- molt clar cap on havia lectal. El país estava massa pagat de d’evolucionar la reforma que rusticitat, “per mal de rusticitat era s’havia plantejat per a la llengua doncs, deformada la nostra Poesia”4 catalana. No podia ser que el escrivia l’any 1908 D’Ors al pròleg del català s’emmirallés en les forpoemari La Muntanya d’Ametistes de mes lingüístiques del passat, en Guerau de Liost. El modernisme va els mots, en les estructures diaser bescantat per Ors de mala mane- lectals i arcaïtzants, la llengua ra, al·ludia a ell com el “Poder del dels homes de “La Renaixença”.

Monstre”. Ors aspirava al model de la Fabra va esdevenir una figura Catalunya-ciutat. Catalunya s’havia fonamental per als plantejad’emmirallar del que es generava a la ments d’educació i instrucció ciutat, massa feien por les muntanyes que tenien pensats els nouceni l’aïllament rural, el país havia de bate- tistes. Els projectes de reforma gar d’una altra manera, parlava fins i lingüística de Pompeu Fabra vintot de l’arranjament de les muntanyes: gueren com anell al dit als nou“La muntanya, tal com la fatalitat la centistes. Van aplaudir els seus deixa, pot ser un instrument de mal projectes, la gramàtica i el dic(...)”5. I pel que fa a la ciutat, medi ideal cionari; per exemple, Ors en paren el qual ha d’evolucionar l’ésser lava així: “Se tracta d’un home

d’estudi que ha realitzat una labor seriosa i eficaç.”7 Quan el polític Enric Prat de la Riba crea l’Institut d’Estudis Catalans l’any 1907, l’any 1911 crea la Secció Filològica en la qual incorpora Pompeu Fabra, que aleshores era a Bilbao treballant en la seva càtedra de química. Fabra no va ser pròpiament un noucentista, però a la gent de l’òrbita Orsiana ja els anava bé de disposar d’un filòleg, d’un lingüista que posés ordre a la llengua. Escrivia Ors: “Tots voldríem per al català la normalitat madura i tranquil·la de les grans llengües civils.”8. Llavors, però, alguns noucentistes consagrats, de llacet i clavell al trau, com el poeta Josep Carner, van fer de més i de menys amb la llengua catalana. Quan els convingué van crear fins i tot paraules noves.

El model dels noucentistes passava, doncs, per la ciutat. Parlaven de la Catalunya-ciutat. Què volia dir això?

Volia dir essencialment que convenia contemplar el país i el territori des d’un punt de vista més urbà, més civi-

Estètica Noucentista. Finestra i persianes de llibret.

(La Garriga)

Vegeu pròleg a l’Obra Completa de Guerau de Liost, Editorial Selecta, Barcelona.

Op. Cit. & supra, “L’arranjament de les muntanyes”, 15 de maig de 1907.

6 Op. Cit. “La ciutat tria”, 8 de març de 1907.

7 Op. Cit. “Les qüestions de gramàtica catalana d’en Pompeu Fabra”, 13 de novembre de 1911.

8 Ibidem & supra.

4 5

34_pDS

Detall de finetral Noucentista de les Escoles de Sarrà de Ter, Rafael Masó.

Cancell Noucentista. La Garriga (El Vallès Oriental).

litzat i més diàfan. Sense perdre les seves arrels i les seves essències, Catalunya havia d’emprendre accions per esdevenir encara més culta, cultivada, amb essències urbanes més europeistes. Pretenien desruralitzar Catalunya, treure-li carrincloneria. En els seus plantejaments filosòfics, Ors pretenia un país més endreçat des de tots els punts de vista, de baix a dalt.

Per aconseguir aquest propòsit convenia obrir-se més al Mediterrani, el mar nostre que teníem massa abandonat i en parlar del mar calia fer veure a propis i estranys que la nostra mediterraneïtat tenia més de tres mil anys. No es podia passar per alt que al nostre territori hi van desembarcar els grecs i els romans i ens aportaren en el seu moment el corresponent vernís clàssic. “Mediterraneïtat significa, doncs, món de la llum i de les formes, intel·ligència i potència visuals.”9 Doncs bé, per un país nou calia girar els ulls envers el classicisme. Grècia i Roma són el bressol de la nostra civilització. Els catalans no som víkings.

“Som clàssics perquè som mediterranis, o som mediterranis perquè som clàssics”, aquesta és una idea orsiana que el filòsof va reflectir en dues de les seves gloses que sempre he con-

siderat fonamentals per entendre què volia dir amb la idea de “mediterranisme-classicisme”; la que es refereix a Empúries, Empòrion, de 19 de gener de 1906 i la glosa titulada “Déu salvi la nostra Tarragona” de 24 de juny de 1911. Amb aquests dos textos, el Pantarca, reivindica el passat clàssic de la nostra nació10. És a través de la reivindicació orsiana que van començar-se a fer seriosament les excavacions arqueològiques d’Empúries. Les excavacions van començar d’una manera seriosa i ben planificada l’any 1908, per bé que des de l’any 1846 s’hi havien anat fent treballs. L’any 1907 ja es va construir sota la direcció de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch el que avui és l’Hotel Empúries, Cal Gambo, que es va erigir per tal d’albergar els serveis i els arqueòlegs que haurien de treballar en l’important jaciment arqueològic. No podia ser que des dels vells temps, els pagesos de l’encontrada, anessin a Empúries i s’emportessin les pedres gregues o romanes per refer les seves eres o les seves masies. Les autoritats noucentistes, Enric Prat de la Riba al capdavant i posteriorment la Mancomunitat de Catalunya, van posar fil a l’agulla a fi i efecte de posar al descobert una part emblemàtica del passat clàssic del país. El mateix va passar també amb Tarragona. Per Ors, doncs, Empúries i Tarragona fornien dos dels models clàssics i mediterranis; la Catalunya del nou-cents s’havia d’emmirallar en aquest passat. Per

Ornamentació de mosaics de Noucentistes.

posar altres exemples ben gràfics de l’aproximació clàssica dels artistes noucentistes, podem fixar-nos amb les deesses clàssiques de l’escultor gironí, Fidel Aguilar, en les de Manolo Hugué o en les de Torres-García. Així, doncs, aquesta voluntat civilitzadora que havia partit de les nostrades fonts clàssiques havia de servir per domesticar la naturalesa catalana, als ulls orsians, un xic salvatge.

Els arquitectes noucentistes dissenyen uns models d’habitatges que tot i tenir reminiscències de l’arquitectura tradicional catalana, la masia, estan ubicades en urbanitzacions ciutadanes amb diàfans espais públics i en jardins. L’arquitectura gira la mirada als models europeus però s’adapten a un territori que ells consideren essencialment mediterrani.

Aquestes urbanitzacions disposen evidentment de biblioteques, (Lluita per la cultura, escriu Ors), centres cívics, cooperatives i llocs de culte. Els arquitectes al servei del noucentisme dissenyen el que ells en diran la Catalunya-ciutat. Aquesta Catalunya-ciutat té repercussió en la capital Barcelona, però per als noucentistes el Maresme esdevé el paisatge ideal d’aquesta arcàdia perduda que ells s’entesten a recuperar i mitifiquen sempre a prop del Mare Nostrum11. Pensem que existeixen avui biblioteques públiques d’aquesta època a viles com Canet de Mar, a Calella (Biblioteca Costa Fornaguera), a Valls, al Garraf també i a Vilanova i la Geltrú.

9 PÉREZ- BORBUJO, Fernando, “El Noucentisme d’Eugeni d’Ors: Ideari de joventut o projecte vital”, pàg. 25, dintre el volum La imaginació noucentista, Angle editorial, 2009, Barcelona.

10 Hom pot conèixer la personalitat d’Eugeni d’Ors a través del pseudònim de Pantarca que ell mateix utilitzava en la seva columneta diària a La veu de Catalunya.

11 Si ens hi fixem bé alguns polítics catalans de la nostra història recent van recuperar idees del noucentisme per aplicar a Barcelona. Quan Pasqual Maragall, com a alcalde de Barcelona impulsa els Jocs Olímpics aprecia que Barcelona viu d’esquena al mar i això cal canviar-ho.

No podia ser que als anys vuitanta donéssim l’esquena al Mediterrani. Amb els Jocs del 1992, es té doncs en compte la mediterraneïtat de la ciutat, una idea que ja venia del noucentisme.

pDS_35

CULTURA [El Noucentisme

Eugèni d’Ors

El projecte noucentista va tenir, doncs, plantejaments de tota mena per a Catalunya. Van servir i servir-se de la gran burgesia barcelonina però arribaren a la conclusió que un país es construeix de baix a dalt. Ells ho van fer al revés, de dalt a baix però impulsaren polítiques per fer una realitat el seu somni, el d’una Catalunya més clàssica, més oberta al Mediterrani, més europea i en definitiva –sense que el país renunciés al seu tradicionalisme, als seus costums i a les seves arrels- van proposar-se que el país esdevingués més civilitzat i més culte. Per assolir aquests objectius, més enllà de seguir –per descomptat- avançant en la Catalunya industrial, amb la banca pròpia, calia també fer política, una determinada política conservadora per construir infraestructures i relligar el país. Un dels instruments polítics van ser els partits com La Lliga Regionalista, partit d’àmplia majoria del qual el mateix Eugeni d’Ors n’esdevingué “el pensador orgànic”, Solidaritat Catalana, Acció Catalana, i personatges com Francesc Cambó i Enric Prat de la Riba, els quals s’implicaren extraordinàriament perquè Catalunya tingués unes institucions pròpies com la Mancomunitat. Van aconseguir impulsar la Mancomunitat de les quatre diputacions provincials després de llargues negociacions i manifestos amb el govern espanyol, essencialment entre la creació de la institució de la Mancomunitat de Catalunya anys abans de 1914, fins

que la dictadura de Primo de Rivera va truncar per enèsima vegada l’any 1923 les aspiracions nacionals de Catalunya. Cal fer constar que un personatge com Eugeni d’Ors, home de vastíssima cultura europea, no només va formular idees, projectes i pensaments només per a Catalunya, també per Espanya, aquesta va ser una de les seves grandeses però a la resta de l’estat les seves idees només van ser enteses, en part, pel filòsof Ortega i Gasset.

El govern de la Mancomunitat de Catalunya amb Enric Prat de la Riba al front havia aconseguit dotar-se de poders per a progressar i aconseguir “que no hi hagi un sol Ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part de serveis de policia, la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera”12. Aquesta va ser la simbiosi positiva entre les idees, la filosofia (Eugeni d’Ors) i la política (Prat de la Riba, Francesc Cambó) del nou-cents.

EL PATRIMONI NOUCENTISTA DE SARRIÀ DE TER Són tres els edificis noucentistes que conformen el patrimoni arquitectònic i artístic de l’època del noucentisme a la vila de Sarrià de Ter. Es tracta, com se sap, de tres edificis dissenyats i construïts per l’arquitecte del noucentisme gironí Rafael Masó. L’edifici que després de molts anys d’abandonament i descurança ha estat feliçment rehabilitat i al qual se li han donat uns usos socials, ha estat l’edifici “El Coro”, de 1921; l’altre, el de les Escoles del Carrer Major, 59, projecte de Rafael

Detall Escoles de Sarrià.

Portal d’entrada Escoles de Sarrià de Ter. Rafael Masó (1910)

BALCELLS, Albert, La Mancomunitat de Catalunya i l’autonomia, pàg.77-78, Editorial Proa, 1996, Barcelona.

12

36_pDS

CULTURA [El Noucentisme

Façana Casa Pòrtulas a Sarrià de Ter. Rafael Masó (1920-1921)

Masó de 1909 i inaugurades el 5 de juny de 1910, edifici molt emblemàtic de Sarrià de Ter, potser el que més, el qual està esperant encara a dia d’avui una rehabilitació seriosa, integral i ben segur costosa. El darrer edifici del noucentisme es tracta d’un edifici privat, la casa Pórtulas, de 1920-21, la qual convindria que al més aviat possible s’hi realitzés una intervenció en la façana, primer perquè no es desvirtuï i s’hi afegeixin elements estranys al projecte inicial; i segon, per tal que no es malmeti més la façana del que avui està.

Aquests tres elements arquitectònics i l’estendard de l’Orfeó Joventut de Sarrià dels germans Busquets són diversos dels exemples que podem posar sobre la taula per fer veure i apreciar com el moviment noucentista, en aquest cas, a través sobretot de l’obra de Rafael Masó, va tenir ressons populars, realitzacions singulars també no només per a les ciutats i la seva burgesia sinó també per als pobles.

Sarrià de Ter, creiem que posseeix també almenys tres elements Detall finestra Casa Pòrtulas. arquitectònics del noucentisme de Masó que convindria mantenir i restaurar per tal que en un futur no massa llunyà, sigui a través del mecenatge privat i la col·laboració pública es puguin rehabilitar i sumar a les iniciatives que des de la Fundació gironina Rafael Masó s’estan duent a terme per divulgar, difondre i visualitzar el patrimoni del “noucentisme gironí”.

Entre altres aspectes que vinculen Sarrià de Ter al noucentisme hem Esgrafiat de El Coro. de subratllar que al poble hi van néixer membres de la família Teixidor, ció de S’Agaró on s’hi féu construir una industrials gironins que van col·laborar casa i impulsà l’hotel “La Gavina” en en l’expansió de l’estètica noucentis- el decurs dels anys 1923-193513. ta, els germans Josep i Agustí Ensesa També hem de destacar l’obra pictòrii Pujades nascuts a Sarrià de Ter; ca de Pere Farró i Llorella, nascut a Josep Ensesa, industrial que va impul- Sarrià l’any 1897, que va fer evoluciosar posteriorment –amb la direcció nar la seva pintura segons l’estètica arquitectònica de Masó- la urbanitza- impressionista-noucentista14. ■

13 Vegi’s, OMEDES, Montserrat, “Els germans Busquets i la Senyera de l’Orfeó Joventut, (1906-1926), pgs. 285-287; BENITO MUNDET, Helena, “La familia Ensesa a Sarrià de Ter i Girona” a Sarrià de Ter, el paper de la historia, pàg.264-271, Girona, 2006.

14 Vegi’s COLL BONET, Raimonda, “Pere Farró, artista sarrianenc de l’època noucentista”, pàg. 260-263, Op. Cit. & Supra.

pDS_37

CULTURA [In Memoriam

In Memoriam

Dolors Xabé, entre els seus quadres, exhibits a l’exposició antològica del 2009. Foto: Quim Llunell.

Assumpció Vila

Diu l´escriptor Joan F. Mira que som perquè tenim memòria. No tant perquè pensem, (cogito ergo sum) sinó perquè recordem. Podríem dir que, quan perdem la memòria deixem de ser, o deixem de ser tal com érem.

Aquest estiu ens han deixat dues persones que han influït en la vida cultural del poble: Dolors Xabé de Sarrià de Baix i Salvador Muñoz de Sarrià de Dalt. Per sort, per recordar-los, ens ajudem d’articles publicats en aquesta revista, ja que se’ls ha reconegut en vida.

olors Xabé i Ferrer, (Guèmol, Banyoles 1930- Sarrià de Ter 2014) fou pregonera de la vila l’any 2000 , juntament amb el seu home, Martí Ballada, pregó on va esmentar l’any de les Matemàtiques, ja que havia estat mestre d’infants de jove, ofici sempre enyorat. Per les Jornades de la Dona Treballadora del març 2009 se li va retre un homenatge amb una l’exposició antològica mostrant la seva obra plàstica1. L’ any següent, va participar en el documental “Dones, memòria i territori” promogut pel Consell Comarcal del Gironès, realitzat per Olga Alonso.

De la Dolors en tinc un record proper, ja que hem estat veïnes cinquanta anys, però el que més tinc present

D

Parlem de Sarrià n. 68 de gener-febrer-març 2009

1

38_pDS

fou la primera sortida de colònies, el 1965, a Molló, a la casa del Riberal, ella i en Martí al davant, amb tants sarrianencs implicats amb el Patronat Pares de Família. D’aquells inicis explicava com els diumenges anaven a buscar les cintes per passar la pel·lícula al Patronat, com sempre estaven enfeinats, entre setmana menant la botiga de queviures i els diumenges amb el PPF. La Dolors i en Martí sempre varen estar vinculats a la casa de colònies de Granollers de Rocacorba, on ells van establir la seva segona residència.

La Dolors més coneguda ha estat l’activista cultural. Des que es va jubilar el 1982, ha passat tardes a la Biblioteca, participant en totes les xerrades, fent el pessebre de Nadal, el punt de

CULTURA [In Memoriam

Una joveníssima Dolors Xabé, en moto.

llibre de Sant Jordi, ajudant l’Anna Maria o dissenyant un fulletó. Sempre un dibuix a punt, també un poema, o quatre ratlles per l’acte de l’Homenatge a la Vellesa.

Quan vàrem presentar el projecte de la nova Biblioteca, en acabar ens va dir: “No vull morir sense haver-la vist”.

A mesura que et fas gran la presència de la mort ens és propera, però aleshores em va venir un calfred. No podia ser que els temps anessin lligats, ja que si la construcció de la Biblioteca seguia la previsió, no haurien de passar més de dos anys. De fet en varen passar cinc i el dia de la inauguració la Dolors també hi era i, de seguida es va apuntar al club de lectura que es va formar i a totes les xerrades que s’hi organitzaven.

Com també, des que les Dones del Coro varen començar a cosir els vestits de paper, ella hi era fent manualitats inversemblants, jerseis teixits amb malla de paper, sanefes i blondes, acabats delicadíssims que després passejava amb orgull al passi de la Festa del Paper.

Se la veia feliç, activa, però la solitud i el pàrkinson anaven fent forat. I en els darrers temps, ja en fallar la memòria, la Dolors demanava deixar aquest món. “A les persones que em coneixen, no necessito dir-los res. I pel que fa a les que no em coneixen, aquí em teniu fragmentada entre totes les imatges que ens envolten” va dir-nos quan va tenir lloc la seva exposició antològica, enmig dels seus quadres. La seva obra gràfica i literària ens la recordarà permanentment. ■

Salvador Muñoz, durant l’acte d’homenatge as Xics de Sarrià de Dalt.

Fotos Quim Llunell

alvador Muñoz Rodríguez (Tànger 1936-Sarrià de Ter 2014), promotor dels Xics de Sarrià de Dalt fou homenatjat el gener del 2012 amb motiu de la presentació d’un especial de la revista Parlem de Sarrià sobre el grup musical que ell va promoure els anys 702. De fet l’havia entrevistat abans, quan l’enderroc de la seva casa de Sarrià de Dalt afectada per l’ampliació de l’autopista3. La Carme Roura, que ja aleshores tenia cura d’en Salvador, patia pel trasbals del canvi de domicili. En Salvador, aquell home que havia estat alegre, comunicatiu, servicial, ja gairebé no reconeixia els seus veïns. Els nois i noies dels Xics varen participar il·lusionats en la festa de retrobament de la formació musical iniciada la dècada dels 70, també en la recerca de fotos que en Marcel Muñoz va utilitzar per l’article on repassava tota la trajectòria dels Xics. Els Xics són en Salvador i la música va ser la seva vida. ■

S

Salvador Muñoz i Carme Roura. Foto: Quim Llunell.

Parlem de Sarrià n.78 Parlem de Sarrià n.75

2 3

pDS_39

CULTURA [In Memoriam. Dolors Xabé

Des de la finestra

E

muntanya que sembla l primer cop que li faci de bressol, que he alçat la sempre m'ha encisat vista, un vendes de la finestra de la tall curosament cuina, també es veu, i aparellat l'ha acaronada; més d'un cop m'ha fet els horts que hi ha a la oblidar que rentar els banda de darrere de les plats és una feina poc cases del meu carrer, plaent - , però també estan tots ben arranjats aquí he de topar amb la a punt de colgar-hi la desolació, la part de llavor que els nodrirà de muntanya de sota el tota mena d'hortalisses, Castell, company semblen talment un joc inseparable de de cartes desplegat; d'ara Dolors Xabé, des del balcó de casa seva que dóna als horts del Riu. Foto A.Vila l'Església, encara està endavant canviaran pelada i ennegrida constantment de fisonodegut al foc que va mia, la terra no descansa més marrades, cinc passos endavant, - he pensat - i això m'ha fet recordar les tres enrere, el món avança vist des d'una patir tres anys enrere, recordo que feia basarda de veure, especialment quan es agulles i la llana que reposaven damunt perspectiva àmplia . la meva falda convidant-me a la producSi vull acabar el jersei abans que faci féu de nit, feia pànic i al mateix temps ció, m'he afanyat una bona estona en la calor, em cal aprofitar el temps que em captivava, qui sap quan tardarà a refertasca de teixir punts, però aviat el meu regala l'ungla del dit gros del peu dret, ... se de tanta destrossa .

Ara he cercat a dintre meu, he troesguard ha quedat embadalit en la con- som-hi doncs . He romàs una bona mitja bat aquest gemec: L'home eixí quan era templació de la riba del Ter. De la banda hora amb les agulles ballant entre els que la veig encara fa un xic de goig: el meus dits, fins que l'esquena se n'ha temps de fer-ho, i la terra sempre l'ha marge, força alt, solament té una ver- cansat i m'he redreçat tant a la cadira alimentat, i darà fruits i nodrirà els gonya, una cataracta de deixalles que es que m'he trobat fit a fit amb la muntan- éssers, que el sol, vital, anirà alenant, va eixamplant a la part més baixa, ara el ya d'enfront, m'ha copsat el món de la fins que cansada, malmesa i eixarreïda, verd ja comença a cobrir-la, com per indústria: la pedrera en plena activitat, sense deler començarà a dir prou ....i en amagar la befa de la qual ha estat objec- camions que hi van, camions que en quina mesura ajuda l'home a cansar-la, te . Evoco el líquid estrany que circula vénen, pols, maquinària. No veig la explotar-la i eixarreir-la ?

Sí, avancem però fem massa marrapel llit del riu, no sé quin nom donar-li, carretera que hi ha entre la muntanya i crec que això de líquid tampoc li escau; el riu, però l'endevino, els cotxes amunt des, abans d'arribar a la "Vera Pau" potser tan bonic com el sé aquest riu! Me i avall, no paren; de sobte la sirena, ja regnarà el no res, l'estèril.

Et cal mirar enlaire, m'he dit, avui la l'imagino curull d'aigua clara, transpa- d'aquí a poc començaran els petards que volta celeste s'ha vestit d'estampat, un rent, lliscant per damunt de les pedres esquerdaran la pedra, i mentre tot gegantines, filtrant-se per les escletxes, retrunyirà estrepitosament, les cases tre- estampat discret i esfilagarsat, no veig el saltant pels desnivells, tot fent bellugar molaran de dalt a baix - ja torna la joiell d'or fulgent, perquè ja fa camí fora els palets del fons i regant les plantes incongruència - treballen per a cons- del bocí d'atzur que albiro, però sí els seus que hi ha enmig de petits illots, i a la truir i destrueixen, no sé si queda alguna raigs que ho clapegen tot de transparènriba. Massa bell per ser realitat. casa sense esquerdes per aquests rodals. cies, la llum del sol encara és per a tots, la M'he entristit tot recordant una Encara tinc les agulles a les mans, he seva energia ja fa discriminacions, qüestió dita: "per la vida, es perd la vida", penso anat fent algun punt, els he de desfer, d'economies, no convé de posar-la a que en alguns aspectes la humanitat m'he equivocat, no es poden fer dues l'abast de tothom, massa interessos se creix massa de pressa i els vestits li que- feines a la vegada si es volen fer com cal, n'anirien en orris.

Al capdavall, he pensat, només dinden petits abans d'estrenar-los . continuo la tasca, dintre meu s'ha filtrat tre meu podria crear un món lliure de He agafat el "SUBJECTE" d'en Xiri- un doll de melangia, deixo de tricotar i tot poder, però em caldria alliberar-me nacs, estic d'acord amb la seva filosofia deliberadament guaito cap a l'esquerra; de la vida: sigui com sigui, avancem, l'Església vella de Sant Julià de Ramis, de la meva pròpia tirania. amb errors i més errors, amb marrades i

40_pDS

assentada al bell mig d'un coll de la

Dolors -1983

CULTURA [In Memoriam. Dolors Xabé

la Dolors penso que l’havia conegut de sempre en el poble com una dona inquieta, col·laboradora i participativa. La trobaves en qualsevol acte cultural, reivindicatiu, a la biblioteca llegint o bé davant d’un ordinador...

A

Però jo en realitat la vaig descobrir com a dona-artista en l’exposició retrospectiva a la sala del patronat l’any 2009, ”Hi havia una vegada un esperit inquiet”, dedicada a ella. La seva obra molt diversa traspuava vida pròpia, trossets de les seves vivències personals........ Ella ho explicava així: “A les persones que em coneixen, no necessito dir-los res. I pel que fa a les que no em coneixen, aquí em teniu fragmentada entre totes les imatges que ens envolten.

Em sembla que l’espai d’imaginació me’l devien omplir d’escorrialles d’elements diversos, i és clar, tots volen tenir el seu moment. Tinc l’avantatge que quan un d’aquets elements es posa a primera fila, la resta són molt discrets, per això miro de complaure’ls a tots. De manera que en lloc de tenir èpoques, tinc moments.

El problema és que mai queden prou satisfets del que faig.”

Una dona que tenia molt per donar i ho donava tot gratuïtament a qui li ho demanava, només li calia a canvi sentir-se un xic estimada.

Vull deixar de nou que parli ella per mitjà d’uns pensaments escrits l’any 1983, fent mitja vora una finestra.

Mercès per la teva amistat, Dolors, restes entre nosaltres.■ Joana Rosdevall

DE PAPER, FERRALLA I METALL AMB SERVEI DE CONTENIDORS

MAGATZEM I OFICINA Avda. de França, 155-157 - 17841 SARRIÀ DE TER Tel. i Fax 972 17 15 57

pDS_41

espai 2.0 CULTURA

Selfies... qui no se n'ha fet algun?

Roger Casero Gumbau.

blocaire i conductor de l'espai “Sarrià de Ter en Xarxa” de Ràdio Sarrià. www.rogercasero.cat

Internet i totes les coses, bones i dolentes, que hi passen són un reflex de nosaltres mateixos, de la nostra vida i manera de viure, de les nostres virtuts i els nostres defectes, de la nostra grandesa i sí, també de la nostra misèria! i una missió extraterrestre volgués estudiar l'espècie humana actual podria saber molt de nosaltres, tal vegada no tot, tan sols analitzant com som a internet, què hi fem, com ens relacionem, què publiquem...

A internet, ja ho sabem, hi ha fenòmens que durant un cert temps prenen una certa volada, viuen uns mesos a la cresta de l'onada, el fenomen el viralitza i després baixa d'intensitat fins a donar la sensació que desapareix, vençut per un nou fenomen... Al seu dia van ser tendència els “lipdub”, també els “flashmob” i després els “Harlem Shake”. Un dels darrers fenòmens que s'ha vitalitzat a les xarxes socials són els “selfies”, els autoretrats que ens fem amb el telèfon mòbil.

S

QUI NO S'HA FET, O HA PARTICIPAT, EN UN “SELFIE”?

Res millor per popularitzar un fenomen que les celebritats se'l facin seu, i si parlem de “selfies” són cèlebres l'inoportú que es va fer Barack Obama als funerals de Nelson Mandela o els que s'ha fet, s'ha deixat fer amb total naturalitat el Papa Francesc.

Els “selfies” no són una novetat, fa anys que ens en fem, quasi tants com hi ha càmeres fotogràfiques; fins i tot hi ha qui diu que els primers “selfies” els trobem en la pintura en forma d'autoretrat.

L'única condició d'un “selfie” és que la foto ens la fem nosaltres mateixos amb la càmera del telèfon mòbil; si la foto és col·lectiva, un dels integrants

42_pDS

a la foto l'ha de fer. No en va el terme “selfie” deriva de “self”, si o un mateix, paraula que tenim molt familiaritzada per exemple en l'anglicisme “self service”, autoservei.

Els nostres “selfies” diuen molt de nosaltres mateixos, com a la seva època també deien molt d'ells els autoretrats de Frida Kahlo, Goya, Picasso o Rembrant. Sense necessitat d'elevar-los a la categoria d'obra d'art, que per si sols no ho són, els “selfies” ens expliquen no tant pel fet de sortir-hi retratats, sinó pel context i l'actitud en què ens retratem.

Si els extraterrestres ens estudiessin avui també ells observarien que en la història de la humanitat mai ens hem autoretratat tant com ara...

Els “selfies” són una manera més de compartir a les xarxes socials el nostre dia a dia, però tenen també un vernís narcisista, amb més o menys mesura, que no és aliè a d'altres fenòmens d'internet o de la vida mateixa.

Narcís va ser castigat per Nèmesi a enamorar-se d'ell mateix després de rebutjar cruelment l'amor d'Eco. Absort per la seva pròpia bellesa reflectida en l'aigua d'una font, va acabar ofegat sota les seves aigües buscant-se a si mateix, enamorat d'ell mateix.

Malauradament alguns “selfies” també han acabat en tragèdia, però no per excés de narcisisme, sinó per

manca de prudència. Aquest estiu són dos els casos que han aparegut als mitjans de comunicació, un quan una barana d'un balcó va cedir a la pressió exercida per un grup que es feia un “selfie”; l'altre el d'uns infants que van veure com els seus pares s'estimbaven penya-segat avall mentre retrocedien càmera en mà per buscar el millor angle.

També els “selfies”, més enllà d'aquests tràgics accidents, descriuen prou bé i amb fidelitat l'estupidesa humana...

En tot cas sempre farem bé de tenir present que si els “selfies” diuen molt de nosaltres, ens hi pensem dos cops abans de prémer el botó i, sobretot, de compartir-los a les xarxes socials. Correm el risc de quedar ben retratats, ben autoretratats! ■

L’ENTREVISTA [Enric Xargay

ENRIC XARGAY LA VIDA GAS A FONS Josep M. Sansalvador jsansalvador@sarriadeter.cat

La porta del garatge de can Xargay és alçada i el trobo mans en l’obra. Està enllestint unes modificacions en el BMW 2002 amb el qual competeix en el campionat de Catalunya de ral·lis, en la categoria de cotxes històrics. Observat a curta distància, un cotxe de curses és la simplicitat i l’eficiència feta mecànica: una carrosseria alleugerida al màxim, les barres i reforços de seguretat que el fan invulnerable i un motor capaç de rendir una potència que posa els pèls de punta. mb aquest cotxe vam començar per la carrosseria. La vam anar a buscar a Tarragona. Feia anys que estava a l’aire lliure i vam tenir una feinada per restaurar-la, acabar la part mecànica i adaptar-ho tot plegat a les especificacions de la FIA (la Federació Internacional d’Automobilisme), que es regeix per unes normes molt estrictes –m’explica l’Enric Xargay- Com que ara ja costa molt treure més cavalls del motor, miro de jugar amb els materials, intentant rebaixar pes sense fer perdre resistència ni estabilitat al cotxe. Però anem a dalt, a casa, que hi tinc molts àlbums de fotos.

A

L’Enric Xargay i Llaona (Sarrià de Ter, 1964) és fill d’Albert i Maria Teresa i té 5 germans: Albert, Imma, Josep, Dolors i Lluís. Ell és el petit. Amb la seva dona, Dolors, i els seus tres fills (Gerard, Carla i Berta), viuen al carrer Carrilet en una casa aixecada per ell

Berta i Enric Xargay amb el BMW 2002. Foto: J.M. Sansalvador

mateix. L’Enric dedica la seva vida professional a la construcció. Va anar a treballar entre pòrtland i maons ben jove, gairebé a la mateixa edat que va començar, també, a donar gas des del manillar d’un Vespino, la seva primera moto. El món del motor ha estat i continua essent la gran vàlvula

d’escapament del nostre home. Sobre dues rodes o sobre quatre, és el sarrianenc més guardonat de tots el temps en competició esportiva. La seva col·lecció de títols fa caure de cul: dos campionats de Catalunya i un d’Espanya amb Vespa 125, dos campionats de Catalunya de Ral·lis (primer

pDS_43

L’ENTREVISTA [Enric Xargay R-5TL el cotxe amb el qual l’Enric debuta en ral·lies.

R-5 Copa.

parella amb en Josep Daranas, que ja havia engegat l’equip amb base al taller d’en Pere Llach. Més tard vaig córrer amb el meu germà Lluís. Com que les carreres eren de resistència, la moto la fèiem anar entre dos. Una vegada vam córrer al Jarama i en Daranas, que feia la mili a Madrid, es va presentar al circuit vestit de soldat, amb uniforme militar.

GT Turbo, un altre Renault mític.

Fotos, arxiu Xargay

pilot de les comarques de Girona en aconseguir-ho), tres campionats Copa Renault (rècord en aquesta competició) i dos campionats de Catalunya de Vehicles Històrics.

Com va començar tot, Enric?

Vaig començar a anar en moto amb aquell Vespino i fins i tot hi vaig participar en una carrera. Després va venir la primera Vespa. Era la meva moto personal i tant la feia servir per anar amunt i avall com per córrer. Ho havia voltat tot: els Àngels, Sant Hilari, totes les carreteres amb més revolts de les comarques.

Vaig debutar en competició amb 17 anys. Va ser l’any 1981 i vam participar a les 2 hores de resistència al circuit de Montjuïc, a Barcelona.

Resistència a Montjuïc! Això és història!

Ja ho crec! Era un circuit urbà, amb “bordillos”, arbres i fanals. Amb quatre bales de palla ho tenien arreglat. En

pDS_44

aquella època tot es resolia en circuits urbans: a Barcelona es competia a Montjuïc i a la Diagonal, a la Zona Universitària. S’havien fet curses al polígon de Celrà. Al circuit de Can Padró, sota Montserrat, ja es corria en millors condicions. I el Jarama, a Madrid, era exagerat, massa gran per a les Vespes.

Aquí, el circuit de Montmeló no el podíem ni somiar, encara.

Com van anar les primeres temporades?

Vaig fer equip i vaig córrer unes curses amb en Josep Maria Amargant, de Salt. La competència era dura: sempre hi havia els equips dels grans tallers de Barcelona: Vespa Balart, Vespa Mateu, Italovespa, Taulé, Moto Scooter… Aquí a prop hi havia els germans Tràfach, de Salt, que ho feien molt bé. Arribàvem als circuits i només vèiem “tius” aixecant roda. Impressionava. Ens semblava increïble, però els resultats van començar a arribar… Després vam fer

De seguida vau ser un equip consolidat i organitzat…

Sí, des del primer moment la competició va ser l’aventura de tota una gran colla. Deixa’m que expliqui i que agraeixi que sense la participació de tants amics de Sarrià tota aquesta història no hauria estat possible. Pensa que a algunes curses hi havíem anat amb un autobús ple. Hi havia tècnics, cronometradors, pissarraires, encarregats del repostatge... Tothom tenia la seva funció i tot funcionava. En una competició va fallar el sistema de cronometratge oficial i l’organització ens va demanar auxili per fer-nos càrrec dels temps de cursa.

La segona temporada ja la vam córrer sencera amb la moto de carreres “oficial” del taller Llach. L’havien fet entre en Llach, en Daranas i col·laboradors de l’equip a partir d’un xassís de Vespa 50 recuperat del mig d’unes bardisses. Tal com t’ho dic: van haver d’estassar per trobar la moto.

Aquell xassís era una mica més petit i lleuger que el de la 125 cc. Els va quedar una moto molt competitiva i ràpida: portava un cilindre artesanal i un canvi de marxes de relació tancada, únic a tot el campionat.

L’ENTREVISTA [Enric Xargay

L’equip tècnic gairebé al complet.

La part mecànica es mereix un capítol a banda, oi?

La mecànica va anar sempre a càrrec del gran Pere Llach. És a ell a qui caldria fer una entrevista! (Aclareixo a l’Enric que, anys enrere, en Pere ja va passar per les pàgines de Parlem de Sarrià de la mà d’en Joan Casals). Tècnicament li devem tot: és un mecànic finíssim. El nostre èxit es va basar sempre en la fiabilitat de la moto, la resistència i l’estabilitat. És el mateix esquema, senzill però imbatible, que va aplicar l’equip de la Renault de Besalú, quan vaig començar a córrer en cotxe. Mira si era ben feta la moto, que en totes les temporades no vam abandonar mai per avaria. Només una vegada vam haver de plegar per una caiguda. La Vespa va quedar una mica engrunada… Va ser el moment de muntar el fre de disc al davant, que també va ser una innovació de l’equip.

Corríem sota els colors d’en Casademont de Girona per motius comercials. En aquells anys era el concessionari que matriculava més Vespes d’Espanya. Però el patrocinador real i efectiu era en Pere Llach. Podies comptar amb ell pel que fos. Les Vespes no tenen cap secret per a ell i la competició va ser una gran experiència. Saps què és el primer que feia en sortir de casa? Mirar el cel, per si hi havia amenaça de pluja! En moll anàvem molt bé: cursa amb pluja, podi assegurat. La velocitat de la Vespa la mesuràvem en carretera oberta. Es posava un cotxe al darrere i ens regíem pel comptaquilòmetres de l’auto. Vam aconseguir puntes de quasi cent trenta per hora.

Repostatge al Jarama.

Aquella va ser una època de grans triomfs…

Sí. La temporada de 1984 vam guanyar el Campionat d’Espanya de 125 cc, que es va decidir a una única carrera a Montjuïc. En aquells anys encara no s’havia remodelat Barcelona com a seu olímpica i l’estadi era una ruïna.

Passàvem a tota llet per la recta i després ens esperava una chicane de bales de palla. Tot ens va anar de cara, però tot l’equip s’ho havia “currat” de valent. Calculàvem el consum afinant al màxim, amb xeringa, i teníem un sistema casolà de repostatge ràpid.

Mentre els altres omplien el dipòsit amb un embut, nosaltres vam idear un sistema per gravetat, com a les 24 hores de Le Mans. A cada repostatge guanyàvem quaranta segons als altres equips. És el que et deia abans: la resistència vol molta col·laboració a part dels pilots. Sempre estaré molt agraït a tots els amics que ens van ajudar tant…Inclús a nivell econòmic. Les despeses de l’equip les partíem en tres parts: els dos pilots pagàvem un terç cadascú i la resta de l’equip es feia càrrec de l’altra part. La temporada de 1985 vam seguir corrent en moto i, ja el 1986, vaig decidir fer el salt cap als cotxes.

De les dues rodes a les quatre…

Vaig començar amb el meu Renault 5 TL, el meu cotxe d’anar pel carrer, el més senzill de la gamma R5, que el vam arreglar per a ral·li. Amb en Josep, el meu germà, que em feia de copilot, vam seguir el campionat provincial i el de Catalunya.

Josep Daranas, vestit de militar, sota la torre de control del Jarama.

Era la gran època dels ral·lis a les carreteres catalanes. Hi havia competicions de nivell europeu.

La prova més dura, amb diferència, era el Ral·li Costa Brava. Pensa que passàvem 24 hores dins el cotxe. Era duríssim, esgotador. Hi venien els grans equips oficials italians amb uns cotxes que semblaven avions i uns equips tècnics que feien por. Amb aquell TL vam poder guanyar la nostra classe en diferents competicions. Això ens va donar molts ànims.

Durant aquelles temporades de cotxes sempre vas ser fidel a la marca…

Sempre amb “erra cincs” i amb l’equip de l’agència Renault de Besalú, d’en Solà. Després del TL vam prepa-

pDS_45

L’ENTREVISTA [Enric Xargay

Circuit de Montjuïc

Circuit de can Padró, amb Montserrat al fons.

Daranas- Xargay, una parella imbatible.

rar un Copa i més tard un GT Turbo.

Seguíem el campionat de Catalunya i la Copa Renault. Vam córrer també el Ral·li Valeo, a Madrid, on vam guanyar la nostra classe i el Ral·li Príncep d’Astúries, entre Gijón i Oviedo. Entre finals dels vuitanta i els primers noranta vam poder fer molts bons resultats a la Copa Catalunya i a la Copa Renault.

Miràvem de guanyar les primeres curses de cada temporada i, a partir d’allà, només calia administrar bé l’avantatge.

“Màxim Sarrià”, deia en un lloc preferent del cotxe.

Era la nostra escuderia, un grup d’amics molt arrelats al poble que ens seguien a les competicions i que sempre donaven un cop de mà. Igual que a l’època de les motos, podria parlar de molts noms però correria el risc de deixar-me’n alguns i no he de cometre aquest error. Moltes gràcies a tothom!

El nom de Sarrià, el nom del poble, sempre és present al cotxe. Ara el

46_pDS

porto a la visera del parabrises, amb unes enganxines de la UES. Però els estrictes controls de la FIA ho veuen malament. A la visera no hi volen noms ni logos ni marques…

Quant a costos, no devia ser el mateix córrer en Vespa que en cotxe.

El pressupost d’una temporada de ral·lis s’enfilava fàcilment fins als dos milions de pessetes. Eren molts calés!

Fixa’t que només en rodes ja ens gastàvem un milió. Era el capítol més costós. Encara sort que amb els premis en metàl·lic de la Copa Renault equilibràvem sempre els comptes, al final dels mesos de competició.

Sempre vas córrer ral·lis?

En alguna prova hi podia haver un tram de circuit, però majoritàriament es corria en traçats de carretera. La temporada 1991 vam córrer ral·lis sobre terra, amb el David Patiño de “copi” i un Seat 124, però no ens va provar gaire: només en vam acabar un. Al cap de tres anys (1994) vaig tornar a Renault. El Clio Williams, amb en Josep de copilot, ens va permetre guanyar altra vegada la Copa Renault i el campionat de Catalunya.

Després va venir una temporada de certa calma…

Sí, però cap a l’any 2007 em vaig engrescar amb l’aventura dels cotxes històrics. Hem preparat aquest BMW 2002 que has vist a baix i ens funciona molt bé. És un cotxe “racing” que va marcar època. Hi havia una versió homologada amb motor de setze vàlvules, però aquest és de només vuit.

Hem vençut dues vegades el campionat català i sempre corro la versió actual del Ral·li Costa Brava. L’hem guanyat els tres últims anys en la categoria on participem. I el 2011 vaig fer 1r d’Espanya “scratch” i 4t d’Europa. Hi continuen venint els italians amb aquells monstres de Lancia i francament…

Amb tot aquest palmarès, amb la teva experiència, no has anat a córrer mai a fora?

A part d’alguna competició dins de l’estat, no he tingut facilitat per sortir a Europa. Pensa que jo visc de la meva feina, del meu negoci i la competició és una afició i una passió, però no és fàcil deixar-ho tot empantanegat per anar a córrer. I amb els temps que ens toca viure, encara menys.

L’ENTREVISTA [Enric Xargay

1984, campionat d’Espanya.

Com es veu el país des de la mirada d’un petit empresari de la construcció?

Hem passat uns anys terribles. El nostre sector ha quedat sota mínims i caldran molts anys per recuperar-nos.

Compte: molta gent no es recuperarà mai més i s’haurà quedat pel camí. Tot ens ha anat a la contra i el vent no ens ha bufat mai a favor. Caldria que la situació general del país s’arreglés, que es creessin llocs de treball, que el diner (que n’hi ha!) tornés a circular i que els bancs obrissin l’aixeta. I que

Recta de l’antic estadi de Montjuïc, a Barcelona

l’Administració toqués de peus a terra i es deixés d’aquest intervencionisme que ofega qualsevol iniciativa. És insuportable. Tot això no s’aconseguirà sense una reforma molt profunda, sense un canvi de xip dràstic, seriós i convençut. Però els polítics que ens manen…

Ui, els polítics!

Mira: a l’època de la Vespa, trenta anys enrere, érem molt joves i tot semblava més senzill i no hi havia els

problemes i el grau de tensió que hi ha ara. Deixem-ho córrer, tot això, que no es pot ni aguantar. Fa uns dies fullejava una revista de cotxes en companyia d’un vell amic. Parlàvem d’aquells anys de competició.

Vam fer la següent reflexió, que és autèntica, profunda i hem de fer-la servir de resum existencial: “Quina sort que vam tenir de poder viure aquella època! I de poder-la viure participant-hi! Collons, i a més a més de guanyar!” ■

AUTOESCOLA GIRONÈS

GIRONA: Av. Jaume I, 36 - Tel. 972 20 27 14 FONTAJAU: R. Xavier Cugat, 52 - Tel. 972 22 12 57 SARRIÀ: C/. Major, 11 - Tel. 972 17 06 52 e-mail: info@autoescolaapsa.com www.autoescolaapsa.com

pDS_47

QUADERN D APUNTS Josep M. Sansalvador. jsansalvador@sarriadeter.cat

Fa cent anys El primer suplement de cultura del diari El Punt Avui del mes de maig incloïa un reportatge excel·lent sobre l’estada a Girona, fa cent anys, de la pintora polonesa Mela Mutermilch.

Va arribar procedent de París, va hostatjar-se a l’hotel del Centro (carrer Ciutadans) i va freqüentar l’escultor Manolo Hugué, que aleshores també s’estava a la ciutat. Circula la llegenda que, mentre va residir aquí, va conviure de manera més o menys embolicada amb el pintor sarriananec Pere Farró, vint anys més jove que ella. En un dels primers números d’aquesta revista, el 7, de març i abril de 1995, Raimunda Coll ens va parlar de la vida i obra d’aquest artista local, tan poc conegut i difòs. La portada d’aquell número reproduïa un oli de Farró, l’obra del qual és qualificada de noucentista i ben desconeguda pel gran públic. Cal reivindicar-lo.

Sardanes al cadafal Per la Festa de Primavera de Sarrià de Dalt es va poder gaudir de la primera ballada de sardanes a la plaça de Can Nadal, amb la cobla perfectament instal·lada al cadafal restaurat d’ençà de les obres al paratge. No és la primera acti-

vitat musical que s’hi celebra des de la conclusió dels treballs, perquè l’edició 2013 del festival Butirrock ja va tenir lloc allà mateix. Però eren sardanes (i no pas punk) el que es reivindicava temps enrere des d’aquesta mateixa pàgina i finalment sardanes vam tenir. A càrrec de la cobla La Principal de l’Escala i amb el sarrianenc Joan Casals al trombó. Sí senyor!

Nova campana La restauració del campanar de l’església de Nostra Senyora de la Misericòrdia gairebé està del tot enllestida. Des de mitjans del mes de juny hi és operativa una nova campana auxiliar que repica avisant d’enterraments, bateigs i misses; i puntualment cada migdia anuncia l’hora de l’Àngelus.

Des de casa, carrer Major avall, només sentim tocar quarts i hores a la campaneta que corona la façana de l’ajuntament: és un detall sonor agradable que fa vida de poble. Que per molts anys vagin tocant, unes i altra.

Per sort, aquí encara no hi ha arribat la funesta moda de voler-les silenciar per via judicial. A Sarrià de Ter no hi abunden les segones residències, gràcies a Déu.temps de fer-s’ho un mateix.

Grafitis Gairebé al tancament del número anterior d’aquesta revista sorgia la notícia de la clausura de la planta sarrianenca de Torraspapel. Preparant el número actual, tot el peix està venut i els 140 treballadors afectats i les seves famílies ja saben quina destinació els espera o quina sortida han pogut trobar. Entre un moment i l’altre de la crisi, ha quedat l’empremta de la lluita sindical plasmada en els murs de la fàbrica i els voltants. Hi ha tot un inventari de pintades: “Nosaltres al carrer, vosaltres penjats”, “Que la crisi la paguin els rics”, “Stop tancaments”, “No al tancament”, “Patró enemic del poble”, “Desgraciats”, “La Torras en lluita”, “No és una crisi, és una estafa”, “Som classe treballadora”, “Si la Torras tenca (sic), la patronal rebenta”. La línia actual dels grafitis reivindicatius se situa entre l’estil del maig del 68 i el del moviment 15M, imaginatius i truculents. Els que han quedat a Sarrià (i hi romandran molts mesos) semblen vintage, de la transició. Trobo que no són ni carn ni peix, que hi falta caràcter.

Informació local Hi ha qui té confiança cega en tot allò que pesca a Internet (“Surt a Internet!”, diuen) i cal ser molt i molt selectiu.

Navegant, navegant, he anat a raure a la pàgina www.ayuntamiento.org/sarria-deter-htm. Hi ha un barrig-barreig d’informació: telèfons municipals, nombre confós d’habitants, nom de l’alcalde i grup polític al qual pertany, un mapa pispat de Google Maps, referències molt fluixes sobre llibres relacionats amb el municipi, banners amb anuncis que res tenen a veure amb Sarrià… Una foto que es mostra a la capçalera del web és definitiva. No té desperdici: una vista del tram nord del carrer del Pont Major, a mà esquerra com si vinguéssiu de Campdorà, abans d’arribar al Pont de l’Aigua. ■

48_pDS

DOSSIER D’HISTÒRIA [Fàbrica Ciment Omedes

Fàbriques de Ciment de Sant Julià de Ramis (2a part)

FÀBRICA CIMENT OMEDES

La fàbrica Omedes, al primer quart de s. XX. Foto: Miguel Pérez Assumpció Vila

La fàbrica Omedes fou la més coneguda i la més gran del districte industrial del cimà a Sant Julià de Ramis. En el moment més àlgid produïa 45.000 kg diaris de ciment, hi treballaven fins a 100 persones i va evolucionar, modificant substancialment les naus i les instal·lacions, per intentar produir ciment pòrtland.

E

ls seus orígens cal situar-los a 1880, quan Narciso Llistuella Casamitjana, veí de Sarrià de Ter, instal·la un forn de calç i guix a la muntanya de la Garriga. Com sempre, les dades són contradictòries i, mentre al registre de contribució industrial de l’Ajuntament de Sant Julià de Ramis figura com tributari per un forn de calç, Narciso Llistuella obté una medalla de plata a l’Exposició de Mineria de Madrid l’any 1883 com a fabricant de ciment, tipus lent i ràpid. Aquest premi l’utilitzà com a propaganda quan es presenta a l’Exposició Universal que té lloc a Barcelona el 18881.

En la ressenya que fa L.M. Vidal2 l’any 1886 sobre el sector de ciment, apareix la següent descripció del ciment de Sant Julià de Ramis (tot i que hi posen Sarrià)

Catálogo Oficial Especial de España. Provincia de Gerona. Exposición Universal Barcelona 1888. Referencia. 4457 VIDAL, L. M. (1886). Reseña geológica y minera de la Província de Gerona. Boletín de la Comisión del Mapa Geológico de España, Volum. 13 (IIª parte):320334; . Madrid.

1 2

pDS_49

DOSSIER D’HISTÒRIA [Fàbrica Ciment Omedes

La Coral Joventut, amb Pere Omedes Clivillé al centre. Foto cedida per Enriqueta Puigdemont

• Fábricas de Sarriá (Gerona) Es el punto de la región baja de la provincia, en que ha tomado mayor desarrollo ésta fabricación, pues existen en marcha continua 16 hornos. La altura de los hornos en esta localidad suele ser seis metros, y el diámetro en la boca 1,20; la descarga empieza al día siguiente y la marcha de la calcinación es continua.

Dos operarios están destinados al servicio de cada horno. Se calcula que al día pasa un horno seis toneladas, que se reducen a cuatro después de calcinadas.

• Fábrica del Sr. Llistuella: Es la mejor dispuesta entre las varias que benefician las margas de Sarriá (de Gerona), y funciona con fuerza de vapor. Cada horno rinde unas 25 toneladas diarias. En la carga se ponen dos partes de piedra de la clase rápido y una parte de la clase lento. Las calderas trabajan a dos y media atmósferas, y la máquina es vertical, de 50 caballos, de la fundición de Alexander (Barcelona).

Aquesta és una informació important. Val a dir que la fàbrica de Miguel Pérez disposava d’aigua per produir força hidràulica pel molí triturador, però no així la fàbrica Llistuella situada al marge esquerre de la carretera N-II, i també cal recordar que encara no

s’havia desenvolupat l’electricitat. Per tant, és fonamental saber que es disposava d’una màquina de vapor tipus Alexander de 50 cv.

La successora de la fàbrica de ciment Narcís Llistuella fou Àngela Clivillé, la qual tributa a partir de 1893 per 4 forns continus de calç, encara que ja sabem que són de ciment. En una de les fotografies es pot veure el canvi de rètol: “Fábrica de cemento de Ángela Clivillé sucesora de Llistuella”. És a partir de 1905, quan el seu fill, Pedro

Omedes Clivillé, es fa càrrec del negoci, segons el registre de contribucions, ara sí, de 4 forns de ciment.

Sergi Falguera Torres en el seu treball sobre “La mineria del ciment natural de l’àrea metropolitana de Barcelona”3, comenta que a Barcelona, el 1905, “aprofitant el pavelló central, l'únic no desmuntat de l’Exposició Universal del 1888, es féu servir per allotjar l’Exposició de Minería y Trabajos hidráulicos de Cataluña e Islas Baleares, amb un annex per a expositors de caràcter internacional.

Empreses catalanes inscrites i que mostraren els seus productes en aquesta exposició, ordenades per la seva situació geogràfica actual, segons la població on hi tenien el seu centre de producció: • Gironès • Sant Julià de Ramis: Miguel Pérez; J. Omedes • Sarrià de Ter: Narciso Llistuella Suposo que dins del sector, la marca Llistuella era prou important com per mantenir-la, tot i que en el registre de Sant Julià no apareix cap J. Omedes, sinó com ja s’ha dit Pedro Omedes Clivillé. També en una foto de l’època, refà el nom de la façana per posar-hi “Fábrica de cementos de Pedro Omedes de Llistuella”.

Per Sant Antoni, la comitiva sortia de la fàbrica, amb els cavalls engalanats. Ciments Omedes contractava els músics. Foto cedida per Enriqueta Puigdemont.

3 “La mineria del ciment natural de l’àrea metropolitana de Barcelona. Dels seus orígens fins a l’Exposició Internacional de Barcelona de l’any 1929”, de Sergi Falguera Torres. Publicat al butlletí de Centre d’Estudis Natura BN,VIII (2): 207236. Sta. Coloma de Gramenet, 2010

50_pDS

Pedro Omedes fou un home important a la seva època. Mecenes de la Coral La Juventud, de Sarrià de Ter, alcalde de Sant Julià de Ramis, tenia el seu domicili a Sant Julià de Ramis, al veïnat de la Garriga. Precisament per Sant Antoni, se celebrava la festa traient els cavalls, i l’empresa Omedes llogava els músics. El secretari del Cor Joventut fou Eusebi Puigdemont Casademont, veí de Sarrià de Ter, encarregat de la fàbrica Omedes.

En els registres de la Cambra de Comerç4 de Girona, Pedro Omedes tributa La carretera nacional de terra, a Sant Julià de Ramis, Al fons, la fàbrica Omedes. Foto: Miguel Pérez l’any 1918 pels forns de ciment de Sant Julià, 940 pta., i amb la societat Omedes Hnos., cions universals d’Europa o d’Espanya. mes a la ciutat de Barcelona i altres pels forns de guix de Sant Daniel (en el L’augment de l’alta concentració punt més allunyats, però que cada cop d’especialització també es veié clara- tenien més importància en aquest lloc anomenat Bou d’or), per 235 pta.

De 1922 a 1931, les dades del ment influenciat gràcies a les millores tipus d’indústria de la construcció”. registre de l’Ajuntament figuren a nom tecnològiques de la pròpia maquinària • Girona: La Bohiga, Sociedad Anódel seu germà, Eduard Omedes Clivillé, utilitzada i perquè aquestes empreses a l'obtenir un alt poder adquisitiu, nima; José Maria Pérez Xifra; tributant per 4 forns de ciment continu.

Pedro Omedes; Narciso Mas Bagó; De 1920 a 1940, Pedro Omedes també podien renovar amb més freqüència Navarro y Compañia lloga els locals de can Mitjans (Fàbrica les seves pròpies instal·lacions. A con• Sarrià de Ter: José María Pérez Flores) de Sarrià de Ter on utilitza la tinuació es citen els fabricants de Xifra força elèctrica per fer funcionar un molí ciments naturals de les localitats pròxitriturador de dos pedres.

L’any 1940 es deixa l’arrendament a l’haver quedat malmeses les instal·lacions a causa de l’aiguat.

El geòleg Sergi Falgueras, en el treball sobre la mineria esmentat, recorda que Barcelona va tornar a patir una forta demanda de ciment a causa de l’Exposició Universal de 1929: “Durant els anys 20 i com anteriorment s’ha comentat, l’afany constructiu per la preparació i modernització de la ciutat de Barcelona per allotjar-hi durant un breu període de temps l’Exposició Universal del any 1929 al recinte de Montjuïc, provocà encara més l’aparició de noves empreses dedicades a fabricar el ciment natural a major escala que les que hem vist fins ara, i al mateix temps a especialitzar Treballadors de la fàbrica Omedes. El primer dret per l’esquerra és Andreu Garriles que portaven cert temps en actiu, ga. Asseguts, el segon per l’esquerra Miquel Garriga i el quart, Teixidor de Can moltes d’elles premiades en exposiQuildo. Foto cedida per Josep Garriga Serrainat.

Cent anys d’economia a les comarques gironines. Cambra de Comerç de Girona.

4

pDS_51

DOSSIER D’HISTÒRIA [Fàbrica Ciment Omedes

Fàbrica Omedes a Sarrià de Ter (Foto Unal. Arxiu imatges Ajuntament Girona)

El maig de 1930 és Pedro Omedes qui sol·licita llicència d’obra per engrandir un pas salvacunetes: “Expone que para las entradas y salidas con carruajes de su fábrica de cementos, sita en el Km 729 de la carretera general de Madrid a Francia por la Junquera, le es conveniente ensanchar el paso salva-cunetas existente “ De la constitució de la societat Omedes y Cia SL, en podem extreure nombrosa informació: la companyia es constitueix el 21 de gener de 1931 davant el notari de Girona Emili Saguer.

L’objecte social és la fabricació i venda de ciment i calç hidràulica, amb domicili al n.138 de Sant Julià de Ramis. El capital social és de 500.000 pta. I els socis són els germans Pere i Eduard Omedes Clivillé, el primer amb domicili a St. Julià i el segon a Barcelona.

A la societat hi aporten els béns conjunts, per valor de 200.000 pta: a) Part de la finca de Sant Julià de Ramis coneguda com mas “Martí”,

Escritura de 21.01.1931. Notari Emilio Saguer

5

52_pDS

inclosa el “Garrigal de Montaspre”, de 35 vessanes (7ha, 65a, 59ca) b) La finca on es troba la fàbrica de ciment, amb els forns, cavallerisses i les dependències annexes. c) Una casa-torre amb jardí i dependències, vinya i olivet a Sant Julià de Ramis. d) Els drets derivats de la cantera de Montjuïc, terme de Sant Daniel, per produir calç hidràulica. Les propietats de les instal·lacions, forns i fàbrica.

La resta de capital, és a dir, 300.000 pta., les aporten de la següent manera: Eduard Omedes aporta 150.00 pta en metàl·lic i Pedro Omedes aporta els drets de l’arrendament de la fàbrica de can Mitjans a Sarrià de Ter i el contracte d’energia elèctrica de la fàbrica de Sant Julià, diverses finques rústiques i 20.000 pta. Una vegada feta aquesta constitució de societat, Eduard Omedes ven la seva participació als seus nebots Alejandro i Eusebio Omedes

Colomer, dos dels fills de Pedro Omedes Clivillé, els quals aporten 125.000 pta cadascun.5 En el decenni previ a la guerra civil, Omedes y Cia, SL disposaven a Sant Julià de 2 forns de calç continu, sis forns de ciment continus i 1 molí triturador, a més del molí triturador de Sarrià de Ter. El material extret de les canteres ( la muntanya del cimà i Montaspre) es traslladava mitjançant vagonetes fins a la boca dels forns, dalt la muntanya,

Salvi Mercader Ventura, establer de la fàbrica, amb Joan Comalada, l’esquilador (“el torero”.

Foto cedida per Joan Mercader Domènech

DOSSIER D’HISTÒRIA [Fàbrica Ciment Omedes

Pere Puigdemont Nierga i Esteve Ayats, carregant el Pegaso Barajas a la fàbrica de calç de Ciments Omedes a Sant Daniel.

Foto cedida per Joan Merceder Domènech

Jaume Costa Puigmoler, ajudant de xofer, Pere Puigdemont Nierga, xofer, i Isidre Carreras, ajudant.

Foto cedida per Joan Mercader Domènech.

Treballadors de Ciments Omedes de 1968. Joan Mercader Gascons, escrivent, Lluís Poch, ajudant de xofer, Pere Puigdemont Nierga, xofer. En bicicleta, Lluís Mitja de cal “Xixo”. Foto cedida per Joan Mercader Domènech.

amb un sistema d’enlairament de vagonetes, arrossegades per animals de tir.

L’establer, Salvi Mercader, era qui tenia cura de tots els animals de les cavallerisses. Els cavalls també servien per conduir els carros i treure la mercaderia per vendre, al magatzem de Santa Eugènia, o a les estacions de tren de Girona i Celrà i, de retorn, per portar carbó per alimentar els forns. Es diu que els residus de carbó del ferrocarril anaven a ca l’Omedes. L’encarregat d’aquests anys fou Eusebi Puigdemont (pare d’Enriqueta Puigdemont) L’any 1933 es constitueix la societat Omedes, Colomer y Cia, amb 21.008 pta. per la fàbrica de calç de Sant Daniel, Girona.

Del blog “Història del transport per carretera de Catalunya” triem el següent text: “Conclosa la Guerra Civil l'any 1939, CEMENTOS OMEDES SA van comprar un primer camió a l'empresa TRANSPORTS ROS de Sant Hilari Sacalm (la Selva), un Chevrolet. Entrà de xofer en Pere Puigdemont i Nierga, que abans de la guerra civil havia treballat a la fàbri-

ca de licors Regàs del Pont Major (Girona), on va aprendre a conduir.

Per l'escassetat de benzina que hi havia en la immediata postguerra, al cap de poc temps van canviar el Chevrolet per un camió elèctric amb rodes massisses, comprat de segona mà a Mataró (Maresme). Amb aquest camió elèctric, en Pere Puigdemont anava de la fàbrica a l'estació del tren carregat de ciment; quan retornava a la fàbrica, carregava residus del carbó de les màquines de vapor. Hi ha l'anècdota que el darrer viatge no carregava el carbó de l'estació perquè s'aturava a mig camí per esgotament de les bateries. Aleshores calia estirar-lo amb dos animals. Aquest camió elèctric, un ELEGRIC, carregava cinc tones. Els ajudants d'aquest ELEGRIC foren en Lluís Poch i l'Isidre Carreras”.

L’any 1943 va morir Pedro Omedes Clivillé, passant la seva participació de la societat Omedes y Cia. als seus hereus, en la proporció d’una dècima part als seus fills Alejandro i Eusebi i d’un 40 per cent als seus fills Joan i Narcís Omedes. La societat queda

amb el capital dividit de 150.000 pta. pels germans més grans Alejandro i Eusebi i per 100.000 pta. de Joan i Narcís. Val a dir que el capital de l’empresa apareix aminorat per les pèrdues de la Guerra Civil: “el capital aportado por el causante a la Sociedad fue de 250.000 pta, pero a consecuencia de pérdidas sufridas en período rojo, ha quedado reducido a 201.775, 35 pta.

Según resulta del Balance de 1942 presentado a las oficinas de Hacienda, negociado de utilidades” En la immediata postguerra, tributaven per un forn de calç de 20 m3 i 5.000 kg diaris, sis forns de ciment de 45.000 Kg diaris i un molí triturador.

Del blog “El transport per carretera de Catalunya”: “Finalitzada la Segona Guerra Mundial l'any 1945, entraren a l'Estat espanyol molts camions militars procedents de les subhastes. L'any 1946 o 1947, es va donar de baixa el camió ELEGRIC i es comprà un GMC 6x6 en una subhasta celebrada a Irún, prop de la frontera francesa. Aquest GMC tenia una cabina amb lona i el carrosser

pDS_53

DOSSIER D’HISTÒRIA [Fàbrica Ciment Omedes

Un vailet dalt la pala Chaseside que servia per transportar pedra de la pedrera als forns. Foto cedida per Joan Mercader Domènech.

Manuel Colomer, de Sarrià de Ter (Gironès), va muntar-li una cabina tapada de planxa. Es va carrossar amb un bolquet fabricat per CONSTRUCCIONES METÁLICAS SUBIRANA, de Barcelona. Aquest GMC fou conduït per en Pere Puigdemont i Nierga. Funcionava amb un motor de benzina i la matrícula era GI-7536.

Al cap d'un temps, compraren un altre GMC 6x6 a un transportista de Torroella de Montgrí (Baix Empordà) que també l'havia adquirit a una subhasta. Aquest GMC tenia una cabina metàl·lica d'origen i una carrosseria militar. Solament es va transformar el lateral fix a abatible i se li va muntar un motor Barreiros dièsel. Aquest GMC el conduïa en Jaume Costa i la matrícula era GI-7584. Els dos ajudants d'aquests dos camions GMC de CEMENTOS OMEDES SA foren l'Aparicio i l'Antonio Lozano” El conductor Pere Puigdemont era

BOP m.58 de 13.05.1948

6

54_pDS

marit de Pietat Mercader, filla de l’establer Salvi Mercader. El germà de la Pilar, en Joan Mercader, va ser-ne escrivent.

Alexandre Omedes Colomer, el més gran dels germans que formaven la societat, tenia la direcció efectiva de l’empresa. Alexandre perseguia poder fabricar ciment pòrtland a Sant Julià de Ramis, per la qual cosa va millorar la fabricació fins a comercialitzar un producte, el ciment Dàvid, que tot i ser ciment natural, el venien com a substitut del pòrtland. La qüestió és que la fabricació del pòrtland a Espanya estava molt controlada pel règim franquista per mantenir l’oligopoli del sector, en concret de la “Compañía General de Asfaltos y Portland SA (ASLAND)”, de la família Güell, la qual posseïa les fabriques del Clot del Moro a Castellar de N’Hug i la de Montcada i Reixach. Així es pot observar en aquesta autorització publicada al BOP6 DISTRITO MINERO DE BARCELONA

Vista la instancia de fecha 3 de noviembre de 1947, suscrita por la entidad «Omedes y Compañía, S. L », solicitando autorización para el funcionamiento de una instalación de aglomeración de menudos de cantera y taludes de frente de trabajo y quebrantadora, esta Jefatura de Minas ha resuelto: 1. Autorizar el funcionamiento del horno de cuba, vertical, de marcha continua con aparato de carga y descarga automática, en régimen de carga de piedra gruesa, aglomerados o de mezcla de ambas, indistintamente.

2. Autorizar el funcionamiento de la instalación de aglomeración, compuesta de amasadora, pastadora y máquina continua de briquear, Todo ello con sujeción a las siguientes condiciones: 1.Esta autorización sólo se concede con la condición de que el producto obtenido corresponda por sus características, tanto físicas como mecánicas, a un cemento natural. La fabricación de cualquier otro producto y especialmente la de un cemento cuyas características sean las de un cemento portland o artificial, será causa bastante para declarar clandestina su fabricación y motivo para la inmediata clausura de la fábrica.

2.En el plazo de tres meses se presentará, por duplicado, en esta Jefatura, un certificado extendido por un Laboratorio Oficial, con el resultado de los análisis de la composición química y de las características mecánicas y físicas, tanto de los crudos como del producto elaborado y dispuesto para la venta.

3.Periódicamente, y en los meses de enero y junio de cada, año, se repetirán los análisis a que se refiere la anterior prescripción, que se presentarán, también por duplicado, en está Jefatura, sin perjuicio de repetir estos análisis tantas veces como se estime conveniente.

4.Esta autorización no da derecho a solicitar ningún material o primera materia que esté intervenida o sujeta a cupo.

5.Esta autorización se concede con

DOSSIER D’HISTÒRIA [Fàbrica Ciment Omedes

sujeción a las condiciones que establece la norma 11 de la Orden Ministerial de 12 de septiembre de 1939.

6. Se concede un plazo de treinta días para solicitar la Visita reglamentaria para la comprobación de la instalación, Barcelona, 12 de abril de 1948. El ingeniero Jefe, Santiago Echevarría.

L’octubre de l’any 1955, per fi va obtenir l’autorització de la Dirección General de Minas y Combustibles per transformar la fàbrica de ciment natural en una de ciment pòrtland de 30.000 t a Sant Julià de Ramis. Els socis acordaren una primera ampliació del capital, tot passant de 500.000 pta a 800.000 pta, amb una aportació de 112.500 pta per part dels germans Alexandre i Eusebi i de 75.000 del germà Narcís. La societat passà a nomenar-se Cementos Omedes SL. Per construir la nova fàbrica va sol·licitar un préstec de 3 milions de pta al Banco Hipotecario Español, préstec que li fou concedit l’any 1957 amb garantia hipotecaria de totes les instal·lacions de Sant Julià, a retornar en vuit anys. Amb aquests diners començà a bastir el nou edifici, el qual ens ha arribat en l‘actualitat, i sol·licità la compra de la maquinària estrangera per a l’obtenció del clinquer.

L’any 1958 Joan Omedes Colomer surt de la societat, s’amplia el capital fins a 2 milions de pta, i es transforma en societat anònima. Per aquest motiu apareix un balanç a l’escriptura del registre mercantil.

Del blog “El transport per carretera a Catalunya” trobem aquesta referència del 1959 “L'any 1959 es van vendre els dos camions GMC al Garatge Baulenas. El GMC equipat amb bolquet i matrícula GI-7536 fou comprat per l'empresa TRANSPORTS VIVES de Barcelona.

Aleshores es va comprar un Pegasin Barajas. En Pere Puigdemont i en Jaume Costa anaren a Madrid en tren a recollir-lo. El van conduir fins a Barcelona per a carrossar-lo amb un bolquet de CONSTRUCCIONES METÁLICAS SUBIRANA i un cop carrossat, en Puigdemont i en Costa de retorn a Girona

Balance de la sociedad transformada cerrado a 03.01.1958 ACTIVO Valores Cooperativa Fincas y edificios Vía y vagonetas Pérdida roja a amortizar Propiedad Torroella Caballerías y carros B:H:C: Reserva Obligatoria Banco de España B:H:C: Reserva Obligatoria Valores Instituto Nacional de la Vivienda Maquinaria Banco Popular Español Banco Bilbao Banco Hispano Americano Cuentas Corrientes Camiones Banco Español de Crédito Caja Fabricación Total activo

Pta 1.000,00 241.716,60 10.960,07 28.563,02 32.561,11 6.602,32 1.225,33 577,71 691,43 100,00 748.542,42 145,22 503,35 7.305,69 694.786,83 189.898,11 1.252.693,64 156.934,39 1.549.372,96 4.924.180,20

PASIVO Capital Fondo de Reserva Alejandro Omedes Eusebio Omedes Narciso Omedes Efectos a pagar Acreedores varios Banco de Crédito Industrial Usos y Consumos Banco Central Reserva Obligatoria Pérdidas y Ganancias Total pasivo

800.000,00 254.228,62 348.413,16 348.413,17 232.276,43 300.000,00 493.691,36 2.000.000,00 46.698,68 94.250,59 1.225,33 4.984,56 4.924.181,90

per a treballar: l'un de xofer i l'altre d'ajudant; es tornaven setmanalment.

Aquest Pegasin era matrícula GI25502.

Al cap d'un any i mig van comprar un dumper nou de la marca MOURT (BUDAPEST UNGARY DIESEL DUMPER) amb matrícula GI-31085, i una pala carregadora marca CHASESIDE per a transportar la pedra de la pedrera als forns. El MOURT era conduït per en Jaume Costa, el Pegasin el conduïa en Pere Puigdemont; i l'Esteve Ayats d'ajudant.

Tot i els esforços per importar la

maquinària, els Omedes no aconseguiren entrar-la en el termini establert i es veieren obligats a desistir de la llicència de transformació de la fàbrica de ciment natural a ciment pòrtland7. La inversió en la nova nau industrial no va servir per l’activitat econòmica prevista, la qual cosa els provoca problemes econòmics importants.

L’any 1969 la societat canvia de nom per denominar-se Cementos del Nordeste SA i es fusiona amb les empreses Cementos del Norte SA i Cementos y Cales Peres Xifra, SA. La companyia resultant tindrà un capital

7 Resolución de la Dirección General de Minas y Combustibles BOE de 06.10.1961. Instancia de Cementos Omedes de 12 de agosto de 1961 ante la Jefatura del distrito minero de Barcelona.

pDS_55

DOSSIER D’HISTÒRIA [Fàbrica Ciment Omedes

de 5 milions de pessetes i manté el nom de Cementos del Nordeste SA, abreviant-se com, C.E.N.O.S.A. La seu social segueix a Sant Julià de Ramis, al barri de La Garriga.

En el Consell d’Administració hi figuren els accionistes de les antigues empreses: de Cementos Omedes, Alejandro Omedes Colomer, Eusebio Omedes Colomer, Narciso Omedes Colomer. De Cementos del Norte, Narciso Culubret Vidal, Alvaro Palahí Bach-Esteve, i de Cementos y Cales, Pérez Xifra, Jose Perxés Sanromà, Jorge Planas Fuentes i José Canada Serra. Els Consellers Delegats són Alejandro Omedes, Narciso Culubret i Jose Canadá Serra.

L’any 1971, amb la construcció de l´autopista, les pedreres van ser expropiades i l’activitat cimentera Sant Julià de Ramis va desaparèixer. L’empresa Cementos del Nordeste va continuar fins a la propera crisi de 1984, que va ser totalment embargada i subhastada pels seus creditors8.■

BOP 76 de 23.juny 1984

8

56_pDS

Les naus que encara es poden veure de Ciments Omedes, es varen construir cap a 1958 per poder fabricar ciment pòrtland.

OPINIÓ

LA REVOLUCIÓ ÉS VOTAR Roger Torrent i Ramió Alcalde de Sarrià de Ter

Sóc dels que pensa que el procés que viu Catalunya no només té un component nacional. El moviment cívic viscut amb intensitat al nostre país no només té un sentit d’emancipació nacional sinó que va més enllà, discutint les bases mateixes de funcionament del sistema. De fet, fixem-nos-hi bé, el gran argument de les mobilitzacions socials (es manifestin com es manifestin) tenen com a element aglutinador la reclamació del vot com a element de resposta als conflictes polítics. Cal fer les preguntes per tal que els ciutadans, votant, donem les respostes. s tracta, per tant, de la revolució del dret a decidir. A decidir-ho tot. Es evident que els catalans i les catalanes volem escollir el millor futur pel nostre país. Què volem ser? Quin paper ha de tenir Catalunya en el marc de la UE i del món. Què volem que sigui el nostre país. Hem comprès –i segurament aquest és el gran triomf ja assolit per aquest moviment- que som sobirans.

Hem assumit que el poble de Catalunya és prou responsable i conscient com per decidir lliurement el seu futur.

I això pressuposa prefigurar-nos com a majors d’edat. És a dir, que som prou madurs com per poder escollir per nosaltres mateixos. Darrera la pregunta doble del proper 9 de novembre hi la possibilitat d’escollir allò que podríem considerar el més important, és a dir, si volem que Catalunya sigui un estat independent. Però en la resposta a aquesta pregunta també servirà per a replantejar-nos-ho tot. Diria, en conseqüència, que el procés de construcció nacional que viu el país és un element més d’un canvi estructural profund. Un canvi que no únicament es plau en demanar un canvi de marc jurídic per a Catalunya sinó també, una nova manera d’usar aquest marc jurídic.

Són dues cares de la mateixa moneda, si més no, són dues lluites

E

en paral·lel. En l’imaginari de molts dels que hem sortit al carrer hi ha l’objectiu de reclamar el dret a que els catalans i les catalanes puguem elegir el nostre futur com a país però també la idea de que fer això, si no implica canviar el funcionament de les institucions, no servirà de res. Implícitament aquells i aquelles que sortim al carrer per reclamar la concreció d’un estat per Catalunya estem demanant també que aquest sigui millor.

La construcció d’un nou país ha d’anar acompanyada de l’edificació d’un país nou. Un no tindria sentit sense l’altre. Seria absurd fins i tot que, posats a fer un país nou, el féssim amb totes les mancances i vicis que té l’actual. I això té a veure amb les estructures polítiques, administratives i econòmiques però fonamentalment té a veure amb les maneres de fer. La reivindicació catalana és radicalment democràtica. Però no únicament perquè es fa des de l’observació més escrupolosa dels principis democràtics sinó també perquè el que persegueix es renovar la pròpia democràcia.

S’equivoquen molt, doncs, aquells que pensen que el que estem vivint aquests dies és només un embolat polític d’uns líders embogits. De la mateixa manera que l’erren aquells que s’imaginen que la reivindicació té

a veure exclusivament amb el “fet nacional”. Perquè qui engendra, comanda i marca el ritme del que està passant a casa nostra és la societat civil. I ho fa en companyia dels partits i dels seus caps visibles, però no en cap cas condicionats per ells. Es tracta d’un procés concertat. Absolutament obert i en diàleg permanent. Just com haurà de ser la política i la pròpia democràcia en el país nou. És obvi que el 9 de novembre i tot el camí que ens hi ha dut seran els elements fundacionals d’un estat però seran també els orígens d’una nova manera de fer. Sigui quin sigui el resultat de la consulta i de tot els procés que hem endegat el que està clar es que iniciem una nova era. Vivim moments de transició. I qui no entengui que això és així, no només no entendrà el que passa a Catalunya sinó que probablement tampoc servirà per gestionar els afers públics en endavant.

La força de la renovació democràtica es el que ens uneix a nosaltres i el que ens fa potents i respectables a nivell exterior. Farem un nou país que serà un país nou. I aquest naixerà de la decisió de tots els catalans i les catalanes. A les urnes. Aquest país naixerà del vot. I aquest senzill però potent gest serà un esdeveniment revolucionari. La revolució tranquil·la serà votar.■

pDS_57

OPINIÓ [PSC

MICROPARTICIPACIÓ A LA “MICROCONSULTA” DEL CARRER FIRAL

Roger Casero Gumbau, regidor del PSC a l'Ajuntament de Sarrià de Ter www.rogercasero.cat

Aquest any 2014, al voltant d'un centenar de veïns i veïnes de Sarrià de Ter hem participat en una consulta per decidir, no el futur del nostre país, sinó el del nostre tram de carrer. Bé, més que consulta jo en dic “microconsulta”, tot i que el govern municipal prefereix parlar de procés participatiu, però al final l'acció que vam acabar fent va ser dipositar una papereta dins una urna.

objectiu d'aquest procés participatiu era prendre una doble decisió sobre la mobilitat d'un tram del carrer Firal de Sarrià de Ter, el comprès entre el carrer Lloses i l'avinguda de França: decidir sobre la disposició de l'aparcament i, dependent de l'aparcament, sobre el sentit del carrer en cas d'esdevenir, en aquell tram, de sentit únic.

La participació no va ser gaire reeixida, situant-se al voltant del 30%, i el resultat, d'empat tècnic entre dues pro-

L’

postes, poc aclaridor. Finalment, vista la poca participació i vist que el resultat tampoc permetia prendre una decisió en una de les propostes, el govern, després d'una reunió amb els veïns i veïnes, va decidir deixar els aparcaments i el doble sentit del carrer com estaven abans de la “microconsulta”, com si res hagués passat.

Ja que aquest procés de participació no va servir per a prendre cap decisió (o potser sí, la decisió de no canviar res), sí que ens ha de servir per identificar els punts crítics que, per mi, va tenir aquest

NETEJA XEMENEIES GIRONA ESPECIALISTES EN NETEJA DE LLARS DE FOC I CALDERES DE GASOIL

Tel. 972 17 17 33 Sant Jordi, 18 - SANT JULIÀ DE RAMIS - Gironès

58_pDS

OPINIÓ [PSC

procés i que resumeixo en dos punts: la informació i qui havia de decidir.

POCA INFORMACIÓ, POCA PARTICIPACIÓ Tenir tota la informació no garanteix més participació, però la manca d'informació sí que genera poca participació.

Els veïns i veïnes d'aquest tram de carrer van ser informats per carta d'aquest procés; una carta va ser tota la informació que van rebre. Enviar una carta va ser tot el que va fer el govern municipal per informar del procés i estimular la participació; cap reunió informativa, cap debat, cap presentació pública de les propostes.

Us imagineu una convocatòria d'eleccions sense campanya electoral?

Sí, potser en moltes seria desitjable, ho reconec, però quan es vol fer un procés participatiu i es persegueix que els veïns i veïnes participin no n'hi ha prou de fer el mínim, qui promou el procés, en aquest cas el govern municipal, ha de fer molt més, implicar-s'hi i implicar-hi els veïns i veïnes cridats a participar. És cert que cal apel·lar també a la responsabilitat dels veïns i veïnes per una qüestió, se suposa, del seu màxim interès, però fins i tot va sobtar que el govern municipal ni tan sols hi impliqués l'Associació de Veïns de Sarrià de Baix, essent una qüestió, l'objecte del procés participatiu, que afectava el barri.

I seguint aquest fil apareix, per mi, el segon punt crític:

QUI HAVIA DE DECIDIR? El govern municipal va decidir que només el centenar de veïns i veïnes majors de 16 anys empadronats en el tram de carrer afectat podien votar; aquest va ser també un punt qüestionat i que es va debatre.

Si la decisió fos només sobre la disposició de l'aparcament, i afectés només a l'aparcament, podria entendre-ho, però segons quina decisió es prenia sobre l'aparcament afectava a la mobilitat d'aquest tram de carrer de manera directa i a la mobilitat del sector en general de manera indirecta.

D'aquesta manera prop d'un centenar de veïns i veïnes teníem a les nostres mans prendre una decisió que anava més enllà del nostre tram de carrer, que afectava d'una o altra manera a la mobilitat general del sector.

Aquest procés participatiu, doncs, afectava directament a un tram del carrer Firal, però indirectament afectava a la mobilitat d'altres carrers com el carrer Ripollet, el carrer Carrilet o el carrer Lloses, i per tant ja no era només una qüestió de l'aparcament d'aquest tram, sinó de la mobilitat del sector.

Aquesta afectació general a la mobilitat del sector exigia, entenc jo, que qui participés en aquest procés participatiu no fossin només els veïns del tram afectat pel tema de l'aparcament, sinó tot el barri de Sarrià de Baix, ja que els possibles resultats de la decisió afectava a tot el sector.

Entenc que els meus raonaments

són tan qüestionables com els que jo qüestiono del govern, però en tinc prou si serveixen per a la reflexió i anàlisi sobre aquest procés participatiu.

Penso que amb una major implicació i esforç informatiu per part del govern, la participació de l'associació de veïns i l'ampliació del focus de decisió, prenent el barri de Sarrià de Baix, i no només el tram de carrer afectat pel tema de l'aparcament, el procés participatiu hauria estat més ric i més reeixit.

Aquest procés participatiu es va tancar amb una reunió del govern amb veïns i veïnes; la reunió, com la participació a la “microconsulta”, tampoc va ser massa participada. Tal vegada el procés s'hauria d'haver començat com es va acabar, amb una reunió informativa oberta, com a mínim, a tots els veïns i veïnes del sector. Entre els pocs que vam assistir en aquella reunió es va generar debat sobre les propostes, exposant els pros i contres de cada una d'elles... Tot aquell debat entre pocs va servir per decidir no tocar res...

El tram del carrer Firal entre el carrer Lloses i l'avinguda de França segueix igual; així es va decidir; però aquest tram de carrer, i d'altres del sector, segueixen tenint problemes de mobilitat.

Si bé aquest procés de participació es va tancar, el debat sobre la mobilitat al sector de Sarrià de Baix segueix pendent, però això ja serà una altra història. ■

C/. Major, 100 - 17840 Sarrià de Ter Tel. 972 17 04 48

pDS_59

ESPAI ESCOLAR [escola montserrat

DURANT EL CURS 2013-14 L’ESCOLA HA ESTAT RECONEGUDA AMB DIVERSOS PREMIS I GUARDONS PEL TREBALL DUT A TERME Montse Xandric

PANGEA Hem participat al concurs de matemàtiques Pangea. ns posem en contacte amb vosaltres per a presentar-vos el concurs de matemàtiques Pangea, al qual el vostre centre escolar podria participar.

Una breu informació sobre nosaltres: Pangea és una organització d’origen alemany que té com a objectiu motivar els estudiants a l’assignatura de matemàtiques i connectar els estudiants de primària de diferents països a través d’aquesta matèria. El concurs va començar a organitzar-se el 2006 amb gran èxit i any rere any està creixent el nombre d’estudiants i països participants. Pangea és el primer concurs de matemàtiques que pretén reunir estudiants de primària procedents de tots els països d’Europa.

Per a això, el Concurs de Matemàtiques Pangea compta amb diferents fases per a seleccionar els millors estudiants de cada país. Aquest any, en ser el primer en què Espanya participa, el concurs es farà a nivell nacional. Cada país participant compta amb fases, premis i comissió de professors pròpia.

Adjunt us remetem els documents informatius de Pangea que podeu imprimir i distribuir a qui considereu oportú, i el formulari d’inscripció (preferiblement Excel, però si tinguéssiu qualsevol problema amb els arxius Excel podeu utilitzar els Word). Estan en

E

60_pDS

ambdós idiomes, català i castellà, perquè utilitzeu el que més us convingui.

Animeu-vos a participar-hi! La inscripció està oberta fins al 15 de març.

Per a qualsevol consulta, no dubteu a posar-vos en contacte amb nosaltres.

Gràcies per la vostra col·laboració i esperem rebre notícies vostres molt aviat.

Molt cordialment,

a tenemos los resultados de las finales de todas las regiones donde se celebra el Concurso de Matemáticas Pangea en España.

Los resultados de vuestros alumnos finalistas han sido (puntuación sobre 125 puntos totales):

Y

Nieto Padrosa, Martí 85/125 -> Ha quedado el 13º clasificado de España en 5º curso.

Lozano Silva, Claudia 85/125 -> Ha quedado el 19º clasificado de España en 6º curso. ¡Enhorabuena a los tres por el gran trabajo realizado! Las pruebas finales presentaban mucha dificultad y no disponían de mucho tiempo para resolverlas, pero aún así han obtenido muy buenos resultados.

Os enviaremos por correo a vuestro colegio los diplomas de los finalistas. Y por email un pdf por si queréis imprimir un diploma de Pangea para los participantes de la primera ronda.

Por último, esperamos que a lo largo del transcurso de las pruebas se hayan divertido y les haya servido para aprender y afianzar conocimientos.■

ESPAI ESCOLAR [escola montserrat

- PAPERERES

ONCE nguany, com hem anat fent des de fa molts anys, els alumnes de Cicle Mitjà i Cicle Superior hem participat en el concurs escolar de l’ONCE. Aquesta edició del concurs era especial, ja que es complien 30 anys del concurs i des de la fundació ONCE demanaven als seus participants que els ajudessin a canviar la societat amb un projecte molt especial: instaurar de forma oficial “El dia de la Il·lusió”, ja que tothom té motius per creure en la il·lusió.

Els nens i nenes de tercer, quart, cinquè i sisè van posar fil a l’agulla i van fer un debat a classe per expressar el que era per ells la il·lusió. De totes les idees sorgides se’n van triar les onze millors de cada classe per confeccionar un “ONCE decàleg”, que després van penjar a la web del concurs. A més, es va fer un cartell mida A3 a cada classe per promocionar el dia de la il·lusió.

Tots els treballs que es van presentar, un ONCE decàleg i un cartell per classe, van ser molt originals, però

E

un d'ells en especial, el que van fer els alumnes de 5è C, ja que va resultar ser el guanyador provincial de la seva categoria.

A més, tots els participants van rebre una "xapa" del dia de la Il·lusió, i els guanyadors, a més, van rebre una bandolera estil retro que podran omplir d’il·lusions!■

motivar l’aprenentatge d’aquest idioma, atesa la seva importància a la societat actual.

Els enunciats de les proves són preparats per un equip pedagògic de reconegut prestigi i consisteixen en una sèrie d’exercicis dins dels àmbits del vocabulari, comprensió lectora i expressió escrita. Literature (stories) and Culture.■

FONIX er segon any consecutiu, els alumnes de cinquè i sisè de l’escola van participar en el Concurs d’Anglès Interescolar de Catalunya" (THE FONIX 2014), que enguany arribava a la setena edició. El concurs està organitzat per International House Barcelona, per la Fundació Catalana de l'Esplai i per la Secretaria General de Polítiques Educatives del Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, com a activitat organitzada en el marc d’iniciatives socials d’accions d’entorn i d’activitats vers l’excel·lència i en el del Pla d’impuls de la llengua anglesa als centres educatius catalans.

El concurs és una iniciativa que pretén complementar els plans de millora de la llengua anglesa als centres educatius de Catalunya i s’organitza amb la finalitat d’estimular i

P

- PREMI CONVIURE A CATALUNYA - QUI TÉ UN HORT TÉ UN TRESOR, D’AMICS DE LA UNESCO - PUNTS DE LLIBRE DE LA BIBLIOTECA - AECC

pDS_61

ESPAI ESCOLAR [escola montserrat

L’AMPA DE L’ESCOLA MONTSERRAT

Ampa Montserrat

Any rere any l’Ampa de l’Escola Montserrat dóna suport en les diferents festes que organitza l’Escola i també en les del municipi intentant aportar un petit gra de sorra que sumi una miqueta més i que faci que pares i mares s’impliquin en la vida de l’escola i en la del municipi.

nguany hem tornat a realitzar la Caminada Saludable, en col·laboració del Grup Excursionista de Sarrià de Ter el dia 4 de maig dins el mes de la salut que organitza l’Ajuntament de Sarrià de Ter, una caminada pels entorns de l’escola, sense gaire dificultat però amb la que sempre descobrim petits racons de la nostra muntanya alhora que fem una mica d’esport en família.

I ja durant el mes de juny s’organitzen dues de les festes més lúdiques que tenim a l’Escola. La Festa de Final de Curs i la Cloenda de les activitats Extraescolars.

En la cloenda de les activitats extraescolars s’organitza una mostra de tot el que els nens/es han treballat durant tot el curs.

També és el moment de veure ben d’aprop el funcionament d’algunes d’aquestes i els progressos que han fet. Una jornada lúdica i divertida en que els nens ens demostren les

E

ESPAI ESCOLAR [Ampa Escola Montserrat

seves dots interpretatives, la seva agilitat, coordinació o l’artista que porten dins a través de les diferents activitats, funky i hip-hop, contes, teatre, dansa, pintura, mecanografia,judo, tennis, màgia, guitarra… un ventall ampli d’activitats perquè nens/es s’ho passin d’allò més bé en l’horari dels migdies.

I després de finalitzar la cloenda de les activitats tanquem el curs amb la Festa de Final de Curs, s’inicia amb el concurs de coques entre les famílies una festa lúdica divertida en què pares i mares, mestres, monitors de menjador i alumnes es retrobin en un ambient festiu. Un sopar de germanor que acaba amb comiat i el tancament d’un curs, un grup d’alumnes que ja no tornaran a l’escola l’any vinent els de 6è que l’any següent ja començaran un nova etapa a l’ Institut. Amb un ball de fi de festa que alegra a tothom i que engresca grans i petits a ballar i passar-ho d’allò més bé.■ Fotos David González

ESPAI ESCOLAR [confetti

UN DIA A LA GRANJA DE “CAN PAU” La Chloe tocant una vedella

Cristina Garcia i Laura (noia de pràctiques)

Els nens/es de 2-3 anys de l’escola bressol Confetti vam anar d’excursió a la granja de “Can Pau” a Peratallada.

En Víctor tocant una cabreta

64_pDS

Infants de l'aula dels xilòfons observant un conill

l divendres 16 de maig del 2014, a les 09:30 del mati, l’aula dels pianos i dels xilòfons, vam pujar a l’autobús.

Tots estàvem molt nerviosos. Per fi, havia arribat el gran dia!!!

Una vegada vam arribar a la granja, ens varen rebre dues monitores que ens van explicar el conte del “Gegant Pau”. Després ens vam separar, els xilòfons amb una monitora i els pianos amb l’altra.

A la granja de “Can Pau” hi vam trobar: ànecs, oques, coloms, faisans, gallines, gall d’indis, cabres, xais, un porc vietnamita, una vedella, conills, cavalls, una euga, un burro,...

E

ESPAI ESCOLAR [confetti

Infants de l'aula dels xilòfons mirant el cavall

Tots els infants amb les monitores de la granja

Vam donar menjar a quasi tots els animal.

Els infants van gaudir molt d’aquest contacte tan directe amb els animals, poder-los tocar i donar-los menjar va ser fantàstic.

Després d’haver vist tots els animals, vam anar a dinar: macarrons, hamburguesa amb patates fregides i un batut de maduixa. Quan vam acabar, els nens/es vam anar al pati de l’entrada on vam poder saltar, córrer i jugar una bona estona, fins que ens va venir a buscar l’autobús. De tornada cap a l’escola, uns quants nens/es van fer un petit son.

Ha estat una experiència molt gratificant tant pels infants com per les educadores. ■ L'Adrià, la Júlia, la Laia i la Carla observant els ànecs

NATURA

Cim de Bastiments.

PUJADA A L’ANETO 3.404M Llibertat Turbau – Grup Muntanya Sarrià

Aquest any 2014 alguns companys del grup de Muntanya Sarrià ens vam proposar el repte de pujar el pic de l’Aneto, de 3.404 metres d’alçada, el sostre del Pirineu. I per tal d’arribar ben preparats i aconseguir superar el repte, ens vam proposar fer unes quantes sortides a tall d’entrenament, sortides que ara us passem a relatar, per veure si us agafa una miqueta el cuquet de la muntanya i us animeu a gaudir-ne en directe. a totalitat de la preparació va ser en escenaris d’alta muntanya, ja que el repte era enfilar-nos fins al 3.404 metres, i calia que poséssim el cos a prova amb sortides que superessin els 2.000 metres d’alçada.

Les sortides preparatòries van anar de menys a més. A mitjans de maig vam començar amb una pujada al Costabona, 2.465 m, des de Setcases, 1.230 m, pel camí de Vall-llobre, un itinerari utilitzat des de temps antics com a ruta de transhumància i de contraban. La ruta ressegueix el riu Vall-llo-

L 66_pDS

bre des de Setcases fins al seu naixement a la font de Fra Juan. Un cop passades les mulleres del Costabona, arribem a la collada verda i a la collada fonda, des d’on amb un darrer esforç ascendim al Costabona, 2.465 m. Vam decidir tornar fent la volta pel refugi per intentar tenir el primer contacte amb la neu, travessant-ne un parell de pales que encara no s’havien fos i tot seguit vam reprendre la ruta del Vallllobre pel seu naixement. Vam arribar a Setcases, on teníem el cotxe, amb la satisfacció d’haver posat la primera pedra del nostre repte particular.

La següent sortida preparatòria, a principis de juny, va discórrer tota entre els 2.000 m i els 2.883 m, l’alçada del pic de Bastiments, el sostre de la nostra propera excursió, el cercle de Morens.

Començàvem l’excursió a les vuit del matí des de les pistes d’esquí de l’Estació de Vallter 2000, 2.141 m, en direcció a la Portella de Mentet, 2.431 m, moment en què vam aprofitar perquè els companys novells agafessin confiança en l’ús dels grampons. Un cop assolit el coll, ens vam dirigir al pic de la Dona, 2.704 m, i just abans d’arribar-hi, vam desviar-nos per retre un petit homenatge al nostre company Xevi Gómez, visitant la seva placa commemorativa. Un cop al pic de la Dona ens vam dirigir cap al coll de la Geganta, 2.604 m, des d’on ens vam enfilar cap al pic de Becibers, 2.617 m,

NATURA [Pujada a l’Aneto

Estany de Becibers, Bastiments i Gra de fajol.

al qual vam accedir per un fort pendent de neu per tal de poder realitzar pràctiques amb el piolet. Un cop assolit el pic de Becibers, vam carenar fins al pic de Bastiments, des d’allà vam baixar per la vertent coberta de neu fins al coll de la Marrana, 2.532 m, i des del coll de la Marrana enfilàvem cap al Gra de Fajol gran, 2.712 m, fita que assolíem uns trenta minuts més tard. Des d’allà, carenada fins a Gra de Fajol petit, 2.567 m, i tornem cap a casa baixant per una canal estreta i vertical atapeïda de pedres, que ens portava cap a una gran pala de neu i tot seguit baixàvem pel refugi fins a la carretera de Vallter . Aquí ens esperaven alguns dels companys amb els cotxes a punt per tornar a casa. Una maquíssima etapa de set hores de durada i 15 km de distància havia conclòs, ja només ens quedava descansar i refer-nos, quinze dies després havia de venir la que seria la més dura de totes les sortides preparatòries.

I com comentàvem abans, la tercera de les proves d’entrenament havia de ser la més dura de totes, més dura fins i tot que la mateixa pujada a l’Aneto, es tractava de fer l’olla de Nuria amb sortida i arribada a Fontalba.

Tot i que la sortida s’havia de realitzar el diumenge 15 de juny, considerant la llargada i la duresa del recorregut, vam decidir anar a dormir el dissabte a Fontalba per tal de poder matinar i començar la sortida a les sis del matí, ja que prevèiem unes 12 hores de ruta amb uns 25 km de distància i més o menys 2.500 m de desnivell positiu.

vem tots rebentats de no haver pogut dormir per la tempesta de vent i volíem anar cap a casa a descansar al més aviat possible. Vam tornar a casa amb la satisfacció de l’excursió feta, però amb la idea clara que hem de tornar per intentar de nou fer l’olla de Núria.

I per fi va arribar el cap de setmana del 4 i 5 de juliol, el dia del gran repte, trobaríem bon temps?, estaríem prou peparats?, els dubtes i la il·lusió ens encoratjaven i ens atemorien al mateix temps. A les cinc de la tarda del divendres començàvem l’excursió des del pàrquing de la Copa i a les 10 de la nit arribàvem al pàrquing de la parada d’autobús a Llanos del Hospital . Vam muntar les tendes i ens vam posar a descansar, ja que a les quatre del matí ens llevàvem per mirar de ser dels primers en arribar a la Basurta, 1.900 m, inici de l’excursió situada al peu del camí que ens portaria cap al refugi de la Renclusa, camí de l’Aneto.

El cas és que degut a la quantitat de gent que hi havia, tot i haver-nos llevat a les quatre del matí per anar puntual, fins a les set del matí no començàvem l’excursió des del refugi de la Renclusa, 2.149 m. Una primera part del trajecte amb molta pedra ens va fer tenir una idea de la duresa de la sortida, però vam estar de sort ja que degut a les fortes nevades d’aquest any la neu començava abans del Portillón superior, 2.870 m, i ja no l’abandonaríem fins al pas de Mahoma. Un cop al Portillón superior vam

Doncs bé, quan vam arribar el dissabte a les vuit de la tarda a Fontalba ja començava a bufar el vent, vam decidir acampar igualment perquè era prou suportable, però cap a la mitjanit va començar a agafar cada cop més i més força, fins que a les tres de la matinada, el vent era tan fort que ens vam veure obligats a desmuntar el campament, amb aquestes se’ns van fer les quatre del matí i vam decidir baixar a descansar una estoneta a Queralbs.

Per suposat la idea de fer l’olla de Nuria se’n va anar en orris, perquè per un costat el dia es preveia bastant ventós, ennuvolat i amb alt risc de pluja i per altra banda nosaltres no havíem pogut descansar correctament per afrontar l’excursió. Però ho vam compensar pujant a Nuria, 1.960 m, des de Queralbs, 1.236 m, pel camí del Daió. Va ser una pujada preciosa, eren les set del matí quan ens hi posàvem i vam tenir la sort de trobar molt poca gent durant el trajecte de pujada, cosa que ens va permetre gaudir a fons de la natura, atzalees florides, gerds en plena floració, el riu desbordant aigua per tots els seus salts i fins i tot ens vam trobar algun isard. Arribada a Nuria, esmorzar una estoneta i cap a baix Placa commemorativa del company de nou, ja que estàXevi Gómez”

pDS_67

NATURA [Pujada a l’Aneto

Camí de l’Aneto un cop superat el Portillón superior.

Espectacular salt d’aigua abans d’arribar a Núria.

ser testimonis directes d’un rescat per part de la guàrdia civil a un excursionista que s’havia lesionat i també davant nostre un excursionista va patinar pendent avall gairebé uns 50 m per la neu, per sort portava piolet i va poder frenar la caiguda i reprendre el camí. Van ser dos bons avisos per fer-nos veure la duresa i perillositat del recorregut.

La caminada va ser gairebé tota amb grampons, excepte la primera part del recorregut que, com ja hem dit, era tota de pedra, vam agrair molt les pràctiques que havíem realitzat en les excursions anteriors amb els grampons i els piolets. I per fi, després de sis hores de caminada per la neu i enmig de la boira, ens vam plantar davant del mític pas de Mahoma. Per als que no l’havíem fet mai, va ser un moment força esgarrifós, ja que les dues timbes que té, una a cada costat del pas, fan posar la pell de gallina, però amb l’assessorament dels nostres companys més experts vam assolir l’objectiu de travessar el pas i coronar l’Aneto, 3.404 m.

La baixada, quan es fa amb la satisfacció d’haver assolit el cim, es fa molt més lleugera i es converteix en una ocasió excepcional per a gaudir dels

68_pDS

El mític pas de Mahoma

paisatges que ofereixen aquelles meravelloses muntanyes que gairebé semblen autentiques parets verticals.

Conforme anàvem baixant, la neu anava perdent qualitat per l’efecte del pas dels excursionistes i les altes temperatures, cosa que donava un puntet més de risc a la baixada. Passat el Portillon superior, unes magnífiques pales de neu ens van permetre lliscar una mica per la neu i accelerar un punt la baixada. Per últim, la pedra se’ns va aparèixer al davant, fet que va castigar una miqueta més les nostres maltretes cames.

De totes maneres, la professionalitat i el confort que ens vam trobar al refugi de la Renclusa van apaivagar totes les nostres necessitats de recuperació física, dutxa, descans a les lliteres, baixar a fer petar la xerrada amb en David, responsable del Refugi, que l’acull des que tenia pocs mesos de

vida, quan els seus pares hi van anar a viure per fer de guardes. En l’actualitat ell és qui ho gestiona i dóna gust parlar-hi d’excursionisme i de recorreguts per la zona. Ens recordava el perquè que el Burro sigui la mascota del Refugi i ens deia que era perquè la construcció i l’abastiment d’aquest refugi s’havia fet des de sempre i fins no fa massa amb aquests animals tan nostrats. Aquella nit la vam passar al refugi per tal de refer-nos i l’endemà diumenge ben esmorzats ens en tornàvem cap a Sarrià a relatar l’aventura a la família i a tramar algun altre repte per a la propera campanya.

Com a reflexió final, només dir-vos que la muntanya i més concretament l’alta muntanya desprèn una màgia molt especial, tant per la duresa dels seus recorreguts com per l’enorme bellesa dels seus paisatges, un quelcom que t’atrapa i et dóna vida.■

SAUT

TÈCNICA DE DETERMINACIÓ DE LA GLUCÈMIA CAPIL·LAR Emili Marco

La diabetis és una malaltia crònica que es caracteritza per l’elevació de la glucosa (sucre) a la sang. La glucosa prové dels aliments que consumim. La insulina és una hormona que ajuda que la glucosa entri dins les cèl·lules per subministrar energia. i ha diversos tipus de diabetis, però els més freqüents són dos. En la diabetis tipus 1, el nostre cos no produeix insulina, en la diabetis tipus 2, que és la més comuna, el cos no produeix o no utilitza la insulina de forma adequada. Al no tenir suficient insulina, la glucosa es queda a la sang.

Amb el temps, l’excés de glucosa a la sang pot produir lesions en els ronyons, ulls i nervis, així com afectacions cardíaques, vessaments cerebrals i arteriopaties que poden arribar a la necessitat d’amputació de les extremitats.

El seguiment de la diabetis és variable dependent dels tractaments que s’utilitzen. Uns requereixen que el pacient tingui un aparell a casa per mesurar-se la glucosa de la sang d’acord amb el seu metge i infermera, que els hi proporcionen l’aparell i les tires reactives.

La tècnica de determinació de la glucosa capil·lar és senzilla però donarem una sèrie de consells per millorar la qualitat de les mesures.

H

QUÈ NECESSITEM? 1. Glucòmetre És el dispositiu portàtil amb pantalla digital que en pocs segons mesura la concentració aproximada de glucosa en sang. Els últims aparells poden emmagatzemar els resultats i si cal es poden descarregar en un ordinador.

2. Tires reactives En contacte amb la sang reaccionen mesurant la quantitat de glucosa. Hem de tenir cura de guardar-les en un lloc sec a temperatura entre 2-32º C

3. Llancetes Per fer la punció.

QUAN? El seu equip sanitari li indicarà en quins moments convé mesurar la glucosa. Normalment és interessant conèixer abans de l’administració del tractament farmacològic (especialment insulina), poc abans 1 o 2 hores després de menjar.

La freqüència dependrà del tipus de diabetis, tipus i canvis de tractaments, del grau de control, de l’edat i de si hi han malalties intercurrents.

PER QUÈ ÉS NECESSARI? És necessari perquè el professional sanitari pugui interpretar els resultats i poder prendre dacions sobre opcions dietètiques, activitat física i ajustament d’insulina.

COM HO FAIG? Generalment, la mostra de sang s’obté de la zona lateral de la part més distal del dit de la mà. Com a alternatives,

també podem obtenir sang del lòbul de l’orella, palmell de la mà, avantbraç (quan ho recomanin) o del taló en un lactant.

1. Rentar i assecar bé la zona de punció perquè no quedin restes d’aigua ni de sabó. Si no és pot rentar en aquell moment, elimini la primera gota i utilitzi la segona.

2. Preparar el glucòmetre i col·locar la tira reactiva. Revisar la caducitat de la tira i el codi, si en té.

3. Punxar la zona lateral del dit. Prèviament s’ha de fer un massatge en la zona per activar la circulació i surti més bé la gota de sang.

4. Exprimir suaument fins que surti la sang. No s’ha d’exprimir massa perquè pot donar dades errònies i per tant poc fiables .

5. Depositar la gota en la tira reactiva i esperar el resultat uns segons.

6. Registrar el resultat.

7. Canviar de lloc de punció en successives anàlisis. ■

espai gastronòmic

MISTURA Francesc Ramió Vila

Des de fa uns pocs anys, la gastronomia peruana està agafant una forta empenta a nivell mundial, com una de les més riques, variades i amb més projecció. a cosa no és perquè sí, hem de mirar de què ve aquest fenomen. Doncs fent una petita mirada a la història del Perú, ens trobem que la cuina actual és una fusió de moltes cuines d’altres llocs i l’autòctona, que per circumstàncies històriques han convergit i han donat el resultat actual.

De bon començament teníem la cuina precolombina, amb tota una sèrie de productes que, malgrat que molts ja els hem fet nostres, són d’origen peruà, com ara i sobretot la patata, amb prop de 4.000 varietats diferents, malgrat que d’ús comú només en són unes 20, i per a cada plat específic s’utilitza la classe més apropiada. També tenim la iuca, blat de moro, “frijol” mongeta seca, cacahuet, quinoa, tomata, xirimoia, papaia, pinya, cacau, “zapallo” carbassa i el “aji” bitxo groc picant, entre altres.

En arribar Pizarro i el seu exèrcit, i amb tots els anys de domini del Virregnat, s’incorporen a Perú totes les cuines de la metròpoli, però barrejant-hi

L

70_pDS

els productes autòctons peruans. Per això trobem influències d’arreu de la península en l’actual cuina peruana.

Més tard i com a conseqüència de la revolució francesa, molts cuiners de famílies nobles que queden sense feina per culpa de la guillotina, emigren i alguns arriben al Perú per anar a casa de nobles i grans terratinents, on aporten els seus coneixements a la cuina del país que han deixat.

Diuen que els esclaus negres que portaven els nobles i terratinents espanyols per treballar les seves propietats, varen aportar el toc d’alegria i atreviment a la cuina criolla.

En començar els aldarulls de l’època de Garibaldi i la lluita de reunificació d’Itàlia, també hi ha molta emigració al Perú, i a tot Sud-amèrica, i la cuina d’aquest país incorpora d’una manera espontània una altra cuina forana.

En abolir l’esclavitud a l’any 1853,

Perú té necessitat de mà d’obra i això dóna peu a l’entrada de treballadors de l’anomenat extrem orient, bàsicament de la Xina i el Japó.

La Xina, al llarg de la seva història ha tingut tota classe d’inestabilitats i èpoques de molta fam, cosa que ha fet que l’emigració al Perú hagi estat constant, però en moments puntuals, com ara a finals del segle XIX i principis del XX, aquest moviment migratori ha estat molt important, aportant al país una nova cultura culinària, que també s’ha fusionat amb la cuina que hi havia. Els restaurants d’aquests tipus s’anomenen “Chifa” També a finals del XIX i principis del XX varen arribar molts japonesos, atrets per treballar a les grans plantacions i empesos per la situació del seu país.

Però a mesura del pas dels anys també varen muntar els seus restaurants, que no varen ser estrictament de cuina japonesa, sinó que també ja la varen barrejar amb la cuina criolla existent.

Totes aquestes circumstàncies, juntament amb el fet que Perú té tots els climes possibles, que va del desert de la costa, a les muntanyes més altes dels Andes fins a la selva tropical de l’Amazònia, ha fet que totes aquestes cuines que s’han fusionat hagin pogut desenvolupar-se perquè s’ha pogut conrear tot tipus de productes, i si no,

ESPAI GASTRONÒMIC

fixeu-vos en la majoria de les llaunes d’espàrrecs o “pimientos del piquillo” que trobem a les nostres botigues, d’on diuen que provenen.

El plat per excel·lència i declarat patrimoni de la Humanitat és “ El Ceviche”. És un plat fet amb peix fresquíssim, tallat petit segons el gust de cadascú, adobat i macerat amb suc de llimona, coriandre fresc, “aji” groc i sempre ceba tallada molt fina pel cim.

Es pot fer amb molts peixos, però el més freqüent i més ben considerat és el Corball. Corballs del Pacífic que solen ser peces de molts quilos, amb una carn molt blanca i compacte.

Acostumen acompanyar-lo amb blat de moro cuit i una mica de moniato bullit.

Arran de l’acte de presentació que es va fer, d’una diplomatura que jo coordino, a la Universitat Ricardo Palma de Lima, on vàrem tenir la sort i el gran honor que en Joan Roca ens fes una lliçó magistral, vaig fer una petita estada a Lima. Va coincidir amb una fira gastronòmica que fan anualment, aquesta fira es diu MISTURA, organitzada per Apega (Asociación Peruana de Gastronomia) i el seu lema és “COME SANO, COME RICO, COME PERUANO” . És una fira per menjar i beure molt extensa, i la principal característica és que cap estand o caseta pot fer el mateix plat. Bàsicament és una exaltació a la diversitat i riquesa de la cuina peruana, que ells mateixos a vegades desconeixen, donada l’enorme diversitat del país.

Allà vaig tenir l’ocasió de tastar molts plats, tots nous per mi, però també de conèixer diferents sistemes

de cocció, alguns molt originals.

“La Caja China” són unes caixes metàl·liques que per tapa tenen un calaix obert pel cim, on posen brases que donen escalfor a tota la caixa, on se sol coure porc “Chancho” . Queda molt tendre i cruixent per fora.

Un altre sistema de cocció és el “ Cilindro Parrillero”, és com una estufa de llenya de les d’abans, però que s’obre per dalt amb una tapa, porta un filat metàl·lic on es pengen uns ganxos amb pollastre enter, però oberts per la meitat. Es pengen en el filat i per sota s’hi posa foc i es tapa, els pollastres queden cuits com a la brasa, sense haver-los de girar i amb un lleuger toc de fum que els fa més gustosos.

No cal dir que també utilitzen molt un sistema de cocció semblant a l’argentí, de la carn empalada o amb graella molt gran i cuita amb foc d’una manera lenta. Solen fer-hi el porc, que ells en diuen “ Chancho”.

De totes maneres, el que els té el cor robat és el Cuy, el que nosaltres anomenem conill porquí o “cobaya” en castellà. Es deleixen per menjar-lo, i la veritat és que el vaig trobar exquisit, és com el conill però amb la carn molt més melosa i amb els avantatges del conill: no porta greix, és una carn blanca, per tant sense colesterol, en resum molt sana. Malgrat que el fan fregit, de tal manera que tot l’exterior queda cruixent com la pell dels porquets castellans fets al forn.

El pisco és un destil·lat del vi, que és la beguda nacional, especialment el combinat “Pisco Sour” Com que no tenen tradició de vi, molts cops mengen amb combinat d’aquest . Us indico una

pàgina amb la recepta per si el voleu fer: http://www.cocineroperu.com/recet a-pisco-sour-peruano-tradicional/ Però vaig tastar una variació que em va semblar molt bona, però perillosa si en beus més d’un. És a base de pisco macerat amb “aji amarillo”, per tant pica una mica, suc de “maracuya” , fulles de menta fresca picades i gel. És molt bo, amb la particularitat que un cop begut et queda a la gola el punt picant del “aji” que li dóna certa picardia.

La veritat que Perú és una experiència gastronòmica de primer ordre, tan sols per això ja val la pena el viatge. Ah, i de les postres en parlarem un altre dia.■

EMPRESA CONSTRUCTORA Av. de França, 43 - 17481 Sant Julià de Ramis - Tel. 972 17 01 41 - Fax 972 17 25 15 - Mòbil 607 29 94 65 batcor@corominas.info - www.corbat.cat

pDS_71

ues ESPORT

Xavi Rodríguez / Joan Pòrtulas Valentin Fuster (fotografies)

Canvi de parquet al pavelló de la UES, un objectiu fet realitat l 13 de juny de 2013 una nova junta va entrar a dirigir la Unió Esportiva Sarrià. Un dels seus principals objectius era canviar el parquet del pavelló de la UES. Un parquet ple d’història, però degut al pas del temps, també ple de bonys i forats. Un parquet que ens ha donat moltes victòries i que ha vist també derrotes. Un parquet que s’havia posat el 1978, amb l’esforç de tots els socis, tant econòmic com de treball personal. I amb aquest objectiu començava a funcionar la nova junta, que en l’assemblea de socis on va ser escollida, ja va decidir aprovar una bestreta per tal de poder portar a terme aquest objectiu tan ambiciós.

Amb les primeres bestretes cobrades (cal mencionar que gairebé la totalitat dels socis de l’entitat hi van col·laborar econòmicament) es va començar a mirar pressupostos. En mirar els primers, es va veure que l’obra era de gran envergadura econòmica, i que l’esforç a realitzar per aconseguir els diners no seria cap joc, però lluny de defallir, la nova junta estava convençuda d’aconseguir aquesta fita.

Deixant de costat el tema econòmic, s’havia de triar parquet, després de fer algunes reunions amb professionals de l’handbol, també es va preguntar a altres clubs (que tenien diferents opcions de paviment) per la seva experiència, i també es va consultar a professionals d’aquests tipus de materials, per saber quina opció era la millor per practicar el nostre esport. Després de rumiar-ho molt es va decidir que el parquet flotant i de color clar era la millor opció per als nostres jugadors.

Escollit el parquet a posar, el primer cap de setmana de juny es va començar a netejar i desmuntar la pista, on feia gairebé 40 anys els nostres jugadors i jugadores feien allò que més els agradava, jugar a “balonmano”. Els benjamins de la temporada 2013/2014 van ser qui van acomiadar el vell parquet fent l’últim partit.

Amb l’ajuda de socis i amics, es va treure el parquet vell.

Va costar moltíssim d’arrencar, ja que feia gairebé 40 anys que hi estava aposentat i era com si no volgués marxar. En van sortir 17.910 kg de fusta!! Es va deixar el paviment ben net, tant que fins i tot es podia veure l’antiga pista de ciment pòrtland amb les línies que marcaven el terreny de joc, una pista que té més de 50 anys.

Llavors ja van entrar-hi els professionals… primer van col·locar un aïllant per la humitat, després una capa de ciment prou gruixuda per anivellar bé el terreny de joc perquè tenia un considerable desnivell, més capes d’aïllament, taulers amb sabates de goma per proporcionar la cambra d’aire i finalment el flamant parquet.

Mentrestant, socis i amics feien obres de millora i manteniment en el pavelló: una banqueta nova, una sala de vídeo

E parquet vell a la deixalleria

Grup de socis realitzant treballs de manteniment en el pavelló de la UES.

La pista amb el parquet mig situat

72_pDS

ESPORT[ues

adequada i pintada, alguna capa de pintura per rentar la cara de les parets, una bona netejada de grades i sostre,….

Un canvi d’imatge que esperem que es noti sobretot per part dels jugadors i jugadores que són els que en trauran més profit i puguin realitzar la pràctica de l’esport que més els agrada, el balonmano, en les millors condicions possibles. Els socis i aficionats tant de casa com de fora desitgem que el canvi d’imatge els sigui del seu grat i que es puguin sentir el més còmodes possibles i puguin fruir de l’espectacle ofert en el terreny de joc. Gràcies a tots per fer-ho possible! Moltes gràcies!. ■

La pista i banquetes acabades i l’escut situat al centre de la pista.

Inicia la pretemporada dels equips de la UES

Dia de la presentació dels jugadors Guillem Lozano i Quique Suárez amb la presidenta de la UES, Alicia García.

ncara no havia finalitzat la temporada 2013-2014 que la Junta Directiva ja estava treballant i programant la següent. Calia començar a preparar el pavelló perquè els operaris poguessin entrar al més aviat possible per canviar el parquet i complir els terminis establerts, i així començar la temporada amb la màxima normalitat i en les millors condicions possibles. S’havia de cercar recursos econòmics per realitzar aquests canvis en el paviment i això representava anar a trucar moltes portes per tal que la despesa pogués ser pagada.

Mentrestant, el coordinador esportiu juntament amb els equips tècnics de les diferents categories i el vicepresident treballaven per planificar i confeccionar les plantilles. Les primeres novetats arribaven en l’equip sènior de 1a nacional. Es produïen 2 incorporacions, la d’en Guillem Lozano i en Quique Suárez. El primer, de 19 anys, va sortir dels equips inferiors de la UES, però portava 6 temporades al Barça, els 3 últims jugant a la Divisió d’Honor Plata amb el filial i aconseguint els títols del campionat de Lliga. Ha estat internacional en les categories inferiors de les diferents seleccions estatals. El segon, també de 19 anys, s’ha format a les categories base del GEiEG i l’Handbol Gironès. Va jugar la passada temporada a l’Handbol Banyoles a 1a nacional.

E

pDS_73

ues ESPORT

El primer en començar els entrenaments de Amistós Sant Quirze del Valles pretemporada era l’equip sènior de 1a Nacional, 30/8/14 H Sant Quirze 27 UES 29 que en la present temporada el grup D augmentaTriangular Festa Major de Sarrià de Ter va el nombre de participants de 14 a 16 i 6/9/14 UES 17 H Juventut Mataró 18 s’incorporaven 2 equips aragonesos. El dilluns 25 6/9/14 UES susp.

CH SE Palautordera susp de setembre es feia la presentació i es començaAmistós UES va amb el primer entrenament. El seguien una 10/9/14 UES H Bordils B Amistós Sant Antoni de Vilamajor setmana després l’equip sènior masculí i femení 12/9/14 H Vilamajor UES de la 1a Catalana, els juvenils, els cadets i els Amistós UES infantils, tots en horaris diferents el dilluns 1 de 13/9/14 UES 29 H Parets 26 setembre. Els alevins ho feien el dilluns 15 de setembre, al mateix temps que el curs escolar, i els benjamins un dia després, el dimarts 16 de setembre.

A l’hora de disputar els primers partits amistosos, l’equip de 1a Nacional també era el més matiner ja que calia agafar el ritme de competició aviat per arribar a un nivell òptim a l’inici de temporada que estava programat pel dissabte 25 de setembre, a casa, contra el CH Sant Cugat. ■

ELS ALTRES EQUIPS DE LA UES HAN JUGAT ELS SEGÜENTS PARTITS DE PRETEMPORADA:

Sènior Femení 20/9/14

UES

Amistós UES 33 CH Garbí

Sènior 1a Catalana Amistós Torroella de Montgrí 13/9/14 CH Montgrí UES Amistós UES 17/9/14 UES AE Fornells Amistós UES 24/9/14 UES H Bordils B 22

Juvenil 30/8/14 31/8/14 20/9/14 20/9/14 21/9/14

Torneig Festa Major Sabadell FC Barcelona 33 UES OAR Gràcia 32 UES (3r) XXIXè Torneig Ciutat d'Esplugues OAR Gràcia 21 UES FC Barcelona 30 UES BM Granollers 22 UES

25 39 27 26 25

Infantil

Cadet 10/9/14

13/9/14

24/9/14

27/9/14

74_pDS

H Garbí

UES

GEiEG UES

matge del partit de pretemporada que inaugurava el parquet contra l’H Sant Cugat.)

Amistós Palafrugell UES Amistós UES H Sant Quirze Amistós GEiEG UES Amistós UES 34 H Bordils

20/9/14

27/9/14

33

Amistós Torroella de Montgrí H Montgrí UES Amistós UES UES 22 H Bordils

19

ESPORT[ues

15è Criterium Esportiu de Sarrià de Ter l divendres 19 de setembre, a dos quarts de nou del vespre, en el pavelló municipal de Sarrià de Ter se celebrava el 15è Critèrium Esportiu, la festa de l’esport que organitza el Consell Esportiu Municipal de Sarrià de Ter i serveix com a presentació dels diferents clubs i entitats esportives davant la nova temporada.

L’acte va començar amb la desfilada de tots els esportistes amb els seus respectius clubs i, és clar, la UES també hi estava present i amb una nombrosa aportació, ..... handbolistes.

Després del parlament de les autoritats del poble es van lliurar els premis als millors esportistes i equips de l’anterior temporada.

Els premiats de la Unió Esportiva Sarrià van ser en categoria No-Sènior en Pau Guitart Alguacil, un jugador que des de categoria benjamí que ha jugat a la UES i ben poc després es va posar a la porteria i ja no la va deixar més. La temporada passada, 20132014, va aconseguir el subcampionat de Catalunya amb l’equip juvenil de la UES i també la 3a posició en la fase final del Campionat d’Espanya, fent història amb els seus companys d’equip i aconseguint el que ningú encara no havia aconseguit amb la UES. En categoria Sènior va ser per a Francesc Palomeras Albarracin, “Xicu”, un jugador que també ha passat per totes les categories de la UES, aconseguint un campionat de Lliga en categoria infantil. Les últimes 4 temporades les ha fet en el primer equip de la UES, tot i que anteriorment ja hi havia disputat partits. La temporada 2010-2011 va ajudar el seu equip a aconseguir el campionat de 1a Nacional del Grup D i el subcampionat en la fase final del mateix Campionat d’Espanya, assolint l’ascens a la divisió d’Honor Plata (la 2a categoria a nivell estatal).

També va tenir una Menció Especial l’equip juvenil de la UES per haver aconseguit el subcampionat de la Lliga Catalana juvenil masculina i la medalla de bronze (la 3a posició) en la fase final del Campionat d’Espanya juvenil.)■

E

Pau Guitart rebent el guardó de millor jugador No-Sènior de mans del regidor d’Esports, Jordi Paretas.

Francesc “Xicu” Palomeras rebent el guardó de millor jugador Sènior de mans del regidor d’Esports, Jordi Paretas.

Menció Especial a l’equip juvenil 2013/2014 de la UES pel Subcampionat de Catalunya i el 3r lloc en la fase final dels Campionats d’Espanya.

75_pDS

ues ESPORT

Campus d’Handbol de setembre de la UES quest setembre, després de l’èxit assolit en l’edició hivernal de les festes de Nadal, s’ha realitzat un campus d’handbol durant la primera quinzena de setembre, abans de començar el curs escolar, al pavelló de la UES. Un altre cop, l’ha organitzat la Unió Esportiva Sarrià i coordinat pel diplomat en Mestre d’Educació Física, entrenador i jugador de la 1a Nacional, Guillem Torres.

Més d’una vintena de nens i nenes han gaudit i treballat de valent per poder aprendre el màxim de coses possibles. A més d’esforçar-se a la pista, també han realitzat altres activitats com tallers i jocs per poder donar descans al cos.

Segur que aquests joves han fruit en aquests dies de les amistats i els coneixements que han adquirit. Segur que els hi haurà anat bé per l’inici del nou curs escolar i, és clar, de la nova temporada. Si tot va bé, es podran retrobar novament i amb molts altres companys a finals de desembre, en una nova edició del Campus Handbol de Nadal 2014-2015.■

A

“Mens sana in corpore sano”. Nens i nenes del Campus Handbol realitzant quaderns d’estiu en moments de descans d’entrenament.

5 membres de la UES participen en el 3r Nivell d’handbol er primera vegada a Catalunya s’ha realitzat la titulació tècnica superior d’esport en Handbol en sistema de la LOGSE i per ensenyament esportiu i 5 membres de la UES hi han participat de diferent manera.

Sergi Baguer, Carles Morales, Pau Aymerich i Pere Coll com a alumnes i Josep Espar com a coordinador i professor.

Aquests estudis capaciten per planificar i dirigir l’entrenament d’esportistes i equips d’handbol en competicions de nivell mitjà i alt (elit) i per dirigir escoles d’handbol. Tenen una durada de 750 hores (550 en un centre educatiu i 200 en un centre de treball)i això equival a un curs acadèmic.

Foto de grup dels participants del 3r Nivell d’Handbol. Pau Aymerich, Sergi El bloc específic pertany a la formaBaguer, Carles Morales, Pere Coll i entre ells el professor i exentrenador del ció de Tècnic Superior en Handbol que FC Barcelona, Xesco Espar. ha organitzat l’Escola de Formació de Tècnics Esportius de l’Escola Catalana de l’Esport amb seu a Esplugues de Llobregat, en col·laboració amb la Federació Catalana d’Handbol i el Departament d’Ensenyament i organitzat per Nitrohandball i coordinat per Josep Espar.

Aquest estiu s’ha fet el bloc específic on han participat professors com: Xesco Espar (exentrenador del FCB), Xavier Pascual “Pasqui” (entrenador del FCB), Xavier Sabaté (MKB-MVM Vezprém), Jordi Lluelles (CB Villa de Aranda), Perico García (BM Granollers), Pep Mesas (FCB), Alberto Ballano (àrbitre ASOBAL), Josep Espar (entrenador de la UE Sarrià), Ramon Plan (H Sant Quirze), Pau Campos (H Bordils), Carles Ramonet (H Bordils), Dani Lara (selecció espanyola femení platja) i José Manuel Vela (CAR Sant Cugat.■

P

76_pDS

wolves ESPORT

Crònica de la temporada 2013-2014

ub11 i Sub15 de flag football (futbol americà sense contacte), Cadet de tackle (futbol americà amb contacte) i Sènior tant amb contacte com sense; pocs clubs del nostre país poden afirmar ser tan actius, i des de Wolves podem afirmar orgullosos que ho som, però a més a més, també podem dir que ja portem força temporades amb aquest ritme, sobretot amb les seccions de flag. I sense gaire més dilació passem a fer un repàs categoria per categoria.

S

Sub11 Per primera vegada, Wolves va presentar un equip Sub11 a competicions catalanes, un conjunt molt jove amb una gran majoria de jugadors nouvinguts en aquest esport i una mitjana d’edat molt inferior als seus contrincants. La falta d’experiència dels jugadors i la diferència d’edat es va manifestar clarament a les primeres jornades de Copa Catalana, però fruit del treball i les ganes dels nostres petits jugadors el nivell d’aquests va anar augmentant, arribant a podi en les dues competicions oficials, Copa i Lliga, on un merescut 3r lloc va ser el premi a l’esforç d’aquests joves esportistes.

Aquest any l’equip tornarà a presentar-se a Copa amb noves fites i objectius, però mantenint la il·lusió i les ganes de treballar. Molta sort a en Cristian Serban i a en David Miguel Rodríguez, que seran els encarregats de liderar l’equip aquest any.

Sub 11 col·laborant en jugada defensiva.

Sub15 Quarts a Copa Catalana, tercers a Lliga Catalana i tercers al Campionat d’Espanya a Calatayud, aquest ha estat sense cap dubte un any per recordar per a aquesta categoria, sobretot perquè cal tenir en compte que l’equip estava format per una majoria de jugadors provinents de categories inferiors que van respondre sorprenentment bé a enfrontar-se a contrincants més grans que ells.

Arrancant amb un inici de temporada més que just, donada la poca quantitat de jugadors, l’equip va deixar enrere les adversitats amb els resultats comentats abans per arribar a un final de temporada apoteòsic.

Aquest any l’equip mantindrà la majoria de la plantilla i la Sara González i en Samuel Ruiz continuaran al capdavant de l’equip per continuar amb el bon nivell de treball de la temporada passada.

Cadets en jugada defensiva

Cadet Per segona temporada seguida l’equip Wolves Cadet es presentava a competicions catalanes amb ganes de millorar els bons resultats obtinguts la temporada passada.

Una Copa Catalana bastant irregular on els nostres cadets es van quedar a un pas dels playoffs, va donar pas a una Lliga on l’equip va Cadets en jugada defensiva

pDS_77

wolves ESPORT

mostrar més força i personalitat i es va plantar a les primeres finals de Lliga Catalana del club en aquesta categoria amb un quart lloc més que positiu. Fruit d’aquest resultat a Lliga, l’equip Cadet, de la mateixa manera que l’equip Sub15, es va desplaçar a Calatayud per disputar el campionat d’Espanya, on un inesperat tercer lloc va ser la recompensa a una temporada d’esforç i il·lusió.

Aquesta serà la tercera temporada de la categoria Cadet i en Ruben Balmisa i en Carlos Amador Lupiañez seran els responsables d’encarrilar un equip amb moltes baixes respecte a la temporada passada, que busca noves incorporacions.

il·lusió per practicar l’esport, que en el fons és l’objectiu primordial.

Aquesta temporada l’equip afronta les competicions amb l’experiència de la temporada passada, amb les ganes i la il·lusió renovades.

Sènior flag La temporada passada l’equip va apostar per la formació d’un sol equip, més compacte, amb l’objectiu de millorar resultats amb la prioritat de crear un bon ambient entre companys d’equip i divertir-se practicant l’esport. La il·lusió va portar l’equip a lluitar amb moltes ganes contra equips molt més experimentats i de nivell molt alt a la Copa Catalana, on s’aconseguí un 11è lloc. A la Lliga, a causa de situacions personals d’alguns dels jugadors, l’equip es va haver de recolzar amb categories inferiors com Cadet o Sub15, fet que va suposar no arribar als resultats esperats. Tot i així, l’equip va seguir mantenint la

Sènior tackle en jugada de carrera

Sènior tackle Debutants en Lliga Catalana i competint com a equip menys experimentat de tota la competició, els Wolves van sorprendre a més d’un aficionat. Tot i no guanyar cap partit, però fent una temporada de menys a més, els sèniors van donar molta guerra contra equips amb molt més rodatge, com ara Senglars o Falcons, on la diferència de resultat va ser molt petita. Però sobretot cal destacar la gran relació entre jugadors que es va aconseguir, assolint així l’objectiu principal de la temporada.

Aquesta temporada l’equip torna amb molta força i moltes ganes per afrontar una Lliga Catalana que compta amb la incorporació de dos equips més a la competició, que afegiran més emoció a aquesta.

Seleccions catalanes Cal destacar que aquest passat 28 de juny es va disputar un partit que enfrontava la selecció catalana júnior i la selecció de la Regió PACA (Provence-Alpes-Côte d’Azur) amb la participació dels nostres jugadors Ruben Balmisa i Yoshua D. Filgueira, que van protagonitzar múltiples accions ofensives.

També esmentar que en Dan Adrover i en Marc Prieto formen part dels 90 pre-seleccionats per jugar el partit del 18 d’octubre a l’Estadi del GEIEG, que enfrontarà la selecció catalana absoluta i la selecció holandesa.

Aprofitem també per comentar que tot i iniciada ja la temporada, les múltiples categories del club encara estan pendents de noves incorporacions, per tant si tens ganes de conèixer un esport fantàstic i complet, ens trobaràs al camp municipal de Sarrià de Ter. T’hi esperem! ■

78_pDS

The Sarrià NewS LA INFORMACIÓ MÉS IN·DEPENDENT EN EL SUPLEMENT MÉS IM·PRESCINDIBLE LA FRASE DEL DIA:

Els diners són com els fems: no són bons si no s’escampen.

Editorial Fer un editorial és una feina feixuga.

Cal rumiar quin és el tema central o el més important i ser capaç de resumir-lo en poques paraules. Que no és el cas en aquesta ocasió.

O sigui que us el podeu saltar tranquil·lament.

Sam Enfot, Redactor en Cap. Trànsit Amb la voluntat de servei que ens caracteritza i sempre amatents a les necessitats del país, hem proposat a la Direcció General de Trànsit una campanya institucional: “Si en tens, fes-los servir i demostra que els tens ben posats. Els intermitents.”

La proposta ens ha estat rebutjada argumentant que el llenguatge utilitzat no era políticament correcte.

Bah! Subtileses a nosaltres...

Espartac Pertant, TSN, N II. Reflexió La vida ens planteja sovint dubtes filosòfics que ens conviden a submergir-nos en l’interior dels perquès i a reflexionar amb profunditat sobre temes tan transcendents com l’origen de tot plegat. És el que em passava, sense anar més lluny, passejant per la nostrada placeta de la Font, on hi ha una bonica font amb un rètol on es podia llegir Font de la Placeta.

Si la plaça agafava el nom de la font, com és que la font prenia el nom de la plaça? És l’ou i la gallina? És el peix que es mossega la cua? És un misteri?

Pensem-hi, si us plau.

Laica Grangé, TSN, Sarrià de Baix.

Esports El circuit de Barcelona Catalunya, abans conegut com a Circuit de Catalunya, abans conegut com a Circuit de Montmeló, podria canviar altre cop de nom amb el definitiu Circuit de Barcelona i Nacional de Catalunya. (Com l’orquestra, el teatre, el museu, l’auditori o tantes altres coses).

Sembla que en aquest circuit els que més corren són els inventors de noms, tot i que no són gaire originals, la veritat.

Quico Rosés, TSN, Montmeló.

Solstici A dos dies del solstici d’estiu, temps de fogueres, bruixots i supersticions atàviques, i tal i com ho demanen els temps que corren, s’han celebrat amb austeritat i contenció els actes de proclamació del nou rei.

Així doncs, canviant lleis a correcuita, estalviant-se consultes enutjoses i saltant-se els procediments participatius més elementals, sense gaires pompes ni ostentació, sense ceptre ni corona, el rei Felip vi ha estat envestit.

Ep!, sempre des de la consideració més respectuosa a la monarquia parlamentària por la gracia de dios.

Pepe Alcalà, TSN, Madrit.

Francis Bacon

Mites En Guardiola ens va marxar a l’Alemanya de la Merkel com un immigrant qualsevol, en Serrat actua a Israel en plena guerra i per acabar-ho d’adobar, en Pujol s’oblida durant 34 anys de declarar a hisenda uns calerons que tenia ben guardats.

Què més descobrirem? Que la Monyos duia perruca? Que el Gegant del Pi és un nan amb alces?

Què ens està passant?

Som un país petit i no ens podem permetre que els mites caiguin com si fossin de cartró.

Josep Jordi Serrat, TSN, Arcàdia.

La Reivindicació La presència als nostres carrers de símbols feixistes com el “yugo y las flechas” a moltes façanes o l’àguila franquista al Pont no ha molestat, dissortadament, als qui manen o han manat a la Casa de la Vila, al Palau de la Generalitat o a la Moncloa. Nosaltres, després de més de tretze anys reivindicant i argumentant infructuosament la necessitat de treure la gallina del Pont, no ens donem per vençuts.

Que cadascú carregui sobre la seva consciència el pes de la culpa que li pertoqui, però nosaltres no ens rendim! La gallina a la cassola!

Desmentits No sembla clar que la dita popular “O caixa o faixa” tingui res a veure amb l’entitat bancària, però, per unes raons preferents, tampoc no ho podríem desmentir categòricament.

Parlem?

Isidro Feiner, TSN, Filòleg.

pDS_79