CULTURA [any espriu 2013
Ve't aquí que, mentre buscaven la mantellina de la morta, varen trobar uns rulls rossos i el retrat d'un home dintre una capseta, el retrat d'un jove alt i fort. I, espera, tenia un nom a sota, un nom estrany, com de gavatx. I ningú va sospitar res, com que viatjà tant! I ella tan dura, tan orgullosa.”6 Quant a la seva personalitat, Salvador Espriu va mostrarse sempre amb gran humilitat davant dels seus interlocutors. Semblava com si el poeta tingués poca autoestima de la seva obra o de la seva biografia de tal manera que ell mateix es veu sovint justament com un captaire que pidola essències de llibertat, de democràcia o que mendica dignitat per al seu poble i per a la seva llengua: Captaires d'un llinatge de senyors, escampats pel vent dels mil·lenaris, venim a Sepharad. Com estimem la nova terra de l'aspre pa que deixa a les velles boques sempre regust de sang!7 Amb els pals els captaires resseguien un a un els barrots de les reixes del meu carrer. Basarda de la fosca per l'esclat del sol, venien del camí d'atzavares del Mal temps, s'atansaven a poc a poc des de la pujada i demanaven almoina de cancell en cancell.8 He donat la meva vida a les paraules I m’he fet lenta pastura d’aquesta fam de gos. T’estimo dura terra meva que llences, sollats, a trossos, amors que només volen molt humilment servir-te.9 Quant als personatges sorgits del territori sinerenc, Espriu evoca sovint el personatge de la Trinquis, un personatge femení desvagat, tristament abandonada pels seus veïns, paradigma de la condició humana i la misèria, temes existencials que el poeta no obvia. Espriu projecta enormement en moltes ocasions els seus sentiments de commiseració envers aquest personatge femení, desferra humana, abandonada de tothom. La Trinquis és un dels personatges del qual el poeta en parla més i amb més obsessió, sobretot en els textos narratius i en el teatre.
Reina de les coves, Esperança Trinquis, plena de minoves, tarot de clepsa, mitges al garró, has begut les gotes del darrer flascó.10 La Trinquis s'empitimava i la neu la va colgar. Erta com un peixopalo la trobaven l'endemà.11 Comptat i debatut seria molt llarg de referir la gran quantitat de personatges amb els quals el poeta es fixà per elaborar el seu impressionant corpus poètic. Tots aquests personatges formen part d'aquest teatre permanent que és el món: L’ÓS NICOLAU Ara tocarem un timbal més afinat, si us plau. Que difícil! Per placetes i carrers Fan ballar l’ós Nicolau, Orb i semiparalític. -Parunyó, mou el pinré Bustaró, després el can. Panipén, queleraló! Les puces se l’han cruspit Gairebé de viu en viu. Ell, però, quiti de pena. Perquè recorda camins, Llunyans rostres, nits de calma, Resignat, serè filòsof. Hem esbossat aquí alguns referents, mínims, a tenir en compte per a una lectura sobretot de la poesia de Salvador Espriu. A més del que hem apuntat, convé no perdre de vista que el poeta va ser un estudiós de la història i la mitologia gregues, de l'egípcia i la jueva, de manera que les al·lusions a aspectes d'aquestes cultures rebroten ací i allà en el seu imaginari creatiu.
6
Fragment del conte Tereseta-que-baixava-les-escales, op.cit. & supra. Vegeu La Pell de brau, poema VIII, Barcelona, 1960. 8 Llibre de Sinera, poema VII. 9 Del llibre Formes i paraules, 1975. 10 “Cancó d'Esperanceta Trinquis”, dins Les cançons d'Ariadna, pàg. 82, Barcelona, 19 11 Del llibre Ronda de mort a Sinera, 1975. 7
pDS_23