TEMA DE PORTADA [els xics de sarrià de dalt
Foto presa al Parc Arqueològic de Girona, el 1988
com sempre seguia el mateix procés; aprenentatge, integració vers el gran grup i actuacions. La dècada dels noranta va ser diferent, es va canviar l'uniforme, seria la tercera i última vegada. Aquest era similar al de color beix i marró, però el que va canviar va ser el color, blau marí. Els nois portàvem una camisa blanca, a sobre un pullover i pantaló blau marí, les noies el mateix només que en lloc de pantaló, faldilla. De remarcable en aquells últims anys dels Xics de Sarrià de Dalt, tal com a en Salvador li agradava que ens diguessin, hi ha una història que ha deixat una petja al poble i que possiblement molta gent no coneix. Bé, si mireu per sobre de l'autopista cap a la muntanya on hi ha el dipòsit d'aigua, us adonareu que hi ha una creu tota majestuosa que es pot veure gairebé des de qualsevol punt del poble. Això va ser idea d'en Salvador, segons em va explicar la Mª del Carme, que li va proposar al mossèn Domingo, tots dos hi varen estar d'acord i la cosa va anar endavant. El tema era el següent, s'apropava la Setmana Santa, llavors, es tractava de recrear-la amb respecte, veneració i d'una manera popular.
16_pDS
No he pogut aconseguir la informació, però sí sé que a través d'algun conegut que treballava a telefònica, es varen aconseguir els dos troncs que formarien la creu. En Salvador va indagar sobre les dimensions reals que segons els historiadors diuen que tenia, i així es va procedir a fer la tala dels dos troncs. El problema venia a l'hora de triar els claus, sí... els claus amb els quals varen crucificar Jesús a la creu. La mida dels de les mans era clara, i un per cada mà, el problema que va trobar en Salvador va ser els peus, que si eren dos claus, un per cada peu, o bé un de sol, molt més llarg i gruixut. Una vegada tot més o menys aclarit, mesures de la creu i dels claus, es va iniciar pels Xics una Setmana Santa força diferent. El Divendres Sant d'aquell any tots els components de la coral vàrem pujar cap a la muntanya del dipòsit de l'aigua. El transport dels troncs va córrer a càrrec d'un veí del poble, en Josep Aymerich, que aleshores es dedicava al transport i tenia diversos camions. Mentre uns cavàvem un forat força profund per clavar la creu, d'altres encreuaven els troncs i els fixaven entre ells formant la creu, l'úl-
tim grup muntava les tendes de campanya on passaríem la nit fent la vetlla a la creu. Amb l'ajut de tots es va aixecar la creu, es va col·locar en el forat a terra i es va fer una pastada de ciment amb la qual es va fixar. Al mateix temps, poc abans de llevar-la, li vàrem col·locar diverses cordes que farien de tensors, mentre s'assecava el ciment, que en forma de vents vàrem clavar al terra. Els Xics vàrem vetllar la creu de Divendres a Diumenge Sant, uns fèiem nit al peu de la creu, d'altres cap al capvespre tornaven a casa seva, però mai vàrem estar sols, sempre hi havia persones grans o en Salvador, que ens feien companyia. El Diumenge de Resurrecció, després de cantar a la missa, mossèn Domingo s'apropà cap al nostre “Monte de los Olivos” particular, i va fer la benedicció de la Creu. En Salvador ens va dir que aquesta Creu vetllaria per la bona gent de Sarrià, de la mateixa manera que nosaltres ho havíem fet. Veritablement entre en Salvador, gran creient, i el mossèn, es va portar endavant una gran Setmana Santa. A finals dels noranta en Salvador fa el seu últim concert, no sé què ha passat, bé crec que sí, tots hem crescut dintre i fora dels Xics, els components han anat plegant, el nostre Director també s'ha fet gran, per a ell és com si fos la seva última actuació, encara que mai ho ha volgut. Com sempre, després de cada actuació, aplaudiments, baixada de teló, comentaris, que si ha quedat bé, si t'has equivocat aquí o allà... Però després d'aquella última campanya nadalenca tot va ser diferent. El telèfon blau amb el número 209606 va deixar de sonar. Tres dècades més tard, en Salvador es va trobar, cara a cara, amb el concert més difícil. El teatre a punt, s'aixecà el teló, però ja no hi havia Xics que cantessin. L'escenari estava il·luminat, com sempre, solament en Miquel, el seu germà gran, amb el seu violí, herència del seu pare; d'altra banda l'Enric, amb la guitarra, un altre germà, feia molts anys havien estat els “Cowboys de Santa Fe”. No es dirigeixen cap paraula, però només