Page 1


EDITORIAL

sumari TEMA DE PORTADA Els xics de Sarrià de Dalt FESTA MAJOR Nicolàs Pichardo, pregoner ENTITATS Activitats Esplai PL-Mijac Festa de la Ràdio AJUNTAMENT Responsabilitat Camp de futbol municipal 12è Critèrium esportiu OPINIÓ Racionalització dels espais Qui defensa l'auditori de Sarrià de Ter? Al Sr. Lluís Aymerich DOSSIER D'HISTÒRIA CULTURA Cloenda Nits del Coro, exposicions Espai 2.0 Codis QR Naturalesa Humana L'autoestima Bon verb, molta gràcia i bon joc Coaching i èxit Rufus Wainwright QUADERN D'APUNTS ESPAI ESCOLAR A l'escola ha arribat la tardor Ampa EMB Confetti Concurs literari infantil Sant Jordi NATURA Sortida Vall d'en Xuncla ESPORTS. UES THE SARRIÀ NEWS

4 18 29 31 32 33 36 38 40 42 43 47 54 56 57 58 59 60 61 62 63 64 71 72 75

parlemDESARRIÀ Consell de Redacció: Josep Brugada, Ivan Bustamante, Dani Cañigueral, Joaquim Carreras, Roger Casero, Àngel Garcia, Quim Llunell, Assumpció Vila, Eva Martínez, Josep M. Sansalvador, Josep Rodeja. Correcció lingüista: Toni Ruscalleda Agraïments: Ajuntament de Sarrià de Ter, Diputació de Girona Han col·laborat en aquest número: Marcel Muñoz, Esther Portilla, Isabel Vidal, AV La Rasa, AV Sarrià de Dalt, AV Pla dels Vinyers, Esplai PL-Mijac, Ràdio Sarrià, Roger Torrent. Raimon Cros, Jordi Paretas, Enric Pujol, Cristina Vicedo, Anna Sala, Sergi Torrentà, Donald Torres, Mireia Canyigueral, Nuri Senen, Cristina García, Ampa EB Confetti, Engràcia Bramon, Grup Muntanya Sarrià, Joan Pórtulas i Xavi Rodríguez. Disseny i maquetació: Mercè Soler / Estudi Gràfic David Coll · Tel.972 220 154 Impressió: Impremta Pagès Subscripció anual: 10 euros Tiratge: 1.500 exemplars. e-mail: revista@sarriadeter.cat Dipòsit Legal: GI-255-94 - ISSN 1139/9732 Portada: Els Xics, a l'any 1971. Foto cedida per la família Muñoz LA REVISTA JA ÉS A INTERNET: www.parlemdesarria.org AGRAïM LA COL·LABORACIÓ DE LES ENTITATS COMERCIALS NOTA: La revista l’edita el grup G.E.R.D.S. de TER (Grup editor de la revista de Sarrià de Ter, Consell de Redacció) amb el suport i financiació de l’Ajuntament de Sarrià de Ter.

El consell de redacció de Parlem de Sarrià no es responsabilitza necessàriament de les opinions signades.

Facebook: ParlemdeSarrià. GERDS DE TER Per llegir les revistes sense descarregar: www.issuu.com/parlemdesarriadeter

ELS XICS DE SARRIÀ DE DALT

A

bans que la (mala) memòria condemni a l’oblit la gent i els fets ens cal documentar ordenar i escriure la nostra petita història local. La crònica dels Xics de Sarrià de Dalt l’hem d’inscriure en aquesta parcel·la, com un afer col·lectiu, una mostra de la iniciativa de persones amb molta empenta i generositat d’una època en la qual era molt difícil moure’s, agrupar-se i trobar finançament. Quan en Salvador Muñoz, a començaments dels anys 70, va formar el grup de nens i nenes que cantaven i tocaven la guitarra i d’altres instruments com una activitat de lleure i aprenentatge poc suposava la volada que el seu projecte arribaria a tenir. De 1970 fins a 1999, gairebé trenta anys d’activitat musical sense interrupció, en un poble amb escassa tradició musical. En aquest projecte, coincideix amb Mn. Domingo Casanellas, capellà de Sarrià de Dalt, el qual engresca molta gent del barri per la construcció del Centre Parroquial i per tota mena d’activitats a l’entorn de l’església. El grup de joves cantaires col·labora en les dates més assenyalades, canten a missa per Corpus, per la representació dels Pastorets al Centre, en època de les caramelles, per l’homenatge a la vellesa, de manera que la seva presència a Sarrià de Dalt es fa indispensable. El grup s’estendrà cap altres indrets, sovintegen les seves visites als hospitals, geriàtrics i clíniques, sobretot per les festes de Nadal. Dos fites són pel record dels Xics, el primer viatge a Lourdes el 1974 i el Viatge a Roma, per veure el Papa Pau VI a Castelgandolfo el 1975. A més dels Xics, Salvador Muñoz dirigeix el grup coral de Vilaroja, els “Amigos de la Canción”, amb més de 80 components, els quals s’ajuntaran l’any 1980 amb els Xics de Sarrià de Dalt. Continuen cantant a missa, a les esglésies de Sarrià de Dalt, Sant Julià de Ramis i Vila-roja, fent el seu pelegrinatge per centres hospitalaris i assistencials i cantant en esdeveniments, com els casaments. Alguns dels joves continuen amb la música i formen grups independents amb noms més o menys coneguts, com els Sintonia, la Salseta gironina o el grup Tramuntana. L’evolució del grup segueix el reflex dels temps, les famílies surten de cap de setmana en cotxe i ja no es fan tantes activitats al barri. El 1998, encara es programen nombroses actuacions als centres gironins. Serà el darrer any que actuen conjuntament. Després dels Xics, l’any 2001 s’inicia a Sarrià de Ter un nou grup de cant coral, “Els Cantaires de Sarrià”, que enguany celebren els seus 10 anys cantant. A Sarrià hi ha poca tradició musical, però hi ha gent que fa música, que n’entén i convé recordar, per la nostra història i per la nostra identitat, tots aquells qui amb pocs mitjans i molta voluntat, ens han ofert vetllades musicals. ■

p DS_3


TEMA DE PORTADA [els xics de sarrià de dalt

Els Xics DE SARRIÀ DE DALT Marcel Muñoz i Roura

Casament de la Carmen i en Salvador a Sarrià de Ter, l’any 1960 La Carme i en Salvador en l’actualitat

F

a molt temps ja, corria l'any 1936, quan va esclatar la guerra civil i la família Muñoz Rodríguez decideix que ha de marxar cap a França, el camí era llarg; la Mercedes i en Miquel aleshores vivien a Tànger, tenien cinc fills, el més petit acabava de néixer i no estava documentat. - Com ho podem fer? -es van preguntar els pares. Solució:- Posarem el petit dintre d'una maleta i intentarem passar cap a Espanya. Dit i fet! tota la família es va posar en marxa; no sabien si la seva fita seria exitosa o no, però varen entrar per Algeciras i amb gran esforç, poc a poc, van anar pujant cap al nord, amb aquell petit amagat a la maleta, que en ser batejat li varen posar el nom de Salvador, ja que ho van aconseguir. Tot anava bé fins que varen arribar a Girona, el pare va caure malalt i varen instal·lar-se al barri vell, però el pare Miquel ja no es va recuperar mai més. La Mercedes i la resta de la mai-

4_pDS

nada es varen quedar a Girona. En Salvador, nét de militars cordovesos, va créixer i va fer la “mili” a Girona. Quan tenia permís, sortia per Girona a voltar i algunes vegades anava a les sales de ball que hi havia aleshores. Un bon dia va conèixer la Maria del Carmen i a partir d'aquí, en Salvador es va anar integrant a Sarrià de Dalt. Quan tenia permís de cap de setmana, agafava la bicicleta i pedalejava cap a Sarrià, tant va pedalejar que a la fi de la “mili” ja s'hi va quedar, i es va casar amb la Maria del Carmen. El seu pare era joier, però tenia una afició molt peculiar per l'època, es veu que tocava el violí, aquesta afició musical la va transmetre als sis fills i una filla que va tenir: Tots tocaven algun instrument; guitarra, violí, llaüt, bandúrria, mandolina, piano… però en Salvador es va decantar per la guitarra, i a partir d'aquí va començar la seva gran afició, la música. Els primers “pinitos” els va fer amb els seus germans, després

amb diversos conjunts musicals i finalment amb orquestres. Per l'any 1969, un bon dia, sortint de missa, mossèn Domingo Casanellas, va aturar en Salvador i xerrant , xerrant va sorgir una proposta, un esborrany, que en Salvador va acceptar i va portar a terme.


TEMA DE PORTADA [els xics de sarrià de dalt

dor li deia que tots els instruments eren bons per lloar el Senyor. Aquest va ser el punt de partida. ELS XICS DE SARRIÀ DE DALT (1970-1999 aprox.)

Corpus a Sarrià de Ter, l’any 1970

–Ja que fas de músic, podries muntar una petita coral i acompanyar les misses de precepte amb la mainada del poble– li va proposar. I dit i fet, en Salvador, que això de la música sempre ha estat cosa seva, va posar fil a l'agulla. Poc temps més tard, en Salvador va contactar amb un company i gran amic de professió, en Grabulosa, saxofonista i propietari d'una petita botiga de música, situada als jardins d'infància de Girona, així va ser com va aconseguir les primeres guitarres procedents de “Guitarres Camps de Banyoles” per començar la coral, la seva coral, ja que el mossèn això de les guitarres a l'església no ho veia gaire bé, però al final el va deixar fer. Es va espavilar i va aconseguir un espai a l'antic casino, als baixos de l'antiga escola “Paulino Torras” (ara escola dels Joncs). L'any 1970, no podem dir que fos la fundació del Xics, però sí les arrels; aquí es varen iniciar els germans Costal, els Coll i els Pairet, mainada que vivia el carrer del Bosc, ja que en Salvador i la seva família vivien al

número 8 i 6 del mateix carrer. Més tard, s'hi varen afegir els germans Masó, en Joan i en Josep Mª, en Jaume Lladó, en Jordi Ullés, en Patrici Tixis i la Maite, Camilo Castellà, Salvador Calonge, els germans Dalmau, la Nuri Mir... en fi molta mainada de la colònia Torras, de Sarrià de Dalt. Aleshores, en Salvador va començar a introduir nous instruments a la coral, com la melòdica, de percussió, com els bongos, el triangle i la pandereta; els de percussió al mossèn no li feien gaire gràcia però en Salva-

Amb aquest petit projecte de coral, Els Xics vàrem actuar a la festa del Corpus, a través de les cases de la colònia Torras; que per aquella època engalanaven els seus carrers amb catifes fetes amb pètals de flors. Recordo els veïns del carrer del Bosc treballant de valent perquè estiguessin totes les catifes a punt abans que passés el mossèn i tota la comitiva. –Tingueu cura de no trepitjar res, ha de quedar perfecte,– deia alguna persona gran. Llavors, sense cap mania, passava el mossèn, els escolans i al darrera nosaltres amb les guitarres, cantant cançons espirituals. D'aquella feina tan acurada no en quedava res. La cerimònia es va fer a la rotonda que hi ha entre el carrer de mossèn J. Poch i el carrer

de Guilana, que per aquell temps estaven sense asfaltar, només cobrien els carrers un fi mantell de pètals de colors, posats amb molta delicadesa pels veïns de cada carrer, els quals trepitjàvem sense mirar prim. L'any 1971 és quan oficialment podem dir que es va fundar el grup “Els Xics¨ de Sarrià de Dalt. Va ser aleshores quan en Salvador va tenir la idea d'uniformar tot el grup. Ja semblàvem una coral de debò. El grup va anar creixent amb els Berenjenas, en Gago, els Vives, la Roser Piqueras i molts més que segur que me n'oblido, però que varen ser tan importants com els esmentats. Els uniformes varen ser confeccionats en una sastreria que hi havia al final de la rambla de Girona. Constava d'una camisa de color rosa clar amb uns botons brillants, l'americana era de color granat, i el pantaló era blau marí, ah! i portàvem un llacet també de color granat, feien molt de goig. Bé, faré una mica de

Amb el primer uniforme, l'any 1971

pDS_5


TEMA DE PORTADA [els xics de sarrià de dalt

menció al mètode d'aprenentatge. En Salvador va crear el seu propi mètode, un sistema pràctic i amb una petita base de solfeig. Per començar, el segell de la casa era el “Canta Pajarito”, que era una cançó d'origen peruà i que anava molt bé per iniciar els nous “Xics” en les tècniques de tocar un instrument i cantar. Els que portàvem més temps ensenyàvem als que començaven de nou i quan tenien una mica de base se'ls integrava al grup. D'aquesta manera els més veterans del grup, al mateix temps que ensenyaven, assolien una base musical més sòlida i donaven confiança als que començaven. Bé, ja no només venien joves de la colònia sinó també del pisos, sí, així era com li dèiem a la gent dels pisos del Pla de l'Horta en aquells anys, sense ànim d'ofendre a ningú. L'agrupació juvenil anava creixent i a “El Casino” no podíem assajar perquè també s'hi feien obres de teatre i cinema, aleshores ens vàrem traslladar a l'antic dispensari mèdic que hi havia darrera de l'església de la colònia, que formava part del edifici de l'antic col·legi “Paulino Torras” (actualment Els Joncs). Era un lloc dividit en diverses sales i al principi s'havia de compartir amb un grup de Folk, que tenia el seu lloc d'assaig en una de les sales, Els “Sola Gastada”; que més tard ocuparia el Sintonia. No sé què se'n va fer d'aquell grup, recordo que sonaven molt bé però al poc temps varen marxar. Allà disposàvem de més espai, el qual vàrem anar utilitzant per fer-hi diferents activitats. Llavors “Els Xics¨ vàrem creuar la frontera de Sarrià de Dalt i vàrem anar més enllà. Al director se li va ocórrer d'anar a cantar per animar els pobres, malalts, gent gran... en fi, portar una mica d'alegria a la gent que ho estava passant malament; així va ser com en Salvador es va posar en contacte amb Mossèn Martirià, amic de la família, que a la vegada es va posar en contacte amb Mossèn Coll, i aquest amb d'altres persones que tenien alguna petita representació dintre dels diferents centres assistencials de l'època, com l'hospital psiquiàtric de Salt, la

6_pDS

El casino, estiu del 1971

residència Álvarez de Castro (ara hospital Josep Trueta ), “Las Hermanitas de los Pobres” (que era una residència de gent gran), el geriàtric del Puig d'en Roca, l'antic hospital Santa Caterina, Clínica Girona... crec que no va quedar cap centre a on no arribessin les cançons dels Xics. Allà portàvem actuacions itinerants, dic itinerants perquè hi havia cen- Un cotxe Renault-8 tres que no disposaven de teatre o bé d'una sala una mica gran on encabir-hi tota aque- Salvador; i va començar a comptar lla mainada, que aleshores devíem 1,2,3,4... fins a divuit érem els que passar de la trentena, tots uniformats anàvem dintre del Renault 8, el munii cadascú amb el seu instrument, cipal li va dir que l'hauria de sancionar, majoritàriament guitarres, percussió, llavors en Salvador li va explicar que melòdiques i algun acordió també. érem una coral i que veníem d'ajudar Això començava a rutllar, feia goig els malalts amb les nostres cançons i veure tot aquell grup actuar, aquella donan-los una mica d'alegria, al municombinació d'instruments musicals i cipal això li va agradar i no tan sols no les diferents veus, sí veus; recordo el va sancionar sinó que ens va comque se'n feien tres: la veu principal de prar números Això dels números fa referència la cançó, la veu baixa i la veu aguda. En Salvador estava molt il·lusionat. que la coral s'havia de mantenir d'alAquell esborrany que havia iniciat a guna manera, ja que les entitats de l'èfinals dels seixanta començava a poca no ens donaven subvencions, donar el seu fruit, ja érem a prop de la tret de la Diputació provincial de Giroquarantena de membres i per despla- na, així doncs fèiem rifes. El premi çar tota aquesta gent costava una solia ser un pernil i una caixa de cava, mica, però amb l'ajut d'alguns pares que per l'època era un premi generós que ens portaven amb els seus cotxes i anys més tard es feien participacions es feia possible. De vegades anàvem de la Loteria Nacional. Per l'any 72, en Salvador va penuna mica estrets dins dels cotxes, per no dir força, però era com una aventu- sar que s'havia de fer més ressò de la seva petita coral, ja que era una coral ra per a tots nosaltres. Una vegada tornàvem de cantar diferent, diferent principalment pel fet de la Clínica Girona i a l'alçada de Sant de tocar guitarres. Va ser llavors que Ponç ens varen parar els municipals, va contactar amb un altre amic i semanàvem amb el Renault 8 del Sr. pre amb la idea d'ajudar als més Director, el policia municipal va mirar necessitats, es deia, bé i es diu encacap a dins del cotxe i es va adonar que ra, Jaume Teixidor, que aleshores era redactor del ja desaparegut diari “El hi viatjaven més gent del compte, -Surtin del vehicle, -va dir a en Correo Catalán” i locutor de Radio


TEMA DE PORTADA [els xics de sarrià de dalt

Gerona EAJ 38. En Jaume ens feia petits escrits al diari fent menció de les diferents actuacions i feia algun comentari a la ràdio. D'aquí va sorgir la idea d'anar a cantar a la ràdio en directe, que per l'època es feia sovint. Dit i fet, en Jaume Teixidor va fer els tràmits necessaris i un dissabte al mati, tota la coral vàrem anar cap a la ràdio. Estàvem tots molt nerviosos però alhora molt contents. La ràdio estava situada al carrer de la Força de Girona, tenia un teatre, que era on actuaríem, i de públic teníem els pares i mares que varen venir a acompanyarnos. En un dels laterals hi havia un vidre gran i al darrera es trobava la cabina del tècnic de so. Primer van entrevistar el Sr. Director, després vàrem actuar i al mateix temps ens varen gravar, d'aquesta manera en Jaume, de tant en tant radiava alguna de les cançons i així la música dels Xics arribava a més gent. Segons em va explicar la Maria del Carme, la dona d'en Salvador, un bon dia va comentar amb el seu marit de fer una excursió per motivar la gent de la coral i varen pensar d'anar a trobar un altre amic, en Marenyà, que en aquell temps regentava l'agencia de Viatges Canigó, i li varen explicar la idea, però no tenien gens clar on anar de viatge. En Marenyà els va proposar de viatjar a Lourdes, i com a coral podríem cantar al peu de la Basílica, a la processó de les torxes. Així va ser, però hi havia un petit problema: els diners. En Salvador va explicar la proposta als Xics, i si no recordo malament el viatge costava 1.500 pessetes per persona, quantitat que era important pels sous que hi havia llavors. La idea era que “Els Xics” viatgéssim de franc, però com?. No sé com, però en Salvador ens

va sorprendre; va motivar tots els components dels Xics i ens vàrem posar mans a l'obra. El pla era el següent: passar pel poble recollint revistes velles, diaris vells i ampolles de cava buides. Les ampolles s'apilaven a la part de darrera de Can Salvador. Amb les revistes i diaris vells es feien piles i es lligaven amb cordills, que a continuació es guardaven a l'antic colomar que ja no es feia servir i que també estava a la part del darrera, així quedaven sota cobert i no es mullaven. Quan n'hi havia molta quantitat, en Salvador feia venir el parracaire que hi havia a Pedret, on ara hi ha el Centre Cívic del mateix nom. Sempre venia acompanyat de la seva senyora, tots dos encabits dintre d'un moto-carro, força atrotinat i amb l'ajut d'una balança romana pesaven les revistes i diaris vells. Després comptaven les ampolles

Primer viatge a Lourdes, l’any 1971

de cava buides. Sempre que venien pensava de què en farien d'aquelles revistes, diaris... ja que en aquella època el terme reciclatge ni es coneixia, però tant li feia perquè d'aquí en trèiem uns calerons que servirien per finançar el viatge a Lourdes. Mica en mica s'omple la pica, diuen, i mai millor dit, perquè el 28 d'abril de 1974 “Els Xics” de Sarrià de Dalt vàrem viatjar a Lourdes. Allà vàrem conèixer la historia de la “Bernardette Soubirous” i les aparicions de la Verge. Allò era impressionant, tot era grandiós o així ens ho semblava, ja que veníem de Sarrià, un poblet no gaire gran. Hi havia molta gent, gent de totes les edats, gent d'arreu del món i tots moguts per una sola cosa, la fe, fe que no la veies però la sensació era que estava en tota la gent, gent que passejava per la gran plaça davant de la Basílica, la cova on es produïen les aparicions, o a la muntanya del Via Crucis. Allà en aquells moments i sense


TEMA DE PORTADA [els xics de sarrià de dalt

Roman Carrasco acompanyat per en Lluís i en Salvador Muñoz

adonar-nos-en, Els Xics ens vàrem convertir en una “Coral Internacional” ja que el dissabte al vespre vàrem cantar a l'entrada principal de la Basílica i davant de la multitud de pelegrins que s'havia aplegat amb les torxes enceses en aquella gran explanada, això sol ja feia posar la pell de gallina. Conjuntament amb corals arribades de diversos països, vàrem interpretar l'Ave Maria de Lourdes. Cada coral cantava una estrofa diferent i la tornada la cantàvem tots plegats, juntament amb els milers de pelegrins; això era una sensació que et feia vibrar per dins, crec que no ho oblidarem mai. La cosa no es va aturar aquí, perquè de tornada cap a Espanya, encara dins de l'autocar, el Sr. Director estava tan content que va proposar anar més lluny. –Arribarem a Roma, l'any que ve– va dir. No sabíem si ho deia de broma o no, però no era broma. Els Xics vàrem continuar portant alegria als llocs més necessitats de manera gratuïta. Vàrem continuar recollint revistes, diaris i ampolles buides per recaptar diners. El repte era molt important i quedava poc temps. Amb l'ajut d'en Marenyà es varen organitzar viatges a Andorra, ja que aleshores era típic anar a comprar-hi rellotges digitals i radiocassets. També es va continuar fent rifes de pernils i caixes de cava. Per l'altra banda, la Diputació Provincial de Girona ens donava una subvenció cada any, però amb la condició que durant l'any en curs s'havien de fer diferents actuacions pels teatres i alguns escenaris que es muntaven per diferents llocs, generalment places

8_pDS

majors, d'un munt de pobles de la província de Girona. Un altre cop en Salvador va buscar amics que estaven dintre del món artístic i juntament amb aquests artistes, que col·laboraven de manera gratuïta, es va muntar un espectacle conjunt. L'espectacle el presentava en Jaume Teixidor, amb la seva gràcia característica, seguidament els Xics cantàvem un parell de cançons populars, i a continuació anaven actuant els diferents artistes. Així vàrem descobrir la màgia de prop, de la mà de l'internacional Mag Xevi, gran il·lusionista, amb gaire bé tota una vida dedicada al món de la màgia i gran amic d'en Salvador. Les cançons d'en Manolo Escobar cantades per en Roman Carrasco, que per aquella època li deien “el Manolo Escobar Gerundense”. També hi havia humor, en Salvador Calonge que explicava alguns acudits i els pallassos “Alpiste i Cañamon” que eren en Francisco Pérez i l'Antonio Muñoz, més tard ho varen deixar per obligacions laborals i ho varen continuar en Pepe Baeza i en Marcel, tots molt divertits. Per últim venia un tenor que cantava cançó catalana, era un home gran, que el pobre sortia a l'escenari amb un bastó, perquè era coix, però tenia una veu que t'allunyava de la seva aparença física. Molta gent feia petits comentaris negatius sobre aquell home gran, però... quan començava a cantar era com els àngels,

llavors es quedava tota la platea en silenci per poder escoltar-lo millor, aquell silenci es transformava en un gran aplaudiment desprès de cada cançó. Es deia Rosendo Pericot. No recordo com, però en aquella època, era típic que quan anaves a Girona el cap de setmana, al cinema o a passejar, en acabar anaves a prendre un refresc i un frankfurt. Així va sorgir la idea de muntar una barraca per les fires de Girona. Això sí que ho recordo, a l'esplanada que hi ha entre els Joncs (antiga escola “Paulino Torras”) i el Centre Parroquial, es varen anar amuntegant, mica en mica, piles de palets vells, que va ser la fusta necessària per construir un barraca, sí una barraca, la qual s'utilitzaria per vendre “frankfurts”, refrescos, “snakcs”, “pinchitos” ... que era el típic que es prenia la gent quan anaven a les fires de Girona. Ara no sé com funciona, però llavors els firaires pagaven un tant per instal·lar les seves atraccions a les fires de Girona. Per una altra banda, les associacions benèfiques trobaven una manera d' aconseguir diners per a subvencionar-se, i els col·legis per muntar alguna excursió de final de curs. Per aquests últims les places eren limitades i gratuïtes, només es pagava la llum i l'aigua que s'utilitzava. Es feia un sorteig a l'Ajuntament de Girona, i si tenies sort, podies muntar la teva barraca. La manera que tenia en Salvador era amb una mica de fe, el

Barraca a l’any 1980


TEMA DE PORTADA [els xics de sarrià de dalt

dissabte abans que es fes el sorteig i després de l'assaig, durant l'espai dedicat a la lectura de la bíblia es feia una pregaria, i no sé si per sort o perquè Déu ens escoltava, cada any ho vàrem aconseguir. Com em comentava la Mercè, al costat de l'atracció del “Gusanito Loco”, sempre hi havia la barraca dels Xics. Era una barraca molt ben feta, de fusta de palets, que una vegada acabada vàrem cremar lleugerament per donar-li un toc més rústic; el tendal que la cobria era de color blau mar, i en el frontal hi havia un cartell que posava Bar “Els Xics”. Per una altra banda, en Marenyà intentava des de la seva agència de viatges organitzar el viatge dels Xics cap a Roma amb el cost més assequible, 240.000 pessetes tots els Xics!!!. Paral·lelament, mossèn Domingo, mossèn Martirià i mossèn Coll , intentaven aconseguir una audiència per la coral davant del papa “Pau VI”. Això era com la maquinària d'un rellotge, tot havia d'encaixar al seu lloc, si una peça del puzzle fallava el castell faria llenya. Amb molt d'esforç, tota aquella maquinària es va posar en marxa amb la tossuderia d'en Salvador, que des del seu telèfon blau amb el número 5, gestionava i planificava les activitats del grup. En aquells anys, les trucades passaven per una centraleta que hi havia en el Pont Major, i a partir d'aquí et connectaven amb el número extern que volies, eren uns altres temps. Per sort, la cosa va canviar, el número 5 del telèfon va donar pas a un d'automàtic, el 20 96 06, tot un èxit! Així en Salvador ja no havia de connectar amb la centraleta, per tant, no perdria tant de temps. Durant aquell any el telèfon treia fum per tots costats, quan no era a l'hora de dinar, era cap al capvespre. Aquell any va ser molt intens per tothom, en primer lloc els Xics, grans i petits, veïns del poble que també s'hi varen veure involucrats d'alguna manera, revistes, rifes, etc... els mossens, en Marenyà, i principalment el que amb gran esforç i il·lusió empenyia i estirava de la maquinaria, en Salvador. En aquells temps, en Salvador també tocava amb un conjunt de ball a

La Plaça Sant Pere del Vaticà, any Sant 1975

l'estiu i anava a fer temporada a la Costa Brava. Una vegada que estàs ficat en aquest “mundillo” dels músics, coneixes d'altres companys de professió com tu, i l'amic Salvador va coincidir amb el baixista i cantant dels “Pícolos”, un altre grup que també feia temporada d'estiu en un Hotel de Lloret de Mar, al costat del que ell actuava; la relació es va anar fent cada vegada més estreta. Un bon dia en Salvador va comentar el tema dels Xics a en Jordi Sánchez (que com a nom artístic es feia dir Jordi Samar), ell li va comentar que tenia alguns aparells de gravació i que si volia, en el petit estudi que tenia a casa seva, podria gravar un casset, fer còpies i així en les actuacions dels Xics podria vendre les cintes de casset i obtenir uns guanys extres. Dit i fet, tots cap a Salt. En Jordi vivia en el gratacels del passeig d'Olot, que quedava just al girar cap a l'Hospital Psiquiàtric. La gravació es va haver de fer per pistes de so, ja que els Xics no hi cabíem tots en el petit estudi d'en Jordi. Primer vàrem gravar la veu principal i algunes guitarres, després les altres veus, i per últim la percussió i la resta d'instruments en pistes diferents. Una vegada tot gravat, en Jordi va fer la masterització i un munt de còpies, i així gràcies a la generositat d'en Jordi, es varen aconseguir uns calerons extres. Allò que semblava una broma quan tornàvem tots de Lourdes, no es va fer realitat, sinó que ens va superar, no va ser un autocar sinó dos. La primera setmana d'agost del 1975 marxàvem amb una audiència Papal a sota

el braç. Crec que va valer la pena, si a Lourdes va ser impressionant, a Roma, encara ho seria més. En arribar ens vàrem allotjar en una residència per a joves, servida per monges (Suore del Espiritu Santo), les quals varen ser molt atentes. L'endemà, havent descansat, vàrem començar la nostra aventura per la capital del gran imperi, i tan gran que devia ser en l'època dels Cèsars, perquè només de veure el monument al soldat desconegut, que va ser el primer que vàrem veure, no sé com qualificar-lo, era impressionant, tot de marbre de Carrara, net, blanc, lluent amb la llum del sol ixent que l'il·luminava, immensament majestuós al mig d'aquella ciutat plena de cotxes circulant una mica desordenadament, per no dir força, com ens va explicar el nostre xofer, “El Paisano”, que era com li agradava que li diguéssim. Era un home baixet, una mica grassonet, moreno i amb un bigoti petit, com si fos una ratlla de retolador gruixut pintada a sobre del llavi superior; això sí, ens explicava com moure'ns una mica pels llocs on fèiem alguna visita cultural, precaucions a tenir en compte i recomanacions. També tenia molta gràcia explicant acudits. Bé, vàrem estar per Roma, Pisa, Florència, Gènova i la relació amb el Paisano es va anar fent estreta, va ser molt divertit i ens ho vàrem passar molt bé amb ell. Ara que ho recordo, en el seient del costat del xofer teníem la guia, una dona de mitjana edat, no gaire amiga de ningú, feia la seva feina però sempre de pressa, entre els Xics la vàrem batejar amb el nom

pDS_9


TEMA DE PORTADA [els xics de sarrià de dalt

que juntament amb els mossens es portava a terme després de cada assaig. Els assajos eren cada dissabte, de les quatre de la tarda fins a les sis, llavors es llegia un fragment de la Bíblia i el mossèn el comentava. Gairebé sempre era mossèn Domingo, però un cop al mes ho feia mossèn Martirià que llavors era el capellà dels Maristes de Girona. Cadascú tenia la seva pròpia Bíblia i totes eren iguals, l'única diferència era la coberta, unes

Residència d’estiu del Sant Pare Pau VI

de la bicicleta, perquè quan arribàvem a algun lloc per visitar, feia l'explicació pertinent i sortia com una bala cap al lloc següent. La trobada amb el Papa Pau VI va ser a la seva residència d'estiu, a Castelgandolfo, a uns 18 km de distància, al sud-est de Roma. Els Xics vàrem haver d'esperar una mica, mentre anaven arribant pelegrins d'arreu del món. Llavors el Papa va sortir al balcó del qual penjava una tela amb l'escut del Vaticà impresa sobre un fons vermellós. Pau VI, es va dirigir a tots els presents i final- Crònica del diari Los Sitios ment va pronunciar unes paraules de suport als Xics i ens va beneir per eren marró fosc, les altres verd fosc i la tasca que portàvem d'actuacions les últimes de color blau marí. Aquest viatge a Itàlia dels Xics va benèfiques pels diferents centres on tenir força ressò dintre el món religiós i feia falta una mica d'alegria. Tot seguit vàrem interpretar una cançó que va pocs dies després, des del col·legi Sagrada Família de Vila-roja, en Salvaser escoltada i aplaudida per tothom. La informació sobre el què eren i dor va rebre una trucada de Sor Cobaquè feien Els Xics de Sarrià de Dalt, rrubias, que era la directora del centre varen ser els mateixos mossens en aquell moment, proposant-li de amics d'en Salvador els encarregats donar classes de guitarra com una actide fer-li arribar a Pau VI, qui setmanes vitat extraescolar. En Salvador ho va més tard va enviar una benedicció comentar amb la seva dona, la Mª del pels Xics, impresa amb la seva foto, Carmen, hi varen estar d'acord tots dos un redactat, la signatura i el segell i el tema va tirar endavant. El diumenge papal que va ser penjada a “L'Estudi”, següent, el mossèn de Vila-roja, que es que era el nom que rebia el local on deia mossèn Iglesias, ho va comentar assajàvem. A l'Estudi, a més a més després de la missa dominical, i així va d'assajar les cançons i preparar les ser com es va posar en funcionament diferents actuacions, es llegia la Bíblia, “Los Amigos de la Canción”. Això era sí, això va ser una idea d'en Salvador la tardor de l'any 1975.

10_pDS

Com tots els començaments, primer eren poca mainada, però el grup es va fer gran d'una manera impressionant, un ho deia a l'altre, l'altre a un altre i quan en Salvador se'n va adonar eren vuitanta-quatre components amb guitarres, percussió i catorze acordions. En Salvador no donava l'abast, era un grup molt nombrós per ell tot sol, les monges del centre estaven joioses d'aquella coral tan nombrosa, que cada diumenge engalanava les misses que es feien a l'església del mateix col·legi i que era l'església del poble. No s'hi cabia de gent. Els diumenges, el director, primer anava amb els Xics a cantar a la missa de Sarrià de Dalt, tot seguit agafava el Renault 8, i cap a Vila-roja a cantar amb “Los Amigos de la Canción”. Paral·lelament a aquestes aventures d'en “Salvador i sus conjuntos”, un amic d'infància, l'Alejandro Pilsa, es va trobar un dia amb en Salvador i xerrant, xerrant, un dia va venir a veure una de les actuacions dels Xics, llavors l'Alejandro es va animar i va formar “Els patufets de Vistalegre”, però això ja és una altra història. El projecte per a l'any següent era viatjar a Santiago de Compostela, ja que era l'any “Santo Compostelano” (1976). Aquest projecte va quedar una mica frenat, ja que la Maria del Carme va patir un accident molt greu quan tornava de la feina, a Manipulats del Ter on treballava. En arribar al semàfor que hi havia per creuar la N-II, en posar-se la llum verda, va creuar amb la seva mobilette, però un Mercedes amb matricula alemanya es va saltar el semàfor en vermell i com a conseqüència va impactar contra la moto de color verd fosc, atropellant la dona d'en Salvador. El cotxe va fugir, però gràcies als mecànics de l'Auto Taller Rally (situat a la banda de Sarrià de Dalt de la N-II), que varen ser els que la van auxiliar; prenent la matricula del vehicle, trucant a la policia i a l'ambulància, la van poder traslladar ràpidament a la Residència Alvarez de Castro (actualment Hospital Josep Trueta). La recuperació de la Mª del Carme va ser força lenta, ella estava molt il·lusionada amb aquest projecte i


TEMA DE PORTADA [els xics de sarrià de dalt

. Els Xics a les escales del Centre Parroquial

Excursió a la Vall de Núria

en un moment de millora no va dubtar a dir al seu marit que no l'aturés. En Salvador va baixar una mica el seu nivell d'activitat, ja que havia de fer costat a la seva dona. Però, poc a poc, la maquinària va començar a funcionar de nou i en arribar el mes d'agost de 1976, el Xics vàrem viatjar cap a Galicia, sense la Mª del Carme, que encara estava convalescent, però no desatesa, ans al contrari, si no en Salvador no hagués marxat; l'ajuda i l'assistència va córrer a càrrec de la seva mare, la Maria, i les seves dues germanes, la Catalina i la Rosa. Aquest viatge no va ser tan joiós com els altres degut a les circumstàncies, però va estar bé. Per una altra banda, “Los Amigos de la Canción” també feien actuacions pels diferents centres assistencials de la província de Girona, seguint el mateix esquema de funcionament que tan bé havia funcionat amb Els Xics. En aquestes actuacions també havien coincidit Els Xics, “Los Amigos de la Canción”, el Mag Xevi, en Román Carrasco (el Manolo Escobar Gerundense), els pallassos “Alpiste i Cañamón”, en Rosendo Pericot i, és clar, l'entranyable Jaume Teixidor, que amb el seu humor i una gran paciència intentava posar pau enmig de tanta gent, però ja us podeu imaginar quin

guirigall hi havia amb tanta mainada junta. Per motivar “Los Amigos de la Canción”, també es varen fer algunes sortides. Una d'elles va ser una visita a la ciutat de Tarragona i l'altra un dia sencer al Tibidabo. Això de viatjar, tant a en Salvador com a la Mª del Carme els agradava molt i varen començar a organitzar excursions curtes d'un dia o d'un cap de setmana. Gràcies a mossèn Martirià i el llavors director dels Maristes, el germà Benito, varen fer possible que Els Xics poguéssim ocupar un dels pavellons del refugi propietat del Germans Maristes que tenien al poble de Queralbs, a prop de Ribes de Freser. Allò sí que era divertit. En aquesta excursió hi viatjàvem els Xics, “Amigos de la Canción”, pares i mares. Anàvem tots amb autocar. Es marxava el dissabte i es tornava el diumenge. El primer dia fèiem un foc a la llar del refugi i cantàvem cançons de gresca, explicàvem acudits, fèiem jocs amb llanternes a la llum de la lluna, una passejada fins al poble, que estava a deu minuts caminant, un sopar de motxilla i a dormir, si podies. El diumenge al matí, anàvem a l'estació del cremallera, on prèviament ja s'havien adquirit els bitllets, ja que érem un grup molt nombrós, i pujàvem fins a

la Vall de Núria. Allà passàvem el diumenge gaudint de la neu. Guerra de boles de neu, concurs de ninots de neu i també fèiem descensos amb trineus de pobre, o sigui, amb plàstics. Fèiem descensos amb plàstics molt grans, en dèiem l'autobús, ja que baixàvem tots en fila índia, grans i petits per aquells pendents plens de neu. Al migdia fèiem un dinar, i en acabar pujàvem al cremallera, agafàvem l'autocar i tornàvem cap a Sarrià de Dalt. Aquesta excursió agradava molt, i es va anar repetint cada hivern. L'estiu següent del viatge a Santiago de Compostela, cada mes d'agost vàrem anar fent un “Viatge amb els Xics”, que era el títol que sortia en els fulletons de propaganda, i a sota hi posava el lloc de destí, però aquests altres eren més de lleure, ja que no anàvem a cantar sinó que fèiem visites a diferents llocs; vàrem viatjar a Mallorca, Eivissa, Andalusia, Canàries, vàrem tornar a Roma l'any 1980 i l'any següent vàrem tornar a Lourdes, aquí sí que vàrem cantar. A banda de les excursions i viatges culturals, vàrem continuar fent actuacions i d'aquí va sorgir la idea de muntar una campanya nadalenca; la qual consistia en que durant les festes de Nadal es feia una actuació a cada centre assistencial de Girona, es planejava un calendari on s'hi senyalava la data, hora i centre on es portaria a terme l'actuació i es penjava en el panell d'anuncis de l'Estudi, així tothom ho podia consultar. A cada

pDS_11


hospital que visitàvem passàvem per les diferents sales, incloses les habitacions de malalts que no es podien moure del llit, i els cantàvem nadales perquè se sentissin millor. Aquest gest voluntari i gratuït sempre tenia un efecte mirall, a tots els centres hi havia personal de servei, així que durant aquella estona de nadales en gaudien tots, malalts i cuidadors. De totes maneres en Salvador contactava prèviament amb la direcció de cada centre per confirmar la data del concert, així doncs la direcció n'estava alerta. Quan acabàvem les actuacions per les diferents sales ens feien baixar a les cuines i allà sempre ens tenien preparat un piscolabis, al qual Els Xics corresponíem amb una sessió de nadales per a tot el personal de cuina. El centre que es feia més feixuc era l'hospital Josep Trueta, ja que era el més gran dels que actuàvem, però al baixar a les cuines ens donava certa energia per continuar fins l'últim racó. Això de les nadales va tenir el seu ressò; i no sé com, en Salvador es va assabentar que es feia un concurs provincial de nadales inèdites, s'havia de presentar la partitura a l'Ajuntament de Girona i des d'allà podies fer la inscripció i participar en el concurs, que era només per a corals. En Salvador estava entusiasmat perquè ens deia

12_pDS

perquè l'any 1978 vàrem tornar a participar i vàrem tornar a guanyar. Després de les festes nadalenques del 1978, es decideix que l'uniforme estava una mica fora de D’esquerra a dreta i de dalt a baix: lloc i se'n projecta un A la cuina de l'Hospital Álvarez de Castro (ara Hospital de nou, més modern Trueta) el febrer del 1984/ A la Clínica L'Esperança. i una mica més informal; constava d'una camisa de color que l'actuació seria en el Teatre blanc trencat, un pullover de color Municipal de Girona. Com que beix, pel qual sortia el coll de la camitenia poca feina... es va dedicar a sa i uns pantalons marró fosc pels composar una nadala amb lletra i música, després hi va muntar les nois i una faldilla prisada, del mateix veus i es va assajar a l'estudi. Tot a color, per les noies. Aquest uniforme punt, Els Xics cap al Municipal, la va ser utilitzat per Els Xics a principis platea estava plena de gent, rere del 1979. D'altra banda, en el grup de Vilales bambolines també, tot de roja començava a disminuir el persocorals d'arreu de la província, nernal, d'un any a l'altre. En Salvador va vis a flor de pell... pensar en una fusió, ja que a Sarrià –Nois, ens toca!– va dir en Salvador. Tots ben posats darrera les corti- passava tres quarts del mateix, no per nes, s'obren les cortines, focus que avorriment, suposo, ja que no hi havia ens il·luminen, silenci, el Director temps amb tantes activitats, sinó pels marca fins a quatre i comença la nos- components, que vàrem anar creitra actuació, s'acaba, aplaudiments, xent, tant d'un grup com de l'altre, s'abaixa el teló. Només quedava espe- uns perquè començaven a treballar, rar el veredicte del jurat, mentrestant d'altres pels estudis, formar part del en Salvador ens fa reunir en un racó d'aquell escenari ple de corals. -–Resem un Pare Nostre i Déu ens ajudarà– ens va dir. I tant que ens va ajudar, per la megafonia del teatre anunciaven el primer lloc per “Els Xics de Sarrià de Dalt”, s'apuja el teló, el públic aplaudeix, Els Xics tornem a cantar la nadala composta per en Salvador, grans aplaudiments, tots contents i joiosos, primer premi com a coral i primer premi a la millor nadala de l'any 1977. Això es va tornar a repetir,

XXV CAMPANYA DE NADAL 1997-1998 PROGRAMA D'ACTUACIONS PELS CENTRES ASSISTENCIALS DE GIRONA A CÀRREC DEL GRUP MUSICAL “ELS XICS” DE SARRIÀ DE DALT (Agrupació fundada el 1970, amb el registre núm. 1389 del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, que té per finalitat transmetre missatges de pau, amor i alegria als malalts i marginats mitjançant la música.) 09-NOV.

10'00 h.

15-NOV.

16'00 h.

22-NOV.

15'00 h.

29-NOV.

16'00 h.

06-DES 07-DES.

16'00 h. 10'00 h.

13-DES.

16'00 h.

20-DES.

16'00 h.

21-DES. 26-DES. 27-DES. 28-DES.

11'00 h. 10'00 h. 16'00 h. 10'00 h.

03-GEN.

16'00 h.

06-GEN.

10'00 h.

CENTRE D'ATENCIÓ DE SANT GREGORI. CENTRE GERIATRIC PUIG D'EN ROCA, MUTUAM GIRONA. CENTRE GEREONTOLOGIC (VILOBÍ). HOSPITAL GERIATRIC DE CASSÀ DE LA SELVA CLINICA “SALUS INFIRMORUM” CENTRE GERIATRIC “BELLA TARDOR” CENTRE GERIATRIC “HNAS. DE LOS DESAMPARADOS” CENTRE DE DISMINUITS FISICS SARRIÀ DE TER CENTRE DE JUBILATS SARRIÀ DE TER RESIDENCIA PENSIONISTA S.S. DE PALAU CENTRE GERIATRIC HNAS. JOSEFINAS CENTRE D'ACOLLIMENT “LA SOPA” CLINICA L'ALIANÇA RESIDENCIA DE CAPELLANS SIVILLA GERMANETES DELS POBRES RESIDENCIA GERIATRICA MARIA GAI CENTRE PENITENCIARI DE GIRONA HOSPITAL DE LA GENERALITAT “DR. JOSEP TRUETA” HOSPITAL PSIQUIATRIC (SALT) CLINICA BOFILL CLINICA GIRONA RESIDENCIA GERIATRICA BASEGODA RESIDENCIA GERIATRICA “TORRAS” SALT CLINICA LA ESPERANÇA HOSPITAL STA. CATERINA

Per més informació: carrer Bosc, nº 6, Sarrià de Dalt 17841 GIRONA Telèfon 20 96 06


TEMA DE PORTADA [els xics de sarrià de dalt

D’esquerra a dreta i de dalt a baix: Concurs Municipal 29-12-1975 / Segona cantada a Lourdes l’any 1981 / Los Amigos de la Canción disminueixen /

grup implicava responsabilitats, obligacions... alguns fins i tot vàrem esdevenir parella, ens vàrem casar, en fi, vàrem anar marxant. A principis de 1980 s'unifiquen els dos grups, desapareixen “Los Amigos de la Canción” i augmenten “Els Xics”. Amb aquesta unificació, creixem al voltant de la setantena, per contrapartida el col·legi de Vila-roja es queda sense coral oficial, encara que es continua cantat les misses del diumenge, però amb el nom dels Xics. Així podríem dir que comencem una nova etapa, però més actius i amb nova energia, uniforme i companys nous. El mestre està content, això vol dir més feina, més projectes, més idees, més... Quant a la instrumentació, fa un any enrere en els Xics es comença a innovar, cosa que a mossèn Domingo no li agrada massa, i per l'altra banda en “Los Amigos de la Canción” és més conservador i manté els mateixos instruments. Una vegada tots junts comencem a trobar una bateria, que suprimeix els típics bongos, un contrabaix clàssic (verra), un orgue elèctric, però tothom s'espavila per trobar el seu lloc dins del grup, que, a poc a poc, comença a rutllar i que aviat

torna a les actuacions. Els anys anaven passant per a tothom, i pels Xics també, que vàrem anar creixent i per contrapartida i paral·lelament varen començar a sortir noves formacions. El primer, va ser en Pere Costal, que es va convertir amb cantant i guitarrista d'orquestra, seguint les passes d'en Salvador. Més tard sortiria el grup “Sintonia”, que va començar com a grup de Rock i va continuar tocant música de ball; format per en Toni Martínez, Jaume Lladó, Pere Pujolràs, Pepe Baeza i en Marcel. “La salseta Gironina”, que interpretava música de ball, format per en Salvador, la Mercè, en Sadurní i en Miquel Aguilera; el grup “Tramuntana”, que interpretava havaneres, amb el gran acordionista Antonio Martínez, la Mercè, la Gertru, en Carles Pineda, en Salvador i en Marcel. Un duet que interpretava música molt dinàmica format per en Miquel Culubret i en Miquel Martínez; podem dir que a darrera de tots aquests personatges i conjunts hi havia la mà negra i l'ull crític d'en Salvador, i sense cap mena de dubte tots havíem començat tocant el “Canta Pajarito”, segell exclusiu de la casa.

Però continuem amb els Xics; què fèiem?, doncs vàrem muntar una banda de Música, amb tambors, cornetes, dos bombos i una caixa de percussió, Ah!, me n'oblidava, i un saxofon. Els assajos els fèiem entre l'església de dalt i can Vinyals, perquè havíem de marcar el pas i allà dalt no molestàvem gaire, ja que el so de la banda impressionava. Amb aquesta banda acompanyàvem les processons de setmana Santa, tant les de Sarrià com les de Girona, així que també vàrem poder viure i conèixer el ball de l'àliga i els manaies. Amenitzàvem casaments a l'església, incloent-hi el d'algun Xic, com la Nuri Mir; homenatges a la Vellesa tant a Sarrià com a Canet d'Adri (1981 i 1982), participàvem en el diumenge de Rams, cantàvem Caramelles, cam-

pDS_13


TEMA DE PORTADA [els xics de sarrià de dalt

Grup Sintonia

panyes nadalenques, Misses del gall, viatges a la vall de Núria a l'hivern, viatge d'estiu a Lourdes (1981). Els diumenges, en acabar de cantar a missa, alguns del grup fèiem una cercavila, on anàvem cantant pels carrers del nostre poble, la gent sortia al carrer a escoltar-nos, i se'ls convidava a cantar, se'ls hi donaven caramels i la mainada solia acompanyar-nos pels carrers de Sarrià fent gresca i passant-ho bé. A principis de 1983, ens assabentem que s'ha de deixar l'estudi de l'escola “Paulino Torras”, no només Els Xics, sinó també les diferents activitats que s'hi anaven fent per les diferents sales de l'escola, com eren classes de mecanografia impartides per l'entranyable Victòria, l'associació de handbol, que hi tenia la sala de reunions de la directiva... Tothom va haver de desallotjar els locals, ja que la fundació Els Joncs havia adquirit els drets de l'edifici per a reactivar l'escola, com havia estat feia un temps. Els Joncs va començar a funcionar, crec, que l'any 1984. Per tant, Els Xics vàrem haver de traslladar-nos. Però a on? Bé, en Salvador, a la casa del carrer del Bosc, hi tenia una sala contigua a la casa, on hi tenia un petit taller amb quatre eines que li servien pels petits arranjaments de la casa, també hi tenia un lavabo i un petit despatx. Doncs tots cap al carrer del Bosc! Com sempre, amb l'ajuda d'amics i parents, aquest cop va ser el seu cunyat, en Joan Tarrés, que era paleta, el que va tirar el lavabo a terra i va deixar l'espai habilitat per poder assajar. Ens va aparedar tres bigues de ferro i va muntar un altell, que es faria servir per guardar la instrumentació i fundes. De l'antic estudi vàrem traslladar tot el material cap al nou, vàrem tenir un problema amb els

Toni Martínez. Marcel Muñoz, Nuri Mir. Roser Piqueras i Salvador Muñoz cap a 1976.

bancs on sèiem per assajar, ja que eren més llargs i en el nou estudi no hi cabien, els vàrem haver de serrar a mida. En Salvador també va aconseguir plaques de suro de no sé on, les quals es varen utilitzar per insonoritzar el local d'assaig. Una vegada superat aquest petit entrebanc, tot va tornar a l'activitat frenètica de sempre. Els Nadals dels dos anys següents, ja no vàrem participar en el concurs de nadales, ja que mossèn Domingo va engrescar en Salvador en una idea una mica revolucionaria, Els Pastorets. En el Centre Parroquial es venien fent els Pastorets des de feia molt temps, aleshores el tema era el següent: posar música als Pastorets. En Salvador ho veia una mica feixuc, perquè significava arranjaments de cançons, muntar les cançons amb el grup, assajar l'obra amb els actors, etc... però el mossèn li va fer un petit discurset i per si no n'hi havia prou, alguns dels Xics podríem participar com actors i cantar des de l'escenari. Bé, doncs, ja hi tornem a ser, en Salvador s'arremanga les mànigues de la camisa i fil a l'agulla. Casament a Després dels arranjaPorqueres ments que va fer a casa setembre 1982

14_pDS

seva i amb les partitures sota el braç, cap a l'Estudi. –Nois, com ja us havia comentat, tinc les cançons preparades i hem d'assajar de valent– va dir en to decidit. Això era a finals de setembre, teníem només un mes perquè al novembre es començava a assajar tota l'obra, amb els músics i els actors. Alguns dels Xics, com havia dit el mossèn, vàrem fer d'actors, va ser una experiència divertida, hi havia més riures i més divertiment en els camerinos, potser, que en la platea, només pel fet que et maquillessin i que et disfressessin per fer un paper d'actor ja


TEMA DE PORTADA [els xics de sarrià de dalt

ens feia gràcia; a més a més, tots els Xics ens coneixem. Corredisses, bromes, riures fins que se sentia la veu d'un de gran que ens manava callar. L'obra va ser molt divertida i crec que va quedar molt bé, almenys la gent aplaudia. Vàrem repetir l'any següent, la cosa va ser més fàcil, perquè ja teníem totes les cançons apreses. Continuaven les fluctuacions de personal, però el “jefe” se n'adona, i publicita que es donen classes de guitarra gratuïtament, entre alguns cartells que s'escampen per les diferents botiges del poble, i també una mica de boca en boca, la qüestió és que en Salvador fa un petit grup de nois i noies a Sant Julià de Ramis. Altre cop, alguns dels Xics ajudem, ensenyant a tocar la guitarra als recent arribats, i mica en mica, s'estructura el nou grup formant una coral. Amb l'ajut d'en Pere Pujolràs, que ja llavors tocava l'orgue a l'església, es va fusionar el personal que tocava la guitarra i l'organista. Tots plegats proposen a mossèn Lluis Adroher i Durán de participar en les misses dominicals i així va ser. Mossèn Lluís també era el rector de la parròquia de Sant Andreu del Terri, què vol dir això?, doncs som-hi tots: Sarrià, Sant Julià, Vila-roja i Sant Andreu, “vamos”, per avorrir-se. Més coses, si mireu el dial d'una ràdio en la FM, gairebé cap al final de tot, al 107.7 exactament, es podia escoltar Ràdio Xics. Les emissions eren una mica limitades, ja que només les fèiem dissabtes a la tarda i algun diumenge al matí. Es combinava amb els assajos i cantades a l'església. A mitjans dels vuitanta, les emissions de ràdio no estaven massa reglades per llei i aprofitant aquest petit buit legal, en Salvador amb l'ajuda de Joan Muñoz, un nebot seu que treballava de tècnic d'antenes, es va portar a terme la idea. Es varen fer quatre cartells, que si no em falla la memòria, la Cooperativa encara funcionava com a supermercat i algun petit cartell hi vàrem enganxar a la porta d'entrada. La resta es varen repartir pels petits comerços del poble. Abans de començar les emissions, en Joan va voler fer proves per conèixer el radi d'emissió. Així que, mentre uns des de l'estudi

En Salvador amb components de Los amigos de la Canción, de la Rasa i de Pla de l’Horta. 1987

punxàvem música, d'altres amb el Renault 8 d'en Salvador anàvem a provar fins on arribàvem. Els pobles que entraven dins del radi d'acció eren: Sant Julià de Ramis, tot Sarrià, Celrà i part de Girona. Un bon dia, en Joan va proposar que els oients truquessin a la ràdio i així sabríem si ens escoltaven o estàvem perdent el temps. Bé, la tecnologia era la que era, una taula de mescles, dos tocadiscos per punxar música, un parell de micròfons, un emissor de FM, i una antena. En aquella època, això del telèfon sense fil encara no existia, i molt menys el mòbil. Així que en Joan se les va enginyar per poder fer la primera connexió de Radio Xics. El telèfon estava ubicat al menjador de can Salvador i l'emissió es feia des de l'Estudi, que estava situat a la part totalment oposada de la casa i sense accés intern. Això volia dir que quan entrava una trucada, un dels Xics anava corrent a avisar en Joan, que, seguidament, obria la connexió d'un micròfon sense fil, el Xic tornava corrent cap al menjador i posava el micròfon en l'auricular del telèfon. Sempre hi havia corredisses. –Joan, que diuen que no se sent! –Digueu-li que acosti més el micro al telèfon. –Diu que ja està! –Doncs digueu-li que ja entrem en directe. (Una altra correguda).

–Diu en Joan que estem en directe. El més bo de tot això, que sembla una broma, és que mentre passava tot això, el pobre radiooient prenia paciència penjat del seu telèfon i esperant per entrar en antena. Dos anys més tard, les emissions radiofòniques van ser reglades per llei i Ràdio Xics va deixar d'emetre. L'entrevista més interessant que recordo va ser la d'en Joan Aymerich, que ens va explicar com era el poble abans de la colònia Torras. Mentrestant es continua fent algun viatge a Andorra, però cada cop menys. El d'hivern a la Vall de Núria no falla mai. Per la banda dels Xics i ha moviments migratoris, però tornen a haver-hi fusions, fins i tot famílies senceres que varen anar passant per l'escola del “Canta Pajarito”, com els Granados, una de les famílies mes despreses de cares als Xics, els Robles, els Martínez, germans i germanes, petis i grans, pares i mares d'aquestes famílies que varen ajudar que tot anés endavant. Recordo que en les campanyes nadalenques, els pares i les mares eren els encarregats de donar caramels (gentilesa de caramels Gerió) i calendaris als malalts, mentre Els Xics cantàvem. En Salvador feia temps que s'adonava que els components entràvem i sortíem i per això en cercava de nous, també en va trobar a Medinyà, i

pDS_15


TEMA DE PORTADA [els xics de sarrià de dalt

Foto presa al Parc Arqueològic de Girona, el 1988

com sempre seguia el mateix procés; aprenentatge, integració vers el gran grup i actuacions. La dècada dels noranta va ser diferent, es va canviar l'uniforme, seria la tercera i última vegada. Aquest era similar al de color beix i marró, però el que va canviar va ser el color, blau marí. Els nois portàvem una camisa blanca, a sobre un pullover i pantaló blau marí, les noies el mateix només que en lloc de pantaló, faldilla. De remarcable en aquells últims anys dels Xics de Sarrià de Dalt, tal com a en Salvador li agradava que ens diguessin, hi ha una història que ha deixat una petja al poble i que possiblement molta gent no coneix. Bé, si mireu per sobre de l'autopista cap a la muntanya on hi ha el dipòsit d'aigua, us adonareu que hi ha una creu tota majestuosa que es pot veure gairebé des de qualsevol punt del poble. Això va ser idea d'en Salvador, segons em va explicar la Mª del Carme, que li va proposar al mossèn Domingo, tots dos hi varen estar d'acord i la cosa va anar endavant. El tema era el següent, s'apropava la Setmana Santa, llavors, es tractava de recrear-la amb respecte, veneració i d'una manera popular.

16_pDS

No he pogut aconseguir la informació, però sí sé que a través d'algun conegut que treballava a telefònica, es varen aconseguir els dos troncs que formarien la creu. En Salvador va indagar sobre les dimensions reals que segons els historiadors diuen que tenia, i així es va procedir a fer la tala dels dos troncs. El problema venia a l'hora de triar els claus, sí... els claus amb els quals varen crucificar Jesús a la creu. La mida dels de les mans era clara, i un per cada mà, el problema que va trobar en Salvador va ser els peus, que si eren dos claus, un per cada peu, o bé un de sol, molt més llarg i gruixut. Una vegada tot més o menys aclarit, mesures de la creu i dels claus, es va iniciar pels Xics una Setmana Santa força diferent. El Divendres Sant d'aquell any tots els components de la coral vàrem pujar cap a la muntanya del dipòsit de l'aigua. El transport dels troncs va córrer a càrrec d'un veí del poble, en Josep Aymerich, que aleshores es dedicava al transport i tenia diversos camions. Mentre uns cavàvem un forat força profund per clavar la creu, d'altres encreuaven els troncs i els fixaven entre ells formant la creu, l'úl-

tim grup muntava les tendes de campanya on passaríem la nit fent la vetlla a la creu. Amb l'ajut de tots es va aixecar la creu, es va col·locar en el forat a terra i es va fer una pastada de ciment amb la qual es va fixar. Al mateix temps, poc abans de llevar-la, li vàrem col·locar diverses cordes que farien de tensors, mentre s'assecava el ciment, que en forma de vents vàrem clavar al terra. Els Xics vàrem vetllar la creu de Divendres a Diumenge Sant, uns fèiem nit al peu de la creu, d'altres cap al capvespre tornaven a casa seva, però mai vàrem estar sols, sempre hi havia persones grans o en Salvador, que ens feien companyia. El Diumenge de Resurrecció, després de cantar a la missa, mossèn Domingo s'apropà cap al nostre “Monte de los Olivos” particular, i va fer la benedicció de la Creu. En Salvador ens va dir que aquesta Creu vetllaria per la bona gent de Sarrià, de la mateixa manera que nosaltres ho havíem fet. Veritablement entre en Salvador, gran creient, i el mossèn, es va portar endavant una gran Setmana Santa. A finals dels noranta en Salvador fa el seu últim concert, no sé què ha passat, bé crec que sí, tots hem crescut dintre i fora dels Xics, els components han anat plegant, el nostre Director també s'ha fet gran, per a ell és com si fos la seva última actuació, encara que mai ho ha volgut. Com sempre, després de cada actuació, aplaudiments, baixada de teló, comentaris, que si ha quedat bé, si t'has equivocat aquí o allà... Però després d'aquella última campanya nadalenca tot va ser diferent. El telèfon blau amb el número 209606 va deixar de sonar. Tres dècades més tard, en Salvador es va trobar, cara a cara, amb el concert més difícil. El teatre a punt, s'aixecà el teló, però ja no hi havia Xics que cantessin. L'escenari estava il·luminat, com sempre, solament en Miquel, el seu germà gran, amb el seu violí, herència del seu pare; d'altra banda l'Enric, amb la guitarra, un altre germà, feia molts anys havien estat els “Cowboys de Santa Fe”. No es dirigeixen cap paraula, però només


TEMA DE PORTADA [els xics de sarrià de dalt

amb la mirada ja saben de què va tot... un, dos, tres i quatre, i amb ritme de dos per quatre, comencen a tocar, igual que en els anys de joventut... En acabar la cançó, “Canta Pajarito” per suposat, aquest cop no hi ha aplaudiments, ja que la platea és buida; s'apaguen els llums, les bambolines baixen, en Miquel guarda el seu violí al seu estoig, que possiblement té més anys que ell, l'Enric i en Salvador fan el mateix amb les seves guitarres, guitarres que amb el pas dels anys han envellit com ells. Aleshores baixen per l'escala del costat de l'escenari i com sempre surten per la porta del darrere, sense dir res, saludant l'acomodador, que rere seu tanca la porta del teatre. Enmig d'una llum una mica tènue, es diuen adéu, cadascú a la seva manera, l'Enric amb una mica de tristor, en Miquel fent broma, com sempre, però saben que s'ha acabat, i en Salvador doncs, què dir d'en Salvador? En Salvador ja no viu al carrer del Bosc, ja que l'ampliació de l'autopista va fer que cal Músic es convertís en una pila de runa i ferralla. Actualment viu el Pla dels Socs, amb la Maria del Carme. Dels Xics només en queda el record en una habitació de la nova casa, dins la qual té un lloc ple de fotos, premis, benediccions papals, cintes dels Xics, instruments, partitures...Tot això ens diu que fa molt temps ja...■

Salvador Muñoz amb els seus germans

Petita història Rellegint la història dels Xics un diumenge al matí amb el meu fill Marc, en va preguntar: –Pare, i tot això va fer l'avi Salvador?, perquè el veig molt gran i cansat! –Sí, fill, per això està tan cansat!– li vaig respondre.

Escrit per en Marcel Muñoz. Fotocomposició Mercè Muñoz. Agraïments En nom d'en Salvador Muñoz Rodríguez, m'agradaria donar les gràcies a tots els Xics i “Amigos de la Canción”, perquè sense vosaltres tot això no hauria estat possible. Per altra banda, disculpar-me per les anècdotes i petites històries que no han sigut escrites en aquest relat, ja que no s'acabaria mai. També disculpes a tots els Xics que varen passar per cal Músic i no he anomenat, però tant les vivències viscudes com els vostres noms, en Salvador les porta dins del seu cor. Agrair a l'Assumpció Vila, per l'empenta que m'ha donat, perquè aquesta història, que entre anècdota i vivència, encara que sembli una novel·la, doncs va ser real. Gràcies també a la Gertru, la meva dona, pel seu suport i per la paciència, a la meva cosina Mercè pel seu suport i principalment a l'artífex de tot això, el meu pare.

pDS_17


FESTA MAJOR [Nicolàs Pichardo, pregoner

Nicolàs Pichardo PREGONER Josep M. Sansalvador. jsansalvador@sarriadeter.cat

É

s habitual (encara que a vegades les coses no van pas així) que una crònica (d'un partit de futbol, d'una cursa de motos, d'una sessió parlamentària o d'un pregó de festa major) es redacti amb posterioritat a la celebració de l'acte a explicar. En el cas que ens ocupa, aquesta crònica s'escriu amb un coixí de més d'un mes després de la festa. És temps suficient per haver pogut fer la digestió d'unes jornades festives intenses, carregades d'activitat, en les quals hem demostrat que a Sarrià de Ter, malgrat l'escassa alegria pressupostà-

18_pDS

ria, ens sortim de les dificultats que es presentin. Tenim recursos: si en un concert juvenil falla la banda principal, l'encarregat del pavelló esportiu municipal agafa una guitarra i ho arregla ràpid. Si en una altra vetllada musical el grup estrella no pot actuar per afonia del cantant, cap problema: tenim els Pulpopop disponibles i en plena efervescència de popularitat. Si s'anuncia una mostra de vins i els expositors no hi acudeixen perquè n'hi ha una altra a Figueres, amb un bag-in-box d'en Faura de Sant Julià acompanyem les botifarres a la brasa d'una manera

ideal. Recursos i bona disposició, vet aquí dues característiques del poble que són perfectament extrapolables al pregoner de la festa d'aquest any: Nicolás Pichardo, home d'una poc corrent trajectòria social, veïnal i consistorial. Nicolás Pichardo encara és una persona jove però ja porta quaranta-set anys de residència al poble: tota una vida. La seva vivència personal ha anat paral·lela a la història més recent de Sarrià i, tal i com va explicar-nos al pregó, ha fet coneixença de persones i ha viscut en pròpia pell els fets més rellevants de la vida local de les últimes dècades. Va anar a estudi amb Don Andrés, una figura bàsica en el món de l'ensenyament, va viure la construcció de la piscina de Sarrià de Dalt anant a dur el dinar al seu pare, que hi treballava. Visqué en primera persona la construcció, creixement i urbanització del barri de la Rasa des de l'associació de veïns i va veure'n la creació dels serveis incipients: la primera escola bressol i el camp de futbol. Tot i que mai no ha exercit la pràctica militant dels esports ha estat tresorer, secretari i president del Club de Futbol, ha participat també en càrrecs al Club de Patinatge i a la Unió Esportiva. De la seva faceta social i cultural en destaca la participació en la programació musical a Ràdio Sarrià, en la col·laboració en l'organització de classes per a adults i en les celebrades revetlles de Sant Joan al seu barri. Amb un currículum associatiu com aquest no és gens estrany que


FESTA MAJOR [Nicolàs Pichardo, pregoner

fos cridat per la política municipal. Convidat a les llistes electorals de l'any 98, el nou repte que se li presentà va ser acceptat i set anys més tard, el 2005, es convertia en alcalde de Sarrià de Ter -després d'haver passat per la responsabilitat de diferents regidories- prenent el relleu de Josep Turbau. El mandat de Pichardo a l'alcaldia va ocupar uns anys de gran creixement urbanístic i demogràfic, i d'inici de grans obres d'infraestructures -dissenyades lluny d'aquí- en les quals encara es trobem immersos; durant els quals sens dubte que va haver de tirar dels recursos i bona disposició que són proverbials i marca de la casa a Sarrià. Ha estat un pregoner ben triat. Entre associacions,

clubs, emissores, projectes, presentacions, regidories… no hi ha ningú que no conegui Nicolás Pichardo i la seva anomenada va molt més enllà de les fronteres sarrianenques. Aquest cronista i la seva família en poden donar fe. L'estiu del 2009, trobant-nos en terres andaluses, vam anar a comprar generosos vins del Condado de Huelva a un celler d'una població blanca i endreçada, propera a La Palma del Condado, poble natal de Pichardo. Xerrant, xerrant, va resultar que el simpàtic cellerer que ens va rebre i atendre, a més de mil tres-cents quilòmetres de casa,…també va dir que el coneixia! ■

De dalt a baix: Signatura del llibre d'Honor de l'Ajuntament / Nicolàs Pichardo amb Esther Ferrero i Cristina Vicedo

Fotos Quim Llunell

pDS_19


FESTA MAJOR

Festa Major 2011 Esther Portilla i Benito Regidora de Festes

P

arlar de la Festa Major, és parlar del nostre poble, de les nostres entitats, de la nostra gent. Com ja va essent costum en la nostra Festa Major, els principals protagonistes són les entitats, i associacions del nostre municipi. Sense l'esforç i el temps que hi dediquen seria difícil planificar amb èxit cadascuna de les activitats que es porten a terme. Com cada any la Festa Major, comença amb el pregó. Aquest any ha estat a càrrec del molt entranyable, veí i amic, Nicolas Pichardo. Una persona que ha fet sempre molt pel nostre municipi, ja des d' entitats com des del propi consistori, tot seguit van poder gaudir de les tradicionals havaneres i el cremat.

20_pDS


FESTA MAJOR

IIIa Fira de la joguina

Festa infantil

Una festa major plena d'actes: les matinades acompanyades d'una molt bona xocolata, la bicicletada que comença al barri de la Rasa i acaba al pavelló municipal amb un espectacle infantil, el ja arrelat concurs de pesca, l'arrossada de festa major al parc de la Cooperativa, la festa de l'escuma que tan grans com petits s'ho passen d'allò mes bé, el trenet, que ens fa passar una bona estona, voltant pel nostre poble tot contemplant els espantaocells, la fira de la joguina a baix al riu, la baixada de carretons a Sarrià de Dalt amb els seus carrers amb desnivell,... concerts, sardanes, sopar espectacle, cercavila gegantera, ball..... Tota la festa molt i molt plena d'actes. Per tots els gustos i per a totes les edats! A més aquest any com a novetat han estat les dues nits joves. Tots els actes organitzats per les entitats han tingut un gran èxit de participació, la feina que fan les entitats del nostre poble, l'esforç i les iniciatives son sense cap dubte indispensables per fer que la Festa Major sigui un èxit. Aquest any ha sigut molt complicat degut a la crisi i hem hagut de retallar molt el pressupost de la Festa. L'any que ve serà encara més complicat i

entre tots haurem de buscar la fórmula per reduir-la encara més, fórmules imaginatives. I necessitarem de l'ajuda de tots els sarrianencs per portar a terme la nova Festa Major. Tothom qui vulgui participar sap que pot col·laborar amb la Festa des de les diferents entitats del poble. Personalment vull encoratjar a tothom a formar part d'aquestes entitats, no només per la Festa Major, si no per la molta feina que fan sempre pel nostre poble. Des de l'Ajuntament ens trobarem molt aviat amb totes aquestes entitats, perquè son elles el motor del nostre poble i són qui realment tenen la última paraula per decidir que és el millor per la nostra Festa Major, a l'hora de planificar cada un dels diferents actes. Moltes gràcies a tothom entitats i a persones anònimes que altruïstament fan possible aquesta festa major. Moltes gràcies a tothom!■ Fotos Quim Llunell

Tot preparant el cremat


FESTA MAJOR [Trobada de gegants

TROBADA DE GEGANTS Amics dels gegants

E

ntre dissabte 3 i diumenge 4 de setembre s'hi va concentrar el gruix de l'activitat gegantera de la festa major. El dissabte, sense gegants, només amb grallers i timbalers, vam fer despertador amb les ja tradicionals matinades. Ens hi van acompanyar les colles de Vilaür i de Palau de Santa Eulàlia i hem d'agrair de tot cor la col·laboració dels veïns i comerços que ens van oferir refrigeris durant el recorregut. L'endemà va tenir lloc la 24a Trobada de Gegants, una activitat que ja és clàssica de la nostra festa major. Tal com darrerament fem, el tret de sortida va donarse al parc de la Cooperativa i, després de fer cercavila per diferents barris del poble, va concloure a la plaça dels Gegants amb el ball conjunt. Hem de destacar l'expectació del públic que des de balcons i finestres i a peu de carrer va poder gaudir del passeig i dels balls de tan alts personatges; i la participació de totes les colles convidades, amb les quals, com a final de festa, vam poder compartir un bon sopar de germanor gegantera. ■

22_pDS

Recorregut dels gegants pels carrers de Sarrià de Ter per la festa Major. Fotos: Amics dels gegants


FESTA MAJOR [AV la Rasa

FESTA SOBRE RODES I BOTIFARRADA POPULAR

Bicicletada de la Festa Major

AV la Rasa

L

a festa major de Sarrià ens fa sempre molta il·lusió. Són dies plens de gresca, alegria i feina. Totes les entitats ens impliquem a donar un cop de mà en l'organització d'algun acte de la festa perquè tot surti de la millor manera possible. L'Associació de Veïns de la Rasa s'encarrega d'organitzar la passejada en bicicleta pels carrers del nostre poble. Es tracta d'un acte lúdic, obert a tothom, que combina esport, visita als diferents barris del poble i bon ambient. Aquest acte serveix d'excusa per treure la pols a la bicicleta i sortir amb la família. Per altres persones implica canviar la ruta que fan de cap de setmana per una visita al seu propi poble. Molts dels nostres petits surten a passejar amb la tranquil·litat que dóna el fet que no hi hagi trànsit pels nostres carrers.

Aquest any el nombre de botifarrada del mes de setembre al Centre Social de la Rasa. participants ha baixat respecte d'altres edicions, de tota manera hi ha hagut més de 200 inscrits a la passejada. El festa a l'aire lliure. És a finals de temps no va acompanyar gaire perquè setembre i quan ja els nens han estava molt ennuvolat i semblava que començat l'escola i tothom torna a la plouria. Però finalment ens va respec- seva rutina que ens reunim i gaudim tar i vam poder voltar pels carrers d'un dinar a fora. El menú és senzill sense mullar-nos. Al final del recorre- però agrada a tothom: pa amb tomata, gut i després d'haver pogut gaudir botifarra, xulla i pinxo. El preu del d'un piscolabis, va començar a ploure. tiquet inclou les postres, la beguda i Però nosaltres ja havíem complert una tarda de ball amb l'Edu. amb la tradició d'anar en bici per la L'ambient és molt agradable i el festa. que comença amb un dinar s'allarga Esperem el proper any a durant tota la tarda amb música i ball. tothom!!! i que el temps ens deixi Aquest any hem sigut més de 80 els gaudir de la festa sense patiments!!! comensals que hem gaudit de la festa. Al barri de la Rasa, al setembre, Volem animar a tothom que vingui en organitzem una botifarrada popular. les properes edicions perquè ens ho Abans no arribi el fred hivern i els dies passem molt bé i és sempre agradable passin a ser curts, fem una última gaudir d'un dia a l'aire lliure. ■

pDS_23


FESTA MAJOR [AAVV Sarrià de Dalt

A SARRIÀ DE DALT

PASSEN COSES… AAVV Sarrià de Dalt / Fotos Quim Llunell

L’

estiu, sinònim de sopars a la fresca, vàrem fem la revetlla de Sant Pere el dos de juliol. El santoral no sempre coincideix en dissabte, però si ens serveix d'excusa i aquest és el dia ideal per aplegar 270 persones a sopar a la pista de Sarrià de Dalt. Un menú senzill d'entremès, pollastre, botifarra i gelat i ball amenitzat amb el DJ Xics music. Després un cremat ben remenat. Per la Festa Major tenim tanta feina que no val a badar. Com en els

24_pDS

darrers anys hem organitzat l'arrossada del primer diumenge de la festa ( el dos de setembre) que enguany ens va espatllar el mal temps i vam haver de canviar l'emplaçament tradicional de la devesa ( i que tant agrada) per fer-lo al pavelló. Paella per 440 persones, pollastre, gelat i repartiment de premis als participants del concurs d'espantaocells. I el diumenge següent, l'onze de setembre, a més de celebrar la diada, per la tarda teníem la tradicional baixada de carretons, “sobre rodes a tota velocitat”, enginys mòbils que agafen

la corba de la baixada de l'escola que fa feredat, fets per pares amatents amb mainada aprenent de mecànic. La soirée va estar amenitzada pel papa mòbil i la seva escorta, que repartien hòsties urbi et orbi i això que no portaven la guàrdia suïssa, sinó aquells segurates vestits de negre estil italià amb el pinganillo a l'orella. Finalment, els vam deixar passar, que continuessin el seu recorregut fins Bescanó, ja que tampoc és qüestió de multar al Vaticà perquè el papa mòbil no sigui del tot reglamentari. ■


FESTA MAJOR [AAVV SarriĂ de Dalt

Espantaocells de can Pere Sala


FESTA MAJOR [AV Pla Vinyers

Revetlla de St. Joan a la pista esportiva

Esmorzar de les Matinades de la Festa Major

Visita al Museu del FC Barcelona

GAUDIM DEL BARRI DEL PLA DELS VINYERS! Yolanda Hernández Vocal de l'Associació de Veïns del Pla dels Vinyers. http://avvpladevinyerssarria.blogspot.com

L’

associació de veïns del Pla del Vinyers com cada any ha portat a terme el programa de festes i activitats 2011 amb molt d'èxit i amb una alta participació dels veïns i veïnes. Grans i petits han gaudit de tot un seguit d'activitats que han fet que el barri sigui més acollidor i la gent se senti més arrelada al Pla dels Vinyers. El passat 15 de maig de 2011 es va fer la sortida “Anem de museus a Barcelona”, on es van visitar dos museus molt representatius de la ciutat comtal, el MUSEU DE LA MÚSICA i el MUSEU del FC BARCELONA. El 23 de juny l'associació, amb l'ajuda d'alguns veïns i veïnes, va engalanar el carrer autopista per cele-

26_pDS

brar la tradicional festa de Sant Joan. Aquesta festa representa l'origen de la nostra associació, ja que a partir d'aquest sopar molts dels veïns/es del nostre barri es van animar a fundar-la. És per això que aquesta festa representa una nit molt especial per a la nostra associació. I per fi va arribar la gran novetat de la temporada, el 15 de juliol es va dur a terme el cinema a la fresca amb la pel·lícula “Enredados” a la nova pista poliesportiva del Pla dels Vinyers. Una nit on tot el poble va participar molt activament i on grans i especialment els més petits de la casa van gaudir d'una nit de cinema sota les estrelles. l l'endemà es va fer la multitudinària botifarrada popular on no van faltar a taula la senyora Botifarra i el sen-

yor Pinxo. Veïns i veïnes del barri van gaudir d'una nit especial a la fresca amb música en viu. Com cada any i d'acord amb el programa previst de la festa major de Sarrià de Ter 2011, l'associació va donar d'esmorzar a les matinades als Amics dels Gegants per despertar amb els seus tambors a tots els sarrianencs i sarrianenques. I l'11 de setembre de 2011 va ser l'encarregada de preparar l'esmorzar multitudinari, que constava de botifarra amb pa i tomàquet, aigua i vi. El públic va gaudir d'un dia assolellat i uns quants es van engrescar a ballar sardanes. En definitiva, un any ple de vivències i bons moments que hem compartit tots plegats al barri del Pla dels vinyers. ■


FESTA DE L’ESCUMA AV Pla d el'Horta

L

a Festa Major ens obre les portes del mes de setembre d'una manera genial i hegemònica. Són dies per estar amb tots aquells que estimem, convidar familiars i amics a gaudir de les activitats que tenen lloc al nostre municipi. Hi ha cabuda per a tothom: petits, joves, adults i gent gran!!! El pregó dóna el tret de sortida per gaudir, compartir, riure, saltar, ballar... fer extensiu a les persones estimades que la Festa Major de Sarrià

de Ter ja és aquí. Sortim al carrer a ballar amb els gegants, a ballar als concerts, a pedalar amb decisió damunt la bicicleta, i a fer una “gran ensabonada” amb la Festa de l'Escuma. Una activitat que convida els més menuts (i no tan menuts) a fer la primera passa per endinsar-se dins del mar de bombolles que crea el màgic canó que dispara escuma, milions de minúscules bombolles de sabó. Les trobes que van canviant de color, cada color va acompanyat amb una nova il·lusió dels infants que es troben navegant enmig

d'aquest meravellós mar d'escuma!!! Tot plegat està acompanyat per les cançons i l'espectacle que ens ofereixen els animadors de la CIA _ de 15. Ara sí, ens conviden a tots a submergir-nos en l'escuma i a passar una estona d'allò més al·lucinant; hi ha cabuda per pares, mares, avis, àvies, i més d'un encuriosit que està a les rodalies i que sucumbeix a la temptació de la xerinola. És la nostra festa major, la de cada sarrianenc i sarrianenca; sigui petit o sigui gran, és el moment de disfrutar com un nen.■

CENTRE VETERINARI SARRIÀ C/ Federico García Lorca, 7 (darrera metge al costat de “La Caixa”) SARRIÀ DE TER

Tel. 972 173 327 mòbil 636 335 037 veterinarisarria@gmail. com

pDS_27


FESTA MAJOR [La música de la Festa Major

Audició de sardanes al Passeig del riu. / Fotos: A.Vila

LA MÚSICA DE LA FESTA MAJOR 2011 Isabel Vidal

U

n any més, el nostre poble i tots nosaltres ens hem mudat per la festa major que s'ha celebrat els dies 2, 3, 4, 9 10 i 11 de setembre. Amb un programa ple d'activitats ben diverses no hi va faltar, per descomptat, la música,aquesta disciplina tan potent i emotiva. Orquestres tan nostrades com La Principal de La Bisbal, La Maravella, La Selvatana, la Montgrins (per anomenar-ne només unes quantes) i d'altres com Cotton Club (que van actuar el dia 8 setembre de 2001,oferint-nos un repertori de jazz impecable) i grups d'havaneres com Port Bo, Peix Fregit o Terra Endins han amenitzat els vespres i nits (a voltes encara calurosos) del veïns de Sarrià a principis del mes que sembla que tot comença de nou, després d'un període estiuenc i de vacances ben merescudes per molta gent. Enguany, ens han acompanyat, pel que fa a la cantada d'havaneres, el

28_pDS

grup Terra Endins i l'orquestra Empòrium va oferir-nos audició de sardanes (com també ho feren la cobla Foment del Montgrí i La Principal de l'Escala), concert (on van interpretar cançó catalana, peces instrumentals i alguna que altra ària d'òpera italiana) i ball de festa major. Vam trobar a faltar Els Catarres (tan famosos per una cançó que parla d'una tal Jennifer, radien a moltes emissores i la trobem navegant pel famosíssim Youtube) que no van poder oferir el concert previst pel dissabte 10 de setembre. I, per descomptat, no van faltar les veus dels Cantaires de Sarrià, que enguany commemoren el desè aniversari de la seva formació, i que vàrem escoltar i gaudir del seu cants durant l'ofici Solem-

ne a l'església de Sant Pau a Sarrià de Dalt i durant la Diada al pati del Patronat. Tornarem a esperar que arribi un altre setembre per viure aquests dies de disbauxa i entreteniment i alhora disfrutar dels diferents estils de música que alegren les vetllades de tots els sarrianencs. ■


ENTITAS [Esplai PL-Mijac

Ruta per la Vall de Núria

CASAL D'ESTIU Monitors i monitores de l'Esplai PL- Mijac

A

quest ha sigut el segon any que l' Esplai PL ha estat al capdavant del casal d'estiu del poble. És cert que ja el primer any vam fer una molt bona valoració de l'activitat, però enguany l'equip de monitors i monitores, i l'entitat en general, creu que la satisfacció es torna a repetir, i si cap, en major mesura. Tot hi ha ajudat - menys el temps, que aquest estiu a tots i a totes ens ha fet una mica la guitza ...- ja fos el bon ambient que es respirava entre l'equip de monitors i que evidentment acabava repercutint als nens i nenes; l'entorn: amplis espais, la proximitat de la piscina, el parc infantil, la zona de pícnic, la pista de bàsquet, la de futbol ... ; la predisposició dels nens i nenes i en moltes ocasions fins i tot la dels pares i mares!; i també la gran quantitat de material de què disposàvem ( o almenys això semblava, perquè al casal érem capaços de fer mil invents amb un tros de cartró, i mil tallers amb les coses més quotidianes).

De fet, recordeu que l'entitat de l' Esplai PL intenta fomentar l'autosuficiència i la imaginació entre d'altres molts valors, els quals s'intenten treballar a través del joc i la convivència diària. És per això que en cada joc i en cada taller s'intenta buscar l'objectiu a assolir, aquell que nosaltres volem treballar i transmetre als nens, i a partir d'aquí construir una planificació coherent i ordenada de les activitats. Pel que fa al nombre de nens i nenes, cal dir que també hem assolit xifres importants, sobretot durant el mes de juliol, ja que és el punt més àlgid de l'estiu pel que fa a activitats com la nostra. En aquest sentit no és fàcil, tot i que crec que ho hem aconseguit, equilibrar la balança de qualitat del servei amb quantitat en el servei, ja que és necessària una màxima coordinació, sobretot entre l'equip de monitors. Amb tot, treballem i continuarem treballant amb il·lusió perquè l'any vinent, si és possible, sigui encara millor i tingui més èxit que l'actual.

Recordem que si durant el curs voleu contactar amb nosaltres us podeu adreçar a la següent adreça casalestiupl@gmail.com. CAMPAMENTS Aquest any vam anar de campaments a un magnífic camp de Maçanet de Cabrenys. És un camp que ens agrada molt ja que hi ha unes estupendes i grans gorgues, les roques de les quals formen uns tobogans genials! Aquest any ens ho hem passat d'allò més bé! Amb el centre d'interès proposat vam treballar diferents valors i aspectes de diferents contes populars, passant per la lletera, la caputxeta vermella, la rateta que escombrava l'escaleta, els tres porquets (en el nostre cas 4), la tortuga i la llebre i fins arribar al petit patufet. Això sí, eren uns personatges coneguts però amb característiques molt diferents, els quals formaven una història divertida i a la vegada educativa. Voleu passar-vos-ho així de bé l'any que ve? Us hi esperem!

pDS_29


Campaments a Maçanet de Cabrenys

Colònies a Granollers de Rocacorba

RUTA DE QUERALBS A QUERALBS Aquest any amb els joves de l'esplai vàrem anar a fer una ruta per la Vall de Núria. Varen ser sis dies de convivència, de compartir menjar, carregar tendes i fogonets,... El primer dia vàrem anar de Queralbs a Núria pel camí vell, un camí que no deixa a ningú descontent. La segona etapa ens vàrem dirigir fins a Estany Negre fent pics com el nou Creus i el nou Fonts. Llavors, el tercer dia va ser una jornada merescuda de descans després de portar més de 1.200 m acumulats. El quart dia va ser de baixada cap al famós refugi de Coma de Vaca. En la penúltima etapa vàrem fer un camí emblemàtic que ens va portar fins a Núria, “El camí dels enginyers”. Finalment, l'últim dia vàrem baixar tot contents fins a Queralbs, ja que havíem gaudit d'una experiència que mai oblidarem! COLÒNIES D'ESTIU Aquest any hem marxat 40 nens/es, 7 monitors/es i la cuinera, com sempre, a la Casa de Colònies de Granollers de

Rocacorba. El centre d'interès ha sigut Acadèmia 7 arts, representant que estàvem en una acadèmia i participàvem de totes les activitats de cadascuna d'aquestes 7 arts que han sigut: literatura, arquitectura, música, dansa, teatre, música i pintura. Cal dir que han sigut unes colònies una mica passades per aigua, ja que quasi cada dia ens ha plogut una miqueta; però això no ens les va espatllar. Vam treure els suficients recursos per poder afrontar el mal temps i d'aquesta manera podernos-ho passar igual de bé!!! Així doncs han sigut uns dies plens de jocs, cançons, danses, tallers... i tot un reguitzell d'activitats i estones amb les quals tant nens com monitors ens ho hem passat molt bé! I esperem repetir-ho l'any que ve! JORNADES MUNDIALS DE JOVENTUT Aquest any, al mes d'agost, es van celebrar les Jornades Mundials de la Joventut a Madrid. En aquestes Jornades, hi anaven milers de joves d'arreu del món, però molts d'ells, a l'hora d'anar cap a Madrid, com que tenien

Casal d'estiu a la instal·lacions de Sarrià de Dalt

molts quiilòmetres a fer, ho varen aprofitar per fer una estada dos o tres dies abans en terres catalanes. Des de l'Esplai, els vam encarregar d'acollir els grups de joves que feien estada al Pavelló Municipal de Sarrià de Ter i també els que van fer estada al Pavelló de la UES. La nostra funció era vetllar per la bona estada dels grups i està a la seva disposició per tot allò que necessitaven. Això va fer que durant els dies que vam tenir jovent al pavelló, ens ho vam repartir entre tots els monitors i vam anar-hi a passar les nits. També vam ser els encarregats de repartir-los els diferents àpats del dia, i que des de l'entitat volem donar les gràcies a tota la gent que ens va ajudar. ■

LAMPISTERIA JOSEP COMAS Tel. 972 17 02 52 - mòbil 607 26 89 68 c/ Major, 146 - Sarrià de Ter - Girona - jcomasllado@hotmail.com 30_pDS


ENTITATS [Ràdio Sarrià

Sopar popular i entrega del premi al Mèrit cultural i Social de Ràdio Sarrià

FESTA DE LA RÀDIO Ràdio Sarrià

L

a persona que aquest any reconeixem és una persona molt propera a nosaltres, molt estimada pels de la ràdio, i ens atreviríem a dir que fins i tot per molts de vosaltres... tot i que no hi viu, s'hi passa moltes hores, a Sarrià! Fa una feina d'aquelles que se'n pot dir de formigueta, que ens pot passar desapercebuda, però que no para mai i sempre va fent i va fent, volem destacar la seva dedicació i constància, no té mai un NO per a nosaltres o gairebé mai! tot i que de vegades amb

la cara ja paga! Es passa els dies tancat dins una espècie de peixera , botonts amunt i avall... és el que li agrada fer , la seva veu l'haureu escoltat poquíssimes vegades, però i tant que hi és i fa possible que escolteu tot el que surt per les nostres ones de ràdio... Ell va començar com un incansable oient de Ràdio Sarrià fins que un bon dia es va presentar als nostres estudis, venia a veure com fèiem ràdio i s'hi va quedar. Des del primer dia ell ho va tenir clar, ell no volia fer un programa, només volia ajudar a que els

programes tinguessin so i veu, tot i que va fer un programa musical, el Top 30 ... D'això ja en fa 17 anys i encara continua amb nosaltres i que per molts anys hi sigui. Va néixer a Girona el 19 d'agost de 1967, viu a Campdorà, es tracta del nostre company Josep Oliveras i Collell, a qui lliurem enguany el Trofeu al Mèrit Cultural i Social de Ràdio Sarrià. I avui, Josep, sí que esperem escoltar la teva veu quan pugis a recollir el teu MICRO!!! ■

pDS_31


AJUNTAMENT [Responsabilitat

RESPONSABILITAT Roger Torrent i Ramió. Alcalde de Sarrià de Ter

N

o fa massa dies, Tv3 emetia un reportatge molt il·lustratiu de la situació econòmica de molts ajuntaments del país. A la peça, emesa al Telenotícies, es constataven les dificultats evidents que tenen (tenim) els ens locals per poder fer funcionar alguns equipaments. La Biblioteca d'Anglès o la Ciutat Esportiva de Blanes eren alguns dels exemples de com els consistoris no poden fer front al funcionament normal d'equipaments per manca de diners. De fet, el que feia aquest reportatge no és res més que recollir i posar de manifest una realitat inqüestionable avui: molts espais i serveis municipals fets els darrers anys, són ara difícils de mantenir. Els casos són variats i afecten les més dispars iniciatives municipals. Des de museus a piscines, des d'oficines d'atenció a teatres redueixen el seu horari d'obertura o bé directament són tancats. La disminució radical dels ingressos municipals, poc o molt, hi obliga. Aquest panorama és fruit de la tendència dels darrers anys (més o menys des de finals dels 90), en què la majoria dels ajuntaments es plantejaven la construcció de molts equipaments municipals i la implantació de serveis sense planificar la seva posterior utilització, el cost de la posada en marxa ni les necessitats de manteniment anual. És a dir, sense tenir en compte que totes aquestes inversions comportarien unes importants despeses. Es podien construir edificis municipals destinats a acollir qualsevol activitat destinant-hi part dels recursos locals, subvencions d'altres administracions i crèdit. Sigui com sigui i amb tot, sumant aportacions s'aconseguien fer molts dels equipaments dels que ara disposem.

32_pDS

I amb les obres, és clar, venia també l'increment de despesa. Aquests espais significaven directament la contractació de personal, recursos per a la gestió i programació, consums energètics, neteja i manteniment. Indirectament, fins i tot, comportaven altres despeses associades. Amb tot, amb el temps hem anat consolidant serveis i això, sens dubte, és un èxit col·lectiu. Però en la mateixa mesura hem anat multiplicant la despesa ordinària (fixa) dels ajuntaments. I per pagar aquesta creixent factura comptàvem amb uns ingressos (els provinents de la construcció, per exemple) subjectes a variacions. Fent un símil prou esclaridor podríem dir que ningú recomanaria a una família que destinés més del 4060% dels seus ingressos a invertir en l'habitatge. I encara menys que comptés, per exemple, amb les hores extres que cobra algú per fer-hi front. Doncs bé, en certa manera això és el que han fet molts ajuntaments. No només destinaven als seus equipaments (i tot el que comporten) més d'aquestes xifres sinó que a més comptaven que per pagar-ho tindrien sempre els nivells de construcció i activitat econòmica dels anys de bonança. Evidentment, algun més que d'altres, però és més que probable que tots -amb major o menor grauhaguem caigut en el parany. La situació econòmica mundial ha canviat el panorama per a tots els països, institucions i persones. I de manera contundent. I ara, els comptes municipals s'han d'adequar a la nova realitat. I no hi ha volta de full: menys ingressos han de significar, és evident, menys despesa. Per això, molts ens locals decideixen fer el que dèiem a l'inici: replantejar-se serveis i equipaments. I no és estrany doncs, que la

majoria dels gestors locals optin per mesures com aquesta perquè la situació actual és, de totes totes, clarament insostenible. Siguin quines siguin les decisions adoptades al respecte, el fet és que hi ha una recepta única i general per a tots els municipis: més responsabilitat. Responsabilitat a l'hora d'embrancar-se en certes inversions que després generaran despeses fixes. Responsabilitat en el moment de planificar el mapa d'equipaments: hem de tenir el que ens mereixem i podem pagar. Responsabilitat quan pressupostem en funció d'allò que tenim i no del que voldríem tenir. Responsabilitat, en definitiva, quan gestionem els diners públics per no malbaratar el present i hipotecar el futur. Aquesta és la responsabilitat que procurem aplicar en la nostra gestió diària i sobretot en la planificació a llarg termini. Responsabilitat que creiem que apliquem quan decidim no endeutar-nos ara per fer un nou auditori municipal que generaria encara el desemborsament de més diners. O també quan elaborem un pla de sanejament econòmic municipal per redefinir els pressupostos. Quan treballem per renegociar contractes de serveis bàsics a la baixa (escombraries o llum, per exemple). Quan col·laborem decididament amb Sant Julià de Ramis per trobar mecanismes per mancomunar serveis. Aquest és el nostre plantejament en l'administració dels recursos públics en temps difícils. És el que toca avui. Ja ens agradaria poder seguir amb un espiral creixent i inaugurar noves obres municipals. Però hem de tenir seny. Això es el que se'ns demana en aquests moments. Aquesta és la premissa que apliquem en el nostre dia a dia a l'ajuntament. ■


AJUNTAMENT [Camp de futbol municipal

CAMP DE FUTBOL MUNICIPAL UN PROJECTE DE BARRI, UN EQUIPAMENT DE POBLE

Raimon Cros i Farrerós. Regidor de Serveis Públics, Obra Pública i Barris PROJECTE DE BARRI El Ple del passat mes de juliol va aprovar el projecte de millora del camp de futbol municipal del sector de la Rasa. Aquest és un projecte que suposarà una clara millora del barri i per al barri. En primer lloc, l'avenç és evident: els esportistes sarrianencs que usen el camp (Futbol i Flag Football) tindran un terreny de joc amb gespa artificial, vestidors renovats i mesures de segu-

retat actualitzades. Disposaran, doncs, d'una instal·lació del s. XXI. Però no només per això és bo el projecte. No només des del punt de vista esportiu es adequat plantejar-nos aquesta intervenció. Des de l'òptica urbanística aquesta és una actuació clau. L'enriquiment estètic i paisatgístic serà evident, però també hem de tenir en compte que la proposta de l'Ajuntament inclou alhora obres que milloren l'accessibilitat, la integració i

la mobilitat del sector. Qüestions com l'arranjament de tota la vorera del carrer Flor de Neu, la substitució de tot l'arbrat, l'enderrocament i substitució de l'espai que ara ocupa el bar del camp i el magatzem, la construcció de grades naturals, conversió dels voltants de la riera en un espai verd comú amb Sant Julià de Ramis, etc., són elements que de manera clara ajuden a la revalorització de tot aquest espai. En conjunt, aquestes obres, jun-

pDS_33


AJUNTAMENT [Camp de futbol municipal

tament amb les millores que aquest Ajuntament fa dos anys va fer amb la renovació del carrer Flor de Neu i ara amb les millores estructurals i estètiques dels edificis que estan duent a terme les comunitats de propietaris, faran que el barri es renovi i s'integri amb la resta del poble especialment amb el nou sector Cobega.

gats a marxar a altres clubs i pobles. Estem convençuts, doncs, que aquest projecte farà que el club recuperi bona part dels seus jugadors i que l'entitat torni a tenir el dinamisme social i esportiu que en altres èpoques havia aconseguit. És més, segur que sense aquest projecte el Club de Futbol Sarrià estaria condemnat a desaparèixer molt aviat.

UNA REIVINDICACIÓ HISTÒRICA

A) Endeutar-nos. Les empreses de construcció o col·locació de gespa, la mateixa Federació Catalana de Futbol i alguna entitat financera ens proposaven fórmules de pagament a terminis. Evidentment, tan si es tractava d'un renting o un leasing com un crèdit més clàssic, al final optar per aquest opció suposava un endeutament per valor de 368.000 euros per al poble de Sarrià de Ter.

FINANÇAMENT DEL PROJECTE La necessitat de renovar el camp de futbol municipal no ve de nou. Ni molt menys. Ja fa molts anys que el barri en el seu conjunt i el Club de Futbol de Sarrià demanen un camp amb gespa artificial. Sobretot perquè en els darrers anys s'han reconvertit la majoria de camps del voltant i els nens i nenes de futbol es veuen gairebé obli-

En conjunt aquest projecte -que no és únicament esportiu- està valorat en 568.000 euros. D'aquests, ja en tenim concedits 200.000 euros a través de dues subvencions (de l'Estat i la Diputació). Així, doncs, resten pendents 368.000 euros i per finançar-los tenim diferents opcions:

B) Fer servir una altra subvenció. L'altra opció era destinar alguna altra subvenció per pagar-ho. En aquests moments tenim concedida (per al 2012) una subvenció del PUOSC (Pla Únic d'Obres i Serveis de Catalunya, del Departament de Governació) per pagar el 40% del cost de l'Auditori Municipal previst entre el Centre de

C/ de Veïnat de la Banyeta nova 17843 Palol de Revardit

PINTURA I ANNEXES CARROSSERIA MAQUINÀRIA I DECORACIÓ

34_pDS

C/ Vilallonga, 84 • 17600 Figueres Tel. 972 508100 Fax 972 508143 E-mail: admin@totcolor.es info@totcolor.es


AJUNTAMENT [Camp de futbol municipal

Visitants i la Biblioteca. Això, en diners, significa 400.000 euros d'un total de 915.000 (que és el pressupost de l'Auditori aprovat pel Ple el 2006). Així doncs, la segona possibilitat seria aprofitar aquests diners inicialment previstos per fer un Auditori per acabar de pagar el Camp de Futbol. Aquesta mesura, en conseqüència, significa sol·licitar un canvi d'obra: de l'Auditori al Camp de Futbol. Davant aquestes opcions l'Ajuntament de Sarrià de Ter ha optat per l'opció B. Destinar al Camp de Futbol els diners concedits pel PUOSC 2012 per a construir l'Auditori. Això és el que va aprovar el Ple municipal. I ho hem fet així per diferents motius : Primer. No podem perdre cap subvenció. Amb aquesta solució mantenim els diners del PUOSC 2012 i el de les dues subvencions concedides única i exclusivament pel camp de futbol. Segon. L'aportació municipal és mínima. Destinant els diners del PUOSC 2012 al camp de futbol, l'aportació municipal per fer aquesta obra és només d'un 5%, és a dir, 25.000 euros.

Tercer. No endeutament. Si volguéssim assumir els dos projectes, tot i reajustar el cost de l'Auditori a uns 550.000 euros, la suma d'ambdós projectes pujaria 1.118.000 euros, això implica que ens hauríem d'endeutar d'una manera o altra per valor de 518.000 euros. Quart. No carreguem la hisenda local. En aquest moment no ens volem endeutar i utilitzar la lògica perversa de que paguin altres generacions. Creiem que és moment de redimensionar l'economia de l'ajuntament igual que ho han hagut de fer moltes famílies. Cinquè. El manteniment i servei ordinari. El camp de futbol no suposa un increment dels diners que ja hi destinem en manteniment i consums (al contrari, es poden reduir). I a més podem incloure'n el manteniment en el plec de condicions del concurs d'adjudicació de l'obra, i per tant no generar un cost afegit anual a l'ajuntament. Sisè. Esperar a fer un camp de futbol nou suposa més temps i

més diners. El plantejament de fer un zona esportiva al Pla de Dalt s'allargarà pel context econòmic i el cost és gairebé tres vegades superior (al voltant d'1.500.000 euros) Setè. Ja tenim un teatre a disposició. Hem signat un acord amb el Bisbat pel qual tenim la cessió d'ús del Teatre de Centre Parroquial per 30 anys. Vuitè. No cal renunciar a l'auditori, però cal ser assenyat. El mes senzill i millor per nosaltres seria desenvolupar les dues obres, i de fet aquesta és la nostra intenció. Vindran noves subvencions. PER FI UNA REALITAT Finalment Sarrià tindrà un camp de futbol de gespa artificial de nova generació, però volíem que també fos un projecte molt acurat, pensat per tenir un equipament de qualitat totalment integrat al barri. La responsabilitat dels governs municipals és vetllar per aconseguir els millors serveis i equipaments amb el mínim endeutament. ■

AUTOESCOLA GIRONÈS GIRONA: Av. Jaume I, 36 - Tel. 972 20 27 14 FONTAJAU: R. Xavier Cugat, 52 - Tel. 972 22 12 57 SARRIÀ: C/. Major, 11 - Tel. 972 17 06 52 e-mail: info@autoescolaapsa.com www.autoescolaapsa.com

pDS_35


AJUNTAMENT [12è criterium esportiu

12è CRITÈRIUM ESPORTIU Jordi Paretas i Falgàs. Regidor d'esports

3a. Catalana UE Sarrià 1a. Catalana UE Sarrià 1a. Nacional UE Sarrià

A

quest any hem celebrat el 12è Critèrium esportiu, una festa de l'esport on les entitats esportives donen el tret de sortida a la temporada d'enguany. Aquest any en formaven part 11 entitats esportives, uns 770 esportistes aproximadament repartits en 35 equips que van desfilar pel nostre pavelló, i com a novetat d'enguany la participació del nou equip de handbol femení de la UE Sarrià. Dotze anys de reconeixement a tots els clubs del nostre municipi, que per segona vegada va començar amb la desfilada de la nostra bandera portada per un representant de cada entitat. L'objectiu del critèrium no és nomes potenciar l'esport en general, sinó també fer-lo atractiu i donar a conèixer la gran varietat d'esports que tenim en el nostre municipi. Aquest és el gran objectiu del Critèrium com a acte, sense perdre la idea inicial del seu creador, que és poder reunir tots els esportistes del poble en el mateix lloc i a la mateixa hora. L'esport és la millor eina d'educació, integració i de fer salut, però a la vegada

Infantil FC Sarrià

també el nostre millor reclam com a poble. Sarrià de Ter és, doncs, un poble on l'esport està molt ben representat. I del qual gaudeixen persones de totes les Menció especial a Joaquim Carabellido i Perich edats, petits i grans. Com cada any, dins el critèrium es fa el reconeixement dels esportistes que han destacat durant la temporada passada, que per sort aquest any han sigut molts. Per primera vegada hem anat a una copa d'Europa, hem quedat campions d'Espanya, Catalunya o de Girona i hem obtingut fites mai abans assolides. Podríem dir que aquesta ha sigut la millor temporada esportiva de Sarrià de Ter. Vàrem aprofitar per fer una especial menció a un sarrianenc que ha tingut durant la seva vida un paper important i destacat en l'esport Premiat muntaya

36_pDS


AJUNTAMENT [12è criterium esportiu

Aleví UE Sarrià

Benjamines Gimnàstica Sarrià

Campions de catalunya: Julian i David Posatí

Menció a Artur Mutos (la recull la seva dona)

Premiats individuals

Mini femení CB Sarrià

municipal, va ser president del club Paulí Torres i de l'ADC Sarrià de Dalt, etapa en la qual es va construir la piscina i la pista poliesXou petit patinatge Sarrià portiva de Sarrià de Dalt, enguany s'han guardonat Joaquim Carabellido i Perich, i també es va fer una menció especial al recentment desaparegut Artur Mutós, guanyador el 2006 de la menció especial d'aquest Critèrium esportiu. Finalment, vull donar les gràcies a totes les entitats i persones que han col·laborat en el 12è. Critèrium i desitjar a tots els esportistes una gran temporada plena d'èxits. ■

pDS_37


OPINIÓ [racionalitzacio dels espais territorials

RACIONALITZACIÓ DELS ESPAIS TERRITORIALS PER A L'OPTIMITZACIÓ DELS RECURSOS Lluís Aymerich i Viñals

L’

actual sistema polític, l'organitzatiu i administratiu dels municipis, i a pesar d'ells, no afavoreixen gens la gestió del territori donant eficàcia als recursos procedents de la nostra pròpia contribució individual a la societat a través de les nostres administracions. Tots som contribuents, en la mesura de les nostres possibilitats o no, (això seria un altre debat) a les càrregues socials i a l'estat del benestar que tan cofoiament ens atribuïm. Però aquesta contribució a la qual estem sotmesos i que de més bon o mal grat acceptem, és gestionada per les nostres administracions, local, autonòmica o estatal, i governades per polítics que nosaltres mateixos hem escollit a través del nostre vot dipositat a les urnes. Els nostres polítics són elegits i els fem confiança cada quatre anys, perquè facin amb les nostres contribucions allò que considerin més útil i necessari per al nostre municipi o país. Però vet aquí que nosaltres votem o elegim aquelles persones que ens ofereixen solucions per les coses que ens afavoreixen a nosaltres mateixos i als nostres interessos particulars i no pas per aquelles qüestions que poguéssim considerar més útils o necessàries per a la col·lectivitat. Perquè això sigui així, cal una conscienciació molt més profunda de tota la societat en els seus respectius àmbits, per la qual cosa és necessària una gran tasca pedagògica que mentre no es produeixi seguirà essent una utopia. Cal escoltar els interessos i les necessitats personals de la gent per si se'ls pot donar solució, però penso que els nostres polítics han de tenir unes mires més elevades de la situació, prio-

38_pDS

ritzant decisions encaminades a la satisfacció de necessitats més generalitzades i de futur, en benefici de la societat que es representa i, si cal, relegant a segon terme la resolució de temes personals o de petits sectors. Com deia al començament, aquest sistema no afavoreix gens la gestió del territori perquè el fa caure en un cercle viciós que giravolta sobre un fet pervers consistent en la resolució de fets puntuals a canvi de guanyar-se la confiança dels ciutadans. Amb tot això i per por a trair la confiança dels votants que esperen solucions al seu problema personal (per no haver-los sabut explicar prèviament quin és l'objectiu principal de la política a desenvolupar), es deixen de realitzar accions que si bé probablement no serien de la popularitat desitjada, es perden oportunitats que podrien ser solucions definitives a problemàtiques generals plantejades, que a la llarga potser resoldrà moltes d'a-

questes qüestions personals i s'aconseguirà l'objectiu buscat amb la qualitat necessària i la màxima optimització de recursos. I ara, deixant de banda la generalització dels conceptes exposats, voldria ser més concret en la situació del nostre territori: sense entrar en tecnicismes, els lectors d'aquesta revista sabem que Sant Julià de Ramis i Sarrià de Ter formem pràcticament un sol nucli urbà i que moltes vegades potser no tenim prou clar quin és el nostre poble. Recordi's que la mateixa Parròquia de Ntra. Sra. de la Misericòrdia de Sarrià de Ter agafa prou territori del municipi de Sant Julià de Ramis. No vull pas entrar, ara, de si Sant Julià de Ramis i Sarrià de Ter han de ser un sol municipi segregant prèviament Medinyà. Això és un assumpte de gran calat que potser en un futur algú plantejarà. De fet ja l'apuntava l'informe sobre la revisió del model d'Organització territorial de Catalunya,


OPINIÓ [racionalitzacio dels espais territorials

elaborat per una comissió d'experts dirigida per Miquel Roca Junyent i creada per acord de Govern de 3 d'abril de 2000, a instància dels diferents grups del Parlament de Catalunya. Al parlar de correcció de disfuncionalitats en els límits municipals, l'informe afirma: “La major part de la població de l'antic terme de Sant Julià de Ramis (al qual s'uní el de Medinyà el 1972) forma un continuo urbà amb Sarrià de Ter, on es proposa que sigui agregat. Medinyà, que ha iniciat un expedient de segregació, passaria a ser la seu de

l'ajuntament, lògicament amb el nom de Medinyà .” Ara i aquí no parlaré pas de cap agregació de municipis, bàsicament perquè aquest és un tema que, com he dit, caldria un extens i intens debat amb implicació de tots els veïns i les administracions, però a banda d'això hi ha altres figures que permet la Llei municipal i que no afecta en absolut el tema identitari, tan sensible per a tots nosaltres. Em refereixo a altres figures com són les mancomunitats, els agrupaments municipals o les agrupacions

de caràcter funcional. De tothom és sabut que per optimitzar recursos entre dos municipis (que tots plegats no arribem a 8.000 habitants) no calen tres centres cívics, dos pavellons esportius i altres serveis duplicats, moltes vegades amb instal·lacions properes l'una de l'altra. Penso que hauríem de ser capaços d'asseure'ns en una taula per tractar globalment aquest tema i arribar a acords sobre moltes instal·lacions i serveis a compartir entre santjulianencs/ques i sarrianencs/ques, com poden ser el Camp de Futbol, els Centres d'Ensenyament (Escoles Bressol, Centres de Preescolar, Primària i Secundària), Pavellons Esportius, Centres de dia i un llarg etcètera que hi podríem afegir. Només vull fer una crida al seny dels nostres governants, al de les entitats i al de la societat en general per plantejar-nos seriosament aquest debat (jo ho he intentat quan m'ha tocat, tot i reconèixer que sense resultats positius), deixant de banda infantilismes d'identitat, a fi d'aconseguir fantàstics resultats i reducció de costos. ■

FERRETERIA DECOFER n n n n

FERRETERIA JARDINERIA PINTURA REGALS

n n n n

PARAMENT PER LA LLAR PETIT ELECTRODOMÈSTIC MATERIAL ELÈCTRIC… TAMBÉ FEM CLAUS

SERVEI A DOMICILI “OFERTES TOTS ELS MESOS” TOT EL QUE NECESSITES PER CASA TEVA ESTEM AL TEU SERVEI! A Sarrià de Ter, la teva Ferreteria Ens trobaràs al Pla de l’Horta, Pça. Vila Romana, 4 - Tel. 972 17 00 52

pDS_39


OPINIÓ [Qui defensa l'auditori

QUI DEFENSA L'AUDITORI DE SARRIÀ DE TER? Roger Casero Gumbau. Regidor del PSC a l'Ajuntament de Sarrià de Ter / www.rogercasero.cat

Q

ui defensa, avui en dia, l'Auditori de Sarrià de Ter? Aquesta és una pregunta oberta que no pretenc respondre de manera concisa; de fet no hi ha una sola resposta a aquesta pregunta, sinó tantes respostes com hom vulgui donar-hi. Més que per donar-hi resposta, aquesta pregunta és una invitació a la reflexió sobre la política cultural del govern, dels governs, de Sarrià de Ter. Sarrià de Ter no té cap auditori; a Sarrià de Ter no disposem de cap sala amb l'acústica adequada per a gaudir de la música. Malgrat aquesta mancança, a Sarrià de Ter s'ha escoltat i se seguirà escoltant molta música. És cert que hi ha d'altres espais on, des de l'àrea de Cultura i des d'entitats cíviques i culturals, s'ha programat música els darrers anys: la Sala del Patronat, el teatre del Centre Parroquial, la Sala Gran i la cafeteria d'El Coro, el Centre Cívic La Cooperativa, les esglésies de la Mare de Déu de la Misericòrdia i la de Sant Pau... Cap d'aquestes sales i espais, però, van ser dissenyats al seu dia amb l'acústica òptima per a esdevenir auditori, exceptuant-ne el teatre. Conscients d'aquesta mancança, el llavors govern de Sarrià de Ter del PSC va projectar, durant el mandat municipal 2003-2007 per iniciativa de la regidoria de Cultura, una sala auditori entre l'espai de la Biblioteca Emília Xargay i el que és actualment el Centre de Visitants del Gironès. L'oportunitat de preveure l'Auditori va permetre adaptar la construcció dels blocs de pisos que hi ha sobre la biblioteca i el Centre de Visitants, aprofitant un ampli espai entre columnes per a fer-hi una grada, d'obra, en forma de rampa, mantenint un ample de sala suficient per projectar un Auditori de prop de 150 cadires. L'Auditori es va concebre com un

40_pDS

espai polivalent, essent no només una sala per a concerts de música, sinó tenint també caràcter de sala d'actes de la Biblioteca Emília Xargay, de manera que la nova biblioteca es va projectar també tenint present aquest espai. A principis de l'any 2008, ja amb el nou govern fruit de les eleccions municipals de 2007, el Ple de l'Ajuntament de Sarrià de Ter va aprovar, per unanimitat, incloure la construcció de l'Auditori de Sarrià de Ter a la proposta de finançament del Pla Únic d'Obres i Serveis de Catalunya (PUOSC). D'aquesta manera es manifestava la voluntat dels tres grups municipals d'afrontar la construcció de l'Auditori de Sarrià de Ter durant el quinquenni 2008 - 2012. A mitjans de 2008 el Departament de Governació de la Generalitat de Catalunya va aprovar una subvenció de 458.104,46 euros pel projecte ”Auditori i tancaments exteriors dels espais de difusió de les arts visuals i museu”, pressupostat amb un total de 905.104,46 euros. Aquest projecte es preveia executar l'any vinent, el 2012. Tres anys després, a mitjans de l'any 2011, el nou govern municipal, sortit de les eleccions del maig d'aquest mateix any, va aprovar, fent valer la seva majoria al Ple municipal, canviar el destí de la subvenció prevista per a l'Auditori de Sarrià de Ter per passar aquests recursos a la reforma del camp de futbol de La Rasa. Aquesta ha estat, al meu entendre, el primer gran error comès pel nou govern municipal. NO HI HA MALES RESPOSTES, HI HA MALES PREGUNTES Entre l'Auditori i la reforma del camp de futbol, què triaríeu? Qualsevol resposta és correcta i totalment respectable... per a mi, el que no és correcte és la pregunta. El govern diu que es va fer aques-

ta pregunta i que va escollir el camp de futbol. Diu el govern que havia de triar entre un equipament o l'altre... El projecte de l'Auditori tenia un pressupost total de poc més de 900.000 euros. Gran part d'aquests 900.000 euros ja s'han invertit durant aquests darrers anys. En concret el que ja s'ha construït és l'estructura i paleteria bàsica, obra executada al seu dia per Acciona, i la paret nord i el “hall” d'entrada i els lavabos, obra executada pel Consell Comarcal del Gironès amb la construcció del Centre de Visitants. És a dir, dels 900.000 euros del pressupost total, gran part de la inversió necessària ja estava executada i podria ser perfectament justificable per part de l'Ajuntament, pel que els més de 450.000 euros de subvenció que preveia el PUOSC haurien estat suficients per acabar i enllestir l'Auditori. No és cert que l'Ajuntament hagués de fer front a la totalitat del pressupost de l'Auditori, ja que gran part d'aquest ja estava executat i era justificable. Només amb l'aportació de la subvenció era suficient per acabar l'equipament. En altres paraules: acabar l'Auditori no li costava un euro a l'Ajuntament. La meva percepció és que el govern municipal no es va fer les preguntes correctes. I si no et fas les preguntes correctes, les respostes tampoc poden ser-ho... SÍ A L'AUDITORI. SÍ AL CAMP DE FUTBOL Sí al l'Auditori i sí a la reforma del camp de futbol de La Rasa. Aquesta és la posició del PSC de Sarrià de Ter. On el govern deia Auditori o camp de futbol nosaltres dèiem Auditori i camp de futbol. Sóc partidari de la reforma del camp de futbol; l'actual camp de futbol de La Rasa necessita una reforma que passa essencialment per canviar el pavi-


OPINIÓ [Qui defensa l'auditori

ment del terreny de joc, substituint l'actual per un de gespa artificial. També cal modificar les mides del terreny de joc. Aquesta ha estat i és una reforma, per a nosaltres, el PSC de Sarrià de Ter, prioritària. Però amb la mateixa energia que defensem la necessitat de reformar l'actual camp de futbol, defensem que és un error afrontar el finançament d'aquesta obra a compte de la construcció de l'Auditori. Ambdós projectes són necessaris i és cert que és més urgent la reforma del camp de futbol; però ambdós es podrien haver afrontat perfectament. És per aquest motiu que hem mostrat, des del PSC de Sarrià de Ter, el nostre desacord a canviar el destí de la subvenció del PUOSC per al 2012. L'anterior govern municipal va aconseguir un finançament, per diferents vies, de 200.000 euros per a la reforma del camp de futbol. Deia aleshores el govern municipal que disposava de _ parts, aproximadament, del finançament necessari per afrontar la reforma del camp de futbol. Es parlava aleshores que el cost d'aquest projecte seria d'uns 300.000 euros, dels quals 200.000 euros ja estaven compromesos via pressupostos generals de l'Estat (100.000 euros) i Diputació de Girona (100.000 euros). La realitat, però, és que avui el projecte de reforma del camp de futbol té un pressupost de més de 600.000 euros; és a dir, s'ha més que doblat el cost que es deia que tindria inicialment. El projecte va més enllà de la reforma del camp de futbol pel que fa a mides i a pavimentació en gespa artificial. I no dic que no siguin necessàries més millores, però el preu que n'hem de pagar, prescindint de l'Auditori, ens sembla excessiu. Des del PSC de Sarrià de Ter pensem que s'hauria d'haver mantingut la subvenció del PUOSC 2012 per a l'Auditori i que caldria haver cercat altres vies de finançament per afrontar la reforma del camp de futbol. D'entrada caldria replantejar alguns aspectes del projecte de refor-

ma del camp de futbol: podem prescindir inicialment de les grades? Podem deixar la reforma de la vorera del carrer Flor de Neu, contigu al camp de futbol, per al PUOSC 2013-2018? Replantejant a la baixa el projecte, prioritzant els aspectes més importants del projecte (ampliació del camp i pavimentació), seria possible afrontar-lo i amb majors garanties. D'altra banda, caldria gratar recursos del mateix pressupost: es podrien rescatar 50.000 euros del pressupost 2010, prorrogat al 2011, d'un excés de provisió de la partida de la Seguretat Social. També, posats a replantejar projectes, en comptes de desestimar el de l'Auditori es podria replantejar a la baixa la reforma puntual d'un tram d'un carrer al Pla de l'Horta, pressupostat amb 123.000 euros , que al seu dia ja es van treure del projecte de reforma del carrer Major. D'aquest replantejament es podrien gratar prop de 100.000 euros més... Una altra mesura a prendre per a cercar finançament sense recórrer al PUOSC seria negociar amb les constructores que previsiblement farien l'obra de reforma del camp de futbol per trobar vies d'avançament del finançament de part de l'obra per part seva. I com a darrera opció, naturalment es podria recórrer a l'endeutament, tenint present que encara hi ha marge d'endeutament, el marge entre els 300.000 euros del crèdit per a la reforma del carrer Major i els 750.000 euros de límit que es corresponen amb el 75% del pressupost municipal, que voreja els 3 milions d'euros. A més la condició de l'Auditori com a sala d'actes de la biblioteca permetria rebre, a més de la subvenció del

PUOSC, una subvenció de la Diputació de Girona, equivalent aproximadament al 25% del cost total del projecte. En resum. actualitzant el projecte de l'Auditori i comptant amb les subvencions de la Diputació de Girona i el PUOSC, el projecte de l'Auditori seria perfectament viable econòmicament. No calia triar entre l'Auditori i el camp de futbol! PERÒ... QUI DEFENSA L'AUDITORI? L'Auditori de Sarrià de Ter és la tercera peça, encara inacabada, del nou centre cultural de Sarrià de Ter, format actualment per la nova Biblioteca Emília Xargay i el Centre de Visitants del Gironès, ambdós equipaments ja inaugurats i en funcionament. L'Auditori, més enllà de les pròpies funcions com a sala per a concerts, serviria també, com ja he esmentat, com a sala d'actes de la biblioteca, funció que també podria fer per al Centre de Visitants. És a dir, l'Auditori com a sala de concerts, de xerrades, conferències, congressos, ponències, projeccions de pel·lícules, documentals... Des del PSC de Sarrià de Ter lamentem el silenci de la Regidoria de Cultura. L'Auditori no té qui el defensi en el si de l'equip de govern. La percepció és que s'ha preferit canviar el destí de la subvenció del PUOSC 2012 en comptes de cercar altres fórmules de finançament per a la reforma del camp de futbol. La realitat és que en un any el projecte de reforma del camp de futbol no ha fet més que incrementar-se, més que doblant la seva previsió inicial. I la sensació és que s'obre un gran interrogant sobre el futur de l'Auditori: hi haurà en la propera convocatòria del PUOSC a partir del 2013 diners suficients per afrontar aquesta obra? Tindrem aleshores altres necessitats? Qui defensa l'Auditori?... Qui sap, potser fins i tot aquesta és una mala pregunta... La resposta, afortunadament, la teniu vosaltres! ■

pDS_41


OPINIÓ [Al senyor Lluís

AL SENYOR LLUÍS AYMERICH, AMB LA CORDIALITAT DEGUDA Josep Brugada i Gutiérrez-Ravé Funcionari del departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya i del Ministerio de Educación

E

n relació a l'article aparegut al darrer número de Parlem de Sarrià nº 77 estaria d'acord amb el senyor Lluís Aymerich que, enfront de la crisi econòmica més dura dels temps de la democràcia, els polítics de torn puguin exigir als funcionaris més productivitat, competitivitat i més eficàcia. Tot dintre d'un ordre clar i els factòtums de torn, per descomptat!, donant l'exemple corresponent. Com sap molt bé en Lluís Aymerich, fa ja trenta anys que qui signa es dedica a l'ensenyament, per tant, sóc funcionari de l'Estat (Espanyol) i de la Generalitat de Catalunya (Aquest país té unes coses, oi?), de manera, doncs, que he viscut algunes protestes públiques i algunes vagues en relació al poder adquisitiu dels funcionaris. Recordo molt bé les dures vagues per les qüestions salarials i la dignitat del professorat de l'època en què era ministre el Sr. José Mª Maravall, el curs de 1988-89 concretament. Voldria comentar-li alguna cosa al respecte, perquè en el seu article “Les crisis economico financera, política i de la societat”, en Lluís Aymeric escriu: “És curiós que les persones que més protesten pel sou i la feina dels funcionaris, ara són els que protesten perquè se'ls exigeix més feina pel mateix sou.” Jo crec que en aquest país la paraula “funcionari, funcionària” a alguns ciutadans, només de sentir-la els produeix una mena d'urticària rara. A mi m'agradaria que en aquest país, Catalunya, tingués

42_pDS

també un orgull pel cos funcionarial de la manera que el tenen en un país com ara França, que té una prestigiosa Ecole Nationale d'Administration, (L'ENA) creada per Charles De Gaulle precisament, l'any 1945. A Catalunya tenim L'Escola d'Administració Pública de la Generalitat de Catalunya creada i impulsada pels governs del Molt Honorable President Sr. Jordi Pujol i Soley. Per què subratllo això? Doncs, perquè em comença a pujar la mosca al nas cada vegada que algú pretén o tracta els funcionaris de privilegiats com si portéssim una mena de vida com el Marajà de Karputala. Això passa i es comenta perquè ara vivim uns temps de crisi mai vista i ara, sigui pel que sigui, hom té una certa enveja pels qui tenim una feina estable. (Estable fins que algú organitzi el contrari, que també podria passar, vegi's Grècia). Jo no en diria privilegiats perquè si hem assolit una plaça definitiva i una feina és perquè ens l'hem guanyada a pols a base d'estudiar uns quants anys, a base de córrer la Seca i la Meca per poder-nos estabilitzar, a base d'estudiar unes oposicions de més de 100 temes, de guanyar unes oposicions i convèncer un tribunal; és a dir, batallant amb l'un i amb l'altre i sobreposar-nos (teòricament) als coneixements i la perícia dels altres. Pensi, Sr. Lluís Aymerich, que en tot l'àmbit del funcionariat hi ha persones que s'han passat quinze anys o més en un període d'interinitat, sense lloc de treball fix

i anant cada any o cada dos d'un lloc a l'altre talment com si fossin nòmades. Ara, paradoxalment, hom es recorda dels funcionaris i sorgeixen les ironies i les envegetes. I doncs, qui es va recordar de la promoció i de l'equiparació dels sous dels funcionaris/funcionàries en èpoques d'especulació, “dels pelotazos” i en les èpoques de les vaques grasses? Qui es va preocupar d'equilibrar els nostres salaris en relació a les pujades annuals de l'IPC? Qui es va preocupar de la promoció laboral dintre de les escales del funcionariat? Doncs, sap?, senyor Lluís Aymerich, ningú es va recordar de nosaltres, ningú. I ara, ves per on, el primer que els “factòtums” de torn han fet ha estat “congelar” els sous del funcionaris. Això ha estat la primera mesura anticrisi, Helàs! I doncs, per què no apujaven els impostos corresponents a tots aquells que tenen un, dos cotxes de gran luxe, els qui tenen una segona residència, els qui tenen una cassassa amb piscina i amb x metres quadrats de jardí i etcètera?, o els qui tenen un iot? No dic que no s'ho hagin guanyat a pols tot això, però miri, ben segur que a totes i tots els qui són bons funcionaris de l'Estat i/o de la Generalitat de Catalunya, ningú ens ha regalat res, ningú. I si tots plegats hem volgut, hem fet i hem lluitat per un “Estat” de benestar, aquest “Estat” sigui el que sigui l'hem de fer “funcionar” i no treballarem gratis, vagi per endavant! Ben cordialment, ■


DOSSIER D’HISTÒRIA

1714-1931 ENFONSAMENT I RECONSTRUCCIÓ DE L'ESTAT CATALÀ Enric Pujol

L'historiador Enric Pujol, conferenciant t convidat a l'acte de la diada de l'onze de setembre celebrat al pati de l'Ajuntament. Foto: Ràdio Sarrià

L'EXISTÈNCIA D'UN ESTAT CATALÀ, UNA REALITAT HISTÒRICA l 1714 i el 1931 són dues dates fonamentals, les més importants, pel que fa a la història política catalana, de tota la modernitat. Què va passar-hi? Per què són tan importants? FEM-NE UN PETIT RECORDATORI, GAIREBÉ TELEGRÀFIC:

L'

onze de setembre de 1714 (aviat farà 300 anys-només en falten tres), a conseqüència d'una derrota militar, l'estat català fou abolit per les tropes borbòniques. El Principat es va quedar sense institucions polítiques autòctones fins al segle XX. I això és el que commemorem amb la celebració de l'11 de setembre. Aquesta celebració d'avui és, doncs, un recordatori d'allò que tenim pendent: la recuperació d'un estat lliure.

El 14 d'abril de 1931, quan el president Francesc Macià va proclamar la República Catalana des del balcó de l'edifici de la Generalitat, es va viure el punt culminant d'un llarg procés de reconstrucció de l'Estat català que havia estat abolit el 1714. D'on venia, però, aquell estat que intentaren enfonsar per sempre més el 1714? El Principat de Catalunya va gaudir d'una estructura d'estat que s'originà durant el període medieval (segles XI, XII, XIII, XIV, XV), moment en què es constituïren unes Corts Catalanes i s´'instituí una permanent d'aquest organisme, que va rebre el nom de Generalitat o Diputació del General. Aquesta Diputació o Generalitat, després de la unió dinàstica de les corones catalanoaragonesa i castellana (encarnada pel matrimoni entre Isabel de Castella i el rei Ferran) actuà (durant els segles XVI

pDS_43


DOSSIER D’HISTÒRIA [enfonsament i reconstrucció de l’Estat Català

Joaquim Rubió i Ors

i XVII) com un veritable autogovern català, amb constitucions pròpies que havia de jurar el rei d'Espanya. Ara en diríem una mena d'estat lliure associat Aquesta mena d'estat català va poder sobreviure i desenvolupar-se, doncs, fins al segle XVIII, fins al 1714. La seva destrucció, però, mai no fou assumida pels mateixos catalans i catalanes com un fet irreversible i la mateixa commemoració de la derrota es convertí en un sentiment de redreçament nacional La lluita per recuperar la sobirania plena ha estat l'horitzó que ha menat la política catalana moderna d'ençà de la pèrdua de les nostres llibertats, ja d'ençà del mateix segle XVIII. La famosa “Renaixença” lingüisticocultural del segle següent, del segle XIX, ja tenia també una dimensió política plenament nacional. Sota l'aparença d'un moviment literari, hi havia una innegable reivindicació política sobiranista. Vegeu si no què deia un dels principals inspiradors d'aquell moviment cultural, Joaquim Rubió i Ors, el “Gaiter del Llobregat” en el pròleg de les seves Poesies, publicades el 1841: “Catalunya pot aspirar encara a la independència, no a la política, puix pesa molt poc en comparació de les demés nacions, les quals poden oposar en lo plat de la balança, a més de lo volum de la seva història, exèrcits de molts mils d'hòmens i esquadres de cents de navilis; però sí a la literària, fins a la qual no s'estén ni es pot estendre la política de l'equilibri. Cata-

44_pDS

lunya fou per l'espai de dos segles la un líder carismàtic, Francesc Macià mestra en lletres dels demés pobles Esperonat pel triomf electoral i ¿per què no pot deixar de fer l'humi- conscient de la profunditat de la crisi liant paper de deixebla o imitadora, de la monarquia, F. Macià proclamà el creant-se una literatura pròpia i a part 14 d'abril de 1931, des del balcó de la de la castellana?” Generalitat, la República catalana, Aquesta reivindicació indepen- quan encara no s'havia fet cap declaradentista se cenyia només a l'àmbit cul- ció republicana a Madrid i la continuïtat tural perquè, com molt bé reconeixia Rubió i Ors, en aquella conjuntura no podia abastar l'àmbit polític per raons circumstancials de pes. Ara la cosa ha canviat radicalment. I ja va començar a canviar en el segle següent, al segle XX. Malgrat els grans avenços fets durant el segle XIX en el procés de conscienciació nacional, no va ser fins al segle XX que el Principat Catalunya va aconseguir instàncies de govern autòcton (per El President Macià proclama la República Catalana (1931) bé que amb atribucions limitades). Primer fou la Mancomunitat (1914- de la monarquia era una incògnita. 1923), que no fou reconeguda com a Moments abans, Lluís Comgovern autòcton ni comptà amb un panys, també líder d'ERC, havia proclaestatut propi (i tanmateix va fer molta i mat simbòlicament la República bona feina). (sense qualificatiu, però s'entén que I després es va assolir la Generali- “espanyola”) des de l'Ajuntament de tat republicana, el precedent de l'actual. Barcelona. El gest de Macià, a diferènAquesta Generalitat de Catalunya cia de la iniciativa de Companys, anà moderna fou el fruit de la proclamació de molt més enllà d'un acte simbòlic, ja la República catalana per part de Fran- que prengué concreció política amb la cesc Macià el 14 d'abril de 1931. Tres constitució d'un govern provisional, el dies després d'aquella proclamació es de la nounada República catalana. convertí per pacte amb Madrid en GeneL'existència política d'una Repúralitat de Catalunya. Malgrat el canvi de blica catalana precedí, doncs, l'exisnom, durant els anys trenta i fins ara ha tència de la mateixa República espanfuncionat com el que era en realitat: una yola, ja que fou feta abans que el rei república, una república encoberta. s'exiliés i que es constituís un govern Per la importància que va tenir republicà a Madrid. aquesta Generalitat moderna, referent El gest de Macià fou, doncs, l'acpolític legitimador de l'actual, deixeu- te de sobirania política catalana més me que exposi amb més detall com important de tota la modernitat i s'arribà a constituir també un dels més fructífers, ja que possibilità l'existència d'un govern DE LA REPÚBLICA CATALANA A LA autòcton que no era fruit d'una mera GENERALITAT DE CATALUNYA concessió de Madrid, per bé que la legitimació d'aquest govern sí que fos L'abril de 1931, després d'una etapa fruit d'una negociació política amb el dictatorial dirigida pel general Primo de poder central. Ribera, se celebraren unes eleccions El 17 d'abril, tres dies després de municipals que foren guanyades, al la proclamació de la República catalaPrincipat, per un partit que aleshores na, una delegació del govern de s'acabava de constituir. Esquerra Madrid (composta per Marcel·lí Republicana de Catalunya, dirigit per Domingo, Fernando de los Rios i Lluís


DOSSIER D’HISTÒRIA [enfonsament i reconstrucció de l’Estat Català

Nicolau d'Olwer) arribà a Barcelona per negociar amb F. Macià, cap del govern català. Dels acords que s'establiren en sortí el compromís de renunciar al terme “República catalana” i reprendre el de “Generalitat de Catalunya”, l'antiga institució del govern del Principat anterior al 1714. F. Macià, que acceptà aquesta transformació per pragmatisme polític, afirmà que havia estat el sacrifici més gran de la seva vida, per les concessions que va haver de fer: renunciar a un nom políticament molt clar (sobretot internacionalment) a canvi d'un altre de més vague i pactar un “full de ruta” amb Madrid per assolir l'autogovern. Efectivament, hi va haver concessions, però no pas cap renúncia substantiva a una aspiració d'autogovern “de màxims”. La prova més concloent d'això és el mateix text de l'es-

d'elaborar un projecte d'estatut aquell mateix any 1931. Aquesta assemblea nomenà una ponència redactora que es reuní a Núria (Ripollès) i que va enllestir el text molt ràpidament, en una vintena de sessions. El projecte, abans de ser tramès a les Corts de la República, a Madrid, va ser aprovat massivament en referèndum pel poble català el 2 d'agost del 1931. Obtingué un 99% de vots favorables, amb una participació del 78% (no pas petita, doncs). Dels 792.574 vots emesos, només 3.286 eren negatius. Cal dir que, en no ser encara autoritzat el vot femení, es féu una recollida massiva de signatures de dones favorables a la proposta (s'ha donat la xifra de 400.000 signatures). Fixem-nos que el procés seguit era invers als seguits pels estatuts de 1979 i actual. Un procediment que deixava ben clara quina era la voluntat del poble català i quina era la voluntat majoritària del parlament espanyol. L'estatut de Núria reconeixia, entre d'altres aspectes, la categoria de Catalunya com a “estat autònom” (per tant pensava en una estructura federal de l'Estat espanyol), el dret a l'autodeterminació, l'oficialitat única de la llengua catalana i la divisió dels principals impostos entre la Generalitat i Manifestació a favor de l’Estatut a les Rambles de Barcelona (1932) la República espanyola. Per part catalana, s'entetatut de Núria, molt ambiciós fins i tot nia que les Corts espanyoles s'havien des d'una perspectiva actual. de limitar a ratificar el text aprovat per Hi hagué, doncs, un acte de rea- la immensa majoria de l'electoral catalisme (o possibilisme) polític per part là. La realitat, però, fou tota una altra. de Macià i el seu govern. No es van El 6 de maig de 1932, l'Estatut de voler batre per una qüestió nominal Núria començà a discutir-se a les Corts perquè volien salvar l'element substan- espanyoles, després d'haver patit molts tiu: un autogovern amb àmplies com- retards pel fet d'haver quedat relegat a petències polítiques. La Generalitat, l'aprovació prèvia d'una nova Constitud'ençà d'aleshores, va funcionar com ció espanyola (votada el desembre de una veritable “República encoberta”. 1931). Des de la seva aprovació en referèndum a Catalunya, l'agost de DE L'ESTATUT DE NÚRIA A 1931, les aspiracions catalanes van L'ESTATUT DEL 1932 rebre crítiques, atacs i boicots diversos (naturalment, de productes catalans, Per establir el nou règim d'autogovern també). Les proclames “Muera el català, una assemblea representativa estatuto”, “Guerra al estatuto” o dels municipis de Catalunya va haver “Muera Macià” es generalitzaren

arreu de l'Estat espanyol. També en la cambra de diputats trobà una fortíssima oposició i prestigiosos intel·lectuals espanyols com ara Miguel de Unamuno o José Ortega y Gasset manifestaren repetidament el seu rebuig a les aspiracions catalanes. No fou fins després de l'intent de cop d'estat del general Sanjurjo, el 10 d'agost (fet amb el crit de combat “Viva España Única e Inmortal”) que s'abreujaren els debats parlamentaris. Manuel Azaña, aleshores cap del govern espanyol, féu un abrandat discurs defensantne l'aprovació, que es va fer efectiva el 9 de setembre de 1932. L'estatut aprovat finalment per les Corts espanyoles (l'anomenat Estatut del 1932) retallava i aigualia clarament el projecte de Núria. Així, l'article primer va definir Catalunya no pas com a “estat autònom”, sinó com a “región autónoma dentro del Estado español“. La consideració del català com a única llengua oficial a Catalunya tampoc no fou aprovada. Amb molt poc poder financer, la Generalitat va haver d'assumir, tanmateix, tota una sèrie d'atribucions mai abans no assolides i va poder començar a funcionar com a govern autònom. Tanmateix, l'Estatut del 1932 contemplava competències que avui ens semblen insòlites, per importants. Era la Generalitat qui organitzava l'administració de justícia, nomenava els jutges i el Tribunal de Cassació. Sembla que es tenia molt clar que tota República era fonamentada en tres poders (executiu, legislatiu i judicial) i que la mancança d'un d'aquests poders (el legislatiu, com passa ara) era una limitació molt i molt seriosa. Era la Generalitat qui tenia la competència exclusiva sobre la legislació de règim local, cosa que li permetia, per exemple, fixar la data de les eleccions municipals (cosa, ara per ara, impensable en l'actual marc jurídic). Les competències sobre carreteres i sobre serveis d'aviació civil no foren ni tan sols polèmiques i foren atribuïdes a la Generalitat . Alguna importància política devia tenir aquell estatut i la Generalitat republicana que foren una de les grans

pDS_45


DOSSIER D’HISTÒRIA [enfonsament i reconstrucció de l’Estat Català

bèsties negres contra les quals els militars nacionalistes espanyols s'aixecaren aquell fatídic mes de juliol del 1936. Durant la guerra, en els primers temps, la Generalitat arribà a actuar com un govern sobirà, amb competències bèl·liques i tot. Només la força de les armes, com el 1714, va poder posar fi a aquella experiència. Però la Generalitat aconseguí mantenir-se a l'exili. I va fer-ho en unes condicions de duresa excepcionals, amb l'afusellament del seu president, el nostre Lluís Companys. Fou substituït, primer per Josep Irla i després per Josep Tarradelles (1954) Al final del franquisme, la força del poble català va fer possible el restabliment de la Generalitat i la seva oficialització per part del govern de Madrid. I també, fenomen absolutament nou, possibilità nous governs autonòmics (per primera vegada en l'època contemporània) al Pais Valencià i a les Illes CLOENDA L'existència d'un organisme polític propi, mantingut malgrat la guerra civil i la dictadura franquista, és la millor prova de l'aspiració a la sobirania plena del poble català. Una aspiració que ara es pot convertir en realitat si som capaços de mobilitzar-nos i de fer sentir la nostra veu. El món ha canviat i la democràcia comença a ser un valor sòlid. Les rela-

cions internacionals, no pas sense guerres i patiments, comencen a regirse pel dret internacional I què diu aquest dret internacional sobre l'autodeterminació dels pobles oprimits?. Ho regula com un dret. I això ha estat una de les grans conquestes del segle XX. Fins al punt que el concepte d'autodeterminació s'ha convertit en una paraula clau per entendre la història contemporània universal. Deixeu-me cloure aquest meu parlament amb un dels documents històrics més clars que existeixen de l'aplicació d'aquest dret a l'autodeterminació. I perquè no se'ns acusi de mirarnos sempre el melic, mirarem el melic d'un altre poble, que també acapara l'actualitat d'avui, 11 de setembre, perquè el document de què parlo no és altre que la declaració d'independència dels Estats Units d'Amèrica, del 4 de juliol de 1776. L'inici de la declaració és una justificació del principi d'autodeterminació “Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l'han unit a un altre i pren entre les altres nacions de la terra un lloc separat i igual, les lleis de la natura i el Déu d'aquesta natura li donen facultat per demanar un equànime i necessari respecte. Així com el bon judici de la humanitat li exigeix que declari les causes que l'impel·leixen a aquest separació.”

Tot seguit enumera els greuges contra “el Rei de la Gran Bretanya” I conclou: “Així, doncs, els Representants dels Estats Units d'Amèrica, convocats en Congrés General i apel·lant al Jutge Suprem del món respecte a la rectitud de les nostres intencions, en nom i per l'autoritat del bondadós poble d'aquestes Colònies, solemnement fem públic i declarem: Que aquestes Colònies Unides són, i hauran de ser-ho en dret, Estats Lliures i Independents; que esdevenen lliures de tota lleialtat a la Corona Britànica i que tota vinculació política entre ells i l'Estat de la Gran Bretanya queda i ha de quedar totalment dissolta. I que com a Estats Lliures i Independents, tenen poders per fer la guerra, acordar la pau, concertar aliances, establir el comerç i fer tot allò a què tenen potestat els Estats Independents”. Ara ens cal prendre a nosaltres, catalanes i catalans, una resolució similar. Naturalment en un context ben diferent. Més favorable, gràcies a l'existència d'un dret universal d'autodeterminació i al fet de pertànyer a una Europa que ha fet de la democràcia política el seu principal tret comú. En aquest context, la independència de Catalunya no és cap utopia. Ni és un afer que s'hagi de resoldre militarment o per la violència, sinó que és una qüestió que es pot resoldre amb els mecanismes democràtics Gràcies per la vostra atenció ■

RESTAURANT MAS NOU CASAMENTS • BATEIGS • APERITIUS • BANQUETS COMUNIONS • CONVENCIONS MENÚ DIARI: De 13 a 16 h. i des de les 20 h.

Ctra. Palamós, km.1 - CAMPDORÀ - Tel. 972 21 70 43

46_pDS


cultura TEMA DE PORTADA [felicitats ràdio sarrià

TEMA DE PORTADA [felicitats ENTITATS ràdio [GERDS sarrià

ÀREA DE CULTURA: TEATRE AL CORO I A LA PLACETA, PREMIS LITERARIS SANT JORDI, EXPOSICIONS I BIBLIOTECA Sergi Torrentà, tinent d'alcalde i regidor de Cultura Cristina Vicedo, Àrea de Cultura Anna Sala, Biblioteca Emília Xargay

Cloenda de “LES NITS DEL CORO”

E

l passat dijous 9 de juny a les 22 h a Sarrià de Ter va finalitzar la primera temporada de cafè-teatre “Les Nits del Coro”. Acaba així un cicle de teatre que ha reunit un públic fidel amb la seva cita els dijous a la Cafeteria del Coro (placeta de la Font, núm. 9). Al llarg d'aquests vuit mesos, més de 1.000 persones han assistit als 17 espectacles realitzats. Espectacles de clown, monòlegs, contes per adults, titelles, màgia, matxs d'improvisació i un munt de propostes que recullen les noves tendències en les arts escèniques han anat desfilant al llarg de l'any per aquest nou espai sarrianenc guanyat per al teatre. Noms com Pere Hosta, Mireia Peña, Quim Noguera, David Planas i Olga Cercós entre molts altres; i companyies com Vadecontes, La Manofactoria, La Dolça Vita, A la Parra, Capa i Espasa, o Moki Moki, han apostat també per l'escenari de Sarrià de Ter i pel seu públic. “Les Nits del Coro”, organitzades per l'Àrea de Cultura de l'Ajuntament de Sarrià de Ter juntament

amb l'AGT, van acabar amb l'espectacle titulat “Cabaret del Coro”, que va ser de ben segur una nit plena d´humor amb la companyia de Miner, Stefano Lavoni, Clinclon clown, Ricardo García i Ale Risoto. Amb Liberata com a presentadora. Degut a l'èxit d'aquesta primera temporada, l'Ajuntament de Sarrià de Ter i l'Associació Gironina de Teatre (AGT) van signar un conveni de col·laboració que garanteix la continuïtat la propera temporada del cicle d'espectacles de cafè teatre “Les nits del Coro”, que es desenvoluparà des de l'octubre fins al mes de juny de 2012. Ambdues entitats fan una valoració molt positiva del que ha estat aquesta primera edició del cicle, i en destaquen la qualitat i l'eclecticisme de les propostes. També ressalten que s'han superat les previsions inicials d'ocupació de la sala i la bona disposició d'un públic fidel que ha estat clau per l'èxit del projecte. Un total de 17 espectacles de diferents disciplines teatrals, amb prop d'un miler d'espectadors en total (90% d'ocupació).

JULIOL TEATRAL I MUSICAL Sota la denominació de Teatre a la Placeta es va voler alleugerir l'aturada estiuenca de l'activitat, programant dos espectacles a l'aire lliure. La Placeta de la Font (davant de l'edifici del Coro), l'escenari que acolliria aquestes propostes a la fresca. Així dijous 7 de juliol el concert teatralitzat “Conciertoencanto” a càrrec del músic i intèrpret Pau de Nut, i el 21 de juliol l'espectacle de clown “Wronk” a càrrec de la companyia The Scalextris Experience Tots dos espectacles van ser amb accés lliure i amb una bona resposta per part dels sarrianencs en traslladar tota una sala de teatre a l'aire lliure. Entre les dues setmanes que es va fer Teatre a la Placeta, vam tornar a poder gaudir al nostre poble d'una nova edició del Festival Emergent que de nou se celebrà al parc de la cooperativa i que malgrat la pluja que va caure tota la tarda vàrem omplir el recinte amb més de 500 persones. Programant actuacions com la gran estrella televisiva

Toni Albà, el prestigiós grup de jazz Max Sunyer Trio, la música inclassificable de les Obesses (col·laboracions del grup emergent sarrianenc Pulpopop) entre altres. Tot plegat féu que el mes de juliol d'engany estigués plegat d'oferta estiuenca per passar millor les nits fresques (o no tant) d'estiu. ■

The Scalextris

Pau de Nut

pDS_47


CULTURA [premis sant jordi 2011

“S

PREMIS LITERARIS SANT JORDI 2011

'han fet les cinc de la matinada i la Lota encara està davant l'ordinador xatejant amb en Ju_23, el noi que va conèixer la darrera setmana per Internet. Els pares dormen i és per aquest motiu que ha abaixat la música que sortia del PC pràcticament al mínim. Si la mare descobrís que està desperta a aquestes hores l'enviaria al llit de cop, i la Lota no s'ho pot permetre això; tot just ara la conversa està interessant i en Ju_23 li explica les coses que li agradaria trobar en una noia. Quan la Lota veu que és ja massa tard i que al cap de poques hores comença l'institut, tanca l'ordinador i es capbussa dins el llit. Pensa que s'haurà d'inventar alguna excusa, segurament que està malalta, perquè creu que si va en aquest estat a classe s'adormirà a cada assignatura. Amb tot, els nervis de la recent conversa amb en Ju_23 no li deixen agafar fàcilment el son i és per això que es rebolca per dins els llençols com si fos un peix fora l'aigua. Aleshores pren la primera decisió importat de la seva curta vida: el proper cap de setmana l'anirà a veure a Sabadell. L'endemà al matí es queda a casa sense saber ben bé què fer (ha aconseguit enganyar la seva mare). Es connecta al xat per mirar si en Ju_23 també ho fa, però l'espera és inútil. Té ganes d'explicar-li la seva última idea i creu que ell la rebrà encantat. Abans, i com que està avorrida, truca a la Cora per mirar d'explicar-li els seus plans. Una veu molt baixa li diu que s'esperi. “Un moment, que estic a la biblioteca de l'insti”. La Lota sent les passes i el so d'una porta tancar-se. “Tia! Què fas trucant a aquestes hores?!” La Lota li demana disculpes i li explica que no s'ha trobat bé al matí (no vol dir-li que va anar a dormir tard perquè té vergonya). Seguidament va directe al gra. Li explica que vol anar a veure en Ju_23 i que ho farà aquest cap de setmana. Després li pregunta què en pensa. “No és molt arriscat? Ja el coneixes prou?

48_pDS

Pensa que pot ser un assassí en sèrie com el del llibre que hem llegit a anglès, eh! I si és un vell verd?” Aleshores la Lota pensa que potser té raó i veu totes les pors. És per aquest mateix motiu que li diu que l'acompanyi, perquè si hi van les dues se sentirà més segura. La Cora, que deixa passar uns segons de silenci mentre simula que pensa si té plans pel dissabte (sap de sobres que no en té cap), acaba accedint (amb el to de la bona amiga que fa un favor a contracor). Dissabte agafen el tren les dues juntes i compten el número de parades que els esperen: dotze. Tenen uns quaranta minuts de trajecte i seuen, cara a cara, al costat de la finestra. El viatge es basa en el monòleg de la Cora que explica a volum altíssim, quasi per tots els passatges del vagó, que els seus pares han marxat quatre dies a París i que ella s'ha instal·lat a viure aquests dies a casa de la seva tieta. Mentrestant, la Lota assenteix i li dóna corda (sí, uau!, d'acord, que xulu!,...), però, per dins, la por i els nervis se l'estan menjant. Baixen del tren a Sabadell Estació i caminen fins al Parc Catalunya. Han quedat davant l'amfiteatre i són més puntuals del que s'esperaven. En Ju_23 no apareix fins al cap de deu minuts i ho fa amb un posat de despreocupat (com si li sobrés l'autoestima) que al principi espanta la Lota. Es presenta com a Julià i els pregunta si volen anar a prendre un cafè al bar del parc. Les dues noies diuen que sí (tampoc coneixen res millor a fer). Assegudes al voltant d'una taula, parlen i beuen cafè. Per la Lota, aquell és el primer cafè que tasta en la vida, i li sembla exageradament amarg. Pel que fa en Julià, no es ni un vell, ni fa la pinta de ser un assassí en sèrie. Tot el contrari, és un noi de vint-i-tres anys que té els cabells morenos i despentinats amb un efecte d'acabat de llevar. Fuma un cigarret abans del cafè i un altre després. És força simpàtic i la Cora li estreny la cuixa i li pica l'ullet, fent-li entendre que és un bon tipus.

Potser allò que més preocupa a la Lota és l'edat. Ella tot just té els setze i pensa que set anys de diferència són molts. Però, al mateix temps, allò l'excita, com si aquest fet provés que ella és madura i estigués fent un salt a la vida adulta. Ara que el mira bé, el troba guapo i pensa en totes les converses que han tingut. S'han dit coses molt boniques i, de cop, és el cor que també l'embala. Potser s'està enamorant. Al moment de marxar, en Julià li diu a la Lota que es podria quedar una estona més. La Cora, que entén que potser allà fa nosa, l'anima i li diu que ella agafarà el tren tota sola. Davant la pressió (tot i que ella també en té ganes) acaba cedint i s'acomiada de la seva amiga amb dos petons. La Cora, a cau d'orella, li diu “és tot teu!” i agafa el primer tren que passa al cap de cinc minuts. Aleshores passegen pel parc i s'agafen de la mà. El cor de la Lota batega amb una força descontrolada. Caminen sense saber on van i encegats, s'aturen sota la cascada del parc. Allà es fan un petó que la Lota no podrà oblidar mai (el primer de la seva vida) i aleshores li entra una vergonya inexplicable i ha de continuar la passejada amb el cap cot. Després en Julià, que sap el que es fa, li diu que poden anar a casa seva, que, com que és dissabte, els companys de pis (estudiants universitaris com ell) no hi són. Ella, que està plena de vergonya i no controla la situació del moment, acaba accedint-hi. L'habitació d'en Julià és plena de pòsters del barça i hi ha una Play Station connectada a un vell televisor. Amb el llum tancat fan l'amor d'una manera simuladament tendra. Per a ella és amor, per a ell és desig i potser vici. En obrir els llums es diuen adéu ràpid i es prometen tornar-se a veure. Es fan un petó estranyament fred i la Lota agafa el primer tren direcció Barcelona. Pel viatge li van venint les imatges i somriu, pensa que ha estat bonic, tot i que s'ho esperava diferent. Treu una llibreta que porta al fons de la bossa de mà i escriu els seus dos


noms ben junts i units per un cor. Després, sospira. En arribar a casa es connecta al xat perquè es mor de ganes de tornar a parlar amb ell, però en Ju_23 no hi és. El dilluns ho explica a la Cora i les dues s'abracen emocionades com si haguessin aconseguit assolir un gran repte. A la nit es torna a connectar al xat, però en Ju_23 tampoc hi és. L'endemà es connecta de nou i en Ju_23 tampoc és allà. Al cap de dues setmanes, la Lota desisteix. No sap res d'en Julià i creu que mai més en recuperarà la pista. No va equivocada, comença a entendre que l'amor és un joc de cossos.”

El premiat David Soler, llegint un fragment de la seva obra

L'Anna Vila Bretcha, el dia del lliurament dels Premis al Pati del Aquesta és la primera de les Patronat, va fer palesa la 10 narracions que componen “Deu seva sensibilitat en llefils d'aranya”, l'obra guanyadora del gir, amb veu calmosa, Premi Sant Jordi, en la seva categoun dels seus poemes als David Planas, durant l'espectacle el dia del lliurament dels assistents a l'esmorzar ria de narrativa. El seu autor, el jove Premis Sant Jordi David Soler Ortínez (Igualada, literari amb què es va 1987), descriu un entramat de celebrar aquesta 31a situacions on un personatge fa d'enllaç i protagonitza el edició del concurs literari de Sarrià de Ter. L'autora va explisegüent relat. D'aquesta manera, com una tela d'aranya car al públic que ha publicat ja altres poemes en diferents amb uns personatges que s'interrelacionen es van relatant antologies poètiques i que poc a poc es va fent un lloc en petites parcel·les de vida quotidiana, en un llenguatge àgil i el món literari. I no és perquè no es publiqui en català, que actual. David Soler és llicenciat en Filologia Anglesa per la s'edita molt i molt variat en la nostra llengua, sinó perquè Universitat Autònoma de Barcelona, ha guanyat diversos és un món on costa obrir-se pas i fer-se un nom entre tants premis literaris i publicat algunes de les seves obres. i tants autors, sent els costos d'edició considerablement Els Premis Sant Jordi de Sarrià de Ter, en la seva 31a alts per a tiratges relativament curts. edició, van guardonar amb el primer premi en l'apartat de Tot i així, fa il·lusió comprovar com escriptors novells poesia a Anna Vila Bretcha (Granollers, 1970) pel recull que han estat premiats en els Premis Sant Jordi de Sarrià poètic “Boscos”, del qual en reproduïm a continuació el de Ter en passades edicions segueixen mereixent guarpoema titulat “Sortia foradada”. dons i poc a poc veuen editades les seves obres. Com és el cas del jove publicista i escriptor Ramon Pardina, guanSortia foradada de la llarga nit galàctica, yador del premi de narrativa de Sarrià de Ter l'any 2007, i el cabell ple de sargantanes, que recentment ha vist publicat amb considerable èxit el els ulls de rata. seu recull de contes “L'home més feliç del món”. Surava, boja, a l'onatge intermitent Enguany, en la categoria de Haikús, ha estat selecciod'un temps que s'estremia nat el haiku d'Albert Garcia Elena, un antic conegut dels emmirallat en la humitat de la daga. nostres Premis Sant Jordi perquè ja l'any 2009 va ser Així arribava jo a la platja mereixedor del premi de narrativa per l'obra “Control de -creia que era la platja però era una tempesta. mot”. El nivell i qualitat d'Albert Garcia com a escriptor fa I ja el to cridava que es pugui moure còmodament en tots els estils literaris amb l'accent familiar de la por de sempre. i enguany ha demostrat que domina a la perfecció les Fugir, doncs, cap al bosc, res més davant, característiques tècniques i estilístiques de l'escriptura tornar a l'ombra de saba, japonesa del haiku. a la punta de la branca. Oberveu, en el haiku escrit per García Elena, l'embolAllà m'hi asseia. Algú m'observava callat que els mots ofereixen al concepte, arrodonint de -¿o era jo qui mirava manera ostensible i sonora allò que es vol descriure. abocant-me al marge titil·lant d'un iris de plata?, La nit ens dalla L'aigua es podreix precipici oblic, miratge metàl·lic, En taüts descansen Llenço un mirall abrupte abisme cap al pou d'una pupil·la. els vius, els morts Dins el pou de la ment Cendra de nines al fons, El foc m'encercla Hi suren llàgrimes sal plastificada, L'escorpí de la culpa S'apropen ombres una llàgrima immòbil. clava el fibló Urpes i alès m'esquincen No te'n riguis de qui cau Enfonso somnis De cop desperto perpètuament a l'ham de l'esperança dins l'ull de la fera.


CULTURA

EXPOSICIONS

“VESTITS DE NÚVIA Tradició i records”

D

el 9 al 31 de juliol va tenir lloc a la Sala La Caixa aquesta exposició organitzada per l'associació Dones del Coro amb la col·laboració de l'Ajuntament de Sarrià de Ter. La mostra reunia vestits de núvia dels anys 1950 al 1970 aproximadament, així com altres elements relacionats amb el vestuari femení que envolten el casament: guants, tocats, vels, ornaments. I també hi havia una bona selecció de peces de roba que configuraven l'aixovar d'una núvia, alguns d'ells amb més de 100 anys d'antiguitat. L'exposició s'arrodonia amb un munt de fotografies de casament aportades per moltes dones sarrianenques que van gaudir d'allò més rememorant un dels moments més importants de la seva vida. La sala La Caixa va adquirir durant els dies de l'exposició un aspecte “vintage” per dir-ho en un terme ben actual. I, de fet, en el tríptic que s'oferia als visitants es feia un repàs als diferents costums que tradicionalment han acompanyat al ritual del casament. Antigament, segons la cultura gòtica, els homes es casaven amb dones que pertanyien a la seva pròpia comunitat, però quan aquestes anaven escasses capturaven la seva futura esposa en un poblat veí. El nuvi, acompanyat per un amic, segrestava qualsevol noieta jove que hagués comès la imprudència d'abandonar la seguretat de la casa paterna. El nostre costum del padrí és un vestigi d'aquesta tàctica tan contundent i basada en l'acció de dos homes, ja que per a tan important tasca forçosament calia comptar amb un amic de confiança. D'aquesta pràctica del segrest, en la qual la núvia era arrabassada literalment sense que els seus peus toquessin el terra, va derivar el poste-

50_pDS

rior acte simbòlic de creuar el llindar de la nova casa amb la recent casada en braços. Fa uns 2000 anys, el padrí portava amb ell alguna cosa més que un anell. Com que persistia l'amenaça que la família de la núvia intentés rescatar-la per la força, el padrí romania davant la porta del nuvi durant la cerimònia del matrimoni, alerta i ben armat. Hi ha documents antics que proven que, davant la possibilitat de rescat per part de la família de la núvia, sota l'altar de les esglésies de molts pobles primitius hi havia tot un arsenal de porres, ganivets i llances. Un altre ritual seguit fins al dia d'avui és llençar arròs als recent casats, tot i que un dels primers cereals que es llençava era el blat, que durant molt temps va simbolitzar la fertilitat i la prosperitat. Es llençava sobre la núvia i s'esperava que les noies encara solteres en recollissin tots els grans per tal d'assegurar-se el seu proper matrimoni, com es fa avui en dia amb el ram de flors de la núvia.

A la dècada de 1660, durant el regnat de Carles II, un cuiner francès va tenir la idea de fer uns quants pans de pessic blancs en un sol pastís glassejat de diferents pisos. És de suposar que els diaris britànics van criticar aquest “excés” francès, però abans que acabés el segle els pastissers anglesos ja oferien les mateixes i magnífiques creacions. L'origen del vestit de núvia prové dels temps de Roma, en el qual les núvies es casaven amb la mateixa túnica blanca que usaven diàriament i amb un vel de color porpra adornat amb una corona de flors. A l'edat mitjana es posaven vestits vermells amb decoracions daurades. De fet la popularitat del blanc es remunta a 1840, any en què se celebrà el casament de la reina Victòria amb Albert de Saxe-Coburg. La reina va escollir un vestit de color blanc i les fotografies oficials de l'enllaç van ser extensament difoses. Moltes núvies van optar per un vestit similar en honor a aquesta tria reial. A la cultura musulmana el casament dura diversos dies i es llueixen diferents vestits. A l'Índia les núvies vesteixen saris adornats amb moltes joies. A Xina es casen de vermell i a Japó prefereixen un quimono blanc que atrau la bona sort. En general es pot dir que el color blanc s'associa a la puresa de cor i la innocència de la infantesa, tot i que no sempre ha estat així: originàriament el color que es relacionava amb la puresa era el blau. L'exposició va resultar agradable, divertida en contemplar els calçons de l'aixovar de les besàvies, bonica, estilísticament distribuïda i també un pèl nostàlgica, per què no dir-ho. Sobretot en observar els vestits, molts d'ells de la talla 38. Qui pogués tornar-s'hi a encabir! ■


EXPOSICIONS

FESTA MAJOR 2011

E

n el transcurs de la Festa Major de Sarrià de Ter, una de les activitats més esperades són les exposicions artístiques que s'organitzen al seu voltant. Enguany l'artista sarrianenca Assumpció Vila i Roca va exposar a la Sala La Caixa una mostra dels seus treballs. L'exposició portava per títol “Esmalts i olis” perquè l'artista va seleccionar peces realitzades en aquestes dues tècniques que domina a la perfecció. La pintura a l'oli és potser, juntament amb l'aquarel·la, una de les tècniques més conegudes pel públic en general. En canvi els esmalts són molt menys coneguts i utilitzats pels artistes, potser perquè són necessàries unes bones dosis de minuciositat i paciència a més del talent creatiu. L'esmaltat és una tècnica que té molts i variats vessants artístics. Els esmalts pintats, semblants a petits olis, utilitzen tradicionalment una placa metàl·lica com a base que es recobreix amb una capa d'esmalt blanc, que més tard es cou. El dibuix, realitzat amb esmalts de colors, s'aplica sobre aquesta base blanca. Es requereix una cocció separada per a cada pigment, donat que cada un d'ells fon a una temperatura diferent. Originàriament els colors s'aplicaven pintant-los, però en l'actualitat es polvoritzen, ruixen o tamisen. L'esmalt en pols barrejat amb oli s'utilitza per pintar, entre d'altres objectes, retrats en miniatura. Respecte a l'obra d'Assumpció Vila, el crític d'art Lluís Ponce ha escrit: “La seva tasca és plenament creativa, a la recerca d'un món propi, singular i d'extraordinària bellesa ambiental. Cada una de les seves creacions representa una cançó silenciosa que tracta tant en els macroespais com en els microespais, en una abundància de conceptes que d'aquesta manera fan madurar la seva obra dia a dia. Una obra en què posa sentiment i emoció congelada,

com una oració compartida. L'artista està involucrada en la recerca de la veritat absoluta, en conceptualitzar-la i teoritzarla, però en la realitat utilitza una actitud que defuig la simplicitat. Domina la dificultat, que l'empeny vers nous horitzons. Despulla la seva ànima davant de la tela; un impacte de la realitat que

Assumpció Vila Roca. Foto: Quim Llunell

Detall d'un dels esmalts. Foto: Ajuntament Sarrià Ter

Inauguració de l'exposició a la sala Carrilet. Foto: Quim Llunell

desvetlla la seva capacitat i la força estètica del pinzell. Els seus quadres, doncs, respiren serenitat, frescor i calma, mostrant l'exquisit tractament que sempre aporta el bon paisatgista.” Tant els esmalts d'Assumpció Vila com les seves pintures a l'oli revelen la

maduresa tècnica que ha adquirit, però sense oblidar la seva capacitat d'evolució creativa que la fa buscar constantment nous temes, noves fites per a plasmar la seva ànima d'artista. L'Exposició Col.lectiva d'Artistes Locals va acudir també a la seva cita

pDS_51


CULTURA [exposicions

Exposició d'artistes locals a la sala gran del Coro

amb la Festa Major de Sarrià. L'entorn triat aquest any va ser la sala gran del Coro que, tot i tenir unes grans dimensions, es va quedar petita davant de tants i tants artistes locals que cada cop participen d'aquesta activitat. Efectivament, cada vegada més sarrianencs i sarrianenques amb ànima d'artista volen contribuir i donar

52_pDS

a conèixer les seves obres que destaquen per la varietat tècnica i pel bon nivell artístic, tenint en compte que no s'hi dediquen professionalment i que treuen el temps com poden, d'entre totes les seves ocupacions, per a passar una bona estona dedicada a la creació i que, any rere any, fan passar també molt bones estones a tothom que s'acosta a con-

templar la seva exposició. Hi van participar: Mònica Aymerich, Dolors Xabé, Narcís Vidal, Rosa Mª Vila, Joan Sunyer, Paquita Panosa, Maria Melgarejo, Carmelita Perpinyà, Maria Hernández, Mercè Figueres, Dolors Planas, Carme Panella, Pepita Riera, Mercedes Casado, Àlex Martín, Mª Lluïsa Ramos, Tomas Lajer, Maria Hormigo i Fina Suñé. ■


CULTURA

EL LIPDUB DE LA BIBLIOTECA

E

l passat mes de juliol a la biblioteca Emília Xargay vam gravar un lipdub. Un lipdub, pels que desconegueu el terme, és “un vídeo musical realitzat per un grup de persones que sincronitzen els seus llavis, gestos i moviments al Concentració per preparar el lipddub ala plaça Catalunya, ritme d'una cançó popular”. a l'exterior de la Biblioteca Emília Xargay. La nostra idea, al realitzar aquest lipdub, era donar a quins espais era millor recórrer i quins conèixer la biblioteca de Sarrià de Ter no; a quin lloc la llum era més adequaa través d'una acció original i divertida, da i a quin no, ... seves van ser, en a més de ser la primera biblioteca en definitiva, les decisions tècniques de fer-ne un. tot aquest procés de gravació. Des de la biblioteca ens vam Ara sí que només ens faltava posar a treballar-hi per fer-ho possible. mobilitzar la gent. Les monitores de Així doncs, una vegada escollida la l'Esplai PL de Sarrià de Ter van acollir cançó -vam triar Viu-la, de Filippo Lan- amb entusiasme aquesta iniciativa i dini- ens vam posar a dissenyar la van comprometre's a participar amb coreografia amb la col·laboració i tots els nens, des dels minis fins als assessorament de l'Alba Sayols, direc- grans en aquesta activitat; el Club de tora del Campus de gimnàstica rítmica Patinatge de Sarrià de Ter també es de Sarrià de Ter. Una coreografia que van animar a posar-se els patins i recóhavia de permetre'ns recórrer la biblio- rrer alguns dels racons de la biblioteca teca al ritme de la música i al so de la al ritme de la música; els amics dels cançó. gegants de Sarrià també van col·laboUna vegada escollida la música i rar amb timbals i gralles a participar i dissenyat el recorregut, ens vam col·laborar en aquesta gravació. Fins i dedicar a fer les proves de llum, càme- tot un grup de dones, del col·lectiu ra, calcular els efectes i el temps. En Dones més que mai de gimnàstica Paris, membre de l'equip de la biblio- van animar-se a participar i a fer possiteca, va ser l'encarregat de portar el ble aquest lipdub. pes de la gravació i l'edició d'aquest Així amb tots els detalls embaslipdub. Va ser ell qui ens va indicar tats i amb totes les entitats animades

i disposades a col·laborar, només ens quedava escollir una data per la gravació. La data escollida va ser el dijous 21 de juliol a partir de les 10 h. Una data que havia de servir d'assaig general i de gravació alhora. Aquest dia ens vam reunir a la biblioteca més de 200 persones disposades a cantar, ballar i passar una estona divertida per promocionar la biblioteca Emília Xargay. I després de molta feina, de molts nervis, algunes proves fallides, us he de dir que tot va sortir perfecte i que el resultat va ser tot un èxit. Els que vam viure aquell dia des de dintre ens ho vam passar molt i molt bé. Va ser un goig veure tanta gent col·laborant i participant per aquest projecte de la biblioteca. Va ser una satisfacció veure tants de nens a la biblioteca cantant, ballant, tirant globus o patinant, el Viu-la, de Filippo Landini, Des de la biblioteca només ens queda donar-vos les gràcies a tots i totes per haver-ho fet possible i per haver participat amb tantes ganes, tanta passió i tanta il·lusió en aquest projecte nostre que ara ja és el vostre. ■ Us deixem aquí l'enllaç del nostre/vostre lipdub, perquè els que encara no l'hàgiu vist ho pugueu fer: http://www.youtube.com/watch?v=mzJ3h dcvItA

pDS_53


espai 2.0 Codis QR Què són i quines utilitats tenen? Roger Casero Gumbau, blocaire . www.rogercasero.cat

otser no heu sentit a parlar dels codis QR, però segurament els heu vist i us heu preguntat: què hi ha en aquest requadre? Què és i quina utilitat té? Els codis QR sovintegen darrerament com a suport publicitari, per exemple, en una tanca al carrer; també n'hi ha als cartells d'algunes pel·lícules o bé en algun altre producte de màrqueting, en un aparador d'una botiga, en un prestatge d'un supermercat o fins i tot com a cupons promocionals... O pot ser que n'hagis vist en itineraris turístics, al carrer, o bé al costat de les llegendes d'una obra d'art en un museu. Potser al dentista, no a la consulta, però sí en una revista. De fet al darrer número d'aquesta revista, del Parlem de Sarrià de Ter, en vam incloure un per a despertar-vos la curiositat... Fins i tot els codis QR apareixen en programes de televisió, amb informació addicional o enllaços a la pàgina web del programa, als perfils a les xarxes socials, etc.

P

QUÈ SÓN ELS CODIS QR? Fugint d'una definició tècnica, es podrien definir, avui i per fer-ho senzill,

54_pDS

com els codis de barres per als dispositius mòbils. I és que és gràcies a la tecnologia dels dispositius mòbils (telefonia i tablets) amb càmera que s'ha popularitzat l'ús dels codis QR. Un codi QR (Quick Response Barecode) és un codi de barres bidimensional que, a diferència dels codi de barres tradicional que coneixem, permet un major emmagatzematge de dades, potenciant i ampliant així la seva utilitat. ORÍGENS DELS CODIS QR Els codis QR no són cap novetat, no és un “producte” nou acabat d'arribar. De fet els codis QR tenen molts més anys d'existència que els telèfons i dispositius mòbils que n'han popularitzat, avui, el seu ús. El codis QR els va crear l'any 1994 l'empresa japonesa Denso Wave per una marca d'automòbils per a identificar recanvis, en substitució dels codis de barres tradicionals, millorant així la seva lectura (Quick Response: resposta ràpida) i minimitzant els errors. l llarg d'aquesta anys el seu ús ha estat molt vinculat a la identificació d’elements i productes i a la seva traçabilitat, però no ha estat fins a la irrupció dels dispositius mòbils

intel·ligents (smartphones i tablets) que el seu ús no s'ha popularitzat. I perquè? Igual que el codi de barres tradicional, el codi QR necessita un lector de codi per a la seva lectura, per a descodificar la informació que conté. Quants de vosaltres teniu un lector de codi de barres a casa? Un lector de codi de barres no és un producte domèstic, tampoc ho era, fins fa poc, un lector de codis QR. Però l'avenç de la tecnologia mòbil, amb la possibilitat que els dispositius mòbils disposin no només de càmeres, sinó també de programes i aplicacions, els ha convertit en lectors de codis QR. I aquesta darrers anys, amb la multiplicació de les aplicacions per als dispositius mòbils, també s'han multiplicat les aplicacions mòbils de lectura i creació de codis QR, fet que ha permès la seva popularitat. Amb els dispositius mòbils els codis QR estan tenint una segona joventut! COM DESCODIFIQUEM UN CODI QR? Per llegir un codi QR hem de tenir un dispositiu mòbil amb càmera de fotos. Però amb la captura fotogràfica del codi QR no en fem prou; necessitem


CULTURA [espai 2.0

un programa, una aplicació, que ens permeti llegir i descodificar el codi. És imprescindible, doncs, descarregarnos al nostre dispositiu mòbil (smartphones i tablets) una aplicació que llegeixi codis QR. Aplicacions de lectors de codis QR n'hi ha moltes i la majoria no permeten només la lectura dels codis, sinó que també ens permeten crear-los. Així doncs, si tenim un dispositiu mòbil amb càmera de fotos i una aplicació de lector de codis QR l'únic que hem de fer és obrir l'aplicació i , seguint les instruccions de l'aplicació, escanejar el codi enfocant-lo amb la càmera. Quan el lector detecti el codi l'aplicació et mostrarà el seu contingut. En aquest cas no cal fer cap foto, no necessites capturar el codi QR fent una foto, sinó que l'aplicació l'escaneja des de la càmera del dispositiu mòbil. Les aplicacions també permeten escanejar un codi QR d'una imatge desada, és a dir, d'una captura d'un codi QR que hàgim fet sense obrir l'aplicació del lector. També existeixen aplicacions per a navegadors d'Internet per a ordinadors de taula o portàtils que permeten llegir i, per tant, descodificar, codis QR. Fent una simple cerca a la pàgina d'aplicacions del vostre navegador en trobareu. QUÈ CONTENEN ELS CODI QR? Al principi de l'article comentàvem que els codis QR, a diferència dels codis de barra, permeten un major emmagatzematge de dades; aquesta major capacitat els permet codificar no només més informació, sinó també informació més complexa. Un codi QR pot contenir diferents tipus de continguts: • Text • Enllaços • Missatges de mòbil (sms) • Correu electrònic • Números de telèfon • Targetes de visita (dades de contacte)

QUINES UTILITATS TENEN ELS CODIS QR? Les utilitats que poden tenir els codis QR són quasi tantes com ens imaginem! Amb aquest tipus de continguts les possibilitats són múltiples! Us en poso uns exemples. Imaginem que a la placa informativa que hi ha al costat de l'escultura “El Toro” d'Emília Xargay, a la plaça que duu el seu nom, hi ha un codi QR. Imaginem ara què podria amagar el codi per als diferents continguts: Text: una versió abreujada de la biografia de l'Emília Xargay; o la fitxa tècnica de l'escultura. Enllaç: l'enllaç a l'entrada a la Wikipèdia d'Emília Xargay; o l'enllaç a la pàgina web de l'exposició d'Emília Xargay del Centre de Visitants del Gironès. Missatges de mòbil (sms): un missatge de mòbil i el telèfon on s'ha d'enviar, per participar en una promoció - sorteig del Consell Comarcal del Gironès d'un dinar al Centre de Visitants i visita gratuïta al Centre de Visitants, on es pot visitar part de l'obra d'Emília Xargay. Correu electrònic: un missatge de correu electrònic dirigit al Centre de Visitants sol·licitant més informació sobre l'obra d'Emília Xargay a les comarques Gironines Número de telèfon: el número de telèfon de l'Ajuntament de Sarrià de Ter Targetes de visita: les dades de contacte del Centre de Visitants del Gironès (adreça, telèfon, correu electrònic...) Bé, són només uns exemples, però en podria haver molts, moltíssims més. El sector del turisme, el de la restauració, l'àmbit educatiu, el cultural, el màrqueting... i fins i tot el de la moda: eperquè no estampar un codi QR a una samarreta? COM PODEM CREAR CODIS QR? Abans hem comentat que les aplicacions mòbils de lectura de codis QR també permetien la creació de codir QR. Els codis QR tan els podem crear des del dispositiu mòbil com des de l'ordina-

dor. En ambdós casos necessitarem descarregar-nos un programa o aplicació de generació de codis QR. També hi ha pàgines web que permeten generar codis sense necessitat de descarregarse o instal·lar cap programa. Fent una simple cerca en tindrem un munt a la nostra disposició. No tots els programes i serveis de generació de codis ofereixen el mateix; n'hi ha que no permeten generar targetes de visita, i n'hi ha que fins i tot permeten personalitzar el codi, canviant el color (normalment són en blanc i negre) i fins algunes aplicacions permeten afegir-hi una imatge. Per crear el codi QR primer cal triar el tipus de contingut que es vol codificar: text, número de telèfon, enllaç, sms, correu electrònic Després cal afegir-hi el contingut: l'enllaç, el text, el número de telèfon, el missatge sms o el telèfon on cal dirigir-lo... Si l'aplicació ho permet, cal personalitzar el codi: mida, color, imatges a incrustar... I amb un clic es genera el codi, que podem descarregar en format imatge i fer-ne l'ús que n'hem previst. Els codis QR són de gran utilitat; en format enllaç, per exemple, et dirigeixen directament a la pàgina web sense necessitat de teclejar, des del dispositiu mòbil, l'adreça web, o en format correu electrònic t'estalvia escriure el correu... Però el seu potencial és la quantitat, quasi il·limitades, que poden tenir. La seva proliferació ha anat de la mà del desenvolupament i popularització de dispositius mòbils amb connexió a Internet; aquesta és realment, la seva barrera d'entrada. És cert, però, que cada vegada aquests dispositius són més econòmics, així com les tarifes de connexió, pel què el seu ús, així com el coneixement i l'ús dels codis QR, no pararà de créixer. De moment, i tal i com vaig fer en l'anterior article sobre “trols informàtics”, en aquest espai 2.0 n'anirem publicant oferint més informació sobre els temes que tractem. ■

pDS_55


CULTURA

LLIBRES

“Naturalesa Humana” Assumpció Vila

Presentació del llibre de Núria Martí a la Biblioteca Emília Xargay. Foto: Roger Casero

A

la contraportada del llibre Naturalesa Humana de Núria Martí Constans, es diu que hi trobarem vint-i-quatre contes, “històries que ensenyen engrunes de vida i que fan de miralls de la societat en què vivim. Una societat que atesa la naturalesa humana, és plena de petits delictes i de delinqüents”. La lectura d'aquests contes, micro-relats de la Núria “cuentista”, ens fa somriure més d'una vegada i, sobretot, perquè són curts, breus i concentrats, resulten fàcils, de bon passar, fent-nos delectar cada estoneta que empaitem el llibre. Cada conte es diferent, amb un punt d'ironia o d'enigma, amb dosi d'erotisme o de fredor. Tant hi ha nens com avis, companys de feina, o saludats d'un bar, parelles que s'estimen i parelles que s'odien. “La necessitat vital de riure's del mort i de qui el vetlla” podria ser ben bé el fil conductor de tots els relats. Mentre pensava en aquest article, vaig llegir una entrevista a l'arqui-

56_pDS

tecte Frank Gehry. Deia que estava acostumat als entrebancs i a les protestes veïnals i que tot projecte ha de superar obstacles “Així és la vida”, deia aquest home de 82 anys. “Te els seus alts i les seves baixades, és la naturalesa humana”. Sense ànim de comparar-los, la Núria Martí i en Frank Gehry parlen d'allò que no poden controlar, del que està fóra del seu abast però que es troba intrínsec en les persones i en la seva naturalesa íntima: L'arquitecte, dels imponderables, posant l'exemple de les protestes per què es fa un edifici en un lloc determinat o d'un determinat estil, (no agrada a tothom el Guggengheim de Bilbao, però per contra és un museu d'èxit); la Núria, des de l'observació dels detalls, especialitat femenina altrament, ens explica contes basats en situacions absurdes,

tangencials, que no formem part del leitmotiv d'una persona ni de la seva trajectòria vital, però que simplement poden passar: aquell “amen” dit quan tot està en silenci i que vol dir moltes coses, aquella dona capaç de matar perquè li han trepitjat el terra acabat de fregar, els equívocs de les parelles, el forner que amaga un petit accident a l'obrador, el saurí que abraça al seu amant i li pren la mida per quan tingui gana....Cal llegir-lo, per veure que al nostre voltant passen coses i que si se li treu punta al llapis surt un conte d'allò més divertit. Núria Martí, maresmenca de Calella de la Costa, va escriure aquest llibre després de resultar guanyadora dels Premis Sant Jordi de Sarrià de Ter de l'any 2008, amb nou dels 24 contes que s'inclouen en aquest “Naturalesa Humana”. Ha estat guanyadora del premi Casero amb la novel·la “Hores Prohibides” i dos llibres de lectura fàcil per adults “Trampa de foc” i “Les mateixes estrelles”. Aquests dos llibres més senzills són material didàctic per alumnes amb problemes de comprensió lectora, ja que la Núria es professora del Consorci de Normalització Lingüística. El llibre Naturalesa Humana el vaig presentar a la Biblioteca Emília Xargay el 7 de juliol del 2011.■


CULTURA

LLIBRES

“L'autoestima” LUIS ROJAS MARCOS Eva Martínez Escobosa

L

uis Rojas Marcos va néixer a Sevilla l'any 1943. Des de ben jovenet ja tenia vocació de metge. L'any 1968 es va llicenciar en Medicina per la Universitat de Sevilla i va emigrar a Nova York on resideix actualment i es dedica a la medicina, la psiquiatria i la salut pública. És doctor en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Bilbao des de l'any 1975 i en Ciències Mèdiques per la Universitat de l'Estat de Nova York des de l'any 1977. Es va especialitzar en psiquiatria a l'Hospital de Bellevue i la Universitat de Nova York (19691972) En l'actualitat és professor de psiquiatria a la Universitat de Nova York. És també membre de l'Acadèmia de Medicina de la mateixa ciutat, de l'Associació Americana de Psiquiatria i de l'Acadèmia Americana de Medicina pal·liativa. És autor de nombrosos articles d'opinió i diversos llibres com “La ciudad y sus desafíos”, “La pareja rota”, “Las semillas de la violencia”, “Nuestra felicidad”, “Más allá del 11 de septiembre”, “La fuerza del optimismo” i “Convivir”. Va ser testimoni com a víctima i terapeuta de l'atac contra les Torres Bessones l'11-S. L'autoestima és el sentiment, plaent d'afecte o desagradable de rebuig que acompanya la valoració global de nosaltres mateixos. A l'hora de valorar-nos hem de tenir en compte diversos factors: l'habilitat de relacionar-nos amb els altres, l'aparença física, el caràcter, la capacitat intel·lectual, aptituds, els èxits que aconseguim, els béns materials que tenim o l'alegria que sentim en la vida quotidiana.

L'alta autoestima és un alt grau de satisfacció i de participació gratificant i útil de la societat. L'autoestima saludable consisteix en una valoració global positiva, raonable i optimista que fa la persona de si mateixa. Ajuda a vèncer els reptes ja que estimula la confiança en un mateix/a, la força de voluntat i l'esperança. Tenen més probabilitats d'aconseguir els seus objectius. L'alta autoestima narcisista o destructiva es basa a valorar només les capacitats i els talents que alimenten el sentiment de superioritat o de poder sobre els altres i les conductes plaents com a resultat de l'exercici o la posada en pràctica d'aquest domini o supremacia. La baixa autoestima o rebuig d'un mateix és motiu d'infelicitat i de conductes nocives, actituds intolerants, inseguretat i propensió a la violència. D'aquí surt el principi que “per descobrir l'amor en nosaltres mateixos, primer ens cal estimar-nos a nosaltres mateixos”. L'autoestima té les arrels en la infantesa i en l'adolescència. Ens hem d'acceptar tal com som, amb els nostres defectes i les nostres virtuts. El sentiment d'estar orgullosos de nosaltres mateixos és molt positiu i sol incloure el sentit de competència, d'utilitat i d'eficàcia. Les persones que es valoren també són valorades pels altres, estan vinculades al grup social amb qui con-

viuen i estan predisposades a millorar i superarse dia a dia. Tenen una visió optimista davant la vida i es proposen projectes constructius i es marquen fites i objectius assolibles. S'imaginen que ho aconsegueixen i vencen totes les dificultats que li sorgeixen durant el camí. Una font en què la gent obté una bona dosi de gratificació a la vida són les ocupacions: la feina, activitats creatives, intel·lectuals, físiques, d'entreteniment o tasques voluntàries. L'empatia ens ajuda a situar-nos i comprendre les circumstàncies de l'altra persona. Com a conclusió, la felicitat i l'autoestima van relacionades. Una autoestima favorable, basada en el sentit de control sobre la pròpia vida i la capacitat d'adaptar-se als canvis i superar les adversitats suposa una garantia de felicitat per a qualsevol persona, ja sigui en les relacions, els estudis, la feina o les aficions. ■

pDS_57


CULTURA

LLIBRES

BON VERB, MOLTA GRÀCIA I BON JOC a la Biblioteca Emília Xargay Text i Fotos Roger Casero Gumbau www.rogercasero.cat

Signant el llibre sota l'atenta mirada de Victòria Padrosa i Dolors Xabé Josep M.Sansalvador amb els enigmistes autors del llibre

D’

entre les múltiples qualitats de l'enigmista sarrianenc Josep Maria Sansalvador i Provensal hi ha el verb i la gràcia, que com molts altres enigmistes ell també té el do de ferlos anar junts com si d'un tàndem es tractés: Verb i Gràcia! I en Josep Maria va fer, de nou, humil gala de les seves virtuts en la presentació del llibre Verb i Gràcia. 1000 i + enigmes verbals (Llibreria Universitària), del qual ell n'és coautor, a la Biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter. Se'l veia content i es va mostrar molt agraït: "moltes verb i gràcies per la vostra assistència!" La presentació, amb una arquitectura molt acurada, va donar molt de joc! De fet va ser una de les presenta-

58_pDS

cions de llibre més juganeres (i per tant divertides) i participatives i interactives que he anat; i també va ser una presentació molt coral... En Josep Maria Sansalvador va presentar els altres autors tot jugant, jugant amb ells i també amb el públic! Eren ells, i elles, qui estratègicament camuflats, confonent-se entre el nombrós públic, responien amb delit els primers enigmes que en Josep Maria, com a mestre de cerimònies, anava llençant! I a cada enigma es desvetllava no només el mot amagat, sinó un dels autors o atures del llibre! I a cada un d'ells i elles els va anar preguntant, després, el "què-qui-com" del llibre I el joc va seguir, després sí, amb la participació del públic: els autors del llibre van plantejar-nos, a l'entusiasta públic, un total de 15 enigmes, amb la voluntat no només de jugar, sinó de

jugar per guanyar, els 4 millors, un exemplar del llibre Verb i Gràcia! Ben provistos de paper i llapis (llapis per al record, d'una extingida caixa gironina d'estalvis provincial, que no provinciana, o potser sí, absorbida, engolida, per una estrella... o qui sap si per un forat negre!), el públic anàvem rumiant tots i cada un dels enigmes que els enigmàtics autors ens van plantejar... "difamador de la maquinària agrícola", "el peix que no diu ni piu", "la que desfila donant exemple"... Els qui no vam rebre per obsequi el llibre, molt gustosament el vam comprar i fer signar per en Josep Maria Sansalvador, que jugant a casa va omplir la biblioteca i que amb les seves "amistats perilloses" ens va fer passar una agradable, divertida i juganera matinal de dissabte!■


CULTURA [coaching i èxit

COACHING I ÈXIT Donald Torres Coach personal i corporatiu. Formador i conferenciant

T

ots desitgem alguna cosa. Desitgem coses contínuament, i se'ns educa per a això. Ja de ben petits, en bufar les espelmes del pastís algú ens diu: Demana un desig! I tanquem els ulls i demanem allò que creiem que ens farà més feliços, o simplement allò que volem, sense més pretensions. Solem creure que quan aconseguim això, allò o el de més enllà serem feliços, en certa manera necessitem proves que el nostre esforç per canviar no serà infructuós. Llegiu aquestes paraules: SER, FER, TENIR. Aquestes tres paraules són fonamentals. Llavors desitgem parella, volem una feina, desitgem tenir salut, etc. Si tingués aquest treball s'acabarien els problemes de diners, si tingués parella seria feliç, si tingués aquest augment podria pagar factures, etc. Ningú sembla advertir el parany. Ningú sembla adonar-se que aquesta fórmula no funciona, que

aquesta seqüència no és correcta, i ens topem dia rere dia en la mateixa pedra. La majoria de persones pensem que, per exemple, quan aconsegueixi aquest treball somiat, podré fer el que calgui per llavors sí, per fi, ser feliç. Aquesta seqüència és enganyosa, en aquesta seqüència hi ha molts dels drames que avui en dia, per desconeixement, pateixen moltes persones. Què et semblaria si et digués que li donem la volta a aquesta seqüència? És a dir: SER, FER, i per últim TENIR. Quan siguem i pensem com a persones pròsperes, i faci el que fan les persones pròsperes, llavors sí, obtindré prosperitat en la meva vida. Tot, absolutament tot comença en l'actitud mental. L'actitud mental justament fa referència al SER, Quina actitud mental adoptes en la teva vida? FER té a veure amb el teu comportament, els actes en la teva vida. Quines accions portes a terme en la teva vida? El TENIR és simplement el resultat de l'anterior, és el que inevitablement

obtens quan la teva actitud i les teves accions estan enfocades cap al que desitges. Molts han volgut emprendre, i s'han quedat a mig camí perquè no han sabut trobar la mentalitat apropiada per emprendre. Gent amb desitjos d'emprenedor i mentalitat d'empleat. No ho van aconseguir. La nostra realitat no canviarà a menys que nosaltres mateixos canviem. Qui hem de SER per FER allò que farà que arribem a TENIR, el que desitgem? Aquesta és una pregunta important: En qui s'ha de convertir-se per aconseguir el que desitgem? Si avui no som les persones que aconseguiran els seus somnis, preguntem quines persones hem de SER perquè aquests somnis es converteixin en realitat, i posem fil a l'agulla. Fàcil? De cap manera. Convenient? Totalment. Això marcarà una diferència enorme en les nostres vides. ■ http://donaldtorres.wordpress.com/ Si vols entendre, actúa!

pDS_59


CULTURA

Rufus Wainwright Òpera, pop i “chanson” francesa Mireia Canyigueral Vila. http://lallibretapetita.wordpress.com/

U

na veu contundent, un piano i certa essència Barroca és el que té el músic que us vull presentar. Rufus Wainwright és un dels grans cantautors d'Estats Units i del panorama musical general. És fill de músics de folk i germà de la també cantant i pianista Martha Wainwright. La seva vida no és pas gaire diferent a la dels grans del món de la música. Va començar a tocar el piano amb sis anys i a tocar en públic als tretze. Com és força d'esperar, va tenir una adolescència molt difícil a causa de la seva relació amb les drogues. Això, la seva família i els seus amants va ser el que el va inspirar a escriure les seves primeres lletres. El que em crida més l'atenció d'aquest cantant són les seves influències. Sempre he tingut una gran predilecció per la música clàssica i per la chanson francesa i aquestes són precisament les que més influencien Rufus a l'hora de compondre les seves cançons. Evidentment que el seu estil no coincideix amb aquestes etiquetes, sinó

60_pDS

que tendeixen més a decantar-se cap al pop o al musical. En les seves creacions no hi falta mai el piano i l'acompanyament d'orquestra (en alguns discos), cosa que li dóna un toc elegant molt sorprenent. Com ja he dit al principi, la seva música s'ha relacionat molt sovint amb la música del barroc a causa de la quantitat d'ornamentacions i excés d'elements que utilitza a l'hora de compondre. També és un gran fan de la Òpera i de la música teatralitzada en general. És per aquesta raó que l'any 2008 inicia un nou projecte: l'òpera anomenada “Prima Donna”, un espectacle on s'hi relatava la vida d'una cantant d'òpera. Malauradament aquesta va ser la causa de la pitjor crítica que Rufus ha rebut durant tota la seva carrera musical. Ha participat en l'elaboració de moltes Bandes Sonores com ara Shrek, EL diario de Bridget Jones o Moulin Rouge. També molts artistes, dels grans, han sol·licitat la seva col·laboració com ara: Leonard Cohen amb l'Hallelujah, Marlango o John Lennon. La seva carrera musical va

començar amb “Poses” (2001), “Want One” (2003) i “Want To” (2004). Aquests tres discos tenen un caire més pop orquestral . En canvi, en el seu cinquè àlbum, “Release The Stars” ens impressiona amb un so més barroc i líric. Finalment, el sisè àlbum és considerat el més íntim i sincer que ha fet Rufus Wainwright, només hi participen el seu piano i la seva profunda veu recitant poemes escrits per ell. No només s'ha fet ressò de la seva carrera musical, sinó també de la seva extravagant vida, una vida plena d'excessos i incongruències que sovint es relacionen amb tot allò que el cantautor compon. La música i la poesia que fa sempre parteixen d'una situació difícil o dramàtica. És per això que la seva música té aquest sentiment i aquesta força. És un gran amant de Shakespeare i fan de Camaron de la Isla. El gran Tchaikovsky és el seu gran ídol homosexual i creu que Elton John és la seva fada padrina. Rufus Wainwright és un personatge curiós i aïllat en el seu món musical, però és capaç de transmetre'ns fàcilment el que ell vol. Per a mi, és un dels més grans. ■


QUADERN D APUNTS Josep M. Sansalvador. jsansalvador@sarriadeter.cat

La gallina, a La Vanguardia El dimecres 27 de juliol el suplement Cultura/s de La Vanguardia presentava un estudi extens sobre la memòria del franquisme. Una fotografia de

la nostra àliga imperial, la nostra àliga franquista o la nostra gallina del Pont de l'Aigua (digueu-ne com preferiu) presidia la portada i el reportatge interior. Era una foto presa amb teleobjectiu i el moment, la instantània, era curiós i oportú. Segurament al fotògraf li va passar per alt que a l'alçada del bec de la rapinyaire pètria hi havia un dragó, un característic animaló que ronda per parets i façanes en temps de calor. La gallina del Pont, tantes vegades blasmada en aquestes pàgines, es resisteix a arrencar el vol i desaparèixer. Igual que en el conte del dinosaure, l'àliga sempre és allí.

d'influència. Des de Sant Julià, des del Pont Major, des de Sarrià de Dalt, acudien a primeríssima hora al pavelló municipal per proveir-se dels subministraments per als diferents àpats, abans d'atacar les estressants agendes diàries. És probable que conservin un bon record de l'estada al poble, enmig d'una certa confusió sobre si eren a Girona o no ben bé. I d'un desengany gastronòmic: pensaven anar a parar en un país on sempre es menja paella i van trobar-se amb una gent ben exòtica que tot lo dia els oferia gaspatxo andalús.

Xarxar: Xarxa Emília Xargay Els Amics de la Unesco de Girona han posat fil a l'agulla en un altre noble propòsit artístic, que van venir a presentar a Sarrià el dia 13 de setembre.

La vil·la romana al detall Sempre és un plaer escoltar l'arqueòleg Lluís Palahí explicar les descobertes, els avanços i la feina feta a les excavacions de la vil·la romana del Pla de l'Horta. Se li nota la passió pel seu ofici i sap transmetre aquest entu-

Joves catòlics Pels volts de la marededéu d'agost (que a les set ja és fosc!) centenars, milers de joves d'arreu d'Europa van passar per Sarrià camí de la Jornada Mundial de la Joventut que se celebrava a Madrid. Bàsicament jovent italià i centreuropeu i eslau es va hostatjar en pavellons esportius, centres escolars i alguna casa particular d'aquesta àrea

i molt didàctica, sobre les troballes i monumentals tasques d'excavació que s'hi duen a terme. Es va certificar la riquesa de les restes i va quedar molt clar entre tothom present que contra allò que s'afirmava als àlbums d'Astèrix i Obèlix, els romans de bojos no en tenien ni un pèl.

siasme a l'auditori. Ja en vam tenir una bona mostra amb el pregó de la festa major del 2009. Per si a algú no li quedava clara la importància de les restes romanes (i d'èpoques posteriors) que tenim al terme municipal, a meitat de setembre es va programar, a la Biblioteca Emília Xargay, una sessió magistral, explicativa

Es tracta del projecte Xarxar: la Xarxa de poblacions amb obra d'Emília Xargay, un recorregut per deu municipis de les comarques de Girona amb creacions de l'artista, obres a l'espai públic i sovint de gran format, datades al tram més madur de la vida creativa de Xargay. Des de Sarrià i Sant Julià, passant per Torroella de Montgrí, Girona, Salt, Santa Coloma de Farners, Tossa, Olot, Llanars i Cadaqués, es tracta de potenciar el coneixement i la difusió del llegat artístic de l'escultora nascuda a Sarrià de Ter. Els instruments per aconseguir-ho: l'apadrinament d'escultures per part dels alumnes dels centres escolars i el suport de les institucions en la difusió i la coordinació, Els desitgem gran èxit en aquesta nova iniciativa. ■

pDS_61


ESPAI ESCOLAR [Confetti

A L'ESCOLA TAMBÉ HA ARRIBAT LA TARDOR Nuri Senen i Cristina García. Educadores de l'EBM Confetti, aules 2-3 anys.

Jana, Nil, Nora, Paula recollint les fulles trinxades amb el morter. L'educadora Cristina ofereix la safata.

Sortim a recollir fulles. Àlvaro, Aroa, Berta, Raúl, Pau i Olga.

Alvaro i Nora enganxant gomets a la paperina de paper per a les castanyes. Olga, Ivan, Marc, Adrià amb la panera de la tardor.

D

avant de l'escola bressol observem com les fulles dels arbres canvien de color. Ja ens ha arribat la tardor i aprofitem el canvi d'estació per portar les fulles a l'aula. Què fem?: • Els infants de les aules dels Elefants i les Girafes (2-3 anys) sortim amb uns cistells a recollir les fulles que han caigut. • Una vegada tenim les fulles a les aules, les oferim per manipular-les. Observem que els nens/es les trenquen, les posen en un pot, les remenen amb un pal... • Posem paper d'embalar al terra amb les fulles a sobre, ens descalcem i les trepitgem. Ens parem a escoltar el soroll que fan “cric-crac”.

62_pDS

• Oferim uns morters i xafem les fulles. “Ens agrada molt picar les fulles” • Oferim la panera de la tardor que hem creat gràcies a la col·laboració i aportació de les famílies dels infants. Descobrim i coneixem els fruits de la tardor: castanyes, carbasses, cireres de bosc, magranes, aglans... • Pintem amb ceres un mural de la tardor. • Enganxem amb cola els trossets de les fulles que hem trencat i els guardem a la caixa dels tresors. • Ballem i cantem la dansa de la castanyera i fem un paperina per les castanyes i la decorem enganxant-hi gomets . El divendres 11 de novembre de 2011 celebrem tots junts la festa de “La Castanyada” i els infants hi col·laboren portant un grapadet de castanyes per coure. Els membres de l'AMPA ens ajuden a coure les castanyes en un bidó. I dues mares es disfressen de castanyeres per repartir les castanyes als infants. Tots junts gaudim de la festa. ■


ESPAI ESCOLAR [AMPA Confetti

AMPA EBM CONFETTI

B

é doncs.....arribat aquest punt, només ens queda parlar de les activitats del tercer i últim trimestre del curs 2010-2011 que s'han celebrat a l'Escola Bressol Confetti. Entre aquestes activitats l'AMPA ha organitzat i/o col·laborat en les següents: LA DIADA DE SANT JORDI Els membres de l'AMPA juntament amb alguns pares i mares d'alumnes, van fer una representació teatral de la historia de Sant Jordi la qual sempre és admirada i ben rebuda per tots els nens, i sempre en gaudeixen molt i és per aquest motiu pel qual l'AMPA no ha volgut deixar de fer-la tampoc aquest any. El mateix dia també, l'AMPA va regalar llibres a tots els nens fent honor a la tradició i costum d'aquesta festa tan sonada a Catalunya. Tot seguit es va fer un berenar on tots vàrem poder gaudir del menjar que entre tots el pares i mares dels alumnes vàrem portar.

FESTA DE FI DE CURS Per l'últim dia de curs, es van proposar activitats des de l'AMPA com repartir globus que els hi sol agradar molt als nens, la creació de corones per la mainada, on el material l'ha proporcionat l'AMPA i la creació ha estat feta per les educadores de l'escola i també encarregar-se de l'animació de la festa. També, des de l'AMPA, s'han comprat gorres per regalar als nens l'últim dia de curs, per tal que es poguessin endur un record d'aquest curs a casa; a més d'un detall per la Ramona, la Pepi i la Mari, que se les va convidar a poder gaudir del nou restaurant del Centre de Visitants ubicat a Sarrià de Ter. Ens varen confessar que els hi va fer molta il·lusió.... això és el que esperàvem, no? VENTA DE DVD'S Aquest any també s'ha donat l'oportunitat de crear un vídeo on queden reflectides algunes de les activitats que es realitzen a l'escola al llarg del curs, on els protagonistes són els nens. L'escola col·labora fent la tria de quines seran les activitats que es gravaran al llarg del curs i l'AMPA ho transmet al creador del vídeo. l'AMPA s'ha encarregat de vendre els tiquets per la compra dels DVD's per la posterior recollida dels mateixos un cop estiguessin acabats. I fins aquí un any més.... fins al curs vinent a tots els nens que segueixen a l'escola, molts records pels que ja no hi seran i una càlida benvinguda als nous que ens trobarem al Setembre. Fins aviat..... ■

SORTIDA A LA GRANJA ESCOLA L'AMPA ha col·laborat en els costos (una tercera part) del transport i visita a la granja escola, la qual, un cop més, ha agradat molt als nens més grans de l'escola, que són els que l'han pogut gaudir. SORTIDA AL PLANETA MÀGIC L'AMPA ha pagat íntegrament els costos de la sortida realitzada al Planeta Màgic que es sol realitzar anualment a final de curs i tothom que hagi pogut mirar el DVD de l'escola, haurà pogut comprovar lo bé que s'ho van passar....

pDS_63


ESPAI ESCOLAR [CEIP Montserrat

CONCURS LITERARI INFANTIL SANT JORDI 2011 Engràcia Bramon i Ayats. Cap d'estudis

E

ncara que el Sant Jordi ens queda ja molt lluny, no podíem desaprofitar l'oportunitat de gaudir llegint els textos que els nens i les nenes de l'escola Montserrat van escriure amb tanta il·lusió per a participar en el Concurs Literari infantil que organitza cada any l'ajuntament. Enguany vam commemorar que el 2011 era l'Any Internacional dels boscos. Aquesta celebració ens va anar molt bé, perquè, a part d'ajudar a prendre consciència com a escola verda que els boscos L'entrega dels premis St. Jordi es va fer a la sala infantil de la són part integrant del desenvolupament sostenible del planeta, ens Biblioteca Emília Xargay. Foto Biblioteca. va donar peu a fer volar la imaginació dels nens i nenes en un “Bosc de contes”. La participació va ser molt important i en NOM DELS GUANYADORS/RES van sortir textos molt originals. Va ser molt difícil pel jurat prendre aquesta decisició. CATEGORIA PETITS (Cicle Inicial) MARTÍ NIETO PADROSA “Un bosc de contes” CRISTIAN EIROS MARTÍNEZ “El bosc de la màgia” PAULA BRUGUÉ LLAUSÀS “La princesa ploranera” ACCÈSSITS XÈNIA SERRANO CABALLERO DAVID PRADAS ALMENDROS NUMASETU BATCHILLY KONTEH

“Un bosc de contes” “El llop dormilega” “Una trampa al bosc”

CATEGORIA MITJANS (Cicle Mitjà) POL GALINDO TEIXIDOR “Els tres porquets i el drac” IAN NAVARRO PÉREZ “El bosc màgic” AINHOA MOLINA BUSTA “La caputxeta i les seves amigues van d’excursió“ ACCÈSSITS DAVID MILÁN MOLINA “El llibre màgic de Bob Esponja” YAIZA MACHUCA CARROZA “La Maia i la Cora s'ho passen molt bé” M. MERCÈ SANSALVADOR BOADAS “El Super heroi no sap volar” CATEGORIA GRANS (Cicle Superior) AARON GUMÀ TUDELA “El bosc encantat” NOEMÍ MORENO MOLINA “La tortuga Fitarina” DÍDAC FERREIRO LÓPEZ “La colla d'arbres”

L'alcalde Roger Torrent amb el guardonat Dídac Ferreiro.

64_pDS

FE D'ERRADES L'autora de l'article publicat a la revista nº 77 "Activitats audiovisuals a l'escola Montserrat" és Gemma Soler Serra, Corrdinadora d'audiovisuals i no Montserrat Xandrich.

ACCÈSSITS SIGAL PAL ARRATIA ALBA DEL FRESNO HERRERO CLAUDIA CASERO CANYIGUERAL

“El bosc el dia de Sant Jordi” “Faralàndia” “El planeta Purpurina”

A tots plegats, moltes felicitats i endavant. I ara us deixo disfrutant d'aquests relats que, com veureu, són propostes precises i senzilles que flueixen amb gràcia i delicadesa.


ESPAI ESCOLAR [CEIP Montserrat

UN BOSC DE CONTES

H

i havia una vegada un mag que vivia en un tronc d'un arbre molt gran i al seu voltant hi havia un bosc encantat. Al bosc hi havia molts contes de diferents països. Tenia una bola de vidre per controlar els contes del bosc. Un dia el mag Jan va anar a jugar a golf amb els seus amics, i com que hi havia un hotel al costat, van decidir quedar-se a dormir dos setmanes. La guineu i el porc van quedar sols però abans de marxar els va dir: -No toqueu la bola màgica perquè podrieu fer una desgràcia. Els ajudants es van posar a netejar. La guineu va seure al sofà i allà hi havia el comandament per encendre la bola i va arribar tots els contes: els nans en comptes de ser miners eren militars. I el porc va dir: -Hem d'arreglar aquest desastre Varen buscar el llibre màgic varen dir les paraules màgiques: -Sim sa la crim! I tot es va arreglar i justament va vindre en Jan. Vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s'ha fos.

va saltar al cim de l'escombra, la bruixa es va aixecar però va patinar i va caure. L'Isaac va agafar la vareta màgica del terra i li va dir a la vareta màgica que desfés l'encanteri. La vareta màgica va dir les paraules màgiques: Plis, plus, plas, ara et descongeleràs i el poble es va descongelar. La bruixa va fugir corrents i l'Isaac es va despertar. Només havia estat un somni.

EL LLOP DORMILEGA

E

ra una vegada un llop que li agradava fer la migdiada per al bosc, no li agradava que el despertessin. Un dia un mono que pasejava per el bosc el despertà i el llop sen

fadabrà. El llop començava a cridar al pobre mono, el mono va començar a plorar i son el mono no sabia on era. Era a un platja que al cantó del bosc i a la sorra va escriure que estava perdut. Un dia el llop va anar a aquella platja i ho va beure. Al llop va trobar. Es van fer amics i conte contat ja esta acabat.

EL BOSC DE LA MÀGIA UNA TRAMPA AL BOSC

E

n un bosc prop de Girona, enomenat bosc de les fades, hi vivia la fada Marta, la bruixa Maria i el mag Jose. La bruixa volia una bareta magica però no tenia diners. En Jose volia fer magia pero no en sabia i la fada bolia una casa. Tots estaven molt tristos perque ningú tenia el que volia. Ells van pensar molt de tems i finalment la fada va tenir una idea i va dir: juntarem tots els poders de tots tres i cadascu consegerem lo que volem. La bruixa Maria va aconseguir la vareta màgica, la fada una casa y el mag ha sabia fer magia es ban ficar molt contents tots tres. Vet aqui un gos i vet aqui un gat que aquest conte ja s'ha acabat.

et aquí que una vegada dos nens que es deien Clara i Joan van anar buscar bolets en un bosc a la tardor. El bosc era ple de fulles de color marró, taronja i groc. Van sentir uns plors, es van acostar i van veure un conillet amb la pota ferida atrapat en una trampa. Es va treure amb una peça de fusta i el van curar la pota. Tots estaven super contents, van recollir moltes castanyes i van menjarles. Els nens van buscar totes les trampes, les va treure i aixi van ser feliços i van menjar tots anissos.

LA PRINCESA PLORANERA

ELS TRES PORQUETS I EL DRAC

n un país molt llunyà hi havia una princesa molt trista perquè havia perdut al seu unicorn en el jardí del palau. L'endemà al matí la princesa va anar al bosc per trobar el seu unicorn es va fer fosc i la princesa es va perdre pel bosc es va seure sota un arbre i es va posar a plorar i per art de magia va apareixer una fada que li va preguntar que li pasava. Ella li va explicar la historia de l'unicorn. Es va retirar la capa daurada apareixer l'unicorn i la princesa el va abrassa ben fort i li van dir que mai més es tornés a perdre. I tot això és tan veritat com si hagues passat.

Temps darrera tres porquets li van dir a la seva mare: -Mare ja som prou grans per viure sols. El primer era el més poruc, el segon era un golafre i el gran era fort. Un dia van anar al bosc. Hi havia uns arbres molt alts i grans. Al fondo hi havia una cova i dins la cova hi havia un drac, però els porquets no ho sabien. El porquet gran va tallar els arbres per construir una casa per tots tres, però els arbres que havia tallat el porquet eren propietat del drac. El drac es va enfadar molt. Com a càstig els va demanar que els perdonaria si anaven al castell de la madrastra de la Blancaneus i rescataven a la seva xicota. El castell tenia moltes habitacions, dues torres, estava envoltat d'aigua, era molt gran i hi vivia un drac. Els porquets van anar al castell. Els tres porquets es van oferir a treballar per la madrastra a canvi d'un lloc per viure i menjar. El germà forçut es va oferir per tallar llenya i els altres dos germans per ajudar a la cuina. Un cop dins la cuina van descobrir que la bruixa només tenia segrestada la dragona sinó que a la cuina també hi havia segrestada la Blancaneus i els set nans. Tots junta van idear un pla per treure's la bruixa de sobre. El porquet poruc que en sabia un munt d'herbes, va preparar una poció mortal. El porquet golafre li va anunciar que li prepararien un pastís boníssim i explosiu. Tal dit tal fet, era tan bo que la bruixa se'l va menjar tot. Quan la poció va fer efecte, la bruixa va explotar paaaaaaaaaaam!!!

E

UN BOSC DE CONTES

H

i havia una vegada un nen que es deia Isaac. Un dia se'n va anar a dormir i quan es va adormir es va trobar en un bosc. Va veure una ombra i es va acostar, no hi havia res però els matolls es movien i va sortir un follet. El follet li va demanar que l'ajudés, li va dir que una bruixa havia fet un encanteri a tot el poble i que les cases estaven congelades. També havia paralitzat el temps. Va dir, jo vaig escapar a temps però els meus amics i la família no van poder i ara estic tot sol. L'Isaac va dir que l'ajudaria i van anar cap el poble. Tot estava congelat i van veure la bruixa corrents i rient amb l'escombra. L'Isaac va córrer cap a la bruixa i li va dir que desfés l'encanteri. Mai, va dir la bruixa. Doncs t'hauràs d'enfrontar amb mi, va dir l'Isaac i

V T

pDS_65


ESPAI ESCOLAR [CEIP Montserrat

Van acompanyar la dragona amb el seu xicot. El drac es va posar tan content que els va deixar agafar tots els troncs dels arbres. Amb aquests troncs varen fer obres al castell. Ara al castell hi viu el drac, la dragona, la Blancaneus, els set nans i els porquets. La part baixa del castell és un hostal, que dóna menjar i habitació a tots els viatgers. Vet aquí un nap, vet aquí una col i aquest conte se l'ha menjat un cargol. Wario

EL BOSC MÀGIC

H

i havia una vegada un nen d'ulls blaus, cabells negres i molt alt que es deia Pau. En Pau es va perdre per un bosc gran, llarg i molt esgarrifós. Caminant pel bosc va veure un cartell que hi deia: BOSC MÀGIC. Ell va seguir les indicacions del cartell i va veure un unicorn blau. Llavors va trepitjar un comandament i va dir. -Què fa aquest comandament aquí? En Pau va pitjar un botó i plaf! Va entrar en un conte que es deia la Caputxeta Vermella. Però un bruixot dolent va canviar la història i va fer que el llop es convertís en un pistoler. El pistoler va agafar la Caputxeta Vermella i se la va emportar a Londres. En Pau va agafar un avió i va anar a Londres però el pistoler va disparar als motors de l'avió i es va estavellar. Però un nen li va salvar la vida. Aquell nen es deia Hansel. Era un nen amb uns ulls molt negres i molt alt. En Pau va anar al castell on hi havia el pistoler i va superar les trampes. Quan va arribar el pistoler va disparar però una bala va rebotar en un mirall i se li va clavar al seu cul. Després va aparèixer el mag que va canviar el conte i va lluitar contra en Pau. Al final, en Pau va trencar la vareta màgica i va retornar al mag a l'època dels dinosaures. En Pau va sortir del conte i va tornar a casa. Vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte ja s'ha acabat. CR7

-Què feu aquí nenes? I les nenes van respondre: -És que tenim unes tendes de campanya a l'altre costat del riu i no podem travessar-lo perquè la força de l'aigua és molt forta!!! El caçador va respondre: -Però si la força de l'aigua no és pas forta!!! Les nenes no se'n havien adonat de que la força de l'aigua ja no era tan forta. Les nenes van poder travessar el riu i van poder recollir-ho tot. Quan totes van arribar a les seves cases ho van explicar tot a les seves famílies. Les famílies es van posar molt nervioses i a la vegada contentes perquè les nenes van poder arribar a casa bé i contentes. AONIA

EL LLIBRE MÀGIC DE BOB ESPONJA

H

i havia una vegada en Bob Esponja que estava a la biblioteca mirant un llibre i de sobte va sortir una llum blanca del llibre. La llum el va xuclar i la primera història que es va trobar va ser la de Pinotxo, on va veure en Gepet construint Pinotxo, i el va ajudar. De sobte va venir la fada i li va donar uns quants copets amb la vareta màgica. En Pinotxo va començar a moure's i a parlar. El nen va marxar saludant en Pnitxo i en Gepet cap el conte de l'Spiderman, on va veure com Spiderman li tirava teranyines al drac i de terra sortia un roser. Com que tes teranyines li feien fàstic, va saltar i va caure dins un vaixell on va veure en Superman lluitant contra en Lex Luthor mentre la Lois Lane el mirava. Va mirar a terra i va veure en Patricio cantant i ballant. Va tornar a saltar i va arribar a un conte que no coneixia i que es titulava L'espasa màgica d'en Batman. Va caminar per un bosc i li va caure una espasa al davant, la va agafar i van començar a sortir monstres a tort i a dret. Amb l'espasa els mantenia lluny i va veure que els monstres es transformaven en lletres. Els monstres grans en majúscules i els petits en minúscules. Al final va veure que formaven la paraula Bat-sortida.çva trobar un llapis màgic a terra i va dibuixar una porta, la va obrir i va aparèixer una llum blanca que el va xuclar. En Bob Esponja tornava a ser a la biblioteca i el llibre havia desaparegut. Ho hauria somiat tot? El nen més fort del món

LA CAPUTXETA I LES SEVES AMIGUES D'EXCURSIÓ

Q

uan els ocells tenien dents havia una nena que es deia Caputxeta Vermella. Era una nena amb moltes amigues, era molt amable i bona. Li agradava molt anar d'excursió. Doncs un dia els va dir a totes les seves amigues (com que en tenia tantes) que si volien anar amb ella a la muntanya d'excursió tot un dia sencer i les seves amigues li van dir que sí. Va arribar el dia d'anar a la sortida i va anar a buscar a totes les seves amigues. Van anar a un bosc amb molts arbres verds i alts i un riu molt net. Van trobar una esplanada i allà van acampar. Van fer un foc, van muntar totes les tendes de campanya i quan van acabar van explorar tot el bosc. Van travessar tot el riu amb molt de compte, saltant de pedra en pedra, van jugar una mica... Ja s'estava fent de nit i volien tornar cap a les tendes. Les pedres per saltar a sobre se'n havien anat amb l'aigua, doncs no podien passar, no podien travessar-lo sense res perquè la força de l'aigua era molt forta. Totes van tenir molta por. Es van quedar a dormir allà sense res i quan es van aixecar passava per allà un caçador. El caçador va preguntar:

66_pDS

LA MAYA I LA CORA S'HO PASSEN MOLT BÉ!

V

et aquí una vegada una abella que es deia Maya. La Maya era molt simpàtica i amable. Tenia tot el cos ple de ratlles grogues i negres i a ella li agradava molt. A la Maya li agradaven molt les flors. Cada vegada que en veia una es parava a agafar pol·len per fer mel, o repartir-lo per tots els camps perquè creixessin flors noves i de diferents colors. El seu menjar preferit eren els fruits dels arbres i la mel que feia. La Maya com cada matí anava a passejar pel camp i... -Hola, em dic Maya. I va respondre, -Hola, jo em dic Cora però em diuen Caputxeta rosa. -Per què et diuen Caputxeta rosa?, va dir la Maya. La Cora li va respondre: -Perquè sempre porto una caputxeta de color de rosa. -Aaaah, va dir la Maya. La Cora li va dir: -Mira Maya quin dia tan solejat, podríem anar a passejar per aquella muntanya d'allà, està plena de flors de tots colors i plena d'herba verda, i no hi ha ni un sol núvol.


ESPAI ESCOLAR [CEIP Montserrat

Van anar caminant a la muntanya i van començar a jugar entre les flors. La Cora va sentir les campanes de l'església del seu poble i li va dir a la Maya: -Maya, he d'anar a casa del meu pare. M'ha dit que torni a les vuit i ja són les vuit i vint, i arribo tard. -Adéu Cora, cuidado que et cau la caputxa! -Gràcies Maya, adéu!. Ens veiem demà Maya . -Val Cora, adéu. La Cora se'n va anar a casa. La Maya aquella nit va somiar que volava per sobre del Mar Mort. La Maya es va despertar i va pensar que ella en realitat no coneixia cap mar, però les seves amigues deien que havien volat a totes les platges del món. La Maya no s'ho creia però hi volia anar. Li va escriure una carta per la Cora que deia: Hola Cora. He decidit anar a visitar el Mar Mort perquè les meves amigues diuen que és el millor mar del món. I aquesta mateixa nit he decidit que he de visitar-la perquè mai he vist una platja. Atentament. La Maya va guardar la carta en un sobre. El va agafar i va agafar un petit paraigües. Va sortir per la finestra i va volar al poble de la Cora. Va buscar casa seva i com que tenia la finestra oberta la va poder veure. Va deixar la carta al costat d'unes flors de color lila que tenien taques blanques. Al costat de la planta hi havia una regadora de color blau cel amb una flor de color rosa dibuixada. La Maya va començar a volar cap el mar. Va volar dies i dies. Mentre ella volava, la Cora llegia la carta. La Cora es va posar molt trista mentre llegia la carta i la Maya pensava que aquell mar no era gaire bonic. Rea ple de llaunes, papers, roba, etc. -No m'agrada aquest mar. Ara entenc per què es diu Mar Mort. Això és perquè està molt brut. La Cora plorava perquè la la Maya havia marxat. La Maya va decidir tornar a casa perquè trobava a faltar la seva amiga Cora. La Cora va veure la Maya tocant la finestra. Va obrir-la i la va abraçar ben fort i tot d'una va tornar a ser normal. La Maya li va explicar perquè s'havia decidit anar a visitar el mar i la Cora la va portar a una platja ben neta i s'ho van passar molt bé. Vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s'ha fos. Ceuta

EL SUPERHEROI NO SAP VOLAR

H

i havia una vegada un superheroi que es deia Patufet. En Patufet era un noi alt, prim i molt pallasso.En Patufet tenia un rellotge que sempre que algú necessitava ajuda feia pampallugues. Un dia en Petufet estava dormint i el rellotge va a començar a fer pampallugues. El superheroi es va despertar i va cridar:-He de salvar la gent! Va sortir de la seva habitació i va saltar per la finestra peró no se'n recordava que no sabia volar i va caure a la vorera. Després va agafar el cotxe i va anar fins on era l'accident. Era el carrer Papet numero 24. L'accident li havia passat a l'elcalde Hansel que era un senyor alt, grassonet i molt llest. Se li havia encès tota la casa de foc. El superheroi quan ho va veure va dir al seu rellotge: -No havies de fer pampallugues, això es cosa dels bombers! L'alcalde va dir: -Doncs ara vaig a trucar els bombers.

La sala infantil de la Biblioteca Emília Xargay per l'entrega dels premis. Foto: Biblioteca.

-No, no ! No vaigis a dins a casa que et cremaràs ! -Ai ! Es veritat !, trucaré pel talèfon móbil ! Bombers, podeu venir al carrer Papet numero 24? -O i tant ! Ara venim ! Al cap d'una estona van venir els bombers i van a pegar el foc. El superheroi va marxar cap a casa seva a dormir i el seu rellotge no es va equivocar mai més. Vet aquí un gat, vet aquí un gos quest conte ja s'ha fos. Mª Mercè Sansalvador i Boada

EL BOSC ENCANTAT

H

i havia una Vegada uns nens que varen anar a un poblet que era molt estrany i tota la gent es deia “pepito”. Era un poble molt i molt pobre, amb molta guerra fa més de quatre anys i aquells tres nens estaven morts de por. Després d'un any encara hi ha guerres i aquells nens van decidir anar al bosc a buscar espàrrecs perquè tenien ganes de menjar alguna cosa bona. Aleshores van anar al bosc encantat i van trobar molts i molts espàrrecs i ells estaven molt contents i van sentir un soroll i van pensar que eren els animals i que no havien de preocupar-se de res. Ells quan caminaven sentien sorolls per al seu voltant i és quan es van començar a preocupar i el nen que semblava que menys preocupat estava, doncs era el que més por tenia de tots. De cop i volta, el terra va començar a esquerdar-se i van veure que un arbre es movia i van sentir una veu que deia: -Per què heu agafat aquests espàrrecs? Aquests espàrrecs són sagrats! En aquell moment els nens i nenes van començar a córrer i a amagarse a una cabanya que vivien uns altres nens i es varen espantar molt. -Què feu aquí?- van dir els nens de la cabanya. -Ens estem escapant dels arbres, hem agafat uns espàrrecs i ara ens persegueixen! Ens han dit que són sagrats! Quan estaven tots a dins la cabanya, els nens van decidir passar la tarda explicant històries mentre estaven amagats. La història que els hi va començar a explicar tractava que quan van entrar al poble tots els nens es deien igual. Volíem anar a buscar espàrrecs al bosc i quan varem entrar varem començar a sentir veus i eren els animals del bosc. -I què més va passar? -Ara us continuo explicant... En aquell moment que sentíem veus ens varem espantar molt, ens varem posar a investigar i descobrir que els sorolls venien dels arbres

pDS_67


ESPAI ESCOLAR [CEIP Montserrat

del bosc. Va ser en aquell moment quan els arbres ens van explicar que els espàrrecs eren sagrats i que no es podien tocar. Quan van acabar de dir això, varem començar a córrer mentre el terra s'esquerdava i havíem de saltar per no caure pel forat. Al final varem aconseguir salvar-nos i despistar-los. Varem construir aquesta cabanya per poder-nos amagar fins que heu arribat vosaltres. -Com ho farem per marxar? -Nosaltres portem un any amagats i no sabem com ho farem per tornar a casa! Aquí hem construït i trobat molts invents, com per exemple algun túnel secret per portar el menjar, una xemeneia i també varem trobar un mussol que era una palanca i servia per obrir una porta. Aquesta porta potser era per sortir i escapar-nos del bosc. -És la única solució per escapar-nos, anem a mirar-ho! Quan van obrir la palanca es va veure un túnel que portava fins a un pont de fusta molt antic per travessar un riu. El riu estava ple d'aigua i pedres i era molt perillós perquè estàvem a cent metres d'altura. -Va! Endavant tothom a travessar! Van començar a travessar el pont i en aquell moment es van trencar les fustes i les cordes que aguantaven i va caure cap a baix. Molts nens van quedar agafats de les cordes i penjant a punt de caure el riu. Van anar pujant per les cordes i aconseguir arribar a l'altre costat. -Com ho farem per travessar ara? Falta un nen! -Em penso que ha quedat enganxat i no pot pujar! -Haurem de prepara una corda entre tots per poder-lo pujar. Comencem a treballar! Els nens es van posar a preparar un invent per poder rescatar el seu company i van tirar una corda perquè pogués pujar. Una estona després van aconseguir que s'enfilés i salvar-lo. Entre tots van decidir que amb el pont trencat, tancarien la única entrada al bosc que hi havia perquè no tornés a passar mai més això. Es van acostar a l'entrada i van portar fustes per tancar amb claus i que ningú més pogués entrar-hi mai més i que no passés cap més problema. Leo Messi

LA TORTUGA FITARINA s sabeu la història de la tortuga Fitarina? En primer lloc us diré qui és la tortuga Fitarina. Aquesta tortuga va salvar un bosc sencer d'un drac enorme i molt dolent! La història comença un dia d'estiu no fa gaire temps. La tortuga Fitarina anava molt contenta caminant pel bosc, fins que va sentir un arbre plorar. -Com et diusi per què plores?- va preguntar la Fitarina. -Em dic Tom i ploro perquè un drac enorme m'ha esgarrapat amb les seves llargues ungles i m'ha cremat les fulles amb el seu alè de foc! -va respondre trist i enfadat. Al llarg dels dies es va anar trobant més arbres i plantes protestant del comportament del drac. La tortuga ja estava tipa de tantes queixes, tot el bosc estava enutjat, i va anar a parlar seriosament amb el drac la tortuga li va preguntar a la cotorra on vivia el drac i seguint les seves indicacions el va anar a trobar. Va anar seguint el camí del bosc. Mentre anava caminant, el

-U

68_pDS

paisatge es tornava més esgarrifós. Les branques s'anaven recargolant formant ombres estranyes pel camí, per culpa de la llum espantosa. Va arribar al peu de la muntanya, on estava la cova humida i pudent del drac, i... -Hola drac, com estàs?- va preguntar la tortuga. -Jo molt bé, i tu?- va respondre el drac. -Jo no estic gaire bé, la veritat, i el bosc en el que vius tampoc. Què és això d'anar esgarrapant i cremant els arbres i les plantes! -Jo no he fet això!- va dir el drac. Aleshores la tortuga el va vigilar durant uns dies i... en efecte va veure com el drac continuava cremant el bosc. Va estar pensant què `podia fer per parar allò, però ella no tenia la suficient força per derrotar el drac. La tortuga Fiatrina, tan enginyosa que era, va fer un forat tapat amb branques i fulles seques a prop de la cova del drac. Una setmana després la tortuga el va tornar a visitar. -Ets un mentider! Ja veuràs, sortim per darrera de la teva cova i veuràs el bosc ben trist pel que has fet- va dir la tortuga. El drac va sortir el primer per la part de darrera, ja que era més ràpid que la tortuga i, per suposat, va caure al forat que havia fet Fitarina. Quan el drac ja era al forat., la tortuga el va tancar i fins que no es va penedir de tot el que havia fet i prometre que no ho faria més, no el va deixar sortir. Al final el bosc va viure feliç i en harmonia.

LA COLLA D'ARBRES

H

i havia una vegada una colla d'arbres que vivien en el mateix bosc. La colla la formaven l'alzina, el roure, el pi i l'avet. Tots eren molt amics però no sabien respectar-se. Cadascú presumia dient que ell era l'arbre més bonic del bosc i per això tots quatre sempre discutien. L'avet i el pi, tots dos eren de la mateixa família, deien que els arbres amb fulles punxegudes eren els més bonics. El roure els portava la contrària i deia que les fulles punxegudes eren perilloses perquè podien fer mal. En canvi com que les seves eren ovalades, eren les més boniques. L'alzina els deia que es deixessin de tonteries i que les més boniques eren les seves perquè tenien forma de llança i agradaven a tothom. Quan havien acabat de discutir sobre les fulles començaven a discutir sobre l'alçada i tampoc es posaven d'acord. Els altres arbres del bosc estaven farts de sentir-los discutir i varen decidir preparar unes eleccions per votar quin era l'arbre més bonic del bosc. El dia de les eleccions la participació va ser molt alta perquè tots els arbres varen anar a votar. Com que les eleccions varen ser un èxit s'han anat repetint cada any. I un any o altre cada arbre ha aconseguit ser el més bonic. Ara l'alzina, el roure, el pi i l'avet són molt i molt amics, no discuteixen mai i es respecten perquè saben que cap és millor que l'altre però que tots són imprescindibles per poder donar allotjament i aliment als animals del bosc. I tot això que jo he escrit ningú no ho ha vist. Blanc


ESPAI ESCOLAR [CEIP Montserrat

EL BOSC EL DIA DE SANT JORDI

E

l bosc, el dia de Sant Jordi, és molt diferent les roses són transparents, i si vas al bosc sortiràs corrents! El bosc està molt canviat i els ocells enrabiats busquen menjar pels voltants. El bosc per Sant Jordi és molt diferent sempre està canviant d'enfadat a content sempre fan un intent per estar sempre content. El bosc de Sant Jordi està diferent com sempre molt indiferent, el bosc de Sant Jordi sempre corrent i transcorrent. Rosa

FARALÀNDIA

F

a molt de temps que a Austràlia hi vivien dos germans: en Narcís i la Maria. Al Narcís li agradava molt llegir però a la Maria no. Un dia tots dos varen anar a experimentar pel bosc. Quan estaven passejant van veure un forat molt gros enmig d'una paret rocosa. S'hi van apropar i va resultar ser una cova. Molt intrigats varen voler esbrinar què hi havia a dins. Però quina va ser la seva sorpresa quan a dins, a sobre d'una taula, hi havia una ploma i un paper. En Narcís va preguntar a la Maria: -Maria, tu t'hauries imaginat mai una cova gegant amb una taula, una ploma i un paper? -No Narcís! Ho veig i no m'ho acabo de creure. Durant uns deu minuts, el temps que ells van dedicar a mirar si hi havia alguna altra cosa curiosa, no va passar res que cridés la seva atenció però quan es dirigien cap a la sortida, van notar com una pedra grossa que tenien sota els peus, es movia, es començava a enfonsar i ells eren arrossegats forat avall. Van caure dins una estança immensa i el primer que varen poder veure, perquè ho tenien exactament davant dels ulls, era un gran cartell que deia: “Avui dia 16 de juliol s'inaugurarà Faralàndia” Faralàndia era un gran bosc ple de contes, jocs de literatura, jocs de memòria, jocs de sobretaula, jocs esportius, passatemps, endevinalles, mots encreuats,... Quan en Narcís va veure tots aquells contes, llibres, còmics,... en va agafar un que explicava quines aventures es podien viure a Faralàndia. La primera aventura que va llegir li va agradar tant i tant que va anar a trobar un dels vigilants per demanar-li que l'acompanyés a l'aventura del “Gran Joc”. El Gran Joc consistia en llançar un dau sobre una taula i segons el número que sortís s'havia de fer una activitat o altra: explicar un conte, escriure un poema, cantar una cançó... Molt emocionat, en Narcís va llençar el dau, i li va sortir el número cinc. Aquest número portava incorporat que s'havia d'escriure un poema i després explicar-lo. A la Maria, que com ja he dit al principi no li agradava llegir, es va

decantar per triar un joc esportiu. El joc que va triar es titulava “El llapis amagat”. Després d'estar una estona buscant el llapis seguint una sèrie de pistes se'n va cansar i va anar a la mateixa aventura on hi havia en Narcís. Dins l'ascensor que portava al Gran Joc, va llegir un bonic conte anomenat “El peix irisat” i tan punt va acabar de llegir-lo, la Maria va entendre que llegir ens fa més grans i més llestos, més raonables i més intel·ligents perquè s'aprenen coses de qualsevol indret del món, s'adquireixen valors, es desenvolupa la imaginació i la fantasia i a més a més passes una bona estona. Quan la Maria va llençar el dau li va sortir el número tres i l'activitat que havia de fer era explicar un conte que conegués bé. La Maria estava molt contenta amb l'activitat que li havia tocat i va explicar el conte el Peix irisat a un grupet de nens i nenes que s'estaven esperant. El nens s'ho varen passar molt bé escoltant el conte que els va explicar la Maria. Aquell dia la Maria semblava una noia nova de tan contenta com estava d'haver pogut llegir i explicar un conte a una colla de nens i nenes. Va mirar el rellotge i va dir: ui! S'ha fet molt tardi amb en Narcís hem de tornar cap a casa. Va anar a buscar en Narcís i tots dos varen sortir de Faralàndia. Però quan varen arribar a la cova la Maria va veure que a sobre la taula hi havia un paquet de folis i la ploma. Va preguntar al seu germà si ho podien agafar i s'ho va emportar cap a casa seva. Ara la Maria és una escriptora de contes excepcional. Amb la ploma màgica que va trobar dins la cova i amb els folis que té i que mai s'acaben, escriu tantes històries fantàstiques que qui les vulgui llegir només li cal anar a qualsevol biblioteca. I tot això és tan veritat com que mai no ha passat. Sol

EL PLANETA PURPURINA

E

m dic Estrella i m'encanta la purpurina, sobretot la màgica com la que em van donar al planeta Purpurina, tot va començar així. A l'hora del pati estava jugant amb les meves amigues i de sobte vaig sentir una veu que deia el meu nom, jo mirava per totes bandes, però no veia a ningú que em cridava. En aquell moment la Maria, una amiga meva em va passar la pilota i, per mala sort, em va fer un cop al cap. Després de tot això ja era al Planeta Purpurina. Aquell planeta era molt estrany, estava ple de purpurina i era més petit que la Terra. Em vaig adonar que una nena em cridava i ràpidament, a la velocitat de la llum, va venir cap a mi i em va agafar de la mà, després em va arrossegar fins a casa seva (jo encara estava al·lucinant). Mentre m'arrossegava vaig veure que la gent anava molt ràpid, a la velocitat de la llum i que tot era molt brillant! A casa seva em va dir el seu nom: Sofia. Em va demanar si la podia ajudar a portar felicitat i la Pau a la Terra perquè hi havia moltes guerres i misèries. Per aconseguir-ho, ella volia enviar purpurina; era una purpurina màgica, que encomanava felicitat, amistat, alegria, perdó i amor. Però hi havia un problema: l'Obscur, un purpurinià malvat, havia robat tota la purpurina i no en quedava gens. L'Obscur havia dit que necessitava una nena de la Terra i també va dir que hauria de resoldre algunes endevinalles, sinó no ens donaria la purpurina. Ara jo havia d'anar amb l'Obscur que vivia al bosc fosc. Tenia por però volia recuperar la purpurina. La Sofia em va acompanyar fins al bosc fosc però després havia de continuar sola. Al cap de mitja hora de caminar vaig veure una casa i m'hi vaig acostar,

pDS_69


NATURA [sortida a la Vall den Xuncla

però cada vegada que jo m'acostava, la casa s'allunyava. Era la casa de l'Obscur, quan en vaig tenir prou de caminar vaig cridar: Obscur ja en tinc prou, para de fer bajanades! Per fi la casa es va parar. Vaig entrar a la casa, era molt fosca. De sobte vaig sentir una endevinalla, deia: no em pots veure però jo faig que es vegin les coses, qui soc? Havia de resoldre l'endevinalla i vaig començar a pensar. No em pots veure però... ja ho se, és la llum, no la podem veure però fa que veiem les coses. On jo era nomes hi havia una sala però estava buida, no hi havia ni mobles ni res més, tot buit, només hi havia unes escales. Vaig decidir pujar-les. A dalt hi havia una sala principal i després tres habitacions. En una habitació hi havia una llanterna, la vaig agafar, a la segona habitació hi havia una motxilla i també la vaig agafar, a la tercera no hi havia res però de cop i volta es va sentir una veu que va dir una altra endevinalla: una cosa molt gran , que com més gran, menys es veu, qui soc? Aquesta endevinalla em va costar molt però al final me'n vaig sortir, era la foscor, perquè si hi ha molta foscor, no es veu res. En aquella habitació es va obrir una porta i es van veure unes altres escales. Les vaig pujar i a dalt hi havia una grandíssima sala plena de purpurina i l'Obscur al mig. L'Obscur no era com un purpurinià normal, perquè no li brillava el cos, era alt i fosc, sense purpurina. Amb una veu molt greu em va començar a explicar la seva història. Quan va néixer no brillava i van creure que era defectuós, per això el van abandonar al bosc fosc i fred on va créixer. Ell volia ser com els altres purpurinians

però la gent deia que ell era dolent. Va robar la purpurina de la Sofia perquè volia ser feliç, després va saber que a la Terra hi havia persones iguals que ell i per això va fer saber que l'havia robat i que necessitava algú de la Terra per comprovar que hi havia més gent com ell. L'Obscur em va donar la purpurina em va ensenyar com funcionava la llanterna que m'havia trobat. Era una llanterna minimitzadora i l'havia de fer servir per encongir la purpurina i posar-la a la motxilla per portarla a la Sofia. L'Obscur em va acompanyar fins a casa de la Sofia i li vaig donar la purpurina perquè la posés a la màquina per enviar-la a la Terra. Quan li vaig dir a la Sofia que l'Obscur no era dolent, li va proposar de viure a casa seva i ell molt content, va acceptar. Vam anar a la màquina per enviar la purpurina a la Terra i la Sofia em va donar una mica de purpurina per a que la guardés. Vaig acomiadar-me de la Sofia i l'Obscur i al cap d'un segon era a la infermeria de l'escola amb la infermera i la Maria, del cop que m'havia fet m'havia desmaiat. Potser el que m'havia passat era un somni? O no? Quan vaig posar la mà a la butxaca, vaig saber que havia estat real, perquè hi havia purpurina. En acabar les classes vaig tirar una mica de purpurina al pati perquè no hi haguessin tantes baralles. Ja sabeu perquè m'agrada la purpurina per el que us acabo d'explicar i també perquè es brillant i “faixon”. Si no teniu purpurina màgica , podeu arreglar les coses ajudant a ls altres i compartint, segur que funciona.

DE PAPER, FERRALLA I METALL AMB SERVEI DE CONTENIDORS

MAGATZEM I OFICINA Avda. de França, 155-157 - 17841 SARRIÀ DE TER Tel. i Fax 972 17 15 57

70_pDS


NATURA [sortida a la Vall den Xuncla

SORTIDA A LA VALL D'EN XUNCLA Llibertat Turbau Martín. Grup Muntanya Sarrià

E

l Grup Muntanya Sarrià va organitzar dins els actes de la darrera festa major, el passat dissabte 10 de setembre, una caminada popular. Es va fer per la Vall d'en Xuncla i va ser tot un èxit. Una seixantena de persones ens vam trobar a les 9 del matí, al centre cívic La Cooperativa. Gent de totes les edats, vam enfilar el camí cap a l'escola Montserrat passant per sota el pont de l'autopista, anant a passar per on hi ha el Cau. El Cau és on ens reunim els dimecres el Grup de Muntanya per planificar les sortides. Vam pujar per on hi havia l'antic camp de botxes i pel mig del bosc. Feia una mica de pujada entre el bosc, pel costat del mas Benefici (o can Tiranda), vorejant la riera Guilana. El camí transcorre pel mig del bosc fins arribar a l'aparcament de l'escola Montserrat. Tot seguit vam baixar pel caminet on hi ha el cartell de "Descobrim la Vall d'en Xuncla" del Consell Comarcal. Tornàvem a passar pel mig del bosc, creuant el riu i fins a can Marieta. Vam arribar a l'esplanada de Can Bellvitge

on vam fer un refrigeri preparat pel Grup de Muntanya. Tot seguit vam continuar el camí fins anar a sortir a prop de la font d'en Xuncla, fins al Pla dels Socs i tornar a la Cooperativa. La vall d'en Xuncla és un territori natural especial al Gironès, per on es poden fer diverses rutes a peu o en bicicleta. Mentre que al torrent de can Guilana hi ha alzinars, roures i oms, la riera d'en Xuncla discorre plàcidament per una zona força planera. Els últims anys el paisatge de Sarrià a la Vall d'en Xuncla ha estat molt afectat. En establir-se l'església de Sant Pau el segle XI, es van escampar una vintena de masies que van tenir activitat agrícola i ramadera fins al segle XX. Amb la construcció de l'autopista el 1970, ja van quedar uns quants masos mig arruïnats. Van quedar sota d'un viaducte el porxo i la plaça de can Nadal, que havia estat, fins no fa gaire, escenari de festes i ballades de sardanes. Després va venir la construcció del Golf a la zona de Sant Julià. Malgrat la pressió urbanística, encara hi troben condicions per viure el teixó, el cucut, el vidriol, el picot garcer gros i la guilla.

Darrerament, les obres del túnel del TAV podrien haver fet assecar la font del molí darrerament, i bona part del sòl de la muntanya. Això es pot comprovar veient els pins pinyoners i pins blancs, principalment els que coronen les parts més altes. Es nota que la terra és més seca que abans. Recordo anar a collir molsa al bosc, de petita, cosa impensable avui dia. A aquests problemes s'hi ha d'afegir l'alt risc d'incendi en èpoques d'altes temperatures. Ens podem preguntar: hem fet prou, entre tots, per conèixer i protegir aquest indret paisatgístic i natural de Sarrià, d'immensa riquesa ecològica? I sobretot: què podem fer, a partir d'ara, per tal de revertir la tendència, posar en relleu els valors que queden i preservar-los definitivament? Segurament que no hi ha una recepta màgica, ni una solució immediata. Però sembla clar que l'admiració de la seva complexitat i la vigilància de la seva vulnerabilitat depenen de la consciència individual i col·lectiva sobre la vàlua d'aquest patrimoni. Per tant, hem de mirar de tenir-ne cura i mantenir-lo. ■

C/. Major, 100 - 17840 Sarrià de Ter Tel. 972 17 04 48

pDS_71


ESPORTS [UES

Joan Pòrtulas i Xavi Rodríguez

PRESENTACIÓ DELS EQUIPS DE LA UES TEMPORADA 2011/2012

Els esportistes de la UES de la temporada 2011/2012.

l passat dia 1 d'octubre, abans del partit que enfrontava l'equip de primera contra el J.H. Mataró, els equips de la UES es presentaven davant el seu públic. Socis i aficionats omplien unes grades que feien goig. Les joves promeses del “balonmano” de casa nostra, van desfilar en un ambient distès i divertit. Petits i grans van poder gaudir d'una festa familiar, on els colors groc i blau van donar un aspecte més que colorit al nostre pavelló.

E

El grup de psicomotricitat va iniciar la desfilada. Els deu nens i nenes, que no aixecaven un pam de terra, corrien emocionats darrera els seus monitors. Els seguiren dos equips de benjamins formats per 25 jugadors i dos més d'alevins amb 14. Aquests equips són capdavanters en les seves competicions, i conformen el futur del nostre club. Llavors va tocar el torn als dos equips infantils amb 23 participants, un de cadet amb 14 i un de juvenil amb

11 jugadors. Cal destacar que aquests equips participen a la màxima categoria de l'handbol català (Lliga Catalana). Finalment, els 68 integrants dels equips sènior de 3a Catalana preferent, de Lliga Catalana, de Nacional Espanyola i el recentment creat equip Femení, van saludar al públic des de la pista. Dóna gust veure tanta gent amb ganes de practicar l'handbol. Més de 165 esportistes de totes les edats, acompanyant a una grada plena de gom a gom.■

NETEJA XEMENEIES GIRONA ESPECIALISTES EN NETEJA DE LLARS DE FOC I CALDERES DE GASOIL

Tel. 972 17 17 33 Sant Jordi, 18 - SANT JULIÀ DE RAMIS - Gironès

72_pDS


ESPORTS [UES

FASES CLASSIFICATÒRIES DELS EQUIPS DE BASE l primer repte dels equips infantil, cadet i juvenil era classificar-se per jugar a la màxima categoria possible. Tots tres ho van aconseguir. Els infantils es van guanyar el dret a jugar la Lliga Catalana, després d'haver obtingut un meritori lloc a la taula classificatòria la temporada anterior. Els cadets, que la temporada passada van classificar-se pel TOP-6, havien de passar encara una última eliminatòria abans de poder accedir a la competició. Es van enfrontar a l'ASME Voramar de Barcelona. A terres barcelonines el nostre equip va guanyar de més de deu gols, resultat que gairebé

E

L'equip cadet de la UES 2011/2012.

sentenciava l'eliminatòria. El partit de tornada, el passat 25 de setembre, va ser una festa. El resultat 40 a 20 confirmava la superioritat sarrianenca, i donava a l'equip una plaça per jugar a Lliga Catalana. L'equip juvenil era qui ho tenia més difícil. Dues eliminatòries eren les pedres que barraven el camí cap a la competició desitjada. La primera eliminatòria va enfrontar el nostre equip a l'ASME Voramar barceloní. El 17 de setembre a Barcelona els juvenils guanyaren per la mínima, i malgrat no ser un mal resultat, no deixava l'eliminatòria sentenciada. El dia següent, s'havia de jugar la tornada, i el Sarrià en un partit molt seriós, va guanyar 41-25 a l'equip barceloní, que no va poder fer res davant la superioritat dels nostres juvenils. El

L'equip juvenil de la UES 2011/2012.

cap de setmana següent, un os dur de rosegar, es presentava a les portes del pavelló de la UES. El potent JH Mataró, volia eliminar de la competició els nostre equip, però els nostres jugadors no es van deixar sorprendre. En un altre partit per emmarcar, van aconseguir una diferència de tretze gols, que els feia encarar amb optimisme l'últim partit. A Mataró, el cansament acumulat podia passar factura, però el cor va poder més, i finalment el marcador reflectia un 19 a 23 favorable als sarrianencs, que els feia més que mereixedors de jugar a la tant desitjada Lliga Catalana. ■

PREMIS DE LA XXV FESTA DE L'HANDBOL CATALÀ l dia 14 d'octubre a tres quarts de nou es celebrà la XXV Festa de l'handbol Català. El Palau de Fires de Sabadell acollí un acte, on una bona part de representants del nostre club foren homenatjats. Després del sopar es feu entrega dels diferents premis. L'actual entrenador del primer equip de la UES Josep Espar, fou premiat amb la insígnia d'argent de la FCH, per la seva tasca com a director tècnic de la federació. En els reconeixements a les Selec-

E

cions Catalanes, l'Arnau Rovira i en Martí Arnau integrants de la selecció cadet, tercera classificada al campionat d'espanya, reveren el reconeixement corresponent. Per la seva part, en Sergi Mach i en Pere Arnau, integrants de la selecció infantil, també foren homenatjats com a campions d'espanya de la seva categoria. A títol pòstum es reconegué la figura de l'Artur Mutós i Riqué, estimat avi “Arturo”, per la seva dedicació al món de l'handbol. En l'apartat de Famílies de

Carme Mutós, filla de l'Artur, recull l'homenatge póstum de la FCH.

pDS_73


ESPORTS [UES

UES A LES ESCOLES LA NOSTRA ÀREA SOCIAL ón diferents les activitats que la UES organitza per a tothom que vulgui saber alguna cosa del nostre esport. Cada dissabte de 10 a 11 del matí al pavelló nou de Cervià de Ter, en col·laboració amb el Club Esportiu de Cervià de Ter i dins l'activitat Multiesports, monitors del nostre club

S La familia Rodríguez recollint el premi “Families de l'handbol”

l'Handbol, es va retre homenatge a la família Rodríguez, per la seva vinculació a la UES i a l'handbol català. Moltes felicitats per aquest merescut guardó. Don Andrés Rodríguez, els seus fills Emili, Josep Mª, Quim, el seu gendre Josep Ramon, els seus néts; en Xavi, l'Ives i en Jordi, són els integrants d'aquesta família que han militat a les files del nostre equip des dels inicis del “balonmano” a Sarrià fins a l'actualitat.■

74_pDS

ensenyen la pràctica de l'handbol a un grup de 15 nens i nenes d'entre 4 i 11 anys. Els dijous de 13.15 a 14.15 es realitza una activitat extraescolar d'handbol al CEIP Montserrat. El grup de 12 nenes i nens de segon, tercer i quart de primària s'ho passen d'allò més bé aprenent el nostre esport. ■

UN RECORDATORI ESPECIAL Ens han deixat dues figures cabdals pel nostre club, l'avi “Arturo” i en “Sèbio”. Tots dos van estar moltes temporades al peu del canó fent un munt de feina pel club. És impossible agrair-los tot el que han fet per la UES. En “Sèbio”, com a tresorer i membre de la junta directiva, va estar a primera línia durant molts anys. Als despatx, a la grada, o fent un cafè al

S

bar del pavelló explicava com s'ho havia fet per cobrar les quotes i els anuncis de les parets. L'”Arturo”, darrera la càmera, fent els primers programes de ràdio, formant part de la junta , acompanyant el primer equip, o assegut cofoi a la grada veien com jugava el seu nét. Tots dos formaven part del paisatge del nostre club i els trobarem a faltar. Que descanseu en pau. ■


The Sarrià NewS LA INFORMACIÓ MÉS IN·DEPENDENT EN EL SUPLEMENT MÉS IM·PRESCINDIBLE LA FRASE DEL DIA: Trista època la nostra! Es més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici.

Albert Einstein

Editorial

Eleccions

Wanted

Conscients de la polèmica que sacseja el poble, Auditori o gespa al camp de futbol, hem analitzat profundament la situació generada, ponderant els pros i contres i hem arribat a una brillant solució: enlloc de butaques, a l'Auditori s'hi podria posar gespa artificial. Així els potencials espectadors quan vagin a veure una òpera o una interessant conferència-col·loqui sobre “Els hàbits i rituals d'aparellament de la gamba de Palamós” tindran la sensació d'estar ben bé asseguts al camp. I així es maten dos pàjarus d'un tiro. Que potser no és la millor solució, però és l'única que se'ns ha ocorregut.

Ja se'ns han escapat unes altres eleccions! Volíem fer-ne la crònica detallada amb sondejos d'intenció de vot i estadístiques, recollint opinions dels votants a peu d'urna, etc., però aquests articles, com correspon a un assenyat periodisme d'investigació, seriós i solvent, són elaborats amb un cert temps d'antelació, i els terminis de publicació mai no s'arriben a ajustar a allò que hom desitjaria. (De tota manera, les cròniques electorals tendeixen a ser repetitives i avorrides: el que ha guanyat, perquè ha guanyat; el que ha perdut, perquè no ha perdut gaire, etc. Ben mirat, potser tot això que us heu estalviat).

Sarko i Merkel, com si de dos pistolers del Far-West es tractés, imposen condicions a tort i a dret. I ai! d'aquell que no les vulgui complir: pengen el cartell de Wanted per tot el territori, des de les planures fins a les rocalloses, i es converteix en un malfactor. Indigne i perseguible.

Sam Enfot, Redactor en Cap. Vialitat

Descobert un semàfor a l'avinguda de França que es veu a més de 20 metres. El fenomen ha despertat l'interès de veïns i passavolants que s'apleguen per veure l'espectacle. Fins i tot han començat a córrer juguesques per saber qui el veu de més lluny. El motiu de tot l'enrenou és que havien de canviar-los per aquests nous de Leds, però amb la crisi i la manca de pressupost han decidit provar netejant-ne un ben net amb Don Limpio. A la vista dels bons resultats obtinguts no es descarta que la mesura s'apliqui a tots els altre semàfors. “Però ho farem paulatinament-diuen que ha dit el regidor de finances-, que el Don Limpio també costa els seus diners, eh?” Laica Grangé, TSN, Sarrià del Mig.

Amadeu Vot, TSN, Col·legi electoral. Racó Poètic

La crisi a Grècia s'engreixa a grapats, li fan créixer el deute Qui els ha pelat! A metges retallen, a mestres i a tot. Els joves s'indignen i en Puig treu el bastó. Les caixes s'estimben i de bancs s'han vestit. Els donen més quartos Qui els ha parit! J. B. Fluix. Desmentits

No és cert que el senyor Ruiz (Boi) tingui una col·lecció de tisores a casa seva. No és cert que els nois del 15M li tinguin mania a Felippuig. És tírria. No és cert que amb la davallada econòmica a Europa, el G-20 s'hagi quedat en un G-17,85. De moment. Nolasc A. Gat, TSN, Becari.

Pierre Padequà, TSN, París. Libiamo

Després d'alliberar Líbia del jou del dictador (dictador que abans sopava sovint a casa i tot eren barretades), Occident veu amb esgarrifances que els rebels tampoc no eren uns sants. Però tant se val. El negoci ja està fet, que era el que comptava. I la democràcia? Ah, bé, sí. Ja mirarem de fer-hi alguna cosa, diuen que ha dit un càrrec de l'ACCA, Alt Comissionat de les Coses Aquelles. Malik Talús, TSN, Enviat especial. La Reivindicació

Seguim ignorant per què no ens fan cas. Portem anys demanant una actuació que han recollit un bon grapat de resolucions i alguna que altra llei: desmantellar la gallina franquista del Pont de l'Aigua. És tan senzill de fer: es penja una bastida. Es posa un operari amb un martell i una escarpa. Que surt enter, cap al museu. Que es trenca i cau al riu, què hi farem! I ja està. No em direu que no són ganes, eh?

samenfot.blogspot.com


BOTIGUES A: c/ Muntaner, 4 · 17005 Girona · Tel. 608 630 614 Plaça St. Pere, 1 · 17001 Girona · Tel. 609 009 345 Avda de França, 176 · 17840 Sarrià de Ter · Tel. 972 170 021 Poblat Típic - Pl. Església, 7 · 17487 Empuriabrava · Tel. 608 390 484

Parlem_de_Sarria_78  

Número 78 de la revista de cultura i informació local Parlem de Sarrià, corresponent als mesos de juliol, agost i setembre de 2011. Edita: G...

Advertisement