Page 1

Aquest número de la revista que teniu a les mans, és un clar exemple de com Sarrià de Ter, bull d’activitats de tota mena. Són moltes les entitats que generen activitat. Quan diem entitats, volem dir gent del poble i col·laboradors que generen activitat cultural, activitat esportiva, activitat política, de lleure i de creació que reverteix al poble. El present número que ja s’apropa a la seixantena, esdevé un clar reflex del que Sarrià de Ter genera. Sarrià de Ter genera activitats, cada dia més. Fem honor a la llegenda que avala el nostre municipi. Vegeu, doncs, el contingut d’aquest exemplar de la revista Parlem de

CONSELL DE REDACCIÓ

DISSENY i MAQUETACIÓ CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA IMPRESSIÓ AGRAÏMENTS HAN COL·LABORAT EN AQUEST NÚMERO

SUBSCRIPCIÓ ANUAL TIRATGE E-MAIL

LA REVISTA JA ÉS A INTERNET:

AGRAïM LA COL·LABORACIÓ DE LES ENTITATS COMERCIALS

l’any Masó també a Sarrià, activitats de l’escola bressol i del CEIP Montserrat, Jornada de Solidaritat i Cooperació... Tot això i molt més s’ha generat durant un trimestre al poble. Això fa la balança positiva de cada trimestre i val a dir que tot plegat fa bon pes, fa patxoca com es diria en planer. A Sarrià de Ter també volem que se’ns conegui per tot allò de positiu que tots plegats som capaços de generar, llàstima que a vegades alguns mitjans de comunicació no prestin la suficient atenció a tot allò que de debò fa bon pes i

Josep Brugada, Ivan Bustamante, Dani Cañigueral, Joaquim Carreras, Roger Casero, Àngel Garcia, Quim Llunell, Assumpció Vila, Eva Martínez, Josep M. Sansalvador. Estudi Gràfic David Coll · 972 220 154 Toni Ruscalleda. Consorci per a la Normalització Lingüística de Salt Impremta Monserrat. Ajuntament de Sarrià de Ter, Diputació de Girona. Genís Barnosell, Cristina Vicedo, Jordi Amagat, Esther Ferrero, Jaume Fàbrega, Martí Franch, Lluís Aymerich, Roger Torrent, Esther Portilla, Gemma Simón, Raimonda Coll, CEIP Montserrat, EB Confetti, Emili Marco, Estel Turbau, Joaquim Rodríguez, Rosa Gil, Educ’art, Sergio Menéndez. 10 € 1.500 exemplars.

Des d’aquest primer apunt volem animar i convidar una vegada més totes les entitats de lleure, esportives, culturals i cíviques que busquin, que tinguin també el seu espai a les pàgines de Parlem de Sarrià. ¡Entre tots encara podem ajustar més el bon pes, som-hi!

~

Sumari Tema de portada Ajuntament Opinió Entitats Cultura Anecdotari Any Masó Espai escolar Solidaritat Salut Esports News

4 17 21 29 31 44 46 55 63 64 65 74

revista@sarriadeter.cat El Coro, vist per l’artista Joan Faneca.

NOTA: La revista l’edita el grup G.E.R.D.S. de TER (Grup editor de la revista de Sarrià de Ter, Consell de Redacció) amb el suport i financiació de l’Ajuntament de Sarrià de Ter.

Pa p e r g r o c 10 0 % r e c i c l a t d e L C PA P E R 1 8 81 , S . A. Dipòsit Legal: GI-255-94 - ISSN 1139/9732

El consell de redacció de PARLEM DE SARRIÀ no es responsabilitza necessàriament de les opinions signades.

~

www.sarriadeter.cat

Sarrià 59, magazine de cultura i d’informació local; és un clar reflex del que es fa. Si passem les pàgines, apreciarem el ventall d’activitats. La Fira del paper, una manifestació artística, comercial i cultural que ens identifica. Art en paper i món del paper, Sarrià de Ter, cada any més. Innovació: engegada amb èxit la 1ª Fira Comercial per l’Associació de Comerciants de Sarrià de Ter. Inauguracions, concursos, projectes, motors polítics fent proves, cicles de concerts, el tió al Pla de l’Horta, renovació de la posada en escena dels Pastorets, celebració de

és bo, culte, cívic i positiu...Sigui com sigui, la revista local no deixa mai de reflectir allò que hem generat i com resa la nostra màxima en positiu, Sarrià de Ter cada dia més, la revista té en el seu ànim reflectir tot allò que generen les sarrianenques i els sarrianencs.

editorial

PORTADA

Crònica d’un trimestre

3 PdS 59


La fira dels artesans del paper Assumpció Vila Regidora de Cultura i Promoció Econòmica

~

tema de portada

[fira del paper]

Des que vàrem iniciar les primeres jornades del paper, vàrem tenir clar que la fira havia de ser monogràfica, on els elements exposats fossin elaborats en base paper, i no deixar-nos influir per aquells que ens demanen obrim la fira a tota les manifestacions d’artesania i sobretot als productes d’alimentació. Any rera any hem intentat buscar nous artesans, pintors, gravadors, que utilitzen el paper com matèria primera de les seves creacions així com comerciants, col·leccionistes i llibreters de vell. El resultat és una fira una mica barrejada, però amb l’element comú que és el paper.

4 PdS 59

La presència el diumenge 8 d’octubre a la fira de Gemma Amat, directora d’Artesania de Catalunya, una institució que depèn de la direcció general de Comerç de la Generalitat de Catalunya, va ser per nosaltres un revulsiu. El contacte inicial amb Artesania de Catalunya, a la seu al carrer Banys Nous de Barcelona, havia estat molt profitós, ja que ens va obrir les portes als ajuts de la Generalitat, no només econòmics, sinó també a la difusió i sobretot a definir l’objectiu de la fira. Clarificar d’una vegada què és el que hem de potenciar, què volem oferir i qui ha d’estar present a la fira. La Fira del Paper de Sarrià de Ter, és la única a Catalunya dedicada als objectes fabricats en paper i per tant s’hi ha de convidar, buscar i estimular tots els artesans, fent-los valorar la fira com un espai de trobada, un aparador de la seva obra i un lloc d’intercanvi. La Generalitat, des de Artesania de Catalunya vol potenciar l’artesania com a patrimoni del país, i per tant impulsa el treball dels artesans, promocionant les seves activitats, animant-los a trobar nous canals de venda i a que es professionalitzin. És un lloc comú que la major part dels artesans no s’hi dediquen a temps complert, per la manca de rendibilitat dels seus productes, o en alguns casos, per no haver trobat el lloc adequat per vendre els seus objectes. Altrament, quan un producte té èxit o es podria comercialitzar en diferents punts de venda, els artesans no tenen prou capacitat per crear-ne.

Gemma Amat, directora d’Artesania de Catalunya i Assumpció Vila escolten el gravador Josep Rovira per la Fira del Paper.

Amb Gemma Amat vàrem anar passant una per una per totes les parades, parlant amb els firaires, sobre els objectes creats o que comercialitzen, on els venien, si els permetia viure de la seva activitat. Per nosaltres va ser una sorpresa constatar que ningú tenia el carnet d’artesà, que pocs coneixien Artesania de Catalunya, i que gairebé ningú s’hi dedicava professionalment, sinó que ho feien com una activitat complementària. A més, en aquesta fira s’havien convidat molts pintors, de manera que la presència d’artesans era més aviat escassa. En va destacar, per exemple, el taller de Neus Ventura i David Hosta, els coneguts fabricants de gegants de Navata, Úrsula Tanner, amb les seves joies de paper, l’Andreu Mateu, conegut alabrent que cada any ens fa una demostració de com fer paper a mà, i els gravadors, artistes que practiquen un difícil ofici i que podem veure any rera any amb les obres Finucha Prat i Josep Rovira de l’Esquirol. Gemma Amat ens va comentar que des d’Artesania de Catalunya es pensa promocionar els gravadors creant un catàleg d’artistes que vulguin treballar per el sector de regals d’empresa i institucions, és a dir, intenten treure el gravat de l’ambient purament artístic, per fer-lo entrar en el circuit del regal de qualitat. Si bé la presència de Gemma Amat va significar un bon suport per la fira i els artesans, ara ens queda molt camí per treballar. D’una banda, contactar amb tots els artesans molts d’ells ja localitzats per Artesania de Catalunya i per altra, convidar-los a participar, de manera que la fira millori i que acabi essent un fòrum on es trobin tots els artesans que treballen el paper.

~


Artesania del cuir, una novetat d’enguany.

Úrsula Tanner i les seves joies fetes amb paper.

Una mostra de les enquadernacions del Tall Taller

tema de portada [fira del paper]

Fotografies Àngel Vilar

En el taller d’Andreu Mateu cada any ens ensenyen com fer paper a mà.

~ 5 Els nens pinten, retallen, fan papiroflexia en una fira molt entretinguda.

El gravador Josep Rovira també elabora paper fet a mà.

PdS 59


Els ponents Joan Bosch, Gemma Amat, Andreu Mateu, Laurence Baker, amb Genís Barnosell de moderador, a la taula rodona sobre “Art en Paper”

~

tema de portada

[fira del paper]

Genís Barnosell Jordà

6 PdS 59

En el marc de la VIII Fira del Paper va tenir lloc una taula rodona que va discutir les relacions que hi ha entre el paper i l'art, incloent-hi també els productes artesans. Hi van participar la Sra. Gemma Amat (directora d'Artesania de Catalunya), el Sr. Laurence Baker (expert en “Art Paper”), el Sr.Joan Bosch (professor d'Història de l'Art de la Universitat de Girona) i el Sr. Andreu Mateu (historiador i artesà del paper). Va moderar la sessió l'autor d'aquestes ratlles, Genís Barnosell (professor d'Història Contemporània de la Universitat de Girona). La Sra. Gemma Amat és llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, amb una llarga experiència docent a l'Escola Massana de Barcelona, en la qual ha exercit també diversos càrrecs. Ha participat en diverses exposicions individuals i col·lectives i actualment és directora d'Artesania de Catalunya, que és l'organisme de la Generalitat de Catalunya encarregat de promoure l'artesania catalana i assessorar les empreses d'aquest àmbit per millorar la seva producció i la seva competitivitat. Gemma Amat va començar la seva intervenció assajant una definició del conceptes “art” i “artesania”. En

general, per art podríem entendre el procés de creació de peces úniques, mentre que en l'artesania hi hauria sempre una seriació, és a dir, de cada tipus de peça en produiria moltes unitats -això, tot i indicar que sovint les fronteres entre una i altra activitat són molt borroses. Al seu torn, l'artesania es diferenciaria de la indústria perquè incorpora ofici, és a dir, el qui fa la peça sap, per dir-ho d'alguna manera, fer-la amb les seves mans (amb l'ajut, és clar, de les eines adequades). La indústria, en canvi, és sempre una activitat àmpliament mecanitzada. L'objectiu de la Generalitat és diferenciar amb cura allò que és artesania del que no ho és, professionalitzar el sector, augmentar la qualitat dels seus productes i aconseguir que incorpori disseny per augmentar les vendes, tant a Catalunya com a l'exterior. El Decret 97/1995 va identificar 164 oficis artesans a Catalunya, que en el sector del paper incorpora activitats i professions molt diverses com dibuixants, il·lustradors, enquadernadors, gravadors, impressors, maquetistes o manufacturers de joguines. Actualment hi ha un centenar d'artesans del paper actius, 22 dels quals tenen el títol de mestre artesà. El sector té un museu (a Capellades), una única Fira especialitzada (la de Sarrià de Ter) i cap estudi reglat -és a dir, es tracta d'unes activitats que no s'estudien en el

sistema educatiu convencional, fet que a hores d'ara és un important problema en la seva promoció. El Sr. Laurence Baker es va formar als EUA i a França i ha tingut una participació molt rellevant en el procés, que ha tingut lloc als EUA i arreu, de valorització del paper no només com a suport de l'art sinó també com a element amb possibilitats creatives i estètiques pròpies. Això ho ha fet tant com a professor als EUA (per exemple essent cap del Printmaking Department a la Cranbook Academy of Art de Michigan) i Barcelona, com a fabricant manual de paper per a artistes com Tàpies o Chillida, i com a artista ell mateix. Ha participat en múltiples exposicions, individuals i col·lectives, als EUA, Espanya, Suècia, Alemanya, Bèlgica, Japó o l'Argentina. Baker va començar dient que ell es considera, sobretot, un gravador. A partir de diapositives va ensenyar el seu procés de producció de paper manual i de creació artística. Va explicar que a les dècades de 1960 i 1970 no aconseguia trobar paper manual enlloc i que per això va començar a experimentar amb el tema i a produir-ne ell mateix en un petit espai de 8 m2. En comparació, va afirmar, el Museu Molí de Capellades és enorme! Va remarcar també la seva manca de coneixements teòrics sobre el tema, de

Foto Quim Llunell

Art en paper


manera que ha procedit sempre fent provatures. Tot i això, el seu domini de la fabricació del paper ha arribat a ser molt notable, aconseguint convertir les diverses característiques del paper en part fonamental de la creació artística. El Sr. Joan Bosch és doctor en Geografia i Història i professor de la Universitat de Girona. Té múltiples publicacions sobre art català dels segles XVI al XVIII, especialment sobre pintura, escultura i retaules, que explica sempre en el context dels corrents europees d'aquell temps. Actualment està investigant sobre la història del gravat.

El Sr. Andreu Mateu és membre de l'Associació Hispànica d'Historiadors del Paper. Investiga des de fa més de 20 anys en els mètodes de fabricació manual del paper i és fabricant, ell mateix, de paper manual. També és col·laborador des de fa molts anys de diversos treballs artístics usant tècniques de paper manual i ha participat en la restauració de llocs emblemàtics com la Casa-Museu de Pau Casals o la Casa-Museu Gaudí, entre més de 50 treballs. Andreu Mateu va explicar els

aspectes tècnics de la fabricació del paper a partir de la fibra de cel·lulosa, un producte que s'extreu de les plantes fibroses a través d'àlcalis. Tots i cadascun dels processos que es realitzen influeixen en el tipus de paper que s'obté al final, des del tall de la fibra, el grau d'hidratació i de premsat, fins als tipus i quantitats de coles, blanquejants, additius i resines que es fan servir. Així, per exemple, quan les fibres es tallen molt el paper resultant és més fràgil; és bo que el Ph o acidesa del paper sigui més aviat neutre perquè així dura més; i la direcció de la fibra influeix en el gravat. Mateu va destacar que, encara que el procés de prova i error que sempre ha seguit Baker permet també obtenir bons resultats, l'experimentació sistemàtica sobre el procés de producció del paper permet un major control sobre el tipus de paper que es vol obtenir. Després de la intervenció dels ponents, la sessió es va obrir a la participació del públic, i es va parlar sobre diversos aspectes que tenien a veure amb el tema de la taula rodona, des d'aspectes tècnics fins a les ajudes i assessorament que proporciona Artesania de Catalunya.

~

Per a més informació: Tot allò relacionat amb la política de la Generalitat de Catalunya sobre artesania es pot veure a: http://www.artesania-catalunya.com Les obres del Sr. Baker i el seu procés de creació artística, junt a diversos textos sobre el tema (en anglès), es poden veure a la seva pàgina web personal: http://www.laurencebarker.com. El procés de fabricació del paper manual es pot veure al Museu Molí Paperer de Capellades (http://www.mmp-capellades.net) i, de forma simplificada, a la Fira del Paper de Sarrià de Ter.

tema de portada

Joan Bosch va centrar la seva intervenció en la història del gravat, és a dir, en la història del procediment que consisteix a traçar sobre una planxa de fusta o metall una imatge o dibuix per després entintar-la i poder-la reproduir en sèrie. El dos processos fonamentals de gravar del període que va explicar són la xilografia i la calcografia. La xilografia parteix d'una planxa o matriu de fusta sobre la qual es traça un dibuix a base de rebaixar amb eines adequades les parts de la superfície de la fusta que han de quedar blanques en l'estampa final, tot deixant en relleu la superfície llisa que ha de

ser entintada i estampada sobre el paper. La calcografia, en canvi, parteix d'un matriu de coure en la qual s'entinta la part excavada. En general, a través de la xilografia es copiaven obres que ja existien, de manera que amb aquest procediment es van divulgar grans d'obres d'art de la pintura. La calcografia, en canvi, podia assolir més qualitat i solia ser més creativa. A mitjans del segle XVII diversos gravadors van assolir una qualitat extraordinària i van elevar el gravat a una veritable creació artística. Cal tenir en compte que, en un moment en què molta gent no sabia llegir ni escriure, la divulgació d'idees i notícies a través dels gravats era molt important.

[fira del paper]

~

C/. Major, 100 • Tel. 972 17 04 48

17840 SARRIÀ de TER

7 PdS 59


Minuciosa delicadesa

~

tema de portada

[fira del paper]

Cristina Vicedo Àrea de Cultura

8 PdS 59

Tan sols cal que traspassis la porta del seu estudi de Barcelona perquè se’t faci present l’aura que envolta la personalitat de Carme Riera. Una dona aparentment fràgil. Però només aparentment. De seguida s’afanya a mostrar-te les seves obres repartides per tota l’estança, en carpetes, vitrines, prestatges... i poc a poc vas penetrant en el seu univers impregnat de delicadesa però també d’energia i voluntat de treball. Ens demana informació sobre la Fira del Paper de Sarrià de Ter, perquè la seva exposició en serà una de les manifestacions artístiques, i vol saber com és Sarrià i la seva gent. Mentre parlem, anem descobrint la seva passió per tot allò relacionat amb el te, que apareix en bona part de la seva obra sota moltes i diferents aparences. Una atracció que, segons paraules de Ramon Casalé, president de l’Associació Internacional de Crítics d’Art, comparteix amb altres artistes “(...) el protagonisme del te a través de la tècnica del collage, és igualment important. El te ha estat des de sempre motiu d’interès per als artistes, sobretot en les natures mortes del pintors cubistes. És ben evident que l’acte cerimonial de prendre el te ha interessat des de sempre tant a artistes com a escriptors, ja que tots ells destaquen en les seves obres aquest ritual que representa prendre aquesta infusió, més fins i tot que la del cafè. “ Bosses de te com “suspeses” dels seus collages, etiquetes britàniques però també d’altres que et parlen de llunyans països orientals, panxudes teteres i tassetes de totes les mides habiten silencioses, quasi translúcides, les seves vitrines.

Líquid element de l’obra de Carme Riera, el te, pot actuar com a pigment pròpiament per arrencar els seus increïbles ocres i aconseguir aquella profunditat que va més enllà de la mirada. Fil conductor, altres vegades, que permet, als contempladors embadalits dels seus quadres, convertir-se en espectadors ocasionals del màgic món de l’escriptura, un món poblat per plomes, grafies i poemes que descobrim amb els ulls de Carme Riera. I com si d’una petita “boutade” lingüística es tractés, se’ns apareix el lligam entre la forta atracció que sent l’artista pel te, i el Ter, el magnífic riu que serpenteja per les ribes de Sarrià. Papers de TeR és el nom triat per a l’exposició, en una mena d’estreta de mans entre l’artista i un poble d’arrelada tradició paperera, tal com es descriu en el catàleg, “el paper d’alguna manera ja ens ha unit i ens ha fet còmplices. Sarrià de Ter al llarg dels anys ha fet paper, forma part de la seva història com a poble, i també l’ha plegat, estucat, bobinat... La Carme Riera també treballa el paper. El crea, el transforma, l’utilitza, l’acobla, li dóna color i volum.” Trobar les paraules justes, els trets adequats que ajudin a definir la personalitat d’algú és força difícil, i més encara si l’art impregna el seu esperit. Així veu en Ramon Espadalé la Carme Riera: “(...) cada vegada més m’adono de la gran capacitat de treball i de creació que té, perquè desenvolupar diverses sèries i que totes elles tinguin la seva pròpia personalitat no és gens fàcil, ja que moltes vegades es cau en la monotonia i la repetició, aspecte aquest que no és dóna en cap cas en la seva obra. Cadascuna de les peces exposades tenen moltes coses en comú, però a la vegada són molt diferents entre elles. Les uneix el fet que són realitzades amb la mateixa mà i la mateixa ment, però amb circumstàncies i moments emocionals diversos. Això

Fotografies Quim Llunell

Carme Riera


Una imatge de la delicada exposició de Carme Riera que es va poder veure el mes d’octubre a la sala Patronat.

demostra que tot acte creatiu necessita unes condicions especials i determinades, alienes a influències externes no desitjades. En l’obra de Carme Riera s’uneixen diversos factors que provoquen una catarsi de sentiments i emocions retrobades gràcies a expressar allò que hom porta dins, i que només la mateixa artista sap copsar en cada instant –per això té una gran sensibilitat, molt allunyada de la resta dels mortals. Són moments, escenes o actituds que demostren el grau de complicitat i d’implicació que té l’artista davant de situacions extremes, o simplement, complicades, respecte a la societat, o sigui a l’entorn que li és més pròxim.

Nicolás Pichardo, Ramon Casalé, Carme Riera, i Assumpció Vila per la presentació de l’exposició “Papers de TeR”.

Quan sortim de l’estudi de Carme Riera, l’eixample barceloní amb el brogit de cotxes i l’atrafegat anar i venir dels seus vianants ens torna a la realitat. Una realitat que havíem abandonat per un moment enmig dels papers de la Carme Riera. Els seus, i els nostres, Papers de TeR.

~

tema de portada

Fent un resum dels qualificatius que diversos autors han fet del seu treball, destacaria entre altres els següents: intimitat, espontaneïtat, decisió, diàleg, llum, intuïció, imaginació, raó, voluntat, sensibilitat, naturalitat.”

[fira del paper]

~

Telèfon 972 17 11 51

9 PdS 59


~

tema de portada

[fira del paper]

Foto Quim Llunell

10 PdS 59

L’artista, Jordi Amagat posa davant del seu laberint, el camí iniciàtic.

Dèloma Jordi Amagat

Partint de la paraula “dèloma” que en grec vol dir “fer visible el que encara no existeix”, varem concebre l’instal.lació que consta de sis peces de paper de 6 metres d’alçada i 1’60 d’amplada més una gran pintura de 4 metres d’ampla per 3’50 metres d’alt. La idea inicial, tenint en compte les grans dimensions de la nau industrial, va ser la de crear un laberint

Muntatge: Can Vila – Sarrià de Ter Artistes: Jordi Amagat i Pep Admetlla Octubre 2006

com a metàfora del camí iniciàtic, i que ve a representar la idea del naixement fins a la mort. El laberint col·locat al.leatòriament ens vol indicar que existencialment les persones ens anem construint mentre vivim tota mena de situacions o, com diria Antonio Machado, “Se hace camino al andar”, i nosaltres com artistes intentem desxifrar mitjançant la intuïció una petita part d’aquest immens misteri que és la vida.

Tot això i al mateix temps intentant traduir-ho amb imatges plàstiques i oníriques que són el producte de la imaginació, arbres que esdevenen rostres, fulles que semblen ocells, o mites arcaics que encara avui tenen sentit. Al anar avançant per aquest passadís, noves preguntes ens van caient a sobre fins arribar al lloc on una pintura de grans dimensions ens convida a entrar en temple de la saviesa i de la reflexió.

~


Fotografia Àngel Vilar

Joan Faneca Esther Ferrero

Aquest és en Joan, home de mig segle persona i artista per damunt de tot, que Sarrià de Ter té el plaer de conèixer des de l’any 1999, en què vam poder comptar amb ell a la 1a Fira del Paper. Des d’aleshores, ens ha acompanyat any rera any, fidel a la nostra Fira, com de ben segur ho és al seu art. En la darrera fira l’ajuntament li va fer l’encàrrec de reflectir en paper diferents espais del poble, aquests llocs de Sarrià vistos amb els seus ulls ens han sorprès i divertit alhora, i és que no deixa de ser ben curiós com la percepció de la realitat és quelcom totalment subjectiu ... tan subjectiu com la presentació d’un mateix o de qualsevol altra persona.

~

~

I tot d’una ja era a la carretera fent mercats i fires. Trobo que la relació directa amb el públic és més gratificant que la vida de les galeries, tan fredes i distants. Sense intermediaris, vas polint i afinant l’expressió de l’obra, vas polint i afinant l’expressió de l’ànima.”

En Joan, aquest barceloní a qui les terres gironines li han trasbalsat les mans fins a fer-li sorgir de dins allò que tan íntimament amagava, que fins i tot ell mateix desconeixia, una manera d’expressar-se nova, fresca, suggerent ... aquest llicenciat en Belles Arts que ha permès, com ell molt bé diu, que la gent, el públic proper li polís i afinés l’expressió de l’ànima

[fira del paper]

Vaig aterrar a Girona a finals dels noranta i aquí vaig tenir l’oportunitat d’afegir-me a un col·lectiu de pintors que exposen al carrer, en una mena de mercat estable a prop de la plaça del Vi de Girona. Aquesta entrada d’aire nou va refrescar la meva obra, la va treure de l’ensopiment i barroquisme que l’acompanyava i va treure de mi un aspecte que sempre he tingut i que mai vaig fer evident fins ara: la conya marinera que porto a la sang. Vaig trobar una manera nova d’expressar-me i que tampoc sabia que tenia, en forma d’humor surrealista i aspecte pop-art.

No hi ha millor presentació que la que es fa un mateix i amb aquesta premissa li hem demanat a en Joan que es presentés, vistes les seves paraules poc més resta a dir ... ara bé, com l’hauria presentat, jo?

tema de portada

“Després d’uns anys de recerca d’exposicions per Barcelona, amb el book de fotografies a la mà i moltes il·lusions al cabàs, vaig adonar-me que em ficava en un món on tot s’envoltava de glamour: si volies figurar havies de desembutxacar una bona quantitat de diners per unes hores de plaer autocomplaent en exposicions, vernissatges i locals de moda. Era la Barcelona dels anys vuitanta i acabava de llicenciar-me en Belles Arts. Jo pintava figuratiu amb una forta tendència cap a l’abstracció, teles i acrílics, cartró i pintura plàstica de paret, oli fabricat per mi... pintava objectes i feia instal·lacions de locals. A poc a poc la meva obra s’anava fent cada cop més abstracta i jo més reactiu al món de Barcelona.

11 PdS 59


L’alcalde Nicolás Pichardo, llegeix l’acord del ple i la ressenya bibliogràfica durant l’acte de descobriment de la placa del carrer que porta el nom dels industrials Joan i Francesc Torras Hostench.

~

tema de portada

[fira del paper]

Inauguració del carrer Joan i Francesc Torras i Hostench

12 PdS 59

El dissabte 7 d’octubre, l’alcalde Nicolás Pichardo, va descobrir la placa que porta el nom del carrer dedicat als germans Joan i Francesc Torras Hostench, industrials creadors de la factoria Torraspapel de Sarrià de Ter i impulsors del grup d’habitatges protegits Paulí Torras, així com del complex poliesportiu i de la Cooperativa de Sarrià de Dalt. A l’acte hi varen assistir la nombrosa família Torras, fills i descendents de Joan I Francesc, representants de tots els partits polítics amb representació a l’Ajuntament de Sarrià de Ter, i directius de l’empresa Torraspapel. Nota bibliogràfica Joan (1903-1971) i Francesc (1910-2004) Torras i Hostench varen ser els pioners de la indústria moderna del paper i la cel·lulosa a Catalunya. Ambdós germans varen néixer a Bonmatí, on el seu pare, Paulí, dirigia la fàbrica Salvador Torras Domènech, inaugurada el 1903, després que la família deixés les instal·lacions originàries de Sant Joan les Fonts, datades de 1820 —per bé que els avantpassats Torras havien estat paperers al Vallès des de 1740— en mans dels seus cosins, els Torras Juvinyà. El 1932 Paulí Torras i Domènech se separa del seu germà Salvador, i estableix la seva planta a Sant Julià de Ramis, a la riba esquerra del Ter, oberta el 1935 sota projecte del seu jove fill, Francesc, perit químic i enginyer paperer. Per la seva banda, el fill gran, Joan, s'ocupava de la direcció administrativa i comercial. El procés d'elaboració del paper comptava amb subministrament propi de fibra de cel·lulosa, obtinguda a partir d'espart i de palla. En aquest últim camp, el de l'elaboració de pasta, és on l'empresa més va sobresortir. Efectivament, en la nova factoria construïda el 1941 a la vila veïna de Sarrià de Ter —ja amb la denominació de Juan y Francisco Torras Hostench, SA— varen introduir la fibra de pi, cosa que, amb la col·laboració del químic Antoni Xuclà, va portar, el 1948, al primer sistema de fabricació de pasta

química a Espanya (patent TorrasXuclà). El procediment es distingia per la capacitat de reutilització de l'agent desfibrador de la fusta, la sosa. Igualment, tres anys més tard, el 1951, l'empresa va desenvolupar una altra innovació de volada: la producció de cel·lulosa mixta de pi i eucaliptus, arbre aquest últim que Joan i Francesc Torras havien començat a experimentar a Huelva des de 1943. També s'ha de mencionar la iniciativa social de la companyia, de la qual destaca l'edificació dels habitatges de protecció oficial per als treballadors, a Sarrià de Dalt, iniciada el 1952, conegut com a grup Paulí Torras, que comptava a més amb escola, església, cooperativa de consum i zones esportives. El projecte dels dos germans va culminar entre 1964 i 1967, amb l'ampliació del complex industrial de Sarrià de Ter, fonamentat en la instal·lació d'una màquina de paper d'impressió i escriptura d'alt rendiment i en la reforma de la secció de pastes. La plena integració de l'empresa es completava amb la millora dels departaments forestal i de vendes.


Fotografies Quim Llunell

L'obra de Joan i Francesc Torras va ser el punt de partida que va permetre els seus hereus d'ampliar la societat fins a 8 fàbriques arreu d'Espanya, amb 2.800 llocs de treball (1977). Després de la crisi petroliera i financera dels anys 70, la companyia va passar a mans de la banca nacional, i posteriorment, a les de fons inversors internacionals. Avui, amb 9 plantes a Espanya —incloses les dues gironines, la de Sarrià de Ter i la de Sant Joan les Fonts— la societat Torraspapel (formant part del Familiars dels germans Joan i Francesc Torras Hostench, juntament amb l’alcalde Nicolás grup Lecta —quart fabricant euroPichardo, davant de la placa del carrer. peu de paper estucat d'impressió i escriptura—, al qual aporta un 30% de 1948 la primera pasta química (patent Torras-Xuclà, la producció total), és destacat fabricant de paper de l'Estat. amb desfibració per cocció i lleixivació), substituta arreu del món del sistema mecànic, que es mantindria només per a papers de baixa qualitat. Una conclusió. Joan i Francesc Torras i Hostench, en la seva tasca d'introducció a Catalunya de la industrialització integral del sector paperer, varen renovar el protaPer a més informació, vegeu l'article de Pere Sala, gonisme de Sarrià de Ter com a bressol de la cel·lulosa "Torras Hostench, la modernització del sector pastaforestal a Espanya: si Felip Flores fabricava l'any 1870 la paper a Catalunya. Una cronologia a partir del butlletí primera pasta mecànica (amb fibres obtingudes de la d'empresa", a Parlem de Sarrià. Revista de cultura i fusta per fricció), deixant enrere les tradicionals fibres informació local, 1999 (agost-octubre). tèxtils procedents de draps, els Torras aconseguien l'any

~

■ ■ ■ ■

FERRETERIA JARDINERIA PINTURA REGALS

■ ■ ■ ■

PARAMENT PER LA LLAR PETIT ELECTRODOMÈSTIC MATERIAL ELÈCTRIC… TAMBÉ FEM CLAUS

tema de portada

FERRETERIA DECOFER

TOT EL QUE NECESITES PER CASA TEVA ESTEM AL TEU SERVEI!!

[fira del paper]

A SARRIÀ DE TER, LA TEVA FERRETERIA

~

Ens trobaràs al Pla de l’Horta, Pça. Vila Romana, 4 - Tel. 972 17 00 52

13

SERVEI A DOMICILI “OFERTES TOTS ELS MESOS”

PdS 59


Concurs de fotografia de la VIII fira del paper

Àngel Vilar Serra i Pilar Planagumà guanyadors del segon i primer accèssit respectivament, acompanyats de Nicolás Pichardo, alcalde de Sarrià de Ter i Roger Casero, secretari del Concurs de Fotografia.

~ 14 PdS 59

El setembre de l’any 1999, l’Ajuntament de Sarrià de Ter organitzava les I Jornades del Paper, però no va ser fins a la segona edició que es va convocar el concurs de fotografia. Amb la VIII Fira del Paper de l’any 2006 es tanca el cicle del concurs de fotografia, després de sis anys convocant el concurs, amb més de 50 obres presentades i 18 obres premiades. El concurs de fotografia ens ha aportat sorpreses molt agradables, des de la fidelitat d’autors, que s’han presentat i han estat premiats en diferents convocatòries, fins a la presentació d’obres d’autors d’arreu de Catalunya, com Lleida, o de l’Estat, com de Sevilla, Cadis i Màlaga. Però la del 2006 ha estat la darrera convocatòria del Concurs de Fotografia; des de la comissió organitzadora de la Fira del Paper hem cregut necessari reformular el concurs i derivar-lo cap a la fira amb un concurs de peces artesanals entre els artesans participants a la Fira del Paper del diumenge; d’aquesta manera potenciem un atractiu més de la Fira del Paper. Hem volgut deixar descansar el concurs de fotografia, doncs, per premiar peces úniques artesanals. En aquesta decisió ha tingut un paper important la relació de la Fira del Paper amb Artesania de Catalunya, que s’ha compromès a seguir donant suport a la Fira del Paper de Sarrià de Ter i a potenciar les seves qualitats.

En aquesta darrera edició, el jurat format per l’Edgar Massegú, pintor, dibuixant, músic i fotògraf de Sarrià de Ter; en Quim Llunell, fotògraf amateur de Sarrià de Ter; l’Àngel Cañigueral, artista polifacètic de Sarrià de Ter, i en Roger Casero, secretari sense vot, en representació de la comissió organitzadora de la VIII Fira del Paper de Sarrià de Ter, van concedir els següents premis: 2n. Accèssit de 150 € a l’obra IMATGE 2006, presentada per Àngel Vilar Serra, de Sant Feliu de Guíxols. 1r. Accèssit de 150 € a l’obra PESCADOR IMAGINARI, presentada per Pilar Planagumà Oliveras, de Girona. Primer premi dotat amb 600 € a l’obra CERCLE TRENCAT, presentada per Anna Boadas Dalfó, de Sant Feliu de Guíxols

Foto: AST

tema de portada

[fira del paper]

Roger Casero Gumbau secretari del Concurs de Fotografia i membre de la comissió organitzadora de la Fira del Paper

Des de la secretaria del Concurs de Fotografia i des de la comissió organitzadora de la Fira del Paper volem agrair a totes les persones que hi han participat presentant les seves obres a les diferents edicions, que hagin donat sentit i contingut al concurs de fotografia, així com a les persones que, al llarg d’aquests anys, han format part dels diferents jurats: la Yolanda Ruíz, dissenyadora gràfica; en Josep Magallón, fotògraf; l’Enric Matarrodona, periodista i president del Col·legi de Periodistes de Girona; en Miquel Ruiz, fotoperiodista del diari El Punt; en Xavier Fontané, dissenyador gràfic; l’Edgar Massegú, pintor, dibuixant, músic i fotògraf; en Quim Llunell, fotògraf, i l’Àngel Cañigueral, artista polifacètic. Des de fa temps, algunes de les obres premiades i presentades al llarg d’aquests anys formen part de la decoració de diverses dependències municipals; l’Ajuntament té, a més, un magnífic fons fotogràfic que forma part, ja, de l’Arxiu Municipal.

~

Cercle Trencat, d’Anna Boadas. Primer premi


El paper a la cuina

Jaume Fàbrega

La meva àvia de Banyoles feia un plat exquisit que consistia en costelles de xai embolicades amb paper i fetes a la brasa. Mai no n’he menjat de tan bones. De gran he sabut que es tracta d’una recepta històrica de Catalunya –una de similar, per exemple, apareix a La cuynera catalana, el gran manual de cuina de l’època moderna, de 1833.

~

A més, el paper decoratiu és imprescindible per servir la pastisseria, per embolicar les rajoles de xocolata i les xoxolatines, i tota mena de dolços. Amb paper fem tovalles i tovallons – que ja han desplaçat els de roba, excepte en els restaurants d’alta gamma -, gots, tasses i tota mena d’envasos alimentaris. I els que venim de pagès, encara anàvem a comprar a l’”hostal” coses a lloure, que ens servien a unces, terces, etc., en “paperi-

[fira del paper]

El paper també és bàsic a la pastisseria: recordo com la meva mare improvisava una mànega, a fi de decorar la crema de Sant Josep amb merenga i xocolata, amb un full. I, naturalment, fem servir el paper, encara avui, per folrar llaunes i motlles per a coques, bescuits i pastissos. Hi ha pastes tradicionals, com els bescuits o pans de pessic d’Arbúcies, Vic, Girona o el pâo de lo portuguès i les queijades del mateix país, o les magdalenes i molts d’altres que se serveixen amb un paper. A França, els amables papillots són caramels o bombons embolicats amb paper fent serrells. Sense parlar dels bombons, trufes, caramels i, antigament, els “mantecados”.

tema de portada

I també he descobert que, en la cuina francesa, aquest procediment forma part del més exquisit de la cuina, la tècnica anomenada papillotte. Un nom, precisament, no pas derivat de paper, com semblaria, sinó del diminutiu papillot, papalloneta en francès antic (Diccionari Robert). Colette Guillemard, a Les mots de la cuisine et de la table, diu que “en papillotte es diu d’un aliment cuit al forn dins d’un full de paper sulfuritzat”. Modernament s’ha substituït el paper sulfuritzat o de barba, sovint untat amb greix, mantega o oli, a vegades mullat per fora – a fi que no s’inflami, si la cocció es fa en caliu- per paper d’alumini, que és una tècnica agraïda i dietètica, tant a l’abast de la cuina casolana com pròpia dels millors cuiners. En la nostra cultura, de fet, el paper fa el paper que en les altres cultures culinàries – d’Amèrica a Oceania, passant per Àsia i Àfrica i, menys a Europa, fan les fulles de diverses plantes, com el bananer, que també té uns resultats culinaris esplèndids. En papillot o empaperat, com es deia en català, es pot cuinar quasi qualsevol aliment, sempre amb resultats òptims tant des del punt de vista dietètic –ja que és com una cocció al vapor- i del gust. És una cuina sensual; en obrir el papillot, el propi comensal –normalment es fa així -, s’embriaga amb les flaires que se’n desprenen. S’hi pot coure xai, pollastre, gall d’indi, vedella, porc, foie gras, peix; com rogers o molls, salmó, lluç, llenguado, bacallà fresc o salat, truita, tonyina, sardines

o marisc, i s’hi pot combinar tota mena de verdures –carbassó, mongetes tendres, ceba, pebrot, endívia, albergínia, fonoll, porro, patata, espàrrecs verds o de bosc, tomàquet- i d’herbes o espècies – all, julivert, créixens, pebre, comí, celiandre, menta, curry-, oli, llard o mantega i ingredients diversos com mató, formatge –sobretot si es fon -, llet de coco, salsa de soja, ous. També se’n poden fer de dolces, amb fruites, nous, crema de llet, coco vainilla, canyella...un món d’exquisides insospitables. La papillota és també l’útil adorn de paper blanc –a vegades en forma de barret de cuiner amb talls- amb què tradicionalment es guarneixen les cuixes de pollastre, les costelles de xai, etc., a fi de poder “cometre” l’exquisidesa de menjar-les amb els dits.

15 PdS 59


nes”; ens embolicaven les arengades amb paper de diari i les botifarres amb paper d’embalar –com a França- i compràvem les avellanes torrades o els cacauets en cucurulls de paper de diari –com encara s’hi venen les castanyes- o paperines. Fins i tot els anglesos tenen el fish and chips; és a dir, peix arrebossat amb patates fregides, que se serveix en un paper de diari. També a Andalusia s’anava a comprar a les fregidories l’exquisit pescaíto frito embolicat amb paper. I amb paper - sobretot de diari -, emboliquem els pebrots o les albergínies escalivades, a fi que es pelin bé. A Banyoles, a la botiga de llegum cuit, m’hi emboliquen la grana, posada en una bossa de plàstic. I per acabar, reciclo el paper de diari –un cop llegit, és clar!- tallat el full, com a útil paper de cuina per posar al marbre quan es preparen els aliments i poder llençar les peles o restes amb facilitat.

RESTAURANT

EUGÈNIA

~

tema de portada

[fira del paper]

Fira a Sarrià de Ter Els dies 6, 7 i 8 d’octubre s’ha fet a Sarrià de Ter la VIII Fira del Paper. Hi ha diverses activitats relacionades amb aquest material, però és llàstima que la gastronomiaamb tantes possibilitats- no hi sigui present.

AV. de França, 13 17481 SANT JULIÀ DE RAMIS

16

Tels. 972 17 00 62 - 972 17 05 21

PdS 59

Per altra banda, Garcia de Pou és una empresa de l’Alt Empordà (Vilasacra i Ordis) fundada l’any 1884. És líder espanyol en el sector del paper gastronòmic d’un sol ús, tant per a l’hostaleria com per a ús domèstic: gots, tovallons, tovalles, bosses, coberts, etc. A més, el seu amplíssim catàleg inclou models fets amb una impressió innovadora i els dissenys més atractius. Article publicat al Dominical del Diari de Girona del 5 de novembre de 2006

~


La riera de la Rasa ordenació, urbanització, recuperació i transformació d’un espai que uneix Sant Julià de Ramis i Sarrià de Ter

L’Ajuntament de Sant Julià de Ramis i Medinyà va encarregar el projecte de recuperació de la riera de la Rasa, bo i entenent que era un projecte en què, necessàriament, havia de participar-hi també l’Ajuntament de Sarrià de Ter. La cooperació entre els dos municipis ha donat els seus fruits i ha estat possible l’avançament de la construcció de la primera passera sobre la riera de la Rasa, construint un veritable pont de comunicació veïnal entre els dos pobles i, sobretot, dignificant un espai que, potser durant massa temps, ha estat marginal. Amb aquest projecte es recupera un espai natural i li dóna personalitat pròpia i, sobretot, es recupera com a espai públic.

Foto: Roger Casero

Martí Franch arquitecte

Narcís Casassa i Nicolás Pichardo, alcaldes de Sant Julià de Ramis i Sarrià de Ter, simbolitzen l'acord per la construcció de la passera de la Rasa amb una encaixada de mans al lloc on es construirà.

Al terme municipal de Sarrià de Ter s’integra el camp de futbol, la pista de bàsquet, els vestuaris i centre social, així com la plaça a tocar la benzinera i la placeta al nord dels blocs, a tocar la riera. Al terme municipal de Sant Julià de Ramis s’integra els àmbits situats davant i darrera del bloc d’habitatges que limita amb la N-II, així com els marges de la riera.

Es tracta, doncs, de convertir la suma de retalls d’espais marginals i ‘darreres’ en un espai central de la vida veïnal, tot reordenant les facilitats i espais existents. La proposta comprèn un únic parc amb diversos subàmbits i aspectes sectorials a desenvolupar amb potencialitats d’ús pròpies.

Passera a l’alçada del pavelló poliesportiu de Sant Julià de Ramis: la més important, d’acord amb els fluxos que s’ha observat, és la que se situa davant del pavelló d’esports de Sant Julià de Ramis i enllaça amb el centre social del barri de la Rasa a Sarrià de Ter. Aquesta haurà de ser la primera a

~

Passeres sobre la riera de la Rasa. Se’n preveuen tres:

Passera a l’alçada del camp de futbol de Sarrià de Ter: la segona en importància, se situaria a l’extrem nord del camp de futbol i enllaçaria amb el carrer paral·lel al c/ Terrera i situat al sud. Per tant, enllaçaria el camp de futbol de Sarrià de Ter i la zona de jocs infantils de Sant Julià de Ramis. El seu traçat correspon a un gual espontani ja existent. Es proposa una passera de 2.5 metres amb estructura metàl·lica i paviment de fusta, donant continuïtat al passeig en voladís del costat de Sarrià de Ter.

ajuntament

L’objectiu de les obres previstes, recollides en el projecte, és l’ordenació, urbanització i arranjament paisatgístic de l’espai lliure objecte de transformació, incloent-hi els moviments de terres, la pavimentació, el sanejament de les aigües pluvials, l’aigua potable, l’enllumenat públic, l’equipament amb mobiliari i elements arquitectònics i les plantacions.

construir-se i la més dimensionada, amb una amplada considerable (3.6 m) integrant-hi un banc per donar més dimensió a la placeta situada al darrera del centre social de la Rasa. Es tracta d’una passera conformada per una estructura de perfil metàl·lic i un ferm de fusta tractada a l’autoclau.

17 PdS 59


Sant Julià de Ramis

~

ajuntament

Sarrià de Ter

18 PdS 59

Passera a l’alçada del c/Terrera de Sant Julià de Ramis: la tercera en importància, se situaria a l’extrem nord del barri de la Rasa de Sarrià de Ter enllaçant amb el c/Terrera de Sant Julià de Ramis. Aquest pas adquirirà més importància en la mesura que s’anirà urbanitzant la peça compresa entre l’autopista i el barri de la Rasa a Sarrià de Ter. Es preveu una passera de fusta, de característiques semblants a la segona. A nivell de projecte es planteja una passera de 2.5 metres, de fusta amb estructura metàl·lica,

semblant a l’anterior. Aquesta passera defineix el final del passeig en voladís pel costat de Sarrià de Ter.

bescanviar les tanques existents per unes de noves d’un estàndard més urbà.

Camp de futbol El camp de futbol és un àmbit de per si. D’alguna manera es planteja desdibuixar el límit del camp per fer-lo participar del parc. Per una banda es proposa canviar les banquetes amb coberta de plàstic existents per unes grades – dunes més dimensionades i plantades amb arbres d’ombra. Complementàriament es proposa

Placeta darrera benzinera Per integrar-la millor en la lògica del parc es proposa enderrocar el muret d’obra que limita l’espai i obrir-lo i fer-lo accessible. Així mateix es proposa treure els arbres del mig de la plaça, deixant únicament una corona al voltant i desplaçar els jocs infantils a la zona especialment condicionada a Sant Julià de Ramis.


Foto: Roger Casero

Martí Franch, arquitecte redactor del projecte, i Nicolás Pichardo, alcalde de Sarrià de Ter, durant la presentació del projecte de millora de la Riera al local social de la Rasa.

Paviment dur continu Es dóna continuïtat al paviment existent de panot de 30 x 30 amb còdol de riu a truc i morter. Nogensmenys es considera important que les juntes contínues ho siguin en direcció a la riera i en angle aprox. de 45 respecte a l’arquitectura. Aquest gir facilita la construcció respecte a la futura passera en voladís i posa en valor el traçat de la riera envers al de la urbanització. Vestuaris Al volum dels vestuaris, la deconstrucció dels lavabos actuals i del bar, actualment en estat precari, i la reconstrucció dels mateixos integrats a l’arquitectura dels vestidors i centre social. La deconstrucció s’ha de fer tenint cura de no malmetre l’arbre existent, en tan que és l’única ombra de l’àmbit. Espai davant vestidors A l’espai del davant dels vestidors es proposa l’eliminació de desnivells i graons a l’àmbit i la substitució del banc existent per a un de nou d’acord amb el model escollit per a la resta d’aquesta intervenció. També es proposa el canvi de les

El prat - esplanada Correspon al cor del parc, és un espai buit de dimensions mitjanes, aproximadament 45 x 65 m, situat a costat i costat de la riera. Es proposa un prat essencialment buit per poder xutar una pilota, fer volar un estel, descansar... En cas que el camp de futbol fos traslladat en un altre emplaçament, s’entén que el buit restant hauria de tenir aquesta mateixa qualitat: espai polivalent, tractant adientment en aquest cas la relació amb el polígon d’habitatges. La Vialitat La conformació dels camins del parc serà un dels elements que hauran de fer funcional el parc i conferir-hi identitat. Alhora en termes de superfície pressuposen una de les partides més extenses i per tant de les que més repercuteixen en el preu final de l’obra. S’opta per una solució senzilla, ajustada pressupostàriament, de bon envelliment i escàs manteniment: el formigó in situ. Aquest material és confortable per a lliscarhi cotxets, patins i bicicletes així com per patinar i té un cost moderat. Es proposa tractar-lo com cintes múltiples d’1 m, i segons els fluxos que es preveuen s’ajunten més o menys “cintes” per acabar jerarquitzant la xarxa

~

Passera longitudinal en voladís a la Riera Atès que la secció de la riera en el seu marge dret, a Sarrià de Ter, és estret, i atès també que aquest espai relliga el centre social, el camp de futbol i bàsquet i una placeta, es proposa guanyar espai mitjançant la construcció d’una passera de fusta

en voladís amb una amplada de 2.5 metres, que permeti enllaçar tots aquests àmbits amb un espai de secció generosa. Aquesta passera es construiria sobre una estructura metàl·lica i paviment de fusta. La barana haurà de ser de seguretat i el màxim de transparent a la vista, per donar sensació d’espai.

ajuntament

Front riberenc Els darreres del camp de bàsquet, centre social i placeta de la Rasa és un espai esquarterat, conformat pels espais triangulars restants entre l’ordenació dels blocs d’edificis i el torrent. Si bé actualment es tracta d’espais de petites dimensions i mal connectats entre si, per culpa d’obstacles abundants que impedeixen la seva percepció com a espai coherent, una visió conjunta dels fragments permet apreciar el potencial de conjunt. Precisament amb aquesta vocació, es proposa de tractar tots aquest àmbits d’una manera semblant, cercant un únic paviment, amb un pendent semblant que englobi els diversos volums i elements existents per acabar conformant una mena d’arxipèlag de placetes i espais ben connectats entre si. Atesa la configuració fragmentada de l’espai, així com la varietat d’arquitectures i elements existents, és cabdal el tractament unitari del ferm, mobiliari i plantacions per ajudar a crear una imatge d’espai únic, en comptes de l’estat actual de suma de ‘darreres’. Les intervencions desglossades que es plantegen en aquests àmbit són:

xarxes actuals del camp de bàsquet per una nova estructura que permeti incorporar un component d’urbanitat i grafisme a aquestes tanques que actualment tenen una qualitat exclusivament esportiva. Es projecta la plantació d’arbres d’ombra en aquest “arxipèlag de placetes”. Els escocells es diposaran segons l’ordre de les juntes del paviment en perpendicular de la riera. Els escocells es plantaran amb herbàcies perennes de baix manteniment. Pel que fa a la placeta situada al final del c/ de la Rasa, es preveu la seva pavimentació deixant una sèrie de parterres arbrats i bancs, d’acord amb la disposició general ja exposada. En aquest àmbit, per separar àmbits i no perjudicar la intimitat dels habitatges en planta baixa, es preveu la construcció d’una sèrie de paraments verticals metàl·lics coberts d’enfiladisses, que estratègicament disposats permeten un transició suau entre l’àmbit públic i el privat.

19 PdS 59


~

ajuntament

de camins. Sobre aquestes cintes s’hi col·loquen també els elements de mobiliari. Aquest camins a voltes s’eixamplen per formar àmbits de repòs o placetes.

20 PdS 59

Plantacions Per qualificar i identificar la riera de la Rasa com un nou eix de vertebració de l’espai públic es proposa de fer-hi una plantació extensiva que contribueixi a homogeneïtzar i orquestrar la varietat de teixits urbans i elements arquitectònics, tot calmant la desharmonia d’algun tram, i facilitar la seva patrimonialització i preservació. Aquesta vol ser una plantació rotunda amb la voluntat de ‘blindar’ aquest nou espai públic per al poble. A tal efecte se suggereix de plantar un bosc lineal en galeria, amb uns 480 arbres en l’àmbit sud, que per dimensió i qualitat superi la desharmonia que l’envolta en alguns trams. Que es converteixi en una mena de "monument vegetal" capaç de parlar de tu a tu amb les infraestructures i polígons industrials que travessa. Una nova franja d’ombra i frescor, i en el tram urbà un sistema de pantalles visuals per amagar les vistes no desitjades. Es pot parlar de dos trams de plantació: aigües avall del c/ Terrera on hi ha el tram més urbà del Parc i on l’àmbit d’actuació s’eixampla més, i aigües amunt, a Sant Julià de Ramis, on la riera té una secció més estreta i encaixonada i transcorre al costat d’un teixit industrial. En l’àmbit més urbà del projecte, allí on l’àmbit d’intervenció s’eixampla, el llistat d’arbres escollits s’amplia amb l’objectiu de contribuir a configurar i qualificar les habitacions o espais que acullen els diferents usos. Així es proposa la incorporació de tres noves espècies: Mèlia - Melia azedarach espècie caducifòlia ja present a l’àmbit i que s’opta per retenir i reforçar alguns àmbits. Sòfora – Sophora japonica espècie caducifòlia (semipersistent) de port obert que proveeix una ombra fresca i lluminosa. Fruiters ornamentals com ara Prunus subhirtella “Autumnalis”, Prunus serrulata “Kansan”, Malus Evereste

“Perpetu”, Pyrus calleryana Chanticleer per a ser utilitzats com a accents per les seva floració abundant i la coloració de tardor.

sitat del sòl, la millor solució sembla ser la de fer regs espaiats i en profunditat, per forçar les arrels a buscar l’aigua en profunditat.

Essencialment es proposen tres tipologies d’agrupació de l’arbrat, en petits bosquets, de 5 a 15 espècimens, normalment en disposició allargada formant una mena de cordons que delimitin espais, agrupacions simples, de 2 a 5 espècimens o bé arbres solitaris. Aigües amunt del barri de la Rasa es proposa de plantar un bosc en galeria conformat bàsicament de Plàtans (Platanus hispanica) clapejat eventualment per Roure Martinenc (Quercus humilis), el roure propi de les alzines clares.

Fonts Es preveu la instal·lació de dos fonts, una vinculada al camp de bàsquet i l’altre a la plaçeta situada a l’extrem nord del barri de la Rasa.

S’escull el plàtan per diversos motius: pel seu volum, a escala de ciutat, capaç de passar l’escala d’una nau industrial i que permet formar la creu de l’arbre a 3- 5 metres permetent una gran permeabilitat visual, per la qualitat de la seva ombra fresca i lluminosa, per la seva condició d’arbre de ribera d’acord amb la identitat del parc, per la seva velocitat de creixement i longevitat elevada i finalment pel seu baix cost, que permet de plantar-ne massivament. La densitat de plantació que es proposa és elevada, entre 3 i 5 metres entre peus. Un cop aquests arbres atenyin un cert port es podrà estudiar d’espaiar-los. Els plàtans es plantaran sempre fora del talús conformat per contenir la riera. Respecte a les acàcies ja presents (Robinia pseudoacacia) es respecte, si bé s’haurien d’anar tallant a mesura que els plàtan vagin ocupant el seu espai. En els àmbits del prat, per limitar la competència de les males herbes i facilitar les operacions de manteniment, es preveu la col·locació d’un encoixinament fet amb retall de 1,2x1,2x1,2 m de malla antiherbes de 140 g/m2, recoberta amb un espessor mínim 8 cm de restes de poda. Per a la irrigació d’aquest àmbit amb vocació de parc urbà, es preveu instal·lar un reg d’establiment i manteniment, de reg per goteig. Donada la proximitat del freàtic i l’elevada poro-

Enllumenat Es proposa dos tipus de lluminària, un bàcul de 4.3 m vinculat a la vialitat i àmbit d’ús, d’escala petita i mitjana tipus jocs infantils, zones arbrades.... i un bàcul alt, 10-15m, amb projectors per a les esplanades. Atès que es tracta d’un projecte lineal i estret en diversos trams, i que els bàculs són dels pocs elements tridimensionals del parc, es dóna molta importància a l’elecció dels models, per tal de contribuir a una lectura unitària de tot l’àmbit intervingut. A tal efecte s’escullen models amb una identitat marcada, diferent a la dels carrers circumdants per contrastar i posar en valor el parc i la continuïtat de la riera. Es proposa la utilització d’una única lluminària baixa per a la vialitat, zona de jocs, etc. Aquest model, que haurà de ser el mateix a tot el traçat de la riera, permet una certa il·luminació de les copes dels arbres, alhora que té una identitat prou contrastada. Complementàriament, per a la il·luminació de l’esplanada es proposa la col·locació d’un fanal més alt amb diferents projectors de projecció parabòlica tipus que permeten percebre la dimensió total del parc. El passat 29 de novembre els alcaldes de Sant Julià de Ramis i Medinyà i Sarrià de Ter van signar el conveni per a la construcció de la primera passera de la Rasa i es va fer una presentació del projecte al local social de la Rasa. Amb la passera es millorarà la comunicació entre els dos pobles i es dignificarà i recuperarà un espai; la riera de la Rasa deixarà de ser el darrera dels blocs de pisos per ser façana, guanyant protagonisme, guanyant un espai verd per a un ús públic.

~


Sarrià, d’ esquenes al riu Foto Joan Vila

Lluís Aymerich i Viñals Portaveu del grup municipal de CiU

A vegades només la simple lectura d’unes ratlles de bona literatura, en prosa o en vers, tant se val, et fa despertar records i sensacions inexplicables que et traslladen més enllà de la crua realitat. Tot i així, per la pròpia salut mental i els interessos més materials de la realitat quotidiana has de sobreeixir d’aquest núvol on estàs immers si no vols ser arrossegat per aquesta bonança que et dóna el text. A vegades, però, és el mateix text que només amb una sola referència a un mot determinat és el que et descavalca d’aquest èxtasi. Això és el que m’ha passat fa uns moments llegint un dels excel·lents articles de Quim Curbet -una ploma que sovint aconsegueix despertar en mi algunes d’aquestes sensacions a què m’he referit-, ja que ell diu en el seu article Sarrià és un poble industriós que va viure d’esquena al riu que li dóna nom. No sé si sóc massa sensible a les paraules o si simplement la conjugació dels verbs m’afecta desmesuradament, però el temps del verb “viure”, utilitzant el passat perfet “va viure”, va aconseguir despenjar-me de la visió idíl·lica a què m’instal·lava el text. El riu Ter, al seu pas per la resclosa de can Vinyals.

Celebrem que els nostres avantpassats tinguessin la sana visió d’aprofitar les aigües circumdants per crear feina i donar vida a Sarrià. Gràcies a ells ara som el que som i podem presumir de la nostra història i de les nostres capacitats emprenedora i d’acolliment a persones que, com nosaltres, volen compartir la mateixa feina i cultura. En efecte, hem sabut aprofitar-nos de les aigües que

~

Només cal veure com s’ha anat construint el nostre poble al llarg de la història, per entendre que els rius i les rieres no ens han interessat més que per aprofitarnos de l’aigua que ens porten: molins fariners al voltant de la riera per poder fer anar el rendible molí de l’època; hortes a les lleres del riu i rieres per poder regar amb el mínim cost; aprofitament de l’aigua per a

la producció d’energia i per a les indústries papereres; i fins i tot, aprofitant el seu cabal per utilitzar-lo de claveguera, abocant-hi els sucs sobrers i les pròpies deixalles no aptes per adob.

opinió

Efectivament, Sarrià de Ter va viure, i encara viu d’esquena al riu que li dóna nom, però malauradament, també viu d’esquena a les rieres que, tot i no donar-nos nom, ens donen vida. Tots pensem de seguida en la riera de Xuncla, en el torrent de Can Guilana i, per què no, en el rec de la Rasa.

21 PdS 59


opinió

~ 22 PdS 59

ens porten el riu i les rieres, però amb l’evolució i el pas del temps ens hem de plantejar si no en fem un gra massa. Al riu li robem, més o menys neta, tota l’aigua que ens convé i després de gastar-la sense miraments, llevat les obligatòries actuacions per depurar-la, li tornem la sobrera a vegades bruta amb tota mena de deixalles. Això és viure d’esquenes al riu? Jo diria més, això és viure amb total menyspreu a aquell que ens dóna el nom i la vida, el Ter. Ja és hora que tinguem al riu i a les rieres el respecte i l’atenció que es mereixen. És just i legítim que aprofitem l’aigua que a través dels rius i les rieres ens ofereix la natura, però també ho és que tinguem cura de no malbaratar-la ni contaminar-la. Més encara, no n’hi ha prou de tractar amb respecte aquest do natural, l’individu de l’espècie humana, com a ésser superior de la creació, té l’obligació de retre homenatge a tots aquells altres elements dels quals se serveix, però aquest mateix acte d’homenatge és també un aprofitar-se del mateix element natural. No és retre homenatge als rius i a les rieres i també un plaer formidable, la seva simple contemplació visual i auditiva? En poques paraules, no hem d’aprofitar-nos només del contingut del riu, sinó també del continent.

riu Ter, malgrat haver-se aprovat oficialment i unànimement.

Els veïns i veïnes de Sarrià de Ter hem de saber trobar aquest just equilibri entre l’aprofitament de les nostres aigües, el respecte al medi i el gaudi personal de tantes sensacions que ens ofereixen les lleres del nostre riu i rieres. La manera de fer i viure dels sarrianencs ho és amb un gran oblit als rius. Vegem-ne sinó alguns exemples... Tota la construcció d’habitatges s’ha fet amb façana oposada al riu; llevat el frustrant abandó del passeig del riu, cap més altra actuació s’ha fet per gaudir-ne; totes les vores del riu i les rieres estan sempre brutes i deixades; algunes de les fonts existents en el llit de les rieres estan abandonades o s’han assecat definitivament; els responsables municipals mai han emprès la construcció del camí o via verda al voral del

Així doncs, crec que ara Sarrià viu més que mai d’esquena al riu, i per la nostra pròpia salut social i gaudi personal cal que recuperem la postura de cara al riu. És fàcil mirar-nos el riu Ter de cara; només cal adonarnos que cadascú, des de casa seva (visqui on visqui de Sarrià) sempre tindrà el riu Ter a sol ixent. Viure de cares al riu ha de ser un exercici de la pròpia voluntat dels sarrianencs, però sobretot, aquesta voluntat s’ha de manifestar en la voluntat política dels nostres governants, dedicant tots els esforços necessaris per fer del nostre riu i rieres uns espais agradables que ens facin sentir la necessitat d’admirar-los. Aquest serà el merescut homenatge a aquests espais naturals de la creació.

RESTAURANT MAS NOU MENÚ DIARI: De 13 a 16 h. i des de les 20 h. CASAMENTS • BATEIGS • APERITIUS BANQUETS • COMUNIONS • CONVENCIONS Ctra. Palamós, km.1 • CAMPDORÀ Tel. 972 21 70 43

Cal reconèixer que en alguns aspectes (construcció de cares al riu) no es diferencia gaire a la de moltes altres poblacions riberenques, però sí en alguns aspectes com és el d’aprofitar les ribes per fer-ne autèntics espais d’esbarjo, amb la recuperació i condicionament de les fonts, la construcció de vies verdes per a vianants i ciclistes, l’organització d’activitats lúdiques en els espais riberencs, etc. Penso que el fet de viure d’esquena al riu, referint-se a Sarrià, és més encertat fer-ho utilitzant el present que no pas el passat com ho feia Quim Curbet en el seu escrit. Recordant els meus anys d’infantesa a Sarrià em vénen a la memòria aquelles banyades que els vailets de l’època fèiem a la resclosa de Can Mitjans, tot i el reny dels nostres pares per la seva perillositat; les baixades al riu per recollir “rierencs”; aquelles excursions dominicals per banyar-nos i berenar a la resclosa de Can Camós; les berenades, “enxubades” i Festes Majors a la font de Can Nadal; les dones baixant al riu i a la riera per fer la bugada;...

~


Fotos: Quim Llunell

Roger Torrent, alcaldable d’ERC a Sarrià de Ter i Pere Bosch, alcalde de Banyoles, durant l’acte de presentació del candidat.

La

(re)construcció col·lectiva

Roger Torrent i Ramió Regidor i alcaldable d’ERC esquerra@sarriadeter.cat

Els pobles, gairebé com tot, canvien. Creixen, es transformen i fins i tot es reinventen. És una mutació constant, potser tan natural com la llei que fa que els arbres perdin les seves fulles a la tardor i les recuperin a la primavera. Aquesta és una qüestió elemental. Sarrià de Ter també ha anat canviant al llarg de la seva història, del contrari encara seríem un poble de tartanes, basters i camins de terra. Hem evolucionat. Ara bé, el que fa especial la situació actual és la magnitud i sobretot la velocitat amb què s’han produït els canvis darrers anys.

I dic tot això, i insisteixo, perquè estic convençut que aquest serà el principal repte de Sarrià de Ter per als propers anys. Està clar que ens tocarà posar els instruments necessaris i tots els esforços imaginables per garantir que les operacions urbanístiques no ens acabin desfigurant radicalment el nostre model de vida. Aquesta serà la gran aposta nostra. Aquesta serà la principal tasca a l’agenda de l’ajuntament en els propers anys. I això no és un discurs ni un posat. És una realitat, que a ningú se li escapa. Més de 2.300 veïns i veïnes nous, per un poble com el nostre, és (es miri per on es miri) un sotrac important. El totxo ens canvia el paisatge i aquesta no és només una qüestió estètica, sinó que té repercussions socials més que evidents. Davant d’això tenim dues opcions: una, mirar enrere i criticar algunes decisions preses (no volem que sigui el nostre estil) i dos, mirar endavant. És aquesta segona, la referència al futur, la que ens interessa més. Perquè al cap i a la fi, com hem dit, el que ens tocarà els propers anys és gestionar aquest creixement. Hem tingut sempre l’amenaça de perdre la personalitat.

~

Un poble que canvia. I els canvis comporten incertesa. Estem en un moment en què ens hem de definir. O dit d’una altra manera, estem davant d’una cruïlla i hem de decidir cap on anem. El creixement esmentat té moltes repercussions. Entre d’altres, el pas d’un municipi petit (de menys de 5.000 habitants) a un dels mitjans. De la pubertat a la maduresa. O gairebé. En tot cas, el cert és que els organismes (i el poble és un organisme viu) quan evolucionen poden patir crisis de creixement. Quina seria la nostra crisi de creixement? Doncs està clar: perdre els valors de ser un poble i que hem anat conservant fins avui. És a dir, si no prestem prou atenció a les transformacions

que estem vivint o encara més, si decidim erròniament sobre el nostre futur, és ben segur que la nostra cohesió i la nostra identitat se’n ressentiran.

opinió

Les coses s’han transformat, la fisonomia sarrianenca també. Els darrers cinc anys s’han construït més de quatre-cents habitatges nous. I el futur immediat no serà massa diferent. La urbanització del Camp dels Socs, sumada a la de la Cobega suposaran uns 850 habitatges més. Amb tot, no només ens hem de remetre a les transformacions en el paisatge comú, sinó (i això és el més determinant) a l’estil de vida del poble. No en va estem parlant de 2.300 veïns i veïnes més a Sarrià de Ter. En definitiva, caminem cap als 7.000 habitants. Un creixement d’aquest estil no l’havíem viscut mai a la nostra història com a municipi.

Ja sabem tots que la proximitat amb la ciutat, d’una banda, i la tendència generalitzada de creixement, de l’altra, fan de Sarrià de Ter un espai prou llaminer per a la construcció. De manera similar a altres municipis de l’entorn de la ciutat, que també han viscut expansions importants. Ara bé, a nosaltres ens toca pensar en el nostre àmbit d’actuació, en el nostre petit territori. Perquè aquí no ens podem escudar en allò que això és un pecat de molts. Perquè la nostra responsabilitat passa per aquests terrenys entre Girona i Sant Julià. I el que passi més enllà dels nostres termes ens afecta i hi hem de poder dir quelcom, però la nostra feina és aquí. A Sarrià de Ter.

23 PdS 59


De convertir-nos en un barri dormitori de la ciutat de Girona. L’annexió legal no ho va aconseguir. Hem de procurar que ara tampoc es consolidi amb l’extensió de la taca urbana. I en aquest sentit, no podem defugir la responsabilitat que ens pertoca. No només perquè són les decisions de l’ajuntament les que es tradueixen en expansió urbana, sinó perquè també li tocarà al consistori dur a terme les accions necessàries per poder pair bé aquests canvis. Se sol dir que les institucions van sempre a remolc de la societat. Doncs bé, ens hem d’avançar. Des del meu punt de vista, relacionat amb aquest plantejament, el que en diem la gestió del creixement, els ciutadans desitgen fonamentalment dues coses: que els seus representants gestionin eficaçment el dia a dia; i que tinguin la capacitat de tenir

bancs ni per veure si plantem un altre arbre. No. La propera legislatura haurem de decidir cap on volem tirar. I estic convençut que ho sabrem fer. Sóc molt optimista. Perquè el poble de Sarrià sempre ha sabut triar el seu futur. Sempre ha estat capaç de garbellar i escollir el millor ajunRoger Torrent, Pere Bosch i Jaume Sitjà tament possible. I és que com molt bé se sol dir, hi estic molt d’acord, en un poble el que un projecte de futur per al poble. Dit ens interessa són les persones. Els d’una altra manera, els veïns volem homes i les dones que millor encarque qui ocupi el govern del municipi naven el present i el futur del municisigui capaç de treballar perquè els pi. Sempre he pensat que el poble ha serveis més elementals funcionin funcionat a fornades. No pas a amb l’eficiència i la seguretat embranzides, ni a cops, sinó per necessàries i alhora tingui la capacitat de mirar més enllà i planificar els generacions. En cada moment hi ha següents anys. Feina i discurs, gestió hagut una generació amb la capacitat i lideratge. Aquesta és la formula que i la voluntat de marcar el full de ruta busquem i que cada vegada serà de Sarrià. Ara també. Estic segur que més important. Perquè no ens engansabrem trobar l’equilibri i sobretot les yem, la que ve no serà una legislatupersones que encararan amb més ra per perdre el temps. No serà una il·lusió, visió i garanties el futur de legislatura per decidir el color dels Sarrià de Ter.

~

Oh! Paper

~

opinió

Papereria i Ofimàtica

24 PdS 59

Complements i màquines d’oficina Material d’arxiu Material de dibuix Material d’escriptura i correcció Material d’informàtica Material escolar Papers i manipulats Articles i objectes de regal Llaminadures C/ Major de Sarrià, 159 • 17840 SARRIÀ DE TER Telèfon 609 32 02 31 • Fax 972 17 04 83 a/e: ohpaper@wanadoo.es


nou equip per governar Sarrià de Ter. Un

Primer, el poble; després, la política. Roger Casero Gumbau primer tinent d’alcalde i candidat a l’alcaldia del PSC http://rogercasero.municipals2007.cat

Aquest 2007, a les properes eleccions municipals, els socialistes presentem un equip renovat, amb experiència de treball a l’Ajuntament i, sobretot, amb experiència de treball i compromís a Sarrià de Ter, a les entitats. Perquè aquesta és la característica que ens defineix: primer, el poble; després, la política, mai al revés. Perquè aquesta és la nostra veritable escola: el treball i el compromís amb els altres a través de la nostra feina al món associatiu. El nostre compromís polític emana del nostre compromís amb les entitats. Ha estat, en tots nosaltres, també en mi mateix, el treball a les entitats el que ha generat l’assumpció d’un compromís polític. Primer, el poble; després, la política.

Just M. Casero. Manuscrit inèdit publicat a la Biografia “Memòria de Just. Just Manuel Casero (1946-1981)”. Jaume Guillamet. Edicions 62. 1999.

Roger Casero al Mercat de Sarrià de Ter.

Ter va recuperar la seva identitat i va iniciar-se la important tasca de dotar de serveis el municipi, una etapa de posada al dia, de recuperar el temps perdut, no només per la dictadura, també per l’agregació amb Girona.

~

L’any 1991 en Josep Turbau recull el testimoni d’Alcalde d’en Jordi Cañigueral, en una etapa que finalitza l’any 2005. Els diferents equips d’en Josep Turbau, amb ell al capdavant, modernitzen el poble, l’administració municipal, ordenen urbanísticament els barris i doten el poble de nous serveis públics; Josep Turbau també indica el camí vers la defensa de la identitat, del territori i d’un model de poble amb un urbanisme integrador, compacte, precursor de serveis i amb espais lliures. L’etapa iniciada l’any

opìnió

L’any 1979 es van celebrar les primeres eleccions municipals des del restabliment de la democràcia; aquell any, ja ho sabem, Sarrià de Ter estava agregat encara a Girona. Aleshores es va constituir el Consell Municipal de Sarrià de Ter, presidit inicialment per Just M. Casero, que era regidor de l’Ajuntament de Girona, fins a la seva prematura mort, l’any 1981, i per Joaquim Rodríguez des d’aleshores fins a l’any 1983. Aquella primera etapa de democràcia municipal a Sarrià de Ter va servir per gestar la segregació, recuperant la independència, d’aquesta manera, l’any 1983. L’any 1983 en Jordi Cañigueral va ser escollit alcalde del primer Ajuntament democràtic i independent de Sarrià de Ter, i va ser reelegit l’any 1987, fins al 1991. Durant aquest període de 8 anys Sarrià de

“Sóc inconformista. Em molesten de sempre les mitges actituds, les persones que fan com els camaleons: adaptar-se a totes les situacions. (...) Però sóc un partidari incondicional del diàleg. No sóc tancat. Acullo immediatament les persones, fins les que em causen una primera impressió desfavorable. Dels prejudicis concrets sobre algú, en faig cas omís. Però si algú predica molt, li exigeixo molt. Els xerraires per instint, em revolten molt. (...) M'agrada que la gent sigui sincera, humil, que sàpiga treballar i col·laborar amb altres.”

25 PdS 59


Fotografies Agustín Jaime

Reunió de treball d'algun dels membres del nou equip de Roger Casero.

Els alcaldes de la democràcia de Sarrià de Ter: Jordi Cañigueral, Joaquim Rodríguez, Nicolás Pichardo i Josep Turbau acompanyats per Roger Casero.

1991 per en Josep Turbau la culmina el nostre actual Alcalde, Nicolás Pichardo, a partir de l’any 2005, donant un important impuls als serveis públics. Des de l’any 1979 fins a l’actualitat hi ha hagut una continuïtat dels equips de govern municipals, amb un mateix fil conductor que uneix en Joaquim Rodríguez, en Jordi Cañigueral, en Josep Turbau i en Nicolás Pichardo: el treball i el compromís amb Sarrià de Ter i la seva gent.

~

opinió

Els socialistes de Sarrià de Ter hem sabut trobar, en cada moment, el relleu generacional dels alcaldes i regidors; sempre hi ha hagut una continuïtat de persones que, eleccions rere eleccions, han anat creant ponts entre les diferents etapes: en Jordi Cañigueral ja havia format part del mateix Consell Municipal abans de ser alcalde, en Josep Turbau va formar part de l’equip d’en Jordi abans de ser alcalde i en Nicolás Pichardo va format part de l’equip d’en Josep Turbau abans de ser alcalde. Jo he format part de l’equip d’en Josep Turbau i, ara, d’en Nicolás Pichardo. Aquesta continuïtat també s’ha produït amb els regidors, on persones com en Dani Cañigueral, en Robert Creixans i en Joaquim Massegú han estat regidors amb alcaldes diferents.

26 PdS 59

Presentant-me com a alcaldable em sento hereu dels alcaldes de Sarrià de Ter i ells, tots ells, m’acompanyen i em donen suport. És tot un honor i un luxe que en Joaquim Rodríguez, en Jordi Cañigueral, en Josep Turbau i en Nicolás Pichardo ens donin, em donin, tot el seu suport. Em presento a les properes eleccions encapçalant un equip excel·lent, un equip de persones compromeses i treballadores; un equip divers però compacte, un equip jove i experimentat, un equip capacitat per governar Sarrià de Ter amb eficiència, amb proximitat, amb rigorositat. Estem creant un equip per seguir governant Sarrià de Ter, un equip de persones compromeses amb el poble, amb experiència de treball en diferents entitats, un equip disposat, com jo mateix, a donar a Sarrià de Ter temps, treball, compromís i energies. Som persones que no ens movem per interessos polítics, sinó perso-

nes que ens movem, ens mullem i treballem per al poble, persones que més enllà de comprometre’ns amb unes sigles, ens comprometem amb Sarrià de Ter. Primer, el poble; després, la política. No som una colla, una llista de gent; som un grup de persones que treballem en equip, un grup format per regidors que, com jo, vam iniciar la nostra feina a l’Ajuntament l’any 2003 i també format per persones que es comprometen a seguir treballant per Sarrià de Ter, ara des de l’Ajuntament, a partir del 2007. El nostre projecte, per tant, no és un projecte personal: el nostre és un projecte compartit i compromès amb Sarrià de Ter. El nostre és un projecte polític consolidat, amb una àmplia i llarga trajectòria i experiència de govern a Sarrià de Ter, però sobretot és un projecte de futur. Som el relleu d’en Nicolás Pichardo, d’en Josep Turbau, d’en Jordi Cañigueral i en Joaquim Rodríguez. Entenc la política com un servei, una contribució i un lliurament vers els altres, vers vosaltres. L’entenc de la mateixa manera que he entès el meu paper dins el món educatiu, com a educador social treballant amb infants i adolescents i amb persones amb disminució, i associatiu, treballant en entitats de joves, culturals, de foment de la pau...: el compromís, el treball i la dedicació per ajudar a fer una societat més justa, més digna, més humana. Ens presentem a les properes eleccions, em presento com a alcaldable, amb un compromís: transformar el present, el nostre present per un futur, un Sarrià de Ter millor.

~


L’article de Ramon Riera sobre el Sarrià de l’època republicana aparegut en el número 57 d’aquesta revista mostra un curiós plànol del municipi a l’any 1937. S’hi pot distinguir amb claredat l’alineació filiforme d’edificacions que conformaven el traçat del carrer Major. L’actual carrer Firal només s´hi endevina i el relatiu teixit de carrers i places de Sarrià de Baix encara no existeix. Al pla hi destaca el mas de l’Horta i Can Lladó, a peu de l’antiga carretera; i a Sarrià de Dalt s’hi marquen una sèrie de masies més o menys disperses. I prou. Des del carrer Major fins a les masies de Dalt, camps i camps. El panorama d’aleshores era essencialent rural, agrícola i els que no l’hem aconseguit ens hem d’imaginar un paisatge endreçat i productiu. Els sarrianencs d’aquells anys vivien dels conreus, dels camps de cereals i farratges, d’hortes i boscos que s’extenien per la gran part del terme municipal, del comerç, del transport i en menor mesura de la incipient manufactura industrial del paper en el propi poble o del ciment o els rajols als voltants. Poca cosa a veure amb l’actualitat. Anys després la indústria, arrelada amb força, s’havia consolidat i darrera d’ella el canvi social i urbanístic deixava sentir els seus efectes. Sarrià de Dalt s’havia poblat de casetes blanques per als treballadors de la paperera. Més endavant sorgien els blocs de pisos al pla de la Rasa i al pla de l’Horta que donaven acollida a molta població (autòctona i vinguda de fora) a qui la propia indústria del poble donava feina. Eren els anys del sector paperer. La xemeneia de la fàbrica Torras treia fum, el poble feia pudor de coll bullida, el nombre d’habitants creixia i creixia i unes autopistes i autovies, projectades i passades a tinta a molts quilòmetres d’aquí acabaven de dibuixar un paisatge que ja res tenia a veure amb el de trenta anys abans d’aquell moment. El plànol de l’època republicana ja era poc fidel amb el d’aquell Sarrià tan gris, dens, vaporosament industrial.

Josep M. Sansalvador i Provensal jsansalvador@sarriadeter.cat

triós, fabril i pudent que tothom coneixia només de travessar-lo per l’autovia a “tota llet”, a un Sarrià molt més amable, residencial, urbanitzat. Han emergit barris nous, han crescut edificis d’habitatges del no-res, ha vingut a viure-hi gent de fora i més que en vindrà. Si per arribar fins aquest punt hem partit d’un plànol del 37, anirà bé tornar a recórrer a la Història, encara que sigui recent, per veure que el despoblament industrial ha estat un degoter continuat, seguit i imparable. Sense voluntat de ser exhaustiu i amb l’esperit de l’espectador que veu caure indústries podem citar-ne exemples significatius. Situem-nos a l’entrada de Sarrià venint de Girona per la carretera nacional i anem baixant :

La fàbrica Cleval (Industrias Metalúrgicas Cleval SL) fou una referència en la fabricació de peces mecàniques i components per a automoció. Va ser creada l’any 1948 i va assolir un cert volum exportador. Disposava d’un bon contingent de llocs de treball. Després de molts anys tancada, l’edifici ha anat a terra darrerament, i el solar resultant resta en espera d’algun altre destí.

~

Més avall, on ara hi trobem un llampant magatzem de mobles, hi haviat tingut la seu ALFRISA (Almacenes Frigoríficos SA), escorxador de bestiar boví i porcí. Va arribar a ser una de les plantes de sacrifici de bestiar i especejament més destacades de la comarca, en uns moments en que la demarcació de Girona era capdavantera en el sector carni a nivell estatal. Disposava de clients per tota la península i constava com una firma avançada en qüestions tècniques i frigorífiques. Donava

opinió

Ara, en ple segle XXI, el paisatge ha tornat a mutar. De camps ja en queden menys que mai. L’activitat agrària és només testimonial. L’activitat industrial s’ha reconduït: el sector paperer encara té un pes molt elevat, però Sarrià ja no s’identifica amb el fum i la contaminació. Indústries de diferents sectors que hi havia anys endarrera han marxat, o han plegat, o han desaparegut. El sector comercial manté un dinamisme notable: en una determinada zona hi ha una elevada concentració d’establiments dedicats a la venda de mobles que és referent per a tota l’àrea (posem-hi metropolitana) de Girona. Invariablement, els enginyers a l’hora de fer córrer els tiralínies segueixen tenint Sarrià en el punt de mira. L’espai aeri està cada vegada més concorregut d’avions que volen cap a Vilobí, les autopistes s’eixamplaran, passarà un tren d’alta velocitat i qui sap què més. Si primer el paisatge era agrícola i després fou industrial, ara es pot dir que el paisatge és immobiliari. La pressió urbanística reconverteix els camps en carrers, edificis i places i tot s’acaba construint. És un paisatge d’estructures de formigó, de grues i de teulades que es van cobrint. És el paisatge del totxo, homogeni aquí i a tot arreu del país. Els darrers anys, la fesomia del poble ha evolucionat des d’aquell Sarrià indus-

Gana per demà?

27


feina a gran nombre de productors i administratius i després de greus problemes financers durant els anys 80, el negoci va tancar. L’edifici ha canviat d’ús i ha acollit diferents denominacions comercials del sector del moble i de la llar. Si seguim per l’autovia, a la mateixa ma hi trobaríem la planta envasadora de COBEGA, concessionari de CocaCola. És la que més recentement s’ha enderrocat : el solar resultant es destina a la construcció d’habitatges i és una mostra més de la pèrdua de posicions en el sector industrial a Sarrià. Per als de la meva generació, la planta de COBEGA era una referència sovint utilizada per les escoles –s’hi anava de visita- com a model d’organització fabril i com a paradigma de la modernitat alimentària. (També relacionant la Coca-Cola amb l’àmbit escolar, recordeu els concursos de redacció que la marca promovia anualment, durant els anys 70 …?) Travessant l’autovia i anant a la zona paperera, encara s’hi desplega moltíssima activitat, però la famosa xemeneia de la fàbrica Torras ja fa anys que és a terra. L’activitat segueix a bon ritme i l’època en que la informació sobre l’empresa presidia les planes dels diaris salmó (KIO, de la Rosa …) també ha passat a la història. La paperera de Sarrià per antonomàsia disfruta de bona salut, però en aquelles difícils temporades, molt probablement el futur no es veia gens clar , i segur que algunes dotzenes de llocs de treball van desaparèixer, en forma de jubilacions avançades o baixes incentivades, o sota la forma que fos…

~

opinió

Un altre representant del sector paperer, Manipulados del Ter, abandonarà properament les seves instal·lacions a Sarrià per traslladar-se a un nou emplaçament, segurament que amb condicions industrials més propícies. Sembla que els llocs de treball es mantindran, però el que sí que sembla una realitat és que a la nòmina d’indústries a Sarrià hi haurà una nova baixa.

28 PdS 59

Els gironins que als anys setanta vam descobrir el món de l’skateboard (i permeteu que segueixi tirant l’ham als de la meva quinta, però ja anem tenint una edat i un passat…) és possible que tinguem presents encara aquells patins de la casa MAES (Manufactures Esparraguera) fixats a la memòria. Eren dels resultats més reexits de la indústria nacional, i aconseguien fer-nos baixar per la Rambla amb el pensament posat en el Trocadéro de Paris o en els desnivells californians, tan llunyans. Del meu record, eren construïts o muntats a Sarrià, en una altra indústria del metall també desapareguda, que se situava al començament de l’Avinguda Josep Flores. Sembla que les autoritats aposten (aquí i arreu) per un model de creixement basat en l’urbanisme residencial i

que el que hauria de ser el creixement econòmic basat en activitat econòmica productiva queda en un terme difuminat. Doctors té l’església i sobradament es deu tenir estudiat i pressupostat l’impacte que té i ha de tenir tot aquest creixement en els serveis : ¿no farem pas curt d’escola, de llar d’infants, de serveis sanitaris, de subministraments, de serveis a la gent gran, de seguretat, d’oferta de lleure i cultural , i de tantes altres coses …? Hem d’esperar que no, que tots aquests paràmetres podran créixer equilibradament amb l’augment de població. Però, si se’m permet la opinió, en aquest model de creixement hi veig un punt fosc. No acabo de veure-ho clar. No es pot negar que el creixement urbanístic ha reportat a les arques públiques suculents ingressos els darrers anys, però aquesta font recaptadora té un límit. La construcció no pot tendir a l’infinit, per pròpia limitació del sòl disponible i perque semblaria que ha d’arribar un moment en que la demanda no aconsegueixi absorbir tota l’oferta. Arriba un moment de final d’etapa en que els ingressos per obres noves s’esgoten i, sí, es va recaptant sobre la tinença i propietat dels immobles, però les despeses, el manteniment i els costos que l’augment de població ha ocasionat són considerables. Aquest és un tema de gran complexitat, però el model que es va perfilant orienta a Sarrià com a una població dormitori. A la llarga, els habitants d’aquest poble hi tindran el domicili, hi aniran a votar, hi aniran a escola, potser a la biblioteca i a cal metge, però treballar ( i comprar, i gastar …) ho hauran de fer a fora, a Girona o allà on tinguin la feina, ja que l’avanç de Sarrià cap a la desertització industrial és un fet. Fent un petit repàs als llocs de treball que han desaparegut de Sarrià les darreres dècades, no cal ser cap expert en demografia ni en sociologia econòmica per veure que la truita ha girat. En memòria del senyor Martí Ballada, que afirmava (tal com recull Roger Torrent en el seu article publicat en el número 58) que és necessari crear llocs de treball, per evitar que la gent “només vingui a dormir”, potser seria necessari repensar, tots plegats, el model de creixement que convé. Evidentment que no es pot tornar de cap manera als vapors de col bullida, però sí que seria desitjable una reserva important de sòl industrial, unes facilitats a la instal·lació de noves empreses, unes mesures per evitar que en marxin més, un aposta decidida per la imaginació i les noves tecnologies, pels vivers de nous projectes. En definitiva, per recuperar en la mesura possible aquella vitalitat industrial que, sense caricaturitzar-nos, sempre ens ha estat element distintiu. Que el que és el pa per avui, no es converteixi en gana per demà.

~


1 a fira comercial Fotos: Quim Llunell.

Associació de comerciants de Sarrià de Ter

Esther Portilla Presidenta de l’Associació de Comerciants de Sarrià de Ter

El passat dia 26 de novembre es va celebrar la 1ª Fira Comercial de Sarrià de Ter. Aquesta primera edició va comptar amb la participació de més de 40 establiments comercials del municipi, així com amb una afluència de més de mil visitants, a qui es va poder donar a conèixer la diversitat de comerços que tenim al municipi i la qualitat dels productes que s’hi venen i, sobretot, va ser un espai per apropar els botiguers i els clients. I la veritat, veient el goig que feia el Pavelló Municipal, creiem que ho vam aconseguir. Creiem que no hi ha res més important a l’hora d’anar a comprar que sentir-se escoltat, que t’aconsellin i saber que hi pots confiar. Tot això ho ofereix el comerç de proximitat, que és el que uneix la gent i ens fa sentir poble.

entre tot el sector, entre els comerciants i els clients, i també entre les botigues i els que encara no ens han descobert del tot. L’Ajuntament de Sarrià de Ter, amb la seva Àrea de Desenvolupament Local va acollir i recolzar des del primer dia aquesta iniciativa de l’Associació de Comerciants i va desplegar tots els mitjans possibles per possibilitar que aquesta Fira fos una realitat, des de la coordinació de l’esdeveniment amb l’Agent de Desenvolupament Local, Esther Ferrero, fins a la cessió del Pavelló Municipal d’Esport, equipament logístic i suport econòmic. Des de la Junta, volem donar les gràcies a tots els que hi heu participat i felicitar-vos per la feina feta. Sense vosaltres l’èxit no hauria estat possible. Volem agrair també a la Neus Mercader, en Josep Oliveras, en Marc Marqués i en Jordi Paretas, de la Ràdio municipal de Sarrià la seva col·laboració. Van estar fantàstic! I evidentment, al Patronat de Pares de Família que van treballar de valent per fer el dinar a 300 persones, els cantaires de Sarrià i el Gegants de Sarrià que ens van fer passar una bona estona.

~

~

I finalment el nostre agraïment més important a tots els veïns i veïnes de Sarrià que ens han fet costat i que han participat de la nostra Fira. Gràcies a l’esforç fet entre tots i esperem tornar-vos a veure el proper any, que intentarem millorar allà on hàgim pogut fallar.

entitats

Quan va néixer la idea de crear la 1ª Fira Comercial de Sarrià de Ter, el que volíem per sobre de tot era demostrar que el comerç és fort. Que hi ha molta gent que dia a dia hi treballa, que passa moltes hores darrera el seu taulell, que som moltes les famílies que viuen d’aquest esforç, i tirem endavant amb els nostres negocis petits i familiars. Com tothom, cada dia ens llevem, obrim les nostres persianes i oferim la nostra professionalitat, amb la millor cara, perquè els nostres clients i amics així ho mereixen. La Fira volia ser un punt de trobada:

Més de mil persones s’aproparen al pavelló per passejar, comprar i establir contactes amb els comerciants en la primera Fira Comercial organitzada per l’Associació de Comerciants i l’Ajuntament de Sarrià de Ter.

29 PdS 59


Foto Agustín Jaime

Les mares i els pares també van “fer cagar” el tió del Pla de l’Horta.

Tió Pla de l’ Horta

~

entitats

Gemma Simón Vocal de l’AAVV del Pla de l’Horta

30 PdS 59

El passat Nadal va tenir lloc el màgic, conegut i tradicional “Caga TIÓ” del barri del Pla de l’Horta. Va tornar la il·lusió de nens i nenes per carregar-se de regals després d’haver estat els darrers dies donant de menjar al tronc més famós de tot el país. Resulta fantàstic reunir tanta mainada, mares i pares; observar les il·lusions de la famílies per descobrir la sorpresa que el Tió els té reservada. A primera hora predomina en el cap de tots els infants el repàs exhaustiu i benèvol de les accions que han realitzat durant tot l’any... el resultat és sorprenent: he fet bondat, he fet cas dels pares i he donat de menjar cada nit al Tió.

Tot seguit, donem un volt pel barri amb tota la mainada per realitzar el preàmbul del Tió, cantar al Tió perquè ens porti un munt de regals. Una vegada hem demanat al Tió que ens porti molts regals, els nens i nenes van pujar a la tarima que presideix, com no pot ser d’una altra manera, el Sr. Tió. Cada infant, un per un, puja amb una expectativa concreta i general, fixada des de fa molt de temps: picar amb el bastó al Tió i, alhora, cantar ben fort la seva cançó. D’aquesta manera, em deixarà un munt de regals. Una vegada es deixa de picar amb el bastó i de cantar, s’aixeca la manta que abriga el Tió; és aleshores quan la

plausible espera deixa pas a la rauxa i a la materialització d’una de les quimeres nadalenques. Sens dubte, l’esperit del Nadal ha passat per Sarrià de Ter quan sents que un impressionat infant diu: “guaita què m’ha cagat el Tió”. Fem memòria i recordem un petit fragment de la tradicional cançó del Tió que es canta per la comarca del Pla de l’Estany: “Tió, tió, caga torró d’aquell tan bo; si no en tens més, caga diners; si no tens prou fes un pet i remou”. Atenció nens i nenes i públic en general, comenceu a assajar per enguany.... i no us oblideu del més important: el Tió us està vigilant, feu bondat!!!

~


Foto Taca

El trio de corda i piano, amb Núria Abulí, Maria Geli, i Ultano Ponsetí.

Rosa Isern i Romeu Professora de música i membre de la Junta de TACA

Cadascú viu el Nadal a la seva manera. Amb retrobaments i bons propòsits per a l’any que comença; o bé com una temporada d’accelerat consumisme; o amb melangia i el record dels qui ja no hi són; i encara amb la innocència del qui és infant… Per a la gent de la TACA el Nadal és temps de música. Ja són sis les edicions dels concerts de Nadal a Sarrià, i tot i que les propostes són diferents d’un any a a l’altre, totes tenen el mateix propòsit: ser un punt de trobada entre el públic que poc a poc es vol fidelitzar en aquests concerts i els i les joves artistes de l’expressió musical de les comarques gironines. Enguany vam ambientar-nos amb els primers aires nadalencs el diumenge 17 de desembre de la mà dels Cantaires de Sarrià i el grup Sinèrgia de Viladamat, els primers amb nadales catalanes i d’arreu, i els segons amb temes tradicionals i algun gòspel com a la visita de l’any passat.

al sud de Buenos Aires, i que havia viscut la seva infantesa a Nova York, va rebre les influències de la música francesa en la seva estada a París per formar-se al costat de la famosa musicòloga Nadia Boulanger. A París, i vistes les crítiques dels puristes, va pensar deixar el bandoneó –típic instrument de les orquestres de tango- i dedicar-se a compondre en un estil més clàssic, però la mateixa Nadia Boulanger va animar-lo a continuar escrivint pel tango, gènere en el qual sempre va manifestar una renovada inspiració. Als anys seixanta, a través de diverses orquestres, com a compositor, intèrpret del bandoneó i el piano, i també com a autor d’arranjaments musicals de temes propis i populars, va anar guanyant reconeixement amb obres com Adiós Nonino (dedicada a la memòria del seu pare), el cicle de tangos de les Estaciones Porteñas, o l’opereta María de Buenos Aires. La primera etapa d’aquest viatge a l’Argentina va ser de la mà d’Anna Radresa i Laia Amagat, dues artistes gironines que ens van oferir un concert de flauta travessera i piano dividit en tres parts: una clàssica que ens portava a finals del s. XIX, amb obres dels francesos Fauré i Satie, una de Piazzola, una part dedicada a la música de pel·lícula, amb temes molt coneguts, i finalment un repertori de nadales amb la participació del públic. I la segona etapa del viatge va ser el dia 7 de gener amb el trio de corda (violí i violoncel) i piano format per Núria Abulí, Maria Geli i Ultano Ponsetí, músics procedents de diversos indrets de les comarques gironines i que han coincidit a ser professors de l’Escola de Música de Banyoles. La primera part va tenir l’elegància clàssica d’una sonata de Georg Friedrich Haendel i d’un Trio de Joseph Haydn, dos autors alemanys, si bé el primer va triomfar en establir-se a Anglaterra, i encara un tercer autor, Felix Mendelssohn, també alemany, i un dels primers autors del Romanticisme musical. Com un tobogan en el temps, vam viatjar del llenguatge clàssic del s. XVIII al romàntic del s. XIX per aterrar al segle passat altre cop amb Piazzola i dues de les seves obres més reconegudes: la ja esmentada Adiós Nonino i el Verano Porteño del cicle de tangos dedicats a les estacions de l’any.

~

Astor Piazzolla, que havia nascut a Mar del Plata, una turística població

Un petit viatge amb Astor Piazzolla

cultura

Amb els concerts del 31 de desembre i del 7 de gener vam tenir ocasió de fer un viatge musical a l’altra banda del món, Atlàntic enllà, a ritme de tangos i milongas… un autor va estar present a tots dos concerts, amb la seva música apassionada i evocadora: l’argentí Astor Piazzolla. El reconeixement que té avui Piazzolla, tant entre els entesos del tango com de la música contemporània, no ha estat sempre així, ja que amb les seves primeres obres va rebre els atacs dels puristes que consideraven que les seves innovacions rítmiques, harmòniques i orquestrals per a les orquestres argentines pervertien l’esperit de la música nacional argentina: el tango.

VI cicle de Concerts de Nadal a Sarrià de Ter

31 PdS 59


Concert dels Cantaires de Sarrià al teatre CCP Mn.Domingo Casanellas.

Foto Taca

“Para mí que el muchacho está diciendo lo que se dice a veces en el Jardín botánico

Es va interpretar al concert del dia 31 una suite de tres obres de Piazzolla que no tenien un títol conjunt, però que em van meravellar per la seva inspiració. Podia imaginar-me a Jeanne i Paul, els protagonistes del primer tema, com s’acomiadaven sense voler-ho, per un amor que no podia ser, sota els teulats d’una gran ciutat que tant podia ser París com Buenos Aires… Però es donaven una última –o penúltima- oportunitat desesperada, a El penúltimo… i fracassaven altre cop, per la gelosia irrefrenable d’un i la inseguretat depressiva de l’altra, i un dels dos, potser ell, potser ella, agafava les quatre coses que tenia a les golfes que compartien, les ficava dins una maleta de cartró i s’acomiadava de la ciutat i del seu amor impossible a la Milonga sin palabras. Els versos de Mario Benedetti, que ja em perdonarà perquè és uruguaià i no argentí, tenien aquesta música, i amb aquests versos i la música apassionada de Piazzolla us deixo, desitjantvos un any ple de bona música…

vos lo dijiste nuestro amor fue desde siempre un niño muerto sólo de ratos parecía que iba a vivir que iba a vencernos pero los dos fuimos tan fuertes que lo dejamos sin su sangre sin su futuro sin su cielo un niño muerto sólo eso maravilloso y condenado quizá tuviera una sonrisa como la tuya dulce y honda quizá tuviera un alma triste como mi alma poca cosa quizá aprendiera con el tiempo a desplegarse a usar el mundo…”

~

~

cultura

DE PAPER, FERRALLA I METALL AMB SERVEI DE CONTENIDORS

32 PdS 59

MAGATZEM I OFICINA Avda. de França, 155-157 Tel. i Fax 972 17 15 57 17841 SARRIÀ DE TER


Una novel·la de l’ imperi del sol naixent Josep Brugada

Quan en els territoris de Per assolir una bona lectura de l’occident medieval eren Genji, el príncep resplendent i entendre el laberint d’anades i escasses les persones que vingudes que desenvolupen la sabien llegir i escriure, a la gran quantitat de personatges Xina del segle IX, l’escriptuque apareixen en aquest relat, ra i la lectura eren activitats convé deixar volar la imaginació. Està clar, nosaltres lectors procecorrents entre la classe dim d’un cultura profundament aristocràtica. En el nostre occidentalitzada, de manera que món, eren molts els aristòimaginar-nos costums, formes crates, reis i barons que no d’entendre el món, maneres de viure a l’imperi del sol naixent de sabien ni escriure ni llegir. fa mil anys, se’ns pot fer difícil; Pensem que Carlemany allò més aconsellable és, doncs, (768-814), l’emperador més que ens imaginem les situacions poderós de l’Europa occia l’interior dels grans palaus de fusta enmig dels elegants boscos dental, no sabia ni llegir, ni i jardins de paulònies de la Xina escriure. A l’imperi d’orient, MURASAKI SHIKIBU imperial, on les dames de cort L a n o v e l · l a d e G e n j i , e l p r í n c e p r e s p l e n d e n t sembla ser que un segle sovint juguen al go i xafardegen. Ed.Destino, Barcelona, 2006 abans de Crist, hom ja utiEl relat s’inicia amb la mort de la litzava el paper com a princesa consort i la consegüent orfenesa del jovenet suport per escriure i les dones que vivien a la Genji, fill de l’emperador, amb la qual cosa, enmig del cort imperial del segle IX sabien llegir, recitar compungiment general, l’emperador haurà d’escollir una i escriure. La novel·la de Genji és un clàssic altra princesa que pugui estar a l’alçada i al seu costat. de la cultura xinesa de tots els temps i l’orien- No obstant aquest inici, un dels denominadors comuns de tot el llibre és la poesia. L’escriptura, a l’època impetalista anglès Arthur David Waley considerava rial, era un signe de distinció, de bona educació i de refique Genji, el príncep resplendent era la prinament, a més d’una forma de comunicació subtil, transmera novel·la que s’havia escrit al món. missora del secretisme que tot ho envaïa entre els mem-

~

bres de la cort. Com es podrà comprovar, la transmissió de cartes amb missatges secrets esdevé freqüent en el relat. Per tant, el llibre és ple de petits fragments de poesia, talment que l’aroma de les glicines dels jardins, donen a la narració un caire pregonament estètic, profundament psicològic i interessant, molt pel damunt de les argumentacions i la visió del món i les coses que hom tenia, posem per cas a Europa en l’època postcarolíngia. Mentrestant, l’emperador, pendent durant massa temps del record de l’enamorament de la princesa difunta, a la qual havia plorat en gran manera, accedeix a les pretensions de la princesa Futjisubo d’esdevenir primera dama del palau imperial. Al mateix temps, el jove príncep, Genji, havia de preparar-se per esdevenir mikado: “-Ara que els rulls de la infància han estat desfets, i ja és un home, ¿convé que lliguem un vincle de llarga durada per l’esdevenidor? Genji ha de preparar-se per la comesa, però bé que li cal prendre muller, malgrat tot cap de les dames de la cort resplendeix en bellesa com Futjisubo, la princesa que li fa de mare. Queda clar, doncs, que Genji s’enamora bojament (però en secret!) de la seva madrastra, “encarnació de la bellesa suprema”, la qual no és feliç al cantó de l’emperador.

cultura

Es tracta d’una extensa novel·la escrita per una dona, Murasaki Shikibu, que explica els entrellats de la cort imperial xinesa a partir de la data del mil·lenni. Sobretot trobarem a la novel·la de Genji gran quantitat de tribulacions amoroses del príncep resplendent. El llibre, concebut com un extens relat, havia de servir d’exemple per al capteniment cortès de les dones, i va ser utilitzat com un llibre de capçalera exemplar per a les dones. El llibre s’inicia a manera de conte...: “A la cort d’un emperador (no direm quin ni els anys del seu regnat), hi havia una dama a la cort que...”; Genji, el príncep resplendent s’encapçala amb el formulisme literari típic i tòpic de la morfologia dels contes: ...Hi havia una vegada una dama de la cort...; una dama que en iniciar-se el relat, encara no ostenta la màxima categoria de palau i que, exposada a gelosies i males voluntats, aspira al màxim rang de la cort del mikado (l’emperador). Òbviament estem davant un desenvolupament argumental en el qual la societat de castes i classes dintre el mateix àmbit aristocràtic de la societat xinesa és ben palmari, com ho van ser les societats gregues que descriu el poeta Homer dos mil anys a. C. a La Ilíada o L’Odissea.

33 PdS 59


~

cultura

Genji, criat enmig de les dones de la cort, busca un ideal de perfecció. Genji i el seu amic To no Chujo desgranen a partir de les diverses classes socials del seu món, una llarga discussió sobre l’ideal d’educació i de bellesa femení. Aleshores s’entra en el desenvolupament psicològic de diversa tipologia de dones i d’històries versemblants: la dona gelosa, la dona frívola, la ximpleta, la rata sàvia, etc. En aquest punt, el relat és interessant sobretot perquè l’autora –recordem que qui escriu és una dona- posa en boca masculina els ideals del sexe contrari. Murasaki Shikibu trenca en aquest passatge una llança per les dones que en la seva època, no tan solament sabien llegir o recitar sinó, també, per les que sabien compondre poesia. Al mateix temps, els secrets, la penombra, les veus darrera les mampares es van succeint. Genji ho prova tot i l’entrellat de poemes críptics com aquest, poblen el seu univers de seduccions a la recerca de la dolçor ideal: “Acosta’t una mica. Llavors sabràs de qui era la cara que el capvespre amagava.” Altrament Genji, “era una persona important, atesa la seva joventut i el fet que les dones el trobaven tan atractiu, semblaria cruel impedir-li certes aventures.”

34 PdS 59

Mentre Genji busca la seva ataràxia, l’escriptora aprofita algun moment de la narració per trencar el discurs narratiu passat i el fa present de manera que estableix directament una complicitat amb el propi lector. Murasaki Shikibu era conscient que tot allò que escrivia havia de tenir un vessant alliçonador, pedagògic, quasi una autèntica Ars amatòria oriental. Genji, però, en el laberint de nits de clar de lluna assoleix la cambra de Futjisubo i aquesta queda embarassada. Ella no sap el nom del seductor, no pot endevinar tan sols que és el mateix fill del mikado qui la sedueix. Ningú sap res, i l’emperador menys. Genji aspira al seu amor idealitzat, apassionat que com qui no vol la cosa, malgrat els esculls i entrebancs espera de sublimar: “-Mil vegades el teu silenci m’ha fet emmudir. Però espero que el silenci no sigui la sentència definitiva.” En altres indrets de palau, una munió de dames sospiren d’amor per ell: “El teu cor es mostra sempre tan cruel envers la meva persona! Mira les meves mànigues, i comprova com n’estan, de mullades. Són els meus plors!”. Mentrestant, Genji, el príncep resplendent, enmig dels rumors de tota

la cort i del destí que li havien escrit, envia cartes a Futjisubo que a partir del seu embaràs viu turmentada pels rumors i per un gran sentiment de culpabilitat. El gran emperador no sap res de la seva situació. Quan l’emperadriu dóna a llum el nen, a Genji no li deixen veure perquè encara era arrugat i lleig. Genji demana noves del nen i de l’emperadriu a través d’ Omyobu, una de les minyones, però Futjisubo li retreu: “Quin llegat arrosseguem de vides anteriors que fa que la solitud sigui el nostre destí en aquesta?” Malgrat tot, aquell “clavell de bosc” s’assemblava en gran manera a Genji. I quan Futjisubo arriba al palanquí imperial, confirmada plenament de llei emperadriu perquè havia deslliurat hereu masculí, Genji sap que malgrat la bellesa del nen que ha engendrat, restarà condemnat a “obrir-se pas entre les tenebres”. Una vida per tant, com la que quotidianament es desenvolupava en els laberints de la cort, secreta i entre les mampares. Ambdós vencen però, els obstacles, puix que, “Ben entrada la nit, ens plau una lluna envoltada de boira, però no hi haurà cap boira entre tu i jo.” Ella no sap que el seu amant és Genji. L’allunyament de Futjisubo i el temps perdut eren només per Genji aventures sense solta. Futjisubo, després de la deslliurança del fill es mostrava immisericordiosa. Al final, la princesa en una cerimònia reial fa una declaració que precipita el final de la novel·la, final que no comentem perquè ja hem explicat massa detalls de l’argument. Que sigui el lector, doncs, qui descobreixi el final d’aquesta llarga història. Malgrat l’esbombada de Futjsubo la qual commociona en gran manera la cort, la novel·la continua amb altres destins per a Genji, puix que sabem que en origen, es tractava d’un llibre d’històries concatenades quasi sense fi. En resum, amb Genji, el príncep resplendent el públic lector es trobarà davant d’una obra literària de fa més de mil anys que sorprèn per la seva vivacitat i frescor. Un retaule profund de la psicologia dels personatges en les seves tribulacions a la vida imperial xinesa del segle XI i escrita per una dama. Aquesta edició conté un pròleg extens per situar la singularitat d’un text que s’allunya tant, no només de la nostra història sinó de la nostra rígida mentalitat occidental.

~


Herba d’ enamorar Teresa Moure Àngel Garcia

~

~

sobre l’home que les va unir, formen un capítol més. Una altiva i dominant, la criada, i l’altra prudent i considerada, la reina, arribaran a establir una ferma i duradora amistat que es perllongarà epistolarment quan la reina marxarà al seu exili daurat a Roma. L’última part, dedicada a l’Einés Andrade, ens explica els seus orígens en una família de dones en un petit llogarret de Galícia, la seva descoberta en un bagul polsós de les golfes de les receptes i cartes de la Hélène i els seus dubtes a l’hora d’encarrilar la seva tesi doctoral. En cert moment la noia entén que tot allò que ella pugui dir de Descartes ja haurà estat dit, i que allò que realment importa no són els seus escrits, sinó la seva vida: un home que va ser soldat, que va voltar per Europa, que es va tancar a Amsterdam per concebre les seves obres, que té una filla amb una criada, que marxa a Suècia i es mig enamora d’una reina: l’entorn del savi és allò que li interessa. D’aquesta part, una de les més divertides, n’extrec un fragment de quan l’àvia de l’Einés explica a les seves filles com són els homes: ...El dels homes era un tema encara per explorar, una autèntica incògnita per a la ciència, que no se’ls escapa ni una paraula sobre sensacions i passions de l’ànima, encara menys durant la realització de l’assumpte, de manera que ella ho havia fet, és clar, però el que havia fet exactament no li havia quedat gaire clar, que tot havia passat en un no res, ... de qualsevol manera i durant uns minuts, pocs, ella s’havia sentit més com les eugues quan porten el genet al damunt que no pas com l’obscur objecte del desig que les novel·les d’amor explicaven, que ni cremaven els petons, ni res, que allò era un gest necessari per tenir fills, que això sí que és estimar, però agradar, el que se’n diu agradar, només agrada als homes, que són molt bèsties, ja se sap. Vaja, que totes les dones decents aprofiten aquella estona per pensar què faran per dinar l’endemà, i l’instant que dura l’assalt se’n va tot en un “no sé si llenties, ai, que bèstia, o cigrons; ai no que no els he posat en remull, millor arròs, què?, ja has acabat?” Un excel·lent llibre que intenta rescabalar la memòria de totes les dones invisibles que ens han precedit i que destil·la molta saviesa, sensualitat i tendresa tot fent gala d’una gran sensibilitat. Un llibre profundament femení (no sabria si dir-ne feminista) i gratament interessant.

cultura

Teresa Moure, escriptora gallega que amb aquesta obra va obtenir el premi Xerais 2005 i el de la Crítica 2006, i guanyadora també del premi Lueiro Rey 2004, Ramón Piñeiro 2004 i Premio Irmandade do Libro 2005, ens ofereix un retrat de tres dones relacionades d’alguna manera amb el filòsof francès René Descartes. La primera és la reina Cristina de Suècia amiga i admiradora del filòsof; la segona la seva amant Hélène Jans, una mitja bruixa d’Amsterdam, i la tercera Einés Andrade, una noia gallega universitària del nostre segle, que prepara una tesi doctoral sobre el pensador i que en un bagul de les golfes atresora correspondència entre les dues primeres, receptes curanderes o cartes d’amor, entre d’altres coses. “El patchwork és una labor d’agulla, feta de la unió de fragments de teles diferents que es disposen per compondre una sola peça, com certs llibres que es fan amb fragments dels diaris, la correspondència i les converses que mantenen els personatges”. Així defineix l’autora el seu propi llibre, que, amb una estructura de retalls i afegits, barreja cartes del segle XVII amb correus electrònics, conjurs, poemes o fragments de dissertacions filosòfiques, però fet amb tal destresa que mai no arriba a engavanyar. A la primera part del llibre, ens explica la vida atzarosa i atribolada de la reina Cristina de Suècia, hereva del tro als sis anys i coronada als 26, introvertida i d’aspecte masculí, criticada per la cort per la seva negativa a contraure matrimoni, amant de la ciència i el racionalisme, de comprar llibres rars i de convidar acadèmics a la cort. I així és com la reina farà venir a Estocolm el filòsof francès afincat a Holanda, amb qui establirà un profunda relació intel·lectual fins a la mort d’ell, pocs mesos després. Entre capítol i capítol, una recepta o un conjur s’alternaran amb cartes de la reina o fragments d’assaigs filosòfics. La segona part la dedica a Hélène Jans, una criada llegida, una sàvia amant de les herbes remeieres, intel·ligent i bruixota, amiga d’ajudar i de fer conjurs quan li’n demanen, amb qui Descartes va tenir una filla. A l’entorn de les seves receptes per guarir mals del cos i de l’esperit, les seves reflexions són una classe magistral d’humanisme, i de defensa d’allò que en podríem dir els valors femenins, lluny dels cànons de l’època. Tot assistint a un part d’una primerenca, i per tal de distreure-la, li explica la seva vida, la relació amb el pensador, les seves discussions filosòfiques i l’amor intens que els va unir durant cinc anys. Però tota la seva saviesa no fou prou per evitar la mort d’aquella nena desitjada. Com en tot el llibre, als capítols s’intercalen cartes, receptes i poemes. La visita que la reina Cristina faria a la Hélène i les converses que les dues dones tenen

35 PdS 59


Els Pastorets de Sarrià de Ter Un patrimoni comú Assumpció Vila Regidora de Cultura

~

cultura

Els darrers anys, els responsables del Centre Cultural Parroquial Mossèn Domingo Casanellas, estaven preocupats per la manca de relleu en l’organització dels Pastorets i per la feinada que suposava trobar els actors i el personal de suport, tant de la tramoia, vestuari, maquillatge, com apuntadors, amén que els dos principals protagonistes, en Pere Vilà i l’Esteve Pineda, cada any s’acomiadaven preveient que aquella seria la seva darrera actuació. Pels Pastorets del Nadal 2005, l’Ajuntament va contractar el director Quim Noguera, a fi i efecte que ajudés tant en la direcció de l’obra com en la recerca de nous actors i d’un nou format de Pastorets que alleugerís el treball dels membres del CCP Sarrià de Dalt. A la primavera del 2006, en Quim Noguera fou nomenat director de l’escola de teatre El Galliner, de manera que li fou impossible continuar amb el projecte dels nous Pastorets de Sarrià de Ter.

36 PdS 59

A corre cuita, ja que altra vegada el temps se’ns venia a sobre, vàrem iniciar la recerca d’un nou director, fins contactar amb en Pep Massanet. Amb una dilatada experiència en teatre a Banyoles i de direcció dels Pastorets a Andorra, en Pep es va fer càrrec del projecte, apressant-nos a trobar els actors que es comprometessin a aprendre’s el text en breu temps. De l’anterior grup dels Pastorets, només varen quedar Santi i Griselda Palomeras, Ariadna Martínez, Cristina Riu, Jordi i Meritxell Pla. La Junta del CCP Sarrià de Dalt ens va oferir tota mena de facilitats tant per la cessió del teatre com del vestuari, que com coneixeu, ha

estat elaborat per voluntàries al llarg de molts anys i és un dels actius més importants del CCP. Pep Massanet va optar per tornar al text original, el conegut de Folch i Torres (vegeu l’article de Raimunda Coll) amb la variant de la Farigola enlloc del Rovelló, ja que va apostar per la parella de Carles Pey, fent de Lluquet i Griselda Palomeras, en el paper de Farigola. Els personatges es varen anar perfilant, amb Santi Palomeras de Llucifer i Rosa Ma Marcos, d’espectacular Satanassa, així com l’elenc de Fures, amb Ariadna Martínez, Cristina Capell, Elena Cairó, Laura Fructuoso, Laura Pijoan, Laura Planella, Laura Puigmal i Meritxell Pla. Amics, familiars, companys de feina, tothom es va veure abordat en un moment o altre per fer de pastor, d’àngel o de dimoni, fins que el boca-orella va aconseguir completar el repartiment. Els assajos començaren el mes d’octubre, augmentant la freqüència, fins el mes de desembre en què s’assajava diàriament. Les dificultats per coordinar l’agenda dels nombrosos actors i per la novetat, tant del text, com de la posada en escena, ho feren aconsellable. El neguit era evident i en Quim Massegú maldava per ajustar les músiques a cadascuna de les escenes. Mica en mica l’obra prenia entitat, amb les lletres ben apreses, els moviments estudiats, les músiques seleccionades. Pep Massanet va apostar per una obra tradicional en el text, però innovadora en les formes. La força la dóna l’expressió, no la decoració. D’aquesta manera, es va pensar en un decorat molt simple, pedres, cortinatges, caldera, fons negre, prescin-

dint dels decorats tradicionals del teatre. La selecció de les músiques, a mitges entre en Pep i en Quim, donaven el toc d’actualitat: Peter Gabriel, ACDC i la d’Eduard Canimas per l’escena de Llucifer i Satanassa brindant les seves malifetes. L’expectació dels familiars i dels mateixos actors va superar les nostres previsions, de manera que el 26 de desembre el teatre s’omplí de gom a gom, amb gent al carrer que no va poder entrar. La incògnita es desvetllà tot seguit, quan Satanassa, enfilada en botes de taló alt, cabellera esvalotada i estètica roquera va entrar a la sala amb la seva moto (virtual). Els actors varen saber mantenir el ritme a cada escena, ficant-se a la pell del quequejant Jeremies, l’imponent Sant Miquel, l’atribolat Getsè o l’enamoradissa Isabeló. En Lluquet i en Llucifer semblaven actors professionals, i les Fures, la luxúria, la ira, la golosa, la peresa, la supèrbia, la cobdícia, l’enveja, gimnastes consumades. En Pere Vivolas, des de les bambolines, ajudava a donar l’entrada als actors, mentre en Pep Massanet, més nerviós, s’ho guaitava del fons de la platea. En Quim controlava des de la taula dels tècnics, i l’Esther Cassú, una vegada resolta la feina del maquillatge, donava un cop de ma al control de la porta exterior. De veure la Farigola a punt de fer-se fonedissa dins la caldera (a la sopa la farigola no s’hi adiu, exclamava!), escapolint-se per l’oportú Jesús d’en Lluquet, de cop ens vàrem trobar amb l’escena de la Verge Maria, Sant Josep i el nen Jesús, triat en un càsting de darrera hora a la mateixa sala. La filla de


~

Getsé amb els pastors.

REPARTIMENT PASTORETS Lluquet Farigola Satanàs Llucifer Sant Miquel Isabeló Getsè Jeremies Marta Jepó Padrí Padrina Simeó Maria Sant Josep Sant Gabriel Fures

Llucifer

Fotografies Quim Llunell

l’Esther i en Ricard s’estrenava com actriu, una relació amb el teatre espero que fructífera i duradora. El públic va aplaudir amb ganes i a la sortida, els actors i organitzadors rebien felicitacions a tort i dret. Exultants, amb la satisfacció d’haver acomplert un repte difícil, varen començar a relaxar-se, tot recordant el patiment dels darrers dies. Com a colofó, em quedo amb la frase d’una veïna: “hem vingut per veure Pastorets i hem vist Teatre”. Llarga vida!

Carles Pey Griselda Palomeras Rosa Ma.Marcos Santi Palomeras Jordi Pla Cristina Prunell Lluís Cañigueral Joan Puigmal Enya Pérez Eloi Pérez Joan Puigmal Enya Pérez Edgar Massegú Cristina Riu Dani Carreras Oriol Massanet Ariadna Martínez Cristina Capell Elena Cairó Laura Fructuoso

Fures

Laura Pijoan Laura Planella Laura Puigmal Meritxell Pla Pastors Alba Figueras Bernat Vivolas Clàudia Pérez Mariona Carretero Sílvia Gros Aprenents de dimoni Bernat Vivolas Narcís Vivolas Oriol Massanet Àngels Gabriel Roca Mireia Rustarazo Direcció Ajudant direcció Llum i so Maquillatge Músiques

Pep Massanet Pere Vivolas Joaquim Massegú Esther Cassú Peter Gabriel Eduard Canimes ACDC Simeó i la Verge Maria

cultura

~ 37 PdS 59


Els pastorets o l' adveniment de l' Infant

Jesús Raimonda Coll

Pòrtic Josep Maria Folch i Torres (Barcelona, 1880-1950). Novel·lista, narrador i autor teatral. La seva extensíssima producció, dedicada sobretot a infants i a adolescents, va obtenir una extraordinària popularitat. Des del 1909 va dirigir el setmanari En Patufet, on va publicar, fins al 1938, les Pàgines viscudes. Des de la publicació de les Av entur es extraor dinàries d'en Massagran (1910), va escriure dues o tres novel·les cada any per a la «Biblioteca Patufet». Va ser el creador del teatre català per a infants. L'èxit aclaparador li arriba sobretot amb Els pastorets, l’any 1916, l'obra més representada de la producció teatral catalana de tots els temps; i La Ventafocs, l’any 1920, que va passar de les mil representacions.Va publicar novel·les d'estil naturalista i de caire psicològic, la més reeixida de les quals va ser Joan Endal l’any 1909. Va crear, dedicada als joves, la «Biblioteca Gentil», de novel·la rosa i va fundar el moviment dels Pomells de Joventut (1920-23).

bra narrativa de Folch i Torres, sense oblidar l'èxit tan vast i tan sostingut del seu teatre infantil, constitueixen un exemple històric i ensems un tast d'una forma de cultura majoritàriament catalana, posada al seu temps, però adscrita des del primer moment i sempre més a la tasca normalitzadora de Pompeu Fabra." Per una cul tura c atal ana Joan Triadú, diu d’ell en: "P majo ritària", Nadala de la Fundació Jaume I, 1980, en homenatge a Josep M. Folch i Torres: “En possessió de la tècnica arquitectònica de la novel·la, se sent també segur del cabal lingüístic, és un mestre de la llengua. En les primeres novel·les, les quals fan solapa amb les infantils, perquè escriví novel·les realistes per a públic, diguem, adult, fins al 1916, la llengua és segura i altament exacta: Folch serà sempre una persona que diu la cosa amb el mot adequat i que, entre dos lexemes, triarà sempre el de més dilatat ús, més inequívoc significat i més vasta audiència.”

3. L’Obra: Els pastorets o l'adveniment de l'Infant Jesús.

~

cultura

1. El moviment dels Pomells de Joventut

38 PdS 59

E n P a t uf e t, Recollint la força sociològica dels lectors d'E van formar cèl·lules arreu de Catalunya amb una finalitat moral i patriòtica, però sense lligam amb cap partit polític. Organitzaven actes, aplecs i desfilades i reivindicaven l'esperit cristià i la puresa de la llengua. Va ser-ne secretari Josep Serra i Ullastrell i el portaveu era la revista Àmfor a. Van arribar a sumar alguns milers d'afiliats i les noies duien com a distintiu una caputxa blanca. El moviment va ser dissolt per una ordre del 1923 del governador civil de nomenat per la Dictadura de Primo de Rivera.

2. La identitat El tema de la identitat, de forma explícita o inconscient, és una de les vessants més importants en Josep Mª Folch i Torres. D’ell diu el seu fill, Ramon Folch i B on dia, par e!”, editat a Barcelona, Camarasa a: ”B Edicions 62, l’any 1998, "La popularitat i la difusió de l'o-

Joan Barceló, dels Pastorets explica a “FFolch i Tor res, escr ipt or per a nois i noies,” publicat a l’editorial Blume, l’any 1981: "La gent del Coliseu Pompeià, que era un teatre que tiraven endavant amb penes i treballs una Junta de Dames, van creure que calia renovar els Pastorets que es feien anualment pels volts de Nadal i que pertanyen a la nostra tradició. Josep Maria Folch i Torres era la persona ideal per escriure'n uns de nous: el seu èxit al Patufet, sobretot amb les Pàgines viscudes, el feia un escriptor famós i popular. La gent acudiria al teatre només pel seu nom. En vuit dies va haver d'escriure l'obra! I això, sense deixar de fer les altres feines que li eren habituals. Miraculosament, en va sortir una peça en cinc actes, ben equilibrada, i d'un èxit fulminant: Els Pastorets o l'adveniment de l'Infant Jesús, es va estrenar la vigília de Nadal. L'èxit fou aclaparador i això esperonà l'autor a escriure més obres de teatre. El gran èxit no va ser només La Ventafocs; el gran èxit de Folch i Torres fou crear una estructura de teatre en català infantil, única a Europa, popular i amb una empenta sensacional."


L'adveniment de l'Infant Jesús

4. L’estrena.

Fotografies Quim Llunell

Sobre l’estrena, el seu fill Ramon diu: "Aquell Nadal -1916- s'estrenaren Els pastorets o l'adveniment de l'Infant Jesús, El pare tornà a passar totes les angúnies de l'autor novell, tot i que es tractava d'una companyia d'aficionats i d'un públic molt benèvol. Durant tota l'estrena no deixà ni un moment de témer que es produís una catàstrofe, com la d'aquell inoblidable focus vermell del final de Trista aubada. Però no es produí cap incident, i l'èxit fou total. Aquells dies nadalencs se'n van fer deu representacions, amb plens absoluts. L'èxit, de llavors i de sempre, dels Pastor ets d'en Folch i Torres no solament és explicable sinó ben merescut. Mantenint-se i tot dins la línia tradicional, Els pastorets del pare hi aporten, a més d'un mínim de dignitat literària, tota la frescor i l'espontaneïtat de la seva ploma d'aquell temps."

5. La fi d’un catalanista L’any 1936, a En Patufet és incautat pel Consell de l'Escola Nova Unificada i ha de canviar d'ideologia. Del 1939 fins al 1950, any que va morir, van ser, segons el seu fill Ramon , "dotze anys d'una davallada trista, amargant". Havia mort el seu fill Jordi al front; no té subsistència econòmica fixa; va començar a escriure en castellà, sense èxit; les emissions radiofòniques de versions de Pàgines viscudes en castellà també s'acaben. A partir de 1940 i durant tres anys pinta natures mortes i ven els seus quadres a un marxant per mantenir la família. Al teatre Romea, al Coliseu Pompeià representaven versions en castellà de les seves obres més conegudes (La Ventafocs, Els Pastorets, D'aquesta aigua no en beuré...); l'editorial Miva, lluitant amb tota mena de dificultats, li publica unes Páginas vividas que pretenien ser una mena de Patufet en castellà. Folch i Torres va morir el dia 15 de desembre de 1950. Al Romea, que va restaurar el teatre català el 1946, feien Els Pastorets, a una representació dels quals havia assistit l'autor feia quatre dies.

Electrodomèstics i Lampisteria

MOBLES BANY, MIRALLS I AIXETES

SARRIÀ DE TER Girona

~

Carrer Major, 146 • Tel. 972 17 02 52

cultura

Josep Comas

39 PdS 59


“Herba d’enamorar”, de Teresa Moure. Aquesta novel·la és un dels èxits de l’autora gallega que li ha valgut els premis Xerais de novel·la 2005 i el Premi de la crítica 2006. La novel·la ens transmet la importància de la vida privada, la passió amorosa però també altres passions molt sovint oblidades la del coneixement, l’amistat, la maternitat, la lectura o la paraula, un homenatge a totes les dones que saben a través de les paraules calmar el dolor i prolongar el plaer. “Un Home de Paraula”, d’ Imma Monsó. Incapaç de comprendre i d’assumir la mort del seu home, l’autora decideix escriure fil per randa la meravellosa i poc convencional història d’amor que van viure. Serà una teràpia de xoc dolorosa però molt efectiva per recuperar la seva presència i fer perdurar el seu record en la memòria d’ella i de la seva filla. “Intrigues de Palau”, de Ma. Carme Roca. Amb aquesta obra, que trasllada el lector a una atmosfera fascinant, plena d’ambició pel poder i les lluites apassionades, l’autora va guanyar el Premi Nèstor Luján de novel·la històrica. A finals del segle XIV una sèrie de personatges femenins mouen subtilment els tramats polítics, aliances, conxorxes, bruixeria ,res atura el seu afany d’obtenir el que per justícia els correspon, però que per la seva condició femenina els és negat.

~

cultura

“Memòries d’un espectador”, de Carles Sentís. Aquest volum de memòries inclou a més de fotografies ,una reveladora correspondència ,fins ara inèdita d’aquest periodista català que només no ha viscut la política més pròxima. Va ser l’únic periodista català convidat per De Gaulle per seguir la seva campanya africana i també l’únic present al procés de Nuremberg.

40 PdS 59

biblioteca novetats

Anna M. Fornells

“La Petita Història dels Tractors en Ucraïnès”, de Marina Lewycka. És una novel·la extremadament divertida, intel·ligent i ben escrita. Dues germanes que mai s’han avingut, s’uneixen per lluitar contra la intrusa ucraïnesa que vol casar-se amb el seu pare només per legalitzar la seva condició d’immigrant.

~


Petxines misterioses Josep M. Sansalvador jsansalvador@sarriadeter.cat

Sarria (Lugo)

Callosa d’en Sarrià

Navarra

barres. En aquest cas, el Pecten Jacobaeus s'hi explica pel fet que els dominis i paratges de Callosa eren propietat del llinatge Sarrià, establert allí en època medieval. La insígnia de la família s'agermanava d'aquesta manera amb la simbologia quadribarrada de la Corona d'Aragó. L’escut navarrès n’inclou quatre i, finalment, el Sarrià barceloní en presenta cinc sobre fons vermell que són el motiu únic de l’escut. Què vol dir tota aquesta afluència de mol·luscs en aquests distintius locals? Com és que a l’escut de Sarrià de Ter no n’hi ha cap ni una? Alguna d’aquestes poblacions forma part del camí de Santiago i això enllaçaria amb el símbol de la deesa Venus, protectora dels pelegrins que es dirigeixen cap a occident, que és precisament aquesta petxina. Els tres Sarrià del vessant mediterrani queden, aparentment, fora d’aquesta ruta, però encara així, dos d’ells inclouen el fruit de mar a l’escut. Però segons un corrent d'opinió encetat pels Amics del Camí de Santiago, el tram més oriental d'aquesta ruta

~

Sarrià de Ter

Família Sarrià (Barcelona)

cultura

A finals de setembre, en el marc de la festa major del districte de Sarrià, a Barcelona, va tenir-hi lloc una trobada de poblacions amb el topònim “Sarria”, amb l’accentuació on cadascuna tingui la síl·laba tònica. Hi assistiren representants municipals, s’hi van presentar unes galetes molt cruixents elaborades aquí i de l’acte en general ja n’han sortit publicades puntuals i documentades cròniques. Ara bé, al darrera de la coincidència de noms entre Sarria (Lugo), Sarrià (Barcelona), Sarrià de Ter, Callosa d’en Sarrià (Alacant) i el Señorío de Sarría (Navarra), s’hi troba un enigma heràldic que em té ben desconcertat. Resulta que tant en els escuts d’aquestes poblacions (llevat de la nostra), així com en el del cognom Sarria hi apareix, unànimement, el símbol de la petxina de Sant Jaume (per fer-ho més entenidor, la del pelegrí, la popular vieira). Efectivament, en l’escut familiar n’hi podem comptar sis en el marc; a l’escut del Sarria gallec n’hi figura una en el terç inferior; a l’escut de la població alacantina n’hi trobem cinc en la meitat superior que fan companyia a les quatre

Sarrià (Barcelona)

41 PdS 59


dins la península el faríen discórrer fins a Barcelona per la Via Augusta, amb la qual cosa, si donéssim per bona aquesta teoria, el nostre municipi sortiria de ple dret dins aquesta versió ancestral de viamichelin.com ! Sarrià de Ter dins el camí de Sant Jaume? La quadratura del cercle podria ser ben a la vora! L’emblema de Sarrià de Ter, enlloc de petxina mostra unes ones aquàtiques que representen un riu (el Ter). Aquests motius fluvials són igualment presents en l’escut del Sarria gallec. Diuen els especialistes que aquestes referències a corrents d’aigua, onades, marees… estan també associades al símbol de Venus. Per a major inri, tots aquests Sarria, geogràficament, estan situats a la riba d’algun curs fluvial. Tantes coincidències…Què significa tot plegat? Aquests llocs han estat porta d’entrada, de repòs, hostalatge i ajuda als pelegrins que anaven en direcció a Galícia? El misteri està servit. Com és que l’escut del Sarrià nos-

tre sigui orfe de petxines? N’hi havia hagut alguna vegada i s’han perdut amb el pas de la història? En algun lloc del poble s’hi pot localitzar aquest símbol: gravat en alguna llinda, en una pica baptismal de la parròquia o de l’església de Sant Pau? Potser en alguna pedra d’una masia de les que encara queden en peu? Qui podria aportar llum sobre aquest enigma? Si algú té interès o curiositat en aquesta qüestió, pot trobar molta informació a la pàgina www.celtiberia.net. Fins aquí, he anat deixant anar un seguit, potser un excés de preguntes retòriques, la resposta de les quals em temo que no estic en condicions d'oferir. I m'haureu de permetre que encara afegeixi més llenya al foc. L'escut actual de Sarrià llueix una serra sobre un motiu fluvial ja que la llegenda popular afirmava que el topònim del poble provenia de l'abundància d'asserradors de fusta en el lloc en temps immemorials, en comptes de la versió més rigorosament etimològica de fer-ho derivar de l'a-

rrel del gentilici romà Sarrianus, senyor d'aquestes terres afincat segurament a la vil·la romana del Pla de l'Horta. Si fos possible concloure que la serra, en realitat, no hi pinta res i donant per bones la resta de teories, la darrera pregunta retòrica d'aquest article podria ser la següent : No tindria sentit demanar una revisió heràldica de l'escut de Sarrià, adaptant-lo a la realitat dels homònims i incloent-hi la petxina que, en justícia hi correspondria? El repte queda sobre el paper. I de moment, a falta de poder presentar cap conclusió mínimament verosímil sobre la relació entre Sarrià i les petxines de Sant Jaume, personalment només podria dir que en alguna ocasió he menjat un gratinat de marisc excel·lent que preparen a l’Hotel Nord Gironí i que, si la memòria no em fa una mala passada, crec recordar que presenten en una d’aquestes enigmàtiques curculles …

AUTOESCOLA

~

cultura

GIRONÈS

42 PdS 59

GIRONA: Av. Jaume I, 36 - Tel. 972 20 27 14 FONTAJAU: R. Xavier Cugat, 52 - Tel. 972 22 12 57 SARRIÀ: C/. Major, 11 - Tel. 972 17 06 52

~


Isona, diari d’una nova vida a VentdelPlà. Editorial la Galera Eva Martinez Escobosa

avesant-se a escriure-hi força sovint. Hi relata tots els seus secrets, els seus somnis i les seves intimitats. Quan es trasllada a Ventdelplà coneix en Martí (Nao Albet) que en el decurs del temps, arribarà a ser la seva parella. També coneix la Sara, una companya de classe que té greus problemes amb la bulímia, de qui està gelosa perquè flirteja amb en Martí. En Biel és el germà petit de la Isona. Té nou anys i estudia tercer de primària. A Ventdelplà, la Teresa coneix en David Estelrich (Ramon Madaula), que serà l’advocat que la representarà posteriorment en la seva separació amb en Damià. En David està casat amb la Marga Ribes (Laura Conejero), que pateix una malaltia terminal i que està punt de morir. Al principi, la Teresa i en David es fan amants. La Marga ho descobreix poc abans de la seva mort. La relació entre la Teresa i en David no es consolida fins al cap d’un temps. Al principi, en Biel no accepta en David, però, a mesura que van passant els mesos, esdevenen molt bons aliats.

~

~

Al final de la primera part de la sèrie, en Damià Delmàs mor assassinat. En principi, els Mossos d’Esquadra atribueixen la mort al mafiós Narváez (Òscar Molina), però al final es descobreix que va ser en Miquel (Francesc Albiol), l’amic d’en Damià, qui el va matar per venjança: en Miquel estava enamorat d’en Damià. Durant el judici de la separació entre en Damià i la Teresa, en Miquel declara en contra d’en Damià i, com a conseqüència d’això, acabarà perdent la feina, tindrà problemes amb les drogues i es quedarà sol. Després de la mort d’en Damià, la vida li somriu i troba feina, abandona les drogues i torna a tenir parella. La Isona acaba el diari parlant del seu pare amb el seu germà Biel i recordant els bons moments que van passar al seu costat. Considero que aquest llibre és molt amè. Crec que tracta molts temes propis de la vida quotidiana i que són molt actuals. Dono la meva enhorabona a en Josep Maria Benet i Jornet, director del grup de guionistes i creador de “Ventdelplà”, ja que considero que aquesta sèrie és tot un èxit televisiu per la gran audiència que ha aconseguit i perquè molts joves se senten identificats amb alguns dels personatges.

cultura

Aquest diari és el primer llibre de Laia Aguilar, una barcelonina d’uns trenta anys, coneguda per la seva feina com a guionista en diverses sèries catalanes: “Ventdelplà”, “Laberint d’ombres”, “Un paso adelante” i “El cor de la ciutat”. Està basat en la sèrie “Ventdelplà“ produïda per Diagonal TV, que s’emet a TV3 des del febrer de l’any 2005. És la tercera temporada que està en antena. La sèrie “Ventdelplà” es basa en la història de la Teresa Clarís (Emma Vilarasau), una dona d’uns quaranta anys i escaig, que és metgessa i està casada amb en Damià Delmàs (Jordi Boixaderas), un advocat, amb el qual tenen dos fills: la Isona (Georgina Latre) i en Biel (Carlos Cuevas). Breda és la població catalana on es roden els exteriors de la sèrie i hi participen més de 35 actors i actrius, molts dels quals són rostres assidus del món teatral i televisiu, com ara Emma Vilarasau, Jordi Boixaderas, Ramon Madaula, Joan Crosas, Anna Barrachina, Pep Cruz, Boris Ruiz, Imma Colomer, Pau Roca, Marc Homs, Mar Ulldemolins, Marta Marco, Pau Durà, Rosa Gàmiz, Jordi Martinez o Marc Cartes. “Ventdelplà” és una sèrie molt propera on es barregen tot tipus de sentiments: el drama, l’humor, la intriga, la tendresa, la passió..., per tal de colpir l’espectador i poder-hi arribar d’una manera directa. La Teresa Clarís és una dona maltractada pel seu marit que, cansada d’aquesta situació, se’n va al poble del seu oncle Gustau (Joan Crosas) anomenat “Ventdelplà”. En principi, sembla un trasllat provisional a fi de refer-se de la difícil situació en què es troba, però al final esdevé permanent i la Teresa s’acaba separant del seu marit. En arribar a Ventdelplà rep la mala notícia que el seu oncle Gustau ha mort en un accident de trànsit. En el testament, l’oncle Gustau li deixa l’herència i la casa. La Nuri Soler (Anna Barrachina) era la mà dreta de Gustau. Quan la Teresa s’instal·la a la casa, la Nuri decideix quedar-s’hi per ajudar la Teresa en la seva consulta mèdica. La Isona Delmàs és la filla gran de la Teresa i en Damià. Té quinze anys i estudia segon d’ESO. La seva mare li regala un diari abans de marxar a Ventdelplà. Al principi li sembla una mica cursi, però de mica en mica anirà

43 PdS 59


Quadern d’apunts

Josep M. Sansalvador jsansalvador@sarriadeter.cat

El toro, afaitat En el món de la tauromàquia es parla d’un toro afaitat per referir-se al que se li han escapçat les puntes de les banyes per reduir-ne la perillositat enfront de qui l’ha de torejar. Fa uns mesos que el Toro d’Emília Xargay, situat a la plaça homònima, llueix la banya esquerra amb una gens desdenyable afaitada. En aquest cas, es tracta d’una bretolada pura i dura, no pas una pràctica taurina, però es desllueix considerablement l’obra de la malaurada artista sarrianenca, que enguany celebraria el seu 80è aniversari. Aquesta banya escabotada fa que el pobre toro ens observi amb mirada de bou, poc representativa de la seva bravura. Tractant-se d’una peça artística de consideració, tutelada pels escolars del CEIP Montserrat en el marc del programa “Apadrinem escultures” del Club d’Amics de la Unesco, a quina porta caldria trucar per mirar de reposar el fragment de formigó faltant?

~

anecdotari

Sexisme?

44 PdS 59

A les àrees de jocs infantils de Sarrià s’hi han instal·lat, ja fa temps, uns cartells amb unes elementals indicacions i informacions encaminades a fer un bon ús dels equipaments. Hi figuren els telèfons de la Policia Local, del servei de manteniment, del CAP (per si algun usuari s’hi obre el cap –perdoneu-me la broma fàcil-), es fa esment de la prohibició de dur-hi gossos, i s’insisteix en l’edat dels destinataris i en què els infants han de quedar sota la responsabilitat de pares i adults. Per fer-ho més entenidor s’hi han inclòs unes il·lustracions senzilles (pictogrames?, ideogrames?) on queda clar, atenent a les imatges, que l’adult responsable portarà faldilles. Que serà de gènere femení, vaja. En què quedem? No havíem quedat en que el missatge políticament correcte havia de ser no sexista i s’havia de parlar de mares i pares, lectors i lectores, diabètics i diabètiques…? On és, ara, la Comissió de la Dona?


Noves tendències urbanes Avís als urbanites més avantguardistes: diu que a Barcelona ja es practica. Ve dels Estats Units, com tantes altres collonades d’aquest estil. És el fenomen conegut com a “hanging shoes”. Literalment, sabates penjades. S’agafa un parell de sabates o sabatilles esportives amb cordons, es lliguen els cordons entre ells i es llença enlaire, amb efecte, de manera que quedin penjades d’un fil elèctric o telefònic del carrer. Què s’hi guanya? De què serveix? De moment no serveix de res o no se’n coneix el sentit amb exactitud, però ja hi ha abundant literatura sobre llegendes urbanes que ho atribueix a la necessitat de les tribus ciutadanes de “marcar territori”. A Sarrià encara no se n’ha vist cap i m’omple de satisfacció ser dels primers (als meus quaranta-un anys!) de donar notícia d’activitats tan modernes, transgressores i cosmopolites.

El pes del paper

Es tracta d’endevinar en quina de les següents localitzacions es situa la imatge que reproduïm, que és estrictament real i no ha estat sotmesa a cap retoc digital: a) Congrés dels Diputats c) Château Mouton-Rothschild

b) Marina d’Or d) Plaça de Can Nadal

~

Ja podeu enviar les vostres respostes a aquesta redacció. Entre tots els encertants sortejarem un sifon.

anecdotari

Concurs

Algun/alguna bromista feia acudits sobre el pes del volum Sarrià de Ter, el paper de la Història, que edita el Grup Editor de la Revista de Sarrià, amb el patrocini de l’Ajuntament, la Diputació i Torraspapel, i que quan aquest número de Parlem de Sarrià sigui al carrer ja haurà vist la llum. Entre els tapes dures i les més de cinc-centes pàgines de l’obra, és clar que es fa feix. Ara, si es té en consideració els segles i segles d’història que s’hi recullen, es pot dir que no passa de ser una síntesi lleugereta. El consum de paper va a l’alça, i si algú troba que un senyor llibre pesa massa, li diré que tot és relatiu, que La Vanguardia del diumenge 10 de desembre de 2006, amb suplements i anuncis, pesava 1.025 grs. La del diumenge següent, 17 de desembre, em sembla que va fer rècord: 1.100 grs.! Comprovat amb la balança de cuina de casa. I només es tractava de diaris. Un lli

45 PdS 59


Geografia de Rafael Masó Rosa Maria Gil Tort

L’arquitecte i les comarques gironines

L’exposició Durant la primera quinzena del mes de desembre passat es va poder veure a Sarrià l’exposició patrocinada per la Diputació de Girona que portava per nom de Rafael Masó, l’arquitecte i les comarques gironines. Actualment la mostra es troba itinerant per altres pobles de les comarques relacionats amb Rafael Masó.

~

any masó

Es tracta d’una exposició que parteix de les sensacions que la relació amb el territori desperten en l’arquitecte, abans que d’una exposició pròpiament d’arquitectura. S’hi tracen les línies que marcaren la relació de Masó amb les terres per on passava, el caràcter noucentista del seu viatjar i desplaçar-se, el perquè de les visites a determinats llocs i quines raons el motivaven a anar-hi, més enllà dels seus encàrrecs professionals com a arquitecte. A la mostra es presenta un estudi de quins interessos projectava l’arquitecte, en qualitat d’home culturalment inquiet, amb un bagatge previ de lectures, relacions i experiències, sobre aquell indret que visitava.

46 PdS 59

L’exposició també és el fruit d’una recerca que aprofundeix en el procés invers d’aquest intercanvi. En com aquell territori, aquells elements del patrimoni, aquelles persones que hi trobava, es projectaven sobre l’arquitecte i com aquest les rebia, les incorporava al seu dia a dia i n’expressava les emocions que li produïen en una carta, una prosa, un poema, un apunt de viatge o una fotografia. En poques paraules, el que es recerca era conèixer com es generava el procés creatiu de Masó i, evidentment, també a les claus de la seva producció arquitectònica i per extensió de tota la seva activitat intel·lectual.

Rafael Masó

La recerca sobre el territori i especialment en la documentació d’arxiu va ajudar a delimitar quatre grans escenaris on Masó havia desplegat la seva capacitat creadora i, sobretot, la seva relació amb l’espai i les seves persones que l’habiten. Aquests àmbits quedaren definits com la ciutat de Girona i el seu entorn; la plana, que inclou les actuals comarques de l’Alt i el Baix Empordà i també el Pla de l’Estany; la muntanya, on s’analitzava la petja de Masó en l’àrea de les Guilleries, la vall d’en Bas, la zona d’Olot i també la Vall de Bianya i el Ripollès. I en darrer terme la costa, el litoral de les comarques de Girona com una estreta franja entre l’Escala i Blanes. Una mirada prou atenta a aquesta divisió territorial també ens dóna pistes de la forma de treballar i relacionar-se amb el territori que practicava Rafael Masó. A cada lloc l’arquitecte hi trobava unes determinades necessitats, unes persones, uns paisatges i unes tipologies constructives adaptades al seu entorn natural. No era el mateix un propietari rural de la Garrotxa que un estiuejant de s’Agaró, ni un fabricant de Sarrià que un farmacèutic de Girona, per posarne alguns exemples. Ser conscient d’aquestes diferències implica un treball de relació que donarà els seus fruits en les masies que restaura, els xalets de s’Agaró que construeix, les cases burgeses urbanes, etc.

Geografia de R af ael Masó i Sarrià En la mostra de Sarrià, l’espai disponible per l’exposició va permetre instal·lar-hi la introducció, l’àmbit de Girona i el seu entorn, on s’inscriu el seu pas per Sarrià, i l’àmbit de la plana, que abraçaria les comarques veïnes de l’Empordà i el Pla de l’Estany. En el catàleg, però, hi queda reflectida la totalitat de l’exposició.


A cada àmbit es defineix el tipus de contacte territorial i humà que Rafael Masó hi establia, les principals obres d’arquitectura que hi projectà i sobretot, el reflex espontani d’aquesta relació en apunts de viatge, escrits i fotografies. No hi hem oblidat l’element humà, el que anomenem la geografia humana de Masó, els seus amics, els seus clients, els seus col·laboradors. Tots plegats influïren decididament en les seves obres i, sobretot, ens ajuden a posar més història a la història. Un repàs al contingut de l’exposició i una lectura atenta del seu catàleg ens porten a trobar-hi els surotapers que encarreguen a Masó la seva cooperativa de Palafrugell; les pageses de Bescanó que Masó retrata als seus poemes; el campanar de Canapost, supervivent de segles enrera; les flors del jardí de Borrassà; l’oficial de l’exèrcit rus amo de Cap Roig i La Musclera; l’empresari i promotor sarrianenc Josep Ensesa; Joan Casas, polític local de Sant Feliu de Guíxols; Adolf Greiner, l’industrial alemany afincat a Sant Feliu; el jaciment arqueològic d’Ullastret; els pescadors de l’Escala; els traginers que pugen a Núria; els frares del monestir de Besalú; les germanes Josefines de la plaça dels Lledoners de Girona; el fabricant de farines també sarrianenc Alfons Teixidor; el consistori de Sant Gregori promovent una escola; els senyors de la Caixa encarregant noves oficines; el romànic de Sant Miquel de Cruïlles; la vall d’Osor; les termes de Caldes de Malavella; el somni de s’Agaró... Tot plegat ajuda a confegir un ric mosaic que ens posa vida allà on abans potser només vèiem plànols i edificis. La humanitat del testimoni de Masó posa carn i ossos a unes fredes dades històriques trobades als arxius i ens parla, des del passat, sobre el seu temps i els seus contemporanis. Rafael Masó i Sarrià de Ter Al llarg de la seva vida, Rafael Masó va relacionar-se en diverses ocasions amb la vila de Sarrià, hi dugué a terme diversos projectes i, a més, hi trobà dos dels seus clients més incondicionals: Josep Ensesa i Alfons Teixidor. Segons tenim documentat Rafael Masó va projectar tres obres per al nostre poble. A aquestes s’hi afegeix un projecte conegut com Casa Xargay, que a hores d’ara no estem en condicions d’assegurar si realment esdevingué una realitat.

“El local recién inaugurado consta de planta baja y dos pisos. En la parte anterior de la planta baja hay el aula para las niñas; en la posterior la de los niños. Ambas esta separadas por un patio que es para recreo de las niñas. Los niños dispone para su recreo de otro patio en la parte posterior del edificio, y de un cubierto porticado para los días lluviosos. Las aulas son de grandiosa capacidad y mucha elevación de techo; por ambos lados reciben luz abundantísima mediante anchos ventanales;la ventilación esta bien prevista y estudiada; tampoco se han olvidado la higiene y la limpieza; pues hay agua abundante y limpios retretes. En los pisos tienen sus habitaciones los dos profesores, quienes pueden disponer además de un pequeño huerto-jardín”. Tal com es desprèn d’aquestes línies, l’escola es bastí buscant les millors condicions pels alumnes, seguint les directrius pedagògiques del moment.

~

“El vinent diumenge es el dia que hi ha senyalat per a inaugurar unes escoles a Sarriá –de les que jo he fet els plànols- i volen que hi sia de totes passades. Fan una gran festassa i dura dematí i tarda..” Carta de Rafael Masó a Esperança Bru, 3 de juny de 1910

Les noves escoles, tal com anunciava Rafael Masó, es varen inaugurar el 5 de juny de 1910, tal com es recull en el Diario de Gerona del dia 7 de juny de 1910, que a més ens aporta una bona descripció de l’equipament inaugurat:

any masó

El que sí que veiè la llum, l’any 1910, fou en projecte d’adaptació d’unes cases al carrer Major de la vila com a escoles pels nens i nenes de Sarrià. Fins aquella data, el poble de Sarrià, com la majoria de pobles, no comptà amb un edifici digne destinat a escoles. L’any 1909 Alfons Teixidor i Saguer, fabricant de farines de Sarrià amb fàbrica a Campdorà, va demanar a Rafael Masó que redactés un projecte d’escola per als infants del seu poble. Aquesta es bastiria a partir de la reforma de tres cases propietat d’Alfons Teixidor que aquest arrendava a l’Ajuntament per aquesta funció. El projecte va tirar endavant, era la primera escola que Masó projectava i, tot i la dificultat d’adaptar unes cases antigues a la nova funció, va emprendre el projecte amb gran il·lusió, segons ens consta en la correspondència privada que s’ha conservat de l’arquitecte:

Les antigues escoles de nens i nenes de Sarrià de Ter, projectades per Rafel Masó l’any 1910 per encàrrec d’Alfons Teixidor.

47 PdS 59


Alfons Teixidor, que com hem vist contacta amb Rafael Masó per encarregar-li la instal·lació de la nova escola del poble, era aleshores, 1910, un fabricant de farines que havia viscut el canvi tecnològic del molí tradicional de mola de pedra als sistemes de cilindres més industrials. L’avenç tecnològic li havia representat bons beneficis i era aleshores un patrici local amb fàbrica en marxa a Campdorà. L’atzar i les coneixences l’havien portat a associar-se en un primer moment amb Josep Ensesa, i després a navegar en solitari i planejar la instal·lació d’una farinera a Girona.

L’edifici del Coro, recentment reformat.

La crònica de la inauguració recull que aquesta va tenir un solemne caràcter festiu i cultural amb participació de tot el poble i les principals autoritats locals i també provincials. Varen pronunciar-se discursos i conferències i fins i tot hi hagué audició de sardanes i ball públic a la plaça al vespre. L’any 1921, Rafael Masó rep l’encàrrec d’intervenir en un edifici de la plaça de la Font, per adaptar-lo com a seu de l’Orfeó Joventut de Sarrià. D’aquí el nom amb què encara es coneix de “el Coro”. L’edifici havia estat construït el 1865 com a quadres de cavalleries i magatzem de vins, propietat de la família Ensesa. El 1921 el local és llogat per l’Orfeó i aquest encarrega la seva reforma i adaptació a Rafael Masó. L’arquitecte hi projecta un cafè amb escenari a la planta baixa i una pista de ball al pis superior.

~

any masó

L’edifici, que va deixar de ser la seu de l’Orfeó el 1928, ha passat per moltes mans i usos (local de teatre, escola, seu agrupació de flequers..), fins arribar als nostres dies. Aquest fet ha esborrat la petja de Masó, excepte els magnífics esgrafiats de l’exterior, actualment restaurats.

48 PdS 59

Un altre testimoni de la petja de Masó al poble de Sarrià el trobem en les obres que realitza a la casa de Miquel Pòrtules del carrer Major, nº 116. Daten de 1921 i, per tant, són contemporànies a la reforma de l’edifici del Coro. Es tracta de la reforma de dos habitatges aparellats amb façana simètrica, de planta baixa i pis. En aquell mateix edifici Masó va projectar una paret de tanca per un solar del costat. Un segon projecte preveia la construcció, en el solar veí, d’una casa de tres plantes que tampoc es va acabar realitzant. Rafael Masó, Alfons Teixidor i Josep Ensesa A més dels projectes que hi va realitzar, el poble de Sarrià va resultar rellevant en la vida de Rafael Masó pel que podem anomenar el factor humà, els clients que hi va trobar i que, amb el temps, esdevindrien, gràcies als projectes que li varen encarregar, peces claus dins la vida professional de l’arquitecte. Em refereixo lògicament als Sr. Alfons Teixidor i Sr. Josep Ensesa. Els encàrrecs que rebé dels dos sarrianencs probablement li representaren més beneficis que tota la resta de les seves obres juntes. El còmput deu ser real en termes econòmics, però sobretot, pel que fa a la satisfacció personal de veure’s recolzat i reconegut en les seves idees i projectes.

Aquest desig coincideix en el temps amb la construcció de les escoles de Sarrià i Alfons Teixidor decideix encarregar el projecte de la nova fàbrica i habitatge a ciutat al jove Rafael Masó. Aquest, que tot just fa quatre anys que ha acabat la carrera, i viu encara la seva etapa modernista, s’entusiasma amb l’encàrrec i dibuixa un projecte del que per ell ha de ser la Casa de les Farines. És l’actual Farinera Teixidor de la carretera de Santa Eugènia, seu actual del diari el Punt. Anys més tard el mateix Alfons Teixidor encarregarà a Masó una casa de pisos de lloguer al davant de Farinera, que avui tothom coneix per La Punxa, seu del Col·legi d’Aparelladors, i un conjunt de cases conegudes com la Urbanització Teixidor, que malauradament va fer molt mala fi. Tant el conjunt de la urbanització Teixidor com la pròpia casa de la Punxa reflecteixen l’evolució estilística i formal de l’arquitecte, i esdevenen bons exemples del noucentisme ple de Rafael Masó. Si us acosteu als dos edificis: la Farinera Teixidor i la Casa Teixidor o la Punxa, podeu fixar-vos en la simbologia que Rafael Masó, detallista com pocs, va disposar en els projectes: la Farinera Teixidor, projectada en ceràmica blanca, recorda l’aspecte d’un piló de farina. Tota la seva ornamentació (vitralls i reixes) porta com a motiu les espigues de blat que són l’origen de la farina. I a la torre en cantonada de la Punxa,


Una simpàtica foto de Rafael Masó i Esperança Bru.

Fotografies A.Vila

Imatges de l’exposició “Geografia de Masó” que es va poder veure a la Sala Patronat la primera quinzena de desembre.

un magnífic esgrafiat representant un molí recorda l’origen professional del seu promotor, Alfons Teixidor. De sarrianenc a sarrianenc, Josep Ensesa Pujades esdevindrà un client d’excepció per a Rafael Masó, durant tota la vida professional de l’arquitecte i especialment en els darrers anys, en el disseny i la construcció de la urbanització de s’Agaró. Els Ensesa, provinents de Granollers de Rocacorba, s’havien instal·lat a Sarrià a principis del segle XIX i havien obert una botiga de queviures al poble. A finals del segle XIX aquest colmado seguia existint, regentat per Agustí Ensesa Jordi, casat amb Dominga Pujades, pares de Josep Ensesa.

Josep Ensesa Gubert té la idea de construir una urbanització de luxe a la vora del mar a l’entorn de la seva casa de Senya Blanca. Per dur a terme el seu projecte compta amb la col·laboració directa de Rafael Masó. D’aquesta aliança en sortirà la modèlica urbanització que ha perdurat fins als nostres dies i que ha esdevingut referent de l’arquitectura mediterrània de vacances. Acabem doncs aquesta petita aproximació a la relació que hi hagué entre l’arquitecte Rafael Masó i la vila de Sarrià. Recordant les principals fites d’aquest relació, ens hem acostat una mica més a la petita història local dels edificis que ens envolten i de les persones que d’una manera o altra hi intervingueren per dissenyar l’escenari del present que avui ens acull.

~

~

L’any 1913 Ensesa encarrega a Masó la construcció de la Casa Ensesa a la carretera de Barcelona,

Els negocis del Sr. Ensesa són pròspers i diversos i, entre d’altres camps, pel que a nosaltres ens interessa perquè té relació amb Rafael Masó, també abracen el sector immobiliari. Sabem que a partir de 1894, Josep Ensesa Pujades i el seu fill Josep Ensesa Gubert comencen a adquirir uns terrenys a la vora del mar als indrets aleshores coneguts com Fanals i Cala Pedrosa a la Platja de Sant Pol, amb la intenció de negociar-hi, com també anaven fent en altres indrets i finques d’arreu de la província.

any masó

L’esperit negociant de Josep Ensesa Pujades el portà, durant la primera guerra mundial, a diversificar el negoci familiar i a introduir-hi el comerç de l’àcid tartàric, que també comercialitza, així com l’elaboració i venda de farines en diferents societats mercantils, entre elles la que constitueix amb el mateix Alfons Teixidor. Amb la mort dels pares, Agustí Ensesa Pujades hereta el negoci de vins, i Josep Ensesa consolida la seva indústria farinera, entre moltes altres coses.

actual seu de l’Escola Municipal de Música i cap a 1917 inicia la construcció de la fàbrica annexa al mateix indret, que anirà ampliant amb el pas dels anys.

49 PdS 59


Geografia de Rafael Masó

Visites guiades

Mireia Tresseras Educ’art

L’empresa Educ’Art de Serveis Educatius va oferir els dies 4 i 5 de desembre unes visites didàctiques a l’entorn de l’exposició “Geografies de Masó” al municipi de Sarrià de Ter. La proposta va ser acceptada ràpidament per l’Ajuntament. “Tan bon punt va caure’ns a les mans la proposta d’Educ’Art per realitzar visites comentades a l’exposició “ Geografia de Mas ó”, des de l’Àrea de Cultura vam tenir molt clara l’enorme aplicació educativa que oferia, no ja tan sols la mateixa estructura de l’exposició, sinó la possibilitat de completar-la amb el guiatge d’Educ’Art. De res serveix una bona oferta cultural sense una resposta per part del públic a qui va dirigida. Facilitar, doncs, l’accessibilitat del major nombre de visitants a l’exposició va ser l’aposta de l’àrea. I una bona part d’aquests havien de ser els nens i nenes de l’escola, futurs homes i dones de Sarrià de Ter, que coneixerien així una mica més l’obra del gran arquitecte Rafael Masó, que tanta empremta ha deixat en el seu municipi. Cal dir que l’experiència ha estat totalment satisfactòria, ja que es va obtenir una resposta entusiasta per part del CEIP Montserrat de Sarrià de Ter, que ràpidament va organitzar els grups d’alumnes. Entre el 4 i 5 de desembre van visitar l’exposició gairebé tots els cursos de l’escola, un total d’aproximadament 150 alumnes.

~

any masó

Finalment, volem esmentar també la visita d’un grup de persones organitzat des de l’Àrea de la Gent Gran que van gaudir enormement de les explicacions i de la visita efectuada.

50 PdS 59

Després d’aquesta experiència, volem manifestar l’excel·lent tasca pedagògica portada a terme pels professionals d’Educ’Art amb els que esperem col·laborar ben aviat en qualsevol altre projecte””. (Cristina Vicedo. Àrea de Cultura) La visita s’havia concebut com una activitat participativa on els alumnes poguessin gaudir de l’experiència de descobrir una personalitat de gran valor com la de Rafael Masó, gran creador al servei dels seus contemporanis i dotat d’una gran humanitat. Es van pensar activitats que permetessin a l’alumne fer-se el càrrec de la realitat tant històrica com personal de l’arquitecte. L’objectiu plantejat per aquestes visites era despertar l’interès dels alumnes per la feina d’arquitecte, tant des

Els nens del CEIP Montserrat varen ser els protagonistes de les visites guiades per conèixer l’obra de Rafael Masó al poble.

del vessant creatiu com des del tracte amb el client i els artesans proveïdors. Així es va donar a conèixer també Rafael Masó com a persona (família, formació, compromís amb la ciutat de Girona) arrelada a la seva època i copsar l’originalitat de la seva creació, anant a veure els edificis fets per Masó en el municipi, fent-ne una anàlisi adaptada a l’edat dels alumnes. Articulació de la visita en quatre temps: El primer té com a punt de partida el mapa de l’exposició, on apareixen amb un punt vermell els diferents municipis on Rafael Masó va anar, sigui per treballar sigui per descobrir el territori. Aquesta observació dóna peu a comentar els mitjans de transport de l’època. El segon, en la zona de les carpetes, on es tracta d’obrir la maleta de l’arquitecte i descobrir-hi tant objectes professionals com objectes personals (cartes a la seva dona, fotos familiars, eines, mostres, dibuixos...). El tercer consisteix en l’observació sobre el terreny dels edificis de Masó a la població amb l’ajuda d’un suport transparent, on l’estructura de l’edifici hi està dibuixada. En directe, els alumnes hi afegeixen els detalls decoratius de la façana amb un retolador esborrable. Per últim, es fa un joc amb parelles de fitxes representant detalls de l’obra de Rafael Masó en sentit ampli (dibuixos, mobles, ceràmica, brodats, llums, vitralls,....), basat sobre les regles del joc del Memory. Es distingeixen dues activitats per a primària, corresponent als cicles inicial, mitjà i superior. Es fa palès l’adaptació del discurs a l’edat dels nens en els 2 primers apartats de la visita: l’aproximació a l’època de Masó quant als mitjans de transport, d’una banda, i l’aproximació a l’ofici d’arquitecte i a la persona polifacètica d’en Masó, per l’altra.


Foto: Roger Casero

Pel que fa a la visita destinada al grup d’adults, i com a material de suport, es va utilitzar fotos de l’època, tant de la família com de vistes de la població. Es van llegir articles a propòsit de la inauguració de les escoles de Sarrià. Es va ensenyar una reproducció de la portada de la revista Aiguaforts il·lustrada per Masó. Atès que el públic era gent gran de Sarrià, es va originar un intercanvi amb una sèrie d’anècdotes sobre els edificis i les diferents personalitats esmentades en el decurs de la visita.

Alumnes del CEIP Montserrat juguen amb elements decoratius de Rafael Masó davant el Coro, edifici reformat per l'arquitecte gironí.

Es va plantejar una visita amena, combinant aproximació al personatge, descoberta de la seva obra al municipi i un joc final. L’aproximació al personatge es va fer en el marc de l’exposició, a través d’una reflexió col·lectiva al voltant de la feina d’arquitecte a l’època, tractant així els mitjans de transport utilitzats per Masó per desplaçar-se pel territori, així com els diferents aspectes de la seva feina no tan evidents, com la noció d’encàrrec, de clients, del fet que treballava amb artesans especialitzats que li proporcionaven un material diferent a l’habitual, que devia dur mostres de material per ensenyar als clients... L’aproximació a la persona es va plantejar a través de cartes i de fotos de família. Es va esmentar la seva afició a l’escriptura i a la poesia en general. Amb els més grans es va esmentar la seva activitat política com a regidor de l’Ajuntament de Girona. Quant a l’activitat més tècnica, es tractava d’observar la façana de les escoles de Sarrià i de descobrir el vessant més creatiu de la feina de Masó. A partir d’un esquema de la façana de les escoles fet sobre un acetat, s’havien d’afegir tots els elements decoratius i ornamentals de la façana sense deixar-se’n cap. Aquesta observació detallada i col·lectiva obria el pas a l’observació molt més fàcil i evident de les façanes de Can Pòrtules i del Coro. A continuació, a la plaça de la Font, davant del Coro, es va procedir a jugar a un joc de “Memory” de grans proporcions, amb 34 peces, que van permetre fer una partida amb tots els nens de cada grup, que un a un van poder participar del joc, amb considerables dosis d’emoció.

“Pensem que el plantejament de la visita va ser correcte a la vista de la resposta del públic escolar, ja que els nens i nenes van respondre de manera molt positiva: d’una banda, es van mostrar sensibles a l’enfocament a la vegada global i humà del personatge. Els va interessar també descobrir la feina d’arquitecte “des de dins”, d’una manera més pràctica i no teòrica. D’altra banda, l’activitat de camp els va agradar molt. Van participar activament en resseguir tots els detalls decoratius d’un edifici prou conegut del municipi, les antigues escoles del carrer Major... i per acabar el joc els va emocionar molt: tots hi van participar i així la implicació va ser total. L’única dificultat que es podria comentar va ser l’elevada ràtio x educador: en 3 dels 4 grups escolars oscil·lava entre els 25 i 30 alumnes. El grup de 2n de primària va ser un grup de dimensió adequada per aquest tipus de feina: 25/educador. Quan parlem “d’aquest tipus de feina” ens referim a fer una activitat que sigui prou lúdica i engrescadora per a tots els nens i nenes, que ningú se senti aïllat o llunyà a tot el que es proposa i això és més difícil si la ràtio és alta i sobretot quan es fa un guiatge per l’exterior, on els sorolls externs encara dificulten més la comprensió de l’educador i per tant l’atenció i concentració per part dels alumnes. En aquests casos és més fàcil aïllar-se i despistar-se amb altres elements externs, malgrat l’interès que podria mostrar l’activitat i l’alumne/a si ho sentís bé i se sentís part del grup. A part d’aquest comentari obvi i que sovint els que ens dediquem a aquesta tasca pensem que forma part de la nostra feina, valorem molt positivament l’experiència de dinamitzar l’exposició temporal “Geografia de Rafael Masó: l’arquitecte i les comarques gironines” a Sarrià de Ter i quedarà com a tal a la memòria i als arxius de l’empresa.”

~

Després de la visita es va donar al professor responsable una FITXA D’ACTIVITAT POSTERIOR amb una sèrie de propostes per fer amb els alumnes, per tal d’aprofundir sobre l’activitat desenvolupada i poder ampliar, si es disposa de temps, els coneixements sobre Rafael Masó i la seva obra.

Des de l’empresa Educ’Art es valora també positivament la repartició de les visites al llarg dels 2 dies d’intervenció. Es va plantejar uns torns amb lògica i seny. Van ser, doncs, dos dies intensos però no gens carregats i que van permetre atendre tots els grups que ho sol·licitaren.

any masó

Per tal d’articular el discurs en aquests 4 temps, l’educador va utilitzar tant el recurs de l’expressió oral (basada en els continguts de l’exposició i de tota la documentació que s’ha llegit i consultat de Rafael Masó, enguany prolífica degut a l’aniversari, com el recurs d’un material didàctic de sala per fer més amena i interessant la visita.

Amb tota la gestió i la coordinació realitzada les visites es van poder desenvolupar de manera molt natural. Les educadores que es van desplaçar a fer la feina pedagògica amb els alumnes del municipi s’hi van trobar en tot moment a gust i ben acollides pel personal municipal, cosa que va tenir repercussions en la qualitat de la seva intervenció.

51 PdS 59


Foto A.Vila

Raquel Lacuesta, va utilitzar les imatges per explicar els principals trets que defineixen l’obra de Rafel Masó.

L’ arquitectura de Rafael Masó Assumpció Vila Regidora de Cultura

~

any masó

Raquel Lacuesta i Lluís Cuspinera, comissaris de l’exposició “Rafael Masó i Valentí, arquitecte (1880-1935)”, de la fundació “la Caixa”, que es va poder veure a Girona del 20 de setembre al 7 de gener de 2007, varen explicar-nos en la conferència del 13 de desembre a la sala del Coro, a Sarrià de Ter, les característiques que defineixen l’obra de Rafael Masó, tant en edificis públics com en edificis privats.

52 PdS 59

En la seva xerrada van remarcar la influència primera del moviment modernista català, la que aplicà Rafael Masó quan va sortir de l’escola d’arquitectura l’any 1906, on havia coincidit amb Josep Jujol i Josep M. Pericas, els quals seguien els models dels grans mestres Antoni Gaudí i Lluís Domènech Muntaner, per evolucionar, ja en la seva maduresa com a arquitecte, cap a l’estètica noucentista, molt més personal. Al llarg dels seus trenta anys de professió va projectar més de dues-centes obres, tant de nova planta com rehabilitacions, encarregats per prohoms gironins i de comarques, com els Salietti, Cendra, Vinyals, Robert, els sarrianencs Ensesa i Teixidor, i familiars com els Aragó i els Masó.

Raquel Lacuesta ens va anar mostrant els diferents edificis i algunes de les seves singularitats. De l’edifici de les escoles de Sarrià, per exemple, en va destacar la balustrada de ceràmica groga de la terrassa, feta pel ceramista Antoni Serra d’Olot, i altres detalls com les garlandes d’espigues verdes, de ceràmica verda vidriada, pròpia dels germans Coromina de la Bisbal, que també trobem en la decoració de la casa Batlle a Girona.1 El mateix edifici reuneix altres detalls ornamentals, com les reixes de Nonito Cadenas i la porta d’accés, que conserva les inicials del propietari, Alfons Teixidor, el qual li encarregà més endavant la construcció de la farinera Teixidor, actual seu del diari El Punt, i que va concebre com un munt de farina blanca en honor a l’ofici del propietari. Rafael Masó va construir edificis públics com l’escola de Sant Gregori i l’escola d’Arts i Oficis de Girona 2, cases residencials urbanes com la casa Masramon d’Olot, la Casa Gispert- Sauch de Girona o bé la casa Cases de Sant Feliu de Guíxols, i blocs de pisos, tan interessants com la casa Joaquim Colomer, la casa de lloguer de J. Ribas Crehuet i la casa de lloguer de Joan Salietti.


També va reformar nombroses cases pairals, on va introduir el concepte de la lluminositat obrint patis interiors i finestres amb porxos, deixant que la natura es veiés des de tots els racons de la casa. L’exemple més notable és la intervenció al mas el Soler a Sant Hilari Sacalm, que va completar amb el disseny del mobiliari. Masó coneixia molt bé el món rural gironí, ja que per als noucentistes “el món pagès és el dipositari de les essències de l’autenticitat, de la senzillesa i de les arrels del país.”3 D’altres intervencions menys conegudes són la restauració dels Banys Àrabs de Girona, la de l’església parroquial de Verges i la façana del cementiri municipal de Girona. A les seves obres dels anys vint, la decoració esdevé menys espectacular, ja que va deixar l’empresa de La Gabarra dels Coromina a la Bisbal, per associar-se amb en Marcó de Quart i començà a utilitzar elements arquitectònics d’inspiració arqueològica, com les columnes romanes i romàniques, així com un major profusió dels esgrafiats, modernitzant així una tradició popular.

l’edifici i la introducció d’elements decoratius, en aquest cas els esgrafiats de la façana i les dues columnes de fals marbre d’estil jònic del pis superior. Rafael Masó és conegut també pel disseny del mobiliari interior de les cases que projectava, com l’esmentada del mas el Soler, o de la casa Masó Bru, tant de cadires, menjadors, rellotges de paret, com el bressol dels seus fills, que realitzà l’ebenista Miquel Pràtmans. Els darrers anys d’arquitecte els va dedicar al projecte més important, la urbanització de s’Agaró, propietat de la família Ensesa, originària de Sarrià de Ter (Josep Ensesa Pujades i el seu fill Josep Ensesa Gubert). El projecte va suposar el disseny dels espais públics, carrers, accessos, places, dels edificis de serveis, com les escoles (actual s’Agaró Hotel), el mateix Hostal la Gavina, del qual també decorà l’interior, i de nombrosos xalets, com el xalet senya blanca o casa Ensesa Gubert, on manté les característiques de les cases tradicionals catalanes, amb porxos, finestres i portes amb elements de pedra recuperats d’edificis antics enderrocats.

~

any masó

~

A Sarrià de Ter, va realitzar la reforma de la casa de Miquel En resum, la con(1920Pòrtulas ferència de Raquel 1921), de dos habitatLacuesta, l’exposiges entre mitgeres, ció “Geografia de de planta i pis. La Masó” de la decoració de la façaDiputació de na és senzilla, decoraGirona a la sala da amb motllures de Patronat i les visisense ceràmica Els mussols de ceràmica de la casa Batlle de Girona. tes guiades per vidriar a les finestres i Educ’art han estat balcons i una balusuna manera d’apropar-nos a l’obra i personalitat d’atrada a la terrassa. Del conjunt destaca la seva simetria quest arquitecte, que tot i mantenir-se fidel a les comari la finestra apaïsada de la planta baixa. ques gironines, la qualitat del seu treball el situa com un Un exemple de la utilització d’esgrafiats el podem dels més grans arquitectes del modernisme i del nouobservar en la reforma de l’edifici “El Coro” propietat de centisme català. la família Ensesa (1921-1924), a la placeta de la Font, el qual ha estat recentment reformat pels arquitectes Joaquim Bover i Enric Bayona per encàrrec de 1. De la Casa Batlle en destaquen els mussols i les garlandes de la l’Ajuntament de Sarrià de Ter. La mateixa decoració flopart superior. Es troba al carrer nou de Girona. ral la trobem en la casa de pisos de lloguer propietat de 2. Es va enderrocar per construir-hi l’edifici de la Funerària Poch, i només s’han conservat algunes rajoles a la façana. Bonaventura Vinyals a Girona. 3. Tarrus, Joan; Comadira, Narcís, a “Rafael Masó: el sentit d’una arquiLa reforma de l’edifici del Coro segueix la seva filosofia tectura”, dins del catàleg editat amb motiu de l’exposició de la Fundació “la Caixa”. constructiva: obertura de grans finestrals, els quals permeten l’entrada de llum natural, una gran balconada que dóna a la plaça per remarcar la part més noble de

53 PdS 59


Tornada l’ escola

a

Loli Fernández i Rosa Fernández AMPA CEIP Montserrat Enguany els Pastorets del l’escola es varen representar al pavelló municipal de Sarrià de Ter

~

any masó

Arriba novament setembre, un nou curs. El rebem amb l’enyorança dels que han marxat cap a l’ESO i l’alegria de rebre els que seran els més petitons de l’escola dels grans com ells diuen.

54 PdS 59

Encara tenim el gust de la festa de fi de curs passat amb els tallers mediambientals dirigits per monitors amb els que va premiar el consell comarcal a la nostra escola pel seu treball com escola verda, i la festa a la tarda amb la gimcana per a grans i petits, l’exhibició de funky i l’animació dels pallassos de la Lluna. El sopar, exquisit, va anar a càrrec de les nostres cuineres Isabel i Paqui i com a cloenda el karaoke on tothom va poder demostrar les seves habilitats vocals. Durant l’estiu hi ha hagut qui ha treballat dur de valent a l’escola. Paletes, pintors, lampistes i fusters han adequat aules, renovat i pintat la façana del parvulari, canviat cal-

deres, construït rampes, arranjat lavabos... Al pati de primària, nous jocs infantils i estructures de fusta per passar l’hora del pati ben entretinguts. Ens hem trobat les instal·lacions a punt per engegar el curs. Aquest curs hem crescut en nombre d’alumnes. És molta la feina a fer, totes les comissions s’han posat en marxa. Hem reforçat la plantilla de personal amb la incorporació de noves monitores i una netejadora. Hem ofert noves activitats complementàries en horari de menjador, continuem subvencionant gran part d’aquestes perquè estiguin a l’abast de tothom, i mantenim el servei d’acollida matinal. Programem noves sortides, algunes com la de Núria i la Caminada a la primavera ja consolidades. La comissió de reutilització de llibres també ha treballat molt per tenir a punt tots els llibres que socialitzem.

Un nou repte aquest any per la comissió de festes; tonem a estrenar escenari!. Les hem de felicitar ja que s’han superat i com sempre l’èxit ha estat rotund. El Pavelló Municipal de Sarrià de Ter ha acollit per primera vegada la nostra particular representació de Pastorets. El nostres fills i filles ens han ofert un repertori de cançons i danses de tot el mon. És emocionant la intensitat amb la que viuen els preparatius i les actuacions. El patge reial ens ha visitat per obsequiar-los per aquesta entrega amb un present per anar fen boca als regals que vindran a casa. Com sempre l’èxit ha estat rotund. Hem d’agrair a col·laboració de les mestres i de l’Ajuntament que ens ha facilitat en tot moment la adequació i preparació de l’espai. S’ha acabat un trimestre però continuem treballant amb il·lusió i ganes en les properes activitats. En tindreu notícies!

~


Propostes d’ experimentació Mònica Sala, Elena Batllori i Aïda Masdemont Educadores de L’EBM CONFETTI.

Infants de la foto de

Manipulació de la sal i la fa grup: Andrea rina. , Carlota, Albe rt, Roger,And reu, Musa, Laia.

Manipulació pa de nous. Infants de la foto: Pau, Mireia.

A l’EBM Confetti moltes de les propostes que oferim als infants són d’experimentació, ja que, l’infant quan actua, experimenta, relaciona i expressa les seves accions és quan realment aprèn. Els materials utilitzats en les diferents propostes d’experimentació, explicades a continuació són elements d’ús quotidià que podem trobar a qualsevol casa. L’hivern

Fem pa de nous En aquesta proposta la massa de farina, llevat i aigua ja estava feta per la Ramona. Així que els infants primer van obrir les nous amb l’ajuda de les educadores i després se’ls va donar un tros de massa de farina de pa i ells van posar les nous a on volien. Després com uns

~

Una altra proposta que vam oferir als infants va ser la de fer pasta de sal. L’activitat es va dur a terme a les aules de les abelles i les papallones (aula 2-3 anys). Ingredients: un got d’aigua, un got de sal i un got de farina. Remenar la barreja!

Quan van acabar, van posar les “boletes” de pasta en una plata i tots plegats vam anar a la cuina per coure la massa al forn de l’escola. Les boles que van sortir ens van servir durant molt temps com a material de l’aula al racó de la cuineta, com macarrons, com cafè.

espai escolar

Després de les vacances de Nadal, durant el mes de gener les educadores de les aules de 2-3 anys ens vam proposar treballar l’hivern: el fred, el ninot de neu, la roba d’abric...i vam pensar algunes activitats d’experimentació. Una de les activitats proposades va ser emplenar amb els infants diferents recipients amb aigua i deixar-los tota la nit al pati. La nostra idea era que l’endemà al matí trobessin l’aigua glaçada. Els infants van gaudir molt omplint diferents pots, caixes d’ous... però, quina va ser la seva sorpresa al matí al sortir a veure els recipients l’aigua estava igual que el dia abans. Nosaltres els vam explicar que a la nit no havia fet prou fred i per això l’aigua no s’havia glaçat. Vam decidir que repetiríem l’activitat un altre dia amb més fred. Fem pasta de sal

Primerament se’ls van oferir unes safates amb sal i unes altres amb farina. Els infants van observar, tocar, tastar... després les educadores van afegir aigua i van remenar fins aconseguir una massa compacte. Més tard es va donar un tros de pasta a cada nen/a i ells van començar a fer formes. L’experiència a nivell de tacte recordava a la plastilina però amb l’avantatge que aquesta massa se la podien menjar.

55 PdS 59


Pa de nous, els infants són: Paula Brugué, Pau, Pol i Paula Coch.

bons cuiners van portar la massa a la cuina i es van emportar el pa amb nous a casa. Amb aquestes propostes els infants han seguit tot el procés des de la manipulació de l’ingredient fins el producte final. Valorem molt positivament aquest tipus d’experièn-

cies que permeten gaudir dels sentits, la vista, el tacte, el gust i l’olor. Aquestes propostes d’experimentació aporten als infants i al grup-classe una estona de tranquil·litat. Els nens/es fan les seves pròpies hipòtesis, comprovacions i gaudeixen de la part lúdica de l’experimentació.

~

espai escolar

~

56 PdS 59


Entre tots continuem millorant la nostra escola

Fotografies Roger Casero

Montserrat Xandrich i Francisco Engràcia Bramon i Ayats

Nova zona de joc al pati d’infantil instal·lada conjuntament entre l’AMPA i l’Ajuntament

Així mateix durant el primer trimestre vam rebre dues importants dotacions, un equipament TIC per a una aula de ciències i una dotació econòmica de 2.500 euros per a la millora de la biblioteca, arran d’un projecte d’innovació que havíem presentat.

I seguint amb la nostra línia de millora contínua, al setembre, els mestres ens vàrem posar a redactar el Pla Estratègic per a l’autonomia de centres, ja que el departament d’educació, a l’estiu, ens comunicava que se’ns havia concedit l’avantprojecte.

I com a Escola Verda, continuem impulsant les accions i actuacions que ens han de permetre millorar l’aprenentatge de valors de respecte envers el medi ambient. Així, hem incrementat els tallers mediambientals, hem participat en l’elaboració del Manual de Bones

~

Aquest primer trimestre, l’AMPA també s’ha posat les piles, primer posant dues estructures de joc al pati de primària i “ELS REIS” els van ajudar portant una gran estructura de joc al pati d’educació infantil. A més, com cada curs han organitzat les activitats extraescolars cada vegada més i més variades.

Quant a les activitats educativoculturals, el dia 30 de gener vàrem celebrar el dia de la Pau i la No Violència en el marc del projecte d’innovació d’educació per a la ciutadania. El dia 12 de febrer ens va oferir un concert al centre parroquial i cultural Mossèn Domingo Cassanelles la Banda Thirsk School de Thirsk, Yorkshire, Anglaterra, en la qual tots vàrem gaudir i durant tota la setmana vàrem celebrar el carnaval.

espai escolar

Aquest setembre, només arribar a l’escola tots vàrem poder veure que a l’estiu s’hi havia treballat de valent; el departament d’educació havia sectoritzat les calderes i ja teníem rampes per entrar als dos edificis; l’Ajuntament havia deixat l’edifici de parvulari amb la cara ben neta i al pati, el lavabo de les nenes remodelat de nou, ...

57 PdS 59


Pràctiques que impulsa el Consell Comarcal, hem fet exposicions al Centre Cívic de la Cooperativa, hem participat en la Campanya “Tirem menys residus”, hem iniciat amb els alumnes els itineraris per conèixer i tenir cura del nostre entorn … Per últim, en l’àmbit d’educació per a la salut, aquest trimestre començarem els glopeigs de fluor, primer a cicle inicial per anar pujant gradualment de curs; una actuació que impulsen conjuntament els departaments de salut i d’educació per a la prevenció de les càries.

~

Supressió de barreres i millora de l’accessibilitat a l’entrada de l’edifici de primària.

~

espai escolar

Foto: Roger Casero

Arranjament de la façana de l’edifici d’infantil.primària.

Conversió de les escales malmeses del pati d’infantil en jardineres.

58 PdS 59

Dues alumnes en plena campanya de fluor a CEIP Montserrat.


Els reptes del present i el futur de l’ educació a Sarrià de Ter Roger Casero primer tinent d’alcalde, regidor d’Ensenyament i president del Consell Escolar Municipal (CEM) de Sarrià de Ter

“Parlem de Pedagogia pensant en l’aula, però la pedagogia es cuina a la sala de professors. Els nostres mestres renovadors van definir-la com un treball d’equip (tot i constatant que l’equip tenia líders, renovables), i van obrir l’equip a la participació de famílies i medi social. Són un país petit, d’escola petita, que ha cercat sempre la dignitat.” Fragment d’un article de Marta Mata (pedagoga, 1926-2006). La població de Sarrià de Ter creix poc a poc i, amb aquest creixement, creix també el nombre d’infants en edat escolar. Aquest creixement ha posat en alerta el Consell Escolar Municipal (CEM), que a petició de la meva persona, en tant que president del CEM, va aprovar un informe sobre les necessitats d’equipaments escolars a Sarrià de Ter. Entenent que aquest és un tema d’interès general i que genera preocupació a les famílies i als mestres, transcriuré part de l’informe que s’ha fet arribar al Departament d’Educació i als Ajuntaments de Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis i Medinyà.

Informe sobre les necessitats d’equipaments escolars a Sarrià de Ter

El CEIP Montserrat escolaritza alumnes majoritàriament dels municipis de Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis, malgrat que també té escolaritzats alumnes d’altres municipis com Girona, però en un nombre percentualment molt insignificant. Així doncs, en xifres arrodonides la població escolar del municipi de Sarrià de Ter representa entre un 70-75 % dels alumnes i del municipi de Sant Julià de Ramis representa entre un 25-30 % de la població escolar. Aquests darrers cursos s’ha anat produint un increment de població escolar al CEIP Montserrat (de 260-265 alumnes el curs passat a 310-315 alumnes aquest curs), amb aportacions d’ambdós municipis. Aquest fet ha obligat a adaptar espais destinats als especialistes per reconvertir-los en aules, així com l’adaptació d’aules a l’edifici d’educació primària per alumnes d’educació infantil. Aquesta situació, de seguir en cursos propers, no només dificultarà l’absorció de l’increment d’alumnes sinó que suposarà una preocupant retallada i amenaça del llindar de qualitat en espai d’aula i aules d’especialistes que valorem molt negativament.

~

És per aquest motiu que els adrecem aquest informe, aprovat en el Consell Escolar Municipal celebrat el 15

Anàlisi de la situació actual als equipaments escolars

espai escolar

Al Consell Escolar Municipal (CEM) de Sarrià de Ter celebrat el passat 19 de juny de 2006 es va proposar des de la Presidència l’elaboració d’aquest informe per tal de posar en coneixement a les administracions competents la preocupació del CEM de Sarrià de Ter davant la necessitat i capacitat d’escolarització d’un major nombre d’alumnes, any rere any, als equipaments escolars del municipi, en especial a l’escola d’infantil i primària pública, el CEIP Montserrat, però també a l’escola d’infantil i primària d’Educació Especial concertada, el Centre d’Educació Especial Mare de Déu del Carme i a l’escola bressol municipal Confetti.

de gener d’enguany, per tal que ens puguin informar respecte a les previsions de futur, alhora que els demanem que en les seves previsions tinguin en consideració les recomanacions que recull aquest informe aprovat pel CEM.

59 PdS 59


D’una manera cada vegada més evident l’increment d’alumnes curs rere curs ens posa de manifest les importants dificultats d’absorció de la demanda d’escolarització que té l’escola. Aquesta és una situació, ja a dia d’avui, que requereix una actuació per al proper curs. Pel que fa a l’escola bressol municipal, donada la no obligatorietat d’escolarització de la població demandant, el concepte que valorem és el llistat d’espera. El llistat d’espera, malgrat no ser un nombre excessivament nombrós, genera una percepció de mancança de places que possiblement respon més a la necessitat de mantenir, amb l’increment poblacional que veurem més endavant, una correlació proporcional entre el nombre de places ofertes i la població a qui van adreçades. És una realitat, però, que hi ha una creixent demanda d’escolarització en el primer cicle d’educació infantil, no només a la natalitat, amb un augment moderat, sinó també a la necessitat de comptabilitzar la vida familiar i laboral, amb la major incorporació de la dona al mercat laboral.

Anàlisi de la situació poblacional Dades de població:

~

espai escolar

1998*

60 PdS 59

2001* 2002*

2003* 2004*

Previsió de creixement 2005* 2006** 10–15 anys

Sarrià de Ter

3.139 3.610 3.730 3.858 3.930 4.036 4.288

St Julià de Ramis i Medinyà

1.959 2.073 2.166 2.240 2.340 2.495 2.656

*dades extretes de l’INE l’1 de gener de cada any ** dades extretes del padró el desembre de 2006

Població en edat escolar (extretes del padró): Sarrià de Ter 1-1-2007 1-1-2006 1-1-2005 1-1-2004 1-1-2003 1-1-2002

0a3 anys 209 188 180 158 138 129

4 a 12 13 a 16 anys anys 146 332 322 101 323 97 309 110 312 107 289 113

6.500 7.500 6.000 7.000

Els municipis de Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis i Medinyà han tingut un creixement constant aquests darrers anys, essent la previsió la mateixa tendència, a partir dels respectius planejaments. Si bé fins a dia d’avui no es plantejaven situacions greus a nivell de dificultats d’absorció d’escolarització, sí que l’increment poblacional que s’ha produït fins ara, més el que es preveu, genera i generarà una major demanda d’escolarització. Els equipaments escolars existents avui a Sarrià de Ter, sobretot els públics, en poc temps resultaran insuficients, sobretot si volem mantenir uns nivells de qualitat acceptables. És a dir, és del tot necessari ampliar el CEIP Montserrat i la l’Escola Bressol Municipal Confetti. El CEIP Montserrat ha hagut de fer un esforç, aquests darrers cursos, per absorbir la major demanda d’escolarització, però és evident que el nombre d’aules és limitat així com, ara per ara, l’espai per habilitar-ne de noves. Davant una situació de major demanda la possibilitat d’habilitar noves aules en espais ja existents suposaria prescindir d’espais tan necessaris com la sala de professors o la biblioteca. D’altra banda, l’edifici destinat a les aules d’Educació Infantil ha quedat petit, ja des de fa alguns cursos, de manera que, com hem esmentat abans, ha calgut adaptar aules de l’edifici d’Educació Primària per als alumnes d’Infantil.

Foto: Roger Casero.

Celebració dels Pastorets al CEIP Montserrat.


Alumnes de l’escola Montserrat jugant al pati.

Les previsions de creixement, doncs, ens dibuixen un escenari molt preocupant per al CEIP Montserrat, ja que aviat no tindrà capacitat real d’absorbir la demanda d’escolarització; aquestes dificultats preveiem que es puguin donar, ja, el proper curs. Pel que fa a l’escola bressol, malgrat que el nombre de naixements és estable en els darrers anys, sí que les previsions de creixement faran que el nombre actual d’oferta de places sigui insuficient per escolaritzar un percentatge òptim d’infants. L’augment de població, hem vist, fa augmentar la població en edat escolar, essent la població d’infants de 0-3 anys la que ha crescut en major nombre.

Propostes

- Construcció d’una nova escola d’infantil i primària a Sant Julià de Ramis

Vist el percentatge d’alumnes de Sant Julià que estan

- Planificació del Departament d’Educació i l’Ajuntament de Sarrià de Ter d’ampliació i, si cal, de nous equipaments escolars. Planificació a curt, mitjà i llarg termini. Entenem, però, que la construcció d’una nova escola a Sant Julià de Ramis només resol una part del problema que se’ns albira, ja que no resol, a curt termini, l’augment d’escolarització per als propers dos o tres cursos, com a mínim, quan ja hi haurà una important incidència del creixement. Proposem, per tant, que el Departament d’Educació i els Ajuntaments de Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis i Medinyà programin conjuntament, amb un calendari establert, un pla de xoc per absorbir la demanda d’escolarització al CEIP Montserrat a curt, mitjà i llarg termini. Entenem a curt termini totes aquelles mesures que cal prendre, al CEIP Montserrat, fins a l’inici de l’activitat docent de la futura escola de Sant Julià de Ramis. Mesures que han de vetllar en tot moment pel manteniment d’un llindar mínim de qualitat dels espais (metres quadrats, ins-

~

L’Ajuntament de Sant Julià de Ramis i Medinyà ha manifestat la seva voluntat de tenir una escola de primària; ho ha previst en el seu planejament i n’ha informat el Departament d’Educació, així com, per exemple, a l’Ajuntament de Sarrià de Ter o al CEIP Montserrat.

Entenem que aquesta ha de ser una prioritat del Departament d’Educació, no només per donar resposta a la voluntat de l’Ajuntament de Sant Julià i Medinyà sinó, i sobretot, per donar resposta a les necessitats d’escolarització dels dos municipis i evitar una massificació d’alumnes al CEIP Montserrat.

espai escolar

Davant la situació dels equipaments escolars de Sarrià de Ter, el creixement poblacional d’ambdós municipis i les previsions de creixement en el futur, des del CEM proposem que les administracions competents, el Departament d’Educació i els Ajuntaments de Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis i Medinyà, tinguin en consideració les següents propostes:

escolaritzats al CEIP Montserrat (25-30%), pensem que aquest és un pas imprescindible per resoldre, a mitjà termini, l’escolarització de la nova població demandant als dos municipis; pel que fa a Sarrià de Ter, permetria disposar, durant un temps, d’un marge d’absorció d’escolarització fruit del mateix creixement de Sarrià de Ter.

61 PdS 59


Foto: EBM Confetti

Alumnes de l’Escola Bressol Municipal Confetti jugant al pati.

tal·lacions...). És del tot urgent, com a primer pas, l’ampliació de l‘edifici d’educació Infantil. Entenem a mitjà termini totes aquelles mesures que cal prendre per donar resposta al creixement de Sarrià de Ter previst en el planejament, a partir del moment en què Sant Julià tingui la seva pròpia escola. Entenem el llarg termini en totes aquelles mesures que cal tenir previstes, i per tant planificar, en una projecció d’entre 15 i 20 anys.

Celebració dels Pastorets al CEIP Montserrat.

- Ampliació de l’oferta de places d’escola bressol

~

espai escolar

Naturalment pel que fa al mitjà i llarg termini pensem que també cal una planificació de les necessitats escolars en l’Educació Secundària.

62 PdS 59

Des del CEM proposem que la planificació es pugui fer al llarg d’aquest any 2007, entenent que és prioritari, d’entrada, preveure les mesures que caldrà prendre de cares al nou curs escolar 07/08. Valoraríem molt positivament que entre les administracions es pactés un calendari d’actuacions per garantir, en tot moment, l’escolarització de tots els alumnes, evitant d’aquesta manera la necessitat d’improvisar solucions a mesura que les problemàtiques apareixen.

Proposem que l’Ajuntament de Sarrià de Ter planifiqui l’augment de places de l’escola bressol o, si és el cas, una nova escola bressol, ja que actualment hi ha una demanda superior a l’oferta i aquest indicador té la previsió d’anar en augment. Des del CEM observem el creixement de població de Sarrià de Ter des de la perspectiva de la capacitat dels equipaments escolars d’absorbir la demanda d’escolarització. És en l’exercici de la nostra responsabilitat que us adrecem aquest informe, convidant-vos a planificar els equipaments escolars del nostre municipi per afrontar els reptes de futur. És del tot necessari que treballem conjuntament per mantenir, a Sarrià de Ter, uns equipaments escolars de qualitat. Des de l’equip de govern i més concretament des de la regidoria d’Ensenyament pensem que el treball del CEM reforçarà la nostra voluntat d’ampliar les dues escoles públiques de Sarrià de Ter. Aquest és el nostre objectiu, aquest és el nostre capteniment: posar a disposició de mestres i educadors uns espais educatius moderns, confortables i adequats. Hem fet molta feina aquests darrers anys, en tenim molta, encara, per endavant...

~


Foto: MMG

VIII Jornada de Solidaritat i Cooperació de Sarrià de Ter. Immigració i Ciutadania. Reptes de futur Roger Casero Gumbau primer tinent d’alcalde i regidor de Cooperació Roger Casero, Mohamed Chaib i Lafken Painemilla en la xerrada de les VIII Jornades de Solidaritat i Cooperació.

«Qualsevol vespre prou clar, des de les platges mateixes de Tànger albirem perfectament els llums d’Algesires, talment com si la ciutat estigués a tocar. (...) Un bon dia, algú els explica que es pot marxar a l’estranger, i anar a l’estranger s’ha convertit en una qüestió de prestigi. Fins i tot per als qui tenen estudis, perquè s’adonen que al seu país els títols no són cap garantia per a un bon futur. Tots estan convençuts que, si se’n van, un dia tornaran amb diners i podran construir-se una casa, comprar-se un cotxe, ajudar la família… I és clar, no s’ho pensen dues vegades.» Fragment del llibre “Ètica per a una convivència (L’esfera dels llibres, 2006) de Mohamed Chaib.

Paral·lelament es va muntar l’exposició, “Seriosament... 25 arguments per la Pau”, cedida pel CeDRe a Sala Gran del Coro. La Jornada incloïa la presentació de l’Agenda Llatinoamericana 2007, a càrrec de Lafken Painemilla, indígena Mapuche i veïna de Sarrià de Ter i la xerrada “Immigració i democràcia: ciutadans amb drets i deures”, a càrrec de Mohamed Chaib, Diputat al Parlament de Catalunya pel PSC.

Per la presentació de l’Agenda Llatinoamericana 2007 es va visionar un documental sobre els 15 anys de l’Agenda Llatinoamericana. Posteriorment Lafken Painemilla va destacar el valor pedagògic i reivindicatiu de l’Agenda, destacant el tema pel 2007, la Democràcia, com un element indissociable de la Pau. Lafken Painemilla precisament va remarcar que “a Llatinoamèrica es parla molt de democràcia però malauradament es viu poc.”

Chaib també va destacar que “els immigrants deixen de ser-ho quan s’estableixen amb regularitat a Catalunya, llavors són catalans. No es pot parlar de segona generació d’immigrants quan ens referim als fills, ja que si han vingut essent infants o han nascut a Catalunya ja no són immigrants”. També va destacar la necessitat d’establir una major relació entre les diferents cultures, superar la multiculturalitat (reconeixement de la presència de diferents cultures) i promoure la interculturalitat (coneixement, intercanvi i relació entre les diverses cultures, enriquiment). La Jornada de Solidaritat i Cooperació ens fa reflexionar, any rere any, sobre la necessitat de, més enllà de la percepció de les problemàtiques i dificultats que pot haver-hi a nivell de convivència als nostres barris, hem de seguir esforçant-nos per mantenir una perspectiva més global, doncs només així entendrem que allò que passa als nostres carrers i places té molt a veure amb el què pot passar, o no passar, a altres indrets del planeta.

~

~

El Diputat al Parlament de Catalunya Mohamed Chaib (PSC) va parlar dels fluxos migratoris, de l’acollida i del reconeixement del dret de ciutadania; va destacar la necessitat de reformes legislatives per escurçar el període de nacionalització, passant

dels 10-13 anys actuals als 5 anys, quan es pot considerar que una persona està plenament establerta al país.

solidaritat

La regidoria de Cooperació de l’Ajuntament de Sarrià de Ter va organitzar, el passat 14 de desembre a la Sala Gran del Club St. Jordi “El Coro”, la VIII Jornada de Solidaritat i Cooperació, amb l’objectiu de generar un espai de reflexió sobre la situació social i política a l’Amèrica Llatina i també a casa nostra, per tal de comprendre millor els processos de canvi socials i polítics de la nostra societat, amb la necessitat d’afrontar

qüestions tant importants i sensibles com els fluxos migratoris, les desigualtats que els generen i la capacitat d’acollida d’Europa.

63 PdS 59


Què és la fibromialgia? Emili Marco

És una forma de dolor musculoesquelètic crònic, difús, crònic i benigne d’origen no articular. La prevalença de la població espanyola de més de 20 anys es 0,2% en els homes i 4,2% en les dones. Aquesta malaltia es caracteritza per la combinació de diversos símptomes, acompanyen l’existència subjectiva de dolor generalitzat amb la presència de dolor a la pressió d’uns punts sensibles específics del cos. Molt sovint s’acompanya de cansament, insomni, ansietat i/o depressió. Pot causar també rigidesa generalitzada (sobre tot al matí en el moment de llevarse), sensació d’inflor i formigueig a les mans, mal de cap,mareig, manca de memòria i concentració, dolor a la menstruació i restrenyiment.

Quin és el seu origen?

És desconeix, però se l’ha relacionat amb: Alteracions del ritme del son. Alteracions de manca de substàncies biògenes del cos (serotonina i triptòfan). Alteracions de les encefalines i altre substàncies cerebrals. Factors psíquics com l’ansietat i la depressió. Factors immunològics. Infeccions per virus que afecten els sistema nerviós. Disminució de la sensibilitat al dolor.

Com és diagnostica?

~

salut

No hi cap prova que ens doni el diagnòstic de fibromialgia. Les radiografies, analítiques o proves més sofisticades, serviran per descartar altres malalties que es poden confondre o associar amb la fibromialgia. Les molèsties que explica el pacient i l’exploració física confirmen el diagnòstic. Per arribar al diagnòstic cal aplicar els dos criteris de l’American College of Rheumatology.

64 PdS 59

Història de dolor generalitzat: dolor crònic (més de tres mesos), per tot el cos Exploració dolorosa d’un mínim d’11 dels 18 punts sensibles específics. Insercions occipitals dels músculs occipitals. Projecció cervical anterior dels espais intertransversos C5-C7. Punt mig de la vora superior del trapezi. Origen del supraespinòs. Segona unió condroesternal. 2 cm distalment a l’epicòndil lateral. Quadrant superior i extern de la natja. Cara posterior del trocànter major. Coixinet adipós de la cara interna del genoll.

Quina és la seva evolució?

El dolor i la sensació de malaltia millora amb el temps i fins i tot pot desaparèixer. No produeix deformitats físiques ni tampoc es converteix en quelcom greu com altres malalties reumàtiques. Es recomana que el pacient segueixi en actiu i treballant, malgrat les freqüents repercussions laborals.

Factors que empit joren la malaltia

Canvis de temperatura i humitat. Estats premenstruals i menopàusics. Estrès. Depressió i Ansietat. Increment de l’activitat física.

Tractament

L’objectiu dels tractaments de que disposem és el control del dolor, la millora del son i dels estats d’ànim, millorar la forma física i facilitar la reincorporació social i laboral. Cal evitar l’excés de pes, disminuir o abandonar hàbits tòxics (tabac, alcohol), fer exercici físic, practicar mesures per millorar la son i desenvolupar estratègies que ajudin a controlar el dolor, adaptant-se a l’activitat laboral o a les feines de la vida quotidiana, com poden ser, evitar postures incorrectes i esforços físics inadequats. És important el suport psicològic. Són d’utilitat algunes tècniques que ajuden a reduir l’estrès, tècniques de respiració i relaxació i piscines d’aigua calenta.

Com hem de fer l’exercici?

Cal recordar. És un entrenament per la salut, no un entrenament esportiu. No ha de ser una càrrega. Pot variar des d’exercici aeròbic, com caminar o fer bicicleta, a exercicis de relaxació com ioga o tai chi. S’ha de practicar 3 o 4 vegades per setmana, durant uns 20-30 minuts diaris. Són útils els estiraments suaus i l’entrenament de la postura, per ajudar a reduir la tensió i els espasmes musculars. Començarem poc a poc i amb molta cura, baixant i pujant intensitat i la durada, segons la tolerància a l’esforç. S’ha de practicar de manera regular.

~


Per una nova cultura de l’ esport i la pràctica de l’ activitat fisicoesportiva

~

L'esport és un element educatiu per fomentar en valors, un factor d'ocupació del temps de lleure i un element que millora la salut i l'autoestima personal, que fomenta la participació, que genera cultura social i que fomenta la diversitat, per això caldrà potenciar la transversalitat Joaquim Rodríguez, el dia de la seva presentació com a Delegat de l'esport i tred’Esports, acompanyat de Pia Bosch i Manel Ibern, aleshores ballar de maneDelegada del Govern i Secretari General de l’Esport de la ra conjunta amb Generalitat, respectivament. educació, salut, serveis socials, joventut, turisEls equipaments me, desenvolupament econòmic i medi ambient. Sense els equipaments esportius adeLa Secretaria General de l'Esport ha quats moltes pràctiques esportives no establert diverses actuacions per són possibles. Actualment, Catalunya donar compliment a la Llei de l'esdisposa d'un important parc d'equipaport (text refós de 2000), aprovada ments esportius, però al mateix temps pel Parlament de Catalunya, que hi ha dèficits territorials i es dóna una insta l'Administració a fomentar, creixent demanda, i per tant, hi ha divulgar, planificar, executar, assesmancances pendents de resoldre. sorar i implantar la pràctica de l'acLa Xarxa Bàsica. La Generalitat ha distivitat física i de l'esport a Catalunya. senyat un Pla d'Equipaments i Programes d'ajuts a les corporaInstal·lacions de Catalunya (PIEC) cions locals i als ens esportius per bàsic per a tots els municipis que, afavorir l'increment de la pràctica, la segons el nombre d'habitants i altres millora de les àrees docent, tècnica, característiques, permet als ajuntajurídica, mèdica, sociològica, psiments pal·liar alguns dels dèficits cològica i comunicativa, l’increment amb l'ajut de la Generalitat, com ara i millora de la xarxa d'equipaments, construir un pavelló, una sala esportila projecció internacional, la cultura va, un camp poliesportiu, una pista i teixit associatiu. Algunes de les d'atletisme, una pista poliesportiva o mesures són les següents: una piscina coberta.

esports

La intensa etapa al capdavant de la representació territorial d’Esport a Girona, m’ha permès compartir amb moltes persones i institucions un objectiu comú: servir l’esport català. Per a mi ha estat una experiència molt enriquidora i ha estat un honor poder exercir aquesta responsabilitat, que he dut a terme amb la màxima il·lusió. Us haig de dir que m’he sentit molt orgullós de representar l’esport gironí que, com bé sabeu, té una gran empenta i vitalitat, gràcies sobretot a les persones dels clubs i de les entitats esportives que hi esmercen esforços, moltes vegades desinteressadament, i a les institucions, els ajuntaments, que són els que aixopluguen el teixit associatiu de cada municipi i són els que han continuat dotant els municipis d'instal·lacions esportives amb l'ajut del govern català. L’actual govern de la Generalitat vol continuar impulsant nous programes que, de forma consensuada, tot buscant la complicitat i la col·laboració amb els ajuntaments, els consells esportius i l'ens que els aplega, la Unió de Consells Esportius de Catalunya (UCEC), i els clubs i les federacions, sota la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC), ), que permetin afavorir de manera igualitària l'accés a la pràctica esportiva. Ara l'esport ja no és considerat tan sols des de l'òptica competitiva, sinó que es considera una eina per treballar la cohesió social, la igualtat i la millora de la qualitat de vida dels ciutadans i ciutadanes dins el marc de les polítiques de l'estat del benestar. A la vegada, l'esport s'ha convertit també en un motor de creixement econòmic del país.

Foto Roger Casero

Joaquim Rodríguez i Vidal

65 PdS 59


La Xarxa Bàsica es complementa amb l'anomenada Xarxa d'Interès Nacional, que són les instal·lacions d'alta competició com l'Estadi Olímpic de Montjuïc, el Palau Sant Jordi, el complex de piscines Picornell, el Canal Olímpic de Castelldefels, el Canal Olímpic del Parc del Segre, el Circuit de Velocitat de Catalunya, el Velòdrom d'Horta. La Xarxa Complementària és aquella que atén les necessitats de pràctiques físiques -esportives específiques-, que completa les dues anteriors. Inclou la construcció de nous equipaments esportius, piscines a l'aire lliure i àrees d'activitat. I els Condicionaments, destinats sobretot a vestidors, enllumenat i pavimentació. Cal, també, estudiar conjuntament amb el Departament d’Educació, la inclusió de pavellons esportius en aquelles noves construccions i remodelacions escolars en què es vegi possible, per tal de millorar la pràctica física i esportiva i poder dotar els municipis de noves instal·lacions.

L'esport escolar Des de la implantació dels consells esportius de Catalunya, nascuts l'any 1981 i regulats pel Decret 267/1990, on s'apleguen representants de les escoles, de les administracions locals, dels clubs i de les agrupacions esportives de caire escolar, s'ha volgut treballar per

l'esport escolar sobretot en l'àmbit comarcal, des d'una concepció que prioritza el joc i la participació davant l'especialització i la competitivitat. Cada consell respon a un context determinat i funciona amb completa autonomia. Ara el Govern ha volgut impulsar, també, el Pla Català de l'Esport a l'Escola, programa adreçat principalment a la població entre 12 i 18 anys, que aquest curs escolar s'ha ofert a un 63% dels centres educatius de secundària i centres de primària de les poblacions que voluntàriament n’han volgut ser promotores, i pretén desenvolupar diversos esports en horari extraescolar des d'una agrupació esportiva creada des del mateix centre educatiu, amb un coordinador i uns dinamitzadors, els quals han rebut una formació prèvia. L'objectiu bàsic és l'educació en valors i incrementar la pràctica fisicoesportiva entre adolescents i joves.

L'esport federat: els clubs i les federacions Un altre dels reptes del Consell Català de l'Esport sota el lema “Ara l’esport no té límits”, ha estat ajudar a l'esport federat en un conjunt de programes amb l'objectiu de millorar-ne alguns aspectes. Les convocatòries públiques que s'ofereixen als clubs permeten diversos ajuts econòmics i són, sobretot, un reconeixement a la tasca en favor de polítiques de gènere, per l'organit-

zació d'esdeveniments especials (activitats úniques d'especial rellevància), celebració d'aniversaris dels clubs (que celebrin 25, 50, 75 anys o més de la seva fundació), competicions europees, competició internacional, material fungible, màxim nivell femení, promoció escolar i promoció per a discapacitats. Aquests ajuts s'han d'incrementar i cal tenir en compte els clubs que treballen per a la integració i cohesió social. I és necessari incidir en el si de les federacions esportives perquè ampliïn els recursos, com s'ha començat a fer aquesta temporada mitjançant acords per poder disposar d'equips informàtics i tramitar la gestió administrativa telemàticament o per garantir la cobertura assistencial almenys fins als 16 anys de tots els esportistes, i obtinguin ajuts per fer front als desplaçaments, a l'arbitratge i a la formació. En un altre nivell caldrà establir la figura del gestor esportiu que pot fer una tasca administrativa i d'informació cabdal, si cal, a més d'un club, cercant fórmules consorcials.

L'esport d'alt rendiment El trobem al capdamunt de l'esport federat, caracteritzat per la recerca dels millors resultats i dels èxits més importants. També ha estat una de les prioritats de la Generalitat de Catalunya. En el seu moment es va

~

esports

Exhibició del Club Gimnàstica Rítmica de Sarrià de Ter pel Critèrium esportiu'06

66 PdS 59


Quim Rodriguez amb Ruber Serrano Àlvarez, nominat pel Critèrium esportiu'06 al millor esportista del FC Sarrià.

d'activitats físiques en el medi natural (tècnic mitjà) i cicles formatius de grau superior en animació en activitats físiques i esportives (tècnic superior). I els tècnics d'esport (natació, atletisme, futbol, tennis, voleibol, gimnàstica, vela, esports d'hivern, muntanyisme...) que ofereix l'Escola Catalana de l'Esport, juntament amb les federacions esportives. Però cal fer una reflexió i anàlisi crítica de la formació dels tècnics de l'esport amb l'objectiu de trobar elements per potenciar i millorar, ja que la seva formació se sol considerar insuficient. Per exemple, la responsabilitat d'una activitat de tanta importància com l'esport socialitzador no sempre està en mans de professionals ben preparats ni amb la titulació específica, ni amb l'actualització pertinent, ni amb una remuneració digna. A més, la majoria de les vegades, ni pels objectius, ni per la metodologia seguida, ni pel model d'aprenentatge, podríem qualificar-lo d'educatiu.

~

implícit un nou concepte més obert i integral de la llicenciatura. I és que els àmbits i espais d'intervenció d'aquest professional són diversos: socioeducatius, esportiu, sociosanitari, oci, rendiment, gestió esportiva, etc. En l'actualitat ja són 4 els centres que tenen la tasca de formar els llicenciats a Catalunya (INEFC de Barcelona, INEFC de Lleida, Universitat de Vic i la FPCEE Blanquerna de la Universitat Ramon Llull), i creiem que Girona hauria de fer el pas següent per possibilitar una titulació universitària. En el món de la docència, els llicenciats, a banda de les universitats, estan destinats a ser professors d'educació física en la secundària. I els mestres diplomats de les escoles universitàries de magisteri, especialistes en educació física, a l'educació infantil i primària. Pel que fa als instituts d'ensenyament secundari, n'hi ha que ofereixen cicles formatius de grau mitjà en conducció

esports

construir el CAR de Sant Cugat (Centre d'Alt Rendiment) abans dels Jocs Olímpics de Barcelona, que és el centre de referència de Catalunya i on hi ha prop de 250 esportistes d'alt nivell que segueixen uns programes específics de les seves modalitats. També hi ha altres centres de tecnificació, per a edats més joves, a Esplugues de Llobregat o d'esports específics com el rem a Banyoles. S'ha dissenyat un Pla d'Alt Rendiment Català (ARC) 2004-2007 que pretén impulsar amb cadascuna de les federacions esportives catalanes uns programes de detecció, perfeccionament, tecnificació i alt rendiment. I es vol fer descentralitzant els centres de tecnificació tant poliesportius com específics i completar els existents amb nous equipaments (a la demarcació de Girona ja s'ha invertit per tenir un velòdrom a Quart, un centre d'esquí nàutic a Torroella de Montgrí, equipaments a Ripoll per a esports de muntanya, un pavelló de gimnàstica a Salt, un pavelló per a judo, halterofília, pistes de tennis i camp poliesportiu a Girona, un pavelló i equipaments de rem a Banyoles, un pavelló i equipaments per a patinatge a Olot). Aquest Pla de la Xarxa de Tecnificació Esportiva de Catalunya pretén promoure les potencialitats en excel·lència esportiva de cada territori i facilitar una pràctica esportiva de qualitat entre els joves sense necessitat d'allunyar-se del seu entorn familiar. És un projecte ambiciós, on a cada zona de tecnificació (se n'han dissenyat 7 a Catalunya), ha d'haver-hi diversos serveis i centres educatius amb ofertes esportives. Aquesta xarxa s'ha d’estendre, i amb l'anterior secretari general érem partidaris d’ampliar-la als llocs propers on hi ha arrelat un esport; en aquest sentit l'eix SarriàBordils s’hauria de tenir en compte com a punts de tecnificació de l’handbol. La formació dels tècnics de l'esport. La formació universitària ha de cercar l'excel·lència i l'alt nivell d'excel·lència i rigor amb una formació humanística, de compromís i pedagògica; de recerca i d'iniciativa i competència professional. La formació dels llicenciats i doctors en ciències de l'activitat física i l'esport ( davant l'antiga llicenciatura en Educació Física) porta

67 PdS 59


Esport i coneixement Cada cop són més les ciències que es posen al servei de l'esport i que, a través de la recerca, la formació i l'aplicació pràctica, ajuden a augmentar el nivell competitiu dels esportistes i la popularització de la pràctica, però una anàlisi actual de l'estat de les ciències de l'esport evidencia, per exemple, que la medicina esportiva pateix una manca de recursos, manca de legislació específica, manca de formació unificada en el marc internacional i poc suport per la xarxa de sanitat pública. El paper professional del psicòleg de l'esport encara no està consolidat i els marcs teòrics que s'usen en la sociologia de l'esport són poc desenvolupats, hi ha camps d'estudi poc treballats; i es dóna una excessiva dependència del finançament públic i una mínima col·laboració amb les organitzacions privades comercials. Algunes iniciatives ja s'han engegat, com la creació de l'Observatori Català de l'Esport (ha de ser un referent a l'hora de descriure la realitat de l'esport català en cada moment) i hi ha propostes com la de crear l'Institut de Recerca Esportiva de Catalunya, fomentar les relacions internacionals en l'àmbit del coneixement, potenciar l'impacte de les revistes esportives existents, crear l'arxiu històric de l'esport català, potenciar el Museu de l'Esport Català, interconnectar les biblioteques dedicades a l'esport, esdevenir referents en la lluita contra el dopatge i afavorir la col·laboració Administració-universitat i universitatempresa en l'àrea de la investigació esportiva.

~

esports

Esport, civisme i integració social

68 PdS 59

La capacitat que té l'esport per formar les persones conformant hàbits de comportament positius, modelant el caràcter (trets com l'esforç, la voluntat, l'esperit de superació...) i educant les emocions, ens exigeix a tota la societat fer un treball d'educació en valors. La feina dels docents i dels tècnics esportius per procurar transmetre actituds com la cooperació, l'esforç, el respecte, la tolerància, la llibertat, l'honestedat, la lleialtat, l'autonomia, la responsabilitat i l'actitud per part de la família, el grup d'amics, les associacions i els mitjans de

comunicació ajudaran a entendre i viure l'esport com a participació i millora. Cal impulsar un gran acord amb els agents esportius per tal d'eradicar la violència i el racisme en la pràctica esportiva i transmetre els valors positius de l'esport. Necessitem desenvolupar un programa especial per dotar les federacions esportives de discapacitats (físiques, psíquiques o sensorials) dels instruments necessaris per a la pràctica esportiva de qualitat, així com per a l'eliminació de barreres arquitectòniques, i per a l'adaptació dels materials de les instal·lacions esportives públiques. El Consell d'Europa recomanava reservar aparcaments per a minusvàlids, reduir la inclinació de les andanes, adaptar els vestidors i serveis, tenir un fàcil accés a les pistes esportives per a la cadira de rodes i habilitar localitats especials a les grades. També caldrà incidir d'una forma més directa en la formació dels tècnics i professors que tracten amb persones amb minusvalideses, incloure en els esdeveniments esportius les proves i demostracions de la modalitat corresponent de l'esport adaptat, donar suport a les associacions esportives i als municipis per afavorir la integració, divulgar la realitat de l'esport adaptat entre la ciutadania i fer créixer el nombre de practicants.

Esport i salut Adoptar estils de vida saludables basats en pautes alimentàries, descans i exercici físic adequat es revelen com a magnífics aliats a l'hora de controlar alguns dels factors de risc per a la salut que poden minorar la qualitat de vida de les persones (l'obesitat, el tabaquisme, la hipertensió, el sedentarisme), així com tenir una major capacitat de moviment (millora en les funcions cardiorespiratòria, musculoesquelètica i metabòlica) i afavorir una disminució dels estats depressius, una reducció de l'estrès i de l'ansietat, i la millora dels estats d'ànim. Els ciutadans tenim moltes oportunitats de contrarestar la manca de despesa energètica en els treballs sedentaris mitjançant la pràctica d'exercici físic en el lleure. Això es pot fer a base d'activitats regulades (com sessions d'exercici físic, esport, ioga) o bé no regulades (caminar, passejar,

pujar escales, fer treballs manuals, feines domèstiques, jocs diversos, excursions, nedar...). Fa poc que s’ha engegat un programa entre el Departament de Salut i Esports, el Pla d'Implantació Progressiva en activitat física i salut a Catalunya (PIP), pel qual s'intenta prescriure als pacients d'algunes patologies, diverses activitats físiques que els pacients hauran de realitzar sota el control d’un especialista esportiu i es vol promocionar l’activitat física.

La dimensió identitària. Les seleccions catalanes L'esport és font de múltiples identitats: identitat individual (modela caràcters i actituds), identitat grupal (clubs i associacions), identitat local i identitat nacional (propi país). En aquest sentit, l'esport proporciona factors d'articulació comunitària que cohesionen la societat i permet la projecció col·lectiva envers l'exterior. Des de l'aprovació de l'Estatut, s'ha construït a Catalunya un marc esportiu legal diferenciat, basat en el ple reconeixement de les federacions catalanes com a entitats privades i des de 1997 s'esdevé la reclamació popular de seleccions catalanes i veure reconegut internacionalment el COC (Comitè Olímpic Català). La UFEC i les federacions han de continuar fent un treball jurídic extern amb les federacions internacionals per obtenir el reconeixement de les seleccions esportives catalanes. Aquesta absència de reconeixement oficial de l'esport català ha dificultat l'organització i participació de Catalunya en esdeveniments de caire internacional, encara que siguin amistosos. Malgrat tot, sóc partidari d'aconseguir fites establint un clima d'amistat i col·laboració, mantenir i incrementar la competitivitat dels esportistes catalans a nivell internacional, donar suport especial als esports que excepcionalment permeten la participació oficial de seleccions catalanes, acollir més esdeveniments esportius internacionals del més alt nivell, integrar dirigents en organismes internacionals, etc.

La dimensió econòmica de l'esport L'esport és un motor econòmic de primera magnitud, i s'ha de veure


vegades especulatives i no sempre transparents o la pressió social a certs esportistes (amb l'increment de les competicions -calendaris esportius- i l'exigència de rècords), amb grans quantitats de diners en joc i el reconeixement social que proporcionen els resultats, que els situen en una via no legal per augmentar el rendiment, com és el dopatge. No hi ha més remei que qüestionar-nos el fenomen esportiu de forma global, i cal arribar a un consens entre tots els implicats, des d'esportistes i entrenadors fins a legisladors i multinacionals, per poder establir les

~

exterior europeu és majoritàriament deficitari, es fa necessari promocionar estudis al voltant de la incidència de l'esport per potenciar inversions en el territori, potenciar la indúustria de material esportiu, promoure la implantació de noves empreses de la indústria esportiva i elaborar la llei reguladora de les professions relacionades amb l'àmbit de les activitats físicoesportives. No vull deixar de parlar, també, pel que fa a l’esport de competició, de les quantitats econòmiques desorbitades que mouen molts equips i les seves polítiques de transaccions de

esports

també com a factor de desenvolupament del territori, pel seu potencial generador de riquesa, creador de llocs de treball i element de projecció territorial. L'extensió de la pràctica esportiva, l'eclosió de l'esport professional i la globalització dels esdeveniments esportius de caràcter internacional (Jocs Olímpics, campionats mundials, campionats d'europa...), afavorits pel desenvolupament de les telecomunicacions, ha determinat que la dimensió econòmica de l'esport hagi crescut de forma molt important. Cal tenir en compte, també, la influència benèfica de l'esport en la salut dels individus, que té una traducció en termes de major productivitat i de menor despesa sanitària. Però, a banda de les actuacions més conegudes pel que fa a les aportacions financeres, com és el patrocini i el pagament de drets per les retransmissions televisives d'esdeveniments esportius, o d'haver constatat en general i pel que fa a la comercialització de béns i serveis esportius, que el sector

69 PdS 59


mesures correctores encaminades a fer que es vigili que tots competeixin en les mateixes condicions.

El s m i t j a n s de c o m u n i c a c i ó i l ' e s po rt L'esport, avui, és difícil d'entendre al marge dels mitjans de comunicació. L'esport es veu condicionat (en positiu i en negatiu) pel comportament dels mitjans. Algunes evidències com la poca atenció que els mitjans en general presten a tot allò que no sigui l'esport espectacle amb públics massius o certes actituds que contribueixen a escalfar les passions o la capacitat que tenen de crear referents socials (models-herois), el comportament dels quals pot estar en línia amb els valors genuïns de l'esport, o bé quedar-ne molt lluny, ens porten a fer algunes propostes, algunes de les quals ja s'han iniciat. Es pot crear un canal esport al si de la TV de Catalunya, el qual permetria ferse ressò de moltes més activitats i competicions esportives del país (la televisió digital terrestre ho facilitarà). Es pot incrementar, en els

mitjans de comunicació públics, el percentatge d'emissions esportives dedicades als esports minoritaris i a l'esport no competitiu. Assolir un acord entre els diferents mitjans de comunicació per reflectir una imatge de l'esport crítica però alhora fidel als seus valors més genuïns o dur a terme una campanya mediàtica de promoció de l'activitat física entre la població. Sense el dinamisme dels ajuntaments, molts aspectes de la política esportiva a Catalunya no serien possibles. Els municipis aposten cada vegada més pels serveis i equipaments esportius, i la Generalitat els ha d'ajudar molt més. Aquest estiu, per exemple, molts ajuntaments varen participar en la convocatòria d’ajuts per a la instal·lació de gespa artificial en camps poliesportius i, tot i haver-ne concedit 102 per Catalunya, n’han quedat de pendents. Caldrà obrir noves convocatòries. La població ha d'interioritzar un estil de vida esportiu i demanar, per exemple, que des dels llocs de tre-

ball es puguin practicar certes activitats físiques, tot facilitant vestidors, dutxes o flexibilitzant l'horari, si cal. S'han de crear uns itineraris més segurs a l'extraradi de les poblacions per a les persones que fan exercici caminant o, a les ciutats, facilitant aparcaments amb indicadors que orientin de la durada a peu als seus principals sectors. Cal demanar que es dinamitzin els serveis d'esports de les universitats catalanes (integrar en la matrícula universitària el dret a utilitzar les instal·lacions esportives, organitzar competicions i activitats...), ajudar a la creació i millora de les vies verdes, senders i rutes, etc. Com deia el secretari general de l'Esport, Manuel Ibern, amb qui vaig tenir el plaer de treballar, Catalunya ha de fer un salt endavant en la pràctica i promoció esportiva i afrontar els reptes que estan al nostre abast. Els valors i principis de l'esport (esforç, generositat, treball d'equip, ambició...) ens han de facilitar l'èxit en aquesta empresa.

~

NETEJA XEMENEIES GIRONA ESPECIALISTES EN NETEJA DE LLARS DE FOC I CALDERES DE GASOIL

Tel. 972 17 17 33

~

esports

Responsable Tècnic: Xavier Sayols i Bellapart Sant Jordi, 18 - SANT JULIÀ DE RAMIS - Gironès

70 PdS 59

ANUNCI “TOT COLOR” REV. 51 pAG 65


infantil femení Equip de bàsquet

Equip pre-mini femení del Club de Bàsquet Sarrià de Ter

Sergio Menéndez González Entrenador i jugador del CBS

L’escola de bàsquet ~

femenins: pre-mini femení, infantil femení i sènior femení, per una banda, i mini, pre-infantil, cadet i sènior masculins. La curta vida del Club de Bàsquet Sarrià de Ter no fa més que incentivarnos en la continua millora dels nostres joves i en fer tot el possible perquè aquests puguin seguir practicant aquest esport d’equip durant mols anys. La nostra intenció és que aquesta iniciativa iniciada amb una gran il·lusió es vagi fent cada vegada més gran. D’aquesta manera ajudarem a més gent a millorar tot jugant a bàsquet.

esports

L’escola de bàsquet que s’està fent a Sarrià de Ter s’està configurant com a una activitat educativa important en el nostre poble. La filosofia de l’escola és que el nen/a es diverteixi, aprengui esport en general (jugar, regles...) i incorpori tots aquells valors que comporta el ser un membre més d‘un quip (companyonia, amistat, respecte...). La tasca dels entrenadors/es té la doble finalitat: educar esportivament i ensenyar els valors humans aplicats a la activitat. Començar ja de ben petits implica un bon inici. De seguida entren en contacte amb la vida basquetbolística fent tot tipus d’activitats. Els més menuts treballen en contacte amb diferents jocs i activitats físiques on el principal objectiu és la diversió, les ganes d’aprendre i de compartir aquest moment amb la resta de companys. Aquest és el segon curs del Club de Bàsquet Sarrià de Ter i podem dir ben orgullosos que hem augmentat la participació d’esportistes en un 50%. A part del grup d’iniciació enguany tenim equips en competició tant masculins com

71 PdS 59


Canvi climàtic i esquí de muntanya.

~

esports

Estel Turbau

72 PdS 59

Ja feia mesos que esperàvem amb il·lusió l’arribada de l’hivern que havia de portar uns mesos de fred intens i precipitacions abundants de neu a les muntanyes del Pirineu. Com cada any, anhelàvem agafar els esquís, vestir-los amb les pells de foca i pujar muntanya amunt. Com cada any, desitjàvem poder divertir-nos amb les pendents de neu verge, en les que els esquís ni es veuen, lliscant sota el tou de neu a gran velocitat. Malauradament aquest any no ha pogut ser. No hi ha hagut nevades al Pirineu, almenys prou importants com per permetre que els obsessionats per l’esquí de travessa surtin de casa segurs que aquell dia no ratllaran els esquís. Cansats de no poder gaudir de l’esquí de muntanya al Pirineu i després d’alguns intents frustrats a Ulldeter i a Andorra, decidim fer les motxilles, repassar la cera de les soles dels esquís i marxar cap els Alps. Aquest no ha sigut any de neu per cap indret d’Europa i tot i que els Alps francesos no en són una excepció, hi ha prou gruix de neu per practicar aquest esport. Decidits a trobar neu, de la qualitat que sigui, un cap de setmana normal i corrent del mes de març, ens dirigim a la zona dels Écrins, la part més propera dels Alps francesos. Una vegada allà, els locals es lamenten de la poca neu que ha caigut i de les elevades temperatures d’enguany. Tots estem assabentats que les temperatures sembla que pugen, i encara que ningú s’atreveixi a afirmar que realment hi ha d’haver un canvi global al clima, a les muntanyes de casa nostra s’evidencia que hi ha coses que estan canviant. Un clar exemple d’això és el procés de recessió de les glaceres del Pirineu. Glaceres com la del Vignemale, la del Posets o algunes de ja desaparegudes com la del Pic Long o la de Neouvielle. Els nostres pares recorden com aquestes masses de gel els perjudicaven les ascensions i alhora les embellien i les cobrien d’encant. Nosaltres, grans assidus del Pirineu, durant els darrers 5 anys hem vist retrocedir a una velocitat estrepitosa la glacera més gran del Pirineu, la glacera de l’Aneto. On antigament hi havia hagut una important extensió de neu perpètua, que resistia any rera any, actualment es deixa entreveure tímidament una placa de gel ennegrida per les pedres. Les elevades temperatures i la baixa precipitació de neu d’aquest any, no ajuden tampoc en cap mesura a disminuir el seu desgel. Tot i que no es pot afirmar científicament que això sigui un efecte de la pol·lució humana, perquè se sap que actual-


~

~

esports

ment estem en una era no glacial, i que per tant, el seu desgel s’esdevindria d’igual manera de forma inevitable, la gran velocitat en que desapareixen les belles glaceres de les nostres muntanyes ens fan reflexionar-hi. De fet, no solament les glaceres del Pirineu estan desapareixent. El gel de les glaceres d’altres serralades també estan en perill. Últimament es comença a parlar dels problemes ambientals i socioeconómics que portarà la desaparició de grans masses de gel a la Serralada de l’Himalaya, on es situen les grans muntanyes del planeta. Les glaceres han alimentat durant molts anys gran quantitat de cursos fluvials que al seu lloc han permès el desenvolupament agrícola de diferents indrets del món. Si desapareixen aquestes grans llengües de gel, desapareixeran també tots els sistemes naturals o antrópics que se’n beneficien. En les activitats alpinístiques, sovint vinculades a les altes muntanyes, a la neu i al gel, els augments de temperatura i les baixes precipitacions moltes vegades no són beneficiosos. L’obertura d’esquerdes, la caiguda de blocs de gel o pedres en corredors i parets, les allaus de neu, son conseqüència de la manca de fred i causa, algunes vegades, d’accidents. En el nostre cas, la fugida desesperada als Alps a buscar el tresor blanc ha sigut un èxit. Finalment hem pogut gaudir-ne, finalment hem pogut enganxar les pells de foca a la sola dels esquís, ens hem fixat les botes als turmells i hem pujat per les pendents blanques. Hem hagut de fer l’esforç en cada pas de l’ascensió de pujar la motxilla i empènyer el nostre propi cos amb l’ajuda dels bastons per guanyar, pam a pam, metre a metre, el desnivell que ens havíem proposat. I una vegada arribem a dalt el pic o el coll, traurem les pells de foca, deixant lliure la sola encerada dels esquís, i temptejant sempre el terreny abans de cada gir, baixarem ràpidament per les pendents nevades. La neu a vegades és suau i lleugera, i l’esforç per avançar és mínim, altres és dura i vidriosa, i els esquís llisquen sorollosament. Altres vegades hi ha una crosta endurida sobre la neu bona, que et fa perdre l’equilibri fàcilment, o la neu és massa humida i els esquís pesen a cada gir. A vegades hi ha traça oberta per algú que ha passat pel mateix lloc prèviament, altres vegades no hi ha petjada humana sobre el llençol de neu completament verge. La muntanya pot ser escarpada i difícil, o de pendents suaus que es perden entre la vall i el cel. A vegades sents la calor del sol sobre la pell durant tot el dia, altres el vent amb cristalls de gel et colpegen la cara sense pietat. L’esquí de muntanya ens permet viure multitud de situacions i diferents sensacions, difícils de trobar en altres activitats que es fan a l’aire lliure. Aquest esport però, es fonamenta en les muntanyes i en la neu i definitivament aquesta temporada no ha sigut beneficiosa per practicar-lo. Alguns comenten que aquest hivern ha sigut especialment temperat i amb poques precipitacions, i que això és una mostra del que seran els hiverns a partir d’ara. Altres opinen que és un fet completament aïllat i que pot ser que això canviï de cares als propers anys. Altres diuen també que en el cas que hi hagués canvi climàtic, les corrents marítimes de l’Atlàntic podrien equilibrar-ho i fins i tot provocar a Europa una baixada de temperatura de més de 10ºC. Nosaltres, tot i que som escèptics a les teories que auguren fred, mantindrem els esquís encerats, no fos cas que nevés i estiguéssim desprevinguts.

73 PdS 59


The Sarrià NewS LA INFORMACIÓ MÉS IN·DEPENDENT EN EL SUPLEMENT MÉS IM·PRESCINDIBLE LA FRASE DEL DIA: Prefereixo els gats als gossos perquè no hi ha gats policies.

Siné (dibuixant francès)

~

news

Editorial Al cap d’un mes just de les eleccions al Parlament de Catalunya, es publicava un sondeig estadístic per saber quins són els polítics més ben valorats i quins partits guanyarien en cas de convocar-se noves eleccions. Home, voleu dir que calia fer aquesta mena d’estudis quan encara falten quatre anys per a les properes eleccions? No hi havia res més interessant per preguntar? Que si no saben com gastar-se els calés, nosaltres els podem donar algunes idees... Sam Enfot, TSN, Cap de redacció.

74 PdS 59

Curset per a principiants S’acosten les eleccions municipals (bé, de fet això es podria publicar qualsevol mes de l’any: en aquest país sempre s’acosten eleccions) i des d’aquí, amb la voluntat de servei que ens caracteritza, volem donar uns breus consells als candidats primerencs. Si heu de parlar de presons, convindrà dir Centre Penitenciari, els presos són interns i els carcellers, funcionaris. Un hospital serà un centre de Salut i els malalts, residents. Si cal fer una carretera en direu eix viari, i de l’autobús, transport públic de superfície. Allà on aneu oferiu una sala polivalent que, com el seu nom indica, és una expressió molt polivalent i recordeu-vos de garantir un creixement sostenible. Finalment si heu de prometre un pont sobre el riu, assegureu-vos que el poble té riu i si convé no us oblideu de prometre també un riu. I fins aquí els nostres desinteressats i útils consells que de ben segur haureu sabut agrair. Amadeu Vot, TSN, Junta electoral. Lingüística Amb les noves fornades de periodistes, tots ells amb el nivell C de català, tenim problemes per diferenciar els astres dels sastres, els set-

zens dels set-cents, els ossos dels óssos, els sous dels ous, la safata de l’hostessa o les seleccions de les eleccions. Hi ha que parlar bé, que si no pillem el toro per les banyes, s’anirem tots a tomar vent. S’ho juro. Pau Gimferrer, TSN, lingüista. Teatre El prestigiós i sempre polèmic director teatral Albert Boadella ha presentat un nou espectacle provocador com la majoria dels seus: es tracta de tres putxinel·lis o titelles que interpreten el paper de polítics al mateix Parlament. L’obra, que s’allargarà uns quatre anys, pot resultar un pèl avorrida per reiterativa. De tota manera, si els va bé, no descarten fer bolos per Espanya. Paquito Rivera, TSN, BCN. Internacional Des que Rússia és una gran democràcia en mans de Putin, els seus opositors no paren de caure com a mosques. Tot fa pensar que els seus amics tenen l’urpa llarga i esmolada. O per dir-ho d’una forma més literària: sembla que l’ombra dels fills de Putin és allargada. Boris Pastanaga, TSN, Moscou. Política nazi-onal Els impresentables del PP, ajudats pels de la COPE i El Mundo, continuen no volent saber res del procés de pau, i insistint en la teoria de la conspiració de l’11-M, l’àcid bòric, la furgoneta, la motxilla i no sé quantes mandangues més. Algun poca-solta va dir que una mentida repetida mil vegades acaba per ser una veritat, però el que no va dir és que una tonteria repetida mil vegades acaba per ser una gran tonteria. Arcadi Terricabras, TSN, UdG.

Local Amb una festa molt lluïda es presenta a l’edifici del Coro el llibre Sarrià de Ter, el paper de la història editat per la revista “Parlem de Sarrià”. L’equip de redactors de The Sarrià News en prepara la segona part, que podria portar per títol Sarrià de Ter, el cartró de la història. Hi estem treballant. Nolasc A. Gat, TSN, Becari. Reflexió Algunes frases són tan brillants que mereixerien passar a la prosperitat. Com aquesta. Gracià Negal, TSN, Afores. Terrorisme Amb la inconsciència que els caracteritza, els nois de l’ETA han fet volar un aparcament farcit d’il·lusions i esperances. Encara que faci mandra, caldrà tornar a començar de zero. O de sota zero. Concretament dos sota zero. Patxi Iñaki, TSN, Bilbo. Agraïment Veient els anuncis d’algunes empreses (Endesa, Gas Natural, Renfe, Telefónica, etc) ens entren ganes de caure de genolls a terra i dir gràcies. Gràcies per preocupar-vos per nosaltres, gràcies per voler-nos fer la vida més fàcil, gràcies per pensar només en nosaltres i no en els vostres escassos i minvats beneficis. Gràcies! Joan Ningú, TSN, Sarrià del Mig. La reivindicació Ja ens han tret alguns dels símbols feixistes que “guarnien” el Pont, però encara s’hi han deixat la gallina. Home, ja posats, no costava gaire donar quatre cops d’escarpa i enllestir-ho tot. Que si necessiten ajuda només cal que ho diguin...


Parlem_de_Sarria_59  

és bo, culte, cívic i posi- tiu...Sigui com sigui, la revista local no deixa mai de reflectir allò que hem generat i com resa la nos- tra mà...

Advertisement
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you