Llibret Falla Jacomart València

Esta comissió ha rebut subvencions de la Regidoria de Cultura Festiva per a les activitats de les Falles del 2026.

falla

Camide Montcada Jac maRT Pintor

riu nervio , n 2026

Agraïm a la Diputació de València la seua col·laboració, mitjançant la concessió de la subvenció anual destinada a les comissions falleres 2026.

El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2026.

El present llibret participa en els premis de les lletres falleres 2026. D.L: V-517-2019

Llibret 2026 Comencem!

Editor:

Falla Camí de MontcadaPintor Jacomart - Riu Nervión

D.L: V-517-2019

Delegada de llibret:

Alicia Sáez i Cutanda

Disseny gràfic, maquetació i assessorament: www.panalfallero.com

Articles:

Sonia Sáez i Cutanda

Carles Andreu Fernández i Piñero

Juanfe Sanahuja i Muñoz

Sebastian Marín

Yaiza Dubón i Romero

EDITA Llibret 2026

Equip comercial:

Miguel Ángel Piqueras i Jávega

David Hernández i Motes

Adrián Coronado i Hernández

Les nostres xarxes socials:

Facebook

https://www.facebook.com/fallajacomart.caminomoncada

Instagram

@falla_jacomart

Tiktok:

https://vm.tiktok.com/ZMLnEp5T6/

Per a qualsevol consulta

Web: www.fallajacomart.es

Email: jacomart295@gmail.com / info@fallajacomart.es

I al nostre casal al carrer Riu Nervión 3, València.

Els comentaris de l’equip de col·laboradors són propietat d’ells mateixos, la falla, no es fa responsable de les seues opinions. Qualsevol forma de reproducció pública d’aquesta obra, o part d’ella, només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus creadors. Dirigisca’s a la delegació del llibret si estàs interessat en algun fragment d’aquest.

Demanem disculpes anticipades per qualsevol error comés en aquest llibret, els autèntics a vegades també cometem errors.

Agraïments per les entrevistes:

Reyes Pe

Laura Cuevas i Arenas

Vicente Fco. Lorenzo i Albert

Ricardo Ten

Pepe Sales i Marco

https://issuu.com/ panalfallero/docs/llibret_ falla_jacomart_2026

NOSTRE Disseny 2026 el

El llibret 2026 presenta un estil de disseny molt marcat, clarament inspirat en l’univers visual de Tim Burton. Des del primer moment transmet una atmosfera gòtica i fantàstica, amb un to més poètic que terrorífic, que reforça el caràcter narratiu del contingut. El disseny no és neutre, sinó que acompanya el relat i ajuda a crear un món propi.

La paleta de colors es basa sobretot en tons liles, violetes i grisos, combinats amb fons clars texturitzats que recorden el paper envellit. Aquests colors creen una sensació melancòlica i onírica.

La tipografia combina fonts llegibles per als textos llargs amb altres més irregulars i manuscrites per als títols, aportant expressivitat i un aire artesanal.

La maquetació és dinàmica i asimètrica, amb una composició que recorda un collage il·lustrat. Il·lustracions, imatges i elements decoratius s’integren de manera orgànica, evitant estructures rígides. En conjunt, el llibre es percep com un objecte visual i narratiu, on forma i contingut es complementen per submergir el lector en un univers estètic coherent i molt recognoscible.

Volem expressar el nostre sincer agraïment a la comissió per confiar en nosaltres i permetre’ns formar part d’aquest projecte. Ha sigut una experiència molt enriquidora i una aventura creativa realment autèntica, en la qual hem pogut aprendre, experimentar i gaudir de tot el procés. Esperem que el resultat final siga del vostre grat i que aquest llibre aconseguisca transmetre la il·lusió, la dedicació i l’estima amb què ha sigut creat. Ara és el vostre torn: gaudiu de la lectura, dels detalls, submergiu-vos en els codis QR, els pictios i la resta d’elements que donen vida a cada pàgina.

Darrere d’aquest xicotet gran llibre hi ha un gran treball, fet amb temps, dedicació i molta cura, que no es fa en dos dies. Cada detall és el resultat d’un procés llarg i meditat, pensat perquè l’experiència de lectura siga especial i plena de significat.

Panal Fallero 2026.

“Aquest llibret és autentic des de la primera fins l’última pàgina, des dels ARTICLES als VERSOS, tant la PART TEMÀTICA, la PART FALLERA la infantil

I

ELS ANUNCIANTS” SUMARI Llibret2026 del nostre

02/ Edita.

03/ La nostra portada 2026 i el nostre disseny.

06/ Benvinguts i benvigudes.

07/ Al grup de col.laboradors.

08/ Pròleg per Alícia Sáez i Cutanda.

APARTAT TEMÀTIC

14 / Qui és Tim Burton?.

20/ Filmografia de Tim Burton.

28/ Anàlisi de l’estil Burtonià.

12/

32/ Danny Elfman. La BSO de Tim Burton.

36/ La bellesa inadaptada: Els universos neurodivergents de Tim Burton, per Sonia Sáez i Cutanda.

42/ Autenticitat: plantar-se sense demanar permís, per Sebastián Marín, President de la Federació de Falles I+E.

46/ Fent una Falla diferent, una Falla nostra, per Juanfe Sanahuja.

54/ “Eduardo Manostijeras”.

62/ Entrevista a Reyes Pe, la nostra “Eduardo Manostijeras”.

68/ La Reina Roja.

72/ La creativitat dels artistes té restriccions, per Carles-Andreu Fernández Piñero.

76/ Willy Wonka.

80/ Entrevista a Laura Cuevas, alies Willy Wonka.

86/ Emily, “La Novia Cadáver”.

90/ Entrevista de Vicente Lorenzo a Ricardo Ten.

100/ Del cinema a les Falles per Yaiza Dubón.

104/ L’amor més innocent, des de les mascotes de les pel·lícules de Tim Burton als dels nostres fallers.

110/ Marta Trejo i Toboso, la nostra il.lustradora.

APARTAT FALLER

114/ Saluda del president, Daniel Dubón.

116/ Saluda del president Juanjo Monedero.

118/ Junta Directiva.

119/ Comissió adulta.

122/ Saluda de la Fallera Major.

Esther Monedero

124/ Entrevista a la nostra Fallera Major.

126/ Falla Gran. Esbòs, versos i explicació.

132/ Des del llapis al pinzell, l’evolució de la temàtica de la nostra falla. Xarrada amb el nostre artista Pepe Sales.

136/ Programa de festejos.

140/ Normativa de la Carpa.

141/ Normativa Falles.

142/ Recompenses adultes.

143/ Recompenses infantils.

“ Disfruteu deldelcontigut nostre com ho fan

APARTAT FALLER Infantil

146/ Falla Infantil. Esbòs, versos i explicació.

152/ Explicació del ninot de la Falla Infantil.

153/ Explicació del ninot de la Falla Gran.

154/ Comissió infantil.

156/ Qui és Alicia de Lewis Carrol.

160/ L’Alicia de Tim Burton.

164/ Tic Tac, és l’hora de jugar.

Passatemps infantils.

166/ Delegació d’Infantils.

167/ Delegació de Festejos.

168/ Grup de Betlem.

170/ Delegació d’Esports.

171/ Grup de Teatre.

172/ Delegació de Protocol i Cultura.

174/ Concurs de Microrrelats i Micropoesia.

180/ Premi Rafael Lizandra 2025.

182/ Resum Falles 2025.

186/ Crònica exercici 2025/2026.

BENVINGUTS benvingudes i

Enguany en el nostre llibret, i de la mateixa forma que fa Tim Burton, volem parlar i per damunt de tot abraçar l’autenticitat i la DIVERSITAT.

Al llarg del nostre llibret trobareu diferents QR amb la versió en àudio del contingut de cada pàgina per a les persones amb dificultats visuals.

De la mateixa forma hem inclòs vídeos amb fotografies i imatges perquè els col·lectius amb diversitats funcionals puguen comprendre d’una millor forma els temes que anem a exposar.

També hem continuat amb la mateixa línia que l’any passat fent ús d’un llenguatge inclusiu i afegint icones per facilitar la lectura a les persones amb diversitat neuronal.

Esperem que tots i totes pugueu disfrutar d’aquest llibret que hem fet amb estima i dedicació.

Delegació de Llibret

Benvolgut equip de fidels col·laboradors,

La creació d’aquest Autèntic llibre de Falles, ha sigut un viatge fascinant ple de creativitat, passió i treball en equip. Res d’això hauria sigut possible sense la vostra inestimable col·laboració

GRUP col.laboradors al de ÉSl'hora dels auten ics

i constant suport. Cada aportació, des del més xicotet fins al més significatiu, ha sigut vital perquè aquest projecte cobrara vida.

Enguany tots hem tingut que fer un esforç major per fer que el nostre llibret siga més inclusiu, poder donar l’oportunitat a persones amb dificultats visuals i diversitat funcional de conéixer les nostres Falles i les activitats de la nostra comissió.

Voldríem expressar el nostre més sincer agraïment a totes i tots vosaltres.

Ens sentim immensament orgullosos d’haver treballat junts per a preservar i celebrar la nostra benvolguda tradició fallera en un format tan especial.

Volíem dedicar un agraïment especial a Pepe Sales i Marco, el nostre Artista Faller, que sempre està disposat a col·laborar.

El llibret és la prolongació de les nostres Falles i l’admiració mútua del nostre treball fa d’aquest llibret una peça fonamental per sentir el seu treball.

I enguany, més que mai, volem donar les gràcies a Yaiza Dubón i Romero, per la teua ajuda, per escrit i per àudio, i per recolzar-nos sempre en les nostres idees.

És l’hora dels autèntics és possible gràcies a vosaltres!

Es l’hora dels autèntics, i que volem dir amb eixe títol carregat d’intencions? En primer lloc, anem a vore que és allò de ser autèntic.

La descripció literal de la paraula diu: Conseqüent amb un mateix, que es mostra tal com és.

L’autenticitat implica saber qui som. Encara que a voltes parega una cosa fàcil, la realitat és que moltes voltes acabem deixant de ser nosaltres mateixos per seguir un estil de vida que no va lligat a això.

REFUGI rarets el dels Pròleg del llibret:nostre

La veritat és que en els últims anys s’ha reivindicat aquest adjectiu, posar en valor allò que no és massiu, que ix de la norma o del comú.

La societat ha avançat en aquest camí, per sort, allò que anys enrere es castigava, potser està mal dit, però sí que es senyalava i marginava, ara està de moda.

Jo vaig nàixer als 90, la xicoteta de tres germanes, en una família aparentment normal per a l’època… O no.

Per culpa, o millor dit gràcies a la meua germana mitjana i altres persones del meu voltant prompte vaig començar a expressar les meues emocions mitjançant l’art.

Pintura, escultura, música, fotografia, escriptura… donava igual com però sempre trobava un refugi en manifestar-me artísticament.

Recorde perfectament la primera pel·lícula de Tim Burton, que vaig vore, era una xiqueta, i encara que fora de dibuixos em feia por, Pesadilla antes de Navidad, que diferent era del món Disney, però com, en un ambient tan fosc va aconseguir que sentirem tristesa pel pobre Jack…

Eduardo Manostijeras, encara que és anterior, la vaig vore prou més tard, en quasi preadolescència i envoltada en situacions difícils de comprendre per a mi.

Com em va abraçar eixe xic, que soles volia encaixar, amb una aparença que anyunyaba a tots…

El cinema també ha sigut sempre una de les meues grans aficions, si tanque els ulls puc recordar eixe cinexin en el que veiem pel·lícules a les cortines de l’habitació dels meus pares…o els dijous plujosos on llogaven una pel·lícula al videoclub 87, era el dia que feien descompte..

Soc de l’època en què les pel·lícules tardaven mesos, molts, en transformar-se des del cinema a VHS, i després a DVD per poder vore-les en casa.

Com a tots en eixa edat ens costa expressar-nos, estem lluitant per trobar qui volem ser en un futur, experimentem, ens posem els cavells de colors i vestim cada dia d’una forma…la majoria de voltes, a l’institut, es dividien aparentment, en dos grups. Els populars i els rarets…

Podria dir de memòria els que solíem formar eixe grup, és més, per pura casualitat hi ha algú que forma part d’aquest llibret, érem els friquis, els que utilitzàvem la nostra estètica per cridar allò que sentíem i les paraules no feien justícia.

Com es reunien per vore Sleepy Hollow, Beetlejuice, La novia Cadaver, i no era perquè érem foscos, era perquè ens sentíem en harmonia, era el nostre refugi.

Tim Burton connectava amb un públic, que a banda d’una estètica, buscava en els seus personatges una referència, un espill, un llenguatge propi que ajudava a reconciliar-se amb les emocions.

Amb l’evolució natural de l’edat, vaig trobar eixa necessitat de desenvolupar-me artísticament de la mà de les falles.

Que hi ha més autèntic, més genuí i menys comú que manifestar una opinió, una crítica o un sentiment per mitjà d’una falla.

La nostra festa té la capacitat de ser una exposició efímera d’art al carrer, amb diversos artistes, diferents temes i si, diferents formes d’expressar.

Tenim artistes, més clàssics, artistes amb un estil propi fàcilment reconegable, artistes pioners amb materials inusuals, hi ha oferta i públic per a tots els gustos.

Som molts els frikifallers, que trobem en la nostra festa una forma única de viure, de sentir, de manifestar la nostra forma de vore la vida.

Com la creativitat té tant de poder perquè tanta gent diferent es puga unir al voltant d’un mateix sentiment.

Per sort, les Falles també es van adaptant a un públic més divers funcionalment, amb limitacions visuals, cognitives, diferents sensibilitats sensorials.

Donar lloc, com també feiaTim Burton a la diversitat.

En el nostre llibret d’enguany també parlem d’eixes diferents formes de sentir i de viure.

Vos sorprendríeu de la varietat de formes diferents de funcionar neurològicament que hi ha.

Hui en dia, gràcies a la investigació, s’ha pogut posar nom al diagnòstic de tantes persones que veien que ells no entenien les coses com la resta, no tenien eixa facilitat de manifestar sentiments, no seguien el camí comú per arribar a una conclusió, o vivien en un món paral.lel, com el mateix Burton, diagnosticat d’Asperger, i segurament un factor imprescindible de la seua creativitat.

El tema de la Neurodiversitat està a l’ordre del dia, i com eixa forma de donar explicació a tants dubtes ha sigut un abraç per als incompresos.

De forma completament espontània, en el procés de creació d’aquest llibret, vaig fixar-me en el nostre artista, els col·laboradors dels articles, les persones a les quals havia entrevistat, i curiosament tots tenen una forma molt particular d’entendre la vida, de sentir, d’expressar-se i de crear.

Que gran missatge d’estima al que és diferent que ha deixat Tim Burton en la seua obra, enguany en la nostra comissió difondrem el seu esperit des de diferents activitats i les nostres Falles.

La veritat que en la Falla Jacomart ens agrada molt abraçar la diversitat, que gran família som, tots amb les nostres particularitats, com ens acompanyem en les nostres emocions, i com per damunt de tot som AUTÈNTICS.

Alicia Sáez i Cutanda

APARTAT tematic

No tingues por... ÉS l'hora dels auten ics

QUI ÉS Tim Burton ÉS l'hora dels auten ics ?

Director i productor de cinema estatunidenc. Destacat artífex tant de l’animació com de les pel·lícules amb actors reals, el més característic de la seua filmografia sobreïx per una excel·lent factura visual posada al servici d’històries fantàstiques i gòtiques, no exemptes a vegades d’un humor àcid i protagonitzades amb freqüència per éssers marginats o incompresos.

Es va passar la infància “Jugant” amb el seu germà a recrear escenes de terror i ciència-ficció

Timothy Walter Burton va nàixer el 25 d’agost de 1958 en Burbank, Califòrnia.

És el primogènit del matrimoni de Bill i Jean Burton. El seu pare era funcionari municipal i la seua mare dependenta, una família de classe mitjana treballadora. La relació de Tim amb els seus pares i el seu germà no era molt bona, per la qual cosa prompte es va mudar amb la seua àvia.

Es va passar la infància “jugant” amb el seu germà a recrear escenes de terror i ciència-ficció, cosa que cridava l’atenció, alhora que terroritzava a veïns i companys de col·legi.

Un altre dels seus entreteniments era el disseny, destresa en la qual va demostrar tindre talent després de guanyar un concurs de dibuixos que serien usats en els camions urbans de la seua ciutat natal, no obstant això Burton mai va destacar per ser un gran lector o per la seua capacitat per als estudis. Els seus principals interessos eren la pintura, el dibuix i el cinema, especialment les pel·lícules de monstres, ciència-ficció, i produccions amb efectes especials. Ja en la seua joventut els seus veïns ho descrivien com un «inadaptat social amb apetit freqüent per la ciència-ficció i el terror», a causa de la seua afició per les pel·lícules de terror de baix pressupost, tant era així que a la curta edat de 13 anys ja va realitzar algun que un altre curtmetratge.

Va formar part de l’equip d’animadors de la companyia i va participar, d’eixe mode, en la realització de llargmetratges com Tod i Toby i Taron i el calder màgic.

En 1976, va rebre una beca per a ingressar en l’Institut d’Arts de Califòrnia (fundat per Walt Disney a manera de «plataforma alternativa d’aprenentatge» per a jóvens interessats en l’animació), del qual es va graduar en 1979. Eixe any va realitzar Stalk of the Celery Monster, curt animat de menys de dos minuts que li va donar l’oportunitat de ser contractat pels estudis Disney com a aprenent d’animació.

Aprofitant la seua bona relació amb els executius de la productora, va aconseguir realitzar amb el seu finançament dos curtmetratges, Vincent (1982) i Frankenweenie (1984), que van mostrar ja les característiques fonamentals del seu cinema: estètica expressionista, nostàlgia pels personatges del cinema clàssic de terror i moviments de càmera molt similars als empleats en el dibuix animat.

En 1984 va estrenar Frankenweenie protagonitzat per Barret Oliver, Daniel Stern i Shelley Duvall.

Filmat en blanc i negre amb una duració aproximada de 30 minuts, estava inspirada en Frankestein, de James Whale. El seu argument narra els esforços d’un xiquet per reanimar al seu gos Sparky, que va morir després de ser atropellat per un automòbil. A pesar que va obtindre una nominació en els Premis Saturn, el contingut del curt va fer que Disney acomiadara a Burton just després d’haver acabat la seua producció, perquè va trobar que Frankenweenie «era massa terrorífica per a les seues audiències més jóvens».

Burton crea una mirada diferent del que és habitual, el fet d’abraçar les rareses i acceptar les diferents maneres de sentir i relacionar-se.

L’estil visual i narratiu de Tim Burton ha sigut descrit com a imaginatiu, excèntric i únic. Els seus personatges sovint són individus incompresos, la qual cosa podria reflectir una connexió amb temes d’aïllament social i formes atípiques de percepció.

Amb la seua obra Burton crea una mirada diferent del que és habitual, el fet d’abraçar les rareses i acceptar les diferents maneres de sentir i relacionar-se.

FILMOGRAFIA

de

Tim Burton ÉS

l'hora dels auten ics

Tim Burton és un d’eixos noms de la indústria del cinema que, amb només escoltar-lo, evoca una mescla única d’imatges gòtiques i entranyables. Amb el seu inconfusible estil visual, les pel·lícules de Tim Burton desafien el convencional. Històries plagades de personatges fora de lloc en el món real, però que encaixen perfectament en els racons foscos de la imaginació del director.

Entre les pel·lícules de Tim Burton més memorables destaquen la genial Bitelchús, amb la seua recent seqüela, Eduardo Manostijeras, Mars Attacks! o Pesadilla antes de Navidad, que no apareix en esta llista, perquè malgrat ser una creació seua, no va ser el seu director. En els seus inicis, el jove Tim, també va dirigir diversos curtmetratges, però en esta llista ens centrarem en els seus llargmetratges. Perquè la carrera de Tim Burton abasta diverses dècades i un repertori que inclou tants èxits de taquilla com relíquies de culte, demostrant ser un director versàtil dins de la indústria però fidel al seu estil. A més caldria recordar que Tim Burton va ser director de diversos capítols de la sèrie Miércoles de Netflix en 2022.

1.

La gran aventura de Pee-wee

(1985)

Esta va ser la primera pel·lícula de Tim Burton com a director, i encara que no porta la marca gòtica que més tard definiria el seu estil, mostra la seua habilitat per a mesclar el còmic amb el surrealista. La història seguix a Pee-wee Herman personatge, en la seua busca de la seua bicicleta furtada. Amb un to excèntric i moments visuals d’allò més sorprenent, la pel·lícula es va convertir en un èxit de culte.

2. Bitelchús (1988)

Amb Bitelchús, Burton va començar a definir el seu característic estil. Esta comèdia sobrenatural narra la història d’una parella de fantasmes que, després de morir en un accident, intenten espantar els nous inquilins de la seua casa amb l’ajuda de l’estrafolari bioexorcista Bitelchús. La pel·lícula és pur humor negre, amb un Michael Keaton brillant en el paper protagonista.

3. Batman (1989)

Batman va representar un canvi de to i una oportunitat per a Tim Burton de treballar amb un pressupost molt major. Esta adaptació del còmic no solament va reintroduir a Batman al cinema d’una manera més madura, sinó que també va establir l’estàndard per a futures pel·lícules de superherois. Jack Nicholson com el Joker i l’atmosfera fosca de Gotham City són alguns dels aspectes inoblidables d’esta pel·lícula.

4. Eduardo Manostijeras (1990)

Esta és, sens dubte, una de les pel·lícules de Tim Burton més personals. Compta la història inventor que mor abans de completar la seua obra, deixant-lo amb tisores en lloc de mans. Johnny Depp dona vida a este melancòlic personatge, que lluita per trobar el seu lloc en un món que el veu com un monstre. La pel·lícula és com un conte de fades modern, amb una profunda reflexió sobre l’acceptació en la societat actual.

5. Batman Returns (1992)

En esta seqüela, Tim Burton va portar a Batman a un món encara més fosc que en l’anterior. Amb personatges com el Pingüí, interpretat per Danny DeVito, i Catwoman, encarnada per Michelle Pfeiffer, Batman Returns és tot un “peliculón”, una obra mestra del cinema de superherois que no hauries de deixar de veure.

6. Ed Wood (1994)

En Ed Wood, el nostre estimat Burton fa un homenatge a un dels directors més infames de la història del cinema. La pel·lícula és una celebració de la passió pel cinema, malgrat la falta de talent o recursos. Johnny Depp interpreta a Ed Wood, un cineasta conegut per les seues pel·lícules de baix pressupost. Amb una direcció en blanc i negre que evoca el cinema clàssic, Ed Wood és una carta d’amor als inadaptats (que quasi sempre protagonitzen les pel·lícules de Tim Burton, per què serà ).

7. Mars Attacks! (1996)

Aquesta comèdia de ciència-ficció és una paròdia descarada de les pel·lícules d’invasions alienígenes dels anys 50. Amb un elenc actoral estel·lar que inclou a Jack Nicholson, Glenn Close i Pierce Brosnan, Mars Attacks! És una pel·lícula caòtica que no va tindre l’èxit comercial que es mereixia, però que amb el temps ha guanyat un estatus de culte gràcies al seu estil visual

8. Sleepy Hollow (1999)

En Sleepy Hollow, Burton adapta la llegenda del Ginet sense Cap, donant vida a un món fosc ple de misteri. Johnny Depp interpreta al detectiu Ichabod Crane, qui és enviat al pintoresc poble de Sleepy Hollow per a investigar una sèrie d’assassinats. Amb una direcció artística impressionant que captura a la perfecció el to gòtic del conte, esta pel·lícula és un festí visual per a qualsevol fan del cinema de terror.

9. El planeta dels simios (2001)

Encara que no és una de les pel·lícules més estimades de Tim Burton, la seua versió del planeta dels simis va intentar reimaginar el clàssic de ciència-ficció de 1968. Mark Wahlberg protagonitza este remake, que mescla elements de l’original amb l’estil visual “burtonià”. Malgrat les seues ambicions, la pel·lícula no va ser molt ben rebuda per la crítica.

10. Big Fish (2003)

Big Fish és una de les pel·lícules més commovedores de la filmografia de Tim Burton. La història seguix a Edward Bloom, un home les històries fantàstiques del qual sobre la seua vida fascinen al seu fill. A mesura que el fill intenta separar la realitat de la ficció, descobrix que les històries del seu pare són una manera d’entendre la vida i la mort. Amb un to més càlid i optimista que altres pel·lícules de Burton, Big Fish és una genial història per a endinsar-se en el món del director.

11. Charlie i la fàbrica de xocolate (2005)

Burton va portar a la pantalla una nova versió del clàssic de Roald Dahl, Charlie i la fàbrica de xocolate. Johnny Depp interpreta a un excèntric Willy Wonka, diferent del de Gene Wilder, però igualment memorable. La pel·lícula destaca pel seu estil visual ple de color, així com per ser una fidel representació de l’humor fosc del llibre original.

12. La Novia Cadáver (2005)

La núvia cadàver és una joia animada que mescla romanç, humor i horror. La història seguix a Victor, un jove que accidentalment es casa amb una núvia cadàver mentres practica els seus vots matrimonials. Ambientada en un món subterrani ple de personatges d’allò més macabre, la pel·lícula és una clara mostra de l’amor de Burton pel stop-motion i els contes gòtics.

13. Sweeney Todd, el barber diabòlic del carrer Fleet (2007)

En Sweeney Todd, Burton adapta el famós musical sobre el barber assassine de Londres. Johnny Depp protagonitza (una vegada més ) esta sagnant pel·lícula, en la qual Sweeney Todd busca venjança mentre prepara pastissos de carn amb les seues víctimes. Amb el seu to fosc i intensos números musicals, esta pel·lícula és una altra obra fonamental de la filmografia de Tim Burton.

14. Alicia al país de les meravelles (2010)

Burton va reimaginar el clàssic de Lewis Carroll en de les meravelles, combinant acció en viu amb efectes visuals la mar d’espectaculars. La pel·lícula seguix a una Alicia adolescent mentres torna a l’estrany món subterrani per a derrotar a la Reina Roja. Encara que va ser un èxit de taquilla, la pel·lícula va rebre crítiques variades, amb elogis per la seua estètica, però crítiques pel seu guió.

15. Ombres tenebroses (2012)

Ombres tenebroses seguix a Barnabas Collins, un vampir del segle XVIII que desperta en 1972. Johnny Depp interpreta a Barnabas en esta comèdia gòtica que mescla elements d’horror amb humor. Encara que no va tindre l’èxit d’altres pel·lícules de Burton, Ombres tenebroses és un homenatge als programes de televisió de la seua infantesa i a les pel·lícules de terror de sèrie B que tant li agraden.

16. Frankenweenie (2012)

Frankenweenie és un dels projectes més personals de Burton, ja que és una versió ampliada del seu curtmetratge homònim de 1984. Esta pel·lícula animada en stop-motion compta la història d’un jove que ressuscita al seu gos mort. Amb referències a clàssics del cinema de terror, Frankenweenie és una carta d’amor al gènere que tant agrada a Tim Burton.

17. Big Eyes (2014)

En Big Eyes, Burton s’allunya del fantàstic per a contar la història real de Margaret Keane, una pintora els retrats de xiquets amb ulls enormes que es va tornar popular en els anys 60. La pel·lícula mostra la batalla legal entre Margaret i el seu espòs, qui es va apropiar del seu treball.

18. La llar de Miss Peregrine per a xiquets peculiars (2016)

En Miss Peregrine, Tim Burton adapta la novel·la de Ransom Riggs sobre un orfenat ple de xiquets amb habilitats extraordinàries. La pel·lícula combina elements de fantasia, aventura i terror, en un món que encaixa perfectament amb l’estil de Burton. Encara que no va ser un èxit, és una pel·lícula que es disfruta molt .

19. Dumbo (2019)

En aquest remake d’acció real del clàssic de Disney, Burton narra la història del xicotet elefant volador amb el seu personal estil. Dumbo mescla la tendresa de l’original amb un to més fosc i melancòlic marca de la casa. La pel·lícula va ser ben rebuda, però no va aconseguir replicar l’èxit d’altres adaptacions de Burton.

20. Bitelchús Bitelchús (2024)

L’esperada seqüela de Bitelchús, titulada Bitelchús Bitelchús), ens porta de tornada a l’irreverent bioexorcista interpretat per Michael Keaton. La pel·lícula reunix el repartiment original, incloent a Winona Ryder com Lydia Deetz, a més de noves incorporacions com Jenna Ortega.

ÉS l'hora dels auten ics

ANÀLISI Estil

Burtonia

’estil burtonià és un termi, que anem a utilitzar prou al llarg d’aquest llibret, que es referix a l’univers estètic i narratiu únic i recognoscible del director, productor i artista estatunidenc Tim Burton. És un estil que transcendix el cinema i es manifesta en el seu art conceptual, il·lustracions i projectes paral·lels.

1. Estètica Visual:

El Gòtic Tímid i la Distorsió Expressionista

· Línies Tortes i Formes Orgàniques: Res és recte. Les cases, els arbres i els carrers es giren, s’inclinen i tenen formes exagerades, recordant a l’Expressionisme Alemany del Gabinet del Doctor Caligari o Nosferatu. Això crea un món psicològic, on l’entorn reflectix la inestabilitat emocional dels personatges.

Esta és la capa més immediatament identificable de l’estil Burtonià.

· Paleta de colors Dicotòmica: Burton juga constantment amb el contrast. D’una banda, els mons “normals” (com els suburbis en Eduardo Manostijeras o Big Fish) solen estar banyats en colors pastis, apagades i artificials, representant una vida grisa, avorrida i conformista. Per un altre, els espais dels “inadaptats” o el fantàstic solen usar gammes de negres, grisos i colors foscos, però amb tocs de colors vibrants i saturats (el vestit roig de Sweeney Todd, el cavell de Sally).

· Disseny de Producció i Escenografia:

Les arquitectures són una mescla de gòtic i victorià diluïdes amb un toc de l’absurd.

· La Màquina i l’Orgànic: És comú veure tecnologia steampunk i aparells complexos integrats de manera grotesca en el natural o el corporal (les tisores d’Edward, les extremitats de Frankenweenie).

· Maquillatge i Vestuari.

· Pell Pàl·lida i ulleres: Els personatges principals solen tindre un rostre extremadament pàl·lid i marcades ulleres, donant-los un aire cadavèric però també de vulnerabilitat.

· Ratlles: Un motiu recurrent, especialment en blanc i negre (el vestit de Beetlejuice, el vestit d’Emily en la “Novia Cadáver”, el suèter d’Eduardo Manostijeras).

· Siluetes Estilitzades i Exagerades: Els vestits accentuen la primesa o la deformitat dels personatges, creant ombres allargades i figures icòniques.

· El Macabre amb Cor (Bellesa en la Lletjor):

Burton humanitza el grotesc i troba bellesa i tendresa en el que la societat considera monstruós o aterridor. Els fantasmes en Beetlejuice són més simpàtics que els vius, el món dels morts en (La Novia Cadáver) és més acolorit i festiu que el dels vius, i el “monstre” és quasi sempre la víctima.

2. Temàtiques i Narrativa: La Melancolia de l’Inadaptat

L’estètica servix a una narrativa profundament emocional i temàticament coherent.

· L’Heroi Incomprés (L’Inadaptat): El cor de quasi totes les històries de Burton és un personatge solitari, sensible i socialment maldestre que no encaixa en el món “normal”. Edward, Batman, Víctor Van Dort (La Novia Cadáver), fins i tot el jove Ed Bloom (Big Fish), són variacions d’este arquetip. L’audiència simpatitza amb la seua dolorosa busca de pertinença.

· Crítica a la Societat Conformista: La “normalitat” és sovint satiritzada i mostrada com a superficial, hipòcrita i, en el fons, molt més sinistra que el món dels “monstres”. Els suburbis en Eduardo Manostijeras són un exemple perfecte d’esta crítica.

· Dol, Pèrdua i Melancolia: Hi ha una tristesa latent en les seues pel·lícules, una sensació de pèrdua i nostàlgia per un passat idealitzat o per una innocència perduda. Big Fish i Frankenweenie giren completament al voltant d’aquest tema.

· Humor Negre i Absurd: L’estil Burtonià no renuncia a l’humor, però és un humor fosc, surrealista i de vegades infantil. Les situacions absurdes i els diàlegs sarcàstics (especialment en Beetlejuice) alliberen de tanta càrrega melancòlica.

3. Elements Tècnics i de Posada en Escena

· Ús de l’Animació (Stop-Motion): Burton és un gran defensor de l’animació en stop-motion (Pesadilla Antes de Navidad, La novia cadáver, Frankenweenie), ja que permet un control total sobre l’estètica i li dona una textura tàctil i artesanal que encaixa perfectament amb la seua visió.

· Música (Col·laboració amb Danny Elfman): La música és un pilar fonamental. Les partitures de Danny Elfman, sovint corals, oscil·len entre el grandiós i gòtic i el delicat i melancòlic, definint el to emocional de les pel·lícules. Són melodies memorables que se senten com a contes de fades foscos.

· Actuació Estilitzada: Els actors en les pel·lícules de Burton (especialment Johnny Depp i Helena Bonham Carter) solen donar actuacions molt físiques i internalitzades, amb moviments toscos, mirades perdudes i un lliurament total a l’excentricitat del personatge.

4. El “Toc Burton”: Una Síntesi

L’estil Burtonià és, en essència, la fusió del sinistre i l’innocent. És la capacitat de contar una història sobre la mort i la soledat amb la sensibilitat d’un conte de fades. És un estil gòtic, però no aterridor; és melancòlic, però no depriment. És una celebració dels rars, els diferents i els que porten les seues ferides a la vista.

En resum, l’estil Burtonià és un ecosistema artístic complet on la forma (visual gòtica i expressionista) i el fons (temàtiques de l’inadaptat i la melancolia) es fusionen de manera inseparable, creant un univers únic que és instantàniament reconeixible i profundament personal.

DANNY ELFMAN La BSO de ÉS l'hora dels auten ics

Tim Burton

La relació entre Danny Elfman i Tim Burton és una de les col·laboracions més icòniques i simbiòtiques en la història del cinema, fusionant la música i la visió visual d’una manera única.

La Trobada i el Començament d’una Era

Es van conéixer a mitjans dels 80. Tim Burton buscava un compositor per al seu primer llargmetratge, “Pee-wee’s Big Adventure” (1985). Elfman, en eixe moment era el líder de la banda de rock new wave Oingo Boingo, no tenia experiència en cinema, però Burton va quedar fascinat amb la seua música i li va donar l’oportunitat. Elfman va compondre una partitura exuberant, juganera i lleugerament gòtica que va encaixar perfectament amb l’estil visual de Burton. Va ser l’inici d’una química creativa instantània.

Elfman es va convertir en “l’ànima musical” de les pel·lícules de Burton.

La Firma Sonora de l’Univers Burtonià

Elfman es va convertir en “l’ànima musical” de les pel·lícules de Burton. La seua música no soles acompanya les imatges, sinó que definix l’atmosfera emocional dels seus mons: melancòlica, fantàstica, fosca i a la volta innocent.

Pel·lícules clau de la seua col·laboració:

· Beetlejuice (1988): Música cacofònica i divertida.

· Batman (1989): Un score èpic i fosc que es va convertir en un clàssic.

· Edwardo Manostijeras (1990): Potser el seu treball més emblemàtic. La partitura és delicada, trista i màgica, capturant l’essència del personatge. Elfman ha dit que es va identificar profundament amb Eduardo, veient-ho com un “inadaptat”, allò que també reflectix Burton.

· Pesadilla antes de Navidad(1993): Elfman no sols va compondre la música i les cançons, sinó que també va ser la veu de Jack Skellington. La banda sonora és un llegat cultural.

· Sleepy Hollow (1999), Charlie i la fàbrica de xocolate (2005), la Núvia Cadàver (2005), Alicia en el país de les Meravelles (2010), entre moltes altres.

Danny elfman i la seua banda de rock

Sintonia Creativa i Temes

Recurrents

“L’inadaptat” com a centre: Els dos artistes s’identifiquen amb la figura del marginat, el monstre que no encaixa. La música d’Elfman dona veu a estos personatges, mesclant el grandiós amb el vulnerable. Elfman combina orquestracions grandioses a l’estil de compositors com Bernard Herrmann amb cors eteris, ritmes sincopats i melodies que poden ser alhora belles i inquietants. Això és el perfecte complement sonor per a l’estètica gòtica i caricaturesca de Burton.

Una Relació amb Alts i baixos

Malgrat la seua sintonia, no ha sigut una col·laboració lliure de tensions. El punt més baix va ser durant “Sleepy Hollow”, on va haverhi desacords creatius i la comunicació es va trencar. Elfman no va treballar en “El planeta de los simios” (2001) de Burton, marcant una pausa significativa.

No obstant això, es van reconciliar per a “Big Fish” (2003), una pel·lícula que requeria un to més càlid i sentimental, demostrant la flexibilitat i profunditat de la seua associació.

El Llegat Conjunt

Junts, van crear un “so” identificable a l’instant. És quasi impossible imaginar el món visual de Burton sense la música de Elfman. Han col·laborat en 16 pel·lícules fins a la data, una de les associacions director-compositor més longeves i prolífiques de Hollywood, a l’altura d’altres parelles llegendàries com John WilliamsSteven Spielberg o Ennio Morricone-Sergio Leone. La relació entre Danny Elfman i Tim Burton és una simbiosi artística perfecta. Elfman proporciona la veu emocional i sonora a les estranyes i meravelloses criatures i històries que Burton imagina. Junts, han definit l’estètica del cinema fantàstic i gòtic modern per a tota una generació. És un cas on la col·laboració és tan estreta que la música s’assega com una extensió natural de les imatges.

ÉS l'hora dels auten ics

Sonia Sáez Cutanda

Psicòloga especialista en Neurodivergencia i AACC

LA BELLESA Inadaptada els universos neurodivergentsde

Tim Burton

Abans que el món començara a parlar obertament de neurodivergència, d’Altes capacitats o d’Autisme, Tim Burton ja estava donant-los veu, forma i ànima a través dels personatges de les seues obres.

El seu art, més que una filmografia, constituïx una constel·lació d’universos paral·lels on allò estrany, l’inadequat i el trencat troben pertinença, compassió i bellesa. Un santuari per als qui hem sentit, alguna vegada, que no encaixem. Per als qui el món ha fet mal massa vegades abans de trobar un lloc en el qual reposar i encaixar.

Tim Burton: una infància distinta

Timothy Walter Burton va nàixer en 1958 en Burbank, Califòrnia, una ciutat solejada i suburbana que poc tenia a veure amb els mons foscos que després crearia. Des de xiquet es va sentir distint: introspectiu, visual, habitant d’un món interior tant vast com incomprés. Dibuixa monstres mentres uns altres juguen al beisbol. Estima el silenci, els cementeris i les pel·lícules de terror clàssiques. Va créixer sense sentir-se vertaderament vist. La distància emocional amb els seus pares i el seu rebuig al convencional van marcar la seua sensibilitat: una ment creativa, passional i analítica, que va trobar en el cas estrany un llenguatge propi. No encaixava, però ho va transformar en art.

Disincronia: quan l’interior no encaixa amb l’exterior.

Els personatges de Tim viuen en una permanent lluita entre la seua aparença i la seua essència. Eduardo Manostijeras, amb les seues tisores per mans, cos pàl·lid i gestos bruscos, encarna la fragilitat emocional d’un xiquet en el cos d’un monstre. No pot tocar sense ferir, i no obstant això, tot el que desitja és cuidar, crear, acariciar. El seu aspecte espanta; el seu cor, entendrix. La disincronia (eixa distància incomprensiblement brutal) entre la seua imatge externa i la seua tendresa interior és una metàfora clara de moltes persones neurodivergents: jutjades pel seu comportament atípic, per les seues dificultats socials o la seua hipersensibilitat, quan en realitat el seu món interior és profundament ric, compassiu i honest.

L’ésser humà naix vinculat: som criatures tribals. I quan algú no encaixa, sent que cau fora del cercle de protecció. El rebuig activa una por ancestral: la por al desemparament. Encaixar no és només pertànyer: és sobreviure.

Els personatges de Burton anhelen formar part d’un món que no està dissenyat per a ells. Lydia viu en una casa encantada on semblen comprendre-la més que els vius. Jack Skellington (Pesadilla antes de navidad) somia amb deixar de ser el rei de Halloween per a provar sort com el Pare Noel de Nadal: vol canviar de rol, encaixar en un altre món, ser estimat pel que no és. Però la seua essència acaba desbordant la disfressa. Eixa sensació d’estar fora de lloc, de desitjar la pertinença sense sacrificar l’autenticitat, ressona amb força en molts xiquets i adults neurodivergents. “Si sòc jo no encaixe; si no ho sòc, no em reconec”.

La tara visible, el defecte que amaga una bellesa.

Fragilitat emocional i sensibilitat profunda.

Els personatges burtonians no sols són perceptivament sensibles (a la llum, al soroll, a l’entorn), sinó emocionalment transparents. Victor (La novia cadaver) tremola en parlar, dubta en mirar, s’afligix davant el juí. La Novia Cadaver, malgrat estar morta, mostra una tendresa i una necessitat d’afecte que commou. Tots ells semblen viure amb la pell emocional exposada, sense filtres, amb una intensitat brutal. Esta fragilitat no és debilitat, sinó un tipus de valentia: la de sentir sense protecció. En molts casos, esta sensibilitat coincidix amb el perfil de persones altament sensibles (PAS), amb unes certes formes d’autisme i amb la disincronía emocional tan pròpia de les Altes Capacitats (AACC).

Molts personatges de Burton mostren “defectes” físics o conductuals que els margina. Però eixe defecte no és càstic, és llenguatge. És l’expressió externa d’una ferida interna: aquella que ens marca com a diferents. Tim Burton, a través d’ells, projecta les seues pròpies marques invisibles: el sentir-se diferent, el no haver encaixat, el fet d’haver sigut interpretat per la seua aparença i no per la seua ànima. Els seus personatges porten les seues tares com a cicatrius que parlen: no s’oculten, es mostren. I en eixa mostra, conviden a uns altres a reconéixer-se. A reconéixer la nostra diferència, a abraçar nostre jo real, a mostrar-nos sense armadures.

La neurodivergencia és una diferència de funcionament, de sensibilitat, de percepció. No representa un error, sinó una variant de l’experiència humana. I això és precisament el que Burton traduïx en la seua obra: l’afirmació que hi ha altres formes de sentir, de pensar, d’estar en el món. Formes tant valides com invisibles.

Formes que no reclamen un estatus superior ni inferior, que només reclamen pertinença, amor i comprensió: ser vistos, ser acceptats, ser estimats.

Universos paral·lels on el divers s’estima.

En cada història burtoniana hi ha un refugi: un món alternatiu on els rarets s’abracen, els monstres es cuiden i els morts ballen. Des de l’inframon alegre de Bitelchus, fins al Halloween de Jack, els universos de Burton funcionen com a ecosistemes de diversitat, on la diferència no sols es tolera, sinó que s’acull i se celebra. Són espais d’acolliment simbòlic per als neurodivergents: llocs on poden “ser” sense necessitat de disfressar-se. Universos vàlids, no inferns; belleses incompreses, no errors a corregir. Un lloc en el qual reposar sense escuts protectors, sense màscares, sense pors.

Tim ens acosta a la por en una metàfora de com el terror no està en eixos universos foscos sinó en la soledat de les nostres ànimes: la por mai va estar fora, sempre va ser el nostre terror a no ser vàlids, a no encaixar, a “caure’ns del món”.

Conclusió

La mirada de Tim Burton sobre el que és diferent probablement no va nàixer del diagnòstic, sinó del dolor. Però és precisament el poder del diagnòstic —quan és rigorós, empàtic i comprensiu— el que pot oferir-nos un mapa per a no perdre’ns en eixe dolor. Per a trobar la bellesa en la nostra diferència i deixar de lluitar per una identitat inassolible que mai va ser nostra —vivint sempre des del que ens falta per a ser bons, estimats, “no defectuosos”. Com ocorre amb els seus personatges: Eduardo desitja mans per a tocar sense fer mal, Jack vol ser Santa Claus per a sentir-se digne d’amor.

Eixa mateixa resiliència atravessa moltes trajectòries de neurodivergents: xiquets, xiquetes i adults que convertixen la seua intensitat emocional, la seua hipersensibilitat o el seu pensament no lineal en creació, en pensament profund, en compassió radical. La diferència no és un defecte.

La neurodivergència no és una tara: és una gramàtica distinta. És una forma diferent de pensar, sentir, percebre i expressar-se. Respon a un altre sistema intern d’organització, igualment vàlid, però diferent del model neurotípic. I els universos de Burton l’arrepleguen, la respecten i l’embellixen.

Tim Burton va saber mostrar el que significa viure des de la perifèria de la norma. El seu cinema és una declaració d’amor a l’excèntric, al sensible, al que no encaixa. I en eixa celebració poètica de l’anòmal, va anticipar un discurs que hui comença a tindre nom: neurodiversitat.

Els seus personatges no volen canviar; volen ser vistos, compresos, estimats. I en els seus ulls grans, en els seus cossos diferents, en els seus gestos erràtics, molts ens hem trobat per primera vegada. No com a monstres. No com a errors. Sinó com a humans profundament sensibles, radicalment autèntics, legítimament distints.

Abracem la neurodiversitat i a tots els éssers que en ella habiten.

AUTENTICITAT: Permis ÉS l'hora dels auten ics plantar-se sense demanar

Sebastián Marín President de la Federació de Falles Innovadores i Experimentals

El lema d’enguany no és casual. AUTÈNTIC

no és només una paraula bonica ni un reclam estètic: és una presa de posició. En un món —i també en unes Falles— sovint dominat per fórmules repetides, l’autenticitat continua sent un acte valent.

Ser autèntic implica decidir si vols amoldar-te per a encaixar o si prefereixes mantindre’t fidel al que eres, encara que això genere incomoditat, dubtes o rebot. Aquesta idea, tan present en l’obra de creadors contemporanis i en reflexions artístiques com les que trobem al voltant de l’univers de Tim Burton, connecta de ple amb la proposta que enguany plantarà la Falla Camí de Moncada –Pintor Jacomart.

Una manera d’entendre la falla

AUTÈNTIC és també la manera com Pepe Sales entén l’ofici faller: treballar des de la coherència, la fidelitat a una idea i el respecte pel material, fugint de camins còmodes i d’imitacions fàcils. Una manera de fer on la forma i el discurs avancen junts, sense disfresses ni concessions innecessàries.

La trajectòria de Pepe com a artista faller parla precisament d’això: d’una manera pròpia d’entendre el monument, el material i el missatge. D’una obra que no busca només agradar a primera vista, sinó dir alguna cosa, obrir lectures i generar una experiència que va més enllà de la forma.

El món de les Falles ha sigut, durant dècades, un espai on la repetició i la norma han marcat el camí. Un univers sovint massa quadrat, on allò que s’escapa del patró ha hagut d’adaptar-se per a ser acceptat… o assumir el risc de no encaixar.

Però, què passa quan decidim celebrar l’autenticitat en lloc d’amagar-la?

Al llibre L’estrany món de Tim Burton, Ingüin reflexiona sobre l’obra del cineasta i la psicologia dels seus personatges: éssers diferents, estranys, fora de lloc, que viuen en el límit entre l’acceptació social i el rebuig. El seu mantra és clar i incòmode alhora: quan alguna cosa és realment autèntica, pots intentar amoldar-te per encaixar o pots reivindicar allò que eres, encara que això genere rebot. I aquesta reflexió connecta directament amb una manera concreta d’entendre les Falles.

Quan la diferència necessita un espai propi

Federació de Falles Innovadores i Experimentals naix precisament d’aquesta tensió: la necessitat de crear un espai on les comissions que aposten per altres llenguatges puguen existir sense demanar disculpes.

No es tracta de trencar amb la festa, sinó de eixamplar-la. De demostrar que hi ha falles que no busquen només repetir fórmules, sinó investigar, experimentar i parlar des del present.

En aquest context, enguany la Falla Camí de Moncada – Pintor Jacomart s’inscriu en una manera d’entendre la falla com a discurs, com a eina de reflexió i com a espai de llibertat

Reivindicar… i celebrar

Les Falles Innovadores i Experimentals reivindiquen moltes coses, però sobretot celebren:

· La llibertat artística.

· L’ús de nous materials i processos més sostenibles.

· La incorporació del tèxtil, la instal·lació i el llenguatge contemporani.

· La falla com a experiència, no només com a objecte.

Són projectes que incomoden de vegades, que no sempre busquen agradar a primera vista, però que deixen pòsit. Falles que no es miren només amb els ulls, sinó també amb el cap i amb el cos.

Plantar-se tal com som

Formar part d’aquesta manera d’entendre les Falles implica assumir que l’autenticitat té un preu, però també un valor incalculable. Implica defensar que la festa pot evolucionar sense perdre identitat, i que la tradició no és una gàbia, sinó un punt de partida.

Per això, des de la FIxE, plantar-se és també un acte polític i cultural: apostar per allò diferent, per allò honest, per allò que no demana permís per existir.

Perquè potser ja va sent hora de deixar d’amoldar-nos a allò que s’espera de nosaltres… i començar, d’una vegada, a celebrar el que realment som.

Quan la diferència esdevé valor

En els últims anys, les Falles han començat a obrir escletxes per on entra l’aire nou: nous materials, processos més sostenibles, la incorporació del tèxtil, de la instal·lació artística i d’un discurs més contemporani. No com una ruptura, sinó com una evolució natural de la festa.

Aquest camí connecta amb l’esperit de les Falles Innovadores i Experimentals, que defensen que la tradició no ha de ser una gàbia, sinó un punt de partida. Que l’autenticitat no s’ha de justificar, sinó celebrar.

Plantar-se sense demanar permís

Plantar una falla AUTÈNTICA és, en el fons, plantar-se tal com eres. És assumir que no totes les mirades seran còmodes, però que totes seran honestes. És entendre la falla com un espai de llibertat creativa, de reflexió i de diàleg amb el carrer.

Des de la Falla Camí de Moncada – Pintor Jacomart, amb l’obra de Pepe Sales, enguany amb el lema no només es planta la falla: es planta una idea clara i directa.

Perquè, potser, ha arribat el moment de deixar d’intentar encaixar en allò que s’espera… i començar, d’una vegada, a ser AUTÈNTICS.

ÉS l'hora dels auten ics

Juanfe Sanahuja

Espai Obert, Espai Creatiu

FENT una FALLA Diferent

una FALLA Nostra

Vaig ser fundador de la Falla Diputada quan era infantil, però en fer-me major ho vaig deixar. Vint anys després, per casualitat, la vaig redescobrir: una visita, una nit de festa i una falla que em va enamorar. Aquell monument em va fer tornar, i des d’aleshores, treballe amb la mateixa il·lusió de sempre. Per això, quan em proposaren contar una part de la nostra història, no vaig dubtar. Perquè contar-la és, també, una forma de reviure-la.

Corria l’any 2011 quan es va produir un d’eixos girs de guió que, amb el temps, acabes veient com un punt d’inflexió.

Amb l’arribada d’Emi (José Miguel Godoy) a la presidència, es va apostar per una renovació profunda de l’equip encarregat del monument. La clau? Una nova manera d’entendre què és “la falla”. I quan dic “la falla”, em referisc al cadafal, però també al que la comissió sent per ell i a la manera com s’implica en la seua creació.

Fins a eixe any, tot seguia el guió de sempre: esbós, elecció, silenci... i plantà. El monument arribava en març i, la veritat, ningú sabia ben bé què s’anava a plantar fins que baixaven els ninots del camió.

Fins aleshores, el funcionament era sempre el mateix: en abril es parlava amb l’artista, se li encarregaven la falla gran i la infantil, se li amollaven els diners... i en març de l’any següent es plantaven. Durant molts anys, es comptava amb un únic artista per a fer les dos falles, amb l’únic objectiu de simplificar-ho tot i evitar-se paperassa i embolics innecessaris.

Les falles que es plantaven fins 2011 eren, bàsicament, un encàrrec a un artista faller com si les demanarem per amazon, i el que més es valorava era que fora econòmic i de confiança, és a dir, que assegurara que la falla estaria plantada a temps i sense problemes. Fins i tot el lema el decidia l’artista, normalment sense cap vinculació amb la comissió ni amb una crítica clara. Alguns lemes resultaven especialment curiosos, com el de la falla de 2009, titulada “Haciendo cosas por Valencia”, en un impecable castellà, o “Trabajando por lo nuestro”, que no era més que un “refrito” reutilitzat en altres falles, com la de Nador-Milagrosa, a escassos carrers de distància. Esta manera de fer provocava una desconnexió notable entre els fallers i la seua pròpia falla.

La transformació començà amb el tàndem format per Susana Barres, al capdavant de la part creativa d’un equip de treball que va nàixer i que encara hui es diu: Espai Obert, Espai Creatiu, i Guillermo Rojas, un artista faller amb ganes de fer alguna cosa diferent... i amb gent diferent.

El 2012 van plantar Flash, una falla que parlava de la vida d’una família fallera des de dins i amb la qual van aconseguir el primer premi d’Enginy i Gràcia. Jo la vaig visitar, com feia cada any, però aquell any va ser diferent: Flash em va sorprendre, em va fer gràcia, em va tocar... em va enamorar. I va ser precisament aquell monument el que em va fer tornar a la que sempre ha sigut la meua falla.

Els fallers portaven mocadors amb les cares dels ninots estampades i, emocionats, m’espentaven perquè la visitara, es respirava un altre ambient al voltant de la falla. Amb el nou equip, tot havia canviat. El monument deixava de ser un tràmit per convertir-se en el fil conductor de l’any: es programaven activitats relacionades amb la temàtica i, sobretot, es despertava una implicació real i creixent per part de la comissió. De sobte, la falla tornava a ser de la comissió. O potser ho era per primera vegada.

L’any següent, va arribar: Col·leccionem, una falla que era una nevera roja gegant i que inicialment ens va decepcionar quan va arribar, era un caixó roig però no tenia pinta de nevera, els ninots que l’acompanyaven tampoc tenien l’acabat esperat i l’equip va fer un esforç i en els 5 o 6 dies que els ninots van estar en el casal abans d’eixir al carrer els vam vestir i els vam rematar perquè foren el més paregut possible a la idea inicial.

Col·leccionem era també una iniciativa solidària: cada faller elaborà un iman a casa que es penjaria al monument el dia de la plantà, a més també van ajudar a que aquell caixò roig gegant semblara una nevera. Aquells imants els salvaren de la cremà, foren subastats a peu de falla la nit de la cremà i amb els diners recaptats es va ajudar una ONG del barri.

De la nevera el que més recorde és la nit de la plantà, va ser una nit màgica i molt llarga, érem un fum de fallers treballant junts damunt de la nostra rotonda, ficant ninots, gespa, imants, col·locant les col·leccions que envoltaven la nevera perquè foren vistoses, eixa nit es va fer falla però de veres, vam fer comboi i germanor i damunt vam plantar una falla que encara es recorda al barri.

Aquella falla va rebre el Premi I+G de la Federació de Falles amb Especial Ingeni i Gràcia. Això ens obrí una nova porta la de la Federació, que en 2014 ens convidà a unir-nos, i nosaltres, després de portar-ho a la general, diguérem que sí.

En 2014 i 2015, Zoo-ilògic i Abduction ens ajudaren a continuar explorant noves formes, i també foren reconegudes amb primers premis d’Enginy i Gràcia. Amb el temps, hem anat incorporant altres mirades. En 2018, la falla infantil Moderna va obtindre un primer premi de secció i un segon d’Enginy i Gràcia. En 2019 vàrem rebre el nostre primer reconeixement en les falles d’experimental amb un 8é premi per 500 Milions, la nostra cola de peix. En 2021, Llibertat, una proposta visual senzilla però simbòlica, també va ser reconeguda amb un segon premi. I en anys com el 2022 i el 2023, amb Pouètica o De major volem ser..., hem continuat treballant des de la constància, més enllà dels premis.

El 2024 amb Sense por, vam pintar més de 2.000 màscares entre totes i tots, i vam poder compartir una reflexió col·lectiva sobre el judici, el valor i la llibertat d’expressar-se. El jurat ens va concedir el 6é premi de secció, però per a nosaltres va ser més important el procés que vam viure. La falla infantil, Sense vergonya, parlava precisament d’això: de com els xiquets i xiquetes es mostren sense por ni filtres, i ens ensenyen molt més del que pensem.

Tota esta trajectòria no passà desapercebuda per a la Federació de Falles Innovadores i Experimentals que en 2024, ens convidà a formar part del seu col·lectiu. La proposta s’elevà a la junta general, i s’aprovà amb il·lusió.

I l’any passat, 2025, amb Transmetre, una falla gran dedicada a visibilitzar el col·lectiu Trans, vam rebre el 3r premi Caliu. I amb Transparent, la infantil, inspirada en la pel·lícula 20.000 espècies d’abelles rebérem el 1r premi de Falles Experimentals Infantils i el 5é premi Caliu. El lema eren els col·lectius Trans i això ens va permetre treballar temes importants amb tota la comissió, aprofitarem un any per a aprendre i per a conèixer millor la diversitat. Però sobretot ens van reforçar en la idea que quan compartim un projecte amb sentit, paga la pena.

En estos anys hem comptat amb molts artistes, però si n’haguérem de destacar alguns, caldria començar per Guillermo Rojas, qui ens va donar el primer impuls, ens va entendre com ningú i ens va ensenyar a treballar en tàndem. Va ser el nostre artista pràcticament fins que ell va decidir deixar de fer falles. També cal mencionar Ramón Solaz, que ens va acompanyar durant un bon grapat d’anys i amb qui aconseguírem nombrosos premis d’Enginy i Gràcia. Més recentment, hem treballat amb artistes amb un perfil més experimental, com els germans JJ García, i també amb el nostre artista actual, Vicente Julián, Mestre Major del Gremi d’Artistes Fallers de València.

Des d’aquell any 2012 on platarem la nostra primera falla “diferent”, han canviat moltes coses: presidències, artistes, equips... però una cosa ha quedat clara i immòbil: la falla, el seu lema o la seua temàtica és el centre de l’any faller. El monument marca el ritme de l’any, il·lusiona, mou, unix. Potser no tota la comissió, però sí una part cada vegada més gran s’interessa en el disseny, la construcció, la temàtica o la promoció de la idea. El monument no és sols d’un artista, és d’un equip. I açò es nota.

Ara bé, darrere d’esta història hi ha molts matisos. Tota la gent de la falla vol una falla experimental o diferent? La resposta és no. La gent forma part d’una comissió per motius diversos: perquè és la que té més a prop de casa, perquè és on han sigut fallers tota la vida, o simplement perquè hi tenen amistats. La Falla Diputada no és diferent de la resta: n’hi ha qui preferiria una falla més tradicional, i altres que no. L’equip de monument ha de fer autèntics equilibris per intentar que tothom se senta representat, i com bé sabem, això és impossible. Per això, no som una falla experimental en el sentit absolut. De fet, una frase que es diu molt entre aquells a qui els agrada més l’opció tradicional és: “A mi, mentre no em planteu un quadrat i un cercle...”.

“A mi, mentre no em planteu un quadrat i un cercle...”

I això és el que intentem: fer una falla diferent, sí, però sense trencar del tot amb allò que espera part de la comissió. Som experimentals en el sentit que plantem monuments que no seguixen el patró clàssic i ens agrada trencar amb les estructures preestablides. Ens agrada que la gent se sorprenga amb el monument i, si això ens fa experimentals, benvingut siga. També som innovadors pel que fa als materials. Per a nosaltres és molt important que el suro i la resta de materials que utilitzem siga d’origen orgànic, tot i que és molt més car que el que prové de derivats del petroli, que és el més habitual en les falles tradicionals, perquè estem molt conscienciats amb la petjada de carboni que pot deixar la falla.

El que sí que mantenim sempre és la filosofia que va nàixer el 2011: col·locar la temàtica del monument al centre de totes les activitats de l’any. D’aquesta manera, el cadafal no és només el que es veu el dia 15, sinó la culminació del treball de tot un any. Això fa que la forma més tradicional o més experimental siga secundària. El que compta és el sentit que té per a la comissió.

I açò té una conseqüència clara: les nostres falles es recorden. Podem dir-ho amb orgull. Tothom recorda la nevera o el tobogan, o la tarta o abduction o el zoo-ilogic... I això no sempre passa. Han passat 13 anys de la nevera i encara en parla la gent. En moltes comissions, ningú recorda quin monument es va plantar fa dos anys llevat de la fallera major i de quatre frikies. Ací, en canvi, tant nosaltres com molts veïns del barri les recordem totes: des d’aquella família de caps damunt d’un pedestal que vam plantar el 2012, fins a l’última. Per una cosa o per una altra, totes han deixat empremta.

En conclusió, arribar a ser una falla experimental ha sigut un procés lent, col·lectiu i viscut des de dins. Una comissió que volia sentir el monument com a propi, i un bon grapat d’artistes que, treballant colze a colze amb nosaltres, han sabut sumar idees, il·lusions i mirades. El resultat ha sigut un camí creatiu que, any rere any, ens ha dut a plantar falles amb més enginy, més gràcia i, sobretot, més nostra. Més innovadora. Més experimental. Sense haver-ho buscat com un objectiu, però sí com una manera de fer que, hui, forma part de qui som.

ÉS l'hora dels auten ics

EDUARDO Manostijeras

duardo Manostijeras (1990) és una rondalla moderna que conta la història d’un jove creat per un inventor ancià, qui va morir abans d’acabar la seua obra donant-li mans humanes. Com a resultat, Eduardo té tisores en lloc de mans.

La trama comença quan una amable venedora de cosmètics, Peg Boggs, ho troba en el fosc castell on viu i el porta a la seua casa, un colorit i ordenat suburbi estatunidenc. Allí, Eduardo ha d’adaptar-se a la vida convencional, usant les seues tisores per a crear art de jardineria, dissenys de perruqueria per als veïns i altres tasques. No obstant això, la seua naturalesa innocent i les seues perilloses mans ho convertixen en una figura admirable i a la volta marginada.

La pel·lícula és molt més que una simple història fantàstica. Explora temes profunds a través de la seua estètica i narrativa:

La Incompletesa i la Diferència: Eduardo és, literalment, “incomplet”. Esta característica física és una poderosa metàfora de la sensació de no encaixar o de ser diferent. Representa a qualsevol persona que se sent marginada per no complir amb les normes socials.

La Societat Suburbana com a Juí: El suburbi perfecte representa la conformitat i la superficialitat. Els veïns accepten a Eduardo mentres siga útil o una curiositat, però ràpidament es giren en contra seua quan les coses es compliquen, mostrant la seua hipocresia i la seua por al diferent.

La Innocència Corrompuda: Eduardo és pura innocència i bona voluntat. La seua caiguda en desgràcia no és per maldat pròpia, sinó per ser manipulat (especialment per la filla de Peg, Kim, i el seu nuvi) i per ser incomprés. La pel·lícula mostra com la puresa pot ser destruïda per la malícia del món “normal”.

L’Artista Incomprés: Les mans-tisores d’Eduardo, que són el seu major obstacle, són també el seu do. És un artista excepcional: escultor, perruquer i creador. Esta és una al·legoria clàssica de l’artista que patix pel seu art i que és explotat per la societat que es beneficia d’ell, però que mai l’accepta del tot.

La Soledat i l’Anhel de Pertinença: El desig més profund d’Eduardo és ser estimat i acceptat. La seua relació amb Kim evoluciona de la por a l’amor, en una de les escenes més poètiques del cinema, quan ell esculpix una figura d’àngel de gel mentres ella balla sota els flocs (o “neu”) que crea.

Personatges Clau

· Eduardo Manostijeras (Johnny Depp): Depp oferix una actuació magistralment física i plena de sensibilitat. Comunica més amb la mirada i els gestos que amb paraules. És el cor tràgic de la història.

· Peg Boggs (Dianne Wiest): La mare substituta que representa la bondat incondicional i el desig d’integrar a qui és diferent.

· Kim Boggs (Winona Ryder): La filla de Peg, que inicialment li te por a Eduardo però que gradualment descobrix la seua gentilesa i s’enamora d’ell. És el vincle d’Eduardo amb el món “real”.

· L’Inventor (Vincent Price): En el seu últim paper cinematogràfic, Price apareix en breus però crucials escenes en flashback. Representa la figura del “creador” o “pare” que dona vida però que no pot protegir la seua creació del

Símbols Importants

· Les Tisores: Són el símbol central. Representen al metaix temps un do (la creativitat) i una maledicció (la incapacitat de tocar sense danyar). Simbolitzen la doble naturalesa del talent o la diferència.

· El Castell: La llar fosca i gòtica d’Eduardo representa el seu aïllament, el seu origen i, al final, el seu refugi.

· El Suburbi: Amb les seues cases de colors idèntiques i la seua orde artificial, és el món de les aparences i les regles socials rígides.

· La “Neu”: Les escultures de gel que Eduardo crea es convertixen en “neu” màgica. És un símbol de bellesa pura, efímera i de la màgia

que ell porta a un món gris.

Llegat i Impacte

“Eduardo Manostijeras” és considerada una obra mestra de Tim Burton i un film de culte. És la quinta essència del seu estil: el gòtic barrejat amb el sentimental, la sàtira social i el protagonista marginat.

Molts la veuen com una alegoría autobiogràfica del propi Burton, qui de jove se sentia com un inadaptat en els suburbis de Califòrnia.

Dir que “Eduardo Manostijeras” és “quasi” una autobiografia de Tim Burton és una idea central per a entendre la profunditat de la pel·lícula. No és una autobiografia literal de fets, sinó una autobiografia emocional, espiritual i artística.

Eduardo com a Alter ego de Burton

El personatge principal és un reflex directe de com Burton se sentia (i en part encara se sent) en el món:

· L’Artista Incomprés: Eduardo, amb les seues tisores per mans, és un creador innat (retalla tanques, crea pentinats). No obstant això, el seu “do” també és la seua maledicció; és maldestre, destructiu sense voler i no encaixa. Burton, amb la seua imaginació fosca i gòtica, se sentia igual en el convencional suburbi de Burbank i després en la mateixa Disney, on el seu estil no s’entenia.

· La Raresa com a Identitat: La premissa mateixa de la pel·lícula és sobre un ésser únic que és tret del seu entorn fosc i aïllat (el castell) per a ser llançat a un món de colors pastis i normes socials rígides (el suburbi). Esta és una metàfora perfecta de l’experiència de Burton com un jove “estrany” tractant de navegar en una societat que valora la normalitat per damunt de tot.

· La Dificultat per a Connectar: La tràgica naturalesa d’Eduardo—que no pot tocar als qui estima sense fer-los mal— reflectix la dificultat per a la connexió emocional que solen sentir les persones sensibles i introvertides. Burton ha expressat sovint que es comunica millor a través del seu art que de manera convencional.

L’Entorn: El Suburbi vs. El Castell

· El Castell (La Imaginació): Representa la ment aïllada, creativa i gòtica de Burton. És un lloc de foscor, però també de creació i llibertat, on “l’Inventor” (Price) és la figura paterna ideal.

· El Suburbi (La Societat): Amb les seues cases idèntiques i els seus habitants tafaners i superficials, és una representació quasi caricaturesca de l’entorn en el qual Burton va créixer. És un món que tem i rebutja el que no comprén, forçant a Eduardo a intentar adaptar-se, la qual cosa només porta al desastre.

La Figura Paterna: Vincent Price com “L’Inventor”

Este és el vincle autobiogràfic més directe i personal.

La relació entre Vincent Price i Tim Burton és una de les col·laboracions més significatives i commovedores en la història del cinema, que transcendix el professional per a convertirse en una connexió personal basada en l’admiració, la influència i una sensibilitat artística compartida.

Abans de conéixer-se, Vincent Price era l’heroi i ídol cinematogràfic del jove Tim. Burton era un xiquet introvertit que se sentia fascinat per les pel·lícules de monstres de la Hammer i els films de terror gòtic de la American International Pictures, on Price era una estrela recurrent.

Burton no s’identificava amb els herois convencionals de Hollywood, sinó amb les figures “monstruoses” i excèntriques que Price encarnava amb tanta elegància, intel·ligència i un toc de melancolia. Price representava una figura paterna alternativa i sofisticada en un món que Burton trobava avorrit o incomprensible.

La presència escènica de Price, la seua veu inconfusible i la seua afinitat pel macabre i el gòtic van calar profund en la sensibilitat artística de Burton, modelant el que seria el seu estil característic.

El primer acostament professional va ocórrer amb el curtmetratge d’animació en stop-motion “Vincent”(1982), que Burton va realitzar durant la seua etapa en Disney.

El curt, que narra la vida d’un xiquet anomenat Vincent Malloy que somia amb ser com Vincent Price, és un clar i amorós homenatge al seu ídol. Burton, amb un cert atreviment, li va enviar el guió a Price, esperant que se sentira alagat i no ofés. La reacció de Price va ser tot el contrari: li va encantar la idea. No sols va accedir a participar, sinó que va gravar la narració del curt de manera gratuïta, donant el seu salari per a ajudar a completar l’animació.

Per a Burton, que el seu propi ídol validara el seu art i participara en un projecte tan personal va ser un moment crucial i enormement significatiu.

En Eduardo Manostijeras

“L’Inventor” no és el pare biològic d’Eduardo, sinó el seu creador. De la mateixa manera, Vincent Price va ser el “pare artístic” de Tim Burton, la figura que el va inspirar i li va mostrar un camí. Price literalment “va donar vida” a l’alter ego de Burton en la pel·lícula.

El fet que l’Inventor aparega mort abans de donarli les mans a Eduardo és profundament simbòlic. Representa la pèrdua del guia, del mentor. Per a Burton, la mort de Price en la vida real va ser la partida d’eixa figura paterna artística que tant admirava. Eduardo (Burton) es queda només en un món que no ho entén, amb les ferramentes que el seu creador li va donar, però sense la seua guia directa.

Conclusió: Autobiografia o Al·legoria?

No és que els esdeveniments de la pel·lícula li hagen succeït a Burton literalment, sinó que Eduardo Manostijeras és l’encarnació dels seus sentiments més profunds:

· Sentir-se com un monstre per ser diferent.

· La lluita entre la creativitat innata i les expectatives socials.

· La dolorosa incomprensió i la facilitat amb la qual la societat pot tornar-se contra el que no entén.

· La cerca d’una figura paterna o mentor que valide la teua identitat .

“Eduardo Manostijeras” pot considerar-se l’autobiografia espiritual de Tim Burton.

“Euardo Manostijeras” pot considerar-se l’autobiografia espiritual de Tim Burton. És la pel·lícula més personal que ha fet perquè en ella va bolcar no sols la seua estètica,

sinó la seua pròpia experiència vital d’alienació, i va utilitzar al seu ídol de la infància per a coronar eixa narrativa, fent de la pel·lícula un tribut circular i profundament emotiu a la seua pròpia vida i a la persona que més el va inspirar.

entrevista

REYES P ÉS l'hora dels auten ics

Foto de legitconceptstore

En la nostra especial obstinació de cuidar

allò que el nostre artista vol expressar en cada escena, ens agrada ampliar eixe concepte en el nostre llibret.

Per mitjà d’entrevistes i artícles volem donar diverses maneres de veure, entendre i sentir eixe missatge.

Quan vaig llegir la memòria de la Falla Gran “AUTÈNTICS” vaig connectar molt amb allò que Pepe ens volia comptar.

En llegir l’escena sobre el personatge de “Eduardo Manostijeras” de seguida em va recordar a Reyes P, artista tèxtil, avantguardista i original en un món, el de les Falles, que sembla que aplaudix l’original, però no accepta els canvis al mateix ritme que la resta de la societat.

No us deixeu portar pel simple paral·lelisme de les mans d’Eduardo i el fet que les tisores siguen la ferramenta més utilitzada per Reyes, en esta entrevista descobrireu, qui no la conega, a una artista amb ànima burtoniana, de les quals creen amb les emocions.

En primer lloc, Reyes, com t’agrada que se’t denomine, com a artista fallera, artista tèxtil, dissenyadora?

Jo, Reyes, em considere buscadora, química, alquimista, investigadora... No sé, tot tipus de coses, soc tot.

Per a mi tot és tot i res és res. Així que com que no em classifique, potser per això em costa moltíssim més existir, per la no classificació de les coses.

El teu primer contacte amb les Falles tenen el seu inici amb col·laboracions amb Miguel Hache, ací et vas adonar que vols expressar el teu art per mitjà de les falles? Explica’ns la teua evolució com a artista.

Vaig començar en el teatre perquè ja de xicoteta anava molt i m’agradava la fantasia i m’agradava el teatre i m’agrada la màgia i m’agrada el que sembla però no és.

I a partir d’ací, quan vaig conéixer a Miguel, jo estava estudiant disseny de moda, m’agrada fer-me la roba i m’agrada el tèxtil i m’agrada el tèxtil com decorat, com a escultura, com a roba, com tot. Jo per a mi no veig cap mena de línia ni separació entre disciplines per tant crec que treballe amb el tèxtil però crec que el tèxtil pot estar en quasi tot. Així que podria existir tota la meua vida investigant sobre el tèxtil i les possibles formes i textures i sensacions on em porta.

Tornant al tema del teatre i de les falles,quan vaig conèixer a Miguel vaig començar a treballar amb ell. De fet, les pràctiques de disseny les vaig fer amb ell. I ací vaig descobrir que les Falles tenien molt de teatre.

Jo he sigut fallera i soc valenciana i és una cosa que sempre m’ha emocionat molt però les falles ja des de dins d’un taller faller em semblen molt més màgiques. Com el teatre, jo he sigut sempre consumidora però el teatre des de dins ja em sembla molt més màgic. És una altra capa que no tens, que no saps, que és el procés de les coses.

Jo recalque molt el procés perquè crec que és molt més interessant que el resultat en qualsevol situació. En la vida, en tot camí. Així que bé, quan vaig entrar per la porta i vaig descobrir el que eren les falles des de dins, em vaig voler quedar i ací estic.

I ací estic resistint, ja que costa moltíssim existir d’una manera no normativa en les falles perquè les falles són molt normatives i estan molt estanques i a la gent que fem coses diferents o proposem jocs diferents se’ns jutja moltíssim, se’ns assenyala i se’ns posa molts més problemes i dificultats que a la gent més normativa i que són la majoria. Diguem que som cinc persones fent coses més dissidents i cada vegada la cosa jo crec que es posarà més fosca d’alguna manera i ens costarà més existir.

I això és perquè ens falta creure, ens falta fe, ens falta fantasia. Això és així. Ens falta ser gent xicoteta que eixa és la cosa del món, que som massa adultes i això és un problema.

Hem perdut eixa màgia de la infància, que és el que fa que la vida realment siga divertida i siga sense prejuís, que crec que per a mi és com entenc el món.

En la nostra Falla presentem a Eduardo Manostijeras com algú evidentment diferent, que no encaixa en una societat que fingix celebrar l’autenticitat però al seu torn la critica.

Sents el teu art en connexió amb esta situació?

Per descomptat, això és un poc el que acabe d’explicar.

Sent en connexió que el que faig la gent ho celebra, però no arrisca i celebra o et deixa arriscar des de la norma. Sempre hi ha algú que ha de dir-te el que pots arriscar i si et passes massa.

I a mi això no m’interessa en absolut. Crec que l’art és això, que l’art és joc i que l’art és crítica i que l’art és parlar en l’espai públic i que ens pertany a tots i a totes. Així que no crec que algú haja de delimitar res, ni crec que algú haja de dir el que és una falla, la qual cosa no és una falla, el que és autèntic però massa autèntic, i que no.

Jo crec que en la diversitat està la clau per a existir en general, dins i fora de les falles, perquè les falles són un reflex de què hi ha fora.

En esta simbologia parlem sobre la pressió de la normalitat i la incapacitat de les persones que no poden encaixar dins dels motles socials sense deixar de ser qui són, i per això perdre la identitat pròpia.

Al ser una artista tan genuïna, com aconseguixes navegar entre eixes dos descripcions?

Creus que el no rendir-se al comú t’obliga a no optar a grans pressupostos?

Jo existisc sent jo i ja està i per això em costa tant i la veritat que m’estic qüestionant moltes coses perquè cada vegada és més difícil. No vol dir que deixe l’art perquè no sé deixar-lo la veritat, però crec que tampoc vull deixar de fer el que faig perquè crec que anirà a més i no a menys i crec que a vegades fa més falta en estes èpoques que tot és més gris, fa més falta el color i fer soroll. Sé que existisc com crec que he d’existir.

I ja us dic que va a més, mai anirà a menys. No vull anar-me’n cap al silenci, vull anar-me’n cap al soroll.

Ací també està el asumpte dels pressupostos, és interessant plantejar el perquè en les falles no normatives els pressupostos són tan baixos i en les falles normatives són alts.

Crec que no tinc accés a pressupostos alts perquè faig una cosa diferent, dissident, diversa i que s’ix de la norma cent per cent. Crec que si em rendira a alló masiu. que fan la majoria, primer que no seria jo així, que no tindria cap mena de sentit i no m’aportaria en absolut res i segon que sí, que tindria accés a diners que és pel que es regix tot.

La majoria és normativa en les falles i té accés a eixos diners i els que no, no.

De totes maneres, pense que cal creure. Quan fas una cosa diferent no ho fas per diners, ho fas perquè realment creus que és així. Que pots aportar alguna cosa a la infància, que pots jugar, que pots plantejar altres estètiques, altres conceptes i que això aporta en l’espai públic, que creus en això.

I que cal mantindre la fe, però a vegades costa perquè cada vegada tot és més car i cada vegada costa més respirar i existir dins d’un món tan precari com són les falles.

Fotos

Una cosa que ens encanta de les teues

Falles, és que a diferència de l’habitual, són interactives, per a entendre-les has de tocar-les, sentir-les….que t’ha portat a introduir eixos canvis?

Jo sempre he plantejat que les meues falles s’hagueren de tocar. A mi sempre se m’ha plantejat el sensitiu, el tacte, el canviant, allò que mai manté la mateixa forma, allò que has d’aproximar-te per a conéixer-lo, l’olfactori, el més sensorial, l’auditiu.

Crec que primer és accessible i pots arribar a un munt de persones i les falles no són només de la gent normativa, les falles són per a totes i per a tots.

I crec que també tens més capes de coneixement. En tindre més capes de coneixement d’una peça no és només consumida pels ulls i és més àmplia i no et genera cap barrera.

Per a mi les falles no han de tindre una tanca, no han de ser una cosa que plantes i cremes i no uses.

Crec que la vida està per a usar-la i crec que les coses i els objectes també.

Així que crec en l’art atípic, l’art consumit, l’art transmés, l’art accessible i l’art des d’altres punts d’accés.

Fotos de @david_zarzoso

El tema de les diferents maneres de sentir, d’expressar-se i d’entendre el món, com el fa Tim Burton, ens fa indagar en el món de la neurodivergència.

De la mateixa forma que ell, tu has transformat la teua manera d’entendre i transmetre el teu art per mitjà de les falles.

Creus que les teues falles ajuden a persones neurodivergents a veure què hi ha una altra manera de disfrutar d’este art?

Per descomptat. Crec que les meues falles van dirigides per a persones neurodivergents, van dirigides per a tota mena de persones, ho dic sempre.

Les meues falles no limiten i no tanquen espais a ningú i m’agradaria que les disfrutaren moltíssims tipus de persones perquè crec que la terra està per a tots i totes. En el moment que creiem que només poden habitar o només tenen dret a la vida determinades persones, estem totalment equivocades i això és un poc el panorama al qual ens aproximem hui dia, pensar que una vida val més que l’altra. Jo sempre propose que tot tipus de persones poden estar en l’espai.

Gràcies, Reyes per ser la nostra Eduardo Manostijeras, desitgem que seguisques així d’Autèntica en este món, a vegades, tan comú.

Fotos de @david_zarzoso

Foto de @almudena.soullard.

REINA Roja ÉS l'hora dels auten ics

El personatge de la Reina Roja (anomenada Iracebeth de Crims) en l’adaptació d’Alicia al País de les Meravelles (2010) de Tim Burton és una de les representacions més memorables i complexes de l’univers burtonià.

Aparença Física i Disseny

Visual: Una Estètica

Deliberada

Tim Burton utilitza el disseny per a reforçar la personalitat i la història del personatge:

· Cefalomegalia Exagerada: La seua característica més distintiva és el seu cap desproporcionadament gran. Això no és només una referència al conte original, sinó una metàfora visual del seu enorme ego, la seua susceptibilitat i el seu desequilibri mental. El seu cap és literalment “massa gran” per al seu cos, reflectint la seua ambició desmesurada i la seua creença de ser superior a tots.

· Maquillatge i Estilisme: Porta una corona de sang i un vestit roig intens, colors que simbolitzen passió, ira, poder i perill. El seu maquillatge, amb el rostre pàl·lid i els llavis perfectament delineats en roig, li dona una aparença quasi de porcellana, rígida i artificial, com si fora una nina fràgil i aterridora al mateix temps.

· Contrast amb la seua germana, la Reina Blanca: Mentres Iracebeth (Roja) representa la passió, el foc i l’emocionalitat violenta, Mirana (Blanca) és l’etèria, pàl·lida i aparentment serena. Este contrast cromàtic i de personalitat és fonamental en la narrativa visual de Burton.

Personalitat i Psicologia:

Una Tirana Vulnerable

La Reina Roja és molt més que una vilana unidimensional. Burton i Helena Bonham Carter (l’actriu) li atorguen una profunditat psicològica fascinant.

· Inseguretat i Complex d’Inferioritat: En el flashback clau de la pel·lícula, veiem l’origen del seu trauma. De xiqueta, va ser rebutjada per la seua aparença (el seu cap gran) i sempre es va sentir en l’ombra de la seua bella i “perfecta” germana, Mirana. Este trauma d’infància és el nucli de tota la seua maldat. La seua tirania és una sobrecompensació per una autoestima devastada. Crida “Que li tallen el cap!” perquè és la manera de sentir-se poderosa i temuda, anul·lant el dolor de sentir-se ridiculitzada.

· Ira Explosiva i Infantilisme: Els seus arravataments de fúria són llegendaris. Són explosions emocionals pures, similars a les rabietes d’un xiquet xicotet. Colpeja als seus súbdits, crida ordes absurdes i el seu llenguatge és simple i directe (“Fora de la meua vista!”). Esta immaduresa emocional mostra a una persona que mai va superar les seues ferides infantils i governa el País de les Meravelles com un xiquet capritxós que juga a ser reina.

· Necessitat Patològica d’Amor i Validació: Malgrat la seua crueltat, anhela desesperadament ser estimada. La seua relació amb Stayne, el Cavaller de Cors, és un clar exemple. Ella ho manté a prop no sols per la seua lleialtat, sinó per un desig romàntic i de validació. Quan ell la traïx, la seua reacció és de profunda ràbia, però també d’una ferida personal devastadora. És una tirana, però també una dona profundament sola.

· Narcisisme i Paranoia: Creu fermament que el món sencer existix per a servir-la i adorar-la.

Qualsevol desviació d’esta creença és percebuda com una traïció personal. La seua famosa frase, “Això no és un país de les meravelles, això és el meu país de les meravelles”, encapsula la seua visió egocèntrica del món. Esta megalomania la porta a ser profundament paranoica, veient conspiracions a tot arreu.

Poder i Govern: La Tirania com a Màscara

La seua manera de governar és una extensió directa de la seua psicologia.

· La Por com a Ferramenta: El seu règim se sosté mitjançant el terror. L’amenaça constant de la decapitació manté a tots en un estat de submissió absoluta. És un govern simple i efectiu per a algú que no posseïx la intel·ligència estratègica o l’empatia per a governar d’una altra manera.

· La Falta de Legitimitat Real: A diferència de la Reina Blanca, el dret de la qual al tron sembla natural, la Reina Roja va prendre el poder per la força. El seu govern és il·legítim, la qual cosa alimenta encara més la seua paranoia i necessitat d’afirmar la seua autoritat de manera constant i violenta.

Relació amb Alicia:

L’Espill Incòmode

Alicia representa tot el que Iracebeth no és ni mai podrà ser: valentia, autenticitat, curiositat i, el més important, la capacitat d’acceptar-se a si mateixa (“He decidit creure en sis coses impossibles abans del desdejuni”). La Reina Roja veu en Alicia una versió de la seua germana i de totes aquelles persones que la van fer sentir-se inferior. Per això, intenta dominar-la, doblegar-la o destruir-la. Alicia és el recordatori vivent que hi ha una altra manera d’existir, una forma que Iracebeth mai va triar.

Conclusió: La Tragèdia darrere de la Tirania

La Reina Roja de Tim Burton és, en essència, un personatge tràgic. No és malvada per naturalesa, sinó que és el producte d’un trauma infantil no resolt que es va convertir en una monstruosa set de poder i reconeixement. El seu lema, “Que li tallen el cap”, és el crit de guerra d’una xiqueta ferida que va descobrir que infligir por és la forma més fàcil d’evitar ser ferida de nou.

Burton aconseguix, a través d’un disseny visual excepcional i una interpretació carregada de matisos, crear una vilana que genera tant rebuig com empatia, recordant-nos que darrere dels majors monstres, moltes voltes, s’amaguen les ferides més profundes.

Carles-Andreu Fernández Piñero

Distrito Fallas

La dels ARTISTES té

CREATIVITAT Restriccions ÉS l'hora dels auten ics

Què seria de l’art faller sense la creativitat?

Bé, sí, refregits fins a la sopa, però parle de l’art com ha de ser, és a dir, crear falles amb novetats estètiques i/o conceptuals, encara que siga (i m’arrisque a ser flagelat pels més “monumentals”) amb algun refregit. Com en qualsevol creació artística, una falla hauria de tenir un mínim de creativitat per alguna banda, amb només el límit on puga arribar el cap de l’artista o guionista. Però tots sabem que hi ha més límits…

En essència, la creativitat és l’habilitat de produir noves idees o conceptes, connectant elements ja existents d’una manera mai vista o trobant noves perspectives per a solucionar una situació.

Això és molt bonic quan la creació està en fase de projecte, però ¿què passa en el moment de portar-la a la pràctica? Que molt sovint z comencen a aparéixer més barreres que les que vol posar Trump en la frontera de Mèxic.

Eixes limitacions creatives són a grosso modo les mateixes que pateix qualsevol artista d’altres disciplines, però amb diverses peculiaritats perquè ja sabem que el món faller és molt especial. A tots se’ns-en ocorreixen de primeres les que venen de diversos agents fallers, però dins del propi artista també n’hi ha.

En efecte, passar-se de perfeccionista pot detenir o alentir la concepció o la construcció d’una falla, amb la qual cosa el “bou” pot estar esperant-lo en un cantó del taller. També la por a no tenir premi pot condicionar la creativitat, cosa que és visible especialment en les seccions més altes, on hi ha restriccions no escrites que impedeixen, per exemple, la crítica molt agressiva. Això provoca una autocensura en l’artista que limita la seua creativitat a l’hora de dissenyar escenes de la falla. Quants artistes s’hauran mossegant la llengua quan pensaven posar a caldo al polític de torn, i després no ho han fet per si no els queia un palet!

I com no, també hi ha talls a la creativitat en el món que rodeja a l’artista faller. Algunes són fàcils de superar amb una bona càrrega d’autoestima, però d’altres són pràcticament insalvables.

Una barrera molt important la formen les preferències de la comissió que contracta l’artista. El creador pot tenir en ment una magnífica falla que els fallers i falleres no volen ni en pintura (mai millor dit) perquè el projecte és “innovador i experimental” i la comissió prefereix la clàssica fallereta i el pirata refregit des dels anys setanta, per exemple. O ha dissenyat uns ninots decorats amb daurat, carregats de coentor, que encara que vagen bé amb el guió de la falla no els vol la comissió fallera. No obstant això, existeixen comissions falleres (no moltes, també és veritat) que no posen esta restricció a l’artista, o en altres paraules, li deixen plantar el que li done la gana.

Altra restricció a la creativitat té banyes. No es tracta de la parella infidel de l’artista, sinó del temut “bou”. Quan arriba la plantà i un ninot, o fins i tot una falla sencera, i està més verd que un pi del Saler, cal ser ràpid per acabar i oblidar alguns detalls de l’esbós. El temps no perdona ni a la creació artística.

Per un costat o per l’altre, els camins de la imaginació dels artistes fallers té un senyal de stop

La situació psicològica de l’artista pot també reduir la seua imaginació, o bé augmentarla. Mentre per un extrem tenim als típics genis bojos que tenen una creativitat desbordant, per altre poden haver-hi artistes apàtics per la situació del seu sector (com és el cas dels artistes fallers, professió en eterna crisi) i, conseqüentment, no tenen el cap àgil per a donar idees bones. D’això s’aprofiten les comissions falleres que només volen plantar qualsevol cosa per pocs diners, i així gastar més en begudes de marca i revetles.

I naturalment, els diners són altre límit important, per a la creativitat i per a moltes altres coses. Igual que fa que en lloc de sopar al restaurant de Dabiz Muñoz ens n’anem al xineś del cantó, el pressupost d’una falla impedeix a l’artista imaginar un remat de 20 metres i deu escenes quan només dóna per a un centre de tres metres i quatre ninots als voltants. És curiós que a pesar de la seua importància, històricament els artistes fallers se l’han botat sovint, per exemple construint més ninots a una falla quan ja no hi ha diners per a fer-ho. Este antieconòmic costum ha fet que tallers fins i tot dels més grans, hagen hagut de tancar i els seus responsables siguen control·lats per la insaciable Hisenda.

Per un costat o per l’altre, els camins de la imaginació dels artistes fallers (o dels guionistes i dissenyadors, si han delegat la part creativa) té un senyal de stop. Però el que pot ser un inconvenient pot esdevenir-se en una excusa per a ser més creatiu, en el sentit d’intentar aprofitar al màxim els recursos disponibles per a fer la millor falla. Cada any es planten falles magnífiques en algun aspecte (estètic, satíric, etc.) en totes les seccions, cosa que indica que l’art faller sempre pot sorprendre’ns.

WILLY Wonka ÉS l'hora dels auten ics

na anàlisi del personatge de Willy Wonka en “Charlie i la fàbrica de xocolate” (2005) de Tim Burton ens revela una de les caracteritzacions més complexes, fosques i psicològicament riques del cinema recent. Burton, al costat de Johnny Depp, no es va limitar a recrear el llibre de Roald Dahl o l’anterior pel·lícula de Mel Stuart, sinó que va construir una reinterpretació profundament personal.

La Pell d’un Etern Xiquet

Traumat: La Psicologia de Wonka

La major contribució de Burton a la llegenda de Wonka és l’exploració del seu trauma infantil. El flashback del “DentistaPare” (interpretat per Christopher Lee) és la clau per a entendre tot el seu comportament.

· L’Origen del Trauma: La prohibició de menjar dolços per part del seu pare, un dentista obsessionat amb la salut dental, crea un conflicte fonamental en Willy. Els dolços es convertixen no sols en un desig, sinó en un acte de rebel·lió i llibertat.

Quan finalment s’escapa, jura no tornar a veure a la seua família mai més.

· La seua Aversió a la Família: Els seus comentaris sarcàstics i la seua visible incomoditat davant la menció de pares (“Els pares són... estranys”). Veu a les famílies com una font de restricció i

· La seua Immaduresa Social: Es comporta com un xiquet que mai va créixer emocionalment. Té dificultats per a mantindre contacte visual, usa frases assajades i reacciona amb gestos d’incomoditat o sarcasme davant situacions emocionals. És un geni creatiu, però un immadur social.

· La Fàbrica com a Refugi: La fàbrica no és només un negoci; és un castell de naips gegant, un món de fantasia que va construir per a escapar de la realitat i del dolor de la seua infància. És la seua bambolla segura.

Estètica i Posada en Escena: L’Exterior Reflectix l’Interior

Tim Burton utilitza el seu estil visual característic per a definir al personatge:

· Aparença Física: La pal·lidesa cadavèrica, el monyo perfecte i rígid, les dents blanques i la roba excèntrica (guants, levita, barret) ho convertixen en un ésser androgin i fora del temps. No sembla pertànyer a cap època concreta, la qual cosa accentua la seua naturalesa “d’etern xiquet”.

· La Fàbrica com a Extensió de la seua Ment:

La fàbrica és un reflex de la psique de Wonka: caòtica, brillant, màgica, però també perillosa i plena de traumes reprimits (com l’habitació amb tots els retalls de premsa sobre el seu pare). No és un lloc de producció industrial, és un parc d’atraccions de la seua imaginació.

Contrast amb la Versió de Gene Wilder (1971)

És inevitable i enriquidor comparar les dos interpretacions:

· Gene Wilder: És un mag misteriós i sardònic. La seua bogeria sembla més calculada, més perillosa i menys explicada. És un déu en el seu univers, que juga amb els xiquets i els seus pares per a impartir lliçons morals. La seua fúria és freda i tallant.

· Johnny Depp/Tim Burton: És un xiquet geni traumatitzat. La seua raresa no és tant una posa de poder, sinó un símptoma del seu mal emocional. És vulnerable, i els seus comentaris sarcàstics són un mecanisme de defensa. La busca d’un hereu no és només un joc, és una necessitat terapèutica per a trobar a algú que entenga el seu món sense jutjar-lo, i potser, per a reconciliar-se amb el seu passat.

El Viatge de l’Heroi (Invertit) i l’Arc de Redempció

La narrativa de Burton seguix un arc de redempció per a Wonka:

· L’Heroi Ferit: Wonka inicia la història com un home que ha aconseguit l’èxit material (la seua fàbrica) a costa de la seua salut emocional. Està emocionalment estancat.

· La Prova: El concurs no és només per a trobar un hereu, sinó que, sense saber-ho, és el mecanisme que l’obligarà a enfrontar-se a la seua major por: la connexió humana i el record de la seua família.

· La Trobada amb “l’Espill”: Charlie Bucket no és només un xiquet bo; és l’antípoda de Wonka. Ve d’una família pobra però unida i plena d’amor, tot el que Willy va rebutjar i, en el fons, anhela. Charlie és la clau que pot obrir la porta de la seua gàbia emocional.

· La Reconciliació: El clímax de la pel·lícula no és quan Charlie “guanya” la fàbrica, sinó quan Wonka es reconcilia amb el seu pare. En eixa escena, carregada de l’estètica gòtica de Burton, Willy finalment enfronta el seu trauma, perdona i és perdonat. El somriure genuí i sense sarcasme que mostra al final és la prova de la seua curació.

El Willy Wonka de Tim Burton és, en essència, una exploració de les cicatrius que la infància deixa en l’edat adulta i de la possibilitat de sanar-les a través de la connexió humana. És una versió més tràgica, psicològica i humanitzada del personatge. Burton va prendre l’historia moral de Dahl i la va impregnar de la seua característica sensibilitat gòtica i melancòlica, creant un personatge que, sota una capa de color i fantasia, és profundament vulnerable i relatable en la seua cerca d’acceptació i d’un lloc al qual anomenar llar, més enllà dels murs de xocolate.

LAURA Cuevas ÉS l'hora dels auten ics

WILLY Wonka entrevista alies

El nostre artista, en la falla d’enguany, representa els personatges més icònics de Tim Burton des d’una lectura plena d’emocions i analitzant el seu missatge.

Quan vaig llegir la descripció de Willy Wonka de seguida em va vindre Laura al cap.

Laura i jo vam créixer en el mateix poble, compartíem classe i amistats, passàvem moltes hores juntes, ja que les nostres mares eren companyes de treball, i per què no dir-ho, també compartíem “rareses”.

Laura, des de sempre, va ser una explosió de creativitat, poques persones conec jo que des d’una edat tan primerenca tingueren clar el que volien, i com després de lluites contra vent i marea, imposicions socials, clixés i expectatives, va aconseguir el que ella sempre tenia clar que anava a ser el seu ofici, crear el seu propi estudi de tatuatge.

Més que un estudi de tatuatge és un estudi d’art, ja que en ell desenvolupa les seues moltes facetes artístiques.

La seua història recorda a la de Willy, i per això estic encantada de fer-li esta entrevista i posar en gran valor la seua gesta.

En primer lloc, donar-te les gràcies per concedir-me esta entrevista.

Explica’ns, en quin moment et vas adonar que la teua millor manera d’expressar-te era de la mà de l’art?

Crec que no va haver-hi un moment concret, sinó un procés natural. Des de xicoteta vaig descobrir que hi havia emocions que no sabia explicar amb paraules, però sí amb colors, ombres i creativitat. Dibuixar, maquillar, crear... era la meua manera d’ordenar el que sentia per dins.

Amb els anys vaig entendre que l’art no era només un refugi, sinó la meua manera d’existir en el món. Tant el tatuatge com el maquillatge -i especialment el maquillatge artístic- es van convertir en el meu llenguatge, en la ferramenta amb la qual puc transformar sensacions, contar històries i connectar amb la gent.

L’art em permetia crear mons propis, un poc com fa Tim Burton: llocs on l’estrany és bonic, l’intens és normal i l’autèntic és el que mana.

Ací vaig descobrir que la meua millor manera d’expressar-me era transformar emocions en iimatges. I des d’eixe moment, no he deixat de fer-ho.

Ací vaig saber que esta era la meua forma autèntica d’expressar-me: creant.

Els que et coneixem sabem que et tira molt el món de Tim Burton, per què eixa connexió? Quin va ser el personatge que et va fer enamorar-te de la seua obra?

M’identifique moltíssim amb la seua capacitat de veure màgia on uns altres veuen raresa. Burton convertix el vulnerable en poderós, el fosc en poètic... i això connecta molt amb la meua manera de crear.

Jo també treballe des d’eixe punt on el sensible, el profund i el peculiar troben bellesa.

Els seus personatges sempre estan en busca d’un lloc on encaixar, però al final descobrixen que la seua essència és just el que els fa únics. Jo també he viscut així: abraçant les meues contradiccions, les meues llums i les meues ombres per a crear des d’ací.

Els seus personatges viuen en un punt intermedi entre el fosc i el tendre, entre el fràgil i el fort... i ací és justament on jo també em reconec.I crec que això m’ha acompanyat totala vida: transformar les meues ferides, les meues lluites i les meues diferències en art.

I si a Burton li sumes un toc de fantasia dolça i enginyosa a l’estil Willy Wonka, ací està el meu univers creatiu: místic, excèntric, acolorit, emocional… i sempre autèntic.

I de vegades, l’espurna excèntrica d’un “Sombrerero Loco” que mescla caos amb màgia sense demanar permís.

En el complicat camí d’aconseguir el teu somni vas flaquejar? Què et va fer seguir avant?

Per descomptat que sí. Emprendre i dedicar-se a l’art és caminar sense mapa, i hi ha dies en què dubtes, caus o et canses. Però sempre vaig tindre clar que la meua vida havia d’anar per ací.

Quan flaquejava, tornava al per què: l’emoció que sent en crear, la connexió amb els meus clients, sentir que estic fent el que realment em pertany.

I també em va impulsar alguna cosa molt Wonka: eixa fe quasi infantil en què l’impossible pot fer-se possible si es fa amb passió, creativitat i un toc de bogeria bonica.

Això, i saber que si renunciava... em traïa a mi mateixa. Així que vaig seguir.

I també em va sostindre el meu fill. Ell és un recordatori constant de l’important que és lluitar pel que un estima.

Vull que aprenga a seguir els seus impulsos, a protegir les seues il·lusions i a no renunciar al que li fa vibrar, encara que coste.

Vaig continuar endavant per mi... i també per ell.

En quin moment vas decidir emprendre?

Vaig emprendre quan vaig entendre que necessitava un espai propi on poder explorar totes les meues facetes artístiques. Vaig emprendre quan vaig entendre que el meu món interior no cabia en un horari impropi. Necessitava un lloc on les meues ombres, els meus colors, les meues rareses i les meues llums pogueren conviure sense explicacions.

El meu estudi és un xicotet refugi creatiu, una espècie de taller on l’estrany, el delicat i el bonic troben equilibri. I ací puc expressar-me sense filtres, fins i tot quan m’inspire en mons fantàstics, en personatges que m’identifiquen o en eixe toc burtonià que tant forma part de mi. Volia un espai on poguera ser Laura, però també un poc “Sombrerera”, un poc Sally, un poc “Novia Cadáver”, i mil personatges més que habiten el meu cap.

M’imagine que en dedicar-te al món del tatuatge t’hauràs trobat amb persones/ situacions que no veien el teu projecte com a consistent, el típic de primer estudiar una carrera, dedicar-te a una altra cosa i tindre això com a hobby…?

Vaig escoltar moltes vegades:”Això no és un treball seriós.”Busca’t alguna cosa més segura.”

“L’artístic no dona per a viure.”

I cada una d’eixes frases era com una estirada de fil en les meues costures.

Però, com Sally, vaig aprendre a tornar a cosir-me amb paciència, amb fe, amb intuïció.

La gent tem el que no coneix, i el creatiu de vegades és massa lliure per a qui viu dins de motles.

Jo vaig decidir no encaixar. Vaig decidir crear el meu propi motle. Vaig decidir ser el meu propi personatge. Perquè el que per a uns altres semblava un capritx, per a mi era el meu motor vital.

Vaig aprendre que no tothom ha d’entendre el meu camí, perquè el meu camí no és el de tots. Com li va passar a Burton o fins i tot a Willy Wonka, el diferent sempre genera dubtes al principi. Però jo sabia que si renunciava a això, em traicionaba a mi mateixa.

Així que vaig seguir, encara que la resta del món tardara més a veure’l.

I finalment, que li diries a eixes persones que com tu tenen molt clar el que volen ser encara que hagen de lluitar molt per aconseguirho?

Els diria que no renuncien a si mateixos. Que la passió és un fil roig que no s’ha de soltar. Necessita disciplina, constància, paciència, però sempre val la pena.

Que és normal flaquejar, és normal dubtar, és normal sentir por...però també és normal sentirse viu quan un fa el que estima.

Els diria que no apaguen la seua essència per a encaixar en el que uns altres esperen.

Que si senten un impuls fort, una il·lusió interna que els crida, no la ignoren: això és la seua brúixola.

I com intente ensenyar-li al meu fill: Fer les coses des de la veritat, encara que facen mal.

Que lluitar per un somni és una forma d’amor propi.- i recordarm’ho a mi mateixa-.

També m’inspira el meu fill: veure com imagina, com s’atrevix, com inventa mons sense por. Intente ensenyar-li precisament això: que

lluite pels seus impulsos, per allò que li fa vibrar, que cuide la seua imaginació com si fora un tresor. Ell em recorda cada dia que la màgia existix quan un decidix creure en ella.

Moltes gràcies, Laura ha sigut un plaer compartir estos moments amb tu.

Eres benvinguda a la Falla Jacomart per a gaudir este any del món de Tim Burton.

EMILY, Novia cadaver ÉS l'hora dels auten ics , la

mily, de “La Novia Cadáver” de Tim Burton, és un personatge fascinant i amb moltes capes que va molt més enllà de ser simplement el “rival” en la història. És un antiheroi tràgic i carismàtic que, irònicament, està més viu en la mort que molts personatges del món dels vius.

Antiheroi Romàntic i Tràgic

Emily és el cor emocional de la pel·lícula. A diferència del antiheroi clàssic, les seues motivacions no són malvades, sinó que naixen d’una profunda soledat, una ferida del passat i un anhel desesperat d’amor.

· La Tragèdia del seu Origen: La seua història de fons és clau. Va ser assassinada per un amant cobejós quan fugia amb ell per a casar-se. Este trauma explica la seua desconfiança inicial cap a Víctor i la seua obsessió per aconseguir finalment el matrimoni que li va ser arrebatat. No és capritxosa; està traumatitzada.

· Anhel de Compleció: Emily veu en Víctor l’oportunitat de corregir l’error del seu passat. El matrimoni, per a ella, no és només un contracte, sinó un símbol de la felicitat i la realització que mai va tindre en vida.

Contrast entre la Mort i la Vida

Tim Burton utilitza a Emily per a criticar i contrastar els dos mons:

· El Món dels Vius (Victoria): És rígid, gris, avorrit i ple de convencions socials. Els personatges són pàl·lids i les seues interaccions, forçades.

· El Món dels Morts (Emily i el seu entorn): És vibrant, acolorit, ple de música, ball i personalitat. Emili, malgrat ser un cadàver, és expressiva, apassionada i energètica. El seu disseny mateix (un esquelet blau amb un vestit de núvia destrossat però elegant) és una declaració de principis: la bellesa en la decadència, la personalitat en la mort.

Evolució del Personatge: Del Capritx al Sacrifici

Este és l’arc més important d’Emily. El seu personatge realitza una transformació monumental:

Obsessió Inicial: Al principi, després del “matrimoni” accidental, s’aferra a Víctor amb determinació. És possessiva i un poc manipuladora (usant el “fins que la mort ens separe” al seu favor), però sempre desde la vulnerabilitat.

Dubte i Creixent Amor Genuí: A mesura que conviu amb Víctor, s’adona que ell és diferent. Veu la seua bondat i el seu amor per Victoria.

La seua cançó “El piano d’Emily” és un moment crucial on revela la seua tràgica història i mostra una vulnerabilitat que va més enllà del seu capritx inicial.

L’Acte Final d’Amor: El Sacrifici: El clímax del seu arc és quan, tenint a Víctor a l’abast de la seua mà, s’adona que la seua felicitat no seria genuïna si significa destruir la d’ell i Victoria. La seua decisió d’alliberar-ho i permetre-li tornar amb el seu verdader amor és un acte d’amor pur i desinteressat. És el moment en el qual transcendix la seua pròpia tragèdia i es convertix en una figura quasi redemptora. La seua famosa línia “Victoria...” abans de dissoldre’s en papallones és el cim de la seua evolució.

Simbolisme i Disseny

· El Vestit i l’Aspecte: La seua aparença de cadàver en descomposició es contraposa a la seua personalitat vivaç. El vestit de núvia destrossat simbolitza el seu somni trencat. El vel que sempre porta és una barrera física entre el seu estat actual i el seu desig de normalitat.

· La Papallona Blava: La seua mascota, un cuc que viu en el seu crani i ocasionalment ix per la conca de l’ull, representa la vida que persistix fins i tot en la mort. Al final, quan Emily es transforma en centenars de papallones, simbolitza el seu alliberament final, la seua metamorfosi espiritual i el seu ascens a un estat de pau. Ja no està lligada a les seues penes terrenals.

· Els Ulls Expressius: Malgrat no tindre globus oculars, les seues conques són increïblement expressives. Transmeten tristesa, alegria, decepció i, finalment, pau.

Funció Narrativa

Emily no és només un obstacle per a la relació de Víctor i Victoria. És la catalitzadora del creixement de Víctor. Gràcies a ella, Víctor:

· Guanya confiança en si mateix.

· Aprén a tocar el piano amb passió.

· Entén la profunditat de l’amor i el sacrifici.

· Troba el coratge per a enfr ontar-se al seu destí.

Emily és, sens dubte, el personatge més complex i memorable de “La Novia Cadáver”. És l’encarnació de la frase de Tim Burton que “la mort no és el final, és només el principi”. A través d’ella, la pel·lícula explora temes com el perdó, el sacrifici, la diferència entre estar viu i simplement existir, i la idea que l’amor verdader sovint significa deixar anar. És un personatge tràgic que, a través de la seua pròpia redempció, troba una pau que la vida mai li va donar.

Vicente-Francisco Lorenzo Albert

Artista Faller

entrevista

RICARDO Ten ÉS l'hora dels auten ics

Fotos

Ariadna Lorenzo Montoliu

D’exemple de superació a llegenda esportiva

Va perdre els dos braços i una cama amb huit anys; amb 50, contagia optimisme, causa admiració i desprén alegria.

“L’esport i, sobretot, la competició, són per a mi necessitat i passió”

Ricardo Ten no és diferent perquè còrrega en bici sense tindre braços i amb una cama només. Ricardo és diferent perquè ho fa a tal velocitat que si passa al teu costat, ni el veus. I va tan ràpid, perquè es passa el dia entrenant. El dia, i l’endemà, i despús demà, i tot l’any. I així porta més de 40 anys! Sense parar de fer esport. Entrenant i competint. I guanyant! Amb disciplina i sobretot, amb molta il·lusió.

És tant bon esportista que ja porta guanyades ONZE medalles paralímpiques; set en natació i quatre en ciclisme. I, atenció: en SET Jocs Paralímpics diferents. Porta anant des dels d’Atlanta ’96.

I, per últim, és diferent perquè el crides i t’agarra el telèfon; li envies un wasap i en només de 10 minuts t’ha contestat. Et recorde que és una Llegenda en actiu de l’esportvalencià, espanyol i mundial (crida, crida-li a un futbolista d’èlit, a veure si te contesta).

I, amb 50 anyets, continua en actiu i amb més motivació que mai.

Un èsser humà extraordinari, un esportista d’altra gal·làxia i un home senzill que hui ens rep amb un somriure per a contar-nos, per al llibret de la falla Jacomart, la seua història.

Molt bon dia; o vesprada; o nit. A tu, què ens escoltes o lliges i vols conéixer una història molt especial. Anem a conversar amb una persona brillant i diferent. Però no, no ens enganyem; és diferent per coses que no es veuen a primera vista.

He de dir que, per a mi, és especialment un plaer i un luxe tindre davant a este home a qui jo anomene Superman. Encara que el seu nom és Ricardo. Ricardo Ten Argilés.

-Hola, Ricardo. -Hola, què tal?

Ricardo, per als amants de l’esport, és molt conegut i no cal que el presente. Però, potser esteu llegint este article (o sentint-nos) i no vos agrada tant l’esport; no patiu, perquè la història de Ricardo va molt més enllà.

Ricardo Ten va nàixer un 11 d’agost del 1975 a Benimàmet, València (“ací mateix”, apunta Ricardo, ja que ens trobem al Velòdrom Lluís Puig).

-Com va ser la teua infància, Ricardo?

-Una infància plena de jocs, de diversió... com la de qualsevol xiquet...

-Però, alguna cosa va succeïr...

-Quan tenia huit anys vaig patir un accident i tota la meua vida va canviar. He de donar gràcies a tot el meu entorn, a la meua família, perquè va saber encarar esta dificultat, reinventar-nos i ser la persona que som hui en dia. (sempre parla de si mateix en plural).

-Quin accident? Perquè la gent que no et coneix no sap de què estem parlant...

-Si... Amb huit anys, estava jugant, vaig tocar un cable d’alta tensió i em vaig electrocutar. Haguèren d’amputar-me els dos braços i la cama esquerra. Va ser un moment molt dramàtic, per a mi i per a tota la meua família. Però vam saber eixir endavant; pegar-li la volta a la situació... I l’esport va ser un factor fonamental per a aconseguir-ho.

-Vas viure, si no m’enganye, un any sencer dins d’una habitació d’hospital, ingressat.

-Si, si. Fóren tres 3 mesos en Cures Intensives, al llarg dels quals no tenia contacte amb la meua família; i després sis mesos més en planta, ara ja sí amb contacte amb la família. Però va ser realment dur.

-I amb eixa edat, tu, què pensaves? Què senties? Tenint en compte, a més, el què t’havia ocorregut...

- Jo crec que, quan ets tan xicotet, no te n’adones realment del que t’ha succeït, del seu abast o la seua importància. I el vaig viure d’ una manera potser no molt dramàtica.

-I després, a l’eixida de l’hospital, quan t’incorpores a la vida “corrent”, per una banda, rebre l’alta seria una festa; però, per altra, t’enfrontaves a exposar-te al món. Amb una situació física distinta a la teua d’abans de l’accident, i també a la de la majoria de xiquetes i xiquets de la teua edat i també dels majors. Com va ser la rebuda i l’acceptació, per part tant de xiquetes i xiquets com de la gent adulta?

-Crec que vaig tindre molta sort. En cap moment em vaig sentir desplaçat i assenyalat. Al contrari, els meus companys em demostraren molt de carinyo. Tinc molt que agraïr-los perquè em seguiren tractant com a un més; i això va fer que jo acceptara molt abans la meua situació i, sempre, intentant ser un més.

-Possiblement, aixó va ser una sort per a tu. Perquè a mi em crida l’atenció; igual en la època en què et va passar a tu, que en el món en el qual vivim hui, no sé si eixa seria la rebuda habitual de la gent que, sabem, és prou cruel...

-Bo... a la fi jo crec que sí, vaig tindre molta sort, perquè el meu entorn, els meus amics, els meus companys de classe, en cap moment em tractaren diferent, no tingueren un comportament roïn amb mi. Al contrari; sempre m’ajudaren i em feren sentir ser un més.

-La qual cosa celebrem, per suposat! Continuem. Has eixit de l’hospital, t’han rebut amb eixa normalitat, però tu: com afrontes la teua vida?

Dius “val. Em falta una cama. No tinc els dos braços. I ara, què?”...

-Com eres un xiquet, no te n’adones realment d’allò que t’ha succeït i a més a més tens una capacitat d’adaptació molt més gran que la que tens quan eres adult. I a la fi era una situació nova, a la qual calia adaptarse. Sempre amb el recolçament de la teua gent: els meus pares, els meus germans... Crec que també em va ajudar molt que el meu entorn més proper no em protegira en excés, sinò que tractara que jo em valguera per mi mateix en la mesura del possible. I eixa manera de tractar-me em va fer un xiquet que sempre mirara endavant.

-Quan comences tu a fer esport?

-Des de molt xicotet. Només eixir de l’hospital ja vaig començar a fer esport escolar...

-Però després de l’accident?

-Si. Abans feia esport escolar i amb amics, però no federat. I després de l’accident vaig continuar practicant esport com un més, amb els meus companys, amb els meus amics... I ahí era on m’adonava que se’m donava bé, perquè aconseguia ser un més. No desentonava amb ells; fins i tot en ocasions era capaç de guanyar a companys i amics sense discapacitat. Així que, només vaig tindre ocasió de poder competir en igualtat de condicions que les meues, no ho vaig dubtar.

-Diries que l’esport, per a tu, va ser un refugi?

-Si, clar. Un refugi; una ferramenta molt gran amb la qual jo em sentia un més; totalment integrat. En el qual, la discapacitat no marcava la diferència, sinò que aconseguia ser un més.

-Dins del món de l’esport, has trobat la mateixa bona acceptació, per les teues condicions físiques, que en el món de fóra?

-Sí. L’esport ha sigut un racó molt important, que m’ha fet aprendre molts valors i a banda, poder formarme com a persona. T’ensenya a respectar els teus rivals, a saber perdre... a moltes coses.

-Anem a fer un xicotet paró en el tema de la conversa sobre la teua vida, perquè m’agradaria que tu, que eres exemple de tantes coses, tant de vida com d’esport, ens aclarires... en el tema lingüístic, les persones amb discapacitat, o tu almenys, com voleu que vos anomenem? Perquè sovint el llenguatge polític mareja la cosa...

-Al llarg de tots estos anys, el vocabulari ha anat canviant; sempre per a que no siga despectiu, però a mi, què em diguen discapacitat, persona amb discapacitat, amb diferents capacitats, crec que és una evolució que no està mal. Sempre depén del to en el qual es pronuncien eixes paraules; sempre que no siga d’una manera despectiva...

-En quin moment dius tu: “no només vaig a fer esport, sinò que jo vaig a competir. I no només vaig a competir, sinó que vaig a guanyar”?

-Des de ben menut, sempre havia destacat en l’esport i sabia que quan competira amb persones amb la meua mateixa discapacitat, sabia que ho podia fer molt bé. De xicotet, jo he viscut molt la competició, perquè el meu germà competia en motociclisme de velocitat i d’aci pense que em ve la passió per la competició. I jo volia experimentar eixa mateixa sensació; la que havia gaudit veient competir el meu germà en els circuits.

El primer que se’m va plantejar va ser la natació. Així que vam començar a entrenar, a evolucionar en eixe entorn, i vam acabar vint anys competint al màxim nivell; anant a cinc Jocs Paralímpics, amb moltissims èxits... I a la fi, per a mi, l’esport és una necessitat i sobretot la competició, que és la part que a mi més m’agrada. Sé que l’esport té moltes variants: la lúdica, la social, que també són molt importants. Però a mi, la que m’apassiona és la de la competició.

“L’esport i, sobretot, la competició, són per a mi necessitat i passió”

-Tu has estat al voltant de vint anys practicat i competint en natació; i fa uns nou anys passes al ciclisme. Per què eixe canvi?

-La gent que no em coneix li sorprén molt, perquè són esports totalment diferents, que no tenen res a vore. Però jo, abans de la meua etapa com a nadador ja practicava ciclisme, eixia amb els amics, gaudia, fixa’t: les dos rodes, tenien una similitud amb el motociclisme del meu germà... Així que, al concloure la meua etapa com a nadador, decidirem provar al món del ciclisme. Ens va sorprende a tots la ràpida adaptació a la nova disciplina. Però en el moment en què ens implicàrem, sabiem que el podiem fer molt bé perquè teniem la experiència d’eixos vint anys competint en natació al màxim nivell.

-L’altre dia vaig vore un video al qual li contaves Perico Delgado, que a la teua edat actual, t’emociona trobar-te amb ciclistes joves que no són discapacitats i te fa emoció compartir hotel i competicions amb ells, quan tu tens quaranta mil vegades més títols, més Jocs, molt més aconseguit... Com pot ser eixa humiltat, si tu ets molt més que ells? Vull dir, ells haurien d’estar encantats i admirats d’estar al teu costat...

-No, no... per a res. Jo, que porte tantíssims anys al món de l’esport paralímpic, se d’on venim, se que és un esport minoritari, al qual hi ha poques llicències. Al qual, a poc a poc ha anat creixent-se, tant en competitivitat com en visibilitat, i el poder gaudir algunes competicions al màxim nivell amb esportistes d’alt nivell del ciclisme convencional, per a mi és un pas molt gran endavant. Quan jo vaig començar a l’esport paralímpic, això era una cosa que no podiem ni tan sols somniar. I el poder viure-ho; poder estar allotjat al mateix hotel i compartint competició amb grans estreles del ciclisme internacional i mundial, per a nosaltres suposa una gran visibilitat. És molt important per a que la gent que té cap tipus de discapacitat s’anime a fer esport, que és una ferramenta molt potent. I vore eixe canvi, que el nostre esport era desconegut i ara siga cada vegada més conegut, a un li emociona.

-Tu acabes de complir 50 anys (estic a punt d’empatar-te, eh?), i estàs competint al màxim nivell. Vens de Ronse (Bèlgica) -29 i 31 d’agost, medalla d’or -que és el Maillot Arco Iris- en la contrarrellotge i de plata en línia, al Mundial Paralímpic de ciclisme-. És normal tindre este nivell físic i competitiu a la teua edat? I quina edat ténen els teus companys de competició?

-Hi ha de tot. Hi ha gent molt jove, que quan jo vaig anar als meus primers Jocs (Atlanta ‘96) encara no havien nascut, i també hi ha gent de la meua edat. Al ciclisme paralímpic es donen diverses circumstàncies: potser adquirixes la discapacitat ja de major i pots competir al màxim nivell amb una edat avançada. La edat en categories baixes com la meua no arriba a ser tan determinant com ho és a l’esport convencional. El nivell en l’esport paralímpic, per molt que vulguem, no té la mateixa competitivitat que existix en el ciclisme convencional... Però sí és cert que tot ha evolucionat molt en els últims anys i, si no et dediques d’una manera exclusiva, és impossible obtindre grans resultats. Cada vegada et trobes amb ciclistes de major nivell.

-Jo comprenc el teu argument, però continue al·lucinant. Que amb esta edat tingues esta forma física, esta força, esta motivació i esta il·lusió. Quanta corda et queda?

-Quanta corda em queda? (Somriu) Fins que el cos aguante.

-Penses en els Jocs Olímpics de Los Àngeles 2028?

-És una opció, que m’agradaria, que ho veig factible. No sé com puc arribar, si puc arribar, si ho puc fer amb opcions de poder disputar... M’encantaria poder arribar, encara que fóra per a acomiadar-me.

-Per a finalitzar, pots contar-nos alguna anècdota divertida de la teua carrera?

-Són trenta anys competint al màxim nivell, tinc mil anècdotes. Per exemple, als meus primers

Jocs, llançar-me a competir amb el banyador sense nyugar i baixar-se’m; en una prova de triatló, eixir amb el casc fica’t al revés... Hi ha milers...

Ens interrumpix la cridada al podi; perquè este matí, per a variar, Ricardo ha tornat a guanyar una medalla d’or, esta vegada als Campionats d’Espanya en pista. Però este home menut, prim, simpàtic, carismàtic, molt proper, humà, i molt capacitat per a l’esport i per a donar-nos una bona lliçó de superació, de coratge i de vida, ens ha fet feliços dedicant-nos el seu temps, parlant per als lectors del Llibret 2026 de la Falla Camí de Montcada-Pintor Jacomart. Compartint la història de la seua vida, que li va pegar un gir terrible quan era un xiquet, però que ens ho conta amb una naturalitat que deixat bocabadat qualsevol.

A continuació, deixem al lector un breu resum del seu palmarés (només el més destacat perquè no cabria tot. Ricardo no para. Tenim a València un esportista descomunal i una persona exemplar i que no pot ser més humil). Com he llegit a un comentari en xarxes, “en USA, este home tindria una peli”.

Palmarés: Totes les medalles de Ricardo Ten en Jocs

Paralímpics

Paranatació (7 medalles)

Medalla d’or en 100 m braça SB4 en Beijing 2008

Medalla d’or en 100 m braça SB4 en Sídney 2000

Medalla d’or en relleus 4x50 m estils 20 punts en Sidney 2000

Medalla de plata en 100 m braça SB4 en Atlanta 1996

Medalla de bronze en 100 m braça SB4 en Londres 2012

Medalla de bronze en relleus 4x50 m estils 20 punts en Beijing 2008

Medalla de bronze en relleus 4x50 m estils S1-6 en Atlanta 1996

Paraciclisme (4 medalles)

Medalla de bronze en 3.000 m persecució individual C1 en Paris 2024

Medalla de plata en velocitat per equips C1 en Paris 2024

Medalla d’or en contrarrellotge individual MC1 en ruta en Paris 2024

Medalla de bronze en velocitat per equips C1-5 en Tokio 2020

Paranatació: va ser la seua vida durant més de dues dècades:

7 medalles en Jocs Paralímpics (tres ors, una plata i tres bronzes)

13 medalles en Campionatos del Món (quatre d’or, quatre de plata, cinc de bronze). Ricardo Ten anuncia la seua retirada de la Paranatació en concloure el Mundial de 2017

Paraciclisme:

4 medalles en Jocs Paralímpics (un or, una plata i dos bronzes)

3 medalles d’or al Mundial de ciclisme en pista paralimpic celebrat a Brasil (2025)

Fins 2025, només en proves individuals ha acumulat 30 medalles mundials (18 en pista y 12 en ruta) i se ha proclamat campió del Món en 18 ocasions.

RICARDO TEN ARGILÉS

Ciclista espanyol paralímpic en JJPP Tokyo 2021 i París 2024 (or, plata i bronze)

Nadador espanyol paralímpic en los JJPP d’Atlanta 1996, Sidney 2000, Beijing 2008, Londres 2012 i Río 2016

Ricardo Ten Argilés (Benimàmet, València, 11 d’agost del 1975) és l’esportista espanyol més guardonat als Jocs Paralímpics més recents de París 2024: tres medalles. Bronze en els 3.000 m. de persecució individual; plata en velocitat per equips y or en la crono individual MC1 en ruta, amb un temps de 20 minuts i 39 segons.

Setmanes després dels Jocs de Paris, Ten seguia fent història, en guanyar la medalla d’or en la crono individual en el Campionat del Món 2024, a Suïssa.

En el Mundial de Paraciclisme de 2025, celebrat en Ronse (Bélgica) -29 i 31 agost 2025-obté dos medalles: or en contrarrellotge (categoria C1), revalidant així el maillot arco iris de l’any passat; i plata en la prova en ruta, on se li escapà l’or en eixir-se-li la cadena en la darrera revolta.

Ha participat en set Jocs Paralímpics. En sis d’ells ha pujat al podi.

Es el sèptim representant nacional amb més medalles en tota la història dels Jocs. Ha participat en dues disciplines: natació (més de dos dècades i set medalles en Jocs Paralímpics) y ciclisme (quatre medalles: una en Tokyo i 3 en Paris).

El 7 d’octubre del 2024 se li va otorgar el títol de Fill Predilecte de València, en un acte celebrat en l’Ajuntament i presidit per la seua alcaldessa, María José Catalá.

Ricardo Ten poseïx la Medalla d’Or al Mèrit

Esportiu de la Generalitat Valenciana i la Medalla de Plata del Consejo Superior de Deportes.

Ricardo Ten és ambaixador del Levante Unión

Deportiva y la seua Fundació des de l’any 2011, on impartix unes xarrades baix el lema “Di_Capacitat”. Amb elles, recòrre decenes de centres educatius al llarg de tot el curs. És aficionat e imatge del Levante UD i oferix totes les seues medalles i títols a l’afició del Ciutat de València abans dels partits del primer equip, cada vegada que torna amb ells d’una de les seus competicions.

https://www.instagram.com/ pancraten?igsh=MTk2NTlkN3R4MWtndA==

Yaiza Dubón i Romero Fallera de Jacomart

Del CINEMAFalles ÉS l'hora dels auten ics

Ea les

ls nostres artistes fallers no tenen límits desenvolupant la seua imaginació i creació, les falles que planten als nostres carrers, plenantlos de llum i esplendor, tracten de temàtiques que van acord a l’actualitat i al moment que es viu, però hi ha una base que no canvia al llarg del temps, la sàtira, la crítica, la gràcia i l’enginy sempre estan presents. Al igual passa amb el món fantàstic i la ciència ficció, dues temàtiques també molt presents a les nostres falles. Una temàtica que s’ha utilitzat en molts moments i que ha inspirat a molts dels nostres artistes fallers és el món extravagant, obscur i fantàstic del reconegut director Tim Burton, tant en la creació d’estructures, colors i en l’ètica aplicada als diferents ninots i escenes.

Els nostres artistes fallers no tenen límits

desenvolupant la seua imaginació i creació

QUÈ APORTEN LES IDEES DE TIM

BURTON ALS NOSTRES

ARTISTES FALLERS?

Podem dir que l’estil únic de crear mons gòtics, obscurs i melancòlics, donant certs punts d’humor, han servit de base per als nostres artistes fallers a l’hora de crear ninots i per desenvolupar els seus propis temes i una estètica marcada. L’enfoc a l’artesania que tenen les obres de Tim Burton, de cuidar el detall i de barrejar el macabre amb l’entranyable, uneix moltes característiques que poden adoptar els artistes fallers.

Alguns dels aspectes de l’estil de Tim Burton que han inspirat a diversos artistes fallers han sigut: l’univers estètic propi, en el que es creen personatges marginals o incompresos, combinant l’obscuritat, la màgia i un toc còmic, eixint-se del tradicional; un estil visual distintiu, amb l’ús de colors obscurs i contrasts, creant una atmòsfera misteriosa i inquietant, espentant als artistes a l’ús de paletes de colors més atrevides i expressives; el valor que dona Tim Burton a allò fet a mà, alineantse amb l’artesania i la tradició fallera; alguns dels temes que tracta Burton com el conflicte entre la infància i l’edat adulta o la representació de les pors i desitjos més profunds moltes vegades són representats en ninots i escenes de les falles amb un missatge simbòlic; i per suposat, el món de fantasia, que donen inici a la imaginació, convidant a la creació de noves històries i personatges.

TIM BURTON ALS TALLERS

DELS ARTISTES

FALLERS I A LA NOSTRA CULTURA FALLERA

MODERNA

Cada vegada estan més enllaçades les temàtiques cinematogràfiques amb les de les nostres falles, però Tim Burton ha deixat un segell més que marcat.

Així, en 2022, el famós “Taller Santaeulalia

Tematización” van participar en l’exposició realitzada a Madrid i nomenada “Tim Burton, el laberinto” on es repassa la trajectòria i la personalitat del director a través de dibuixos, esbossos, maquetes i objectes de la filmografia.

Aquest taller va construir més d’una vintena de peces de personatges ideats pel estatunidenc.

A més, en els últims anys hem pogut veure diferents falles per València amb escenes de les diferents pel·lícules o series dirigides o produïdes per Tim Burton, sempre tenint en compte el transfons que cada personatge té.

Per a mi, una de les influències més marcades ha sigut la creació de la Fallera Calavera. Un joc de cartes revolucionari, creat per Enric Aguilar en 2014, amb personatges amb un caràcter molt valencià, com es la pròpia fallera calavera (basada en certa manera en la Novia Cadàver de Tim Burton). Aquest joc ha anat molt més enllà, no només que s’han fet campionats entre falles, sinó que han sigut l’eix central de moltes falles plantades als nostres carrers. La primera falla basada completament en la Fallera Calavera va ser plantada al 2017, una falla creada per Daniel Ballester per a una comissió de Benicarló, utilitzant de crítica desmuntar els tòpics sobre la nostra llengua i sobre els valencians.

INFLUÈNCIA

DE TIM BURTON

A LES NOSTRES FALLES DEL 2026

La nostra Falla Infantil per al 2026 està basada en la pel·lícula de “Alicia en el País de les Meravelles”, amb les seues respectives moralitats de cada escena. Ací podrem trobar com Alicia busca el seu camí propi, enfrontant els problemes que açò suposa i elegint no sempre el camí més correcte, per què ¿Què és el correcte?; podrem veure un Conill Blanc que amb ansietat i sempre pendent d’un rellotge que marca la nostra vida, el nostre dia a dia sense permetre’ns gaudir de cada moment; una Reina de Cors autoritària i que impulsa el viure segons l’esperat per la societat; una eruga que proporciona sensatesa, reconèixer quina és la nostra identitat; i a un Barreter Boig que mostra que la bogeria no és un defecte, si no una forma de viure i ací és on més es reflexa la figura de l’artista faller, sempre amb noves idees, moltes vegades boges, que no sempre es comprenen, però que donen forma a les nostres falles.

En quan a la Falla Gran del 2026, posa en valor la importància de ser autèntic, de construir una identitat i del creixement personal, tot açò representat amb escenes i personatges de les pel·lícules de Tim Burton, ja que sabem que sempre dona la seua moralitat pròpia i característica.

Així apareix Willy Wonka (de la pel·lícula de “Charly en la fàbrica de xocolata”), es mostra la importància de la fidelitat a u mateix, de fer les coses amb identitat i de forma diferent a la resta que és la que te duu a l’èxit; també veurem als Oompa Loompa, com antítesi de Willy, com treballadors invisibles, prescindibles i sense valor de la individualitat; de nou torna a aparèixer la Reina de Cors (de la pel·lícula de “Alicia en el País de les Meravelles”) però ací representa la opressió que hi ha cap a la imaginació i la creativitat artística; trobarem també a Eduardo Manostijeras (de la pel·lícula de “Eduardo Manostijeras”) qui representa la autenticitat, de com les persones diferents senten pressió social per encaixar en un món hipòcrita que crítica allò diferent però llueix de integrador; i no podia faltar Emily (de lapel·lícula de “La Novia Cadàver”), personatge molt autèntic, que mostra el seu sofriment i les vivències sense amagar-se, que per molt tràgic que haja sigut ella ha seguit endavant, mostrant un gran creixement personal.

L’AMOR Innocent ÉS l'hora dels auten ics més

DES DE LES MASCOTES DE LES PEL·LÍCULES

DE TIM BURTON ALS DELS NOSTRES FALLERS

L’univers creatiu de Tim Burton és inconfusible. Les seues pel·lícules, impregnades d’una estètica gòtica, personatges excèntrics i una peculiar mescla d’humor negre i tendresa, han captivat a audiències de totes les edats. Una constant en la seua filmografia, que ressona particularment, és la seua fascinació pels gossos, manifestada de diverses formes al llarg de la seua carrera.

LA INSPIRACIÓ PERSONAL:

DE LA MASCOTA A LA MUSA

La connexió de Burton amb els gossos transcendix la mera afició. En diverses entrevistes, el director ha esmentat la importància de les mascotes en la seua vida, especialment durant la seua infància. Esta relació primerenca i profunda es reflectix en l’empatia i el carinyo amb què retrata als animals, atorgant-los rols significatius en les seues històries. Un exemple paradigmàtic és la pel·lícula “Frankenweenie”.

Frankenweenie: Un Homenatge a l’Amistat Incondicional.

“Frankenweenie” és, potser, la manifestació més evident de l’amor de Burton pels gossos. La pel·lícula, realitzada amb la tècnica “stop motion”, narra la història de Victor Frankenstein, un xiquet que, devastat per la mort del seu gos Sparky, decidix reviure’l utilitzant la ciència. La premissa, que evoca el clàssic de Mary Shelley, es transforma en una commovedora oda a l’amistat i la lleialtat.

La pel·lícula està inspirada en el mateix gos que va tindre Burton quan era xiquet. L’estètica en blanc i negre i l’atmosfera gòtica són característiques distintives de l’estil Burton, però és l’emotivitat de la història el que realment connecta amb l’espectador.

Més enllà de la trama principal, “Frankenweenie” està repleta de referències i homenatges a altres pel·lícules de terror clàssiques. Els personatges secundaris, com l’antagonista Edgar “E. Gore”, són paròdies de figures icòniques del gènere. No obstant això, és la figura de Sparky la que s’erigix com el cor de la pel·lícula. El seu disseny, amb cicatrius i caragols que recorden al monstre de Frankenstein, no resta res al seu encant i tendresa. Sparky és un gos imperfecte, però el seu amor per Victor és incondicional, un reflex de la connexió especial que existix entre humans i animals.

LES MASCOTES DELS NOSTRES FALLERS, ELS RECONEIXES?

Molts dels nostres fallers comparteixen amb Tim Burton eixe amor incondicional per les seues mascotes.

El nostre artista Pepe Sales ha dedicat una escena de la nostra falla gran a retre’ls homenatge per mitjà de l’obra de Burton, i nosaltres des del nostre llibret volíem recordar als nostres jacomarenys més peluts.

-RUBÉN I ULISES, 2 anys, va arribar a la meua vida acabat de nàixer i em vaig enamorar d’ell.

-ESTHER I LOLA, té 17 anys, aplegà a la meua vida quan jo tenia 5 anys, era molt xicoteta però

recorde el primer dia que la vaig vore, va vindre corrent cap a mi i ens vam fer inseparables.

- PAULA, DUNA I BRISA.

Duna té ja 13 anys, i la vam rescatar d’un vedat de caça on la maltractaven. I Brisa, la nimfa ens la trobarem prop del xalet on estàvem i ens va seguir caminant perquè no podia volar.

-MIGUEL I WENDY. Wendy té 6 anys, l’adoptarem en 2023, som inseparables.

-SARA, ISAAC I DANIELA,…LUCAS I DAMA

Lucas és el cocker daurat, té 9 anys i era i és el gos d’Isaac ,va arribar a la seua vida després de la pèrdua d’un altre cocker que va tindre amb anterioritat …i és que li apassiona esta raça…Jo ja el vaig conéixer quan començarem el festeig ,la veritat és tan afectuós que sabia que quan poguérem tindria jo una femella . I així en 2020 quan la pandèmia va arribar Dama la cocker negra! Va nàixer al maig i vam anar per ella a Madrid quan van llevar les restriccions de confinament, és a dir eixe agost de pandèmia.

-AMPARO, EL SEU FILL I SOCIO.

A Socio ho adoptarem, va ser rescatat a Gandia i vam anar per ell, era un gos molt afectuós, va morir, però sempre el recordarem amb molt de carinyo.

-LA FAMILIA ROMERO - VIDAL I MAX

Max va nàixer el desembre del 2020, després de molt buscar el vàrem trobar, ho vam adoptar en Cadis.

-PALMI, VICENTE I LOLA

Lola té 4 anys, l’adoptarem amb 1 mes, és moníssima, ens fa molta companyia.

-JOSE, LAURA I INDY.

Indy va nàixer el 01/08/18

Els nostres fills ens demanaven tindre una altra mascota després de tindre l’anterior gos 14 anys amb nosaltres encara que vaig jurar no tornar a tindre un altre gos vam tornar a caure en la temptació de donar-los la sorpresa als nostres fills, ja que encara que sabíem bé el que suposava tindre mascota una altra vegada.

El nom de Indy ve per les pel·lícules d’Indiana Jones, ja que el protagonista tenia un gos que li cridava Indy.

-ANABEL, MAYA I LETIZIA.

La marró es diu Maya, va nàixer el 20 d’octubre de 2024 i va arribar a les nostres vides perquè la gossa d’uns amics del meu nuvi havien tingut cries i a Maya li la van donar a un xic que després no es va voler fer càrrec d’ella i ens la quedem nosaltres

La negra es diu Letizia i té quasi 3 anys (va nàixer el 9 de setembre de 2022) i va arribar a les nostres vides perquè un amic de la família va tindre cadells i em va regalar una.

-JENNIFER I GAIA

Gaia té 14 mesos encara és un bebè, un dia vaig acompanyar a la meua companya de pis a una botiga d’animals per menjar per a la seua conilla, em vaig acostar a la gàbia a veure els conillets que hi havien i Gaia va començar a posar-se per cada lloc que posava la mà, després estava bevent aigua i em vaig allunyar de la gàbia i va deixar de menjar se’m va quedar mirant i va ser impossible no portar-me-la a casa

-JORGE SANCHO I JULY.

Va complir 5 anys en setembre i va arribar a la meua vida al jo començar a estudiar perruqueria canina, ha sigut la meua companya de batalles en les competicions de perruqueria.

-LYNDY I ESTRELLA

Te 4 anys, el seu amo va tindre un accident i Luis, també de la falla i jo la vam acollir, la cuidem entre els dos.

-REME I DULCINEA

Aquest març farà 1 any, Va ser un regal dels meus germans, després de la defunció de la meua gosseta Mila que va ser la meua companya de vida durant 13 anys.

-REME, JESUS I GALA

Els nostres fills se la van demanar als reis mags fa set anys, la van deixar baix de l’arbre en un llacet roig, va ser una gran sorpresa.

-ROCIO, PIRI, ROCIO I TANGO

Tango va arribar a les nostres vides en març del 2017 i des d’eixe moment és un mes de la nostra família.

-ANAÏS

I PAQUITO

Paquito va nàixer el 4 de març del 2021, és el meu company de vida, i tot un faller.

-EDU I NALA.

Nala 6 anys ,em varen donar una sorpresa els meus pares, soles tenia 3 setmanes quan va arribar a les nostres vides.

-MANU, FRAN I LOLA

La xicoteta Lola va arribar a les nostres vides el dia de Sant Isidre del 2024, se la van regalar al meu pare, era la més xicoteta dels seus germans, ens plena la vida d’alegria.

-FRAN I KALI

Kali és el meu company de fatigues, és un pointer preciós que té molta energia, però també és un gos molt carinyos que sempre vol carícies.

-ALICIA I AMY

Amy va arribar a la meua vida un Sant Joan en la Falla, el del 2018, Paula, també de la Falla, la va acollir i hem va demanar si me la podia quedar, des d’eixe moment som inseparables.

MARTA Trejo Toboso i ÉS l'hora dels auten ics

Marta Trejo i Toboso, va nàixer un 7 de juny del 2002.

Fallera de bressol, neta, neboda i filla de fallers.

Va estar molt vinculada a la nostra comissió fins que es va mudar amb la seua família a Mallorca, encara així sempre que pot torna a la terreta.

Des de ben xicoteta, Marta va demostrar un talent especial en diferents tècniques artístiques i el seu estil recorda molt a les influències de Burton, amb una estètica molt particular.

Enguany volíem enriquir el nostre llibret amb dibuixos originals, i qui millor que ella, amb la seua vinculació amb la falla, el seu estil i la seua

amistat amb la nostra Fallera Major per encarregar-se d’eixa feina tan Autèntica, Gràcies Marta!

Instagram: @chaotic_moon07

APARTAT Faller

El nostre Dani Juanjo Esther

“

Benvolguts fallers, falleres, amics i veïns”

És un honor per a mi dirigir-me a tots vosaltres en estos dies tan especials, en els quals la nostra falla es vist de festa i alegria. Vull començar donant les gràcies a tots els que han treballat incansablement per a fer possible esta setmana: a l’artista faller, als músics, als directius, a tots els que sense ser-ho hi han col·laborat de forma voluntària per fer més gran esta comissió, sense vosaltres, res d’això seria possible.

La nostra falla és un símbol de la nostra cultura, de la nostra tradició i de la nostra identitat. És un lloc on ens reunim per a celebrar, per a compartir i per a gaudir de la música, la festa, la cultura, la pólvora i la companyia dels altres.

PRESIDENT saluda

Vull fer un especial agraïment als nostres patrocinadors, que ens han recolzat en este projecte i ens han permés fer realitat esta festa. Sense el seu suport, no podríem haver dut a terme esta celebració.

I, per descomptat, vull felicitar a Esther i al meu company Juanjo. Ha sigut en honor estar al vostre costat.

Així que,! Visca la festa! Visca la cultura!, visca València i visca la Falla Camí de Montcada - Pintor Jacomart - Riu Nervión.

P.D. Moltes gràcies a tots, i que gaudisquen de les nostres festes!

DANIEL DUBÓN i GIMENO

PRESIDENT saluda

Estimats fallers i falleres:

Arriba de nou la nostra festa gran, al igual que cada any, em trobe amb aquesta barreja d’il·lusió i responsabilitat que només les Falles saben donar. Als meus anys com a faller he viscut moltes setmanes falleres, però vos assegure que enguany té un sabor especial, ja que compartisc la presidència amb Dani, gran amic en qui jo em recolze, i com no amb Esther la meua filla, el meu tresor ha volgut estar amb mi com a Fallera Major i representant de la nostra falla.

Hem passat mesos treballant colze a colze, preparant actes, organitzant sopars, ajudant en el casal i fent tot allò que només sap fer qui sent esta festa de veritat. M’agrada mirar-vos i veure una comissió viva, dinàmica, on cada persona aporta allò que pot, des del més menut fins al més veterà.

Enguany hem viscut moments que recordarem sempre: rialles, nervis, alegries i algun que altre mal de cap, però tot ha p la pena. Les Falles són això, un camí compartit que es construïx entre tots.

Ara arriba l’essència de tot el que hem preparat. La setmana fallera és el nostre terratrémol particular, el que ens recorda per què ho fem, per què invertim temps i energia, i per què, any rere any, tornem a començar amb la mateixa il·lusió.

Vull donar-vos les gràcies de tot cor; a la directiva, pels dies i dies de feina; als col·laboradors, per estar sempre quan fan falta; i a tots els fallers i falleres, per mantindre viva esta comissió. A la meua dona Marta per ser la meua asessora d´imatge i gran consellera amb la seua gran paciència, i als meus fills, Ivan,Marcos i Sara per la seua ajuda en idees i muntatges.

Si en algun moment m’he pogut equivocar, vos demane disculpes, soc humà, però sempre he intentat fer el millor per a la nostra comisió.

Espere que visquem unes falles plenes d’emoció, tradició, música i bons moments. I que, quan acaben, puguem dir que ha pagat la pena cada segon.

Visca València, visquen les falles i visca la nostra Falla.

JUANJO MONEDERO i PÉREZ

JUNTA la Directiva

Delegada de Llibret:

Alicia Sáez i Cutanda

Presidents:

Daniel Dubón i Gimeno

Juanjo Monedero i Pérez

Vice 1- Economiques

Marcos García i Pascual

Vice 2- Activitats diverses i secretaria

Miguel Angel Piqueras i Jávega

Vice 3- Festejos

Óscar Gonzalez i Merino

Vice 4- Protocol i cultura

Yaiza Dubón i Romero

Vice 5- Infantils

Adrián Coronado i Hernández

Secretaria:

Clara Torrijos i Martínez

Econòmiques:

Marcos García i Pascual, Alberto Torres i Marqués

Loteries:

Juanjo Monedero i Pérez

Delegació de Festejos:

Aurelio Ruiz i Calero, Raul Estrela i Martínez, Reme Toboso i Jimenez, Rubén Hernandez i Toboso, Kike Torrijo i Bañuls i Vicente Francisco

Lorenzo Albert

Delegació d’Infantils:

Susan Chisbert i Soriano

Marta Panadero i Poveda

Delegació Protocol i Cultura:

Ariadna Lorenzo i Montoliu, Alicia Sáez i Cutanda, Palmi Martinez i Fernández, Anaïs

Puchades i Albert

Activitats Diverses:

Antonio Romero i Garrido, José Perez i Morena, Susana Rodriguez i Atienza, Dani Dubón i Romero, Agustín Jordán i Guerrero, Alicia

Matallín i Cortés

Delegació Campionats:

Dani Dubón i Romero

COMISSIÓAdulta

Aguilar Redondo Salvador

Alcobenda Lopez Nardi

Aloy Arauz Joana

Andreu Alcobenda Carlos

Andreu Alcobenda Pablo

Andreu Ballester Carlos

Blanco Escribano Nuria

Broseta Cerro Valeria

Broseta Juste Salvador

Broseta Vigara Marina

Cabanillas Oller Jesús

Cabanillas Oller Maria Consuelo

Campanals Subirats Didac

Canovas Sirvent José

Carbajosa Iranzo Emilia

Carrasco Panadero Sara

Carrasco Requena Andrea

Castello Parra Francisco

Castillo Clemente Sofia

Castro Miquel Sara

Cerro Sanchez Satur

Cerveró Montón María Sandra

Chacon Vara Claudia

Chapí Tolosa Isaac

Chisbert Soriano Susana

Clemente Molina Antonio

Clemente Molina Mayte

Clemente Sanchez Antonio

Climent Carbajosa Tania

Colmenero Garay Luis

Coronado Cruz Manoli

Coronado Hernandez Adrian

Cortes Gimenez M.Carmen

Cozar María Amparo

Cuenca Castro Francisco Javier

De Gracia Romero Maria Mercedes

Del Álamo Roca Carlos

Diaz Tarin Adrian

Dubon Gimeno J. Daniel

Dubon Romero Daniel

Dubon Romero Yaiza

Edo Martínez Álvaro

Escudero Broseta Salvador

Escudero Broseta Vicente Paul

Estrela Martinez Raul

Fandos Marquina Adoracion

Fernandez Cerdan Inmaculada

Fernandez Cerdan Palmira

Fernandez Cortes Santiago

Ferrandis Gracia Amparo

Ferrandis Gracia Toñi

Ferré Gil Francisco Miguel

Ferré Gil Margarita

Ferriol Garcia Pilar

Ferriol Molinos Angel

Flores Jaen Amador

Fossati Medel Francisco José

Garces Broseta Victor

Garcia Fernandez Jose Maria

Garcia Iranzo Oscar

Garcia Moreno Carolina

Garcia Moreno Pedro Pablo

Garcia Moreno Salma

Garcia Morillas Alejandra

Garcia Morillas Julia

Garcia Pascual Marcos

Gil Madrid Adrian

Gil Ponce Toni

Gisbert Biosca Carmen

Gomez Alarcon Ana Isabel

Gomez Alarcon Vicente

Gomez Bernet Alberto

Gomez Cancio Victor

Gomez Latre Ainhoa

Gomez Mañas Angela

Gomez Muñoz Carlos

Gomez Muñoz Francisco

Gonzalez Melero Lucia

Gonzalez Merino Oscar

Gonzalez Molina Angel

Gonzalez Molina Juan Antonio

Gonzalez Molina Pedro

Gonzalez Pérez Álvaro

González Sifontes Génesis

Grao Silvestre Adolfo

Hernandez Andres Aida

Hernandez Clemente Miguel Angel

Hernandez Cordoba Tania

Hernandez Godino Ricardo

Hernandez Gonzalez Gabriel

Hernandez Motes David

Hernández Pérez José Vicente

Hernandez Toboso Ruben

Hryhorenko Yuliya

Jarillo Galvez Cristina

Jimenez Almero Remedios

Jimenez Ballesteros Sonia

Jimenez Casas Eva

Jimenez Corredor Maria Angeles

Jordan Gomez Anabel

Jordan Guerrero Agustin

Juan Cerdan Joaquin

Juanes Martin Beatriz

Juanes Martin Raquel

Lanchazo Rivera María Inmaculada

Latre Checa Amparo

Latre Checa Silvia

Lizandra Cortes Paula M

Lloria Gonzalez Laura

Lluch Ferri José

López Bohigues Laura

Lopez Marquez Antonio

Lorente Gonzalvo Silvia

Lorenzo Albert Vicente Francisco

Lorenzo Montoliu Ariadna

Lozada Villegas Jennifer

Lozano Garde Maria Teresa

Madrid Niza Estefania

Madrid Niza Virginia

Mañas De La Osa Lorena

Mañas De La Osa Noelia

Marques Montero M.amparo

Martín Collado Marina

Martinez Contreras Jesus

Martinez Cosin Roberto

Martinez Fernandez Palmira

Martinez Gisbert Amparo

Martínez Granell Aurora

Martinez Martin Alejandro Jose

Martinez Perez Aitor

Martínez Pérez Diana

Martinez Perez Zaida

Martinez Ponz Valeria

Martinez Rodriguez Vicente

Matallín Cortés Alicia

Melendez Pérez María

Melo Lindiane

Milara Juanes Adrián

Minguez Alcañiz Rosa

Molina Martinez Maria Teresa

Molina Morillas Eduardo

Mollar Fernandez Elena

Monedero Perez Juan Jose

Monedero Rodriguez Esther

Montoya Jimenez Joana Maria

Moreno Casanova Carolina

Perez Santacreu Ana Cristina

Piqueras De Gracia Andrea

Piqueras Javega Miguel Angel

Piqueras Javega Rafaela (Maria)

Risueño Jimenez Francisco Jose

Rojas Gomez Claudia

Romero Garrido Antonio

Romero Perez Alicia

Ruiz Calero Aurelio

Ruiz Hidalgo Fernando

Ruiz Higueras José María

Saéz Cubero Sergio

Saez Cutanda Alicia

Saez Esteban Miguel Angel

Saez Garcia Francisco

Sanchis Giner Isaac

Sanchis Montoya Lola

Sanchis Montoya Maria

Sancho Rubio Jorge

Santafe Miguel Carlos

Simon Rete Andres

Terrasa Sales Jorge Miguel

Toboso Jimenez Jesus

Toboso Jimenez Remedios

Toboso Olmos Jesus

Tomas Ferrandis Blanca

Tomas Ferrandis Elena

Tomas Galan Eduardo

Toran Ferrer Begoña

Torres Dasilva Anahi

Torres López María Pilar

Torres Marques Alberto

Torres Mojica Rafael

Torres Piqueras Rocio

Torres Piqueras Sergio

Torrijo Bañuls Enrique

Torrijos Martinez Clara

Ulacia Lozano Carla

Valero Gayet Mª Carmen

Valls Hormigo Ramón

Vidal Jorda Jose Vte.

Vidal Mari Mª Amparo

Vilches Crespo Sara

Villegas Puebla Ana Isabel

COMISSIÓ Adulta

FALLERA saluda Major

Estimats fallers i falleres:

Encara em costa creure que ja puc dir açò... ja estem en falles! Des de menuda he viscut estes festes amb emoció, però enguany tot és diferent.

Ara les mire des del lloc que sempre havia somiat, amb la banda posada i el cor a mil per hora.

Han sigut mesos intensos, plens d’actes, proves de vestits, fotos, assajos i molts nervis, però també de moments preciosos que m’emporte per sempre.

La nostra comissió ha sigut com una segona família: sempre al meu costat, ajudant-me, fentme riure i fent-me sentir especial en cada pas.

Per a mi, ser Fallera Major no és només representar la falla, sinó també representar a totes les persones que l’estimen. És portar amb orgull la nostra cultura, la nostra música, el nostre foc i eixe sentiment que només entén qui ha crescut entre mascletaes i despertades.

Espere poder estar a l’altura del que vos mereixeu i que visquem junts unes falles plenes de màgia, tradició i emoció. Tant de bo, quan passen, mire arrere i puga dir que hem creat records que no s’esborraran mai.

Gràcies per fer-me sentir tan cuidada i tan volguda. Este any serà únic gràcies a vosaltres.

Visca València, visquen les falles i visca Jacomart!!

La vostra Fallera Major Esther

ESTHER MONEDERO i RODRÍGUEZ

ESTHER Monedero ÉS l'hora dels auten ics entrevista

la nostra faller major 2026

Esther, enguany eres la nostra màxima representant.

Encara que la majoria de nosaltres et coneixem, ens agradaria fer-te unes preguntes així tothom pot saber una miqueta més de tu.

Conta’ns, a què et dediques professionalment? Estudies? Treballes?

Actualment estic en l’últim any dels meus estudis, soc tècnica de laboratori de diagnòstic clínic i biomèdic.

Quines aficions tens?

En el meu temps lliure m’agrada molt pintar, encara que també jugue videojocs.

Com vas arribar a formar part de la nostra falla?

Vaig arribar a la nostra falla per la meua millor amiga Marta, sempre em demanava que m’apuntara a la seua falla per a fer més coses juntes i sobretot veure’ns més. Però la persona que al final em va apuntar, després d’insistir molt, va ser la meua meme.

Quin ha sigut el teu motiu per ser enguany la nostra màxima representant?

Per a mi sempre ha sigut un somni ser fallera major, però mai m’hauria presentat si no m’hagueren animat. Em vaig presentar gràcies a totes les persones que em motivaren, encara que ni elles saberen que, al final, aquelles xarrades tindrien efecte.

Quin és l’acte que esperes amb més ganes?

Sense dubte la presentació, per a mi és el moment en què de veritat assimiles que el teu somni per fi ha arribat.

Alguna anècdota del que portes d’any com a fallera major?

Una de les anècdotes que ens emportem totes les FFMM 2026 és que, en l’acte d’entrants i eixents, entre la calor i els nervis, vam acabar desmaiant-nos quatre falleres majors. Ara ens fa gràcia recordar-ho, però en aquell moment va ser tota una aventura.

Has pogut vore l’evolució del treball de Pepe, que et pareix el lema de la nostra falla gran d’enguany? I de la xicoteta?

Sí, he pogut vore tota l’evolució del treball de Pepe, i la veritat és que el lema de la falla gran, Autèntic, m’encanta. Té eixe estil tan característic dels personatges de Tim Burton que la fa superespecial i sobretot diferent.

I la xicoteta, Tac Tic Tac, també m’agrada molt. Té eixa part més màgica i juganera inspirada en Alicia al País de les Meravelles que et fa somriure només de mirar-la.

Crec que enguany les dos falles tenen moltíssima personalitat.

Quina reacció penses que tindrà la comissió al vore les nostres falles?

Crec que la comissió se’n va a sorprendre de veritat. La falla gran, Autèntic, té eixe rotllo únic que enganxa en quan la veus, i segur que més d’u es quedarà mirant cada detall.

I la xicoteta, Tac Tic Tac, estic segura que farà somriure a tots. Pense que, en general, la comissió sentirà molta il·lusió i orgull del treball que ha fet Pepe.

Gràcies per contestar-nos a aquesta entrevista, esperem de tot cor que aquest any siga inoblidable i que junts passem unes meravelloses Falles 2026.

Artista Faller:

Pepe Sales i Marco

La temàtica de les Falles d’enguany abordaran la importància de ser autèntic, ser fidel a un mateix, de construir la teua identitat i el teu camí i, en definitiva, de creixement personal.

En la Falla Gran, els personatges de les pel·lícules de Tim Burton seran un exemple perfecte de tot el que volem plasmar enguany, així que els utilitzarem per a mostrar eixes facetes.

Seguir el teu propi camí:

Veurem com a rematada a Willy Wonka, el qual ens reporta diverses lliçons: La importància de ser fidel als desitjos d’un mateix. Recordem que en la pel·lícula Charlie i la Fàbrica de Xocolate, el pare de Willy Wonka li prohibia dedicar-se al Xocolate, i, així i tot, ell va seguir el seu camí. També es defén eixa manera única i diferent de fer les coses, que en principi es veu com a errònia, però la qual li porta a l’èxit en el seu camp.

la nostra

Gran FALLA

Lema: Autèntic

Seguir el camí marcat:

En entorn de la Falla trobarem als Oompa Loompa, eixos homenets que són justament l’antítesi a Willy Wonka: són la representació dels treballadors invisibles, intercanviables i sense individualitat, que es convertixen més en engranatges d’una maquinària que en persones individuals.

Càstic al que és diferent:

Seguirem amb la Reina Roja, de la pel·lícula Alicia al País de les Meravelles. Volem representar un entorn opressiu per a la imaginació i per a la creativitat artística. El famós “QUE LI TALLEN EL CAP!” ens ajudarà a posar en relleu situacions en les quals un artista ha de cenyir-se a idees o estructures en les quals predomina el “bon gust oficial” en detriment de “l’estrany” o “imperfecte” que sovint són els llocs on la verdadera creativitat aflorix.

Prejuís i falsa acceptació:

Eduardo Manostijeras serà l’exemple perfecte de l’autèntic. Ell és evidentment diferent i no encaixa en una societat que fingix celebrar l’autenticitat però al seu torn la critica. La simbologia ens parla sobre la pressió de la normalitat i la incapacitat de les persones que no poden encaixar dins dels motles socials sense deixar de ser qui són.

Abraçar la teua història:

Comptem també amb La Núvia Cadàver, la que potser és la lliçó més important de la Falla. Lluny de ser una peça trista, Emily (el nom de la núvia cadàver) és summament autèntica del mode més difícil: ella no maquilla les seues emocions per a ser acceptada. És transparent amb el seu sofriment i no oculta el que ha viscut. La seua història, per tràgica que siga, i la seua manera de seguir avant (el seu creixement personal), és el que la fa més humana i més autèntica que qualsevol personatge viu de Burton.

la nostra Gran FALLA

L’autèntic amor:

Finalment, tindrem als tres gossos de la filmografia de Burton, els quals simbolitzen l’amor autèntic, real i sense condicions, ni estructures, ni peròs.

Versos

la nostra Gran FALLA

Willy Wonka

Encara que el camí és dur ell crea un món de color i converteix en brillant futur el que altres veuen temor

Fent del somni una aventura Wonka segueix el seu desig amb màgia trenca la mesura i la transforma en dolç prestigi

"Eduardo Manostijeras"

Els motles de la societat ens posen dins d’un lloc, i quan volem la llibertat ens deixen fora de joc.

La gent t’obri les portes i t’accepta pel seu benestar; amb les diferències que portes sempre te voldran xafar.

Reina de Cors

Crida: QUE LI TALLEN EL CAP! quan l’artista crea amb el cor perque ella el premi ja sap que el donen per “bonicor”

La Reina de Cors ens ensenya que l’art no pot ser impostat, la crítica sempre ens enganya amb el gust oficial marc Emily

Tot el que viu no ho oculta ni disfressa el seu sentiment i en cada llàgrima resulta la seua força i creixement

La seua ànima és clara i no amaga el sofriment cada cicatriu la declara com qui aprén del patiment

Gossos Burton

Amb ulls plens de veritat mostren l’amor més real sense por ni formalitat ni condicions emocionals

El seu afecte és sincer no demana cap retorn estimen sense cap poder ni barreres al seu cor

la nostra Gran FALLA

Oompa Loompas

Els ulls miren, però no veuen la seua ànima es perd en el fer són ombres que sols mouen la màquina sense parar-se a ser

Però entre tots hi ha una lliçó que mostra la contraposició: la individualitat i passió valen més que la producció

Des del al

LLAPISPincell ÉS l'hora dels auten ics

EVOLUCIÓ DE LA TEMÀTICA DE

LA NOSTRA FALLA. XARRADA AMB

EL

NOSTRE ARTISTA FALLER PEPE SALES

Enguany la temàtica de les nostres falles, sobretot la de la falla gran, ens anima a abraçar les rareses, valorar allò autèntic, per mitjà de les obres de Tim Burton.

Pepe, tu mateix, tens un estil molt destacable, on l’enginy i gràcia el valores per damunt de molts matisos, et veus en referència al que vol expressar Burton amb la seua obra?

Sense cap dubte. Burton va començar en Disney dibuixant coses molt allunyades al que ell tenia dins i li feia profundament infeliç. Crec que trobar la teua pròpia veu i defendre-la és la millor batalla que es pot lliurar en un món cada vegada més dominat per la correcció i la “bonicor”.

La teua generació ha crescut amb els seus èxits, creus que d’alguna forma el seu estil estètic t’ha influenciat a l’hora de crear?

Segurament sí. Com dius, els xiquets dels 90 hem crescut amb els majors èxits de Burton, hem passat d’al·lucinar amb la seua estètica com a xiquets, a entendre el significat després de tot això mentres creixíem. Com a artista a mi personalment m’ha influenciat en el sentit de no tindre objecció a tractar temes foscos o poc agradables, i de no tindre por a no agradar a un públic que realment no li interessa el que fas.

Després de profunditzar més en les seues pel·lícules per mitjà de les escenes de la nostra falla gran, quina és la teua preferida i per què? És una pregunta dificilíssima. Soc un fanàtic de “Charlie i la Fàbrica de Xocolate”, i “Eduardo Manostijeras” em sembla una completa genialitat. “Pesadilla antes de Navidad” és part de la meua infància i no et se dir les vegades que l’he disfrutat. I l’escena que portem a la Expo de La Reina de Cors de “Alicia al País de les Meravelles” també arreplega un missatge molt poderós. No obstant això crec que em decante per l’escena d’Emily, “La Novia Cadáver”, acompanyada dels tres gossos del món Burtonià; on Emily representa la resiliència i l’acceptació de la vida (i la mort) d’una manera transparent i sense pudor. Supera els seus traumes, troba l’amor propi i s’allibera del dolor per a poder seguir avant. Respecte als gossos de Burton, ells simbolitzen l’amor “Autèntic”, incondicional i etern.

Una de les grans metàfores que es troben en moltes de les obres de Burton tracta de l’autenticitat, i el dilema personal de perdre-la per encaixar o celebrar-lo i no ser acceptat del tot. Creus que este dilema es podria extrapolar a les Falles i alguns artistes fallers?

Per descomptat, este és el dilema que es genera, sobretot, després de cada lliurament de premis. Pense que hi ha molts artistes que senten (o sentim) la pressió del “palet”, on prima una estètica i uns temes condicionats pel gust oficial, però on és complicat trobar una cosa interessant. No obstant això, tindre l’oportunitat de practicar el nostre ofici com una manera de viure i no com un gran negoci, et porta a intentar fer el que tu sents o penses. La dificultat ve quan has d’assegurar el teu futur econòmic sobre la base de fer Falles, on el rèdit econòmic és cada vegada més precari, i et veus forçat a fer coses que s’allunyen de la teua veu.

Ens podries contar que t’ha inspirat per fer aquest homenatge a Tim Burton?

Una cosa curiosa que succeïx en este ofici, és que quan la idea de la Falla d’eixe exercici és clara i estàs treballant en ella, la ment ja et demana coses noves.

Això va succeir amb “Autèntic”. En l’exercici passat, on la meua germana María i jo sempre treballem braç a braç , se’ns va unir Anaïs, la FM d’eixe any i una artista que admire i li tinc molta estima. Tots patim d’una veneració a Burton bastant important, i entre tots vam anar desenrotllant una idea que confie que es materialitze en este any i que a tots els fanàtics de Burton (i als quals no també) els encante almenys la mitat del que ens agrada a nosaltres.

Gràcies per aquesta conversa Pepe, gràcies a tu i al teu equip pel vostre treball, estem desitjant que lluïsca al nostre carrer. I ja saps, mai perdes la teua “muchosidad”

FEBRER

Dissabte 21 Diumenge 22

08:00 h

09:00 h

10:00 h Replegà comerços demarcació

11:00 h

12:00 h

Falles 2026 PROGRAMAFestejos

14:00 h

16:00 h

18:00 h

19:00 h

20:00 h 21:00 h 22:00 h 23:00 h

00:00 h

17:30h Crida Jacomarenya

18:00h Eixida cap a la crida

Diumenge 1 Divendres 6 Dissabte 7 Diumenge 8

Macrodespertà Rascanya 08:00 h

Muntatje de la carpa 09:00 h

Muntatje de la carpa 10:00 h

Muntatje de la carpa Replegà 11:00 h

Partit futbol Infantil i mixte Muntatje de la carpa Muntatje de la carpa 12:00 h

15:00h Dinar al casal Muntatje de la carpa Dinar a la carpa

Dinar a càrrec Representants Majors 14:00 h

Amenització amb la Xaranga “Mal de Cap” 17:30 h Activitats Infantils 16:00 h 18:00 h

Eixida cap el teatre amb “Mal de Cap” 19:00 h

Obra Teatre Jacomart a la Protectora 20:00 h

Inauguració de la carpa Sopar de l’Actor 21:00 h

Sopar de pa i porta Sopar de pa i porta 22:00 h

Intercanvi regals, entrega quadre conmemoratiu 23:00 h

Sessió Dj’s: “ Dani Ibañez Ruben Esteve” “Raul Platero” 00:00 h

SETMANA FALLERA

Divendres 13 Dissabte 14 Diumenge 15

08:00 h Plantà Infantil

09:00 h

10:00 h Unflables Infantils

11:00 h

12:00 h

Esperem al Jurat Infantil

Esperem al Jurat Infantil

14:00 h Dinar a la carpa

16:00 h

18:00 h

19:00 h

20:00 h

21:00 h

22:00 h

Sopar de pa i porta

Recollida Ninot Infantil Sant Miquel Colla “La Propera”

Recollida Ninot Major Sant Miquel Colla “La Propera”

Veredicte Premi Falla Infantil

Sopar plantà Infantil (càrrec falla) Sopar Infantil

Sopar major de pa i porta

23:00 h Entrega de Recompenses Orquestra “Master Show”

00:00 h

Ajudem a la plantà de la falla Infantil

Sopar Plantà Major (càrrec falla)

Ajudem a la plantà de la falla Major

SETMANA FALLERA

Dilluns 16 Dimarts 17 Dmecres 18 Dijous18

Esperem al Jurat Major Despertà Despertà Despertà 08:00 h 09:00 h

Xocolatà Infantil / esmozar a escot

Recollida premi Gran si hi ha

Xocolatà infantil / esmozar a escot

Xocolatà infantil / esmorzar a escot 10:00 h

Dibuixa la teua falla (inf) 11:00 h

Cercavila per la nostra demacarció Cercavila i missa de Sant Josep 12:00 h

Dinar a la carpa Concentració per anar a la ofrena Dinar a la carpa Dinar de Sant Josep 14:00 h

Recollida premi Infantil o cercavila 16:00 h

Espectacle de Màgia 18:30h. Globotà Infantil 18:00 h 19:00 h

Veredicte Premi

Falla Gran Concurs disfresses Cremà Infantil 20:00 h

Sopar Infantil Inici concurs de paelles

Sopar major de pa i porta

Orquestra “La Fibra” Sessió Discomóvil amb “Dj Dani”

Sopar infantil Sopar de pa i porta (tots/es) 21:00 h

Sopar Majors Cremà Major 22:00 h Recollida carpa 23:00 h

Macrodiscomòbil “H” Brindis fi de falles 00:00 h

NORMATIVA Carpa

Junts i juntes, podem conseguir unes Falles

- Abans de cada dinar i sopar la carpa ha de quedar buida. S’entrarà amb el tiquet corresponent a cada dinar o sopar, fallers i no fallers.

- Els tiquets es vendran a la barra el mateix dia o la persona responsable.

- Quan estiguem tots dins no es comença fins que el nostre quadre d’Honor faça la seua entrada i es sega a la seua taula.

- Tots col·laborem per mantindre la carpa neta, no soles els fallers del torn.

- Està prohibit fumar a la carpa, siga l’hora que siga.

- A les 04:00 la carpa ha d’estar buida i tancada.

- El casal romandrà tancat del 15 al 19 de març, per anar als banys estaran disponibles els banys químics.

- Es compliran els horaris establits, per favor sigueu puntuals.

-Només podran estar dins de la barra els fallers del torn i directius.

- Recordeu apuntar-se als dinar amb suficient antelació per una bona organització.

- Els dinars o berenars dels representants sols podran vindre fallers i convidats per ells.

-Els xiquets són responsabilitat dels seus pares, la falla no es fa responsable d’ells ni dels seus actes.

- Intentem mantindre nets els voltants de la carpa, el carrer, el parc. Si es trau beguda o dinar de la carpa que es quede després recollit i net.

NORMATIVA Falles

A la nostra falla Respetem

El descans veïnal

- Queda prohibit, per recomanació, de Policía Local, possar música en horari de 15:00 a 17:00 hores.

- La comissió no es farà responsable dels accidents que puguen ocorrer per la manipulació dels focs artificials, petards i coets que no s’utilitzen als actes fallers, o no estiguen subministrats per la comissió. Qualsevol reclamació per desperfectes o danys ocasionats als actes oficials dels nostres festejos, hauran de comunicar-se per escrit al secretari de la nostra comissió abans del 21 de març del 2026.

Camide Montcada Jac maRT Pintor riu nervio , n 2026 falla

-La comissió es reserva el dret de variar horaris o actes que figuren al present programa de festejos.

- Als infantils que no vinguen acompanyats dels seus pares a la “Despertà” no se’ls donaran petards.

RECOMPENSES Adultes

BUNYOL d’Or amb brillants i fulles de llorer

CARBAJOSA IRANZO, EMILIA

PIQUERAS JAVEGA, FRANCISCO

TOBOSO JIMENEZ, REMEDIOS

BUNYOL d’Or

CHISBERT SORIANO, SUSAN

DIAZ TARIN, ADRIAN

DUBON ROMERO, DANIEL

HERNANDEZ TOBOSO, RUBEN

JARILLO GALVEZ, CRISTINA

PRATS PARDO, ALICIA

ROMERO GARRIDO, ANTONIO

ROMERO PEREZ, ALICIA

BUNYOL d’Or amb fulles de llorer

GOMEZ MUÑOZ, FRANCISCO

HERNANDEZ CLEMENTE, MIGUEL ANGEL

PEREZ PEREZ, FRANCISCO JESUS

BUNYOL d’Argent

GARCIA MORILLAS, ALEJANDRA

GISBERT BIOSCA, CARMEN

JIMENEZ CORREDOR, MARIA ANGELES

MOLLAR FERNANDEZ, ELENA

MORENO CASANOVA, CAROLINA

PEREZ LOZANO, MAR LEONOR

RISUEÑO JIMENEZ, FRANCISCO JOSE

SAEZ ESTEBAN, MIGUEL ANGEL

ULACIA LOZANO, CARLA

RECOMPENSESInfantils

DISTINTIU d’Argent

CORONADO HERNANDEZ, EIRA

VIDAL MORALEDA, ADRIAN

DISTINTIU d’Or

CASTILLO CLEMENTE, MAYTE

GARCES FANDOS, AIMAR

GARCIA MAÑAS, PAU

GARCIA MORILLAS, JULIA

GONZALEZ MELERO, ALVARO

GONZALEZ MELERO, PABLO

ROMERO VIDAL, MATEO

SANTAFE PONCE, CARLA

Infantil APARTAT Faller

Artista Faller:

Pepe Sales i Marco

la nostra

FALLA

Infantil

Lema:

Tac, tic, tac

Enguany la nostra Falla infantil tindrà la temàtica d’Alicia al País de les Meravelles, on totes les moralitats que amaga el conte (i les pel·lícules basades en ell) són un reflex del que volem plasmar.

La recerca del teu camí:

Alicia serà la protagonista i la rematada de la composició. Ella, en la seua incapacitat d’adaptar-se a les normes establides i al statu quo, serà símbol d’eixa recerca en la qual el que se suposa que ha de fer i el que ella vol fer no coincidixen.

Esta actitud sovint ve acompanyada de la desaprovació de la família en pro d’un futur més cert i de la dificultat de trobar suports, per intentar trobar camins que no són els convencionals.

“Tots els camins et porten a algun lloc” :

La cèlebre frase del Gat de Chesire representa eixa llibertat d’elecció en la qual no hi ha mai una opció correcta, simplement algunes eleccions amb menys certesa i més confuses, però probablement més satisfactòries: estudiar el que m’agrada, o el que té més eixides?

Arribar tard, arribar tard!:

En una societat en la qual ens veiem espentats a córrer, ni tan sols els més xicotets es lliuren. Replets d’activitats extraescolars, deures i un desig feroç de productivitat, és difícil atresorar eixos moments en els quals poder gaudir fins del propi avorriment i explotar la creativitat. Per a això, el Conill Blanc amb la seua ansietat i el seu rellotge ens serviran de metàfora.

Que li tallen el cap!:

Amb La Reina de Cors, la qual portarem a la Expo, representarem l’autoritat rígida i el control cap a tot aquell que s’atrevix a ser distint, fins i tot a la por de desobeir.

És l’antagonista natural d’Alicia: allà on la Reina impulsa el viure basat en la seguretat i segons l’esperat, Alicia servix de símbol per a seguir els seus designis encara amb la incertesa del resultat.

Així doncs, és un reflex sobre la pressió de les exigències familiars sobre el futur dels jóvens, on es premia l’obediència i se sanciona l’originalitat.

Qui eres tu?:

Absolem, l’eruga blava del conte, ens posa els peus en la terra. Ens proporciona sensatesa. La pregunta “Qui eres tu?” ens fa recordar que abans de triar un camí, és necessari definir-se a un mateix, i saber quina és la nostra identitat abans de prendre decisions.

la nostra FALLAInfantil

“Em creuries si et diguera que a vegades he cregut fins a sis coses impossibles abans del desdejuni?”:

Ací veurem al benvolgudíssim Sombrerero Loco, en el qual la bogeria no ha d’entendre’s com un defecte, sinó com una manera valenta i sense complexos de crear alternatives on uns altres només veuen normes.

Es pot extrapolar, fins i tot, al reflex de l’artista mateix, sovint incomprés per donar-li importància i forma al que uns altres no imaginen.

Alicia

Alícia fuig del camí marcat, no vol manaments ni dictats, prefereix viure un món somiat que obeir normes d’acomodats.

Allò que espera la família No és el que ella vol fer i segueix la seua línia

Versos

Conill Blanc

El temps governa i tots correm sempre amb presses i obligacions en este món que mai parem vivim lligats a les pressions

En la pressa es perd la fantasia i el joc i el descans desapareixen mentre el rellotge dicta la via

Absolem

“Qui eres?” pregunta sense por convidant-nos a mirar dins i ens trobem al nostre cor

Ens recorda amb saviesa que sense saber qui som qualsevol camí és incertessa

Sombrerer

El Sombrerer riu sense parar creant mons que ningú no veu trobant a l’autèntic, la seua llar

Sis coses impossibles al matí, son camins que val la pena seguir

Reina de Cors

On ella mana és ben segur no hi ha lloc per la creativitat l’ordre i la por són el seu futur

Les normes són murs invisibles que ataquen l’ànima jove i lliure i als cors més purs i sensibles

Gat de Chesire

No hi ha ruta que siga la correcta només opcions plenes d’incertesa però seguir al cor mai és línea recta

La lliçó és clara i plena: la vida és elecció constant i errar és la millor feina la nostra

EXPLICACIÓ Ninot

Gran FALLA

Enguany, com a proposta per a l’Exposicició del Ninot de la nostra Falla Gran anem a presentar l’escena de la Reina Roja.

Volem representar un entorn opressiu per a la imaginació i per a la creativitat artística. El famós “QUE LI TALLEN EL CAP!” ens ajudarà a posar en relleu situacions en les quals un artista ha de cenyir-se a idees o estructures en les quals predomina el “bon gust oficial” en detriment del “estrany” o “imperfecte” que sovint són els llocs on la verdadera creativitat aflorix.

La Reina Roja de Tim Burton és la personificació d’un ego ferit i inflamat. És un personatge tràgic i grotesc la tirania del qual naix d’una profunda inseguretat i una gelosia infantil. A través d’un disseny visual impactant i una caracterització plena de matisos, la qual anem a respectar i potenciar volem portar a la Expo aquesta crítica de censura artística.

COMISSIÓ Infantil

Alfonso Castro Alexandra

Alfonso Castro Elsa

Andreu Lloria Manuel

Broseta Cerro Samuel

Calzado Perez Sergio

Castillo Clemente Diana

Castillo Clemente Mayte

Chapi Castro Daniela

Coronado Hernandez Adriana

Coronado Hernandez Eira

Cuenca Martinez Joel

Cuquerella Roig Victoria

Escudero Juanes Naia

Escudero Moragon Aitana

Ferré Aloy Cristian

Ferré Aloy Ainhoa

Fossati Martínez Leo

Garayoa Blanco Marc

Garces Fandos Aimar

Garces Fandos Oliver

Garcia Mañas Alex

Garcia Mañas Pau

Garcia Torrijos Bruno

Garcia Torrijos Mateo

Gómez Cabanillas Nirvana

Gomez Mañas Sofia

Gomez Valero Lia

Gonzalez Melero Alvaro

Gonzalez Melero Pablo

Hernández Vilches Erika

Hernández Vilches Gisela

Juan Hryhorenko Ainhoa

Lluch Ferre Sira

Lopez Torres Rocio

Marin Broseta Laura

Martínez Ponz Andrea

Molero Muñoz Rocío

Parrilla Perez Alejandra

Perez Martinez Pablo

Pérez Martínez Thiago

Risueño Saez Francisco

Risueño Saez Manuel

Romero Vidal Gael

Romero Vidal Mateo

Ruiz Pérez Hugo

Saez Peñalver Miguel

Saez Peñalver Oscar

Santafe Ponce Carla

Torres Del Puerto Alma

Torres Martinez Eduardo

Vidal Moraleda Adrian

Villegas Lozada Isabel

NOU FALLERET Infantil THIAGO

PÉREZ i MARTÍNEZ

QUI ÉS ALICIA ÉS l'hora dels auten ics

Lewis Carrol

Alicia en el pais de les Meravelles és una obra plena de simbolisme, psicologia i crítica social, heretada directament del geni literari de Lewis Carroll.

EL VIATGE COM A METÀFORA DE LA TRANSICIÓ A L’ADULTESA

La història d’Alicia és, en essència, un viatge d’iniciació. La seua caiguda pel cau del conill simbolitza l’abandó de la infància (el món ordenat i avorrit de la riba del riu) i l’entrada en un món nou i confús: l’adolescència i l’adultesa primerenca (el País de les Meravelles). Este món no es regix per la lògica, sinó per l’absurd, la incoherència i l’emoció pura, alguna cosa que reflectix la percepció d’un xiquet que comença a veure les contradiccions del món adult.

LA CRÍTICA A LA SOCIETAT VICTORIANA I LES NORMES SOCIALS

Lewis Carroll satiritzava la rígida i sovint hipòcrita societat victoriana. Disney captura esta essència:

· Normes absurdes: Les regles al País de les Meravelles són il·lògiques i canvien constantment (exemple: el partit de croquet de la Reina).

· Autoritat irracional: La Reina de Cors és l’epítom d’un líder tirànic i capritxós, que governa mitjançant la por (“Que li tallen el cap!”) sense cap raó vàlida. Representa l’autoritat arbitrària i abusiva que els xiquets no comprenen.

LA BUSCA DE LA IDENTITAT

I LA LÒGICA

El leitmotiv d’Alicia és “Qui eres tu?”. Ella constantment es qüestiona a si mateixa:

“Qui diables soc? Ah, eixa és la gran incògnita”.

Esta crisi d’identitat és central en l’adolescència.

Alicia tracta d’aplicar la lògica i l’educació que ha rebut (“No és obvi?”) a un món que la rebutja.

La seua frustració creix perquè les ferramentes que li han donat per a entendre el món (la raó, els modals) són inútils en un regne governat pel caos.

ANÀLISI DELS PERSONATGES

PRINCIPALS

Alicia

Representa la curiositat infantil, la lògica emergent i la frustració davant l’incomprensible.

Comença com una xiqueta somiadora i una mica ingènua, enfastidida de les lliçons d’història de la seua germana. Al llarg de la pel·lícula, la seua curiositat es transforma en confusió, por i finalment en rebel·lia. El seu moment culminant és quan s’enfronta a la Reina de Cors i declara que no és més que una baralla de cartes, simbolitzant el moment en què un adolescent s’adona que les figures d’autoritat no són infal·libles.

La seua impaciència i la seua tendència a actuar abans de pensar (com menjar o beure qualsevol cosa sense saber les conseqüències).

El Sombrerero Loco (i la Llebre de Marc,)

Representen la bogeria creativa, el caos pur i la crítica a la industrialització (la llegenda que els barreters enverinaven amb mercuri i embogien és real).

La seua eterna hora del te (“sempre són les sis”) és una metàfora potentíssima d’estar atrapat en un ritual sense sentit, una crítica a les rutines socials avorrides i interminables.

Són l’encarnació del contrasentit que tant desconcerta a Alicia.

La Reina de Cors

Representa la tirania, la ira irracional i l’abús de poder. És la figura adulta en la seua pitjor versió: voluble, egocèntrica i aterridora.

“Que li tallen el cap!” no és una orde real, sinó una explosió emocional. És l’amenaça buida d’un adult que ha perdut el control, magnificada fins a l’extrem. El seu domini es basa únicament en la por que infon.

El Gat de Cheshire

Representa el misteri, el subconscient i la filosofia de l’absurd. És el personatge més savi i alhora més desconcertant.

No és ni bo ni dolent. Guia i confon a Alicia simultàniament. El seu famós somriure flotant que apareix abans que ell mateix suggerix que les idees i les actituds poden existir abans que les accions. És la veu que qüestiona la realitat:

“Tots estem bojos ací? Has d’estar-ho, o no hauries vingut.”

Eruga Blava (Absolem)

Representa la introspecció, la paciència i la saviesa filosòfica. És un mestre que respon a les preguntes amb més preguntes.

La seua transformació d’eruga a papallona és un espill del propi viatge de creixement d’Alicia. La seua pregunta constant, “Qui eres tu?”, força a Alicia a mirar cap a dins. El bolet que controla la seua grandària simbolitza la recerca d’un equilibri en la pròpia identitat.

El Conill Blanc

Representa l’ansietat, les presses i les obligacions socials de l’adultesa. Sempre va tard, esclau d’un rellotge i d’un compromís (servir a la Reina). És l’espurna que inicia l’aventura, la personificació d’una responsabilitat que arrossega a Alicia al món adult.

El final de la pel·lícula de Disney (i del llibre) és revelador. Alicia fuig del País de les Meravelles, dient que és soles “un somni sense sentit”, i torna al “món real”. No obstant això, l’espectador es queda amb la sensació que el món “boig” té una llibertat i una vitalitat que el món ordenat i formal de la seua germana no té.

La pel·lícula no oferix una resposta clara. En el seu lloc, planteja una pregunta eterna: És millor la seguretat avorrida de la infància o el caos aterridor i emocionant de créixer? Alicia al País de les Meravelles és, en definitiva, un espill màgic i distorsionat que reflectix les pors i les preguntes universals de la infància i l’adolescència, fent que el seu llegat perdure de generació en generació.

ÉS l'hora dels auten ics

ALICIA

Tim Burton de

Alicia al País de les Meravelles (2010) de Tim Burton és fascinant, ja que no és una simple adaptació del llibre de Lewis Carroll, sinó una reinterpretació que fusiona elements de “Alicia al País de les Maravillas” i “A través del espejo” per a crear una seqüela original.

PREMISSA I ESTRUCTURA: LA

“SEQÜELA” ADULTA

La major desviació de Burton respecte a l’obra original és la premissa. No veiem a la xiqueta Alicia del llibre, sinó a una Alicia de 19 anys, atrapada per les convencions de la societat victoriana. El viatge al País de les Meravelles (anomenat “Submon”Underland en la versió original) no és la seua primera visita, sinó un retorn.

· Alicia com “La Triada”: La història s’estructura com un viatge de l’heroi èpic i una profecia. Alicia ha de complir amb el seu destí de derrotar al Galimatazo i alliberar el Submon de la tirania de la Reina Roja. Això li dona un marc narratiu més convencional (el bé contra el mal) que contrasta amb l’absurd nonsense del llibre.

· La Crisi d’Identitat: La pregunta constant “Qui eres tu?” és el nucli emocional de la pel·lícula. Alicia no sols lluita contra un monstre, sinó contra la pressió social de casar-se, seguir les regles i oblidar la seua pròpia essència “impossible”. El Submon es convertix en un espill psicològic on ella ha de redescobrir-se.

EL VIATGE D’ALICIA: DEL DUBTE A L’AUTODETERMINACIÓ

L’arc d’Alicia és la columna vertebral de la pel·lícula:

A l’inici, és racional, escèptica i nega el seu propi passat (“Va ser només un somni”). Representa la repressió victoriana.

· La Negació i l’Acceptació: Al llarg de la pel·lícula, se li presenten proves que el Submon és real i que ella és l’única que pot salvar-lo. El seu creixement residix a acceptar “l’impossible” i confiar en la seua pròpia bogeria.

· L’Apoderament Final: La decisió de no casar-se amb Hamish i, en canvi, seguir els passos del seu pare i convertir-se en comerciant, és el resultat directe de la seua aventura. Aplica la lliçó del Submon (“L’única manera d’aconseguir l’impossible és creure que és possible”) a la seua vida real. El tancament amb ella navegant cap a la Xina simbolitza la seua nova vida de llibertat i autodeterminació.

L’ESTÈTICA VISUAL: EL SEGELL BURTONIÀ

Tim Burton imprimeix el seu estil inconfusible, creant un món que és alhora meravellós i sinistre.

· Color i Disseny: El contrast visual és fonamental.

· El Món real (Victorians): Colors apagats, grisos i blaus pàl·lids. Rígid, ordenat i opressiu.

· El Submon (Underland): Una paleta de colors saturats, però amb un toc fosc. No és un lloc de pura alegria; està ferit i distorsionat sota el regnat de la Reina Roja.

· Disseny de Personatges: Burton s’allunya de les representacions Disney més dolços.

· El “Sombrerero Loco” (Johnny Depp): La seua bogeria no és només excèntrica, sinó tràgica. Està profundament afectat pel trauma de la tirania de la Reina Roja, mostrant canvis d’humor bruscos que reflectixen el seu dolor. El seu disseny amb ulls ataronjats i pell pàl·lida és pur Burton.

· La Reina Roja (Helena Bonham Carter): Amb el seu cap gegant i el seu cos diminut, és una figura grotesca i memorable. El seu lema “Que li tallen el cap!” s’emporta a l’extrem, però Burton també li dona moments de vulnerabilitat (com el seu desig de ser estimada), humanitzant-la.

· La Reina Blanca (Anne Hathaway): Representa la puresa i la bondat, però amb un toc afectat i teatral que la fa lleument inquietant, evitant que siga un personatge pla.

TEMES CENTRALS

· Bogeria vs. Trellat: El tema per excel·lència. La pel·lícula qüestiona què és el trellat. En un món boig, la “bogeria” del “Sombrerero” és la resposta més assenyada. Alicia ha d’abraçar la seua pròpia “bogeria” (la seua imaginació i individualitat) per a triomfar.

· Individualitat vs. Conformitat: És el conflicte central d’Alicia en el món real. La pressió per encaixar xoca amb el seu desig de ser ella mateixa. El Submon és el lloc on la seua singularitat és la seua major fortalesa.

· El Passat i el Llegat: Alicia ha de reconciliar-se amb el seu passat (les seues visites infantils) per a entendre el seu present. El llegat del seu pare i el seu esperit aventurer són la seua guia.

· El Poder i la Tirania: La Reina Roja és una dictadora que governa mitjançant la por. La pel·lícula explora com el poder absolut corromp i com la resistència es basa en l’esperança i la unió.

DIFERÈNCIES CLAU AMB L’OBRA

ORIGINAL

· Narrativa: Carroll no tenia una trama lineal; era una sèrie de trobades absurdes. Burton crea una narrativa èpica amb una missió clara (destruir al Galimatazo).

· To: El llibre és pur nonsense i sàtira. La pel·lícula de Burton té un to més fosc, èpic i psicològic.

· El Propòsit del submon: En el llibre, és un lloc de caos sense un propòsit clar per a Alicia. En la pel·lícula, és un espill de la seua ment i un camp de batalla per al seu creixement personal.

“L’Alicia” de Tim Burton és una història sobre la maduresa i l’autoafirmació. És una pel·lícula que usa l’univers fantàstic de Carroll com un espill gegant perquè el seu protagonista (i el públic) reflexione sobre la importància de mantindre’s fidel a un mateix en un món que constantment exigix conformitat. Encara que perd part de l’absurd filosòfic dels llibres, guanya en profunditat emocional i visual, creant una obra única que porta el segell inconfusible del seu director. És, en essència, la història de com una xica que va fugir del seu destí es convertix en la dona que el tria.

PASSATEMPSInfantils

“Ésdel’horajugar“

DELEGACIÓ

Infantils

Des de la delegació d’infantils és un plaer tindre aquestos xiquets i xiquetes en la nostra estimada comissió.

Hem volgut que esperàreu amb moltes ganes tots els esdeveniments dels quals heu pogut gaudir al llarg de l’exercici faller; convivències; berenars increïbles, aniversaris; tallers molt especials, com el de María Sales per Sant Joan; el Nadal tan tendre i les falles, que representen aquest viatge màgic amb molta il·lusió com també el monument d’enguany.

Tot això acompanyats sempre; dels pares; dels avis; o aquells que volgueren vindre amb vosaltres a veure-vos gaudir d’estes activitats, fallers o no fallers. Visca Jacomart ...

Adrian, Marta i Susan

Quin any de festa a la Falla Jacomart!

Vam començar amb un toc andalús a la Fira d’Abril, on el grup de flamenques va posar art i saler a la festa.

Després va arribar Sant Joan, i... es va muntar la grossa! Entre paelles gegants que alimentaven tot un regiment de fallers, samarretes morades i el castell unflable aquàtic, la diversió va incloure a tots: des dels que jugaven a les cartes fins als que es llançaven pel tobogan. ¡Fins i tot els cuiners es van endur una abraçada i una foto!

I per a rematar, en Halloween ens vam transformar en un equip mèdic d’ultratomba...

¡o alguna cosa així! Amb eixa pinta, no sabem si feien més por o si et curaven la ressaca.

Un any de rialles, bon rotllo i molts JACOMARENYS.

¡A disfrutar de les Falles 25/26!

Óscar, Raúl, Kike, Aurelio, Reme i Rubén

DELEGACIÓ de Festejos

GRUP de

Betlem

Enguany, la nostra falla ha portat la tradició belenística on ningú es va atrevir: al fons del Mediterrani. Les figures són “mejillons”, clòtxines, navaixes i caragols de mar. Els protagonistes de les nostres paelles convertits en el misteri de la Nativitat.

La proposta

On hi havia portal, ara ondula un llit marí recreat dins de peixeres, com a xicotets universos aquàtics que tanquen cada escena del naixement. Els mejillons, amb les seues valves fosques com la nit, formen el festeig de pastors i els Reis Mags que arriben a adorar. Les clòtxines, xicotetes i delicades, són el cor angelical entre les algues. Les navaixes, estilitzades i amenaçadores, representen als soldats del rei Herodes, que també és una clòtxina enfilada al seu castell. Del castell ix una escala per on es veuen xicotetes clòtxines fugint: els xiquets innocents escapant de la matança. I els caragols de mar, amb les seues espirals perfectes que guarden el ressò de l’oceà, acullen el misteri més gran.

El betlem experimental del fons mari

Crítica amb cor

Hi haurà qui diga que és una heretgia, que la tradició ha de permaneixer intacta. Però no és el missatge nadalenc precisament eixe? Que el diví habita en el més humil, en un estable, en un pesebre, o per què no, en el fons de la mar?

Este pesebre ens recorda que la vida florix en tots els racons, però també que en ella conviuen llum i foscor. Les clòtxines, aferrats a les seues roques, ens parlen de resistència i comunitat, però també poden representar el poder que amenaça. Les navaixes, abans enterrades en l’arena en pau, s’alcen ara com a espases d’un drama etern. Els caragols de mar, que porten la seua casa amunt com María i José portaven la seua esperança cap a Betlem.

Potser li falta la calidesa de la palla daurada, però té el murmuri infinit de les ones, eixe cant que bressola als mariners i els promet port segur.

És romàntic pensar que sota les aigües també se celebra el miracle. Cada peixera és una finestra a eixe món submergit on els peixos curiosos s’acosten al pesebre com els pastors a la cova. Cada bambolla que ascendix és una oració, un murmuri d’amor.

Conclusió

Este pesebre no serà del gust de tots, i està bé. L’art ha de provocar i emocionar. El que sí que aconseguirà és fer-nos somriure i recordar-nos que a València la mar i la terra van de braç.

Quan algú pregunte per què clòtxines representen tant pastors com reis i tirans, la resposta és senzilla: perquè tots som criatures de la mateixa petxina, capaços del millor i el pitjor. El missatge de pau i esperança cap en un portal, en una petxina, en qualsevol cor disposat a obrir-se.

Que este pesebre experimental siga un recordatori que la tradició s’honra també quan s’atrevix a nadar en aigües noves.

Per un Nadal que trenca esquemes sense trencar l’emoció.

Hem rebut el 16é Premi en el Concurs de Betlem de JCF en la Categoria Lliure Diseny B.

DELEGACIÓ

Aquest any, la nostra comissió ha participat en el campionat de futbol organitzat per JCF.

Els nostres jugadors han donat el màxim en cada partit, amb molta il·lusió i esperit faller, representant la nostra falla amb orgull. Han lluitat per aconseguir un bon resultat, però sobretot han disfrutat d’una experiència plena de companyerisme, rialles i germanor.

Esperem continuar participant molts anys més i seguir fent que el nom de la nostra falla estiga present en aquest campionat.

Per primera vegada, la nostra comissió ha participat al concurs de bitlles organitzat per JCF, presentant dos equips, els nostres participants han sigut: Antonio Romero, Alberto Torres, Alvaro González, Marcos García, Daniel Dubon, Oscar González, Susana, Raul Estrela i Yaiza.

Els dos equips han anat amb ganes de fer tot el possible per rebre un altre premi a favor de la nostra comissió, però sobretot amb ganes de passar-ho bé, fer conéixer la nostra falla i passar una jornada de germanor fallera.

GRUP deTeatre

Amics, este exercici, el grup de teatre el componem prop de 30 fallers de totes les edats.

La representació serà en el Teatre La Protectora, el dia 7 de març de 2026 a les 20.00 h.

Per primera vegada en la nostra trajectòria teatral, repetirem una obra que ja havíem representat amb anterioritat: Toc Toc. La famosa i tantes vegades representada obra de Laurent Baffie. Això si, en una adaptació especial enfocada a la nostra comissió i als nostres artistes, perquè tots puguen participar.

L’anterior vegada, ho vam fer en el local dels Júniors i davant el clam i petició de molta gent, als quals els va encantar, i com a excepció, hem decidit reprendre-la de nou. Porta moltes novetats respecte a la del 2019. En primer lloc, el repartiment ha variat bastant, s’han quedat pel camí alguns amics que ja no formen part de la nostra comissió i altres que s’han incorporat fa poc, han arribat per a quedar-se.

Per si això fora poc, també hi ha hagut canvis respecte a la versió del 2019, un munt de sorpreses us esperen a tots.

Durant una hora aproximadament, preparar-vos per a gaudir amb una desternillant i boja història protagonitzada per membres de la nostra falla, cadascun amb el seu Toc particular, que s’han deixat la pell en cada assaig. Toquem un tema de rabiosa actualitat, la salut mental, en un to desenfadat i més divertit.

Esperem continuar creixent i aportar a la nostra comissió esta activitat setmanal que tant ens ompli a tots els que participem i on a més de passar una estona agradable i divertida, creguem una miqueta de cultura.

Participants: (Davant del Teló) Paco Piqueras, Reme,Vicente Lorenzo, Fran, Marta, Rocío Torres, Sofía, Mateo, Esther, Palmi, Begoña, Sara Panadero, Jesús, Rocío, Hugo, Edu Torres, Oscar Sáez, Iván, Oscar, Edu Galán,Amparo, Cristina i Juan Carlos. (Darrere del Teló) Alba,Andrea, Susan, Sento,Andrés

DELEGACIÓ Protocol i Cultura de

Un any més, aquestes dues delegacions tan importants continuen unides, si l’any passat la encapçalaven tres dones, enguany tenim l’honor de comptar amb dues més, dones amants de la festa, dels artistes fallers, de les nostres tradicions i de la nostra comissió. Continuem duent per bandera la importància de promoure la cultura dins les falles, la estima a les nostres tradicions i de facilitar l’exercici als nostres representants.

Des de la part de protocol, seguint el funcionament amb el que ja duem diversos anys, pretenem fer un poc més lleuger el calendari faller als nostres representants, així continuem amb el seguiment setmanal amb la programació dels actes corresponents, amb consells i resolució de dubtes.

Aquest any, per desgràcia, no contem a representants infantils, i des d’aquesta delegació volem animar a que anys propers els més menuts es llancen a aquesta aventura que és representar a la seua comissió i gaudir d’un meravellós any, ja que dona l’esplendor que la nostra comissió es mereix.

Tots i cadascú dels actes preparats per la delegació de protocol tenen posat tot el cor i ànima per fer més feliços als nostres representants, des de l’acomiadament als nostres representants del 2025, la proclamació de la nostra Fallera Major de 2026 i, per suposat, l’Exaltació de la Fallera Major i la seua cort d’honor per al 2026, el gran gros de la delegació i moment més esperat tant per als nostres representants com per la comissió.

Que tots aquests actes hagen lluït així no haguera sigut possible sense l’ajuda desinteressada de la resta de la directiva i de fallers i falleres que han col·laborat, a més de l’entrega, interès i il·lusió dels nostres representants, que ens han fet l’exercici més fàcil i agradable, ja que sou vosaltres el centre de la nostra delegació i per qui treballem amb tant d’entusiasme.

Passant a la delegació de cultura, prou jove en la nostra comissió, però cada vegada amb més pes, ja són 6 anys els que duem fent cultura. Aquest any, hem celebrat les VI Jornades Culturals, amb prou novetats, com és l’inici de les jornades, amb una sessió de cine particular, per conèixer un poc més el món en el que s’endinsa el nostre artista faller per a la creació de les nostres falles.

A més, ha tingut lloc la V Edició dels premis Rafael Lizandra, aquest any atorgat a Diego Garcia Moreno. Al Nanofalles d’enguany aprenguérem la tècnica del “collage”, representants la nostra falleta infantil des del punt de vista dels més menuts. I, a la fi, coneguérem els esbossos de les nostres falles 2026 de la mà del nostres artista faller Pepe Sales.

Continuem també amb el concurs de Microrrelats i Micropoesia, que encara que no està a la programació de les Jornades Culturals, se ha buscat donar més protagonisme als participants, ja que els guanyadors tenen un lloc reservat a aquest meravellós llibret de falla, fent entrega dels premis junt a la presentació d’aquest mateix. Ens agradaria que aquest concurs fora cada vegada més i més important a la nostra comissió. Tots aquest actes han anat acompanyats de sopars, dinars, pot i tapa i dolços típics de València, ja que la germanor fallera i la nostra gastronomia van de la mà.

Per finalitzar, volem agrair a tota la comissió l’esforç i col·laboració en que aquestes jornades hagen eixit a la perfecció, encara que sabem que la cultura és de les assignatures pendents en moltes comissions, des d’aquesta delegació sempre lluitarem per fer-la visible, per fer-la créixer i per que es perpetuï, perquè les falles són llum, són color, són música, són germanor i LES FALLES SÓN CULTURA.

Alicia, Anaïs, Ariadna, Palmi i Yaiza.

CONCURSOS de

Microrelats i Micropoesies

Enguany hem presentat la nostra quarta edició del concurs de microrelats i la tercera de micropoesia.

Uns concursos que plenen de cultura la nostra comissió i que esperem que any rere any participen més persones.

Hem tingut el plaer de comptar amb aquestos professionals com jurats d’aquesta edició:

MARIA SALES I MARCO

Diplomada en turisme. Artista fallera de vocació. Actualment treballant amb el seu germà, junts són la tercera generació d’artistes fallers de la família. La il·lusió per millorar, plasmar noves idees i el repte de reinventar-se cada any amb nous projectes són la millor part del treball. Fora del taller, gaudeix acostant l’ofici als fallers (especialment als més joves), fent-los partíceps de les tècniques i processos pels quals passem fins arribar al resultat final que plantem cada mes de Març.

SILVIA PEDRALVA I GARCÍA

Fallera Major Infantil en l’any 2008 i Fallera Major l’any 2019 de la falla Portal de Sueca.

Actualment fallera de la Falla Illes Canàries –Dama d’Elx, a més de formar part de la directiva d’esta comissió en la delegació de festejos i protocol. També ha tingur el privilegi de ser jurat de la fallera Major de Paterna.

JOSÉ ANTONIO GIMÉNEZ I FERNÁNDEZ

Especialista en imatge corporativa i actual director de comunicació de Sanserif Creatius. Ha sigut cap de prensa del Colegi d’Advocats de València, del Consell Autonòimic de l’Advocacia i de la Patronal de la Dependència. Articulista d’opinió del Grup Wolker Kluwers, així com redactor de nombrosos medis de comunicació (Canal 9-TVV, Antena 3TV, Europa Press, Agencia Efe, etc.). Ha treballat en els gabinets de premsa de la Diputació de València, la D.G. D’Integració i el Institut Tecnològic de l’Envàs i Embalatge, entre altres. Compatibilitza el seu treball com periodista amb la d’escriptor i professor asociat de la Universitat de València.

TOMÁS MARÍN I MARTÍNEZ

Graduat en Periodisme per la Universitat Miguel Hernández d’Elx. Actualment treballa com a redactor d’Informatius i Esports a Ràdio Ontinyent Cadena SER, on edita els informatius matinals “Hoy por hoy” i “Hora 14”, així com els programes esportius “SER deportivos” i “Hora 25 Deportes”.

Durant dos anys va ser director de “Hoy por Hoy Xàtiva” a Ràdio Xàtiva Cadena SER.

En l’àmbit literari i cultural, ha col·laborat a diversos llibrets de falla de comissions de Xàtiva com Sant Jordi, Raval, Abú Masaifa i Plaça del Mercat, entre altres. L’any 2025 va ser l’autor de la crítica del monument de la Falla Raval, comissió pertanyent a secció especial del “Cor de la Costera”.

IV CONCURS Microrelats de

Relat Guanyador FALLES.EXE: TRADICIÓ NO TROBADA

Vaig veure un conill blanc que corria pel carrer de Jacomart i que portava unes ulleres de realitat virtual. Vaig córrer darrere seu i de sobte vaig caure a un món faller futurista: els ninots eren hologrames, els masclets silenciosos, la cremà i l’ofrena en streaming…

Deien que en el futur tot era més net, més segur, més sostenible… però també més trist. Sense olor de pólvora, ni crits, sense llàgrimes, ni abraçades entre amics.

”La IA ho fa tot millor”, digué el conill. Però jo no sentia res. Les falles no són perfecció: són sentiment, gent, nervis, plors i rialles…

Són vida! Al tornar al present vaig abraçar el ninot del gos gegant. Vaig somriure: encara quedava una espurna fora de l’algoritme.

María Jiménez Sanz

Finalista

El País… de les Meravelles.

Vaig veure un conill blanc que corria pel carrer de Jacomart:

- Ai, ai, ai! Faré tard!

- On vas, conillet, amb tanta pressa?

- Al Palau de la Reina de Cors! Ai, ai, ai! Pels meus bigots, que tard que és!

- Espera’m, vaig amb tu!

Però el conill blanc no m’esperava, i corrent, va desaparèixer per un xicotet forat. Buscant desesperadament com seguir-lo, vaig alçar la vista i allí estava, el veritable Palau de la Reina de Cors: la Falla.

No em diuen Alícia. Potser per això em vaig adonar que no ens cal cercar el País de les Meravelles, perquè ja vivim en ell.

Xavier Císcar Blasco

Accessit

“Vaig veure un conill blanc que corria pel carrer de Jacomart”. Era el lema, però al obrir la porta del taller no tenia la falla acabada; encara quedava molta feina i no havia temps. Suor freda; faltaven tres dies per a la plantà, no havia ninots; només dues bases... I el remat sense pintar.

La seua neboda era la Fallera Major i no anava a tindre Falla, amb la il·lusió que li feia!

La família no li ho perdonaria i el seu barri tampoc! Va seure. Com li havia passat açò?

Ell sempre...

Sonà el telèfon, pegà un bot.

Era el despertador. Dubtà, i es va adonar que tot havia sigut un malson. La falla la tenia acabada i a la seua neboda li encantava...

Vicente Lorenzo Diaz

III CONCURS Micropoesia de

Poesia Guanyador A UN FALLER TOTAL

Un faller molt autèntic, ni fals ni falsificat, a la falla s’ha ficat, doncs tot en ell és excèntric.

Segons ell, formar part del monument, és ser un ninot amb orella. Per escoltar xafarderies al moment, millor que en qualsevol paella.

Però, ves amb compte bon faller, que no has eixit d’un taller. Que de no ser indultat, sense dubte acabaràs cremat. Francisco Javier Moncho Moragues

Finalista

Un faller molt autèntic cal que estiga enamorat de la olor a socarrat d’un masclet recent esclatat.

Paveses en la cremà s’enlairen el déneu al cel; la falleta ja no es veu... La recordarem demà.

Aroma a clavells d’Ofrena Sucar al “xoco” els bunyols Llàgrimes d’un any de feina Entremesclen riures, plors...

Vicente Fco Lorenzo Albert

Accesit

«Un faller molt autèntic»

Un faller molt autèntic va plorar amb la terra inundada, mentre el foc dormia sota l’aigua.

Els carrers eren llàgrimes, però el seu cor cremava encara, bategant en silenci com una llum antiga.

Va entendre que ser flama no és sols encendre foc, sinó aprendre a renàixer cada vegada.

Rosa María Rodríguez Téllez

V EDICIÓ PREMI Rafael Lizandra

Aquest any, tenim l’honor de celebrar la cinquena edició d’aquests premis, en la qual, s’ha decidit reconèixer la tasca de Diego García i Moreno, faller de Músic Espí i ex-president de la nostra Agrupació Rascanya.

Diego és faller amb possessió del Bunyol d’Or.

Des de fa 23 anys treballa com a informàtic en la Diputació de València.

Va ser jurat de la FMIV 2017 i l’any 2020 va viure el procés a la inversa, la seua filla Gabriela, qui va formar part de la CHFMIV.

L’any 2018 va començar la seua trajectòria com a President de la nostra Agrupació Rascanya, en la qual va fer un treball molt notable a l’hora de donar esplendor als actes més protocol·laris, va apostar per fer un llibret de qualitat, va treballar en fer difusió de les activitats de la nostra Agrupació, actualitzant una delegació de comunicació i xarxes socials, va crear la delegació de cultura e incorporar concursos literaris, en resum, va fer créixer l’Agrupació Rascanya.

Tal com va començar el seu primer saluda com a president, el ser faller hui en dia és un repte en si mateix, Diego, va treballar des del primer finsa l’últim dia al cap de l’Agrupació per aconseguir no soles que els fallers i representants de Rascanya se sentiren més orgullosos de ser-ho, si no que la nostra agrupació fora un referent dins del món faller.

Durant el seu projecte al llarg dels seus anys de presidència, va comptar en diferents fallers de la nostra comissió, donant l’oportunitat a la Falla Jacomart de posar el seu granet d’arena en l’evolució de l’agrupació.

Tampoc volem oblidar el seu treball com a president de títol representatiu, acudint a tots els actes de les diferents comissions, siguen més xicotetes o més grans, donant-nos a tots un tracte afectiu.

Diego, igual que el nostre benvolgut Rafa, va donar molta importància a la cultura, els infantils i els juvenils, va donar esplendor a Rascanya.

Per tot açò, estem molt orgullosos d’entregar el guardó a Diego García i Moreno.

DIEGO GARCÍA i MORENO

RESUM Falles 2025

Ja fa olor de març, i que millor forma de preparar la pròxima setmana fallera que recordant l’anterior.

Els dies previs vam celebrar la presentació del nostre llibret, amb la participació especial del nostre grup de teatre fent una paròdia del “precio justo”, i encara que el nostre llibret ens pareixia que era Or, vam obtindre el 17 premi de la GVA, encara així estàvem contents i Au.

L’últim diumenge de febrer, com és costum, vam celebrar un dia de germanor a la Falla, amb dinar, la nostra particular Cridà Jacomarenya (gràcies Reme per sempre deixar-nos “okupar” el teu balcó) i després tots junt vam acudir al pont de serrans per escoltar per part de les nostres FFMMV 2025 el JA ESTEM EN FALLES!!!

Els nostres representants, Anaïs, Sofia, Óscar, Alberto i Dani van tornar a la seua agenda fallera, l’homenatge a les FAS, la macro despertà de Rascanya, i altres actes que proclamaven que la setmana fallera estava a prop.

També vam celebrar, com ja és habitual, el partit de futbol infantil i major de la nostra falla, una jornada esportiva on els nostres representants van tindre l’honor d’obrir els partits.

El dissabte 8 de març va començar el cap de setmana “preFalles”

De matí es va visitar el nostre ninot a la #ExpoNinot i es va decorar la carpa per a les Falles 2025.

A la vesprada tinguerem l’honor de gaudir en l’espai de la “Protectora” de l’obra de teatre titulada: “Una fallera como las demás” preparada amb tant d’esforç i estima pel nostre grup de teatre, va ser molt divertida!!

I vam continuar rebent premis. El nostre ninot infantil de l’exposició de l’Arena va rebre el 1 premi al ninot més votat, el nostre artista Pepe Sales va triomfar amb l’escena dels personatges de “Inside Out”, tota la comissió van anar amb orgull a arreplegar-lo.

La nit del dia 14 vam celebrar l’acte d’entrega de recompenses, aquest any els bunyols de brillants li corresponien a Silvia Latre, Carlos Gómez i Merche De Gracia, va ser una nit molt emotiva.

Vam recordar la seua vida fallera en fotos i compartir de nou eixos moments més especials.

Ja en plena setmana fallera vàrem anar a pels nostres ninots de l’exposició de JCF a Sant Miquel dels Reis, i vam rebre les primeres peces per plantar les nostres falles.

La nostra falla infantil, amb el lema “Au Cacau” de Pepe Sales i Marco, ja estava preparada per a rebre el jurat.

Sofia i Óscar van fer una

explicació meravellosa, posant en valor el treball de l’artista i demostrant el contents que estaven amb la seua falleta.

Eixe mateix dia vam plantar, un any mès, la nostra falla gran al tombe, amb la tensió que ho caracteritza.

Pepe, el seu equip i els voluntaris de la nostra comissió van fer un magnífic treball.

A la fi la nostra falla gran, “Au” lluïa imponent a la nostra demarcació.

Una falla lluenta, amb un rei mides que deixava sense alè.

Anaïs, Dani i Alberto van rebre al jurat i van exposar la idea del nostre artista Pepe Sales, un projecte en el qual la nostra Fallera Major es va implicar molt i va demostrar-lo als membres del jurat.

I com no podia ser d’altra forma vam rebre el 3 Premi de la secció 5A!!

Gràcies al nostre artista Pepe Sales i Marco per donar-nos tantes alegries.

Amb tanta energia al cos vam continuar amb els actes dels dies grans, passacarrers, actes culturals i per als nostres infantils.

Els nostres representants infantils van fer gaudir a tots amb un gran berenar, on Óscar, Sofia i les seues famílies van disfrutar de la comissió.

Anaïs, Dani i Alberto ens van convidar a tots amb molta a estima a un gran dinar.

Arribava un dels actes més esperats, l’ofrena a la nostra geperudeta.

Tota la comissió ens vam posar les nostres millors gales per a anar a vore a la nostra patrona. La pluja ens ho va posar difícil, vam tindre que prepara-nos per a les inclemències del temps, fins a l’últim moment no sabíem si es podria celebrar.

Però tot i això, va ser una ofrena realment especial.

Una vesprada molt emocionant per als nostres representants i les seues famílies.

Aquestes falles hem tingut de tot, concurs de paelles, globotà, orquestres, discomòbils, els nostres infantils, i no tan infantils han gaudit però bé.

El dia de Sant Josep vam posar punt final a la nostra festa amb la missa, el dinar d’Arròs amb fesols i nabs i amb la cremà de les nostres falles.

Gràcies a Anaïs, Sofia, Óscar i les seues famílies, al nostre artista faller, a la directiva, als nostres presidents, sempre pendents de tot i tota la comissió per fer possible unes meravelloses falles 2025!!!

Falles 2025

Cronica 2025-2026

CRÒNICA Exercici 2025- 2026

Ala vegada que es cremava la nostra falla gran Au, en els caps, i els cors, de la majoria dels nostres fallers, ja es començava a donar les primeres puntades del que seria aquest exercici.

Dani continua al càrrec, enguany amb la incorporació de Juanjo Monedero al cap de la nostra comissió com a presidents.

Després de presentar a la seua directiva se celebren els primers actes.

La nova delegació de festejos, amb Óscar com a vice, celebra la ja tradicional Fira d’abril, on la comissió va disfrutar de la típica música i gastronomia andalusa.

També vam acomiadar a Anaïs, Sofía, Óscar i Alberto com els nostres representants de les falles 2025, un acte molt emotiu.

Ells van donar el testic a Esther com a Fallera Major, una jove a la qual hem vist créixer jugant i disfrutant en la nostra Falla.

El seu nomenament va ser un dia especial tant per a ella com per a la seua família, ja que enguany el seu pare és un dels seus presidents.

Per desgràcia enguany no comptem amb representants infantils, una pena, però encara així, continuem amb el calendari Faller.

L’estiu va arribar, i la Festa de Sant Joan és un dels dies més esperats en Jacomart.

Un dia de convivència i diversió, tant per a xiquets com per als majors.

Eixe dia també van donar la benvinguda als nous membres de la nostra comissió.

Per finalitzar van cremar la nostra foguereta.

Al mes de juliol es va celebrar la preselecció del sector Rascanya on vam anar a donar suport a les nostres candidates Anaïs i Sofia, candidates a FFMMV 2026.

No va haver-hi sort, però tots vam estar molt orgullosos d’elles.

Després de l’atur d’agost va començar setembre amb la proclamació de la nostra Fallera Major Esther.

Esther, Juanjo i Dani es van posar les seues millors gales per a aquest acte on oficialment eren nomenats i van penjar les seues fotos al nostre casal.

Festes, aniversaris, i la vida diària del casal ens va portar fins a la tardor.

La Oktoberfest i la Festa de Halloween, que és una de les més esperades, va crear ambient de casal on tota la comissió va disfrutar.

Gràcies al grup de festejos i als voluntaris que ens van preparar unes festes de categoria.

Al mes de novembre va arribar el torn de les VI jornades culturals.

Un cap de setmana ple d’activitats, amb la projecció del documental “coneixem a Tim Burton”, el NanoFalles on els nostres infantils van aprendre la tècnica del “collage”, el pot i tapa, organitzat pel nostre equip de futbol, on la comissió va degustar les seues tapes.

La nit del dissabte va finalitzar amb l’entrega del Premi Rafael Lizandra, enguany atorgat a Diego Garcia i Moreno, Faller de la Falla Músic Espí i expresident de la nostra Agrupació Rascanya.

El diumenge vam disfrutar d’un menjar de germanor i a la vesprada el nostre artista Pepe Sales, acompanyat del nostre quadre d’honor va presentar els esbossos de les nostres falles per enguany.

Autèntic, lema de la Falla gran i Tac Tic Tac per a la falla infantil.

Estem desitjant voreles plantades a la nostra demarcació.

Gràcies a la delegació de protocol i cultura, amb Yaiza al cap, per continuar fent cultura a la nostra Falla, i gràcies a la comissió per participar.

Va arribar novembre, amb la presentació de projectes de tota l’agrupació en Sant Miquel dels Reis.

També va arribar el moment de la presentació del Betlem de Jacomart.

El grup de Betlem va crear una obra d’art, meravellant tant a xiquets com a majors, els nostres fallers son tot uns artistes.

Ja en dies de celebració de Nadal vam tindre sopars a la falla, a l’agrupació i els nostres representants ens van felicitar les festes a tota la comissió.

A Jacomart ens agrada acomiadar l’any junts, després de brindar pel 2025 i menjar-se el raïm, vam començar el 2026 Amb l’alegria que ens caracteritza.

Feliç any nou i a per les Falles 2026.

APARTAT Publicitat

Contacte

Telèfon Laboratori 963 532 377

Correu electrònic info@acvlab.es

Direcció Riu Nervión, 3 46025 - València

VET

Servici Tècnic Oficial.

A més de les firmes que representem com a servici tècnic oficial, som especialistes en la reparació d'Equips de So d'origen dels principals fabricants de vehicles.

- Reparació d'Equips de So Vintage

- Reparació de So Professional

- Reparació d'Altaveus

Amb Laboratori Propi d'Electrònica i mes de 20 anys d'Experiència en el sector, Oferim Servicis de Reparacions Electròniques Multimarca en HI-FI, So i Televisió, dins de l'Electrònica de consum Així com en el Sector Industrial

Ens trobaràs en C/ Alcanyís 52, Cantonada amb Jacomart.