Llibret explicatiu abú masaifa 2018 preview

Falla Abú Masaifa Llibret explicatiu 2018

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià.

2

Este llibret participa en el Premi Mestre Ortifus, que s’inclou en els Premis de les Lletres Falleres www.lletresfalleres.info Este llibret participa en el Premi Mocador i/o en el Premi Emili Llueca, que s’inclou en els Premis de les Lletres Falleres Este llibret participa en el Premi Ciment Mata, que s’inclou en els Premis de les Lletres Falleres Este llibret participa en el Premi + ComPlet, que s’inclou en els Premis de les Lletres Falleres Este llibret participa en el Premi ComFet que s’inclou en els Premis de les Lletres Falleres Este llibret participa en el Premi Enric Soler i Godes que s’inclou en els Premis de les Lletres Falleres El present llibret s’ha presentat al Concurs de Llibrets de Falles, organitzat per la Junta Local Fallera de Xàtiva Les falles de Xàtiva són declarades d’interés turístic autonòmic facebook.com/fallaabu.masaifa twitter.com/@AbuFalla

Editors / Associació cultural Falla Abú Masaifa Delegat de Llibret / Pablo Benito i Climent Coordinació / Pablo Benito i Climent i Daria García Maquetació, Disseny Gràfic i Il·lustracions / Héctor Fenollar i Rebeca Colomer Portada i Contraportada / Laura Beltrán Col·laboradors Literaris / Rafa Tortosa, , Joan Quilis, Alejandro Lagarda, Begoña Martinez, Alberto Ordiñana, José Luis Lagardera, Menxu , Carlos Alcaraz, Juan Gabriel Figueres, Sergi Sempere, Rafa Suñer, Beatriz Soro , Jesús Gonzalez, Neus Calatayud, Pablo Benito i Guillermo Delegido.

Explicació Monuments Fallers / Xavier Herrrero i Xavier Gamez Esbossos Falles / Xavier Herrero i Xavier Gamez Supervisió Lingüística / Daria García Gestió Publicitària / Noemi Tomas i Pablo Benito i Climent Impressió / Paper Plegat Gestió Fotogràfica / Rafa Tortosa, Joan Quilis, Javi Moran, Pablo Benito i Daria García Dipòsit Legal / V360-2018 600 exemplars Tots els drets reservats.

Qualsevol forma de reproducció, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, excepte excepció prevista per la llei. Dirigisca’s a la delegació del llibret si necessita fotocopiar o escanejar part d’aquesta obra. Els comentaris i opinions de cada col·laborador són propietat d’ell mateix i l’associació cultural Falla Abú Masaifa no se’n fa responsable.

Els textos presentats als diferents premis han estat triats per la comissió del llibret de la falla Abú Masaifa.

4

UNA DE L’OEST Indis i vaquers. Vaquers i indis. Qui més i qui menys hem vist en més d’una ocasió alguna d’aquelles famoses “pel·lícules de l’oest” que tant d’èxit van aconseguir al cinema en dècades passades. Per mitjà d’aquestes pel·lícules hem conegut part de la història dels Estats Units d’Amèrica, si bé és cert que en la majoria dels casos la imatge que ens mostren els films d’aquest gènere dista prou de la realitat del que allí va ocórrer.

El Far West (“llunyà oest”) és la regió d’Amèrica del Nord compresa entre el riu Mississipí i les muntanyes Rocalloses i, més enllà, fins a l’oceà Pacífic. Anomenat també old west (el “vell oest”) o wild west (”l’oest salvatge”), és la regió on es va produir el procés històric, esdevingut al llarg del segle XIX, de l’expansió de la frontera dels Estats Units d’Amèrica cap a la costa de l’oceà Pacífic.

L’incessant i perllongada migració de gent cap a l’oest va desplaçar cultures ancestrals i

va oprimir centenars de nacions ameríndies, minoritzades en el millor dels casos, i sovint desplaçades, confinades a les pitjors terres i, fins i tot, en alguns casos, massacrades. D’altra banda, també és cert que aquest procés va propiciar importants avanços en la indústria, les comunicacions i l’agricultura, però sovint a costa d’una intensa explotació dels recursos humans i naturals.

Tots aquests esdeveniments han estat recreats, com hem dit abans, per diverses manifestacions de l’art, principalment pel cinema, i es classifiquen dins el gènere western.

Aquest gènere narra històries de cowboys, pioners, indis, buscadors d’or, predicadors, empresaris, artistes, xèrifs, pistolers, etc.

Històries de gent de variada condició que van emprendre l’aventura de l’oest amb l’esperança d’aconseguir l’èxit personal però que van acabar, no poques vegades, enfrontats a la justícia o a la fatalitat del destí.

Els estudis actuals consideren que darrere

d’aquesta mitificació s’amaga una realitat més complexa i es tendeix a replantejar el paper de tots els actors que van participar en aquella conjuntura social, econòmica i cultural que va ser la frontera nord-americana en el segle XIX. Doncs bé, de la mateixa manera que als antics westerns americans, mesclant realitat i ficció, enguany a la falla Abu Masaifa hem volgut recrear el nostre particular “far west”, amb els dos actors principals, indis i vaquers, com a temàtica dels nostres monuments infantil i gran, respectivament. És per això que el llibret que teniu a les mans és reflex d’aquesta idea. En ell trobareu referències a tot allò que tradicionalment associem a una bona pel·lícula de l’oest, des dels personatges més habituals, traslladats això sí, als components del món faller, fins a tota la resta d’elements.

Us parlarem de l’arribada del ferrocarril amb el corredor mediterrani, de l’oest valencià, el cultiu del tabac, la fauna i la flora, els senyals de fum com a mitjà de comunicació, innovacions

arquitectòniques, tribus antigues i modernes, història del cinema...

A la part infantil, la nostra petita tribu també ha volgut dir la seua i ens aporta les seues opinions i col·laboracions literàries. A més, us contarem antigues llegendes, i ens endinsarem en el món dels indis americans per tractar de conèixer-los un poc millor.

Però si alguna cosa caracteritza el món de les falles són els somnis, i en aquest llibret també en trobareu uns quants. Seguint la llegenda dels atrapasomnis indis, coneixerem els somnis complits de l’any que acaba i, per suposat, aquells que sols han fet que començar, somnis que s’escorren suaument per les plomes de l’atrapasomnis i, fins i tot, algun que altre que ha quedat atrapat a la teranyina.

Esperem que gaudiu amb la lectura i, com no, amb les falles 2018.

“Els somnis són importants. Res es fa sense que abans s’haja imaginat”.

6

SUMARI 8 LA DILIGÈNCIA D’ABÚ 10 Salutacions 14 Fora de la llei Explicació Monument Faller 20 Senyals de fum Col·laboracions literàries Miscel·lània 134 Cens Faller i Recompenses

140 LA TRIBU MASAIFA 142 Salutacions infantils 146 La teranyina dels somnis Explicació Monument Faller Infantil 152 Llegendes dels indis 162 Relats infantils 178 Jugant amb els indis 184 Cens Faller Infantil i Recompenses

190 PROGRAMA D’ACTES 192 ACOMIADAMENT 202 COL·LABORADORS

8

10

RAFA RAMÓN I CERDÀ

Un any més tinc l’honor de dirigir-me a tots vosaltres, fallers, veïns i amics del barri, com a president de la comissió.

Actualment, el món faller es pot dir que torna a començar una nova etapa, som patrimoni immaterial de la humanitat per la UNESCO des de fa un any i la difícil situació econòmica dels últims anys pareix que comença a quedar enrere. La situació actual afavoreix que el món faller es senta reforçat en la seua identitat, en les seues costums i tradicions i que, per fi , deixe de preocuparse tant pel tema econòmic i puga centrar-se en millorar i continuar fent créixer la nostra festa i els nostres cadafals.

Aprofite aquestes línies per agrair la paciència i la col·laboració als nostres veïns, i convidar-los a passar una setmana fallera

junt a nosaltres, en les cercaviles, en les desfilades i en totes les nostres activitats.

Als membres de la nostra comissió dirvos que ho gaudiu molt, és un any de molt d’esforç i tot es fa per a vosaltres.

Dirigint-me ara a les nostres falleres majors, Desa i Nadia, i al president infantil, Pau, vos demane que gaudiu al màxim de la setmana fallera i que la viviu amb la màxima intensitat, ja que aquesta serà un record que guardareu per sempre al vostre cor. És un plaer compartir aquest any al vostre costat.

Visquen les falles, visca Xàtiva i visca la falla Abú Masaifa.

12

DESA LARA I SIMÓ

Les falles 2018 estan a punt de començar, l’olor a pólvora, el soroll del coets, la música de les bandes, el color dels monuments i, el més important, el bon ambient i la germanor fallera ompliran un any més els carrers de Xàtiva.

Aquest any tinc el gran honor de representar a la falla Abu Masaifa com a Fallera Major, en esta festa que tant estime, les falles, les quals enguany compleixen el primer aniversari des que foren declarades per la Unesco patrimoni immaterial de la humanitat.

Però no estaré sola, estaran al meu costat

Nadia i Pau, i sé que amb ells i, com no, amb el nostre President Rafa serà un any que no podrà esborrar-se mai dels nostres cors ni de la nostra ment.

Sols em queda convidar-vos a que gaudiu amb nosaltres d’aquests dies de festa Fallera.

Visquen les falles, visca Xàtiva i visca la falla Abú Masaifa.

14

16

Artista de la Falla Xavi Herrero Assesora lingüística Daria García Il·lustracions Explicació de la Falla

18

20

22

Una de l’Oest Cadafals fallers amb temàtica del Far West

L’expressió Fer l’indi és bastant comuna en el nostre quefer diari i ens referim, bàsicament, a divertir-se utilitzant bromes o fent coses impròpies de la serietat de qui les fa. Però, d’on ve esta expressió? Quin és el seu origen?

Guzman Urrero (2008), ens afirma que el seu origen està en l’obra clàssica Vida y hechos d’Estebanillo González, editada el 1646, on el protagonista utilitza la fórmula de «Me engañaron como un indio caribe».

Esta expressió, que potser tinga una gràcia superficial, en el rerefons té un menyspreat racisme com també puguen ser «merienda de negros, hacerse el sueco, servir de cabeza de turco, engañarlo como a un chino, beber como un cosaco y despedirse a la

Rafa Tortosa Garcia Director d’El Verí del Foc

francesa». Segons el diccionari, enganyar a una persona com a un indi és «enganyarla amb facilitat i sense despertar en ella la menor sospita».

Fer l’indi i enganyar a algú com a un indi, sembla que no tenen el mateix significat a l’actualitat però tenen un mateix origen i que es centra en la conquesta d’Amèrica, on els soldats espanyols intercanviaven coses amb els pobletans, sempre beneficiant-se els conquistadors que obtenien or i altres finances a canvi de qualsevol quincalla.

Allò de fer l’indi sembla que es referix a l’estranya impressió que van patir els espanyols al conquistar el nou territori davant el comportament i folklore dels indígenes (Prieto Grande: 2004).

No és l’únic origen que se li ha atorgat a allò de fer l’indi, doncs sembla ser que el 1892, a Huelva, es va organitzar una gran desfilada naval amb motiu del iv centenari del descobriment d’Amèrica. Atès que els integrants d’una d’estes desfilades calia que anaren vestits de l’època, contractaren a diversos ciutadans per què anaren d’indis.

Estos ciutadans van fer l’indi a canvi de 10 pessetes.

Bé, siga com siga, esta frase del llenguatge col·loquial també la trobem als lemes dels cadafals fallers quan la seua figura principal és un indi (Veieu Taula I), així que trobem Fer l’indi o les variacions com Vàries maneres de fer l’indi, Fent l’indi, Estem fent l’indi o Quina manera de fer l’indi, com veurem

detingudament. I en tots els casos l’expressió la utilitzen per a referir-se a una persona, un polític o el ciutadà que fa coses impròpies a la seua personalitat o el seu estatus.

Amb el present escrit pretenem abordar exemples de falles que contenen la temàtica de l’oest americà, amb la presència de ninots caracteritzats d’indis, de vaquers o de soldats americans a més de tota una escenografia del gènere cinematogràfic del western que tant de moda es va posar durant les dècades centrals del segle xx, i que serà considerat com una forma de mostrar la consciència nacional estatunidenca.

Els artistes fallers elaboren uns cadafals recollint els aspectes que apareixen a les pel·lícules tant en l’acció com la vestimenta

24

i el decorat, doncs no poden faltar els duels entre pistolers, els sheriff de la contornà, els cavalls, els plomatges dels indis, els tipis, les fogueres amb senyals de fum, el cactus com icona del desert americà, el saló, les construccions de fusta, les caravanes o la locomotora de la costa oest. En definitiva, tots estos elements, de fàcil execució i amb resultats que solen cridar l’atenció pel seu colorit i contrast de colors, han fet que les falles far west hagen sigut, en general, bastant solvents. A més a més, les situacions d’acció existents, les lluites entre indis i vaquers o la figura d’un sheriff com a símbol de la llei, les quals són de sobra conegudes per l’observador, han fet que siguen fàcilment acoblades a les crítiques de l’actualitat social i política de la ciutat.

Així que és hora de asseure’s al sofà i engegar la televisió. Canal 9, Una de l’oest...

uNa D’iNDiS

La primera referència la trobem el 1963, un cadafal d’Antoni Grau Tomàs que duia per lema Vàries maneres de fer el indio (La Bassa, 1963). És interessant recalcar que a partir dels anys 60 es comencen a vore falles tematitzades, doncs els cadafals solen tindre una crítica directa amb ninots i coronaments que representen directament allò que volen criticar. La tematització de les falles vindrà durant estos anys on ja podrem vore, almenys en el coronament, falles amb la presència de pirates, romans, pallassos

o moros, figures que justifiquen el lema escollit. En este cas, trobem la presència al seu coronament d’un indi, amb una destral en la mà, damunt d’un timbal indi. Vicent Vidal Escorcia versava este coronament:

‘Fer l’indi es tan freqüent en la nostra societat que ho trobem cosa corrent i no com falta de trellat.’

La temàtica índia desapareix a les escenes, considerant que allò que critica està en línia amb allò de fer l’indi. Aleshores, es criticava el ball del twist per la seua modernitat, ho deixava ben clar: «al modernista en una gàbia el fiquem, junt amb l’existencialista i per no res els regalem». La qüestió de l’abastiment d’aigües posant en contraposició la bonança de l’aigua de Bellús i la del brollador de Sants, que «no dona a beure a un pardalet». Altres crítiques foren «l’enxufe en el camp de l’art» i algú farà bon nombre d’actuacions o el tema del futbol convertit en un gran negoci amb els fitxatges doncs «de les caixes dels clubs trauen bitllets a grapats».

26

Antoni Grau Cros, seguint l’estela del seu pare, plantejava el cadafal Fent l'indio o jugant al yo-yo (R. Argentina, 1971), que es componia d’un indi que s’entreté movent un io-io a la mà. La crítica central, amb una caixa d’estalvis sota l’indi, feia referència a les companyies que anuncien unes condicions i quan arriba l’hora de la veritat hi són altres.

Les escenes de la falla feien crítiques locals com la gran quantitat de senyals de tràfic existents a la ciutat en els darrers anys o la cua de vehicles que es feia al pas a nivell de la carretera a la Llosa de Ranes; aspectes de l’urbanisme com la remodelació de places de la ciutat; el tema de l’antiga biblioteca: «che, si en conter de ser publica, pareix que siga privà» i on van només quatre gats; la crítica a la nova moda dels joves de posar-se

Vàries maneres de fer el indio d’Antoni Grau Tomàs (La Bassa, 1963). arxiu a. Grau

roba de temps passats o els alts preus de les clíniques d’infermeria de la ciutat.

Altre interessant cadafal és Fent l’indi d’Andrés Martorell (Ferroviària, 1987), la crítica del qual comença amb el següent verset:

«Hui són molts aquells que fan l’indi per allà on estan i sempre que el poden fer, com si això de portar plomes fora aconseguir diplomes en l’estudi i el saber.»

Al llibret apareix una extensa explicació en vers, molt ben cosida, amb una extraordinària introducció que versa sobre el tema escollit. Així que planteja la falla com tots aquells que fan l’indi, com aquells «que voten sense pensar, si el polític o partit, sols està buscant bescuit per a després enganyar». També aquell que «posa en el joc son valor en el Bingo o maquinetes, en la baralla, en la loteria, i es dona compte un dia que ha perdut moltes pessetes». El caçador també fa l’indi quan es creu que és el millor sense haver caçat res, així com el pescador que «quan creu que és un peix, un pot de llanda apareix». I no falta la crítica a la dona, doncs l’home fa l’indi quan es casa amb una dona lleugera i que «ben regossa li ha eixit» a més de la

28

crítica a l’aficionat al futbol que fa l’indi. La figura d’un indi assegut sobre un timbal — composició típica que es repetix—, conforma l’eix central de la falla:

«Sobre el tam-tam o timbal està ell mirant el mal que es tradueix en burraes, puix endevina que anem a vores i encara fem més i més, molt més indiaes!»

Estes indiaes són les distintes crítiques aparegudes a les escenes i que anaven encarades al tema de les expropiacions, on ens diu que «més que l’indi el tonto fan» acceptant, sense queixar-se, allò que els proposen; a la modernitat, amb la presència del «jipi», el «travolta» i el «panky», tres formes distintes «per a fer l’indio en cada Era o Edat». També feien l’indi els aturats que demanen el subsidi «com en Extremadura» i una crítica local amb la lluita pel poder, que també fan l’indi, entre dos candidats on un és «un gran comerciant, impulsor del futbol» i altre «qui coneguem per barbut, en la Casa col·locat».

Una altra figura d’indi —la mateixa figura que la falla anterior: un indi assegut—, dóna

cos al lema Estem fent l’indi (Sant Jaume, 1995). En este cas, els Germans Navarro col·locaren la figura damunt d’un baül on es guarden les riqueses i els diners públics.

Junt l’indi un voltor que està «representant als polítics i corruptes que van fent-se en els diners dels contribuents». Com sol ocórrer en la majoria de les falles, i ho hem vist en estos primers exemples, el coronament del cadafal és el que justifica el lema escollit i, per sota, s’hi trobem les escenes que no estan gens tematitzades i que van lligades només per la literatura que li dóna el poeta.

Les escenes d’esta falla hi són dispars: dos japonesos per representar la invasió d’aparells Made in Japan; una «fulana oferint els seus serveis i un home bohemi», i al pas que anem, «fins les fulanes estan fent l’indi

i aniran a parar al paro», o una mare i un fill per criticar que hui en dia els costa més als fills independitzar-se.

Quina manera de fer l’indio de Manolo Blanco (Tetuán-Sant Francesc, 1995) és un altre cadafal projectat amb el mateix patró que els estudiats fins el moment. A l’explicació de la falla, signada per Ismael Martí Gironés, justifica la presència de l’indi al coronament amb que «si de fer l’indi es tracta / l’indi el fan per tot arreu / ja que és terra de conreu / i d’açò dona fe l’acta». I ens aporta que «en la política també hi ha qui fa l’indi sense plomes» i també el comerciant «al pagar tot el que paga i que no puga fer vaga». Després d’una interessant dissertació d’allò de fer l’indi referit a l’actualitat,

30

l’explicació de les escenes ja no tenen cap relació amb plomes ni cabelleres, són assumptes socials i locals com el tema de la justícia on «el dèbil sempre queda baldat»; la lluita familiar davant la diversitat de l’oferta televisiva; les porcades que es fan enmig del carrer en lloc «d’anar a l’escusat» o la lluita poc eficaç de l’alcalde per aconseguir la instal·lació de la ITV a la ciutat.

recaptar els diners per sufragar la festa. I no podia faltar el duel a l’oest, on «algunes comissions s’enfronten a altres, per a sobreviure l’època actual i endur-se el millor premi». A este cadafal podem observar com el coronament és el cap d’un indi sobre un tonell, un nou recurs distint al que havíem vist on la figura central era un indi.

L’artista de Carcaixent, José Benavent, va plantejar el cadafal Fer l’indi (Mercat, 2000) en l’entorn faller doncs el pertànyer a una comissió fallera és «com una reserva índia».

A una de les escenes, un indi va arrossegant un carro ple de caixes, el qual es correspon amb el faller actual que ha de vendre al màxim el seu producte amb la finalitat de Fer l’indi de José Benavent (Mercat, 2000). Arxiu RT

Juanjo Armengol i Venancio Cimas han plantat una sèrie d’interessants cadafals al barri de sant Feliu que destacarem pel bon tractament de la pintura. Una d’indis és una d’elles, la qual fou plantada el 2004.

El cos central de la falla és un carcaix replet de fletxes sobre el que es sustenten els caps d’una índia i un indi amb les característiques plomes al cap. A tots estos elements identificadors d’esta cultura, cal apuntar altres que apareixen a l’escenografia del cadafal com són els tipis —les tendes índies— o el cactus, com una de les icones del paisatge de l’oest. D’este cadafal no tenim cap documentació respecte a la crítica.

Un any després, Alfredo Bernat plantava La reserva índia de Xàtiva (Raval, 2005), un

bon cadafal que va seguir la mateixa línia encetada l’any anterior. La novetat, respecte a la temàtica índia i tot allò que s’estava fent, és la introducció dels cavalls i l’aparició del característic tòtem en l’escenografia de la falla així com un sol, que «sens pietat, cau sobre el territori de Xàtiva». De fet, al centre de la falla apareixen dos indis damunt dels cavalls, que van de cacera «per fer-se amb el govern del territori xativí», una escena ben aconseguida, doncs la posició de les figures dóna sensació de moviment. Apareix un contra-coronament, un gos indi, «anomenat Bloc que fa senyals de fum per què l’ajuden a fer oposició». El cadafal, de temàtica índia, introduix l’habitual bàndol contrari: els vaquers, amb la presència d’un cap i altres figures de base. També tenen presència, una

32

vegada més, els voltors «de la comunicació, que estan especulant sobre tota aquesta espectacular cacera».

La reserva índia de Xàtiva d’ Alfredo Bernat (Raval, 2005). Arxiu RT

Res té a veure el coronament del cadafal El ying i el yang de V. Cimas i A. Bernat (Mercat, 2014) amb la temàtica que estem abordant.

No obstant això, si que veiem la presència de figures d’indis i vaquers així com tres tipis a les escenes. La crítica del cadafal és plantejada com una reflexió de la forma d’actuar de la societat actual on es parla de «contradiccions i de pobles oposats, que en moltes ocasions acaben barallats». També es tracta l’entorn i el territori, motiu de polèmica contínua, i finalitza amb un intent de voler deixar estes actituds i que s’aposte per dialogar i poder arribar a acords que fomenten la pau. A la crítica deien:

«Deixem la disfressa d’indis i de vaquers, traguem nostra saviesa i el nostre bon quefer.»

El ying i el yang de V. Cimas i A. Bernat (Mercat, 2014). arxiu rt

I arriben a la fi d’este recorregut per la part índia de les falles amb el cadafal Fent l’indi de Paco Roca (Sant Feliu, 2014), amb la presència de quasi tots els elements iconogràfics dels amerindis. Sobre una pedra s’asseu un indi amb una destral a la mà i rodejat d’un tòtem amb voltors, un fum donant senyals d’auxili, un cactus, tipis i restes de cranis d’animals. Tota una escenografia per tal de tematitzar una crítica de la situació actual de l’Estat: els polítics espanyols jugant a indis i texans i «que tots es llaven les mans»; el gran indi que simbolitza a tot un poble que està ja massa cansat; les senyals S.O.S. són per salvar-nos «de la crisi, de les penúries de la gent, del Govern i el seu desfici»; les tendes de la JLF «deixen entrar a qualsevol, fins i tot un faller

34

de Sant Feliu, que pot resultar “explosiu”» o inclús la reserva del PP té cabuda en la falla, «amb les seues baralles internes tiren merda en els Plens i no estiren de les cisternes».

uNa De VaQuerS

Sense abandonar l’emplaçament, comencem el recorregut per les falles més vaqueres del Far West (Mireu Taula II) i fem referència del cadafal L'oest a Xàtiva d’Alfredo Bernat (Sant Feliu, 2000), una interessant falla on el coronament respon a un vaquer, damunt d’uns tonells, que doma dos cavalls. Les escenes són bastant eloqüents i mostren aspectes de l’oest americà amb la presència d’una carreta, d’un duel entre pistolers, l’aparició d’una locomotora travessant el

desert americà i la presència del típic saló.

Tot açò es traduix en una crítica local i fallera realitzada per Josep Manel Cháfer, on ens diu que cal veure l’actualitat fallera d’aquell 2000 baix el prisma del salvatge oest. El vaquer del coronament és el sheriff de la JLF, «que prou feina té, no tan sols mantenint a ratlla els pells roges dels presidents, sinó també, havent de tindre les dues mans ocupades controlant les haques desbocades que té a casa seua». També té cabuda el comissari “Rusti Fonson”, «la llengua més ràpida a l’oest del Canyoles a l’hora de fer callar els fallers a base de promeses» o la crítica cap a la JLF en el fet de ralentitzar tot l’impuls realitzat per l’anterior executiva: «hem passat d’anar amb l’AVE a una locomotora a vapor».

Sens dubte, Far West Xàtiva (J. R. Jiménez, 2003) és el cadafal que més sintetitza la temàtica de l’oest americà utilitzada en les falles de Xàtiva, doncs es van tractar quasi totes les icones i escenes presents en el panorama americà de les pel·lícules del gènere western. La falla dels Germans Colomina ha passat a l’imaginari faller xativí per ser una de les darreres falles mereixedores del primer premi. I no només per la caterva de premis que aconseguí, sinó bàsicament per presentar una pintura, composició i acabat que feia temps no es veia pels indrets de Xàtiva, a més d’una crítica encertada, actual i que visualment era fàcilment identificable per l’espectador.

La falla, en el seu coronament, no era voluminosa però gaudia d’una extraordinària

composició triangular amb el pistoler, el carreter i l’exhaurit animal cansat d’arrossegar el carro. I per sota, les huit escenes projectades envoltaven el centre de la falla amb una amplitud considerable.

Far West Xàtiva dels Germans Colomina (J. R. Jiménez, 2003). Arxiu RT

36

Al Far West Xàtiva no podia faltar el Saloon Galery, on a les seues portes s’hi trobava un renta–botes, o siga, el director de la ràdio que «és un pilota compulsiu, que quan entrevista a l’Alcalde, l’evidència és palpable». Tampoc faltava el Centre de Neo-oci —a una època on s’estava construint el centre comercial—, amb la presència de les tendes índies, on es tractava l’arribada de «nuvolats negres, molt negres que s’estenen sobre el xicotet comerç de Xàtiva» doncs «unes grans superfícies a Xàtiva s’implantaran, així el xicotet comerç, de pas, se’l carregaran». Memorable va estar l’escena Pararà o no pararà? referida a l’AVE, el qual era reflectit per una locomotora mentre que el tren d’Alcoi n’era una

vagoneta tirada manualment per dos persones. L’escena es completava amb una plataforma, en forma d’andana, on els indis esperaven el tren:

«La plataforma Tren sí, AVE no defensa l’horta i la natura, l’AVE serà com un veneno per a la nostra Agricultura».

També significativa era l’escena del Dipòsit embolat, tractant el tema del dipòsit construït terres amunt del col·legi de La bola. I així fou com es plantejà l’escena: un dipòsit típic de l’oest i baix d’ell una bola amb xiquets acudint a l’escola. I no

podia faltar el duel... urbanístic entre el Llanero Solitario (la constructora Llanera) i Guitarró (Construccions Guijarro), els quals lluitaven per un terreny que venia Precinto (Immobiliària Gesinco):

«Dues empreses forasteres han arribat a la ciutat; són grans constructores en busca d’un solar hipotecat».

Les falles no podien faltar en este western, i ho feien amb Wanted President JLF. Un gran cartell dels de “Se busca” feia ressò de la problemàtica de trobar president per a la JLF, almenys en aquells temps. Les darreres escenes estaven dedicades a les eleccions, doncs aquell 2003 era any electoral. Una d’elles era la picabaralla electoral entre els polítics de la ciutat i «algú acabarà fotut, sempre algun partit falla, quan busca el vot perdut». La caravana electoral també arribava a Xàtiva amb la crítica de què «mentre hi ha projectes en ruïna, l’alcalde es gasta més de 100 milions, amb unes fontetes per “l’autoestima”, cal inaugurar: vénen eleccions!». A més a més, els guionistes s’atrevien a pronosticar els resultats:

38

«El PP a per la majoria, el PSOE a millorar, EU i BLOC a per una regidoria i la resta a acompanyar».

Distintes imatges de les escenes del cadafal Far West Xàtiva dels Germans Colomina (J. R. Jiménez, 2003). Arxiu RT

Far West Xàtiva, en definitiva, va tindre un excel·lent resultat gràcies a tindre un projecte ferm, on una de les claus va ser l’excel·lent relació entre els artistes i els membres de la comissió, els quals participàrem en l’elaboració de la crítica i l’esbós de les distintes escenes, un projecte ideat amb molt de temps d’antelació. El cadafal, amb sintonia musical de fons inclosa, es va arrodonir amb la decoració mitjançant una barrera de fusta que el rodejava i la materialització d’un fort de fusta amb quatre torres de guaita. Esta excel·lent decoració va passar desapercebuda per al jurat de decoració atès que no la puntuà doncs no es veia el límit entre el cadafal i la decoració, i això que, en previsió de què passara, la comissió fallera va enviar una carta advertint els elements de la decoració. Una anècdota més per al magnífic any de la falla J. R. Jiménez que aquell

2003 celebrava el seu 25 aniversari.

Quatre anys passaren per tornar a vore una falla a l’estil del Far West. S.O.S. a Xàtiva (Selgas-Tovar, 2007) era la proposta d’Alfredo Bernat amb la presència al coronament d’un sheriff que ataüllava les falles de Xàtiva, centre de la crítica del cadafal. I més concretament el mateix cadafal faller ja que ens diu que tots «hem abandonat un poc el principal tema pel qual es fan les falles, els Monuments», i que no cal oblidar que este «ens agrupa i identifica aquestes festes a l’igual que sempre ho ha fet». En definitiva, els indis i vaquers que apareixen al monument ens diuen que estem en un gran S.O.S a la nostra ciutat, doncs «la decadència s’ha apoderat de les falles de Xàtiva, al no fer-se cap monument com es feia abans».

40

«Amistat, passió i enveja al món es mou i meneja pel monetari interès: per un grapat de bitllets!!

que ixen d’ella. També tenen cabuda a les escenes les crítiques cap al procés d’elecció de les falleres majors de Xàtiva o la quantitat d’impostos que paga la ciutadania.

Així comença l’explicació de la falla que duia per lema Per un grapat de bitllets (Passeig Cardenal Serra, 2010) obra d’Ingeni i Gràcia, un cadafal que presentava al seu coronament el sheriff del poblat, que com la llei, «a tos ens vigila». La falla es completava amb el saloon i els seus espectacles, com els de la fira, que a la pròxima edició, amb la crisi, els espectacles «que vorem serà de riure’s “la tira”». En este cadafal apareix també la mina d’or, característica de l’oest, que en este cas és la Diputació i les “subvencions”

Per un grapat de bitllets d’Ingeni i Gràcia (Passeig Cardena Serra, 2010). arxiu rt

I arribem a la darrera falla de l’oest: L’horitzó llunyà (Sant Jaume, 2011), la qual era signada per Alfredo Bernat i que l’esbós té molta similitud amb la plantada pel mateix artista el 2007 a la demarcació de la falla Selgas– Tovar. La crítica en clau local i centrada, principalment, en el món faller local, començava amb:

«Benvinguts a Xàtiva City on impera el “me sin fot” una ciutat sense llei i on la gent fa el que pot».

Les escenes, amb títols de pel·lícules de l’oest, plantejaven l’actualitat de la ciutat.

A La llei del més fort es feia ressò de la comparança entre les falles i la fira i resolia que les falles «ni d’interès turístic, ni la primera en plantar, les falles són i seran, la secundona municipal». Esdevenia com a segona escena El bo, el lleig i el roïn que plantejava el tema de les eleccions locals, on l’alcalde es veu amenaçat pels que el volen desbancar però sembla «que ho té controlat, que és l’amo de la city i de mitja contornà».

Sol davant el perill es referia al president de la JLF:

42

«La creu del matrimoni fou el primer llibret socarrat i La creu de la Junta Local és la que suporta amb dignitat».

Les seccions de Pinotxo, títol sense relació a la temàtica de la falla, feia referència a les seccions en les quals es classifiquen els cadafals fallers i ens avisava que «este any les seccions venen carregadetes de burrades i follons». Per una altra part, la llei del tabac era plasmada com La llei dels refredats doncs als fumadors se’ls obliga a eixir al carrer a fumar i agafen tots «uns bons refredats». La darrera escena, En busca del faller perdut, plantejava la necessitat de «reclutar gent per al casal» per part dels presidents i aconseguir un bon cens faller.

I així finalitza el recorregut de les falles amb temàtica Far West, la qual és bastant agraïda com hem pogut comprovar. Cal posar èmfasi en l’evolució de tematitzar les falles al llarg del temps. Com recordareu, les falles comencen a tematitzar-se només al seu coronament, com una mena de justificar el lema, però amb unes escenes gens farcides de la temàtica de l’oest. Amb el temps han evolucionat cap a una completa tematització que ha comportat l’obtenció de millors resultats doncs transportar qualsevol època al llunyà oest és bastant factible.

Sempre trobarem a l’actualitat, i en cercles susceptibles de ser criticats (la política, les falles, el consistori,...), un sheriff poderós, un enfrontament entre dos grups a semblança

de vaquers i indis, algú que va com una locomotora o altres que fan senyals de fum.

En definitiva, no vivim en terres americanes però una de l’oest en trobem tots els dies, ja que sempre hi ha algú disposat a fer l’indi.I així finalitza el recorregut de les falles amb temàtica Far West, la qual és bastant agraïda com hem pogut comprovar. Cal posar èmfasi en l’evolució de tematitzar les falles al llarg del temps. Com recordareu, les falles comencen a tematitzar-se només al seu coronament, com una mena de justificar el lema, però amb unes escenes gens farcides de la temàtica de l’oest. Amb el temps han evolucionat cap a una completa tematització que ha comportat l’obtenció de millors resultats doncs transportar qualsevol època al llunyà oest és bastant factible.

Sempre trobarem a l’actualitat, i en cercles susceptibles de ser criticats (la política, les falles, el consistori,...), un sheriff poderós, un enfrontament entre dos grups a semblança de vaquers i indis, algú que va com una locomotora o altres que fan senyals de fum.

En definitiva, no vivim en terres americanes però una de l’oest en trobem tots els dies, ja que sempre hi ha algú disposat a fer l’indi.

44

tauLa i. FaLLeS D’iNDiS Any

Lema

Artista

Falla

1963 1971 1987 1995 1995 2000 2004 2005 2014 2014

Vàries maneres de fer el indio Fent el indio o jugant al yo-yo Fent l'indi Estem fent l'indi Quina manera de fer l'indio Fer l'indi Una d'indios La reserva india de Xàtiva El ying i el yang Fent l'indi

Antoni Grau T. Antoni Grau Andrés Martorell Germans Navarro Manolo Blanco S. José Benavent J. Armengol i V. Cimas Alfredo Bernat V. Cimas i A. Bernat Paco Roca

La Bassa República Argentina Ferroviària Sant Jaume Tetuán-St. Francesc Mercat Sant Feliu Raval Mercat Sant Feliu

tauLa ii. FaLLeS De VaQuerS Any

Lema

Artista

Falla

2000 2003 2007 2010 2011

L'oest a Xàtiva Far West Xàtiva S.O.S. a Xàtiva Per un grapat de diners L'horitzó llunyà

Alfredo Bernat Germans Colomina Alfredo Bernat Ingeni i gràcia Alfredo Bernat

Sant Feliu J. R. Jiménez Selgas-Tovar Passeig Cardenal Serra Sant Jaume

Bibliografia Prieto Grande, M. (2004): “Hablando en plata: de modismos y metáforas culturales”, Actas del xv Congreso Internacional de Ásele [en línia]. <https://cvc.cervantes.es/ensenanza/biblioteca_ele/asele/pdf/15/15_0708.pdf> [Consulta: 13-01-2018].

Sánchez Pérez, J. (2015): Quadern de falles. Xàtiva 1865-2015, Junta Local Fallera, Xàtiva.

Urrero, G. (2008): “Una expresión equívoca: "Hacer el indio", TheCult.es, 11 de juny de 2008 [en línia]. <http://www.thecult.es/Cronicas/una-expresion-equivoca-hacer-el-indio.html> [Consulta: 13-01-2018].

Llibrets de falla de les comissions de La Bassa (1963), R. Argentina (1971), Ferroviària (1987), Sant Jaume (1995 i 2011), Tetuan (1995), Mercat (2000 i 2014), Sant Feliu (2000, 2004 i 2014), Raval (2005), J. R. Jiménez (2003), Selgas-Tovar (2007) i Passeig Cardenal Serra (2010).

46

Fauna i flFlora Sergi Sempere

A l’antic oest, sobre el 1846, va aparèixer un fenomen anomenat la febre de l’or, per la que centenars de buscatresors van moure cel i terra per a aconseguir fer-se amb un bon grapat d’aquest mineral tan valuós. Doncs no ens enganyem, perquè rondava l’any 1865 quan a la Plaça de la Trinitat es va donar el tret d’eixida per al que podem nomenar “La febre de les Falles” a Xàtiva, aquesta bonica i estranya febre que encara continua hui en dia a Xàtiva, altres poblacions de La Costera i gran part de la Comunitat Valenciana.

Què creieu que podria ocórrer si John Wayne, “Billy El Niño” o Clint Eastwood hagueren decidit formar part de l’escenari típic xativí i dels pobles dels nostres voltants? El que tenim per segur és que el

28 de juliol de 2003 a la ciutat de Xàtiva vam arribar a l’evaporant i calorosa xifra dels 46˚C, que res té que envejar als escenaris televisius dels més famosos westerns de tota la història.

Segons la bíblia de la informació actual, Vikipèdia, el clima, la flora, i la fauna de la Comunitat Valenciana no tenen res a veure amb el que hi podem trobar a l’antic oest, però la realitat és que més enllà d’allò purament científic les comparacions poden arribar a ser ben odioses i de segur que si ens parem a reflexionar, en més d’una ocasió ens hem sentit com perduts al punt més recòndit del Canyó del Colorado. Segons els estudiosos del tema, ens trobem en una zona on el cima predominant és el mediterrani,

però la nostra situació allunyada del mar i envoltats per valls ajuda a que els estius siguen més calorosos que a qualsevol altra part de la Comunitat Valenciana i no és per a res estrany trobar-nos de forma ben habitual entre el TOP 3 de ciutats amb les temperatures màximes més altes.

S’ha de reconèixer, a més a més, que el famós riu Mississipí no arriba ni a la sola de la sabata del nostre espectacular i cabalós riu Cànyoles, el majestuós Riu Barxeta o el gegant Riu Albaida..., pels que no poden navegar grans embarcacions amb motors a vapor, però en els que sí trobem diversos tipus de gripaus comuns i gripaus corredors, i de vegades, alguns “xiquillos” juganers que completen la fauna més especial de la nostra

zona. Pareix que la cosa va com a cagalló per sèquia!

Però amb tanta calor, i amb deserts com els texans, a La Costera no anàvem a ser menys i per descomptat també tenim les nostres zones seques, en les que fardatxos, salamandres i sargantanes prenen el sol panxa amunt, despreocupades per la Final de la Champions League, la crisi econòmica, la independència de Catalunya, o l’elecció i la vida de la nova Fallera Major.

Amb el tema de la flora, la veritat és que ens és difícil trobar comparacions que siguen

48

totalment justes amb l’entorn, ja que als westerns trobem els ja típics i característics sòls rojos on, exceptuant alguns cactus que pareix que s’han perdut al mig d’aquell panorama, tot està més pelat que les nostres butxaques i comptes bancaris al començament de la “Cuesta de Enero”. Però en canvi, a les nostres valls, muntanyes i planes hi trobem una gran diversitat de flora característica com són una ampla gamma de vegetació aquàtica, els canyars o els joncs.

Més allunyats dels rius, trobem Xopades o Maquies, els boscos d’Alzines i Roures o petits matolls com la Maquia Litoral, Brolles, la Farigola, etc. Però allò més important de la zona de Xàtiva en quant a la seua flora és el seu endemisme, el qual implica que existeixen espècies que tan sols podem

trobar-les en una zona concreta. Entre aquest tipus d’espècies tan especials podem destacar l’Ull de Perdiu, l’Orella de Ratolí o Corets, l’Esperó de Roca o Orella de Gos entre els més destacats.

Les Falles van íntimament lligades als pobles, a la geografia, a la fauna, a la flora i a la seua gent que és qui les fa possibles i com ja hem vist, la nostra zona té moltes més coses en comú amb l’antic oest del que podríem pensar, almenys així ocorre quan ens posem les ulleres de la diversió i la sàtira amb les que tots els fallers i les falleres veuen aquest món des del respecte i l’emoció per la seua festa.

Bibliografia: 1.3 El agua | Ajuntament de Xàtiva http://biblioteca.ayto-xativa.es/es/node/168 Història de les Falles de Xàtiva http://ayto-xativa.es/falles/informacio-interes/ historia-falles-xativa/

50

El tabac: des d’Amèrica a La Costera Possiblement una de les discussions més generalitzada que es donen en totes les comissions falleres des què s’aprovara la Llei 42/2010 de 30 de desembre de 2010 (1), siga la de si fumar dins del casal o eixir al carrer.

Podrem estar a favor o en contra del consum del tabac, a favor o en contra de la llei antitabac que prohibeix fumar en llocs públics. Però el que no podem negar és que al voltant d’aquest producte ha existit tota una cultura i unes tradicions que a poc a poc han anant canviant. El fet d’encendre un “cigarret puro”, una pipa, o embolicar un cigarret, ha sigut tot un ritual, és a dir, no qualsevol moment era bo per assaborir el

Joan Quilis Coordinador llibret Falla Benlloch-Aleixandre VI de Xàtiva

plaer que aquesta planta produïa. No tot el món era coneixedor de les tècniques per a traure-li tot el partit a un “cigarret puro” o a una pipa.

Al voltant del tabac hi ha tota una cultura i una tradició, fins al punt que són abundants els estudis i la literatura que tracten d’aquest producte i del seu consum. Només citarem tres exemples per veure, clar està, com aquest tema ha sigut recurrent a través dels segles i el ventall de possibilitats que presenta: El metge sevillà Nicolás Monardes en la seua obra “La historia Medicinal de las cosas que se traen de nuestras Indias Occidentales” (2)

escrita en 1571, ja parlava de les qualitats d’aquesta planta. Altres llibres com “El arte de fumar: tabacología universal” (3) de Leopoldo García Ramón, publicat en 1881 o “L’art de fumar en pipa” (4) del mallorquí Joaquim Verdaguer i Travessi, editat en 1931, fan al·legat en favor del fumar i del tabac.

Aquests llibres són sols tres exemples d’una llarguíssima bibliografia que tracta aquest tema.

Però comencem pel principi. El tabac, també conegut pel seu nom científic “Nicotiana tabacum” (5), és una planta herbàcia i perenne, de la família de les solanàcies, oriünda d’Amèrica tropical, de les seues fulles es produeix la major part del tabac que es consumeix al món. En el primer lloc

on es documenta l’ús és en els altiplans andins (6), que més tard aniria escampantse per tot el continent. Se sap que dos mil cinc-cents o tres mil anys abans de Crist ja es coneixia en el Carib. A l’Amèrica

52

precolombina també es consumia tant de forma ritual com terapèutica. L’art d’aquest període no és alié, i es coneixen relleus i pintures que pertanyien a les cultures Maia i Azteca, on apareixen personatges consumint aquest producte, els quals, utilitzaven uns aparells que es podrien identificar com si foren pipes. Amb l’arribada de Cristóbal Colom a Amèrica l’home europeu entrarà en contacte amb aquesta costum dels indis americans. Són considerats els navegants “Rodrigo de Jerez” i “Luis de Torres” (7) com els primers occidentals que veieren els habitants d’aquestes terres fent ús d’aquesta planta, la qual era utilitzada enrotllada en forma de puro o també fumada en pipa.

Rodrigo de Jerez està considerat el primer occidental que el va consumir, malgrat patir

les conseqüències de la Inquisició al seu retorn a Espanya perquè, segons aquest tribunal, sols el dimoni podia donar a l’home el poder de tirar fum per la boca.

A Europa, abans de la vinguda del tabac americà, tenim notícies que es fumava o s’inhalaven fums produïts per altres plantes com les llavors de cànem, el jusquiam o altres herbes aromàtiques. Alguns autors de l’antiguitat clàssica com Apolodor de Damasc, Heròdot, Plutarc o Plini el Vell (8), així ho arrepleguen en les seues obres, donant-los uns beneficis medicinals.

Els Papes Urbà VII i Innocenci XII, amb sendes bules cap a final del segle XVI i principis del XVII prohibiren el seu consum, però Benet XIII, al segle XVIII va revocar aquesta prohibició (9) (no hem de confondre

amb Benet XIII, el papa Lluna, que és molt anterior i no està considerat com a Papa per l’església).

La introducció del tabac a Espanya no està clara i és a diferents personatges als qui se’ls atribueix aquest fet. Per alguns historiadors va ser el mateix Colom (10) qui al tornar de les índies ja va portar fulles seques, que oferí als Reis Catòlics. El frare Jerònim Ramón Pané també està considerat per altres com l’introductor d’aquest producte al nostre país, a l’enviar des de l’illa de l’Espanyola llavors per a ser sembrades en aquesta altra part de l’oceà. Hernan Cortés també figura com a candidat ja que enviaria des de Mèxic les llavors per a què es cultivaren en les nostres terres.

Els espanyols van inventar el cigarret (11),

no queda clar en quin any o on va aparèixer el primer cigarret, però sí que se sap que aquest es va formar de les sobres que quedaven de la fabricació dels “cigarros puros”. Aquestes sobres s’embolicaven amb paper i així va nàixer el cigarret.

En el segle XVIII aquest paper amb què s’embolicaven, les sobres, era conegut com “paper d’encigarrar” o “paper de Barcelona”, de segur que prengué aquest nom, possiblement perquè va ser ací el primer lloc on es va fabricar paper per a embolicar cigarrets. Al segle XIX el paper de fumar té gran importància, destacava el que es fabricava en diversos llocs de Catalunya i el que es produïa prop de nosaltres, a Alcoi.

Cal remarcar que revolucionada un poc la manera de fumar que es tenia a Espanya,

54

possiblement es va introduir a València per al seu consum l’any 1615 (12), així ho indica mossèn Torralva. Segons aquest, varen ser els comediants que aquell any arribaren a la ciutat qui el portaren. Encara que ja es coneixia a València com a planta medicinal des de l’últim terç del segle XVI, les seues fulles olgudes eren utilitzades com a cataplasma per al mal de cap i de ventre.

A principi del segle XVI es creen les primeres indústries del tabac a la ciutat de Sevilla, cosa els viatjants que a finals del segle XVIII que monopolitzà tota la producció a España. s’acostaren al nostre país, ja fan ressò de la En 1632 es creen els “estancs”. A València costum que ací es tenia. Va ser amb la Guerra (13) apareixeran al voltant de 1646. Però el del Francés quan els soldats d’aquell país tabac que allí es venia era en pols, també expandiren aquesta forma de fumar que ací conegut com a rapè. La gent d’estaments es practicava. social elevats utilitzava unes caixetes per Si passem al nostre àmbit geogràfic, el tabac a guardar el producte, el qual era inhalat

pel nas. La gent d’estats socials més baixos usaven una espècie de cassoleta feta de fusta, coneguda com “carabasseta” per recordar la forma d’aquest fruit.

Suposem que la costum de consumir aquest producte, ja fóra fumat o inhalat, també arribaria a Xàtiva, doncs era freqüent que les costums de la capital s’expandiren per les poblacions del voltant i Xàtiva no seria aliena a aquesta nova moda. No coneguem cap crònica dels segles XVIII o XIX que ens parle de la costum de fumar pels xativins, però sí coneguem un anunci publicitari, aparegut el 26 de febrer de 1857 al “Diario Mercantil de València ”(14) en què s’anunciava:

“En Játiva tienda de Don Pascual Mayo Gran Barato” Entre molts productes, que ficava a l’abast dels compradors, destaquem la venda de cigarreres de fil d’aram i cerco d’acer, amb la possibilitat de poder dur retrat o no.

També oferia petaques de sola de Sevilla, de la nova fàbrica de Don Manuel Soriano.

No confondre aquestes petaques amb les de licors. Les petaques per al tabac eren de cuir i, normalment, es portava el tabac picat.

Però si no tenim dades del consum, sí que en tenim de la seua producció, tant a Xàtiva (15), com a la seua comarca. Podem dir que el tabac va ser un cultiu que es va produir a partir dels anys quaranta del segle XX i que

56

a finals dels seixanta o principis dels setanta encara es cultivava. Aquest cultiu en l’etapa de la postguerra va tindre certa importància perquè gràcies a l’estraperlo s’aconseguia algun benefici que ajudava a la mala situació econòmica de l’ epoca.

No existeixen notícies del cultiu del tabac a la zona de Xàtiva anteriors a la Guerra Civil.

L’embargament que aquest producte va tindre a Espanya, imposat per Estats Units, seria el motiu pel qual molts llauradors de la zona es dedicaren a cultivar-lo. La seua producció s’alternava amb el blat, aquest s’arreplegava en juny i a continuació es preparava la terra per a plantar el tabac que en setembre ja estava a punt per a recollir-lo.

Se sap que en 1965 eren 164 (16) hectàrees les que estaven dedicades a aquest tipus

de plantacions, de les quals 20 pertanyien a Xàtiva, la zona de Rotglà i Corberà eren 30, a Llanera 20 i a Canals 19. Una comarca tan vinculada a aquest cultiu com la Canal de Navarrès, en 1965 comptava amb 256 hectàrees, destacava Bolbaite amb 125 hectàrees.

La decadència d’aquest producte a la nostra comarca es va produir als anys setanta amb el “Plan Badajoz” amb el qual “Tabacalera” se subministrava amb la producció d’aquelles regions i desapareixia a poc a poc de la nostra zona, quedant sols com a residu les plantacions de La Canal de Navarrés.

Hui en dia molts llauradors jubilats encara recorden aquella època com un període en què s’havia de lluitar molt en el camp per poder sobreviure. Amb alguns d’ells he

pogut parlar sobre el tema. Tots comentaven que per a poder plantar tabac feia falta una llicència, ja que al tractar-se d’un monopoli de l’estat era un cultiu controlat, és a dir, s’havia de fer una producció limitada. No s’hi podia plantar sense una autorització, encara que molts llauradors sí que ho feien.

Aconseguien plantons o llavors i, amb la producció d’aquests, negociaven pel seu compte, encara que sempre una part era per

a consum propi i de coneguts.

Normalment els camps se sembraven amb plantons, que venien dels vivers localitzats a Albal (17), encara que molts llauradors feien els seus propis plantons, sembraven les seues pròpies llavors.

Una vegada recollida la fulla es portava als eixugadors, ací podríem destacar el situat a Rotglà i Corberà, a la carretera de Madrid, inaugurat en 1941. Encara que molts cultivadors de Xàtiva secaven el tabac a les andanes dels seues habitatges. Les fulles eren agrupades en manolls, es lligaven i es penjaven de les bigues de les andanes de les cases perquè s’hi secaren.

Al 2009 s’inaugurava a la localitat veïna de Rotglà i Corberà el museu del tabac (18), a l’antic edifici on s’eixugava aquest

58

producte, ubicat a la carretera de Madrid.

Aquest museu està format per fotografies, eines, maquinàries i utensilis relacionats amb aquest cultiu i el seu consum. La finalitat d’aquest museu era ficar de relleu la importància que aquest producte va tindre, durant un període de temps, en aquesta població i a la comarca de la Costera en general.

Conclourem aquest article parlant un poc de la comarca veïna de la Canal de Navarrès i del producte que més s’elabora allí, el cigarro “caliquenyo” (19). Les últimes dades que hem pogut consultar són de 2003, en què sols 20 hectàrees estaven dedicades a produir tabac a tota la comarca.

Durant molts anys consumir cigarros de la Canal de Navarrès i, més en concret

els anomenats “Caliquenyos” que allí s’elaboraven, era il·legal. Des de 2005 (20) açò va canviar, amb la llei que permetia poder crear empreses que manufacturaren aquest producte, llocs com Bolbaite, Xella, La Llosa, Canals, són alguns exemples de poblacions on es fabricaven cigarros puros.

La llei antitabac i la crisi econòmica ha afectat de forma dràstica estes empreses i és per això que a dia de hui sols queden tres a La Canal de Navarrès: dos d’elles a Xella i una a Bolbaite (21), les quals formen part de les huit empreses dedicades a la manufacturació del tabac que queden a la província de València. Encara que aquesta legalització no ha eliminat l’elaboració il·legal, perquè per a l’elaboració d’un “Caliquenyo” sols fa falta tabac i unes tisores.

Bibliografia: .-1: B.O.E nº 318. Viernes 31 de diciembre de 2010. Ley 42/2010, de 30 de diciembre, por la que se modifica la Ley 28/2005, de 26 de diciembre, de medidas sanitarias frente al tabaquismo y reguladora de la venta, el suministro, el consumo y la publicidad de los productos del tabaco. .-2: Monardes Nicolás. En https://www.uv.es/ihcd/Farmacologia/biomonardes.html .-3: García Ramón, Leopoldo: El arte de fumar. Tabacología universal. Libreria española de GarnierHermanos.

Paris 1881. .- 4: Verdaguer Travessi, Joaquin: L’art de fumar en pipa. Ed. Turmeda. Mallorca 1975. .-5: Guarnido Olmedo, Victoriano: Origenes, expansión, producción y mercado del tabaco en España.

Cuadernos de geografía de la Universidad de Granada. Nº 13, pag: 147-180. Granada 1983. .-6: Guarnido Olmedo, Victoriano: Obra citada. .-7: Guarnido Olmedo, Victoriano: Obra citada. .-8: Ramón Fernandez Nuria y Miñano Dominguez Ana: Pipas de fumar en el puerto de Cartagena (Murcia). En Saldvie. Estudios de prehistoria y arqueología. Nº 13-14 2013-2014. Ed Universidad de Zaragoza: Departamento de Ciencias de la Antigüedad. Zaragoza 2014. .-9: Guarnido Olmedo, Victoriano: Obra citada. .-10: Guarnido Olmedo, Victoriano: Obra citada. .-11: Theros Xavier: La liada historia del papel de fumar. El País 11 de julio de 2007. .-12: Gran enciclopedia de la Comunidad Valencia. Tomo XV. Ed. Levante EL MERCANTIL VALENCIANO. 2005. .-13: Millo Lorenzo: Café, puro y licor. En la gastronomía de la Comunidad Valeciana. Ed. Levante EL MERCANTIL VALENCIANO. Valencia 1992. Pag. 397-408. .-14: Ramirez Aledón Germán: Anales o memorias de Játiva 1833-1861 de José Pascual Ferrándiz y Carbonell.

Edita Ulleye. Xàtiva 2016. Pag: 194-205. .-15: Piqueras Haba, Jua: La agricultura y los paisajes agrarios. En geografia de Xàtiva y su región. Ed Excm.

Ajuntament de Xàtiva, Universitat de Valencia, Facultat de Geografia i Història. 2008. Pag: 193-197. .-16: Piqueras Haba, Jua: Obra citada. .-17: Piqueras Haba, Jua: Obra citada. .-18: Torremocha Fulgencio: El museo del tabaco de Rotglà recupera su historia más próxima. En Las Provincias 05.02.2008. .-19: Piqueras Haba, Jua: Obra citada. .-20: Piqueras Haba, Jua: Obra citada. .-21: http://www.expansion.com/empresas-de/fabricantes-de-tabaco/valencia/

60

El turisme del Far West occidental valencià

Juan Gabriel Figueres Coordinador llibret AC Canet de Cullera

Amb un silenci sepulcral comencen a aparèixer sobre el paper aquestes lletres.

De sobte, comencen a sonar els xiulets de les bandes sonores com, per exemple, La mort tenia un preu, Els Set Magnífics, o El Bo, el Lleig i el roí. Un poc més i em pose també Bonança, però crec que ja haguera sigut massa heavy per la meua part. De totes maneres, serveix per a explorar sobre la comanda que m’han fet els amics d’Abu Masaifa, un text sobre el turisme del Far West Valencià, és a dir, de les comarques més occidentals de la província en la qual viviu.

Doncs, agafarem la caravana i ens n’anirem de viatge!

Comencem per l’illa del territori valencià.

No estic parlant-vos ni de l’illa de Tabarca,

ni de les Columbretes, ni de la Penyeta del Moro (un illot de 5x1 m situat en la platja de Cullera), sinó del Racó d’Ademús, perquè està rodejada de les terres aragoneses i manxegues. Aquesta comarca en la qual et geles en hivern i no sues en estiu posseeix el Parc Natural (PN) de la Pobla de Sant Miquel i té el cim més alt del territori valencià, el Cim de Calderón (no està dedicat al base dels Cleveland Cavaliers de l’NBA), que es troba a 1650 m. És una comarca que és propicia per a fer senderisme, ja que pel terme de la Pobla de Sant Miquel transcorre el sender de gran recorregut (GR) número 10, que arriba fins a Portugal (si teniu ganes de caminar, no tindríeu temps per a avorrir-se).

A banda, les diferents localitats (Ademús, Castielfabib o la Pobla de Sant Miquel) posseeixen elements arquitectònics molt importants com, per exemple, l’ermita romànica de la Mare de Déu de l’Horta i l’església de Sant Pere i Sant Pau a Ademús, l’església-fortalesa de la Mare de Déu dels Àngels a Castielfabib, i el Museu Etnològic de la Pobla de Sant Miquel. A banda d’aquest museu, podem trobar els museus del Pa i de l’Aigua i l’edifici Comunal d’Ademús.

A més, cal destacar dins de l’apartat de festes (en les quals m’abstindré de romeries i ofrenes a sants, ja que hi ha en tots els llocs), el volteig de campanes amb els mossos abraçats a elles (quin marejol!), el diumenge de Pasqua, i també, pel que fa a la gastronomia, les farinetes de dacsa i

blat, carns com el corder o el porc, l’arròs empedrao (no sé si es diu així dedicat a les sangoneres que es mengen fins a les pedres, sols sé que té arròs, mongetes, pintes i carn de porc) i l’Olla.

Baixem cap al sud i ens endinsem en la comarca d’Els Serrans, de caràcter abrupte, que té com a principal recurs turístic la natura, ja que el riu Túria creua la comarca i provoca, al seu pas, gorges i goles; i també trobem els embassaments de Benaixeve i Loriguilla. I, als seus voltants trobem una multitud de boscos i paratges en Titaigües, Tuejar, Benaixeve, Alpont, Xelva, Xulilla, Aras de los Olmos i Sot de Xera. En aquesta ciutat també podeu visitar el PN Xera - Sot de Xera.

En resum, una bona zona per a fer pícnic

62

amb la teua parella melosament per a veure qui vol més a qui (no estic parlant de fer... ja m’enteneu, això en casa per favor).

Així mateix, també és una comarca rica en patrimoni històric-artístic, ja que té monuments molt singulars com, per exemple, les restes romanes i musulmanes en els castells d’Alpont i Xulilla respectivament, l’aqüeducte de Xelva, el monument més important de la comarca (molt bonic), la Torre de la Pagesia en Aras de los Olmos, o el nucli antic de Xelva. Si voleu visitar algun museu podeu anar a Alpont a visitar els museus paleontològic i etnològic (també hi ha un d’aquest tipus en Villar de l’Arquebisbe), l’Ecomuseu a Aras de los Olmos, el Museu Forestal i d’Animals Dissecats de Xelva (curiós), la Casa-Museu de Pedralba, o

l’Almàssera del Comte de Sot de Xera.

Si voleu suar i caminar per la natura o fer turisme actiu (el contrari a estar assegut al sofà de casa), aquesta comarca és ideal per a aquestes coses, ja que en ella podem trobar el centre BTT (bicicleta tot terreny) dels Serrans en Aras de los Olmos, des d’on ixen diverses rutes en aquest mitjà (bona alternativa per a perdre quilograms després de Falles).

Si voleu visitar alguna festa podem disfressar-nos i anar als carnestoltes de Villar de l’Arquebisbe i Xulilla (per a calfar motors per a Falles), o les festes de Tuejar, amb l’entrada del Moro, això sí, que se celebra cada cinc anys (els toixans tindran moltes ànsies de festa cada cinc anys, no?); i

si voleu pegar-vos una bona fartada, podeu menjar diversos tipus d’olla (xurra, del poble o de penques), embotits, vins i oli d’alta graduació.

Ara ens toca anar a les terres dels millors vins valencians, això diuen. Sí, a la comarca d’Utiel-Requena. Aquesta és la comarca més extensa territorialment de la província de València. El seu entorn natural se sosté sobre un gran altiplà amb paratges amb singular bellesa al voltant del riu Cabriel i, com no, de les Hoces del mateix riu que donen lloc a un PN. A més, en la localitat de Xera podem trobar un parc geològic, ciutat en la qual també trobem el PN de Xera-Sot de Xera, compartit amb la comarca d’Els Serrans.

Pel que fa als recursos culturals podem

trobar, entre d’altres, alguns jaciments ibèrics a Camporrobles (el Molón, encara que no sé si mola perquè no l’he visitat), i a Caudete de las Fuentes (Els Villars, que no pertany a l’expresident de la Federació Espanyola de Futbol, sinó que pareix que és l’antiga ciutat ibera de Kelin); i, com no, les ciutats de Requena i Utiel. De la primera podem destacar el barri de la Vila, on trobem l’antiga seu de l’Art Major de la Seda, la torre de l’homenatge, les esglésies de Santa Maria i del Salvador, el centre històric o les seues muralles, un recorregut per les seues coves subterrànies i pel subsòl de la ciutat medieval, així com diversos museus com el Municipal (dedicat a

64

la verema i al vi), l’etnològic o el museu d’art contemporani Florencio de la Fuente. Mentre que de la segona, podem destacar també el seu centre històric, la plaça de Bous, el Santuari de la Mare de Déu del Remei o el Museu del Vi, on s’explica el procés d’elaboració dels vins de la Denominació d’origen (DO) Utiel-Requena.

Aleshores, com haureu pogut comprovar, el vi és l’element gastronòmic més important de la comarca, i sobre el qual gira la gastronomia (convé que més d’un vaja en tren, com deien en la televisió, si beus no conduïsques), encara que no ens podem oblidar dels embotits. Per tant, no ens podrem perdre algunes de les fires gastronòmiques més importants, FEREVIN i la Mostra d’Embotit Artesanal i de Qualitat

(entre el vi i l’embotit, podem eixir redolant d’allí). I si volem festes, podem trobar... Falles!

Sí! En Utiel, amb un caràcter més modest del que estem acostumats (allí han plantat artistes d’Especial com, per exemple, Francisco Vizcaíno, artista de Sueca).

Seguint cap al sud ens trobem amb la Vall de Cofrents-Aiora. Una zona en la qual, com bé diu el seu nom, predomina una vall on podem gaudir de moltes zones verdes, com per exemple la Mola de Cortes de Pallàs, una fortalesa natural amb una reserva de cabres, a pesar que també trobem estivacions muntanyoses com el Massís del Caroig, amb una altura de 1128 metres i també és la zona on trobem la central nuclear. És una zona en la qual podem gaudir de les activitats de turisme

actiu, ja que trobem un Centre BTT en Cofrents, i també altres activitats com muntanyisme, senderisme (el GR-7 passa per la comarca), piragüisme... així com fer un creuer fluvial pel riu Xúquer, una de les experiències més enriquidores per a fer en tota la província.

Com a experiència enriquidora també trobem el balneari de Cofrents, un centre mèdic de relaxació molt important per a tot aquell que vullga llevar-se l’estrès de damunt (cal dir que aquest lloc té fama que només va gent de la quinta edat, però no és així).

Així mateix, és un territori amb elements patrimonials culturals importants com, per exemple, les esglésies d’Aiora i Zarra, el castell i el racó de Sant Pasqual d’Aiora.

En la mateixa ciutat podem gaudir de la ruta del Fil Roig, que permet conèixer tots

els monuments i anècdotes al voltant d’un trajecte marcat per una línia roja.

A l’hora d’omplir la panxa, podem trobar en la mateixa Aiora com a plat típic el gaspatxo o l’Ajetao, un plat típic amb fesols blancs i abadejo. També podem destacar els embotits, i també la varietat de postres com l’aiguamel, magdalenes o els almendraos.

Això sí, el producte estrella és la mel, que dóna peu a celebracions com el Primer Tall de la Mel (vos la recomane) en Aiora, en la segona setmana d’octubre. També trobem altres celebracions com els bojos i el carnestoltes de Xalans, o la Setmana Santa d’Aiora. Anecdòtic és la falla que es planta en Cofrents... i que es crema l’1 de maig!

Per últim, ens endinsem en la comarca de la Canal de Navarrés, terra d’aigües de bany, ja

66

que en ella podem trobar diverses piscines naturals per a poder prendre un bany (això sí, et xuclaràs els dits ja que està gelada) com, per exemple, el llac d’Anna, l’assut de Bolbaite o les basses de Quesa. També Anna disposa dels gorgs de l’Escala i Cristal·lí que formen un paisatge digne de visitar. A més de paisatges aquàtics, també trobem zones riques de vegetació amb diverses espècies d’arbres com els coscollars, pinedes i llentisclars.

Pel que fa al patrimoni i a la cultura, la comarca posseeix nombrosos recursos rupestres en les coves de Bicorp, Quesa i Millars, mostres de l’Art Rupestre Llevantí que és considerat com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO (com les Falles).

Les coves representen diversos gravats

d’escenes agrícoles de l’època. Destaquem també la ciutat d’Énguera amb nombrosos caserius que s’han convertit en cases rurals on els turistes es poden allotjar, i també podem contemplar els cucos, construccions on s’amagaven els pastors quan feia mal oratge, el poblat ibèric de Cerro Lucena, el jaciment de l’Edat de Bronze de Faracuat, l’església parroquial o el convent dels Carmelites, seu de l’actual Casa de la Cultura i del Museu Arqueològic. També podem gaudir del Museu Parroquial de Navarrés, el Castell de Bolbaite o el centre històric de Xella.

La gastronomia és prou semblant a l’anterior comarca, encara que també destaquen els arrossos amb herbes de la zona, els

formatges de Bolbaite, els embotits i les carns, així com la magnífica rebosteria... sense deixar de costat la Mona de Pasqua, unes de les millors de tota la província. Com menjar i festa sempre van de la mà, també es pot visitar la comarca durant tot l’any per a gaudir del calendari de festejos patronals, el més destacat de la zona.

Ací ha arribat el meu repàs al turisme del Far West de la província de València.

Com haureu pogut veure, teniu nombroses alternatives per a poder gaudir dels atractius turístics de les comarques valencianes.

Temps per a avorrir-vos no en tindreu, així que és hora de gaudir dels seus recursos culturals, de posar-se les esportives i descobrir les rutes i els entorns naturals, de conscienciar els estómacs de cara a les

fartades que podeu realitzar, i d’endinsarvos en les festes i en les seues tradicions.

Així que no vos moleste més, és hora de descobrir-ho!

BIBLIOGRAFIA La Canal de Navarrés. (2016). Valencia: Patronato Provincial de Turismo.

La Serranía. (2016). Valencia: Patronato Provincial de Turismo.

Rincón de Ademuz. (2016). Valencia: Patronato Provincial de Turismo.

Requena-Utiel. (2016). Valencia: Patronato Provincial de Turismo.

Valle de Ayora - Cofrentes. (2016). Valencia: Patronato Provincial de Turismo.

68

Els senyals de fum a les falles Hi ha que veure com ha evolucionat el tema de la comunicació al llarg de la història.

Hui, fins al més babau fa rellotges també en el tema comunicatiu. Tenim a l’abast un ingent nombre de cursos, de màsters o d’especialitats que ens ajuden a ser un bon comunicador: expressió corporal, llenguatge gestual, comunicació no verbal... la llista és extensa. No obstant, però, ni tot el que es comunicava abans estava mal fet, ni tot el que es fa hui és una bona manera d’entaular una bona comunicació.

Molt enrere queden aquells temps en què els senyals de fum eren gairebé l’única manera de mantenir el contacte. Es feien mitjançant fogueres i eren especialment recurrents en zones despoblades. Malgrat la simplicitat de

Jose Luis Lagardera Periodista

l’acció, els senyals de fum podien contenir missatges complexos i codificats. La seua visualització ha arribat a nosaltres a través de les famoses pel·lícules de l’oest, ja que els pioners en aquesta mena de comunicació van ser els Indis de Nord-Amèrica.

I es preguntareu... què fa este boig parlantnos de senyals de fum? Ja va fumat? En realitat, els senyals de fum no es diferencien tant del que tenim hui en dia, i la cosa és molt més semblant si parlem del món de les Falles. El primer element és clar: aquesta comunicació naix a partir d’una foguera.

Nosaltres, els fallers, en fem una en la nostra comissió cada dinou de març. En certa manera, és una manera de comunicar que tot s’acaba. Que tot torna a començar.

Però, amb compte. No s’ha de confondre

fer senyals de fum amb traure fum per les senyals. El món faller és un àmbit en el que durant certs moments de l’any es produeix una tensió que es pot palpar a l’ambient.

Premis, competicions esportives i no tan esportives... hem de saber comptar fins a deu abans de dir les barbaritats que es diuen moltes vegades. Les Falles no deixen de ser una festa –ara, Patrimoni de la Humanitat, per si algú se n’havia oblidat-, i no poden ser corrompudes per algunes actuacions que hem de sofrir durant tot l’exercici.

En certa manera, les falles també s’assemblen a les pel·lícules d’indis i vaquers. Sí, sí. A Vaquero el tenim a la Falla del Passeig, però no va per ahí la cosa. Em

70

referia a que competim per conquerir un mateix “territori” -més conegut com a Premi-, i posem tot el que està de la nostra part per endur-nos el gat a l’aigua. A vegades es tracta d’autèntiques guerres psicològiques, amb estratègies ben definides que busquen desmoralitzar a l’enemic i guanyar terreny en aquesta gran guerra que és el món faller.

Tornant al tema estrictament comunicatiu, les falles tenim un punt a favor. Almenys les Falles de Xàtiva. De les dinou comissions existents a la ciutat, algunes d’elles fan una comunicació activa de tots els esdeveniments que duen a terme. De fet, totes les falles de Xàtiva tenen ja un compte de twitter, malgrat que el d’algunes d’elles roman inactiu des de fa molt de temps. Pas a pas. Altres no perden l’oportunitat de publicar i publicitar

tot el que la comissió fa: actes culturals i de caire festiu, presentacions, actuacions... som un referent per a la resta de municipis amb festa fallera –València capital és un món a banda-. Aquesta fita ve encapçalada pel magnífic treball que fa la Junta Local Fallera de Xàtiva en aquest sentit, i això ve donat en part per l’augment considerable d’actes tant a Xàtiva com arreu de tot el territori valencià.

Ens coneixen des de fóra, i això és una molt bona carta de presentació.

Algunes comissions xativines disposen de pàgina web, moltes de comptes de Facebook o Instagram, i alguna -com Espanyoleto- té fins a una “televisió pròpia” que dota de contingut amb les entrevistes que realitza.

Però no sols es comunica amb les xarxes

socials. Eines com la del llibret faller -com el que tens ara mateixa a les mans- són una oportunitat magnífica per contar coses.

Per deixar constància del que fem al món faller. És important, perquè ens trobem a un punt en que qui no comunica, no existeix, i algunes comissions falleres són, en aquest sentit, autèntics morts vivents.

Hi ha qui s’ha quedat en l’època dels senyals de fum, sense comprendre que després van vindre la premsa, la ràdio, la televisió o l’internet. I d’altres que de tantes coses que diuen, no diuen res; que fan molt de soroll però no comuniquen gens. Hi ha que aprendre a ser conseqüent i a comunicar de la millor manera possible.

I parlant de fum... què tal si comencem

a plantejar-nos unes falles menys contaminants? Eixa sí que seria una bona combinació: conscienciació, medi ambient i comunicació. Entre tots és possible.

Avancem. No ens quedem ancorats en els indis i vaquers.

72

Innovacions arquitectòniques del Vell Oest

Alberto Ordiñana President Falla Plaça Espanyoleto

El vell oest, antic oest, salvatge oest o la frontera, aquests eren els sinònims que utilitzaven en l’època per parlar d’aquells fets històrics que varen tindre lloc als EEUU al segle XIX amb l’expansió de la frontera.

Aquesta època sempre ha sigut una bona situació temporal per caracteritzar la temàtica de pel·lícules cinematogràfiques, llibres, contes, i com no podia ser d’altra forma, falles, ninots, etc. Però potser per a molts, és una època un poc desconeguda.

Tots tenim clar per les pel·lícules, aquelles històries del llunyà oest, amb els pistolers, indis, bancs, lladres, etc... Però, i tot açò per què?

Als inicis del segle XIX, l’Oest era un territori per explorar, salvatge, amb poques possibilitats de ser habitat, però l’Est dels EEUU era tot el contrari, era la part civilitzada i explotada pels habitants d’allí. L’expansió de la frontera cap a l’Oest va ser possible gràcies a la compra a França de l’estat de Louisiana en 1803 (estat anteriorment comprat per França a Espanya). Aquest estat es trobava a l’Oest del riu Mississipí, la frontera occidental dels EEUU. França no podia mantenir aquesta gran extensió de terreny, per allò que accedí a vendre als Estats Units, baix la presidència de Thomas Jefferson. Des d’aquest punt, s’inicià la repoblació de l’Oest, on es va desplaçar a les ancestrals cultures que allí habitaven.

Per contra, aquest fet va portar importants

avanços en la indústria, les comunicacions, l’agricultura i l’enginyeria, a costa en molts casos de l’explotació dels recursos humans i naturals de l’Oest dels Estats Units.

dels Estats Units, fou la construcció del ferrocarril. La primera línia transcontinental dels Estats Units va unir la ciutat d’Omaha (Nebraska) amb Sacramento, l’any 1860, unint així la xarxa de ferrocarrils de l’Est amb Califòrnia, en la costa del Pacífic.

Aquesta construcció autoritzada per la llei de ferrocarril del Pacífic de 1862 i recolzada pel govern federal, fou l’espenta que necessitava el govern d’Abraham Lincoln per poder completar la xarxa de ferrocarrils. Aquesta construcció, amb més de 2700 km fou realitzada per dues companyies ferroviàries, la Unió Pacífic i Central Pacífic i foren necessàries construccions i grans reptes d’enginyeria per poder creuar les grans Un dels avanços tecnològics més destacables planures i altes muntanyes que arrabassava la línia fèrria. durant l’expansió sobre el territori Oest

74

Per aquella època, la mà d’obra escassejava, pel que les dues empreses varen haver d’enginyar-se-la per poder tindre la mà d’obra necessària. S’ha de tindre en compte, que per aquells moments, no es disposava de les actuals maquinàries de moviments de terres o d’elevació, pel que la gran totalitat d’aquestes tasques havien de ser realitzades per mà d’obra. A més a més, per aquells anys, el govern de Lincoln amenaçava amb l’emancipació dels esclaus, per tant la Unió Pacifica obtingué la mà d’obra dels veterans soldats dels EEUU i d’immigrants irlandesos, mentre que la Central Pacífic contractaria personal xinès amb un cost d’un dòlar diari.

L’acord amb el govern era pagar uns diners per cada km construït, pel que es

va convertir en una competició per veure quina companyia construïa més quilòmetres.

La Central Pacífic amb els soldats de treballadors varen construir 1110 km, mentre que la Unió Pacífic amb els xinesos, aconseguiren construir 1749 km.

Finalment, el 10 de maig de 1869, en la cima de Promontory, en l’estat d’Utah, les dos línies es trobaren, finalitzant el que fou aleshores el recorregut de tren transcontinental més llarg del món, fins vàries dècades després, superat per la construcció del Trans-Siberià a Rússia.

Altra de les grans innovacions del llunyà oest, i molt important per al desenvolupament de l’arquitectura moderna dels Estats Units, fou un nou i revolucionari sistema de construcció, creat per a què la gent poc qualificada que buscava noves oportunitats a les grans planures de la nova terra, pogués construir-se ells mateixos la seva pròpia casa o negoci amb les mínimes eines i tecnologia. Amb aquesta innovació

tecnològica i l’aparició del ferrocarril o el “cavall de ferro” com l’anomenen els indis d’aquestes regions, fou possible la colonització del llunyà oest.

Aquest nou sistema de construcció s’anomenà “Balloon Frame” i va sorgir realment al segle XVIII com una adaptació de les cases de fusta que en aquella època es construïen al vell continent Europeu amb els medis del país americà, caracteritzat per l’abundància de fusta i els pocs artesans fusters o mà d’obra qualificada.

76

Com s’ha comentat abans, la gent que colonitzava aquesta gran zona, no disposava d’experts constructors, per tant, tingueren la necessitat d’idear un sistema capaç de construir habitatges d’una manera eficaç, funcionals i amb la durabilitat adequada per suportar les inclemències del temps.

Aquest fou el sistema “Balloon Frame”, el qual alleugerava les peces de fusta de l’estructura amb llistons de 1x2 polzades, substituint les juntes de fusteria, punt crític i complicat de les construccions de fusta d’aquella època, utilitzant simples claus per formar les unions.

Per la facilitat de construcció i lleugeresa, fou fonamental per a la colonització de l’Oest americà i és la imatge típica que apareix en els edificis de les pel·lícules de l’oest. Encara que

la transició d’un sistema més costos a aquest més ràpid no fou instantània, sinó gradual al llarg de tot un segle, s’atribueix aquest desenvolupament a la ciutat de Chicago.

Aquest sistema es va propagar ràpidament per tot el planeta, però en l’actualitat el sistema “Balloon Frame” ha evolucionat cap al sistema “Platform Frame”, amb el mateix sistema constructiu però amb la gran

diferència fonamental que consisteix a alçar l’estructura planta a planta, de forma que cada forjat talla la continuïtat dels pilars entre les plantes. Aquest canvi fou introduït per la dificultat de trobar bigues o pilars de fusta de gran format o longitud per poder fer edificis de 2 o 3 plantes.

78

Arribada del ferrocarril a l’Antic Oest

Guillermo Delegido Terol

El tren, per a molts, va ser la icona de creixement econòmic per molts motius dels que després farem un repàs, per a altres l’arribada del tren va ser motiu de temor.

La seua aparició va permetre l’abastiment de les indústries del carbó i l’acer. Tot aquest fenomen va ser denominat com el gran negoci i el seu progrés va ser impulsat decididament pel govern.

de m2. Com podem imaginar, la construcció de les infraestructures ferroviàries era molt costosa, per la qual cosa els promotors demanaren ajudes al govern, i amb el temps la majoria de companyies de ferrocarrils acabaren venent les terres prèviament assignades per l’estat per tal de recaptar capital i estimular un altre tipus de negoci, granges, noves poblacions... i així associarles amb la indústria. En 1890, la ciutat de Chicago va arribar a ser la segona ciutat més poblada d’EEUU, sols per darrere de Nova York. Chicago es va transformar en la principal ciutat industrial.

Va ser amb el president Abraham Lincoln quan es va donar l’espenta necessària i final al projecte d’unir la costa est i el Pacífic. La creació d’una llei en 1862, la Pacific railway Act. va fer possible les primeres línies d’actuació. En 1871, nou anys després, les Amb la llei de ferrocarrils de 1862, la Union línies del ferrocarril ja comprendrien 128 Pacific Railroad i la Central Pacific Railroad milions d’acres, que equival a 518 mil milions van rebre l’adjudicació per a la construcció

Primer tren

80

del primer ferrocarril transcontinental d’EEUU; aquesta línia de ferrocarrils a través d’EEUU va unir Nebraska amb Sacramento en els anys 1860, unint la xarxa de ferrocarrils de l’est amb California, en la costa del pacífic. Es va crear una xarxa de transport que va revolucionar la població i la economia de l’oest nord-americà.

Les obres sofriren molts contratemps, entre ells la carència de rails i el problema del seu transport. Gràcies a aquesta llei de 1862 i recolzat amb força pel govern federal, aquesta obra va ser la culminació d’un moviment al llarg de dècades per a construir aquesta línia i un dels majors èxits de l’actual president, Abraham.

El govern pagava diners per cada kilòmetre construït, la interconnexió entre les dos costes es va convertir en una competició entre les dos companyies per vore qui arribava abans. Les dues línies, la Union pacífic i la Central pacífic es van trobar el 10 de maig de 1869 en Promontory, després de moltes disputes laborals, enfrontaments amb els amerindis i adversitats climatològiques.

Tot allò va ser motiu d’una àmplia alegria popular, però pel contrari eixa satisfacció es va vore afectada pel temor a que aquesta indústria formara un monopoli. Amb el temps sorgiren altres vies com la Northem Pacific (1883) i la Southern Pacific que va completar una línia entre Nueva Orleans, San

Francisco i Los Ángeles en el mateix any.

L’expansió d’aquest mitjà de transport va incentivar la compra de territoris per part de les companyies ferroviàries amb l’objectiu de fomentar el tràfic de persones i el comerç. Aquest es va fer exagerant les característiques del terreny per atraure un possible comprador. El pas del ferrocarril va

propiciar l’aparició de nombrosos pobles, molts d’ells de curta duració, mala reputació i males condicions de vida.

La unió de les dues línies, la Union pacífic i la Central pacífic, va posar fi als combois de carretes i les insalubres vies marítimes com únic accés a les terres verges de l’oest americà. A partir d’eixe moment sols

Mapa ferroviari transcontinental.

82

bastaria amb comprar un bitllet de tren per recórrer tot l’oest. Amb els anys el traçat de la línia transcontinental ha sigut modificat per la desaparició de ciutats, encara que es manté el seu recorregut que realitza el tren California Zephyr, un tren que ix des de Chicago i recorre 3923 km durant 2 dies i mig. Aquest tren va ser ideat per la companyia Burlington amb una velocitat mitja de 124 km/h i una màxima de 181 km/h. Era el primer tren amb motors diesel i amb aspecte inaudit.

Evident, l’arribada del ferrocarril a l’antic oest va suposar una millora de la qualitat de vida; el canvi de trens i l’expansió de les noves infraestructures ferroviàries que permeteren arribar a molts pobles amb la

compra d’un simple bitllet i, a més, aquest ferrocarril servia per a l’abastiment de diferents indústries que propiciaren el gran negoci.

BibliograďŹ a: https://es.wikipedia.org/wiki/Viejo_Oeste https://es.wikipedia.org/wiki/Primer_ferrocarril_transcontinental_de_Estados_Unidos http://entre-trenes.blogspot.com.es/2013/05/el-tren-del-lejano-oeste.html https://historiaybiograďŹ as.com/conquista_oeste/

84

El corredor mediterrani o la necessària revitalització de les Comarques Centrals Carlos Alcaraz García Des de fa ja bastants anys ens trobem amb una trista realitat a les nostres comarques: joves que se’n van a viure fora, taxes d’atur elevades, un teixit productiu que poc a poc ha anat desapareixent... És clar que tots aquests problemes tenen un denominador comú: la falta d’inversions al nostre territori.

Va haver un temps on el tèxtil i el metall eren una realitat. La gent emigrava des d’altres territoris cap al País Valencià en busca de treball, un treball que es trobava en aquests sectors. Va ser amb la reconversió industrial quan vam veure com aquesta realitat es va anar extingint. Tindre indústria a les comarques ja no era rentable ni competitiu, tot açò sumat a l’aparició de nous mercats va fer que ens quedàrem sense un teixit productiu que ens permetera recuperar la

nostra economia i que servira de treball estable per als treballadors i treballadores. És hora de que les comarques tornen a tindre futur, i aquest futur passa perquè la nostra joventut tinga cabuda al territori. Ara bé, com podem fer que la nostra comarca siga atractiva per a la joventut i no se’n vaja en busca de millors oportunitats?

En primer lloc necessitem un tren que vertebre el nostre territori. No és possible que sense un transport públic que comunique les nostres comarques siga viable major inversió en el teixit productiu, com la indústria. Tampoc és possible que sense un transport que permeta la mobilitat integral pel nostre territori, siga possible la recuperació a tots els nivells de les nostres comarques.

Necessitem també una major inversió en educació, així com un major desenvolupament dels nostres centres educatius, que faça que estudiar a les nostres comarques siga un incentiu per al desenvolupament de les mateixes.

Necessitem major inversió en mòduls formatius i estudis que vagen en consonància amb el major desenvolupament econòmic i el model industrial del territori que necessitem.

Ara bé, necessitem també una major inversió en la nostra economia, en el nostre teixit productiu. Sense un teixit productiu estable que genere llocs de treball per a desenvolupar les necessitats vitals de la nostra població és completament absurd plantejar que hi ha futur a la comarca.

El corredor mediterrani que necessitem no pot estar allunyat d’aquestes reivindicacions i de la realitat que patim. El corredor mediterrani ha de ser un revulsiu a tots els nivells de la situació que vivim.

No té cap sentit reivindicar una major inversió en la nostra economia si deslliguem el creixement econòmic de les nostres necessitats territorials. La joventut ha de trobar al nostre territori un lloc on estudiar i treballar, així com un lloc on tindre la seua vida. Sols així veurem llum al final del túnel en el que estem vivint.

Per això reivindiquem el corredor mediterrani, reivindiquem aquest model de corredor mediterrani. Un corredor mediterrani que siga el futur de les nostres comarques.

86

El western, el cinema clàssic americà per excel·lència Pablo Benito Climent Coordinador llibret Abú Masaifa El western és, sense cap dubte, el gènere clàssic americà per excel·lència i el seu marc històric se situa en l’Oest Nord-americà del segle XIX, amb totes les connotacions humanes, socials i polítiques de l’època.

Com a gènere, la seua esplendor s’ha mantingut al llarg de l’Edat d’Or del cine, però la seua prominència com a tal ha decaigut des de finals de la dècada dels 70, si bé ha aconseguit en la dècada dels 90 un reconegut, però fugaç ressorgir. El Western és el gènere que probablement millor definisca a la indústria cinematogràfica dels Estats Units i amb nostàlgia s’endinsa en els anys d’expansió de la civilització per sobre les fronteres dels natius en la conquesta del territori verge. Les pel·lícules d’este gènere es desenvolupen en els estats de l’oest nord-

americà durant el període que comprèn des del començament de la Guerra Civil en 1860 fins al final de les anomenades Guerres Índies en 1890. No obstant això, este període cronològic presenta les seues alternatives,

alguns westerns incorporen la Guerra Civil, un conflicte essencialment lligat a l’est del Riu Mississippí, i inclús d’altres han creuat la frontera nord-americana, sovint a Mèxic.

El denominador comú popular de les pel·lícules de l’oest és un personatge central de característiques nòmades o errants semblant als cavallers dels antics contes i poesies europees enfrontant vilans, rescatant dones en perill i transgredint les normes de les estructures de la societat sense trair el seu honor, davall la figura d’un vaquer o un pistoler, la caracterització del qual inclou una vestimenta típica, el seu revòlver i el seu fidel company, el cavall, figura que arriba a adquirir dimensions importants per a la història narrada. El western pren estos

elements i els usa per a contar contes morals ambientats en l’escenari de l’oest, moltes vegades un paisatge desèrtic, salvatge i desolador amb els seus ranxos i forts enmig del no-res, i altres tantes vegades en la típica descripció del poble de l’oest: el magatzem local; les vies del tren, els vagons del qual albergaran persecucions; un banc que serà atracat; la cantina de begudes, jocs d’atzar, música autòctona i prostitutes, freqüent escenari de baralles i tirotejos entre els fora de la llei i, finalment, la cel·la de l’algutzir que albergarà els malfactors.

Com a gènere, el western és polifacètic i conté diversos subgèneres amb films que s’ambienten en les Guerres Índies, la Guerra Civil i les Guerres Mexicanes. De totes les

88

maneres, és usual que el western retrate la conquesta de la civilització per sobre la barbàrie i la subordinació de la naturalesa i tot allò natiu, o la confiscació de territoris per sobre els drets dels habitants originals dels mateixos.

El western escenifica una societat organitzada basant-se en codis d’honor, ja siga en família o en soledat, més que a l’afecció de la llei en sí. En les pel·lícules, estes temàtiques estan contraposades i l’avanç de la civilització és inevitable. Els primers westerns eren filmats en estudis, igual que altres pel·lícules de Hollywood, però quan la filmació en exteriors es va fer més comú, els productors van utilitzar locacions aïllades en l’Oest en llocs com

Califòrnia, Utah, Arizona, Nevada, Texas, Kansas i Colorado, fent del paisatge un factor més viscut i evidenciable, fins al punt de convertir-se en un factor fonamental del film. Com a arquetípics personatges, vaquers i pistolers juguen un rol fonamental en les pel·lícules de westerns. En les seues freqüents batalles contra els natius americans, estos últims són retratats com a vilans i deshonestos, si bé el western revisionista els atorga un lloc allunyat d’aquest estereotip i els dóna un tractament més comprensiu de les seues accions.

El gènere western troba les seues arrels inicials en el film Asalto y Robo al Tren (The Great Train Robbery) que Edwin Porter rodarà en 1903, època del cinema mut, fent

Els fonaments del gènere estaven a poc a populars a estrelles interpretatives com Broncho Billy Anderson i Williams S. Hart. poc consolidant-se i l’època d’esplendor no tardaria a arribar.

Cineastes com David Wark Griffith amb La Masacre (The Massacre, 1909) i una gran quantitat de curts donaren vida al gènere.

Durant l’etapa del cinema mut, John Ford plasmaria en El Caballo de Hierro (The Iron horse, 1924), un estil entre romàntic i èpic que sentà l’estètica que caracteritzaria al western clàssic que va popularitzar amb la seua obra La Diligencia (Stagecoach, 1939), desprès de molts anys de filmar westerns de classe B. La Diligencia va ser un punt d’inflexió on personatges i situacions cobraven més pes i trobaven la seua densitat moral. Aquell mateix any, Cecil B. De Mille filmaria de forma espectacular la construcció de una ferroviària en Union Pacific (1939).

90

En el seu desenvolupament a Hollywood, és un gènere amb una rica història que s’estèn en format i contingut a altres gèneres com la comèdia, la paròdia i el musical. En la seua època d’or, el gènere està marcat i delineat per l’obra de dos directors: John Ford i les seues innumerables col·laboracions amb el protagonista del clàssic, l’intèrpret masculí que el va convertir en llegenda: John Wayne; i Howard Hawks amb la seua trilogía Río Rojo (Red River, 1948), Río Bravo (1959) i El Dorado (1966).

En els anys 40 un altre western de característiques romàntiques i èpiques cobraria rumb de clàssic Y Murieron con las Botas Puestas (And the died with their boots on, 1941) de Raoul Walsh. John Ford

retornaria al seu preat Monumental Valley con Pasión de los Fuertes (My Darling Clementine, 1946) per a filmar una obscura versió de la batalla en OK Corral amb el mític personatge de Wyatt Earp en la pell de Henry Fonda, un western crepuscular que va de la malenconia a la tragèdia. Dos exemples paradigmàtics il·lustren el western d’aquells anys: En 1946 Duelo al Sol (Duel at the Sun), una superproducció del tot poderós productor David O. Selznick i dirigida per King Vidor, i en 1956 Centauros del Desierto / Más Corazón que Odio (The Searchers) mostraven a John Wayne com el típic heroi d’aquestes pel·lícules que acapararia l’atenció en el conflicte armat. L’arquetip de protagonista masculí que encarnava Wayne atreia a l’audiència i una altra faceta

del mateix entregaria en la seua enèsima col·laboració amb Ford per a la magnifica El Hombre Tranquilo (The Quiet Man, 1952) en un tàndem que generà devoció entre els fervents seguidors del gènere i va fer de la dècada dels 50 la de major esplendor del western en tota la seua història.

Alguns westerns posteriors a la Segona Guerra Mundial van començar a qüestionarse els ideals i l’estil del western tradicional.

Buscant nous horitzons es descobriren elements narratius i estilístics que van transformar el llenguatge: un to més fosc generalitzat, un sentit més com cal de l’antiheroi, papers més preponderants per a rols femenins, un retrat més sincer dels natius americans i una visió critica sobre els grans negociats, el govern americà, la

milícia i la seua política d’acció. De sobte, començà a qüestionar-se les accions de les figures masculines, hi ha un increment en l’ús de la violència i s’inclou, si bé de forma no tradicional, el factor sexual, a més s’afegeix l’humor negre. És a dir, hi ha un canvi radical que afavorix el realisme per sobre el romanticisme d’altres èpoques, com ho és el clàssic de culte de Nicholas Ray Johnny Guitar (1953) i el seu desplegament quasi operístic.

Durant les dècades dels 60 i 70, el gènere arriba a Itàlia amb el format de Spaghetti Westerns o Italo-Westerns. Moltes d’estes pel·lícules eren de baix pressupost i rodades en locacions que en els seus paisatges remetien a les utilitzades a Amèrica del nord.

92

Els Spaghetti Westerns es caracteritzaven per la presència de més acció i violència que els típics westerns hollywoodencs.

D’este subgènere, sobreïx l’obra de Sergio Leone, films d’un to paròdic, en les antípodes d’allò que s’havia concebut en aquells anys d’or a Hollywood, com per exemple Solo Ante el Peligro (High Noon, 1952) de Fred Zinnemann i protagonitzada per Gary Cooper. Cooper va ser un altre referent del gènere, que també treballà a les ordres de Robert Aldrich en Veracruz (1954, junt amb Burt Lancaster) i Anthony Mann, reeixit director de pel·lícules de l’oest, com ho va demostrar junt amb James Stewart (un intèrpret clàssic d’este tipus de papers) en Winchester 73 (1950), però estos últims exemples encimbellats dins del denominat

western tradicional. Charles Bronson, Lee van Cleef i Clint Eastwood es van convertir en estrelles del gènere de Spaghetti Western, compartint la fama i repartint-se els papers amb altres figures rutilants de l’època com Jason Robards, James Coburn i Henry Fonda.

El Spaghetti Western obté la dita denominació en provindre d’Itàlia i trobar allí el seu niu ideològic i financer.

Caracteritzat en els seus origines pel baix pressupost, una violència més marcada i una posada en escena minimalista que desmitifica certs estàndards del western clàssic ja establerts com a convencions.

El més conegut, i al mateix temps paradigmàtic, arquetip d’este subgènere és

la trilogia dirigida per Sergio Leone: Por un Puñado de Dólares (Per un pugno di Dolari, 1964), La Muerte Tenia un Precio (Per qualche dollaro in più, 1965) i El Bueno, el Malo y el Feo (The Good, the Bad and the Ugly, 1966).

Pot ser este últim film, el pinacle de la trilogia, protagonitzat per Clint Eastwood i amb els acords musicals compostos per Ennio Morricone, un sinònim del gènere fruit de futurs homenatges. Leone acreixeria el seu mite com a realitzador de westerns amb la impecable Erase una Vez en el Oeste (Once Upon a Time in the West, 1968).

El terme revisionista s’usa per a descriure films que canvien la concepció tradicional del gènere basant-se en l’ús de nous elements narratius, estètics i la incorporació

de nous punts de vista estilístics i ideològics.

Entrats els anys 60, molts realitzadors van començar a qüestionar-se el canviar la manera tradicional de fer westerns, en principi incrementant de forma positiva el rol

94

dels natius americans fins al moment tractats de salvatges.

L’audiència també va començar a qüestionarse l’arquetip heroi versus vilà i el paradigma moral d’usar la violència per a provar o justificar les accions dels seus personatges.

Al mateix temps, les dones van començar a rebre rols més preponderants. I pot ser una perfecta combinació de revisionisme i entreteniment resulte el clàssic de George Roy Hill Dos Hombres y un Destino (Butch Cassidy and Sundance Kid, 1969) amb dos figures masculines de moda aleshores: Paul Newman i Robert Redford.

Si vaquers i malfactors són icones dels herois i antiherois americans en un gènere tan

model de dita societat i les seues bases com el western, el fet de traslladar-los a altres gèneres pot parèixer un procés natural al llarg dels anys. Esta espècie de transició entre el gènere pioner que va assentar les bases d’un llenguatge cinematogràfic, i per un altre costat de l’acceptació de noves idees per a aplicar-ho a altres contextos fa plausible el fet de que parega compatible amb històries de ficció que tenen lloc en altres ambients i on un règim sense llei lluita per la supervivència social.

A poc a poc, i a mesura que el gènere es va anar popularitzant, alguns especialistes argumentaven que el western no necessàriament havia de desenrotllar-se en l’Oest Americà, sinó que els seus codis

podien trobar-se abordant temes en comú i característiques formals del western. Tals són els casos de Los Siete Samuráis (Sichinin No Samurai, 1964) de Akira Kurosawa -en la concepció del qual es va inspirar Los Siete Magníficos, un classic western tradicional-, Hud (1963) de Martin Ritt o Los Inadaptados (The Unforgiven, 1961) de John Huston, una mostra brillant del gènere.

A la mateixa vegada que aquest moviment, en la dècada dels 60, el corrent crític va començar a considerar des d’una altra perspectiva al cine, i esta evolució, intel·lectual si es vol, apareixia com una visió del cine com una forma d’art emergent.

Aleshores, la teoria sobre els films va intentar buscar el significat més profund

de les pel·lícules davall la seua estructura semàntica i considerant l’ambient d’on sorgia el western se’l catalogava amb una moral simplista, el que va convertir al gènere en una sèrie de convencions i codis que es relacionaven amb la seua audiència de forma metòdica i els personatges i situacions de la qual s’atenien als llocs comuns i la repetició, visió que precipità l’ocàs del gènere fins amenaçar la seua desaparició. Cineastes emergents van veure la veta en el gènere com una oportunitat per a expandir la seua crítica sobre la societat americana i els seus valors, com ho exemplifica Pequeño Gran Hombre (Little Great Man, 1971) de Arthur Penn, o per a desmitificar certs cànons del gènere com la notable Grupo Salvaje / La Pandilla Salvaje (Wild Bunch, 1969) de Sam

96

venjances com va ser El Rostro Impenetrable (One Eyed-Jacks, 1961), de Marlon Brando.

Inclús John Ford formaria part d’este corrent revisionista reunint John Wayne i James Stewart ja a les acaballes de la seua carrera, junt amb Llig Marvin per a un clàssic imprescindible del gènere com ho va ser El hombre que mató a Liberty Valance / Un Tiro en la Noche (The Man who Shot Liberty Valance, 1962), l’última gran obra de Ford, El mateix John Wayne, icona protagonista quinta essència del western crepuscular. de l’heroi masculí del western, es va animar A l’esplendor del gènere li va seguir a la direcció amb el clàssic de tons èpics El Álamo (The Alamo, 1960). Per aquell indefectiblement la seua decadència. En els temps, també una figura aliena al gènere anys 60 Estats Units va viure anys turbulents demostraria en la seua òpera prima les seues en l’aspecte social i polític, i la maquinària dots de bon director i el seu encertat maneig dels grans estudis es va ressentir, donant pas a una etapa de profunds canvis. I el gènere dels temps del gènere: un acostament a va viure els seus anys d’ostracisme i tardà a les duplicitats, ambigüitats, revenges i Peckinpah. Altres films, com els dirigits per Clint Eastwood, van seguir la línia com és el cas de El Fugitivo Josey Wales (The Outlaw Josey Walles, 1976) que donava rellevància al repartiment femení i tractava els natius d’una manera més comprensiva, i posteriorment una revisió més nostàlgica com ho va ser El Jinete Pálido (Pale Rider, 1985).

recuperar-se. Després d’un declivi marcat en els anys 80, de l’evidència del qual l’exemple més paradigmàtic potser siga l’estrepitós fracàs de Las Puertas del Cielo de Michael Cimino (Heaven’s Gates, 1980), va haver-hi un corrent que va tornar a posar de moda el gènere basant-se en nocions més realistes i crues i menys glamuroses o romàntiques, del que van ser exemples Cabalgata Infernal (The Long Raiders, 1980) de Walter Hill i Silverado (1985) de Lawrence Kasdan.

Més tard, l’obra mestra de Eastwood Sin Perdón / Los Imperdonables (The Unforgiven, 1992) utilitzà un to dramàtic per a criticar el típic ús de la violència del western amb l’objecte de promoure falsos ideals d’homenia que per la seua condició

abusaven de les dones i de les minories ètniques.

No obstant això, una altra moda va anar cobrant força amb films semblants que van nodrir al gènere. Estos van ser un cert tipus de films que tenen un desenvolupament contemporani en el temps, encara que utilitzen temàtiques de l’Antic Oest quant a situacions i personatges i les seues motivacions o derivacions. Al mateix temps que prenen part en el Llunyà Oest, mostren la progressió com a civilització a finals del segle XX, com per exemple Estrella Solitaria (Lone Star, 1996) de John Sayles o Un Mundo Perfecto (A Perfect World, 1993) de Clint Eastwood, o inclús la brava concepció del gènere de Robert Rodriguez per al seu El

98

Mariachi (1993).

Més avant en el temps, esta concepció seriosa es va prendre de forma paròdica per a brindar films que justificaven estos codis com Maverick (1994) de Richard Donner o Rápida y Mortal (The Quick and the Dead, 1995) de Sam Raimi. L’òpera prima de Kevin Costner Danza con Lobos (Dance with the Wolves, 1990) ressuscità els mites i les convencions originals del gènere, preservant les polaritats extremes que catalogaven els personatges com bons o roïns. Com s’ha dit anteriorment, Los Imperdonables (The Unforgiven, 1992) de Clint Eastwood, va seguir amb èxit este renàixer basant-se en personatges que no deixen la vida de forma heroica, sinó que sofreixen i pateixen

i on personatges en conflicte es redimeixen prenent venjança. En certes ocasions, el gènere western s’ha vist combinat amb elements d’altres gèneres, si bé ha mantingut elements de la posada en escena i descripció de personatges recognoscibles a les històries de l’oest.

Wild Wild West (1999) representa una mescla de western, aventura i ficció, mentre que

l’acostament de Robert Altman a Buffalo Bill en 1975 i la seua sèrie de remakes en els 90 van resultar tan reiterades com excèntriques.

Per la seua banda, Jim Jarmusch acostà la seua visió d’autor amb un western rodat en blanc i negre i amb les tan particulars estètiques visuals i narratives que van fer de Dead Man (1995) un exponent metafòric i místic.

Inclús el paper de l’heroi com un ser estoic i individualista aferrat al seu propi codi d’honor que es va convertir en una marca clàssica de l’heroi del western, pot ser reconegut en personatges interpretats per protagonistes del gènere negre o inclús superherois del cine fantàstic, amb l’excepció de desenvolupar-se en un context urbà.

Un altre canvi al gènere va resultar una concepció futura, quasi apocalíptica del mateix on una societat lluita per reconstruirse enmig d’una catàstrofe com per exemple El Mensajero (Messenger, 1994) de Kevin Costner i Mad Max (1979) protagonitzada per Mel Gibson. Certes convencions del gènere van ser preses i transferides a obres de ciència-ficció, com l’estructura narrativa que de forma tan original va imposar Solo Ante el Peligro va ser adaptada per Peter Hyams en Atmósfera Cero (Outland, 1981). Inclús més emblemàtic és el cas de George Lucas i la seua obra mestra La Guerra de las Galaxias (Star Wars, 1977), film que usa diversos elements del western, entre ells la posada en escena d’una cantina o la vestimenta del personatge de Han Solo, amb l’objecte de revitalitzar una

100

certa mitologia cinematogràfica que durant llarg temps se li atribueix al gènere. Figures com Kevin Costner i Clint Eastwood, tant en les seues labors d’actors com de direcció, han ajudat a revitalitzar un gènere que pareixia perdut i s’han convertit en icones i referents de la nova corrent del gènere, rescatant valors oblidats i oferint un matís contemporani valuós i palpable.

El gènere mai va recuperar els seus millors dies i potser la seua esplendor ja no torne, però si estrelles com les mencionades es mantenen actives, continuaran contribuint a que el gènere seguisca vigent i segurament serviran d’inspiració perquè futures generacions continuen produint i aportant a un gènere que porta la clàssica marca de la

història nord-americana i que, mes enllà dels seus alts i baixos al llarg dels anys, potser serà eixa qualitat la que a Hollywood el convertisca en immortal.

http://platea.pntic.mec.es/~jdelucas/cine/westernhistoriaycine.htm http://www.enclavedecine.com/2010/03/historia-del-western.html http://algarabia.com/del-mes/cine-western/ http://cinemaadhoc.info/2013/02/los-50-mejores-western-de-la-historia/

102

Western Faller Segons la definició que hi trobem a la wikipedia, el western és bàsicament un gènere cinematogràfic, tot i que s’origina com un gènere literari, l’acció del qual se situa al Far West, principalment durant la segona meitat del segle XIX. Aparegut des dels primers anys del cinema mut, és un gènere essencialment clàssic, vinculat sobretot a la indústria cinematogràfica de Hollywood.

El gènere western ha sabut mostrar les tensions entre l’individu i la comunitat; entre ramaders i agricultors; entre els indis, els colons i els militars (coneguts en el mitjà com “pells roges”, “cares pàl·lides” i “casaques blaves”, respectivament); entre l’oest rural i l’est urbà i industrial. Herois i malfactors del Far West han estat elevats a nivells de

Mentxu

Justus D. Barnes in Western apparel, as “Bronco Billy Anderson”, from the silent film The Great Train Robbery (1903), the first ever “Western” film

llegenda als Estats Units i a tot el món.

La paraula “western”, originàriament un adjectiu derivat de “west” i el significat del qual és “relatiu a l’oest”, es va substantivar per fer referència a les obres (fonamentalment cinematogràfiques, encara

que també existeixen en la literatura) que estigueren ambientades a l’antic oest americà. Habitualment també s’usa l’expressió “pel·lícula de l’oest” o “pel·lícula de vaquers”.

Aquest vessant literari, hereu de la novel·la cavalleresca, va servir per exaltar les virtuts de pistolers al servei de la llei i de militars del cos de cavalleria, car ambdues ocupacions eren garantia de seguretat en un moment històric sotmès a tensions molt violentes.

El “western” barreja l’esperit d’aventura, les condicions atzaroses i el caràcter violent que van acompanyar la colonització d’aquests territoris. Hi són habituals un conjunt d’arquetips (el xèrif, els bandolers, els cowboys, els indis, el Setè de cavalleria,

104

les caravanes, el ferrocarril, la diligència, el foraster, etc.) i d’arguments (el viatge, la transhumància, la guerra contra els indis, la febre de l’or, etc.) es repeteixen amb variacions i superposicions, acompanyades d’una estètica inconfusible (el barret vaquer, les pistoles, el saloon, el paisatge dels canyons, etc.).

Ara bé, si ens fiquem a analitzar els diferents personatges que hi surten en aquestes

pel·lícules, podem assimilar-los amb els membres que integren una comissió amb lleugeres diferències, clar està.

Anem per parts, primer catalogarem els personatges que hi són els més freqüents en aquests “western”. Sempre ha existit una lluita constant entre el bé i el mal, que ve a estar representada pels bons i pels dolents. L’heroi al western exemplifica, des

de les seues arrels l’encarnació del bé, és a dir, la seua naturalesa és la bondat, a més a més, sempre guanya i té un increïble sentit de la justícia, està del costat de la

llei i és desinteressat a l’hora d’ajudar a d’altres. Doncs bé, en l’ambient faller qui podria protagonitzar aquest paper? Jo crec que qualsevol membre de la comissió hi podria ser, són totes aquelles persones que, de manera desinteressada, ajuden sense esperar res a canvi.

Sí, qualsevol hi podria representar el paper d’un personatge bo, però com ja sabeu, que a l’igual que hi ha un de bo, sempre hi apareix el seu antagonista, sí, el dolent, són aquells que encarnen el mal. Generalment es vesteixen de negre, tenen desitjos luxuriosos cap a les dones, són hàbils i persuasius per tal d’aconseguir els seus fins, només es troben compromesos amb el seu benestar i la destrucció. Qui podria ser? Qui serà el nostre vilà? Cadascú que hi pense qui podria

106

ser-hi, no vaig a ser jo qui ho diga.

Cal saber que tant els bons com els vilans en moltes ocasions són el resultat del seu ambient i de la seua infància, què opineu vosaltres? Busqueu qui hi podria ser el màxim representant, qui seria el vilà de cada comissió, o fins i tot de la pròpia Junta Local Fallera, cerqueu-lo, que de segur el trobareu…

No podem oblidar la figura femenina, també tenim de les bones i de les dolentes. Pel que fa a les bones tenim que són pioneres,

esposes, virtuoses, mestres d’escoles, joves virginals, filles de grangers… Són dones que actuen com a veu de la raó en contra de la violència, siiiiiiiii, són totes elles, no cal

anomenar-les, tothom sap a qui em referisc, busqueu-les que les hi trobareu a tots els indrets de la falla. Són totes les dones que hi treballen de manera desinteressada per tal de portar endavant la falla. Una de les

dones que sí podríem assenyalar i nomenar seria Mª Nieves Cayuela, ella sempre està disposada a ajudar en tot allò que ella pot i més per la falla.

Malgrat aquestes dones bones també hi trobem aquelles que representarien les dolentes, les anomenades xiques del saloon, qui seran? Cadascú que hi pense qui les podria representar, de segur que

hi coincidim, però no ho pense dir per no condicionar la resta de lectors/es d’aquest article.

Tanmateix si parlem de la figura dels xiquets cal dir que als westerns antics, els joves són persones que han d’aprendre molt i aporten molt poc als majors, els quals han de partir d’un procés d’aprenentatge difícil i prolongat.

En l’actualitat, els nostres xiquets són el futur de les falles, són aquells qui portaran endavant aquesta falla, és a dir, són els que en un futur faran gran la falla, els recolzem?

Hauríem de fer-ho, què hi penseu?

Malgrat aquests personatges també hi trobem d’altres figures com el xèrif, aquest seria el nostre president, perquè la seua finalitat és defensar i portar endavant un projecte, portar la falla a la millor posició. Els bandolers podríem considerar que són els membres de la resta de comissions que en època de falles són els nostres contrincants i volen perjudicar-nos i, de tant en tant, ens “roben” diferents premis, esteu d’acord amb mi?

108

A més a més, dins de totes les comissions hi trobem un grup de persones que farien la funció de cowboys, d’indis i de seté de

cavalleria, qui serà qui? Els haureu de buscar vosaltres, els podreu identificar? Us he de dir qui és qui? De moment no ho faré, si penseu que no els localitzareu, aleshores ho pregunteu i aniré deixant pistes perquè els hi pogueu identificar amb facilitat. Ahhhh, se m’oblidava, em falta la figura del foraster, aquella persona que ha començat a formar part de la nostra comissió, tots els anys hi ha alguna persona forana i que hi treballa igual o més que una veterana.

Tanmateix, hem de parlar no únicament dels personatges que hi intervenen en aquest món, sinó que també és important els mitjans de transport com són les caravanes, el ferrocarril, la diligència… Les caravanes podríem identificar com si foren els camions, furgones que ajuden a transportar els

monuments fallers, esteu d’acord? I, com no, el ferrocarril, aquell mitjà de transport que ens porta a València tots els anys per veure i gaudir de la mascletà, que enguany sembla ser siga per al deu de març, veritat?

Si també parlem dels arguments que hi predominen en aquests westerns també es poden identificar dins del món de les falles, és a dir, el viatge que hi fan seria equivalent al viatge que hi fan els fallers responsables del monument quan van a contractar a l’artista faller, fer fotografies al llarg del procés de creació del monument i quan l’han de traslladar al lloc visible per tot el veïnat (quatre/cinc dies) abans de ser cremat el dia 19 de març. Si parlem de la guerra contra els indis, farà referència al dia 16 de març, el dia de l’entrega de premis, no ho penseu? És una El siux Toro Sentado (1831-1890) y el cazador de bisontes Buffalo Bill (1845-1917), reconocidos personajes del popularmente llamado «Viejo Oeste» de los Estados Unidos

110

lluita “simbòlica” per saber qui aconsegueix el millor premi, és així? A més, tot queda reduït en el propòsit d’aconseguir superar la “febre d’or” què és el moment en què tots els fallers acceptem el premi rebut per la comissió, siga tant bo com dolent.

Per últim hem d’acceptar el fet que el Far West va ser simplement un lloc de màgia i de meravelles. Mites i històries folklòriques formen la base de gairebé qualsevol saga en la literatura de l’oest americà. Constitueixen l’entreteniment i l’alegria dels realitzadors de cinema i televisió. Però ens han de permetre ser prou intel·ligents per aprendre la veritable Història, perquè puguem reconèixer un mite quan el veiem. Dins de la comissió representaria la unió i harmonia existent en època de falles, que és quan més

unida s’hi troba la comissió, tots desitgem el mateix, gaudir de la festa fallera.

• •

Bibliografia: French, P. (1973): Heores and villians, Women and Children. Fresa, Houston P. (Ed) Westerns (48-75). London. Secket and Waring. https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Western

112

114

El xèrif Faller Quan em plantejaren fer un article sobre els tres anys com a president de l'executiva de la JLF fent una comparança com si fos l'oest americà, ho vaig veure un poc dificultós, per la temàtica, però no obstant això, vaig decidir intentar-ho, així que espere que vos agrade.

Jesús González President de la Junta Local Fallera de Xàtiva

aquest personatge de vegades té el risc de morir d'un tret del pistoler més ràpid de l'oest, “Billy el niño”, però en el meu cas no és per a tant, com a molt alguna reprimenda en algun moment determinat.

Doncs bé, des que sóc xèrif d'aquest oest anomenat falles, he tractat junt a la resta de companys de treballar per millorar diferents A l'oest, un dels personatges més coneguts actes junt a la col·laboració dels diferents i famosos, potser siga el xèrif de la ciutat, grups de persones que viuen cadascuna al aquell que està al càrrec de la ciutat per seu ranxo, com el d’Abu Masaifa, Corts... sent tractar de què tot funcione de la millor manera possible. Doncs bé, seria dins un total de 19 diferents, capitanejats cadascun d'aquest peculiar món, la persona que més es d'aquests pels cowboys que tracten de millorar el seu dia a dia. puga semblar al càrrec de president, els dos amb jupetí, barret o mocador i, sobretot, Aquest vell oest de les falles de Xàtiva ha la que per al xèrif és més que una insígnia, anat evolucionant amb el pas del temps, en el cas d'aquest punxeguda. És cert que

116

i avui en dia ja són més de 150 anys els que han viscut eixes cases de fusta, confeccionades pels millors artesans, els nostres artistes, que aconsegueixen plantar any rere any els majestuosos monuments perquè cada mes de març, els ranxos competisquen com si fos un dels millors duels entre Billy “el niño” i Sam Bass, això si, sense cap ferit, tan sols alguna llagrimeta per vore recompensat l'esforç de tot un any.

Des de la meua visió particular, els diferents ranxos de la ciutat estan en un bon moment de forma, augmentant any rere any els diners destinats als monuments, per fer que aquesta festa siga cada vegada més important no tan sols per als

qui l'estimem, sinó per a tots els visitants que vénen amb ganes de veure bones dosis de falles.

Han estat 3 anys intensos, en els que han sigut diferents els canvis realitzats als actes per tal de millorar els mateixos, però sobretot ha augmentat la importància del nostre oest a través de la creació de la xarxa de museus fallers amb tots els altres museus de la Comunitat Valenciana per tal de fer visible un lloc tan emblemàtic per als fallers com el museu on guardar tot el que s’indulta de la nit del foc. Un altre aspecte important ha sigut la creació del premi Climent Mata, on els millors llibrets de la Comunitat Valenciana i de Xàtiva competeixen per obtindre el guardó a

millor disseny i maquetació, el que fa que augmente la importància d'aquest element tan important per a la festa i que fa possible conservar els records de cadascun dels anys fallers i fa possible demostrar que a dia d'avui, i com he comentat anteriorment, a Xàtiva ja són més de 150 anys plantant falles i on també es poden fullejar al cap dels anys, els diferents monuments, falleres, etc.

Sols em resta dir que després de veure el món faller des d’aquesta particular visió de xèrif, em quede sorprès davant de tots els esforços que es fan dia rere dia per poder tirar endavant tots els actes que hi ha, com la presentació de les seues Falleres Majors al “Saloon”, les diferents cavalcades, llibrets....

118

Contranatura

Alejandro Lagarda Membre de l’Adef, Blogmaster d’Un Nou Parot i Guia de turisme

Crec que les Falles van perdre la batalla quan es van deixar domesticar per complet i van perdre, com ocorre amb el maquillatge, el seu sentit natural. Quan el mantra del "bienquedismo" i d'allò políticament correcte -a nivell de contingut i a nivell estètic- van hipotecar per sempre el poder subversiu i crític de la festa. És curiós que molts dels actuals defensors de les sacrosantes "essències" i "tradicions" accepten sense problemes l'avorrit decor que impera en la majoria del món faller, expressat, per exemple, en la sobredimensió mediàtica de figures com la fallera major. El format faller, d’altra banda i fins on sabem, va nàixer sense cap pretensió estètica i amb l'única intenció de l'escarn i de ser mordaç fibló del poder establit. Totalment

antiburgeses i absolutament cruels -no sense censura- contra el sistema.

Però com en tantes altres ocasions, la millor manera de controlar eixe torrent crític no és una supressió per part del poder -fet totalment antipopular i perillós per l'arrelament que certes formes i costums manifesten-. La millor manera de controlarho és, però, domesticant-les, desactivant des de dins eixos ressorts. Cal vore, per exemple, la pobresa de contingut i estètica de molts dels darrers ninots indultats.

I la manera en la qual les Falles han dut a terme este procés és evident. D'una banda, els maleïts premis: un sistema totalment arbitrari i injust que, venut com un reconeixement al prestigi i la labor artística, no ha fet més que hipotecar a tots

els nivells el discurs faller i el treball dels artistes. Si un vol eixir a la foto i presumir del palet, no pot passar determinades línies. No pot sobrepassar massa límits que

suposen una "falta de respecte" a l'estat correcte de les coses. Així, any rere any, els artistes segueixen a la mercè d'un jurat

-aleatori o "fet a mida", que l'amiguisme és un altre dels fenòmens que podreixen les Falles- i els projectes cada vegada resulten més semblants, més avorrits... excepte en algunes bones i honroses excepcions que segueixen exercint de resistència cultural i veritablement fallera.

D'altra banda està l'unflat protocol. Perquè en Falles, tot es converteix en acte. Tot es converteix amb freqüència en casposa solemnitat que sobredimensiona altres agents secundaris de la festa, que copen portades i que es converteixen en centre de les mirades... de manera totalment imposada, enganyosa i ridícula. Eixa és una altra manera eficaç de desactivar el potencial crític, canviant el focus a través de l'oripell i

120

la fascinació marcida i trasnuitada pròpia de la premsa rosa.

Per la meua banda, crec que les falles haurien de ser molestes. I no per la molèstia derivada de carpes o talls de tràfic. No. Molestes a un nivell de contingut. Feridores, obscenes, crítiques, reflexives...que siguen un espill i un revulsiu de consciències i no la plataforma per al ridícul ego d'uns pocs "cantamañanas".

Tot és aparença, totés un joc de tradicions inventades que no permeten modificació.

La fantasia en molts aspectes de la festa ésnotòria. Com és el cas de la indumentària que està a les antípodes del que veritablement seria un mal anomenat

“vestit regional”. La necessitat de luxe i de l'aparença com a principal distinció, ha desvirtuat notablement la rica herència popular de la nostra indumentària. Aspecte que no es pot deslligar, òbviament, de l'absolutament inadequat ús del maquillatge.

Amb l'escut de tractar-se de professionals de la cosmètica, s'han oblidat de si és el més adequat per a la indumentària, per al tipus de dona que la llueix i per al context de la festa.

Potser tot açò siga una excel·lent metàfora de l'estat de la qüestió. La necessitat de maquillar –i, per tant, desvirtuar- el que és la natural celebració de la festa. El resultat? Una infinita galeria de senyoretes com a imatge de la festa que s'ha vist relegada en la seua

promoció pública a un concurs de “mises” provincià.

Però què més dóna? El mateixos que s'omplen la boca amb el respecte a la tradició i es neguen a qualsevol avanç de la festa, són els mateixos que accepten sense complexos eixa sobre dimensió mediàtica de la figura de les falleres majors, tractades en moltes ocasions com a nines mecàniques, sense veu ni vot, i com un aparador perquè un lobby indumentarista i de maquilladors faça fortuna a costa d'una festa de tot.

122

Somnis atrapats Com és normal en tota competició, per a que un equip resulte guanyador sempre ha d’haver un altre que resulte perdedor.

Açò sembla evident si pensem en qualsevol competició esportiva, excepte en aquells esports en els que el resultat depèn dels jutges que valoren els exercicis dels esportistes i ja no resulta tan evident que l’equip que guanya haja sigut millor que l’equip perdedor. Aleshores sorgeix el dubte de la imparcialitat dels jutges i, de vegades, es genera algun que altre problema que acaba, com a mínim, amb la protesta del públic. Açò pel que fa a l’esport.

Però pensem ara en altre tipus de competició: Els concursos.

Hi ha concursos de fotografia, de pintura, literaris, etc… On els participants

Beatriz Soro Ferri

senzillament acaten les bases i queden a mercè d’un jurat que la pròpia organització del concurs disposa per a tal fi . En estos casos la suspicàcia es multiplica i resulta molt difícil que el veredicte final siga totalment lliure e imparcial, encara que de vegades es dona el cas i resulta guanyador… el/la millor.

Dels concursos de bellesa millor no parlar.

Però... I si parlem de falles? Si parlem de falles trobem concursos de cartells, de llibrets, de monuments i de moltes i moltes coses que acaben generant la mateixa polèmica que tots els que hem dit abans. Per suposat que ara tots (els que esteu llegint açò) esteu pensant en el “super-concurs” faller: L’elecció de la fallera major.

Si la il·lusió juga un paper important a l’hora de presentar-se a qualsevol concurs, presentar-se com a candidata a fallera major forma part, a més a més, d’un somni que la majoria de falleres han tingut alguna vegada.

Unes l’han aconseguit i altres han vist com es trencava el somni i acabava convertit en malson.

Un malson que es queda dins la teranyina dels atrapasomnis on es veuen reflectits i teixits aquells somnis que et feien molta il·lusió. Com bé conta la llegenda d’aquest instrument, l’arc representa la roda de la vida i la xarxa son els somnis que nit darrere nit anem teixint, i al centre d’aquesta vegem el buit, el qual anomenem “el gran misteri”.

El gran misteri de l’elecció de la fallera major... Coincidències? Amistats? Acords?

124

Pactes? O....simplement sort? Eixe és el gran misteri de totes aquelles persones les quals entren a formar part del concurs i les que també donen ànims per perseguir el somni, és aquest el misteri del que tot el món parla però que ningú de vegades entén que és el que ben bé ha passat per eixe jurat (com ja sabeu forasters). Però...? De segur no hi ha vincles d’amistats entre jurat i candidates?

Doncs bé, és una experiència enriquidora que vius (cada any) d’una manera diferent, en la que comparteixes somni amb la resta de candidates i amb les que també comparteixes eixe malson que es queda atrapat a la teranyina. És clar que per a gustos colors i a la fi tot ix a relluir... El que per a elles era un somni, gràcies a eixos jurats (que se suposa que no

ens coneixen de res) s’ha vist convertit en un autèntic malson del que forma ja part del passat.

El “gran misteri” mai veurà la llum i seguirem confiant en el que ens vulguen fer creure, tant a públic com a candidates... any rere any segueix sent el concurs sense lleis on es passen per la “peineta” allò que anomenen “currículum faller”. És cosa feta que el jurat de “localitats veïnes” tinguen vincles d’amistats amb alguna de les candidates o és una casualitat? És la cridada un “teatre” on la que està a l’altre costat ja està ben arreglada i amb el discurs preparat per al moment de despenjar? Massa casualitats...

Doncs bé, és clar que en aquest món on les lleis estan, però on cadascú fa com si no existiren i juguen amb els sentiments i les

il·lusions de la gent, aquest és el gran misteri del que sempre tindrem el dubte si és tot un “parafernal” o un veredicte just i correcte.

En aquest món faller, i com bé reflexa l’artista al monument gran “fora de la llei”, existeixen moltes casualitats, trampes i veredictes on mai sabrem ben bé que és el que ha ocorregut i que per molt que ens vulguen fer creure una cosa, nosaltres, els que ho visquem, sabem que alguna “trampa” hi ha per darrere.

A l’igual que passa amb els premis cadafals: altre gran misteri... Què és el que jutja el jurat per a decidir que una falla és millor que l’altra? Els diners? La secció? Afinitats i gustos personals de cara a l’artista? És altre gran misteri del que estic ben segura

molts no s’explicareu el perquè aquell any no vàreu ser la millor falla..., no vàreu aconseguir aquell primer premi en allò que tant havíeu treballat i posat tanta dedicació i sentiment....

I així any rere any, en aquest món sense lleis, seguirem teixint somnis que de vegades podem tenir sort i s’esgolen per les plomes de l’atrapasomnis i es facen realitat, i d’altres queden atrapats a la teranyina dels somnis per sempre.

Tota la vida és somni, i els somnis, somnis son... el més important és creure en ell, en el que el pots transformar i en el que t’ha fet créixer quan en cada somni que has tingut has posat tot el teu sentiment i el teu cor.

126

Una tribu? Sí, ho som Begonya Martínez Casanova És dir la paraula tribu i, a l’instant, hom associa el terme a alguna de les agrupacions tribals indígenes d’Àfrica o amb els “indis americans”. És inevitable que generalitzem el terme pensant en tribu com un grup social provinent d’un mateix origen que comparteix costums i tradicions, i que provenen de pobles antics o primitius poc desenvolupats o que es mantenen ancorats al passat. Reconeguem doncs, que tenim tendència a vore-los com uns salvatges i uns retardats. Uns indígenes amb la cara pintada i el cos nu, sols vestits amb fulles de palmera i amb plomes de les aus que han caçat al cap. d’un mateix territori, que s’organitzarien sota el lideratge d’un cap de tribu o patriarca.

Les tribus, tradicionalment, apareixerien per Figura generalment encarnada per una l’associació de vàries famílies moratòries persona major i respectada pel grup, que

dictaria les normes o decidiria en cas de conflicte entre els membres de la mateixa.

Diuen que les primeres tribus apareixerien durant el neolític i que de l’aliança de elles apareixerien les primeres civilitzacions.

Presents al llarg de la història i de tots els continents de la Terra.

Conegudes són les tribus africanes Mursi, Masai i Zulú entre d’altres, més per la seua estètica pintoresca i pel reclam turístic que suposen per als seus països que per la seua organització grupal o jeràrquica.

Passa el mateix amb les tribus de natius americans que poblaven el continent abans de que els europeus apareguérem per allí. Navajos, Apatxes, Sioux, Comanxes,

Arapajoes, Cherokees... poblacions que reconeguem sobretot degut a la quantitat de pel·lícules “western” produïdes entre els anys 1940 i 1960. Gènere que va estereotipar

128

els seus integrants, com sempre sol passar i com ja he dit abans, com salvatges i incultes que no sabien conjugar formes verbals i que passaven el temps amb l’arc i la fletxa i resolien els seus problemes fumant en pipa. Si són ramaders o caçadors, polígams o monògams, si tenen escriptura pròpia, si tenen una llengua comuna o semblant, si tenen un Déu o creuen en les ànimes... queda en segon pla.

Per tant, podríem dir que les tribus són les precursores de l’associacionisme actual i és evident que a més de mantenir els costums i la cultura de les tribus que encara avui en dia existeixen, han evolucionat cap a la Aquestes apareixen a la segona meitat del formació d’altres tipologies de tribus (les segle XX a les grans ciutats, formades per tribus urbanes). grups de persones (especialment joves) que

vesteixen de forma semblant, tenen hàbits comuns i llocs de reunió, i es comporten d’acord amb les ideologies d’una subcultura.

Entenent subcultura com un conjunt distintiu de comportaments i creences que els diferencia de la cultura dominant a la que pertanyen (sense que sempre es done el cas de que la subcultura i la cultura entren en un conflicte radical). Formar part d’una tribu urbana consisteix en compartir amb els altres membres formes de pensar i sentir semblants als propis, és a dir, compartir una cultura sense ser conscients necessàriament del fet.

Tribus urbanes que es formen per aficions a estils musicals con els Heavys, Punks, Emos, Grunges, Rapers; a jocs i la cultura japonesa

com els Otakus; per ser pacifistes com els Hippies; per tenir inquietud per temes ocults o la mort com el Gòtics. Diuen que també són una tribu els Nerds i els Geek, essers intel·ligents o apassionats per la ciència i les tecnologies. Inclús hi ha qui classifica als Frikis com a tribu urbana.

Aleshores em pregunte jo, i pot ser una idea descabellada de les meues.

Per què els fallers no som una tribu?

No som un grup social?

No tenim unes costums comunes i marcades?

No seguim i volem mantenir les tradicions?

No mirem cap al passat per recuperar-lo en certa manera i a voltes ens cataloguen com antics?

130

No diuen inclús que som uns salvatges per alguns dels nostres comportaments? No tenim afició per una música concreta, que ens aborronem en sentir algun que altre pasdoble i el sonar de la dolçaina?

No hi ha moments en què apareguem amb la cara pintada?

No són les falles un reclam turístic? I els actes que nosaltres organitzem també ho són?

No tenim una vestimenta característica? I ens identifiquem per colors?

No estem ben estereotipats?

I ens cataloguen com incultes encara que alguns fallers intenten promocionar i fer cultura?

No temin un lloc de reunió comú?

Jo sí crec que som una subcultura, de les que sumen i no van en contra de la genèrica.

Estimem la música i les tradicions autòctones, els rituals, la vestimenta, la mantenim i la intentem divulgar. Ens reunim per fer festa i pel plaer d’estar junts.

I fem de les falles els nostre mode de vida.

Una tribu? Sí, ho som.

132

Orígens de la Socarrada Rafa Suñer Tormo Director de Producció de la Socarrada Tot va començar l’estiu de 2010, un molt bon amic meu, Sergio Iborra i jo, manteníem una passió en comú, beure cervesa, de totes classes i sense massa criteri, ens agradava tot.

Aquell mateix estiu començàrem a sentir parlar de les cerveses artesanals, i férem una quedada per provar tot el que poguérem.

Quan ja portàvem unes quantes cerveses a l’esquena, va sorgir la idea de fer la nostra.

A partir d’ací tota la conversa va girar al voltant de com seria, si fem una cervesa ha de ser “mel de romer”, va dir Sergio, després divagàrem sobre quin color tindria, de quin estil seria, quins ingredients portaria... al remat sols teníem clar que s’anomenaria“La Socarrada” i que la faríem amb mel de romer.

Una setmana després vàrem començar les proves, amb un equip rudimentari vàrem començar a elaborar la primera Socarrada que l’etiquetàvem a l’antiga cuina del Cap i cua.

Va ser una època divertida, convidàvem a la segon a qui s’acabara la primera i mai vàrem convidar a ningú. Les primeres produccions varen ser complicades, així doncs decidírem convertir-nos en nòmades,és a dir, buscar alguna empresa que amb el nostre criteri

elaborara la cervesa i nosaltres dedicar-nos a la venda. En eixe periple vàrem acabar a Tarragona, ells fent la cervesa i nosaltres ens dedicàvem a anar pels bars i restaurants oferint-la.

El nostre abans i després té molt a veure amb l’any 2012. En maig d’eixe any presentem La Socarrada al ITQi (International Taste&Quality institut), un certamen internacional anual que s’hi celebra a Brussel·les, on es reuneixen 60 dels millors xefs, restauradors i sommeliers del món. La nostra cervesa obté el Superior Taste Award, el millor sabor del món. Açò ens fa arribar a llocs on mai haguérem imaginat arribar. Eixe mateix any entrem als EEUU, i comencen a cridar a la nostra porta importadors europeus, asiàtics...

En 2013, naix Premium Beers, la nostra planta cervesera a Xàtiva. La demanda ens obliga a muntar la nostra pròpia fàbrica, i comencem amb un nou projecte sota el braç, Er Boquerón, la primera cervesa del món elaborada amb aigua de mar. Una cervesa pensada per al mercat nacional, fàcil de beure, sense

complicacions, amb poca graduació alcohòlica i amb un toc diferenciador que li dóna l’aigua de mar, que la converteix en un producte molt mineral. Eixe toc diferenciat l’ha convertida hui en dia en la cervesa més venuda de totes les que fem.

Els anys següents venen de la mà de molts projectes internacionals, que ens han convertit en la primera marca nacional de cervesa artesanal en importació, i que es troba present en 21 països.

La nostra empresa també ha vist augmentar els seus productes amb la demanda internacional. De la mà del grup Osborne, traguérem al mercat en 2016 Toro, una cervesa envellida en fusta de Pedro Ximénez.

En 2017 naix Orange Saison, la cervesa més valenciana, elaborada amb mel de taronger i corfa de taronja.

El nostre objectiu per al 2018 és consolidar les noves marques i continuar creixent sense perdre de vista que fem un producte artesanal, de qualitat i de la nostra terra.

134

136

Comissió Major ceNS FaLLer i recOMpeNSeS

PRESIDENT: RAMÓN CERDÁ, RAFAEL

COMPTADOR: MOMPÓ BELTRAN, OSCAR

VICE-PRESIDENT 1: CERDÁ CERVERÓ, JOSÉ

DELEGADES INFANTILS: SIGNES GIMENO, INMACULADA SOLER CHAPI, EMILIA TOMÁS CUQUERELLA, NOEMI

VICE-PRESIDENT 2: GORBA MARTÍ, FERNANDO VICE-PREDIDENTA 3: SALA PEREZ, AMALIA

DELEGADES LOTERIA: CAYUELA VILA , Mª NIEVES OSMA BELDA, Mª CARMEN

VICE-PRESIDENT 4: ALMIÑANA TORRES, ERIC

DELEGAT LLIBRET: BENITO CLIMENT, PABLO

SECRETÀRIA: BALLESTER REIG, MARÍA JOSÉ

DELEGAT PÓLVORA: GORBA MARTÍ, FERNANDO

VICESECRETÀRIA: GRAMAJE BALLESTER, ESTHER

DELEGATS BARRA: MORAN GUERRERO, JAVIER NÚÑEZ LÓPEZ, FRANCISCO JAVIER

TRESORERA: SIERRA SANCHIS, LAURA

DELEGADES CAVALCADA: SERRA MIRA, ADA SOLER GUERRERO, LAURA VILLA CASTELLÓ, ANGELA DELEGATS ACTIVITATS DIVERSES: APARICIO MARTÍNEZ, GERARD SANCHIS CHAFER, MARÍA DELEGAT JOIERIA: PERALES CLIMENT, AMADEO DELEGADA PRESENTACIÓ: FUSTER FABRA, LARA DELEGAT: GARCÍA PONS, VICENT

ALANDETE LARRIU, ALBA ALBERT ORTOLÁ, CLARA ALFONSO MAHIQUES, TERESA ALMIÑANA TORRES, ERIC ALMIÑANA TORRES, EVA ÁLVAREZ GALLEGO, Mª VICTORIA ANAYA PÉREZ, CARMEN APARICIO MARTÍNEZ, GERARD ARRIAGA PERUCHO, IGNACIO BALAGUER GIMÉNEZ, JAVIER BALLESTER REIG, ESTHER BALLESTER REIG, MARÍA JOSÉ BALLESTER SALA, ALEJANDRO BALLESTER SALA, ENRIQUE BARBERÁ REGUILLO, JOSE BENITO CLIMENT, PABLO CABANES MARTÍNEZ, INMACULADA CALATAYUD FRANCISCO, RAMÓN CALATAYUD MARTÍ, MINERVA CALVO MARTÍ, OLGA CARBÓ GIL, MARCOS CASTRO SANCHIS, CLAUDIA CATALÁ BOSCH, EVA CAYUELA VILA, Mª NIEVES CERDÁ CERVERÓ, JOSÉ CERDAN MARZAL, MARTA CERDAN MARZAL, SARA CERVER COPOVI, MIGUEL ÁNGEL CERVERÓ ADRIÀ, EDUARDO

CERVERÓ TORMO, JORGE COLLADO CABANES, DOLORES CRUAÑEZ MIRALLES, GEMMA DIEGO BALDOVÍ, PAULA DIEGO TORRES, SANDRA FABRA PERIS, Mª DOLORES FAYOS BOSCÁ, JOAN FERNÁNDEZ ÁLVAREZ, ANA MARÍA FERRANDO MOLINA, ELENA FERRER PASCUAL, MARÍA FUSTER FABRA, ALBA FUSTER FABRA, LARA GARCÍA BOIXADER, DARIA GARCÍA GARCÍA, REBECA GARCÍA PONS, VICENT GIL LLORENS, LAURA GINER CASTELLÓ, MARÍA GINER GUARNER, CARLA GONZÁLEZ MORELL, LORENA GORBA MARTÍ, FERNANDO GORRITA ALBIÑANA, CELIA GRAMAJE BALLESTER, ESTHER GUARNER CHULIÁ, ISABEL GUERRERO ALMIÑANA, OSCAR HERNÁNDEZ FERNÁNDEZ, LAURA HERNÁNDEZ PÉREZ, RAQUEL HERNÁNDEZ SANCHIS, ARTURO IBORRA MOLLÁ, PATRICIA JIMÉNEZ TORIBIO, ANA

BUNYOL DE COURE

138

JULBE SERRANO, CARLOS LACOSTA VALVERDE, MAITE LARA SIMÓ, DESA LLOBELL SANCHO, ALBERTO LLORET PERALTA, IRENE LUZÓN GOZÁLBES, JUAN PEDRO MADRID MÚÑOZ, AINOHA MARCHIRANT FERRER, AITOR MARTÍ GUTIERREZ, CAROLINA MARTÍNEZ ALMIÑANA, LUIS MOMPÓ BELTRAN, OSCAR MORAN GUERRERO, JAVIER MORAN MÚÑOZ, SERGIO NADAL PÉREZ, ALOA NÚÑEZ LÓPEZ, FRANCISCO JAVIER ORTEGA CABRAL,NOELIA OSMA BELDA, Mª CARMEN PARDO GARCÍA, FRANCISCA PASCUAL BOSCH, JAVIER PASCUAL PARDO, ANDREA PATIÑO OLEAQUE, JAVIER PERALES CASTELLS, MARÍA PERALES CLIMENT, AMADEO PERUCHO POVEDA, VICENTE PLA PERUCHO, REMEDIOS QUILES GIMENEZ, MIRIAM RAMÓN CERDÁ, RAFAEL ROSELLÓ GUARNER, ANGELA RUBIO BORRÁS, RICHART

SALA PEREZ, AMALIA SÁNCHEZ BELLVER, CINTHIA SÁNCHEZ ESPINOSA, ANA SANCHIS CHAFER, MARÍA SANCHO PERALES, LAURA SERRA MIRA, ADA SERRA MIRA, MAR SIERRA SANCHIS, LAURA SIGNES GIMENO, INMACULADA SIGNES GIMENO, JUAN JOSÉ SOLER BURGOS, CARMEN SOLER CHAPÍ, EMILIA SOLER GUERRERO, LAURA SOLER SANCHIS, ALEXANDRA TODOLÍ MALASPINA, LUCAS TOLEDO PARDO, Mª NIEVES TOMÁS CUQUERELLA, NOEMI

TOMÁS VILEU, Mª JOSÉ TOMÁS VILEU, NOELIA TORREGROSA SANCHIS, SHEYLA TRUJILLO ALBIOL, SARA ÚBEDA MÚÑOZ, VICENTE VIDAL REMÓN, ANTONI VIDAL ROCA, PABLO VILA GRAU, ALEXANDER VILA SORO, NIEVES VILLA CASTELLÓ, ANGELA VIÑES MÁS, ANDRÉS LUIS

140

142

Pau Calatayud i Toledo Hola amics, sóc Pau, un xiquet faller, valencià i, sobretot, socarrat, i aquest any seré el vostre president infantil.

Espere poder gaudir de tots els actes fallers amb la vostra companyia i de segur que els viurem junts molt intensament: -El nomenament dels presidents i FFMM d’Abu. -L’exaltació de les nostres falleres Desa i Nadia.

-La proclamació de les falleres majors de Xàtiva.

-El playback infantil.

-La crida i els premis de l’exposició del ninot.

-La nit de la plantà amb la tradicional torrada d’embotits.

-Les despertades i mascletades.

-La visita per recórrer les nostres falles de Xàtiva.

-L’entrega oficial dels premis i banderins.

-L’ofrena de flors a la Mare de Déu i el dia de Sant Josep, el nostre patró de València, quan anem a l’Ermita de romeria.

-I per la nit, la cremà de les Falles.

A mi m’agrada l’acte de la presentació perquè anem coneixent a tots els nostres fallers d’Abú Masaifa quan els nomenen i desfilen pel teatre, és un acte molt emocionant.

També em diverteix anar a recórrer falles amb la meua comissió, i els soparets dels divendres per la nit amb els meus companys al casal.

Enguany també serà el quart any que pense gaudir en companyia de mon pare, els músics de la xaranga i part de la comissió del típic esmorzar als peus de la falla, on després esperem el jurat que vindrà a donar el premi al nostre monument faller.

M’encanten tots els focs artificials, els coets i petards pels seus colors i llums, l’olor de la pólvora i els sorolls tan emocionants que ens junten a tots a fer la festa de falles. Raons per les quals m’agradaria molt ser venedor pirotècnic de major.

Així que vos convide a la millor festa de València, les nostres falles, que les viurem plenament amb el nostre president Rafa i les falleres majors: Desa i Nadia.

Que visca per sempre la meua festa preferida,

que visca Xàtiva i que visca la meua falla Abú Masaifa.

144

Nadia Sanchis i Tomàs Hola, em diuen Nadia Sanchis, tinc 9 anys i sóc fallera des que tenia 1 any. Tinc 4 hobbies: tocar el piano, el cant, FitKid (gimnàstica esportiva) i ser fallera, encara que el que més m’agrada es el FitKid en el qual aprenc moltes coses.

Crec que aquest any ser fallera major infantil d’aquesta falla va a ser una experiència inoblidable.

Les falles són molt especials per a mi perquè les compartisc amb el meu germà, la meua mare i totes les seues amigues, “Les Princess”, amb les quals m’ho passe d’allò mes bé.

De les falles, el que més m’agrada és la mascletà i el recorregut, quan podem

gaudir de tots els monuments fallers cantant i ballant; i el que menys quan cremem la falla perquè significa que ha aplegat el final.

Aquestes falles seran molt especials per a mi ja que puc compartir-les amb la meua fallera major, Desa, la meua tia; tampoc vull oblidar-me del meu president infantil, Pau, amb el qual vaig a compartir un any ple de diversions i, com no, del presi Rafeta que estic segura que farà tot el possible per a que siga un any perfecte.

Per finalitzar m’agradaria donar les gràcies als meus pares Noemi i Sergio per esforçar-se tant per a que puga realitzar aquesta nova aventura.

Visquen les falles, visca Xàtiva i visca la falla Abú Masaifa.

146

148

Artista de la Falla Xavier Gàmez Assesora lingüística Daria García Il·lustracions Explicació de la Falla

150

La teranyina dels Somnis Conten un conte preciós en una tribu americana, parla de somnis atrapats per una deessa aranya.

Cada nit Asibikaashi atrapava com a mosques els somnis roïns que en la tela màgica quedaven apegats fins a l’alba, quan eren dissolts, i alliberats.

La deessa, dels mals somnis, alliberar als xiquets volia per això una màgica teranyina, en el capçal dels llits teixia.

Lakota era un cap de la tribu, meravellat amb la teranyina màgica, i a tots els va anar a contar el secret de la deessa aranya.

Engronsant en la teranyina els somnis dolços, en un balanceig constant i captivador, cobrint amb la seua tela màgica la nit, cascavellejant en la tela mil estreles d’amor.

Grans i xicotets van gaudir des d’eixe moment la nit, envoltats en somnis bons sense por d’un mal dormir.

A la deessa aranya li deien Asibikaashi i volia una infància feliç, per això teixia en un teler màgic per als malsons atrapar-los allí.

Va passar el temps i la tribu va créixer, sent molts els xiquets a vetllar, Asibikaashi a les mares i iaies va ensenyar les teranyines màgiques a elaborar.

Les mans amb fervor i dedicació aprengueren a teixir la teranyina màgica usant la màgia de l’amor, cuidant els somnis a tot el món.

Les pots veure penjades als capçals, de tots els colors i plomatges, grans i menuts, dóna igual, Asibikaashi cuida que descanses.

152

154

L’àguila i el falcó Conta una vella llegenda Sioux que un dia Bou Brau, el més valent i honorable dels guerrers, i Núvol Blau, la bellíssima filla del cap de la tribu, van arribar a la tenda de l’ancià savi del llogaret a demanar consell.

- Ens estimem- va començar el jove.

- I ens anem a casar- va prosseguir ella.

- I tenim tanta por de perdre’ns que venim a pregar-li que ens faça un conjur o un encanteri, o ens lliure un talismà perquè ens protegisca i garantisca que estiguem junts fins a la mort.

- Hi ha alguna cosa que puga fer per nosaltres?

L’ancià es va emocionar molt en veure’ls tan joves, tan enamorats i esperant el seu consell amb tant d’anhel.

- Hi ha una cosa- va dir-, però no sé si serà un

repte molt difícil, doncs implica gran sacrifici.

- Farem el que siga – van respondre a l’uníson els enamorats.

-Núvol Blau- va dir l’ancià-, veus aquella muntanya al nord del llogaret? Hauràs d’escalar-la sola i, sense més armes que les teues mans i una xarxa, atrapar el falcó més bell i vigorós que mai no s’haja vist. Si aconsegueixes atrapar-lo, hauràs de portarlo viu al tercer dia després de la lluna plena.

Aquesta és la teua missió. I tu, Bou Bravova continuar el savi-, hauràs d’escalar la muntanya del tro i quan arribaràs al cim, hauràs de capturar, sense fer-li mal, a la més valenta de les àguiles, usant només les teues mans i una xarxa, per a portar-la el mateix dia del retorn de Núvol Blau. Ara, partiu- va ordenar l’ancià.

Els joves es van abraçar amb tendresa i després van emprendre el seu camí, ella cap al nord, i ell cap al sud del llogaret, per a complir amb les missions encomanades.

El dia assenyalat, els amants van tornar a la tenda de l’ancià, carregant cadascun l’au que li havia sigut demanada. Eren, en veritat, uns bells exemplars.

- Què hem de fer ara?- va preguntar Bou Brau. Hem de matar-les i beure la seua honorable sang?

- No- va respondre l’ancià.

- Hem de cuinar-les i menjar la seua preada carn?- va preguntar ella.

- No- va repetir el savi. Ara heu de lligar-les entre si per les seues potes amb aquestes tires de cuir, i després deixar-les perquè volen lliures.

La jove parella va fer el que se’ls havia ordenat i van soltar les aus. L’àguila i el falcó van intentar alçar el vol diverses vegades però l’única cosa que aconseguien era acabar cada vegada, rebolcades per terra.

Després de molts intents, irritades i frustrades per la seua incapacitat per a volar, van començar a atacar-se amb els seus becs, fent-se molt de mal.

- Aquest és el conjur que em vau demanarva dir l’ancià. Mai no oblideu el que acabeu de veure. Vosaltres sou com l’àguila i el falcó.

Si us lligueu l’un a l’altre, encara que siga pel vostre immens amor, viureu arrossegant-vos i, abans o després, us fareu mal tots dos.

Si voleu que el vostre amor perdure, voleu junts, però mai lligats.

156

El llop bo i el dolent Un ancià d’una tribu Sioux estava tenint una xerrada sobre la vida amb els seus néts i els va dir: “Una gran baralla està ocorrent en el meu interior i és entre dos llops. Un dels llops representa la maldat, el temor, la ira, l’enveja, el dolor, el rancor, l’avarícia, l’arrogància, la culpa, el ressentiment, la inferioritat, la mentida, l’orgull, la competència, la superioritat i l’egolatria. L’altre, la bondat, l’alegria, la pau, l’amor, l’esperança, la serenitat, la humilitat, la dolçor, la generositat, la benevolència, l’amistat, l’empatia, la veritat, la compassió i la fe. I aquesta mateixa baralla està ocorrent dins de vosaltres, i dins de tots els éssers de la terra.”

S’ho van pensar una bona estona fins que un

dels xiquets va preguntar: “Avi, digues-me… Quin dels llops guanyarà?”.

I l’ancià Sioux va respondre simplement… “El que tu alimentes!”

El petit indi A les planures de l’oest hi viuen els indis Sioux. Són els millors caçadors del món. Els agrada caçar bisons i, per seguir el rastre del bisó, cal caminar sense fer NI MICA, NI GOTA, NI POC, NI GENS DE SOROLL. En Llobató era el més menut del indis Sioux.

Però volia ser el més gran caçador de bisons de tota la plana. I per això s’entrenava a caminar sense fer NI MICA, NI GOTA, NI POC, NI GENS DE SOROLL. S’entrenava, s’entrenava i s’entrenava. Però...

Caminava pel bosc tot arrupit i … CRAC! Havia trencat una branca sense voler.

Caminava pel bosc tot arrupit i … CLOC! Havia fet caure una pinya sense voler.

Caminava pel bosc tot arrupit i …

BARRABUM! Havia fet rodolar una pedra, sense voler.

Ai! Es tan difícil caminar sense fer soroll!

El petit Llobató s’entrenava i s’entrenava. I

un dia, quan caminava pel bosc tot arrupit, tan arrupit que no aixecava ni tres pams de terra gairebé sense fer NI MICA, NI GOTA, NI POC, NI GENS DE SOROLL, la ploma que duia al cap es va ficar dins el nas d’un bisó!

El bisó, que ni havia sentit vindre en Llobató, va fer un gran esternut: ATXUMMMMM! L’esternut va ser tan fort que va espantar tot el ramat de bisons. I quan els bisons s’espanten corren i corren i corren fent un soroll més fort que un terratrèmol: PATATRUC! PATATRUC! PATATRUC! feien els bisons corrent.

Ho feien tan i tan fort que no van deixar sentir els crits d’alegria que feia el petit indi Llobató: IAOUUUUUAAAAUUUU! IAOUUUUU! En Llobató, petit gran caçador, cridava, botava i ballava perquè ja sabia caminar sense fer...

NI MICA, NI GOTA, NI POC, NI GENS DE SOROLL.

158

L’indi que no complia la seua paraula En l’origen del món, quan encara no hi havia massa gent, el Gran Esperit podia apropar-se a cada persona i donar-li allò que necessitava. Però quan sobre la Terra ja hi havia molta gent, el Gran Esperit no podia escoltar-los a tots, pel que va decidir col·locar una roca en forma d’home en la terra dels indis Sioux Oglala i els va dir: – Hi ha persones per tota la terra, així es que jo he de viatjar per tot el món. Si algun de vosaltres necessita ajuda, que vinga ací i li ho demane a la roca. Aquesta roca té el poder de comunicar-se directament amb mi.

Aleshores, els Sioux Oglala s’acostumaren a parlar amb aquella roca i, quan escassejaven los bisons o hi havia molta sequera, li demanaven ajuda a la roca i, en poc de temps, es resolien els seus problemes.

En la tribu dels Sioux Oglala hi havia un indi anomenat Ratlla Trencada a qui no li agradava caçar i vivia molt pobrament. Un dia que no tenia res per a menjar, Ratlla Trencada es va acostar a la roca i li va dir: – Ja veus que sóc pobre i desgraciat. Podries ajudar-me? Sé que eres tan poderosa como el Gran Esperit.

La roca li va contestar: – Des que et conec, no t’he vist caçar mai.

– És que tinc un arc molt roïn, la meua llança no té punta i he perdut la meua destral –li va contestar l’indi- i, a més, les meues cames són dèbils i no puc córrer darrere dels cérvols.

– I aleshores, per què no vas a pescar? – li va preguntar la roca.

– L’última vegada que vaig aconseguir atrapar un peix, se’m va escapar i es va emportar

l’arpó.

– Què vols aleshores?- va dir la roca .

– Voldria un cérvol menudet. A canvi, jo et taparia amb la meua manta de pell de bisó. A l’hivern, les nits refresquen i tindràs fred.

La roca li va dir que es guardara la manta i que li concediria el desig.

– No, jo vull regalar-te-la – va dir l’indi- segur que tu la necessites més que jo.

Ratlla Trencada va tapar la roca amb la seua manta plena de forats i se’n va anar.

Quan tornava cap a la seua tenda, Ratlla Trencada va trobar un xicotet cérvol mort.

El va agarrar, li va llevar la pell i el va posar al foc a torrar. Mentre el cérvol es torrava, va començar a fer molt de fred i Ratlla Trencada pensava: “Per què li hauré donat la meua manta a una

roca? Em pareix una estupidesa tapar a una roca i jo mentre passant fred”. Així que va deixar el cérvol al foc i va tornar a la roca per arreplegar la seua manta. Desprès es va cobrir amb la manta, es va menjar el cérvol, i se’n va anar a dormir.

Al cap d’uns dies, Ratlla Trencada va tornar a tindre fam i va pensar: “Tornaré a la roca i li demanaré que em done més menjar”.

– Totpoderosa roca: tinc fam, molta fam.

Podries donar-me un poc de carn? –li va dir l’indi.

– Què has fet amb el cérvol que et vaig donar?

160

– Era un animal molt xicotet i m’ha durat poc de temps.

– I encara no has arreglat les teues armes per a caçar? –va dir la roca.

– La corda del meu arc s’ha trencat.

Necessite pell de bisó per a fer-me’n una.

Si em proporciones un bisó tindràs el meu agraïment.

La roca pareixia dubtar i aleshores l’indi li va dir: – Et donaré la meua manta. Prompte plourà i amb ella estaràs coberta.

L’indi va tornar a sa casa i, en arribar, es va trobar un bisó mort. Li va llevar la pell, la va posar a secar i, a continuació, va posar la carn a torrar. Però havia agarrat poca llenya i el foc no era prou per a un animal tan gran, així que va anar al bosc a per més llenya. Al cap de poca estona, va començar a ploure i a fer molt de fred. Tot xopat, Ratlla Trencada va

pensar: “Què ximple he sigut en donar-li la meua manta a una roca! La roca pot aguantar el mal temps sense perill, mentre que jo puc morir per la humitat i el fred”.

Amb aquesta idea a la ment, l’indi va tornar a la roca i va arreplegar la seua manta. Desprès, va tornar a casa amb la manta a l’esquena. En arribar, va vore que el bisó havia desaparegut.

Ratlla Trencada va comprendre que la roca l’havia castigat per no complir la seua paraula, així que va tornar davant de la roca i va pregar i pregar que l’ajudara.

Però la roca no li va fer cas i Ratlla Trencada es va entristir molt pel seu comportament. Des d’aquell dia, va entendre que per a merèixer els favors del Gran Esperit era necessari el seu esforç personal. En cas contrari, era millor no demanar res i, si els esperits tenien la generositat de regalar-li alguna cosa, agrair-lo-s’ho.

162

164

L’origen de les falles índies Hi havia una vegada un poblat indi, no molt llunyà, on manava el cap Abu. Ell tenia una filla anomenada Corina. Ella, el seu pare i la tribu índia tenien cura i respectaven la natura fins que… els vaquers van atacar i van destrossar la natura.

Els indis van fer el ritual de les falles i van elegir a una dona, a una xiqueta, a un home i a un xiquet. Van construir monuments amb

Àfrica Calatayud i Sierra

la naturalesa destrossada, pedres i rames. En cinc dies van anar a l’invocatori els quatre elegits, van invocar a Masaifa i ell els va dir: Cremeu les escultures i així tot renaixerà i tornarà la pau i la tranquil·litat al poblat!!!

Ells van fer cas, van cremar les figures i tota la natura va tornar a estar sana i en el seu lloc. Ells ho celebraren amb cançons índies, menjar indi i balls indis.

I conte contat, ja s’ha acabat.

166

Què és un atrapasomnis?

Pau Calatayud i Toledo President Infantil de la comissió

QUÈ ÉS UN ATRAPASOMNIS?

L’ORIGEN DELS ATRAPASOMNIS

Un atrapasomnis o caçador de somnis és un objecte simbòlic que, segons algunes cultures, porta sort i impedeix que es tinguen malsons. Consta d´un cèrcol, originàriament fet de fusta de salze, amb una xarxa de fils a l’interior, del qual pengen diversos objectes decoratius, especialment plomes.

L´atrapasomnis filtra els somnis de les persones: mentre que els malsons queden atrapats en la xarxa o teranyina de dintre del cèrcol i s´esvaeixen quan es fa de dia, els somnis feliços baixen a través de les plomes o fils i arriben fins a la persona que dorm.

En podeu trobar a botigues i fires artesanals de productes naturals, esotèrics, etc.

Fer atrapasomnis s´ha convertit en un treball manual de moda i a Internet han proliferat els tutorials que expliquen com fer-los.

Els atrapasomnis es van originar en la nació nativa nord-americana d’Ojibwa. Fins i tot, van arribar a ser vistos com un símbol d’identificació de la cultura nativa, però altres nadius nord-americans els consideren com una cosa molt comercial, en ser fets i comercialitzats per estranys sense major consciència sobre el seu funcionament.

Tradicionalment, els Ojibwa construïen els atrapasomnis lligant fils al voltant d´una argolla circular, similar a una teranyina. Els Ojibwa creien que un atrapasomnis filtrava els somnis de les persones: els “bons somnis” passen pel centre cap a la persona que dorm mentre que els malsons són capturats en la malla i s’esvaeixen amb el primer raig de llum de l´alba.

Gran Esperit, i totes aporten les seues meravelloses ensenyances”.

Mentre l´aranya parlava continuava Fa molt de temps, quan el món era jove, un ancià Iakota, estant assegut en una muntanya entreteixint la seua xarxa, començant de fora cap a dins. alta, va tenir una visió.

Quant Iktomi va acabar, li va donar a l’ancià En aquesta visió es va presentar Iktomi, el Iakota la xarxa que havia teixit i va dir: “ Mira gran mestre de la saviesa, va aparèixer sota la teranyina, és un cercle perfecte però al la forma d´una aranya. Mentre li parlava, centre hi ha un forat. Utilitza la teranyina per Iktomi, l´aranya, va prendre un cèrcol de ajudar-te a tu mateix i a la teua gent a assolir salze, algunes plomes i grans de colors i aleshores va començar a teixir una teranyina. els vostres objectius i fer bon ús de les idees, dels vostres somnis i les vostres visions. Si Mentre teixia, Iktomi va dir: “En cada temps de la vida hi ha moltes forces, algunes bones cregueu en el Gran Esperit, la teranyina atraparà les bones idees i les dolentes se i altres dolentes. Si tu escoltes les bones n’aniran pel forat”. energies, elles et guiaran en la direcció correcta, però si fas el contrari segur que els Segons els indis americans, si posem un teus passos aniran en la direcció equivocada. atrapasomnis al costat del llit on dormim, s’emportarà tots els fantasmes que surten en Hi ha moltes energies i diferents direccions, els nostres somnis. Amb ell estem protegits. i algunes poden ajudar o interferir amb l´harmonia de la natura i també amb el LA LLEGENDA DE L´ATRAPASOMNIS

168

Els indis i els vaquers descobreixen el món faller Conte realitzat per la classe de 3r A del Col·legi Claret de Xàtiva Hi havia una vegada un xiquet anomenat Àlex. Àlex gaudia els dies de falles des de ben menut. Un dia, mentre es trobava al carrer gaudint dels coets, un xiquet va llençar un de tan fort, que de sobte es va obrir un forat en la terra. Aquest forat va fer que Àlex hi caigués inevitablement, i la seua sorpresa va ser que s’havia transportat... a l’època dels indis i dels vaquers! Tot era molt diferent a Xàtiva, el seu poble natal.

Allí, va conèixer a una xiqueta anomenada Nàdia, de la que es va fer amic de seguida.

Eren molt feliços tots dos, però de vegades hi ocorrien disputes entre els indis i els vaquers, aleshores descobriren que els coets que Àlex i Nàdia portaven a la butxaca, podien servir com a armes per tal d’espantar

els vaquers. Ells pertanyien al grup dels indis, però l’oncle de Nàdia, que també havia anat a parar allí, lluitava amb els vaquers. Nàdia i el seu oncle es volien molt, i volien estar junts, però era impossible, ja que pertanyien a bàndols distints. Miquel, l’oncle de Nàdia, un dia, fart d’estar lluny de la seua estimada neboda, va voler donar una lliçó tant als indis com als vaquers, i es va acostar a la seua Nàdia. Tant els indis com els vaquers no ho van tolerar, i va tindre lloc una guerra. Àlex va encendre tots els coets que li quedaven per tal de defensar-se dels atacs dels vaquers, però açò va provocar l’obertura d’un altre forat a la terra i, de sobte, tots tres, Nàdia, Miquel i Àlex, van aparèixer a Xàtiva, als peus del monument faller.

170

Indis i vaquers i altres aventures de fallers

Conte realitzat per la classe de 3r A del Col·legi Claret de Xàtiva

Hi havia una vegada, en època de falles, un xiquet anomenat Àngel que va despertar en meitat de la nit i, de sobte, es va trobar en la seua habitació un portal del temps.

Davant la curiositat que allò li produïa, va decidir apropar-se a vore que era i, en un tres i no res, s’havia teletransportat a l’època dels indis i els vaquers. Després d’uns anys, va sorgir una guerra entre ambdós bàndols, i els vaquers van descobrir, gràcies als petards que Àngel tenia, que els indis tenien pànic al so d’aquests i, como no, van començar a utilitzar-los. Però no van tardar en descobrir, que la pólvora dels petards els transformava en indis, i Àngel, que era amic dels dos bàndols, començà a contar sense voler els secrets que els indis amagaven.

Els indis, copiant les idees de les falles,

construïren monuments i els utilitzaren como a base, d’aquesta manera, si algun vaquer passava per aquest lloc, automàticament es transportava a altre lloc del que no podria tornar mai més. De sobte, els indis es refugiaren, però els vaquers els van trobar i els van dir que els entregaren al xiquet. Àngel, davant de tanta guerra i disputa, va començar a trobar en falta l’alegria que es viu a Xàtiva en març, la música fallera, els monuments, els petards, als seus amics…

Així que, trist per tot el que s’estava perdent, va llençar l’últim petard que li quedava, el més fort, i l’estrèpit va provocar un profund forat que el va tornar a Xàtiva per a sempre.

172

Els menuts de la tribu també opinen Ens hem reunit amb una representació dels més menuts de la tribu Masaifa per conèixer les seues opinions. Ells són Ariadna, Gerard, Martina, Alba i Xavi i tenen entre 4 i 6 anys.

Ens acompanya també Nadia, la fallera major infantil de la comissió.

El primer que fem és asseure’ns en rotgle amb la cinta i les plomes al cap i, per suposat, amb les cames creuades “com els indis”. A continuació, comencem la nostra particular “assemblea índia” preguntant-los de quina falla són, cosa que tots i totes tenen molt clar, i què és el que més els agrada de ser fallers.

XAVI: M’agrada vindre amb el papà i la mamà, ajudar al papà i jugar, però no m’agrada la mascletà i recórrer totes les falles.

ALBA: M’agrada perquè jugue i balle.

MARTINA: A mi m’agrada vestir-me de fallera. La meua mamà va ser fallera major, perquè està la seua foto allí (assenya-la la paret del casal on estan les fotos dels monuments i falleres majors) ALBA: La meua no, però la mamà de Xavi també està.

Els preguntem si en un futur a ells i elles també els agradaria ser falleres majors i presidents i tots responen de seguida que sí, excepte Gerard que sembla que no li agrada massa això de ser president.

A continuació, els preguntem si saben perquè ens hem posat unes plomes al cap.

NADIA: Perquè anem a parlar dels indis que és el lema de la falla infantil d’enguany.

Els ensenyem l’esbós de la falleta, el qual sembla que els agrada, ja que tots comencen a identificar-se amb algun dels personatges que representen els diferents ninots: “Jo sóc aquest, jo aquesta d’ací...”

Els demanem que ens conten què saben dels indis i descobrim que saben unes quantes coses.

de campanya i que fan fogueres.

GERARD: Els indis i els vaquers es barallen entre ells.

NADIA: Bo, es barallen entre ells, però els vaquers ho fan per a fer-se els “xulets” i els indis ho fan per a defensar-se.

MARTINA: Els indis porten plomes en el cap i es pinten la cara d’indis, a ratlletes.

ALBA: I tenen pistoles.

GERARD: No, pistoles tenen els vaquers.

XAVI: Porten vestits però tots són marrons. I tenen arcs.

XAVI: Jo sé dos coses, que viuen en una tenda MARTINA: I disparen l’arc i li peguen al cap a algú.

174

XAVI: Sí, disparen una fletxa.

MARTINA: I també fan ooooohhh!!!!!

ALBA: Això ho fan quan ballen.

ARIADNA: Ballen alrededor d’una foguera.

GERARD: Jo vaig vore una pel·lícula d’avatar amb Nadia, mon pare i ma mare on eixien indis d’avatar.

En finalitzar, tots opinen unànimement que la falleta d’enguany serà molt bonica i que s’ho passaran d’allò més bé en falles.

Per últim, els demanem que es convertisquen en artistes fallers i ens facen el seu propi esbós d’una falleta.

ARIADNA: I també van en cavalls.

El resultat el teniu a continuació.

Com heu pogut comprovar, el futur de la nostra festa està més que assegurat.

176

Els indis Joan Luzón

Hi havia una vegada un regne anomenat Els Indis d’Abu. El rei indi, anomenat Masaifa, i la seu filla vivien en un castell molt gran. Un dia, la filla li va dir a Masaifa: “Majestad, estic enamorada d’un indi molt templat”. I el rei li va dir: “Què?? Açò no pot ser, dus-me’l ací ja mateix!!”. “Sí majestad…”, va dir ella.

L’indi es va presentar davant el rei i va dir: “Majestad!! Hola, sóc l’indi del que li ha parlat la seu bonica filla, hem decidit que ens anem a casar”.

El rei va dir: “Què?? Filla, no et vaig a permetre casar-te amb aquest indi!! Ara, filla meua, agafa el teu arc tan meravellós i mata’l!”

L’indi, molt preocupat, va baixar el cap i va dir: “Fes-ho o sinó el teu pare et tirarà una maledicció”.

La filla, molt enfadada, i el rei molt content pel que la filla anava a fer, va estirar la fletxa en l’arc, va pegar mitja volta i la va soltar… La fletxa estava en el cap del rei. Els indis que estaven al voltant van traure les seves armes i van començar a lluitar contra ells.

Dos anys després, a l’indi el van proclamar rei del regne dels Indis d’Abu i la filla la reina, es van casar i van tindre fills.

178

180

Busca i encercla les diferències

182

pinta al teu

INDI

184

186

Comissiรณ Infantil ceNS FaLLer i recOMpeNSeS

PRESIDENT INFANTIL: CALATAYUD TOLEDO, PAU FALLERA MAJOR INFANTIL: SANCHIS TOMร S, NADIA

BUNYOL DE COURE

ALONSO CAMAÑEZ, ASIER ALONSO CAMAÑEZ, UNAI ARRIAGA SIGNES, MARTINA BARBERÁ GINER, DAVID BARBERÁ GINER, MARC BENITO SANCHIS, LEYRE BORREGUERO ALANDETE, CORINA CABANES MARTINEZ, SARAY CALATAYUD SIERRA, AFRICA CALATAYUD TOLEDO, PAU CERDÁ ÁLVAREZ, MARC CERDÁ BARBERÁ, MARC CERVERÓ TORMO, JAUME ESCUDERO GRAMAJE. JOSE FERRANDO MOLINA, ANGEL FUENTES ESCOBAR, ELENA FUSTER ALFONSO, GUILLERMO GARCIA COLLADO, MATEO

GARCÍA NADAL, DANIELA GINER GUARNER, SARA GORRITA PUJADES, ALMA GRAU LACOSTA, ALMA GUEORGIEV BRATANOV, CRISTIAN LLACER BADENES, JOAN LÓPEZ SOLER, CESAR LUZÓN GUARNER, JOAN MARCO MADRID, ALBERTO MARTÍNEZ CALATAYUD, AINTZA MARTÍNEZ LACOSTA, CLAUDIA MARTÍNEZ ROSELLÓ, ROCÍO MARTÍNEZ ROSELLÓ, SAMANTA MORAN GARCÍA, XAVIER NÚÑEZ PLA, DAVID PATIÑO GRAMAJE, SERGI PÉREZ CERVERÓ, IGNASI PÉREZ CERVERÓ, NICOLAU

188

PERUCHO SOLER, ALBA PLAZA HERNÁNDEZ, PAULA PLAZA HERNÁNDEZ, VICENT PONS GARCÍA, MARÍA ROCIO SANCHIS, NADIA RODRÍGUEZ GIMENO, CARMEN SANCHIS TOMÁS, GERARD SANCHIS TOMÁS, NADIA SANTAMARÍA GARCÍA, JOAN SANTAMARÍA GARCÍA, MARC SERNA TOMÁS, ARIADNA SIGNES QUILES, ÁLVARO SIGNES QUILES, TRIANA TAENGUA SAEZ, CARLA ÙBEDA MARTÍ, ERIC VIDAL ANAYA, NEUS

190

Programa D’actes DISSABTE 24-02-2018 19:00 h. Lectura acta premis Exposició del Ninot i XXIV Concurs de Maquetes a les portes de l’Ajuntament de la ciutat.

20:00 h.

CRIDA de les Falleres Majors de Xàtiva a la Ciutat des del balcó de l’excel·lentíssim Ajuntament de Xàtiva. 20:30 h.

Inauguració Exposició del Ninot. En finalitzar es dispararà un ‘Castell de Focs d’artifici’.

DIUMENGE 4-03-2018 12:00h. Dinar popular de GERMANOR.

DIJOUS 15-03-2018 DISSABTE 3-03-2018 18:00h. Berenar oferit per la Fallera Major Infantil Nadia Sanchis i Tomas i pel President infantil Pau Calatayud i Toledo al casal de la comissió. Amb actuació del Mag Edu Latorre.

22:00h. Sopar junt als monuments.

24:00h. NIT DE LA PLANTÀ OFICIAL de les Falles de Xàtiva.

DIVENDRES 16-03-2018 8h. Despertà pel barri.

09:30h. Esmorzar al cassal.

13:15h. Eixida del casal per anar a vore la Mascletà.

14:00h. Mascletà al Jardí de la Pau. 14:30h. Dinar al casal per a la comissió infantil.

15:30h. Dinar al casal per a la comissió major.

19:00h. LLIURAMENT DE PREMIS a l’Ajuntament.

22:00h. Sopar de disfresses al casal.

24:00h. discomòbil.

DIUMENGE 18-03-2018 10:30h. Esmorzar al casal.

13:00h. Cercavila pel barri.

13:30h. Dinar per a la comissió infantil al casal.

14:30h. Dinar per a la comissió major al casal.

18:00h. OFRENA DE FLORS A LA MARE DE DÉU DE LA SEU. 22:30h. Sopar oferit per la Fallera Major de la comissió Desa Lara i Simó.

24:00h.

Discomòbil

DISSABTE 17-03-2018 10:30h.

13:00h.

13:30h.

14:30h.

17:30h.

22:30h.

24:00h.

Esmorzar al cassal.

Cercavila pel barri.

Dinar per a la comissió infantil al casal.

Dinar per a la comissió major al casal.

VISITA OFICIAL A LES FALLES. Sopar al casal.

Discomòbil.

DILLUNS 19-03-2018 12:00h. MISSA EN HONOR AL NOSTRE PATRÓ SANT JOSEP amb el posterior TRASLLAT EN PROCESSÓ.

15:30h. Dinar al casal.

18:30h. Xocolatada per a la comissió infantil.

21:00h. Cremà de la Falla infantil.

22:30h. Sopar al Casal.

24:00h. Cremà de la Falla gran.

192

Acomiadament Benvolguts fallers i falleres, 2017 ha sigut un any replet d’emocions, somnis complits, noves amistats, rialles i experiències inoblidables.

Alma, Joan i jo estem molt agraïts d'haver pogut representar a la nostra falla i haver experimentat tot el que correspon a aquest càrrec. Haver conegut les falles des d’aquest lloc ens ha fet créixer com a fallers i conèixer a persones molt entregades a aquesta festa, ens ha fet vore d’una manera molt diferent les falles. És molt difícil triar algun acte, ja que cadascun d’ells ens va aplegar al cor i ens va emocionar com mai, però de segur que mai oblidarem el moment en què ens van posar la banda i ens proclamaren falleres majors, així com quan vam sentir per primera vegada la música de la nostra xaranga venint a per nosaltres, o l’última desfilada, a Sant Josep, on quan acabàrem ens esperà la nostra comissió aplaudint…,

no podem deixar d’emocionar-nos i, en cada pensament, esteu vosaltres, els nostres amics i la nostra comissió, gràcies per compartir aquest any amb nosaltres!

Amb molta tristesa, hem d'acomiadar-nos… és un any molt especial, però tot acaba, i hem de deixar pas a Desa, Nadia i Pau, que estem segurs seran uns representats excepcionals, i portaran el nostre estendard d’allò més be. Enhorabona als tres!! Gaudiu moltíssim d’aquest 2018 tan especial per a vosaltres, i també per a tota la comissió que estarem recolzant-vos en cada moment.

Ara sí, ja és hora de guardar la nostra banda i continuar gaudint de les falles, ara més que mai, junt a la nostra comissió i les noves Falleres Majors.

Moltes gràcies per haver fet que el nostre somni es fera realitat. Els tres ens sentim molt orgullosos de formar part de la història de la nostra comissió, la Falla Abu Masaifa.

194

Recordatori

196

198

200

Immortal Dia 6 de desembre de 2017, 12:45h…

Vagó de tren… Sona el mòbil… número desconegut… agafe el mòbil… “Neus?” “Síiiii” – “Sóc jo, Rafeta, el president de la falla” – “Dis-me, què necessites? …”

Allò que em demana, puffffff…, per a mi no hi ha res difícil, i no hi ha cap cosa tan complicada que no es puga fer, però… en aquesta ocasió sí que ho és. Com ho faré?

Què he de dir? Què he de posar? Podria dir tant, podria fer tant, però… és el meu amic, un amic “cunyat”, Quique, un amic a qui nosaltres hem volgut tantíssim.

Podríem estar escrivint hores i més hores sobre ell, i no acabaríem mai, des dels orígens de la nostra comissió fins al dia d’avui, com ho estem fent, i més enllà, perquè sempre ha sigut molt estimat per la gent que l’ha envoltat. És a dir, ha sigut molt amic dels seus amics, avui podia haver discutit amb un d’ells i a l’endemà ja estava esmorzant amb ell.

Si ens centrem en els seus anys com a faller, ningú pot discutir que ha sigut dels millors i dels que per la seua edat i la seua simpatia

sempre ha fet allò que li ha vingut de gust, i ningú li ha fet la contra (llevat, clar està, de mamà Cayuela i de les seues “manetes”, quan acabava la nit ja tenia el braç blau de tanta palmadeta). Va ser, fins i tot, fotògraf de la falla, perquè es va aficionar i no parava de prémer el botó d’aquell aparell per deixar palesos eixos moments inoblidables dins i fora de la falla. Tots el recordem en els seus últims anys de faller amb aquell artilugi que pareixia formar part del seu cos.

Qui no recorda quan es deia de fer bunyols i ja el tenies negociant i manejant a tothom perquè li baixara tot allò necessari per a fer-los. I ho aconseguia, tots “empalustrats” i menjant els desitjats bunyols. I, recordeu aquella nit? Una nit inoblidable que ha passat a la història de la falla, perquè tots de segur que la recordeu, va ser mítica, una lluita de pans, eh mamà Cayuela!!!! En eixe moment, la falla es va quedar en silenci, només pendents del que passava en aquella part dreta del casal, ho recordeu “clack”? Fins i tot hi ha un article en un dels llibrets de la falla, busqueu-ho.

Si ara parlem de la seua vida quotidiana, tots el coneixen amb el nom de Quique el perruquer, Quique el pulpo (en la seua edat jove, quan anava a la discoteca), i per al

meu marit Quique el potrós, sempre que hi estaven junts treien converses per a discutir, en definitiva, no sé quin dels dos era més potrós.

Recorde un dia que anàrem a Madrid, perquè com havia fet la mili allí la coneixia de “Pe” a “Pa”, i si es perdia a Xàtiva, com no s’havia de perdre per allí? Al cap de tants anys! Si ens posem a recordar tots els viatges en festes, anys de fallers, diumenges a la platja amb les ombrel·les pertinents (moltíssimes, he de dir) des del primer aperitiu fins als últims cubates que no hi podien faltar, això sí sense que cap dels dos potrosos alçaren el cul de l’hamaca.

Tota la seua vida ha estat envoltada de festa contínua i plena de llum, fins que… la llum va anar apagant-se… Deixàrem de fer festes per a fer xicotetes tertúlies, unes tertúlies més íntimes, els amics de tota la vida, i tranquil·les a la caseta de camp, fent-nos torrades i prenent la fresqueta…, fins que un dia la llum ens va deixar, es va apagar i es va convertir en immortal, el nostre immortal que ho serà per sempre i més enllà on hi estigues.

Al final, tots estem destinats a fer el mateix últim viatge, que no és gens agradable, però, de segur que allà on hi estigues seguiràs cuidant i vigilant la teua paloma i els teus fills, faràs tot el possible perquè aquells que ens hem quedat a la terra puguem suportar

la teua falta. Però, allò que tinc clar, és que allí on tu estigues hi haurà una gran festa on seràs el promotor, com si ho estiguera veient.

Allò que tinc clar és que sempre hi estaràs amb nosaltres i nosaltres estarem sempre amb vosaltres. Sempre em tindreu al vostre costat, perquè l’amor que us tinc ningú el podrà trencar. Ets i seràs únic, immortal. És impossible no estar trist…, la teua absència dol…, però el teu record farà que sempre tinguem un somriure a la cara, no t’agradaven les cares tristes… sempre vas ser molt fester, i és així com vull recordar-te, amb un gran somriure a la cara.

La teua cuNYaDa NeuS caLataYuD

202

BELENDECOR Cortinas y decoración

Facebook: Belén López Medina.

C/ La Cruz, nº 25 - L’Alcúdia de Crespins - Tel. 677 340 727

Académico Maravall, 9 y 11 • 46800 XÀTIVA Tel. 96 227 52 03 • Fax: 96 227 52 05 www.recreativossaetabis.com

Tlf 96 204 97 70

ESCAPE ROOM

Tel. 96 111 53 89 Móvil: 617 402 400 Avda. Ausiàs March, 1 - XÀTIVA @CONNECTINGCLUES INFO@CONNECTINGCLUES.ES WWW.CONNECTINGCLUES.ES

Saló de Banquets

Ara també celebració d’aniversaris i dissabtes sopars amb parc infantil

Ctra. de Rotglà, s/n Tel. 96 223 06 53 Mòbils: 605 25 22 54 - 605 25 22 55 46815 LA LLOSA DE RANES (València)

amb les falles

Pol. Ind. La Vila, C/ La Vall d’Albaida, 3 46819 NOVETLÈ - Tel. 96 228 01 27 pedidos@paperplegat.com

Carrer 2 Molins, 12 Tel. 630 976 592

PELUQUERÍA Y ESTÉTICA CANINA ESPECIALIZADA - corte a tijera y a máquina - mantenimiento de mantos - preparación para exposiciones - stripping - desparasitación externa - tratamientos dermocosméticos seborrea, dermatitis, alergia, etc.

C/ cami dos molins, 12 Xàtiva

FUEGOS ARTIFICIALES

Real de Montroy (Valencia)

DELEGACIÓN EN CANALS

Vicente Argent Climent C/ Raimundo de P. Sarrió, 4, 1º, 1ª Tel. 667 704 348

Pensa en un acte important… de segur que l’has d’acompanyar amb flors.

Mòbils 687 401 244 690 267 245 Carrer Trobat 7 Tel. 96 228 17 53 46800 XÀTIVA

Centres i Rams Naturals Arreglos Funeraris (Corones) Decoració de Bodes Rams de Novia Tocats i Diademes Servei a Domicili i Interflora

BAR RESTAURANTE

Bon Profit

Nieves Anaya Bataller

Sequia Real del Xúquer, 53 Tel. 96 244 50 10 46260 ALBERIC (Valencia)

Av. Almaig, 36 - ONTINYENT - 96 238 15 32 • C/ La Reina, 28 - XÀTIVA - 96 114 82 24 www.juguetescolumpios.com juguetescolumpios@gmail.com

Superjuguete Ontinyent y Xàtiva

www.marquezpastissers.com

L’ALCÚDIA DE CRESPINS - CANALS -XÀTIVA llepolies - caramels regolets - pipes - roses Se preparan bolsitas para cumpleaños y se recogen encargos para bodas, bautizos y comuniones

LLEPOLIES XÀTIVA C/ Reina, 5. Xàtiva (València) Mòbil 674 71 65 20

HORARI Dilluns a dissabte de 8:30 a 13:30 i de 16:30 a 21 h.

Diumenges i festius de 10 a 14 h. i de 17 a 21 h.

C/ Compositor J. Lammez, 3, bajo 46800 XĂ tiva (Valencia) Tel. 96 105 91 58 - 656 396 882

Marta Bonet Peluqueria @peluqueriamartab

ALZIRA

CARREFOUR, LOCAL 3

XÀTIVA

C/ ABÚ MASAIFA, 29

ochopatas GASTROBAR

C/ Abú Masaifa, 8 - XÀTIVA - Tel. 96 008 28 52

Calidad en los almuerzos

Cafetería la Pista Buen café

Ausias March, 13 46800 Xàtiva

Col·laboració Anònima

Pol. Ind. C - C/ Branรงal del Roncador, parcela 22A Tel.: 656 83 96 39 gruposetamotor@hotmail.com 46800 Xร TIVA (Valencia)

Hijos de Juan Martínez Pérez Carlos Sarthou, 1 - Tel. 96 227 47 32

46800 XÀTIVA (Valencia)

Ctra. de Genovés, s/n. - Tel. 96 228 02 51 46800 XÀTIVA (Valencia) E-mail: ferrandolacados@gmail.com

Tu tienda especializada en el cuidado de las mujeres embarazadas.

• Ecografía emocional • Consejos profesionales • Productos personalizados

• Regalos para recién nacidos • Servicios para mamás • y mucho más…

Salvador Grimaltos Monzó

talleresruta46@gmail.com

618 445 055 962 272 866 Ronda Sequía Vila Polígono F

FOTODEPILACIÓN C/ Abú Masaifa, 15 - Xàtiva

96 070 56 63

637 29 28 13

maricarmenllueca@hotmail.com

BAR RESTAURANTE

AVENIDA Avda. Constituciรณn, 3 46269 TOUS (Valencia)

BAZAR H@h COMPLEMENTOS JUGUETES FERRETERIA MASCOTAS PLASTICO ETC...

C/ Reina, 81 - Bajo - 46800 XÀTIVA ¡ABRIMOS TODOS LOS DÍAS!

ESPAI PATROCINAT PER

ABUADICTES

ABUADICTES 2018