Leo Trese .- Vas de terrisa
Hi Ha una presentació del dr Morera, a banda Comença un nou dia
6’30 Una ma, tempteja, busca el despertador; dos peus es posen a terra. S’ ha aconseguit un altra victòria; comença un nou dia. Moltes vegades he pensat que la salvació d’ un sacerdot depèn d’aquests deu segons que segueixen al toc del despertador. Es tan fàcil dir se a un mateix: “Sols cinc minuts més.” I els cinc es converteixen després en quinze o trenta o més minuts. Como conseqüència ses fa inevitable un cabussó a tota presa, una boja carrera cap l’altar i, així, comença el treball del dia sense més oració que les dites al revestir-se els ornaments. I, no obstant, sé molt bé que solsament l’oració pot donar ritme i sentit al nou dia. Per un procedir vertaderament estrany, matí rere matí, sense voler adonar-nos de la seva malícia, caiem en el mateix. Per a tranquil·litzar, encara que no molt honradament, la nostra consciència, posem el despertador una hora abans de la Missa. Ni nosaltres mateixos seriem capaços d’admetre que no tenim intenció de llevar-nos amb puntualitat. Clar que això no li passa a tothom ; però a mi, després de sortir del Seminari, em va passar durant molt temps. Mentre poso a la maquineta d’afaitar una fulla nova (hi ha bastant més dignitat en una cara ben afaitada que en deu minuts més de son), tornen els meus pensaments a aquells primers dies del meu sacerdoci; no encerto a entendre cóm vaig poder dormir més del compte tant sovint, fent esperar als feligresos per a la Missa. No puc comprendre cóm no advertia la debilitat i flaqueja espirituals que comportava la meva falta d’oració. M’astora pensar que pogués quedar-me satisfet amb una lleugera intenció feta apressuradament, al sortir de la casa rectoral camí de l’església. Tot això podrien semblar escrúpols de novici; no obstant, no intento passar, ni tant sols ara, per un bon sacerdot. Solsament dic que encara he estat pitjor. Molt probablement ho hagués estat molt més de no haver- se posat d’acord Déu i el meu bisbe, fent-me Pastor d’ una parròquia petiteta, on una hora abans de la Missa tinc que donar la Sagrada Comunió a les germanes. Sobre un estómac vuit, la radio i el diari del matí no tenen cap al·licient. Tenint, doncs, una hora que matar, m’ acomodava al reclinatori del Presbiteri, i als trenta un anys, començà la meva vida. (Al secar-me la cara i donar-me una lleugera fricció al cap. penso que no arribaré mai a ser canonitzat: trobarien un tònic capil·lar en el meu tocador.) Bé; ¿por què han tingut que passar nou anys per adonar-me’n d’alguna cosa que havia de conèixer recent sortir del Seminari? Insistentment m’havien insistit en la necessitat de l’oració, però aparentment no n’estava convençut ni havia calat en mi tal insistència. Potser les tapies del Seminari ens van donar una falsa sensació de seguretat. Varem sortir d’ entre aquelles parets sota un ímpetu inicial que ens venia del medi ambient, creient, no obstant, que es tractava d’ una força espiritual que ens sortia de dintre. Havia acabat el pitjor: ara, fàcilment, tot marxaria com