l’ama de casa encén la làmpada, sacseja les tovalles, trasllada els mobles, busca amb cura... fins que troba la dracma que li faltava. Déu ens cerca. Ha enviat al món la Llum que il·lumina a tot home. La posa davant dels nostres ulls a cada moment: la paraula clara, tan tendra, tan persuasiva, del Evangeli, que ens recorda el designi de Déu sobre nosaltres, la obra precisa que espera de cadascú, sacerdot o seglar, marit o esposa, pares o fills, caps o subordinats; aquí, en el lloc que ens ha assignat a cada un en els seus plans. Ens dóna la seva Llum: «Qui em segueix —diu Jesús— no caminarà en tenebres, sinó que tindrà la llum de la vida». Però presteu atenció al comentari de sant Joan: «l’home que fa el mal no estima la llum. No ve a la llum, per por de que les seves obres quedin exposades». ¡Cristià mediocre! ¿Per què m’amago? Perquè jo voldria pertànyer a Jesús i, al mateix temps, ser independent. I no puc ser-ho. No t’apartis de la Llum.., Déu ens busca, i perquè tanquem els ulls a la seva Llum, té que recorre a altres mètodes per a que la mirem, per a trobar-nos. Per això de cop i volta, posa tot potes en l’aire, arriba a casa nostra, remou els nostres costums, escombra els nostres pretextes egoistes i desembarassa la nostra consciència. Fa neteja general.
L’amor inquiet de Déu ¿Per què las proves sotraguen les nostres vides? Les contradiccions, els revessos, la malaltia, el dol... No comprenem la causa de totes aquestes proves, però sí seva finalitat providencial... La pau i la alegria fugen de nosaltres, la terra ens decep, els homes ens descoratgen i no sabem quin és el motiu. Però sabem bé cóm podem utilitzar eixos sofriments: la seva finalitat és que tornem a Déu per a trobar al seu costat el que el món no ens dóna, o el que ens arranca. Llegiu i rellegiu els Profetes de Israel: us ensenyaran que els càstigs de Déu son altres tantes mostres del seu amor inquiet —amor «gelós», diuen ells—. Per exemple, així diu Isaíes: “En un rapte de còlera te he amagat uns moments el meu rostre, però amb amor etern tinc compassió de tu, diu el teu Redemptor, Iawéh”. I aquest altre petit versicle del Salm: «La seva indignació dura un instant, la seva bondat dura tota una vida». Igua1 que la dona busca cuidadosament fins que troba la seva dracma, el Senyor tampoc abandona la partida; del Dies ire, sorgeix de sobta aquesta estrofa patètica: Quaerens me sedisti lassus, buscant-me sense descans; Senyor, t’has cansat tant que no pots ni aguantar-te dempeus como quan vas tenir que seure mòlt per el cansament, en el brocal del pou on vas convertir a la pecadora de Samaria. Quaerens me sedisti lassus: ¡quantes vegades m’has cridat! ¡Quantes vegades m’has esperat! I jo no hi vaig acudir. Tantus labor non sit cassus, no permetis que aquest gran esforç teu sigui inútil. I que es tracta de nosaltres en la paràbola de la dracma perduda no ho dubteu, al considerar que les últimes paraules d’aquesta paràbola han estat escollides per a formar el cant de la Comunió de la Missa en la que es llegeix aquest passatge evangèlic: «Hi ha més alegria entre els àngels de Déu per un sol pecador que es converteix ». ¿No voleu proporcionar-li aquesta alegria al Crist de la Missa? ¿Al Crist de la Comunió, per a un gran nombre d’entre vosaltres? Llavors, pregunteu-vos amb tota senzillesa: el que li heu negat al Senyor durant la setmana que acaba d’acabar. Serà poca cosa, sens dubte, a Déu gràcies, però es massa, l’haver vos negat, l’haver vos una vegada, diverses vegades, escapat de les seves mans. El que no li heu entregat, prometeu-li-ho ara. Doneu-li-ho d’aquí a uns moments. I haurà gran alegria en el cel, gran alegria en el Cor de Jesús. I alegria també en els vostres propis cors.