LA DRACMA PERDUDA
Els proposà aquesta paràbola, dient: ¿Qui hi haurà entre vosaltres que, tenint cent ovelles i havent-ne perdut una d’elles, no deixa las noranta-nou en el desert i se’n va en busca de la perduda fins que la troba? I un cop trobada, la posa alegre sobre les seves espatlles i torna a casa, convoca als amics i veïns, dient lis: Alegreu vos amb mi, perquè he trobat la meva ovella perduda. Jo us dic que en el cel serà major l’alegria per un pecador que faci penitència que por noranta-nou justos que no necessiten penitència. ¿O quina dona que tingui deu dracmes, si en perd una, no encén la llum, escombra la casa i busca cuidadosament fins trobar-la? I un cop trobada convoca a les amigues i veïnes, dient: Alegreu vos amb mi, perquè he trobat la dracma que havia perdut. Tal os dic que serà l’alegria entre els àngels de Déu, per un pecador que faci penitència. La incansable paciència de Déu Alegreu-vos amb mi, perquè he trobat la dracma que havia perdut. La paràbola de la dracma perduda, si sabem escoltar-la amb atenció, ens ensenya la incansable paciència amb que el amor de Déu busca a cada un de aquells a qui es digna fer fills seus. Tots sentim cóm la emoció s’apodera de nosaltres cada cop que rellegim les dues primeres paràboles de la misericòrdia, que sant Lluc ha col·locat com introducció al relat meravellós del fill pròdig. L’alegria del Bon Pastor que troba la seva ovella perduda ens recorda, potser, tal període de indiferència o de pecat del que el Senyor ens va treure per a reconciliar-nos amb Ell. ara, de tornada a la pleta, pensem en aquells que encara estan lluny d’ell i resem per a la conversió dels pobres pecadors que el diable ha fet descarrilar, com la moneda de la segona paràbola; després... tornem al ordinari de la Missa: —Credo in unum Deum...—, como si la lectura evangèlica no ens plantegés a nosaltres cap problema ¿Podeu pensar que la Església hauria llegir aquestes dues paràboles a cristians provats, a cristians reunits per a la Missa dominical, la major part dels quals s’acostarà d’aquí uns moments a la Sagrada Taula, si aquestes paràboles no continguessin per a nosaltres, per a vosaltres, una lliçó que és sempre actual? ¿I podeu pensar que nostre Senyor no hauria fet més que repetir dos vegades la mateixa ensenyança en dues paràboles de factura simètrica? ¿No és més probable que cada una tingui una significació particular? La ambientació de cada una de elles és, en efecte, molt diferent. La ovella número cent s’havia extraviat lluny del ramat, en una regió deserta; corria el perill de estimbar-se per un precipici o de ser devorada per els llops. La seva situació era tràgica i el Bon Pastor la ha realment arrancat a una mort certa. La segona paràbola ens porta a una modesta casa de Galilea. El perjudici es menys greu. Una dona del poble s’adona de que ha perdut una dracma. En tenia deu, les compta i no en troba sinó nou. La dracma que li falta podria molt bé ser el preu de una jornada de treball; o potser aquesta moneda s’havia desprès d’un collar de monedetes, que la dona havia rebut com regal el dia de seva boda i la joia ha quedat descabalada o bé, al obrir el moneder per a pagar unes compres que acabava de fer, una moneda se li ha caigut de les mans. En qualsevol cas, el fet es que ha sortit rodant i s’ha ficat sota d’algun moble. La veritat és que no es tracta de res greu; segurament la trobarà un dia o altre... no cal posar-ho tot potes en l’aire, doncs s’ha perdut a l’ interior de la casa. Cert, no s¡ha perdut en realitat, però la dona la necessita immediatament. De moment aquesta moneda li falta.
Això és el que fa nostre Senyor. Encara que va, sens descans rere les petjades del pecador, fins que el troba i el porta un cop més a la pleta, no és menor la inquietud que sent per el fidel que, sense haver abandonat la seva Església, en certa manera se li escapa de les mans. Per tant, és de mi, és de vosaltres, és de nosaltres, de qui es tracta en la paràbola de la dracma perduda, amagada en qualsevol racó fosc del apartament. De nosaltres fidels que practiquem la religió, de nosaltres que fins i tot som assidus en la freqüència dels sagraments i que, no obstant, pretenem viure per a nosaltres mateixos, fent-nos la nostra composició; de nosaltres, cristians que, en lloc de servir a Déu amb la nostra obediència, de glorificar-lo amb la nostra caritat, ens preocupem molt més de satisfer els nostres desitjos i de defensar els nostres interessos temporals. Estem, llavors, perduts per a la causa del Evangeli. El Senyor té necessitat de la nostra santedat i de la nostra entrega per a salvar al món. I no ens pot utilitzar. Hem escapat de les seves mans. Tinguem por de ser massa savis Recordareu aquesta interpel·lació de Bossuet, en la Oració Fúnebre de Maria Teresa de Àustria: «Cristià, saps massa bé la distinció entre els pecats venials i els mortals. ¿Què? ¿Es que el nombre comú de ‘pecat’ no es bastant per a fer te detestar els uns i els altres? ¡Com odio la teva preciosa ciència i la teva malvada subtilitat! ¡Ànima temerària que pronuncies amb tanta arrogància: aquest pecat que cometo sense temor és venial’! L’ànima vertaderament pura no es tan sabia. La reina no comprenia com es podia cometre voluntàriament ni un solo pecat, per molt petit que fos. No deia ‘és venial’, deia ‘és pecat’, i son cor innocent es rebel·lava». Temem nosaltres també ser un mica massa savis. San Francesc de Asís afirmava que
no coneixia un pecador més gran en el món que ell mateix. I no vulgueu veure en això ni fingiment ni exageració, sinó solament una idea més elevada de la sobirania de Déu, i la prova de un amor més gran. Això és precisament el pecat. El pecat consisteix essencialment en el rebuig del amor. Doncs bé, hi ha sovint un rebuig molt explícit, molt calculat, molt mesquí, en els nostres «pecadets» deliberats. ¿Som la dracma perduda? Quan el Evangeli ens parla dels pecadors, no pensem de immediat que els pecadors son els altres, els que no estan aquí. Si no som la ovella perduda —i no ho som—, potser sí som la dracma perduda. ¿Podríem imaginar que les nostres negacions no entristeixen el Cor de Jesús? No diguem per a disculpar-nos que en la Església de Crist no passem de ser una unitat de mínima importància. El nostre Mestre considera d’un altra manera el que valem. Per a Ell, cada un de nosaltres és com una moneda, encunyada amb la efígie de la Santíssima Trinitat i amb el any del nostre baptisme. Formem part del seu tresor. Ens troba a faltar. Ens busca. Necessita trobar-nos, tornar a prendre a la seva ma a aquest cristià que escapa parcialment a la seva influència. Pensem si no tindrà Déu que estar buscant-nos amb insistència, como la dona de la paràbola buscava la seva dracma perduda. Las cases de la gent modesta de Palestina eren bastant fosques; com no tenien finestres, sols entrava la llum per la porta. Per això,
l’ama de casa encén la làmpada, sacseja les tovalles, trasllada els mobles, busca amb cura... fins que troba la dracma que li faltava. Déu ens cerca. Ha enviat al món la Llum que il·lumina a tot home. La posa davant dels nostres ulls a cada moment: la paraula clara, tan tendra, tan persuasiva, del Evangeli, que ens recorda el designi de Déu sobre nosaltres, la obra precisa que espera de cadascú, sacerdot o seglar, marit o esposa, pares o fills, caps o subordinats; aquí, en el lloc que ens ha assignat a cada un en els seus plans. Ens dóna la seva Llum: «Qui em segueix —diu Jesús— no caminarà en tenebres, sinó que tindrà la llum de la vida». Però presteu atenció al comentari de sant Joan: «l’home que fa el mal no estima la llum. No ve a la llum, per por de que les seves obres quedin exposades». ¡Cristià mediocre! ¿Per què m’amago? Perquè jo voldria pertànyer a Jesús i, al mateix temps, ser independent. I no puc ser-ho. No t’apartis de la Llum.., Déu ens busca, i perquè tanquem els ulls a la seva Llum, té que recorre a altres mètodes per a que la mirem, per a trobar-nos. Per això de cop i volta, posa tot potes en l’aire, arriba a casa nostra, remou els nostres costums, escombra els nostres pretextes egoistes i desembarassa la nostra consciència. Fa neteja general.
L’amor inquiet de Déu ¿Per què las proves sotraguen les nostres vides? Les contradiccions, els revessos, la malaltia, el dol... No comprenem la causa de totes aquestes proves, però sí seva finalitat providencial... La pau i la alegria fugen de nosaltres, la terra ens decep, els homes ens descoratgen i no sabem quin és el motiu. Però sabem bé cóm podem utilitzar eixos sofriments: la seva finalitat és que tornem a Déu per a trobar al seu costat el que el món no ens dóna, o el que ens arranca. Llegiu i rellegiu els Profetes de Israel: us ensenyaran que els càstigs de Déu son altres tantes mostres del seu amor inquiet —amor «gelós», diuen ells—. Per exemple, així diu Isaíes: “En un rapte de còlera te he amagat uns moments el meu rostre, però amb amor etern tinc compassió de tu, diu el teu Redemptor, Iawéh”. I aquest altre petit versicle del Salm: «La seva indignació dura un instant, la seva bondat dura tota una vida». Igua1 que la dona busca cuidadosament fins que troba la seva dracma, el Senyor tampoc abandona la partida; del Dies ire, sorgeix de sobta aquesta estrofa patètica: Quaerens me sedisti lassus, buscant-me sense descans; Senyor, t’has cansat tant que no pots ni aguantar-te dempeus como quan vas tenir que seure mòlt per el cansament, en el brocal del pou on vas convertir a la pecadora de Samaria. Quaerens me sedisti lassus: ¡quantes vegades m’has cridat! ¡Quantes vegades m’has esperat! I jo no hi vaig acudir. Tantus labor non sit cassus, no permetis que aquest gran esforç teu sigui inútil. I que es tracta de nosaltres en la paràbola de la dracma perduda no ho dubteu, al considerar que les últimes paraules d’aquesta paràbola han estat escollides per a formar el cant de la Comunió de la Missa en la que es llegeix aquest passatge evangèlic: «Hi ha més alegria entre els àngels de Déu per un sol pecador que es converteix ». ¿No voleu proporcionar-li aquesta alegria al Crist de la Missa? ¿Al Crist de la Comunió, per a un gran nombre d’entre vosaltres? Llavors, pregunteu-vos amb tota senzillesa: el que li heu negat al Senyor durant la setmana que acaba d’acabar. Serà poca cosa, sens dubte, a Déu gràcies, però es massa, l’haver vos negat, l’haver vos una vegada, diverses vegades, escapat de les seves mans. El que no li heu entregat, prometeu-li-ho ara. Doneu-li-ho d’aquí a uns moments. I haurà gran alegria en el cel, gran alegria en el Cor de Jesús. I alegria també en els vostres propis cors.
fi