Martinez, Jesus.- La vida eterna (català)

LA VIDA ETERNA (Jesús Martínez) PARLEM DE LA FE .

«El que l' home sembri, això recollirà (...); el que sembra en l'esperit, del esperit recollirà la vida eterna.»

«Jo en justícia contemplaré la teva faç, i em sadollaré, al despertar, amb el teu semblant. » L' ENTRADA A LA VIDA ETERNA Déu va crear als homes perquè visquessin per sempre: un temps en aquesta terra i després eternament al Cel. A causa del pecat, va entrar la mort al món i per això, perquè la mort és un càstig, la mort és un succés dolorós absolutament cert. L'única cosa que és incerta és quan, on i com es produirà. Carles V va compondre el seu primer testament en 1522 quan tenia vint-i-dos anys. Contenia una frase que va incloure en el testament que va fer en 1554: «Amb la certesa que res hi ha més segur que la mort i res més insegur que el seu moment».

Amb el pecat es va perdre la vida sobrenatural i, per tant, el veritable sentit de l' existència humana. Encara que la mort és un fet, la nostra intel·ligència s'adona que l'ànima no mor, perquè és d'ordre espiritual, i no es pot corrompre. Però sense el cos, a on va l' ànima? «El més gran enigma de la vida humana és la mort. L' home pateix amb el dolor i amb la dissolució progressiva del cos. Però el seu màxim turment és el temor per la desaparició perpètua. Jutja amb instint precís quan es resisteix a acceptar la perspectiva de la ruïna total i de l'adéu definitiu. La llavor d'eternitat que en sí porta, per ser irreductible a la sola matèria, s'aixeca contra la mort (...). La Església, alliçonada per la Revelació divina, afirma que !l' home ha estat creat per Déu per a una destinació feliç situada més enllà de les fronteres de la misèria terrestre” (Gaudium et Spes, n. 18).

A tots els homes els costa morir, a tots, també a els qui tenen fe; perquè la mort és l' esquinçada substancial, el canvi més profund a nivell natural de la persona: la separació del ànima, forma substancial del cos. Costa perquè a l' ànima li ve de gust viure en el cos, en el seu cos, perquè ha estat feta per viure amb ell. Però al costat d'aquest dolor a l' hora de morir, pot haver-hi una altra cosa, el temor. Però qui tem? El que alguna cosa deu, el que sap o sospita que ha fet alguna cosa dolenta. Els qui s'esforcen per viure segons el voler de Déu no tenen aquest temor, i sí ho tenen, els qui no viuen així. I això, d'una banda, perquè es posa el cor en les coses de la terra; la fama, els diners, el plaer, el poder... i se sap que tot això acabarà el dia en què un mor. «Oh mort, quan amarg és el teu record pel qui viu tranquil amb les seves possessions, per a l' home content que prospera en tot i té salut per gaudir dels plaers» (Eccl 41, 1). «Temen molt la mort perquè estimen molt

la vida”d'aquest món i poc la de l' altre. Però l'ànima que estima a Déu viu més en l'altra vida que en aquesta, perquè l'ànima viu més on estima que on anima» (Sant Joan de la Creu, Càntic espiritual, 11, 10).

Però, alhora, es tem la mort quan se sap que un ha nascut per viure segons la vida de la gràcia i comet un pecat o porta una vida al marge de Déu, perquè sospita que està malmetent la seva vida, que la mort serà com l' avortament de la vida que s' hauria de viure per sempre. Els qui han posat la seva confiança en Déu, en canvi, saben amb la saviesa que Déu els dóna que la mort precisament és el principi i que gens han de témer. «Als altres, la mort els para i esglaia. A nosaltres, la mort, la Vida, ens anima i ens impulsa. Per a ells és la fi: per a nosaltres, el principi» (Camí, 738). Per això, deia Sant Agustí, «Si tens por a la mort, estima la vida. La teva vida és Déu, la teva vida és Crist, la teva vida és l'Esperit Sant. El desagrades obrant malament. No habita en temple ruïnós, no entra en temple brut» (Sant Agustí, Sermó 2). El definitiu és morir en estat de gràcia i, per a això, viure habitualment en aquesta situació, perquè només es mor una vegada (cf. Heb 9, 27) i el premi o càstig etern depèn d' aquest moment. Per els qui viuen en gràcia, deia gràficament Sant Carles, la mort no porta a les seves mans una dalla exterminadora, sinó una clau d'or que ens obre la porta de la vida eterna.

S’ha parlat moltes vegades de la mort com a mestra de la vida; la seva lliçó consisteix a ensenyar a viure: Quants aprenen a viure justament quan se’ls acaba la vida! S' adonen que estaven a la terra solament per obeir a Déu i guanyar el Cel. En aquella paràbola de Jesucrist sobre el ric Epuló i el pobre Llàtzer, a més de mostrar l' existència del Cel i de l'infern com a llocs absolutament diferents i distants, indica com Epuló, veient que ell s' havia equivocat i que ja no tenia remei, vol que Llàtzer vagi a advertir als seus germans perquè aprenguin a viure: «Et prego, pare, diu a Abraham, que l’enviïs a casa del meu pare, doncs tinc cinc germans, per a què els avisi i no vinguin també ells a aquest lloc de turments. Abraham va respondre: Tenen a Moissès i als Profetes, que els escoltin. Però ell va dir: No, pare Abraham; sinó que si algun d'entre els morts va a ells, faran penitència. I li va contestar: Si no escolten a Moissès i als Profetes, tampoc es convenceran encara que un dels morts ressusciti» (Lc 16, 27-31). Alguns que no viuen com Déu vol, esperen un succés extraordinari que un mort ressusciti, per exemple, per canviar de vida. Però ni així i tot canviarien de vida, perquè el que no vol creure, no vol. Els succeeix com als jueus que, després de veure la resurrecció de Llàtzer, no només no van creure en Jesús, sinó que van acordar matar-lo, i, posteriorment, quan van veure el sepulcre buit i el testimoniatge de la resurrecció de Crist donat per els qui li van veure ressuscitat, tampoc van voler creure. «No van escoltar a Crist ressuscitat perquè no van escoltar a Crist al seu pas per la terra» (Sant Agustí, Sermó 1-38). Aprendre a viure; què diferents es veuen les coses al

moment de la mort. Jesucrist, amb la seva doctrina ens ha ensenyat com viure.

1-JUDICI PARTICULAR «Moltes vegades i de moltes maneres va parlar Déu en un altre temps als nostres pares per ministeri dels profetes: últimament, en aquests dies, ens va parlar pel seu Fill» (Heb 1, 1-2). Déu ens ha parlat i cal escoltar-lo.

Referint-se als jueus, Jesús deia: «Si jo no hagués vingut i els hagués parlat, no tindrien pecat; però ara no tenen excusa del seu pecat» (Ioh 15, 22). Per això, «el que em rebutja i no rep les meves paraules, té ja qui el jutgi: la paraula que jo he parlat, aquesta el jutjarà l' últim dia» (Ioh 12, 47).

Darrere de la mort hi ha un judici particular per a cadascú en què es confrontaran en un instant les obres que s'han realitzat amb les paraules de Jesús.

L' inici de la predicació de Jesús va començar amb l' exposició del que podríem nomenar el seu programa: les Benaurances. Sembla que va ser el mateix dia, perquè Sant Mateu ho porta a continuació, en què va donar unes normes morals i unes recomanacions, acabant el seu discurs amb una consideració a manera de conclusió: «Per tant, tot el que escolta les meves paraules i les compleix és semblant a l'home prudent que va edificar la seva casa sobre roca. Va caure la pluja, van venir els torrents, van bufar els vents i van irrompre sobre aquella casa, però no va caure perquè estava cimentada sobre roca. Així doncs, tot el que escolta les meves paraules i no les compleix és com l'home neci que va edificar la seva casa sobre sorra.

Va caure la pluja, van venir els torrents, van bufar els vents i van irrompre sobre aquella casa i va caure i va ser gran la seva ruïna» (Mt 7, 24-27). El judici consistirà en la confrontació de les obres que s' han fet i deixat de fer amb el que Déu ens ha parlat. Passada l' aparença de la vida, amb la mort es revela el que realment roman, la qual cosa és veritable: la paraula de Déu, paraules que no passaran (Mc 13, 31), doncs són esperit i vida (Ioh 6, 64) la gran realitat de la nostra vida, el sòl ferm, consisteix a viure conforme a la seva voluntat.

Com el dia del judici particular no valdran les excuses, no té sentit posar excuses a Déu en aquesta vida per no fer el que Ell vulgui. Per això és molt important no enganyar-se en aquesta vida pensant que ningú ens veu, fins i tot enfosquint la consciència pera què no el molesti. Perquè en el fons un s' adona si està edificant sobre la veritat o no, encara que pugui, a força d' autoenganyar- se acabar creient que va bé quan no és així. La formació de la consciència és una obligació greu, cercar la veritat de Déu, no la meva veritat, i una vegada sentida, fer-la vida. No n’hi ha prou amb una actitud superficial per a complir amb Déu, o de realitzar unes pràctiques piadoses per sortir-ne del pas, com els fariseus, que feien bé algunes coses, però el seu cor estava lluny de Déu; cal una actitud profunda d' escoltar i obeir a

Déu. Per això, el judici particular no serà el mer recompte de les obres, com una diferència entre el deute i l' haver; es tracta d' una actitud de justícia: «En veritat, en veritat us dic que si la vostra justícia no fos major que la dels escribes i fariseus, no entrareu en el regne dels cels» (Mt 5, 20).

Efectivament, qui mor en pecat mortal sense penedir-se va a l'infern és dogma de fe, perquè suposa apartar-se voluntàriament de Déu; però també les persones que no volen prendre’s de debò el cristianisme i que per això són un escàndol pels no cristians, tampoc entraran en el regne dels cels.

Gents que s'acontenten amb complir amb l'Església, però el seu cor està molt lluny de Déu. Pel Baptisme hem estat cridats els cristians a una vida sobrenatural madura. La tebiesa és una malaltia de l' ànima que s' ha de desarrelar. I un sap en la seva consciència si s' esforça a correspondre a la gràcia de Déu o no.

Un home va repartir cinc talents: a un li donà tres, a un altre cinc, i un a un tercer perquè negociessin. En demanar-los comptes, el primer va retornar-ne uns altres cinc, el segon uns altres tres, però el que n’havia rebut només un, l’havia amagat, i el seu senyor el va enviar a les tenebres exteriors, al plor i cruixir de dents, dient que era «dolent i dropo» (Mt 25, 26). No prendre’s el cristianisme en serio, no suposa només mandra, sinó malícia; suposa no voler servir, no retornar més. Aquell home va ser un inútil, quan el seu senyor esperava fruit d'ell. Per això, Déu va a jutjar a cada un també de les omissions: perquè convé orar sempre, perquè cal fer penitència i apostolat, viure la sobrietat i les altres virtuts.

Un cristià no va al Cel sent exclusivament bona persona.

No he matat, no he robat..., perquè Déu dóna la seva gràcia i espera molt fruit; fruits de la llibertat, que és per fer el be. Un és molt lliure de dir que no quan Déu li proposa una vocació a la santedat, però també és veritat que li demanarà comptes de tot el be que esperava pels talents que li havia donat, i que altres potser no van rebre. Per això no té sentit excusar-se davant els requeriments divins al·legant que els altres tampoc s' esforcen, perquè cadascun ha rebut els seus talents, uns més i uns altres menys, i de cadascú espera el fruit corresponent.

En els Evangelis parla el Senyor d'aquest judici com a judici de condemnació per els qui no l’han volgut escoltar; en canvi, pels qui l’han estat fidels, no serà un judici que temor: «Qui escolta la meva paraula i creu en qui m'ha enviat, té vida eterna i no és jutjat, sinó que ha passat de la mort a la vida. Us ho asseguro: arriba l' hora en què tots els que estiguin en els sepulcres sentiran la seva veu, i els que van fer el bé sortiran per a la resurrecció de la vida, i els que van practicar el mal, per a la resurrecció del judici» (Ioh 5, 24-29). Dies irae, dies illa canta la litúrgia parlant d'aquest dia de judici pels qui es condemnen, perquè Déu «llavors els parlarà en la seva ira» (Ps 2, 5). Però qui mor en gràcia de Déu no ha de tenir por, no

serà dia d'ira sinó dia d'alegria, perquè s'apropa la salvació, de manera semblant a com no tem un examen qui se sap la lliçó què li van a preguntar.

Estava examinant-se de Terapèutica un alumne que només havia vist pel folro el llibre d'aquella assignatura. Com el professor li preguntés quins remeis hi havia per suar, va respondre l'estudiant que para això servien les flors cordials, l' aigua calenta i les mantes de Palència.

Suposi vostè va afegir l'examinador que amb aquests remeis no pot fer suar al malalt.

L' examinand, que ja suava llavors per no saber res més, va contestar: Si així i tot no pogués fer-lo suar, li manaria venir aquí, asseure’s en aquest banc i ser examinat.

El judici particular serà el moment de la sinceritat personal amb si mateix davant de Déu: confrontar les obres i les omissions sabent els talents que es van rebre, i les paraules del Senyor. Per això, quant importa a cada un examinar-se en aquesta vida per veure si la seva conducta concorda amb el voler de Déu i, si escau, rectificar i anar al judici de Déu en aquesta terra: el sagrament del perdó.

2.- LA RESURRECCIÓ DE LA CARN Al final dels temps tindran lloc diversos esdeveniments: la segona vinguda de Crist, la resurrecció dels cossos i el Judici universal. Fins a aquest dia, que no és conegut per ningú (cf. Mt 24, 36), el món seguirà com fins ara. Però aquest dia tots els que durant els segles van morir ressuscitaran amb els seus propis cossos. Reunits tots en el lloc que l' Escriptura nomena Vall de Josafat (Joel 3, 12), tindrà lloc el Judici universal.

Però què significa això de la resurrecció dels cossos? Pròpiament no ressuscitarà més que la carn, els cossos, perquè l' ànima no mor. L' ànima es tornarà a unir al seu cos. Com pot ser això si el cos es va convertir en pols i, potser, aquestes partícules van passar a formar part d' un altre cos?

Una imatge gràfica però que no respon a la realitat ens pot servir. A un alumne del físic i químic anglès Faraday se li va escapar de la mà una tassa de plata i va anar a caure dins d' un recipient d' aigua forta. Va quedar dissolta amb gran disgust per al noi. Però Faraday va rescatar la joia tirant una sal a la galleda, que va fer precipitar en forma de granets, en el fons de l' atuell, les molècules de plata dissoltes. Les va recollir i va manar fabricar amb elles una tassa semblant a l' anterior. Era la mateixa tassa perquè estava feta del mateix material. En la resurrecció dels cossos no succeirà exactament així, perquè amb la mort el cos es descompon, cada element es disgrega i pansa a formar part d' una altra cosa. Però el dia de la resurrecció, cada ànima tornarà a informar el mateix cos; aquest que va tenir en vida (cf. Concili Lateranense IV, Concili II de Lió). Com serà això? És un misteri revelat per Déu que sabem es realitzarà per la seva

omnipotència. No obstant això, sembla lògic que així sigui perquè l' ànima separada sembla que reclama la unió amb el cos, doncs va ser creada per estar unida a ell, formant una naturalesa humana,. A més, com el premi o càstig etern es va anar llaurant en vida amb el cos, sembla convenient que també aquest participi de la felicitat o del dany eterns. Finalment, si Crist, el nostre Cap, va ressuscitar, és convenient a la seva glòria el que nosaltres, els seus membres, ressuscitem també.

3.-EL JUDICI UNIVERSAL «Quan vingui en la seva glòria el Fill de l' home, acompanyat de tots els seus àngels, llavors s' asseurà en el tron de la seva glòria. Seran congregades davant ell totes les gents, i separarà a uns d' uns altres, com el pastor separa les ovelles dels cabrits, i posarà les ovelles a la seva dreta i els cabrits a la seva esquerra. Llavors dirà el Rei als qui estiguin a la seva dreta: Veniu, beneïts del meu Pare, preneu possessió del regne preparat per a vosaltres des de la creació del món (...). Llavors dirà també als qui estiguin a l' esquerra: Aparteu-vos de mi, maleïts, al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels (...)» (Mt 25, 31-42). El mateix Jesucrist, veritable Déu i veritable Home que va estar a la terra com un Nen, que va predicar la doctrina, que va ser escarnit i va morir a la Creu, i que va ressuscitar i va pujar als Cels, el mateix vindrà a jutjar com Home a cada un, doncs així com va poder sofrir i morir en quant Home, el Pare li ha donat el poder de jutjar (cf. Joh 5, 27).

En el judici particular cada ànima rep la seva sanció només morir, en el judici universal també el cos rebrà la seva part en la sort que li hagi cabut a cada persona. A més, no serà un judici privat, sinó públic, perquè surti a la llum pública tot el que cadascú ha fet, fins al més ocult (cf. Mc 4, 22); especialment aquesta actitud del fons del cor que porta a enganyar als altres: la hipocresia. Va dir el Senyor als deixebles: «Abans de res guardeuvos del ferment dels fariseus, que és la hipocresia; doncs res hi ha ocult que no hagi de descobrir-se, i res hi ha amagat que no arribi a saber- se . Per això, tot el que dieu en les tenebres serà sentit a la llum, i el que parleu a cau d' orella en les vostres estances serà propagat des dels terrats» (Lc 12, l3). «Originàriament la paraula hipòcrita designava a l' actor que, amb una màscara i una disfressa, representava davant el públic un determinat personatge al que corresponien tant les paraules com els gestos. La hipocresia és, doncs, fingiment; és ocultació del propi ser darrera de la màscara i la disfressa del personatge, la imatge del qual es vol donar (...).

La hipocresia és sempre un fruit de la supèrbia. És una mentida, i si Jesús, en els Evangelis sinòptics, es refereix a ella no menys de disset vegades per denunciar-la, és perquè constitueix un dels més greus obstacles que impedeixen la fe en Ell, ja que al ser una actitud mentidera, ve del diable, mentider i pare de la mentida, (Ioh 8, 44), oposada al qui és la Veritat. La

hipocresia és doblés, insinceritat, falsedat (...), d' aquí que en el judici universal caiguin totes les màscares i totes les disfresses, de manera que cadascú apareixerà tal com és realment» (cfr F. Suárez, Después).

4,-DIA DE SORPRESES Aquell dia serà un dia de sorpreses. En la al·legoria del judici final en que són separats els cabrits de les ovelles, tant uns com els altres s’esveren: «Senyor, ¿quan t’ hem vist famolenc i t’ hem alimentat, o assedegat i t’ hem donat de beure? com pelegrí t’ hem allotjat... Y el rei els dirà: En veritat os dic que quantes vegades ho veu fer a un d’ aquestos els mieus germans més petits, a mi m’ ho heu fet». Sorpresa dels justos i sorpresa també dels que són condemnats perquè no van fer obres de caritat amb els altres homes. Efectivament, Déu no ens jutjarà sols per las bones obres interiors, sinó també por la preocupació efectiva per els altres. Perquè no hi ha santedat sense apostolat, perquè la mida del nostre amor a Déu es manifesta en obres de servei als altres, i si no, no es vertader amor a Déu, «doncs qui no ama a son germà, a qui veu, no pot amar a Déu a qui no veu.

Aquest manament tenim d’ Ell: que qui estima a Déu, estimi també a son germà» (1 Ioh 4, 20-2 1).

Hi ha una obligació d’ ajudar als altres, i no solament donant ‘els hi de menjar si cal o donant te’ls hi vestit, sinó també donant els hi aquest pa de la bona doctrina, corregint al qui s’equivoca, ajudant lo a sortir, potser, del seu estat de pecat, etc. Déu ens judicarà per l’ apostolat que havíem de realitzar, en totes seves formes, però especialment amb els que ens envolten. perquè potser un es salvi, se trobi al costat de les ovelles, però poden veure davant seu als qui es condemnen, i la sorpresa pot ser majúscula al advertir que entre ells hi ha alguns coneguts: veïns, parents, col·legues de treball; gents amb qui es va fer esport junts, que van riure de nostres acudits, y nosaltres dels seus; amb les que es coincidia per diversos motius.., i ara, en el moment del judici a un el miren fixament corn dient: ¿Per què no em vas ajudar? ¿Per què no em vas dir que hi havia judici i càstig? Por això diu Sant Pau a Timoteu: «Et conjuro a la presència de Déu i de Crist Jesús, que ha de jutjar a vius i morts, a la seva vinguda i pel seu regne: predica la paraula, insisteix oportuna i importunament, argumenta, reprèn, exhorta amb tota paciència y doctrina» (2 Tim 4, 1-3).

Dia de sorpreses aquell dia perquè a més, el be que varm fer ha pogut ser l’ origen d’ al altres bens, i el mal que es fa, la causa d’ altres molts mals, y tot això sortirà a la llum pública y es pagara. Perquè el que fem té aquest efecte multiplicador del que es parla en teoria econòmica. L’ efecte multiplicador dels diners l’ han de tenir en compte els Bancs emissors de cada país, perquè els diners amb els que es funciona es molt superior a la moneda que circula; una mateixa moneda pot utilitzar- se a la vegada —a

través de títols— fins cinc o sis cops. Si això no se té en compte, hi poden haver efectes perniciosos en l’ economia. Pues alguna cosa semblant succeirà con las obres bones que es facin als altres: qui, amb la gràcia de Déu i les seves paraules, fa que un altre millori i faci bones obres, Déu li pagarà per cada obra bona que l’ altre faci. Y si aquest altre fa apostolat al seu cop, les obres bones que faci el tercer se l’ imputaran també al primer.

Per això també hi haurà sorpreses, com quan algú va a veure el compte corrent que té en un Banc i resulta que li han posat un deute afegit, que pot ser molt important.

I al contrari, qui indueix a un altre a pecar - això és l’ escàndol- no serà castigat sols per la seva mala acció, sinó que també se l’ imputaran les males accions que els altres facin per culpa seva. L’ escàndol és una cosa molt greu, diabòlica; per això adverteix el Senyor que als qui escandalitzen millor seria que els lliguessin una roda de molí al coll i ser llençat al mar (cfr. Lc 17, 2); es preferible morir abans que portar a altres a pecar, perquè els escàndols es castigaran en l’ altra vida duríssimament. Els qui han intervingut en programes de televisió, en revistes, en espectacles, en converses que han induït a altres a cometre pecats, tenen que fer molta penitencia en esta vida.

La última sorpresa per als que es salvin serà veure el món transformat.

Després del judici universal i de ser llençats al estany de foc els dolents, en el llibre del Apocalipsi Sant Joan veu una última cosa: «Vaig veure un cel nou i una terra nova, perquè el primer cel i la primera terra havien desaparegut, i el mar no existia ja. I vaig veure la ciutat santa, la nova Jerusalem, que descendia del cel del costat de Déu, arreglada com una esposa que s’ engalana per al seu espòs (...), heus aquí el tabernacle de Déu entre els homes» (Apoc 21, 1-3). Paraules misterioses la realitat de les quals no sabrem amb certesa fins que ho vegem. Serà el lloc definitiu dels homes que, un cop transformats ells —cos i ànima gloriosos— habitaran en el món transformat al seu cop. La creació sencera, que sortí bona de les mans de Déu i que està subjecta ara al desordre introduït per el pecat del home, espera ansiosament la glorificació de los fills de Déu i la seva completa redempció (cfr. Rom 8, 19). Serà un lloc nou per als homes, on Déu serà el seu be complet.

5.-EL CEL «Veniu, beneïts del meu Pare, preneu possessió del regne preparat per a vosaltres des de la creació del món» (Mt 25, 34). Déu vol que tots els homes se salvin i vengen en coneixement de la veritat; no obstant això, no imposa la seva voluntat i cap la possibilitat de morir en pecat i perdre el Cel, com veurem més endavant. Com és el Cel? Els qui, per favor diví, ho han entrevist, no saben com explicar-ho, perquè no hi ha punt de

comparació en aquesta terra. «Doncs aquests cels, allà.., en immenses i dilatades altures, va ser arrabassada la meva ànima ?explica una persona que ho va veure?. El que allí hi ha, qui el podrà explicar, si arrabassada l' ànima, a vista d' aquelles belleses, gens sap dir? Tots quants allí estan gaudint de Déu es veuen, es miren, felicitant-se els uns a uns altres. Allí no hi ha paraula alguna que se senti pronunciar... (tots) sempre es troben al centre de Déu i sempre arrabassats amb la seva divina bellesa i bellesa... I com el que es vessa són les grandeses i belleses, aquestes, felicitats i quant en Déu es tanca, sempre l' ànima està com nedant en aquelles aquestes, felicitats i glòries que Déu brolla de Si... Oh! Qui podria dir què és allò? Si els querubins vinguessin a la terra.., gens ens sabrien dir. No trobo una altra comparació que la del cec de naixement, que sabent el que és la naturalesa pel que li han dit, de sobte li llevessin la seva ceguesa i veiés la naturalesa tal qual ella és. Què bé sabria dir-nos la diferència que hi ha entre el que li havien dit i el que ella és!» (F. J. del Valle, Decenari a l'Esperit Sant, dia 10). El mateix Sant Pau ens diu que «ni ull va veure, ni oïda va sentir, ni va passar per la ment del home el que Déu té preparat pels quals li estimen» (1 Cor 2, 9).

Jesucrist ens ha dit que «la vida eterna consisteix a conèixer-te a Tu, únic Déu veritable» (Ioh 17, 3). La facultat més pròpia del home i la més excelsa és la intel·ligència. En conèixer segueix el voler. I si Déu és la Veritat i l' Amor, la perfecció del home consisteix a conèixer i estimar a Déu. Per això, l' essencial en el Cel és això: veure a Déu cara a cara i estimar-li. I per a això, haurem de ser 211transformats, haurem de ser fets semblants a Déu: «Ara som fills de Déu, encara que encara no s' ha manifestat el que hem de ser. Sabem que, quan es manifesti, serem semblants al, perquè ho veurem tal qual és» (1 Ioh 3, 2). A més, el Cel consisteix en la possessió de tots els béns i l' absència de tot malament.

Sant Tomàs d'Aquino, seguint les dades de la Revelació, explica en què consisteix el Cel, com a terme de tots els nostres desigs: «La vida eterna consisteix, primàriament, en la nostra unió amb Déu, ja que el mateix Déu en persona és el premi i el terme de les nostres fatigues: ?Jo sóc el teu protector i el teu guardó? (Gen 15, 1). Aquesta unió consisteix en la visió perfecta: ?Ara veiem confusament com en un mirall, llavors veurem cara a cara? (1 Cor 13, 12). (...) Consisteix, així mateix, en la perfecta satisfacció dels nostres desiigs, ja que allí els benaurats tindran més del que desitjaven o esperaven. La raó d' ells és perquè en aquesta vida ningú pot satisfer els seus desigs, i cap cosa creada pot sadollar mai el desig de l' home: només Déu pot sadollar-ho amb escreix, fins al infinit; per això, l' home no pot trobar el seu descans més que en Déu, com diu Sant Agustí: - Ens has fet, Senyor, per a tu i el nostre cor no trobarà repòs fins que descansi en tu?. (...)

La vida eterna consisteix també en l' amable companyia de tots els benaurats, companyia summament agradable, ja que cadascú veurà als altres benaurats participar dels seus mateixos béns. Tots, en efecte, estimen als altres com a si mateixos i, per això, s' alegraran del ben dels altres com del seu propi» (Sant Tomàs, Opuscula Theologica, Sobre el credo).

6EL PURGATORI I LES INDULGÈNCIES Caminant dos amics, un protestant i un altre catòlic, anaven parlant de temes religiosos. El protestant va preguntar al catòlic: - Però és possible que creguis en el purgatori? Jo penso que, si ens salvem, estem salvats i no tenim per què passar per cap lloc per arribar al cel.

Estaven arribant a la casa del que era catòlic i aquest va dir: Anem directament a la taula, doncs ens han preparat de menjar.

- Amb aquesta fatxa i amb tanta pols? Impossible, seria un insult a la teva esposa. Abans anem a rentar-nos i a canviar-nos de roba.

Així ho van fer. Ja a la taula, va dir el catòlic a la seva esposa: - Pots sentir-te orgullosa, doncs el nostre amic guarda més deferència amb tu que amb el mateix Déu.

- Com? Què vols dir? - va preguntar ella.

- Res; que el nostre amic no s’atreveix a presentar-se a la taula sense abans rentar-se i mudar-se, creient que el no fer-ho seria una falta de respecte cap a tu, i, en canvi, pensa entrar en el cel directament, amb tota la pols i la brutícia de la seva vida en l’ Ànima.

- Home! - va exclamar llavors el protestant. Saps que no m' havia parat a pensar en aquest punt de vista? Certament és creïble que les ànimes dels difunts prefereixin purificar-se en el purgatori abans de presentar-se tacades davant la santedat de Déu.

El pecat porta amb si dues coses, la culpa i la pena. La culpa del pecat mortal fa reu de l'infern, i es lleva per la contrició i confessió dels pecats.

Però potser que, malgrat llevar la culpa, quedi part de la pena perquè el dolor no ha estat perfecte. Guarida la ferida, pot quedar una cicatriu, una taca a l' ànima que cal esborrar, purificar amb dolor, i si no es purga en aquesta vida amb les bones obres i la penitència, cal fer-ho després de la mort, perquè per entrar en el Cel cal fer-ho amb el vestit nupcial, és a dir, absolutament nets.

La culpa del pecat venial no fa creditor de l'infern, però també cal purificar-la. Per això, en el purgatori es purguen els pecats venials dels quals no va haver-hi penediment i les penes pels pecats mortals o venials ja perdonats però no perfectament purificats.

No s' ha de pensar en el purgatori com en una espècie d' infern en petit, sinó com l' avantsala del Cel, perquè allí les ànimes tenen la seguretat que sortiran cap a la vida eterna. No obstant això, sofreixen danys molt

dolorosos. Per això ens interessa molt purificar l' ànima totalment per no haver de passar per ell. Parlant un dia sobre la gravetat de les penes del purgatori, un famós predicador va posar l' exemple d' un que sofria de tal manera que constantment pregava a Déu que el lliurés dels seus sofriments.

Una nit el malalt va somiar que se li apareixia un àngel que li deia: - Viuràs encara tres anys sofrint com sofreixes. Però pots triar entre aquests tres anys de sofriments a la terra o tres dies de sofrir en el purgatori.

El malalt va escollir els tres dies i, una vegada en el purgatori, se li va aparèixer de nou l' àngel.

- Em vas dir que sofriria aquí tres dies - li va dir l' ànima, i estic segur que porto més de tres anys sofrint espantosament.

- No ho creguis - va respondre l' àngel. Encara està calent el teu cos a la terra. Amb prou feines fa uns instants que vas arribar aquí.

L' Església, com a bona Mare, ha assenyalat als cristians el manament de dejunar i abstenir-se de menjar carn certs dies, perquè serveixi com un mínim de penitència. Però és cada un. qui ha d' estar interessat a fer penitència en aquesta vida.

D' altra banda, el Concili de Trento assenyalava l' interès de l'Església perquè es resi pels difunts. « La Església Catòlica, il·lustrada per l'Esperit Sant, recolzada en les Sagrades Lletres i en l' antiga tradició dels Pares, ha ensenyat en els sagrats Concilis i últimament en aquest ecumènic Concili, que existeix el Purgatori i que les ànimes allí detingudes són ajudades pels sufragis dels fidels i particularment per l' acceptable sacrifici del altar» (Concili de Trento, ses. XXV). Les ànimes del purgatori ja no poden fer mèrits per sortir d' allí, però els qui estan a la terra sí poden fer mèrits i aplicar-los la seva ajuda. Podem ajudar-les amb les nostres oracions i sacrificis, especialment amb el Sacrifici de la Missa i amb les indulgències.

«La indulgència és la remissió davant Déu de la pena temporal pels pecats, ja perdonats quant a la culpa, que un fidel ben disposat i complint determinades condicions, aconsegueix per mediació de l'Església, la qual, com a administradora de la Redempció, distribueix i aplica amb autoritat el tresor de les satisfaccions de Crist i dels Sants» (Codi de Dret Canònic, cànon 992). La indulgència és parcial o plenària, segons lliure parcial o totalment de la pena temporal deguda pels pecats. Totes les indulgències poden aplicar-se sempre pels difunts a manera de sufragi. Per lucrar indulgència plenària es requereix realitzar una obra enriquida amb aquest tipus d' indulgència i complir tres condicions: confessió sacramental, comunió eucarística i oració per les intencions del Summe Pontífex. Es requereix a més excloure tot afecte al pecat, fins i tot venial. Només es pot lucrar una indulgència plenària al dia. Les tres condicions poden complir-se diversos dies abans o després de l' execució de l' obra; no obstant això, convé que la comunió i l' oració pel Romà Pontífex es facin el mateix dia en què es realitza l' obra.

Porten annexa indulgència plenària, entre altres obres, l'adoració del Santíssim Sagrament durant, almenys, mitja hora; la Benedicció Papal urbi et orbe rebuda piadosament, encara que sigui per la ràdio; el rés del Sant Rosari en una església o oratori públic, o en família; l' exercici del Viacrucis recorrent, si es pot, les estacions del viacrucis erigit; el recés espiritual que duri almenys tres dies complets; la benedicció apostòlica amb indulgència plenària que administra el sacerdot a l' hora de la mort. La indulgència parcial es lucra amb aquestes obres si no es reuneixen tots els requisits. A més, porten annexa la indulgència parcial el rés de moltes oracions; Angelus, Credo, actes d' amor... i també l' ús devot d' algun objecte piadós com un sant Crist, el rosari, l’escapulari... beneït per qualsevol sacerdot (cf. Enchiridium Indulgentiarum, de 29-VI-1 968).

7.-L’ INFERN ETERN L' existència de l'infern és una de les veritats més vegades revelades per Déu, tant en l' Antic com en el Nou Testament. La Església ha definit com a dogma de fe la seva existència, que és etern i que descendeixen a ell immediatament les ànimes que moren216 en pecat mortal (cf. Benedicto XII, Const. Benedictus Deus). La Verge de Fátima ho va mostrar a uns nens; Santa Teresa, Santa Catalina i altres sants ho han vist. Déu ha volgut que l' existència d' aquest lloc sigui ben coneguda. Crida l' atenció, per contra, el gran nombre de persones, fins i tot entre cristians, que no hi creuen, que pensen que, com a màxim, serà una reprimenda de Déu, però ni molt menys serà alguna cosa desagradable i etern. No obstant això, les paraules del Senyor són inequívoques: «Aneu, maleïts, al foc etern» (Mt 25, 41).

Avui dia hi ha certa propensió a no parlar de l'infern perquè ningú s' espanti, perquè la gent viva per amor a Déu i no per temor al càstig. Però no parlar de l'infern no és predicar la fe de l'Església en la seva integritat, és enganyar. No es tracta de ficar por, sinó d' estar en la veritat, i tenir-ho en compte per no ofendre a Déu: perquè si l' amor de Déu no ens mou, que ens mogui el temor al càstig.

Crida l' atenció que Jesucrist, en parlar d' aquest tema, no ho feia com a repressió als lladres, homicides o violents perquè deixessin de fer el mal a força de tenir por. Una vegada va dir: «A vosaltres, els meus amics, us dic: no temeu als quals maten el cos i després d' això no poden fer més. Jo us mostraré a qui heu de témer: temeu al que després d' haver donat la mort, té poder per tirar en la gehena. Sí, jo us dic que temeu a aquest» (Lc 12, 4-5).

Jesús l' hi deia als seus amics, als Apòstols, no perquè s' atemorissin, sinó per avisar-los perquè l'infern és una realitat i l' activitat del diable tampoc és una metàfora o manera de parlar.

A l'infern hi ha dos tipus de càstigs: el cuc que no mor i el foc que no s' apaga (cf. Mc 9, 48). D' una banda, la que es denomina pena de dany, 217 o privació de la contemplació i gaudi de Déu, la qual cosa angoixa perquè és el fracàs existencial de la persona; és com un dolor que corca perquè hem estat creats per a Déu i un sap que no arribarà a Ell. A més està la pena de sentit. És de fe que en l'infern se sofreix el turment del foc, d 'un foc real, encara que desconeixem la seva naturalesa. Explicant això, Sant Tomàs diu: «Aquesta pena serà immensa en primer lloc per la separació de Déu i de tots els bons. En això consisteix la pena de dany, en la separació, i és major que la pena de sentit. Llanceu al servent inútil a les tenebres exteriors (Mt 25, 30). En la vida actual els dolents tenen tenebres per dins, les del pecat, però en la futura les tindran també per fora. Serà immensa, en segon lloc, pels remordiments de la seva consciència (...). No obstant això, tal penediment i lamentacions seran inútils, doncs provindran no de l' odi a la maldat, sinó del dolor del càstig. En tercer lloc, per l' enormitat de la pena sensible, la del foc de l'infern, que turmentarà ànima i cos. És aquest turment del foc el més atroç, en dir dels sants. Es trobaran com qui s' està morint sempre i mai mor ni ha de morir; per això se li crida a aquesta situació mort eterna, perquè, com el moribund es troba en el tall de l' agonia, així estaran els condemnats (...). En quart lloc, per no tenir esperança alguna de salvació. Si s' els donés alguna esperança de veure' s lliures dels seus turments, la seva pena es mitigaria; però perduda aquella per complet, el seu estat es torna insuportable» (Sant Tomàs, opuscula Theologica, Sobre el Credo).

Però no xoca aquesta terrible justícia amb l' amor que Déu ens té? No hi haurà misericòrdia per als condemnats? No, doncs «si fos només la Justícia la que ha cavat l' abisme, encara tindria remei, però és el Amor qui ho ha cavat; això és el que lleva tota esperança. Quan s' és condemnat per la Justícia, es pot recórrer al Amor; però quan s' és condemnat per l' Amor, a qui recórrer? Tal és la sort dels condemnats! L' Amor que ha donat per ells tota la seva sang, és el mateix Amor que els maleeix. Com! Hauria vingut un Déu aquí sota per vosaltres, hauria pres la vostra naturalesa, parlat la vostra llengua, guarit les vostres ferides, ressuscitat els vostres morts; hauria estat Ell mateix mort en la Creu perquè, després de tot això, penseu que us és lícit blasfemar i riure, i caminar sense temor, casar-se amb totes les dissolucions? Oh, no. Desenganyeu-vos, l' amor no és un joc, no s' és estimat impunement per un Déu, no s' és estimat impunement fins a la mort. No és la Justícia la que manca de misericòrdia, és l' Amor qui us condemna. L' amor - ho hem experimentat massa- és la vida o la mort; i si es tracta de l' amor de Déu, és la vida eterna o la mort eterna» (Lacordaire, Conferències de Nostra Senyora, 72). És la misericòrdia de Déu qui dóna al condemnat el que desitja. Gran misteri la llibertat de l' home i l' amor que Déu li té, que arriba fins a

permetre-li que es condemni. Déu no vol treure als condemnats a l'infern perquè aquesta lamentable situació és la que han volgut, el seu testament, la seva última voluntat. La nostra vida és com el ferro en la forja, que va adquirint la forma que voluntàriament desitgem. Amb la mort hi ha un refredament sobtat, i segons la disposició que queda, així quedarà per sempre. En cada acció voluntària ens decidim pel ben o pel mal. Cometre un pecat mortal conscientment suposa una ruptura amb Déu, encara que no sigui això el que directament s' intenti. El fill pròdig de la paràbola, en la qual Jesús ens va explicar en què consisteix el pecat i el penediment: no volia mal al seu pare, el que volia era anar-se i passar-ho bé, però la conseqüència era que es va allunyar del seu pare. Tot pecat mortal porta amb si l' allunyament de l' amor de Déu. Estar o no en gràcia de Déu no es veu, però és una realitat, la gran realitat de la nostra vida. I qui mor en pecat mortal queda apartat de Déu per sempre.

Expliquen que una vegada va preguntar el diable al cel: «Per què als homes a la terra els perdones i en canvi a mi no?» I diuen que es va sentir una veu que va contestar: «Per ventura alguna vegada m' has demanat perdó?» En aquesta terra cap el penediment, però després de la mort no, perquè la voluntat queda fixada en el seu últim gest. Per això, si a un condemnat a l'infern se li preguntés on vol anar, sempre voldria anar allà, com les pedres sempre van al fons del llac; voler treure-les a flotació és fer violència a la seva naturalesa. Doncs alguna cosa semblant succeeix amb els condemnats. Déu no vol violentar la voluntat dels homes. Vol, per contra, que se li estimi voluntàriament.

Estava una religiosa infermera al costat del jaç d' un vell militar, que es debatia ja amb la mort. La mongeta li parlava del perill de l'infern, perquè l' home no volia saber res de conversió.

- Li he dit mil vegades que no hi ha infern.

- Sí, però, ho ha demostrat? I si n’ hi hagués?

- Déu és massa bo per llançar a un home a l'infern.

- El simple bon sentit ens diu que Déu no pot tractar de la mateixa manera als quals li serveixen que als quals menyspreen les seves lleis. D' altra banda, ja veurà vostè aviat si existeix l'infern.

Guardava silenci la religiosa i resava. Després d' unes hores de reflexió, el malalt demanava un sacerdot. Es deia a si mateix: «Cal estar pel partit més segur. A més no és prudent esperar a comprovar-ho. Quan s' entra, no se’n surt».

8.-PER A SER SANT: VOLER El famós filòsof grec Diògenes aixecà una tenda a la plaça del mercat d’ Atenes, on va posar la següent inscripció: «Aquí es ven saviesa». Un vianant que havia llegit l’ inscripció i se'n reia d’ ella amb grans riallades, cridà a un criat seu, li va donar tres sestercis i li digué: «Pregunta a aquell

fanfarró quanta saviesa dona por tres sestercis». Va anar allà el criat, donà las tres monedes i complí l’ encàrrec del seu amo. Diògenes guardà els diners i va dir: «Digues a ton amo la següent màxima: “En totes les teves obres, tingues la vista fixa en el fi” Tant agradà a aquell senyor la tal màxima, que la va fer esculpir amb lletres d’ or a la porta de casa seva per a despertar en sí mateix i en quants entressin per ella el record del seu propi fi. És de savis posar la mirada en el fi de la nostra vida —en el seu terme temporal— para encertar en el vertader fi de les nostres accions. Solament los insensats - els animals- es mouen per el fi immediat, sense fer referència a son últim fi. Per això, és de gent sense sentit no voler pensar en la mort ni en la finalitat de la vida per fer el que a un li vingui en gana, encara a costa de ofendre a Déu, sense que el molesti la consciència. Si el pecat és aquell vertader mal que ens aparta del nostre veritable fi últim - la vida eterna -, i per això hem d’ evitar-lo a tota costa, pensar en las postrimeries de la vida alguna vegada no nos vindrà gens malament.

«Recorda’ t de les postrimeries i no pecaràs mai» (Eccl 7, 40), diu la Sagrada Escriptura.

Pensar en el fi, en el Cel, que és la meta on arribar. ¿YI qui són els qui entren al Cel? Els que fan la voluntat del Pare celestial, ens va dir Jesús (cfr. Mt 7, 21). ¿I què és el que cal per acomplir la voluntat de Déu? Voler.

Conten que, en certa ocasió li preguntà a Sant Tomàs d’ Aquino la seva germana Teodora: «Tomàs, ¿què és lo que es precisa per a ser sant?» Era una bona pregunta, con molt contingut. Com el seu germà solia contestar amb llargues respostes que esgotaven els temes, possiblement Teodora tingués en les seves mans bastant pergamí para apuntar lo que li anava a dir. Però sorprenentment son germà aquest cop fou molt breu: «Teodora - i digué mirant-la fixament -; per a ser sant sols cal voler».

Déu ens ha revelat totes les veritats necessàries per a la salvació, ens ha deixat els sagraments, l’ Esperit Sant, Ell s’ ha quedat a l’ Eucaristia, ens ha donat la seva Mare... L’ únic que cal és això, voler ser sant. Però molta gent no vol. Si es fes una enquesta en la que l’ única pregunta consistís en: «,Vol vostè ser feliç, vol anar al Cel?» Tots, absolutament tots dirien que sí, perquè aquest és el fi de la vida. Però si el que entrevista mirés al encastat fixament i li tornés a preguntar poc a poc: «De veritat, ¿vol vostè anar al Cel?» Potser molts es quedarien pensatius, perquè això de voler de veritat suposa tantes coses... Y allà, en el fons de la nostra voluntat, és on es decideix el premi etern. Perquè per anar-se’n al Cel cal fer la voluntat de Déu: complir els manaments, obeir a l’ Església, cercar la voluntat de Déu per a un mateix en l’ oració i en la direcció espiritual, i acomplir-la; respondre que sí a la vocació a la santedat que Déu li ha donat, i a les diverses vocacions –crides- de cada dia. Y això suposa esforç.

«Em dius que vols. —Be, però, ¿vols com un avar vol el seu or, com una mare estima a son fill, com un ambiciós vol els honors o com un pobrissó sensual el seu plaer’?

—No? - Llavors no vols» (Camí, n. 316).

Tots necessitem tenir una il·lusió a la vida, un motiu, una esperança. Qui no la té posada en el Cel, la posa en el fi de setmana, en la compra d’ una cosa, o en la loteria. Hi havia una vegada dos pobres molt pobres asseguts al carrer que, arribat el Nadal, havien comprat uns bolets de loteria.

Preguntats por un que passava perquè, si no tenien gairebé per menjar, havien comprat loteria, Un contestà: «Es que sense esperança no es pot viure, i nosaltres comprem esperança». Un pot preferir els bens terrenals al Cel, pot posar seva il·lusió, la seva esperança en una cosa més immediata que es pot assolir a curt termini. Depèn del que un vulgui rebre. Deia el Senyor a Santa Catalina de Siena: «Has de saber, filla meva, que tu has de rebre estes dues corones, una després de l’ altra. ¿Vols rebre la corona d’ espines mentre visquis en aquest món i rebre la corona de pedres precioses en l’eternitat perquè també pots rebre la teva corona de pedres precioses en aquesta vida. Però en aquest cas tens que portar la corona d’ espines en l’ altra. Escull la que vulguis» (Sigrid Undset, Santa Catalina de Siena).

Voler o no voler, heus aquí la qüestió. Perquè un pot no voler anar al Cel. Pot preferir no pensar, no ser savi, perquè així de moment li va be... Diuen que un dia es va aparèixer el Senyor a Santa Teresa de Jesús i li va dir: «Teresa, jo vaig voler, però els homes no han volgut».

9.-APROFITAR LA VIDA Fer obres meritòries per al Cel, quan es pot ser sant és ara. Per això, si la dita popular «el que puguis fer avui, no ho deixis per demà» sempre és un bon consell, en el tema que ens ocupa es un consell savi. Cada dia és irrepetible, perquè ho podem omplir de obres d’ amor —d’ oració, sacrifici, apostolat— o podem omplir lo de buit; i el resultat de la vida pot ser una vida plena d’ amor de Déu, o una lamentable pèrdua de temps, de est temps que és un do de Déu. «El que l’ home sembri, això collirà» (Gal 6, 7). que, al dir de Sant Agustí, «cada segon és llavor d’ eternitat»; cada segon - cada un produeix un premi, un arbre tan desproporcionadament gran en la altra vida que sembla mentida que no valorem tots i cada un d’ ells. Ben cert visitant de una grandiosa exposició de quadres anava per els salons fastiguejat, sense interès, perquè ni tan sols els quadres més bonics l’ impressionaven. Quan començà a queixar-se a un artista, dient-li que era molt avorrida, l’ artista li contestà: «Ah, ¡si pogués jo prestar li els meus ulls...!». Hem de posar interès en veure les coses com les han vist els sants. ¡Ah!, ¡si poguéssim prendre prestats els ulls de Sant Pau, que veia així les coses!: «Els patiments del

temps present no són res en comparació amb la glòria que s’ ha de manifestar en nosaltres» (Rom 8, 18). Depèn de cada un el Cel que rebrà, doncs «qui escassament sembra, escassament recollirà, i qui sembra a mans plenes, a mans plenes recollirà» (2 Cor 9, 6).

En una famosa novel·la en que el autor refereix on li diu: «Els humans viuen en el temps, però el nostre Enemic (Déu) els destina a l’ eternitat. Ell vol per tant, crec jo, que atenguessin principalment a dues coses: a la eternitat mateixa i a aquest punt del temps que diuen el present. Perquè el present és el punt en el que el temps coincideix amb l’ eternitat... La nostra feina (de dimonis) consisteix en allunyar-los de l’ etern i del present» i l’ aconsella que tempti als homes fent que pensi en el futur, perquè el futur encén el temor i «el futur és, de totes les coses, la menys semblant a l’ eternitat» (C. S. Lewis, Cartes del diable al seu nebot). I no li faltava raó, perquè quan un pot fer obres meritòries per al Cel, quan es pot ser sant es ara. Per això, si la dita popular «el que puguis fer avui, no ho deixis per demà» sempre és un bon consell, en el tema que ens ocupa és un consell savi. Cada dia és irrepetible, perquè el podem omplir d’ obres d’ amor –d’ oració, de sacrifici, d’ apostolat— o podem omplir-lo de buit; y el resultat de la vida pot ser una vida plena d’ amor de Déu, o una lamentable pèrdua de temps, d’ aquest temps que és un do de Déu. «El que l’ home sembri, això collirà (Gal. 6, 7).