PROPOSTA POLÍTICA OJS

PROPOSTA POLÍTICA

PRESENTACIÓ

La realitat a què ens enfrontem la joventut proletària és desesperançadora: un món en crisi que volem canviar d’arrel i la sensació que això és impossible. Cal que construïm les ferramentes necessàries per a fer possible una alternativa a l’explotació i opressió. L’Organització Juvenil Socialista és l’eina que ens donem la per transformar aquesta realitat.

Emmarcada en el Moviment Socialista, l’OJS treballa per transformar els problemes als quals ens enfrontem en el nostre dia a dia, alhora que desenvolupa una estratègia que no es limita a les lluites espontànies, sinó que avança cap a superar les causes mateixes dels problemes. La resposta a cada atac ens ha de servir no només per a respondre, sinó també per avançar en una estratègia que erradique les causes que produeixen les agressions, els desnonaments o els atacs i violències que patim el proletariat.

En aquest text presentem el marc estratègic per superar la situació desesperançadora que ens ha tocat viure. En el primer apartat, Anàlisi, fem una radiografia de les falses alternatives que han intentat transformar la realitat els últims anys. En el segon apartat, Proposta estratègica, situem els elements que componen l’estratègia socialista i assenyalen específicament els deures i reptes que tenim en la fase defensiva en què ens trobem. En el tercer apartat, la Proposta de l’Organització Juvenil Socialista, es descriuen els objectius i tasques d’aquesta organització en relació amb l’estratègia. Finalment, dins d'aquest tercer apartat, trobem el punt Línies d’actuació, on presentem les quatre principals línies tàctiques que guiaran l’activitat de l’OJS.

En moments de renúncies, derrota, nihilisme, tristesa i angoixa, la joventut hem d’organitzar les nostres capacitats i tornar a creure que la revolució és possible:

construïm el procés socialista.

ANÀLISI

La vida de la joventut de classe treballadora és presonera de la crisi capitalista. Aquesta ha sigut, és i serà l'element que marca les nostres condicions de vida. La incapacitat del capitalisme per mantindre els nivells de benefici i acumulació anteriors es veu en tots els àmbits de la vida del proletariat. La crisi, revestida de discursos de suposada millora o agreujament, té un caràcter permanent.

Una crisi d’un sistema impulsat per l’acumulació capitalista, que condemna a la immensa majoria a la despossessió, l’opressió i la violència; que priva a l’ésser humà de la llibertat per determinar la seua vida, en favor de la necessitat del capital de produir beneficis; i que, amb la seua lògica irrealitzable d’expansió il·limitada, amenaça l’existència de tota la vida al planeta.

La crisi del sistema capitalista es manifesta en el procés de proletarització, que és un procés d’intensificació de la condició proletària. Suposa la pèrdua progressiva de control sobre cada vegada més àmbits i aspectes de la vida. El capitalisme, a causa de la seua situació de crisi, fa cada vegada més intensa la despossessió i la incapacitat de decisió i acció sobre la nostra vida i, així, s’intensifica la dependència envers el capital.

La conseqüència més evident del procés de proletarització és l’augment de la pobresa. Es redueix l’accés que tenim com a classe als béns que ens permeten sobreviure i cobrir les nostres necessitats. Cada vegada costa més accedir a un lloc de treball, els quals progressivament són més temporals; per tant, depenem més d’altres formes de salari, com les ajudes o l’atur, que provenen directament de l’Estat. A més a més, l’encariment del nivell de vida suposa que l’accés als béns de subsistència (com l’alimentació, l’oci, l’habitatge o la roba) cada vegada siga de pitjor qualitat i a canvi d’una part més gran del salari. Pel que fa al desenvolupament personal, la realització de les nostres inquietuds no es pot entendre sense la compra d’una mercaderia i se’ns relega a la figura de simples consumidors d’opcions vitals atrapades en la ideologia burgesa, alienants i despolititzadores.

Per culpa del procés de proletarització, el pacte social s’ha trencat i ha començat una descomposició de la societat de les classes mitjanes i un augment de les capes del proletariat que es veuen directament excloses de l’accés al mercat de treball, relegades a la marginalitat social i, en molts casos, a la criminalitat. Un context que s’explica perquè s’ha reduït la capacitat de la societat capitalista d’integrar a certs sectors del proletariat, que passaven a formar part de la classe mitjana mitjançant una millora substancial de les seues condicions de vida.

En el context de creixement econòmic previ a la crisi, la seguretat econòmica i política que es derivava del pacte social permetia garantir un grau d’aparença democràtica de l’Estat. Entre altres fenòmens polítics, l’empobriment de les classes mitjanes està provocant un augment de les derives reaccionàries i una feixistització de la societat com a resposta a la impossibilitat de mantenir la seua posició acomodada.

Aquesta tendència va acompanyada del tancament de les possibilitats de la política burgesa, ja que aquelles postures que pretenen reformar els mals més evidents del capitalisme (com per exemple, el canvi climàtic o la desigualtat social) es troben amb un marge econòmic massa estret que no permet a la burgesia realitzar tals concessions. El fracàs, tant de les opcions de la socialdemocràcia com de les propostes polítiques més o menys alternatives ha incrementat la distància i el rebuig del proletariat a la política burgesa.

L’Estat capitalista actua com a garant de les condicions de la producció i acumulació capitalistes. Davant la incapacitat de mantindre el consens a partir de la integració de sectors amples en el procés, està reforçant el seu caràcter autoritari; això ho veiem en l’enduriment penal de multitud de lleis dirigides a protegir la propietat privada (lleis antiocupes o contra els robatoris menors, per exemple) i a atacar les condicions per a l’organització política (llei mordassa o contra el dret a protesta, entre moltes altres), però també en les infiltracions, seguiments, espionatge i control per part dels cossos i forces de seguretat de l’Estat a tota dissidència política o en l’augment de dispositius i mecanismes de control social.

L’ofensiva burgesa pel disciplinament del proletariat no es limita a l’enduriment dels mecanismes coercitius de l’Estat. Manté també el domini a través de la reproducció d’un sentit comú o d’un consens mitjançant mecanismes de difusió ideològica i cultural. Ens bombardegen diàriament amb uns productes culturals (sèries, pel·lícules, podcasts, influencers, etc.) que mostren la societat capitalista i el domini social de la burgesia com l’única realitat possible i assimilen i neutralitzen les posicions crítiques. En el sentit comú imperant de caràcter meritocràtic, l’esforç personal apareix com el responsable de les condicions de vida de cada individu amb independència del seu context social i de classe.

D’altra banda, les institucions educatives capitalistes (escoles, instituts, universitats, etc.) reprodueixen la ideologia burgesa i formen les noves generacions de proletaris segons les necessitats del capital, malgrat els intents voluntariosos de formar un esperit crític que es veuen ofegats en la burocràcia estatal o en les empreses privades que gestionen els centres educatius.

Pel que fa a les relacions interpersonals, s’observa la generalització d’actituds reaccionàries, com poden ser les masclistes, racistes i lgtbifòbiques, entre d'altres. Aquestes ataquen directament la possibilitat d’organitzar la nostra defensa i el control progressiu de les nostres vides, i es donen en un context marcat per l’augment de la competitivitat i la violència entre proletaris.

Davant d’aquesta conjuntura de crisi capitalista marcada per la proletarització, el disciplinament i la violència, han sigut moltes les formes de resistència per part del proletariat i la classe mitjana com a resposta a l'empitjorament de les condicions de vida. Algunes s’han articulat com a propostes polítiques que es pretenien alternatives, però que amb el temps s’han demostrat incapaces d’avançar en una estratègia socialista.

L’element comú de totes aquestes «alternatives» del cicle polític iniciat amb la crisi del 2008 ha sigut la confiança en la capacitat de l’Estat i les institucions capitalistes com a palanca de canvi: siga de forma activa, assenyalant que havíem de prendre les institucions erigides en la dominació de classe, o de forma passiva, sent escèptics respecte d’aquestes institucions, però igualment incapaços de plantejar una estratègia que supere l’Estat capitalista. Per aquest motiu, aquests projectes no han aconseguit atacar de soca-rel el sistema capitalista i han acabat servint, en última instància, a la defensa de les classes mitjanes.

Les opcions que de forma activa i explícita apostaven per la utilització de l’Estat s’han demostrat fracassades. Han topat amb la irreformabilitat d’un entramat de poder destinat a dominar i garantir l’acumulació capitalista en la conjuntura de crisi que disminueix la possibilitat de concessions. Exemples clars d’això han sigut el Govern més progressista de la història convertint les fronteres europees en cementeris i enviant tanquetes a vaguistes, o el municipalisme transformador exercint de simple gestor de la misèria als ajuntaments.

Entre les opcions que no han plantejat propostes que permeteren superar l’Estat, trobem formes de resistència parcial que s’han organitzat per reivindicar millores. Els moviments socials són la forma que adopten aquestes lluites. Les lluites per millores legislatives i reformes enteses com a finalitats en si mateixes s’han mostrat irrealitzables davant la descomposició de l’estat del benestar, fent dels moviments socials simples ostatges dels mercadejos dels partits de la burgesia i els tempos electorals.

Per tal de superar la debilitat de l’organització de classe del passat cicle polític, cal que superem (1) una visió economicista del socialisme que el relega al món laboral; (2) la reafirmació de les identitats que reprodueix el capitalisme com a punt de partida i finalitat de tota organització política; (3) el localisme, que entén l’acció política com la suma de xicotetes intervencions a coordinar; i (4) l’horitzontalisme, és a dir, la desconfiança cap a l’organització centralitzada de la classe, que nega la possibilitat de donar una direcció unitària a les nostres forces contra el poder del capital.

Cal que la ruptura generacional que estem experimentant es materialitze en organització de classe, que partisca de les experiències del passat per conformar una proposta que supere la impotència. Som la generació que ha viscut en crisi des que tenim consciència i la que ens estem formant políticament en el context de fracàs de la socialdemocràcia, la que tenim les ferramentes per convertir aquesta ruptura generacional en ruptura política. De la derrota, fer-ne victòria; de la crisi, el punt final del capital; de la nostra debilitat com a classe, construir-ne un poder.

Cal incorporar les diferents lluites aïllades i parcials que conforma hui el proletariat per crear un procés i un subjecte capaços de construir una estratègia que puga superar les causes de les opressions i de la violència, és a dir, acabar amb el mode de producció capitalista. Entenem aquest procés com la construcció de la unitat de classe, una unitat que es construeix superant els elements que generen divisions en el proletariat, com ara el masclisme, el racisme, la lgtbifòbia i tot element que ens reduïsca a ser un subjecte dividit i incapaç de canviar la realitat.

La unitat de classe, per fer-se efectiva, s’ha de desplegar de forma independent a la política burgesa, als seus diferents representants i a la seua cosmovisió, que naturalitza i divideix la realitat. La independència política és fonamental per superar el context que vivim i les falses alternatives que s’han demostrat incapaces en els últims anys. La independència de classe ens ha de permetre la constitució d’una organització d’acord amb el programa comunista; que desenvolupa una teoria pròpia. Construir la independència estratègica, ideològica i organitzativa del proletariat és eixir del carreró sense eixida de frustració al qual ens volen condemnar. És assumir com a nostra la tasca històrica de construir la revolució des del moment present.

estratègica

estratègia del procés socialista

Per tal de construir un horitzó socialista, és a dir, una estratègia eficaç per superar la societat capitalista, hem d’aprendre de les experiències històriques del moviment comunista internacional, obtenint-ne aprenentatges de les victòries i derrotes per adaptar el projecte comunista en una estratègia actualitzada. D’aquest balanç i adaptació, plantegem el Procés Socialista, que s’anirà desplegant i construint teòricament de forma simultània al desenvolupament de l’organització i la pràctica socialista.

El primer que ens hem de plantejar és: quin és el grau de desenvolupament de la lluita de classes, tan internacional com en el nostre territori? I, com a conseqüència, quines són les tasques actuals que tenim com a classe?

Veiem que, actualment, les tesis comunistes són minoritàries. Les diferents formes que adopta la ideologia burgesa són totalment hegemòniques i, per tant, se’ns apareix un context on no existeix alternativa a la dominació del capital. La falta de projecte antagònic al burgés guarda una estreta relació amb la desarticulació política del proletariat. És a dir, el proletariat no ens reconeixem ni actuem com a col·lectiu. Contràriament, ens trobem fragmentats en subjectivitats, generades per la posició que ocupem en la societat capitalista actual. La falta d’independència política es reflecteix en la falta d’organització pròpia per defensar-nos com a classe. Això ens impedeix reconéixer-nos com a unitat política amb interessos propis contraposats als del capital.

La falta d’organitzacions de classe que s’emmarquen en una estratègia socialista ens deixa en una posició d’indefensió vers el poder del capital i dia a dia veiem com són els interessos de reproducció del capital els que marquen el que sembla possible i el que no. No tenim capacitat d’iniciar lluites per prendre el control dels mitjans i les condicions per reproduir les nostres vides. Per aquest motiu, ens trobem en una fase defensiva, en què la nostra tasca és començar un procés d’acumulació de forces que supere el resistencialisme actual. És a dir, que ens hem d’organitzar segons les capacitats actuals, però amb la voluntat de superar-les. Avançant en la debilitat actual cap a un moment on siga possible tindre el control de les relacions socials.

Partint d’aquesta situació, el desplegament del Procés Socialista té com a tasca primordial reconstruir un nou sentit comú revolucionari que s’opose a l’hegemonia del sentit comú burgés: que el proletariat tornem a considerar real la possibilitat de la revolució. Amb aquest objectiu, cal un procés de rearticulació del proletariat com a subjecte revolucionari

en termes culturals i polítics, un procés a partir del qual ens reconeguem com a subjecte i organitzem la nostra capacitat i potència col·lectives. Per fer-ho, cal conformar un poder de classe que confronte el poder del capital per superar les formes capitalistes que guien les nostres vides.

La conformació del subjecte revolucionari és un procés, amb moments de desenvolupament diferenciats. Hem de ser conscients d’això per assumir les tasques que ens corresponen en cada moment segons el grau de maduració de la lluita. La fase defensiva actual es caracteritza per la construcció del Moviment Socialista, on és imprescindible dur a terme una lluita per tornar a fer hegemònic el comunisme entre el proletariat. En aquesta fase, l’organització es dona a escala nacional, però caminant cap a la constitució internacional del Partit Comunista.

La fase defensiva ha de servir per a dur a terme els processos necessaris que facen possible la fase ofensiva. El salt qualitatiu de fase es dona quan el proletariat està en condicions de plantejar una disputa pel control de la societat. És llavors quan es pot entrar en un escenari ofensiu de lluita pel control dels mitjans que ens permeten reproduir la societat: en el context actual, el partit de la burgesia s’organitza internacionalment. Per tant, per derrocar-lo també cal una organització del proletariat a escala internacional, el Partit Comunista de Masses.

En tercer lloc, situem la fase de l’Estat Socialista, que suposa el grau de desenvolupament del socialisme més elevat abans del pas al comunisme. Es dona quan el proletariat exercim el poder com a classe i se centra en la lluita per l’extinció de les classes a través de la superació de les formes capital i salari.

Fase defensiva del Moviment Socialista

A l’inici de la fase defensiva del moviment, la tasca principal de la militància comunista consisteix a convertir de nou el comunisme en un projecte que organitze les masses. És a dir, en iniciar un procés d’hegemonització del comunisme a partir del desenvolupament d’un poder socialista.

Aquest poder es construeix com un procés d’organització de la classe en un marc estratègic comunista. Per fer-ho, calen unes estructures independents políticament que dirigisquen les forces de la classe cap a la construcció del comunisme. Aquest procés es dona en la mateixa transformació de la realitat que ens envolta; en la pugna que mantenim amb la burgesia per organitzar-nos de forma independent: amb una comprensió pròpia de la realitat en què ens trobem i una estratègia socialista que ens permeta superar la societat de classes que perpetua la nostra condició.

Aquest procés d’organització és el cor de l’hegemonització del comunisme en el moment actual. L’hegemonia es construeix en la intervenció de l’organització en la conjuntura i té en l’autodefensa socialista una concreció fonamental. L'autodefensa socialista consisteix en la creació d’espais que ens organitzen com a proletariat i que tenen com a objectiu la difusió del programa comunista mitjançant la lluita per la millora de les nostres condicions de vida. El conflicte amb el capital i els diferents agents que el representen és clau per l’articulació del subjecte.

Perquè el proletariat militem en el projecte comunista, calen organitzacions de masses que intervinguen en la societat i situen l’estratègia socialista com la forma d’unificació i superació de la fragmentació del proletariat.

Per aquest motiu, les organitzacions socialistes en la fase moviment han de partir de les subjectivitats actuals, és a dir, la forma en què els individus s’organitzen i es reconeixen. La funció d’aquestes organitzacions ha de ser dotar d’una estratègia comuna a les diferents expressions de lluita que parteixen de la percepció de les contradiccions de la societat capitalista.

l’organització juvenil socialista

La subjectivitat juvenil ocupa un paper central en l’articulació del subjecte socialista, ja que tot el proletariat passem per aquesta etapa. Hi identifiquem un potencial polític específic, que és causat per la nostra posició com a subjecte devaluat en el procés de proletarització i respon al canvi de cicle polític que estem vivint en el moment de la nostra politització.

La joventut, en les societats capitalistes occidentals, és un període de transició. Entre l’etapa on l’accés als béns de consum es dona a través de la dependència cap a la família, i l’etapa on la participació en el mercat és directa. Per al proletariat, aquest període de transició consisteix en el procés de formació i especialització de la mà d’obra segons les necessitats econòmiques del capital per poder accedir al mercat laboral.

La joventut proletària es configura, així, com a mà d’obra en una fase de formació inacabada i en un procés d’emancipació econòmica respecte de la família. Aquests elements ens situen com a mà d’obra devaluada i vulnerable. És per això que les exigències de creixent especialització laboral del mercat, contrastades amb la falta d’experiència laboral i la disposició a uns pitjors estàndards de vida vinculats a menors càrregues familiars, ens generen un accés al salari en condicions marcades per la temporalitat, la feina a temps parcial, la baixa remuneració o la desocupació.

D’altra banda, aquestes condicions econòmiques ens porten a certs costums de vida diferenciats, com ara compartir pis, una certa forma d’alimentar-nos o el model d’oci, assentant un doble estàndard de consum que estableix una cultura juvenil que normalitza certes condicions entre la nostra generació, establint-les com a base per les condicions de vida del proletariat futur.

No és d’estranyar que les joves actuals siguem una de les generacions més despolititzades. La generació que hem crescut en una crisi permanent no tenim cap mena d’esperança que la política dels polítics professionals puga millorar les nostres vides. Hem de combatre la despolitització i recuperar la possibilitat de fer política de forma independent per a nosaltres i contra ells.

La ruptura generacional permet assentar la base per una política comunista. La lluita de la joventut ha de constituir-se inclosa en una lluita pel trencament de la societat capitalista. Únicament acabant amb el capitalisme se superaran les condicions que expliquen el subjecte juvenil, però és en el mateix procés de lluita que s’han de confrontar aquells elements que constitueixen el subjecte. Així doncs, la tasca de l’Organització Juvenil Socialista és engrandir aquesta ruptura i introduir als joves en el projecte comunista. Cal que a través de l’organització convertim la ruptura generacional en ruptura política.

línies d’actuació

Des de l’Organització Juvenil Socialista apostem per la intervenció en la societat a través del conflicte de classes que l’articula. És aquest procés de lluita el que proporciona les possibilitats per una política revolucionària tornant a unir la classe sota un mateix projecte polític.

La lluita de classes està present en tots els aspectes de la societat capitalista. És per això que hem d’analitzar aquells moments que faciliten el desenvolupament polític de la nostra classe, alhora que responen a un balanç realista de les forces que tenim.

Així, proposem quatre línies d’actuació, que responen a una anàlisi dels elements principals que caracteritzen la problemàtica juvenil en el context actual. Aquestes línies ens permeten entendre la forma en què es materialitza el domini burgés sobre la joventut proletària, però també parteixen de les possibilitats d’organització actuals. L’OJS, a més, haurà de confrontar totes les formes de violència que afecten el proletariat juvenil, s’incloguen o no als àmbits d’aquestes línies principals.

Les quatre línies d’actuació amb què es desenvoluparà la pràctica política de l’Organització Juvenil Socialista són:

1) Superar la cultura de masses juvenil, 2) Control del procés educatiu, 3) Combatre la pobresa estructural i 4) Construir la independència política respecte de les institucions burgeses. Davant d'això, proposem un conjunt de concrecions que s'hauran d'anar actualitzant a partir dels avenços del procés socialista o dels canvis conjunturals.

1) Superar la cultura de masses juvenil

La cultura de masses és el conjunt de formes de comprensió i d’actuació que estan generalitzats en el conjunt de la població i són fruit de les relacions capitalistes. Per tant, reprodueixen la ideologia burgesa. La indústria cultural juga un paper clau en la difusió i normalització dels valors que formen part de la cultura de masses. Els productes d’aquesta indústria prenen la forma de mercaderies i responen als interessos d’acumulació d’aquest sector econòmic.

L’atomització que provoca el sistema capitalista individualitza el subjecte proletari i ens obliga a relacionar-nos entre nosaltres a través del consum. Alhora, ens allunya de relacions que ens permeten el nostre desenvolupament polític i que faciliten l’organització de classe.

La cultura de masses genera una forma de relació pròpia que en el cas de la joventut es caracteritza, sobretot, per l’ús de la tecnologia en les relacions personals, el que implica una ràpida homogeneïtzació dels referents culturals. Les relacions personals es construeixen des de la competència i sovint reprodueixen formes de violència en la família, en el lloc de treball o amb els amics. Un dels exemples més clars es dona en les formes d’oci pròpies de la joventut, marcades per la necessitat de desfogar-se o fugir d’una rutina que no podem sostindre i basades en la desinhibició a través de les drogues i la hipersexualització.

Aquestes formes generen uns marcs de comprensió de la realitat que naturalitzen la condició proletària, romantitzant-la o criminalitzant-la. Fins i tot aquells continguts que impliquen una denúncia al sistema ho fan des del nihilisme i la impotència, o buscant una eixida individual a través de l’ascens social. Així, aquestes crítiques queden integrades dins del sistema i no permeten servir com a base política de la seua superació.

En definitiva, cal superar la cultura de masses juvenil per revertir la despolitització i la desafecció cap a la política en què ens trobem immersos la joventut proletària, confrontant tots aquells elements que fomenten la violència interna entre nosaltres. Hem de treballar perquè la joventut entenem el món que ens envolta i ens hi relacionem activament, a través d’una forma d’entendre el món que confronte la passivitat i la derrota.

2) Control del procés educatiu

L’educació capitalista compleix una funció de disciplinament del proletariat en preparar la futura mà d’obra per al treball assalariat. Ho fa tant en el contingut que s’ensenya com en la forma en què s’imparteix. Pel que fa al contingut, d’una banda, es naturalitza la dominació de classe presentant el capitalisme com la fase final del desenvolupament de la societat. D’altra banda, la ciència es despolititza, com si fora una ferramenta lliure d’ideologia, capaç de guiar la societat cap al progrés infinit. Pel que fa a la forma, la subordinació a l’autoritat prefigura la submissió del proletariat.

La crítica a aquesta situació parteix, sovint, d’entendre l’educació com una esfera aïllada de la resta de relacions socials. Es relega la responsabilitat de la transformació de la societat a qui participa directament en l’educació. Aquestes tendències són impotents per la relació de la seua proposta respecte a l’Estat: o bé pretenen generar illes al marge d’aquest o bé hi adrecen demandes sense confrontar el seu control.

Les retallades dels recursos per l’educació i l’augment de les ràtios d’alumnes són un reflex de les lògiques capitalistes que determinen el procés educatiu. Alhora, la privatització i l’encariment dels estudis superiors i la participació cada vegada major d’empreses privades en els plans educatius evidencia la subordinació dels estudis a les necessitats de la inserció laboral.

El treball en els centres educatius que ha de realitzar l’OJS ha de permetre realitzar un control creixent del procés educatiu per tal de dotar-nos col·lectivament de les ferramentes per a desenvolupar una consciència crítica de la societat com a base per a poder transformar-la. Per això, cal lluitar contra les dinàmiques autoritàries, vexatòries o infantilitzadores que puguen impedir el nostre desenvolupament, alhora que confrontem el control de l’Estat i de les empreses privades sobre l’educació.

Només d’aquesta forma podem trencar amb models basats en la denúncia impotent del sistema educatiu i organitzar-nos com a classe en la lluita per a la superació dels seus límits, construint pas a pas un model educatiu sota control proletari que siga una ferramenta pel ple desenvolupament dels individus, d’accés gratuït i universal.

3) Combatre la pobresa estructural

La precarietat juvenil és un dels elements comuns que ens defineixen com a joves proletaris i un dels principals impediments per al nostre desenvolupament personal i polític. Aquestes condicions limiten la capacitat política i organitzativa de la classe treballadora alhora que serveixen de precedent per a una retallada de les condicions de vida de tota la classe treballadora.

La forma d'integració de la joventut al mercat de treball ens situa, junt amb altres subjectivitats devaluades, com a mà d'obra en risc constant d'exclusió social. Les dificultats de trobar feina dificulten el paper d'integració que té el treball per al proletariat. També implica el trencament amb les premisses de la meritocràcia i l'aspiracionisme dels anys daurats del capitalisme.

La precarietat juvenil és també la porta d'entrada a la precarització de tota la classe treballadora, ja que assenta en una generació sencera uns estàndards de vida fixats a la baixa, que es podran estendre a mesura que passen els anys fins a arribar a ser generals. Ho veiem en el fet que la nostra generació ja no aspira de forma col·lectiva a l'estabilitat econòmica, a contractes fixos laborals o de lloguer, a hipoteques. Aquesta renúncia als drets conquerits pel sindicalisme preparen el terreny per a la proletarització del conjunt de la societat.

Els mitjans de masses representen en la joventut proletària com a malfeiner, inculte i hedonista, capaç de destruir la societat de bonança que han construït. Aquesta lectura tendenciosa de l'exclusió social de la joventut criminalitza la precarietat i reprodueix el discurs aspiracionista de la classe mitjana. Així, disciplina el proletariat per garantir la seua submissió a uns interessos que no els són propis.

La lluita per la millora de les condicions de vida ha d'estar vinculada al procés d'organització i a la difusió del projecte comunista. Millorar la nostra situació concreta ha de permetre millorar les condicions per organitzar-nos com a classe. Aquesta lluita ens ha de permetre recuperar la resposta col·lectiva a l'empitjorament de les condicions de vida, articulant respostes massives i amb cada vegada més capacitats.

4) Contruir la independència política respecte a les institucions burgeses

La incapacitat del capitalisme de mantindre les formes d’integració a la societat capitalista està generant un augment del control burgés sobre les nostres vides i el reforçament autoritari de l’Estat. Aquesta tendència a la feixistització de la societat adopta diverses formes i juga un paper clau en les possibilitats d’organització del proletariat.

Una de les formes que adopta és la disputa pel control de l’espai. La necessitat de la joventut de relacionar-se contrasta amb la restricció creixent de l’ús i l’accés a l’espai. Ho veiem tant en la limitació progressiva de l’ús de l’espai públic com en la creixent ingerència de les institucions burgeses i el control policial en els espais propis de la joventut organitzada. Aquests últims representen uns dels pocs espais no privatitzats, fora de la supervisió de la família o la institució educativa, on desenvolupar-se sense tutela directa. La disputa per l’espai està sent cada vegada més un focus de conflictivitat social i de repressió.

L’empitjorament de les condicions de vida s’està traduint en un assenyalament de la joventut com la responsable de l’augment de la conflictivitat social. En comptes de centrar l’atenció en les causes, la cultura de masses criminalitza la joventut per tal de justificar l’augment de la repressió. Aquesta dinàmica es magnifica i focalitza sobre perfils concrets de la joventut proletària, com els joves migrants o els més proletaritzats.

En paral·lel al reforçament autoritari de l’Estat, s’està donant un auge de les forces reaccionàries i la normalització i creixent permissivitat d’ideologies ultraconservadores i el feixisme al carrer, que actuen com a pressió cap a les institucions. En aquest context, els interessos d’empresaris, rendistes i classe mitjana nacionals veuen en aquestes forces polítiques la possibilitat de reforçar-se en la seua posició avantatjada. Davant d’això, és imprescindible desemmascarar els discursos simplistes i distorsionadors, que naturalitzen les relacions socials capitalistes i ens enfronten com a classe. Expressions d’açò serien l’enfortiment del nacionalisme espanyolista i els seus atacs a la llengua i la cultura catalanes, o la creixent influència política i acceptació de cossos paramilitars en defensa de la propietat privada.

L’augment de la criminalització i la permissivitat amb les forces reaccionàries està permetent un enduriment dels mecanismes repressius contra el conjunt del proletariat i, especialment, contra els sectors organitzats. Es dona a través d’una persecució de l’organització política i una limitació de les possibilitats de resposta a les condicions de misèria. Aquesta tendència la veiem en l’augment de les penes i la reforma de lleis destinades a protegir la propietat privada. Açò va acompanyat d’un augment dels cossos policials i la seua impunitat. És indispensable confrontar la normalització d’aquesta limitació dels drets polítics, articulant respostes massives que dificulten a l’Estat imposar aquestes mesures.

Davant del reforçament autoritari i l’augment del control burgès sobre les nostres vides, hem de confrontar les diferents forces que els exerceixen, des de la independència política. Aquesta confrontació ha de permetre augmentar les condicions d’organització. Articular la independència política de la joventut contra el control de la burgesia és el que permet el nostre desenvolupament polític i personal i potencia el nostre desenvolupament cultural contra la criminalització i la repressió. A més, la lluita contra aquestes tendències és l’única opció per assegurar les llibertats polítiques i el que garantirà les condicions per la militància revolucionària.

Per tot el que hem exposat, les joves comunistes ens comprometem a lliurar una batalla obstinada i feroç contra el capitalisme, contra els enemics de la nostra classe. A ser les protagonistes de la violenta i acarnissada lluita de classes. A dedicar el nostre treball, esforç i compromís a l'objectiu revolucionari, des de la humilitat, la crítica i la responsabilitat. A treballar per fer créixer el moviment perquè tota la classe en forme part, construint-lo des de la unitat de classe i la independència política, premises indispensables per desenvolupar el Procés Socialista i constuir una societat lliure d'explotació i barbàrie.

Joves proletàries del País Valencià, enfortim l'Organització Juvenil Socialista.