Contes de boscos

Contes de boscos Vuitè premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes

Int. 8e Premi.indd 1

10/05/11 12:49

Gràcies a Elisabeth Bayés de Vallverdú, que em va ensenyar a estimar els arbres.

Pilarín Bayés

La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, compresos la reprografia i el tractament informàtic, resta rigorosament prohibida sense l’autorització dels propietaris del copyright, i estarà sotmesa a les sancions establertes a la llei.

Primera edició: maig de 2011 © dels textos: dels diferents autors © dels dibuixos: Pilarín Bayés © d’aquesta edició: Editorial Mediterrània, SL Casp, 108, 8è 08010 Barcelona Tel. 93 218 34 58 Fax 93 265 65 23 editorial@editorialmediterrania.cat www.editorialmediterrania.cat Realització editorial i maquetació: Ormobook ISBN: 978-84-9979-042-8 DL: B-6.518-2011 Impressió: Ormoprint, Barcelona

Int. 8e Premi.indd 2

10/05/11 12:49

E

ns complau presentar-vos el recull dels quinze contes guanyadors d’aquesta vuitena edició del Premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes, un premi que convoquem des de l’Editorial Mediterrània, però que es fa realitat gràcies a la participació de milers de nens i nenes d’arreu de Catalunya, els seus mestres i les seves mestres, el jurat i, evidentment, la nostra gran il·lustradora Pilarín Bayés. A tots us volem agrair la participació i l’interès que demostreu any rere any.

Hem rebut més de mil cinc-cents contes que tractaven el tema dels boscos: follets i fades que viuen al bosc, aventures d’animals, boscos màgics i encantats... una gran varietat d’històries que, de ben segur, també hauran ajudat a prendre consciència a molts nens i nenes de la importància que tenen els boscos per al planeta i com n’hem de tenir cura.

Moltes felicitats a tots els qui heu participat en aquesta edició del premi, i especialment als guanyadors i a les guanyadores! Desitgem que gaudiu de la lectura d’aquests contes i que deixeu volar la imaginació…!

Editorial Mediterrània

Int. 8e Premi.indd 3

10/05/11 12:49

Veredicte del Vuitè premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes Reunit a Barcelona el 13 d’abril de 2011 el jurat del Vuitè premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes, presidit per Pilarín Bayés i integrat per Jordi Albertí, Joan Baqués, Montserrat Cabré, Joaquim Carbó, Josep F. Cortés, Víctor Cucurull, Mònica Estruch, Eduard Fornés, Alegria Julià, Gonçal Luna, Meritxell Margarit, Trini Milan, Margarida Planes, Lluís Vila d’Abadal, Puiggraciós Villaronga, resol premiar els contes següents:

Cicle inicial: El bosc encantat amb el pseudònim Pollets, de la Institució Montserrat, de Barcelona.

Del bosc del Serrat al bosc del Turó amb el pseudònim Els moixons, del CEIP Doctor Salarich, de Vic. L’arbre que no podia créixer amb el pseudònim Classe de les panteres, de l’Escola Josep Veciana, de Perafort.

Qui ha dit que tots els boscos són iguals? amb el pseudònim la Dragoneta, de l’Escola La Draga, de Banyoles.

L’accident de l’esquirol amb el pseudònim Garbí, de l’Escola J. Dalmau Carles, de Girona.

4

Int. 8e Premi.indd 4

10/05/11 12:49

Cicle mitjà:

Cicle superior:

Els meus amics del bosc màgic amb el pseudònim Globox, de l’Escola La Immaculada, de Barcelona.

L’oblit del bosc amb el pseudònim Serp de vidre, de l’Escola Shalom, de Barcelona.

El bosc sense llum amb el pseudònim Mavoliència, del CEIP Lola Anglada, d’Esplugues de Llobregat.

L’últim bosc amb el pseudònim Pol Serpentina, de l’Escola Saint George’s School, de Fornells de la Selva.

El bosc espantat amb el pseudònim Dofí Blau, de la Institució Escolar Claret, de Sabadell.

El conte de la iaia Rita amb el pseudònim Iona, de l’Escola Saint George’s School, de Fornells de la Selva.

El bosc dels senglars amb el pseudònim Jugón 10, de l’Escola Maria Ward, de Badalona.

Utxí-Llop Valent amb el pseudònim Anna Frank, de l’Escolania de Montserrat, de Montserrat.

L’arbre dels botons amb el pseudònim Lluna terrestre, de l’Escola Cultura Pràctica, de Terrassa.

Història d’un tamarro amb el pseudònim Tamarro, de l’Escola Els Raiers, de la Pobla de Segur.

5

Int. 8e Premi.indd 5

10/05/11 12:49

Int. 8e Premi.indd 6

10/05/11 12:49

El bosc encantat Pseudònim: Pollets Autors/es: Albert Batiste, Genís Cid, Laura Corberó, Pau Dolcxet, Helena Gómez, Júlia Guix, Xènia Jiménez, Laia Liesa, Arnau López, Jan López, Pol Macarulla, Laura Martínez, Nil Martínez, Ariadna Mosatjo, Guillem Oriol, Nerea Ortiz, Clàudia Pina, Pol Piris, Marc Porqueras, Cai Puig, Berta Ruiz, Laia Salvadó, Marc Sánchez, Oriol Sancho, Arantza Torres, Maria Varela Categoria: cicle inicial Escola: Institució Montserrat, Barcelona Mestra: Tere Ortega

Int. 8e Premi.indd 7

10/05/11 12:49

H

i havia una vegada una bruixa i un bruixot que vivien en un bosc. Un bosc que temps enrere havia estat un dels boscos més bonics que us pugueu imaginar. Els seus arbres eren alts i forts i les plantes que el farcien eren de colors ben vius. Però el bosc ja no era així, la bruixa i el bruixot havien fet un malefici i l’havien convertit en un lloc fosc i tenebrós.

La bruixa i el bruixot eren coneguts arreu del bosc per tots els animals. La bruixa, de cabells blancs i despentinats, tenia una berruga a la punta del nas llargarut. Sempre es vestia amb la roba estripada i portava un mitjó de cada color. El bruixot tenia els cabells tan i tan bruts que les aranyes hi teixien tot de teranyines i quan tenia gana es menjava els seus mocs.

Un dia, passejant pel bosc, els bruixots van adonar-se que no en tenien prou amb el malefici. Volien fer desaparèixer tots els animals que habitaven el bosc i per fer-ho calia que la seva mascota, un gos de tres caps, espantés tots i cadascun dels animalons que hi vivien.

En una nit de lluna plena, el gos de tres caps va recórrer tots els racons del bosc. El seu aspecte era tan temible que totes les bèsties i bestioles van fugir esperitades cames ajudeu-me dels seus amagatalls. Així doncs, el bosc va convertir-se en un lloc encara més trist.

Tots els animals fugien ràpidament quan, de cop i volta, en Valentí es va aturar. En Valentí era un conill molt valent que no tenia gens de por. Se li va acudir un pla i el va explicar als seus amics: els esquirols, els ratolins, els mussols, les llebres, les guineus, les formigues, els escarabats, les marietes… Els va dir que amb els seus poders donaria vida a tots els arbres. Dit i fet, els arbres van anar a lluitar contra la bruixa, el bruixot i el lleig gos de tres caps i els van convertir en tres pedres.

8

Int. 8e Premi.indd 8

10/05/11 12:49

9

Int. 8e Premi.indd 9

10/05/11 12:49

Des d’aquell moment la llum va tornar al bosc, les flors van tornar a acolorir-se i els animals van tornar al seu cau.

I vet aquí una bruixa, vet aquí un bruixot, aquests dos ja no hi són.

10

Int. 8e Premi.indd 10

10/05/11 12:49

Del bosc del Serrat al bosc del Turó Pseudònim: Els moixons Autors/es: Anass Antar, Achraf Askali Karrouch, Emmanuel Asumah, Mohamed Attab Sarghini, Julià Ausió i Puig-Alsina, Nicole Bueno Álvarez, Judith Chica Vélez, Desirée Costa Hurtado, Adrià Fernández i Cortés, Judit Fuentes García, Brad Gómez Corzo, Nisrine Halam, Ilham Kalbouz, Núria Llopart i Fernández, Cristina López Sánchez, Ada Masramon Padrisa, Helen Matias Casares, Chris Obuobi, Bernat Olano Casasus, Jan Ordeig i Gaja, Ona Puigdomènech i Moral, Aymane Sanhaj, Sukhmanjit Singh, Àlex Soler i Pérez-Vico, Bruna Sunyer i Pladevall, Aina Trabal i Zafra Categoria: cicle inicial Escola: Doctor Salarich, Vic Mestra: Montse Homs i Aumatell

Int. 8e Premi.indd 11

10/05/11 12:49

L

a Bruna té set anys i viu amb els seus pares, en Julià i la Núria, en una caseta al bosc del Turó. Tots dos fan de guardaboscos i la seva feina és vigilar que no quedin deixalles al bosc, evitar incendis, vigilar la reproducció dels animals (sobretot els que estan en perill d’extinció)…

A la Bruna li agrada molt viure al bosc del Turó i, sempre que pot, ajuda el seu pare a vigilar els animals; els coneix a tots i els animals la coneixen a ella.

Avui en Julià i la Núria arribaran tard a casa perquè han anat a una reunió. A la Bruna no li fa por estar sola al mig del bosc perquè els animals li fan companyia. Després de menjar-se el sopar que li ha fet el seu pare se’n va a dormir i, mentre s’adorm, escolta el cant esgarrifós (però conegut) del mussol i el soroll més suau de la pluja.

Fa poc que la Bruna s’ha adormit i algú pica a la porta. S’aixeca i, vet aquí que hi ha una família de llebres que no ha vist mai.

–Hola, que us heu perdut? Oi que vosaltres no viviu en aquest bosc? –diu la Bruna mig adormida.

–Noooo…! –diu la llebre molt nerviosa i somicant–. Hem hagut de marxar del bosc del Serrat! Han vingut unes màquines que s’han emportat els caus… Si us plau, ens pots ajudar? Els meus fills petits estan xops i tenen fred.

La Bruna els dóna una mica de iogurt amb molles de pa, els tranquil·litza i els prepara un lloc per dormir.

–Demà ajudaré la llebre a buscar un lloc per fer un cau –pensa la Bruna.

La Bruna s’estira al llit; mentre escolta el mussol i la pluja, pensa en els seus pares. Ara ja sap a quina reunió han anat. Abans de marxar li han dit que era molt i molt important; segur que no li han dit de què es tractava per no preocupar-la. En Julià i la Núria no

12

Int. 8e Premi.indd 12

10/05/11 12:49

13

Int. 8e Premi.indd 13

10/05/11 12:49

volen que s’espatlli el bosc del Serrat per fer una carretera ja que, si es fa, molts animals hauran d’emigrar a un altre bosc o es moriran. Mentre la Bruna pensa tot això uns moixons piquen els vidres de les finestres, ella els obre i els fa entrar. No coneix cap dels moixons però ja sap perquè han arribat a casa seva.

–Oi que sou els moixons del bosc del Serrat? Entreu, segur que han tallat els vostres arbres i us han pres els nius! Els meus pares ho arreglaran –diu la Bruna molt convençuda.

Tots fan que sí amb el cap, però estan molt tristos. La Bruna els anima i els mima, els eixuga amb tovalloles i els dóna farina de blat i poma. Un cop tips i tranquils també els busca un raconet per dormir.

Però no passen ni cinc minuts que arriben un porc senglar, dos mussols, cinc esquirols, tres puputs, quatre merles, dues perdius, un talp, deu sargantanes, etc. Tots els animals estan morts de por. Però com que la Bruna és molt decidida els agombola a tots.

A les dotze de la nit els seus pares encara no han arribat i sent un «aauuuuuuu…!» d’un animal que plora, és una guineu. La Bruna surt a buscar-la.

–Hola guineu! Va, entra a casa meva i no ploris, ja sé què et passa, ara en parlarem –li diu la Bruna mentre l’ajuda a pujar l’únic esglaó que hi ha a la casa.

I la guineu del Serrat li explica que s’ha trobat la guineu del Turó i que li ha dit que no l’hi vol perquè pensa que no hi ha menjar per a totes dues. Després també li diu: –A més a més, jo sóc molt vella i menjo molt poc! No puc anar més lluny, les cames ja no m’aguanten!

–No et preocupis, la nostra guineu segur que ho entendrà. I ara menja’t la gallina del caldo que ha fet la meva mare, t’escalfarà una mica i et trobaràs més bé –li diu la Bruna fent-li una rialla.

14

Int. 8e Premi.indd 14

10/05/11 12:49

I mentre la guineu es menja la gallina del caldo arriben en Julià i la Núria. Quan veuen aquella caseta tan petita i tan plena d’animals es queden ben encantats i muts. Hi ha animals per tot arreu: als llits, al sofà, als calaixos, a la catifa, als pufs, etc.

I, la Bruna els ha abrigat amb tot el que ha trobat: samarretes, jerseis, mitjons, mocadors, mantes, guants, bufandes, etc.

La Bruna quan ha vist els seus pares s’ha quedat callada, amb les espatlles aixecades, el coll cap a una banda, els ulls ben oberts i fent una ganyota. Sort que al cap d’un minut molt llarg, la seva mare ha reaccionat i li ha dit: –A veure Bruna, d’on has tret tots aquests animals?

–Són del bosc del Serrat, m’han dit que unes màquines gegants s’han emportat els seus caus, els seus nius, els seus arbres,… –diu mentre tots els animals l’escolten fent que sí amb el cap.

–Bruna, ho has fet molt bé! Aquesta nit poden dormir aquí i demà mirarem com els acollim al nostre bosc de manera que s’hi trobin bé –diu en Julià.

–Oi que la reunió a què heu anat era per dir que no voleu que es faci la carretera? – pregunta la Bruna.

–Sí, però aquella gent no ens han fet gens de cas. Haurem d’ajudar els animals del bosc del Serrat sigui com sigui –diu la Núria amoïnada.

I, l’endemà al matí, en Julià, la Núria i la Bruna diuen als animals del bosc del Turó que hauran de compartir-lo amb els animals del bosc del Serrat. Per sort, tots hi estan d’acord i segur que viuran feliços partint-se els anissos!

15

Int. 8e Premi.indd 15

10/05/11 12:49

Int. 8e Premi.indd 16

10/05/11 12:49

L’arbre que no podia créixer Pseudònim: Classe de les panteres Autors/es: Ayla Agüera Tudela, Judit Aguilà Gorgojo, Adrián Corrales Navarrete, Denís De La Fuente Martínez, Elsa De La Riva Crespo, Judith Domènech Sarsal, Nil Espuña Rodríguez, Salaheddine Esseddiki, Aissam Khadraoui, Pol Miracle Sánchez, Denís Rodríguez Córdoba, Héctor Rodríguez Vicente, Íker Rojas Brihuega, Andrés Romero Ayala, Martina Rubio Achón, Eric Tarragó Vázquez, Pau Torguet Puig, Maria Vidal Comes Categoria: cicle inicial Escola: Josep Veciana, Perafort Mestra: Magda Domènech i Mañá

Int. 8e Premi.indd 17

10/05/11 12:49

H

i havia una vegada un arbre molt petit que vivia en un bosc. Aquest arbre estava molt trist perquè passaven els anys i no creixia. El que ell no sabia és que la terra on vivia estava contaminada per les deixalles que la gent hi havia deixat. A més, des de feia un temps, a l’arbre li havien començat a caure les fulles.

Un dia els nens i nenes de l’escola del poble van anar d’excursió al bosc. La mestra els va explicar que els arbres necessiten aigua, la llum del sol i una bona terra per poder viure i créixer. Després va fer grups de quatre i els va demanar que triessin un arbre per fer-ne un dibuix, i els va dir que a la primavera tornarien a veure com havia canviat.

La Sara, la Júlia, en Gerard i en Dídac van començar a caminar per buscar l’arbre, però no en trobaven cap que els agradés prou.

De sobte en Dídac va cridar: –Ei, ei! Veniu.– Havia trobat un arbre petit que gairebé no tenia fulles. La Sara, en veure’l, va dir que aquell arbre no li agradava, que era molt petit i lleig.

En sentir això, l’arbre es va posar tan trist que li van caure les poques fulles que li quedaven.

En Dídac però, els va dir que aquell arbre era especial, que era diferent dels altres i que encara era petit, però que ja creixeria.

La Júlia i en Gerard, que se’l miraven, es van adonar que el terra del voltant estava ple de deixalles; hi havia llaunes rovellades, ampolles de vidre trencades, trossos de roba vella, embolcalls d’entrepans… i van recordar el que els havia dit la mestra. Així que van marxar corrents a buscar-la i a explicar-li el que havien vist. La mestra els va dir que si la terra estava bruta no seria bona perquè l’arbre hi creixés i que fins i tot, podia contaminar-lo! Llavors els va donar una bossa i uns guants perquè recollissin totes les deixalles i l’arbre pogués viure millor.

18

Int. 8e Premi.indd 18

10/05/11 12:49

19

Int. 8e Premi.indd 19

10/05/11 12:49

Un cop la terra va estar neta, els nens i les nenes van poder seure i fer el dibuix.

En acabar, van anar amb la resta de companys i els van explicar el que havien fet i, tots junts van tornar a l’escola.

L’arbre es va posar molt content que el grup de nens i nenes l’haguessin ajudat. I a mesura que passaven els dies i la terra s’anava recuperant, l’arbre anava creixent. Tant, que quan va arribar la primavera i els nens van tornar al bosc, s’havia convertit en un arbre gran i fort.

I conte contat, aquest conte s’ha acabat!

20

Int. 8e Premi.indd 20

10/05/11 12:49

Qui ha dit que tots els boscos són iguals?

Pseudònim: La Dragoneta Autors/es: Yasmine Ahannach, Tania Arasa Cecilia, Marti Badosa Maruny, Miquel Boix Mateu, Emma Magali Brusi Perez, Miquel Casado Masllorens, Antonio Castellanos Lopez, Nicolas Diaz Vazquez, Marcel Domenech Figueras, Aya El Idrissi, Najat El Kamel, Nuria Germa Mundet, Biel Gratacos Ametller, Alba Lopez Bustins, Selma Lopez Romagosa, Maria Masgrau Sanchez, Ousubi Mballow, Ruben Manuel Mesaros, Claudia Ortiz Porcar, Iman Oulad Ahannach Akouj, Oriol Ribas Pacheco, Jaheh Sahoneh, Ariadna Vila Cañizares, Alba Viñals Aguilera, Zohra Yerrou Categoria: cicle inicial Escola: La Draga, Banyoles Mestra: Sandra Masdevall

Int. 8e Premi.indd 21

10/05/11 12:49

H

i havia una vegada un bosc màgic, on sempre era de nit i no arribava mai el sol. Estava ple d’arbres on vivien uns follets molt especials: portaven un barret de color verd i a la punxa hi tenien una flor de nit, una planta diferent que amb la foscor fa una flor amb pètals en forma d’estrella brillant. La pell dels follets era blava com el cel quan es fa fosc i els seus ulls eren lluents com la lluna. Tenien un nas punxegut i afilat, amb una berruga a la punta que els servia per olorar. Els follets eren petits, amb una barba llarga, blanca i màgica. Quan es tocaven la barba amb la mà, els arbres començaven a moure’s ballant i cantant mentre les fulles brillaven. La nit es convertia en una festa de llums i colors!

Tothom era feliç encara que no veiessin mai la llum del dia, ningú no volia marxar. Els havien parlat d’altres boscos, amb moltes olors i plantes diferents, però en quin lloc estarien millor?

Un dia hi va arribar una bruixa que volia robar la màgia del bosc encantat. La bruixa Paduixa, que així s’anomenava, volia tallar tots els arbres i convertir-los en escombres per poder ensenyar a volar les seves amigues! Volia transformar els follets en mussols per vigilar que cap persona s’endinsés al bosc.

La bruixa Paduixa es va disfressar de bolet, perquè no sé si ho sabeu, però de tota la vida els follets mengen bolets.

La Paduixa esperaria fins que un follet se la mengés per posar-se dins el seu cos i robarli la màgia. La història explica que aquesta es troba dins dels follets, a prop del cor, en un espai molt petit i que qui aconsegueix entrar-hi pot agafar-la tota.

Però sabeu què va passar? Els follets, quan van veure aquell bolet tan gegant, bonic i gros, van decidir que era una llàstima menjar-se’l i el van deixar. Cada dia anaven a regar-lo i observaven com s’anava fent més i més gran.

22

Int. 8e Premi.indd 22

10/05/11 12:49

23

Int. 8e Premi.indd 23

10/05/11 12:49

Un dia al bosc va arribar un follet gegant sense màgia, i quan va veure aquell bolet se’l va menjar d’una mossegada. I ara sabeu on és la bruixa Paduixa? A la panxa del gegant des d’on crida: –Sóc a la panxa del gegant i no hi trobo cap nan!!!

24

Int. 8e Premi.indd 24

10/05/11 12:49

L’accident de l’esquirol Pseudònim: Garbí Autors/es: Dulce Arguijo Sarmiento, Samya Attaf, Ayoub Boujjia, Yassir Boulouiha, Paula Cunyas Reategui, Gabriela De Souza Ribeiro, Maimouna Dembele, Anass El Addi, Amanda Dimailig, Wissame El Gourmat, Sara El Maaroufi, Mohamed El Yabouri, Waiel Gaouzi, Jordi Guillem Lujan, Yasmine Himer, Samanjit Kaur, Mohammed Krimdi, Andreea Lapuste, Karol Luque Varela, Javi Mendoza Fernández, Walae N’Guiri Samri, Fatoumata Sankareh Juwara, Mohamed Amin Tahiri, Alexandra Tomescu, Sebastian Torres Londoño Categoria: cicle inicial Escola: J. Dalmau Carles, Girona Mestra: Elisenda Codina i Guinó

Int. 8e Premi.indd 25

10/05/11 12:50

E

n un bosc molt gran hi havia un pi que feia unes pinyes que punxaven.

Aquestes pinyes servien de menjar per a molts animals. Un dia un esquirol les va veure, va saltar des de la branca d’un altre arbre per agafar-les, però la branca es va moure i el pobre animal va caure a terra.

Com que va baixar de molt amunt, amb el cop es va desmaiar. Un caçador que passava per allà el va trobar, el va collir i el va dur a casa seva, una casa que era a prop del bosc.

Al cap d’una estona l’esquirol es va despertar i no sabia on era. Va veure un llit en una sala gran. Era allà tancat en una gàbia amb unes fustes i uns filferros prims.

El caçador va entrar al cap de poc, va veure que l’animal ja s’havia despertat i li va dir: –No t’espantis! T’he posat dins d’una gàbia d’ocells perquè no caiguessis del llit.

L’animaló es va tirar endarrere (fer enrere o va saltar enrere) espantat, perquè tenia por d’aquell home que no coneixia. Ell li va tornar a dir que no patís, que no li faria pas mal.

–Caçador, vull anar cap a casa, perquè hi tinc la mare, els germans i els meus amics del bosc –va dir l’esquirol.

–No, perquè algú t’agafaria i et ficaria en una trampa de veritat –va fer el caçador.

–Sí, hi vull anar –va insistir l’animal.

–És que, com que ja ets aquí, he pensat que em podries ajudar a tallar un arbre amb les dents –li va explicar l’home.

–Mira, si em deixes anar cap a casa a veure la família, et prometo que demà tornaré a venir i treballaré amb tu –va demanar el petitó–. El caçador l’hi va deixar anar.

26

Int. 8e Premi.indd 26

10/05/11 12:50

27

Int. 8e Premi.indd 27

10/05/11 12:50

L’endemà, anaven passant les hores i l’esquirol no tornava. El caçador va pensar que ja s’havia deixat ensarronar: «Aquell murri no s’acostarà més!», deia rondinant. «M’ha ben enganyat!»

Al migdia va arribar bufant el de la cua llarga, semblava molt fatigat: –No he arribat més aviat perquè el pare estava malalt i li he hagut de preparar unes herbes –va dir–, però he vingut corrents de seguida que he pogut.

Els dos amics van treballar molta estona, van tallar un arbre i en van fer estelles de les que es posen al foc per escalfar-se a l’hivern. A la vora del foc s’hi està molt bé.

Quan ja van haver acabat la feina, el caçador va dir: «Té, menja una galeta abans de tornar a casa teva». També li va donar unes boletes comestibles del bosc, una nina i unes joguines. A més, també va afegir: «Com que les meves nenes ja són grans, et regalo aquesta nina i aquestes bitlles perquè hi pugueu jugar vosaltres allà a l ‘arbre.»

L’esquirol va estar molt content: «Gràcies amic, primer per salvar-me la vida i, ara, també per totes aquestes coses. Si tots els homes fossin tan bons i amables com tu, nosaltres viuríem tots molt millor que no vivim ara!»

L’home el va acompanyar una estona bosc endins, a fi que ningú no li fes mal. Quan es van dir adéu, l’esquirol va cridar: «A reveure, vine quan vulguis a veure’ns!».

–Tu també esquirol, pots venir a jugar a casa amb la teva família quan vulguis! –va dir el caçador.

Van quedar ben amics i, ara que ja han passat tres anys, encara ho són.

28

Int. 8e Premi.indd 28

10/05/11 12:50

Els meus amics del bosc màgic Pseudònim: Globox Autor: Daniel Ramos i Font Categoria: cicle mitjà Escola: La Immaculada, Barcelona Mestra: Maria del Carme Ibort Muñoz-Ramos

Int. 8e Premi.indd 29

10/05/11 12:50

C

om cada tarda en sortir de l’escola, en Daniel anava a un bosc proper a casa seva, on l’esperava un amic molt especial. Ningú no sabia el seu secret ja que no el creurien. Quan va arribar es va trobar el bosc tot brut, uns arbres tallats i una mica cremats. De sobte, en Daniel va sentir uns crits: «Socors!

Ajuda!».

Va anar corrent cap a on sentia els crits i es va quedar de pedra quan va veure que qui demanava ajut era el seu amic… l’Arbre Màgic.

–Què t’ha passat amic meu? –va cridar en Daniel en veure el seu amic mig cremat i amb les branques una mica trencades.

–Ahir al vespre, van venir dos homes amb una destral i van fer un foc per escalfar-se. La resta ja te la pots imaginar…

–Què puc fer per ajudar-te? –va preguntar en Daniel tot espantat– estàs molt malferit!

–Només hi ha una solució –va dir l’arbre– has d’anar a buscar la fada del bosc, però només hi sap arribar un follet, el follet Globox.

–On el puc trobar?

–Has d’anar fins al mig del bosc, en arribar a una roca en forma de plàtan has de girar cap a l’esquerra, trobaràs un arbre sec i molt alt. Aleshores gira a la dreta, fes deu passes i veuràs una cova. Pica de mans tres cops i sortirà de terra un xampinyó molt gros.

Aquí és on viu en Globox. Digues-li que sóc el teu amic i que necessito ajuda de la fada.

30

Int. 8e Premi.indd 30

10/05/11 12:50

31

Int. 8e Premi.indd 31

10/05/11 12:50

–D’acord! Ho faré! –respongué en Daniel tot segur– però tu sigues fort fins que arribi.

–Ho intentaré… –va dir l’arbre amb un fil de veu.

En Daniel va sortir corrent a buscar el follet. Va arribar al mig del bosc, va veure la roca, va trobar l’arbre i va entrar a la cova. Quan va picar de mans el xampinyó no sortia. Va tornar a picar més fort i de sobte, sota els seus peus, va començar a sortir un xampinyó vermell com no s’havia vist mai… era gegant!

–Qui em desperta en aquestes hores? –va dir una veueta molt cridanera– estic fent la migdiada!

–Perdó senyor Globox, sóc en Daniel, m’envia el meu amic l’Arbre Màgic.

–L’Arbre Màgic? Ha de ser molt urgent per a que et faci venir a buscar-me… Què li passa?

En Daniel li va explicar tot el que li havien fet al seu amic i el follet, tot esverat, va dir: –Ràpid, no podem perdre més temps, l’hem de salvar!

En Globox va entrar al xampinyó a buscar el seu barret màgic i van marxar a la casa de l’arbre de la fada del bosc, que era l’única que podia curar-lo.

Quan van arribar a la casa de l’arbre, una mica cansats de tant córrer, van veure que no hi havia escales per pujar, però en Globox va dir: –No passa res! Trauré una escala del meu barret.

El follet en va treure una escala molt i molt i molt i molt llarga, i van començar a pujar.

32

Int. 8e Premi.indd 32

10/05/11 12:50

Quan van arribar a la casa van veure que estava tot desordenat i feia molta pudor de peus.

–Què ha passat aquí? –va preguntar en Daniel.

–Han estat els trolls! –va cridar en Globox– aquesta olor de peus és inconfusible!

–Els trolls? En aquest bosc també hi ha trolls? –va dir en Daniel tot sorprès.

–I tant que hi ha trolls! Un munt! Ja fa temps que van al darrere de la fada perquè els faci una poció màgica per convertir-se en humans, però com que ella no els vol ajudar, segur que se l’han emportat al seu cau…

–És clar! –va exclamar en Daniel– Ara ho entenc… els homes que van atacar el bosc ahir a la nit mentre tots dormien, eren trolls!

–Això sí que no els ho perdonaré mai! –va dir en Globox tot enfadat– Apa, som-hi! hem de trobar la fada de seguida.

En Globox va treure del seu barret un rastrejador d’olors per poder seguir les petjades dels trolls. En Daniel el seguia de ben a prop… no li feien cap gràcia els trolls!

En arribar al riu, l’aparell es va tornar boig.

–Shhhhhhh… són molt a prop d’aquí –va dir en Globox fent senyals al Daniel– Jo aniré per la dreta i tu per l’esquerra i així els agafarem per sorpresa.

Arrossegant-se per terra van sentir els trolls que deien a la fada que els fes més poció màgica, ja que aquella mateixa nit, volien tornar per acabar de destruir el bosc. La fada cridava dient que mai no els ajudaria a fer una cosa tan horrible, el bosc era la seva casa i la seva vida, i era el que més estimava per sobre de totes les coses.

33

Int. 8e Premi.indd 33

10/05/11 12:50

Els dos trolls, que eren molt grans i peluts, es van enfadar molt amb aquestes paraules, i quan es disposaven a obligar-la a fer la poció a la força, en Daniel i en Globox van saltar-los a sobre, els van lligar amb unes cordes màgiques que van sortir del barret i van salvar la fada.

–Globox! Estava segura que vindries a rescatar-me –va dir la fada– I aquest noiet, qui és?

–Em dic Daniel i sóc amic de l’Arbre Màgic. Hem vingut a buscar-te perquè l’ajudis.

Aquests dos trolls li han fet molt mal i tu ets l’única que el pot salvar. Oi que l’ajudaràs?

–És clar que sí! Però abans els hem de donar una bona lliçó…

La fada va començar a dir unes paraules màgiques i els trolls van començar a encongirse, i a encongir-se, i a encongir-se fins que gairebé no es veien.

–No vull tornar-vos a veure mai més per aquest bosc… m’heu sentit? Mai més!

I els trolls van arrencar a córrer sense parar ni mirar enrere.

–Ara m’heu d’acompanyar a la casa de l’arbre a buscar l’única cosa que pot salvar l’Arbre Màgic… L’Aigua de la Vida.

Tots tres van tornar a casa la fada i després de remenar força estona, en Daniel va trobar sota unes fulles una ampolla molt lluminosa.

–L’he trobat! L’he trobat! És aquí!

–A veure? –va dir la fada– Sí, és aquesta! Molt bé Daniel! Correm a curar l’Arbre Màgic o no arribarem a temps de salvar-lo.

34

Int. 8e Premi.indd 34

10/05/11 12:50

La fada va fer un xiulet i, de sobte, va aparèixer al cel una àliga daurada molt gran. Van pujar-hi i van sortir volant cap a l’Arbre Màgic.

Quan van arribar-hi, l’arbre estava molt dèbil i gairebé no respirava. D’un salt, van baixar de l’àliga i van córrer a donar-li l’Aigua de la Vida.

De sobte, les cremades de l’Arbre Màgic van començar a desaparèixer, i les branques trencades van tornar a tenir fulles i a quedar senceres.

Tot era tan màgic que en Daniel no podia tancar ni la boca ni els ulls.

–Si ho expliqués ningú no em creuria! Això és impressionant!

El seu amic, l’Arbre Màgic, estava del tot recuperat, fort i verd, com sempre.

–Gràcies Daniel, sense tu no hauria sobreviscut.

–No, gràcies a tu per ser el meu millor amic i per fer-me viure una aventura tan màgica com la d’avui. No l’oblidaré mai.

En Globox i la fada van marxar a casa seva volant amb l’àliga, i en Daniel, quan va veure l’hora que era, es va acomiadar del seu amic fins l’endemà.

Quan va arribar a casa, la mare li va preguntar: –Hola fill, com t’ha anat el dia?

–Màgic, molt Màgic –va respondre en Daniel amb un somriure als llavis.

35

Int. 8e Premi.indd 35

10/05/11 12:50

Int. 8e Premi.indd 36

10/05/11 12:50

El bosc sense llum Pseudònim: Mavoliència Autor: Arnau Noguera i Segura Categoria: cicle mitjà Escola: CEIP Lola Anglada, Esplugues del Llobregat Mestra: Maria Montserrat Marimon i Busqué

Int. 8e Premi.indd 37

10/05/11 12:50

V

et aquí una vegada, fa molts i molts anys, hi havia un bosc que era molt espès. Les copes dels arbres i les branques, juntament amb les fulles, les lianes i els branquillons, no deixaven entrar la llum del sol fins a terra.

Les branques s’abraçaven molt fort i quan plovia poquet, l’aigua tampoc no s’hi filtrava.

Un dia molt assolellat, va entrar al bosc una eruga. Anava esmaperduda tot badant i no es va adonar de la foscor. L’eruga, però, es fixà en el seu entorn. Allà no hi havia flors ni plantes, ni vegetació de cap mena. Va anar avançant cap a dins del bosc i va notar un gran silenci, va començar a sentir una grisor molt poc agradable… no hi havia cap ocellet, ni una sola papallona, ni un trist insecte…

Aleshores va xiuxiuejar: – Que estrany! Com és que no hi ha cap animalet?

Ella mateixa va mirar cap a dalt i va veure que els arbres no deixaven passar la llum del sol. I es va dir, en mig d’aquell silenci angoixant: –Ara ho entenc tot! No hi ha sol! Hauré de parlar amb els arbres més vells per intentar posar fi a aquesta desgràcia!

Poc a poc i xino-xano, l’eruga va anar preguntant cap a on es trobaven els arbres més vells del bosc. Les alzines sureres, molt amables li van anar indicant el camí cap a un turonet a prop d’un rierol.

A l’eruga li va costar molts dies pujar fins a dalt de tot del turonet i un cop allà va esbufegar: 38

Int. 8e Premi.indd 38

10/05/11 12:50

39

Int. 8e Premi.indd 39

10/05/11 12:50

–Bufff! Quin cansament, per fi he arribat! Amb una mica més de claror el camí no se m’hauria fet tan feixuc!

Allà va trobar-hi uns pins, uns roures i unes nogueres més velles que un mamut. Primer li feia una mica de por parlar-hi, però es va treure la por de sobre i els va dir: –Per què no deixeu entrar la llum del sol al sotabosc?

Els vells arbres li van respondre: –Fa molts i molts anys, vam tenir una plaga de follets menjafustes i quasi ens van matar amb les seves serres i destrals. Quan ja semblava que estava tot perdut, vam descobrir el seu punt dèbil: necessitaven molta llum per a viure!

I els vells arbres van continuar explicant la història a l’eruga, que estava bocabadada.

–Vam haver de conquerir la llum i deixar el bosc a les fosques, així ells van anar marxant cap als boscos del voltant.

–Sí, però ara no teniu flors ni insectes ni un trist ocellet! Com que d’això fa molt temps, voleu dir que ara encara voldrien tornar?

Després d’hores i hores de parlaments, l’eruga va convèncer els arbres perquè deixessin passar la llum del sol al sotabosc. I si els follets menjafustes tornaven, la solució perquè no passessin gana, podria ser que es convertissin en els netejadors del bosc, així estarien ben alimentats i el sotabosc lliure dels tronquets inútils.

L’eruga va cridar les seves amigues i tothom qui pogués ajudarles a fer passar la llum a dins del bosc, i així va ser: al cap de poc ja s’havien cruspit la major part de les fulles. La llum del sol 40

Int. 8e Premi.indd 40

10/05/11 12:50

començava a entrar cap a terra i es notava una escalforeta molt agradable, una olor més sana i una mica de vida en aquell sotabosc.

Les flors van créixer i van tornar els ocells, i amb ells els seus cants! El bosc semblava un altre!

En despuntar la primavera, totes les erugues es van transformar en unes papallones precioses i a partir de llavors, el bosc va ser el més bonic de la comarca!

Vet aquí un arbre, vet aquí un tronquet, que no m’agrada ser follet!

41

Int. 8e Premi.indd 41

10/05/11 12:50

Int. 8e Premi.indd 42

10/05/11 12:50

El bosc espantat Pseudònim: Dofí blau Autora: Judit Gil i Coll Categoria: cicle mitjà Escola: Institució Escolar Claret, Sabadell Mestra: Maite Costa-Jussà i Bordas

Int. 8e Premi.indd 43

10/05/11 12:50

A

quell dia, quan la Mònica es va llevar, es va vestir molt de pressa perquè arribava tard a l’escola: s’havia adormit! Llavors, es va adonar que marxava amb sabatilles! Va anar corrents a posar-se les sabates. La nit abans havia decidit que estrenaria unes sabates noves que li havia regalat la seva àvia. La capsa era molt bonica: tenia una foto d’un paisatge amb un bosc preciós… I va dir: «És un bosc tan bonic, que gairebé m’agrada més la capsa que les sabates!».

Quan se les estava posant, li va venir un mareig molt fort: li rodava el cap i va caure a terra. Quan va obrir els ulls, es va trobar al mig d’un bosc molt estrany: hi havia uns arbres molt estrambòtics, el terra es movia i els matolls la perseguien… La Mònica no sabia on era ni què hi pintava allà al mig d’aquell bosc tan terrorífic. Tenia moltíssima por i tota l’estona cridava: «Papaaaaa! Mamaaaaa! Ajudeu-meeeee!». I plorava i plorava… En fi: no venia ningú a ajudar-la. I la pobra Mònica no podia parar de córrer. I els arbres li deien, amb una veu que feia posar la pell de gallina: «No et podràs escapar! És inútil que segueixis corrent, no et servirà de res!».

La Mònica anava tan de pressa que, de sobte, es va entrebancar amb una arrel d’un arbre. Va caure a terra i tots els arbres i matolls que l’havien estat perseguint, la van envoltar. Llavors, la Mònica, valenta com era, es va empassar la seva por i mirant-los fixament a tots els va dir: –Per què m’esteu perseguint? Què us he fet, jo? Si a mi la natura m’encanta… Per què em voleu atacar?

Aleshores, l’arbre més gran de tots va contestar amb una veu molt forta i horrorosa: –Ens vols atacar! Has vingut fins al nostre bosc per tallar-nos i arrencar-nos la fusta per fer llenya i paper! Estem espantats i tenim molta por! Nosaltres volem seguir vivint en aquest bosc, que és casa nostra des de fa molt de temps. Aquí passem l’hivern i resistim cada any el fred, el glaç, la neu i les pedregades… Llavors, arriba la primavera, i ens

44

Int. 8e Premi.indd 44

10/05/11 12:50

45

Int. 8e Premi.indd 45

10/05/11 12:50

surten les fulles i els fruits. A l’estiu, les branques plenes de fulles fan molta ombra a la gent perquè volem fer content a tothom qui ve a gaudir de la natura. I, finalment, a la tardor, ens agrada veure la cara dels boletaires quan omplen el cistell a casa nostra…

Llavors, la Mònica ho va entendre tot: –Haver-ho dit abans! Jo no vinc per atacar-vos ni per fer-vos cap mal, al contrari! Jo quan vaig al bosc, no llenço cap paper a terra; al revés, els recullo si me’n trobo algun.

Sóc molt respectuosa amb tota la natura. A l’estiu mai no faig foc perquè no es produeixi cap incendi i a la tardor, els bolets els plego amb molta cura i només si els puc aprofitar!

Llavors, els arbres van dir, tots alhora, impressionats per les paraules de la Mònica: –Aaaaaaahhhhhh! Ho sentim molt! T’has fet mal?

I la Mònica va respondre: –No, tranquils, només m’he espantat una mica,… I a més a més, heu de saber que la majoria dels humans del segle XXI (especialment jo) reciclem: el plàstic el llancem al contenidor dels envasos; les restes de menjar, al contenidor marró, i el paper i el cartró, al contenidor blau perquè es pugui aprofitar sense malgastar la fusta!

Aleshores, va contemplar els arbres i va veure que tenien unes fulles precioses. Ja no es movien i fins i tot els matolls havien tornat al seu lloc. El paisatge li recordava el de la capsa de sabates. I va tornar a pensar «Que bonic!». I mentre pensava això, va sentir una veu que deia: «Que faràs tard! Ja t’has posat les sabates?».

Era la seva mare! I quan es va mirar els peus, va veure que portava les sabates noves i que era a la porta de casa seva. No entenia res de res! I va buscar desesperadament la capsa de sabates. La va anar a buscar i la 46

Int. 8e Premi.indd 46

10/05/11 12:50

trobà a la seva habitació: va decidir que la guardaria per sempre, com a record d’aquell somni tan estrany. Quan l’anava a guardar a l’armari, li va cridar l’atenció una cosa: el paisatge era diferent! Els arbres estaven tots florits i a terra havien nascut violetes, margarides i unes roses precioses!

47

Int. 8e Premi.indd 47

10/05/11 12:50

Int. 8e Premi.indd 48

10/05/11 12:50

El bosc dels senglars Pseudònim: Jugón 10 Autor: Gerard Gómez Muñoz Categoria: cicle mitjà Escola: Maria Ward, Badalona Mestre: José Manuel Sánchez Gamboa

Int. 8e Premi.indd 49

10/05/11 12:50

E

ra una nit estrellada i de lluna plena d’estiu. El bosc estava preciós. La meva colla i jo cantàvem cançons al voltant d’un gran foc. Aquella mateixa tarda havíem decidit agafar les tendes de campanya i anar al bosc a passar-hi la nit.

Tenim el bosc molt a prop del nostre barri i no ens cal agafar cap transport, ens posem les botes de muntanya i en un tres i no res ens plantem al mig del nostre estimat bosc. Nosaltres l’anomenem el Bosc dels Porcs Salvatges, perquè n’hi ha molts, tot i que són inofensius. Bé, a nosaltres mai no ens han fet cap mal.

El meu nom és Mohammed, és un nom àrab, perquè els meus pares van venir del Marroc a Barcelona fa molts anys i llavors vaig néixer jo.

Ens ho estàvem passant molt bé, cantant, ballant i menjant patates fregides i «porqueries» d’aquestes que ens agraden tant, quan de cop i volta, va aparèixer un porc senglar, ens va mirar fixament, i en veure el foc, es va espantar i va fugir. L’Oriol, el més espavilat de la colla, es va aixecar de seguida i va dir a la resta que el seguíssim per veure d’on venia aquell animalot. Vam anar seguint l’animal fins arribar a una cova. Vam entrar-hi, una mica morts de por, i vam descobrir que hi vivia una família de porcs senglars. Vam imaginar-nos que probablement aquests pobres animals tenien gana. Així que un cop fora de la cova, vam decidir portar alguna cosa de menjar als porcs senglars. Vam anar a buscar bosses de patates i galetes i els les vam portar. La veritat és que ens vam sentir molt bé en veure que els porcs senglars s’ho menjaven tot amb tanta gana. Va ser en aquell moment quan un dels porcs senglars va començar a parlar en el nostre idioma, donant-nos les gràcies per haver ajudat la seva família. No podíem creure’ns el que ens estava passant. Una família de porcs senglars que parlava!

El porc senglar Pare, ens va dir que entenia que estiguéssim sobtats de sentir parlar un porc senglar, i ens va explicar que la seva família i ell patien un encanteri de la malvada bruixa del bosc.

Ens va explicar que feia molts anys, ell havia estat el guarda forestal d’aquell bosc. Vivia en una cabana a l’entrada del bosc amb la seva dona i els seus dos fills. Un dia, els seus

50

Int. 8e Premi.indd 50

10/05/11 12:50

51

Int. 8e Premi.indd 51

10/05/11 12:50

fills es van endinsar al bosc. Els va sorprendre veure que hi havia una casa de fusta molt bonica a dalt d’un gran arbre. No s’ho van pensar dues vegades i van decidir enfilar-se per l’arbre fins arribar a la casa. Volien veure com era per dintre i a qui devia pertànyer, perquè tot i ser els fills del guardabosc, mai no n’havien sentit parlar.

Un cop a dins, van descobrir que era horrible, plena de caps de porc senglar penjats a les parets. N’hi havia de totes les mides: grans, mitjans, petits… En veure això, els senglars es van espantar molt i van sortir corrents de la casa de l’arbre, amb tan mala sort, que justament en aquell moment arribava una senyora de cabells llargs negres com el carbó, i lletja com un pecat. Molt enfadada es va posar a escridassar-los que eren uns nens insolents i tafaners que havien de ser castigats. Tot i així, els nens van poder escapar-se d’aquella dona, de qui més tard van saber que era la bruixa. Quan els fills van arribar a casa, estaven molt cansats i sense alè perquè havien corregut sense aturar-se ni un moment. Els pobres van explicar als seus pares el que els havia passat i el que havien vist en aquella casa. Ells els van renyar per entrar en una casa desconeguda i per molestar aquella dona. Van decidir que el més correcte seria anar a demanar-li disculpes.

L’endemà, com cada dia, me’n vaig anar a vigilar el meu bosc i vaig aprofitar per aproparme a casa d’aquella senyora i demanar-li disculpes perquè els meus fills l’havien molestada. Vaig enfilar-me a l’arbre on era la casa. Vaig picar a la porta esperant que algú em contestés. Em vaig espantar quan la porta es va obrir i va sortir una senyora horrible, amb els cabells grisos tots encrespats i una cara blanca com la d’un fantasma.

Jo estava mort de por i gairebé no em sortia la veu. L’únic que recordo és que em vaig presentar i li vaig demanar disculpes pel que havia passat l’altre dia amb els meus fills.

Aquella dona es va posar histèrica i va dir que estava tipa de tafaners que volien veure el seu amagatall. De sobte, va agafar una branca de l’arbre i va començar a dir en veu alta unes paraules en una llengua que jo no entenia. En pocs minuts, el meu cos va començar a giravoltar per terra fins que em vaig acabar convertint en un animalot. Déu meu, què m’estava passant! Què m’havia fet aquella dona tan horrible! En què m’havia transformat! Ara caminava de quatre grapes i feia uns sorolls terribles. Vaig sortir corrents d’allà per arribar a casa meva. Què pensaria la meva família quan em veiés!

52

Int. 8e Premi.indd 52

10/05/11 12:50

Va ser, doncs, quan vaig a entrar a casa meva que vaig veure una família de porcs senglars en un racó del menjador, plorant i preguntant-se què els havia passat. A partir d’aquell moment vaig entendre que aquella dona era una bruixa i que ens havia convertit, a mi i a la meva família, en porcs senglars. Des d’aleshores, hem intentat buscar la manera de tornar a ser una família d’humans com érem abans, però no trobem la manera de fer-ho. L’única cosa que hem aconseguit esbrinar és que aquella dona col·lecciona caps de porc senglar, i després d’espiar-la moltes nits mentre parlava en somnis, deia unes paraules que no hem sabut desxifrar. Alerta! Si les diu a continuació és que les han desxifrat!!! Millor eliminar aquesta frase!

En Mohammed i la seva colla, paraven atenció a la història que el porc senglar Pare els estava explicant.

El porc senglar ens va dir que les paraules que aquella dona deia mentre dormia eren: LLUNA PLENA, NIT ESTRELLADA, EL PRÒXIM DIA SERÀ UNA PASSADA. En Mohammed i la colla no s’ho van pensar dues vegades, van demanar a la família de porcs senglars que els acompanyessin fins el seu campament. Un cop allà, van agafar les seves guitarres, van seure al voltant del foc, i van començar a cantar una cançó, amb la lletra: «Lluna plena, nit estrellada, el pròxim dia serà una passada, Lluna plena, nit estrellada, …» sense parar, fins que va arribar un moment, que van començar a aparèixer uns núvols molt negres al cel, i van començar a sentir-se trons.

De cop i volta, va començar a ploure a bots i barrals. Nosaltres vam continuar cantant sense parar, tot i que ens estàvem quedant xops. Va ser llavors que va sonar un tro molt fort i la família de porcs senglars va caure a terra i van començar a fer tombarelles fins a convertir-se en humans.

53

Int. 8e Premi.indd 53

10/05/11 12:50

Va ser increïble el que vam viure aquell dia al bosc, al nostre bosc. Des d’aleshores, quan hi anem, saludem la família del guardabosc i sempre ens conviden a prendre una xocolata calenta.

I TOTS, LA FAMÍLIA DEL GUARDABOSC I LA NOSTRA COLLA, VAM SER FELIÇOS I VAM MENJAR TOTS PLEGATS MOLTS PASTISSOS.

54

Int. 8e Premi.indd 54

10/05/11 12:50

L’arbre dels botons Pseudònim: Lluna terrestre Autora: Astrid Rodríguez Rovira Categoria: cicle mitjà Escola: Cultura Pràctica, Terrassa Mestra: Margarida Sala i Font

Int. 8e Premi.indd 55

10/05/11 12:50

H

i havia una vegada dues bessones que s’anomenaven Rita i Martina.

Sempre anaven juntes a tot arreu. Els agradava molt fer collarets de botons, de petxines, de boletes de colors i de pedretes…

Un bon dia els seus pares van decidir fer un pícnic per passar el dia al camp. Van preparar tot el que necessitaven per a l’ocasió: plats, gots, coberts, estovalles i tovallons, mentre la mare preparava el dinar i, com no, no varen oblidar-se d’agafar la capseta de fer collarets. No sabien quines sorpreses podrien trobar.

Amb molta il·lusió van marxar cap a un indret desconegut encara per les nenes.

En arribar a aquell meravellós prat van demanar permís als pares per anar a explorar el bosc que tenien just davant dels ulls.

–Mare, pare podem anar al bosc? –va dir la Martina, que era la més eixerida de les bessones.

–D’acord, però no us allunyeu gaire, dinarem d’aquí poca estona –va dir la mare.

Les dues germanes, tot fent saltirons i curses per veure qui arribava abans, es van endinsar en aquell bosc.

–Martina, què et sembla si juguem que és un bosc encantat?

–Bona idea! Anem a descobrir quins tresors hi trobem…

I tal dit, tal fet, van començar a caminar imaginant que anaven per un camí ple d’or quan només era un camí ple de fulles grogues que havien caigut dels arbres. De sobte, la Rita va exclamar: –Ai! Has vist aquell arbre? Està encantat!

56

Int. 8e Premi.indd 56

10/05/11 12:50

57

Int. 8e Premi.indd 57

10/05/11 12:50

–Au! No diguis bajanades! –va respondre la Martina.

–Si està ple de coses de colors que pengen de les seves branques!

–li va contestar la Rita.

Aleshores la Martina, fixant-s’hi millor va apropar-s’hi i es va quedar bocabadada en veure que aquelles coses de colors eren, ni més ni menys, que botons de totes les mides, formes i colors.

–Corre Rita! Obre la capseta de fer collarets que ens endurem unes quantes mostres!

–va cridar la Martina.

I estaven tan entretingudes agafant els botonets que estaven per terra que no van adonar-se que la mare i el pare les estaven cridant per anar a dinar.

De sobte van sentir una veueta que sortia de la mateixa escorça de l’arbre.

–Qui sou? –va dir un follet.

–Som la Rita i la Martina, som germanes bessones; és a dir, vam néixer el mateix dia i per això ens assemblem tant –van respondre alhora, perquè aquestes nenes eren com dues gotes d’aigua.

El follet els va explicar que durant molts anys els homes que vivien pel voltant, havien anat al bosc a caçar, a tallar arbres i a collir bolets, sense que ningú no es preocupés de mantenir el bosc net. Els animals i els arbres un bon dia van fer un pacte. Consistia a no deixar marxar ningú d’aquell indret a no ser que estigués disposat a tenir cura i respecte de tot el que l’envoltava. Els que s’havien portat malament destrossant tot el que veien sense escrúpols, eren convertits automàticament en alguna mena d’éssers impossibles, com ara l’arbre dels botons de colors.

58

Int. 8e Premi.indd 58

10/05/11 12:50

Com que les nenes no estaven fent cap malifeta, perquè només agafaven els botonets que havien caigut a terra, el follet els va dir que si feien una muntanyeta amb tots els botons que havien agafat i els deixaven posats en ordre per formes i colors, els concedia el premi més valuós que mai no havien tingut.

El premi consistia a endur-se, cadascuna, un sol botó. Havien d’escollir bé, ja que el botó que s’enduien, no era ni més ni menys que una llavor per plantar-la i fer créixer un arbre com el que tenien davant.

La Rita va animar la Martina a collir el botó platejat amb forma d’estrella que hi havia unes passes més enllà. Mentrestant, ella n’agafava un de color vermell amb ratlles de color verd turquesa que semblava un escut.

–Bona elecció! –va cridar el follet, tot veient que les nenes havien endreçat les peces tal com els havia demanat.

En aquell moment van notar com una mena de tremolor, es van abraçar i van veure com aquell arbre es convertia en un home vestit de mil botons, molt elegant, que ploriquejant els donava les gràcies per haver desfet aquell encanteri que l’havia empresonat dins aquell bosc durant tants i tants anys.

Els va explicar que estava molt penedit de no haver-se preocupat del medi ambient quan va fer foc al bosc on es trobaven i que mai més no aniria a fer malifetes als animals ni a les plantes.

Es va comprometre a fer que aquell bosc fos un indret fora de tot els perills que podia córrer, com ara incendis forestals, la tala incontrolada d’arbres i el risc que desaparegués la vida d’aquell lloc.

La Rita i la Martina, somrient, es van acomiadar d’aquell senyor tant simpàtic i corrents van anar a trobar els seus pares, que feia estona que les buscaven per fer el pícnic.

59

Int. 8e Premi.indd 59

10/05/11 12:50

Mentre dinaven, emocionades, van explicar-los l’aventura que havien viscut i el tresor que havien aconseguit, dues llavors de l’arbre dels botons de colors, tot dient: –Pare, mare, no us creureu el que ens ha passat…

Els pares, amb l’ajut de les seves filles van recollir tot el que havien portat i quan van engegar el cotxe per marxar, van veure com un senyor molt ben vestit els acomiadava des de lluny amb un gran somriure i amb una llàgrima que li queia per l’agraïment que sentia vers aquelles dues nenes.

En arribar a casa van plantar aquelles llavors i al cap d’un any van veure com sortien les plantes més boniques que mai havien vist. Les fulles tenien forma d’estrella i d’escut…

60

Int. 8e Premi.indd 60

10/05/11 12:50

L’oblit del bosc Pseudònim: Serp de vidre Autora: Bruna Escolà i Parra Categoria: cicle superior Escola: Shalom, Barcelona Mestra: Nati García Rodríguez

Int. 8e Premi.indd 61

10/05/11 12:50

A

quella tarda de primavera li ho van dir. Els pares de la Grèvol havien decidit que s’havien d’allunyar de la ciutat per anar a viure a prop de la natura, concretament al Figaró, que és un poble que hi ha al peu del Montseny. La Grèvol era una nena pigada d’onze anys extravertida i riallera, però quan va saber la notícia li va semblar que els seus pares s’havien tornat bojos i, desanimada, va pensar que no es podria adaptar mai a un entorn rural. No és que no li agradés la natura, però haver de deixar els seus amics d’escola l’amoïnava força. És cert que amb els pares feia llargues caminades per boscos i muntanyes de tot Catalunya i fins i tot d’altres països –els pares sempre havien tingut una relació estreta amb la natura–, però les seves feines no els havien permès fer la vida que sempre havien volgut, i ara que la seva mare s’havia quedat sense feina, va ser el moment de marxar de la «ciutat sense oxigen», que deia el pare.

Els primers mesos, la Grèvol feia sempre aquella cara de pomes agres que amoïnava tant els seus pares i com a acte de rebel·lia es passava hores i hores recolzada en un arbre molt gran que hi havia al jardí de la casa nova. Era un Ginkgo biloba, ho sabia perquè ho havia sentit dir al seu pare. Es veu que era un arbre antiquíssim que provenia de l’Orient i que era capaç de suportar fins i tot les radiacions d’una bomba nuclear.

Aquella capacitat de patiment li va recordar a ella mateixa en aquell moment i de seguida va veure que eren ànimes bessones. Per això passar hores al seu costat no li va suposar cap càstig, es podria dir que fins i tot li agradava. A més de passejar amb cara llarga per casa, aprofitava les tardes per anar al bosc, una afició que acabava de descobrir ara que vivia tan a prop de la natura. De mica en mica, hi va anar descobrint camins i dreceres que ningú no coneixia entre les alzines i els faigs del bosc. Les primeres vegades que hi va anar, els sorolls dels animals i el cruixit de les fulles l’espantaven una mica, però després li va semblar que aquests sons tenien un significat i que algun dia els acabaria entenent.

Un matí, quan estava recolzada al seu amic Ginkgo (la Grèvol ja el considerava en aquell moment el seu millor amic), va sentir una veueta que li va dir:

62

Int. 8e Premi.indd 62

10/05/11 12:50

63

Int. 8e Premi.indd 63

10/05/11 12:50

–Hauries de saber que et pots comunicar amb els arbres.

La Grèvol va girar el cap d’una revolada i va mirar al seu voltant. El pare i la mare no hi eren, i no li va semblar que fos la seva veu interior perquè la coneixia molt bé i era més profunda i misteriosa, i a més, ella no s’hauria fet mai aquella reflexió. I encara afegí: –Sóc jo, el Ginkgo, i crec que hauries d’anar al bosc. Et necessiten.

La Grèvol va obrir tant els ulls que gairebé li saltaren de les òrbites. No era espantadissa, però allò era una mica massa fins i tot per a ella. Instintivament va posar la mà sobre l’escorça de l’arbre i el va acaronar, i llavors un corrent li va entrar ben endins i va entendre que sí que devia tenir aquesta «habilitat», per dir-ho d’alguna manera. Llavors el Ginkgo li va transmetre el malestar que s’havia estès entre els habitants del bosc i que la mateixa Grèvol ja feia temps que sentia quan passejava pels corriols que només ella coneixia. Així és que, sense pensar-s’ho dues vegades se’n va anar cap al bosc. Entre els castanyers i els faigs hi tenia un lloc on sempre s’aturava a escoltar aquells sorollets de les bestioles i el cruixit de les fulles o el xiulet del vent que bufava entre les branques dels arbres. Era una petita clariana. Aquell matí, hi havia un silenci tens que la feia estar intranquil·la. Quan va arribar a la seva clariana, va asseure’s amb les cames encreuades i el cap cot i va pensar en les paraules del Ginkgo: «Et necessiten». Qui i per què?, es preguntava. Tot d’una va aixecar el cap i es va veure envoltada de petits animalons, no li tenien por i se li acostaven a poc a poc. La Grèvol va poder distingir una fagina, un gall fer, una serp de vidre, un senglar, un tritó i dalt d’una branca d’un faig que tenia a la vora hi havia una òliba. Es miraven els uns als altres però ningú no s’atrevia a fer el primer pas. La Grèvol, que s’adonava que passava alguna cosa greu, va trencar el silenci amb una pregunta directa: –Què us passa?

Allò va ser el tret de sortida i llavors es va produir un enrenou de converses tan gran que no s’entenia res de res. La Grèvol hi va haver de posar ordre: 64

Int. 8e Premi.indd 64

10/05/11 12:50

–D’un en un, si us plau, sinó no ens entendrem.

Així és que va començar a parlar el gall fer i els altres van escoltar educadament les seves paraules. El gall fer era una espècie que encara estava en perill d’extinció i per això tots els altres animals el respectaven, per la valentia que tenia d’anar sobrevivint malgrat tenir-ho tot en contra. I d’això mateix es queixava, deia que els humans més incívics havien anat matant un per un els membres de la seva família i els pocs membres que en quedaven vivien amb por en petits espais, sempre amb el temor de ser exterminats. Els altres es queixaven una mica del mateix, de l’actitud de l’home envers el bosc. Cadascú però, volia explicar el seu cas. La serp de vidre, per exemple, va explicar la terrible experiència que va viure quan va estar a punt de morir-se esclafada sota les rodes d’un quad sorollós, ara tan de moda entre els humans poc respectuosos amb la natura. Els arbres més salvatges i amenaçats ja havien començat la seva guerra particular contra els humans més irresponsables i allargaven i feien sobresortir les seves arrels per fer-los ensopegar i, fins i tot, de vegades deixaven caure algunes pinyes que feien diana a les closques dels més destralers, que deixaven deixalles escampades per tot arreu i feien foc allà on hi havia més risc de provocar un incendi.

La Grèvol els mirava amb tristor i s’avergonyia una mica de ser de la raça que els feia tant la guitza, és a dir, de ser humana. Però ella els ajudaria. Perquè s’adonava que no només era un problema dels boscos del vessants del Montseny, sinó que era un problema internacional, planetari! Però ella sola no sabia per on començar. Qui els podria ajudar?

La Grèvol va demanar als seus nous amics qui era l’ésser més savi del bosc. Tots van estar d’acord que era el Castanyer Gros de la Baga d’en Cuc, un arbre centenari que n’havia vist de tots colors. Sense perdre temps, ella i alguns dels animalons del bosc es van posar en marxa. Com que les bestioles coneixien bé el territori, la guiaven pel camí més ràpid entre les alzines i aviat van travessar el rierol del sot del Malforat, i de seguida van ser davant d’aquell tresor natural. Un cop van ser a la vora d’aquell arbre centenari tan majestuós i encara ple de força, la Grèvol li va explicar els sentiments dels habitants del bosc tot i que ell ja n’estava ben al corrent. El Castanyer recordava quan els humans respectaven els boscos i la natura, perquè l’home se’n sentia part i necessitava el bosc 65

Int. 8e Premi.indd 65

10/05/11 12:50

per trobar aliments, per fer medecines i a vegades com a refugi. Després, l’home va anar perdent aquell vincle que el lligava a la natura i amb prepotència se’n va anar allunyant, i era per això que ara ja no el respectava. La ferida s’havia anat fent més i més profunda. Com s’ho farien, doncs, perquè l’home tornés a sentir el bosc com una part seva, perquè el recuperés de l’oblit? Tots hi rumiaven.

La Grèvol, que sens dubte era decidida i mai no donava per perduda una batalla, va explicar la seva pròpia història. Feia uns mesos, no volia venir a viure al Figaró perquè ja s’havia acostumat a viure a la ciutat i no trobava a faltar la natura. Però aquest temps que havia passat vivint envoltada dels boscos del Montseny l’havien fet canviar i ara faria qualsevol cosa per sentir-se una més del bosc. El necessitava. Allò era el que havien de fer. Fer-se conèixer i fer-se estimar. Ser agressius amb l’home no els portava enlloc.

–Però com atreure la gent al bosc i com despertar-los aquell instint oblidat que els lligava a la natura? –es preguntava la Grèvol.

Sííí! Havien de fer sentir a la gent aquella necessitat addictiva del bosc; és a dir, que l’esperit del bosc es fiqués ben endins de tothom. I per aconseguir-ho, el bosc s’havia de fer sentir. De seguida un munt d’ocells (moixons, pit-roigs, pinsans…) s’organitzaren en grups i van començar a cantar el so més dolç i màgic que mai no s’havia sentit. Les branques es deixaven gronxar pel vent i provocaven uns cruixits melodiosos que encantarien qualsevol orella. I l’aigua dels rierols produïa una música gairebé celestial.

Els animals que udolaven ho feien alhora perquè l’udol fos intens i durador i arribés a tota orella humana. I així la gent de tot el país, fins dels racons més amagats, va començar a sentir un pessigolleig interior que els despertava un record proper a la natura i al seu entorn. Era el principi, però podia ser el retorn al bosc oblidat.

La iniciativa la van anar adoptant tots els boscos del planeta. Tots lluitaven a una contra l’oblit del bosc. És clar que en els primers temps encara hi va haver qui no entenia que el bosc havia de formar part de la seva vida, però de mica en mica, fins i tot aquells que només veien el bosc com un negoci, van anar fent un canvi. La Grèvol estava 66

Int. 8e Premi.indd 66

10/05/11 12:50

decidida a aconseguir el seu propòsit. Per a ella el bosc seria per sempre ple de màgia.

S’havia proposat que aquest planeta ja no es digués només planeta blau, sinó també verd o si més no, blau i verd perquè aquests eren els colors amb què s’hauria de veure la nostra petita Terra des de qualsevol punt de l’Univers.

67

Int. 8e Premi.indd 67

10/05/11 12:50

Int. 8e Premi.indd 68

10/05/11 12:50

L’últim bosc Pseudònim: Pol Serpentina Autor: Guillem Hernández i Camarasa Categoria: cicle superior Escola: Saint George’s School, Fornells de la Selva Mestre: Jordi Serra i Prujà

Int. 8e Premi.indd 69

10/05/11 12:50

E

n Jan va veure entrar la Nora al tramvia. La Nora era una mica estranya, però era la seva millor amiga. Avui duia els cabells blaus i amb trenes. De seguida que va veure en Jan va córrer cap a ell, somrient.

–Hola! On vas amb la maleta?

En Jan no sabia de què li parlava… però al cap d’un moment hi va pensar: «És veritat!

Avui no hi ha classe…».

A l’escola, quan un nen o una nena tornava del viatge, tothom es reunia al gimnàs i el nen o nena parlava amb els professors i els altres nens, i explicava el que havia vist, ensenyava les fotos i els vídeos que havia fet… Era tot un esdeveniment, que solia passar un cop l’any, dos com a molt.

A en Jan, no li feia gaire il·lusió, però es perdria un dia de classe, i això sí que li semblava bé. Per la resta, ja havia escoltat les històries d’altres nens i totes eren iguals: que si les grans ciutats, els parcs d’atraccions, els avions, els cotxes, el mar…

Això sí, el mar sí que havia de ser divertit… Al cole els havien explicat que, molt temps enrere, la gent s’hi banyava, i fins i tot hi podies veure peixos! Això era abans que l’aigua fos tan bruta que els governs prohibissin de banyar-s’hi. Abans que tots els peixos anessin morint-se i només quedessin meduses i algues. Tot i això, la idea d’estar enmig del mar, de mirar a tots costats i veure només aigua, fascinava en Jan… La resta no li interessava gaire: ni les ciutats amb altíssims gratacels, ni les amplíssimes planures dels deserts, ni les muntanyes plenes de neu artificial…

La Nora tampoc no escoltava, s’entretenia jugant amb uns braçalets que duia i que canviaven de color a mesura que els girava. En Jan va dir: –Que són nous, aquests braçalets?

70

Int. 8e Premi.indd 70

10/05/11 12:50

71

Int. 8e Premi.indd 71

10/05/11 12:50

–No, fa temps que els tinc… és ben bé que els homes no us fixeu en res…

–Quin rotllo, no?

–Sí, a més aquesta Magalí és una pija… No sé què es creu, total, perquè el seus pares són rics…

En Jan havia nascut a la Lluna, com els seus pares, feia 12 anys. El seu avi, però, havia nascut a la Terra. Va ser dels primers de venir a viure a Nundal, la ciutat més important de la Lluna.

Feia més de 100 anys que s’havien descobert a la Lluna enormes quantitats de minerals molt valuosos, i una gran empresa havia aconseguit el permís dels governs de la Terra per poder-hi fer mines. A canvi, es va comprometre a crear una gran reserva per a arbres i plantes, on podrien créixer exemplars de totes les espècies, lluny de la contaminació i la pluja àcida que a la Terra havia destruït pràcticament tots els boscos.

Es va crear la Reserva, cobrint un immens cràter amb una gran cúpula i omplint-la d’atmosfera artificial. Es varen plantar els arbres i s’hi varen portar insectes i ocells. Es va construir també la ciutat soterrada de Nundal, una gran xarxa de túnels i mines, moltes mines.

Ara la Magalí explicava el vídeo d’un parc d’atraccions on havia estat. Es veia un bosc amb cabanes als arbres, passarel·les, tirolines… Tot era artificial: els arbres, les fulles, les passarel·les de fusta…

–Això ha de ser divertit! –va dir la Nora.

En Jan coneixia bé el bosc. La major part dels nens només havia estat alguna vegada a la Reserva, anant-hi d’excursió. Però el pare d’en Jan era un dels encarregats de cuidar el bosc, tal com havia estat el seu avi. A la Lluna gairebé tothom treballava a les mines, 72

Int. 8e Premi.indd 72

10/05/11 12:50

era on es guanyaven diners. Tots els nens somiaven a conduir aquelles excavadores gegants i fer-se rics trobant molt de mineral… Tots menys en Jan, que tenia clar que volia cuidar el bosc, encara que fos una feina mal pagada i que difícilment podria viatjar mai a la Terra amb aquell sou.

–Ei, Jan! –Què???

–Deia que aquest parc ha de ser divertit!

–Ja pots comptar… Jo conec un lloc molt més divertit i amb arbres de veritat…

–Ah sí? No m’ho crec…

–Vols venir-hi? Demà vaig a la Reserva amb el pare, t’ho puc ensenyar…

–De veritat? D’acord!!!

En Jan i el seu pare varen recollir ben aviat la Nora a casa seva i varen fer via cap a la Reserva. Era un trajecte d’un parell d’hores. La Nora ja hi havia estat, però només de visita. En Jan, en canvi, hi anava des de petit i coneixia molt més que la petita part destinada als visitants.

Quan varen arribar a l’edifici de manteniment, el pare d’en Jan va anar per feina: –Jan, suposo que li deus voler ensenyar la Reserva a la Nora…

–Sí… que podem agafar el quad?

73

Int. 8e Premi.indd 73

10/05/11 12:50

–D’acord, ja saps portar-lo, però aneu amb compte. Ens veiem a la tarda. Passeuvos-ho bé!

En Jan i la Nora es varen enfilar al quad i varen entrar per un dels camins cap al bosc. El bosc era dens i humit. Els arbres creixien altíssims i tot i ser de dia, amb prou feines arribava llum al sotabosc. Varen arribar a una petita plana on hi havia una caseta i van deixar-hi el quad.

–Ja quasi hi som, vine, seguim a peu…

–Segur que saps on anem?

–És clar que sí! Tu fes el que jo faig…

En Jan es va penjar la bossa a l’esquena i d’un bot es va enfilar a les branques d’un arbre que tenia al davant. A la Lluna és fàcil fer grans salts i la Nora no era gens poruga, de manera que el va seguir. Es varen obrir pas entre les branques i varen anar saltant d’un arbre a l’altre. Mica en mica, a mesura que s’allunyaven de terra, hi havia més i més llum. En Jan li va donar a la Nora unes ulleres que duia, per protegir-se. Aviat, la llum resplendia moltíssim i el color verd de les fulles era més i més intens. Poc després varen arribar a un arbre altíssim i varen seguir pujant entremig de les seves branques fins a una petita plataforma, a dalt de tot.

En Jan va ajudar a la Nora a enfilar-se a la plataforma.

–Mira, què et sembla!

L’espectacle era magnífic. Eren al punt més alt. Als seus peus veien un immens mar de color verd, que formaven les copes de tots els arbres. Aixecant la vista amunt, a través de la cúpula que els protegia de l’espai, es veia la Terra, il·luminada pel sol que brillava més enllà, tot plegat enmig d’un mar d’estrelles.

74

Int. 8e Premi.indd 74

10/05/11 12:50

–Realment, és molt millor que un parc d’atraccions –va dir la Nora.

–Sí… és el meu secret, ara tu també el saps.

La Nora i en Jan es varen estirar a terra i es van quedar allà durant hores, veient aquell espectacle. En Jan es va adormir. El va despertar un soroll estrany. Un bip-bip. Poc després va sentir una veu familiar.

–Jan, aixeca’t, que és tard! Va, que la Nora ja és aquí!

La mare d’en Jan el cridava, si no s’espavilava perdrien l’autobús per anar a escola. En Jan es va aixecar d’un bot. Mica en mica reconeixia l’habitació, la casa… Va mirar per la finestra: els arbres del jardí, els camps i el bosc a l’altra banda del poble, el cel blau, el sol… Era a la Terra! Tot plegat només havia estat un somni!

75

Int. 8e Premi.indd 75

10/05/11 12:50

Int. 8e Premi.indd 76

10/05/11 12:50

El conte de la iaia Rita Pseudònim: Iona Autora: Mariona Codina i Stoka Categoria: cicle superior Escola: Saint George’s School, Fornells de la Selva Mestre: Jordi Serra i Prujà

Int. 8e Premi.indd 77

10/05/11 12:50

A

vui els pares han anat a sopar amb uns amics, però jo estic contenta perquè també tindré la meva festa particular, avui vaig a dormir a casa la iaia Rita!

–Iaia Rita, explica’m un conte! –va dir la Marta molt il·lusionada mentre es posava el pijama.

–Però si de contes jo no en sé!

–Doncs explica’m una història…

–Està bé, t’explicaré la història de quan jo era petita com tu.

Ja saps que els meus pares tenien negoci i, a l’estiu, quan s’acabava l’escola, no es podien fer càrrec de mi, per això sempre anava a passar uns dies a casa dels meus avis. A mi em fascinava anar amb el meu avi Lluís perquè me l’estimava molt i perquè tenia la casa al bosc. No era una casa qualsevol, era una casa enorme i preciosa. Hi tenia un safareig molt gran, on jo em banyava per passar aquells matins tan calorosos.

El meu avi era guardabosc. A tots dos ens encantava el seu treball per tres raons: perquè ens agradava la natura, perquè podíem construir cabanes i perquè ens ho passàvem pipa.

Jo de gran també volia ser agent forestal, com el meu avi Lluís, tot i que calia tenir molta cura i era una tasca de molta responsabilitat.

Després de dinar fèiem la migdiada i jo i la meva àvia Pilar ens rèiem del ronquets de l’avi. Ha, ha, ha! Quina gràcia. Ens petàvem de riure fins que l’avi es despertava i es preguntava encuriosit.

–Per què riuen aquestes dues?

78

Int. 8e Premi.indd 78

10/05/11 12:50

79

Int. 8e Premi.indd 79

10/05/11 12:50

I nosaltres no podíem parar de riure.

Recordo que a les tardes l’avi i jo ens posàvem roba còmoda, unes botes i preníem els prismàtics per observar quins animals passaven per allà. Anàvem ben contents tot fent camí i, mentre caminàvem, m’explicava coses dels animals i de les plantes…

Vaig aprendre moltes coses del meu avi. Trobàvem flors amb una olor meravellosa, i d’altres que, en posar-me-les a la boca, desprenien frescor. El bosc era ple d’animals i hi havia gran diversitat d’espècies de flora i fauna. Les branques i les fulles dels arbres s’enllaçaven damunt dels nostres caps, aquella ombra impedia el pas del sol i feia que l’estiu no fos tan sufocant.

El racó més especial del bosc era un indret on hi havia una esplanada amb un roure molt i molt alt. El recordo més alt que una girafa. En aquella zona ens passàvem hores jugant, rient, dormint…

Aquell roure era el meu arbre preferit. Era un arbre gegantí i el meu avi em preguntava si abraçant-lo podia tocar-me les mans. La veritat és que no podia. L’arbre era immens.

El meu avi em deia que era perquè no havia dinat prou i que el pròxim dia, si dinava més, segur que el podria abraçar. Però mai no podia perquè per molt que mengés l’arbre era tan gruixut que cap persona adulta el podia abraçar.

Les hores passaven volant i quan tornàvem cap a casa, la meva àvia Pilar sortia a fora i cridava: «A sopar, a sopar!»

L’olor del rostit dels seus canelons travessava el bosc.

–Mmm… demà dinarem canelons –deia l’avi Lluís.

Els canelons de l’àvia Pilar, eren boníssims!

80

Int. 8e Premi.indd 80

10/05/11 12:50

Jo i l’avi Lluís fèiem una cursa fins a casa. Sempre guanyava jo, però ara que sóc més gran m’adono que moltes vegades em deixava guanyar.

Tot i així, el temps va anar passant i el bosc cada dia s’anava fent més i més petit, perquè la ciutat creixia i havien d’agafar més terreny, tallaven arbres per aconseguir llenya i alguns incendis també ajudaren que cada vegada fos més menut.

Però aquell roure tan especial encara, a hores d’ara, existeix. M’agrada que el conservin i espero que sempre sigui així. Vet aquí un gos, vet aquí un gat, la història de la iaia Rita s’ha acabat!

–M’ha encantat la història, iaia! –va dir la Marta ben cansada i amb un somriure als llavis.

–T’ha agradat? Doncs mira, si ara dorms i descanses, demà al matí et prometo que jo i l’avi et portarem a veure el roure del teu rebesavi.

–Visca! Estic desitjant que arribi demà! Bona nit, iaia. T’estimo!

–Igualment –li va dir l’àvia mentre li feia un petó al front.

81

Int. 8e Premi.indd 81

10/05/11 12:50

Int. 8e Premi.indd 82

10/05/11 12:50

Utxí-Llop Valent Pseudònim: Anna Frank Autora: Steen Knudsen Esquerda Categoria: cicle superior Escola: Escolania de Montserrat, Montserrat Mestra: Laura Domènech i Fortuny

Int. 8e Premi.indd 83

10/05/11 12:50

C

om tots els dies d’hivern a la regió del Colorado, l’Utxí-Llop Valent es va reunir amb l’Osmat-Dent d’Or, el seu pare i vell cap de la tribu. Es va encaminar al tipi principal de color beix, aromatitzat amb olor de pipa.

Allà assegut hi havia un vellet de cabells llargs i canosos, barba abundant i blanca, amb els ulls cansats d’una vida tan llarga. L’Osmat va saludar l’Utxí amb veu cansada i li va dir: –Beneït siguis, fill de l’Ós pare i fill meu!

–How, vell cap!– va respondre l’Utxí.

–Utxí, vull que sàpigues –va continuar l’Osmat-Dent d’Or– que la gran àguila de la mort em cridarà aviat i se m’emportarà al paradís. Tu, fill meu elegit, heretaràs un poble, una tribu, un imperi!

Aquestes paraules van causar impacte en la ment de l’Utxí, ja que no es veia conduint un poble tan grandiós com el dels indis Navajos. Va pensar i pensar tot el dia i no es podia treure del cap les paraules del seu pare. Ja a la nit va visitar el tipi de la Xena, la seva promesa. Va sopar amb tota la tribu arran de foc i va anar a dormir, pensant en el dia de demà, dia esplendorós i de cacera.

Però no va ser així, ja que a la matinada, el so del corn de la mort es va fer sentir.

L’Osmat-Dent d’Or acabava d’expirar, se l’havia emportat la Gran Àguila de la Mort.

Com havia deixat escrit, l’Utxí-Llop Valent havia de ser-ne el successor, i tothom ja preparava la seva investidura, que seguiria després de la cerimònia d’incineració. Però el germà menor d’aquest, el Mohave-Mussol del Desert, estava enfurismat, ja que es pensava que li pertanyia a ell la gran corona de plomes del seu pare. Així que, només sentir que s’havia mort, va agafar el seu cavall i, enfadat, se’n va anar al bosc de la Plana verda. L’Utxí el buscava per parlar amb ell i perquè no s’enfadés, però com que no el trobava, va decidir anar a parlar amb els vigilants, per preguntar-los si en sabien res. Li van explicar que de bon matí havia sortit a caçar a la Plana verda i després havia anat al 84

Int. 8e Premi.indd 84

10/05/11 12:50

85

Int. 8e Premi.indd 85

10/05/11 12:50

bosc. Ell, decidit a trobar-lo, hi va anar. I tal dit tal fet, ja teníem el nostre home i el seu cavall expectant, anant al galop fins al bosc. Antigues llegendes deien que era un bosc encantat, i d’altres que era màgic, i fins i tot n’hi havia que deien que allà havia nascut el primer home d’una fulla dels grans arbres. Però a l’Utxí no li feia por el bosc, el trobava molt bonic i benaurat. Només entrar-hi va començar a cridar: –Mohave-Mussol del Desert, fill petit del gran cap, contesta el teu germà desesperat!

Mohave-Mussol del Desert, fill petit del gran cap, contesta el teu germà desesperat!

I així consecutivament, fins que va veure el cavall del seu germà i el d’uns blancs, que estaven lligats a uns arbres. Es va acostar en silenci a uns arbustos, i va veure clarament el seu germà amb un home d’uns 50 anys, vestit ricament, i un jove cow-boy d’uns 30 anys amb la barba mal afaitada i dues pistoles que lluïen al seu cinturó.

–Rostres-pàl·lids ajudar a mi a tenir el poder i jo donar a canvi terres petrolíferes del meu regne, inclòs aquest bosc. –va dir el Mohave-Mussol del Desert.

–Si és així, tracte fet, oi Jack? –va dir el senyor ric.

–Sí, senyor Jenkinks, no serà gaire difícil muntar una revolució –va respondre el cowboy– hi tinc la mà trencada a tractar amb aquests indígenes!

L’Utxí va córrer cap al poblat, però a mig camí va pensar que no el creurien i que el millor era avisar el Gran Bruixot Misteriós, que vivia en un tipi al mig d’una clariana de dins el bosc. El Gran Bruixot Misteriós era un gran savi que no s’explicava directament, sinó amb metàfores i versos. Va pujar al seu cavall i es va dirigir cap a l’Est. En arribar a la clariana del bosc ja començava a fer-se fosc i l’Utxí-Llop Valent va fer pastar el seu cavall a l’herba seca de la clariana. De dintre el tipi es projectava una llum tènue d’espelma. Va entrar-hi i va trobar el Gran Bruixot Misteriós assegut i fumant amb pipa.

–How, Oh gran cap, esperava que vinguessis, fill del Dent d’Or. 86

Int. 8e Premi.indd 86

10/05/11 12:50

–How, Gran Bruixot Misteriós. Tinc un problema: el meu germà menor, el MohaveMussol del Desert, vol ser el cap de tribu i vol fer una revolució contra meu. No sé què fer, i vinc a demanar-te consell.

«Dos germans s’encreuaran. Un serà destronat i tindrà un tron per sempre més. L’altre seurà en un tipi i regnarà amb valentia. El primer, amor tindrà, el segon, solitud viurà.

Quin germà ets tu? Només tu ho saps.»

L’Utxí va sopar amb el Gran Bruixot Misteriós en silenci i després va estar pensant en la resposta que li havia donat. Qui era ell? El cap valent en solitud o el que tindria un tron i amor?

Va arribar a la conclusió que havia de tornar al poblat passés el que passés.

Quan va arribar al poblat, uns quants tipis cremaven i els vigilants de l’entrada havien estat assassinats. Les seves dones ploraven sobre els seus cossos pàl·lids i inerts. Entre el caos i la por, una veueta de nen, plena d’esperança, va cridar: –L’Utxí-Llop Valent, el nostre cap, és aquí!

Tota la multitud, dominada per la por, va cridar: «Ajuda’ns, Llop Valent, ajuda’ns!».

Entre la multitud hi havia la bella Xena, la promesa de l’Utxí. El jove li va dir que volia parlar amb ella que el va conduir cap al seu tipi. Allà, l’Utxí va preguntar-li què havia passat. La Xena li va dir que en Mohave-Mussol del Desert havia vingut i havia explicat als habitants calúmnies sobre ell. Alguns l’havien cregut i s’hi uniren, però la majoria no. Els revolucionaris incendiaren els tipis i anaren cap al bosc a refugiar-se, després d’haver matat els vigilants, que no els deixaven sortir. Després, l’Utxí li va explicar la resposta del Gran Bruixot i van sopar. Finalment l’Utxí Llop-Valent es va reunir amb tota la tribu i els va dir: 87

Int. 8e Premi.indd 87

10/05/11 12:50

–Germans meus, no vull ser el causant de tanta sang. El meu germà vol ser cap; i ho serà. Quan vingui, digueu-li que he abdicat, i que li desitjo que sigui un bon cap. Me n’he d’anar. Sobretot, tingueu-me present al cor i no oblideu que no guardo rancor als qui han dit mentides contra mi, i han matat ànimes innocents, ja que algun dia es recordaran que la guerra ennuvola el seny, fa dir mentides als ben parlats i fa matar les persones bones. Adéu germans, i que el gran manitú us doni més fills que a la llebre de la Plana verda.

L’Utxí va acomiadar-se de tota la tribu, va agafar roba, arc i fletxes i el seu amulet atrapasomnis, i galopant, va marxar. Però va veure que la Xena corria darrere seu per atrapar-lo. Parant el seu cavall li va preguntar què volia.

–Ets el meu promès, l’home que jo estimo. No et deixaré marxar així com així. Vinc amb tu.

–N’estàs segura, Xena? Potser correrem molts perills… –va dir l’Utxí.

–Sí. La profecia del bruixot deia: Un serà destronat i tindrà un tron per sempre més.

L’altre seurà en un tipi i regnarà amb valentia. El primer, amor tindrà, el segon, solitud viurà. Tu no seuràs en un tipi però has de tenir amor.

–D’acord, puja al cavall.

Tots dos junts es van encaminar al bosc. L’Utxí-Llop Valent va caçar unes llebres i la Xena les va cuinar. Mentrestant l’Utxí va sentir una veu que deia: –Utxí, has fet ben fet…

A l’Utxí li va semblar la veu del seu pare.

–Utxí, has fet ben fet… –es repetia.

88

Int. 8e Premi.indd 88

10/05/11 12:50

L’Utxí va cridar: –Ets tu, pare?

La veu va respondre: –Sí, sóc jo, Utxí. Sóc l’Esperit del bosc. Et protegiré…

L’Utxí i la Xena van menjar-se les llebres. Poc després, va ploure. No tenien on aixoplugarse, i feia molt fred. El foc s’havia apagat. Es van adormir.

L’endemà, uns nens els van trobar morts. Arraulits l’un al costat de l’altra, s’abraçaven.

L’Utxí lluïa un estrany somriure. Ara tenia el tron del bosc. Regnaria per sempre més amb la seva estimada al costat. Ell, el fill del Dent d’Or, protegiria el seu poble, com no ho havia fet mai ningú, com el seu pare havia fet amb ell.

89

Int. 8e Premi.indd 89

10/05/11 12:50

Int. 8e Premi.indd 90

10/05/11 12:50

Història d’un tamarro Pseudònim: Tamarro Autora: Berta Cabanas Categoria: cicle superior Escola: Els Raiers, La Pobla de Segur Mestra: Pilar Guillaumet i Forcat

Int. 8e Premi.indd 91

10/05/11 12:50

H

ola, sóc un tamarro i m’agradaria explicar-vos la meva història, ja que, com que sóc molt vell, algun dia estiraré la pota i passaré a ser de l’altre barri.

Tot va començar un dia d’hivern, el tres de febrer exactament, sí, aquell dia vaig néixer jo. Era molt esquifit amb la pell suau, d’un color marró fosc que també tenia alguna tonalitat taronja, rodó i amb nou potetes que després es van fer fortes i resistents. Uns ulls grans de color negre i un nas petit.

Vaig venir al món dins d’un arbre que va ser el meu cau durant uns quants anys, abans que marxés.

L’arbre estava situat en un bosc dels Pirineus de Catalunya, gairebé tocant a França, podríem dir que estava al peu de la Pica d’Estats. Era un bosc en el qual la gran majoria dels arbres eren pins negres, però també hi havia algun avet i alguns roures. Com que era un bosc (i ja sabeu que els boscos són molt humits) doncs també hi havia molta molsa. La fauna era molt extensa: cabirols, cérvols, senglars, óssos, conills, llebres, llúdrigues, guineus…, encara que potser no cal anomenar-los tots, que ens hi estaríem tot el dia!

Fins als quaranta anys a un tamarro no se li pot dir que vagi a voltar món, primer s’ha de quedar al cau aprenent dels seus pares com sobreviure, com tots els animals del bosc. Bé, ja sé que la nostra raça no és gaire coneguda per la majoria de gent, però això és perquè no ens deixem veure gaire, sinó tots els homes rics del món portarien la nostra pell, ja que és molt valuosa. Una altra característica que tenim, és que durem molt, fins als dos-cents anys més o menys. Però de fills no en tenim gaires, com a màxim tres.

Doncs bé, en arribar als quaranta anys, me’n vaig anar de casa, encara que, no gaire lluny, només algunes milles enllà. Vaig caminar fins que vaig trobar un arbre i un bosc prou acollidors per viure-hi. Allà em vaig fer amic de molts animals i també vaig conèixer una tamarra molt maca i simpàtica, era tan preciosa que me’n vaig enamorar. Al cap d’un temps de ser amics i anar-nos coneixent, ens vam anar fent l’un per l’altre fins que

92

Int. 8e Premi.indd 92

10/05/11 12:50

93

Int. 8e Premi.indd 93

10/05/11 12:50

al final tot va acabar com jo volia. Aleshores vam anar a viure junts en un arbre que fos més gran per poder cabre-hi tots dos i no estar tan estrets, però no ho vam tenir fàcil, ja que no sabíem quin arbre escollir. Ja sabeu que als boscos tots els arbres són molt macos, a tots els trobàvem alguna cosa bonica.

Per a mi, la vida en aquell moment era fantàstica, cada primavera, l’arbre que habitàvem floria i a l’estiu donava fruit, a la tardor les fulles queien, però amb tanta, tanta, parsimònia que, quan encara no eren totes a terra, l’hivern arribava i començava a nevar. I així era cada any alegre i relluent.

Una de les primaveres, la meva tamarra va donar a llum un tamarret ben bufó que se’ns assemblava a tots dos: la pell marró i els ulls com els de la seva mare: negres i molt més grossos que els meus. Aquell va ser l’únic fill que vam tenir, ja que, com he explicat abans, no en tenim gaires, però ja ens hi conformàvem. Per a nosaltres tot era alegre: podíem menjar de tot i beure aigua en abundància. L’arbre, o sigui, la nostra casa estava en perfectes condicions i estàvem molt bé de salut.

Però com sempre passa en aquest món, quan estàs tan bé, ja penses que alguna desgràcia o altra t’arribarà i… així va ser, ens va arribar una desgràcia, o més ben dit, va arribar al nostre bosc i tots els animals que hi vivíem: Va esclatar una guerra entre francesos i catalans i, com que era un bosc de frontera, els soldats s’amagaven entre els arbres i la molsa, per vigilar si entrava l’enemic, o bé, per a entrar-hi ells i atacar amb armes, bombes o altres mètodes de defensa. Tots els animals espantats, ens ho miràvem des del nostre cau, horroritzats pel mal que estaven fent en aquell bosc i també a nosaltres.

Quan es va acabar, al cap de molts dies, vam sortir dels nostres caus i ens vam quedar sorpresos de veure com n’estava de destrossat el bosc. Ningú no tenia en compte els animals i les plantes que hi vivien, a tothom li era igual. Bé, no calia que ens queixéssim gaire perquè ara ja estava malmès, no hi havia res a fer. I així van passar els anys, no venia gairebé ningú d’excursió, però en canvi el bosc s’anava fent molt bonic i tot tornava a renéixer. Les guineus, que eren molt amigues nostres, ens informaven del que passava al món humà, ja que elles van sovint als galliners dels pagesos a robar-los ous 94

Int. 8e Premi.indd 94

10/05/11 12:50

o gallines per menjar. Ens deien que hi havia molta fam i pobresa, però que encara seguien endavant amb l’esperança que algun dia tot millorés.

Mentrestant el meu fill havia fet els quaranta anys i se’n va anar a voltar món a buscar una tamarra i un lloc per viure.

Els humans van renovar les esperances i al cap d’un temps van venir a buscar bolets o a fer pícnics, encara que no va ser gaire efectiu perquè, quan acabaven de menjar, deixaven al bosc ple de papers de plata, ampolles, plats de plàstic,…

Poc després van fer una carretera per poder arribar amb cotxe al bosc i encara hi havia més contaminació. Tot plegat feia fàstic, el paper de plata i els cotxes sobretot. També van venir uns historiadors a excavar per treure les bombes i totes les armes que s’havien fet servir a la guerra o uns forats que feien els guerrers per estar protegits i perquè no els veiés l’enemic, i després estudiar-les. Jo em preguntava perquè servia estudiar aquella brutícia, a més encara venia molta més gent a visitar el bosc per tot allò que s’havia trobat.

La meva tamarra va passar a l’altre barri i jo em vaig quedar sol. Aleshores em vaig adonar que la raça de tamarros s’estava extingint. I no sols la nostra, sinó també la d’altres animals del bosc com per exemple l’ós bru o el gall fer.

I així, he arribat en aquest dia en què us explico la meva història molt resumida perquè hi ha moltes anècdotes i si us les expliqués no acabaria mai.

També voldria demanar un favor als habitants humans d’aquest planeta: a la Terra no només hi són ells, sinó també els animals i les plantes que hi vivim, per això necessitem una mica de respecte, els altres éssers vius d’aquest planeta.

Bufaré una dent de lleó perquè aquest desig es faci realitat.

Atentament: el tamarro del bosc màgic.

95

Int. 8e Premi.indd 95

10/05/11 12:50

Int. 8e Premi.indd 96

10/05/11 12:50

Escoles participants al Vuitè premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes Anselm Clavé, de Mollet del Vallès Canigó, de L’Hospitalet de Llobregat CEIP Arraona, de Sabadell CEIP Benviure, de Castellbisbal CEIP Brasil, de Barcelona CEIP Can Rull, de Sabadell CEIP Carrilet, de Palafrugell CEIP Comtes de Lacambra - Zer Els Castells, de Les Masies de Voltregà CEIP Creu Alta, de Sabadell CEIP Daniel Mangrané i Escardó, de Tortosa CEIP Doctor Joaquim Salarich, de Vic CEIP Dolors Monserdà-Santapau, de Barcelona CEIP El Bruc - Zer Tres Branques, d’El Bruc CEIP El Castellot, de Castellví de la Marca CEIP El Drac, de Pacs del Penedès CEIP Els Castanyers - Zer Guilleries, de Viladrau CEIP Els Pins, de Barcelona CEIP Els Raiers, de La Pobla de Segur CEIP Enric Granados, de Barcelona CEIP Estel, de Molins de Rei CEIP Font del Roure, de Masquefa CEIP Gerbert d’Orlhac, de Sant Cugat del Vallès CEIP Ginesta, de Matadepera CEIP Giroi, de La Garriga CEIP Guerau de Liost, de Les Franqueses del Vallès CEIP Guillem Fortuny, de Cambrils CEIP Herois del Bruc, de Piera CEIP Jaume Balmes, de Castellbell i El Vilar CEIP Joan Maragall, d’Arenys de Mar CEIP Joan Perucho - Zer Els Ceps, d’Albinyana CEIP Joaquim Ruyra, de L’Hospitalet de Llobregat CEIP Josep Dalmau i Carles, de Girona CEIP Josep Veciana, de Perafort CEIP Juan Ramón Jiménez, de Martorell CEIP La Carpa, de L’Hospitalet de Llobregat CEIP La Draga, de Banyoles CEIP La Minerva, de Calella CEIP La Renaixença, de Manresa

CEIP La Roureda, de Sant Esteve Sesrovires CEIP La Salut, de Collbató CEIP Les Moreres - Zer La Parellada, d’Aiguamúrcia CEIP Les Pinediques, de Taradell CEIP Les Planes, de La Llagosta CEIP Les Roques Blaves, d’Esparreguera CEIP Lluís Piquer, de Barcelona CEIP Lola Anglada, d’Esplugues de Llobregat CEIP Mare de Déu de Montserrat, de Castellbisbal CEIP Mare de Déu del Rocío, de Sant Vicenç dels Horts CEIP Maria Ossó, de Sitges CEIP Matagalls, de Santa Maria de Palautordera CEIP Miguel Utrillo, de Sitges CEIP Mogent, de La Roca del Vallès CEIP Montbaig, de Sant Boi de Llobregat CEIP Montornès del Vallès, de Montornès del Vallès CEIP Montseny, de Sant Just desvern CEIP Mossèn Jacint Verdaguer, de Barcelona CEIP N-II Pràctiques, de Barcelona CEIP Palau, de Palau-Solità i Plegamans CEIP Pàmies - Zer La Font de l’Aquadí, de Ginestar CEIP Pare Ramon Castelltort i Miralda, d’Igualada CEIP Pau Casals, de Barcelona CEIP Pere Vila, de Barcelona CEIP Pins del Vallès, de Sant Cugat del Vallès CEIP Rosa Oriol, de Lliçà d’Amunt CEIP Ruiz Giménez, de Palamós CEIP Salvador Espriu, de Granollers CEIP Segimon Comas, de Sant Quirze de Besora CEIP Subirats - Zer Subirats, de Lavern CEIP Torres Jonama, de Mont-ras CEIP Vall del Ges, de Torelló CEIP Vicente Aleixandre, de Martorell Col·legi Pare Coll, de Vic Escola Cor de Maria, de Sant Celoni Escola Cultura Pràctica, de Terrassa Escola Cumbres 3, de Barcelona Escola Educem, de Granollers 97

Int. 8e Premi.indd 97

10/05/11 12:50

Escola El Cim, de Terrassa Escola de Dones d’aigua, de Sant Iscle de Vallalta Escola Els Castanyers - Zer Guilleries, de Viladrau Escola Les Vinyes, de Sant Cugat Sesgarrigues Escola Mogent, de Montornès del Vallès Escola Montessori, de L’Hospitalet de Llobregat Escola Mont-Roig, de Balaguer Escola Pia d’Olot, d’Olot Escola Ramon Llull, de Barcelona Escola Reina Elisenda, de Barcelona Escola Rubén Dario, de Barcelona Escola Sagrats Cors, de Centelles Escola Santíssima Trinitat, de Badalona Escola Virolai, de Barcelona Escola Xarxa, de Berga Escolania de Montserrat, de Montserrat Escola Escorial, de Vic Escola Estel, de Sant Pere de Riudebitlles Institució Escolar Claret, de Sabadell Escola La Immaculada, de Barcelona Escola Mare de Déu del Roser, de Barcelona Escola Maria Ward, de Badalona Escola Maristes Champagnat, de Badalona Escola Pare Coll, de Girona Escola Pineda, de L’Hospitalet de Llobregat Escola Pive, de Tona Escola Presentació de la Mare de Déu, de Prats de Lluçanès Escola Regina Carmeli, de Barcelona Escola Sagrat Cor de Jesús, de Tarragona Escola Sagrat Cor de Jesús, de Vic Escola Sagrats Cors, de Sant Hipòlit de Voltregà Escola Saint George’s School, de Fornells de La Selva Escola San Jaime, de L’Hospitalet de Llobregat Escola Sant Jaume de la FEP, de L’Hospitalet de Llobregat Escola Sant Lluís de Pla i Amell Bosch, de Begues Escola Shalom, de Barcelona Escola Tecla Sala, de L’Hospitalet de Llobregat 98

Int. 8e Premi.indd 98

10/05/11 12:50

Escoles guanyadores de les vuit edicions

2004

2006

Àgora, de Sant Cugat del Vallès CEIP Els Pins, de Barcelona CEIP Herois del Bruc, de Piera CEIP Mare de Déu de Montserrat, de Castellbisbal CEIP Pràctiques, de Tarragona CEIP Sant Bonifaci, de Vinaixa CEIP Santa Maria de Gardeny, de Lleida Col·legi Mare de Déu de Montserrat, de Les Borges Blanques Daina Isard, d’Olesa de Montserrat Escola Pia, de Tàrrega La Salle, de Palamós Maristes, de Sabadell Menéndez Pidal, de Barcelona Santíssima Trinitat, de Badalona

CEIP Carrilet, de Palafrugell CEIP Doctor Joaquim Salarich, de Vic CEIP Joaquim Ruyra, de Barcelona CEIP Martí Poch, de L’Espluga de Francolí CEIP Pàmies - ZER La Font de l’Aiguadí, de Ginestar CEIP Rosa Sensat, de Reus CEIP Rubén Dario, de Barcelona CEIP Timorell, de Castelldans Col·legi Episcopal, de Lleida Col·legi Sant Josep, de Tàrrega Col·legi Sant Miquel, de Barcelona Col·legi Vedruna, de Terrassa Escolania de Montserrat, de Montserrat Institució Escolar Claret, de Sabadell Escola Mare de Déu del Roser, de Barcelona

2005

2007

CEIP Els Til·lers - ZER El Francolí, de La Masó CEIP Gerbert d’Orlhac, de Sant Cugat del Vallès CEIP Mare de Déu de Montserrat, de Castellbisbal CEIP Pràctiques, de Tarragona CEIP Ruiz Giménez, de Palamós CEIP Santa Maria d’Avià, d’Avià Col·legi Sant Josep Obrer, de L’Hospitalet de Llobregat Col·legi Sant Josep, de Tàrrega Col·legi Sant Miquel, de Barcelona Col·legi Vedruna, de Girona Mare de Déu del Roser, de Barcelona Escola Montessori, de L’Hospitalet de Llobregat Santíssima Trinitat, de Badalona Xaloc, de L’Hospitalet de Llobregat

CEIP Joan Benet i Petit, d’Els Torms CEIP Malagrida, d’Olot CEIP N-I de Pràctiques, de Barcelona CEIP Pràctiques, de Tarragona CEIP Sant Josep, de Tàrrega CEIP Torres Jonama, de Mont-ras Col·legi Episcopal, de Lleida Col·legi Mare de Déu de Montserrat, de Les Borges Blanques Col·legi Nostra Senyora del Carme, de Balaguer Col·legi Sant Miquel, de Barcelona Escola l’Espill, de Manresa Escola Montessori, de L’Hospitalet de Llobregat Institució Escolar Claret, de Sabadell Saint George’s School, de Fornells de la Selva ZER El Sió, de Butsènit d’Urgell

99

Int. 8e Premi.indd 99

10/05/11 12:50

2008

2010

CEIP 3 d’abril, de Móra la Nova CEIP El Canigó, de Sant Just Desvern CEIP Els Raiers, de La Pobla de Segur CEIP Font d’en Fargas, de Barcelona CEIP Macià-Companys, d’Agramunt CEIP Maria Ossó, de Sitges CEIP Martí Poch, de L’Espluga de Francolí CEIP Pàmies, de Ginestar CEIP Pràctiques, de Tarragona Escola Claret, de Sabadell Escola Cultura Pràctica, de Terrassa Escola Mare de Déu del Lledó, de Valls Escola Mare de Déu del Roser, de Barcelona Institució Montserrat, de Barcelona

CEIP Annexa Joan Puigbert, de Girona CEIP Bellavista-Joan Camps, de Les Franqueses del Vallès CEIP Enric Granados, de Barcelona CEIP Pàmies, de Ginestar CEIP Sant Jordi, de Puigverd de Lleida CEIP Sant Sebastià, de Palleresos Col·legi Mare de Déu de Montserrat, de Les Borges Blanques Escola Cultura Pràctica, de Terrassa Escola Lola Anglada, d’Esplugues de Llobregat Escola Loreto-Abat Oliba, de Barcelona Escola Montessori, de L’Hospitalet de Llobregat Escola Reina Elisenda, de Barcelona

2009

2011

CEIP Annexa Joan Puigbert, de Girona CEIP Joan Maragall, de Vilanova del Camí CEIP La Farigola del Clot, de Barcelona CEIP Mare de Déu de Montserrat, de Castellbisbal CEIP Palau, de Palau-solità i Plegamans CEIP Puiggraciós, de La Garriga CEIP Subirats, de Lavern CEIP Vila-Romà, de Palamós Col·legi Mare de Déu de Montserrat, de Les Borges Blanques Escola Mare de Déu del Roser, de Barcelona Escola Pia, d’Olot Escola Sant Domènec de Guzman, de Tarragona Escola Shalom, de Barcelona Institució Montserrat, de Barcelona

CEIP Doctor Salarich, de Vic Escola Els Raiers, de La Pobla de Segur Escola Cultura Pràctica, de Terrassa Escola J. Dalmau Carles, de Girona Escola Josep Veciana, de Perafort Escola La Draga, de Banyoles Escola La Immaculada, de Barcelona Escola Lola Anglada, d’Esplugues de Llobregat Escola Maria Ward, de Badalona Escola Reina Elisenda, de Barcelona Escola Saint George’s School, de Fornells de la Selva Escola Shalom, de Barcelona Escolania de Montserrat, de Montserrat Institució Escolar Claret, de Sabadell Institució Montserrat, de Barcelona

100

Int. 8e Premi.indd 100

10/05/11 12:50

Índex El bosc encantat .................................................................................................................7 Del bosc del Serrat al bosc del Turó ...............................................................................11 L’arbre que no podia créixer ...........................................................................................17 Qui ha dit que tots els boscos són iguals? .....................................................................21 L’accident de l’esquirol ....................................................................................................25 Els meus amics del bosc màgic .......................................................................................29 El bosc sense llum ...........................................................................................................37 El bosc espantat ...............................................................................................................43 El bosc dels senglars ........................................................................................................49 L’arbre dels botons ..........................................................................................................55 L’oblit del bosc .................................................................................................................61 L’últim bosc......................................................................................................................69 El conte de la iaia Rita .....................................................................................................77 Utxí-Llop Valent ..............................................................................................................83 Història d’un tamarro......................................................................................................91

Int. 8e Premi.indd 101

10/05/11 12:50

Int. 8e Premi.indd 102

10/05/11 12:50