__MAIN_TEXT__

Page 1


Contes d’aliments Setè premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes


La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, compresos la reprografia i el tractament informàtic, resta rigorosament prohibida sense l’autorització dels propietaris del copyright, i estarà sotmesa a les sancions establertes a la llei. Primera edició: maig de 2010 © dels textos: dels diferents autors © dels dibuixos: Pilarín Bayés © d’aquesta edició: Editorial Mediterrània, SL Guillem Tell, 15, entl. 1a 08006 Barcelona Tel. 93 218 34 58 Fax: 93 237 22 10 editorial@editorialmediterrania.cat www.editorialmediterrania.cat Maquetació: Jordi Vives ISBN: 978-84-8334-994-6 DL: B-22.270-2010 Impressió: Agpograf, Barcelona Imprès a Catalunya – Printed in Catalonia


E

ns complau presentar-vos el recull dels quinze contes guanyadors d’aquesta setena edició del Premi Pilarín Bayés de contes escrits per nenes i nenes, un premi que convoquem des de l’Editorial Mediterrània, però que es fa realitat gràcies a la participació de milers de nens i nenes d’arreu de Catalunya, els seus mestres i les seves mestres, el jurat i, evidentment, la nostra gran il·lustradora Pilarín Bayés. A tots us volem agrair la participació i l’interès que demostreu any rere any. Hem rebut més de mil contes que tractaven el tema de l’alimentació: pastanagues, tomàquets i bledes, llaminadures i dolços, aliments que ballen i es confabulen... una gran varietat d’històries que, de ben segur, també hauran ajudat a prendre consciència a molts nens i nenes de la importància d’una bona alimentació i d’uns bons hàbits alimentaris. Moltes felicitats a tots els qui heu participat en aquesta edició del premi, i especialment als guanyadors i guanyadores! Desitgem que gaudiu de la lectura d’aquests contes i que deixeu volar la imaginació....! Editorial Mediterrània


Veredicte del Setè Premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes Reunit a Barcelona el 14 d’abril de 2010 el jurat del Setè Premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes, presidit per Pilarín Bayés i integrat per Jordi Albertí, Joan Baqués, Montserrat Cabré, Joaquim Carbó, Josep F. Cortés, Víctor Cucurull, Mònica Estruch, Eduard Fornés, Alegria Julià, Gonçal Luna, Meritxell Margarit, Trini Milan, Margarida Planes, Lluís Vila d’Abadal i Francesca Vilarrasa, resol premiar els contes següents:

Cicle inicial: Arròs, xocolata i sushi, amb el pseudònim Els salvatges, del CEIP Enric Granados, de Barcelona. El petit tomàquet, amb el pseudònim La capsa màgica, de l’Escola Loreto-Abat Oliba, de Barcelona. Alarma! Falten els aliments!, amb el pseudònim Els pingüins, del CEIP Bellavista-Joan Camps, de Les Franqueses del Vallès. L’hort de l’avi Francesc, amb el pseudònim Els petits hortolans, del Col·legi Mare de Déu de Montserrat, de Les Borges Blanques. L’home i l’arbre màgic, amb el pseudònim Els àngels, del CEIP Sant Sebastià, dels Palleresos.

4


Cicle mitjà:

Cicle superior:

El misteri del Francesc i el tomàquet verd, amb el pseudònim Flusky Parrusky, del Col·legi Mare de Déu de Montserrat, de Les Borges Blanques.

El meu secret, amb el pseudònim Antamapajar, del CEIP Pàmies, de Ginestar.

La decisió dels aliments, amb el pseudònim La gota de vidre, de l’Escola Montessori, de L’Hospitalet de Llobregat. La guerra entre la carn i la verdura, amb el pseudònim Lola Cases, de l’Escola Montessori, de L’Hospitalet de Llobregat. Pep el geperut, amb el pseudònim Petit pingüí, de l’Escola Lola Anglada, d’Esplugues de Llobregat. Quin canvi, en Marc!, amb el pseudònim Laia Roca, del CEIP Sant Jordi, de Puigverd de Lleida.

La caixa màgica, amb el pseudònim Arual Ronem, de l’Escola Cultura Pràctica, de Terrassa. ¿Són els canelons de l’àvia els millors del món?, amb el pseudònim Kippling, del CEIP Annexa-Joan Puigbert, de Girona. Aliments vius, amb el pseudònim Leo Messi, de l’Escola Loreto-Abat Oliba, de Barcelona. Un nou món, una nova vida, amb el pseudònim Atzar, de l’Escola Reina Elisenda, de Barcelona.

5


Arròs, xocolata i sushi Pseudònim: Els salvatges Autors/es: Amal Akenniou, Lucas Alarcón Opazo, Arian Bautista Alvaro, Christopher Càmara Molina, Gerard Corozo Arroyo, Juan Antonio Cortés Blanco, Marcos Ramsés Cruz Díaz, Gemuel Fordan Cajucom, Fujie Ji, Zainab Khalid Qayyum, Aitor Malapitan Alamid, Foudil Mehdi Merkiche, José Manuel Montero Amaya, Soraya Montero Amaya, Eric Padilla Cevallos, Jimmy Padilla Cevallos, Jordan Pascual Abe, Alex Pascual Bolilan, Alejandra Quinde Andocilla, Kanghao Ren, Glen Aries Valencia Manalo, Erik Valero López Categoria: cicle inicial Escola: CEIP Enric Granados, Barcelona Mestra: Susi Monedero Doló


A

vui a Coneixement del Medi ens toca parlar del tema dels aliments. La senyoreta Susi ha preguntat què ens agrada menjar... –La senyoreta té nom de menjar japonès! –ha dit en Khangao.

En Kanghao i en Fujie són xinesos i els agrada molt menjar arròs amb tot. Arròs amb carn, arròs amb galetes, arròs amb xocolata… –A tu què t’agrada menjar, Cristopher? –A mi m’agraden molt els cereals. El pare d’en Cristopher és africà. Allà a l’Àfrica es cuinen molts cereals. Alguns tenen noms molt estranys com shuro, kitumba o uji. –I tu, Aries? Què t’agrada a tu? –A mi m’agraden molt les gambes. A les Filipines mengem també molt d’arròs i les gambes les posem a la paella! –Mira!, com a València! –diu la senyoreta. –A mi m’agrada molt el curri –diu la Zainab. És pakistanesa i moltes vegades la senyoreta li diu que fa olor d’espècies picants. –I a tu, Jordan, què t’agrada que et faci el teu pare per dinar? –A mi..., no sé... A en Jordan no li agrada gaire menjar i això que el seu pare és cuiner i treballa en un restaurant. Sempre li fa plats molt bons per sopar però ell s’estima més jugar que sopar. 8


9


–A mi m’agraden els dàtils i el tajin –diu l’Amal, que és del Marroc. El tajin té xai i és una cassola que té un coll molt llarg. –A Algèria mengem cuscús, que són boletes molt petites de color blanc, semblants a la pasta de la sopa –diu en Medhi. –Nosaltres mengem molt blat de moro i moltes patates –diuen en Jimmy, l’Eric i l’Alejandra, que són de l’Equador. –A mi m’agrada menjar el plat de les ninja! –diu l’Arian. –La pizza, sí, és molt bona! Amb tomàquet, formatge i pernil. A tots! A tots! Aquest sopar ens agrada a tots! –I sabeu una altra cosa? Sabeu que els protagonistes dels contes també tenen les seves preferències? –En Patufet, que comprava safrà i s’amagava sota la col –diu la Soraya. –La Blancaneus, que es menjava una poma vermella –diu en Josema. –Els tres porquets, que feien una escudella per cremar-li el cul al llop –diu en Gerard. –En Hansel i la Gretel, que van viure en una caseta de caramel –diu l’Àlex. –La vella castanyera, que collia cargols i castanyes pel bosc –diu en Gemuel. –La Caputxeta, que al cistell portava mel i mató per a l’àvia –diu en Juan. –La Bella Dorment no menjava res! Només dormia! –diuen en Ramsés i l’Erik. 10


–I a en Pinotxo li creixia el nas per menjar moltes llaminadures! –diu l’Aitor. –No! Que era per dir mentides! –diu en Lucas. –I se li van corcar les dents, potser –diu la senyoreta–. Bé, ho deixem per avui... Cal anar cap a casa a berenar... i recordeu que... per créixer fort i sa... UNA MICA DE TOT HAS DE MENJAR! I vet aquí un gos i vet aquí un gat, aquest conte que hem contat no és mentida, que és veritat!

11


El petit tomàquet Pseudònim: La capsa màgica Autors/es: Roger Amer Riera, Tomás Benito Moreno, Guillermo Caballero Sancho, Inés Costa Calle, Ainara Crespan García del Cerro, José María Dorado Vizuete, Cristina Fernández Súnico, Aleix Gombau Rafecas, Gabriel Nicolás González Conejero, Albert Guillem Pena, Nicolás Guitart Abril, Anton Gvozdev, Bruno Huertas Zuriarrain, Miriam Iturralde Aguiló, Víctor Kallenbach Guibelalde, Gabriela Nievas Torrano, Maria Pérez Zapata, Oscar Proc Blanchart, Adriana Puig Posada, Blanca Rodríguez Martínez, Xavier Rodríguez Postigo, Antonio Ruíz Davila, Lucas Ruíz Sánchez-Gil, Juan Jose Torredemer Pueyo, Sara Yebra Gaya Categoria: cicle inicial Escola: Loreto Abat Oliba, Barcelona Mestra: Inés Vélaz Pagola


V

et aquí que una vegada, ara ja fa molts anys, al mig d’un hort mig abandonat hi havia un tomàquet petit i rodonet. El tomàquet petit i rodonet era a la branca d’una tomaquera que havia crescut sola, entre les herbes i les plantes, sense que ningú se n’adonés.

Un bon dia molt alegre de primavera, com són gairebé tots els dies de primavera, va passar per allà un nen que es va adonar que hi havia una planta diferent amb un tomàquet petit i rodonet. El nen va explicar al seu avi el seu descobriment i entre tots dos van decidir cuidar la planta del tomàquet petit i rodonet. Van treure les herbes del seu voltant i, fins i tot, la van regar. La planta va anar creixent i el tomàquet també i amb el pas del temps el tomàquet va passar de tenir un color verdós a ser totalment vermell. Un dia que el tomàquet ja era molt vermell es va posar molt però que molt trist. Havia sentit que l’avi deia al nen: –És l’hora d’agafar aquest tomàquet tan vermell. Al tomàquet petit i rodonet i ara vermell li feia por separar-se de sa mare, la tomaquera; no volia que ningú se’l mengés i anar a parar a la panxa d’un nen. La seva mare, la tomaquera, el va mirar i li va dir: –Fill meu, no et preocupis. No has de tenir por. Has d’estar molt content ja que ets un gran aliment per a les nenes i els nens. A més a més, estàs molt bo i ets deliciós i quan et mengin donaràs força i energia a la persona que t’ha menjat. Qualsevol tomàquet estaria molt content i orgullós, si fos tu. A molts d’ells els fa malbé la pluja i les tempestes amb

14


15


les pedres de gel. Alguns, fins i tot, cauen a terra per falta d’aigua i queden mig pansits. A d’altres, si tenen sort, els agafen quan encara estan verds. En canvi a tu t’han cuidat, regat i visitat molts cops. Ets un tomàquet afortunat. Quan el nen va tornar a passar per l’hort, el tomàquet li va dir: –Ja pots agafar-me, estic molt content d’ajudar els nens i les nenes perquè estiguin molt sans i forts. El nen el va agafar amb molta cura procurant no fer-lo malbé i se’l va endur a la seva escola per ensenyar-lo als altres nens. Entre tots van preparar un pa amb tomàquet, però abans el nen va guardar totes les llavors que eren dins del tomàquet petit i rodonet, tal com li havia explicat el seu avi, per tornar-les a plantar. I així sempre més van tenir tomàquets i entre tots van cuidar l’hort. Des d’aleshores, els tomàquets agraden molt als nens i els fa estar sans i contents.

16


Alarma! Falten els aliments! Pseudònim: Els pingüins Autors/es: Ruth Arévalo Díaz, Albert Cañas Rosell, Víctor Carmona Cabrera, Maria Chacón Bermúdez, María de los Ángeles Chica Aguirre, Pol García Cristina, Nico García Nogueras, Kevin Emanuel Garrido Burgos, Bakari Gassama Konteh, Yasser Gourri Moumni, Alan Huertas Martínez, Dambo Mansa Cissokho, Mohamed Marouan, Àngela Martín Gutiérrez, Jordi Martínez Jiménez, Paula Martínez Trinidad, Carla Membrive Paños, Daniel Noe Sánchez, Belén Pérez Lucena, Íngrid Ramírez Suárez, Iker Roda Carmona, Marc Rodríguez Duque, Ana Rodríguez Espínola, Alejandro Rosado Cantos, Maryam Zahiq Categoria: cicle inicial Escola: CEIP Bellavista-Joan Camps, Les Franqueses del Vallès Mestra: Cristina Oliver Martín


H

i havia una vegada un grup de nens que van anar de colònies a una casa situada al Montseny. Com us podeu imaginar, estaven d’allò més il·lusionats per marxar tots junts uns dies fora de casa. N’hi havia que estaven contents perquè així s’estalviarien de menjar la verdura que els preparaven a casa. O això és el que es pensaven...

Va arribar el dia assenyalat. Carregats amb les motxilles i després de ser petonejats pels pares i mares, que els deien adéu al so de «porteu-vos bé», van enfilar-se a l’autobús, emocionats per començar l’aventura. A mig matí, després de superar un munt de revolts, demanar mil vegades «quan arribarem?» i cantar un llarg repertori de cançons, per fi van arribar a la casa de colònies. Un cop baixats de l’autobús, van deixar les motxilles en un racó i es van posar a esmorzar tot esperant que els monitors de la casa els acompanyessin a instal·lar-se a les habitacions. Tothom vinga a treure croissants, brioixos de xocolata, pastissets, etc. I vinga a endrapar! En un racó, en Pol, un nen de la classe, menjava un entrepà de pernil, mig amagat. Per molt que la mare li explicava els avantatges d’un bon entrepà per esmorzar, a vegades se sentia un pèl diferent dels seus companys devoradors de bolleria.

Un cop esmorzats van instal·lar-se a les habitacions. Sentien una gran emoció mentre discutien qui dormia amb qui, i qui ocupava la part de dalt de la llitera. La meitat encara estaven desfent el sac de dormir quan els monitors els van avisar que baixessin, ja que estava a punt de començar l’activitat del matí. Un rotllo d’activitat que tractava sobre l’alimentació, una piràmide d’aliments i alguna cosa anomenada nutrició. Com que el tema no els atreia gaire, molts dels nens i nenes no hi van posar molt interès. Per no dir gens. Total...: molts ja sabien què és bo i què no. Allò que és bo és el que els agrada: muntanyes de xocolata, pizza, etc. Després d’aquesta activitat, ja va ser l’hora de dinar. Tots anaven cap al menjador quan un home vestit de blanc, amb un davantal ple de llànties d’oli i un barret força curiós, va sortir d’una porta ben esverat tot cridant: 18


19


–Horror! És espantós! No m’havia passat mai! S’hi van acostar ben encuriosits. En Toni, un dels monitors, va ser el primer a parlar: –I doncs? Què ha passat? El cuiner va respondre amb cara de preocupació: –Que ens han robat! Uns pispes s’han emportat el dinar! La pizza, les patates fregides, les hamburgueses... Tot! Res! No queda res! –I al rebost? Bé hi deu quedar la verdura, els llegums... –Ah, no! Ja mai en compro. Igualment els nens ho deixen al plat i ho llencen. Malaguanyat menjar! Aleshores una de les senyoretes va preguntar què farien i els monitors van proposar fer una excursió per passar l’estona i així donar temps al cuiner per trobar una solució. Així que, morts de fam, els petits excursionistes van enfilar un camí cap al bosc darrere els monitors i les senyoretes. Al cap d’una estona van trobar un cirerer i un pomer. La Júlia, una monitora molt simpàtica, va proposar recollir fruita i guardar-la per a les postres. Més d’un nen i nena va posar cara de fàstic només de sentir la paraula fruita. «Ja podrien créixer iogurts dels arbres!», va demanar algú. «O gelats de xocolata!», va dir una nena. Més endavant van trobar un pagès que estava treballant la terra. Els va saludar tot preguntant on anaven, aquells excursionistes, amb aquella cara de pomes agres. Després de conèixer tots els fets els va obsequiar amb bledes, pastanagues, enciams, cols, cebes... «Ecs!», va rondinar més d’un. «Verdura? Hortalisses? No ho penso pas tastar, tot això. Si a casa no en menjo! Saben que no m’agrada i no m’obliguen pas a tastar-ho!» 20


–I com saps que no t’agrada si no ho has tastat? –van respondre a cor el pagès, els monitors i les senyoretes. Després de donar les gràcies van decidir retornar a la casa. Es van organitzar per grups i van ajudar el cuiner a preparar el menjar que havien aconseguit. S’ho van passar d’allò més bé. Que divertit que era cuinar! De tanta fam que tenien van començar a devorar els plats. La majoria no sabia si era per culpa de la gana, però van descobrir un món nou de gustos i sabors. El que tampoc sabien era que tot plegat era una conxorxa entre els pares, les senyoretes i els monitors per ensenyar a menjar de tot i fer un esforç.

21


L’hort de l’avi Francesc Pseudònim: Els petits hortolans Autors/es: Judit Bigordà Pérez, Sergi Cabezas Benet, Pol Claret Samperí, Adrià Díez Ropero, Marta Estradé Viladoms, Martina Farré Carrasquer, Marta Finestra Duran, Miriam Giorgiana Franiuc, Alba García Martínez, Ivan García Martínez, Aitor García Pastó, Marta Godia Miquel, Aurembiaix Griñó Orteu, Eudald Hernàndez Anglada, Simida Ionesi Ionesi, Christian Loor Pico, Ariana Timeea Lung, Andrei Alexandru Miertoiu, Mireia Ramis Olivart, Marc Rius Viladoms, Naïm Ruiz Gámez, Jonàs Salat Torres, Xavier Sobrepere Bonet, Pau Suñol Solé, Arnua Yeste Esteller Categoria: cicle inicial Escola: Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques Mestra: Mònica Labella Sobrevals


A

quell dia, el pare Pebrot es va decidir: no volia viure més en un hort sec, brut i ple de males herbes, perquè el seu amo mai no anava a regar-lo.

Així que, de bon matí, va avisar la família i van decidir marxar. La mare Pebrot va comptar els fillets, els va netejar la pell i, molt contents, van saltar la tanca de l’hort sec i brut i ple de males herbes. La cridòria dels pebrotets va despertar els companys i així el Sr. Enciam va anar amb ells, i també la família Pastanaga i la senyora Tomata amb totes les tomatetes. La pobra Patata no va sentir res, perquè estava ben adormida sota terra i, per tant, no va marxar. De ben segur que ho hauria fet, si ho hagués sabut!; n’estava tipa, de barrejar la seva ramera amb les males herbes! Pel camí de la font passava una colla d’hortalisses que buscaven un hort frescal i net. Ah! I que tingués un amo treballador i amorós que els ajudés a créixer i a madurar. Juntes cantaven la cançó:

«Som uns bons amics que venim de lluny i busquem la terra per donar bon fruit.»

El caragol va sentir els cants i va pujar sobre una fulla d’enciam. La mare conilla va agafar els conillets i van caminar darrere les pastanagues: «Potser ens en podrem menjar alguna...» L’avi Francesc va veure les tomates i es va dir: «Quines tomates! Si jo les pogués cuidar...» –Sí, sí! –cridaren totes juntes! –Va, doncs, seguiu-me! –els digué.

24


25


Ara pel camí de la font va l’avi Francesc, amb les tomates, les pastanagues, els pebrots, l’enciam, el caragol i la mare conilla amb els catxapets. La cançó sona més forta:

«Som uns bons amics que venim de lluny i busquem la terra per donar bon fruit.»

L’hort de l’avi Francesc és al costat esquerre de la font. El guarda una tanca amb una porta de ferro que té molts anys i que l’avi greixa perquè no es rovelli. El petit camp està ple de cavallons ben arrenglerats on hi ha plantats espinacs, carxofes, cols, bledes i cebes. El terra està net com un jardí i en cada punta hi ha un ametller i un oliver que fan ombra als quatre bancs que acullen l’avi Francesc quan està cansat. Oh! Que bonic! Que ben cuidat! Els nostres amics no se’n sabien avenir... Així, doncs, van plantar-se al lloc que els va dir l’avi tot esperant arrelar, créixer i donar el millor fruit gràcies a l’aigua de la font i a la cura de l’avi Francesc, treballador i amorós. Avui, aquest hort és el millor del terme. Els seus productes són ecològics i forma part dels projectes de l’escola del poble. Tot sovint hi van els nens amb les senyoretes per aprendre els noms de les hortalisses i seguir-ne el creixement. Fins i tot tenen un espai, molt a prop de l’entrada, on cada classe fa el seu hortet. Ah! I quan els nens mengen a taula els seus productes, els troben els millors del món; però, a més de trobar-los molt bons, els ajuden a fer-se grans i a tenir una vida sana i equilibrada.

26


L’home i l’arbre màgic Pseudònim: Els àngels Autors/es: Ismael Amghar Sevilla, Judit Balaguer García, Arnau Caballè Llurba, Irene Carrillo Alcántara, Arnau Gabarra Cabezas, Jon Ander Garay Saenz, Gerard Jauset Samper, Laura Julià Teruel, Edgar López García, Nerea Martínez del Rey, Iker Martínez Herrero, David Martínez Jiménez, Míriam Morcillo Sanahuja, M. Rosa Núñez Fernández, Iker Pérez Trujillo, Nayara Ramírez Hidalgo, Nadia Resina Piedrahita, Gerard Roca Moré, Saúl Romeu García, Ariadna Sancho Sancho Categoria: cicle inicial Escola: CEIP Sant Sebastià, Els Palleresos Mestra: Eva Romaguera Virgili


V

et aquí que una vegada en un racó de món hi havia un home que vivia al bosc. Arribà un dia que no tenia menjar i se li va ocórrer anar a buscar-ne. Després de molta estona de caminar pel bosc s’endinsà per un caminet que no coneixia. El pas era estret, costerut i ple de giravolts, però molt bonic. Com més s’endinsava, el camí es tornava més planer i més ample. Tot ell estava vorejat de flors de tots colors i d’ocellets que cantaven melodiosament. L’home, en arribar al final del camí, s’endugué una sorpresa: hi havia un arbre meravellós, amb les fulles molt verdes i brillants com la purpurina; aquell arbre era màgic, però l’home no ho sabia. L’home, després de contemplar aquell arbre, començà a menjar-ne els fruits. Eren pomes i maduixes, kiwis i plàtans, síndries i melons, tots molt grans i de colors brillants com la llum del sol. Quan sacià la gana en collí tants com volgué i omplí un sac que carregà a les espatlles. Anà a veure el rei i li lliurà totes les fruites. Li digué: –Heus aquí, majestat, els fruits d’un arbre meravellós. Proveu-los i veureu com en són, de dolços. El rei els provà i els trobà molt bons, tant que en agraïment digué a l’home que podia anar a esmorzar, a dinar i a sopar cada dia al seu castell. Però succeí que, l’endemà, el rei i l’home es van quedar calbs com una ovella després d’esquilar. Molt preocupat, el rei va fer venir el metge. Aquest els va mirar de cap a peus i no va saber dir el motiu de la calvície. Al segon dia, en llevar-se, tant el rei en el bany del seu castell com l’home a casa seva es van mirar al mirall i van veure que tornaven a tenir els mateixos cabells que havien tingut sempre encara que més llargs i més lluents. En esmorzar junts el rei i l’home reien del que els havia passat. Al cap d’una estona aparegué el patge i digué:

28


29


–Majestat, avui hi ha el mateix nombre de fruites que el primer dia. El rei respongué que havia succeït un cas màgic. Talment semblava un cas dels d’en Harry Potter. I cada dia que passava o es quedaven calbs o bé tornaven a tenir cabells. El dia que tocava tenir cabells era molt agradable, com menjar-se un plat de vieires o com quan s’apareix una fada bona. Però els dies que no tenien cabells eren tan molestos com un dia d’aquells que les mosques no paren d’empipar o com el dia que un lladre ens ha robat coses valuoses com or o monedes. El rei i l’home, amb l’ajut del patge, van començar a pensar com podrien solucionar aquest problema. El rei va pensar que el millor era deixar de menjar aquells fruits. Així no els tornarien a caure els cabells. A més, ara també començava a tenir mal de panxa. L’home també pensava que era millor deixar de menjar aquells fruits perquè si no els passarien coses més dolentes, com perdre’s pel bosc. Al final va parlar el patge. Va dir que provessin de donar aquells fruits que mai no s’acabaven als nens i nenes pobres del regne i que així potser es desfaria el malefici. I així va ser que l’endemà uns patges van sortir del castell amb carrosses carregades de fruita. En donaren a tots els nens i nenes que trobaven pels camins i pels racons d’aquell regne. Sobretot si eren pobres. L’endemà al matí el rei i l’home en llevar-se i veure’s al mirall van comprovar que els cabells no els havien caigut. A més les fruites no s’acabaven mai, com el bosc, l’aigua i el cel d’aquelles contrades. I catacric, catacrac, el conte ja s’ha acabat.

30


El misteri del Francesc i el tomàquet verd Pseudònim: Flusky Parrusky Autor: Francesc Sanz Ripollès Categoria: cicle mitjà Escola: Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques Mestra: Lola Marimón


H

i havia una vegada, a la comarca de les Garrigues, un pare i un padrí que van comprar planter al mercat. Van comprar tomaqueres, bledes, carxoferes, enciams, api, carbassó, albergínia... Arribats a casa, el Francesc, el fill, va dir:

–Pare, què porteu aquí? I el pare respongué que aquella primavera havien decidit fer hort. Per començar, van llaurar el tros amb un motocultor que els va deixar el seu veí, el Modest. Un cop plantat, només calia regar i treure les males herbes fins que ben entrat l’estiu van arribar els primers tomàquets. Un dia, el Francesc, a primera hora del matí, es plantà a l’hort decidit a collir un tomàquet rodó i brillant de color verd; quan estava a punt d’arrencar-lo de la mata, va sentir una veu que deia: –Encara no, no sóc bo! No em mengis! El Francesc va mirar pertot arreu però no veia ningú. –Qui està parlant? –Sóc aquí, em tens entre les mans, a la tomaquera. El Francesc es pensava que somiava però estava al mig de l’hort, a casa seva. –Escolta’m bé –va dir el tomàquet–. Encara no sóc bo per menjar. Necessito uns dies de sol i una bona regada.

32


33


El Francesc es va asseure al mig d’un cavalló mirant aquell petit tomàquet tan eixerit i aquest li va explicar que la seva mare era una llavor de tomàquet d’amanir i que ara ell en seria el fruit. –I si et menjo et moriràs? –va dir el nen espantat. –No –contestà el tomàquet–. Sóc una hortalissa per menjar; si em deixessis assecar convertiria cada una de les meves llavors en una planta nova. El nen no sabia què pensar, ell només havia agafat el tomàquet per distreure’s, el volia tirar a la bassa de l’hort per veure si flotava, i ara resulta que estava davant d’un tomàquet parlador. El nen li va explicar que ell vivia allí, en aquella torre, i que es deia Francesc, tenia 8 anys i es passava l’estiu entre l’hort i la piscina. Per la seva banda, el tomàquet li va dir que es dia Tomacó i que si volia podrien fer moltes coses junts. Al cap d’una estona, el Francesc va marxar, havia d’anar a cursets de natació. Durant aquella tarda va estar pensant què li havia passat. L’endemà, va baixar a l’hort un altre cop, directe al Tomacó. El trobà allí, una mica més rodó que el dia abans. Després d’explicar-li com li havia anat la piscina, el tomàquet li preguntà si menjava força fruita i verdura. El Francesc va dir que no, que a ell li agradava la pizza, la pasta i els flams, que la verdura i la fruita eren el menjar dels conills. –Vas molt equivocat –va dir el Tomacó–. Per fer-te gran necessites les vitamines de la fruita i la verdura. Si véns cada dia, t’explicaré quina importància tenim.

34


El Francesc es va deixar convèncer i cada dia aprenia algunes coses. El primer que va aprendre és que les síndries i els melons arriben en el moment de l’estiu en què fa més calor, per això ens ajuden a no passar set i a tenir el cos hidratat. Després arriba el moment de les bledes i els espinacs, les verdures de fulla verda, molt importants per netejar el nostre cos. El Tomacó explicava les coses amb tanta alegria que un dia el Francesc va dir a la seva mare que volia una bona amanida per sopar. Va tastar un enciam molt cruixent i un tomàquet refrescant i tot amanit amb l’oli de la seva terra, les Garrigues. Li va venir tan de gust que, després de tastar el carbassó i el pebrot, s’adonà que el Tomacó estava gairebé a punt per menjar. Estava molt preocupat, cada dia patia perquè el seu pare no el collís. Era el seu secret i el volia guardar. L’estiu va anar passant, els pares del Francesc estaven molt contents amb el seu canvi, creien que des que el nen havia anat de colònies menjava de tot; segur que aquells dies havia tastat coses i li havien agradat. Però no, la raó d’aquell canvi era el Tomacó, un petit tomàquet eixerit i divertit que ara s’havia posat vermell i gros, a punt de servir en una de les millors amanides. Però aquesta no era la intenció del nen, ell volia aprendre més coses i el temps s’acabava. El Tomacó es començava a arrugar, era ja molt madur, s’acabava l’estiu i amb els primers freds es moriria. Encara va quedar temps per aprendre curiositats de les fruites. Va saber que les fruites de tardor, els caquis, les magranes o les taronges, ens ajuden a no constipar-nos, perquè fan el nostre cos més fort davant els virus. Va veure com el pare collia durant el mes de

35


novembre apis, cols i porros i que la mare en feia un puré que anava molt bé quan ell tenia mocs. Ara a en Francesc li agradava tot el que la mare li posava al plat, i quan acabava corria a l’hort a explicar-li al Tomacó el gust que tenien les altres fruites i verdures. Amb les primeres gelades de desembre, el Tomacó quedà molt tocat i li demanà que, abans que el pare arrenqués les mates seques de l’hort, el portés al cobert per passar l’hivern. Al nen li va saber molt de greu arrencar-lo, però el va deixar damunt d’un plat, al costat del lloc on el pare guardava l’aixada. Amb el fort fred de l’hivern, el Francesc no va baixar més a l’hort i s’oblidà del Tomacó fins que amb els primers dies de sol del mes de març baixà al cobert per ajudar el pare. Llavors trobà que al plat on havia deixat el Tomacó només hi quedava una pell seca i un munt de llavoretes per plantar. Tot decidit va dir al pare que aquelles llavors les volia plantar i que cuidaria les plantes ell personalment per explicar als seus amics la importància de menjar variat i sa.

36


La decisió dels aliments Pseudònim: La gota de vidre Autora: Carla Suárez Mir Categoria: cicle mitjà Escola: Montessori, L’Hospitalet de Llobregat Mestra: Mercè Alabart


H

i havia una vegada una família una mica especial a qui no li agradava cuinar. En aquella casa no hi havia una sola recepta ni un sol llibre de cuina. Els pares mai encenien els fogons ja que els agradava anar a dinar i sopar fora de casa. Compraven al supermercat del barri però mai no arribaven a cuinar allò que omplia la seva nevera. En aquella cuina els aliments s’acabaven podrint cada setmana... i així anaven passant els dies, les setmanes i els mesos. Un bon dia una mongeta que descansava al calaix de les verdures de la nevera va arribar a una conclusió i va dir als seus companys: –Aliments companys, heu pensat que ens passem els dies en aquesta casa passant fred a la nevera? Ningú ens dóna escalfor ni atenció. Acabarem com els companys de la setmana passada, pansits i lletjos. Anirem a parar en una bossa d’escombraries! Fem una rebel·lió i marxem d’aquesta casa! Quan a la nit tornin els amos de casa, no ens han de trobar aquí. Vinga! Seguiu-me! Tots els aliments van seguir la mongeta amb molta energia..., encara que els que portaven més dies començaven a estar fluixos i amb molt mal color. Es van distribuir per grups... i la mongeta espavilada anava donant ordres: –Tu, tomàquet, de la mà del pa! –Fuet i mortadel·la, no us separeu! –Enciam, tu aniràs amb els espàrrecs, que feu bona parella! –Pollastre, fes pinya amb les patates. –Macarrons i raviolis, no badeu...: ens queda molt camí!

38


39


Pel camí algun aliment començava a tenir molt mal aspecte... Un iogurt va abandonar la cursa: –Ai! Estic caducat des de fa dos mesos..., no aguanto més! Seguiu sense mi! Abans de sortir de casa, van deixar una nota enganxada amb un imant a la nevera que deia així: «Família, no ens espereu! Hem marxat a buscar altres cases on ens vulguin mimar! Tenim dret a una recepta justa! I a ser fregidets o bullits! I després a rebre pessigolletes en una boca com cal!» La mongeta, que coneixia bé el barri, va anar distribuint els aliments: –Enciam, pastanaga, espàrrecs: entreu aquí, que hi viu una família vegetariana que se us menjarà ben a gust! –Formatge, llet, mantega: vosaltres al 1r 2a, que en aquella nevera no hi entra massa calci... i els nens estan creixent. –Embotits: seguiu el pa, que als baixos hi ha una escola i fareu un bon paper a l’hora dels esmorzars! El pollastre i les patates estaven d’allò més contents a la cuina d’aquella àvia que els va guisar amb tant d’amor... El tall rodó es va cuinar molt lentament amb les verduretes i va sortir en una taula ben guarnida! «Oh! Quin goig que fem! Deuen celebrar alguna cosa, en aquesta casa! Aquí sí que estem feliços.» La mongeta finalment va ser bullida amb unes patates en una olla que semblava un jacuzzi! Quin honor! «Que contenta em sento, d’acabar en un plat i no en una bossa

40


d’escombraries... Em puc adormir tranquil·la i esperar que els nens em sopin i em facin aquelles pessigolletes tan dolces amb aquelles dents tan boniques!» Quan arribà a casa, aquella família es va quedar molt sorpresa! Va llegir la nota que hi havia a la nevera... i es va morir de vergonya! El pare va dir: –Segur que ha estat la mongeta verda! Quan la vaig comprar, vaig notar una força estranya que mai havia sentit a la cua del súper! –Em sembla que ens hem passat...; hem de vigilar de no fer això. No hem de llençar menjar! Potser fins ara no ho hem fet bé. Així que hem de canviar. Hem de descobrir el món que hi ha als fogons...; a casa nostra ha faltat aquesta escalfor a la cuina! La mongeta ens ha fet pensar! Que equivocats que anàvem: fins ara ens ha agradat que ens cuinessin, però ha arribat el moment d’aprendre i gaudir! D’aquesta forma la vida en aquella casa va canviar gràcies a la decisió dels aliments.

41


La guerra entre la carn i la verdura Pseudònim: Lola Cases Autora: Mar García Royo Categoria: cicle mitjà Escola: Montessori, L’Hospitalet de Llobregat Mestra: Pepita Pedral Escudero


H

i havia una vegada dos països que estaven en guerra: el país de la carn i el país de les verdures. Els dos països pensaven que eren els aliments més bons i nutricionals que existien.

Un bon dia l’exèrcit de la carn va decidir fer l’atac més gran de la història sobre l’exèrcit de les verdures, per això varen reunir tots els soldats de què disposaven. Els terribles peus de porc anaven al capdavant, tot seguit venien les costelles de xai carregades de mandonguilles llestes per ser disparades contra l’enemic, el gruix de l’exèrcit estava format per les grans i fortes hamburgueses i, per acabar, hi havia un bon grup de filets, que anaven muntats sobre grans botifarres. Mentrestant al país de les verdures també varen decidir atacar el país de la carn amb l’exèrcit més gran i poderós que poguessin reunir. Les valentes coliflors i els pebrots eren els primers a desfilar, tot seguit les cebes i els alls, tampoc no varen faltar les ràpides i àgils pastanagues i els pesats i lents tomàquets, i tancaven la desfilada uns llustrosos enciams. Van passar diversos dies i nits i, quan els exèrcits es van trobar cara a cara, llavors va començar la guerra. Els terribles peus de porc formaven petits terratrèmols, les costelles tiraven mandonguilles que trencaven a trossets els pobres alls, les hamburgueses esclafaven les cebes. Les llestes verdures anaven tirant pudor de coliflor, les pastanagues disparaven grans de pebre sobre els ulls dels filets, els enciams rodolaven tirant a terra tothom que es posava davant seu. La guerra va continuar durant 14 dies, els matins es feien llargs i les nits també eren llargues. Fins que un dia es van trobar ben barrejats. Els tomàquets i les cebes a sobre

44


45


de les hamburgueses, les mandonguilles esquitxades de trossets d’all, pastanagues i coliflors trinxades amb grans trossos de filets i rodanxes de botifarra. Els dos reis, veient que havien perdut els seus exèrcits, van començar a discutir. Sempre la mateixa història, la carn és més bona que les verdures i les verdures són més bones que la carn. No hi havia manera que es posessin d’acord. Mentre discutien van veure unes grans ombres que s’apropaven. Eren els homes! Els dos reis, espantats, es van amagar amb silenci observant què feien els humans. El més gran dels homes va cridar: –Mireu quant menjar! Un dels altres digué: –Sí, sí, quina gana que tinc, mengem tot el que vulguem. Els homes van començar a menjar amb molta ànsia. –Que bona que és, aquesta hamburguesa amb tomàquet i ceba! –Doncs aquest filet amb coliflor i pastanagues està per llepar-se’n els dits. –Heu provat aquests peus de porc amb pebrot? Són exquisits. Els reis, amagats, van sentir la conversa dels homes i per fi es van adonar de la solució a la gran guerra. Els aliments per si mateixos eren bons, però encara eren més bons si es barrejaven entre ells.

46


Els reis van tenir una gran idea; van cridar els reis de tots els països, el del país dels ous, del peix, de la pasta..., i després d’explicar-los el que havia passat van decidir formar un únic i gran país: el País dels Aliments. I vet aquí un peu de porc i una coliflor que aquest conte ja s’ha fos fent pudor.

47


Pep el geperut Pseudònim: Petit pingüí Autora: Carla Coloma i Purroy Categoria: cicle mitjà Escola: Lola Anglada, Esplugues de Llobregat Mestra: Montserrat Marimon i Busqué


E

ra un divendres de primavera i els nens i nenes de tercer sortien d’excursió de l’escola. Anaven a visitar una casa de pagès i es podrien menjar els productes de l’hort. Quan van arribar-hi, els va rebre el pagès; es deia Pep. Era un senyor vellet, moreno, gran i geperut. Al cap d’una estona, va sortir la seva dona, que es deia Mireia i era alta i rossa.

La Carla i en Roger eren companys de classe i amics, però una mica entremaliats! Van començar a riure de la gepa tot dient-se: –No podrà mirar mai amunt! Als mestres, que ho van sentir, els va saber molt greu i els van renyar. Per reparar una mica el que havien fet els van fer anar a ajudar a en Pep a collir tomàquets, cols i patates a l’hort i, mentrestant, els altres tenien una estona per jugar. La Carla i en Roger prou que es disculpaven però... un càstig és un càstig i havien d’anar a l’hort! En Pep es va endur els dos nens fins a l’hort i abans de començar la feina els va fer seure a terra i els va dir: –Voleu que us expliqui la història de la meva gepa? –És clar, i tant que sí! –van exclamar alhora. –Quan jo era jove i el meu pare vell com ara sóc jo, es va posar malalt i em va demanar que fes la seva feina. Jo li vaig dir que sí, però quan anava al tros, en lloc de treballar, preferia asseure’m a terra i contemplar el cel, els núvols, el sol i els ocells. Com que no feia res, quan al vespre tornava a casa no portava res per a menjar i havíem de menjar el que quedava d’altres dies, un rosegó de pa... Així vam anar passant els dies, no ajudava gens a casa ni al pare malalt, fins que un dia jo estava distret mirant el cel

50


51


i... va aparèixer una bruixa i em va dir: «No et fa vergonya, Pep?» Quan encara jo no havia pogut pensar què passava, em va fer un encanteri perquè no pogués mirar mai més cap al cel i així veure’m obligat a recollir verdures. La bruixa de l’hort també em va dir: «Aquest encanteri només es trencarà quan els teus fills t’ajudin a collir les verdures de l’hort, cosa que tu no has fet amb els teus pares.» La Carla i en Roger li van dir: –Però si tu encara tens gepa! –Sí, sí, és perquè jo no he tingut mai fills! Però ben pensat potser si vosaltres m’ajudeu molt, es podrà desfer l’encanteri! Tal dit, tal fet; els nens hi van estar d’acord i sense recordar-se dels que estaven jugant es van posar mans a la feina per ajudar en Pep a desfer l’encanteri. La Carla collia els tomàquets però, quan ja n’havia collit dos, una gran aranya no la va deixar passar. La Carla ja estava a punt d’aixecar la mà i el peu per aixafar-la i seguir collint tomàquets quan en Pep, que ho havia vist de reüll, s’hi va acostar tot dient-li: –Deixa-la, no la molestis, que ja fa molt de temps que viu a la tomaquera sense fer-li cap mal. En Roger collia cols però de cop se’n va trobar una que no es podia arrencar de terra; com més estirava en Roger, ella més clavada estava a terra! En Pep li va dir que deixés aquella col perquè feia molt de temps que a sota seu hi vivia una colobra i la col era casa seva. Entre els tres van recollir moltes hortalisses i va arribar l’hora de tornar cap a la casa perquè la Mireia ja els devia estar esperant per cuinar-ho tot. 52


Un bon sopar fa de bon esperar i potser aquell vespre es trencaria l’encanteri...; vés a saber! Aquell dia l’encanteri no es va trencar i quan van seure a taula per sopar, estava igual! Quina pena! En Pep els havia tornat la «broma»: aquella gepa no era de cap encanteri, era de tants anys i anys i panys d’estar ajupit collint verdures perquè tothom en pogués tenir i menjar! La Carla i en Roger no es van enfadar perquè la Mireia havia fet un sopar boníssim amb aquelles verdures tan fresques i bones. Aquell divendres que s’estava a punt d’acabar s’havien divertit moltíssim collint verdures i escoltant històries i fent nous amics; no l’oblidarien mai! Ara els seus nous amics eren en Pep el Geperut, la Mireia alta i les hortalisses, l’aranya de les tomaqueres i la colobra de terra! Des d’aquell dia, la Carla i en Roger recordaven en Pep i la Mireia cada vegada que menjaven verdures o quan es volien riure d’un altre humà. Conte contat, el gep s’ha acabat!

53


Quin canvi, en Marc! Pseudònim: Laia Roca Autora: Raquel Herrera Pinyol Categoria: cicle mitjà Escola: CEIP Sant Jordi, Puigverd de Lleida Mestre: Christian Bria


E

n Marc era un nen de 9 anys, amb els cabells negres i bastant llargs. No era massa alt i estava una mica gras. La seva cara era rodona i els seus ulls, negres i grossos, encara s’obrien més quan veia una llaminadura. El nen vivia amb els seus pares en el 5è pis d’un edifici al centre d’una ciutat anomenada Vila Grisam. Vila Grisam era tan gran que tenia molts barris, edificis molt alts, molts cotxes que hi circulaven, parcs i moltes botigues i supermercats. Els seus pares treballaven moltes hores en un quiosc de l’aeroport. Per aquest motiu, no tenien gairebé mai festa tots dos alhora. Com que tenien poc temps, cuinaven molt malament. A casa d’en Marc només es menjaven coses preparades i el nen portava cada dia pastissos per esmorzar a l’escola. En Marc no havia tastat mai verdura, fruita ni enciam i quan ho veia en un restaurant o supermercat s’ho mirava amb una ganyota a la cara i pensava: «Ecs, quin fàstic!». En Marc pensava que la llet sortia de la nevera. Un dia el seu professor els va fer dibuixar un gall i en Marc va dibuixar un pollastre envasat. La mare d’en Marc era d’un poblet del camp anomenat Camverd, a 150 km de Vila Grisam. Com que els pares d’en Marc treballaven tant, eren els avis els que havien d’anar a veure en Marc i la seva família a la ciutat. Però aquell any va canviar tot; la mare del nen es va quedar embarassada, i un dia a la nit els pares li van dir: –Marc, al setembre tindràs un germà o una germana. –De debò? No m’ho puc creure, tant que ho esperava, visca!, visca! –va respondre en Marc. En Marc estava molt content esperant l’arribada del seu germà o germana. Però a l’estiu la mare va haver de fer repòs al llit i van decidir que el nen passaria l’estiu amb els avis a Camverd. En un principi, a en Marc no li va agradar la idea però la va acceptar. Així

56


57


que a finals de juny, quan va acabar l’escola, l’avi el va venir a buscar i van marxar cap al poblet. Després de 150 km i dues hores de camí, van arribar a Camverd. El poble dels avis era molt petit: tenia 294 habitants. Els carrers eren costeruts, les cases eren de pedra o pintades de colors, a dalt de tot del poble hi havia l’església, en una plaça petita amb unes vistes meravelloses. En Marc tenia molta vergonya, els primers dies que va arribar a Camverd. Però un dia, un nen de 10 anys anomenat Pau i una nena de 8 anys anomenada Marta el van anar a buscar, van tocar el timbre. En Marc va guaitar des de la finestra i els nens li van dir si volia anar a jugar amb ells i en Marc va dir: –Sí, sí, i tant! Aquell dia al matí en Marc va anar a la piscina, a la tarda amb bicicleta i a la nit va prendre la fresca. S’ho va passar molt bé, i cada dia que passava l’anaven a buscar més i més nens. Al cap d’un temps, un dia es va despertar de fer la migdiada i va cridar l’avi; aquest no contestava i quan va baixar al menjador va guaitar per la finestra i el va veure a l’hort. –Què fas? –va preguntar en Marc a l’avi. –Collir –va respondre l’avi. –Collir? Espera, que ara baixo. En Marc va passar una tarda molt divertida. A partir d’aquell dia, avi i nét anaven cada tarda a l’hort. Plantaven les llavors, regaven i el més divertit de tot era collir. Collien enciams, tomàquets, pastanagues, cols, cebes... Gràcies a això, en Marc va començar a conèixer tots aquells aliments i la seva àvia els cuinava tan bé, que els va tastar i li van agradar molt. 58


En Marc s’ho passava molt bé al poble. No havia tingut mai tanta llibertat. S’ho passava bomba amb tots els amics, des del matí fins a la nit, menys l’estona que el nen marxava a ajudar l’avi a l’hort. L’estiu va anar passant i el nostre protagonista sense adonar-se’n va canviar el tipus d’aliments que menjava; també va tastar moltes fruites que es collien al poble. Una experiència que també li va agradar molt va ser anar a ajudar el seu amic Martí a donar menjar als animals a la granja del seu pare. L’estiu va passar volant i un dia de la primera setmana de setembre va sonar el telèfon: –Ring, ring! –Hola, qui és? –va respondre el nen. –Hola, fill, sóc la mare, hem hagut de córrer cap a la clínica i acabes de tenir una germana! En Marc va saltar d’alegria. Van decidir que demà mateix baixaria amb els seus avis a Vila Grisam a conèixer la germana i a quedar-s’hi, ja que havia de començar l’escola. En Marc estava trist i content a la vegada, ja que s’hi trobava molt bé, al poble. L’avi va endevinar el que pensava en Marc i li va dir: –Tranquil, Marc, no estiguis trist, a partir d’ara podràs venir cada estiu, si tu vols. El nen va somriure a l’avi i el va abraçar; i tant, que hi aniria! Quan va arribar a la ciutat va estar molt content de veure els pares i molt emocionat en conèixer la germana. Li van posar Xènia, com la mare, però era igual que el pare. Quina combinació! Els pares van trobar molt canviat el seu fill, però en la cosa que el 59


van trobar més diferent va ser amb els aliments que demanava per menjar. En Marc s’emportava per esmorzar cada dia una peça de fruita. Volia verdura, amanida i plats que no havia demanat mai. Els seus pares no s’ho podien creure! I a poc a poc, gràcies a la transformació del nen, va canviar la forma de tota la família de cuinar, de menjar i comprar els aliments. Van aprendre que, encara que tinguem poc temps, s’ha de cuinar bé i menjar de tot. Ara ja han passat 15 anys d’aquell estiu. En Marc és un noi de 24 anys, de cabells negres, molt alt i ni prim ni gras. La seva cara segueix sent rodona i els ulls, negres i grossos, encara s’obren més quan veu les verdures que creixen a l’hort de la granja-escola, que juntament amb els avis, els pares i la Xènia van obrir fa 5 anys a Camverd, on es van traslladar a viure. Diuen que s’hi menja molt bé. Qui ho havia de dir!

60


El meu secret Pseudònim: Antamapajar Autor: Àlex Doménech Amades Categoria: cicle superior Escola: CEIP Pàmies, Ginestar Mestra: Bernardette Mas Serra


–B

on dia, dormilega! –em sacseja la Mariona–. Fes via, que farem tard a l’escola i encara hem d’esmorzar. –Nnnnooo! Encara no toca, si us plau! –li suplico obrint un ull i després l’altre.

És dimarts. La meva germana s’ha posat el xandall i s’ha fet una cua amb els seus llargs cabells rossos. Es veu forta, la Mariona. És una mica més alta que jo. Bé, jo sóc més aviat baixet i poca cosa! La mare no em deixa, però a mi també m’agradaria portar els cabells llargs. I per jugar a futbol, me’ls lligaria. Encara que sigui «mandoneta», me l’estimo molt, la meva germana. Crec que encara no ha superat que hagués nascut quinze minuts abans que ella. Som-hi, amunt, que si no la mare s’enfadarà! –Va, Xavi! Que me n’he d’anar! –em diu la mare des del peu de l’escala. –Ja vaig, mare! Un segon i sóc a baix! Quan baixo, en Rex mou la cua i ve corrents a saludar-me. La mare ja porta l’abric i la bossa. Està a punt de marxar. –Bon dia i adéu, mare –li faig un petó–. Què ens has fet per dinar? –Macarrons amb llonganissa! Estàs content? –Sííííí! Gràcies, mare, ets la millor –i li faig una abraçada de pop. Quan la mare ha marxat, entro a la cuina i... uhmmm, quina oloreta de macarrons! –Mariona, i si esmorzo macarrons?

62


63


–Sí, home! I fes-te’n un entrepà, també! Va, beu-te la llet i marxem, que encara farem tard! Faig veure que m’acabo la llet i, quan la Mariona no em veu, llenço la resta a l’aigüera. És el meu secret! –Et prens una fruita per a l’hora del pati? –em diu la meva germaneta, encara que ja sap la resposta. –No, que si no, no tindré gana per dinar! I abans de marxar de la cuina, me’n vaig al forn i agafo dos o tres macarrons i me’ls menjo. Estic de sort! Com que tinc l’escola al costat de casa, no m’he de quedar al menjador. Fa molt de temps, un dia m’hi vaig quedar i em van donar peix. Se’m va revoltar l’estómac i vaig vomitar. No penso tornar-hi mai més! M’han dit que només fan macarrons un dia a la setmana i que la resta de dies fan verdura, sopa, llenties, carn, peix, ous i de postres fruita o flam. Quin desastre! I sense en Rex a la vora per poder-li donar el que no m’agrada! Entrem i sona la campana. Dic adéu a la Mariona, perquè ella va al 5è B i jo al 5è A. Mentre fem mates, estic comptant 10, 20, 30..., els macarrons que em menjaré per dinar. Se’m fa la boca aigua! A l’hora del pati, els meus amics m’ofereixen una mica del seu esmorzar. –Gràcies, però no en vull. –Com és que no portes mai esmorzar? –em pregunta en Sergi. 64


–Me n’oblido –l’enganyo per no dir-li que l’únic que portaria seria una carmanyola de macarrons! Ja s’han acabat les classes. Ara cap a casa a dinar! Els macarrons m’esperen! –Estan més bons que mai, avui, aquests macarrons, oi, Mariona? –Què vols que et digui, els trobo com sempre. El que passa és que tu no has esmorzat i tens gana. –Uhmmm! Boníssims! –dic amb la boca plena. –No escuris tant, que encara esborraràs el gravat de les flors que hi ha dibuixades al plat! –N’han quedat? Me’n guardaré per sopar. Així no hauré de menjar verdura! –Doncs jo crec que hauries de menjar-ne. I de fruita també! Porta moltes vitamines. –I els macarrons, que no en porten, de vitamines? –pregunto a la meva germana. –No ho sé, però... crec que no pot ser bo menjar sempre macarrons. –A mi no m’agraden les verdures, ni el peix, ni les llenties, ni la fruita, ni... –Però si no ho has provat, com pots dir que no t’agrada? S’ha de menjar una mica de tot. Si ho sabés la mare... Si no hagués de treballar tantes hores, segur que no ho podries fer. De vegades penso que l’hi hauria de dir. La Mariona em mira amb aquella cara tan seriosa. Ho diu de veritat! –No, si us plau, no l’hi diguis! No vull fer-la enfadar! 65


Segur que la Mariona té raó. És molt llesta i té més cap que jo. Si no l’hi explica a la mare, això dels macarrons, és perquè m’estima. És la meva còmplice. Els dies van passant i jo m’ho manego per menjar macarrons a tota hora. Com que m’agraden tant, fins i tot me’ls menjo només bullits. Quan els diumenges la mare en fa, m’hi fixo i jo també me’ls sé cuinar! Ha passat el que havia de passar. Avui a Medi treballem la piràmide dels aliments! Fem grups i la senyo ens dóna un foli ple de preguntes que s’han de buscar, comentar i respondre. A internet trobem un munt d’informació sobre la piràmide alimentària, les aportacions que fan els diferents aliments al nostre cos, les vitamines, les proteïnes, els nutrients, què vol dir una dieta equilibrada... En Pol i la Clara discuteixen sobre si les llenties porten ferro, si és millor beure llet o menjar iogurts, si les xuxes són bones per al cos, si s’ha de menjar fruita cada dia... Jo només busco on són els macarrons en aquesta piràmide i m’imagino a què quedaria reduïda la meva piràmide alimentària particular. A més a més, a classe hem penjat un full de registres on apuntarem cada dia el que mengem a cada àpat, durant tota una setmana. Abans d’acabar la classe, la senyo ens pregunta com ha anat la feina i si tenim alguna pregunta. Sense adonar-me’n, aixeco el braç. –Jo sí que tinc un dubte! Què passaria si només mengéssim macarrons? La senyoreta em diu: –Molt bé, bona pregunta! Mirem la piràmide alimentària, Xavi: on situaries els macarrons? –em diu la senyoreta mirant-me amb aquells ulls de rateta sàvia. 66


–A la base de la piràmide, amb l’arròs, el pa i els cereals –responc amb seguretat. –D’acord! I què aporten, aquests aliments, al nostre cos? –continua preguntant-me. ­–Hidrats de carboni i fibra. –De què ens serveixen els hidrats de carboni? –Ens donen energia! –Perfecte! Quantes vegades cal menjar-ne a la setmana? –Cada dia! Una o dues vegades! –ho dic convençut, perquè això sí que ho faig! –Excel·lent! Si només mengem macarrons tenim molta...? –pregunta a tota la classe. –Energia! –contestem tots alhora. –Però... què ens faltaria, Raül? –Les vitamines de la fruita i les verdures. –Per a què les necessitem les vitamines, Júlia? –Per defensar-nos de les malalties. –Jo em prenc medicaments, quan estic malalt –dic jo ben decidit. –Però les vitamines prevenen de les malalties –diu l’Àngela–. Jo menjo moltes taronges per no tenir mal de gola i febre. –També ens faltarien les proteïnes i el calci –diu l’Àlex mirant per damunt de les ulleres. 67


–De què ens serveixen les proteïnes? –pregunta en Roger. –Per créixer i formar els teixits del nostre cos. I el calci, per als ossos –assegura l’Àlex, que sempre sap la resposta correcta. Em puc posar malalt? Em quedaré baixet? No em creixeran els músculs?... Vols dir que tot això és veritat? –Xavi, ja has entès què passaria si una persona només mengés macarrons? –em pregunta somrient la senyo. –Eh...? Sí, sí! Molt malament! No tindria una dieta equilibrada. No creixeria. Es podria posar malalt! El meu cap està ple d’interrogants. El meu estómac es fa petit, es caragola, sembla que vulgui cridar... Mentre tornem cap a casa, la Mariona s’adona que alguna cosa em preocupa. –Què et passa, Xavi, que estàs tan callat? –Hem tingut classe de Medi, ja saps, allò de l’alimentació equilibrada... –Ja t’ho deia, jo! –I ara què faré, Mariona? Com ompliré la taula cada dia? M’ho invento? Hi apunto el que em prepara la mare? No vull que la senyo i els meus companys sàpiguen que només menjo..., bé, ja ho saps! –No ho sé, és difícil! La Mariona, que sempre té resposta per a tot, es queda en silenci. 68


Quan arribem a casa ens trobem l’àvia, que ens ha vingut a fer el dinar. –Quina bona olor, iaia –diu la Mariona en entrar a la cuina–. Què ens fas per dinar? –Us he fet unes llenties molt bones. Així la mare en podrà menjar quan arribi al vespre de l’hospital. –Les llenties porten ferro i proteïnes –afegeix la iaia. –Sí, avui a l’escola n’hem parlat..., però a mi no m’agraden..., a mi m’agraden els macarrons! –Saps què? Podem fer una cosa que em feia la meva mare quan jo era petita. Com que no m’agradaven les llenties me les barrejava amb arròs. A poc a poc, me les vaig anar menjant i, ara, m’agraden molt! –Ecs!, llenties amb arròs? –No, home, no! Barrejarem llenties amb macarrons! –Vols dir, iaia, que m’agradarà? –Si no ho proves, mai no ho sabràs! Si ho provo... podré posar una creu als llegums! Va, som-hi, Xavi, ho has de fer! Sigues valent! –Ho provaré, iaia, però... poquetes llenties i molts macarrons!... Vols dir que també es podrien menjar macarrons amb amanida o macarrons amb fruita o macarrons amb iogurt...? –vaig preguntar a la iaia després de la tercera cullerada d’aquella barreja sorprenent. 69


–Segur! Això és el que fan els millors cuiners i cuineres, barrejar i inventar plats nous. Encara et convertiràs en un cuiner famós! Ja fa dies que menjo una mica de tot, amb macarrons, és clar. Estic content però en Rex no gaire. A les hores de menjar, no para de bordar. –Què li deu passar, a en Rex? –pregunta estranyada la mare–. No ha fa mai, això! La Mariona, la iaia i jo no parem de riure! És el nostre secret.

70


La caixa màgica Pseudònim: Arual Ronem Autora: Laura Menor Pérez Categoria: cicle superior Escola: Cultura Pràctica, Terrassa Mestra: Alícia Pericas Rodríguez


L

a Dalia era una nena d’uns nou anys que vivia a Kavango, un petit poble d’Angola, a l’Àfrica. Era una nena morena, molt petita per la seva edat i amb una cabells negres molt enrinxolats. Caminava descalça i amb poca roba.

Tenia tres germans més petits que ella i per això li tocava treballar molt i tenir-ne cura mentre la mare buscava menjar i aigua. El seu pare havia desaparegut feia uns mesos i encara no sabien res d’ell. El seu poble, com la majoria dels pobles africans, patia de sequera i, per tant, també li mancaven els aliments. Si volien beure aigua i rentar-se una mica, la seva mare havia de caminar més de 2 km cada dia, carregada amb dues gerres de terrissa. Un dia, la monotonia de la vida del poble va canviar. Van arribar uns estrangers blancs. La Dalia els veia tots iguals però es va fixar en una nena, més o menys de la seva edat, amb una pell blanca com la farina i uns cabells rossos com el sol. La nena blanca duia un animal ben estrany als braços. Era com una rata gegant i a la Dalia li feia venir gana. S’imaginava l’animal ben rostidet i la panxa se li queixava. Aquell animal, que més endavant va saber que era un gos chihuahua, li va fer recordar des de quan no menjava carn i, menys encara, peix. Normalment, si tot anava bé, menjava unes farinetes de blat i aigua que preparava la mare després de l’excursió diària. I alguns dies fins i tot podia tastar alguna peça de fruita o un tros de pa dur. Després d’alguns dies, la Dalia es va atrevir a saludar amb la mà la nena dels cabells de sol. Aquesta li va tornar la salutació amb un gran somriure. A poc a poc, les nenes es van fer inseparables i era estrany no veure-les juntes. La Júlia, que era com es deia la nena rossa, esperava cada dia que la Dalia acabés les seves tasques de casa i així poder compartir una estona.

72


73


La Júlia, de vegades, li portava unes coses petites, de molts colors i molt dolces, com petits regals. Eren caramels i a la Dalia li semblaven una meravella. Algun cop se’n guardava uns quants per compartir-los amb els seus germans petits, però ho feia d’amagat de la mare, que no volia que agafés menjar dels blancs i ni tan sols li agradava la seva amistat amb la nena blanca. Un dia, la Júlia va portar la Dalia a casa seva. Les cases entre elles no s’assemblaven en res, encara que estaven a pocs metres de distància les unes de les altres. La Dalia no va parar de mirar-ho tot. Li cridava l’atenció la quantitat de colors, els mobles tan estranys que no sabia per a què servien i, sobretot, l’habitació de la Júlia. Era tota rosa, plena de ninots i peluixos i moltes coses que la Dalia no havia vist mai a la vida i ni tan sols havia arribat a somiar. Però de tot allò que havia vist, tenia molt clar què era el que més li havia agradat: la caixa màgica de menjar. Era una caixa alta, blanca i molt freda. Quan la Júlia va obrir la porta de la fantàstica caixa, la Dalia es va quedar bocabadada. Allà dintre hi havia prou menjar per tota una família durant un any. D’allà dins sortien tot tipus d’aliments: carn, peix, verdures de tots colors, fruites i ampolles amb líquids blancs, taronges, transparents, etc. La Júlia li va donar d’allà dintre una cosa deliciosa. Era un iogurt. Mai a la vida hagués imaginat sentir aquells sabors desfer-se dins la seva boca. La Dalia va pensar que si tingués una caixa màgica a casa seva, no caldria que la mare sortís cada dia a buscar aigua i menjar, i els seus germans i ella podrien menjar cada vegada que l’estómac els ho demanés. Només haurien d’obrir la porta d’aquella estranya caixa. Va pensar quanta sort tenia la Júlia per poder gaudir de coses tan excepcionals. I encara que apreciava molt aquella nena rossa, no l’entenia. Semblava que no veia totes les meravelles que l’envoltaven. 74


Van passar dies i dies i s’acostava el moment de la marxa de la Júlia. S’acabarien aquelles expedicions a aquell món tan diferent que havia descobert la Dalia. S’acabarien les boletes de colors, les fruites tendres i dolces, els iogurts, i tot allò que sortia de la caixa màgica. La Dalia es va quedat molt trista després de la marxa de la Júlia perquè sabia que no la veuria més. També l’entristia pensar en la caixa màgica. Si la tingués a casa, la mare no hauria de sortir tot el dia per tornar només amb una gerra d’aigua no gaire clara i alguna fruita picada. No podia deixar de pensar en aquella caixa i va prendre una decisió. Aniria a l’escola tots els dies que la feina i la cura dels seus germans li deixessin una mica de temps lliure, i així podria estudiar molt i molt i algun dia tindria prou diners per comprar aquella caixa màgica. Una com la de la Júlia. Amb aquella caixa mai més tornarien a passar gana.

75


¿Són els canelons de l’àvia els millors del món? Pseudònim: Kippling Autora: Irene Quintana i Gispert Categoria: cicle superior Escola: CEIP Annexa-Joan Puigbert, Girona Mestra: Inés Morera de la Vall i Antón


Q

uan la gran bola de foc començava a sortir rere les muntanyes nevades, el despertador ha començat a sonar desesperadament.

Jo, mig adormida, m’he aixecat del llit, he agafat una samarreta negra i uns texans de l’armari i m’he començat a vestir. En baixar a la cuina ja sentia l’olor dels canelons i el rostit que fa la meva àvia. És una sort tenir l’àvia a casa i que et faci el dinar, sobretot en aquestes dates tan assenyalades: les festes de Nadal. Mentre tots estàvem dinant a taula, em vaig decidir a preguntar-li d’on havia tret la recepta dels canelons, ja que deu ser força complicat fer-los. La meva àvia em va contestar que de fet no tenia cap recepta escrita, sinó que ho havia après de la seva mare, tot i que ella hi havia afegit un altre ingredient que li donava un toc especial: la nou moscada. En un moment vaig pensar que jo havia de seguir la tradició, però hauria de tenir molta paciència per aconseguir que em quedessin tan o més bons. Jo sempre he pensat que els canelons de la meva àvia són els millors del món i el meu pare no es cansa de dir que els torrons de gema de can Batlle, la pastisseria del poble, són els millors del món. Però podem dir que allò que mengem és el millor? Tot allò que menja la gent d’altres cultures és més dolent que el que mengem nosaltres? Abans m’he descuidat d’explicar-vos que aquest Nadal, a part dels canelons, ha estat un dia especial. Hem estat un més a la família. No us penseu que he tingut un germanet petit. El meu germà gran, en Francesc, ha portat una nòvia japonesa. Aquesta noia es diu Yuki, que en català vol dir ‘sort’, i la va conèixer després d’acabar la universitat, quan va anar a fer un llarg viatge a Tòquio. Ella només fa tres dies que ha arribat a Catalunya i, per sort o per desgràcia, li ha tocat conèixer la nostra família el dia del dinar de Nadal. La Yuki no ha parat de mirar-se amb sorpresa tots els plats que la meva àvia portava a taula. A més dels canelons hi ha hagut sopa de galets i pollastre rostit farcit amb prunes i pinyons. A l’hora de les postres hem menjat pinya natural, tortell de can Batlle i torrons. La Yuki semblava que mirava el menjar com si fos d’un altre planeta, però en cap moment s’ha queixat. Ho ha menjat tot de mica en mica i si hem de fer cas de les seves paraules ho ha trobat tot molt bo. Quan hem acabat de menjar, li he preguntat en anglès:

78


79


–Do you eat also the canelloni Christmas day in Tokio? Ella m’ha contestat en anglès molt educadament, però com que aquest conte que us explico és en català, us ho traduiré. –A Tòquio no celebrem el Nadal i nosaltres no tenim el costum de menjar coses tan cuites. –Què vols dir? –vaig dir-li ben sorpresa. –La cuina japonesa no té res a veure amb la vostra. Nosaltres no fem servir ni forquilla ni ganivet perquè creiem que és una agressió contra el menjar. Utilitzem els palets japonesos. No tenim ni primer ni segon plat, tot se serveix de cop. Generalment, el peix el mengem cru. –Quin fàstic! –va dir la meva àvia tot aixecant el braç–. Tan bo que és, el peix al forn.. Jo també ho vaig pensar; seria incapaç de menjar peix cru. La Yuki va continuar explicant: –Que heu vist algun japonès o japonesa que siguin grassos? Doncs això és gràcies a la nostra cuina, que és molt poc calòrica. El peix el podem menjar cru amb salsa de soja i gingebre, és el sahimi. També el podem envoltar, com vosaltres els canelons, d’arròs blanc. D’aquest plat en diem sushi i és el més conegut del nostre país. –I de sopa de galets, en mengeu? –No, nosaltres mengem la sopa misho, que es fa amb tofu i altres plantes del nostre país que són difícils de trobar. –Hi poseu galets? –No, nosaltres tota la pasta la fem amb arròs, mentre que vosaltres la feu amb blat. 80


–Em convidaràs algun dia a menjar aquestes coses tan estranyes? –vaig dir-li ben encuriosida. –Et convido el dia que vulguis, i ja veuràs que bones que són. Quinze dies després, la Yuki em va convidar a l’apartament que havia llogat amb el meu germà al centre del poble. Jo no hi havia estat encara i em va sorprendre que la taula del menjador era molt baixeta i que en lloc de cadires hi havia coixins. No em vaig atrevir a preguntar-li on tenien les cadires. La Yuki va començar a treure menjar i a posar-lo sobre la taula baixeta. El menjar estava tot posat amb petits bols i en recipients de fusta. Al costat del menjar hi havia els palets japonesos. La Yuki em va ensenyar com s’havien d’agafar. Al principi em va costar aprendre a fer-los servir però al final en vaig acabar aprenent. Ella em va explicar que al Japó es menjava amb una taula molt baixeta i en coixins perquè per a ells el fet de menjar era com una cosa molt important i li donaven molt de valor. A les cases japoneses antigues gairebé no hi havia ni taules ni cadires. Tot es feia arran de terra, sobre el coixí o sobre una mena de matalàs. El menjar no m’agradava gaire i el moment de menjar el sashimi vaig fer cara de fàstic, mai no havia menjat peix cru. Després em va anar agradant i a mesura que anava tastant tots els platets que hi havia sobre la taula i escoltava les seves explicacions, vaig entendre que menjar aquells plats m’havia ajudat a entendre la seva cultura. Gràcies a la Yuki ara sabia més coses de com era el Japó. L’endemà de Reis vaig tornar a l’escola. La mestra va fer la classe dedicada al Nadal i les seves tradicions. Ens va preguntar què havíem menjat durant aquestes festes. Jo estava convençuda que tothom havia menjat canelons, sopa de galets i les coses típiques de la nostre cultura nadalenca. A la classe, però, hi havia nens i nenes que les seves famílies venien de Rússia, el Marroc, Argentina, Cuba i Suècia. Cap d’aquests nens havia menjat 81


canelons el dia de Nadal, sinó altres coses dels seus països. Cadascú va explicar què havia menjat aquestes festes. La Liuba, que ve d’una ciutat russa propera al mar Caspi, m’ha explicat que per Nadal les famílies recorden els seus morts menjant unes farinetes especials que es fan amb cereals, llet, mel i caramels. La Hamsa és una nena marroquina de religió musulmana i, per tant, a casa seva no creuen en el naixement de Jesús. Per a ells el dia de Nadal es menja com cada dia de festa, cuscús amb xai. El cuscús és una sèmola de blat de moro que es barreja amb cigrons, tomata i carn. La Hamsa no pot menjar porc perquè l’hi prohibeix la seva religió. La Pato és una nena argentina i ha explicat que allà el plat tradicional és la parrilla, que de fet és com la nostra carn a la brasa però feta amb vedella i acompanyada de la salsa chimichurri, que és molt picant. De primer mengen piononos, que són com uns braços salats fets amb pa de motlle i farcits de peix o carn. La Vara, que és una nena cubana, explica que solen menjar una cama de porc cuita al forn. El plat sol anar acompanyat amb arròs i frijoles, que són unes mongetes vermelles o negres. També ho acompanyen de mariquitas, que són com patates fregides però fetes amb un plàtan molt gros que en diuen plátano macho o banano. L’Igmar és un nen d’origen suec nascut a Estocolm; el plat que mengen per Nadal s’anomena smorgasboard i consisteix en una selecció d’aperitius freds i calents entre els quals hi ha amanida de cogombre, arengades amb vinagre, paté de fetge de porc i pernil fumat. De segon un plat típic són les mandonguilles amb patates bullides. Després d’escoltar tots els nens vaig quedar molt parada i vaig recordar les preguntes que em vaig fer el dia de Nadal mentre estàvem dinant canelons amb la Yuki. ¿És la cuina catalana la millor del món? 82


No crec que ho puguem dir perquè cada persona pensa que la seva cuina és la millor. No és cap error pensar que per nosaltres la cuina de l’àvia és la millor perquè és la cuina de la nostra família i de la nostra cultura. És com la nostra parla, mai podrem renunciar-hi i haurem de lluitar perquè es conservi. De totes maneres, hem de pensar que en aquest món no hi vivim sols, que hi ha gent que menja d’una manera diferent de nosaltres, però les seves formes de menjar també poden ser molt bones. No ens hem de tancar només amb el que tenim, hem de conèixer com mengen els altres i així coneixerem altres cultures. La Yuki, la Liuba, la Hamsa, la Pato, la Vara i l’Ingmar tenen moltes coses per ensenyar-nos. Allò que està malament, però, és pensar que pot haver-hi només una única cuina en tot el món. Això és el que pensen els que creuen que si tots mengem hamburgueses serem més feliços. Per què hem de menjar hamburgueses del McDonald’s si tenim canelons, sushi, farinetes russes, cuscús, parrilla argentina, arròs amb frijoles o mandonguilles sueques?

83


Aliments vius Pseudònim: Leo Messi Autor: Jordi Llacer Garcés Categoria: cicle superior Escola: Loreto-Abat Oliba, Barcelona Mestra: Ester Serrano García


H

i havia una vegada un noi anomenat Pere, d’uns 13 anys i amb els cabells curts i castanys. Vivia amb la seva mare, el seu pare i el seu avi en un poblet de l’Alt Empordà anomenat Cadaqués.

Eren una família molt unida i treballadora. L’avi havia deixat el negoci dels conreus al seu pare i la seva mare treballava de secretària. Tots ells consideraven que l’alimentació era important per al cos. Al voltant d’aquesta família es construirà tot el conte. La mare era pàl·lida i amb els cabells castanys, llisos i llargs. El pare tenia un caràcter estricte i uns ulls blaus com el cel. Els seus cabells eren llargs i pèl-rojos. Tenia el nas punxegut i gairebé sempre portava espardenyes. Es notava molt que el pare, anomenat Carles, era fill de l’avi, que es deia Gerard i ja tenia els seus anys. El seu nét, en Pere, l’apreciava molt. La casa era molt gran i decorada rústicament. En Pere tenia una habitació on jugava molt sovint al dominó amb el seu avi. La casa estava a Cadaqués i era molt bonica. Un dia la família d’en Pere estava mirant una pel·lícula i la mare va dir: –Falten crispetes! –Puc anar a comprar-ne? –va dir en Pere. –D’acord, però amb compte! En Pere es va vestir elegantment, va agafar la bicicleta i va anar cap al supermercat.

86


87


Feia molt de fred, així que es va abrigar amb els seus guants i una jaqueta gruixuda. Va pedalejar fins al supermercat i va veure el rètol de «Tancat». El que era més estrany era que la porta estava oberta. No es podia dir que en Pere fos molt valent, així que s’ho va repensar abans d’entrar a la botiga. Tenia més ganes de menjar crispetes que por. Així que va entrar-hi va sentir uns sorolls. Sempre anava a aquell supermercat, o sigui que se sabia les seccions de memòria. No hi havia gaire llum, però això no era un problema per a ell. Va entrar i, de seguida, en un dels prestatges va veure una taronjada i una llimonada discutint: –A mi em compren més que a tu perquè ets massa àcida –deia la taronjada. –Doncs jo tinc molta vitamina C –va cridar la llimonada. En Pere no es creia el que estava veient. Va fregar-se els ulls i va tornar a mirar. Va veure en un estant el pa de cereals, el pa de motlle i la baguette i a l’altre estant el pa integral, el pa de cervesa i el pa de pagès. Els primers deien: –Nosaltres som barats, bons i bonics. I els altres deien: –Ja, nosaltres som més cars perquè estem fets de diferents cereals. I el pa de cervesa va dir: –Jo estic una mica marejat.

88


En Pere va córrer pels passadissos i va arribar a la fruiteria. Allà sí que es pensava que estava somiant! Va veure com la pinya, l’alvocat, el coco, el mango i el plàtan ballaven salsa. Llavors els va dir: –Però és veritat el que estic veient? Esteu ballant? La pinya li va contestar: –Doncs és clar, que ballem; som del Carib i tenim molta alegria. Així transmetem aquesta alegria a tots els que ens mengen. El plàtan va dir al noi: –Pere, tu ja menges prou fruita? Perquè la fruita és molt saludable i molt necessària per al cos. En Pere va seguir amb la incredulitat a sobre. Les cebes explicaven històries a les patates tot plorant i els alls se’n reien. Va continuar pel passadís i va arribar a les begudes, on va veure la llet de vaca i la llet de soja discutint: –Jo tinc més bon gust –deia la llet de vaca. –Doncs jo sóc més sana i tinc menys greix –deia la de soja. A la secció de llaunes i de plats preparats estaven tots d’acord. Deien que tenien massa conservants i aromatitzants i que la gent se’ls emportava molt a casa. Estaven molt tristos.

89


En Pere es va quedar una estona escoltant i es va dir que intentaria menjar més coses sanes. Va intentar buscar algun empleat del supermercat però no hi havia ningú. Va arribar a la peixateria. Els musclos i les cloïsses parlaven gallec entre ells. Els llamàntols corrien darrere els calamars amenaçant-los amb les seves pinces. El salmó discutia amb el bacallà defensant Noruega, mentre el bacallà defensava Islàndia. El pop anava empentant els peixos del seu voltant amb els tentacles. A aquestes alçades en Pere veia que el que estava passant era real. Arribà a la secció d’embotits. Allà sí que hi havia discussions. El pernil de Jabugo, amb el seu accent andalús, escridassava la truita (que es trobava en una secció més endavant) dient que ell era el plat típic espanyol i no ella. La mortadel·la explicava el seu viatge des d’Itàlia. Les salsitxes de Frankfurt cridaven desesperadament les seves amigues les cerveses. La sobrassada i el formatge de Maó explicaven la bellesa de les platges de les Illes Balears. I tots deien que eren molt bons i que tenien molt bon gust, però que no es podia abusar d’ells. A la secció de congelats, les pizzes italianes discutien amb les altres, com la barbacoa, perquè deien que elles eren les millors i que venien de la terra de les pizzes. En aquells moments, en Pere pensava que s’havia tornat boig. Corregué i corregué fins a arribar a la porta del carrer. Abans de sortir va mirar el seu rellotge, eren dos quarts de deu. Els seus pares i el seu avi estarien patint i no tardarien a venir a buscar-lo, així que agafà un micròfon i digué a tot el supermercat: –Heu de tornar al vostre lloc immediatament i estar-vos quiets! –D’acord, et farem cas –van dir tots a la vegada. –Gràcies, amics, vindré cada nit que pugui a visitar-vos i així em podreu explicar més coses sobre vosaltres –va dir en Pere. 90


–Adéuuuuuu! –van dir els aliments. Just quan els aliments van dir l’última «u», la mare d’en Pere va entrar per la porta del supermercat i li digué: –Què has estat fent, fill? Anem a casa, que és tard, i jo pensava que el supermercat estaria tancat –va dir la mare. –D’acord –digué en Pere. –Au, va, anem al cotxe i marxem a casa –digueren l’avi i els pares d’en Pere. Agafaren el tot terreny 4x4 i conduïren els 2 km des del supermercat a casa. En Pere, que anava davant amb la bicicleta, de sobte es va adonar que s’havia oblidat les crispetes! A la nit, en Pere no dormí gens perquè pensava en el que havia vist. Va ser espectacular. No ho oblidaria mai en la seva vida. Aquell 11 de setembre del 2010 havia estat el dia més excitant de la seva vida.

91


Un nou m贸n, una nova vida Pseud貌nim: Atzar Autora: Emma Masip Rofes Categoria: cicle superior Escola: Reina Elisenda, Barcelona Mestra: Montserrat Sandalinas


F

eia més o menys tres anys que havíem arribat en avió des del Marroc fins a l’aeroport de Girona.

Jo, Nadia Sahrum, sóc una dona més aviat baixa, els meus cabells són llargs i castanys i com que sóc del Marroc ja deveu deduir que la meva pell és morena; el meu marit és un home alt i molt robust, té els cabells negres com el carbó, els seus ulls també ho són i jo crec que són preciosos. Tinc dos fills, una nena i un nen. La nena es diu Hannanh i el nen es diu Alí. El meu fill té deu anys i s’assembla molt al seu pare, i la meva filla, en canvi, s’assembla moltíssim a mi. Per mi és la nena més dolça que hi ha en el món, els seus cabells són molt ondulats, té uns llavis molt gruixuts i força vermells. És alta i prima, però abans mai ho volia reconèixer. Ara us explicaré una de les meves experiències viscudes durant tots aquests anys que hem anat passant tots junts aquí, a Torroella de Montgrí. Vam haver de venir a Torroella perquè l’economia de la família no anava gens bé. Va ser molt dur per a tots nosaltres, però sobretot per a mi i per a la meva filla perquè ens vam haver de separar de la resta de la família, sobretot de l’àvia Sahrai. Quan la Hannanh tenia pocs anys va tenir seriosos problemes de desnutrició perquè no teníem diners per comprar aliments. Recordo que tots havíem patit molt..., així que vam haver de prendre aquesta dura decisió, però ara puc dir que aquest gran canvi ens ha portat coses bones encara que altres no ho hagin estat. Aquí, a Torroella, hem millorat molt la nostra vida i hem pogut fer que els nens poguessin tenir una bona educació i una millor infantesa. El meu marit em va proposar venir aquí perquè un familiar seu havia mort i li havia deixat un bar com a negoci, i això podia ser la clau per millorar l’economia familiar. Ara tenim un pis petit però molt acollidor.

94


95


El que de vegades em feia patir era que els nens de la classe de la Hannanh la marginaven però ella no ens en deia res. Només ho sabia perquè la seva tutora m’ho havia comentat o perquè l’Alí l’havia vist plorant. La veritat és que el primer any no havíem estat gaire per ella perquè teníem molta feina al bar. Quan em vaig assabentar d’aquell tema en vaig intentar parlar amb ella, però ella deia que no passava res d’estrany. Al final vaig decidir anar a parlar amb la tutora. La tutora em va explicar que els seus companys de classe se’n reien perquè venia del Marroc. També em va dir que els companys, entre altres insults, li deien que era grassa. La mestra deia que això li havia pogut afectar i que últimament a l’escola no menjava tant. Allò em semblava molt preocupant, la tutora tenia raó, no menjava tant i em feia comentaris com per exemple: –Mama, estic grassa, no em donis més menjar. O bé: –Ja no m’agraden aquests pantalons, em fan massa grassa! Un dia d’aquells vaig veure arribar l’Alí amb el nas sagnant i amb tot l’ull morat. Havia intentat protegir la seva germana i li havia tocat el rebre. La Hannanh s’havia convertit en una nena que només es preocupava pel seu aspecte. Per anar a l’escola es maquillava per estar més maca i, com deia ella, per ser més «popular» i més «acceptada». A casa, per sopar, només menjava un plat i sempre acabava deixant-ne la meitat. Un matí vaig llegir un article a La Vanguardia sobre l’anorèxia. Després de llegir-lo vaig començar a pensar el pitjor: la Hannanh era anorèxica! Encara tenia l’esperança que fos una confusió, perquè no feia quasi bé res del que deia l’article. La mestra em va trucar urgentment, coincidia amb la meva opinió; a part, 96


em va dir que es passava llargues estones al lavabo i la tutora pensava que podia estar vomitant expressament... Últimament ens contestava de males maneres i ens retreia tot el que fèiem malament. Insultava el seu germà i llençava l’esmorzar de l’escola a les escombraries sense que la veiéssim. El dia que vaig plantejar-li que era anorèxica va reaccionar com una boja...; va començar a llançar els mobles per terra i a insultar-me. El seu pare va posar-li un càstig: cada tarda, després de l’escola, vindria a ajudar al bar, de manera que així estaria més controlada. Ella s’hi negava. Van passar els dies i es va anar fixant en un noi de la seva edat que cada dia venia a prendre’s un refresc... Estava molt enamorada d’aquell noi però li semblava que ella era massa grassa i que no voldria sortir amb ella. Un altre cop volia ser més prima! Aquella última avaluació havia suspès totes les assignatures per culpa d’aquella absurda obsessió. El dia 24 de juliol, al matí, en entrar a la seva habitació, la vaig trobar desmaiada a terra! El meu marit va córrer i la va portar volant cap a l’hospital; la van atendre de seguida. El pediatra va dir que havia d’estar ingressada quinze dies. Tot el somni de començar una vida nova s’havia esguerrat! Durant aquells dies em va venir una idea genial; vaig trucar a l’àvia del Marroc, li vaig explicar tot el que havia passat i vaig demanar-li que vingués a fer-nos costat. Ella de seguida va dir que sí! S’ha de reconèixer que és una gran persona. Quan va arribar va decidir que cada dia aniria a l’hospital a veure-la. Li explicava històries d’alguns aliments que cobraven vida, de mica en mica l’àvia la feia riure, li feia veure les coses més clares. La nena li va anar explicant que es provocava el vòmit o que 97


per semblar més popular va intentar fumar davant els companys de la seva classe... Va arribar a explicar-li que hi havia moments en què es volia morir. L’àvia al cap d’uns dies va portar-li algunes de les pastes marroquines. La Hannanh ja començava a menjar-se-les sense massa preocupacions. Al cap d’uns mesos la Hannanh ja tornava a trobar-se bé. Sabia que tot el que havia passat era culpa d’unes «rialletes terribles». Però com he dit abans, un canvi sempre porta coses molt bones i altres de no tan bones i aquest canvi de vida li ha anat molt bé per a algunes coses. Ella ha pogut afrontar la seva malaltia i d’aquesta experiència segur que n’haurà après molt. I ara, després de molts anys, tal com us ho explico a vosaltres, els ho explico als meus néts, els fills de la Hannanh.

98


Escoles participants al Setè premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes CEIP Alta Segarra, Calaf CEIP Annexa - Joan Puigbert, Girona CEIP Antoni Tous, Pira CEIP Aqua Alba, Gualba CEIP Bellavista-Joan Camps i Giró, Les Franqueses del Vallès CEIP Brasil, Barcelona CEIP Canigó, Sant Just Desvern CEIP Carles III, Sant Carles de la Ràpita CEIP Carrilet, Palafrugell CEIP Colegio Municipal Salvador Llobet, Granollers CEIP de Puigverd d’Agramunt, Puigverd d’Agramunt CEIP de Vallfogona de Ripollès, Vallfogona de Ripollès CEIP Doctor Carulla, Arbúcies CEIP Doctor Serés, Alpicat CEIP El Verger, Garcia CEIP Els Castanyers, Viladrau CEIP Els Pins, Barcelona CEIP Enric Granados, Barcelona CEIP Estalella i Graells, Vilafranca del Penedès CEIP Estudi Alejandro Casona, Les CEIP Ferran Sunyer, Barcelona CEIP Floresta, Sabadell CEIP Gerbert d’Orlhac, Sant Cugat del Vallès CEIP Joan Ardèvol, Cambrils CEIP Joan Benet i Petit, Els Torms CEIP Joan Maragall, El Prat de Llobregat CEIP Joan Maragall, Vilanova del Camí CEIP Josep Madrenys, Vilobí d’Onyar CEIP la Creu, Torrefarrera CEIP La Farga, Salt CEIP La Torre, La Torre de Claramunt CEIP L’Aixart, Cervià de Ter CEIP Les Cometes, Llorenç del Penedès CEIP Les Eres, Creixell CEIP Les Muralles, Montblanc CEIP Llevant, Oristà CEIP Lola Anglada, Esplugues de Llobregat

CEIP Macià-Companys, Agramunt CEIP Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal CEIP Mare de Déu de Talló, Bellver de Cerdanya CEIP Mare de Déu del Sòl del Pont, Roda de Ter CEIP Maria Ossó, Sitges CEIP Marianao, Sant Boi de Llobregat CEIP Martí Poch, L’Espluga de Francolí CEIP Mestre Ignasi Peraire, Mollerussa CEIP Molí de Vent, Torredembarra CEIP Montcau, Gelida CEIP Montseny, Breda CEIP Montserrat, Esparreguera CEIP Nicolás Longaron, Mollet del Vallès CEIP Palau, Palau-solità i Plegamans CEIP Pàmies, Ginestar CEIP Pau Claris, La Seu d’Urgell CEIP Pedra Blanca - ZER Empordanet, La Pera CEIP Perafort, Perafort CEIP Pilarín Bayés, Les Fonts (Sant Quirze del Vallès) CEIP Pins del Vallès, Sant Cugat del Vallès CEIP Pompeu Fabra, El Pont de Vilomara i Rocafort CEIP Prat de la Riba, Reus CEIP Puiggraciós, La Garriga CEIP Quatre Vents, Manlleu CEIP Ramón y Cajal, Terrassa CEIP Roser Capdevila, Polinyà CEIP Rubén Dario, Barcelona CEIP Ruiz Giménez, Palamós CEIP Salvador Dalí, Figueres CEIP Sant Jordi, Puigverd de Lleida CEIP Sant Josep de Calassanç, Fraga CEIP Sant Miquel d’Ascó, Ascó CEIP Sant Sebastià, Els Pallaresos CEIP Segimon Comas, Sant Quirze de Besora CEIP Valeri Serra, Bellpuig CEIP Vall d’Aro, Castell-Platja d’Aro Col·legi Campjoliu, L’Arboç Col·legi Claver, Raimat Col·legi Elisabeth, Salou 99


Col·legi Episcopal, Lleida Col·legi Gilpe, La Llagosta Col·legi La Mercè, Martorell Col·legi Loreto-Abad Oliba, Barcelona Col·legi Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques Col·legi Pare Coll, Vic Col·legi Sagrat Cor de Jesús, Tarragona Col·legi Sant Josep, Sant Feliu de Guíxols Col·legi Sant Josep, Sant Hilari Sacalm Col·legi Sant Pau Apòstol, Tarragona Col·legi Vedruna, Arbúcies Escola Canigó, L’Hospitalet de Llobregat Escola Casa Nostra, Banyoles Escola Casals-Gràcia, Manlleu Escola Cultura Pràctica, Terrassa Escola Educem, Granollers Escola Guillem Fortuny, Cambrils Escola L’Espill, Manresa Escola l’Estel, Castellnou de Seana Escola Mare de Déu del Roser, Barcelona Escola Maria Cortina, Reus Escola Montessori, L’Hospitalet de Llobregat Escola Mowgli, Igualada Escola Parroquial Nostra Senyora de Montserrat, Rubí Escola Pia de Caldes de Montbui, Caldes de Montbui Escola Pia d’Olot, Olot Escola Reina Elisenda, Barcelona Escola Santa Clara, Sabadell Escola Vedruna Girona, Girona Institució Montserrat, Barcelona Saint George’s School, Fornells de la Selva

100


Escoles guanyadores de les set edicions 2004

2006

Àgora, Sant Cugat del Vallès CEIP Els Pins, Barcelona CEIP Herois del Bruc, Piera CEIP Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal CEIP Pràctiques, Tarragona CEIP Sant Bonifaci, Vinaixa CEIP Santa Maria de Gardeny, Lleida Col·legi Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques Daina Isard, Olesa de Montserrat Escola Pia, Tàrrega La Salle, Palamós Maristes, Sabadell Menéndez Pidal, Barcelona Santíssima Trinitat, Badalona

CEIP Carrilet, Palafrugell CEIP Doctor Joaquim Salarich, Vic CEIP Joaquim Ruyra, Barcelona CEIP Martí Poch, L’Espluga de Francolí CEIP Pàmies - ZER La Font de l’Aiguadí, Ginestar CEIP Rosa Sensat, Reus CEIP Rubén Dario, Barcelona CEIP Timorell, Castelldans Col·legi Episcopal, Lleida Col·legi Sant Josep, Tàrrega Col·legi Sant Miquel, Barcelona Col·legi Vedruna, Terrassa Escolania de Montserrat, Montserrat Institució Escolar Claret, Sabadell Mare de Déu del Roser, Barcelona

2005

2007

CEIP Els Til·lers - ZER El Francolí, La Masó CEIP Gerbert d’Orlhac, Sant Cugat del Vallès CEIP Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal CEIP Pràctiques, Tarragona CEIP Ruiz Giménez, Palamós CEIP Santa Maria d’Avià, Avià Col·legi Sant Josep Obrer, L’Hospitalet de Llobregat Col·legi Sant Josep, Tàrrega Col·legi Sant Miquel, Barcelona Col·legi Vedruna, Girona Mare de Déu del Roser; Barcelona Montessori, L’Hospitalet de Llobregat Santíssima Trinitat, Badalona Xaloc, L’Hospitalet de Llobregat

CEIP Joan Benet i Petit, Els Torms CEIP Malagrida, Olot CEIP N-I de Pràctiques, Barcelona CEIP Pràctiques, Tarragona CEIP Sant Josep, Tàrrega CEIP Torres Jonama, Mont-ras Col·legi Episcopal, Lleida Col·legi Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques Col·legi Nostra Senyora del Carme, Balaguer Col·legi Sant Miquel, Barcelona Escola l’Espill, Manresa Escola Montessori, L’Hospitalet de Llobregat Institució Escolar Claret, Sabadell Saint George’s School, Fornells de la Selva ZER El Sió, Butsènit d’Urgell

101


2008

2010

CEIP 3 d’abril, Móra la Nova CEIP El Canigó, Sant Just Desvern CEIP Els Raiers, La Pobla de Segur CEIP Font d’en Fargas, Barcelona CEIP Macià-Companys, Agramunt CEIP Maria Ossó, Sitges CEIP Martí Poch, L’Espluga de Francolí CEIP Pàmies, Ginestar CEIP Pràctiques, Tarragona Escola Claret, Sabadell Escola Cultura Pràctica, Terrassa Escola Mare de Déu del Lledó, Valls Escola Mare de Déu del Roser, Barcelona Institució Montserrat, Barcelona

CEIP Annexa-Joan Puigbert, Girona CEIP Bellavista-Joan Camps, Les Franqueses del Vallès CEIP Enric Granados, Barcelona CEIP Pàmies, Ginestar CEIP Sant Jordi, Puigverd de Lleida CEIP Sant Sebastià, Els Palleresos Col·legi Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques Escola Cultura Pràctica, Terrassa Escola Lola Anglada, Esplugues de Llobregat Escola Loreto-Abat Oliba, Barcelona Escola Montessori, L’Hospitalet de Llobregat Escola Reina Elisenda, Barcelona

2009 CEIP Annexa Joan Puigbert, Girona CEIP Joan Maragall, Vilanova del Camí CEIP La Farigola del Clot, Barcelona CEIP Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal CEIP Palau, Palau-solità i Plegamans CEIP Puiggraciós, La Garriga CEIP Subirats, Lavern CEIP Vila-Romà, Palamós Col·legi Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques Escola Mare de Déu del Roser, Barcelona Escola Pia, Olot Escola Sant Domènec de Guzman, Tarragona Escola Shalom, Barcelona Institució Montserrat, Barcelona

102


Índex Arròs, xocolata i sushi..........................................................................................................7 El petit tomàquet...............................................................................................................13 Alarma! Falten els aliments!.............................................................................................17 L’hort de l’avi Francesc.......................................................................................................23 L’home i l’arbre màgic........................................................................................................27 El misteri del Francesc i el tomàquet verd........................................................................31 La decisió dels aliments.....................................................................................................37 La guerra entre la carn i la verdura...................................................................................43 Pep el geperut.....................................................................................................................49 Quin canvi, en Marc!.........................................................................................................55 El meu secret......................................................................................................................61 La caixa màgica..................................................................................................................71 ¿Són els canelons de l’àvia els millors del món?..............................................................77 Aliments vius.....................................................................................................................85 Un nou món, una nova vida.............................................................................................93


Profile for Solidaridad San Juan de Dios

Contes d'aliments  

Premi Pilarín Bayés, 2010

Contes d'aliments  

Premi Pilarín Bayés, 2010

Advertisement