__MAIN_TEXT__

Page 1


Contes de la Mediterrània Primer premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes

1


La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, compresos la reprografia i el tractament informàtic, resta rigorosament prohibida sense l’autorització dels propietaris del copyright, i estarà sotmesa a les sancions establertes a la llei. Primera edició: maig de 2004 © dels textos: dels diferents autors © dels dibuixos: Pilarín Bayés © d’aquesta edició: Editorial Mediterrània, SL Guillem Tell,15, entl. 1a 08006 Barcelona Tel. 93 218 34 58 Fax 93 237 22 10 editorial@emediterrania.com www.emediterrania.com Disseny i maquetació: Jordi Vives ISBN: 84-8334-566-8 DL: B-19.563-2004 Impressió: Printing Súria, SL Imprès a Catalunya – Printed in Catalonia

2


A

quest llibre aplega els quinze contes guardonats en la primera edició del Premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes, convocat per Editorial Mediterrània per commemorar el seu 25è aniversari el proper 2005. El tema del concurs ha estat la cultura mediterrània, unió de pobles, tradicions, cultures i llengües.

L’àmplia participació d’escoles de tot Catalunya, amb un total de 927 contes, ha exigit un acurat treball del jurat que ha vist com molts dels relats eren mereixedors de ser premiats per la seva qualitat, imaginació i contingut. De cadascuna de les tres categories d’aquesta convocatòria, s’han seleccionat cinc contes (tres premis i dos accèssits) que ha il·lustrat la Pilarín Bayés i que publiquem en aquest llibre que s’enviarà, amb el suport del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, a totes les escoles de primària. Per a molta gent jove de Catalunya, els dibuixos de la Pilarín formen part dels referents i records de la seva infància. El fet que avui, nens i nens tinguin un conte escrit per ells il·lustrat per la Pilarín, incita a trobar el gust per la paraula escrita. Aquest és el primer objectiu que hem cercat des de l’editorial amb la convocatòria d’aquest concurs, alhora que hem volgut homenatjar la Pilarín que, amb el seu treball incansable, ha posat a l’abast de tothom un seguit d’episodis de la nostra història, del nostre patrimoni i dels nostres valors. Expressem el desig que en properes convocatòries es consolidi aquest concurs que tant d’entusiasme ha generat entre els infants de primària de Catalunya i entre els membres del jurat. Editorial Mediterrània 3


Veredicte del Primer premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes Reunit a Barcelona el 20 d’abril de 2004 el jurat del Primer premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes, presidit per Pilarín Bayés i integrat per Joaquim Carbó, Teresa Duran, Meritxell Margarit, Lluís Vila Abadal, Montserrat Cabré, Francesca Vilarrasa, Joan Baqués, Mònica Estruch i Eduard Fornés, resol premiar els contes següents:

Cicle inicial: El somni de l’Olivina amb el pseudònim Princesa somniadora, de l’escola Mare de Déu de Montserrat, de Les Borges Blanques. En Gepi troba el mar amb el pseudònim Les aranyes, de l’escola Santíssima Trinitat, de Badalona. Les petxines màgiques amb el pseudònim Les llunes, de l’escola Herois del Bruc, de Piera. S’han concedit dos accèssits als contes: La Gioconda parla! amb el pseudònim Jardiners, de l’escola CEIPM Els Pins, de Barcelona. Viatge pel Mediterrani amb el pseudònim Agorí, de l’escola Àgora, de Sant Cugat del Vallès.

4


Cicle mitjà:

Cicle superior:

L’olivera del Mediterrani amb el pseudònim Roger Pinyol, de l’escola Maristes de Sabadell.

Els ulls del mar amb el pseudònim Estrella de mar, de l’escola Menéndez Pidal, de Barcelona.

A la recerca del tresor amb el pseudònim Ocell blanc, de l’escola CEIP Mare de Déu de Montserrat de Castellbisbal.

La vida és de colors amb el pseudònim Lin, de l’escola CEIP N-1 de Pràctiques, de Barcelona.

El dofí i la tortuga amb el pseudònim Shin Chan, de l’escola CEIP Sant Bonifaci, de Vinaixa.

La història d’en Barbarroja amb el pseudònim Harry MGO Potter, de l’escola La Salle, de Palamós.

S’han concedit dos accèssits als contes:

S’han concedit dos accèssits als contes:

La gavina conta contes amb el pseudònim Kaelo, de l’Escola Pia, de Tàrrega.

El rei dels peixos i la petxina amb el pseudònim Marina, de l’escola Santa Maria de Gardeny, de Lleida.

L’Unai i el pelicà amb el pseudònim Abril Romi Segura, de l’escola CEIP Pràctiques, de Tarragona.

L’olivera amb el pseudònim Flower, de l’escola Daina Isard, d’Olesa de Montserrat.

5


6


El somni de l’Olivina Pseudònim: Princesa Somiadora Autors: Simona Atanasova Toneva, Anna Banderas López, Roger Cabezas Segura, Alba Carbonell Garsaball, Xavier Estepa Pueyo, Raluca Florentina Franiuc, Eva Garanto Castany, Carles Gaya Griñó, Arnau Mas Abella, Arnau Rius Viladoms, Albert Santacana Gabella, Oriol Verdés Serrano, Ainhoa Vidal Fernàndez, Ferran Vidal Fernàndez, Adrià Zuferri Abella Categoria: cicle inicial Escola: Col·legi Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques Professor/a: M. Teresa Quintana i Capdevila

7


C

ada dia al matí, quan el sol despertava, l’Olivina es deia per a ella mateixa: “larre, larre; quan seré com el meu pare?”. Després, obria els ulls, mirava les seves germanes i esperava el nou dia, entre l’escalfor del sol i el ventijol de la marinada. Aquell matí, va sentir soroll de cavalls i llances. Es va dir: “larre, larre, quan seré com el meu pare?” i obrí els ulls. Va esperar molt quieta els esdeveniments de la jornada. El rei Pere el Valent, amo i senyor de les terres catalanes, tornava cap a la seva pàtria i recollia grans tresors de les terres d’Orient, per dur-los a la seva gent. La seva estimada filla, la princesa Milena, l’esperava delerosa. Els soldats del rei s’afanyaven a carregar els vaixells amb teles precioses, perfums refrescants i plantes estranyes. D’aquest viatge volien portar cap a les seves cases aquella fruita petita, d’un color verd, que penja dels arbres de terra endins. L’Olivina obrí els ulls i repetí: “larre, larre, quan seré com el meu pare?”. El sol escalfava de valent, i el vent bufava més fort que els altres dies. Va mirar al seu voltant i les muntanyes s’havien tornat ones gegants que l’esquitxaven de tant en tant. Les seves germanes dormien tranquil·les dins el cistell ben lligat, però ella no. L’Olivina rumiava i rumiava. El moviment del vaixell, que navegava mar endins, l’adormia. De cop i volta es va despertar: “Oh! On sóc?”, va dir tota esverada. Les seves germanes s’havien tornat de color negre per l’escalfor del sol, i també ella s’havia vestit de negre. Els soldats del rei Pere el Valent van descarregar el cistell amb molta cura i van repartir un grapadet d’aquelles boletes negres a cada casa. Amb una condició: la de posar-les en un lloc del jardí on hi toqués el sol i el vent. Així es féu. La princesa va agafar l’Olivina i va posar-la al jardí del castell. La va cobrir amb terra per protegir-la del fred de la nit i cada dia anava a donar-li aigua de la font del mirall.

8


9


L’Olivina es despertava i repetia: “larre, larre, quan seré com el meu pare?”. De cop i volta va adonar-se que el seu cos havia canviat. S’havia convertit en una branca tendra i plena de fulles cendroses com les del seu pare. Oh! El somni s’havia fet realitat. Seria com el seu pare! Es convertiria en l’arbre gran i generós que no es despullava en tot l’any per protegir les seves filles, les olives. I de la seva arrel més fonda en va sortir la cançó: “larre, larre, ara sóc com el meu pare”. Cada matí de tardor, quan el sol desperta les filles de l’Olivina, se sent una dolça melodia que s’escampa per tots els camps d’oliveres de les contrades garriguenques.

10


En Gepi troba el mar Pseudònim: Les Aranyes Autors: David Antonio Clemente, Alessandro Arroyo Lebrón, Mariam Barbu, Marc Calvo Ortíz, Sergio Fernández Prieto, Naima Flores Sabio, Manuel Gómez Cheikh Abbou, Séfora Hernández Hernández, Marc Mateu Jiménez, Alba Navarro Campdepadros, Antonia Navarro Fernández, Judit Pérez González, Victor Porcuna Espinosa, Shanmeng Qiu, Ali Ridmy, Alexis Ruíz Blazquez, Sergio Sánchez Ferré, Francisco-José Sánchez Vega, Sergio Tejeda Soriano, Verónica Valls Ramos, Gonzalo Vintimilla Redrován, Mengdie Zhou Categoria: cicle inicial Escola: Santíssima Trinitat, Badalona Professor/a: Montse Moritz Tura

11


A

questa és la història d’un camell que es deia Gepi. El nostre amic vivia a Egipte, un país meravellós, tot ple de piràmides!

L’amo d’en Gepi era l’Omar, un noi eixerit a qui tothom coneixia en el petit poble on vivia. L’Omar tenia en Gepi des de feia molt de temps. Tots dos plegats anaven i venien cada dia del seu poble a altres pobles del costat, tot portant aigua, menjar, teixits, espècies...; perquè ho entengueu, es dedicava al transport de mercaderies. Cada vespre, i havent sopat, l’Omar s’asseia fora de la casa mentre en Gepi remugava i bevia aigua. Durant aquella estona, l’Omar era gairebé el més feliç del món tot contemplant aquell magnífic cel estrellat. Però l’Omar trobava a faltar poder veure el mar, almenys així era com es deia aquell bassal immens que li havien relatat molts dels seus veïns; ho havia somiat tantes vegades... Ell havia sentit dir que era un llac immens i verd, que no s’acabava mai, aquella aigua. Somni rere somni, s’imaginava davant del mar, mullant-se a les seves aigües. Ah! També li havien dit que aquella aigua era plena de sal i que no en podies beure ni un glop. I aquell bonic mar es deia Mediterrània. L’Omar pensava que era un nom molt maco i no perdia mai l’esperança de poder veure’l. I així anaven passant els dies i els mesos. Però un dia de bon matí, com sempre, quan el sol començava a sortir, l’Omar va omplir la seva bossa amb el menjar i anà a buscar en Gepi. El camell ja sabia que el seu amo l’aniria a buscar i, per això, cada matí l’esperava tot ben plantat davant de casa. L’Omar va carregar la bossa a la gepa del seu amic i començaren a fer el mateix camí de cada dia. Gairebé podrien anar amb els ulls tancats i no s’equivocarien, de ben segur. Havien de travessar un tros de desert i anar trencant per llocs més estrets per poder arribar als diferents llogarrets que necessitaven els serveis de l’Omar. Però, de cop i volta, aquell dia que era com els altres va començar a ser diferent. L’Omar va pensar

12


13


que a en Gepi li passava alguna cosa, perquè de sobte va canviar de camí. L’Omar no entenia res de res. Què li passava aquell matí a en Gepi? El noi tibava per tal de canviar de direcció, però el camell, desobedient, no feia gens de cas, anava tot decidit per l’altre camí. L’Omar, finalment, va decidir deixar fer a en Gepi, perquè la curiositat començava a despertar-se en el nostre amic. On anirien a parar? Al cap d’una estona de camí, l’aire va començar a notar-se humit i una olor desconeguda per l’Omar se li ficava al nas. També semblava que el paisatge canviés, que no fos tan sorrenc, tan polsós... El cor de l’Omar cada vegada bategava més fort i més fort... un soroll estrany anava i venia a les orelles de l’Omar. En Gepi es va aturar i l’Omar va quedar completament astorat davant del que veien els seus ulls. Era allò el que tant havia somiat? Era allò el que tenia aquell nom tan bonic? Era allò la Mediterrània? El nostre amic, a poc a poc, es va acostar a la vora del mar i les onades li mullaven els peus. Que freda que estava aquella aigua! Quins colors tan bonics! A la llunyania es veien navegar barquetes i l’Omar va ser feliç, molt feliç. Allò era la Mediterrània. I així va ser com el nostre amic va poder complir el seu somni gràcies al seu camell Gepi. Diuen que sembla ser que l’Omar i el seu camell es van quedar a viure prop del mar perquè aquella bellesa del Mediterrani va captivar el nostre bon amic.

14


Les petxines màgiques Pseudònim: Les llunes Autors: Marta Albaladejo, Lídia Carreras, Albert Cazorla, Laia Cortés, Andrea Del Campo, Álvaro Fernández, Antonio Galán, Claudia Gómez, Daniel Higuero, Marc Mateo, Erik Montes, Jennifer Nasple, Izaro Olmedo, Julià Oller, Andrei Piatrov, Yasmina Rabie, Samantha Sosa, Carolina Tortosa, Franklin Valázquez Categoria: cicle inicial Escola: CEIP Herois del Bruc, Piera Professor/a: Xavier Cantarell Busqué

15


H

i havia una vegada dos germans, la Laura i en Pere, que vivien en un poble de la costa catalana. Cada matí sortien a pescar amb la barca del seu avi que els explicava antigues llegendes de la mar.

Un dia va explicar-los la llegenda d’un nen peix. En Nicolau era un nen entremaliat que es passava el dia dins del mar nedant, fins que una maledicció d’un vell bruixot va fer que perdés les cames, li sortís cua de peix i tot el cos se li cobrís d’escates. En Nicolau vivia a la mar Mediterrània, no gaire lluny de la costa, des d’on plorava el seu món perdut i parlava amb els pescadors esperant que algun dia tornés a ser un nen. L’única manera de recuperar les cames era trobant les petxines màgiques, amb les quals podia demanar el desig de tornar a ser com abans. El dia següent, la Laura i en Pere van anar a jugar a la platja on, cada dia, construïen fantàstics castells de sorra. Però aquella tarda va ser diferent, ja que, en arribar van sentir els plors d’un nen que sortien del fons del mar. —És en Nicolau! —va exclamar la Laura. Sense pensar-s’ho dues vegades van començar a cridar-lo: —Nicolau, Nicolau! I com si d’un dofí es tractés, va sortir del fons del mar traient tota la seva cua fora de l’aigua. —Per què plores, Nicolau? —van preguntar la Laura i en Pere. En Nicolau amb el cap mig cot va respondre: —Fa molt de temps que nedo en aquest mar, he recorregut tota la Mediterrània parlant amb centenars de mariners, bruixots i sirenes, i fins ara, ningú no ha aconseguit que recuperi les meves cames.

16


17


Llavors en Pere va tenir una idea: —Podríem ajudar en Nicolau a recuperar les seves cames! —Molt bona idea! —va xisclar la Laura. Així que, tots tres, van emprendre el viatge per trobar les petxines màgiques. Els dos germans van pujar a la petita barca d’en Pere, mentre en Nicolau els empenyia amb la seva cua de peix. Hores més tard, van arribar a un petit poble anomenat Cadaqués. Allí, a la vora del mar, van trobar-se un vell pintor que acabava una de les seves obres. Portava una barretina vermella i un bigoti molt punxegut i, de seguida que els va veure, els digué: —Hola, sóc en Salvador, cap on aneu? En Nicolau va explicar-li el seu problema i el pintor, rascant-se la barbeta, els digué: —Crec que us podré ajudar. Fa molt de temps vaig veure el mapa d’on s’amaguen les petxines màgiques, si faig una mica de memòria... En Salvador va agafar una de les seves teles i va començar a dibuixar el mapa del punt exacte on es trobaven les petxines, eren en una petita illa on hi havia un far. Quan el vell pintor va acabar, els digué: —Recordeu que per tal que es compleixi el desig, la llum del far ha de reflectir-se en les petxines. En Nicolau de seguida que va veure el far va exclamar: —Jo ja he vist aquest far, és el de Sant Sebastià, seguiu-me! 18


Van pujar a la barca i en poca estona arribaren a l’illa, on seguint el mapa del pintor, no van trigar en trobar les petxines. Més tard, quan el sol es va pondre, el far va començar a il·luminar la Mediterrània i els tres amics, agafant una petxina cadascú, van cridar: —Que en Nicolau torni a tenir cames! En aquell moment, la llum del far va reflec­tirse sobre les petxines, fent-les brillar tant que la Laura, en Pere i en Nicolau van quedar totalment enlluernats. Però tot just obrir els ulls van veure que el desig s’havia complert i que en Nicolau havia recuperat les seves cames trencant la maledicció del bruixot. I així, la Laura, en Pere i en Nicolau van convertir-se en amics inseparables. I, sabeu una cosa? Segurament, encara construeixen castells de sorra en alguna platja de la costa mediterrània.

19


20


La Gioconda parla! Pseudònim: Jardiners Autors: Natàlia Artola Pellisa, Sònia Bravo López, Daniel Cardozo Martínez, Karla Mérida Osuna, Thalia Paloma Elgueta Chávez, Miguel García Expósito, Mª Carmen García Valero, Yael Garrido Oromi, Robert Herrera Asin, Amàlia Loredana Birsan, David Marín Medina, Josua Orellana Romero, Nadia-Una Perea Oliver, Eduardo José Pérez Cueva, Jaume Pol Lindo, Eric Ramos Felices, Marc Reyes González, Marc Roma Oria, Adrià Ruiz Alabau Categoria: cicle inicial Escola: CEIPM Els Pins, Barcelona Professor/a: Denise González Martínez

21


L Robert.

a Mamen, el Robert, l’Eric i la Sònia estan castigats sense pati; com que no han fet els deures, es quedaran a la classe estudiant el full d’Itàlia —va dir la senyoreta. —Si haguéssim fet els deures ara podríem anar al pati —va rondinar el

—Mamen, tu saps com es diu aquest quadre que va pintar el Leonardo Da Vinci? —va preguntar la Sònia. —La Gioconda. —Qui ha dit això? —va preguntar la Mamen una mica espantada. —Jo, la Gioconda —va dir la Gioconda tot sortint del quadre que hi havia a la paret—. Bon dia! Sóc la Gioconda, encara que hi ha gent que em coneix per Mona Lisa, però si voleu em podeu dir Gio. —Gio, com has sortit del quadre? —va preguntar l’Eric, que era el més trapella. —Leonardo Da Vinci em va pintar, sense saber-ho, amb una pintura màgica i, a vegades, quan estic avorrida, surto a fer una volta. Normalment ho faig quan no hi ha gent, però avui esteu dient coses d’Itàlia, el meu país, i fa molt de temps que no parlo amb ningú —va respondre la Gioconda—. Voleu que us expliqui coses d’Itàlia? —Sí, ens agradaria molt! —van contestar tots alhora. —Itàlia és un país en forma de bota que xuta una pilota. —Sí, l’illa de Sicília —va respondre ràpidament el Robert.

22


23


—Molt bé! Però saps quina és la capital d’Itàlia? —va preguntar la Gioconda. —Jo sí —va dir la Sònia—. És Roma. —Exacte! I qui coneix el nom d’altres ciutats importants d’Itàlia? —va demanar la Gio. —Florència! —va exclamar la Mamen. —Milà —va dir l’Eric. —Nàpols —va recordar la Sònia. —Venècia —va cridar el Robert. —Molt bé! Sabeu que a Venècia gairebé no hi ha cotxes... La ciutat és plena de canals d’aigua i per anar d’un lloc a l’altre la gent fa servir unes petites embarcacions anomenades gòndoles —va explicar la Gioconda. —Que divertit! —va exclamar l’Eric—. Jo això no ho sabia. —Sabeu en quina llengua parlen els italians? —va preguntar la Gioconda. —Això és molt fàcil —va dir la Mamen—. Parlen italià. —Gio, com es diu “bon dia” en italià? —va preguntar la Sònia. —“Bon dia” és buon giorno i “bona tarda” és buona sera. —I com és “hola” i “adéu”, Gio? —va preguntar la Mamen.

24


—Bé, pots dir ciao que serveix per a les dues coses, però si vols també pots dir arrivederci per acomiadar-te de les persones —va explicar la Gioconda. —Gio, oi que els italians mengen molta pasta? —va preguntar el Robert —No, mengen pizza —va dir l’Eric. —Teniu raó els dos, els menjars més típics d’Itàlia són la pasta i la pizza. Riiiiiiiiiiiing, riiiiiiiiiiiing! —Què és aquest soroll? —va preguntar la Gioconda. —És el timbre que ens avisa que el pati s’ha acabat. Ara vindran tots els nens i nenes a la classe —va respondre la Mamen. —Bé, crec que serà millor que torni al meu quadre —va dir la Gio—. M’ha agradat molt parlar amb vosaltres, però la propera vegada no us oblideu de fer els deures. —A nosaltres també, arrivederci, Gio. No t’oblidarem mai —van dir tots alhora, just quan la senyoreta obria la porta de la classe. —Ja us heu après el full d’Itàlia? —va preguntar.

25


26


Viatge pel Mediterrani Pseudònim: Agorí Autors: Cristina Albalate Cladellas, Aleix Alegre Orduna, Oscar Amo Grau, Laura Barniol Casanova, Anna Calle Sabaté, Víctor Cerrada Solé, Alex Cobos Arnalot, Guillem Coll Soler, Elisabeth Dalmau Roig, María Espinosa Castilla, Nicolás Ferrer Clavera, Oscar Feu González, Arnau Játiva García, Roger Lebrón Serra, Carla Llamas Morillas, Carlos Mayor Alcaraz, Gemma Ortega Boronat, Enric Pardo Cullell, Pepe Ribé Avendaño, Eric Riumbau Soler, Oriol Rodríguez Setó, Francesc Rubio Rius, Esther Salvadó Cot, Victor Sanz Espulgas, Martí Segura Barnadas, Carla Steindorff Borrell Categoria: cicle inicial Escola: Àgora, Centre d’Estudis, Sant Cugat del Vallès Professor/a: Eugènia Ruiz i Romero

27


E

l que us explicarem no ho podeu dir a ningú. És un secret... el mantenim en silenci i no l’hem de dir ni als nostres pares, ni al nostre millor amic, no. Tan sols el coneixem nosaltres i, és clar, l’Eugènia, la nostra mestra. A la classe, amb nosaltres, hi tenim un petit follet, molt petit petitet, es diu Agorí i, de tant en tant, apareix entre nosaltres i ens explica coses.

—Hola, he vingut a passar el dia amb vosaltres! —va dir cridant, tot content, per fer-se sentir. Que bé, amb l’Agorí tot seria màgic i divertit...! —Hola, d’on sortiu vosaltres, mmmuuu? —va dir una veu ronca darrere nostre. Era la vaca. —Qui, quiri sou? —va cantar el gall. —Cocococom us dieu? —va quequejar la gallina. —Us veig tristos, apagats. Què us passa? —va preguntar llavors la Gemma, admirada que els animals parlessin. —Beeee...! Estem avorrits, sempre aquí tancats! —va respondre el be. —Rrggg..., tenim ganes de saber coses d’altres animals —va roncar el porc. —Iiiiiii! Coses d’amics nostres que viuen a altres països —cridà el cavall de lluny. —Feu una cosa. Tanqueu els ulls i escolteu bé, fins que no acabi de dir les paraules màgiques no els obriu. Marxem tots de viatge! —digué en aquell moment l’Agorí. —D’acord! —vam cridar tots junts.

28


29


Llavors, amb els ulls ben tancats, es va sentir dir a l’Agorí:

Agor, agor és ben fosc, agor, agor, marxem tots. Patumbla, estrumba, vacumbra, anem tots junts al Pots!

Quan vàrem obrir els ulls estàvem viatjant en el Pots, un veler que ens portava a fer un creuer pels països de la mar Mediterrània. El primer port on vàrem parar va ser el de Trípoli, a Líbia. Allà vam poder parlar amb un dromedari que descansava mentre el seu amo comprava al mercat. —Explica’ns coses del teu país, de com viviu —va dir en Roger. El dromedari s’assegué sobre les seves llargues potes i ens digué: —Nosaltres vivim amb els tuaregs. Ells són nòmades del desert del Sàhara, que és el més gran del món. Viuen en tendes, els agrada molt celebrar festes amb danses que ballen al ritme del tam-tam. Les cases dels pobles del nord de l’Àfrica es pinten de blanc, els teulats són plans com terrasses per passejar. Un dels menjars més típics que tenen és el cuscús, és molt bo i el mengen amb els dits, ben nets, eh! I teniu, proveu aquesta beguda... —ens va dir mentre ens oferia un te amb menta fort i ensucrat—. Oi que és bo? És la beguda que preparen els homes d’aquí en senyal de benvinguda i amistat. Després de beure aquell te tan bo, ens vàrem embarcar per viatjar cap a un altre lloc, comentant contents tot el que havíem après d’aquell dromedari tan simpàtic i enraonador. Quan, passades moltes hores de viatge, ens apropàvem a Egipte, la vaca va cridar: —Mmmmuuu...! Anem, anem, vull veure una piràmide de prop!

30


En arribar a Port Said, prop d’El Caire, se’ns va apropar un gat buscant menjar. En Víctor n’hi va oferir i, mentre se’l menjava, la Laura, l’Óscar i el petit be li van començar a fer preguntes. —Què són les piràmides? Qui les va fer? Com us tracten als gats, aquí? —Ui, ui, a poc a poc, quantes preguntes! —va dir en Marramiex—. Mireu, les piràmides són construccions molt antigues en les quals enterraven els faraons momificats. Les ideaven els arquitectes de l’època, que eren molt intel·ligents, i les construïen els esclaus del faraó. I els gats... ui, els gats! En temps dels faraons érem déus i ens momificaven. També als cocodrils i d’altres animals. —Apa, que xulo! —va dir en Francesc. —Jo a casa tinc un gat! —va dir l’Elisabeth. Llavors, l’Agorí va arribar de fer un passeig, tot dient que del desert venia una tempesta de sorra i per això al cap de poc ja tornàvem a ser a alta mar. Quan vàrem veure una altra vegada terra era Haifa, a Israel. Allà, un peixet ens va explicar que prop d’on érem hi havia una mar molt curiosa, la mar Morta. —Quin nom més lleig, per què es diu així? —varen preguntar l’Enric i en Carles. —Es veu que en aquest mar l’aigua és tan salada que no hi pot viure ni un peix ni una planta, i que els banyistes floten sense fer cap esforç. En aquell moment es va acostar al Pots un dofí que xerrava pels descosits amb el cavall i la cabra. —De què parleu? —es va interessar l’Oriol.

31


—Aquest dofí s’ofereix per acompanyar-nos primer a Creta i després a Sicília, una illa grega i una altra d’italiana —van respondre els animals de la granja molt contents. El dofí, que sabia moltes coses de tant nedar per aquells mars, ens va explicar que els grecs havien estat un poble molt poderós i molt culte; d’ells hem après moltes coses i són els qui varen inventar les Olimpíades. Com que a Grècia fa molta calor, es conrea l’olivera, i la dansa més típica és el sirtaki. —Sí, jo sé com és i m’agrada molt —va cridar la Clara molt emocionada. De Sicília ens va explicar que hi ha un volcà de més de 3.000 metres d’alçada, l’Etna, que és el volcà actiu més gran d’Europa. Itàlia és el país de l’art i el disseny, i els italians en saben molt de fer pasta fresca i pizza! —Mmmmmm, que bona, la pizza! I que bona la pasta, els raviolis, els tortellinis, els macarrons... —van dir l’Anna, en Guillem, l’Esther i l’Eric alhora. —Teniu, la voleu tastar? —ens va dir el dofí, oferint-nos unes quantes pizzes. I en un tres i no res, com arribar i moldre, no en va quedar ni una molla! Mentre miràvem Sicília, ens vàrem acomiadar del nostre acompanyant, el dofí, per dirigir-nos a l’últim dels ports que havíem de visitar en el nostre viatge. Aquest era a França, en una regió que es diu La Camarga. Allà ens va rebre un flamenc molt alegre i divertit. Sabeu que aquests ocells camallargs mengen unes algues que són les que els donen aquest color rosat tan vistós? —Sí, i quan arrenquen el vol, els flamencs corren tots junts en la mateixa direcció, amb el coll estirat cap endavant per agafar embranzida —va dir l’Aleix molt satisfet. —I dormen aguantant-se només sobre una pota! —va dir l’Arnau.

32


Aquesta regió francesa, ens va explicar el flamenc, és molt coneguda pels cavalls que hi ha, uns cavalls salvatges de color blanc de raça molt forta i molt bonica. —A nosaltres ens agraden molt els cavalls! —van dir la Maria i en Nico. El viatge arribava al seu final, i l’Eugènia li va dir a l’Agorí que havíem d’anar tirant cap a casa... —Quiquiricoco, ens ho hem passat molt bé! —van cridar el gall i la gallina. —Hem après molts coses noves. Agorí, Agorí... un altre dia podrem fer un altre viatge? —van preguntar en Pepe, la Cristina i l’Àlex. —Potser sí...! —va respondre l’Agorí amb la seva veu de misteri. I en tancar tots els ulls, ens vam despertar cadascú a casa seva. Havíem fet un viatge meravellós que mai no podríem oblidar.

33


34


L’olivera del Mediterrani Pseudònim: Roger Pinyol Autor/a: Jordi Sentís Carné Categoria: cicle mitjà Escola: Maristes, Sabadell Professor/a: Carmina Abella Solé

35


E

n Roger era un nen de 12 anys que vivia en una casa de pagès que estava dalt d’un turó des d’on es veia el mar Mediterrani. Era molt feliç perquè cada dia quan tornava de l’escola podia córrer, saltar i gaudir de la natura.

El que més li agradava era jugar amb la seva amiga, una vella olivera que hi havia en un camp a pocs metres de casa seva. Disfrutava enfilant-se per les seves fortes branques des d’on podia veure una esplèndida vista del mar. Però sobretot, el que el feia més feliç era recollir les olives mentre explicava un munt de coses d’aquell gran mar que tenia allà mateix. El temps passava i la vella olivera cada any donava menys fruits. Però això tant li era al noi, ell l’estimava i ja en tenia prou amb les agradables estones que passava al seu costat. Un bon dia va arribar una carta on es notificava que es construiria una nova carretera que passaria just pels seus camps. El noi es va quedar molt trist i amoïnat, i aquella mateixa tarda, va explicar la mala notícia a la seva amiga mentre podava amb molta cura les seves branques. No podia dormir, només pensava la manera de salvar l’olivera, ja que veia que l’hivern que ja estava a punt d’arribar seria l’últim en què tindria la poca però estimada collita d’olives. Però vet aquí que aquell hivern, potser de tristesa o de fred, la vella olivera del Mediterrani es va morir.

36


37


En Roger no es volia separa d’ella i va buscar la manera de continuar tenint-la al seu costat. Abans que arribessin les màquines per començar a remoure les terres, va tallar el gruixut i fort tronc de l’arbre i el va portar a una petita fusteria que hi havia al poble del costat i va demanar al fuster que li fes una barca amb la seva estimada olivera. Al cap d’uns mesos, en Roger ja va poder portar-la al mar i es va complir el seu desig. Així va ser com va canviar el seu ofici de pagès pel de pescador. Ara, i durant tota la vida, va tenir sempre juntes aquelles dues coses que tant estimava: l’olivera i el mar Mediterrani.

38


A la recerca del tresor Pseudònim: Ocell blanc Autor/a: Marina Sala Sangrà Categoria: cicle mitjà Escola: CEIP Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal Professor/a: M. Rosario Alonso Paz

39


H

i havia una vegada una nena que es deia Laura i que sempre estava llegint històries de pirates. Li encantava el mar. El llibre que més li agradava era un d’Homer, on el protagonista és Ulisses, un aventurer. La Laura vivia a Vilanova i la Geltrú. El rebesavi del rebesavi de la nena era un home molt conegut al seu poble, ja que havia estat capità d’una fragata del segle xvii que defensava Vilanova i la Geltrú de tots els malvats pirates que mataven i robaven a la població. Vet aquí que un dia, la mare de la Laura li va demanar que busqués un llibre a les golfes. La Laura no hi pujava mai, hi havia tants trastos! Va començar a regirar-ho tot molt esverada. Mirant, mirant, va veure un bagul antic i molt vell que tenia escrit el nom del rebesavi del rebesavi, Albert del lloro verd. No es va resistir més i el va obrir. Va veure un cofre molt maco i també el va obrir. A l’instant, la seva cara es va il·luminar. —Oh! És el mapa d’un tresor! Efectivament, era un mapa acompanyat d’una carta de l’Albert del lloro verd, i deia: “Espero que aquesta carta caigui en mans d’una bona persona. El mapa que tens el vaig agafar al pirata més dolent de la Mediterrània. Només podeu saber que existeix tu i dues persones més. Necessitareu un vaixell. Bon viatge!” La Laura va decidir que el seu avi seria el company de viatge ideal. Amb l’excusa que marxaven de vacances, s’embarcaren per anar a Grècia i trobar Aristòtil, amic grec de l’avi, que era historiador. Ell els ajudà a acabar de desxifrar el mapa. Al cap de dos dies van tornar al mar en busca del tresor. Passaren per llocs on segons explica Homer en els seus llibres, Ulisses va viure grans aventures. Les roques de Caribdes i Escila, on les sirenes van cantar tant que els companys d’Ulisses van ser derrotats. L’illa del malvat gegant Polifem, que va devorar els companys d’Ulisses, però més tard va ser vençut per l’heroi. Ells anaven revivint la història com si fossin els protagonistes. Van passar per molts més indrets, i de ben segur que no s’avorrien. Finalment, van arribar al lloc on segons el mapa es trobava el tresor. Era l’illa d’Aca, on la màgica Circe va convertir en

40


41


porquets tots els companys d’Ulisses menys ell, ja que va prendre unes herbes màgiques que el van lliurar del malefici. Van ancorar el vaixell i començaren a inspeccionar l’illa. Es van dividir en dos grups per tal de trobar el lloc del tresor més ràpidament. Aristòtil anava sol. Al cap d’una estona, la Laura va sentir-lo que cridava: —Ajudeu-me! Van córrer cap al lloc i van veure que l’home havia caigut en un parany. Amb una corda i altres estris el van rescatar. Aristòtil havia trobat el camí correcte! Aquesta era la primera de les tres proves que havien de passar per arribar al tresor. Seguint el camí indicat en el mapa, arribaren al prat de les plantes carnívores, eren blanques amb taques verdes i estiraven perillosament les seves branques amenaçant els nostres amics. Com que Aristòtil havia llegit l’apartat de remeis del mapa, van menjar les plantes vermelles que estaven al costat de les carnívores, aconseguint que les carnívores els deixessin passar. Havien superat la segona prova! Finalment, van arribar a una gran cova. Els faltava passar la prova més perillosa. De cop i volta van sentir uns rugits espantosos. Era un drac de color lila, tenia la pell arrugada amb moltes escames i tres ulls grocs terrorífics. En el seu llom tenia unes punxes afilades com ganivets i negres com el carbó, que segur que si et punxaves et deixava foradat. Quan obria la boca se li veien totes les dents corcades, negres i punxegudes. Feia molta pudor! El drac els va mirar i amb un cop terroríficament fort, va tirar una pedra a la paret amb la seva cua. Aristòtil, esverat, consultà els remeis del mapa. Necessitaven llimones, però ell no en tenia cap! Enmig de la desesperació, la Laura va recordar que guardava uns caramels de llimona per a la tos. Immediatament, l’avi va agafar un tirador i començà a dispara els caramels contra la boca del drac; alguns sortien en direcció contrària, pel 42


foc. De sobte va veure llum al voltant del drac; un moment després va desaparèixer. Era la llum de la pau. Al drac li havia canviat l’expressió, ara semblava un drac bo. Tots feien bots d’alegria. L’animal els va indicar on era el tresor. Tenien a les mans un porquet d’or molt bonic! Molt contents s’enfilaren al llom del drac i volaren cap a Vilanova i la Geltrú. Des de dalt del cel contemplaven la mar Mediterrània i tots els indrets per on havien passat. Després d’un viatge molt llarg, aterraren a la plaça Major del poble. La gent, en veure aquell drac tan gran, va fugir corrent. Un nen petit li va mirar els ulls i va veure que era bo. Es varen fer molt amics, i això va tranquil·litzar la gent. Després de conèixer l’aventura dels nostres amics, l’alcalde va agrair a Aristòtil i al drac la seva ajuda per aconseguir el tresor. Es van quedar uns dies per gaudir de la festa major del poble i conèixer la cultura i les tradicions de la nostra terra. El drac va riure molt en el correfoc, ja que desfilà al costat de la major part dels dracs i cuques de Catalunya. Van gaudir de la nostra música, amb la cobla i els grallers. Van veure pujar els castells i ballar les sardanes. Van dansar amb gegants i capgrossos. La Laura els va dir: —Diuen que la sardana és la dansa més bella que es fa i es desfà, i que el seu origen podria ser grec. Durant aquests dies de tanta disbauxa, el poble va decidir què es faria amb el tresor. Finalment es va construir un monument amb el porquet d’or com a protagonista. Era tan antic i tan valuós que tot el món el visitava. Els diners aconseguits pel turisme varen servir perquè els nens de Vilanova i dels diferents pobles de la Mediterrània poguessin fer intercanvis culturals durant els estius. Al cap d’un temps s’havia creat una gran amistat entre tots els nens que vivien al volant del nostre mar. La Laura, l’avi, Aristòtil i el drac van formar un gran equip que cada any es retrobava per viure noves aventures. I si no és mentida, és veritat.

43


44


El dofí i la tortuga Pseudònim: Shin Chan Autor/a: Gerard Carré Garriga Categoria: cicle mitjà Escola: CEIP Sant Bonifaci, Vinaixa Professor/a: Lluïsa Tarazona Teixidó

45


E

ra un dofí que es deia Ràpid; era jove, i nedant per la mar es va trobar amb una tortuga marina que era molt velleta i que es deia Poc a Poc. En Ràpid sempre es feia el valent i es reia de tot perquè era el que nedava més de pressa de la mar.

Un dia li proposà a la tortuga de fer un concurs per saber qui nedava més de pressa. Poc a Poc no va voler caure en el parany de fer el ridícul i no va acceptar. Però ella va proposar a en Ràpid un concurs per veure qui sabia més coses de la mar Mediterrània. —Vinga! Ràpid, comença tu —diu en Poc a Poc. En Ràpid, que no anava gaire a l’escola perquè es passava el dia jugant i nedant, no va saber què dir, i llavors va dir en Poc a Poc: —Veus com no tot és nedar de pressa? Ara jo t’explicaré com es va fer el mar en què nedem. Abans, quan tot el món encara no estava fet, la mar Mediterrània no existia, tot era terra amb un moviment continu fins que es van formar els continents, es van posar al lloc on són ara i es van fer els mars i els oceans, i també el nostre mar. Ràpid escoltava amb uns ulls d’allò més grossos, incrèdul a les explicacions que li feia en Poc a Poc. Al cap de milions d’anys van aparèixer els éssers humans, l’enemic més gran que tenim, a part dels taurons, ja que fan malbé tot el que toquen i embruten totes les aigües. —Si pogués els clavaria un cop de cua —va dir en Ràpid tot enfadat. I continuant la història, en Poc a Poc va explicar que, abans, els humans no eren així de bruts. Els egipcis, una de les civilitzacions més grans que hi va haver, van fer la seva vida al voltant d’un riu, el Nil, que porta les seves aigües al nostre mar. Per a ells era sagrat.

46


47


—Quan acabi el conte, si em portes damunt teu, Ràpid, et portaré a veure unes runes de la seva ciutat més bonica, Alexandria, que està ensorrada a dins del mar, així que no cal tenir cura dels humans. Però, els que més varen navegar per les nostres aigües van ser els grecs, i que en varen escriure, de llibres i obres de teatre! Tenien déus per a totes les coses i també tenien el déu del mar que es deia Neptú. Més tard varen venir els romans, uns grans conquistadors que varen dominar tota la mar Mediterrània, des de ponent fins a llevant. Aquí a prop tenim una ciutat que es diu Tarragona, és plena de runes dels romans i ells en deien Tàrraco. I mira, d’això tan sols fa dos mil anys. Tenien els vaixells de fusta i anaven amb rems, més tard els homes els van fer amb veles, eren més ràpids i grans. —També ens feien mal com els d’ara? —va preguntar en Ràpid. —No, de cap manera. Aquells vaixells no embrutaven la mar, i els d’ara sí que ho fan, llencen tota la porqueria i escombraries al nostre mar, i els rius ens arriben tan plens de brutícia que aviat no podrem ni nedar, si aquests humans no hi posen remei. —Doncs mira que els estius, a les platges, no s’hi cap de gent que es banya i pren el sol. I mira que n’hi ha poca que tingui cura de la nostra mar; sort que hi ha joves, que cada vegada tenen més afecte a la natura i tot el que els envolta. —Fa pocs dies, uns pescadors —explica en Poc a Poc— van enxampar unes tortugues a les xarxes de pesca, i sort d’un nen que es va adonar que les havien pescat i els va dir que les deixessin anar perquè cada vegada en queden menys. —Escolta, Poc a Poc, tot això que expliques dels romans i grecs, on ho has après? —Doncs a l’escola, que ensenyen moltes coses. I bé que faries tu d’anar-hi una mica més! 48


—I tant que tens raó, hi vaig ara mateix i quan surti al migdia ja et portaré damunt meu a veure aquelles runes d’aquella ciutat que has explicat abans, Alexa... no sé què. —Au! Vés nedant de pressa, que els peixos ja estan ben a punt d’entrar.

49


50


La gavina conta contes Pseudònim: Kaelo Autor/a: Cèlia Sánchez Itarte Categoria: cicle mitjà Escola: Escola Pia, Tàrrega Professor/a: Concepció Cuberes Solà

51


U

na nit, a Sant Carles de la Ràpita, vora el mar Mediterrani, una gavina, abans d’anar a dormir, va explicar als seus fills la història del peix Ulisses. —Doncs bé, ara estigueu molt atents:

Un dia, l’Ulisses tornava a casa després d’haver collit perles. Però de tantes com n’havia agafat, de mica en mica i sense adonar-se’n, les va anar perdent. —Ai, mare meva! Quin disgust no tenir perles noves! —va dir l’Ulisses. Penèlope era la dona del peix i li agradava molt fer collarets de perles per passar el temps, gairebé era una mania, encara que hem de reconèixer que hi tenia molta traça. L’Ulisses, tot amoïnat, va mirar la bossa on duia les perles, i va veure que tenia un forat. —Ostres, la bossa nova! Jo ja ho vaig dir que no era de bona qualitat. Va desfer el camí intentant recuperar-les. Buscava entre les algues, dins de les petxines, sota les roques, s’endinsava a les coves... No hi havia manera de trobar-les i tantes voltes va fer que es va perdre. Cansat i confús va decidir descansar una estoneta, i quina va ser la seva sorpresa quan va veure davant d’ell allò del que sempre havia sentir parlar a altres peixos, però que ell creia que eren romanços per espantar els peixets. —Òndia! Si és un vaixell! Allò que havia trobat era un vaixell romà enfonsat feia més de 2.000 anys. Ell, que era molt tafaner i no tenia por de res, s’hi va apropar:

52


53


—Pops i crancs! —exclamava encara ben sorprès. Conforme la gavina avançava en la història, els seus fills cada cop es mostraven més interessats. —Continua, mare, explica’ns què va passar —deien. —Calma, calma, ara us diré què va passar: L’Ulisses va voler investigar i per un forat va entrar dins del vaixell. Anava trobant objectes i com que no sabia què eren ni per què servien, no tan sols es conformava amb mirar, sinó que els tocava, olorava i, fins i tot, els tastava. Així, es va trobar una àmfora i la va destapar. A dins hi havia un líquid espès i de color groguenc amb un aroma suau i agradable que no tenia res a veure amb el seu paladar. —Ecs, quin fàstic! —va exclamar l’Ulisses. Tots els ocellets preguntaven a la mare: —Què era?, què era? Ella va respondre: —Doncs era oli d’oliva, un dels tres aliments bàsics de la dieta mediterrània. L’Ulisses continuava investigant una altra àmfora, la destapava i... —Ummmmm! Això no és pas aigua, encara que ho sembla, però és de color vermell. Quina bona oloreta que fa! Ho vull provar. Ep!, estic una mica marejat, crec que d’aquesta beguda no em convé pas prendre’n massa, fins i tot em poso vermell jo també.

54


—Què era?, què era? —deien els ocellets. —Doncs era vi, fills meus, vi de les vinyes, un altre aliment de la dieta mediterrània. Una mica més content, l’Ulisses va anar a parar dins d’un cofre ple de teles que van amortir el cop que es va donar pels efectes del vi. Quants draps, de totes formes i mides, li servirien per fer-se una altra bossa! Així, va arrencar un tros de tela d’una túnica per dur-li a la Penèlope. Refet ja de l’ensurt va veure sota un escut unes peces rodones i daurades que li van cridar molt l’atenció. Fent un farcell amb el tros de tela el va omplir amb aquelles peces. —Què eren, què eren? —preguntaven els ocellets. —Sestercis. Les monedes dels romans —va contestar la gavina. Amb la bossa plena, va veure una mica més enllà un altre recipient. Es va acostar, l’atreia perquè la olor era molt forta i familiar. El va destapar i el pànic es va apoderar d’ell. —Què era?, què era? —cridaven els ocellets tots alhora. —Era garum, una salsa que preparaven els romans amb restes de peix fermentades, un condiment molt apreciat en aquella època. L’Ulisses es va adonar que les històries de pescadors sentides tantes vegades eren tan terribles com certes, i agafat ben fort a la bossa va sortir tan ràpid com li permetien les seves aletes i sense saber com, es va trobar davant de la porta de casa seva. —Ufff! —va respirar fons l’Ulisses.

55


Va entrar a casa i la Penèlope li va demanar: —Com és que fas aquesta cara? Què t’ha passat? L’Ulisses li va explicar tot el que li havia passat. I ella li va dir: —Sempre que arribes tard a casa inventes una història i aquesta és la més fantàstica de totes. Llavors l’Ulisses va obrir la bossa i li va ensenyar les monedes, deixant ben parada a la incrèdula Penèlope, que mai més va dubtar de la paraula del seu estimat peix. Vet aquí un rap, vet aquí un verat, que aquest conte s’ha acabat.

56


L’Unai i el pelicà Pseudònim: Abril Romi Segura Autor/a: Anaïs Pasanau Miró Categoria: cicle mitjà Escola: CEIP Pràctiques, Tarragona Professor/a: M. José Sanchis Lladó

57


H

i havia una vegada un nen que es deia Unai. L’Unai, el seu germà Martí i els seus pares vivien en un poble petit amb cases blanques, banyat pel mar Mediterrani.

El Mediterrani és un mar petit, d’aigua molt salada, de color blau, molt blau i que es comunica amb l’oceà Atlàntic per l’Estret de Gibraltar. El pare de l’Unai era pescador. Tenia una barca, una barca de llum. Anava cada nit a pescar sardines amb els seus companys, que es deien Pere, Andreu i Albert. Al poble de l’Unai la majoria de la gent vivia de la pesca. Hi havia un port per a les barques i vaixells, un mercat de peix molt important i restaurants on es menjava peix fresc. De vegades, l’Unai, en sortir de l’escola, anava al port a esperar el seu pare que venia de pescar. A l’Unai no li agradava fer els deures de l’escola, perquè ell creia que en posaven massa. Només feia que jugar amb la Play, amb l’ordinador i amb la pilota. Un dia, el seu pare, en Pep, li va dir: —Unai, si no t’agrada anar a l’escola i t’agrada més anar a treballar com jo, de pescador, durant les vacances de Setmana Santa sortiràs amb mi a la mar. —No, no, pare, jo no vull matinar com tu! —cridà l’Unai espantat—. I a més, no podré jugar amb els amics, ni veure la tele... ni res! —No se’n parli més! —va dir el pare. L’Unai es va quedar callat i no va dir res més en tota l’estona. El seu pare tenia ben decidit que hauria d’anar amb ell.

58


59


Van arribar les vacances, i el primer dia, a les dues de la matinada, en Pep, el pare de l’Unai, el va cridar: —Vinga, Unai, és hora de llevar-nos! Vesteix-te ràpid, hem de marxar! L’Unai tenia molta son, però es va aixecar del llit, es va rentar la cara i es va vestir. Van sortir cap al port, on hi havia els companys de barca d’en Pep. —Hola, Unai! —van dir-li. L’Unai va respondre: —Tinc molta son! —Avui pescarem moltes sardines. T’agradarà —va dir l’Andreu. —Però jo no en sé, de pescar. No ho he fet mai —va dir l’Unai. —No et preocupis, n’aprendràs ràpid! —digué l’Albert. Van pujar a la barca, i en Pere va engegar el motor. Van sortir mar Mediterrani endins. Era molt fosc i no es veia res. De sobte, l’Albert va cridar: —Pareu el motor! He vist una cosa blanca que no sé què és! En Pere va parar la barca i en Pep va encendre els llums de pescar, per veure-hi millor. Van veure un pelicà que s’estava ofegant.

60


—Què hi fa un pelicà enmig del mar? —va demanar en Pere­—. Està molt lluny de la costa. En Pep, el pare de l’Unai, el va agafar i el va pujar a la barca. Estava ferit, tenia una ala trencada i li sortia sang del cap. En Pep li va netejar les ferides i el va embolicar amb una manta. L’Unai va dir: —I ara què fem? Els que estaven a la barca van respondre: —Millor que el portem al veterinari, segur que hi ha alguna solució. Van girar cua i van tornar cap al port. Van baixar de la barca i van anar a buscar el veterinari. Quan el veterinari va veure el pelicà, va dir: —Nois, està molt greu. No sé si es podrà salvar! El va curar molt bé i el va posar en una gàbia especial. L’Unai, en Pep, en Pere, l’Andreu i l’Albert van marxar cap a casa seva. No havien pescat res aquella nit, però havien salvat un animal. Quan es va fer de dia, l’Unai va anar a veure el pelicà. Va decidir que es diria Nil. Cada dia l’anava a veure i li donava peix per menjar. Poc a poc, l’animal es va anar curant. L’Unai ho va explicar a l’escola i va dir-li a la mestra que li expliqués coses sobre els pelicans. Van buscar llibres a la biblioteca pública, a la de l’escola i a Internet. 61


L’Unai va estudiar tot el que van trobar i va aprendre moltes coses: que era un tipus d’au molt rara a Europa, que viuen a les costes pantanoses del Mediterrani, que s’alimenten de peixos, i que en queden molt pocs. Un dia, el veterinari, li va dir que el pelicà Nil ja estava curat i que ja podia tornar a ser lliure. L’Unai li va dir al seu pare, en Pep, i van decidir portar-lo amb la barca a una lloc on hi hagués més pelicans. Quan ja estaven lluny del poble, en un lloc on en Pep va pensar que el podien deixar, van parar la barca i l’Unai li va dir al Nil: —Nil, ja pots viure com abans. Apa, vinga, a volar! El pelicà va marxar volant, i ells van tornar cap a casa. A partir de llavors, l’Unai va estudiar més coses, sobretot d’animals. Llegia cada dia, en tornar de l’escola i pensava que quan fos gran voldria ser veterinari, i així podria curar animals malalts. Un dia que estava a l’habitació fent els deures de català de l’escola, va sentir un soroll estrany. Era com un crit. Va mirar per la finestra i va veure el seu amic, el pelicà Nil, que l’havia anat a veure. El va saludar molt content i va córrer cap a ell. El va abraçar ben fort i li va donar galetes del seu berenar. El pelicà se les va cruspir ràpidament i va marxar volant cap al mar. El pelicà Nil havia anat a veure el seu amic.

62


Els ulls del mar Pseudònim: Estrella de mar Autor/a: Gemma Carulla Llucià Categoria: cicle superior Escola: I.E. Menéndez Pidal, Barcelona Professor/a: Carme García Sánchez

63


U

n dia de tardor estava molt ennuvolat i feia fred. Vaig anar a la platja. M’agrada passejar quan no hi ha ningú. Mirar lluny. Mirar les onades. Sentir el soroll del mar quan està empipat. Sentir el vent fred a la cara. Veure els peixos com salten entre les ones. Allà enmig del mar vaig veure uns ulls que em miraven. Eren uns ulls blaus i profunds amb una mirada d’amistat, de complicitat i vigilància alhora. Des del mar em feia l’ullet. No era la primera vegada que veia aquells ulls. Aquest últim estiu també els vaig veure. l recordo que de molt petita tenia una amiga quan anava a la platja... era una amiga molt especial perquè només jo la podia veure, era invisible. Quan ho explicava a casa em deien que eren coses de la meva imaginació, però jo sabia que era real. Era la meva amiga del mar. Han passat molts anys i els seus ulls em segueixen mirant quan vaig al mar. Un dia vaig escriure sobre la meva amiga del mar en un xat d’Internet. Poc a poc vaig començar a rebre a la meva bústia correus electrònics d’arreu. Molts nens, joves i grans, i fins i tot avis que m’explicaven les seves històries que coincidien, moltes vegades, amb la meva. Us en transcric una mostra... La Caterina viu prop de Mallorca. És guia professional i tot l’any acompanya grups de turistes perquè coneguin les illes Balears. Li agrada ensenyar les cases que ha construït l’home, però sobretot les meravelles naturals de les illes. Ho explica amb tanta emoció que molts hi han tornat. A tots els explica que el mar té un esperit especial que sempre respon a aquells que el busquen i molts turistes li expliquen que han vist aquells ulls blaus. En Pere tenia setanta anys. Era un pescador del Port de la Selva, un bonic poble del cap de Creus. El seu pare també era pescador i li havia explicat un munt d’històries sobre els ulls del mar. En Peret, el seu nét, me les va passar per Internet. Les seves històries parlaven de naufragis i de pescadors que mai van tornar a terra i es van quedar per sempre més al mar. Des d’allà continuaven protegint les seves famílies i contactant amb els que miraven el mar.

64


65


En Max era francès. Era patró de la marina mercant. Portava vaixells de càrrega arreu del món. Sovint sortia de la Mediterrània per anar cap a Sud-amèrica, Anglaterra o Japó. Però quan tornava deia que aquells ulls blaus l’estaven esperant. L’Angelo viu a prop de Nàpols i és arqueòleg. Estudia les restes que van quedar en erupció del Vesubi. Hi ha molta informació relacionada amb el mar, perquè les ciutats romanes el feien servir com a mitjà de comunicació, de transport, de comerç i de cultura. Quan descobreix alguna cosa interessant passeja pels penya-segats de la zona i nota els ulls del mar que somriuen. La Nika viu a Dubrovnic. Va viure una guerra terrible i ara va al mar a recordar els amics i parents que ha perdut. Al començament només podia plorar però ara s’asseu a la platja i recorda sense odi tots els bons moments viscuts. Els ulls li fan companyia en aquests moments tan difícils. La Megane és biòloga marina i treballa a les illes gregues. A Grècia hi ha moltes històries sobre el mar: hi podem trobar històries de sirenes o del Déu del mar... Ella treballa en un vaixell recollint mostres d’aigua i estudiant la fauna mediterrània. A vegades l’aigua està molt bruta i hi ha pocs peixos, llavors ella veu els ulls més tristos però quan estan en un lloc net tornen a brillar d’alegria. Nicolai viu a Smirna, a Turquia. Treballa en un zoco, en un mercat. Allà hi podem trobar de tot. A la petita botiga de la família del Nicolai hi ha peces d’artesania fetes amb coralls i estris relacionats amb els vaixells: banderes, mascarons, politges, caps... Gràcies a la venda d’aquests objectes, la família d’en Nicolai pot subsistir i tirar endavant. Però hi ha algunes peces que el Nicolai no les ven, té un petit museu a casa seva. Un petit tros de mar. Papir és egipci. Nil amunt hi té les piràmides però ell no les ha vist mai. La seva família vivia al desert; no hi havia prou menjar per a tothom i el van deixar amb uns oncles mercaders que vivien prop del mar. Ara està enamorat i vol formar una família. Quan 66


no sap què fer, va al mar a preguntar i allà troba la resposta en aquells ulls que parlen en silenci. En Jonathan és americà però treballa amb una expedició que busca tresors a la Mediterrània, és submarinista. Hi havia molts vaixells que comerciaven i molts es van enfonsar. Ara ells busquen peces antigues, vaixells i el seu contingut que poden tenir molt de valor per als arqueòlegs i museus dels món. Ell, en les llargues travesses, troba companyia en aquells ulls blaus. L’Ahmed viu a Tunísia en un petit poblet pescador. Al matí surt a pescar en el petit vaixell de la família; a la tarda, en tornar a port, cal preparar-ho tot per a l’endemà. La seva germana Fàtima és l’encarregada de revisar i cosir les xarxes. Cada tarda, amb l’agulla a la mà, demana al mar l’ajut per fer molt bé la seva feina i que l’endemà hi hagi una bona pesca. Aquells ulls mantenen la pesca a la zona, n’està convençuda. De tota la Mediterrània, gairebé de tots els països, he rebut informació. Tothom rep dels ulls del mar el que necessita, però ningú no sap de qui són aquells ulls. Jo tinc la meva teoria... A la nit veiem molts estels al tel. El cel té lligats tots els estels amb fils invisibles. Una nit fa molts i molts anys, un estel juganer volia saltar i córrer i sense voler va caure a la Terra. Es va sentir molt sol. Va plorar molt, moltíssim, perquè no podia estar amb els seus amics estels. No podia jugar, riure, cantar ni saltar. Cada nit, quan la lluna comptava els estels per comprovar que hi fossin tots, comptava l’estel de la Terra. L’estel caigut va plorar tant que es va formar la mar Mediterrània. La lluna, en veure l’estel tan trist, el va voler consolar i li va dir que des del seu nou lloc també podia ser útil. Podria contactar amb tothom que ho necessités i ajudar-los donant més temps i més serenor. L’estel va aprendre la lliçó... tots tenim el nostre lloc i des del nostre lloc podem fer alguna cosa per ajudar els altres. Aquesta va ser la seva nova feina i l’estel la complia a la perfecció. D’ell són aquells ulls blaus que tants veuen i aquella 67


presència que asserena. Ell, el nostre petit estel, ens acompanya sempre i des de sempre... des que el nostre mar és mar. No sé si la meva teoria és certa. Però quan jo vaig prop del mar sento la seva mirada. Sé que és el petit estel, no sé per què, m’ho diu el cor. Estic segura que és ell.

68


La vida és de colors Pseudònim: Lin Autor/a: Nil Marco Gavín Categoria: cicle superior Escola: CEIP N-1 de Pràctiques, Barcelona Professor/a: Alícia López Martínez

69


H

i havia una vegada un nen anomenat Mohamed. Era alt i tenia els cabells negres. Vivia amb els seus pares, i tenia dos germans més i una germana. Ell era el més gran de tots quatre, tenia dotze anys; el Hadji en tenia deu, després venia l’Ahmed amb nou, i l’última era la Dina que tenia set anys.

Era una família pobra i vivia al desert del Sàhara, al Marroc, a uns seixanta quilometres del centre de la capital marroquina. Cada membre de la família tenia una tasca assignada. Els pares rentaven la roba, feien el menjar i tenien cura dels nens... La Dina era l’encarregada de posar la roba sobre uns pals de fusta perquè s’eixugués. L’Ahmed i el Hadji ajudaven el pare a portar el menjar de la furgoneta d’ajut al Tercer Món a casa. La furgoneta passava cada setmana. En Mohamed era l’encarregat d’anar a buscar aigua al pou, a dos quilòmetres de distància de casa seva. A en Mohamed li agradava mirar els tons groguencs de les dunes, i sempre a mig camí es quedava contemplant les immenses muntanyes de sorra. Un bon dia, mentre tornava, va veure una cosa brillant al terra; la va agafar. Era una pedra molt maca, que si no fos per la seva brillantor, hauria quedat camuflada entre la sorra, ja que era groga i daurada. Se la va emportar per regalar-la als seus pares. En arribar va dir el seu pare: —Què, com ha anat fill? —Bé, pare. I us he portat un regal! —No em diguis, com sigui una broma de les teves... —Que no, pare, mira! Quan en Mohamed li va donar la pedra va dir:

70


71


—T’agrada, oi, pel que veig?! El pare s’havia quedat paralitzat, i va exclamar: —Fill, això crec que és or. —Va, pare, si és una pedra normal i corrent! —Que no, Mohamed, que no! El proper dia que passi la furgoneta els demanarem que ens portin a tots sis cap a la ciutat de Rabat, a un joier. La setmana següent, en arribar la furgoneta, ja ho tenien tot preparat. Els dos propietaris de la furgoneta eren uns francesos molt simpàtics que els van dir que sí, que els portarien a Rabat. Quan van arribar a Rabat, es van acomiadar dels francesos. A la joieria no hi havia gent i els van atendre molt ràpid. El joier es va mirar la pedra amb tots els aparells que tenia i va confirmar que era or. L’endemà van quedar per canviar l’or per una gran quantitat de diners. Quan ja tenien tots els diners van anar a comprar uns bitllets d’avió per anar a Barcelona. Els pares van decidir anar a aquesta ciutat perquè creien que era on podien trobar feina més fàcilment. Algú els havia dit que a Europa s’hi vivia molt bé. En Mohamed estava molt emocionat, però a la vegada trist, perquè sabia que perdria els colors, les olors de les dunes daurades i grogues, aquells tons que tant li agradaven. Estava emocionat perquè podria anar a l’escola i a altres llocs on no havia estat mai. Els pares també havien triat Barcelona perquè sabien que a un poble dels voltants hi vivien uns parents seus. A la mare se li va ocórrer que tenia l’adreça dels seus parents i hi posava: Masnou: C. Vilassar, 16, 2n 1a.

72


Un cop a dalt de l’avió, en Mohamed només feia que mirar per la finestra; es va quedar embadalit amb aquella extensió d’aigua de color blau sota els seus peus. En arribar a Barcelona va veure que era una ciutat que tenia mar. De seguida li va preguntar al seu pare: —Pare, què és això tan blau? —És la mar Mediterrània. En Mohamed es va quedar capficat pensant que alguna cosa misteriosa hi havia allà dins. Després d’un viatge molt llarg i ja al poble del Masnou, aquell misteri seguia burxant el cap d’en Mohamed. Al cap d’uns mesos, en Mohamed i els seus germans ja anaven a l’escola. En pocs dies va aprendre moltes coses sobre aquella extensió blava que havia vist des de l’avió. El seu pare va trobar feina en una barca de pesca. Molt sovint passava les nits fora de casa. Un dia, en Mohamed va demanar al seu pare: —Pare, podré venir un dia amb tu a la barca a pescar? El pare li va respondre: —Sí, però quan sigui l’estiu, que fa més bo i les nits són més calmades, perquè malgrat que la mar Mediterrània és una mar tranquil·la, aquesta no deixa de ser una feina molt dura. 73


La nit d’estiu va arribar, i en Mohamed va poder anar a pescar amb el seu pare i va poder veure que el mar tenia molts colors i que era difícil esbrinar el misteri. En Mohamed va veure que al mar hi havia molts peixos de colors i mides diferents, que hi havia plantes, i que amb la nit el mar canviava de color. l ja per sempre mÊs guardaria en el seu cor els colors blaus turqueses i verds maragdes del mar, i la blancor de les casetes dels pobles costaners i, com no?, els colors groguencs i daurats de les sorres i les dunes del seu desert.

74


La història d’en Barbarroja Pseudònim: Harry MGO Potter Autor/a: Max Gubert Olivé Categoria: cicle superior Escola: La Salle, Palamós Professor/a: Germà Jesús To

75


D

avant la badia de Palamós, moltes milles mar endins, hi havia unes illes que es deien Les Terribles. Allà s’hi refugiava una banda de pirates; el capità es deia Barbarroja, tenia la barba i els cabells de color roig; el lloro del capità es deia Becroig, i els seus homes eren molt dolents.

Al poble de Palamós hi vivia un nen que es deia Max. El seu pare era pescador; cada matí sortia amb la seva barca, l’Onada, a pescar. Si feia bon temps anava lluny, on ell sabia que s’hi pescaven molts peixos, i no tornava fins la tarda amb la barca carregada de peix; si el temps no era gaire bo, es quedava prop del port i tornava aviat a casa. Allà aprofitava per reparar els estris de pescar. Els dies de testa o quan hi havia vacances a l’escola, el que més agradava a en Max era sortir a pescar amb el seu pare. A més d’aprendre l’ofici, el seu pare li explicava unes històries fantàstiques que ell havia sentit explicar al seu pare i al seu avi. Una d’aquestes històries va passar quan en Barbarroja i els seus homes varen sorprendre prop de les illes Terribles uns pescadors que s’havien desorientat i que, sense saber-ho, s’havien apropat a les illes. Els homes d’en Barbarroja els van fer presoners, els tenien amagats en una cova de les moltes que hi havia en una de les illes. Per menjar només els donaven pa i aigua. Volien saber on es trobava amagat un tresor que portava un vaixell que es va enfonsar prop d’allà. Els pescadors els deien i els repetien que no ho sabien, que d’haver-ho sabut ells ja haguessin intentat trobar-lo, però aquells homes no se’ls creien. —Us matarem! l us llençarem al mar per alimentar els peixos... Els pescadors sabien que a aquells homes només els interessaven els tresors, els diners i les noies boniques, però que no eren massa intel·ligents, i varen pensar i pensar com els podien enredar per sortir-se’n. El pescador més vell, en Martí, els va dir: 76


77


—El tresor, de veritat que no sé on és, però si voleu us ensenyaré un forat on hi ha molt de corall, que us el pagaran a preu d’or. Els pirates varen parlar entre ells, i el més lleig de tots va dir: —Potser és veritat que aquests pescadors no saben res del tresor. —Si ho sabessin ja haguessin intentat trobar-lo ells —va respondre un altre que tenia la coma de fusta i només un ull, d’una topada que va tenir amb un tauró. Farem cas del que diu aquest vell, i que ens ensenyin on hi ha l’amagatall de corall. Si han intentat enganyar-nos, els esfondrarem la barca allà mateix! —Quina en portes de cap, Martí? —li va preguntar en Pere. —No pensaràs portar-los a la foradada, sota el penya-segat? —No —va dir en Martí—, els portarem als corrents de darrere les illes Medes, allà d’on tantes barques que no coneixen el lloc no en surten mai més. —Vols dir que no ho coneixeran, aquests bandits? —va dir en Pep molt espantat. —No ho crec, aquests pirates vénen d’altres mars i els racons de la Costa Brava no els coneixen com nosaltres. A més, no tenim altre remei que provar- ho. —D’acord —van dir els pirates—, on és l’amagatall? —Si voleu us hi portem, però nosaltres anirem al davant amb la nostra barca i us guiarem fins allà. Vosaltres veniu darrere amb el vostre vaixell. —Et penses que som rucs? l si a mig camí proveu d’escapar-vos?

78


—Aquí mano jo! Amb el permís d’en Barbarroja, que ara fa la migdiada. Lligarem les dues barques amb una corda ben gruixuda. Així no us podreu escapar. —Molt bé! —va dir en Martí als pirates. —Demà quan en Barbarroja i en Becroig (que era molt xerraire) dormin, marxarem a buscar el corall, i quan es despertin ja haurem tornat; així no haurem de compartir el corall amb ell. Quan els pirates se’n van anar a descansar, en Martí va explicar als pescadors el que farien: —Quan estiguem a prop dels corrents farem un gir brusc, canviarem el rumb i si ho encertem, la corda quedarà tallada en fregar amb una roca punxeguda que sobresurt a la Meda petita. Amb un xic de sort nosaltres tornarem a Palamós i ells quedaran enmig dels corrents sense poder controlar el vaixell. L’endemà, quan es van aixecar, van pujar a la barca, van hissar les veles amb molt d’esforç, perquè feia dos dies que només menjaven pa i aigua, i... rumb cap a les illes Medes. Quan van arribar a les illes, els pescadors varen fer el moviment brusc, girant el timó, es va sentir una forta sotragada i la corda es va trencar tal i com havia previst en Martí. La barca dels palamosins va quedar amb la proa mirant cap a Palamós i el vaixell dels pirates va ser arrossegat pels forts corrents, i vés a saber cap a on se’ls va emportar... —Tot ha sortit bé, visca en Martí! —deia en Pep, i tots es van abraçar. Els pirates van rodar pel mig dels corrents i els pescadors van quedar lliures.

79


Quan els pescadors arribaren a Palamós i van anar a veure les seves famílies hi van haver abraçades i petons. I tot va acabar bé. El pare d’en Max li va explicar que aquesta historia l’explicaven a les tavernes i als bars del port els pescadors més vells. —Quines històries més fantàstiques —va dir en Max al seu pare—, només per escoltarles ja m’agrada venir amb tu a pescar. Demà a l’escola l’explicaré als meus amics, segur que els agradarà molt.

80


El rei dels peixos i la petxina Pseud貌nim: Marina Autor/a: Ver贸nica Castell贸 Ribera Categoria: cicle superior Escola: Santa Maria de Gardeny, Lleida Professor/a: Neus Solanes

81


F

a molts anys, quan no hi havia cap tauró, en un lloc fosc i profund de la mar Mediterrània, va néixer una petita petxina que la van anomenar Neina.

Va sortir amb els ulls tancadets, i a poc a poc els va anar obrint. Amb els ulls ben oberts es mirava una perla que la seva mare li havia regalat i que guardava per si algun dia la treia d’algun problema important. Era una petxina decidida, valenta i intel·ligent. Va anar creixent i prop seu va néixer una bèstia molt estranya. Tots els peixos estaven ben atemorits perquè es pensaven que era un tauró petit. La Neina es va adonar de seguida que no era un tauró, sinó un cranc malhumorat i molt fort. Al cranc li van posar de nom Jeli. Cada cop que el cranc creixia i es feia gran, anava canviant el seu aspecte i també les seves pinces, cada vegada més gruixudes i punxegudes per caçar amb facilitat el seu aliment. Fins i tot la seva closca tenia un color especial, blau verdosa com el fons marí. Quan en Jeli va complir cinc anys, va formar un exèrcit de peixos que treballaven tot el dia per ell a canvi d’una mica de menjar i poca cosa més. Els tenia a tots sotmesos a les seves ordres. La Neina no suportava que la manessin, n’estava tipa de treballar per aquell tipus per tan poca cosa, per un personatge que sempre cridava i estava de mal humor. Un dia de primavera, la petxina va convocar tots els peixos i els va proposar que deixessin de treballar a les ordres d’un amo tan dolent, que podrien viure lliures si li plantaven cara i aprenien a ajudar-se els uns als altres. Un criat d’en Jeli, amagat darrere d’unes algues, va escoltar tota la conversa i va marxar corrents a explicar al seu amo tot el que havia sentit i com els peixos volien revoltar-se contra ell animats per la petxina Neina. El rei va ordenar que la portessin davant seu i la va tancar a la cova més profunda que hi havia en aquell racó de mar, custodiada per un monstre gran i terrible. l així era com al fons del mar tot continuava com sempre: en Jedi manant i la resta de peixos treballant com babaus mentre la petxina estava presonera dins la cova. 82


83


Després d’un munt de dies, un peix pacífic va arribar a aquelles profunditats i va veure que els peixos treballaven sense parar i sense cap alegria. Davant la seva estranyesa, els animalets li van explicar la història. En Sebastià, escoltant aquell relat, va decidir ajudarlos i es dirigí cap a la cova amb la intenció de rescatar la bonica petxina de qui tant havia sentit parlar. En arribar-hi, va intentar convèncer el monstre: —O em deixes passar a buscar la Neina o lluitaré amb el meu bec punxegut i tallant, molt més afilat que les teves dents. El monstre va contestar tot empipat: —Jo no deixo entrar ningú per moltes dents que tingui. Tu ets un foraster, no havia vist mai un peix amb un bec tan estrany! Davant la negativa del monstre, va decidir anar a parlar amb en Jeli al seu luxós palau. Quan hi va arribar, va trobar en Jeli assegut en un relaxant sofà de colors sense fer res, descansant i menjant tranquil·lament. En Jeli tampoc en va voler saber res i li recomanà que marxés d’aquelles aigües, que sense ell havien estat molt tranquils. En Sebastià li va dir: —Jo era molt amic de la mare de la Neina i sé que he d’ajudar-la tant si tu ho vols com si no. Va tornar cap a la cova i aprofitant una curteta dormida que feia el monstre va poder arribar fins a trobar-se amb la Neina. El peix va explicar-li que l’ajudaria a sortir d’allí perquè ell havia estat un gran amic de la seva mare, un enamorat seu.

84


Però no podia treure-la d’allí si no obria un cadenat tancat amb una clau que el monstre guardava. La petxina, recordant la perla que la seva mare li havia regalat, la va posar damunt de l’estrany bec del peix i aquest es va convertir en un peix espasa. Amb el bec tan allargat i poderós que ara tenia va poder agafar la clau i alliberar la petxina sense que el monstre es despertés. En sortir fora de la cova, el peix espasa i la Neina van anar reunint la resta de peixos i els van donar una mica de menjar. Els van fer entendre que si tots s’ajuntaven podrien plantar cara a aquell perillós cranc que tant els feia treballar mentre ell vivia tranquil dins el seu fabulós palau. Cansats com estaven, van decidir seguir el pla de la Neina i van marxar tots a casa seva, deixant de treballar. Mentrestant, el criat d’en Jeli no podia creure el que veia. El peix espasa el tancà dins la cova per evitar que tornés a explicar tot el seu pla a en Jeli. Els peixos, poc a poc es van anar tornant més atrevits i forçuts perquè estaven ben alimentats. Van deixar de complir les ordres del criat d’en Jeli i es van atrevir a anar a parlar amb el cranc. Tots junts, dins del luxós palau, li van explicar que no aguantaven més aquella situació, que volien ser peixos lliures i viure feliços al fons del mar. El cranc estava enfadadíssim i movia sense parar les seves pinces intentant espantar els petits peixos revoltats. Però el llarg bec del peix espasa li feia molta por i no es va atrevir a atacar-los. Els peixos van proposar a en Jeli un nou territori d’on ell podria ser l’amo: la sorra de la platja. Entre tots, sense que ells hagués de bellugar ni una sola pota, el van arrossegar fins a la platja i el van instal·lar a la seva nova casa: una immensa i neta platja de sorra on cap peix hi podria arribar. Allí podria cridar, aixecar les potes i descansar i descansar sense ser molestat. Fins i tot podia fer alguna que altra cosa extravagant com era això de caminar enrere.

85


En recompensa, els peixos li farien arribar fins a la costa alguna cosa per menjar i així ell no hauria de treballar. l si volia estar fresquet, només s’havia d’enterrar en aquella sorra neta i humida. Poc a poc, la calma va tornar al fons d’aquell mar on la petxina Neina continua sent la reina de la bellesa i on els peixos neden lliures i feliços. Diuen que, des d’aquell dia, per les platges de la mar Mediterrània els crancs caminen poc a poc per la sorra i només quan algú s’hi acosta, s’amaguen dins la fresca i humida sorra. l aquest conte que us he explicat, ja s’ha ben acabat!

86


L’olivera Pseudònim: Flower Autor/a: Anna Aliaga Checa Categoria: cicle superior Escola: Daina Isard, Olesa de Montserrat Professor/a: Montse Garcia

87


E

n una caseta petitona, al costat d’una vinya farcida d’oliveres, hi vivia en Joan, un pagès eixerit i ben plantat. No tenia dona, però era feliç tal com era; les oliveres li feien molta companyia. En Joan cada tarda anava amb els amics al bar que hi havia al costat de la plaça del poble. Allà, sempre al costat de la llar de foc, explicaven rondalles, contes i històries de tot tipus. D ’entre tots els amics, només en Joan i en Marc tenien vinya. I sempre estaven en contínua competició: —Les meves oliveres aquest any trauran més litres d’oli que l’any passat! —De ben segur que les meves en trauran més! —Les teves oliveres ja són molt velles, ja no fan olives que ragin com Déu mana! Era cert: la vinya d’en Marc tenia unes oliveres precioses i joves. En canvi, les oliveres d’en Joan no eren gaire joves, i en particular en tenia una que era molt velleta. Fixeuvos si era velleta que ja passava dels 100 anys! Però l’olivera vella, si un any feia moltes olives, l’altre en feia moltes més, i l’altre encara moltes més. Com cada any, en Joan i en Marc ja esperaven que arribés l’hivern per poder veure quin dels dos podia aconseguir més litres d’oli. —Aquest any —van suggerir els seus amics de tertúlia—, qui guanyi aconseguirà un diploma d’honor. Tots dos estaven segurs que guanyarien, i tots dos van acceptar el tracte i van fer una encaixada de mans. En Joan confiava en la seva olivera. Havia de ser ell qui guanyés. Les oliveres d’en Marc i d’en Joan van començar puntualment a fer olives com cada any. Bé, no totes. L’olivera vella en qui confiava plenament en Joan, tenia les branques ben pelades. 88


89


Això va preocupar molt en Joan: —Què faré, pobre de mi? I és que l’olivera centenària estava perdent la memòria i no recordava com ho havia de fer per aconseguir de treure fruit. Sort en va tenir d’una olivera veïna que en veure-la tan desesperada, va decidir ajudar-la. Li va dir: —Primer de tot concentra’t, companya. Després imagina’t que ja te n’has sortit, i a continuació pronuncia en veu baixa:

Oliva, oliveta fes ràpid la teva feineta.

I així ho va fer, però quin desastre! No, a les branques no hi havia pas olives, sinó moltes, moltíssimes ametlles. I en Joan, quan ho va veure, va exclamar tot preocupat: —Olivera despistada, no ho saps que és al febrer quan floreix l’ametller? I no saps que tu ets una olivera? I va marxar sense saber si riure o plorar... L’olivera no es va rendir, sabia que ho podia aconseguir; va provar-ho moltes vegades, però cada vegada anava de mal en pitjor. Un cop li van sortir pomes, l’altre, peres, i finalment, cireres. Ja desesperada, es va posar a plorar. Totes les seves companyes la van animar tot dient-li: —No pateixis, torna-ho a intentar. 90


l aquest cop, gairebé sense adonar-se’n, ho va aconseguir! l quina sorpresa va tenir en Joan quan va veure la seva fabulosa olivera plena de tots aquests fruits de la Mediterrània. El premi va ser finalment pel seu amic Marc, però ell va quedar molt content de tenir l’olivera centenària més curiosa del món.

91


92


Escoles participants al Primer premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes Àgora, Sant Cugat

CEIP Martí Poch, L’Espluga de Francolí

Betània-Patmos, Barcelona

CEIP Montpedrós, Santa Coloma de Cervelló

CEIP Antònia Simó Arnó, Almacelles (Lleida)

CEIP Pilarín Bayés, Sant Quirze del Vallès

CEIP Bages, Manresa

CEIP Pompeu Fabra, El Pont de Vilomara

CEIP Brasil, Barcelona

CEIP Pràctiques, Tarragona

CEIP de Ponts, Ponts

CEIP Ramon Sugrañes, Almoster

CEIP Els Pins, Barcelona

CEIP Salvador Vilarrasa, Besalú

CEIP Estel, Molins de Rei

CEIP Tàber, Barcelona

CEIP Ferreries, Tortosa

CEIP Timorell, Castelldans

CEIP Flama, Manresa

CEIP Vall d’Aro, Castell d’Aro

CEIP Flama, Sant Fruitós del Bages

Cèsar August, Tarragona

CEIP Francesc Macià, Vilassar de Dalt

Col·legi Arrels, Solsona

CEIP General Prim, Reus

Col·legi Eugeni d’Ors, Valls

CEIP Ginesta, Matadepera

Col·legi Paidos, Sant Fruitós del Bages

CEIP Josep Espasa, Pobla de Cérvoles

Col·legi Pare Manyanet, Barcelona

CEIP Joventut, Callús

Col·legi Salvador Dalí, Figueres

CEIP Les Comes, Rodonyà

Cor de Maria, Barcelona

CEIP Les Corts, Barcelona

E. Acadèmia Apiària, Piera

CEIP Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal

Escola Dania Isard, Olesa de Montserrat

CEIP Mare de Déu de Montserrat, L’Albagés

Escola de l’Ateneu Igualadí, Igualada

CEIP Mare de Déu de Montserrat, Súria

Escola del Parc del Guinardó, Barcelona

CEIP Mare de Déu de Talló, Bellver de Cerdanya

Escola Enric Grau i Fontseré, Ribera d’Ebre

CEIP Mare de Déu del Sòl del Pont, Roda de Ter

Escola Enxaneta, Valls 93


Escola Macià Companys, Agramunt

Mare de Déu Montserrat, Les Borges Blanques

Escola Mare de Déu de Misericordia, Reus

Maristes, Sabadell

Escola Mare de Déu del Carme, El Prat del Llobregat

Menéndez Pidal, Barcelona

Escola Mare de Déu del Roser, Barcelona

N-I de Pràctiques, Barcelona

Escola Montessori, L’Hospitalet de Llobregat

Puig d’Agulles, Corbera de Llobregat

Escola Pia de Sarrià Calassanç, Barcelona

Ruiz Giménez, Palamós

Escola Pia, Tàrrega

Sant Bonifaci, Vinaixa

Escola Puigcerver, Reus

Sant Miquel, Cornellà

Escola Reina Elisenda, Barcelona

Santa Anna, Lleida

Escola Roureda, Sabadell

Santa Anna, Premià de Dalt

Escola Sant Miquel, Barcelona

Santa Maria de Gardeny, Lleida

Escola Vedruna, Arbúcies

Santíssima Trinitat, Badalona

Escola Vedruna, Palafrugell

St. Cristòfol, Premià de Mar

Escola Vedruna, Palamós

St. Pere i St. Pau, Tarragona

Escola Vedruna, Puigcerdà Escola Vedruna, Tona Escola Virolai, Barcelona Folch i Torres, Esplugues Herois del Bruc, Piera Jacint Verdaguer, Barcelona Jacint Verdaguer, Sils Joaquim Palacín, Bellvís (Lleida) La Muntanyeta, Bellvei La Riba, La Riba La Salle, Palamós Mare de Déu de l’Esperança, Figuerola del Camp

94


Índex Veredicte del Premi........................................................................................................... 4 El somni de l’Olivina........................................................................................................ 7 En Gepi troba el mar........................................................................................................ 11 Les petxines màgiques..................................................................................................... 15 La Gioconda parla!........................................................................................................... 21 Viatge pel Mediterrani..................................................................................................... 27 L’olivera del Mediterrani.................................................................................................. 35 A la recerca del tresor....................................................................................................... 39 El dofí i la tortuga............................................................................................................ 45 La gavina conta contes.................................................................................................... 51 L’Unai i el pelicà............................................................................................................... 57 Els ulls del mar................................................................................................................. 63 La vida és de colors .......................................................................................................... 69 La història d’en Barbarroja.............................................................................................. 75 El rei dels peixos i la petxina........................................................................................... 81 L’olivera............................................................................................................................. 87 Escoles participants.......................................................................................................... 93

95


96


Profile for Solidaridad San Juan de Dios

Contes de la Mediterrània  

Premi Pilarín Bayés, 2004

Contes de la Mediterrània  

Premi Pilarín Bayés, 2004

Advertisement