__MAIN_TEXT__

Page 1

Contes d'avis

ISBN: 978-84-9979-304-7

Amb la col·laboració de:

Contes d'avis

Dotzè premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes


Contes d'avis Dotzè premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes


La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, compresos la reprografia i el tractament informàtic, resta rigorosament prohibida sense l’autorització dels propietaris del copyright, i estarà sotmesa a les sancions establertes a la llei. Primera edició: maig de 2015 © dels textos: els diferents autors © dels dibuixos: Pilarín Bayés © d’aquesta edició: Editorial Mediterrània, SL Casp, 108, 8è 08010 Barcelona tel. 93 218 34 58 Fax 93 265 65 23 editorial@editorialmediterrania.com www.editorialmeditarrania.com Realització editorial i maquetació: Ormobook Tipografia dels titulars: Anna, dissenyada per l’Anna Vives, una noia amb Síndrome de Down que ha dedicat un any sencer a apropar-se al món de la lletra, treballant la lectura i l’escriptura. ISBN: 978-84-9979-381-8 DL: B-14.083-2015 Impressió: Ormoprint, Barcelona


Aquest any celebrem ja la dotzena edició del Premi Pilarín Bayés. Si l’any

passat dèiem que ens faria molta il·lusió fer-lo créixer encara més, tant en nombre de participants com en nombre d’escoles, enguany podem dir que hem batut tots els rècords: més de 2.700 contes participants! No sabeu com ha estat de difícil triar els quinze contes guanyadors que conformen aquest llibre! Per això, us hem d’agrair en primer lloc a vosaltres, nens i nenes, les vostres ganes d’escriure, les vostres idees, la vostra imaginació, el vostre entusiasme; però també mereixen una gran felicitació els vostres mestres i les vostres mestres, per la feina de motivar-vos i de fer-vos descobrir que això de llegir i escriure obre portes a móns absolutament fascinants. Trobareu a continuació un parell de pàgines amb alguns dels valors i aprenentatges que s’extreuen dels vostres contes i que, cada any, publiquem a través de l’estudi “Escoltem els nens”. És una eina que editem amb la intenció que sigui útil a famílies i educadors per saber una mica millor què pensen els petits al voltant dels temes, els avis aquest any, i ajudar-nos a tots i totes a parar i reflexionar sobre aquells aspectes que ens poden ajudar a construir una societat emocionalment més sana. L’estudi l’han elaborat enguany la Victòria Cardona, pedagoga i educadora familiar (i àvia!) i el Grup d’investigació en Infermeria, Educació i Societat (GIEES) del Campus Docent de Sant Joan de Déu. Ells també es mereixen un sincer agraïment per tota la feina realitzada. Aquest any hem estrenat una pàgina web del Premi en la qual les escoles podíeu deixar-hi comentaris i explicar-nos com heu viscut el procés d’escriure els contes: tothom coincidia que la temàtica triada, els avis, ha estat molt maca de treballar. I veureu que la Pilarín, que a banda d’il·lustradora, és àvia, ha dibuixat uns avis i uns néts fantàstics! Per últim, enhorabona als guanyadors i guanyadores. I moltes felicitats a tots els participants que heu fet una gran feina. Desitgem que gaudiu molt dels contes publicats en aquest llibre. I l’any que ve us esperem en una nova convocatòria! Oriol Bota

Director de l’Obra Social Sant Joan de Déu

Mònica Estruch

Directora d’Editorial Mediterrània


L’anàlisi dels contes mostra, amb molta claredat, què vol dir ser avi o àvia avui

en dia. I apareixen amb molta força totes les coses bones i positives que aporta l’exercici d’aquest rol, tant als avis i les àvies, com als néts i les nétes.

Els elements positius estan vinculats sobretot a aspectes relacionals. El valor que més apareix i que millor està descrit és el de cuidar. I podríem dir que els avis i les àvies cuiden d’una forma molt especial: amb amor (segon valor que apareix també de forma molt extensa). En aquest cuidar s’associen valors com el compromís, la positivitat, el compartir, la transmissió i el fet de ser referents. Apareixen, molt poc, un grup de valors i elements que estan relacionats amb les característiques sociodemogràfiques com la multiculturalitat (els fills dels nouvinguts, alguns dels quals troben estranys els avis i àvies que tenen en els països d’origen dels seus pares, i d’altres als quals precisament aquesta distància els desperta enyorança). Les diferències generacionals surten amb molt poca freqüència, i quan ho fan es vinculen sobretot a les tecnologies. I en darrer terme, apareixen també aspectes més negatius de ser avi i àvia, relacionats amb el cicle vital de la vellesa, com és la malaltia, la fragilitat i la vulnerabilitat de les persones grans. Destaquen entre les malalties l’Alzheimer, que és la més citada pels nens i les nenes. També apareix la mort, però malgrat suposar un moment de patiment i tristesa, als néts i les nétes els reconforta tota la vivència positiva i els records que conserven dels avis i les àvies. En general, doncs, els nens i les nenes valoren molt positivament el temps que passen amb els avis, perquè és un temps on poden succeir coses úniques, màgiques, en què el que és important és ser estimats, ser nens, parlar, riure, jugar... Els avis són vistos majoritàriament com a persones valentes i generoses, i tot el que aporten de memòria biogràfica ajuda els més petits a construir-se la seva pròpia identitat.

4


Com a conclusió general cal destacar que els avis constitueixen un teixit social important que suporta tot l’engranatge de la nostra comunitat. Sense ells, possiblement moltes coses no funcionarien, o no funcionarien com fan ara. L’exercici del seu rol és un acte d’amor i de generositat del qual se’n beneficien totes les generacions que hi ha per sota: néts i nétes, però també pares i mares. Per això, i per tantes altres coses que els contes recullen, cal fer un esforç com a societat per reconèixer el gran treball que fan i cuidar-los moltíssim. Victòria Cardona i Grup d’investigació en Infermeria, Educació i Societat (GIEES) del Campus Docent de Sant Joan de Déu

Aquest és el tercer any que publiquem aquest estudi, a partir dels contes rebuts en l’onzena edició del premi Pilarín Bayés de relats escrits per nens i nenes de primària (6-12 anys) que, enguany, ha estat convocat per l’Editorial Mediterrània i l’Obra Social de Sant Joan de Déu. El certamen permet donar veu a les vivències i inquietuds dels nens sobre temes d’actualitat; és per això que l’estudi porta el subtítol d’Escoltem els nens. A partir dels gairebé 1.100 contes presentats al concurs d’aquest any, el Grup d’investigació en Infermeria, Educació i Societat (GIEES) del Campus Docent Sant Joan de Déu ha extret una sèrie de conclusions sobre els valors que els nens creuen que fan possible la convivència amb les malalties de llarga durada. Els infants han bastit els seus contes amb quatre valors fonamentals: la família, l’amistat, l’amor i la generositat.

Estudi Mediterrània l 4 E S C O LT E M

E L S

N E N S

Valors que aporten els avis i les àvies

El l en

VICTÒRIA CARDONA I GRUP D’INVESTIGACIÓ EN INFERMERIA, EDUCACIÓ I SOCIETAT (GIEES)

www.editorialmediterrania.cat

Estudi elaborat per Victòria Cardona i el GIEES on s’analitzen els contes rebuts en el Dotzè premi Pilarín Bayés.

5


Veredicte del Dotzè premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes Reunit a Barcelona el 16 d’abril de 2015 el jurat del Dotzè premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes, presidit per Pilarín Bayés i integrat perJordi Albertí, Joan Baqués, Ramon Besora, Víctor Cucurull, Mònica Estruch, Eduard Fornés, Paula Jarrin, Alegria Julià, Gonçal Luna, Meritxell Margarit, Marta Pomés, Jordi Pou, Laura Rubio, Mercè Ubach i Lluís Vila d’Abadal, resol premiar els contes següents:

Cicle inicial: En Ferran despistat amb el pseudònim Harry Potter, de l’escola La Salle Bonanova, de Barcelona. L’àvia Nuri i el seu regal amb el pseudònim Els Egipcis, de l’escola La Muntanya, d’Aiguafreda. La carta als avis amb el pseudònim La classe dels Lleons, de l’escola Barceló i Matas, de Palafrugell. L’avi aventurer amb el pseudònim Els periodistes, de l’escola Sagrada Família, de Barcelona. Les croquetes de l’àvia Enriqueta amb el pseudònim Els cignes, de l’escola Sant Miquel Arcàngel-Molins Manyanet de Molins de Rei.

6


Cicle mitjà:

Cicle superior:

De vacances al Senegal amb el pseudònim Univers, de l’escola Josep Espasa, de La Pobla de Cérvoles.

L’invent per duplicar avis amb el pseudònim Violinista, de l’escola Vedruna, de Palafrugell.

El iaio José i els angelets amb el pseudònim Erikson, de l’escola Sagrada Família, de Tortosa.

Amb bona voluntat i paciència amb el pseudònim Follet simpàtic, de l’escola Sagrat Cor, de Tarragona.

El secret de l’avi Joan amb el pseudònim Banana, de l’escola Claret de Sabadell.

Nit d’estels amb el pseudònim Princesa, de l’escola Pineda, de l’Hospitalet de Llobregat.

Jo de gran vull ser avi amb el pseudònim Zoe, de l’escola Terraferma, d’Alpicat. Pous de saviesa amb el pseudònim Lluna, de l’escola Sant Miquel, del Pla de Manlleu.

L’avi carnisser amb el pseudònim Duc de Welleston, de l’escola Sagrat Cor, de Centelles. L’àvia Quimeta amb el pseudònim Rosablava, de l’escola Montserrat, de Sarrià de Ter.

7


En Ferran despistat Pseudònim: Harry Potter Autors/es: Judith Arangüés, Susana Berenguer, Alberto Blasco, Mariona Buxons, Nico de Evan, Víctor Díaz, David Estrada, Christian García, Irene Isbert, Xènia Mayo, Alex Mulet, Marc Navarro, Paula Pastor, Mia Peiró, Tom Pérez, Eric Pou, Pau Roca, Adrià Roig, Carlota Salses, Jordi Salvo, Lucas Segura, Vittoria Sodini, Borja Sumalla, Manuela Vila-San-Juan, Yu Wang. Categoria: Cicle inicial Escola: La Salle Bonanova, Barcelona Mestra: Rosa Almau


Aquesta és la història de la Maria

que tenia un avi anomenat Ferran. En Ferran tenia vuitanta-vuit anys. Els pocs cabells que li quedaven eren de color gris. Portava ulleres, dentadura postissa i un bastó per caminar. La nena se l’estimava molt perquè era molt bo. Però en Ferran tenia un gran problema; era tan vellet que havia perdut la memòria. Confonia les coses. Un dia en Ferran va anar amb la Maria a comprar el diari. A l’hora d’anar a pagar va treure de la cartera diners del Monopoli. —Avi, t’has confós! Portes bitllets del Monopoli! —Ui! Ara porto els diners de veritat. Ai, mare meva, no sé on tinc el cap. Quan van arribar a casa, l’avi va deixar el diari al costat dels deures de la Maria. Va marxar al lavabo i quan va tornar va agafar els deures pensant que eren el diari. —Avi, has agafat els meus deures? —Ups, ho sento, perdona. Ja el veia jo una mica estrany, aquest diari. Ai, mare meva, no sé on tinc el cap. A la tarda van sortir a fer un tomb pel parc de sota de casa. En Ferran s’adona que ha perdut la cartera i li pregunta a un noi que estava molt quiet: —Hola, has vist una cartera de color negre? Passats uns minuts, en Ferran estranyat li pregunta: 10


—Home, noi, per què estàs tan quiet? —Avi, avi! —cridava la Maria—. Què fas parlant amb una estàtua? No veus que no es mou ni parla? —Ai, mare meva, no sé on tinc el cap. Quan va arribar la nit es va treure la dentadura postissa. La va guardar a la seva capseta i es va ficar dins el llit. —El meu llit el trobo molt petit. Tinc els peus congelats. O he crescut i sóc més alt, o el llit s’ha fet petit. —Carai, et surten els peus, avi! —va dir la Maria—. Que no veus que és el meu llit? —Ai, mare meva, no sé on tinc el cap! L’endemà al matí, en Ferran després d’esmorzar va fer el que més li agradava: els sudokus i els mots encreuats del diari. —Caram, aquest bolígraf ja no funciona. —Què fas, avi? Això és un pal! —va dir la Maria. —Ai, mare meva, no sé on tinc el cap. En Ferran no s’imaginava el que passaria aquell dia. Era el seu aniversari. Buscava la Maria i no la trobava. —Maria, Maria, on ets?, que et necessito. Ai, mare meva, no sé on tinc el cap. He perdut la Maria! 12


La Maria, de sobte, amb un pastís a la mà va cridar: —Felicitats, avi! —Gràcies, Maria! Sabia que tu te’n recordaries, del meu aniversari! —I tu, ara mateix, em faràs un petó ben gros. Ets el millor avi del món! En Ferran, que tenia problemes de memòria, mai va oblidar aquell dia. Vet aquí en Ferran i vet aquí la Maria, que bonic va ser aquell dia. Vet aquí la Maria i vet aquí en Ferran, que junts feliços viuran.

13


L'àvia Nuri i el seu regal Pseudònim: Els egipcis Autors/es: Júlia Arias, Gisela Brullet, Ian Caballero, Irina Caler, Aram Caravaca, Pau Casadesús, Diego Conde, Marcel Cuadrada, Víctor de Arriba, Etna Duch, Ayman Ejjaberi, Jabir el Khamlichi, Núria Figueras, Eudald Geli, Carles López, Tània Martínez, Maria Pérez, Ot Parts, Eduard Puig, Dídac Puig, Anna Qiu, Elba Romero, Elisabet Seebach, Marina Sors, Arnau Vall·llovera, Thais Vila, Martina Vila. Categoria: Cicle inicial Escola: La Muntanya, Aiguafreda Mestra: Laura Hospital


Hi havia una vegada uns avis que vivien a la residència d’Aiguafreda. Una de les àvies sempre estava asseguda en un balancí. Es gronxava tot el dia mentre bevia llimonada amb un glaçó, fos hivern o fos estiu. La pobra àvia no podia caminar des que l’havien operat dels malucs i sempre havia d’estar asseguda en aquell balancí o estirada al llit. No podia anar a passejar, no podia sortir al jardí com els altres avis, no podia sortir a prendre el sol a fora, no podia fer esports, tampoc no podia jugar amb els seus néts a l’atrapada ni a fet i amagar. Tampoc no podia anar al lavabo i havia de portar bolquers especials per a avis, que són més grans que els dels bebès. Hi havia estones en què s’avorria, però n’hi havia d’altres en què jugava a cartes amb els altres avis, obria la finestra i prenia el sol al seu balancí, mirava la televisió i feia puzles amb els seus néts quan venien a visitar-la. Aquell dia quedava plena dels seus petons i de les seves abraçades. Un dia els néts de l’àvia Nuri, que es deien Marc i Marta, estaven al pati de l’escola una mica aixafats perquè no podien deixar de pensar que la seva àvia estava una mica avorrida a la residència, i ells tan tranquils a fora, prenent el sol i jugant. Volien fer-la contenta i que pogués sortir i anar d’un lloc a l’altre com ells. El problema era que, per anar a fer un volt, l’àvia necessitava una cadira de rodes. Els pares de la Marta i d’en Marc no tenien prou diners per comprar-ne una. Un dels amics d’en Marc i de la Marta, que es deia Joan, es va acostar als nens i els va preguntar: «Què us passa avui?» Ells l’hi van explicar. En Joan, que era molt eixerit, va tenir una idea: —Per què no intenteu convèncer tots els amics de l’escola que trenquin la seva guardiola per comprar la cadira de rodes que necessita l’àvia Nuri? Els tres nens, en Marc, la Marta i en Joan, van explicar la seva idea a la mestra. La mestra 16


els va ajudar i, en només una setmana, van tenir els dos mil euros que valia la cadira i van poder-la comprar. El dia que l’àvia Nuri feia vuitanta-dos anys, tots els nens de la classe d’en Joan, de la Marta i d’en Marc, que eren els de primer de l’Escola La Muntanya d’Aiguafreda, van anar fins a la residència empenyent la nova cadira de rodes. Cada nen portava a les mans un dibuix per a cadascun dels avis i de les àvies que vivien a la residència amb l’àvia Nuri. Cada dibuix estava ple de petons, fets amb pintallavis, de tots els nens. Quina sorpresa quan van arribar a la residència!!! Hi havia tot de càmeres de televisió esperant-los: TV3, La 1, La 2, Cuatro, Telecinco, Esports 3, Antena 3 i fins i tot Canal Plus. L’àvia Nuri, com era el seu costum, estava amb el got de llimonada a les mans. Tots els nens, fent un tren, empenyien la cadira i cantaven: «Moltes felicitats, moooltes felicitaaaaats, et desitgeeem tots, Nuri, MOLTES FELICITATS!!!». Quan l’àvia va entendre que la cadira era per a ella, es va quedar bocabadada i li va caure el got de llimonada per terra. Tots els avis i els nens li van fer un fort aplaudiment i, a partir d’aquell dia, l’àvia Nuri va poder sortir tota sola al jardí a prendre’s la llimonada. Els nens de primer de l’Escola La Muntanya d’Aiguafreda es van fer famosos uns quants dies perquè van sortir a la televisió. Per cert, sabeu que l’àvia Nuri, amb l’ajuda dels altres avis i les cuidadores de la residència, va muntar una fàbrica de llimonada i tots es van fer molt rics? Si mai trobeu al supermercat la llimonada ÀVIA NURI ja sabeu d’on va sortir la idea. 18


La carta als avis Pseudònim: La classe dels lleons Autors/es: Marius Daniel Andrei, Mohamed Belgartit, Linette Bello Bautista, Fàtima Bouradiouch, Alba Castillo Garrido, Aya Daouiri, Oumaima Darrak, M. Amine Douiri, Mario Garcia-Conde, Mamadou Kante, Ona Marca, Fabian Peña Salinas, Ian Reina Torres, Víctor Sánchez Padilla, Alex Stan, Ibtessam Taouil, Maysa Yaakoubi, Mohamed Zaroil. Categoria: Cicle inicial Escola: Barceló i Matas, Palafrugell Mestre: Xavier Garrido


Hi havia una vegada dos amics, en Florin i la Yasmine. Tots dos tenien moltes

coses en comú, vivien al mateix poble, anaven a la mateixa escola i fins i tot a la mateixa classe. A tots dos els agradava molt dibuixar i llegir contes, i el seu menjar preferit era la pizza. La Yasmine havia nascut al Marroc, però quan tenia un any va venir a viure a Catalunya amb els seus pares i dos germans, l’Anàs i la Kaoutar. En Florin havia nascut aquí, al mateix poble on ara vivien tots dos, però els seus pares eren de Romania i feia gairebé deu anys que havien arribat. A la classe dels lleons, que era així com es deia la seva classe aquest any, estaven treballant l’arbre genealògic. Al principi es pensaven que es tractava d’un tipus d’arbre, com el cirerer (l’any passat eren la classe dels cirerers). Però no, es tracta d’un arbre en el qual les branques s’omplen amb els teus germans, els teus pares, els avis i les àvies... La majoria dels nens i les nenes de la classe vivien amb els seus pares. En canvi, als avis no els veien pràcticament mai. Només tres o quatre nens vivien a prop dels seus avis. Molts eren al Marroc, com els de la Yasmine, altres a Romania, com els d’en Florin, i altres encara més lluny. Els d’un nen vivien a Hondures! I, és clar, com que eren tan lluny només els podien veure una o dues vegades a l’any, i de vegades ni això. Al parlar dels avis tothom deia coses bones, alguns recordaven els dinars que preparava l’àvia, altres les històries que explicava l’avi... Un nen va explicar que el seu avi tenia al Marroc un cotxe molt antic i molt gran, i que quan l’anava a visitar li agradava molt pujar-hi. Altres nens al parlar dels avis es van posar una mica tristos, perquè ara ja no eren aquí amb ells. Un nen li va dir a un company: «Ara el meu avi és al cel jugant a cartes amb el teu». Com que tots estaven molt contents amb els seus avis, i tot i que avui en dia hi ha correus electrònics, videoconferències, telèfons mòbils... van decidir que escriurien una carta a

20


mà, com les d’abans, als seus avis. Estaven segurs que els faria molta il·lusió. Així que cadascú va escriure, amb la seva millor lletra, una carta acompanyada d’un dibuix ben maco. Les van posar en sobres. Hi van escriure l’adreça (els pares l’havien escrit a l’agenda a casa) i la van portar a la bústia que hi ha davant de l’escola. Alguns avis, els que viuen al poble, ja l’han rebut. Altres, els que viuen més lluny, trigaran una mica més a rebre-la. Però segur, seguríssim que a tots els agrada molt rebre una carta escrita amb tant d’amor.

22


L'avi aventurer Pseudònim: Els periodistes Autors/es: Martí Albaigés, Adrià Alda, Mireia Alonso, Martina Bayón, Pol Bernet, Aina Cana, Daniel Cayuela, Marina Cortabitarte, Ernest Cuchillo, Èric Freixes, Alba Gallardo, Connie Garcia, Elena Geraghty, Luz González, Adrián González, Daniela Hernández, Teresa Losilla, David Luri, Keira Mallerón, Marina Mata, Laia Sanmartín, Júlia Sierra, Bibekmaan Singh, Helena Vargas, Ariadna Zazo. Categoria: Cicle inicial Escola: Sagrada Família, Barcelona Mestra: Mireia Pujol


Un dia fred i assolellat, la meva germana i jo estàvem jugant amb les figuretes

antigues dels avis a la sala d’estar quan va arribar l’avi. L’àvia estava fent el dinar: sopa de galets i croquetes de pernil. El menjar de l’àvia sempre està per llepar-se els dits! L’avi ens va explicar que tenia una aventura preparada per nosaltres: ens portaria d’excursió per la muntanya i dormiríem en un refugi on ell havia dormit de jove.

—Heu de preparar la motxilla amb una llanterna —ens va dir—, el sac de dormir, la cantimplora... El dia abans de marxar vam anar a dormir ben d’hora: estàvem molt emocionats. Dissabte al matí ja estàvem preparats per l’excursió i l’avi ens va venir a buscar a casa. El camí començava darrere l’església, no calia agafar cotxe ni tren. Quan feia estona que caminàvem ens vam endinsar al bosc. Mentrestant l’avi ens explicava les seves aventures de quan era jove. De sobte, ens vam trobar un tronc enorme que ens barrava el pas, però com que l’avi era tan forçut el va aixecar. Quan va acabar tenia els cabells despentinats i ens va fer riure. Finalment vam arribar al refugi, on vam passar la nit. Abans de dormir l’avi ens va explicar un conte d’un nen que s’havia trobat un tigre enmig d’una clariana i l’havia vençut! L’endemà al matí vam seguir caminant i vam arribar a una cascada on hi havia unes pedres molt boniques. Vam dinar allà i l’avi ens va ensenyar com tirar les pedres a l’aigua perquè passessin per sobre fent bots sense enfonsar-se. Va ser molt divertit. Després vam saltar de pedra en pedra per creuar el riu i vam descobrir que darrere la capa d’aigua de la cascada hi havia una cova. Per sort, portàvem les llanternes i vam poder investigar. Dins la cova ens vam espantar amb els ratpenats, però l’avi ens va dir que no tinguéssim por, que els ratpenats són inofensius. Ens ho vam passar tan bé que ens van passar les hores volant. 24


Com que es feia tard ja ens tocava tornar cap a casa, però vam agafar un camí diferent del d’anada. L’avi era molt llest, coneixia tots els camins. Després d’una bona estona caminant ja vèiem el poble de lluny. Que bonic que és el nostre poble vist des de lluny: sembla de joguina. El cel havia canviat de color per la posta de sol i a dins les cases la gent havia encès el llum. Es veia el fum de les xemeneies. Quan vam entrar a casa els avis, l’àvia estava mig adormida al sofà i de la cuina venia una olor boníssima de carn arrebossada i sopa. Aquella nit, quan la meva germana i jo ens vam posar a dormir, vam pensar: que afortunats que som de tenir uns avis com els nostres!

26


Les croquetes de l'àvia Enriqueta Pseudònim: Els cignes Autors/es: Malak Assakkour, Jaume Carbonell, Paula Cardús, Manel De la Asunción, Adrià Díaz, John Estellés, Miquel Figueroa, Lluís Funes, Anna García, Martina García, Oriol García, Jan Herrera, Sílvia Ivorra, Alba Martir, Judit Montserrat, Àlex Moreno, Jordi Nicolás, Joan Manel Roca, Carla Rodríguez, Julia Rodríguez, Nacho Rodríguez, Mireia Romera, Juan Miquel Ruíz, Jana Sanllehí, Oriol Vicente, Laia Vidal. Categoria: Cicle inicial Escola: Sant Miquel Arcàngel-Molins Manyanet, Molins de Rei Mestra: Carme López


La Laia va tornar de l’escola amb molta gana. —Umm! Olor de croquetes! Hola àvia! Saps que fa molt bona olor per tota l’escala? —A veure si endevines què he estat cuinant tot el matí? —va dir l’àvia. —Sí que ho sé! Fa olor de croquetes! Les millors croquetes del món! —La Laia es llepava els llavis només de pensar-hi. —També tens enciam, raves i tomàquet, i de postres… maduixes! —li va respondre l’àvia. —Oh, àvia, ets la millor! L’àvia de la Laia, la senyora Enriqueta, sabia com fer-la contenta. Per a la nena, anar a casa dels avis era sempre molt especial. Sovint la Laia pensava en els seus avis. —Quina paciència han de tenir amb mi! Els dilluns i dimecres em porten a gimnàs, dimarts i dijous a teatre i els divendres al parc amb els amics. I quan acabo, em recullen, i cap casa a esperar els pares. Els pares de la Laia treballen tots dos moltes hores. I, segons diuen els grans, això és tenir molta sort perquè hi ha gent que voldria treballar i no té feina. Per aquest motiu l’Enriqueta i l’Antoni, avis de la Laia, ajudaven en tot el que podien. L’Enriqueta li explicava històries de quan ella era petita i de quan era jove. Que també treballaven molt i no tenien temps d’estar amb el seu fill, el pare de la Laia, ni de cuidar-lo, ni de consentir-lo, ni de res! I que ara, que estaven jubilats i tenien tot el temps del món, estar amb la Laia, era una bona recompensa. 28


Una tarda, quan tornava de l’extraescolar amb l’avi, va veure que aquest tenia ganes de gresca. L’avi Antoni, era molt de la broma i sempre li’n feia, de bromes. Pessigolles, acudits, disbarats… la nena es va esverar d’allò més i van acabar saltant tots dos. Veure la panxa grossa de l’avi votant amunt i avall, era d’allò més divertit! Fins que va arribar l’àvia Enriqueta i va posar calma… —Antonio, ets més nen tu que la Laia! L’endemà al matí, en llevar-se, la nena va veure que alguna cosa estranya passava. El pare no havia anat a treballar per portar-la a l’escola. —Pare, com és que no ha vingut l’avi a portar-me, com cada dia? —Laia és que… hi ha coses que passen a vegades… L’avi s’ha posat malalt aquesta nit! —Malalt? Però si jo no l’he vist mai malalt, l’avi! Què li ha passat? —És a l’hospital —va dir el pare. La Laia va veure a la cara del pare, un gest de preocupació i estava molt seriós, així que va decidir no dir res més. Aquell dia, a l’escola, va intentar distreure’s amb els companys i no pensar… però quan li venia al cap el record de l’avi, els ulls se li entelaven i se li feia un nus a la gola. En sortir de l’escola, tornava a ser el pare que l’esperava amb el berenar. —Papa, on és l’avi? I l’àvia? I la mare? He d’anar a teatre? —Laia, estan tots bé. L’avi ha tingut un gran ensurt, però es posarà bé. Ara anirem a l’hos30


pital. Són tots allà. Però ja t’aviso: no sé si et deixaran entrar a veure’l, ets massa petita. La nena no va entendre gaire bé què li havia passat a l’avi. Alguna cosa de l’estómac… i va recordar com s’ho havien passat de bé, la tarda anterior, saltant amb l’avi, i va pensar que per això s’havia posat malalt. En arribar a l’hospital, van pujar a una de les plantes i van saludar a l’àvia i a la mare que estaven a la porta d’una habitació que tenia la porta tancada. Hi feia una olor estranya, allà, com si no hi fes cap olor. Una infermera vestida de blau, amb els cabells recollits i amb ulls rodons com llunes es va acostar. La infermera va veure a la cara de la nena la preocupació i tristesa que sentia, i li va dir: —Ara et deixaré veure el teu avi. Sé que l’estimes molt. Va entrar a l’habitació i va anar directament a fer-li un petó i una abraçada a l’avi que estava estirat al llit. Li va tocar la panxa grossa i es va treure de la butxaca un paperet ben plegat, i l’hi va donar. —Oh, mira quin dibuix més maco! Però quina panxa més grossa m’has dibuixat! M’ho llegeixes, maca? —va dir l’avi. «Avi, ja no cal que saltis més amb mi, que mira què t’ha passat! Ja saltaré jo per tu! Ara et posaran a dieta, així que les croquetes de l’àvia seran totes per a mi! T’estimo! Laia.»

31


De vacances al Senegal Pseudònim: Univers Autor: Abdou Gaye Categoria: Cicle mitjà Escola: Josep Espasa, La Pobla de Cérvoles Mestra: Rosa Maria Riu


2 d’agost de 2014 Hola, diari, sóc l’Abdou i estic molt content, ja que demà t’escriuré des de l’Àfrica. Ara sóc dalt d’un avió, estic cansat i mig endormiscat. Una hostessa m’ha vingut a preguntar com estava i si tenia gana... Això de viatjar sol, és molt guai! El pare m’ha acompanyat a l’aeroport i a la porta d’embarcament m’he quedat amb una noia molt simpàtica. Tinc moltes ganes de veure els avis, fa dos anys que no els veig. No recordo gaire la seva cara, però tinc el seu somriure guardat a la memòria. Quan els pares em van dir que passaria unes setmanes amb els avis a l’agost, em vaig posar molt content. Ho vaig explicar a tots els meus amics de la Pobla i com que la majoria d’ells no coneixen el continent africà, vaig haver d’ensenyar-los pel Google maps la ciutat on viuen els meus avis. Bé, m’estic adormint... Demà serà un dia especial, per fi seré al Senegal.

3 d’agost de 2014 Estimat diari, per fi sóc amb els avis! Ja he aterrat a l’aeroport de Dakar. A la sortida m’estava esperant l’avi i després d’una gran abraçada, hem agafat el seu cotxe i ens hem dirigit cap a la ciutat de Kounghle. Des del cotxe el primer que he vist han estat molts nens jugant pels carrers. A les deu del matí he arribat a casa els avis. L’àvia m’estava esperant amb els ulls plorosos. Hem estat una estona abraçats i després m’ha bombardejat amb milers de petons que m’han fet moltes pessigolles. Després m’ha portat directament a la meva habitació on he posat cada cosa de la maleta al seu lloc. Per esmorzar m’han ofert quatre bunyols amb una mica de xocolata desfeta pel damunt. 34


Eren boníssims! En acabar he jugat amb el meu avi al parxís i, més tard, cap a les dotze del migdia, hem anat a fer un passeig pel barri. No recordava com era la ciutat i he de dir que m’ha sorprès positivament. Quan tornàvem cap a casa, ens hem parat una estona a la platja per observar l’oceà atlàntic de més a prop. A l’hora de dinar he ajudat a parar la taula i ha vingut el meu cosí Mamadou. És molt simpàtic, però no para de parlar. El pare em va ensenyar una mica de francès, però de vegades no l’entenc gaire bé. Bé, estic cansat, demà ja t’explicaré més coses.

4 d’agost de 2014 Avui, mentre dinàvem, he preguntat als avis a què jugaven quan eren petits. La meva àvia m’ha explicat que sempre anava a jugar a una plaça prop de casa seva, i que seia sempre en el mateix banc amb les seves amigues. Rient, m’ha dit que observaven els nens que jugaven a futbol i així és com es van conèixer amb el meu avi. El meu avi, per la seva banda, m’ha contat que li entusiasmava el futbol, i com que no tenien pilota, els seus amics i ell, van fer-ne una amb una bossa plena de mitjons. Jo no m’ho podia creure!

20 d’agost de 2014 Hola, diari, t’he tingut una mica oblidat, però és que el viatge s’ho val. A la nit acabo molt cansat. Estic una mica trist perquè demà torno a la Pobla, tot i que desitjo veure els pares i els amics, em sap molt de greu marxar. Avui ha estat el darrer dia aquí i l’he gaudit d’allò més. 36


M’he llevat a les nou del matí, el meu avi ha sortit a treballar al seu hort i jo l’he acompanyat. Hem plantat unes quantes pastanagues. A les deu he esmorzat unes quantes galetes amb en Mamadou. Ens hem fet molt amics i hem decidit d’enviar-nos cartes per no perdre aquesta bona relació. Ara que marxo ja parlo força bé el francès. Conec molt millor als meus avis i els he promès que també els escriuré moltes cartes on els explicaré totes les coses bones que em vagin passant. No sé si els tornaré a veure, comencen a ser grans i tinc por de no poder tornar al Senegal. Aquests dies aquí han estat màgics. Quina sort he tingut! I tot gràcies als meus pares que m’han donat l’oportunitat de conèixer-los. Convivint amb els avis he après que a la vida un ha de lluitar pel que vol. Els he promès que estudiaré de valent per arribar a ser un home de profit.

21 d’agost de 2014 Ja sóc dalt de l’avió i encara tinc llàgrimes als ulls. M’han acompanyat a l’aeroport els avis i en Mamadou. Tots quatre ens hem fet una abraçada molt llarga i profunda, i de parlar hem parlat poc. Ens hem comunicat amb la mirada. He d’intentar dormir una mica, el viatge és llarg i he d’agafar forces. Demà ja seré a la Pobla. He d’explicar moltes coses als pares. Aquest viatge no l’oblidaré mai. Espero tornar algun dia.

37


El iaio José i els angelets Pseudònim: Erikson Autor: Enric Delmas Categoria: Cicle mitjà Escola: Sagrada Família, Tortosa Mestra: Mercè Antó


Ara us explicaré la història de l’avi José de casa Matías. Era un home molt vellet

que vivia en una casa molt gran d’un poblet molt petit a les muntanyes del Pirineu.

El iaio José era un home molt alegre que contava històries de quan ell era jove. Ens posàvem a la cuina davant el foc de llenya mirant les llames i escalfant-nos les mans, mentre la iaia Conxita feia el menjar que més m’agradava. El iaio feia riure molt la iaia Conxita. Sempre li deia «rubia». No ho entenc, perquè la iaia tenia el cabell tot blanc, però a ella quan el iaio li deia això reia molt i li contestava amb una mirada molt bonica. El iaio José em va ensenyar els animals que teníem al voltant de la casa, les vaques, ovelles, cavalls, gallines, conills, gats i el gosset Escoti, que també era molt vellet. Moltes vegades anàvem a passejar per la muntanya, i buscàvem rovellons i herbes que ell deia que eren molt bones per la salut. De vegades vèiem animals salvatges com cabres, conills i porcs senglars. Quan estava nevat, ens posàvem unes botes molt calentes i ens abrigàvem moltíssim, però no deixàvem de fer les nostres sortides a la natura. Portàvem uns bastons de fusta per caminar i ajudar-nos. El iaio en va fer un de la meva mida i va posar el meu nom al bastó amb un ganivet. El iaio sempre estava content i alegre i sempre em donava caramels i dolços. Un dia es va posar malalt, ja que era molt gran, i ja no podia moure’s del llit, la iaia el cuidava molt bé, i ell continuava estant content i amb un somriure sempre. Quan jo pujava al poble ja no podíem anar a la muntanya a passejar, però ell continuava explicant-me les seves històries. Jo estava sempre al llit assegut al seu costat. Tots els matins tan prompte m’aixecava del llit, baixava a la seva habitació i el iaio em deia: —Aquesta nit han vingut els angelets i mira aquí al calaix de la tauleta de nit... mira què t’han deixat. 40


Jo obria el calaix i hi havia uns quants caramels i dolços. Un dia el iaio em va dir: —Mira, un dia jo he d’anar amb els angelets al cel perquè ja sóc molt vellet, però estaré bé i des del cel et cuidaré i estaré sempre amb tu. Quan el iaio tenia noranta-un anys, se’n va anar al cel amb els angelets i jo em vaig quedar molt i molt trist sense el meu iaio. Quan vam anar a l’estiu al poble, jo encara el trobava més a faltar, vam arribar a la nit, la iaia estava trista també, i jo dormia amb ella per fer-li companyia. Al matí, quan em vaig despertar, vaig anar corrents a l’habitació del iaio. Quan vaig obrir el calaix de la tauleta, allí hi havia els caramels dels angelets. Vaig comprendre el que em va dir el iaio: ell era un àngel, i ell i els angelets em deixaven cada nit els caramels al calaix de la tauleta. El meu iaio José era una persona molt especial, era diferent, les seves mans calentes, com reia sempre amb una sola dent, les seves històries... Sempre el recordaré i sempre tindré present que vull ser com ell: una persona bona, valenta i alegre. Sé que el iaio i els angelets són els que em posen els caramels totes les nits, però també sé que quan la iaia Conxita també marxi amb ells, nosaltres ja no dormirem més a la casa dels avis i ja no hi haurà més caramels, però vull recordar aquesta bonica història per poder-la contar algun dia als meus fills si és que en tinc. Així ells podran conèixer com eren els seus avis José i Conxita. També recordo totes les històries que m’explicava el iaio i són les que jo contaré als meus fills i néts; recordo els llocs on em portava a caminar, ho recordo i ho recordaré sempre, i si 42


alguna vegada oblido alguna cosa, la preguntaré al meu pare perquè ell també sap tot el que el meu iaio José sabia. Iaio, com veus et recordo i cada dia t’estimo més, i per això vull explicar una història nova que tu no em vas explicar perquè l’estàvem fent els dos junts. La història del iaio José i els Angelets.

43


El secret de l'avi Joan Pseudònim: Banana Autor: Joan Tena Categoria: Cicle mitjà Escola: Claret, Sabadell Mestra: Anna Grau


Avui el Marc ha sortit de classe, i els seus pares li han dit que el cap de setmana

vinent haurà d’anar a casa de l’avi Joan. El Marc s’ha posat molt content, ja que li encanta anar a casa l’avi. Les golfes estan plenes dels joguets de la infància del seu avi: ninots, soldadets de plom, espases de fusta, camions de llauna... La joguina que més li agrada és una pilota de cuir firmada per un jugador que li agradava molt a l’avi quan era petit. «Avui és el gran dia», ha pensat el Marc. Ha preparat la motxilla, i hi ha posat: un suc de fruita per al viatge, una gorra, una llanterna per a la nit i roba de recanvi... i infinitat de coses més. Per fi, han arribat. El Marc surt del cotxe disparat, i va corrents a abraçar l’àvia Carmeta i l’avi Joan, ja que el pobre havia passat una greu malaltia. També els seus pares els han anat a abraçar. El Marc ha anat a deixar la motxilla i li diu: —Avi, anem a les golfes? L’avi contesta: —D’acord, però només una estoneta. Pugen a les golfes i comencen a mirar què hi ha. Troben caixes grans, petites i de totes mides. Totes tenen un dit de pols. En Marc en veu una que es mou i li pregunta a l’avi què hi ha dins. —Si et portes bé i t’ho menges tot per sopar, t’ho diré. Tot és molt misteriós. Es queden una estona jugant amb les joguines antigues de l’avi. En Marc mira al seu avi i veu que està molt emocionat i juga com si fos un nen. De seguida arriba l’hora de sopar i l’àvia Carmeta els crida perquè baixin.

46


47


Avui l’àvia ha fet puré de verdures, i a en Marc no li agrada gens i comença a protestar. Llavors l’avi li recorda el que li ha promès. Si vol saber què hi ha a la caixa, s’ho ha de menjar tot. En Marc, que és una mica tafaner, es menja totes les verdures i s’adona que no són pas tan dolentes. A poc a poc s’acaba el primer plat, el segon i després les postres. El Marc li comenta al seu avi: —Avi, ja m’ho he acabat tot. Podem anar a mirar el teu “secret”? —D’acord! Agafa la manta del sofà. El Marc protesta: —Avi, però és que pesa molt! —Doncs la portem entre tots dos. I xino-xano, entre tots dos, van anar pujant les tantes escales que hi havia per arribar a les golfes. L’avi va estirar la manta a terra i el Marc s’hi va asseure. L’avi li va dir: —Estàs preparat per veure el meu gran secret? —I tant! L’avi agafa la capsa i amb compte la va obrint. De sobte, una llum potent com un raig es dispara de la caixa. Rebota pel sostre, les parets i el terra.

48


Quan el Marc la té a pocs mil·límetres dels ulls, s’adona que és un estel. És molt brillant, però és estrany, no brilla com els altres. És més apagat. En Marc li diu: —Hola, estel, així que tu ets el gran secret del meu avi, eh? L’avi li diu: —Doncs sí. El vaig trobar un dia que jugava a la muntanya. S’estava fent fosc i vaig decidir tornar a casa. De sobte vaig veure una cosa que brillava, vaig acostar-m’hi i vaig veure’l. Estava malalt, tenia una punteta trencada. Vaig agafar-lo i me’l vaig emportar cap a casa. L’he cuidat i amanyagat tot aquest temps. Però ara no sé què fer-ne. Jo et donaré dues opcions i tu decideixes. Primera opció: Tornar l’estel al cel. Segona opció: Donar-te’l a tu. El Marc va estar pensat i va decidir enviar-lo cap al cel. L’avi i el Marc es van posar la jaqueta i van agafar l’estel. Van anar amb el cotxe a la muntanya on l’avi havia trobat l’estel. Un cop van arribar, van obrir la caixa i el van deixar anar. L’estel va brillar mentre pujava cap al cel. L’avi va començar a plorar una mica. Perdia una cosa que havia tingut des de petit, però ara era d’en Marc i aquest havia decidit deixar-lo anar. Van tornar cap a casa una mica tristos. Quan van arribar van sortir al pati i al mirar cap al cel van veure la seva estrella brillant enmig de totes.

49


Jo de gran vull ser avi Pseudònim: Zoe Autor: Alex Jordan Categoria: Cicle mitjà Escola: Terraferma, Alpicat (Lleida) Mestre: Enric Barri


Uf, quins nervis! Ja quasi tinc tota la maleta preparada i crec que no m’hi falta res.

Hi he posat molta roba perquè diuen que a Irlanda hi fa molt fred. Ah, és que no us ho he dit? Me’n vaig de viatge a Irlanda a conèixer als meus avis. Ells viuen allà, on també va néixer la meva mare, i encara no els conec. La meva mare va venir a estudiar a Catalunya, bé, a acabar la carrera de metge, i va conèixer al meu pare, que és molt eixerit. Aquest va ser el motiu pel qual es va quedar a viure aquí, a Catalunya, concretament a Lleida. Van ser nòvios uns tres anys i després es van casar i van tenir tres fills, la Laura, que té deu anys, la Zoe, que en té dos i jo, l’Àlex, que en tinc vuit i sóc tan eixerit com el meu pare. Primer per motius econòmics, i també perquè nosaltres érem petits, encara no havíem fet aquest viatge. En tinc moltes ganes, seran les meves millors vacances! Ja anem a l’aeroport. Que divertit! Mai he anat amb avió! Ja estem volant i sabeu què? Una dona molt simpàtica m’ha donat cacauets. El viatge se m’ha fet curt i ja som a Dublín! La mare diu que ja els ha vist, que ens estan esperant. Quan els veig no ho puc evitar i hi vaig corrent i els faig una superabraçada. L’avi és tan alt com un pi i l’àvia, Déu ni do. Tots dos tenen els cabells blancs i els ulls clars. No se’m fan gens estranys, sembla que els conegui de tota la vida. De camí cap a casa seva no han parat de fer-nos preguntes: com havia anat el viatge, què ens agradava per menjar, a què ens agradava jugar, com anava l’escola… Tots estàvem molts emocionats, però la Zoe no sabia què passava. Ho mirava tot amb uns ulls com a dos melons, i no callava, que és això, que és allò, ens feia riure molt. —Ja hem arribat —va dir l’avi.

52


Quina passada! Això és tan diferent! L’àvia ha anat a preparar el dinar i nosaltres anem amb l’avi a fer un tomb pel poble, es diu Inistioge, i és molt bonic i acollidor. De tornada cap a casa hem fet una carrera i ha guanyat la Laura. Jo crec que l’avi l’ha deixat guanyar… És molt bo. El segon dia vam anar a pescar tota la família, l’àvia i la mare van preparar un dinar típic irlandès, colcannon, que es un puré de patata amb col i ceba, i Irish stew, que és corder estofat amb verdures, i vam dinar a la vora d’un riu. Tots els dies van ser molt divertits, vam visitar els pobles més bonics de la zona, com Killing i Howth, un poblet de pescadors molt petit però molt bonic on de vegades es poden veure lleons marins, i ciutats importants com Killarney o Waterford on hi ha un castell molt conegut. Tot era diferent, i per això m’agradava molt, però el millor de tot era la companyia d’aquelles persones tan especials, afectuoses i properes... Els avis! Em van fer sentir tan bé aquells dies, que en cap moment vaig recordar-me que estava lluny de casa perquè ells jugaven tota l’estona amb nosaltres, o ens explicaven històries, o anàvem d’excursió, o a passejar.... Un dia l’avi ens va explicar que Dublín la van fundar els víkings, que hi va haver moltes guerres però que ara és una ciutat molt moderna i animada. A mi se’m feia estrany imaginar-me els víkings per allí amb els seus vaixells de guerra i aquells cascs tan divertits. També vam anar a visitar el museu d’Història Natural, va ser al·lucinant! Està ple d’animals dissecats, n’hi ha més de deu mil. A la Zoe, la meva germana petita, li feia una mica de por i tota l’estona anava en braços de l’àvia. 54


Un altre dia vam anar al Park Phoenix, és supergran! I hi ha molts cérvols. Hi vam estar tot el dia passejant, i també vam visitar el zoològic que diu l’avi que és un dels més antics del món. Quan el van inaugurar només hi havia un porc senglar. Aquella setmana va passar molt de pressa i va arribar el dia més trist, el de tornar cap a casa. Veient com la mare feia les maletes, els ulls se’m van posar plorosos i vaig anar corrent a buscar als avis que estaven parlant amb el pare. Només pensava que estiguessin parlant de quedar-se més dies, però no va ser així. Quan me’n vaig adonar, ja era un altre cop a l’avió volant cap a Lleida i amb una tristor que mai havia tingut. Com podia tenir tanta mala sort i viure tan lluny dels meus avis? Els meus amics eren molt més afortunats i els tenien a prop. El Jan els tenia tots vivint al mateix poble on vivia ell, l’Arnau viu amb la seva àvia Pilar, el Joan viu amb els seus avis, l’Antonieta i el Joan, i així molts d’ells. I jo, per què els tenia tan i tan lluny? Van passar les setmanes, els mesos i va arribar el Nadal, les festes més familiars de l’any, però aquella il·lusió que tenia cada any per aquestes dates l’havia perdut. Sabia que aquest any no seria igual. No volia fer festa a l’escola, ni anar a parcs infantils, ni tan sols volia fer la carta als Reis Mags i demanar regals. L’únic regal que em feia il·lusió de veritat era passar les festes amb els avis. El dia de Nadal la mare estava a la cuina i no parava de preparar plats i plats, tota la casa feia molt bona olor. Jo li vaig preguntar per què feia tant menjar si a casa només hi érem ella, la Laura, la Zoe i jo. El pare havia anat a Barcelona, i em va dir que potser tornaria tard. Quan va arribar l’hora de dinar van trucar al timbre i la Zoe no parava de dir: «El Pare Noel, el Pare Noel!» Vaig anar corrent cap a la porta pensant que el pare havia tornat de 55


Barcelona, i quan vaig obrir em pensava que estava somiant. Vaig començar a cridar com un boig: «Laura, Zoe, mare! Corre, corre!» De fons es sentia a la Zoe cridant: «El Pare Noel!» Van venir corrent i quan van veure a l’avi i a l’àvia d’Irlanda davant de la porta es van posar a plorar. Tots tres ploràvem de l’emoció. Era el millor que em podia passar, el millor regal de Nadal! La cara dels avis era un poema, no sé si havia vist mai a algú tan feliç, no deixaven de somriure. Jo em vaig quedar una estona parat mirant-los i vaig pensar: «JO DE GRAN VULL SER AVI!».

56


Pous de saviesa Pseudònim: Lluna Autora: Mireia Mestres Categoria: Cicle mitjà Escola: Sant Miquel, El Pla de Manlleu Mestra: Paqui López


L’avi Pepet i l’àvia Pepeta viuen en una residència. Hi van arribar fa un any per-

què són molt grans. En Pepet té noranta-un anys i la Pepeta noranta. En Pepet té arrugues, li tremolen les mans, té només tres dents, una a dalt i dues a baix, els cabells molt curts perquè li van caure quan tenia quaranta-tres anys, porta un bastó de color marró amb puntets de color negre, està una mica sord, li agrada fer molts petons perquè és carinyós, li agrada saludar, parlar, fer bromes i explicar coses als seus néts i als seus besnéts. La Pepeta té arrugues a les mans i li tremolen, porta un bastó de color negre amb puntets de color marró, té només una dent, el cabell de color blanc, porta unes arracades d’or, també li agrada fer petons i explicar coses a la gent, als seus néts i als seus besnéts. Enyora ser jove per poder jugar amb els seus besnéts a jocs de córrer, però els fa moltes bromes i els engresca d’allò més. De vegades no coneix ni el seu home, però té el cor jove. Per aquesta raó són a la residència, van començar a perdre la memòria i no es podien cuidar sols. Aquesta residència és especial, perquè al seu costat hi ha una escola. Una escola amb seixanta nens i nenes que volen aprendre moltes coses, el que no sabien és que tenien molt a prop pous de saviesa, els avis i les àvies. Nens i nenes, avis i àvies es veien cada dia a les onze del matí, l’hora del pati de l’escola i l’hora de sortir al solet pels avis. A en Pepet i a la Pepeta els agradaven molt els nens i es passaven aquella estona que coincidien al costat de la tanca. Les mestres que vigilen al pati van veure que també als nens els agradava estar amb els avis perquè es posaven a parlar i s’explicaven moltes coses. La Carina, que fa tercer, explicava a la Pepeta que estaven fent un projecte sobre l’olivera i l’oli, i la Pepeta va dir-li que ella sabia fer sabó amb l’oli fet servir, perquè la Pepeta no es recorda del que va fer ahir, però sí del que feia quan era jove. La Carina explica a la seva

58


mestra que la Pepeta sap fer sabó i la mestra pensa que és una bona idea que vingui a ensenyar a fer sabó als nens i nenes. L’activitat va anar d’allò més bé i de seguida avis i àvies van començar a explicar coses que ells sabien fer. L’avi Pepet va dir: —Jo sé portar molt bé un hort. Si voleu, en podem muntar un entre tots. L’àvia Enriqueta va proposar: —Jo sé fer mitja. Us en podria ensenyar i vosaltres us podreu fer les vostres pròpies bufandes i gorres. L’àvia Antonieta va continuar: —A mi m’agradaria explicar-vos com vivia jo quan tenia la vostra edat. En fi, tenien un munt de voluntaris que els volien ensenyar coses. I els nens i nenes podrien fer coses per ells com: anar a llegir, anar a cantar cançons, donar-los conversa a l’hora del pati... És a dir, s’intercanviarien entre ells el que millor sabia fer cadascun. Les mestres van organitzar les classes per poder aprendre tot de coses que sabien els avis. I els avis, les àvies, els nens i les nenes sempre estaven molt contents i els alumnes es van tornar un xic més intel·ligents.

60


L'invent per duplicar avis Pseud貌nim: Violinista Autor: Georgina G贸mez Categoria: Cicle superior Escola: Vedruna, Palafrugell Mestra: Laura Ribas


Avui, dissabte a la tarda, em quedo a casa dels meus avis mentre els meus pares estan en una reunió molt important de feina. Estem asseguts al sofà tots tres, l’avi Francesc, l’àvia Maria i jo, la Sara, mirant la televisió. Ara s’emet la fira d’invents de Barcelona, una fira on inventors de totes les edats exposen els seus invents més innovadors. Tots els invents són fantàstics i tenen moltes utilitats. Al meu avi i a mi no n’hi ha cap que ens cridi especialment l’atenció, però a l’àvia li agrada molt un invent que serveix per duplicar persones i diu que a ella li agradaria tenir-ne un perquè creu que pot ser molt útil per fer diverses coses alhora. El meu avi i jo li diem que és millor fer les coses un mateix però ella s’entossudeix que no.

Ha acabat el programa i anem a sopar. Aquesta tarda l’àvia i jo hem estat cuinant abans que comencés el programa de la fira d’invents. Sempre ens divertim molt cuinant juntes, però avui ens ho hem passat especialment bé perquè hem estat parlant sobre els invents que veuríem a la fira i creàvem nous aparells nosaltres mateixes. Ara, sopant, a l’àvia encara no se li’n va del cap l’invent per duplicar persones i no deixa de parlar-ne tota l’estona. Ja hem acabat de sopar, així que vaig a dormir. M’adormo de seguida i no recordo haver somiat res, ni tan sols recordo haver tingut un malson. Avui també em quedo amb els avis. Potser anirem al mercat o a fer una volta pel poble, així que em llevo i em vesteixo ràpidament. Encara són les deu. Els meus avis normalment es lleven a les vuit i, si surten de casa, és a les dotze quan ho fan. Vaig corrents fins a la cuina on els meus avis normalment esmorzen, però avui no hi són; corro fins al menjador, tampoc hi són; recorro tota la casa i no són enlloc, però llavors sento unes veus a fora. Ja ho entenc: els avis han anat a fora a recollir les cartes que els porta el carter. —Adéu, i moltes gràcies —diu la meva àvia. —Fins la setmana que ve —els diu el carter. 62


Llavors la porta s’obre de cop i la meva àvia entra entusiasmada portant una capsa a la mà. El meu avi fa cara de pomes agres i mou el cap en signe de negació, desconcertat. —Què ha passat? Què hi ha dins d’aquesta capsa? —pregunto encuriosida. —Vine, vine, que t’ho ensenyo —em diu l’àvia. Anem cap al menjador i l’àvia posa la capsa sobre una taula. L’avi agafa unes tisores i l’obre, no sense protestar abans, però no serveix per a res perquè l’àvia està decidida a obrir-la. El que hi ha dins ens sorprèn força a l’àvia i a mi: a l’àvia per la mida, i a mi per l’aparell que hi veig. —No és fantàstic? —exclama la meva àvia. —No, no ho és! —diu l’avi amb més cara de pomes agres. El que tenim davant dels nostres ulls és potser l’última cosa que m’imaginava que hi hauria dins la capsa. És una cosa que no ens fa gens de gràcia a l’avi i a mi però que fa que l’àvia estigui molt contenta. El que hi ha és l’aparell per duplicar persones que vam veure a la fira d’invents! —Que bé, que bé! —exclama l’àvia. —Bé, avi, potser no és un invent tan dolent —dic sense saber quina altra cosa dir. Però tant l’avi com jo sabem que sí que és dolent, perquè l’àvia no es cansarà pas de ferlo servir fins que hi hagi un problema ben gros. 64


Després, l’àvia llegeix les instruccions i es duplica a si mateixa. Llavors mana al seu doble que faci el dinar. Mentre l’àvia segueix el seu doble per veure què fa, jo agafo les instruccions i les llegeixo: hi diu que es pot duplicar la persona tantes vegades com es vulgui; per sort, els dobles es poden eliminar, però s’ha d’anar amb compte de no eliminar la persona real. Quan ho explico al meu avi, encara s’enfada més; però quan sentim que l’àvia ens crida per dinar, tots dos ens oblidem per un moment dels problemes i pensem a donar alguna oportunitat a l’invent per duplicar persones i a l’àvia per fer servir-lo correctament. Però quan entrem a la cuina i veiem cinc àvies, les oportunitats ja s’han esgotat. És força estrany veure cinc familiars idèntics, un que posa menjar als plats, un altre que neteja les finestres, un altre que escombra, un altre que va a passejar el gos i el familiar real. En aquest moment puc saber qui és el real perquè té l’aparell per duplicar persones, per això agafo un braçalet i l’hi poso al braç per no equivocar-nos. Hem acabat de dinar que, per cert, era un dinar molt bo. Llavors ens preparem per anar a fer un passeig pel poble. Però abans l’àvia es duplica unes vint vegades: per anar al mercat, a la floristeria, a la llibreria, a la tintoreria, al supermercat, a casa d’una amiga seva, dues a casa de la meva mare per ensenyar que es pot duplicar, tres per netejar la casa, una altra per anar a la papereria, a la ferreteria, a visitar la seva germana, una altra per anar a un dinar que organitzen uns amics on no té gens de ganes d’anar però vol quedar bé… I per anar a alguns llocs més on no vol anar. I després els mana que, quan estiguin, que tornin a la plaça. —Àvia, calia duplicar-te tantes vegades? —li pregunto per si canvia d’opinió, però ella mou el cap per assentir. Quan totes les àvies han sortit de casa ens toca a nosaltres sortir a fer un passeig. Primer anem a la plaça, on fan un concurs de poesia, després anem al cinema i per últim anem al parc on es fa una fireta on els nens poden vendre joguines. L’avi i jo anem cap a casa meva, però per molt que insistim l’àvia no vol venir amb nosaltres, així que es queda al 65


poble observant els seus dobles i ens diu que d’aquí a uns quants minuts arribarà a casa. Al cap d’una estona caminant arribem a casa i berenem. Com que l’àvia encara no ha vingut, agafem l’invent i decidim anar a buscar-la. Sabem que és a la plaça, així que anem directament allà. Quan hi arribem, veiem vint-iuna àvies idèntiques cridant. Llavors recordo que l’àvia real duia un braçalet. —Quina de les àvies porta un braçalet? —exclamo perquè totes em sentin. —Jo no, jo no, jo no —sento que diuen totes. És ben estrany… Oh, no, ara veig el braçalet a terra. Segurament li deu haver caigut. I ara ha arribat el problema gros. Sembla que a l’avi li hagi d’explotar el cap de tan enfadat que està. —A veure, si us plau, quina és l’àvia real? —Jo, jo, jo, jo! —diuen totes alhora. Em fixo més en les àvies, totes tenen un aspecte idèntic, però el caràcter sembla diferent. —Ai, ai, ai, la meva néta! —em diu una d’elles i de seguida sé que no és real. —Vine aquí, vine aquí —em diu una altra amb veu tan dolça que sembla que canta. De seguida les elimino totes dues, i tot seguit a tres més que s’escridassen les unes a les altres, cosa que la meva àvia real no fa mai. El meu avi també elimina dues àvies que estan ballant hip-hop, sense poder evitar riure una mica i observar-les un instant, abans de fer-ho. Segueixo buscant. Encara hi ha catorze àvies a la plaça. Quan elimino una àvia que canta òpera i tres que parlen sobre l’última moda, la cosa es posa més difícil. 66


—Si us plau, àvies! Poseu-vos en una fila, una al costat de l’altra. Algunes es posen en una fila de seguida, i altres protesten abans de fer-ho. Llavors elimino a totes les que s’han posat a la fila de seguida: a la meva àvia no li agrada que els altres li manin fer coses, encara que sigui amb un «si us plau». Queden cinc àvies idèntiques… Han de fer alguna cosa perquè jo pugui saber quina és real. El meu avi està al meu costat, sense dir res. Per la seva cara diria que està rumiant alguna cosa. —Com esteu? —pregunta simplement. Una contesta que està bé, l’altra que està cansada, una que té set, una altra que té gana i l’última diu: —Pel meu gust, avui comença a fer massa fred, no creieu? —Àvia! —vam cridar l’avi i jo alhora. L’àvia sempre diu això quan li preguntem com està, i ho diu amb moltes pauses entremig. Eliminem a les àvies no reals i tot el que passa després és molt estrany. Tot comença a donar voltes i de seguida estic al llit. Surto corrents de l’habitació i sento veus a la cuina: són els avis. Els faig una abraçada i crido el seu nom. —Saps què, Sara? –diu l’àvia—. L’avi m’ha convençut, aquell aparell no serveix per a res. Estic contenta de sentir allò després d’haver tingut un malson tan horrible. Però el fet em fa veure que un nét sempre pot reconèixer als seus avis encara que n’hi hagi cent amb un aspecte idèntic. Així que aquest dia estic amb els meus avis reals, aquells que són únics.

67


Amb bona voluntat i paciència Pseudònim: Follet simpàtic Autora: Ariadna Guinart Categoria: Cicle superior Escola: Sagrat Cor, Tarragona Mestra: Dolors Guinovart


Aquesta és una història en què es demostra que amb una mica de bona volun-

tat és possible viure i conviure amb éssers que mai hauries ni imaginat, perquè, no és una mica estrany que un avi, el seu nét, el seu gat i un ratolí visquin amigablement? Doncs ja veureu que no és pas tan difícil.

Una vegada, el vell rellotger Joan va trobar-se amb un problema que no esperava tenir. Després de tants anys al seu taller, davant la taula de treball on arreglava i muntava els rellotges, es va adonar que la concentració i el silenci que li feien falta per fer bé la seva feina, la de muntar petites rodes dentades, ajustar encaixos, tensar molles, afinar agulles, netejar esferes, i donar corda als rellotges perquè el seu mecanisme funcionés de forma matemàtica, li eren totalment impossibles d’aconseguir perquè el seu taller, inundat per la llum d’un matí d’hivern que ja volia convertir-se en primavera, tenia una molèstia, la presència de la qual li era totalment nova. Quan ell intentava agafar amb les pinces metàl·liques una rodeta dentada, sentia a l’altra banda de la paret les anades i vingudes d’uns peus molt petits que s’enfilaven amunt i avall i es manifestaven queixant-se a la seva manera. Cada cop que el rellotger Joan provava de col·locar al seu lloc la maneta d’un rellotge de butxaca, el petit soroll tornava a repetir-se i en Joan estava pendent més sovint d’escoltar cap a on anaven els peus desconeguts que de la feina que li tocava fer. Completament desconcentrat i empipat de mala manera, va decidir agafar el telèfon i trucar al seu nét, un noiet molt espavilat que es deia Jaume. —Jaume, quan puguis vine a veure’m al taller i porta el gat, que em sembla que ens farà falta. El Jaume va escoltar el to de veu del seu avi i no li va fer gaire gràcia. Va veure de seguida que alguna en passava. Per tant, quan va sortir de l’escola va passar per casa seva per recollir el Fèlix, el seu gat, i se’n va anar de pressa al taller de l’avi Joan. Quan hi va arribar va trobar l’avi Joan amb l’orella enganxada a la paret, mig agenollat i amb una escombra a la mà. 70


—Avi, què fas? —Xiiit! Calla, calla, Jaume i escolta aquí. Em sembla que se m’ha colat al taller un inquilí que no esperava. El Jaume va posar l’orella a la paret, exactament a on li deia l’avi Joan i, efectivament, va sentir les passes minúscules perfectament audibles d’un ratolí que anava amunt i avall, com si tingués un cert neguit. —Avi, és el ratolí Bartolí! —va exclamar somrient el Jaume–. Però si ja fa temps que és aquí. Com és que no te n’havies adonat? L’avi Joan va mirar-se el seu nét amb cara de sorpresa i no s’ho podia acabar de creure. —Però, que tu ja ho sabies que tenia un ratolí al taller? —Sí, avi, i es diu Bartolí. Fa uns quants dies el vaig conèixer i vaig tenir amb ell una conversa molt agradable. —Una conversa? Però, Jaume, què em dius? Com pot ser això? —Doncs sí, avi, el Bartolí és un ratolí molt savi perquè té molts anys i segur que, com tu, també té néts, molts néts, un nombre infinit de néts —li digué el Jaume somrient, com si allò fos la cosa més normal del món. Llavors el Jaume es va adonar que el seu gat, el Fèlix, ja havia notat la presència del ratolí Bartolí i que mirava fixament la porta del seu cau. —No, Fèlix, no, que el Bartolí és un amic, ja ho veuràs. El ratolí Bartolí havia intentat passar desapercebut durant molts dies perquè sabia que 72


la seva presència no era estimada enlloc d’on havia viscut, però en aquell taller s’hi estava tan bé... Encara que a la nit, quan volia dormir, aquella màquina per netejar que el rellotger deixava engegada no li deixava aclucar ull, amb aquell rum-rum insistent i empipador. Per això durant el dia anava donant tombs amunt i avall, buscant un lloc on el soroll de la màquina no es sentís tan fort, mig mort de son i de vegades també de gana. Per això el rellotger l’havia descobert i des d’aleshores no sortia del seu cau a la paret i anava amunt i avall, sabent que els seus peus aixecaven una remor que esperava que el rellotger, tot i la seva oïda tan fina, no sentís. Amb el neguit de buscar un lloc agradable on dormir, feia uns quants dies va trobar-se de cara amb el Jaume. El nen se l’havia mirat amb aquells ullots, el ratolí l’havia ensumat d’un tros lluny movent el musell d’un cantó a l’altra i, amb el musell, els bigotis; havia entès ben de pressa que el Jaume mai li faria cap mal. Ara, el seu avi Joan, potser ja era una altra cosa. I aquell gat... El Jaume li va dir a l’avi Joan: —Avi, no pateixis, ja veuràs com podràs conèixer el ratolí Bartolí i fins i tot potser podreu ser amics. L’avi Joan no sortia del seu astorament però, tot i així, va donar al Jaume els diners que el nen li va demanar. I el nen va sortir corrent per la porta del taller en direcció al forn de pa que era unes portes més avall al mateix carrer. Quan va tornar al taller del rellotger, el Jaume portava a les mans un paquetet que feia molt bona olor. El va desembolicar i de dins va sortir un trosset de coca, flonja, ensucrada, dolça... fins i tot al Fèlix se li feia la boca aigua perquè ja se sap que no hi ha res més feliç que un gat amb un tros de coca. El Jaume va acostar aquell bocí de coca al cau del ratolí Bartolí i, al cap de dos segons, un musell amb uns bigotis ben llargs va aparèixer pel forat menut de la paret. El Jaume va allargar la mà i el ratolí hi va pujar de seguida perquè aquella coca ensucrada li venia tan de gust... i quan la va mossegar la va trobar tan dolça... com cap altra cosa dolça que hagués tastat a la seva vida. El Jaume va posar el ratolí gris, pelut i petit, a l’alçada dels ulls del seu avi i aquest se’l va mirar amb deteniment, amb sorpresa i amb les celles al73


çades i el front arronsat, amb els ulls una mica aclucats darrere les ulleres. El ratolí Bartolí també es va mirar el rellotger, dret damunt la mà petita del Jaume i els braços doblegats amb les manetes a la cintura indicant que també estava amoïnat. —És que no em deixes treballar tranquil —li va dir el rellotger—. Tot el dia anant amunt i avall, em desconcentres! —Tu tampoc em deixes dormir tranquil. Tota la nit amb aquella màquina engegada —va respondre el ratolí Bartolí. —Doncs si no t’agrada fes les maletes i marxa del meu taller —va replicar el rellotger cada cop més enfadat per la insolència d’aquell ratolí. —No senyor, no me n’aniré perquè aquí hi tinc instal·lada casa meva i, com et passa a tu, els meus néts quan vénen a veure’m, vénen aquí. Així que no penso anar-me’n! El Jaume es va adonar que aquella discussió cada cop pujava més de to i que de les paraules podien arribar a les potes i, a les mans i com que s’estimava molt el seu avi Joan i li agradava molt el ratolí Bartolí (senyor Bartolí per als amics), va mirar de posar pau mentre el gat Fèlix, que no sortia del seu estupor, ja els havia deixat per inútils i havia anat a buscar un raig de sol que es colava per la finestra. —A veure, mirem de trobar una solució. Avi, jo no vull que res t’amoïni, però tampoc vull que el ratolí Bartolí marxi perquè ens hem fet amics i em cau molt bé. Llavors, mirem d’arreglar-ho. Proposo que el ratolí Bartolí dormi de dia, que descansi, que faci llargues becaines i mentre pren el sol d’aquest hivern que ja s’acaba. Així, si el ratolí està quiet, l’avi podrà treballar bé. Per això, avi, hauràs de portar-li al ratolí coca ensucrada i bocins de formatge, que també li agraden molt. Llavors quan arribi la nit, el ratolí Bartolí vetllarà que no entri cap lladre al taller de rellotges i, mentrestant, la màquina que vagi anant. I 74


si el ratolí veu que hi ha qualsevol lladre a punt d’entrar, farà soroll. Què us sembla? Què en penseu? Oi que està bé? El rellotger Joan i el ratolí Bartolí van estar d’acord amb el tracte que proposava el Jaume. Durant el dia el ratolí feia el ronsa, s’estirava al cabasset que el rellotger li havia preparat i es menjava amb calma els seus trossets de coca o de formatge mentre feia companyia al rellotger. I quan arribava la nit, vetllava perquè res estrany passés al taller, disposat en qualsevol moment a fer sonar l’alarma. Així, amb aquesta bona pensada del Jaume i amb una mica de bona voluntat, el rellotger Joan i el ratolí Bartolí van fer-se amics i el Jaume va tenir una recompensa molt bona: un nou amic en forma de ratolí i un avi genial. Mentrestant, el gat Fèlix seguia buscant el seu raig de sol hivernal.

75


Nit d'estels Pseudònim: Princesa Autora: Clàudia López Categoria: Cicle superior Escola: Pineda, Hospitalet de Llobregat Mestra: Mercè Vives


És divendres a la nit, i m’agrada molt perquè els dissabtes els meus pares treba-

llen i els divendres el meu germà i jo ens quedem a dormir a casa dels avis.

Em dic Clàudia, encara que la meva àvia em diu Princesa, tinc deu anys, i no sé per què penso que aquesta nit serà molt especial. —Àvia, ja som aquí. Obre la porta. —Ja vinc. Hola, nois. Com està la meva Princesa? I el meu Mico? —així anomena l’àvia al meu germà petit, encara que el seu nom és Marcos. —Bé, àvia, estem molt bé, hem portat els deures i el pijama. —Doncs, vinga, un bany i a sopar. Després de sopar el meu germà i jo sempre llegim una miqueta estirats al llit. Avui el Mico s’ha dormit de seguida, i això ens ha permès a l’àvia i a mi estar parlant de coses del seu passat. «A quina escola anaves? Quins llibres llegies? Qui eren les teves amigues?» De sobte un núvol blanc va omplir tota l’habitació, i en un tres i no res he aterrat en un meravellós prat ple de flors. Al meu costat hi havia una nena de la mateixa edat que jo. —Qui ets? Com et dius? —Hola, sóc la filla del pastor, em dic Lluïsa. —«No m’ho puc creure, estic amb la meva àvia quan tenia deu anys! I ara què faig? Millor no li dic res del que ha passat, ni de qui sóc. Pot pensar que estic boja si li dic que sóc la seva néta. Em faré passar per una noia del poble.» —I tu qui ets? Com et dius? —em va preguntar.

78


—Sóc una nena del poble, em dic Clàudia. —Hola, Clàudia. Vols ser la meva amiga? —És clar que sí! —Doncs vine, que t’ensenyaré casa meva. Visc en una casa de camp amb animals de granja. —I les teves amigues també viuen per aquí? —li vaig preguntar buscant més noies pel camp. —No, no en tinc, d’amigues, només els animalets de la casa, l’única amiga que tinc ets tu. —No tens amigues l’escola? —No vaig a cap escola, la més propera és a més d’una hora en carro. —I no tens cap llibre? —Sí, en tinc un, són contes de fades, amb aquests contes he après a llegir. Anem-hi! Ja hem arribat a casa meva! Vam entrar a una casa de camp molt gran i freda. Dels nervis necessitava anar al lavabo i li vaig preguntar: —Lluïsa, on és el lavabo? —Lavabo? Què és un lavabo? —«No sap que és un lavabo, i ara què faig?»

80


—Un lavabo és on fas les teves necessitats, et rentes les mans, et banyes... —Ah, nosaltres tot això ho fem al camp, i ens banyem en un gibrell amb aigua calenta que escalfa la meva mare en una olla -em va explicar la Lluïsa. —Em pots deixar el telèfon per trucar a la meva mare? Li diré que estic amb tu, que no es preocupi. —Què és un telèfon, Clàudia? —«Tampoc sap què és un telèfon, mare meva!» —Doncs és un aparell per on parlem amb els amics i familiars que no són aquí. Com feu vosaltres això? —li vaig preguntar per curiositat. —Ens enviem cartes i el carter s’encarrega de portar-les a casa seva. —Ah, és clar! —li vaig contestar. —Clàudia, vols que et pressenti a la meva mare? Es diu Roser, treballa fent formatges per vendre’ls al poble. —Sí, m’agradaria molt conèixer-la. —Hola, mare, tinc una amiga. —Hola, noia, com et dius? —Hola, em dic Clàudia. —«És la meva besàvia», vaig pensar. —Noies voleu berenar un got de llet?

81


—Sí —vam dir totes dues a la vegada. —Doncs, L1uïsa porta la Clàudia al corral i munyiu a una cabreta. Mentrestant, vaig preparant la llar de foc. La L1uïsa em va portar al corral de casa seva, allà hi havia almenys unes dues-centes cabretes i unes quaranta gallines. La L1uïssa va agafar una cabreta molt blanqueta i la va munyir fins que va tenir llet per a dos gots. L’àvia va bullir la llet, i quan me la vaig beure vaig pensar que era la millor llet del món. Vam sortir a jugar al camp amb algunes cabretes i amb una gossa, que es deia Revolera. Vam jugar a fet a amagar, a pentinar a les cabretes, a passejar a Revolera... Va ser molt divertit. Va començar a fer-se de nit i vam tornar a la casa. A dins era molt fosc, no tenien llum, no hi havia electricitat. L’única cosa que hi havia era un llum d’oli i la llum de la llar de foc. A fora de la casa era la llum de la lluna, la L1uïsa i jo ens vam estirar al mig del prat, cansades de jugar, i mirant el cel li vaig dir: —L1uïssa, ja he de marxar, la meva mare m’estarà esperant. —Quan tornaràs, Clàudia? —em va dir amb tristesa. —Aviat, molt aviat. Em plau molt conèixer-te i conèixer la vida teva. Ets una noia molt bona, i he après molt de tu. —Li vaig fer un petó i vaig desaparèixer. Vaig obrir els ulls i tornava a ésser a l’habitació de la meva àvia, i allà era ella, asseguda al meu costat. Mai sabrà que m’ha ensenyat a valorar moltes coses que jo tinc i ella no va tenir. Ha sigut una nit molt especial i màgica, he somiat amb la meva àvia quan era petita, he somiat amb estels.

82


L'avi carnisser Pseudònim: Duc de Welleston Autor: Jan Garriga Categoria: Cicle superior Escola: Sagrat Cor, Centelles Mestra: Anna FerrÊ


Hi havia una vegada un senyor que es deia Lluís que regentava una carnisseria amb la seva dona. Era un apassionat de la seva feina, li encantava estar darrere del taulell perquè s’hi sentia plenament feliç. Els carnissers, la carn i els clients feien d’aquella carnisseria un lloc ben especial. En Lluís tractava la carn d’una manera diferent, com si cada peça que tallava fos la més important i la millor per a cada client. Acostumava a mirar-se-la, la posava sobre el piló i l’aplanava amb el tallant, que si parlés se’n podrien escriure tres llibres sencers. Esmolava els ganivets com fan els bons carnissers: recolzava la punta del ganivet sobre la fusta i agafava la pedra d’esmolar, passant-la com sempre per les dues bandes del ganivet. Un cop havia passat la pedra, agafava la broca i acabava d’afinar la fulla. Un cop tenia les eines a punt, es posava a tallar la peça amb aquella delicadesa i aquella facilitat que els anys d’experiència darrere d’aquell taulell li havien donat. Primer tallava amb el ganivet fins a arribar a l’os i seguidament, agafava el tallant i picava amb la contundència i la delicadesa perquè quan l’os es trenqués no fessin esquerdills. Un cop havia tallat tota la peça, la col·locava sobre el paper blanc de les carnisseries i l’embolicava de tal manera que, quan la clienta rebia aquell paquet de carn, era com un regal. Tot això, davant l’atenta mirada de la seva dona, que després de tants anys d’estar al costat d’en Lluís, havia arribat a ser una bona carnissera. Ella era la que es cuidava de les relacions públiques de la botiga, li encantava enraonar amb les clientes i els explicava històries, receptes de cuina, confidències i sobretot, reien. La dona d’en Lluís no parava mai... A part d’ajudar moltíssim a la botiga, també portava la feina més grossa de la casa. Li encantava cuinar i, com que tenia la matèria primera molt bona, li sortien uns guisats excel·lents. La seva especialitat era el fricandó, vedella de la zona de la culata feta amb una bona picada que deixava unes quantes hores al foc. Treballava sense parar i sempre recordava que els dies més esgotadors de tot l’any eren els dies de Nadal i de Setmana Santa. Durant aquests dies, entre la botiga, els dos marrecs que tenia i la casa, arribava al vespre que sempre quedava adormida al sofà. Eren dies de molta feina i realment, acabava tothom molt cansat. 84


En Lluís i la seva dona eren un matrimoni que s’avenien molt, sempre anaven junts a tot arreu, encara que de vegades també es discutien. Molts dies a les tardes, quan eren a casa, competien a veure qui dibuixava millor. Un dia guanyava un i un altre dia guanyava l’altra. També discutien per la salut d’en Lluís, i la seva dona sempre el feia anar al metge per qualsevol cosa, tot i que era ella la que no volia anar mai al metge encara que li convenia més que a en Lluís. A part d’aquestes petites discussions les coses mai sortien de mare. D’anècdotes com aquestes en podries explicar mil i una. Un dia de Nadal de no se sap l’any, els en va passar una de ben grossa. Com cada dia, en Lluís i la seva dona, es van llevar i van baixar a la botiga. En Lluís va netejar una mica l’obrador i la seva dona posava la carn al taulell d’aquella manera que li agradava a ella, tot ben endreçat i ben presentat. Les peces de vedella a l’esquerra amb aquell to vermell fosc que només de veure-les et venien ganes que les tallessin per poder-ne menjar un bon bistec o cuinar una culata amb uns bons rovellons. Al centre de l’aparador, el xai, un xai esquarterat: la cuixa, l’espatlla, les costelles, el coll i les mitjanes. Tot a punt per quan entrés el primer client, llest per preparar un bon xai a la brasa. A la dreta, hi havia la zona de l’aviram: els pollastres, un tros de gallina, un parell d’ànecs i, al mig de tot, dos conills. Entremig dels forats que quedaven al taulell, safates plenes d’hamburgueses de tota mena: de vedella, de vedella amb ceba, de vedella amb formatge, croquetes, tall arrebossat, botifarres i salsitxes. Fora del taulell, en un prestatge unes quantes conserves de bolets: llenegues, rovellons, fredolics, etc. El dia es presentava bé, ja que en aquestes dates a la gent li agrada comprar. Tot anava normal, treballant, treballant i treballant. De sobte, per la porta va entrar una senyora que pel seu aspecte semblava pobra, i així era. La senyora va dir a en Lluís que no tenia diners i li va demanar si li podia donar alguna cosa per menjar per ella i els seus fills. En Lluís, mirant-li els ulls, li va fer que sí amb el cap, se’n va anar a l’obrador i en lloc d’agafar els trossos de carn que no volia ningú, va agafar el millor xai que tenia a la botiga. L’hi va tallar amb aquella delicadesa, com només ell ho sabia fer, l’hi va embolicar i l’hi va regalar; després d’això, el dia va continuar com qualsevol altre. 86


Al cap de cinc anys la botiga estava igual, en Lluís i la seva dona treballaven com sempre. De cop i volta, es va obrir la porta de la carnisseria i va entrar una senyora que pel seu aspecte semblava molt rica. En Lluís li va demanar què volia i ella li va dir que volia el millor xai que tingués a la botiga. En Lluís el va agafar i el va tallar i quan va ser l’hora de pagar li va dir que eren cinc mil pessetes. La senyora va treure el seu moneder i li’n va pagar deu mil. En Lluís li va dir que s’equivocava, i ella va negar amb el cap. Li va recordar aquell dia que una dona pobra va entrar a la botiga i li va dir que era ella. Li va explicar que les coses li havien anat molt bé, i ara es podia permetre el luxe de comprar un xai i pagar-li el que en aquell moment li havia fet tanta falta. Li va explicar que quan en Lluís li fa regalar aquell paquet va poder donar menjar a tota la família que estaven passant per uns mals moments i que sempre li estaria molt agraïda. Des d’aquell moment, va ser una clienta fixa, i en Lluís recorda aquesta anècdota com una de les millors coses que li han passat a la vida. Sempre, cada Nadal, quan estic assegut amb l’avi Lluís davant de la llar de foc encesa, m’explica aquesta anècdota tot recordant com pot arribar a canviar la vida en un moment.

87


L'àvia Quimeta Pseudònim: Rosablava Autora: Paula Chuan Aymerich Categoria: Cicle superior Escola: Montserrat, Sarrià de Ter Mestra: Èlia Mundet


Us explicaré la història de la meva àvia Quimeta. La meva àvia sempre

ha estat una persona molt activa i sempre li ha agradat molt anar arreglada. Fa uns anys que pateix una malaltia que es diu Alzheimer que lentament fa que ho oblidi tot.

Quan els avis es van enamorar, ella era molt alegre i li agradava cantar, ballar, fer manualitats... Quan es van casar tenia vint-i-un anys i li feia molta il·lusió formar una família, i als vint-i-vuit anys ja tenia la família complerta. Va tenir cinc fills, el primer el va tenir al 1963 (Joan), al 1964 va tenir un altre nen (Gerard), al 1966 va tenir bessonada (Carles i Eduard), i tres anys després va tenir la nena (Susanna). Tenia molta paciència, però amb cinc nens de vegades havia de fer algun crit. Els feia la roba, ja que de jove s’havia dedicat a la confecció. Però els bessons, com que els vestia igual i eren tan semblants, ella mateixa els confonia. Jugava molt amb ells, sempre que podia anava a passejar pel poble o per la muntanya, i durant les vacances d’estiu sempre anaven de campaments amb els cosins. En aquella època l’àvia havia de treballar molt, perquè a part de tenir cura de la casa i dels nens tenia una botiga de llanes, on ensenyava a fer jerseis i venien tota mena de materials per treballar la llana. Quan vaig arribar jo, ella començava a estar malalta. Ja no feia tantes activitats per dos motius: perquè cada cop estava més malalta i també perquè es feia gran. Però ella sempre que em veia em feia petons i abraçades, i recordo que em pelava els raïms i els treia els pinyols perquè no m’ennuegués. Li agradava molt passar estones amb mi, explicar-me contes, anar a collir flors al jardí i fer petits rams. Quan em venia a recollir a la guarderia jo em posava molt contenta, i allà fèiem una festa per als avis on els donàvem petits detalls fets per nosaltres. Em feia molta il·lusió que ella vingués! Quan vaig fer els cinc anys, l’àvia Quimeta va començar a perdre la memòria, però encara recordava qui era tothom. Jo no podia fer gran cosa per ella perquè era petita 90


però sempre que podia anava a casa dels avis i feia un parell de partides al parxís, plantàvem alguna flor i m’ensenyava a fer mitja. Ens agradava molt anar a passejar juntes i a l’estiu poder banyar-me a la piscina amb ella. Cada any que passava l’àvia recordava menys coses però, tot i així, quan anava a veure-la continuàvem jugant i pintant, miràvem el televisor i els dibuixos dels contes. També cantàvem perquè a l’àvia li agradava molt. Fèiem sortides amb tots els meus cosins i ella s’ho passava d’allò més bé. Tot i que no recordava qui érem, cantava i ballava amb nosaltres, i fins i tot reia de totes les ximpleries que feien els seus néts i les bestieses que deien els bessons. Els anys anaven passant, i ella anava oblidant, però sempre amb un somriure. Fa un any que ja no recorda qui sóc, però quan vaig a visitar-la es posa molt contenta i em segueix fent petons i abraçades (sempre li han agradat els petons i les abraçades). A vegades sortim al jardí i passem l’estona mirant les flors i els peixos que té a la font d’aigua i l’àvia es relaxa. Tenien també una cabreta, que no li agradava gaire perquè sempre li donava cops. Sempre va amb l’avi perquè no pot estar sola i ell l’ajuda a fer-ho tot, i quan veu molta gent es posa molt neguitosa. L’àvia va en un centre durant el dia amb altres avis i s’ho passa molt bé. Per la castanyada vaig anar-hi i els avis ens van cantar cançons, la música li agrada molt, per això segueix recordant les lletres de les cançons. Ara l’àvia viu en el seu petit món, necessita molta tranquil·litat i afecte dels que l’estimem. De vegades sento que va parlant sola, no se sap estar quieta en un lloc. Quan fem algun dinar amb família, a l’àvia sempre li agrada ajudar, però l’has d’estar vigilant perquè no sap el que fa. 92


Ara l’àvia no recorda res de res ni tan sols sap qui és l’avi, que de vegades li recorda com ha de menjar. Ara l’àvia és com una nena petita però ens l’estimem moltíssim. El que no oblida mai i sempre li agrada són els meus petons, per això jo sempre li’n faig molts! L’àvia és molt important per mi, i jo me l’estimo molt.

93


Escoles participants al Dotzè premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes CCE - Montessori-Palau, Girona CEIP- Escola De Lliurona, Albanyà CEIP- Escola Montpedròs, Santa Coloma de Cervelló CEIP-Isidre Martí, Esplugues de Llobregat CEIP- Maria Mercè Marçal, Tàrrega CEIP- Marta Mata, Girona CEIP- Mestre Pla, Castellar del Vallès CEIP- Pompeu Fabra, El Pont de Vilomara i Rocafort Col.legi Montoliu, La Riera de Gaià Col.legi Sagrada Familia, Barcelona Col.legi Sant Genís i Santa Agnès, Taradell Col.legi Sant Miquel Arcàngel-Molins Manyanet, Molins de Rei Col.legi Sant Rafael, La Selva del Camp Col.legi Vedruna Sant Elies Col.legi Xaloc, L’Hospitalet de Llobregat Col·legi Diocesà Sagrada Família, Tortosa Col·legi La Vall, Bellaterra Col·legi Mare De Déu de Montserrat, Les Borges Blanques Col·legi Mare De Déu del Carme, Tarragona Col·legi Maria Rosa Molas, Reus Col·legi Montserrat, Barcelona Col·legi Padre Damián Sagrados Corazones, Barcelona Col·legi San Jaime, L’Hospital de Llobregat Col·legi Sant Jordi, Palafrugell Col·legi Sant Pere Claver, Barcelona Col·legi Santa Teresa de Lisieux, Móra d’Ebre Col·legi Terraferma, Alpicat Col·legi Vedruna-Sant Elies, Vilafranca del Penedés Col·legi Verge del Roser, Vallirana Escola Àgora Sant Cugat Internacional School, Sant Cugat del Vallès Escola Agrupació Sant Jordi, Fonollosa Escola Alfred Mata, Puig-Reig Escola Amat Verdú, Sant Boi de Llobregat Escola Àngela Bransuela, Mataró Escola Àngela Roca, Viladecans

Escola Anton Busquets i Punset, Calders Escola Antoni Brusi, Barcelona Escola Antoni Gaudí, Santa Margarida de Montbui Escola Antoni Nat, Benissanet Escola Arabell, Lleida Escola Ausiàs March, l’Hospitalet de Llobregat Escola Baldiri Reixac, Barcelona Escola Barceló i Matas, Palafrugell Escola Beat Bonaventura Gran, Riudoms Escola Bell-Lloc, Girona Escola Bernat de Riudemeia, Argentona Escola Bernat Metge, L’Hospitalet de Llobregat Escola Bogatell, Barcelona Escola Cabanes, Cabanes Escola Campderrós, Vallirana Escola Carles de Fortuny, Esponella Escola Carme Auguet, Girona Escola Carrilet, Palafrugell Escola Castell de Dosrius, Dosrius Escola Catalònia, Barcelona Escola Centre Cultural Pineda, L’Hospitalet de Llobregat Escola Claret, Sabadell Escola Cor de Roure, Santa Coloma de Queralt Escola Cultura Pràctica, Terrassa Escola d’Alcanó, Alcanó Escola d’Hortsavinyà, Tordera Escola de Ponent, Tarragona Escola de Vilanova de Segrià Escola dels Pallaresos, Els Pallaresos Escola Dfedac Canet, Canet de mar Escola Doctor Trueta, Viladecans Escola El Corb, Corberà de Llobregat Escola El Dofí, Premià de mar Escola El Serrallo, Tarragona Escola El Tormo, La Torre de l’Espanyol Escola Eladi Homs, Valls Escola Els Àngels, Tarragona Escola Els Castanyers, Viladrau Escola Els Estanys, Platja d’Aro 95


Escola Els Raiers, La Pobla de Segur Escola Els Til·lers, Artesa de Lleida Escola Els Valentins, Vilamacolum Escola Enxaneta, Viladecans Escola Finestres, Mieres Escola Font-Rúbia, Guardiola de Font-Rubí Escola Francesc Ferrer i Guàrdia, El Masnou Escola Gabriel Castellà, Igualada Escola Garcia Fossas, Igualada Escola Gaspar De Queralt, Amer Escola Gerbert D’Orlhac, Sant Cugat del Vallès Escola Gonçal Comellas, Avinyonet de Puigventós Escola Guixot, Sabadell Escola Herois del Bruc, Piera Escola Horta Vella, Sant Carles de la Ràpita Escola Isidre Martí; Esplugues de Llobregat Escola J.J. Ràfols, Torrelavit Escola Jacint Verdaguer, Tàrrega Escola Jaume Viladoms, Sabadell Escola Jesuïtes Casp, Barcelona Escola Jesuïtes Gràcia-Col·legi Kostka, Barcelona Escola Jesuïtes-Sarrià Sant Ignasi, Barcelona Escola Jesús Maria, Igualada Escola Joan Ardèvol, Cambrils Escola Joan Baptista Serra, Alcanar Escola Joan Bruguera, Girona Escola Joan Rebull, Reus Escola Joaquim Blume, Sabadell Escola Josep Barceló i Matas, Palafrugell Escola Josep De Ribot i Olivas, Vilamalla Escola Josep Espasa, La Pobla de Cèrvoles Escola Joviat, Manresa Escola L’Àlber, Albesa Escola L’Avet, Terrassa Escola L’Avi Dani, Castellnou de Bages Escola L’Entorn, Porqueres Escola L’Estel de Castellnou de Seana Escola L’Estelada, Cànoves i Samdús Escola L’Olivar, Castellnou del Bages 96

Escola La Bóbila, Cambrils Escola La Canaleta, Vila-Seca Escola La Colomina, Montgai Escola La Draga, Banyoles Escola La Florida, Santa Perpètua de Mogoda Escola La Miranda, Sant Just Desvern Escola La Muntanya, Aiguafreda Escola La Noguera, Balaguer Escola La Roureda, Tordera Escola La Salle Bonanova, Barcelona Escola La Salle La Seu d’Urgell Escola La Salle Palamós Escola La Salle Tarragona Escola La Salle Torreforta, Tarragona Escola La Sedeta, Barcelona Escola La Sínia, Molins de Rei Escola La Vall Institució Familiar, Barcelona Escola Laia, Barcelona Escola Les Arrels, Mollerusa Escola Les Ferreries de Palafolls Escola Les Mèlies, Girona Escola Les Roques Blaves, Esparraguera Escola Les Vinyes, Sant Cugat Sesgarrigues Escola Lloret de Sants, Barcelona Escola Mª Rosa Molas, Reus Escola Macià-Companys, Agramunt Escola Malagrida, Olot Escola Manyanet-Molins de Rei Escola Mare de Déu de La Muntanya, Esparraguera Escola Mare de Déu de Núria, Ribes de Freser Escola Mare de Déu del Carme, Tarragona Escola Mare de Déu del Roser, Barcelona Escola Mare de Déu dels Torrents-Zer Poblet, Vimbodí i Poblet Escola Maria Auxiliadora Terrassa Escola Maria-Mercè Marçal, Tàrrega Escola Marta Mata, Torelló Escola Mas i Perera, Vilafranca del Penedés Escola Mediterrània, Pineda de mar


Escola Mestre Agustí Barberà, Amposta Escola Mestre Pla, Castellar del Vallés Escola Misericòrdia, Reus Escola Mogent, Montornès del Vallès Escola Mont Cós, Montagut Escola Montanyans, Sant Marçal Escola Montclar, Jorba Escola Montoliu de Gaià, La Riera de Gaià Escola Montpedrós, Santa Coloma de Cervelló Escola Montserrat, Sarrià de Ter Escola Nadal, Sant Feliu de Llobregat Escola Nostra Senyora del Mar, El Prat de Llobregat Escola Nostra Senyora del Pilar, Cornellà de Llobregat Escola Ntra. Sra. de Montserrat, Rubí Escola Pàmies, Ginestar Escola Parc del Saladar, Alcarràs Escola Pare Coll, Vic Escola Pau Boada, Vilafranca del Penedés Escola Pau Casals, Sant Vicenç d’Hortons Escola Pau Vila, Sant Feliu de Llobregat Escola Pedralta, Santa Cristina d’Aro Escola Pia Caldes de Montbui Escola Pia d’Olot Escola Pia de Balaguer Escola Pia Igualada Escola Pineda Escola Pla de Mar, Coma-ruga Escola Pompeu Fabra, Vallirana Escola Ponent de Tarragona Escola Pràctiques, Barcelona Escola Puiggraciós, La Garriga Escola Ramon Farrerons, Bell-lloc d’Urgell Escola Ramon Faus i Esteve, Guissona Escola Ramon Llull, Barcelona Escola Reina Elisenda, Barcelona Escola Riumar, Deltebre Escola Rosa Oriol Anguera,Lliçà d’Amunt Escola Rosa Sensat, Reus Escola Roser Capdevila, Polinyà

Escola Sagrada Família, Caldes d’Estrac Escola Sagrats Cor, Centelles Escola San Jaime, L’Hospitalet de Llobregat Escola Sant Àngel, Camarles Escola Sant Domènech de Guzman, Tarragona Escola Sant Jordi, Puigverd de Lleida Escola Sant Miquel, Ascó Escola Sant Pere, Monistrol de Montserrat Escola Santa Eulàlia, Les Roquetes Escola Santa Teresa de Jesús, Tarragona Escola Segimon Comas, Sant Quirze de Besora Escola Setze de Febrer, Els Muntells Escola Shalom, Barcelona Escola Solcunit, Cunit Escola Tabor, Santa Perpètua de Mogoda Escola Tagamanent, La Garriga Escola Teresa Altet, Rubí Escola Teresa Claramunt, Sabadell Escola Torres Amat, Sallent Escola Torres Jonama, Mont-Ras Escola Turó del Cargol, Barcelona Escola Vall de Palau, Sant Andreu de la Barca Escola Vedruna Berga Escola Vedruna Manresa Escola Vedruna Palafrugell Escola Vedruna Ripoll Escola Vedruna Sagrat Cor de Tarragona Escola Vedruna Sant Boi Escola Vedruna Tona Escola Vedruna-Immaculada, Barcelona Escola Vedruna-Tona Fundació Paula Delpuig, Tona Escola Vicente Aleixandre, Martorell Escola Xarxa, Berga Escoles Freta, Calella Fedac Anglès Fedac Sant Andreu, Barcelona Fedac-Gironella Institut Escola Salvador Vilarrasa Saint George’s School, Fornells de la Selva


Escoles guanyadores de les dotze edicions 2004

2006

Àgora, Sant Cugat del Vallès CEIP Els Pins, Barcelona CEIP Herois del Bruc, Piera CEIP Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal CEIP Pràctiques, Tarragona CEIP Sant Bonifaci, Vinaixa CEIP Santa Maria de Gardeny, Lleida Col·legi Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques Daina Isard, Olesa de Montserrat Escola Pia, Tàrrega La Salle, Palamós Maristes, Sabadell Menéndez Pidal, Barcelona Santíssima Trinitat, Badalona

CEIP Carrilet, Palafrugell CEIP Doctor Joaquim Salarich, Vic CEIP Joaquim Ruyra, Barcelona CEIP Martí Poch, L’Espluga de Francolí CEIP Pàmies - ZER La Font de l’Aiguadí, Ginestar CEIP Rosa Sensat, Reus CEIP Rubén Darío, Barcelona CEIP Timorell, Castelldans Col·legi Episcopal, Lleida Col·legi Sant Josep, Tàrrega Col·legi Sant Miquel, Barcelona Col·legi Vedruna, Terrassa Escolania de Montserrat, Montserrat Institució Escolar Claret, Sabadell Escola Mare de Déu del Roser, Barcelona

2005

2007

CEIP Els Til·lers - ZER El Francolí, La Masó CEIP Gerbert d’Orlhac, Sant Cugat del Vallès CEIP Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal CEIP Pràctiques, Tarragona CEIP Ruiz Giménez, Palamós CEIP Santa Maria d’Avià, Avià Col·legi Sant Josep Obrer, L’Hospitalet de Llobregat Col·legi Sant Josep, Tàrrega Col·legi Sant Miquel, Barcelona Col·legi Vedruna, Girona Mare de Déu del Roser, Barcelona Escola Montessori, L’Hospitalet de Llobregat Santíssima Trinitat, Badalona Xaloc, L’Hospitalet de Llobregat

CEIP Joan Benet i Petit, Els Torms CEIP Malagrida, Olot CEIP N-I de Pràctiques, Barcelona CEIP Pràctiques, Tarragona CEIP Sant Josep, Tàrrega CEIP Torres Jonama, Mont-ras Col·legi Episcopal, Lleida Col·legi Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques Col·legi Nostra Senyora del Carme, Balaguer Col·legi Sant Miquel, Barcelona Escola l’Espill, Manresa Escola Montessori, L’Hospitalet de Llobregat Institució Escolar Claret, Sabadell Saint George’s School, Fornells de la Selva ZER El Sió, Butsènit d’Urgell

99


2008 CEIP 3 d’abril, Móra la Nova CEIP El Canigó, Sant Just Desvern CEIP Els Raiers, La Pobla de Segur CEIP Font d’en Fargas, Barcelona CEIP Macià-Companys, Agramunt CEIP Maria Ossó, Sitges CEIP Martí Poch, L’Espluga de Francolí CEIP Pàmies, Ginestar CEIP Pràctiques, Tarragona Escola Claret, Sabadell Escola Cultura Pràctica, Terrassa Escola Mare de Déu del Lledó, Valls Escola Mare de Déu del Roser, Barcelona Institució Montserrat, Barcelona 2009 CEIP Annexa Joan Puigbert, Girona CEIP Joan Maragall, Vilanova del Camí CEIP La Farigola del Clot, Barcelona CEIP Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal CEIP Palau, Palau-solità i Plegamans CEIP Puiggraciós, La Garriga CEIP Subirats, Lavern CEIP Vila-Romà, Palamós Col·legi Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques Escola Mare de Déu del Roser, Barcelona Escola Pia, Olot Escola Sant Domènec de Guzman, Tarragona Escola Shalom, Barcelona Institució Montserrat, Barcelona

100

2010 CEIP Annexa-Joan Puigbert, Girona CEIP Bellavista-Joan Camps, Les Franqueses del Vallès CEIP Enric Granados, Barcelona CEIP Pàmies, Ginestar CEIP Sant Jordi, Puigverd de Lleida CEIP Sant Sebastià, Els Pallaresos Col·legi Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques Escola Cultura Pràctica, Terrassa Escola Lola Anglada, Esplugues de Llobregat Escola Loreto-Abat Oliba, Barcelona Escola Montessori, L’Hospitalet de Llobregat Escola Reina Elisenda, Barcelona 2011 CEIP Dr. Salarich, Vic CEIP Els Raiers, La Pobla de Segur Escola Cultura Pràctica, Terrassa Escola J. Dalmau Carles, Girona Escola Josep Veciana, Perafort Escola La Draga, Banyoles Escola La Immaculada, Barcelona Escola Lola Anglada, Esplugues de Llobregat Escola Maria Ward, Badalona Escola Reina Elisenda, Barcelona Escola Saint George’s School, Fornells de la Selva Escola Shalom, Barcelona Escolania de Montserrat, Montserrat Institució Escolar Claret, Sabadell Institució Montserrat, Barcelona


2012 Col·legi Claret, Sabadell Col·legi Sant Miquel Arcàngel, Molins de Rei Escola Alexandre Galí, Barcelona Escola Arabell, Lleida Escola Infant Jesús, Barcelona Escola Joan Ardèvol, Cambrils Escola Mare de Déu del Roser, Barcelona Escola Pia Balaguer, Balaguer Escola Ramon Faus i Esteve, Guissona Escola Rubén Darío, Barcelona Escola Salvador Espriu, Granollers Escola Terraferma, Alpicat 2013 Escola Casals-Gràcia, Manlleu Institució Montserrat, Barcelona Escola Joan Ardèvol, Cambrils Col·legi La Presentació, Reus Escola Lola Anglada, Esplugues de Llobregat Escola Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal Col·legi Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques Escola Pàmies, Ginestar Escola Pia de Balaguer, Balaguer Escola San Jaime, L’Hospitalet de Llobregat Escola Sant Miquel, El Pla de Manlleu Escola Segimon Comas, Sant Quirze de Besora Escola Terraferma, Alpicat Escola Valeri Serra, Bellpuig

2014 Escola Sant Miquel, Molins de Rei Escola Gerbert d’Orlhac, Sant Cugat del Vallès Escola Claret, Sabadell Escola Carme Auguet, Girona Escola Doctor Trueta, Viladecans Escola Guixot, Sabadell Escola Mare de Déu del Roser, Barcelona Escola Montpedrós, Santa Coloma de Cervelló Escola Pia, Balaguer Escola Pineda, L’Hospitalet de Llobregat Escola Sant Jordi, Puigverd de Lleida Escola Santa Teresa de Lisieux, Barcelona Escola Terraferma, Alpicat Fundació Privada Cor de Maria, Olot 2015 Escola La Salle Bonanova, Barcelona Escola La Muntanya, Aiguafreda Escola Barceló i Matas, Palafrugell Escola Sagrada Família, Barcelona Escola Sant Miquel Arcàngel-Molins Manyanet, Molins de Rei Escola Josep Espasa, La Pobla de Cérvoles Escola Sagrada Família, Tortosa Escola Claret, Sabadell Col·legi Terraferma, Alpicat Escola Sant Miquel, El Pla de Manlleu Escola Vedruna, Palafrugell Escola Sagrat Cor, Tarragona Escola Pineda, Hospitalet de Llobregat Escola Sagrat Cor, Centelles Escola Montserrat, Sarrià de Ter

101


Índex Presentació.............................................................................................................................. 3 Pròleg....................................................................................................................................... 4 Veredicte.................................................................................................................................. 6 En Ferran despistat ................................................................................................................. 9 L’àvia Nuri i els seu regal....................................................................................................... 15 La carta als avis...................................................................................................................... 19 L’avi aventurer ....................................................................................................................... 23 Les croquetes de l’àvia Enriqueta......................................................................................... 27 De vacances al Senegal........................................................................................................ 33 El iaio José i els angelets....................................................................................................... 39 El secret de l’avi Joan............................................................................................................ 45 Jo de gran vull ser avi............................................................................................................ 51 Pous de saviesa.................................................................................................................... 57 L’invent per duplicar avis........................................................................................................ 61 Amb bona voluntat i paciència............................................................................................. 69 Nit d’estels..............................................................................................................................77 L’avi carnisser........................................................................................................................ 83 L’àvia Quimeta....................................................................................................................... 89 103


Contes d'avis

ISBN: 978-84-9979-304-7

Amb la col·laboració de:

Contes d'avis

Dotzè premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes

Profile for Solidaridad San Juan de Dios

Contes d'avis  

Premi Pilarín Bayés 2014-2015 www.premipilarinbayes.org

Contes d'avis  

Premi Pilarín Bayés 2014-2015 www.premipilarinbayes.org

Advertisement