Deien els filòsofs grecs que res no pot sortir del no res. Els polítics i banquers de l'Era Reagan-Thatcher es van entestar a demostrar que no era així. Una nova enginyeria va aparèixer, carrera en la què generacions senceres de joves (i no tan joves) ambiciosos aviat es van graduar: l'enginyeria financera. Complexes operacions de compra-venda en les què de fet es compraven i venien coses inexistents: títols de propietat de futurs productes o de futures amortitzacions de préstecs, cases que encara no havien ni tan sols començat a edificar-se, empreses que
encara no havien produït res, crèdits que es demanaven per poder pagar els interessos d'altres crèdits, accions que es venien a tercers sense haver pagat prèviament per elles… En resum: una sofisticada i gegantina variant d'allò que en l'economia d'anar per casa s'ha dit sempre una "pilota" o una "bombolla". I les bombolles, tard o d'hora, peten. Doncs bé, aquesta (250 bilions d'euros, als que corresponia una riquesa real sis vegades menor) ja ha petat. De moment, 200.000 milions d'euros, que eren pols, han tornat a la pols. El no res, desprès d'enlluernar com
una al·lucinació les ments de milions d'inversors incautes, ha tornat a la seva condició pròpia de no res, anorreant de passada els estalvis de milions de persones, directament (per fallida de les institucions dipositàries) o indirecta (per desviació d'enormes quantitats de recursos públics cap al rescat d'entitats privades amb risc de fallida, el que frenarà nombroses inversions en serveis públics i provocarà reduccions de les prestacions socials). El capitalisme, com l'emperador de la rondalla, és nu. Alguns "xalats" ho dèiem des de fa