No és presunció per la nostra part afirmar que la crisi actual, que ja ningú no nega (ni tan sols el duo Zapatero-Solbes, que ha superat totes les marques en l'esport de "marejar la perdiu" al respecte), la veníem anunciant des de molt abans que la premsa i la classe política acceptessin pronunciar aquesta paraula tabú. En tot cas, no calia ser cap bruixot ni pitonisa per saber, d'una banda, que les crisis són connaturals al capitalisme, donada la seva tendència intrínseca a trencar qualsevol possible equilibri entre l'oferta i la demanda per tal de mantenir i incrementar la quota de plusvàlua; i per veure, d'altra banda, que la finançarització creixent de l'economia, en detriment de l'economia productiva, havia de dur necessàriament a aquesta situació d'esclatament, no d'una, sinó de múltiples
bombolles especulatives. Una d'aquestes bombolles ha estat, òbviament, la immobiliària, generada principalment als Estats Units i fidelment reproduïda al nostre país (un dels més americanitzats d'Europa, segons va reconèixer ja fa anys l'escriptor nordamericà Gabriel Jackson). Però possiblement més greu que aquesta, pel seu impacte general sobre l'activitat econòmica, ha estat la bombolla petrolera: el coneixement, convenientment esbombat -de bona fe- pels ecologistes, del fet que la ratio entre reserves i producció petrolera comença a disminuir ha servit de consigna per a l'abocament de bilions de dòlars i euros en l'adquisició de drets sobre petroli en el mercat de futurs. Això queda demostrat justament per la rapidesa amb la
qual el preu del barril va començar novament a baixar a mitjans d'estiu tan bon punt la SEC, equivalent nordamericà de la nostra Comissió Nacional del Mercat de Valors, va introduir una regulació que posava límits a les operacions amb futurs (de fet, la regulació restringia les possibilitats d'especular amb accions bancàries, però el seu efecte indirecte immediat va ser obligar a vendre títols petrolers sobrevalorats per tal de fer front a l'obligació de comprar efectivament les esmentades accions, que anteriorment es venien a tercers sense haver pagat per elles). I aquest mateix fet demostra, per damunt de tot, que no és veritat, sino mentida interessada, que l'economia moderna sigui immune a les intervencions públiques, que la intervenció de l'Estat mai pugui millorar els processos