El mes de maig ha estat ple d'esdeveniments polítics importants. Pel que fa al Partit, sortim d'un congrés, el número 13, que sota el lema que dóna títol a aquest editorial ha representat la consolidació d'una línia política orientada a la reactivació de la mobilització social davant la crisi del model econòmic i polític imperant al món en general i al nostre país en particular. El Partit, conscient del repte que això representa en un moment en què les organitzacions d'esquerra es troben afeblides tant pels seus propis errors com per la dretanització general de les societats europees, ha decidit posar en primer pla la seva revitalització com a condició imprescindible per arribar a capgirar la tendència al conformisme que durant els darrers anys s'ha anat instal·lant a Esquerra Unida i Alternativa,
a Izquierda Unida i en importants sectors del moviment sindical. Aquesta voluntat de revitalització es fa palesa, entre altres mesures, en la incorporació d'un nombre considerable de joves al nostre Comitè Central i en la voluntat decidida de contribuir a l'enfortiment de l'organització dels Joves Comunistes. La crisi de l'economia espanyola no és deguda simplement a la irracional política econòmica nacional dels darrers anys, consistent en renunciar a qualsevol control sobre els moviments especulatius de capital i sobre la fuita d'empreses i en fiar-ho tot al creixement del sector de la construcció i del turisme. La crisi hipotecària als Estats Units, l'encariment sense precedents de l'energia i els aliments (sense que això darrer hagi impedit un dèficit
alimentari que, segons estimacions de les Nacions Unides, pot trigar deu anys a superar-se), el fet que el capital financer circulant al món superi en cinquanta vegades el valor de tot el comerç internacional, que als Estats Units hi hagi 50 milions de pobres i a casa nostra el 20% de la població es trobi per sota del nivell de la pobresa, que la xenofòbia dels treballadors autòctons envers els treballadors immigrants assoleixi nivells que van, des d'enlairar al govern personatges com Sarkozy a França i Berlusconi a Itàlia, fins a l'agressió violenta contra immigrants de països veïns (cas de Sudàfrica): tot això prova sense cap marge de dubte que el sistema capitalista mundial ha entrat en una fase crítica de conseqüències imprevisibles. Que l'orgia de liberalitzacions, desregulacions