En atenció i homenatge a la intel·ligència dels nostres militants i lectors ens abstindrem de fer un cop més la crònica d'un desastre anunciat: la debacle electoral d'Izquierda Unida i de la coalició ICV-EUiA a les eleccions del 9 de març. Si algú no ho veia venir, és sens dubte perquè pateix una acusada miopia política que convé operar el més aviat possible per tal de no continuar estavellant-se cada cop que hi ha eleccions. En qualsevol cas, no serveix de gran cosa recrear-se en un exercici de lamentació jeremíaca si no és per treure el més aviat possible les conclusions pràctiques que es desprenen de l'anàlisi de la darrera contesa electoral. I la conclusió que resumeix totes les altres és aquesta: la política de l'esquerra, ni que sigui per sobreviure en un medi tan
hostil com les societats capitalistes modernes, particularment als països desenvolupats, no pot centrar-se en les institucions, sinó en els moviments socials, i molt particularment en el moviment obrer, dins i fora dels sindicats. L'activitat institucional queda fàcilment ofegada sense l'oxigen de la mobilització social. Mobilització, a més, que lluny de ser un simple medi per obtenir altres fins, és el fi principal de l'acció política de tota esquerra que vulgui ser fidel a la seva raó d'existir: l'eradicació de qualsevol forma de dominació d'uns éssers humans per uns altres. En efecte, quan es parteix d'una situació de subordinació de la gran majoria als interessos d'una elit que fa i desfà al seu albir, no hi ha més solució, per canviar aquest estat de coses, que trencar amb la passivitat d'animals de granja que el
sistema ens imposa. Cal la intervenció més directa possible de les masses en la gestió dels seus interessos, sense delegar amb els ulls tancats, de manera sistemàtica i permanent, en uns gestors que fàcilment poden ser desactivats o inclús cooptats per la classe dirigent. Si l'esquerra opta, en canvi, per subordinarho tot a l'obtenció d'una presència (moltes vegades, marginal) en les institucions, es priva ella mateixa de l'única arma efectiva de què disposa i acaba, com acaba de passar, no aconseguint ni tan sols mantenir la seva presència institucional. És aquest divorci de l'esquerra presumptament transformadora respecte de tot un cúmul de mobilitzacions, traduït en el seguidisme parlamentari respecte de l'esquerra servil al sistema, el que explica