L'any que acomiadem passarà sens dubte a la història política del país com un any de transició. En molts sentits. Un d'ells, i segurament el més important, és que podem dir que s'ha tancat finalment a Espanya el cicle de la transició política iniciada ara fa trenta anys. En efecte, per bé que de manera encara minoritària, l'acceptació general de la monarquia reinstaurada pel dictador ha fet crisi. La prova més òbvia d'això és el nerviosisme manifestat pel monarca en diverses ocasions al llarg dels darrers mesos: recriminació a la presidenta de la Comunitat de Madrid (per bé que en aquest cas quasi que podríem simpatitzar amb Don Juan Carlos…), esbronc al president de Venezuela i "desplante" al president de Nicaragua i, més significatiu encara, exhibició inoportuna i contraproduent de la institució monàrquica amb una visita sense precedents a les "places de sobirania" del nord d'Àfrica (que són tan "naturalment espanyoles" com "naturalment britànic" és Gibraltar). L'eclosió, per altra banda, de les reivindicacions de recuperació de la "memòria històrica" en aquella part, fins ara preterida, que correspon als derrotats defensors de la legitimitat republicana, és una altra prova que el pacte de silenci amb què es va blindar el pas de la dictadura a la democràcia (vigilada i intervinguda) per tal que canviessin els "collars" però no els "gossos" s'ha trencat d'un cop per sempre. Només la timidesa del PSOE i d'IU davant les pressions de la dreta franquista ben representada pel PP ha fet impossible que la llei aprovada sobre aquest tema anés fins a les darreres conseqüències, i ha garantit, en canvi, i contradictòriament amb la finalitat pretesa, la
impunitat dels crims comesos pel règim franquista. Un altre signe, no tan positiu, de canvi de cicle és el fet que la moderació mantinguda fins no fa gaire per les forces polítiques representatives dels nacionalismes perifèrics sembla haver-se trencat en optar aquestes de manera decidida per l'anomenada via sobiranista. En casos com el de Catalunya, aquest tomb té com a pivot l'emprenyament generalitzat d'una població castigada per greus deficiències en la prestació de serveis públics bàsics. El problema aquí és no veure que l'arrel fonamental d'aquesta degradació dels serveis és el procés de privatització creixent a què estan sotmesos. I no només per decisió política del Govern central, sinó per decisions que venen tant de més amunt (polítiques de "liberalització" imposades per la UE) com de més avall (privatitzacions i dèficit d'inversions, per exemple, a l'Institut Català de la Salut, transferit a la Generalitat des de fa anys). Però heus aquí que allò que socialment suposa l'obertura d'una esquerda important en el consens immobilista de la transició no troba correspondència en l'esfera de la representació política degut a la seva coincidència en el temps amb el moment de màxima feblesa de l'esquerra no integrada al PSOE. En efecte, la crisi d'IU i l'abandó creixent per ICV del seu perfil d'esquerres (però també del seu ecologisme, com posa de manifest la nefasta gestió de Francesc Baltasar al capdavant de la conselleria de Medi Ambient) fa preveure, a les pròximes eleccions generals, un important percentatge d'abstenció o d'inútil "vot útil" al PSOE per part de votants tradicionals d'IU
(i a Catalunya, d'EUiA i d'ICV). Pel que fa a la crisi d'IU, cal dir que, independentment dels possibles errors comesos per aquells que hem volgut mantenir el seu perfil fundacional d'oposició tant a la dreta tradicional com a la nova dreta "socio-liberal" que té vampiritzat un sector important del PSOE, la causa fonamental rau en l'intent, cada cop més reeixit, de la seva direcció actual de transformar des de dins un projecte que buscava punts de ruptura amb el sistema capitalista en un projecte que es contenta d'exercir la "crítica constructiva", tot pensant, erròniament, que les condicions actuals de consciència i capacitat de mobilització de l'esquerra social no permeten anar més enllà. En raonar així cometen la fal·làcia consistent en confondre descripcions amb prescripcions: el fet que la gent pensi X i faci espontàniament X no vol dir que només pugui entendre un discurs que digui X i proposi fer X. En el riu de la política dominada pel capital és impossible, no ja avançar, sinó ni tan sols mantenir la posició sense nedar contra corrent. Sigui quin sigui el final d'aquesta crisi (que creiem irreversible), els comunistes mantindrem la nostra actitud d'oposició indeclinable al sistema imperant, tot promovent les formes més eficaces i democràtiques d'autoorganització de les masses treballadores i d'unitat entre les forces polítiques que tinguin aquest mateix objectiu alliberador. En fer-ho així mantindrem viu l'ideal que va guiar, durant tota la seva vida, el nostre president Gregorio López Raimundo, a qui dediquem una secció extra d'aquest número de "Nou Treball".