Els símptomes són clars per tot arreu. La precarietat laboral s'estén com una taca d'oli als mateixos països que havien estat fins ara bastions del pacte social de postguerra que va donar lloc a l'anomenat "Estat del benestar". L'encariment de les matèries primeres i, particularment, dels recursos energètics es traspassa descaradament als consumidors sense distincions de renda. L'empobriment de continents sencers (Àfrica i Amèrica Llatina), així com el xoc social derivat de la restauració capitalista a l'est d'Europa, aboca desenes de milers d'emigrants cap als països rics de l'anomenat Occident. La inestabilitat financera s'accentua degut a l'espiral especulativa en sectors com el de la construcció i amenaça amb la fallida diversos bancs, especialment dels Estats Units. L'economia d'aquest darrer país es troba cada cop més dependent de l'impuls de la locomotora econòmica xinesa. Economia, al seu torn, que al mateix temps que genera uns índexos de creixement espectaculars, accentua fins a límits inaudits les desigualtats socials (amb obrers especialitzats xinesos que cobren salaris medis de 80 euros al mes treballant per a milionaris ___300.000 en tota Xina___ que es donen el gust de fer-se construir palaus de 100 habitacions al més pur estil barroc francès… El capitalisme, doncs, està malalt. Però com passa tan sovint amb les malalties del cos, que es desenvolupen internament mentre l'aparença externa de llurs portadors es diria desbordant de salut, el mal social que afligeix la humanitat passa inadvertit per a la majoria. Al menys per a la majoria no marginada pel propi sistema: els benestants, les capes mitges i els treballadors que cullen els darrers fruits del sistema de protecció social que ara s'està desmuntant. De fet, la pròpia consciència incipient de la crisi en gestació provoca d'entrada el reflex defensiu propi del malalt que tanca els ulls davant dels primers símptomes del seu mal per tal de no angoixar-se. Això precisament és el que ha passat a França: continua en la pàgina següent