El mes entrant ens permeten dir la nostra (nostra?) en relació amb el govern dels municipis i de les regions autònomes diferents de les nacionalitats històriques. En realitat no podem fer més que escollir entre els "menús" prèviamen cuinats per (alguns) partits (en el nostre sistema electoral no hi ha plats "a la carta"). El problema principal, però, no és aquest, sinó la manca de mecanismes de participació regular i continuada dels ciutadans en la gestió pública, que de facto queda sotmesa a les pressions i intromissions dels sectors socials que dirigeixen l'activitat econòmica (com ho demostren cada dia els tancaments d'empreses amb beneficis, els nombrosíssims casos de corrupció urbanística i l'encariment desmesurat de l'habitatge mentre centenars de milers d'apartaments romanen buits, entre molts altres exemples). Que a una gran part de la població ja li està bé així perquè és víctima del que Marx anomenava el "fetitxisme de la mercaderia" i es contenta amb el consum d'articles enlluernadors (per bé que, en general, escasament útils i rarament necessaris) queda fora de dubte. Per això els sectors crítics amb aquest sistema apareixem com a grupúsculs marginals que "pixen fora de test". I per això la participació en els processos electorals ens imposa condicions draconianes que, en general, es redueixen al següent dilema: o ens aferrem als principis i els altres ens marginen o bé transigim i els altres ens absorbeixen. En efecte, els partits procedents d'una tradició d'esquerra però instal·lats
en el sistema al preu d'acceptar-lo en allò essencial, quan consideren que la nostra base social els hi és necessària per garantir llur avenç electoral o impedir llur retrocés, ens ofereixen anar en coalició, però gairebé sempre sota les condicions que ells imposen (programes aigualits, posició subordinada dels nostres candidats dins de les llistes, etc.). Això ens obliga a un difícil joc d'equilibris entre la lleialtat als nostres objectius de transformació social a llarg termini i la necessitat d'influir en els processos socials a curt termini. Aquells que només juguen a "surar" en el corrent dominant, en canvi, no han de fer grans esforços per aconseguir-ho: simplement, es deixen portar. Fóra erroni per la nostra banda pensar que aquest oportunisme dels partits de l'esquerra instal·lada ha de passar-los hi necessàriament factura i que nosaltres no hauríem de fer res més que esperar tranquil·lament a recollir la fruita madura del desencís popular. Això passa certament en moments de crisi social aguda, però no passa mai en situacions d'alienació generalitzada de les masses, com avui dia. Alienació que, lluny de dissipar-se davant les mobilitzacions de l'avantguarda concienciada, tendeix d'entrada a reforçar-se gràcies a la impressió de gent "anòmala" que aquesta avantguarda acostuma a donar (particularment quan els protestataris s'aferren a una estètica molt diferenciada de l'habitual i opten per "épater le bourgeois"). La qual cosa pot, en molts casos, provocar el rebuig en comptes de la simpatia. continua en la pàgina següent