13
CULTURA
Neruda, a més del compromís afegeix un deure, una missió, i que aquesta era partidària pertànyer al poble organitzat, on deuen ser-hi tots els escriptors llatinoamericans per aconseguir que aquells que no saben llegir ni escriure, trobin la dignitat per fer-los persones integrals. La lluita i l’esperança son prioritàries però també la negació a formar part d’un passat de saqueig dels pobles americans. “Yo escogí el difícil camino de una responsabilidad compartida y, antes de reiterar la adoración hacia el individuo como sol central del sistema, preferí entregar con humildad mi servicio a un considerable ejército que a trechos puede equivocarse, pero que camina sin descanso y avanza cada día”. Si Vargas Llosa elimina i no deixa espai en les seves paraules per cap de les temptatives, victorioses o derrotades, d’emancipació, ni pel patiment dels pobles, Neruda i Gabo es reconeixen en ells. Nacionalisme
“Lo que más le agradezco a Francia sea el descubrimiento de América Latina”, assegura Vargas Llosa Si Vargas Llosa no deixa espai per cap de les temptatives d’emancipació ni pel patiment dels pobles, Neruda i Gabo es reconeixen en ells El senyor Vargas Llosa en la seva estada a Barcelona als anys 70 no va entendre res, però sembla que avui segueix sense entendre-ho
Un dels punts de més controvèrsia, i que va generar més atenció per part dels mitjans de comunicació, gens estrany, atès que en general es va moure en termes conservadors i d’acceptació de les elits del govern mundial, va ser els termes en què tracta els nacionalismes, al meu entendre que exposa des d’un simplisme molt bàsic. Confronta nacionalisme, sense fer referència i definir nació, amb patriotisme, el nacionalisme com a causa de guerres i morts, de conflictes, i el patriotisme com a valor positiu de pertinença. La dificultat de separar ambdós termes fa que Vargas Llosa una vegada més es justifiqués amb els més poderosos. És cert que una de les raons que van provocar la I Guerra Mundial era les tensions nacionalistes als Balcans, però no és menys cert que sense un component nacionalista no es podia entendre les revolucions emancipadores del Vietnam, Haití o Angola, per donar alguns exemples. I tampoc no es podria parlar d’un cert patriotisme sense citar el patriotisme dels Estats Units, que esdevé imperialista, intervencionista, sobretot amb Amèrica Llatina, cristal·litzada amb la doctrina Monroe, «Amèrica per als americans», i en què en el museu de la Revolució a La Havana exposa la voladura del Maine com el primer acte d’aquest tipus. El patriotisme també és darrere d’ideologies feixistes, com el nazisme o el fascio italià, per afegir més confusió també hi han patriotes nacionalistes. Però centrats en l’Estat espanyol i amb la controvèrsia originada, el senyor Vargas Llosa (hores d’ara marquès), elogia l’obertura i l’ambient literari de Barcelona, que sense citar-ho podem entendre com el de la gauche divine, molt lligat a la lluita contra el franquisme. Una qüestió que llavors no és pas aliena és l’existència d’una cultura i llengua comuna, que el franquisme va perseguir. I tampoc és pot oblidar que diverses organitzacions d’esquerra, eren representatives de tots els treballadors i treballadores de Catalunya, provinents de tot l’Estat, que reivindicaven: Amnistia, Llibertat i Estatut d’Autonomia. I que aquests elements també fossin part d’aquesta lluita. Un règim franquista que amb el lema «Una,
Grande y Libre» no feia sinó desenvolupar una ideologia patriòtica, rescatant mites com el de la reconquesta o el nacionalcatolicisme. És a dir, el senyor Vargas Llosa en la seva estada a Barcelona als anys 70 no va entendre res, però sembla que avui segueix sense entendre-ho. Creació literària La lectura i l’aprenentatge, la constància son les fonts de les que beu Vargas Llosa per iniciar la creació literària, i de molts escriptors referents. La literatura es un pont que estableix sincretisme culturals més enllà de les divisions o creences religioses. Per Neruda, la creació literària és fruit de la observació de la terra i l’ànima, de la natura i de l’home i d’aquest aprenentatge sorgeix la consciència, la pèrdua de la individualitat, és un pas per sortir de la soledat, de la incomunicació i l’entrega de la obra a la col·lectivitat, amb la metàfora del forner, que cou el pa per a la comunitat. Recollint versos de Rimbaud “Al amanecer, armados de una ardiente paciencia entraremos en las espléndidas ciudades” i declamat com una esperança vers la humanitat, per arribar a un destí comú. El poeta no és un déu, no és un ésser superior no és superior als homes que fan d’altres oficis. Solipsisme En el discurs, Vargas Llosa també fa referència al Solipsisme, exposa el dubte si no era un luxe solipsista escriure a un país amb pocs lectors i tants pobres, la cultura com a privilegi. Com si no hi hagués cultura en l’altiplà, en els camperols, en les expressions d’ofrenes als Apus, com si cada pam de terra erma de Perú no fos cultura, com si la música, i allò que es pot usar com arma llancívola, el folklore, no fos cultura. Desfà aquest interrogant apel·lant a la literatura com inspiradora d’anhels i desitjos que s’ha de desenvolupar sigui quina sigui la realitat del país. En un altre paràgraf diu explícitament “que si no salía del Perú sólo sería un seudo escritor de días domingos y feriados”. És un orgullós ciutadà del món que mai s’ha sentit estranger arreu, és des d’aquesta visió, d’abraçar-se al status quo mundial, de justificacions de no intervencions, de deixar a Amèrica sola davant d’un destí incert, de no moure’s per no provocar canvis, on Vargas Llosa dona voltes en tot el discurs, un discurs complaent amb els pensaments més reaccionaris del continent Amèrica.
Tierra mía sin nombre, sin América, estambre equinoccial, lanza de púrpura, tu aroma me trepó por raíces hasta la copa que bebía, hasta la más delgada palabra aún no nacida de mi boca. Amor america. Canto General, P. Neruda