PANDEMIARI - Llibret AC Falla Arxiduc Carles Músic Gomis 2021

FaLLES 2021

PandEmiAri Associació Cultural Falla Arxiduc Carles - Músic Gomis

PandEmiAri Diari faller d’una pandèmia

Llibret Associació Cultural Falla Arxiduc Carles - Músic Gomis falles de setembre - 2021

“El llibre ha participat en la convocàtoria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2021”

Edita: Associació Cultural Falla Arxiduc Carles - Músic Gomis.

Disseny, maquetació i impressió: Blauverd Impressors.

Tirada: 500 exemplars.

Depòsit legal: V-199-2020.

Aquest llibret es pot consultar en versió digital a través d’issuu.com o mitjançat un enllaç disponible a la nostra pàgina de Facebook i Instagram, Falla Músic Gomis, a partir d’agost.

La Comissió de Falla Arxiduc Carles - Músic Gomis no es fa responsable ni s’identifica amb l’opinió dels autors i autores que han col·laborat en el llibret.

2021

crEdits Coordinació: Juan Céspedes Garrido i Rafael Soler Sherpa.

Col·laboracions escrites: Inés i Ainara Amundarain Castellano, Víctor Arroyo Pérez, Xelo Bau Requeni, Jose Beteta i Martínez, Javier Buesa Gómez, Ferran Cano, Clara Castelló Lli, Xavi Castillo, Juan Céspedes Garrido, Jose Vte. Cosín Rodríguez, Ana Cuesta Herráiz, Jose Ramón Espuig Escrivà, Francisco Ferrer Monleón, Carlos Galiana Llorens, José Fco. Gisbert Bronchal, Gil-Manuel Hernàndez i Martí, Ana María Juan Gómez, Sandra Gómez López, Pepa Gómez Valle, Ana Grau Poveda, Vicent Grimalt Boronat, Mario Gual del Olmo, Inma Guerrero Bolinches, Andrea Mir Olba, Irene Mir Olba, Hernán Mir Serrano, Fernando Morales Chueca, Manuel Muñoz Ferrer, María Ramírez Martínez, Francisca Olba Torrent, Marta Ródenas Carbonell, Jose Roig Ocerin, Paloma Roig Serra, Paloma Serra Cortés, Rafael Soler Sherpa.

[2]

Col·laboracions gràfiques (drets d’autors reservats): Sergio Amar (@sergiomarmedina), Carlos Corredera (@carlos_corredera), José Gallego (@josegallegogallego), Pablo Ladosa (@pabloladosa), Álex López (@alxlpzart), Toni Ortifus (@ortifus), Marina Puche (@marinapucheart), Cesc Roca (@cescrocastudio), Paco Roca (@artpacoroca), Ceballos&Sanabria (@ceballosysanabria),

INDEX Bárbara Sebastián (@turikills) i Pedro Zorrilla (@pedroads).

Fotografies: Delegació de Fotografia, Jorge Arranz, Bansky, Xavi Castillo, Pepa Gómez, Vicente Martí, Manuela Molina, Sara Paglia, @pauetis, POA studio, Alfonso Rey, Carmen Rey i Marta Ródenas.

4

Pròleg

6

Saluda president

7

Lletres falleres: Pandemiari Capítol 0. Introducció

8

Capítol 1. Suspensió de les Falles.

15

Capítol 2. Desplantà i cremà. Primera setmana.

21

Infografies i il·lustracions Freepik.

Capítol 3. Estat d’alarma. Inici del confinament.

31

Capítol 4. Quarantena absoluta. Un mes de confinament.

39

Capítol 5. No hi ha fase 1.

45

Versos falleres majors: Delegació de Cultura.

Capítol 6. Fase 1.

51

Capítol 7. Fase 2.

57

Capítol 8. Fase 3.

63

Explicació i guió falles: Juan Céspedes Garrido i Rafael Soler Sherpa.

Volem agrair la confiança que han depositat tots els anunciants per publicitar-se en el nostre llibret.

Especialment als 24 que s’anuncien en valencià.

Gràcies per estimar la nostra llengua.

71

Capítol 10. Segona onada.

79

Capítol 11. L’herència.

84

Conte.

Llistats i recompenses: Secretaria.

Coordinació col·laboradors/es: Delegació de Relacions Externes i Comissió de Patrocini.

Capítol 9. Nova normalitat.

Proposta didàctica.

109

Les falles

123

Comissió major

131

Comissió infantil

139

Diari fotogràfic i agenda d’actes

157

Col·laboradores i col·laboradors

99 103

[ 3]

PRÒLEG vivències Si el coronavirus ens va canviar la vida, aquest llibret pretén mostrar com mitjançant dits agents de la societat valenciana, siguen o no falleres o fallers, amb la finalitat que conten com visqueren i què van fer en la cancel·lació de les Falles 2020, en l’aprovació de l’estat d’alarma, durant el confinament, les fases de desescalada, l’estiu de la “nova normalitat” i l’inici de la segona onada.

Totes i tots coneguem el que va succeir però l’excés d’informació feia, a voltes, que desconectàrem d’aquella part de la nostra vida: les Falles. Llavors, Pandemiari naix d’eixa necessitat de desconexió amb el motiu de contar com ens va afectar des de múltiples punts de vista.

Estimat lector, estimada lectora: Com d’estrany és dirigir-nos a vosaltres al juliol, a l’agost o al setembre, però així ha volgut el destí i nosaltres no anàvem a fallar-los. Ha estat rar no veure’ns en tant de temps, no abraçar-nos ni donar-nos l’estima que ens mereixem, però tal volta, mitjançant Pandemiari, ens puguem apropar i deixar per al record aquestos difícils moments. Teniu a les vostres mans el llibret que hauria d’haver eixit al març de 2021, tal com moltes persones ho esperàvem; encara així hem d’estar feliços perquè no s’ha quedat oblidat a un calaix.

Pandemiari què és sinò un recull, un compendi de reflexions, de pensaments, de les vivències viscudes en un passat no molt llunyà: la pandèmia per la COVID-19. Aquesta darrera època ens va llevar les alegries, les il·lusions, els somriures i, fins i tot,

personal

les persones que més estimàvem.

La visió d’un catedràtic en microbiologia, el regidor de Cultura Festiva i la vicealcaldessa de València, artistes fallers, metges, periodistes, professores i professors, treballadors del mercat Central, falleres i fallers, un policia, un humorista valencià, un dels cantants de la Fúmiga, l’alcalde de Dénia, l’encarregat de la pirotècnia, el director del Museu Faller i la creadora de la mascareta de la meditadora, juntament amb diferents il·lustracions d’artistes, dibuixants i dissenyadors, donen sentit i cohesió a aquest diari de pandèmia. El lector i la lectora, quan comencen a llegir i fullejar les pàgines, tindran la sensació que cada escrit ha sigut extret del seu diari personal i, de forma incoherent, reforça més si cap aquesta metamorfosi entre la individualitat i la col·lectivitat.

ORGULL ÉS UN ORGULL QUE ESTIGUEU LLEGINT AQUESTES PARAULES QUE SÓN L’ESFORÇ, L’ORGULL, EL TREBALL D’UN ANY DE PARÓ QUE, AMB AQUESTA PUBLICACIÓ, ARRIBA LA SEUA ÈXTASI. EL LLIBRET ÉS ALLÒ QUE ENS QUEDA DESPRÉS DE CREMAR LA FALLA, ALLÒ QUE PASA A LA HISTÒRIA COM A RECURS PER CONSULTAR. AQUEST ÉS ALTRE PERQUÈ: QUE EL DIARI DE PANDÈMIA SIGA EL LLIBRE QUE AL FUTUR EXPLIQUE COM VA SER I COM ENS AFECTÀ A TOTES I TOTS.

DEDICATÒRIA

diari -ària [diári] fets de 4. m. LIT. Llibre on s’anoten els s propis. cada dia i sovint els pensament DNV AVL

Pandemiari el dediquem a totes les persones que estimem i estan encara entre nosaltres, als professionals que han treballat de valent per eixir endavant i, especialment, a les víctimes i els seus familiars. No oblidem que açò encara no ha passat, però volem injectar una dosi d’esperança al mateix temps que la vacunació avança:

TOT ANIRÀ BÉ.

pandemiari

saluda del

PRESIDENT Rafael Soler Sherpa Benvolgut diari, He de confessar-te, tot i que sona a tòpic, que he complit un somni.

Ben saps que amb la idea de ser president de la comissió Arxiduc Carles - Músic Gomis he omplit des de fa anys nombroses pàgines teues. Doncs has de saber, estimat diari, que per fi ho soc. Però, i ací va altre tòpic, mai haguera imaginat que anava a ser tal i com va ocórrer. No va ser al casal ple de falleres i fallers, tampoc hi hagué abraçades o besades, ni tastarem cava o dolços. Fou cara a una pantalla d’ordinador, des del silenci del saló de ma casa i sense més companyia que la de Juan. Ja saps diari meu, l’assetjament de la COVID-19, que ha canviat les nostres vides de dalt a baix, d’una manera precipitada i inesperada.

Però encara així va ser emocionant, només tinc pensaments d’agraïment cap a tota la comissió. El primer per dipositar en mi la seua confiança per estar al capdavant de la falla Músic Gomis, una responsabilitat que tractaré de dur-la amb el màxim respecte, dedicació i il·lusió. En segon lloc, agrair a les persones que conformen el grup de Junta Directiva, són el cor d’un cos que batega incansable amb força i joventut, front a un exercici tan il·lusionant com complicat. Són directius, companyes, companys, amics, però sobretot falleres i fallers de cap a peus.

Estimat diari, també he de donar gràcies especials a la meua família, amics i amigues, fallers i falles d’altres comissions o de fora del món faller, per tota l’estima que em regaleu. He de confessar-te un sentiment d’afecte especial cap a tots els presidents en els 40 anys d’Arxiduc Carles - Músic Gomis: Requeni, Aparisi, Sanchis, Cerrillo, March, Reyes, Vicente, Roberto, Pepe, Terrada i Wancho.

Gràcies pel vostre legat!

[6]

Tornant a l’actualitat, desprès d’un any patint la COVID-19, teníem el casal sedat, el teatre i els balls sense constants vitals, els ninots ingressats en planta, les comissions dessagnant-se... les Falles com a expressió cultural i festiva, com a manera de vida, no tenien pinta d’eixir de l’UCI...

Però de la mateixa manera inesperada que va arribar la COVID-19, aplega ara el moment del despertar, de la reanimació: unes “Falles” a setembre. Les cometes, diari volgut, són per a que ningú s’enganye, que el virus segueix entre nosaltres.

La rehabilitació comença ara, sí, però serà un procés llarg i costós.

Estimat diari, no tinc cap dubtes en una qüestió: Clara, Adriana, Hugo, els directius, les falleres i fallers, els comerços, els artistes, els músics, els pirotècnics, les veïnes i veïns... són la vacuna que necessita la falla Arxiduc Carles - Músic Gomis i, al setembre del 2021 ficarem la primera dosi!

PD: He de donar les gràcies a les persones que heu fet possible aquest meravellós diari.

PD2: Menys mal que aquest diari és personal, perquè demà et contaré un secret sobre lasdhdhd

LLETRES FALLERES

PandEmiAri

[ 7]

Capítol 0. .

Introducció

CONTEXT FALLES 2020 1886

1896

17-11 2019

12-12 2019

19-02 2020

23-02 2020

24-02 2020

25-02 2020

26-02 2020

L’OMS denomina el virus com a COVID-19.

Celebració del partit Atalanta València.

Cancel·lació del carnestoltes de Venècia.

Primer cas de coronavirus a la Comunitat Valenciana.

Hermelinda Vanaclocha, subdirectora general d’Epidemiologia de Sanitat, afirma que el coronavirus pot afectar a les Falles. | Demanen als aficionats del València que es queden a casa.

Pendents de la Junta de Seguretat de Falles |La possible cancel·lació de les Falles serà decisió ministerial.

04-03 2020

08-03 2020

09-03 2020

Ximo Puig, avalat per tots els partits polítics, criden a la calma i la tranquil·litat pel coronavirus. | La Generalitat no gestiona restriccions d’actes fallers.

El Govern veu necessari prendre mesures específiques de cara a la celebració de les Falles.

Creixen les cancel·lacions a l’hostaleria. | El ministre Illa demana calma ja que no s’hi donen condicions per suspendre les Falles.

31-12 2019

Els fallers no paguen la taxa de 60 pessetes per plantar falles al carrer.

Primera volta que se suspenen les Falles.

Se suspenen les Falles per la declaració de l’estat de guerra per la Guerra de Cuba.

Se suspenen les Falles per la Guerra Civil espanyola.

Un home és ingresat a Wuhan (la Xina) degut a una nova malaltia.

Funcionaris de la salud de la ciutat de Wuhan investiguen les causes d’una pneumònia viral.

Wuhan anuncia que hi han 27 persones amb pneumònia viral amb símptomes.

Informen a l’OMS que la malaltia és “previsible y controlable”.

07-01 2020

13/23-01 2020

23-01 2020

30-01 2020

31-01 2020

Febrer 2020

01-03 2020

La Xina suspén la celebració del Nou Any xinés i confina més de 40 milions de persones.

L’OMS declara que el virus és una emergència internacional

Primer cas de coronavirus a Espanya, a l’illa de La Gomera.

Febrer de 2020.

El virus s’estén per tota Europa, afectant especialment Itàlia.

Crida de les Falles 2020.

La Xina Països com anuncia el Tailàndia, el descobriment Japó, Nepal, d’un nou França, coronavirus. Austràlia, Malàsia, Singapur, Corea del Sur i Vietnam informen dels primers casos fora de Wuhan.

[8]

1937 1938 1939

11-02 2020

03-03 2020

La falla municipal arriba a la plaça de l’Ajuntament. | Es confirma el primer mort per coronavirus a Espanya, un home que va faltar el 13 de febrer a València. | El ministre de Sanitat, Salvador Illa, recomana la celebració d’esdeveniments esportius sense públic.

[ 9]

10-03 2020

11-03 2020

13-03 2020

14-03 2020

• Matí: Joan Ribó manifesta que València farà tot allò que les autoritats sanitàries indiquen.

• 14 h. Mascletà Pirotècnia Crespo d’Alzira.

• 20 h. Reunió del Consell.

• 21:53 h. L’Alcaldessa de Castelló, Amparo Marco, escriu un tuit informant de la suspensió de les Festes de la Magdalena.

• 22:08 h. El Consell ajorna/suspén les Falles 2020. La COVID-19 fa que la celebració de les Falles se suspenguen per sisena volta en la història.

L’OMS declara que la COVID-19 és una pandèmia.

Moncloa declararà demà l’estat d’alarma.

Entra en vigor l’estat d’alarma a Espanya.

8 8 A

M R A L A ’ D T A T S

E

ial

Javier Buesa Gómez

Catedràtic de Microbiologia. Facultat de Medicina i Odontologia.

Universitat de València. Expresident de la Sociedad Europea de Virologia Clínica.

L’Organizació Mundial de la Salut (OMS) declarà el 30 de gener de 2020 que la nova infermetat sorgida poc temps abans a Wuhan, la Xina, denominada COVID-19, era una “Emergència de salut pública d’importància internacional”, per otorgar-li l’11 de març el nivell de pandèmia.

Una pandèmia és una epidèmia que alcança una distribució geogràfica mundial, afectant tots els continents i nombrosos països. Tot açò succeia setmanes i dies abans de l’esperat inici de les Falles del 2020, que foren aplaçades i finalment suspeses, cosa que sols havia succeït cinc voltes abans en la història, l’última en 1939 per la Guerra Civil espanyola. Huitanta anys després, la festa es va tornar a parar.

èmia mu d n a p nd

Un virus ha sigut la causa d’aquest desastre per la salut a nivel mundial, per a l’economia, el turisme, la llibertat de moviments i el benestar social. Ha obligat als governs a instaurar estats d’alerta, confinaments domiciliaris, tancaments perimetrals, de negocis i comerços. Un sol virus que ha infectat ja a més de 71 milions de persones i causat més d’un milió i mig de morts en tot el món. Un agent infecciós tan diminut que en un mil·límetre cabrien 10.000 d’ells en fila.

Els virus són molt més menuts que les bactèries. Qualsevol ésser viu que considerem, animal, vegetal, fong o bactèria, té els seus propis virus, exclusius de cada espècie, i poques voltes poden infectar a altres diferents. Els virus estan al límit etre la vida i la matèria inert. Consisteixen en agrupacions de preteïnes, sucres i àcids nucleics, molt ben organitzats, que són els mateixos components de les nostres pròpies cèl·lules. Sols estan vius quan estan infectant cèl·lules i individus. Quan estan fora de l’organisme viu diguem que estan “vius” per indicar que són capaços d’infectar.

Il·lustració de Vicente Martí.

[10]

suspengué les Falles.. i molt més.

La PANDÈMIA de la Covid-19

Fonts: Actualidad Fallera, El Confidencial, La Vanguardia, Las Provincias, Levante-EMV, RTVE, Organització Mundial de la Salut.

en un mil·límetre cabrien 10.000 virus!!!!

[11]

El virus que causa la COVID-19 (Corona Virus Disease 2019) és un coronavirus, de la família Coronaviridae. S’anomena així perquè vist pel microscopi electrònic té un aspecte paregut a una corona amb “espícules” o eixints en el seu contorn. Els coronavirus infecten a moltes espècies diferents d’aus i mamífers. Alguns produeixen infermetats al bestiar porcí, boví i equí, que ben coneixen els veterinaris. Abans de sorgir el causant de la COVID-19, el SARS-CoV-2, sols es coneixien sis coronavirus capaços d’infectar als éssers humans. Quatre d’ells (anomenats 229E, OC43, NL63 y HKU1) produixen habitualment refredats i altres infeccions respiratòries lleus, i altres dos han produït en el passat brots epidèmics amb alta mortalitat, el SARS (síndrome agut respiratori sever) i el MERS (síndrome respiratori d’Orient Medi, en les seues sigles en anglés). El SARS va sorgir en la Xina en l’any 2002 i infectà a unes 8.000 persones, causant la mort d’unes 800, i desapareguent a la primavera de 2004. El virus que el va produir es denominà SARS-CoV. El MERS-CoV aparegué a l’Àrabia Saudita al 2012, va infectar a 2.400 persones i tingué una taxa de letalitat molt alta, del 30%.

Tots els coronavirus que infecten a l’ésser humà han tingut un origen animal, essent en tots ells l’hoste natural d’un rosegador o un ratpenat. Després s’adaptaren al infectar a un altre mamífer i finalment afectant a l’humà. En el cas del SARS i del MERS els hostes naturals foren ratpenats i els animals que actuaren com hostes intermediaris foren la civeta, un mamífer asiàtic de mitjana grandària, i el dromedari, respectivament.

El virus SARS-CoV-2 causant de la COVID-19 té una gran semblança genètica amb un coronavirus del ratpenat de ferradura, el nom científic del qual és Rhinolophus affinis, el que fa pensar que s’originà arrel d’aquest virus. Però les diferències entre tots dos suggereixen que va haver d’adaptar-se abans a un altre hoste, segurament altre mamífer. Es pensà que hauria sigut el pangolí, però no s’ha pogut confirmar. Llavors, l’origen del SARS-CoV-2 continua essent un misteri sense resoldre. El seu origen “artificial”, es a dir, que s’haguera generat a un laboratori, està descartat, doncs no existeix cap indici en el seu genoma que així ho suggerisca. Tot apunta que aquest virus ha sorgit per evolució natural de coronavirus d’animals, que ha botat a l’espècie humana i ha provocat la pandèmia que tots coneixem.

Una diferència entre aquest coronavirus de la COVID-19 i d’altres productors del SARS i el MERS és que aquests no produeixen infec-

[12]

cions asimptomàtiques, mentre que el SARS-CoV-2 sí que infecta sense causar infermetat. Les persones infectades, però sense símptomes (o amb símptomes lleus), faciliten enormement la tansmissió, podent inclós ser “supercontagiadors” (persones que infecten a moltes altres).

De fet, la majoria de les persones infectades, al voltant del 80%, no té símptomes o mostren manifestacions lleus de la infermetat, i passa la COVID-19 sense majors problemes, fins i tot a vegades sense assabentar-se.

Els coronavirus utilitzen les proteïnes S de les seues espícules per unir-se a una proteïna enzimàtica cel·lular anomenada ACE2. Aquest enzima està situat a la superfície de les cèl·lules de les mucoses, pulmons, artèries, cor, renyons i intestí, i té la funció de regular la pressió sanguínia, però el virus el fa servir com porta d’entrada a les cèl·lules.

El període d’incubació de la infermetat oscil·la entre 4 i 14 dies després de l’exposició al virus, que es contàgia principalment per vies respiratòries. Existeixen factors que influeixen en la susceptibilitat de cada persona, com l’edat, el gènere, la carga viral, la genètica i les infermetats prèvies. Els adults majors i les persones amb malalties subjacents, com transtorns cardíacs, pulmonars, hipertensió o diabetis, tenen més riscos de presentar complicacions greus. Altres factors genètics predisponents són encara mal coneguts.

SÍMP TOMES

Els símptomes que apareixen al principi de la malatia són febre, tos seca, dolors musculars i de cap, fatiga, dificultat per respirar, pèrdua del gust i l’olfat. Normalment el sistema immunitari és capaç de controlar la infecció, però en algunes persones sofreix una greu alteració provocada pel virus, que desencadena una “turmenta de citoquines”, una producció descontrolada de menudes proteïnes que regulen l’activitat de moltes cèl·lules, causant inflamacions en nombrosos òrgans, principalment als pulmons. El dany als alvèols pulmonars pot derivar en insuficiència respiratòria greu i en una falla multiorgànica.

el sistema immunitari sorfeix una greu alteració provocada pel virus

És possible que els altres coronavirus humans sorgissin fa moltíssim temps de la mateixa manera que ho ha fet ara el SARS-CoV-2, però acabaran adaptant-se a l’ésser humà, atenuant la seua virulència i deixant de produir infeccions greus. Encara així, no hi ha dades que avalen aquesta teoria. El que sí esperem és que amb les vacunes, l’educació higiènica-sanitària i les millores en els tractaments mèdics, aquesta nova infermetat deixe de ser una amenaça per a la salut, encara que segurament no serà un procés ràpid ni fàcil. Tots esperem que el virus deixe d’ocupar la vida normal i que la festa es torne a reprendre.

[13]

Sergio Amar.

IG: @sergioamarmedina

benvolgut FUTUR

Capítol 1. e les Falles.

Suspensió d

Carlos Galiana Llorens

Regidor de Cultura Festiva, President de Junta Central Fallera i faller de la falla Sevilla-Dénia.

Benvolgut futur: Són les quatre de la matinada de l’onze de març de dos mil vint i arribe ara mateix a casa després d’un dia trist, dur i que no oblidaré mai.

Encara no em puc creure el que ha succeït hui. Una cosa històrica. Una cosa que no sé ni com superarem. FOTRE! Què només porte deu dies en el càrrec de President de Junta Central Fallera!

Estic absolutament afonat. Em costa escriure açò. He estat quasi sense plorar tot el dia i ara en la intimitat de la meua casa no puc parar.

No recorde ja ni quina hora era quan m’han informat que hi havia una reunió per a analitzar la situació de les Falles. Teníem reunió de la directiva de Junta Central Fallera en el meu despatx per a organitzar els actes d’aquest cap de setmana quan he hagut d’eixir corrent cap al Palau de la Generalitat.

Literalment m’he colat en una reunió en la qual ningú m’esperava. Allí estaven alguns dels alts càrrecs del Govern de la Generalitat amb cares llargues i signes evidents de preocupació. No totes.

Durant diversos dies havíem vist com la Plaça de l’Ajuntament, a l’hora de la mascletà, estava cada dia una poc menys plena. La gent començava a tindre por d’un virus desconegut, que sembla que és molt infecciós i que ve de la Xina. Pel que sembla ha arribat a València des d’Itàlia i s’està estenent. Fa uns dies, metges de gran renom ens havien dit que no ens preocupàrem, però hui sembla que al Palau no opinen el mateix.

Quan he escoltat la noticia no donava crèdit: suspenen les Falles de València i la Magdalena de Castelló. He intentat entendre els motius, de veritat que no ho aconseguia. Fa uns dies tot açò era una grip. Només una grip. I hui, de sobte, és un virus mortal. Madrid està desbordada. La Rioja està desbordada. Altres comunitats estan desbordades. Per això suspenen les Falles. Per por que vinga el virus amb els turistes.

TANQUEM VALÈNCIA!

«Tanquem València!», escolte en la reunió. «Què no puga vindre ningú! El justos pagaran per pecadors», diuen també. No escric tot el que s’ha dit perquè no sé fins a quin punt és confidencial i no sé fins on arribarà este diari, però l’empatia d’algunes persones presents a la sala eren nul·les. Alguna persona no té ni la més mínima idea del que significa esta suspensió, no sols per al món faller, si no per a tota la ciutat. Hi ha gent a la qual em costarà tornar a mirar de la mateixa manera.

[15]

Hem acabat i he corregut de tornada a l’Ajuntament per tal d’informar l’alcalde de tot el que havia ocorregut. De camí he telefonat a Guillermo Serrano, president de la Interagrupació de les Falles de València, perquè vinguera.

Les cares allí ho deien tot. Com encaixa un faller o una fallera una notícia com esta? Què fer? A qui cridar? Mai les Falles havien sigut suspeses des de la Guerra Civil. A qui demanar consell? Qui ha passat per una cosa així? Res. La desolació més absoluta en un despatx que sempre ha sigut espectador de grans esdeveniments. Allí celebràrem que vam ser declarats Patrimoni Immaterial de la Humanitat en 2016. I allí ha tingut lloc una de les reunions més trista per a la història de les Falles.

Un grup de fallers m’esperen a la porta de davant. Volen saber. Normal. Els presidents de les Falles d’Especial a la porta de darrere. Baixe a parlar amb ells. No hi ha consol. Hi ha mirades de recel. Demanen dades, explicacions, algun informe. No els tinc. No me’ls han donat. Quasi és un acte de fe. No hi ha res a fer i el meu cor faller no vol plorar davant d’ells. Em fa l’efecte que em tocarà ser el fort de la pel·lícula i no sé si estic preparat.

Isc d’allí amb el meu cotxe. És molt tard. Vaig a parlar amb la Fallera Major de València i amb la seua Cort d’Honor. Estan en el casal d’Albereda - Avinguda de França. No hi ha res a dir ni què fer que servisca per a suavitzar el colp. Els plors van i venen tantes vegades com persones hi ha allí. Quan no plora una, plora l’altra. Jo no recorde haver plorat, però per dins... No són només elles, allí hi ha part de la directiva, membres de Junta Central Fallera. Voluntaris i voluntàries que es deixen la pell tot l’any que estan desconsolats. No hi ha res a dir.

Quan per fi isc sí que em vull morir. La Fallera Major Infantil de València i la seua Cort d’Honor. No són ni hores per a cridar.

M’odiaran. I amb raó. Em fique en el cotxe i em pose a plorar. Ningú em veu. Estic a soles.

Arribe a casa i m’espera Dani. Ha estat plorant. Se li nota en els ulls.

M’abraça. No pot dormir. Jo tampoc. Entre en el meu despatx per a escriure este text a les xarxes socials: “Ha sigut una nit llarga, dura, trista.

Hui sabrem d’economies i redoblarem esforços. Compte amb tots vosaltres, com no podia ser d’una altra manera.

I ho sent. En l’ànima. En el més profund del meu cor. A tots els que en estes hores us haja fallat us demane disculpes. Gestionarem esta derrota i eixirem reforçats. Com sempre fem.

Cremar i renàixer. Així som.

SEGUIM.” Necessite escriure. No vull que se m’oblide res. Demà serà un dia molt llarg. Llarguíssim. No sé ni per on començaré. En breu me n’aniré a dormir, si puc. Necessite descansar per a tot el que se’ns ve damunt.

Reuniré als representants de tot el món faller i units prendrem algunes decisions. No crec que açò dure molt. Un mes o dos com a màxim. Pot ser que un poc més. Juliol no és un mal mes per a tornar. Veurem què diuen. Encara que ara el que importa és buidar els carrers.

Guardar les falles. El President de la Generalitat ha oferit Fira València per a això. No és mala opció. Hem d’actuar ràpid i en uns mesos segur que riem de tot açò i eixirem més reforçats que mai.

M’estic adormint i desitge amb tota la meua ànima despertar demà i que açò siga un malson. Encara a hores d’ara em costa entendre que és veritat, que les Falles han sigut suspeses, que demà no tindrem mascletà, que al carrer no hi haurà soroll ni olor a pólvora.

La nostra indumentària haurà d’esperar per eixir al carrer, els músics deixaran de moment de tocar, els poetes festius de glossar.

No puc ni imaginar què passarà demà. No puc ni imaginar què passarà. No puc ni imaginar. No puc. Qui m’ho anava a dir a mi fa deu dies? Qui? En tot cas, passe el que passe, estiga qui estiga, plore qui plore i riga qui riga... Tornarem!

Perquè les Falles són molt més que quatre dies. Perquè les Falles són molt més que un sentiment. Perquè les Falles són molt més que una festa. Perquè les falles són molt més... Llarga vida a les Falles!

El cor no atén raons i els fallers només som això: sentiments. Això és el que ens mou i el que fa gran la festa. Inexplicable en molts casos per al qual mira des de fora.

La decisió estava presa i els informes sanitaris contundents damunt de la taula. El primer és el primer i això és irrefutable. També som un col·lectiu responsable.

A partir de hui, treballarem per a recompondre i curar les ferides, que són moltes. Per a cuidar- nos i cuidar. Especialment als artistes fallers. Hui més que mai redescobrirem quin és l’eix central de la nostra festa. També a la resta de sectors econòmics que treballen per a la festa.

[16]

[17]

AÇÒ VA PASSAR José Ramón Espuig Escrivá Artista Faller i Mestre Major del Gremi Artesà d’Artistes Fallers de València (2013-2017 i 2017-2020).

En les meues dues etapes com a Mestre Major del Gremi d’Artistes Fallers, 20132017 i 2017-2020, he viscut esdeveniments molt transcendentals. Per exemple, la declaració de la festa de les Falles com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, al novembre de 2016. Però d’igual forma, els artistes fallers patíem — patim encara — una de les pitjors crisis que la professió ha conegut en la seua història, amb un degoteig continu de tancament de tallers.

Si bé el que ni imaginàvem podia passar, perquè era un fet absolutament impossible, va succeir: la cancel·lació de les Falles, per causa de la propagació al nostre país de la pandèmia de la COVID-19. Pocs al si dels artistes fallers i el món de la Festa poden ja donar testimoni d’una situació així, que cal retrotraure a huitantacinc anys enrere.

El meu diari es centra en els dies que vaig viure amb major intensitat emocional.

2020 era un any que emprenia amb una il·lusió bàrbara, perquè junt amb el meu amic, company i vicemestre major, Manu Martín, i el grafiter Escif plantàvem la falla municipal de València “Açò també passarà”… Quin lema més premonitori vist ara, veritat?

La popular “meditadora” significava la rúbrica a la meua carrera. Una trajectòria que, i estic orgullós de dir, va començar a la pròpia llar perquè el meu pare, Rafael Ramón Espuig, ja era artista faller i la meua mare, Josefa Escrivá, cartonera.

En el taller el ritme de treball anava extraordinàriament. El 3 de març, de bon matí, férem el primer transport de volums i vam mamprendre el muntatge de la falla amb una marxa fabulosa. Vam realitzar inclús les proves de gir de la “meditadora”, un dels seus atractius junt amb les escenes dissociades per la Plaça i els seus edificis emblemàtics, amb total èxit.

[18]

Just la vesprada del 10 anàvem a fer el casament del cap i muscles sobre el cos.

El final de tot un any de treball; i un projecte que, reitere, partia amb una il·lusió absoluta per part dels qui érem els seus autors, perquè els tres debutàvem a la falla municipal.

Si bé, fou un dia tèrbol i no pel fum de la mascletà. Les notícies no portaven res bo: la COVID-19 era imparable i es tancaven escoles, estadis, esdeveniments, etc. Ja tots i totes intuíem que la celebració de festejos també anava a caure… i es confirmà: el president de la Generalitat, Ximo Puig, suspenia la Magdalena de Castelló i les Falles eixa nit.

El poal d’aigua freda que em va caure, crec que no fa falta que vos el descriga, perquè el vam compatir per igual. Però com es tracta de contar la meua experiència, dir-vos que no vaig permetre que la tristor m’invadira i impedira prendre consciència de la situació. De seguida vaig instar al meu secretari general, Ximo Esteve, a convocar d’urgència a la Federació de Gremis — València, Borriana i Alacant — a les huit hores del dia 11, per a prendre un posicionament comú front la crisi oberta.

Després vingueren les reunions amb l’Ajuntament de València, Regidoria de Cultura Festiva, els agents de la festa i, per descomptat, amb el President de la Generalitat, on la postura inicial d’acabar de plantar i cremar vam haver d’aparcar-la i acceptar una celebració de les Falles en juliol — data pensada ideal aleshores, però que no va poder ser finalment — perquè la societat anàvem a ser confinats a les 00 hores del dia tretze.

Eixe va ser el tir d’eixida de moltes reunions i intervius, el gruix on-line per les circumstàncies. De veritat em costa trobar paraules per a descriure la responsabilitat, forces del no-res, sang freda, pesar, desgast… Tot el cúmul d’emocions que vaig viure de març a juliol especialment.

I es que no era poc el pes sobre l’esquena del meu càrrec i directiva: gestió dels transports de les falles; telefonades i reunions amb les màximes autoritats, com el Rei Felip VI; polèmiques, malentesos, nervis i ànims crispats; receles per a renovar contractes; recerca d’ajudes,

20

com les de Diputació de València i la Regidoria d’Emprenedoria Econòmica; la cancel·lació definitiva de les Falles el 13 de maig… Una gestió bestial resolta com podíem i ens permetien, però de la que estic ben orgullós. El Gremi d’Artistes Fallers hem sigut una de les institucions de la festa que més actives ha estat per a resoldre esta crisi.

Ara bé, si voleu que us descriga un moment especial, sense dubte me’n vaig a la nit del 16 de març, quan va ser cremat el cos de la “meditadora”. Era la més crua imatge de la realitat: la ciutadania confinada en les cases, la Plaça de l’Ajuntament bloquejada al pas i pluja.

Manu Martín i jo, junt amb una parella de bombers, donàrem de forma manual el darrer gir a la falla, per a que quedara posicionada la part principal cara al Consistori. De seguida, el silenci quedà trencat per l’esgarrifós so de les destrals practicant forats a les cames de la figura.

I vingué el foc amb un llançaflames i uns draps impregnats de gasolina. L’ample forat de la part superior va actuar de tir i, prompte, una potent flama va brollar com un volcà amb una remor qual riu. En eixe moment, a més, la pluja es tornà més intensa.

Així, de forma tan trista com colpidora i terrible, marxava la falla municipal de València 2020. Però mentre el cos es consumia, ben a prop seu, testimoni mut de l’incendi, l’icònic cap de la “meditadora” quedava per a sempre com a un símbol de la lluita contra la pandèmia.

adora”

la “medit El missatge de

Tornem al present. Un present que a data de redacció d’este article — setembre de 2020 — no veig gens clar, sobretot pel que respecta als artistes fallers, amb un horitzó que no acaba de veure’s.

Si bé, sempre em quedarà el missatge de resiliència i temprança que la estimada “meditadora” ens ha llegat i que podem prendre com un lema de vida, ara que ens ha canviat tant en tots els vessants: AÇÒ TAMBÉ PASSARÀ.

[20]

AGENDA NCEL·LADA A FALLERAC

-19-3-20 Capítol 2. 11 emà. cr Desplantà i ana. tm se ra e m Pri

Reflexions de l’11 de març fins al 19 de març Fernando Morales Chueca

Periodista, membre de l’ADEF i faller de la falla Mossén Sorell - Corona

11 de març

Desperte a l’hora habitual per anar al despatx, però hui amb la incredulitat dins del cos per no saber ben bé el que va passar anit: si és realitat o ficció l’anunci de retardar uns mesos la celebració de les Falles.

El mòbil està que tira fum, amb la pantalla plena de globus rojos. Amics i família, veïns i fallers de la comissió. Els missatges contraposant les notícies i les rèpliques de captures de pantalla. Es confon el rumor amb la notícia i a l’inrevés. Que si el regidor estava en contra, que si l’altra volia cremar les falles el 16 i prou. Una bogeria.

No puc desdejunar de la tensió. Mentre em dutxe, escolte a la televisió la repetició de la roda de premsa del President de la Generalitat. Les Falles de 2020 es donen per ajornades sense data, de forma indefinida. Quina has muntat, Ximo!

La sensació de viure una ficció es mescla amb una certa tranquil·litat, com si haguera pres un ansiolític perquè a la directiva teníem moltes tasques pendents. Els dies no tenien hores suficients per haver acabat d’enllestir la setmana fallera perfecta. Anava a ser un desastre? O no! No ho sabrem mai. El dilluns 16 es marcava a l’agenda sense un respir. I ara, no sé amb quina repercussió, em sent alliberat del bou faller i d’eixa sensació d’estrés.

D’altra banda em dona per pensar que les Falles no es cancel·len així perquè sí; i que els que hi han estat a eixa reunió on s’ha decidit l’ajornament de la setmana fallera han hagut de tindre documents damunt la taula gens agradables.

Parlarien de morts en milers? D’una situació de pandèmia a nivell europeu? Ja ho veurem, però em genera intranquil·litat.

La taula continua plena de diaris amb portades que anuncien la plantà de les falles; tot una distòpia.

[21]

12 de març

Tot el món continua un poc en shock amb la determinació de no plantar les falles, però els diaris ja parlen d’un possible confinament domiciliari, amb una declaració imminent d’estat d’alarma. I a ningú li dona per mantenir una celebració ara.

No hi ha alternativa. La falla la podrem deixar guardada al taller fins a l’estiu. Elena, com a presidenta, haurà de gestionar demà mateix la cancel·lació dels contractes amb els proveïdors i advertir-los que ho reprendrem d’ací a uns mesos.

M’acabe d’adonar que reposa damunt el sofà la xupa nova de vellut que m’havien cosit per a la setmana fallera. La volia estrenar per a una taula de debat a la què m’havien convidat des d’À Punt per a comentar els premis de les falles d’Especial.

Ara ja puc guardar les perxes a l’armari. Maria Ángeles va fer tota una premonició quan, durant l’última prova de costura, va dir que per a estrenar hauríem d’esperar un temps.

14 de març

Casal tancat

13 de març De tornada del treball em dona per passar per la plaça de Na Jordana per comprovar com van els treballs de desmuntatge de les Falles. Mario està completament col·lapsat, afonat, mai l’havia vist així. Diu que la falla no es pot desmuntar i que no vol trencar-la.

Alguns de la comissió que estan al voltant del monument diuen que ells no van a desmuntar-la, que li ho demanen per escrit o la falla es quedarà a la plaça.

Pense que si a la falla Corona haguérem tret al carrer el furgó blindat de fusteria dissenyat per les Yinsen eixa nit, com estava previst, hauria sigut un problema.

Almenys era una falla còmoda per a guardar en una plaça de garatge, pagant un lloguer... Tot es veurà.

Envie un correu a la comissió dient que, sentint-ho molt, enguany no farem actes de cap tipus perquè la situació no ens permet celebrar ni tan sols l’última junta general ordinària, la qual havíem convocat. Així que la carpa no s’ha muntat i el casal romandrà de portes tancades fins a nou avís. Després de donar-li a enviar no em crec molt bé el que acabe d’escriure. CASAL-TANCATEN-MARÇ.

14 de març. Dissabte atípic, recorde que fa només una setmana (i ha passat com si fora un mes) estàvem d’ambient festiu en la revetla de la falla Corona, envoltats d’amics. Vaig punxar música unes hores amb Laura Put, que venia de Madrid, i ja ens contava que la situació no era normal. Els amics i amigues que vingueren ho van donar tot; van ballar com si fora l’última festa de la nostra vida, la nostra gran nit.

Em ve al cap que hui hauríem de plantar la falla infantil, però no va a passar. Com d’estrany és tot! Si m’hagueren dit de xicotet que em quedaria sense viure una plantà el 14 de març, m’hauria sentit súper trist i reproduïsc eixe sentiment. No deixe de pensar en què passarà pel cap dels artistes fallers, de les falleres majors, del President de la Generalitat o de l’Alcalde de València. No m’hauria agradat estar en la seua pell.

15 de març No isc de casa en tot el dia. Em toca estar pendent de la roda de premsa que, segons avança tota la premsa, donarà el President del Govern per a anunciar l’estat d’alarma i el confinament domiciliari. Tinc por.

Veig en les stories d’Instagram com la gent està recordant dies de plantà d’anys anteriors, s’està fent viral una plantà online, la imatge de la dona meditant dissenyada per Escif per a la falla municipal, sense acabar de plantar, s’està fent viral. Pedro Sànchez comença a parlar. Hi ha un fum de coses que no entenc. Ens va a costar dies acceptar-ho tot.

16 de març

Els carrers estan completament buits de bon matí. Vaig a treballar perquè els mitjans de comunicació som servei essencial, una nomenclatura que per primera vegada assumisc com a privilegi de la professió. Fa fred i ha plogut. D’haver-se fet la plantà, hauria sigut un desastre tindre la falla banyada a primeres hores del matí. Justament ara estaríem esperant al jurat. Al final no serà tan desgavell deixar les falles per a maig o juny/ juliol, quan faça bon oratge. Tot açò passarà.

De vesprada, em dona per rememorar que de xicotet, els mesos abans de falles, recopilava totes les figuretes de plàstic que tenia per casa, els guerrers, els cotxes, les Barbies i alguns trastos més per fer una composició fallera. Així que m’ha donat per recollir el que tinc per les prestatgeries i fer una composició pareguda. L’he fotografiat.

Per la vesprada, em confirmen per missatge de Whatsapp que les falles que han quedat plantades al carrer perquè no es podien desmuntar, seran incendiades esta nit. La meditadora d’Escif, com a símbol de totes, ha agarrat foc sense públic, sense falleres al balcó, sense autoritats. Tal volta és la imatge més trista que he vist en molt de temps. La televisió ha col·laborat en construir eixe moment lacrimogen amb una retransmissió sense edició ni veus comentades, des d’una webcam, retratant els efectes del foc baix la pluja.

17 de març Ja quasi no recorde que les Falles s’han cancel·lat, i encara no ha passat la setmana fallera. El treball no deixa moltes hores de descans perquè la informació sobre la COVID està multiplicant la repercussió en xarxes socials de totes les decisions polítiques, de tota la informació sobre les morts, la corba de Fernando Simón. Estem endinsant-nos en un llenguatge nou i una realitat paral·lela.

Fa uns dies em feia mal no tindre Falles, i ara em fa mal no tindre vida pública de cap tipo, es cancel·len les converses amb amics, les rialles i abraçades, els plans de concerts i festivals de música. Vaig a fer una compra on-line de llibres per a disfrutar de les hores que estan per vindre. Em negue a participar en eixa festa programada per Zoom.

És dia festiu, però no entenc res. No hi ha última mascletà ni esgotament físic. El mòbil em diu que he caminat 2 kilòmetres en l’última setmana i ha sigut per anar al cotxe, al forn o a tirar el fem. No sé el que ens espera, però cada dia em costa més mirar cap a fora i preocupar-me pel futur. Em relaxa estar a casa, davant d’un llibre, bevent una infusió… Ja hi haurà temps d’altres coses.

rç 19 de ma

DESPRÉS D’UN DIA DE PLANTÀ

ller

artista fa

Jo estava conduint de tornada a casa després d’un dia de plantà molt, molt difícil i amb massa complicacions perquè havíem acabat de tirar de grua i pujar totes les peces. Havia sigut una plantà complicada, doncs els rumors d’una possible cancel·lació sempre estaven en l’aire, a més teníem l’estómac regirat per les últimes notícies i allò que estava passant.

La comissió estava molt il·lusionada amb el projecte i, de fet, eixa fou la raó per la qual començàrem tan prompte, per tal de poder tindre temps de fer bé les juntes i acabar el remat de la falla el millor possible.

Mentre conduïa de tornada a casa vaig rebre la telefonada d’Adrián, un dels meus treballadors, i em va confirmar la notícia: efectivament, les Falles s’havien suspès.

En eixe moment, i preparat com ho estic per fer front a situacions complicades (perquè més d’una volta ens ha passat algun que altre inrevés), vaig decidir que no era moment de pensar i necessitava arribar a casa, dormir i descansar.

Tot era tan absurd i tan abstracte que realment no sabia tot el que estava ocorrent, però hi havia una cosa la qual em confortava una mínima part: el problema, aquesta vegada, era global i tots nosaltres tindríem que resoldre’l d’alguna manera.

[24]

o,

l del Olm

a Mario Gu

Álex López.

IG: @alxlpzart

El dia següent començà amb una tanda de reunions, de cridades telefòniques, de connexions en directe, de reporters i reporteres que et buscaven per conèixer les teues opinions. Va ser, aleshores, quan realment me n’adoní del drama, de com de greu era la situació i que aquesta no tindria fàcil solució i, en definitiva, que allò que teníem plantat al carrer anava a salvar-se per tal de plantarse en altre moment.

Ahí és quan arribava la incertesa, la incertesa del què passarà exactament amb nosaltres, amb el taller, amb tots els meus treballadors, amb tota la situació i tota la il·lusió que hi ha darrere d’aquest projecte i, més enllà, del fet de saber si podrem treballar o no construint falles en un curt termini. La gent s’encabotava constantment en conèixer la meua opinió, cosa bastant òbvia, encara que jo tampoc tenia una idea massa clara al meu cap en eixe moment sobre què estava passant més enllà, del següent que podríem fer... Sempre m’ha agradat agafar les regnes de les situacions de la meua vida, però en aquest cas era una cosa impossible per la greu situació que vivíem i que no depenia, en absolut, de nosaltres.

[25]

Més enllà d’eixe moment, vaig rebre la telefonada dels meus transportistes ja que s’oferiren a desmuntar tot el que es poguera. I eixe pensament és el que vaig tindre al cap: ser el més pràctic possible.

Es va desmuntar tot el que es va poder, es trencaren moltes coses, es portaren peces al taller per repararles de la millor manera. Encara així, la incertesa del què passaria amb el que estava plantat al carrer i amb les Falles en general era tan, tan gran que no albirava un horitzó possible amb el que un es poguera il·lusionar.

Aquesta és la pitjor condemna a la qual un artista pot sotmetre’s.

En aquests casos, crec que el millor i més necessari és ser pràctics, saber que no ens faltarà menjar, que podrem continuar caminant amb les nostres vides i esperar que el tema laboral s’arregle d’alguna manera desconeguda. En pocs moments em vaig veure a mi mateixa treballant en un centre de bricolatge o en un supermercat o en qualsevol cosa que estiguera fora del món de les Falles... Sabia que podia ser possible i que, per desgràcia, recordaria estos últims quinze anys com els més feliços de la meua existència i, si això acabava per ocórrer, no tornarien mai més. Sempre he sigut una persona capaç de reinventar-me i sabia que, encara que tot allò fora dramàtic, algun dia, més prompte o més tard, la pandèmia acabaria i jo continuaria la meua vida més com a una persona que com a artista faller qualificat.

[26]

He sabut el que és sofrir, he sabut el que és el drama i tinc les ferramentes per superar-ho i per poder crear d’un mal present un millor futur que t’arrossegue per soltar-te de tu i tot allò que t’està fent infeliç. Sempre hi ha un futur i en eixe avindre hi haurà treballs que t’agraden i persones que et facen recordar amb estima allò que has perdut. Sempre hi ha una eixida i tot té una solució, menys la mort, però inclús hui en dia la incertesa continua i tampoc sabem exactament el que passarà.

Les Falles són el sentiment d’un poble i és massa difícil que s’apaguen, però són aquests moments de greu crisi els que encara no fan plantejar-te les prioritats de la vida. Tal volta d’aquesta no ens farem més forts, però per descomptat eixirem més savis, sí.

Espere i desitge que arribe un punt en les nostres vides on les Falles retornen a la seua dinàmica que coneixíem, que puguem oblidar este incident i estiguem tots per veure-ho.

No m’és agradable ni bonic parlar d’aquesta època de la meua vida, però és el que hi ha i espere que pugueu ficar-vos en el meu lloc amb aquest escrit.

ESTOMORDITS (v. tr. [col·loq.] Estamordir. 1. Atordir, atalbar. 2. Fer agafar molta por, espantar)

Hernán Mir Serrano, Francisca Olba Torrent, Andrea Mir Olba i Irene Mir Olba, falleres i faller de la falla Duc de Gaeta - La Pobla de Farnals

Malgrat el permanent degoteig de notícies al voltant d’una bestiola dolenta que circulava pel món, malgrat la suspensió de les festes de Sant Fermí, malgrat les quarantenes forçades d’alguns amics i coneguts que havien fet camí a Bérgamo (Itàlia) darrere un equip de futbol propietat d’un singapurés, cap de nosaltres estava preparat pel que anava a vindre. Ni de bon tros.

El dimarts dia 10 de març, els magnífics envelats de les falles de societat de Borriana lluïen amb tota la seua resplendor, àvids d’engolir-se en poques hores la felicitat i el gaudi dels fallers i falleres que aquella nit s’ajuntaven per homenatjar a un gegant de les Falles, Quino Puig i Safont. Al fons del pati de butaques tres “capitolins” trastejaven els seus mòbils afanats en rebre la notícia que cap d’ells volia que arribara. Instants previs a què Salva Domènec (altre gegant de les Falles que el temps reconeixerà) els arreplegara per acompanyar-los entre caixes del Teatre Payà, va arribar: se suspenien les Falles 2020.

S’iniciava així l’obligat aprenentatge d’un grup de paraules que poques vegades havíem emprat amb tanta cruesa. Suspensió, cancel·lació, ajornament ressonaven al cervell de tots els fallers i tocava apressar-se a desfer tota la cosa enllestida d’avant-mà com a preparació de la setmana fallera.

El dimecres els companys de la directiva de la falla del Duc ens ajuntàvem per organitzar la “desfeta”. Marcos, el president, estava al meu costat, muscle amb muscle. Mari Carmen, la tresorera, un metre més enllà. I entre nosaltres: el bitxo, invisible, inapreciable, però actiu, sense que ningú s’adonara de la seua presència.

[27]

Confinament!!!

[28]

quil·lament a les entranyes del diccionari.

A migdia la família Mir Olba es reunia al seu domicili iniciant així un dels períodes de convivència més llargs i més estranys de la seua vida comuna.

Paqui, Andrea, Irene i jo mateix estàvem estomordits. La incertesa al voltant d’allò que estava per vindre era tal que superava per molt els sentiments de decepció o frustració per la perduda del temps de Falles, tan essencial en la vida de la nostra família. Estava a punt d’encetar-se el “millor cap de setmana de l’any” i res anava a ser igual.

Només les finestres i balcons ens oferien eixida, ja que l’altra visió, la de la finestra catòdica, ens oferia una allau d’incomprensibles realitats que no feia altra cosa que aclaparar-nos. El sentiment d’angoixa anava “in crescendo” fins al punt d’afectar-nos físicament.

O almenys això volguérem creure Paqui i jo que era aquell malestar general que ens va sumir als dos en un profund ensopiment. Van ser llargues hores, dies si més no, de no estar, de no ser, de no voler mirar-se ni veure els altres. Només el refugi del matalàs, de la foscor de l’habitació, de la son, de l’oblit… de tancar els ulls i deixar que passara el temps eren el nostre guariment. Moments de claudi-

QUARANTENA APLANAR LA CORBA

Divendres 13 era el dia assenyal·lat per a plantar l’extraordinària falla de Vicent Llácer i presentar CENDRA als peus d’aquesta. Però tot havia anat per l’aire i encara no ens féiem idea del que se’ns venia al damunt. El tsunami de notícies el matí d’aquell divendres va ser atronador. L’Agencia Tributària (AEAT) enviava a casa a tots els seus treballadors després d’unes instruccions, inimaginables fins eixe moment, encaminades al teletreball. La Conselleria d’Educació feia el mateix suspenent les classes i enviant docents i estudiants a casa, sense saber massa bé com continuaria la cosa. El dia de la grua, el zenit anual de la vida d’un faller, esdevenia el dia de l’enclaustrament, millor dit del confinament. Una altra paraula que dormia tran-

ASIMPTOMÀTIC

En acabar la reunió encara vaig tindre ganes de pegar una volta amb la moto, la primera, per visitar aquells cadafals que ja estaven plantats feia dies. Exposició semblava abandonada a aquelles hores de la matinada, com també Na Jordana si no haguera sigut per la presència de l’amic Joan Castelló que aguaitava l’arribada dels seus companys de l’ADEF. Vam conversar sobre el que estava passant, encara incrèduls de la realitat fins que el grup d’amics va arribar i vaig tornar a casa una mica desfet.

cació total, de capitulació sense condicionants, de rendició total i lliurament de les armes de tota una vida. Un virus, un microscòpic i insignificant virus, al qual el lleixiu feia desaparéixer sense remei, ens havia furtat la vida. Va ser com si ens trobarem abandonats sense salconduit a les portes de l’infern.

s’hi havien refugiat al món virtual i vivien les altres vides dels avatars del món dels Sims. Hores i hores davant les pantalles de portàtils, mòbils i tauleta tàctil, amagades d’una realitat que no les interessava gens ni miqueta per tal de viure les vides dels “altres” dissenyades i conduïdes per elles i no per un maleït virus.

Mentrestant, Andrea i Irene

Un cap de setmana feroç on les

[29]

desplantà

0

paraules, pràcticament desaparegudes de l’ambient familiar, es feren a faltar. El “millor cap de setmana de l’any” que havia d’acabar amb la plantà, esdevenia un parell de fastigosos dies que volíem oblidar i que ens “ensenyaven” altra paraula atroç: desplantà.

A poc a poc la necessitat ens va forçar a refer-nos, lentament en l’estat psíquic i físic, però ràpidament en les obligacions personals i professionals. Per la seua part, l’AEAT va aconseguir posar a treballar en línia a tota la seua plantilla en temps rècord. Allò que semblava impossible dies arrere es va aconseguir en unes hores. Tots els treballadors de l’Agència estàvem treballant des de les nostres cases, en Vitigudino, València o Valverde de Hierro, amb accés als nostres ordinadors de l’oficina. Un salt tecnològic brutal.

D’altra banda el professorat es veia obligat a aprendre, sí o sí, un altre tipus d’ensenyança adaptant-se sense ajuda a unes eines que mai no havien emprat. Paqui hagué de fer un “autocurset” accelerat de tecnologia virtual i van entrar per primera vegada a casa els Zoom, Classroom, etcètera. Era la fase prèvia de les classes telemàtiques. Les xiquetes continuaren a la seua, els Sims.

[30]

Estàvem en la setmana fallera i per més que els nostres ulls cercaren la presència de l’humil cadafal de la falla Villanueva que enfronta el balcó de casa nostra, només el buit i el silenci ens arribava, trencat únicament pels aplaudiments a les huit de la vesprada. També ens arribaven les notícies de fastigoses desplantades, repugnants incendis i desoladores cremades. Érem víctimes d’una pandèmia. Maleïda paraula, pandèmia.

pandèmia

I a partir d’ací només paraules noves que ben bé podrien continuar a les entranyes del vocabulari desconegut, com ara confinament, desplantà, desescalada, pandèmia i d’altres que junt amb el coneixement a posteriori que Borriana, Marcos, Mari Carmen i Joan les havien passat canutes per culpa del fotut virus, ens van deixar estomordits.

estomordits

I com la cosa va de paraules allà va una accepció de la paraula Falla que resulta una paradoxa que aquesta pandèmia ha fet valdre.

“Falla. 3. f. Falta d’una cosa necessària”.

COM HEM VISCUT LA PANDÈMIA AL MERCAT CENTRAL

-14-3-202 Capítol 3. 13 a.

Estat d’alarm nament. nfi Inici del co

Jose Vte. Cosin Rodríguez i Xelo Bau Requeni, de Carnes Cosin i fallers falla Arxiduc Carles - Músic Gomis.

El mes de març comença amb olor a pólvora i el centre de València s’ompli de gom a gom cada dia. Es tracta d’una època forta per als comerciants del Mercat Central de València, degut al moviment generat per la seua proximitat a les mascletaes i a la gran quantitat de turistes que ens visiten durant eixos dies. A més, les comandes dels bars es multipliquen per tal de satisfer les necessitats de tots els seus clients.

D’altra banda, cal destacar els encàrrecs que fan les comissions falleres, preparant-se així per als dies grossos de la festa. La cancel·lació de les Falles el 10 de març ja suposa un dur colp per a tots els venedors del Mercat. Com a conseqüència, molts productes es queden als aparadors degut a la gran quantitat de comandes anul·lades, el que provoca una gran incertesa per no saber què passarà en els pròxims dies.

El divendres 13 de maig pugem la persiana del nostre establiment sense ser conscients de com canvia la vida d’un dia per a l’altre. La baixem ja amb la notícia de l’estat d’alarma i d’una quarantena que mai haguérem imaginat tot el que anava a suposar per a nosaltres. El Mercat Central s’adapta ràpidament per poder complir amb totes les mesures de seguretat. A les primeres jornades predominen clients que compren quantitats prou superiors a les habituals degut a la por i la incertesa provocada per la situació. Però aquestes grans compres no tarden gens a desaparéixer, tant les grans com les menudes. Els clients ens conten que cada vegada els fiquen més problemes per a arribar al Mercat Central i, finalment, no queda altra opció només que recurrir al comerç de proximitat. Al centre de València predomina l’hostaleria i els apartaments turístics, inexistents en un moment com aquest. Motiu pel qual les jornades són cada vegada més dures, la venda es quasi nul·la i al risc per eixir de casa cada dia es suma la preocupació constant per la situació particular viscuda.

Estem acostumats a la tranquil·litat de la ciutat durant la matinada, però res és comparable amb la que hi ha al carrer durant aquests dies. No et creues amb ningú que se’n va a dormir després d’una llarga nit de festa. Tampoc veus als treballadors dels bars preparant-se per a servir els primers desdejunis.

Els autobusos circulen pràcticaments buits. Únicament compartim horari amb els pocs treballadors que hem tingut la sort de continuar amb la nostra activitat, encara que no amb les condicions desitjades.

En arribar al Mercat, la situació també és molt diferent

[31]

a l’habitual no sols per la presència continua de les mascaretes.

Trobem a faltar els desdejunis amb els companys i amics amb els que donàvem l’inici a cada jornada, així com les tertúlies amb ells. També enyorem la proximitat amb els nostres clients, són molts anys en contacte amb alguns d’ells i és extrany no veure’ls cada setmana. Ja no disfrutem de la vida de Mercat que coneixíem fins al moment.

El Mercat està buit i es decideix reduïr l’horari d’apertura. Quan abans s’obria a les set i mitja, ara es fa a les 9 del matí. Abans les portes es tancaven a les 15 h i ara ho fan a les 14 h. D’altra banda, s’adapten els aplaudiments als balcons a la situació del Mercat Central. Cada matí, el moment d’obrir les portes coincideix amb el nostre homenatge particular. Per megafonia sona ”Resistiré” mentre els comerciants eixim de les nostres parades per a aplaudir. Ens concentrem davall la cúpula del Mercat, sempre mantenint les distàncies de seguretat, per donar-nos ànims els uns als altres abans de començar cada jornada.

Per fer arribar aquest homenatge a la resta de treballadors, gravem un vídeo per compartir-lo a les xarxes socials.

Les compres tradicionals escassegen, mentre les compres per internet pugen de forma desorbitada. Tot i la seua bona organització, el servei a domicili del Mercat Central no pot satisfer les necessitats de tots els clients amb la rapidesa desitjada. Per tal de buscar una solució a aquest problema, així com a la baixada de les nostres vendes, comencem a oferir el servei a domicili de forma particular. Si el client no pot vindre al Mercat, serem nosaltres els qui li l’acostem a casa.

Som un servei de primera necessitat i, per damunt de tot, volem ajudar a la gent i facilitar-los la vida en aquestos dies tan complicats. Volem fer tot el que estiga en la nostra mà perquè ningú es quede sense els seus productes.

D’aquest moment cal destacar la unió de tots els companys de la zona. Si em criden per a fer una comanda a Carnes Cosin, aprofite per recomanar-li els productes del meu veí. En cas que el client demane alguna cosa que no puguem oferir-li nosaltres, la busquem sense cap problema entre la resta d’establiments del Mercat. Un dia acostes tu la comanda i l’altre ho faig jo. Entre tots aconseguim fer arribar a les llars compres completes amb tot tipus de productes: carn per la nostra part i fruites, verdures, pollastre o saladures per parts dels nostres veïns. Tractem entre tots de donar la màxima visibilitat a la iniciativa, tant per les xarxes socials com personalment amb veïns i coneguts. Aquest nou servei tarda uns 10 dies en començar a donar resultat. D’aquesta forma aconseguim un poc més de feina encara amb molt més esforç de l’habitual, però suposa únicament un 30% de les nostres vendes usuals.

[32]

En maig, per fi, comencem els dies més prop de tornar a ser el que vam ser. Amb l’esperança de poder recuperar eixe Mercat ple amb els nostres clients als que tant hem trobat a faltar durant aquest temps de pandèmia.

Meditant el repàs a les Falles que no van ser Ferrán Cano, @ferrancano, periodista i presentador del programa especial de Falles 2020 d’À Punt.

E

l 10 de febrer passava la porta de l’aeroport de Bolonya per tal de reunir-me amb les meues millors amigues. No hi havia millor forma de carregar les piles davant el mes de treball intens que s’acostava. Era la millor època de l’any, la de la temporada alta festiva que comença amb la Crida primaveral i que finalitza a la llum de les Fogueres donant la benvinguda a l’estiu des d’Alacant. En mig, un Vítol fort a peus del Fadrí de Castelló i 24 comparses desfilant a ritme de marxes mores i cristianes a L’Alcoià en tot un festival d’hores en directe, que és com més m’agrada viure la vida, contant-ho des de la televisió pública valenciana per a tot el món.

Travessada la porta de l’aeroport Guglielmo Marconi me n’adone que als passatgers del vol Ryanair ens donava la benvinguda a Itàlia un grup de persones vestits amb el trage de protecció individual i amb un termòmetre en la mà. Vaig dibuixar un mig somriure en el meu rostre mentre em prenien la temperatura i pensava “que exagerats són estos italians…”. Esta va ser la primera vegada que vaig subestimar el virus de prop; la segona va ser tres setmanes després, ja instal·lat en el piset d’Àpunt a la plaça de l’Ajuntament de la ciutat de València, epicentre de la festa i de la informació festiva que tant de temps portàvem esperant.

El 28 de febrer començava tot ignorant per complet el perill que ja s’hi trobava entre nosaltres. Les antigues portes de la ciutat lluïen esplèndides il·luminades, entre un mar de crits vestits de

[33]

folres polars, excitats davant l’inici de la festa gran. Imatge de multitud que no deixa d’impressionar-me any rere any. Un parell d’hores abans de la crida a la festa acostume a pujar dalt les torres amb els meus companys reporters. Eixa vesprada de diumenge amb el sol començant a caure, ens féiem una selfie en el mateix cim vertiginós on després Consuelo i Carla dirien les paraules màgiques a un món que ignorava per complet que, només deu dies després, res tornaria a ser el mateix.

“La normalitat, l’antiga, és un ben apreciat en temps de pandèmia”, em ve al cap quan pense en eixe inici dels dies grans.

Jo ja havia començat a prendre vitamines, disposat a no perdre’m ni un segon de les 19 mascletaes que em quedaven per davant més tots els programes de la vesprada. Cada dia era una emoció, alçar-se i anar a l’escola d’indumentària Cànem, al número quatre del carrer de la Mare de Déu de Gràcia, des d’on Carolina Ferre i un servidor ens vestíem i maquillàvem per a fer el programa al migdia en directe. Amb el mestre Xavi Raussell comentava, aleshores, amb ganes com seria el meu trage de saragüell que tanta il·lusió em feia vestir els dies grans de Falles. Mai el vaig poder arribar a lluir en directe...

Cada dia era el primer a arribar al set. De camí memoritzava el text per a gravar una telepromoció per a la publicitat del programa en la que conscienciava a la gent de la importància de reciclar tot el fem que generem quan celebrem. Em distreia al voltant veient com arribaven les peces d’una meditadora que m’encisava, observant la primera fila d’espectadors que feien guàrdia per a sentir el tremolor a prop. Al costat també sentia i trobava una audiència que anava creixent cada dia més i més, fins a arribar a fer xifres inusuals en la tele de hui que fregaven el 20% de quota de pantalla. Però la sensació d’estranyesa i inquietud també anava en augment a mesura que anaven disparant-se els quilos de pólvora, els comentaris es succeïen: els apocalíptics que vaticinaven una cancel·lació de la festa que ningú s’atrevia a pronunciar, i d’altres que pensaven “Com van a suspendre les Falles amb la decepció emocional que suposa i el perjuí milionari que provocaria el fet històric?” Ai que descreguts... El bitxo anava guanyant terreny i l’alegria que teníem en directe amagava la inquietud de veure com la plaça vista allà dalt, des dels ulls de pedra de Francesc de Vinatea, es buidava dia a dia.

[34]

Serà diferent, però será José Roig Ocerin, Paloma Serra Cortés i Paloma Roig Serra, faller, fallera i vicepresidenta de la falla Santa Maria Micaela – Martí l’Humà.

Les dotze campanades anunciaven l’arribada d’un nou any carregat d’il·lusions i nous propòsits. Les estridents i espontànies rialles, les abraçades fraternals, els coloristes confetis, els brindis carregats de desitjos després del raïm de la sort i les envolupants i zigzaguejants serpentines omplien les cases de la ciutat d’un futur esperançador i renovat.

Nosaltres afegíem una nova celebració, quedaven dos mesos per a les Falles.

Però, en girar la vista arrere, els antecedents històrics no eren gens falaguers. Per als alarmistes, amants de teories conspiratòries i prediccions futuristes, la terminació de l’any nounat era un auguri de mals presagis. El carro ja venia carregat de molts esdeveniments negatius que havien ocorregut en anys acabats en 20. Amb gran sorpresa, observaven que el cicle es repetia cada 100 anys i aquest que iniciàvem complia una nova centúria, entràvem en 2020. Una sèrie de funestos infortunis i mortíferes tragèdies s’havien succeït des de 1320. Pestes, fams, pigota, infeccions, còlera se succeïen devastadorament cada segle. Hi havia una maledicció de l’any 20?

Calladament, en les albors de l’any, una malaltia contagiosa causada per un desconegut virus havia començat a estendre’s

vertiginosament com una taca d’oli per tot el planeta, silenciosa i mortífera.

Els descreguts com nosaltres, aliens a tota aquesta cadena de mals successos, comptàvem els dies que quedaven per a Falles. Exactament 50 per a escoltar la primera mascletà el dimecres 19 de febrer, festa de la patrona de Campanar, dia que ens obria la porta a aquest mes intens i anhelat per molts com és març.

Com enguany havíem de sumar un per ser de traspàs, restaven 60 dies per a gaudir de l’inici d’aquest espectacle de soroll i color que diàriament s’oferia en la plaça de l’Ajuntament i que ens feia vibrar fins al més profund del nostre ésser. 75 dies per a l’esperada nit de la Plantà, tot un majestuós pòrtic de la Setmana Fallera.

Curiosament, en llegir de nou el paràgraf anterior, observem que tots són nombres rodons 50, 60, 75.

Voldrien dir-nos alguna cosa els números?

L’explosió del coronavirus es va produir pocs dies abans de l’inici de les Falles, encara que ja des del primer moment les festes estaven en el punt de mira. La tensió, que anava en augment, es vivia més en les xarxes socials i mitjans de comunicació que al carrer, on la majoria volíem continuar aliens, instal·lats en la negació del que se’ns aveïnava, restantli importància. Com afectaria el COVID-19 a les Falles de València?

—començàvem a preguntar-nos. Cap pensàvem en el que, finalment, anava a succeir—.

Amb els primers dies de març,

[35]

comencem a viure de ple l’apoteosi fallera. Eixos dies previs que transcorrien com una traca correguda fins a l’explosió final de la setmana fallera. En passejar la ciutat començàvem a sentir olor de xurros i bunyols, ja començava a escoltar-se la música de banda engalanant els carrers d’alguns barris, s’havien il·luminat carrers i places de múltiples colors, les mascletaes es disparaven cada dia puntualment a les 14 hores en la principal plaça de la ciutat, en breu, els ninots començarien a prendre els carrers amb la seua mordaç sàtira. Era el moment més dolç i esperat per als qui gaudim de les festes. Passejos, plàstics, pronòstics, crítiques, volums, eren els ingredients d’aquest guisat al qual desitjàvem clavar la dent. Era l’inici d’un nou somni. Les empreses vinculades al sector turístic també se sumaven a la festa ja que durant aquests dies feien el seu particular agost primaveral. No gaire lluny caminàvem de saber que enguany, no obstant això, el coronavirus canviaria totes les nostres previsions i afonaria les nostres il·lusions.

El dilluns 9 de març, després de la pertinent i obligada cerveseta, acudim puntualment a veure la mascletà i comentem la poca assistència de públic que s’observava en la plaça, l’aparició d’alguna mascareta i l’apreciable distància entre la gent present.

No érem sabedors que aquella seria l’última mascletà a la qual assistiríem durant molt de temps.

En la línia que els esdeveniments no fluïen, va aparéixer una altra fatídica data, també amb un guarisme redó, el dimarts 10 de març, on a la televisió es reflexava el poc públic a la mascletà. l’ambient era diferent.

DECEPCIÓ PUNTUAL I INCERTESA ESPERANÇADA. La mesura va arribar de sobte,

[36]

dràsticament, com una ganivetada inesperada i mortal.

Desconcert i dubte.

Aquell mateix dia, a la nit, el President de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, comunicaria oficialment la suspensió de les Falles 2020. Atés que la malaltia enlairava exponencialment en les concentracions humanes, on cada infectat es convertia en un agent multiplicador, la decisió del Consell d’ajornar les Falles no sols era imprescindible pel bé comú, sinó solidàriament necessària.

L’objectiu immediat era evitar la propagació de la malaltia.

La crisi sanitària va esclatar quan les figures centrals dels monuments estaven ja als carrers, algunes ja plantades i altres llistes per a tirar de grua. El sacrifici estava consumat.

NERVIOSISME, TRISTESA I DESOLACIÓ.

La notícia va caure com una pesada llosa sobre el món faller. Les preguntes de quines, com, fins quan, se succeirien en una cataracta sense respostes.

INCREDULITAT, DESIL·LUSIÓ I INTRANQUIL·LITAT. L’estómac se’ns va encongir com les gomes d’un tirador de fusta després de llançar el projectil, amb inusitada violència. Des de l’any 1940, les Falles s’havien celebrat ininterrompudament! No podia ser. Quina catàstrofe! Estàvem en portes de la setmana fallera i d’una destralada es retallava la il·lusió de tot un poble.

Això suposava un autèntic pitxer d’aigua freda per al sector faller i la societat valenciana en general, que no havia vist cancel·lar-se les seues festes grans des de feia

80 anys.

Sí, nosaltres també estàvem amb aqueixa estranya sensació d’apocalipsi gàstrica i emocional. El món de fa unes hores semblava extingir-se.

Molts valencians no enteníem el que ocorria. La majoria ens aferràvem a un sentiment d’incredulitat.

DESENCANTAMENT I FRUSTRACIÓ.

L’11 de març l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va declarar l’epidèmia del COVID-19 com a pandèmia mundial. El nostre ànim faller dequeia conforme les fonts oficials confirmaven la gravetat de la situació. El mateix dia la JCF va fer públic que quedava suspés tot el calendari faller de les Falles 2020.

CONFUSIÓ, PREOCUPACIÓ, TORBACIÓ.

El 13 de març el Govern, després d’un Consell de Ministres extraordinari, va limitar la lliure circulació dels ciutadans en tot el país com a mesura per a frenar l’expansió del coronavirus.

En la mitjanit, entraria en vigor l’estat d’alarma durant un període de quinze dies que va portar amb si el confinament de tota la població. Tot s’accelerava vertiginosament en qüestió d’hores.

POR, ANGOIXA I INSEGURETAT. Si a l’inici de l’any algú haguera llegit aquestes línies, no haguera entés res. Falles i pandèmia són dues coses que s’exclouen entre si, o això semblaria a primera vista. Però res és el que sembla i, com fem sempre, a grans problemes, grans remeis. No ens queda una altra. Qui podria preveure que es faria forta una pandèmia que

precipitara el final de les Falles 2020? No ocultarem que va ser un moment d’una enorme i gegantesca tristesa. Però els amants de les Falles decidim continuar i assimilar la situació de la millor manera possible. A l’enyorança pel perdut i la nostàlgia de l’absència ens van succeir sentiments optimistes d’esperança i il·lusió que trencarien la barrera de l’obligat aïllament.

Les Falles són molt més que monuments, pólvora i flors, la seua part més coneguda i turística. Hi ha una vida cultural dins de cada casal, per xicotet que siga, que els qui no coneixen no poden imaginar. Es fa teatre, s’escriuen llibrets, hi ha certàmens de declamació, pesebres, playbacks, actes solidaris i mil manifestacions culturals més que són viver de futurs professionals de la música, la interpretació, la direcció escènica o l’escriptura. A més, serveixen de catalitzador de tradicions com a balls regionals o indumentària tradicional, per no parlar de professions tan arrelades com les de pirotècnia i artistes fallers, que traspassen les nostres barreres. No és casualitat que des de 2016 siguen patrimoni immaterial de la humanitat. Les Falles també són enormes contenidors culturals i un virus mai acabarà amb elles.

Els vertaders fallers som família directa de l’ocell fènix i, com ella, ressorgim de nou amb més força si cap de les nostres cendres pandèmiques. Reinventantnos. Perquè d’això es tracta.

Continuarem lluitant per elles.

La finestra ens oferia el paisatge desolador d’una ciutat buida, morta. Tornarem a gaudir-les. De segur.

SERÀ DI F EREN T, P ERÒ SERÀ

[37]

Ceballos&Sanabria.

IG: @ceballosysanabria

La quarantena

bril.

Capítol 4. A bsoluta. a a n Quarante nfinament. co e d Un mes

darrere d’un EPI

María Ramírez Martínez,

infermera a la planta COVID i fallera de la falla Arxiduc Carles - Músic Gomis.

Sense imaginar el que estava a punt de succeir, esperàvem amb la mateixa il·lusió de cada any la festa gran dels valencians. Tot estava preparat i organitzat per a viure i gaudir de les Falles 2020.

Van començar a arribar notícies sobre un nou virus a la Xina, conegut per tots com a Coronavirus o COVID-19, i encara que semblava llunyà, ens mantenia atents i connectats a la informació dels telediaris.

Ràpidament es va anar propagant fins arribar ací.

Les Falles 2020 van haver de cancel·lar-se perquè el virus s’estava descontrolant, els contagis augmentaven, i la situació era d’allò més incerta. Una decisió insòlita basada en la responsabilitat i el sentit comú que vam acatar. Es decretava l’estat d’alarma i ens confinaven a tots a casa. Ens enfrontàvem a una pandèmia mundial provocada per un virus que anava a posar en escac el nostre sistema sanitari, la nostra economia i la nostra vida en general.

Van ser mesos de caos emocional per a tots. Desoladora i angoixant la sensació al circular pels carrers de València buits, sense soroll, ni gent ni cotxes. Comerços apagats, col·legis tancats, sense xiquets passejant o jugant als carrers, i les residències de majors en situació molt difícil i dolorosa. Pell de gallina i llàgrimes d’emoció quan la gent eixia als balcons a aplaudir totes les vesprades, i cridades a familiars per tal de no perdre el contacte amb els que no podíem tindre al costat.

Ara estem passant la segona ona de la pandèmia i la meua situació és la següent: estic de nou tancada a casa, en una habitació jo a soles, POSITIU amb COVID-19, encara que estic tenint sort ja que no tinc símptomes. Estem esperant el resultat de les PCR de la resta de la meua família, també confinats per contacte directe amb mi.

Tenen por, exactament igual que jo.

La situació a l’hospital ara és molt diferent a la que vam experimentar durant la primera onada de la pandèmia, però complicada igualment. La supervisora de la

“Thanks”. Il·lustració de Sara Paglia.

[39]

Tornant la vista enrere, recorde la dura situació que vam viure a l’hospital quan al març va començar tot. Jo em vaig lliurar del virus, potser va ser sort, però molts companys es van contagiar. No sabíem gestionar aquesta crisi sanitària i no estàvem preparats per a assumir el que ens venia, ni física ni psicològicament.

Vam aprendre a treballar d’una manera diferent, amb molta por, però rigorosos amb els protocols, protegits fins a les pestanyes, invisibles darrere dels equips de protecció. Costava molt vestirse cada dia i treballar en eixes condicions d’ofec, calor i pantalles ennuvolades, però sobretot costava llevar-se els EPIs després de fer el torn, amb nerviosisme i amb molta cura de no tocar res, i descobrir els pijames xopats per la suor i el monyo mullat sota el barret.

A tot ens hem acostumat. Els nervis, l’angoixa, la tristor, la inseguretat i les mirades poregoses es van convertir en la nostra rutina diària.

El que ens trobàvem a les habitacions mereix un esment especial.

Pacients inquiets, sols i apesarats, buscant mirades còmplices entre els sanitaris que els ateníem amagats darrere dels EPIs, disfressats d’astronautes.

Se’m trenca l’ànima en recordar que va ser impossible atendre’ls amb l’afecte i proximitat que es mereixien. Els donàvem la mà i ens havíem d’engolir les llàgrimes, tractant de transmetre’ls un fil d’esperança. Hi havia molts pacients per atendre, el servei estava saturat i molts companys de baixa i en quarantena.

L’únic contacte que els pacients aïllats tenien amb l’exterior érem els sanitaris i els mitjans de comunicació on tot eren males notícies. Constantment es parlava de contagis, morts, crisis, etc. i només volien apagar la televisió.

Vaig veure morir a molta gent. Vaig viure de prop el seu sofriment, solitaris, tristos i molt malalts i l’angoixa dels seus familiars al no poder acompanyar-los ni acomiadar-se d’ells.

Vaig veure com un bon company infermer es posava malalt i vaig sentir la falta d’energia i força per a atendre’l. Va ocórrer en el meu torn i quan se’l van emportar per a connectar-lo a la màquina d’oxigen ens vàrem afonar tots. Desolació absoluta darrere de les mascaretes i les pantalles protectores. Quina sensació tan horrorosa! Ens podria haver tocat a qualsevol. Vam agafar aire i vam continuar amb el nostre treball, doncs n’hi havien molts pacients per atendre i encara ens quedaven moltes hores de treball per davant.

[40]

Arribava al barri, aparcava el cotxe en el garatge i plorava per a descarregar tota la tensió del dia, abans de pujar a casa.

Actuàvem com si no passara res, però la realitat és que els sanitaris estàvem esgotats, massa exposats al virus i posant en risc les nostres vides i a les nostres famílies cada dia, vivint amb la por al contagi, guardant les distàncies amb tothom i sense llevar-nos la màscara cap segon per no comprometre la seua salut. Temps de soledat i resignació, esperant que el proper dia fora una miqueta menys complicat.

Game changer. Il·lustració de Bansky.

meua sala està ingressada i tres companyes també han donat positiu. La història es torna a repetir.

La segona ona ja és ací i sembla que ha vingut per a quedarse. És difícil saber si s’haguera pogut previndre amb una mica de responsabilitat per part de tots, mascaretes ben posades, precaució en reunions familiars i d’amics, grups reduïts, distància social i bona ventilació en general.

Ha sigut una experiència molt dura i cruel que ens ha tocat viure i que ens ha passat factura física i psíquicament, i de segur que mai podrem oblidar. Els que estem darrere dels EPIs no som herois, som persones amb vocació i necessitem l’ajuda de tots per a guanyar al virus. Estic molt enfadada amb eixa minoria de gent irresponsable, inconscient i imprudent que no fa cas de les normes.

Sembla que hem oblidat tot el dolent d’aquesta pandèmia i no hem aprés res.

El virus ha demostrat com de fràgils som, però sobretot que s’acarnissa amb els col·lectius més vulnerables socialment: els ancians i els més malalts.

Ningú qüestiona la dificultat per a prendre decisions en moments de tanta gravetat per part dels polítics, que no aconsegueixen posar-se d’acord perquè estan en joc altres interessos de tipus polític, social i econòmic, però han quedat al descobert les mancances en el nostre sistema de salut i s’hauria de tindre clar que en aquesta crisi, la salut, és el primer.

El que importa ara és deixar treballar als professionals, complir les normes i ser responsables. I encara que tinguem moltíssimes ganes de celebrar el Nadal amb la família, fer algun viatge, organitzar festes i sopars amb amics, no hem de perdre de vista que el virus segueix ací, fort i resistent, i mentre no hi haja vacuna, no tenim dret a comprometre la salut dels altres.

Aquesta només és una versió sincera de la meua experiència com a infermera en temps de coronavirus. Espere que ens faça reflexionar i servisca d’aprenentatge per a no cometre errades i que ens permeta viure amb coherència, consciència i responsabilitat.

AMB EL DESIG DE CELEBRAR TOTS JUNTS LES FALLES 2021 AMB MÉS IL·LUSIÓ SI CAP. AÇÒ TAMBÉ PASSARÀ!

[41]

Imatges en la RETINA Sandra Gómez López

Primera tinent d’alcalde i vicealcaldessa de l’Ajuntament de València

Només un any marcat ens separa d’aquells primers dies de març en els que acudíem a les mascletaes pensant que iniciàvem les nostres festes i que van acabar marcant l’inici d’un any tan dur. Per més que tirem la vista enrere ningú podia imaginar el que ens esperava viure fins a arribar ací. No sabíem el que hui sabem. Un present marcat pel drama humà de tots els éssers estimats que la pandèmia ens ha arrabassat; de les persianes que s’han baixat i els projectes frustrats; les famílies que s’han vist sacsejades per una crisi sense precedents a la qual enguany esperem començar a acomiadar per sempre.

En la retina d’este 2020 ens queden moltes imatges. Una falla plantada a la mitat en la plaça de l’Ajuntament amb les cares dels seus artistes Manolo i Jose Ramón desencaixades, la gàbia de la pirotècnia sense vida, lamentacions i incredulitat de milers de falleres i fallers que mostraven la seua tristesa en les xarxes socials. La tristesa, que és l’antítesi de l’alegria i l’esperança que desprén la nostra festa.

[42]

“Martes Santo. Atado a la columna”. Il·lustració d’Alfonso Rey i Carmen Rey.

L’endemà de l’anunci de la cancel·lació de les Falles, el recorde amb una immensa consternació. Totes i tots passàrem mala nit pensant que era un mal somni. Però no. Era real, molt real. També tinc en la meua retina el Saló de Cristall de l’Ajuntament, que va ser el lloc on realitzàrem una roda premsa al costat dels màxims responsables de la nostra festa. I les cares es repetien. Cares de sorpresa, de no saber ni què dir ni què pensar, cares que reflectien clarament el colp que aquesta crisi anava a suposar per a totes i tots, si bé encara no albiràrem el seu abast, i que ja havia començat per la cancel·lació de l’expressió més autèntica del poble valencià, de la seua cultura, el seu estil de vida, manera de ser. Per les nostres Falles. El silenci va ocupar el lloc de la traca. Els corredors bulliciosos per l’anar i vindre de la cort, amb els seus meravellosos vestits, es van quedar deserts. La COVID-19 ens llevava la festa, encara que no la il·lusió que renaix cada 1 de març. I així, vam caminar fins que va arribar el dia d’un confinament pràcticament mundial.

Imatges en la meua retina, que dubte molt puga oblidar. Com no oblidaré la data en la qual el Marítim va tornar a no transformar-se, en la qual la solemnitat, el fervor i l’alegria que ompli els carrers en uns dels barris més bonics del Mediterrani no es va produir. D’on soc i porte amb orgull la meua pertinença com tota la gent del Marítim, de les confraries, de les germanors que sentíem no poder expressar i celebrar aquesta festa tan nostra. Enguany tampoc podia ser, i tampoc podrà ser-ho en el 2021.

No hi ha hagut temps per a res, i molt menys per a tristeses i lamentacions. Havíem d’actuar i donar resposta. Sincerament, només pensava en una cosa, ajudar. Lligar-se amb força les sabatilles, arromangar-se els punys de la camisa i al costat del meu equip, pendents del que passava a tot el món, posar-se a treballar per a estar al costat de la ciutadania i intentar respondre amb mesures a les necessitats de totes i tots. Jornades maratonianes a l’ajuntament, al costat de les funcionàries i funcionaris que intentaven per tots els mitjans posar a disposició el seu treball perquè les ajudes pogueren arribar prompte a tothom, que ningú se sentira abandonat i abandonada i intentar donar la resposta més ràpida, per a intentar pal·liar en la mesura que siga possible, la situació creada pel maleït virus. Pot ser que no sempre hàgem encertat, però no pense en una altra cosa que a ajudar des d’aleshores.

A donar la volta als negocis tancats, milers d’autònoms i autònomes sense poder facturar, treballadores i treballadors afectats per ERTOs, carrers buits, equips de desinfecció per tota la ciutat, imatges de tensió en els centres sanitaris… en definitiva, situacions tan reals com distòpiques per a tots nosaltres només unes setmanes abans. Quedar-me amb imatges per a l’esperança reflectida als balcons, en les xarxes socials on les valencianes i valencians mostraven eixe caràcter tan nostre, tan valencià. Eixe caràcter de superació, d’alçar-se davant la caiguda, d’assegurar que tot passaria i que ens alçaríem com sempre ho hem fet malgrat les circumstàncies.

esperança, confraternitat, germanor

i superació

Un sentiment d’esperança, confraternitat, germanor i superació. Compartíem i compartim l’objectiu que la nostra ciutat, nostra volguda València, callada i solitària, tornara a renàixer de les seues cendres, com les nostres benvolgudes Falles i demostrar al món que per alguna cosa València és reconeguda, i ho és per la capacitat de lideratge, emprenedoria i tenacitat dels seus ciutadans i ciutadanes.

Sí, la gent, la que es va convertir en el millor revulsiu per a agafar eixes forces que de nou havien afluixat en la meua persona. De nou van ser els ànims dels ciutadans i ciutadanes del Marítim enviaven missatges d’esperança i optimisme que, encara que amb llàgrimes en els ulls, insistien en repetir que això passarà, i aprendrem d’això, per a tornar amb més força que mai, una vegada superem aquesta pandèmia. I no tingueu cap dubte, que ho farem, ho aconseguirem, és més, ja ho estem aconseguint.

TORNAREM, TORNAREM, TORNAREM

Tornarem a somriure. Tornarem a plantar falla, a fer olor a pólvora, a lluir la nostra indumentària, a compartir els millors moments en els nostres casals. Tornarem a veure els nostres passos als carrers, a confraternitzar en els nostres casals, germanors i confraries. TORNAREM A SOMRIURE I A MOSTRAR L’ALEGRIA QUE TANT ENS CARACTERITZA AL POBLE VALENCIÀ. I HO FAREM JUNTES I JUNTS.

[43]

José Gallego Gallego.

IG: @josegallegogallego

UN DOBLE TANCAMENT

-5-2020 Capítol 5. 8 se 1.

No hi ha fa

Javier Vilalta Ibáñez

Director de l’Associació Àmbit, patró Fundación Maides i coordinador de l’Observatori de Drets Humans i Salut Mental.

Un bon dia un amic em va dir: «Saps que un reporter de ràdio que va estudiar amb nosaltres, després de tornar del partit d´Italia, té la COVID-19?». Eixe va ser el primer contacte, des del principi, amb la pandèmia, en la festa d’antics alumnes del meu cole. Això em va sonar al “Titanic” quant tot comença i res para. Mentre el vaixell està tocat de mort, mai penses que el dia que arriba un convidat a ta casa des dels EUA amb cognom Kennedy (no és conya) i ex d´un amic per veure les Falles, serà el teu company durant un mes de confinament sense que el seu amic arribe mai. Eixe va ser el meu inici en arribar a l’aeroport per arreplegar-lo i sentir, en la ràdio, al President del Govern declarar l’estat d’alarma.

Després li vaig dir que anàvem a dinar, véiem dues falles i ens tancaríem a casa fins que ell tornara als EUA. Ahí començà la soledat.

Bé és cert que no vaig estar quiet. No vaig parar de repartir mascaretes per tota la ciutat per a una ONG gràcies a Fran Tochena i al Gremi

[44]

Artesà de Sastres i Modistes que van tindre la iniciativa de fer mascaretes per la mancança de material que hi havia (hui en dia sols pensem en festa, però de fet hem oblidat que estem en pandèmia i la vessant índia pot fer una gran maldat). Per a mi, eixir de casa era un respir però també una angoixa perquè, per aquell temps, no sabies ben bé com acabaria la cosa. La presència policial, la por, la preocupació, les morts, la saturació dels hospitals va ser molt gran, agreujada per la meua altra família, les persones que atenem a les presons, a les vivendes tutelades de Maides i d’Àmbit. En eixos instants tenies la pressió perquè a cap d’elles i d’ells els passara res, amb l’afegit, per exemple, de canviar la forma d’intervindre perquè el nostre secret, tant de l´Associació Àmbit, d’on soc director, com de Maides, que em conegueu ben bé com a patró, és l’afecte, l’acompanyament comunitari, l’abraçada, el contacte i l’estima. Açò va trastocar-ho tot ja que, com a valencians i valencianes, com a mediterranis, som de tocar, compartir taula, menjar, got… Tot açò desaparegué sota pena real de mort… Buf, molt dur.

A este desastre hem d’afegir-li un

[45]

altre condiment: com gestiones, des de l’emoció, que la gent que està tancada a les presons no podran ser visitades? O la gent que ix de permís penitenciari, tercer grau o llibertat, ha d’estar tancada? És una situación molt cruel i tu tens la responsabilitat de paliar tot açò d’alguna manera (que no haguera sigut possible sense l’equip professional multidisciplinar de les dues entitats i la coordinació amb l’administració que va resultar essencial). Heu de saber que per a la recuperació de persones amb malalties mentals és fonamental l’acompanyament comunitari, treballar l’aïllament i la resocialització de les persones. Elles mateixa han patit, durant tota la vida, l’estigma TMG (Transtorn Mental Greu) i des que apareix és molt difícil fer aquesta cura, però possible.

Durant estos dies, les persones amb aquesta malaltia, com els autistes, tenien la necessitat mèdica d’eixir al carrer per no agreujar la seua situació. En el confinament ens trobàvem amb gent que els assetjava pel carrer. Dites situacions eren molt dures, de fet creàrem, juntament amb la Generalitat, una campanya de la nit al dia per sensibilitzar al veïnat, com

[46]

times i la persona a la que vols perquè viu a Londres, penses que maig serà el mes de l’eixida. Prepares, amb il·lusió i com mai havies sentit l’enyorança, la tornada de la pseudo normalitat, comences a sentir allò de les fases… Com de dur era. Era una espècie de competició que depenia de com avançava el bitxo i la nostra responsabilitat.

la que es publicà el 17 d’abril a les xarxes socials. La gent ens cridava i insultava. La malaltia mental necessitava eixir 30 minuts al dia per no agreujar la situació. En eixos dies ens trobàrem la policía dels balcons. Però passat açò, com totes les persones, sense veure a la família, la gent la qual estimes, i amb la responsabilitat de dirigir una organització per a persones recluses amb TMG, arribà eixe dia en el que veus una llumeneta a la fi del túnel.

Al maig, després de passar març sense Falles, abril sense Setmana Santa, dos mesos sense veure a les persones que es-

Em recordava a allò que em deien de menut “si fas els deures tindrás un premi, si aproves tot una bici, si no suspens tindràs estiu”. En canvi, en aquesta situació era “si eres bo tindràs vida normalitzada”. Ahí es va demostrar que allò de què “seriem millors, eixirem juntes, serem una gran societat” era una quimera. Va quedar clar que som individualistes, egoistes i sols ens importa la nostra situació de privilegi.

Essent tan dur (qui em coneix sap que soc una persona positiva i sensible) em ve al cap les imatges del primer cap de setmana al riu on la gent no va respectar les normes. Em va caure com una gerra d´aigua gelada amb glaçons. Cadascú volia botar-se les normes, la picardia em va fer enfadar i prou.

L’inici frustrat de la primera fase i la fase I em va demostrar que hem de demanar perdó per cada aplaudiment que vam fer pels sanitaris i les persones que

atenien als serveis essencials.

Hui, quan escric aquest diari, és el dia que l’exèrcit vacuna a la selecció espanyola de futbol per davant de moltes persones essencials o persones amb malalties cròniques. La meua reflexió de maig és la mateixa d’ara: una gran decepció per una part de la societat que des d’aquella primera fase va utilitzar la pandèmia vigent com una eina de confrontació.

Maig va ser el mes en els que uns visquérem la festa de la nostra patrona i mare de la salut mental des del respecte a totes les persones amb dita malaltia que podien començar a viure, a recuperar el seu procés comunitari. Vam entrendre que formem part d’una col·lectivitat i que hem de posar en el centre les persones que encara hui en dia, 12 de juny (un dia abans del termini del diari), poden contagiar-se i tindre unes conseqüències irremeiables al seu cos.

formem part d’una col·lectivitat

Així que he après a gestionar la frustració i donar gràcies cada dia per la sort de vida que tinc, pel somriure, per alçar-me cada dia i veure a la meua gent, tant la d’Àmbit com la de Maides. Hem superat vives i juntes aquest periple que encara està vigent.

[47]

ANAVA A SER UN GRAN ANY

Marina Puche. @manitasdeplata

Manuel Muñoz

Historiador de l’art i faller primerec

2020 anava a ser un d’eixos anys que en el futur era nomenar-lo i que sortís un somriure automàticament. Era el primer any que anava a viure l’experiència fallera des de dins i les ganes i la il·lusió perquè arribaren estos dies creixien de manera exponencial. Imagineu-se, sent faller, estrenant absolutament tot, i de postres entrant per la porta gran del “fallerio”, com a membre de Junta Central Fallera. Tot apuntava maneres fins que un 10 de març tot bota pels aires, el coronavirus ens deixa amb la mel a la boca, ens quedem sense Falles. Un t dia que ja va començar de manera estranya, com si sabérem que anava a passar, l’ambien pel carrer i a la mascletà ja mostrava cert punt de comiat i, com a mostra, esta última mascletà va semblar la més fluixa de tot el cicle.

De sobte em diuen que s’ajornen les Falles a juliol (merda, treballe!) i tot comença a trontoi llar ja que, a mi, eixes dates em són tot un mal de cap. Però bé, almenys hi hauran Falles dins del mal causat, tindrem una miqueta de teràpia per fer el colp menys dur.

Passen les setmanes, tancat a casa, però entre els quefers diaris i els estudis fa que em puga evadir i anar pensant en altres coses. Les Falles seran al juliol i jo ja estava pensant en quins estampats d’aquests impossibles que m’agrada dur em ficaré cadascuna d’eixes nits que es predisposen com a caloroses. Altres hipòtesis prenien forma de manera divertida, com fer una ronda de plantà amb un codi de vestimenta, amb pantalons curts o, si de cas, si calia vestir-se, em ficava el saragüell sense negrilla.

Vaig fent-me a la idea que anaven a ser unes Falles atípiques i, per a algú que el seu lema de vida és “Live for the mess”, és a dir: viure per al desordre, ja no li venen de nou. Si havien de ser unes primeres festes viscudes des de dins, evidentment, sabia que no anaven a ser massa a l’ús, semblava un guió fet a mida per a mi. Surrealisme com a mode de vida en tota l’extensió de la paraula.

Tot sembla que torna a trontollar al veure que hi ha festes de juliol que comencen a suspendre’s perquè la pandèmia continua fora de control i es rumoreja que es podrien tornar a ajornar coincidint amb el 9 d’octubre. Són rumors, però eixa proposta sembla interessant. A més, amb un poc de sort, refresca i podria estrenar tota la indumentària.

Però, a la fi, s’imposa el sentit comú i la festa es suspèn fins a 2021. Desprès de la cascada de cancel·lacions de tots aquells esdeveniments que tenia entrada comprada i/o esperava, arriba un moment en el que no sent ni fred ni calor.

[48]

[49]

Si anaven a ser unes Falles que no eren Falles en si mateix, no passa res si no les celebràvem, està sent tot tan estrany que per a viure-les a mig gas o amb restriccions, les properes les viurem amb moltíssimes més ganes.

S GANES LES PROPERES LES VIUREM AMB MOLTÍSSIMES MÉ

És, aleshores, quan comença el temps per a repensar-ho tot i, també, per a poder donar suport a un sector dedicat en cos i ànima com són els indumentaristes. És el moment d’ajudar a aquells als que la crisi econòmica, derivada per aquest maleït “bitxo”, més els ha afectat i que aportem el nostre granet d’arena per a que no s’enfonsen i acaben per tancar.

Anaven passant les setmanes i tenia clar que era la millor decisió possible. Trobe que tothom ho pensem. Amb el pas del temps veiem que la situació no millora i, la veritat, esperem la vacuna amb moltes ganes i amb cert recel de tornar-nos a tancar. La vida pren altres camins i el tema faller sembla que bé l’obviem o bé el tenim prou aparcat en els nostres pensaments. La festa sembla que no la contemplem, sembla que tornar al casal és un tabú estos dies, per no parlar, ni es parla de la grossa de Nadal i això que, ara mateix, quan escric aquestes línies és quan comença a moure’s.

La veritat és que rebre un correu electrònic de la falla moltes vegades sembla tot un motiu de celebració. És una mena de xicoteta esperança que ens diu que prompte tornarem a allò que es va quedar en pausa des d’aquell maleït 10 de març que sí, ens ha canviat la vida i que, vos avise, ens ha marcat i molt les nostres vides.

També sembla una lliçó de vida, la cancel·lació de les Falles sembla una lliçó de vida per voler abastar més del que podia i que, per tant, calia repensar que és el que volia i que no volia que fos per a mi tot açò. Sincerant-me públicament des d’estes línies, juntament amb tota la il·lusió, també he de dir que tenia certa ansietat per tot el que havia de fer de feina eixos dies, sent sincers, fins i tot tenia por de no poder gaudir-les com calia i este fet m’aterrava.

I arribem a l’actualitat (octubre de 2020), on un simple comentari de les properes Falles o una publicació a les xarxes socials sempre té contestació del típic o típica epidemiòloga de la universitat del carrer anunciant que no hi hauran Falles al 2021. De vegades sembla que hi ha gent que espera que amb este virus s’extingeixen.

No sé encara què passarà, però estic segur que tindrem Falles. Que no seran com les coneguem? Ni falta que fa! Tant de temps a casa et fa pensar i reflexionar que no en tenim cap necessitat de tornar a una concepció de la festa com un gran botellot en tot el centre de la ciutat i de massificacions innecessàries que ens fan que no puguem gaudir d’estos dies que esperem amb tantes ganes.

Igual, d’aquesta manera, tot torna al seu lloc i servidor pot començar la seua singladura fallera d’una manera més modesta i calmada.

[50]

-5-2020

Beneïda desescalada Francisco Ferrer Monleón Policia local de l’Eliana i faller de la Falla Verge del Carme de l’Eliana.

18 de maig de 2020, quin gran dia per a mi i per a molts! Celebràvem que en 1950, un 18 de maig, es creava l’OTAN. Però no, per a res celebràvem això. Celebràvem alguna cosa molt millor, celebràvem que havíem passat de fase i cridàvem, com si d’un concurs es tractara, que estàvem en la fase 1. La fase 1 de l’anhelada desescalada. Per fi una mica de llibertat.

Doncs sí, per a mi el 18 de maig també és un dia d’alegria. És dilluns i comence de nou una nova setmana de treball, concretament en torn de vesprades de la Policia local de l´Eliana. És una nova setmana, però la veig amb una altra mirada i amb una altra alegria perquè després de moltes patrulles en solitari, sen-

Capítol 6. 18 Fase 1.

se veure a ningú pels carrers deserts de la meua ciutat, a dia d’ara podia escoltar de nou el bullici de gent i una mica d’ambient a les terrasses dels bars que havien obert de nou, després de molt de temps tancats al públic.

El primer que fem quan entrem en el torn de treball és el ¨briefing¨, la reunió informativa. Al costat dels meus companys de torn, el primer que els vaig ordenar, va ser marcar les directrius de la nova etapa per a aqueixa vesprada, ja que de segur que a les 20 hores els carrers serien un formiguer de gent de passeig i fent esport.

Com jo notava certa inquietud entre ells preguntant-me si serà possible poder controlar a tota aquesta gent ansiosa d’eixir, vaig aconsellar tranquilitat. Simplement els vaig demanar calma i veure com es desenvolupava el servei.

Per a mi va ser una vesprada especial, ja podia veure a gent menjant en alguna terrassa, també algun despistat

obligatòria La mascareta és s amb hidrogel Netejar-se les man [51]

fent esport al qual havíem d’advertir i enviar-lo al seu domicili si nol volia emportar-se de record una sanció.

Eren dies de distraccions o, com dic jo, dels ¨llestos de torn¨ que no volen fer cas a les franges horàries imposades.

Però bo, a banda d’això, i de moltíssimes trucades de la gent preguntant per la desescalada, amb dubtes, feien preguntes algunes de les quals eren tan enrevessades que, fins i tot, em feien dubtar, però al cap i a la fi, amb sentit comú, les responíem mentre s’acostava la temuda hora de les 20 hores. Era l’hora que sabia que la gent eixiria al carrer sent el primer dia de ¨quasi llibertat¨ com uns bojos.

I donen les 20 hores en el campanar i en la meua emissora de ràdio del meu cotxe patrulla escolte la Cadena Ser i com Pepa Bueno diu: “Són les 20 hores, les 19 hores a Canàries. Ara, i a aquesta hora, infinitat de gent ix als carrers de moltes comunitats del nostre país en llibertat, després de molts mesos tancats”. Dit i fet, els carrers de l’Eliana s’omplin de gent caminant amb màscares, salutacions des de lluny, cares d’alegria i alguna llàgrima en veure a éssers estimats, però sobretot de molta gent fent esport.

Jo estava al costat del meu company en una rotonda de l’avinguda de les Corts Valencianes i he de dir que sentia una immensa alegria en veure de nou a la gent caminar pel carrer. Un plaer veure com algun amic em saluda amb alegria des de la distància. Buf... Sent una pujada d’adrenalina, de pau en veure a la gent eixir de manera civilitzada i conscienciada amb el problema que encara tenim damunt.

I veient que el meu punt estava més que controlat em vaig tornar a la zona del nucli urbà per veure que les terrasses dels bars (he de deixar clar que tenim més de 60 terrasses en tot el terme, que no són poques) seguien les normes establides amb el 50 per cent d’aforament i no més de 10 persones per taula. Bé, tot anava bé. Era dilluns, però

[52]

en alguna terrassa semblava que fora cap de setmana per l’afluència de públic que tenia. La gent tenia, com a hores d’ara, ganes d’eixir i veure’s de nou.

De nou vaig marxar a vigilar una zona molt transitada, la ruta del colesterol, que tot poble té, zona que ja arribant estava plena de gent i vaig haver d’avisar per la megafonia del cotxe patrulla les normes de distanciament establides.

La gent va fer cas immediatament i se separaren o es posaren a caminar com si li hagueren donat al botó d’“on”.

TAT DISTÀNCIA DE SEGURE

I així va anar discorrent el meu servei de vesprada fins a les 22 hores en què vaig finalitzar, on ja en la reguarda de Policia, em vaig asseure a parlar amb la resta de companys sobre el torn i tots destacàvem la conscienciació de la gent. Va ser meravellós com de bé s’havia portat la gent i alguna anècdota d’altres que sabem que feia mil no practicava esport i ara, de nou, agafava la bicicleta o eixia a córrer després de molts molts anys de sofà. Demà espere que, almenys, siga igual que hui i puga anar-me’n a casa de nou amb un somriure a la boca.

I ja per a acabar aquest xicotet diari del meu dia de treball com a policia, un dia que ha sigut especial per a mi i per a la meua gent també, em ve al cap com a faller i president de falla que he sigut durant 13 anys, la pregunta de què passarà amb les Falles del 2021? Jo soc pessimista per sí mateix, així que ho veig igual de negre que aquest 2020. Quin pal em van donar quan vaig veure al President anunciant la cancel·lació. Espere que sí que les celebrem, que tant de bo que així siga, encara que siguen, què dic siguen, seran unes Falles diferents a les que coneixem fins al moment, perquè aquesta pandèmia ens fa canviar i modificar tot el conegut, ens ha canviat, fins i tot, la forma de saludar-nos.

Per a acabar m’agradaria donar les gràcies a la Falla Arxiduc Carles - Music Gomis per comptar amb mi per a aquesta col·laboració, perquè des del més profund del meu cor he intentat expressar el meu dia a dia com a policia i com a amant del món faller. Bones falles 2021 amics i amigues.

S’acomiada el vostre amic i faller Paco Ferrer ¨Pum¨.

À TOT ANIR

BÉ

[53]

SOLS ELS GUERRER VENEN EN ÈPOQUES DIFÍCILS Ana María Juan Gómez,

mare primerenca i fallera de la falla Poeta Llorente.

ESTIMAT DIARI, Porte mesos sense escriure’t. Han sigut mesos molt feliços, però a la vegada he estat molt embolicada. Ara entendràs el perquè.

Des d’aquell 13 de març no he tingut temps per escriure’t i és que, des d’eixe dia, ens ha canviat la vida. El món es va parar a hores de celebrar les Falles per culpa d’un virus que s’ha emportat a milions de persones: la COVID-19; i, si això ja era difícil perquè no sabíem què era (únicament coneixíem que les persones emmalaltien molt ràpid i que la gent acabava a l’UCI), la meua situació també ho era ja que per eixe moment em trobava a la setmana 28 del meu embaràs. No sols havia de protegir-me a mi sinó, també, al bebé per tal que estiguera sa fins que fora el seu moment.

Recorde, com si fora ahir, estar asseguda a l’oficina i que, de sobte, vinguera el meu cap i em comunicara que m’havia d’anar a casa doncs era persona de risc. Correguents, vaig cridar a la meua parella, qui em va recollir, i ens hi anàrem. Eixe fou l’últim dia que vaig veure el carrer fins l’abril. En aquest cas, vaig eixir sols a fer-me una ecografia per saber com anava el meu fill. Tot aquest temps pareixia que vivíem dins d’una pel·lícula, sense eixir de casa, anant al supermercat, sense relacionar-nos…

El dies passaven i cada dia estava més unflada. Els meus passejos eren pel passadís, cap amunt i cap avall, perquè la circul·lació millorara. Ens entreteníem fent videocridades amb tothom. Gràcies a les noves tecnologies portàvem molt millor estar separats dels nostres éssers estimats. Jo em vaig passar dos mesos ensenyant als meus amics i família la panxeta pel mòbil. Com no em vaig fer fotografies embarassada, la meua parella i jo muntàrem a casa un estudi de fotografia i les férem per guardar-les com record.

Encara que els dies avançaren, cada dia pesava més que l’anterior. Vaig tindre la sort que els amics i la família que tenim ens ajudaven en tot el que estava al seu abast: preparaven vídeos, passaven per la balconada quan anaven a comprar per tal de veure’m a la llunyanyia… Fins i tot ens feren una sorpresa enviant-nos els regals de la “baby shower” a casa. Sincerament, crec que mai he rebut tants missatges com durant eixos mesos. Quans ens confinaren no teníem res per al xiquet i ens va tocar fer-li una habitació adaptada, a més d’altres despeses. Tot fou molt extrany, però a la volta divertit perquè el que importava en eixe moment era que tots estiguérem sans, doncs les notícies que arribaven eren pitjors cada volta. Gràcies a Déu, nosaltres, els amics i familiars, estàvem bé.

[54]

Després d’estar setmanes confinants, la incidència començà a baixar i es va iniciar la desescalada per fases. Quan entràrem en la primera, a banda d’eixir a comprar o treballar, podíem baixar i passejar dins d’una franja horària estipulada. Veritat que sembla de pel·lícula?

Doncs he de reconéixer que tenia molts sentimients barrejats: ganes, por, nervis… Veies a la gent passejant i ningú sabíem com actuar, però respirar aire pur després de tant de temps era meravellós i em venia de perles. Després de caminar arribava a casa i em trobava com una rosa. Passaven els dies i els millors aliats eren les mascaretes i el gel hidroalcohòlic. Tots esperàvem que arribara el nostre moment per exir al carrer, que arribara la nostra hora per passejar. Em feia tanta il·lusió veure a tota la meua gent i que veren com anava creixent, al meu interior, el nostre fill… Que ara que ho recorde se’m plenen els ulls de llàgrimes.

Va arribar el dia que passàvem a la segona fase i ens deixaren visitar als familiars i decidírem visitar la meua germana. Sabíem que en qualsevol moment podia anar de part, doncs em trobava en la setmana 39. Eixa mateixa nit fou quan comencí a sentir-me mal, però aguantàrem a casa fins les set del matí. Durant eixes hores les contraccions eren molt més seguides. No volíem anar a l’hospital, teníem por per com seria tota la situació en la qual estàvem. Encara així, ens tranquilitzava saber que estàvem envoltats dels bons sanitaris que hi ha al país.

En arribar a l’hospital, amb els típics nervis de pares primerencs, molts feliços alhora, estàvem a punt de conèixer al nostre fill. El primer que em feren va ser una analítica per esbrinar si era positiu o negatiu en COVID-19. Menys mal que va eixir negatiu i tot va anar com la seda.

Baixàrem al paritori perquè el bebé tenia molta pressa per vindre i, allà, estàvem tots dos a una sala, sols amb la comare, a qui sempre li estaré agraïda pel tracte, la cura i l’estima. Tots els qui estigueren amb nosaltres tingueren molta cura i una sensibilitat especial ja que sabien com de difícil era eixe moment vivint, tots, un dels esdeveniments més importants i feliç de les nostres vides. L’única cosa incòmoda fou el respirar, bufar i espentar amb la mascareta que no ens la podíem llevar en cap moment. Malgrat això, tot quedà enrere al veure la cara del nostre fill. Tot isqué de meravella. El bebé estava al món i havia arribat molt sa.

Dins de l’habitació, trobàrem a faltar als familiars i amics doncs, per la situació d’emergència sanitària, no podíem rebre visites. Una volta més, férem videocridades per tal de què conegueren al nostre fill. Els dies van passar ràpidament i, en un tres i no res, tornàrem a casa, essent tres en la família. De seguida, la nostra llar es plenà de familiars que volien conèixer-lo, sempre amb mascareta, mentre que els amics el veien quan quedàvem pel carrer (la por era més present per ser tan menut i indefens davant els virus que ens aturmentava a tots). Malgrat tot, i tal com em va dir una metgessa, sols els guerrers venen en èpoques difícils i este xiquet serà, de segur, un guerrer.

Així va ser com ens va canviar la vida en un any que, per a tothom, fou el pitjor any de les seues vides.

A PESAR DE TOTES LES DESGRÀCIES I PATIMENTS, A NOSALTRES LA VIDA ENS VA REGALAR ALLÒ MÉS BONIC DE LA NOSTRA VIDA: EL NOSTRE FILL.

[55]

Carlos Corredera.

IG: @carlos_corredera

FELIÇ DIA DE SANT ZENOBIO DE FLORÈNCIA

-6-2020 Capítol 7. 1 Fase 2.

Imma Guerrero Bolinches

Vicepresidenta cinquena de Junta Central Fallera i fallera de la falla Borrull - Túria.

[56]

Holaaaa, bonico!

Fa dies que no escrivia per ací. El confinament m’ha tingut estressada i nerviosa perquè no tenia prou hores el dia per fer tanta cosa. Per l’amor de Déu! És precís desenvolupar dos-mil cinc-centes activitats en un sol dia? I, enmig de tot açò, la incertesa, la por i la proximitat d’una mort que aguaitava silenciosa. Tot açò m’estava passant factura. El cas és que em sentia esgotada, farta de “resistirés”, menjades de coco, “terraplanistes”, prediccions catastròfiques i altres parafernàlies. Volia tenir tan sols una estoneta, un minut a soles. En silenci. I, hui, per fi, ho he aconseguit. De vegades és bo anestesiar-te amb un bon llibre, una sèrie o cinc hores de “Sálvame” , però el silenci... És meravellós quan el necessites.

Hui és 25 de maig. Dia de l’orgull friki. També es celebra Sant Zenobio de Florència.

A la porra el meu vot de silenci!

Per a celebrar-ho, (allò del frikisme, clar, a Sant Zenobio igual no li agrada el tema) esta vesprada pense fer un marató de Harry Potter. A veure si puc passar-me les set pel·lícules d’un colp. Esta fase 2 i la pandèmia, en general, em recorda a totes les pelis frikis que acostume a veure quan estic desficiosa: “Les tres cares de la por”, “Invasió alienígena”, “Sharknado”, “Contagio”, “Estallido”, “12 monos” i, la més “xula” de totes: “Encuentros en la tercera fase”. No penses, estimat diari, que m’estic prenent el ÉS LEVIOOOOOSA, tema amb frivolitat. És que pense que, per sobreviure a açò, NO LEVIOSÁ. és súper important tindre una actitud positiva. Un pensament positiu pot ser un bon motor de la nostra vida.

Per això, hui passe de baixar a l’hora del passeig, passe del silenci i celebraré el que s’haja de celebrar. M’unflaré de pipes d’aigua-sal mentre m’endinse als corredors de “Hogwarts” i m’amague del professor “Snape”, si els meus fills protesten perquè volen fer “cardio on line”, no sé que sé jo…

El professor Snape té un [...]

Perdó. He deixat l’anterior frase sense acabar perquè he rebut una telefonada QUE FLIPES! M’ha cridat Carlos Galiana. Jo pensava que era per felicitar-me pel dia de Sant Zenobio, i resulta que… (ÉS MOLT FORT)... M’ha dit si volia ser de nou vicepresidenta al seu equip. (COM T’HAS QUEDAT?). A l’instant, el meu cap pareixia tret del llibre Sense notícies de Gurb d’Eduardo Mendoza.

17:00: L’he dit que sí.

17:02: Bo, igual no és un “sí” rotund.

17;03: Anem a veure, si tu estaves bé com estaves amb les teues cosetes, no et compliques la vida, dona.

[57]

[58]

17:05: Els meus fills em diuen que, si després estic cansada, que no proteste.

17:06: Però com vaig a dir que no?

17:08: La meua germana em diu que no em fique en més embrolls, i a més a més, amb esta conjuntura pandèmica…

17:10: Carlos em torna a cridar per dir-me si ja m’ho he pensat.

17:11: Em mola treballar pels xiquets i els joves.

17:12: Esports… Em dona por. Soc com Maxim Huerta quan va ser ministre. No tinc molta idea.

NO SÉ QUÉ 17:13: Carlos espera.

FEEEEE EER! 17:14: Em prenc un iogurt de coco.

AAAAA AAH! 17:16: Ara que, amb un bon equip, el treball és menys treball.

17:17: Em fa mal l’esquena. Tindré una recaiguda? Serà la tensió?.

17:18: Encara no sé res de l’equip de directiva… I si hi ha algú que em cau malament?

17:19: Vaig a dir -li a Carlos que no. Que moltes gràcies per haver pensat en mi, però que, ara, enmig d’una pandèmia, estic saturada i la prioritat a la meua vida, en este moment, és estar al sofà i veure Harry Potter mentre menge pipes d’aigua-sal. Em sent afalagada per l’elecció, però NO. , NO… SÍ, NO, SÍ, NO, SÍ, NO, SÍ [...]

Hui, 3 de juny, estic preparant-me per la meua presentació en societat com a nou membre de la directiva de Junta Central Fallera. Estic nerviosa. Estic feliç i morta de por. La meua amiga Amparo em diu que soc una “valentairresponsable”. És la història de ma vida. Un dia em catalogaren com una “optimista perillosa” i no podria haver trobat millor definició per mi mateixa. Efectivament. Ho soc. Soc addicta als reptes, ja siguen teatrals o educatius. Em motiva treballar a contracorrent (potser per això soc mestra), veure com naix la llavoreta de qualsevol projecte i veure-la créixer. I fer-se un arbre gran. M’encisa formar un equip i sentir com alcem un projecte “al tomb”, tots junts i, si és enmig d’una turmenta, com esta, de la COVID-19, amb trons i llamps, millor. No tinc remei. Tinc punts febles que em toquen l’ànima.

Les falles són una de les meues raons de ser, el meu “ikigai”. És una paraula japonesa (m’ho va ensenyar el meu fill Jaume que és un enamorat del Japó i em va agradar el seu sentit) i engàbia tota una filosofia de vida: “Fes el que estimes i viuràs més temps”. El regne del meu ikigai està en els detalls: les xarrades als corredors de Junta, la tassa de cafè amb els companys, el raig de sol sobre el remat d’una falla, les rialles i complicitats al voltant d’un projecte, les baralles i els maldecaps que es solucionen amb una mirada i un abraç. És descobrir, definir i apreciar els plaers de la vida fallera. Una vida plena, total i absolutament meravellosa, farcida de xicotetes històries i detalls que van omplint-te, a poc a poc, el cor. És no perdre mai les ganes de viure, aprofitar al màxim el que posseeïxes i el que t’envolta i donar les gràcies cada dia per poder gaudir-lo.

Ja és l’hora de deixar-te, carinyet. En mitja hora estaré a l’hemicicle de l’Ajuntament i, ara sí, seré part, una vegada més, d’un equip de bojos i boges per la festa. Perquè, com deia Sant Zenobio, “Tota pedra, fa paret”. I per això, hui, a la meua bossa, portaré la meua.

Fins demà, perla.

VAJA TELA

Marta Ródenas Carbonell

modista, artesana i fundadora de Ródenas.

Ring, ring.

— Sí?

El 9 de març em va cridar una persona de l’equip d’Escif per plantejarme un encàrrec. A l’artista urbà se li va ocórrer una idea i pensaren en mi per tal de portar-la al capdavant.

“Què voldran?” La meditadora no porta roba. Quan arribaren al taller portaven una tela blanca i em digueren la idea: cosir una mascareta per reflexar el que estava passant, una simbologia front la proteccío de la COVID-19 i les Falles.

Em va semblar bona idea? I tant que sí! A les Falles és molt típic allò del “pensat i fet”. No va ser pensada perquè la portara tots els dies, sinò per un parell per la situació del moment: col·locar-la al taller i que a l’eixir al carrer impactara.

La meua sorpresa va vindre el 10 de març, doncs la cara de la meditadora va sortir sense mascareta. Vaig cridar a la persona de l’equip d’Escif i li preguntí per què no la portava. La seua resposta m’inquietà: alguna cosa ha passat.

Aquesta idea d’Escif únicament la coneixíem tres persones.

En veure que no li la van ficar, al meu cap es formularen infinitats de preguntes: no els ha agradat? Creuran que és una burla? Les mides no seran les correctes?

Mentre es cosia la mascareta. Font: Marta Ródenas

[59]

Eixe matí, a la volta que pujaven el cos central, hi va haver un rebombori perquè es suspengueren tots els actes de la Cort i les FFMMV. Llavors, li vaig preguntar, de nou, el per què i si hi havia sigut per la mediatització o per altre tema. Efectivament, va ser per la mediatització que podria causar. Per la vesprada fou la famosa roda de premsa. Les Falles se suspenien. No m’ho creia. “Per dos dies que queden les suspenen? Com poden fer açò?” No donava crèdit. Continuava cosint però les llàgrimes no deixaven de brollar.

Al dia següent tenia sensacions contràries: cosir o no cosir.

Com Alba estava al taller li vaig contar la idea d’Escif i li va encisar. En eixe moment, a la televisió, enfocaren les càmares a la meditadora. Estaven ficant-li la mascareta!

Vaig començar a plorar i me n’aní cap a la plaça per veure com se la ficaven. Aquest fet es va transformar en símbol, una repercusió que va transcendir i va enfortir el lema de la falla més si cap.

ora, un símbol La mascareta de la meditad Fins al moment no li doní la importància que requeria perquè prendes que vaig fer abans, que pensava que eren espectaculars, no van tindre el rebombori que pensava, però la mascareta sí. Impensable. Inclós un any després, mentre t’escric, em continua sorprenent com s’ha tornat en una identitat.

A partir d’eixa data totes i tots coneixem el que va passar.

Pareixia una pel·lícula de ciència-ficció. Els damnificats fórem tota la societat que va veure com el món s’enfonsava.

Si em preguntes pels oficis que més patiren les conseqüències de la pandèmia, sens cap dubte, van ser tots els agents que viuen de la festa josefina. Molts han obtingut unes ajudes que, un poc, els han alleugerit. En el cas de la indumentària no se n’han donat totes les necessàries. Com ha afectat? La gent, els clients, no han invertit en els trages perquè, evidentment, es va paralitzar tot. Quan digueren que a juliol hi haurien Falles, alguns s’atreviren a entrar a una tenda i arreglar-se’ls o fer-se’ls, però quan ho cancel·laren, de nou es paralitzà. Ara ocórre el mateix.

[60]

Pablo Ladosa.

IG: @pabloladosa

20

Les tendes ho hem patit més si cap, especialment pels preveïdors, la inversió del material, teixits, etc. ha afectat a moltíssima gent doncs hem de sumar les despeses de llum, aigua, lloguer i, com no, l’autònom que no s’ha deixat de pagar.

Sense ingressos havíem de continuar pagant. Hi hagueren ajudes? Sí, les mútues, per exemple, però i l’Ajuntament? Únicament ens inscribírem al Pla Resistir per tal de recollir alguna cosa ja que ens vam veure ofegats. I ni amb aquest pla es cobrien les despeses.

Com vaig sobreviure? Gràcies als trages de festa i a Marocas.

En març de 2020 la meua germana i jo férem una gran inversió que ens va portar una il·lusió degut a la bona resposta.

Gràcies a aquesta reinvenció, es a dir, a la creació de les camisetes amb il·lustracions, podem dir que visquérem un boom. Però al donar inici el confinament, i no poder entregar les comandes, patírem un excedent, una “sobredosis” d’estoc. Aquesta inversió que férem per a la setmana del 14 i 15 de març, es va veure minvada per la cancel·lació de les Falles i el confinament.

Quan va arribar el desconfinament no sabíem el que anava a succeir i pensàrem que la gent no reaccionaria bé. Ingènues!

Va ser tota una sorpresa. La gent volia arreplegar les comandes, es ficaven les samarretes fora del temps de Falles…

Qui espera té el seu reconeixement. La nostra marca, durant l’estiu, va viure una reafirmació on la gent veia els productes amb enyorança per una festa que no es celebrà.

Quin és l’objectiu de les samarretes? Rescatar eixa tradició tan arrelada a la festa valenciana juntament amb les il·lustracions amb la fi de potenciar la seua vessant cultural. Però no únicament la fallera, sinò destacar i donar a conéixer, mostrar altres aspectes culturals, tradicionals i moderns de la societat valenciana. Volem portar la tradición i fusionar-la amb una línia vanguardista.

Espere que en aquest moment, estimat diari, siga l’hora en què es valore molt més l’artesania, on la ciutadania tinga en compte com de costós és l’art de cosir, “patronar” i confeccionar la indumentària valenciana tradicional. Perquè, al cap i a la fi, nosaltres també formem part d’aquesta festa que és Patrimoni Immaterial de la Humanitat i, si no som conscients d’allò que tenim, algun dia ho perdrem. Llavors serà massa tard per revaloritzar-ho.

[62]

fase 3: ENCARA NO

5-6-20 Capítol 8. 1 Fase 3.

Ana Cuesta Herráiz periodista y presentadora de La Sexta Noticias.

Acaba de botar l’alerta a Twitter. Ximo Puig sol·licitarà al govern central que la Comunitat Valenciana passe a la fase 3. “Poc a poc”, pense mentre recorde com de llunyà sonava eixe nivell quan començàrem a parlar del famós Pla de desescalada. Ací a Madrid encara hem d’esperar. Anem amb retràs respecte a altres comunitats autònomes perquè ací els indicadors estan pitjors. O això explica el Comité d’Experts que tampoc hem vist mai.

Fins i tot nosaltres que a diari analitzem amb detall l’informe del Ministeri de Sanitat portem un embolic important amb les dades que ofereixen ells i les conselleries de Sanitat.

Ens passem el dia amb la calculadora en la mà. Com de dur pensar allò que realment estem sumant i restant.

En la redacció ens esforcem per contestar la cascada de preguntes que a diari ens fem en referència als canvis de fase: sobre allò que es pot fer o no. La més repetida: en quin moment es permetrà la movilitat entre comunitats? Estem a juny, ja són tres mesos sense anar a València, sense veure a la família, als amics, sense eixa llum, sense treure el cap pel mar… I, a més, la calor comença a estretir a la capital. Però encara no, encara hi haurà que esperar un poc més. Diuen que fins que no arribe l’ansiosa pantalla de la “Nova Normalitat” eixos murs continuaran existint i València estarà lluny, massa lluny.

Ho va ser des del mateix dia de mitjans de març quan el president Sánchez compareixia des de la Moncloa per anunciar-hi que el nostre país entrava en l’estat d’alarma per tractar de fer front a la pandèmia. Hi havia que reorganitzar la redacció i a mi m’encarregaven presentar a partir d’eixe moment l’informatiu i els especials del cap de setmana. Quina responsabilitat, però quina gran oportunitat professional. En aquell moment els mitjans de comunicació érem la finestra al món per a tots els que estàvem tancats a casa. Alguns no volien saber-ne més i optaren per apagar la tele, però altres l’encenien en busca de respostes. Per a què puc eixir al carrer? Quant de temps durarà aquesta situació? Realment la cosa és tan greu? Què he de fer si tinc símptomes? Intentem entrevistar als millors experts per

Reconec que l’enorme càrrega de treball està essent la millor medicina per suportar aquesta situació tan preocupant, extranya i trista.

[63]

“empapar-nos-en” de tots els seus coneixements. Admitisc que he tingut que fer un màster en vocabulari mèdic i epidemiològic: als darrers anys m’he passat el dia parlant de Catalunya i dels pactes per governar i açò és una cosa molt distinta. Cada vegada que isc del plató i agafe el mòbil la pantalla està plena de missatges d’ànim i estima. Tots estan a casa i fins els que no veuen la Sexta ara la sintonitzen. Són moltes les hores en directe, d’últimes hores, de rodes de premsa i la meua major preocupació està en el to. Que el meu discurs no creue eixa fina línia respecte a la intensitat. Per altra banda crec necessari avisar a l’espectador que açò és seriós: la gent està morint i hem de respectar les restriccions i mesures que ens han marcat les autoritats. Però tampoc vull caure en l’alarmisme i el sensacionalisme: hi ha por, ens estem enfrontant a una situació desconeguda per a tots que no sabem on ens ha de portar.

Ja són quasi tres mesos de l’estat d’alarma i les xifres comencen a rebaixar-se, però és difícil oblidar aquells dies en els quals parlàvem de més de nou-cents morts en les últimes 24 hores. En l’escaleta escric la xifra tot el més ràpid possible que em deixa el teclat. Però em pare a llegir-la amb deteniment i tristor. Són nou-cents nombres propis, nou-centes famílies que tardaran en oblidar açò de la COVID-19 molt més que la resta. Hi ha imatges que hem emés que s’han quedat gravades a foc en la meua ment. La transformació d’IFEMA en un hospital de campanya. Recorde les primeres fotografies que ens arribaren del seu interior. Encara sense pacients ni personal mèdic, però amb llits perfectament alineats en aquell pavelló enorme. Inevitablement em transporte a eixes pel·lícules bèl·liques on no paren d’arribar malalts a sanatoris improvisats. Hi

[64]

ha un altre titolar que també em colpeja amb duresa, els que arriben de les residències de majors.

Els militars de l’UME han tingut que actuar en elles perquè la situació és desesperada i depriment. Entren teletips que asseguren que en alguns centres els cossos s’acomulen perquè ni tan sols han pogut anar els serveis funeraris. Quan arribes a casa, esgotada després de 14 hores de treball, em costa fins i tot agafar la son. És una sensació pareguda a quan em van enviar a cobrir un atemptat, eixe sentiment colpidor de mantindre la serenitat en mig del dolor. Per això s’està allargant massa.

Toni Ortifus.

Twitter: @ortifus

Jo també soc de les que he tractat d’entretindre les hores de tancament amb la cuina i la rebosteria. Fins i tot m’ha donat per pintar i fer collages. Però entre tant colp emocional i un nuc a l’estómac, el que més m’ajuda és agafar el telèfon i fer un Facetime amb la meua germana bessona i la meua neboda. Anita té un any i mig i no és conscient de quina manera forma part d’una generació que ha viscut una experiència històrica. M’agrada passar un temps, encara que siga virtualment, amb algú que viu alié a aquesta barbaritat que ens està envoltant i que ha fet una pause a les nostres vides. El meu play començarà quan puga tornar a xafar València… i per això encara he d’esperar.

[65]

Pobre Guillem Xavi Castillo

humorista i capità moro.

Així volia jo començar este text de col·laboració amb la falla: “Pobre Guillem!”. He de reconéixer que soc un poc desastre per a este tipus d’encàrrecs, i ja fa mesos que Guillem anava darrere de mi per fer una espècie de diari o reflexions sobre estos temps de coronavirus dels collons.

Així que estes línies van per Guillem. També, i sense que siga cap excusa, potser no afrontava el fet de posar-me a escriure per la peresa mental de rememorar uns mesos difícils i psicodèlics a tots els nivells.

A mi, el primer confinament, en març de 2020, em va pillar precisament, en plena feina de rodatge amb “Trau la Llengua”, i arrancant la gira del nou espectacle “La bíblia contada per Xavi Castillo: Antic i nou testament!”, a tope de treball i projectes, com podeu veure. Els divendres 13, tots a casa!... i a fer la mà. A partir d’ahí, els que tots coneixem: confinament familiar, seguiment de les notícies, incertesa, veure el món a través de les xarxes socials, reunions telemàtiques, vídeos de famosos a sa casa fent exercici i mostrant els seus jacuzzis, els seus jardins, les eixides al balcó (qui tenia) a aplaudir als sanitaris a les 20h... En el nostre cas, això era una festa, perquè eixíem tots a aplaudir i cridar fort i, en acabar, un veí fatxa que teníem al carrer del costat, ficava l’himne d’Espanya a tota hòstia, però el vintage, amb lletra i tot! I després, el “Resistiré” d’El Dúo Dinámico, també a tota llet. Per tornar-nos bojos!

Per altra banda, i parlant de la nostra feina: el teatre, totes les actuacions es van veure suspeses o ajornades. Totes! Almenys, des de casa continuàvem actius: gravacions de “Trau la Llengua” via Skype, vídeos d’actualitat i fragments d’espectacles que penjàvem a les xarxes per mantenir l’activitat, entretenir al personal i “estar entrenats”. Pense que açò ha sigut psicològicament dur per a tots!

I arriba juny, i la cosa reviscola! Tornem a la carretera, amb les mascaretes

[66]

i tota la pesca, a fer reportatges del “Trau la llengua!” Vivim un estiu de poques actuacions teatrals, vida familiar i rodatges intensos. Jo sempre he viscut bàsicament del meu treball teatral, així que era estrany este moment per a mi. No recorde haver estat mai tant de temps sense pujar-me’n als escenaris.

Acabem en setembre la temporada del “Trau la Llengua”, i comença a animarse el tema cultural en els teatres i programacions en ajuntaments. En octubre, reprenem les gravacions i... el dia 16, ens fem una PCR tot l’equip, i la meitat donem positiu! A casa altra volta! CAGONDENA! Per fi, en novembre i desembre, tornem a una “normalitat” laboral i cultural. Tot açò, per tornar, en gener i febrer a suspendre bolos per una nova fase de la pandèmia. Van ser uns mesos horrorosos “d’arrancà” de cavall i “parà” de burro. Quan podíem pujar a algun escenari sempre reivindicàvem que LA CULTURA ÉS SEGURA (amb distància, aforaments limitats, mascaretes...).

A nivell personal, a mi també m’ha servit per a reflexionar sobre el meu treball, i ordenar les idees, i això va fer que, recordant la meua trajectòria, recuperàrem un dels primers monòlegs que vaig fer: “Jordiet Contraataca!”, tornant als orígens de Pot de Plom. L’experiència està resultant molt divertida, i com és un espectacle molt dinàmic, em va bé per treure’m de damunt els quilets del confinament. A banda d’açò, ni he aprés a fer pa, ni he fet ioga, ni li he fet cas a Marie Kondo i continue tenint la casa plena de trastos.

Ara ja, amb les vacunes (jo mateix me la vaig ficar disfressat de Capità Moro), i gràcies a tota la resta de mesures i l’esforç que hem fet tots i totes, sembla que estem més prop que s’acabe tota l’empastrà. A pesar dels negacionistes, i altres perles com el nostre arquebisbe Cañizares, que ens han donat molt de joc per a fer conya: “las vacunas llevan células de fetos humanos abortados”. Han dit de tot, que duien “polvo inteligente”, xips, que s’activaven amb el 5G... fins i tot ara afirmen que, si te la fiques, et converteixes en un imant amb potes.

Xavi Castillo vacunant-se vestit de moro. Font: Xavi Castillo En resum, ja està bé la cosa! Estem fins a la figa, els ous, el monyo, el pirri... Com a l’experiència d’haver viscut un moment històric, ja està bé. Jo, per la meua banda, m’he de posar a treballar en nous personatges i nous projectes. Amb moltes ganes de tornar a fer una actuació en el teatre ple, i veient-li el careto al públic i sentint les rialles sense mascareta.

A fer la mà el coronavirus!

[67]

Jose Beteta i Martínez, cantant de la Fúmiga.

7 de març

Alzira fallera. Ahir vaig acabar la disfressa d’enguany, que esta vesprada és la Cavalcada del Ninot. Abans tenim l’Stage de la Fúmiga. Ha vingut Martí Torra a preparar-nos l’espectacle que rodarem este 2020. Vora 60 bolos. Viñarock, Arenal, Clòwnia, Festiuet…

15 de març A les xarxes veiem imatges de músics tocant als balcons per als seus veïns.

Hem de fer alguna cosa per a animar a la nostra gent. Se m’ocorre la idea d’editar partitures simples dels nostres temes per tal que tothom els puga tocar a casa amb el seu instrument.

Fins i tot amb la flauta dolça.

11 de març Ahir Ximo Puig va anunciar la suspensió de les Falles. Aplaçament. A juliol, més. Fa quatre dies féiem broma d’açò en la falla i ara, mira. Nosaltres tenim bolo en Catalunya este divendres. No crec que el fem, però de moment, va endavant. Que “xungo” tot.

13 de març

14 de març

No hem tingut bolo. Hem anat al local a vore’ns les cares. Sembla que van a restringir moviments a partir de demà. Com a Itàlia. Està posant-se molt lletja la cosa. S’ha precipitat tot en qüestió de dies.

[68]

Ens tanquen. Quinze dies. Ni Falles, ni traques ni bunyols. Quinze dies sense eixir de casa. Visc en un pis de cinquanta metres quadrats. Quinze dies en cinquanta metres quadrats.

Se’m cau la casa al damunt.

17 de març Isc al carrer, a comprar a la carnisseria d’Alfonso, i faig una visita a Ramiro, que viu al costat. Ara mateix Alzira hauria d’estar plena de gent pel carrer i olor a pólvora. La imatge d’Alzira buida un 17 de març és molt potent. I prou trista.

20 de març

TOT EL QUE ENS VA MARCAR

Ahir Mediterrània va batre el seu rècord de reproduccions a Spotify.

Quin orgull que tanta gent se senta identificada amb un tema que va nàixer d’una manera tan innocent. A ma casa estem Paula i jo de gravació. Gravem el “Co-videoclip” de “Plàstic Àiland” amb el que tenim per casa. Una altra història que ens hem montat a la Fúmiga. Li hem donat format. Es diu “Fumiga’t a casa”. Partitures, videoclip participatiu i karaoke. Estan Ramiro i Apu pegant-li de valent al tema.

21 de març Ha passat ja una setmana. Estic fotut.

Açò no serà cosa de quinze dies com ens havien dit. Comence a assumir que no arribem al Viña.

25 de març Welcome to “Plàstic Àiland”. Quina xulada hem fet. Entre totes. Sobretot la nostra gent. Quins plànols més divertits i originals. Quina currada més gran. El “co-videoclip” ha estat vitamina per a l’ànima per a molta gent que hi ha participat. Em sent molt satisfet per la feina ben feta. Ens arriben molts missatges.

Crec que estem fent alguna cosa bona per a la societat que ens envolta.

14 d’abril

19 de març Plore. No pensava que açò m’afectaria tant. Son les 12 del migdia i milers de músics arreu del País Valencià eixim als terrats i balcons a tocar per als nostres veïns. Jo també. A la Plaça Germanies, al costat de ma casa, el veïnat s’organitza espontàniament.

Hi viuen molts músics i els dona per a fer un concert de pasdobles fallers.

Ho veig des del meu terrat. Escolte el clarinet del meu company Josep Ferrer, que toca el saxo i l’EWI a la Fúmiga. Sonen els masclets. És la mascletà més bonica que he vist mai.

Molt temerària, això sí. I plore. Plore molt. Quina merda és esta?

hora de marxar. és s, te le a m s le Prepara lloc paradisíac. un en a rv se re a Tenim un ugues i pardals, rt to , a tj la p e d s Kilòmetre

27 de març És l’aniversari de ma mare. Fem una videocridada. Que no em veja trist.

Porte més de dos setmanes sense veure-la. I l’estat d’alarma va a renovar-se. Açò va per a llarg. Ja fa dies que ens cauen cancel·lacions de bolos. Allò del Viña era una entel·lèquia. Cal baixar revolucions. No podem estar amb este nivell d’ansietat.

Ens hem de cuidar.

És un dia assenyalat per a la gent que defensem les llibertats individuals i col·lectives. Fa temps que teníem programat traure videoclip de la cançó “El Preparat”, que gira al voltant de la vida i obra de la nostra volguda i estimada família reial. Ha sigut l’estrena més potent de la nostra curta història.

NCERT… TINC “MONO” DE CO [69]

1-6-2020 Capítol 9. 2 alitat.

Nova norm

Ens han deixat eixir a fer esport. Un dia em vaig trobar a Toni, el nostre bateria.

Ell estava enviant-me un missatge “estic passejant a la gossa” quan el vaig vore girar el cantó. Quina alegria. Dies més tard ens vam poder tornar a juntar tots al local. Sense abraçades. Sense contacte físic. No era conscient de tot el que els estimava. Són la meua família.

Decidim que açò ha d’arrancar de nou.

Podem equivocar-nos, però qui colpeja primer… Anem a repescar eixe tema que començàrem Àrtur i jo a la platja de Cullera al febrer. No hi ha bolos, però els traurem.

juny Un tema, no. En farem tres. Serà una trilogia i es dirà “Pròxima Parada”. El primer tema, “Fanàtics de la Serendipitat”, ha estat un èxit. El videoclip m’ha fet plorar. Estic molt sensible, vaja. Comencem a assatjar. Tenim el Feslloc a la vista. No sé com serà, però ho farem. I si no ens contracten, organitzarem nosaltres els bolos.

juliol Feslloc. Primer bolo post-pandèmia. I a la tele. No recordava el que era ser tan feliç a un escenari. Dies després a Alzira. 700 persones. Concert autogestionat. Ens hem buscat la vida i hem demostrat que es poden fer coses i que la cultura és segura.

No oblidaré mai els crits de la nostra gent quan eixirem a tocar.

[70]

agost

maig

Hem fet alguns bolos.

Pocs. Però més que ningú. Hem tocat a totes les portes. També a l’Administració. Portes altes. Estan amb nosaltres i ho agraïm.

Però no és suficient. Qui contracta no ho fa i açò és insostenible.

setembre Havíem de traure el tercer videoclip abans de finals d’estiu. No tenim forces i el que mana és la salut. La salut mental, també.

desembre Estem cansats. Molt. El tercer tema de la trilogia finalment va eixir en novembre i ha estat, de nou, el llançament més potent. Comencem a sonar a Els 40 a Catalunya. Un èxit.

Seguim lluitant contra l’opinió pública que diu que estar sentat veient un concert en un lloc a l’aire lliure és una temeritat mentre es claven en transports públics atapeïts de gent o en megacentres comercials. No hi ha bolos a curt termini i el panorama és dessolador. Ara mateix ens centrem en el nostre pròxim àlbum. És l’únic que ens fa seguir endavant. Això i estimar-nos. Estimar-nos molt fort.

Dels balcons als carrers de nou

Tornem a eixir als carrers. De sobte, l’estiu ja trau el cap per les finestres i balcons que durant mesos han substituït uns altres punts de trobada més càlids i per totes i tots enyorats. I amb el bon temps ha arribat l’anomenada nova normalitat, eixa on ens retrobem amb les mostres d’afecte mesurades i aprenem a somriure amb els ulls.

Vicent

I com va ser, com a alcalde de Dénia, gestionar les ganes de vida d’una ciutat turística que despertava del confinament, precisament, en l’època més exultant de l’any? Desbordant…

La interpretació i aplicació de les normes que regien eixa nova realitat en què havíem d’aprendre a moure’ns va ser el primer pas per a redissenyar una rutina segura i econòmicament viable per als col·lectius i sectors que més havien patit les mesures dràstiques de contenció del virus.

Posar a disposició de la ciutadania més espai públic va ser una de les decisions més immediates: per a garantir eixe perímetre de 2 m que ens havíem d’acostumar a respectar; per a possibilitar que els locals de restauració pogueren reobrir terrasses; per a espaiar les cues que les limitacions d’aforaments en els comerços obligaven a formar; per a prioritzar els vianants i facilitar-los transitar per la nova Dénia.

Grimalt Boronat, alcalde de Dénia

Però l’estiu i l’alçament de les restriccions de mobilitat ens van imposar una altra prioritat: les platges.

[71]

Vint quilòmetres de costa que la gent, deniers i visitants, estàvem desitjant gaudir.

Una gran extensió que comporta, alhora, un gran avantatge —l’espai és suficient per a garantir la distància interpersonal i ens atorga la imatge de destinació turística segura— i un sobreesforç en la gestió i el manteniment de totes les mesures que hi vam implementar: aforaments màxims a les platges urbanes, les més concorregudes, i les cales de les Rotes, que calia controlar i fer respectar estrictament; zones diferenciades a l’arena per a passejar-hi, prendre el sol o practicar esport (diàriament, la maquinària de neteja de les platges hi obria un solc a cinc metres de la vora de la mar per a delimitar la franja reservada a caminar); un servei d’informació permanent, a través de WhatsApp, Telegram i l’APP Dénia, sobre l’estat de les platges; desinfecció periòdica d’elements d’ús comú, com els jocs infantils i les passarel·les; informadors de l’Ajuntament, Creu Roja i la Generalitat a disposició de la ciutadania a peu de platja.

Un estiu desbordant. I amb una normativa canviant que ens obligava a mantenir en tensió contínuament l’aparell administratiu: el decret d’obligatorietat de l’ús de la mascareta, la prohibició

[72]

de fumar en espais públics, les limitacions als bars i restaurants, el tancament de l’oci nocturn, la vigilància de les trobades multitudinàries en espais privats…

Personalment, malgrat la incertesa en què ens hem acostumat a treballar i viure, estic orgullós i satisfet del comportament de la ciutadania. Rebrots hi van haver; multes, en van caure unes quantes; es van dissoldre festes privades, botellots a les platges i vam haver de conviure amb la certesa agredolça que estàvem vivint un bon estiu per a la recuperació econòmica, però perillós per al descontrol de la pandèmia. Tanmateix, de l’esforç col·lectiu en faig una valoració positiva, sense ocultar tampoc algunes mostres d’irresponsabilitat que, en esta situació delicada que vivim, ens han sorprés més si cap; i sense deixar de demanar la prudència i el trellat que són, de moment, l’única vacuna possible contra el virus que ens assetja.

La reobertura d’escoles va ser el nou repte que vam haver d’enfrontar, a partir de setembre. Convençuts que era necessària i fonamental per a garantir certa normalitat per als més menuts i els joves, hi vam posar en marxa totes les mesures recomana-

des perquè la mascareta a les aules fora la màxima de les incomoditats, a ser possible, l’única. I també en este àmbit, a pesar dels dubtes comprensibles i certs temors, els resultats han sigut bons i les escoles han demostrat ser segures i un espai en què qualsevol risc és immediatament detectat i, per tant, controlat i minimitzat.

Però precisament escric els

darrers paràgrafs d’este article en un nou moment de retrocés en eixa nova normalitat anunciada.

Potser l’arribada del fred, potser els estralls d’un estiu massa viu, potser el tràfec recuperat a les ciutats, ens han portat xifres preocupants de contagis, noves i més estrictes restriccions i l’amenaça d’un nou confinament domiciliari.

Il·lustració de Jorge Arranz.

I, ara sí, com a Vicent Grimalt, ciutadà, pare, fill, amic, veí, he pres consciència, crec que com la gran majoria de la població, que la nova normalitat serà la nostra normalitat durant un temps llarg. No hi estàvem acostumats, a la nostra societat del benestar, a bregar cada dia amb un perill tan real i constant; a continuar vivint malgrat la incertesa; a veure la nostra salut compromesa per un factor tan arbitrari i tan lluny encara de ser sotmés per la ciència.

Tanmateix, ara, en esta segona ona, en sabem més, del comportament del virus, de com reduir les possibilitats de contagi; de com seguir vivint, en definitiva, convivint amb ell. I també sabem que som forts i som valents. Que toca ser responsables i solidaris. Que tot passarà, clar que sí.

El 14 de març de 2020, a només uns dies de celebrar la festa que més bé exemplifica el caràcter obert, festiu, efusiu i càlid dels valencians i les valencianes, les Falles, vam haver d’entrar a les cases i abandonar durant un temps la nostra essència; buidar carrers, places, bars, casals…

Però els tornarem a omplir, no ho dubteu. Mentre arriba eixe moment, agraisc els esforços de reinvenció que està fent el món faller per a mantenir l’esperança i l’activitat cultural.

El meu últim missatge és d’optimisme. No ens ho esperàvem, però hem sabut adaptar-nos, reinventar-nos i aprendre a avançar en este nou camí que ens conduirà, segur, a un futur que s’assemblarà molt al passat, però amb les millores, capacitats i aprenentatges adquirits en este procés de transició.

ENDAVANT!

[73]

I de sobte, el SILENCI...

Víctor Arroyo Pérez, responsable de pirotècnia de JCF i faller de la falla Peu de la Creu.

Segur que tu també recordes on i amb qui estaves el dia que començaren les “No-Falles”. Probablement, al casal de la teua falla, sopant, preparant coses per als dies que venien, passant-ho bé amb els amics, però amb el cor en un puny perquè ja feia dies que la vida no era normal. Teníem clar que anava a passar, però no volíem assumir-ho... “i si no?”.

I què passava als tallers dels mestres de la pólvora? Doncs el silenci més esgarrifador imaginable. Allí, al bressol del soroll, tot s’apagava. Perquè, encara que els fallers i falleres estiguérem envoltats de tristor i se’ns escapara un trosset de la nostra vida, el que li dediquem a la nostra festa, per a elles i ells, suposava el pitjor colp en el pitjor moment. Magatzems plens, contractes tancats, projectes i espectacles dissenyats. Tot a punt, tot per fer.

Per a mi acabava de començar una nova i il·lusionant aventura. Amant de la pirotècnia i autodidàctica, em sentia agraït de què es confiara en mi per poder aportar la meua humil visió i aconsellar, en la mesura de les meues possibilitats, a qui havia de prendre les decisions. Idees i consells que també, en el meu cas, haurien d’esperar. Ara, es tractava d’ajudar a sobreviure a un sector tan important com és el de la pirotècnia en el món de les Falles.

En primer lloc, què fer amb les mascletades i castells, dissenyades, preparades. Amb el material carregat en caixes i pràcticament dins els camions.

No era tan problemàtic el seu emmagatzematge com el fet d’una perspectiva de mesos sense poder treballar per a aquestes empreses. Pel treball de preparació fet i per responsabilitat, era important que es poguera pagar un percentatge dels espectacles pendents de disparar per tal que les empreses pirotècniques agafaren oxigen de cara a allò que havia de vindre.

No va ser senzill, però amb el compromís de disparar el material durant la resta de l’any i la bona voluntat de totes les parts, superarem eixe primer entrebanc.

Quan s’esvaniren les possibilitats de fer Falles, o alguna cosa pareguda, en estiu, el següent objectiu era començar a donar eixida a tot eixe material. Evidentment, era impensable poder fer-ho de la manera “habitual” per les evidents mesures de seguretat sanitàries, però alguna cosa s’havia de fer. Llavors, va sorgir la idea d’aprofitar l’homenatge a totes les víctimes,

[74]

les seues famílies i persones afectades per tal que el món de les Falles fera la seua xicoteta aportació i s’aprofitaren els sectors fallers per a ubicar el llançament de carcasses de perla blanca en forma de palmeres.

Eixos dies van ser els més frenètics de la meua vida. Coordinar 33 punts de disparament al llarg de tota la ciutat i les pedanies va suposar un desplegament sense precedents. Bàsicament, perquè no s’havia fet mai i perquè per les mateixes característiques del producte, necessites unes mesures de seguretat addicionals. A més a més, anàvem a contrarellotge perquè hi havia moltes coses per fer i molt poc de temps.

Les tres empreses encarregades dels disparaments van donar tot el que tenien i van demostrar l’important que era per a elles el fet de poder treballar i sentir-se útils. Tots els sectors s’han vist afectats, però hi ha empreses pirotècniques que no han pogut treballar absolutament res i això és molt dur, no només econòmicament.

Personalment, va suposar un estrés enorme pel temps que vaig haver de dedicar i la implicació que requeria aquesta tasca, havent de compaginar-la amb el meu treball i la vida familiar, dins d’una situació com la que teníem, que ens afecta inevitablement a totes i tots de diferent manera. En qualsevol cas, malgrat els problemes que, per descomptat van existir i els moments crítics que va haver-hi, l’experiència sempre serà profitosa. El dia 23 de juliol de 2020 ho recordaré per les coses bones, les no tan bones i per les persones que van demostrar el seu tarannà, en un sentit i en altre.

Des d’aleshores, tot ha sigut pensar i repensar. Opcions, idees, terminis, alternatives... És tremendament frustrant tractar de fer coses quan la situació canvia dia a dia i no tens certeses sobre el que va a passar. Gran part del treball ja hauria d’estar fet i moltes de les idees, estar en marxa. La sensació de provisionalitat i la frustració de no poder executar els plans afecten moltíssim a l’estat anímic quan tens certa responsabilitat perquè t’impedeixen desenvolupar les tasques com a tu t’agradaria.

Mirant amb perspectiva els últims mesos, queda la sensació agredolça d’haver pogut fer coses tal com estava la situació, encara que no les coses que s’haurien d’haver fet. Hi ha satisfacció per haver pogut ajudar i contribuir a pal·liar la dramàtica situació del sector pirotècnic, però seria preferible no haver hagut d’arribar a eixa situació. La il·lusió és allò que ens espenta a continuar endavant a totes aquelles persones per a les quals les Falles són una cosa important en la nostra vida i, d’una manera o una altra, el fet de pensar en allò que podràs fer quant tot això acabe, en les idees que tenies i en com aplicar-les, t’ajuda a continuar la tasca, a continuar pensant i repensant, a plantejar-se noves propostes i, en definitiva, a treballar per això que estimes que, en el meu cas, dins de l’ampli món de les Falles, és la pirotècnia.

Perquè, tot açò, també passarà. El silenci finalitzarà, l’harmoniós soroll de la mascletà tornarà a fer vibrar el nostre pit i l’olor de pólvora tornarà a envoltar cada racó de la nostra ciutat.

[75]

FALLES EN UN MÓN EN CANVI Gil-Manuel Hernàndez i Martí,

membre de l’Associació d’Estudis Fallers i director del Museu Faller.

El 10 de març de 2020 les Falles foren suspeses, en principi ajornades, degut a la irrupció de la COVID-19. Era la primera vegada que no se celebràvem de les Falles des dels anys de la Guerra Civil (1937, 1938 i 1939). L’impacte en el món faller de la suspensió per la pandèmia ha sigut considerable, però hem de considerar que estem en un món que està canviant radicalment i que eixos canvis afecten també, d’una manera o altra, al món faller. De fet, en maig de 2020, vaig escriure al meu Facebook que calia ser realistes i que tal com estaven les coses, fins que no es descobrira una vacuna i hi haguera una vacunació massiva que garantira una certa seguretat, no hi havia massa marge per celebrar ni les Falles ni cap gran festa pública. Per pur trellat i responsabilitat. És cert que es confiava en celebrar les Falles de 2021, però ni tant això era segur. Jo insistia en que més valia acceptar esta situació, per incòmoda que fora. Però també afegia que podia ser una oportunitat per aprendre, per crèixer personal i col·lectivament, per millorar. I per això, aprofitant el temps del temps que s’obria, tot i la incertesa que implicava, entenia que podia ser el moment de repensar profundament els fonaments de la festa de les Falles: quin tipus de festa volem, com a anem a potenciar la seua vessant patrimonial, quins aspectes són centrals i essencials i quins perifèrics i prescindibles, com refer la complicitat amb el veïnat, com superar els enfrontaments interns, reformular les reglamentacions, gestionar imaginativament el món faller per a

[76]

Coronarte. Il·lustració de POA Estudio.

fer-lo més visible i atractiu, afavorir la participació directa en la presa de decissions, redimensionar l’ofici d’artista faller, protegir les artesanies lligades a la festa, apostar decididament per la igualtat de gènere, la sostenibilitat mediambiental i la sensibilitat social, imaginar nous festejos o reformar altres. Estos i molts temes calia repensar-los amb temps i ganes.

De manera positiva, constructiva i propositiva. Perquè les Falles han de ser sentides i percebudes realment com un patrimoni valuós de tots i totes. Aprofitant el moment.

Poc després vaig escriure, també al meu Facebook, que finalment s’havia decidit la suspensió definitiva de les Falles de 2020 degut a la crisi sanitària, sense ja considerar aquella primera proposta de fer Falles en juliol. Però també afegia que si hem de fer un exercici reflexiu en clau autocrítica

hauríem de preguntar-nos: quants aspectes importants de la nostra festa no portaven ja molt de temps suspesos? Parlem, per exemple, de la sàtira punyent contra els poderosos; de les relacions de cordialitat i col·laboració amb el veïnat; de la centralitat del cadafal respecte a altres activitats accesòries; de la germanor i comprensió entre els membres del col·lectiu faller; de la consideració respectuosa pel treball dels artistes fallers; de la capacitat per a integrar les diferències i les dissidències. I així més coses. Potser havia arribat, insistia jo en aquell temps, aprofitar la crisi per a recuperar amb il·lusió renovada, eixos aspectes essencials en suspens, desapareguts o en decadència. Pot ser era l’hora de reivindicar-los, enfortir-los i adaptar-los en el temps.

També vaig escriure en un article amb Josep Lluís Marín, publicat a Levante-EMV, que superada la reacció inicial, calia anar més enllà de l’activació de la nostàlgia terapèutica en forma de publicacions retrospectives en les xarxes, calia afrontar una nova realitat que ens situava en un nou món on tot està per definir. Per això, hem d’entendre, afegíem, que no podien deixar de celebrar les festes, perquè la celebració de la festa és celebració de la comunitat, reforçament dels vincles, cosa imprescindible en estos moments. Però era ja prou evident que hauríem de celebrar-les d’altres maneres, repensant els actes, sempre amb l’objectiu de mantindre viva la sociabilitat i la seua dimensió patrimonial, el seu caràcter de «servici públic». I el mateix passaria amb els museus fallers, com el Museu Faller de València. Calia adaptar-se, reinventar-se, explorar nous formats, temàtiques i enfocaments, perquè seguim disposant d’una gran cultura festiva fallera, que dona per a ser reinterpretada i exposada de maneres imaginatives i renovades.

Ha anat passat el temps i no se sap ben bé si les Falles de 2021 seran realitat o no, ja que la situació de la COVID-19 no convida a ser

massa optimistes, tot i que en l’horitzó s’obri l’esperança de les vacunes. En qualsevol cas el repte de fons continua sent el mateix. Perquè les Falles han experimentat i travessat moltes crisis i de totes elles han eixit. La qüestió diferencial en esta ocasió és que esta crisi afecta especialment als seus dos pilars fonamentals: els artistes fallers i la pròpia trama i vida associativa de les comissions falleres. Efectivament, per una banda es planteja un problema de continuïtat del sector professionals dels artistes fallers, així com d’indumentaristes, pirotècnics i altres sectors productius que viuen en gran part de la festa. D’altra banda, es planteja un problema de viabilitat de l’associacionisme faller, que veu molt limitades les seues interaccions i activitats. També hi ha un repte per a les institucions públiques, alhora de regular la situació i plantejar eixides o noves polítiques capaces de contentar a tots els actors implicats i salvaguardar la continuïtat d’una festa que és Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Així que el treball a fer és molt i cal fer-ho amb cura i visió de futur. Afortunadament, la festa és forta i té moltes possibilitats de transformació. Però se les hem de creure.

Coronarte. Il·lustració de POA Estudio.

[77]

Cesc Roca. @cescrocastudio

Després de sis mesos...

l 7-9.

Del 17-8 a Capítol 10. da.

Segona ona

TORNEM A L’ESCOLA Inés Amundarain Castellano,

Mestra d’educació infantil del CEIP Pablo Neruda (València),

i Ainara Amundarain Castellano,

Mestra d’educació primària i secretària del CEIP Santíssim Crist del Bon Encert (Alfas del Pi, Alacant).

Ambdues falleres, secretària i vicepresidenta de la falla Arxiduc Carles - Músic Gomis.

Hui, 7 de setembre de 2020, tornem a l’escola i ho fem plenes de nervis i emoció, potser més que en el nostre primer dia de treball com a mestres en un centre educatiu, però amb un gran somriure que ni la mascareta ens pot llevar.

Arribar a aquest punt no ha sigut fàcil, ja que ens hem trobat amb un camí ple d’entrebancs i incerteses, el qual hem recorregut de la mà d’una normativa incoherent i canviant, que hem transmés a les famílies mitjançant reunions informatives prèvies al començament de les classes, per tal de demanar la seua col·laboració que ha sigut imprescindible per al bon funcionament de l’activitat educativa.

Fa una setmana, ens arribà un nou protocol de contingència i una nova guia de gestió de casos COVID. Obrim aquests documents amb l’esperança de trobar respostes que ens ajudaren a afrontar la tornada al col·le en un curs tan difícil com aquest, però la realitat és que ens trobem amb un sentiment d’impotència que ens aboca a lluitar, sense armes, per fer de l’escola un entorn segur.

Els termòmetres de Conselleria (que van com van) encara no han arribat a alguns centres, els i les mestres han hagut d’assumir les despeses del material sanitari ja que la dotació de l’administració ha sigut insuficient i els equips directius s’han vist obligats a prendre decisions per tal d’obrir les escoles de nou.

[78]

Així els professors i professores ens hem convertit en conserges que obrin portes; en infermers i infermeres que prenen la temperatura i apliquen gel hidroalcohòlic cinc vegades al dia, com a mínim; en metges i metgesses que han de diferenciar simptomatologia compatible amb la COVID-19 d’altres malalties i, si és el cas, acompanyar alumnes a aules d’aïllament; en arquitectes que delimiten l’aforament de les aules i els espais comuns; en personal de neteja que desinfecta els utensilis emprats; en policies que vigilen la distància de seguretat i la correcta col·locació de les mascaretes; en psicòlegs i psicòlogues que animen els xiquetes i xiquetes... i que, de tant en tant, els poden educar, en un curs en què les mesures sanitàries prevalen sobre les pedagògiques.

No obstant això, lluny de ser mereixedores del respecte de la societat, hem hagut de llegir en la premsa crítiques constants, qüestionant la nostra labor docent. Els diaris ens han acusat de voler boicotejar l’inici del curs escolar, quan l’únic que preteníem era sentir-nos protegits i protegides front a la pandèmia.

Ens haguera agradat també ser destinatàries d’alguns dels aplaudiments que el col·lectiu sanitari va rebre durant el confinament ja que hem sigut oblidades, malgrat estar al peu de canó durant tots aquests mesos. En aquest temps, ens hem organitzat per acompanyar emocionalment els i les estudiants,

[79]

per repassar els continguts bàsics, per dissenyar activitats de reforç, per avaluar d’alguna manera el nostre alumnat.. i tot això sense plataformes ni mitjans efectius per part de la Conselleria d’Educació.

Hem posat tot el que teníem al nostre abast: les nostres adreces electròniques personals, els nostres telèfons, els nostres ordinadors i tauletes tàctils, els nostres blogs... dedicant moltíssimes hores del nostre temps, prou més enllà de la fi de la nostra jornada laboral, a una educació a distància per a la qual no estàvem preparades, rebent a canvi poc més que la satisfacció personal d’un deure ben complit i l’agraïment dels i les nostres discents i les seues famílies, les quals han fet possible mantindre el contacte davant la suspensió de l’activitat educativa presencial i que s’han adaptat als nous mètodes, mostrant comprensió i suport en tot moment en els correus, les videocridades i les telefonades, dutes a terme.

Així i tot, ho hem fet i continuarem fent-ho perquè estimem la nostra professió i sentim vertadera vocació pel nostre treball. Només així s’explica que hui estiguem ací, darrere de la porta, amb una barreja d’il·lusió i por, un temor que ha desaparegut en el moment en què ha sonat el timbre i hem vist els i les nostres alumnes entrar pels diferents accessos habilitats.

Ho han fet a metre i mig, amb mascareta, en diversos dies i a diferents hores, sí, però amb unes ganes immenses de tornar a veure els seus companys/es i els seus docents, un retrobament que duen esperant des d’aquell 13 de març, en què el món i les escoles es pararen.

En el dia de hui, hem pressionat el botó del “play” i la pausa ha desaparegut. S’han col·locat en les fileres que han canviat d’ubicació, han pujat a les classes seguint les fletxes que marquen el flux de circulació, han memoritzat els banys que poden usar i els moments en què poden fer-ho, han conegut

[80]

el nou espai on dinaran i han entrat a aules amb companys/es en moltes ocasions diferents, a causa dels desdoblaments que la ràtio ha imposat. Aules que s’han convertit en bombolles que impedeixen la socialització amb xiquets/es d’altres classes i que els prohibeixen compartir joguets i materials entre ells/es.

Malgrat les limitacions, hem celebrat aquest primer dia com si d’una festa es tractara.

Hem aprofitat per fer activitats de benvinguda que feren la tornada a classe més amigable. Algunes dinàmiques han estat destinades a conèixer els alumnes, a aconseguir de nou una cohesió grupal entre ells/es, però també a que ens contaren com han viscut la quarantena i que expressaren els seus sentiments respecte al començament del curs.

I una vegada més, ens ha sorprés la capacitat dels infants d’adaptar-se a qualsevol situació. I és eixe moment en què, malgrat la sensació d’inseguretat i preocupació que mostraven alguns, notes la determinació amb què estan disposats a assumir aquesta nova realitat per tal de romandre a classe i que, a més, se senten afortunats de poder estar de nou en els col·les, el que fa que tot haja merescut la pena.

Tot és molt diferent a l’escola amb la qual somiem, però l’essència continua estant...

Per això, seguirem educant, seguirem ensenyant i seguirem fent màgia, perquè si alguna cosa bona té la nostra professió és que de vegades som nosaltres els que aprenem del nostre alumnat. Per exemple, aquest setembre hem descobert que podem estimar a algú sense tocar-li, que som capaços d’inventar noves maneres de saludar i abraçar, i que és possible estar separats i sentir els nostres cors més prop que mai. Qui sap el que ens ensenyaran demà?

Què comence l’aventura!

Pedro Zorrilla.

IG: @pedroads

Innocent...

S UN MES MENY IDA DE V

Juan Céspedes Garrido,

infectat per la COVID-19 i faller i vicepresident de la falla Arxiduc Carles - Músic Gomis.

Quan ixes al carrer, amb la mascareta, les mans netes, mantenint la distància de seguretat, esternudant o tossint al colze, amb la mascareta a la cara, desinfectant les sabates només entres a casa, netejant-te les mans (al ritme d’”I will survive” tot el que dure la tornada), ficant la roba en quarantena d’un dia, desinfectant amb lleixiu i aigua tot el menjar, reprenent els comportaments d’alguns familiars, amics i turistes, mai penses que et vas a contagiar d’un virus... I menys d’aquest virus que pot afectar-te i enviar-te a l’hospital per ser asmàtic (m’ho van confirmar dos setmanes després d’entrar en estat d’alarma).

Quan tornes a casa, després de passar tot el pont amb amics i d’estar un dia a la platja, exposat al sol, et sents acalorat durant el trajecte i comences a tindre mal de cap, en arribar a casa et prens una pastilla i dorms. Sols penses en dormir. Demà serà un altre dia.

Estimat diari, fa tres setmanes que estic confinat a casa. Ara mateixa estic bé, em sent bé, amb un poc de maldecap, però bé. Estem mitjanament bé. Parle en plural perquè Rafa està igual que jo encara que ell ho està passant pitjor (ja saps que és un poc hipocondríac i tindre la COVID-19 no li feia molta gràcia).

T’escric per desfogar-me, per alliberar tots els pensaments que tinc al meu cap i sentirme lliure ja que no puc eixir al carrer. És molt dur. M’han llevat tres setmanes de vida, així, per un virus que no saben com controlar-lo i que et fot els pulmons i el teu sistema immunològic. Mira mon pare, que amb una vida sana està hospitalitzat i ha estat a punt d’entrar, dues voltes, a l’UCI. Menys mal que és fort i s’està recuperant.

La primera setmana la vam passar mal, pensava que ingressaria a l’hospital perquè em costava respirar i no em desenganxava del meu aerosol (tot i això que la metgessa de capçalera m’insistia en anar a urgències i jo li mentia perquè tenia por). La febra, la sensació de cremor al front que no baixava per molts medicaments que ens prenguérem; el malestar general que va patir Rafa (va dormir al llit del despatx i va construir ahí la seua caverna, doncs la llum li feia mal als ulls); la reacció cutània que vaig patir i em plenà tot el cos de granets; el maldecap, un martelleig als costats, al pols, molt intens que no se n’anava; i la pèrdua del sabor i l’olor. Eixos símptomes són difícils de portar tots a una, no hi ha res al món que t’alleugere les molèsties (qui em diga exagerat espere que no ho passe, doncs Què desagradable! una cosa era el que dèiem per no preocupar i altra, molt diferent, [82] com ens sentíem).

Sincerament, tindre la COVID-19 no em molestava. El que més M’han llevat por teníem era contagiar els nostres amics i familiars. Això és el temps de vida… que més mal et fa, doncs et sents culpable encara que et diguen Però tinc clar que és una cosa que està a l’ordre del dia. Gràcies a Déu, encara que opositaré! que no siga creient, de tots, sols van ser quatre els amics que ho agafaren i els seus símptomes foren lleus.

La teua vida canvia en qüestió d’hores. Passes de ser independent a dependre d’amics i familiars que han de portar-te el menjar, tirar-te el fem, comprar-te les medicines que t’envien perquè, de forma inconscient, has perdut la teua llibertat, has perdut un mes de vida quasi. I l’estima? Com trobe a faltar les abraçades i els besos, les mostres d’estima entre els dos perquè, mentalment, físicament, ho necessitàvem, però no podíem. Jure que el que vaig passar cap al final de la segona setmana no li ho desitge a ningú. La casa es feia cada día més menuda i, en lloc d’estar a casa, sentia que estava a una presó on l’aire era sempre el mateix per molta terrassa que hi haja.

Hui m’ha cridat la rastrejadora preguntant-me què sentia, com estava. La seua veu, la dels meus pares, amics i familiars que han estat preguntant-nos com estàvem, eixos moments del dia en què parlaves amb qualsevol persona, eren els que, encara que parlaves del bitxo, feien que t’oblidares de tot. Gràcies a ells el temps volava perquè assegure que no hi ha cap sèrie, llibre, xarxa social ni pel·lícula que et faça oblidar que ets un contagiós, un empestat.

De què valen totes les mesures que has pres? De què serveix tindre la mascareta, la distància social que has mantingut si, al cap i a la fi, l’has agafat? De què serveix protegir-te si hi ha altres persones que passen pel teu costat, tussen i aspires espores que et contagien? De què serveix tindre a un tant per cent de la població conscienciada si l’altre tant per cent li importa entre poc i res? Quantes persones han de morir o contagiar-se, quantes restriccions més han d’implantar-se per fer veure que la pandèmia no és cap broma?

Si nosaltres, el poble, fórem conscients des del primer dia, res del que està passant ni ha passat en el mes d’agost haguera ocorregut. Nosaltres hem tingut cura en tot moment perquè teníem por i, encara així, després de totes les mesures de seguretat, ens hem contagiat.

M’han donat cita per fer-me la quarta PCR el pròxim dijous. Estic bé, em sent bé, però no puc estar un dia més tancat a casa. Necessite eixir, anar a la platja, llevar-me la mascareta i respirar, sentir l’olor a la mar i respirar l’aire net. Omplir-me els pulmons d’oxigen marí i sentir la sorra als meus peus, que soc lliure.

Necessite escoltar «negatiu», però si diuen positiu esperaré. La paciència és una virtut. No és la meua virtut.

[83]

Capítol 11.

L’herència.

FALLES. EN PARADA TÈCNICA José Fco. Gisbert Bronchal,

llicenciat en Administració i Direcció d’Empreses, professor Tècnic de Formació Professional i faller de la falla Camí Nou de Picanya - Nicolau Primitiu.

Amb l’arribada de les primeres vacunes al nostre país comencem a sentir aqueixos xicotets indicis d’esperança que, per fi, puguem tornar a la tan anhelada normalitat. I per a nosaltres, i encara que puga resultar frívol per la quantitat de familiars i amics que aquesta pandèmia ha deixat arrere, necessitem, urgim, anhelem, els fallers i la societat en general, que eixa normalitat arribe, i per a nosaltres, fallers i falleres, eixa normalitat comporta una frenètica activitat cultural, festiva i social. Una activitat carregada de sentiment, il·lusió, emoció, tradició.

Activitat que aviva i reafirma la nostra passió, per la qual cosa entenem no sols com una festa sinó com un autèntic estil de vida. Les Falles.

I sí, aquests dies de silenci, de letargia fallera, encara malgrat les circumstàncies, també han servit per a reafirmar-nos com a motor econòmic de quasi vital importància per al teixit empresarial de la nostra Comunitat Valenciana. Cal no oblidar que l’impacte econòmic d’una setmana fallera està xifrada en 700 milions d’euros. I vaja!

Sí! La percepció per part de la societat de la nostra festa de les Falles ha millorat i molt. Per a aquells ciutadans que consideraven les Falles com una molèstia, una cosa supèrflua i innecessari, els seus motius han sigut rebatuts i aqueixes xicotetes molèsties bé valen els innombrables llocs de treball que genera la festa, la facturació de quan-

[84]

tioses empreses de diferent índole, ja siguen xicotetes empreses familiars o multinacionals. No sols generem riquesa, sinó estabilitat perquè en molts casos els contractes es renoven cada exercici. Devem i la societat en general ha de ser conscient que moltes famílies mengen i viuen de la nostra festa, que no sols som un motor cultural o festiu sinó que servim a la nostra societat creant riquesa, ocupació i benestar.

La incertesa la nostra pitjor enemiga.

El faller i la fallera que miren amb inquietud i desesperança la impossibilitat d’unes Falles en unes dates concretes, es plantegen la seua no continuïtat formant part del col·lectiu faller. Aquesta és la preocupació de qualsevol president o presidenta de falla i el seu equip directiu en aquests temps de pandèmia: les baixes dels seus fallers i falleres. Aquestes minven els recursos econòmics de les comissions falleres, comissions que per por de més baixes han pres la decisió de rebaixar substancialment les

quotes dels seus fallers, perquè evidentment qui finança i sustenta bàsicament la festa són els seus fallers i falleres amb les seues quotes mensuals, loteries i aportacions. I no obstant això la comissió ha de continuar complint amb els seus compromisos contractuals amb artistes fallers, obligades les comissions a signar a dos anys vista per a poder beneficiar-se de les subvencions que atorgava l’Ajuntament de València. Les comissions a més han de continuar cobrint les despeses de manteniment de la seua seu social.

Encara que hui dia, oficialment es comptabilitza el decrement d’aquests fallers en un 10%, es pressuposa que aquesta xifra podria ser major i incrementar-se alarmantment sense unes dates concretes per a celebrar les nostres Falles.

Els plantejaments de l’Ajuntament de València.

La crisi generada per l’ajornament de les Falles la nit del 10 de març del 2020, provocava una reacció inusualment àgil per part de l’Ajuntament de València motivada també per un equip de persones, representants dels agents festius, ja siga de la Interagrupación, Federacions de Primera i Especial, etc… Era moment de prendre decisions i recórrer a tota ajuda per a desmuntar una festa que estava completament al carrer.

I va ser una vegada suspeses definitivament les Falles del 2020, un 13 de maig, quan va sorgir un original plantejament per part de l’Ajuntament de València per a

recolzar al, en principi, principal afectat per la crisi, l’artista faller.

La proposta plantejava el següent: Pel fet que les falles del 2020 estaven emmagatzemades en Fira València, La Marina o en naus industrials costejades pels propis fallers en espera d’una celebració de les Falles, a causa de la suspensió definitiva de les Falles 2020, es convertien automàticament en les falles que plantaríem en el 2021.

Entenem ací la indefensió de l’artista faller que passaria tot un any sense ingressos, sense la possibilitat de mantindre el taller obert o ni tan sols poder subsistir. Es va anunciar llavors que aquelles comissions que volgueren beneficiar-se de les subvenció del 25% del valor de la falla, haurien de signar un contracte de dos anys amb els artistes, mantenint les següents condicions: que el pagament anual fora, com a mínim, el 75% del valor de la falla contractada en el 2020. És a dir, que si el valor de la falla declarada en el 2020 va ser de 100.000 euros, el valor de la falla a contractar per a plantar en les Falles del 2022 seria de 150.000 euros. Comprometent-se la comissió a distribuir el pagament de 75.000 euros en el primer exercici faller i els altres 75.000 en el següent.

A la proposta s’han sumat el 90% de les comissions, sense no abans plantejar unes certes controvèrsies que plantejava la iniciativa.

Les comissions indubtablement estan del costat de l’artista faller però això no evita una certa suspicàcia. Per primera vegada, des que

[85]

existeixen aquestes subvencions, venen vinculades a complir una sèrie de requisits. Unes condicions que o compleixes o no accedeixes a la subvenció.

Pot crear precedent? Pot a partir d’ara aquesta subvenció, que sempre s’ha atorgat en funció únicament del valor de la falla, estar sempre condicionada a uns certs requisits segons circumstàncies o en favor de l’un o l’altre sector?

Temptador per al Consistori i perillós per al faller.

Unes altres de les decisions de l’Ajuntament, amb la qual indubtablement va demostrar que vol i ha d’estar del costat del faller, va ser incrementar un 37’5% la subvenció ja atorgada i pagada del 25% del valor de la falla del 2020. És a dir que amb l’ajuda habitual del 25% i aquesta subvenció extraordinària, l’Ajuntament ha assumit el cost del 62,5% del cost de les falles del 2020.

UN FUTUR INCERT. El sentir és relativament generalitzat sobre el futur immediat de les Falles.

Alguns opten per plantar i cremar quan la situació sanitària ho permeta.

Uns altres consideren que ja que s’ha esperat tant, és preferible esperar una mica més i celebrar unes festes en les millors condicions. La intenció, si una bona part de la població està ja vacunada, és celebrar les Falles a la fi del segon semestre de l’any. En qualsevol cas ningú vol oficialitzar una data, per a no generar falses expectatives i evitar caure en els mateixos errors que l’any passat en assegurar que celebraríem unes Falles al juliol o a l’octubre del 2020.

Desgraciadament qui mana és l’evolució de la pandèmia i la nostra espe-

[86]

rança és que la velocitat de la vacunació s’accelere el màxim.

El que és evident és que la cancel·lació de festa (portem dos marços sense Falles) i la seua incerta data de tornada ha suposat un desgast emocional tremend per al conjunt del col·lectiu faller però a més un elevadíssim cost econòmic. És una tasca pendent, realitzar un exhaustiu estudi, per a quantificar el pes econòmic de les Falles, és fonamental i urgent. És l’única manera de justificar i fer-nos una idea de l’enorme impacte econòmic directe i indirecte que les Falles tenen sobre València i sobre tots aqueixos municipis en els quals se celebra la festa. Les Falles són un clar motor de l’economia, però sense un estudi que l’avale, no serem capaços de quantificar-lo, demostrar-lo i que ens servisca de motiu per a tocar a la porta d’Administracions i Institucions.

Els altres sectors de la festa.

Les Falles són un clar motor de l’economia, generadora d’ocupació i marca cultural.

De la festa de les Falles depén la facturació de molts sectors econòmics, són molts els sectors afectat per la crisi pandèmica i per la conseqüent, no celebració de les Falles, entre ells: orfebres, teixidors,

brodadors, empreses de cancans o indumentaristes valencians que acumulen un any complet de pèrdues amb els seus tallers parats.

La sra. Amparo Fabra, indumentarista, membre de la Junta de govern del Gremi de Sastres i Modistes, membre de la Junta de govern del Col·legi de l’Art Major de la Seda de València i Presidenta de la Fundació Col·legi de l’Art Major de la Seda, en unes declaracions per a televisió a principis de març del 2021, destacava la situació crítica del sector. Més de vint empreses d’indumentària havien de tancar els seus negocis a causa de la situació agònica del sector i posava l’accent en la situació insostenible d’aqueixos tallers, en els quals de manera artesanal es creen els bells telers de seda amb els que es confecciona la indumentària tradicional valenciana. Sedes que van enamorar a eixe comité que va valorar i més tard va concedir el títol de Patrimoni Immaterial de la Humanitat a les Falles de València. Està en joc no sols la subsistència d’uns negocis familiars, sinó part de la nostra cultura, la nostra essència com a poble, la nostra història i el nostre patrimoni.

Un estudi sobre les repercussions del COVID-19, en els indicadors econòmics i laborals dels sectors artesans, de la indumentària, industrials seders, indumentaristes i orfebres, situen la disminució de la facturació en 2020 respecte al 2019 entre el 78’9% i el 96,8%. La facturació dels industrials, artesans seders i teixidors en 2019 es va situar entorn de 6 milions d’euros i en 2020 a penes ha superat el milió. Això a més repercuteix de forma molt negativa en l’ocupació. En 2019 aquests sectors van generar 496 ocupacions directes i en aquests moments 317 persones es troben acollides als ERTOs. En una situació similar es troba el col·lectiu d’artistes fallers. Evidentment l’estratègia llançada pel propi Ajuntament de València va servir per a alleujar un previsible any en blanc. Els artistes ja partien d’una situació prepandèmica, ja agònica. Però tinguem en compte que més de 100 municipis de la província de València i altres deu de Castelló i Alacant celebren també Falles, unes 460 comissions més que no mantenen el compromís llançat per l’Ajuntament de València.

Unes falles que no es van poder cremar en el 2020 i que es troben emmagatzemades en Fira València i en naus industrials que esperaven eixir aquest març del 2021, però que tampoc ha sigut possible. Segons el Gremi d’Artistes Fallers, la baixada mitjana que estimaven era del 40% però serà molt superior, perquè ens trobem amb la incertesa, el futur es planteja negre. Què ocorrerà a partir del mes d’abril amb els contractes per a les Falles del 2022 d’eixes comissions que no es troben en el municipi de València, si no es celebren, si no es cremen les falles del 2020 en el 2021?

També la indústria pirotècnica serà una altra de les grans perjudicades.

Els primers dies de març del 2021, PIROVAL plantejava una iniciativa

[87]

per a disparar un gran castell des de diferents punts de la ciutat per al 19 de març del 2021, aprofitant el toc de queda i la impossibilitat d’assistència de públic però servint de gest, alé i esperança per a la ciutat, llançant el missatge que les Falles continuaven vives. La iniciativa en principi va tindre molt bon acolliment, però dies després es va desaconsellar la seua realització per les autoritats sanitàries, per la qual cosa la iniciativa va quedar en tan sols això. Després de la negativa, PIROVAL va llançar un comunicat trencant qualsevol possible contracte futur amb l’administració. És a dir, no dispararien mascletaes en la Plaça de l’Ajuntament. Pot resultar anecdòtic, però és un símptoma més de la situació lamentable en la qual es troba aquest altre sector tan estretament vinculat a la festa, a la nostra i a la resta de festes de la nostra Comunitat Valenciana, perquè si hi ha alguna cosa que ens uneix i ens identifica com a poble és la pólvora.

En unes declaracions en la trobada d’alcaldes i alcaldesses celebrat a la ciutat de València el 17 de març del 2021, la presidenta de la Confederació Empresarial Valenciana a la ciutat de València, sra. Eva Blasco, indicava que Piroval, l’Associació de Pirotècnics de la Comunitat Valenciana, alertava del perill de desaparició imminent de moltes empreses si no s’articulaven en aquests moments ajudes directes.

Segons l’informe realitzat per PIROVAL sobre la situació del sector les caigudes en vendes s’han situat molt pròximes al 100% perquè hi ha hagut anul·lacions totals d’espectacles i no sols de les Falles. Per tant els ingressos que preveuen no són suficients ni per

[88]

a hibernar i poder sobreviure amb una estructura mínima.

També la situació de les Societats Musicals de la Comunitat Valenciana és molt complicada. Només en contractacions festives en general, gran part d’elles vinculades a les Falles, han estimat una pèrdua de 20 milions d’euros en 2020 i a més estima que això en 2021 s’incremente fins als 22 milions d’euros.

També hi ha moltes altres activitats econòmiques que completen l’economia fallera, per dir algunes, perruqueries, empreses d’il·luminació, fotografia, de lloguer de carpes, de floristeria, de megafonia, impremtes, distribució de begudes, taxis, etc. Tinguem en compte que la festa de les Falles i la seua cancel·lació suposa una penalització, un càstig per al comerç, ja molt afectat, perquè el moviment, l’activitat que es produeix durant la setmana fallera dinamitza l’activitat comercial.

A més, és un doble càstig per a dos sectors especialment afectats per la pandèmia com són l’hostaleria i el turisme.

Durant els cinc dies centrals de les Falles, si parlem de València ciutat duplica la seua població. Per tant, això suposa un dinamisme en tots els sectors econòmics enorme.

A València els hotels, en tot

el territori, s’acostava a ocupacions pròximes, en aquestes dates al 100% d’ocupació. València en 2019 va rebre un total de 931.639 visitants i, en canvi, en aquests moments el turisme és totalment inexistent. Per als hostalers la situació també és crítica, la facturació d’aquests dies suposava entorn del 30% del total de l’any.

Segons la Federació Empresarial de València enguany, no sols vinculat a les Falles perdran 541 milions d’euros de facturació, en definitiva si a això afegim que a més hostaleria i turisme han sigut els sectors més afectats per aqueixes limitacions d’activitat i mobilitat que es van derivar de l’estat d’alarma veiem que la situació per a moltes d’aquestes empreses és crítica.

Les comissions falleres, totes aquestes empreses, tots aquests sectors necessiten rebre ajudes directes. Correm el risc que si això no és així, sense ajudes directes, totes aquestes empreses i fins i tot comissions falleres corren el risc de desaparéixer, perquè hi haurà costos en l’ocupació, perquè ja s’està destruint ocupació. En 2017 la festa va crear 7.580 ocupacions directes i indirectes en aqueix període que van significar 26,7 milions d’euros de cotitzacions a la seguretat social i IRPF. Per estimacions del govern autonòmic, la cancel·lació de les Falles en el 2020 va suposar unes pèrdues econòmiques de 700 milions d’euros. La no celebració de les falles en el 2021 no sabem i no

podem quantificar una xifra exacta de l’impacte econòmic que puga resultar d’aquesta cancel·lació però segur que l’impacte serà molt major del qual es va produir per la suspensió i posterior cancel·lació de les Falles del 2020. Perquè s’arrosseguen ja molts mesos de parada de l’activitat, sabem que moltes empreses van començar a tindre problemes de liquiditat a l’inici de la pandèmia, en aquests moments ja no parlem de problemes de liquidesa, moltes comencen a tindre problemes de solvència, s’estan tancant ja empreses, s’estan perdent llocs de treball.

Per ells és fonamental que el pla de vacunació s’agilite al màxim.

Necessitem vacunes i necessitem que, com més prompte millor, un percentatge elevat de la població estiga vacunada, només d’eixa forma recuperarem la mobilitat i l’activitat econòmica, però mentrestant necessitem agilitat perquè arriben a les empreses i autònoms aqueixos 650 milions que s’estima pot rebre la nostra comunitat en eixe nou pla aprovat pel govern de l’Estat dotat amb 7.000 milions d’euros.

La situació és crítica, agonitzant, però no hem de perdre l’esperança. Els fallers i falleres mantindrem la flama viva, perquè parlem de sentiments. Som conscients de quina és la nostra missió en tot això. I mantindrem el nostre compromís amb la festa, amb la tradició de plantar i cremar falla, amb la nostra cultura, amb la nostra manera de ser i de sentir, i és que seguim ací! I seguirem, sempre.

[89]

[ IMMATERIALS ] Pepa Gómez Valle Periodista, delegada de Patrimoni de JCF i fallera de la falla Juan de Mena - Ferran el Catòlic - Erudit Orellana.

Sabíem que les Falles eren immaterials. Però potser només com a un cognom aparellat al concepte patrimoni. El seu significat va arribar al més alt en caure sobre nosaltres la pandèmia. El no-res, l’absència, l’aturada de la vida ahí fora. Personalment no puc separar ja de la nostra festa estes dues idees, més encara al capdavant de la delegació de Patrimoni en Junta Central Fallera des de l’exercici passat.

Tampoc del que representen, com no puc separar de la meua persona la raó de ser periodista i de ser fallera. És irònic, és incoherent, però quan van desaparéixer les Falles (millor dit, quan van quedar en un suspens incert) vaig ser més fallera i més periodista que mai. Per què?

Perquè són part de la meua forma de viure i responen a la meua esència com a persona i com a part d’un poble. Com? Simplement com vaig poder.

Vaig tindre el privilegi de trobar-me enmig de l’epicentre de les Falles quan la foscor arribava. Feia la producció de l’especial de Falles per al programa d’À Punt Directe de la nostra televisió autonòmica, al balcó de l’Ajuntament, els dies de mascletaes i veia amb els companys i les companyes de premsa com

[90]

cada dia, a cada hora, l’ambient es feia fosc, diferent, desolador. Recorde l’última mascletà, amb una plaça mig buida i un silenci estrany per cada racó. Alhora era vicepresidenta de Cultura de Junta Central Fallera i amb l’equip véiem com les reunions dels caps a les Administracions es succeïen, en un compte enrere per a prendre decisions que estaven més enllà de les inquietuds emocionals. Tot estava en mans del sentit comú i les necessitats sanitàries. I és que sense cultura no hi ha poble i un poble necessita salut, voluntat, responsabilitat i força per a fer front a les adversitats. La clau s’imposava, sense premeditacions ni paraules: unió. On la identitat i la tradició es fan més fortes, encara que siga com una mena d’àncora, d’esperança.

Veia i sentia que teníem damunt un dels reptes més grans com a societat. De la humanitat. Veia i sentia que no és que les Falles pogueren esperar, és que les Falles, amb o sense carrer, casals, cadafals, música, indumentària, devoció i el llarguíssim etcètera que les composen, havien d’estar a l’alçada i saber bategar per a tornar, per a no marxar.

Perquè bàsicament estan fetes de persones i les persones lluitavem ja

per eixir vius d’esta. El món es va quedar en pausa. I el nostre món, el faller, plorava i cridava mut, sense saber què podia significar tot el que estava a punt d’ocórrer.

Vaig formar part de despatxos professionals i festius, de converses i reunions i vaig sentir la força del companyerisme, deixant de banda qualsevol diferència de tot tipus.

Enmig del no-res hi estava el tot.

La declaració de l’ajornament de les festes va portar de la mà, en el meu cas, l’atur. Sí, vaig quedar-me sense feina i la meua tasca al món faller en pausa indefinida. I com la resta de la societat, se’m demanava no eixir de casa, ser responsable i confiar.

Per a una persona com jo, que no acostuma a tindre buits a l’agenda personal i professional, l’impacte va ser un colp dur. Però vaig tindre la sort de passar la quarantena amb els meus pares i aprofitar per a sublimar. Es a dir, des de la terminologia Freudiana, vaig començar a desplaçar les meues pulsions cap a tasques creatives. Jo no sabia el que estava fent ni perquè, la veritat. Tampoc tenia, llavors, idea del que significava esta paraula ni en què consistia la psicoanàlisi. Però una de les coses que em va portar tota esta experiència global va ser conéixer-me a mi mateixa mitjançant estes eines, però el detall d’això és una altra història...

No va fer falta pensar molt, de fet crec que no ho vaig fer: vaig connectar-me més hores al dia a les xarxes socials, llegir tot tipus d’opinions i sentiments de persones conegudes i desconegudes que

compartien racons dels meus móns i totalment aliens. Vaig veure fotos, vídeos i fins i tot indagar en xarxes que no creia que estigueren fetes per a mi. No va passar més d’una setmana i vaig endinsar-ne en eixa vida paralel·la de creació de continguts i jo diria, en exies circumstàncies, guia i espai de vida per a molta gent com jo. I vaig crear dos formats en Instagram fent directes: “Lejos no existe” i “Connexions falleres”, ben senzills, que van omplir els dies i les hores d’una complicada interacció que, en balanç, va ser sanadora.

La persona, periodista i fallera, continuava activa per dins i necessitava eixir cap a fora i encetar un

Font: Pepa Valle

[91]

Font: Pepa Valle

vincle amb el món exterior, compartir com estaven vivint, què estaven pensant, què esperaven del futur, com estaven sublimant altres.

Era, sense saber-ho, una teràpia que va demostrar-me moltes coses de qui soc. Va ser d’una forma molt natural, les xarxes s’imposaven com una finestra, més enllà de les que ens reunia als veïnats cada vesprada a les 20 hores. Des d’on no passava res, a casa, internet ens donava informació de tot tipus i un lloc on viure i respirar sense mascaretes. Com moltíssima gent, jo vaig sentir una revolució. Gastava les xarxes però ara no era per treball ni per exposició pública de fotos, comentaris o vídeos. Era una

[92]

prolongació de la vida, eixa forma d’eixir al carrer sense poder fer-ho.

I el carrer estava 24 hores al dia en la distància i les ones wifi.

Per cert! Aleshores, Instagram no permetia descarregar ni compartir els directes! Per la qual cosa molt del treball fet en estos dos formats de directes es va convertir en un record enriquidor dins meu i, també, per a moltes persones que en eixos moments i encara ara em recorden, per la companyia que les converses ens van fer!

Vaig començar fort, massa diria jo.

Perquè en un temps en què no hi havia res a fer, les meues jornades de ‘no treball’ (contacte, preparació d’entrevistes, connexions, converses i relats) eren molt llargues.

Feia inicialment 8 converses al dia, després quatre, després una.

La gent necessitava parlar i sentir-se que ahí estàvem altres. Vaig tocar la porta virtual de moltes persones que creia inaccesibles. Algunes van continuar sent-ho, però altres van obrir-me i deixar-nos passar. Vam parlar de periodisme, d’influencers, de cultura, d’inclusió, d’art, d’amor, d’entreteniment, de comiunicació no verbal, d’alimentació, de desitjos, de surrealisme, de simbolismes… I vaig també jugar a casa i parlar amb moltíssimes persones de les Falles i altres festes de la nostra terra. Anava i tornava entre els sentiments de pena, alegria, por, esperança… En qüestió de 4 setmanes vaig entrevistar vora 100 persones. No van estar totes les que m’haurien agradat, clar! Però totes les que van passar pels meus directes van ser

part indispensable de la força que necessitava per a sentir-me el que soc. Més de 3.000 persones connectades en alguns casos! Va ser una etapa de contrastos, entre la incredulitat del que estava passant al carrer, als hospitals, a famílies properes i llunyanes… i també del que estava arribant a fer, parlar amb tantíssimes persones i amb tants espectadors!

Vaig aprendre molt. Que sense salut no som res i sense el serveis d’assistència sanitària i de necessitats bàsiques no podem sobreviure.

I en el segon escaló, internet ens ha salvat, com ho han fet els aplaudiments a la finestra, la música a casa i en el ressó de qualsevol altra llar, el somriure amb els ulls entre desconeguts en les eixides fugaces a tirar el fem o comprar l’indispensable eixes setmanes. Que les xarxes han democratitzat la capacitat de creació de continguts, sense edat, vergonya o pors limitants. Que es pot fer entreteniment sense quasi mitjans i que els formats televisius podien reinventar-se i autorevolucionar-se, que necessitem estar units i connectats. Que en xarxa funcionem i que sigues qui sigues i com sigues, vols amb totes les teues forces que una pandèmia com esta acabara en un malson prompte, amb la completa certesa de si tornàvem a ser els d’abans oblidaríem molt d’allò que en eixos moments estàvem sentit...

Ja era una persona de xarxes, culturals i socials, i després de mesos de quarantena vaig transformar eixa espenta mediàtica o comunicadora, que era més una forma

de deixar-me dur que un treball auto imposat, en feina. Vaig convertir-me en una mena de docent, donant cursos online de comunicación en xarxes i, fins i tot, de teatre d’improvisació mitjançant Zoom i Skype, recuperant facetes de la meua vida que creia passada i explorant nous espais com els virtuals amb alumnat. Dinàmiques que hui continuen i que, per sort, ja hem pogut desplaçar al plànol físic.

He repensat també la imatge que transmet en les meues xarxes i he creat noves.

I vaig tornar al treball a la televisió al juliol. I ja no he parat fins el moment, enllaçant formats d’entreteniment, entre ells, altra vegada un especial de Falles i Magdalena a À Punt quan, per segona vegada, no podíen celebrar-se.

Tot això, amb les xarxes i les persones amb els seus usuaris al darrere, m’han fet una persona més agraïda a la vida i més capaç i forta professionalment. He perdut innocència pel camí i invertit temps en saber què no i amb qui sí.

I me n’he adonat que de la mà de la immaterialitat està la intangibilitat.

Perquè ser Patrimoni, com són les Falles, no només és pel camí fet i per la continuació d’un treball, d’una tradició, d’un folklore. També és perquè quan cap d’estes coses potser com les hem conegudes, continuen estant. Perquè no poder tocar, fer, dir, no vol dir no poder sentir, recordar, expressar. Som immaterials i intangibles. Perquè no hi ha oblit mentre hi haja essència.

[93]

Bárbara Sebastián.

IG: @turikills | Xarxa Joves.net

‘Pandemdiari’// Diari de la pandèmia d’una periodista // I després de la pandèmia, què?

Clara Castelló Lli, periodista i presentadora de l’informatiu “Les notícies del matí” d’À Punt.

Un diari és per a mi el major dels aliats en moments difícils com aquest, perquè un diari s’escriu des de l’emoció, des de la sinceritat. Iniciar-ne un no només em servix per a recordar el passat, sinó que també m’ajuda a comprendre el present.

Esborrallar les experiències, les accions, les sensacions que experimente a diari em permet posar-les en orde. Si faig memòria, si tire el temps arrere, se’m fa complicat trobar un any que haja vingut més carregat d’esdeveniments tan excepcionals, tan insòlits i terribles com aquest 2020. Supose que aquesta percepció no diferix massa de la que té la majoria de la societat valenciana.

Quan a principis d’any començàvem a tindre les primeres notícies del coronavirus res em feia pensar que arribaríem a aquesta situació. Una conjuntura que encara hui continue pensant, de tant en tant, que és un malson del qual algun dia (espere que més prompte que tard) despertarem.

A mesura que passaven les setmanes, els contagis i les morts

augmentaven per moments, i calia adoptar decisions amb celeritat.

La gran majoria de les mesures eren impopulars, no gaudien ni del consens polític ni tampoc del vistiplau de la ciutadania.

Semblaven improvisades, acordades a correcuita; però el desconeixement sobre els detalls de la transmissió, l’afecció, la incidència o la letalitat no deixaven lloc a moltes més alternatives.

Una de les primeres determinacions que va arribar, i que em va caure com un gerro d’aigua gelada, va ser la de la cancel·lació de les Falles. Ja hi havia peces de monuments al carrer, s’havien disparat algunes mascletaes, es respirava a pólvora, a festa pels carrers i, com la resta del món faller, no volia acceptar esta decisió. Estava al capdavant de l’informatiu matinal d’À Punt, Les notícies del matí, tenia al meu abast, amb tota probabilitat, més informació que la resta de la ciutadania, però així i tot, se’m feia impensable no celebrar les Falles.

Vaig viure en directe el moment

[95]

en què els artistes del monument de la Plaça de l’Ajuntament, José Ramon Espuig i Manolo Martín, posaven la mascareta a la meditadora, la figura principal de la falla municipal. Un gest de solidaritat amb els malalts de coronavirus i en protesta pel que suposava per als artistes fallers la supressió de la festa. Eixe va ser només un dels primers instants emotius que he hagut de viure durant aquests mesos de pandèmia. Després va vindre el confinament, a continuació la desescalada, la ‘nova normalitat’ (o ‘nova realitat’ com sempre he preferit anomenar a esta situació) i més tard les limitacions horàries, les restriccions de mobilitat i les reduccions en les trobades socials.

Treballar durant aquesta pandèmia, enmig d’una crisi sanitària i econòmica sense precedents en la història recent, no ha sigut fàcil. Molts companys han estat treballant des de casa i les comunicacions no han sigut tan fluïdes com ho eren abans.

Això ha comportat una sèrie de complicacions afegides a la tasca diària d’informar en directe. La complicitat, importantíssima per a mi, no ha estat present en molts moments. No poder tindre prop, ni mirar als ulls a les persones que entrevistava o als tertulians perquè no podien estar de manera presencial en l’estudi (havien d’entrar per videoconferència) no em permetia desenvolupar la meua tasca com més m’agrada. Sóc

[96]

una persona que es mou molt per les sensacions, per les vibracions que em transmeten els altres i durant aquesta etapa totes aquestes impressions s’han quedat ocultes, enterbolides per les mascaretes. No poder besar, ni abraçar les persones estimades.

Vore com familiars ingressaven en l’hospital infectats per la Covid-19. Entrevistar a diari científics, professionals sanitaris, testimonis afectats pel coronavirus, treballadors dels serveis essencials... m’ha deixat una empremta que difícilment desapareixerà.

Hi ha molta por, molta preocupació per com serà el futur econòmic. Els experts auguren que la recessió econòmica serà profunda però breu i que la recuperació serà forta en l’inici però molt més lenta després. Crec que la vacuna serà el factor determinant per a l’esperada eixida de la crisi econòmica alhora que ens ajudarà a salvar vides, a recuperar la normalitat en les activitats que féiem abans de la COVID-19, però soc conscient que la pandèmia no desapareixerà de hui per a demà.

Em sent afortunada per haver viscut com a professional dels mitjans de comunicació una etapa històrica; però sóc conscient que la factura que em passarà serà gran. De vegades els periodistes pensem que ens sabem protegir de les històries que contem, que disposem d’un escut que ens blinda davant qualsevol situació, que sabem establir una clara diferència entre el que és treball i el que és la nostra vida privada; però no sempre és així. I aquesta situació és un clar exemple.

La mascareta, que com a exemple de responsabilitat es va posar, de les primeres, la meditadora de la falla municipal de València, no ens la podrem llevar com si d’un banyador mullat es tractara.

Caldrà vore l’eficàcia real de les vacunes i analitzar el temps que dura la immunitat. Tot i això, no depenem exclusivament de la vacuna. Podrem començar a recuperar ‘la normalitat’ quan els contagis disminuïsquen, quan la taxa d’incidència se situe en nivells baixos. Mentrestant ens haurem d’acostumar a la distància interpersonal, a reunir-nos en grups de poques persones, a evitar els espais tancats o a romandre-hi poc de temps, a relacionar-nos d’una altra manera, a viure amb un tarannà diferent.

Mesos després que irrompera en les nostres vides el SARS-Cov-2 confesse que espere amb il·lusió l’arribada de la primera vacuna.

Les previsions més optimistes assenyalen els primers mesos del 2021 com la data en què disposarem d’aquest fàrmac que marcarà un abans i un després en la crisi sanitària. L’econòmica serà un altre cantar.

Crec que tenim un gran repte per davant. Les crisis són revulsiu, una oportunitat, i n’hem de traure profit.

Hem d’aprendre d’una a ser solidaris, a pensar més en les persones que ens envolten, a empatitzar, a confiar més en el que es produeix ací, a apostar per una mobilitat més sostenible, a modificar els nostres hàbits de consum.

L’economia està eixint molt mal parada de la crisi econòmica derivada de la sanitària i sectors com el de l’oci i la restauració, la cultura, els autònoms, les xicotetes i mitjanes empreses, entre les quals hi ha moltíssimes que es dediquen a tot el que envolta el món de les Falles, estan tocades de mort.

Posar una data de finalització a aquesta circumstància encara és molt arriscat a dia de hui, però no hi ha cap dubte que tornarem a tindre Falles. Escoltarem de nou la música sonant pels nostres carrers, vorem una vegada més les comissions falleres desfilant per les nostres avingudes, els monuments presidiran de nou les nostres places i els petards ens anunciaran que la festa torna a estar present. Tornaran les revetles, els dinars i els sopars multitudinaris. Les abraçades i els besos sense mascareta seran els protagonistes dels nostres encontres. És un horitzó que cada vegada està més a prop però per a aconseguir-lo no podem relaxar les mesures de prevenció, no devem abaixar la guàrdia. Hem de ser pacients, prudents i sobretot responsables si volem tornar a disfrutar junts de les meravelles que ens oferix la vida.

[97]

Paco Roca.

IG: @artpacoroca

Els SOMRIURES no se’ls pot endur el “bitxo”

Ana Grau Poveda,

graduada en Mestra en Educació Infantil i fallera de la falla Andreu Piles Ivars - Salvador Tuset.

Era dijous, 12 de març, quan em vaig despertar per anar al col·legi.

Estàvem prop de Falles. La vesprada anterior havíem comprat un fum de petards per gaudir durant tota la setmana al parc del costat del casal.

Tenia moltíssimes ganes que arribaren les vacances de Falles per desdejunar bunyols amb xocolata que m’havia cuinat la iaia Josefa aquest any, plantar amb Joan, Rafa i Paloma la falla del dia 15, esperar ansiós el jurat, arreplegar el premi, anar a veure falles tots juntament amb Quique i Manu, veure la mascletà i olorar a pólvora…. Mmmm, m’encanta eixa olor!

Tenia ganes de tot! Portava un any esperat aquest moment i, damunt, Joan era el president infantil. Ho teníem tot planejat, portàvem setmanes assajant el miniteatre sorpresa que anàvem a fer-li en el seu berenar. Quines ganes teníem! Què poc faltava! L’olor a pólvora, les llums, els ninots plenant els carrers. Onze mesos després tornaríem a estar en Falles i estàvem preparats per disfrutar d’un any més de la setmana més especial de l’any.

Però eixe matí tot va canviar. El pare em despertà per anar al col·legi com cada dia i em va dir que les Falles s’havien suspés. El virus, que tant escoltàvem a la televisió, havia arribat fins ací i, per evitar que la gent es ficara malalta, era necessari cancel·lar-se tot.

No ho podia creure. Em vaig enfadar, m’enfadí moltíssim. Tant que em vaig ficar a plorar. No parava de pensar en els meus amics i en les nostres ganes de passar-ho bé. Com estaria Joan? I Paloma i Rafa? I els ninots? Les carpes? Hi havien falles plantades, ara què passaria amb elles? Era la nostra setmana, la setmana que estàvem esperant els quatre, ho teníem tot planejat i de sobte… Tot canvia!

— No hi han Falles! — Repetia una i altra volta en el meu cap.

No entenia res, estava enfadat amb tot i amb tots. Amb el món! Mentre em vestia, ma mare em va prometre que a l’eixida del col·legi quedaríem amb els meus amics per tirar tots els coets que havíem comprat. No seria el mateix, però així podríem parlar i estar junts, encara que tinguèrem que canviar la carpa de la falla pel parc del costat.

Esperava nerviós que es feren les 17 h quan em va recollir la mare al col·legi carregada amb la meua caixa de petards, el berenar i un gran somriure per dir-me que havíem quedat amb ells al parc. En eixe moment em fiquí molt content i vaig córrer a veure’ls.

Vam començar a tirar coets, a fer xicotetes

[99]

mascletaes, a riure, jugar, córrer… Ens oblidàrem de tot. Estàvem junts, oloràvem la pólvora i portàvem els nostres blusons i polars, com qualsevol dia de Falles, però l’hora d’acomiadar-nos-en estava arribant.

Els quatre ens abraçàrem fort. Havien dit que al juliol celebraríem les Falles i únicament hauríem d’esperar un poquet més. Li vam prometre a Joan que estaríem amb ell ja fora en juliol o qualsevol altre mes. No fallaríem. A més, li devíem el nostre xicotet teatre. Li encantarà.

Mentre, seguiríem assajant.

— Xics, sou els millors. Segur que en unes setmanes tornarem a estar junts altra vegada jugant al poble de Paloma. — Digué Joan.

— Clar que sí! El meu pare m’ha dit que vindreu a menjar una paella que farà. Passejarem per la muntanya i botarem el riu ple de pedres sense caurer. — Comentà Paloma mentre tots rèiem recordant com Rafa va caure a l’aigua l’última volta que estiguèrem allà mentre creuàvem el riu.

A l’arribar a casa, el pare ens digué que entraríem en alguna cosa anomenada “estat d’alarma”. No sabia ben bé el que era, així que vaig preguntar i la mare em respongué:

[100]

— Manu, bonic, a partir de demà no podrem eixir de casa durant uns dies. El virus està fent molt de mal, especialment a les persones majors com els iaios. Per això hem de quedar-nos-en a casa sense anar al col·legi i sense eixir a jugar.

Com? No hi ha Falles? No hi ha col·legi? No podem anar al parc a jugar? No podem eixir de casa? Vaig respirar fort i vaig pensar: — Manu, sols seran uns dies. Hi ha que ajudar perquè aquest virus se’n vaja. Quedar-te a casa pot ser, també, divertit. — I així va ser com, poc a poc, va començar a truncar-se el nostre món, el teu, el meu, el de Joan, Paloma, Rafa… El de tots. A casa tancats sense poder eixir durant uns dies per parar un “bitxo” que estava fent molt de mal, però junts podríem parar-lo.

Els dies foren setmanes i les setmanes es transformaren en mesos. Moltes hores i moltes coses passaren en cadascuna de les nostres cases però us he de contar que durant tot aquest temps van aprendre molt i, amb seguretat, vosaltres també. Estic segur. Vaig aprende a donar les classes del col·legi per l’ordinador, a cuinar ajudant els pares cada dia, inclòs a moure la massa de la pizza com a la televisió. També aprenguí que m’agradava fer ioga amb el pare i que la mare jugava al futbol millor que jo. Vaig aprendre a pintar el sol quan vesprejava i tots els color que ixen am ell, com el taronja, el rosa, el roig, el blau, el blanc… Aprenguí que la meua veïna Maria, la del 3r, li agradaven les Falles i que la del 5é, Empar, havia començat a aprendre anglés amb 68 anys: — Mai és tard per aprendre, Manu! — Em digué un dia rient-se després d’aplaudir al balcó a les 20 h.

També que quan tots lluitem junts som capaços d’aconseguir coses increïbles,

com lluitar contra eixe “bitxo”, que poc a poc aconseguirem que desaparega. I, per descomptat, vaig aprendre que aplaudir tots els dies en els balcons a les 20 h a la gent que treballava molt mentre tots estàvem a casa era un dels millors moments del dia.

I clar que Empar tenia raó. Mai és tard per aprendre perquè els meus iaios, als 80 anys, també aprengueren a fer vídeocridades amb els seus mòbils. Tenien moltes ganes de veure’ns i jo a ells, inclòs fèiem sopars per vídecridada per estar tots junts. Al cap i a la fi, sempre acabàvem tots plorant de la risa pels acudits de la nostra tia Trini. Per això estic convençut que de tot açò hem aprés moltíssim, segur que si penses un poc tu també has aprés molt aquests mesos.

Els dies foren passant, fins que arribà el gran dia: el dia que ens deixaren eixir de casa. No vaig dormir en tota la nit! Quines ganes tenia! M’ho havia passat genial a casa amb la mare i el pare, però tenia tantes ganes de veure als meus amics, de córrer i jugar… No anava a ser fàcil, tampoc difícil, simplement diferent.

— Manu. — Em cridà la mare. — Bonic, ara hem de ficar-nos açò. És una mascareta, per protegir-te i protegir al altres.

No pots abraçar als teus amics, tampoc compartir els teus joguets. Les coses han canviat molt. El virus segueix ací i cal ajudar.

— Mamà, a mi no m’agrada aquesta tela.

No se’m veu la cara. És avorrit. Si somric o trac la llengua per fer bromes no se’m veu. — Vaig dir mentre acatxava el cap trist.

— Manu, la portem tots. Inventarem alguna cosa per poder saber quan ens riem. A mi se m’unflen els ulls quan ho

faig, sempre m’ho dius. — La mare em a abraçar i ens decidírem a eixir.

Allà estava Joan, Paloma i Rafa esperant-me per jugar. Ja era primavera i feia un sol increïble. Ens saludàvem amb el colze amb entusiasme. — És la nova salutació. — Digué Paloma. I com era nou ens inventàrem els quatre un junts.

— 1, 2, 3, colzes tots junts de nou! — cridàrem els quatre mentre juntàvem els nostres colzes al centre i els separàvem per alçar-los. Havíem fet vídeocridades, ens ho havíem contat tot, però era un poc fred allò de no poder-se abraçar ni compartir els joguets. Res era com abans. La mare tenia raó però, encara que tot canvie, sempre podem fer alguna cosa per tal de què es parega com abans, sols hi havia que trobar la forma. Poc a poc ho faríem.

Passaren els mesos, va arribar l’estiu i amb ell s’acabaren les classes per videocridades, però quedava la festa de fi de curs. No ens la podíem perdre, aquest any seria diferent, encara així, ens ho passaríem genial de la mateixa forma.

Cadascú decorava la seua habitació, elegia una cançó, es preparava el berenar i junts fèrem una festa desde les nostres cases. La veritat, no va estar malament.

Ens riguèrem, ballàrem i cantàrem molt.

Va arribar l’anhelat estiu i aquest seria diferent però el disfrutaríem igual. Ja havien anunciat que al juliol no hi hauria Falles i que Joan tornaria a ser president per a l’exercici 2021 i, com no, anàvem a estar amb ell de nou.

Poc a poc ens adaptàvem a allò que nomenaven “nova normalitat” però a mi continuava sense agradar-me la mascareta. No m’agradava no veure el somriure de la gent. Durant estos mesos havien canviat moltes coses i també perdut al-

[101]

tres, però i el somriure? No, el somriure no el podíem perdre, hauríem de canviar-lo també. Com? Una vesprada d’estiu, mentre jugàvem junts, els vaig comentar a Joan, Rafa i Paloma allò que volia fer. — Els somriures no poden perdre’s! — Vaig dir mentre em ficava de peu i amb veu seriosa.

— Traieu els vostres retoladors, xics!

Pintarem les mascaretes més boniques del món, amb somriures gegants i plenes de colors. — Digué Manu assenyalant la seua samarreta de flors colorida que portava posada eixe dia.

— Tens raó, Manu. Pintem les nostres mascaretes perquè puguem anar somrient sempre. — Comentà, de sobte Joan, que va traure els seus retoladors favortis en eixe mateix instant juntament amb Paloma.

Els quatre començàrem a pintar somriures gegants en cada mascareta i, al voltant d’elles, cors, estreles, “lunars”, sols, tot ple de colors, d’alegria, de somriures immensos. Ara sí, tant donava portar una mascareta. Ara somriurem tenint, encara així, la cara tapada.

Omplírem les nostres mascaretes de somriures i, poc a poc, la gent que ens veia es feia els seus propis somriures amb elles. Sabem que el virus segueix ací, que el nostre món ha canviat, que ara mateixa està un poc tot per l’aire, però

[102]

que la nostra alegria i els nostres somriures no se’ls pot endur este “bitxo”.

Hem aprés moltíssim, també hem ensenyat altres coses, com que els xiquets i les xiquetes som responsables, que anem al col·legi sense perdre les nostres il·lusions encara que siga amb mascareta, que juguem compartint d’una manera diferent a com es feia abans però sense deixar de fer-ho junts. Hem de protegir-nos, també protegir a la resta amb el que fem perquè eixa és la millor manera per frenar al “bitxo”. Malgrat que ara pensem que el nostre món està canviat sols hem de veure i fer les coses d’una forma un poc diferent a com les fèiem, però no per això és avorrit, simplement és distint. No hem d’oblidar que allò realment important és que tots junts acabarem amb el “bitxo” que ens ha fet canviar les nostres vides.

Les abraçades tornaran. També ho faran les Falles, els besos, els dies de jocs al parc, els joguets compartits i els somriures sense mascaretes. Tot allò tornarà poc a poc, però mentrestant seguirem somrient a través d’una mascareta amb un somriure dibuixat amb molts colors, saludant amb els colzes. Continuarem aprenent coses diferents que ens faran molt millor com a persones.

TOT TORNARÀ, SOLS HEM D’ESPERAR UN POQUET MÉS.

p roposta

d i dàct i c a

Inés AMUNDARAIN CASTELLANO I Ainara AMUNDARAIN CASTELLANO

JUNTS/ES HO ACONSEGUIREM! Això era i no era, en un passat no molt llunyà, molta gent que vivia apressa i sense parar.

Un mal dia, per sorpresa, va arribar un virus... què tristesa!

Tots els que no estaven a la seua llar, es posaven prou malats.

Sense capa ni antifaç, molts superherois van lluitar i amb mascareta, gel distància social, el virus aconseguiren evitar.

Així a poc a poc tornaren a eixir i les seues vides a compartir.

Vosaltres sou també superherois i superheroïnes que heu lluitat contra aquest virus, salvant el món des de la vostra habitació. Ara, ha arribat el moment d’eixir i combatre’l de manera responsable. Per això, us proposem algunes activitats amb les que aprendreu com hem d’actuar.

Ara pensa i escriu un parell de desitjos que t’agradaria que es feren realitat en un futur pròxim:

[103]

p roposta

d i dàct i c a

p roposta

Pinta les accions que ajuden a previndre el virus i fes una creu sobre les que no.

Rentar-se les mans

Tocar les baranes

Usar la mascareta

Guardar distància

Abraçar-se

Aplicar-se gel

Esternudar a la mà

Obrir les finestres

Saludar amb el colze

Evitar tocar-se la cara

Reutilitzar mocadors

Compartir material

Com ja sabeu hem de dur sempre mascareta per a eixir al carrer. Us proposem que decoreu i personalitzeu la vostra. Podeu dibuixar, enganxar, pintar... el que se us ocórrega!

d i dàct i c a

Dibuixa el primer que faràs quan passe tot això i puguem baixar a la falla amb els nostres amics i amigues:

Busca en aquesta sopa de lletres els símptomes més comuns relacionats amb la COVID-19:

TOS FEBRA FALTA D’AIRE FATIGA MAL DE CAP PÉRDUA GUST

[104]

[105]

p roposta

d i dàct i c a

Substitueix cada imatge per la seua inicial i descobreix el missatge secret:

p roposta

d i dàct i c a

Resol aquest mot encreuat amb l’ajuda de les definicions que tens baix:

De totes les situacions, per dolentes que pareguen, podem traure experiències boniques. Fixa’t en l’exemple i escriu allò que has aprés a causa d’aquesta pandèmia: - Valorar el temps que passem amb la família i amics.

-

[106]

HORITZONTALS

VERTICALS

4 Fenomen meteorològic que consisteix en l’aparició d’un arc lluminós de colors que es produeix quan plou i hi ha sol.

5 Període de temps en què s’aïlla una persona infectada per un virus per evitar la seua propagació.

6 Construcció que serveix com a habitatge dels humans.

8 Augment de la temperatura normal d’un cos, normalment per damunt dels 37’5 ºC, que és signe de diverses malalties.

1 Injecció que estimula la formació d’anticossos per immunitzar les persones contra diverses infeccions.

2 Peça de tela que es col·loca sobre el nas i la boca, i es subjecta mitjançant una cinta, per evitar la inhalació de gasos.

3 Abreviatura que s’utilitza sovint per a referir-se al Coronavirus.

7 Donar colps una mà contra l’altra en senyal d’aprovació; acció que repetíem cada dia a les huit de la nit durant la quarantena.

[107]

les p roposta

d i dàct i c a

Relaciona aquestes paraules relatives al coronavirus amb les seues definicions:

Virus Pandèmia

Falles

Epidèmia que afecta a quasi la totalitat de la població.

Conjunt de mesures que permet reduir la possibilitat de que una persona es contagie.

Vacuna

Indici o manifestació externa d’una determinada malaltia.

Símptoma

Preparat mèdic amb el qual s’aconsegueix la immunització contra diverses infeccions.

Prevenció

Organisme nociu capaç de reproduir-se només en l’interior de cèl·lules vives.

Per a recordar totes aquestes mesures pots aprendre aquesta cançó.

Escolta-la buscant “ https://bit.ly/2JraEAK” en el teu navegador i completa la lletra: Ei, xics!

Açò és el que hi ha, moltes coses hem d’.................. amb la nova normalitat.

Escolteu, atents, feu el que vos diguem: seguiu esta ....................... i tot eixirà bé.

Des de l’escola anem a ........................... per a que tot vaja bé i puguem continuar com els metges, els polis, ..................... i bombers, anem a lluitar en el món sencer.

Sempre us han dit que heu de ......................, però aquest any millor, no fer-ho així.

Escolteu, atents, açò és el que hem de fer per a que estem tots bé.

Sempre la ........................ portaràs, la boca i el nas no han d’assomar.

Un poquet de .............. per a desinfectar, ens llavem bé les mans per darrere i per davant.

Al teus .................. i amigues no t’acostaràs i per a jugar no s’heu de tocar.

Tossir i esternudar en el .................... ho faràs.

Com un superheroi ho aconseguiràs!

[108]

les

falles

la falla gran

EXPLICACIÓ de la FALLA GRAN

Ah, no cal plorar que la vida és... Tropical...

Amb el ritme sabrosón del carnestoltes de Celia Cruz: Aiiii, millor no plorem, els fallers ací aguantem, de la COVID la final veurem i les Falles... Tornarem!

I en l’espera anem a recordar, la crítica que al 2020 no es va plantar i que quan la falla es plante al carrer, s’haurà tota de renovar!

Aiiii no cal plorar, que la falla és... Tropical!

Tot es riure i criticar, oh!

Aiiii no cal plorar, que la falla és... Tropical!

Dels ninots fins al remat, oh!

Canta ella amb animals acompanyada, bona festa tropical tenen muntada!

Falla 316. Arxiduc Carles – Músic Gomis Secció 2a A. Artista Faller: Ernesto Cimas Ribera.

Pels decibelis els músics ni es preocupen, ja estem els fallers per a que ens multen.

Lema: Ah, no cal plorar que la vida és... Tropical!

Guió: Rafael Soler Sherpa i Juan Céspedes Garrido.

Dissenyador: Toni Reyna.

[110]

[111]

Toquen amb ritme, sonen els instruments i el cos tremola amb alegres moviments.

Sàtira fem amb les cagades de governants, polítics i borinots.

A ritme de samba seran criticades. les ximpleries dels trompellots!

FÀSTIC DE PLÀSTIC Als tròpics la situació és alarmant per tot el que estem contaminant.

Molt més plàstic que peix, últimament a la mar creix.

Ja tot desbordat de plàstic, no teniu prou de fàstic?!

El canvi climàtic és una emergència, a vore si tots agafem consciencia.

Encara podem salvar al planeta si ho fiquem com la nostra meta!

COLORS TROPICALS Pintem el camaleó amb colors tropicals, reivindiquem que a la fi tots som iguals.

SUPERVIVENTS

Este camaleó, com qualsevol societat, el trobaràs ple de colors i diversitat.

ts Els alcaldes del canvi en Superviven s! hauran de pactar... fins els aliment

Cap maltractament a l’escola, la tolerància sí que ens mola.

, El alcaldes al reality han participat t. i ningú pel públic volia ser fulmina Amb violeta no pararem de pintar: La violència de gènere per eradicar!

L’arc de sant Martí ha dibuixat per amar sense por i amb llibertat.

Collons si zumben estes mosques: no paren d’exaltar idees fosques!

a, Manuela Quepena fou l’expulsad a! el pacte del trifachito l’ha jubilad ci, l’ofi El públic a Joan Bribó li renovà bici! ja voràs quina fartà de nous carrils , Allà Joan Bribó a l’illa està perdut substitut. i ací només que volen ser el seu , Ada Colada ja es veia desnonada da. i de carambola de nou fou tria ilibrista, Ada Colada, bona alcaldessa equ ndentista. mai aclara si és espanyola o indepe

[112]

[113]

la falla INFANTIL

UN CONGRÉS DE MESCLES Festa per un Congrés dels Diputats, que resulta ser... Agitat i ben barrejat!

Han creat un cocktail per cada partit, per reflectir un Congrés molt dividit.

Agafaran els flamencs bona borratxera, si per cada partit beuen la copa sencera.

Seran els ingredients de cada combinat prou diferents segons el partit triat.

EN BUSCA DE EL DORADO “El Dorado” busca Trump l’explorador, perquè vol tornar a ser el guanyador!

Les eleccions afronta fent piulades i totes resulten ser bones cagades!

Donald no tanca mai la boca, sap que sempre ens provoca.

Un Impeachment troba al camí, sembla que no serà el seu fi...

Mai oblide eixe ritme amb assssúcar : Aiiii no cal plorar, que la falla és... Tropical!

Dels ninots fins al remat, oh!

Aiiii no cal plorar Que la falla ès... Tropical!

I les penes es van cremant, oh!

[114]

Falla 316 Arxiduc Carles – Músic Gomis Secció 2a.

Artista Faller: Vicente Gomar Vidal.

Lema: Imaginatio.

Guió: Rafael Soler Sherpa i Juan Céspedes Garrido.

Dissenyador: Paco Camallonga.

[115]

EXPLICACIÓ de la FALLA INFANTIL

Imaginatio Tot al voltant d’Arxi i Carla després de dir la paraula màgica es va tornar fosc, fins que una llum poc a poc va il·luminar una espècie de bosc...

Tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic...

– Sona un rellotge, passen els segons, en no res els xiquets ja sereu majors.

El temps s’esgota, és una advertència, per no perdre de la imaginació l’essència.

Cal aprofitar els moments que teniu d’adolescents pot ser que us avorriu.

No és un bosc sinó un esser humà! I es presenta com la terra i el temps personificat. Tempus, amb semblant d’home major, avisa al xiquet que atresore tot moment perquè tal i com avance, tal i com cresca, deixarà de costat la seua infantesa.

Es queden perplexos els xiquets amb el parlament, no saben com ni en quin moment. El gos, de sobte, comença a córrer ràpid sense parar:

Carla, sorpresa, no creia el que veia: un robot havia trobat en una clariana tombat. Jugava, entre les mans, amb alguna cosa i ella li va preguntar ben curiosa: –Amb què està jugant, senyor robot?

Té molta brutícia i diria que és un pot.

–Arreplegue les llandes, pots i plàstics perquè em van crear amb un ús pràctic.

La nostra Terra està molt contaminada per això la netege i recicle amb gana.

Missatges d’esperança al medi ambient per deixar als xiquets un món més net.

El gos es va calmar i Carla va aprendre, que si no curem la nostra llar molt prompte ens penedirem. Més val deixar la Terra neta o no caldrà esperar molt per veure morir al planeta.

Dalt de Tempus, a la llunyania es divisava, com al seu llom una figura es menejava. Una espècie d’elfa de conte semblava, i amb regadora un curiós hort banyava.

–Baix la terra tinc el meu tresor, el protegisc amb molta il·lusió.

Bona collita, respectuosa i natural ací tinc un hort ecològic i especial.

Les hortalisses amb l’aigua cobren vida i així desperten la seua ànima dormida.

–Deixa de lladrar, para’t! On vas Babalà?

Amb la teua força el meu monyo es desfà!

El gos no callava, bramant continuava, a una llanda mòbil que un robot semblava.

[116]

[117]

De la terra, de sobte, va sorgir un animal, que amb closca portava una casa fenomenal. Poc a poc va anar fent camí i deixant enrere el seu destí. Ràpid com mai cap dels dos havia vist, era real tota la fantasia o estaven embogits?

però entre tots les vencerem!

L’assetjament a l’escola per a molts és una realitat, a l’escola volem xiquetes i xiquets plens de felicitat.

–Els cargols no som com altres animals, som uns mol·luscos molt personals.

Una flor majestuosa els donava ara la benvinguda, una delicada flor humana que amb un pardals jugava.

Tranquils xiquets, la por ja ha passat, i gaudiu d’aquest món que vos deixarà bocabadats.

Hora és d’un altre lloc buscar, i sempre porte amb mi la llar.

Una olor els va arribar, així com de pollastre... Abrasat! És un drac el motiu de l’olor i és que està menjant d’un pot ple de pollastre rostit: voleu un poc, estimats amics?

En l’aire, com un pardal, Arxi va contemplar una espècie d’humà que volava sense parar. De colors molt singulars, ben clar s’escoltava el seu cantar:

Un soroll de sobte els dos van sentir, un soroll a claus rovellades van distingir. I allà estava un xicotet ser màgic, guardià del llibres més fantàstics. Acosteuvos xiquets i vos donaré la pista, per no perdre mai la imaginació vista:

–Els llibres donen en els seus fulls, un món fantàstic als nostres ulls.

Entre llibres podem trobar mil històries que contar.

–El meu somni ja s’ha fet realitat tinc els núvols sempre al costat.

La lectura és la fantasia que ens allibera dia a dia.

Lliure com el vent, lliure com la mar, amb les ales jo tot el cel puc tocar.

Aquesta falla als menuts vol conscienciar, que la lectura per tots s’ha de fomentar.

Tempus els convida a explorar cada racó i trobaran a una formiga que al mercat els convida, un mercat en miniatura on treballen en molta cura. Però de sobte, ràpid com un raig i negre com la nit, una por els agafa alhora i els deixa encollits. Un record del seu present que és una trista història. Quin horror en aquest món on tot pots imaginar, el teu pitjor temor també està!

No tot serà sorpresa, emoció i felicitat, les nostres pors poden fer-se realitat.

No és el final sinó el principi d’aquesta gran aventura del món de la lectura. Arxi i Carla ho tenen ben clar, faran la seua imaginació volar. I tu?

Vols visitar aquest món imaginari?

Vols imaginar el teu propi món?

ues: IMAGINATIO

Doncs ací tens les paraules màgiq

Les pors a voltes imaginem

[118]

[119]

Diari d’una falla. PROCÉS CREATIU GRAN

[120]

Diari d’una falla. PROCÉS CREATIU INFANTIL

[121]

ARTISTES, GUIONISTES I DISSENYADORS ARTISTES FALLERS

Ernesto Cimas

Vicente Gomar

Nascut a Xàtiva, ve d’una família amb gran vocació per l’ofici d’artista faller. En el taller del seu germà va ser on a poc a poc va anar creixent fins a aplegar a plantar la seua primera falla en solitari.

Sis anys després d’aquest fet, i sent el quart a la nostra demarcació, tornem a confiar en ell i el seu equip. Nosaltres continuem encantats de tindre’l a la nostra plaça, per molts anys més!

I ja són dotze. Dotze anys consecutius gaudint de les falles de Vicente Gomar Vidal en la nostra demarcació. Una relació que ja traspassa l’àmbit professional entre artista i comissió. Un binomi fructífer, tant artístic com personal on hem pogut assolir primers premis i pòdiums tant de falla infantil com d’enginy i gràcia. Lluny queda aquell 1994 on va plantar la seua primera falla infantil per a la seua comissió: la Falla El Castell de la Pobla Llarga.

GUIONISTES

Juan Céspedes

Fallers d’Arxiduc Carles - Músic Gomis enguany junten les seues mans i idees per a realitzar el guió i la crítica d’aquesta comissió. Tots dos junts es van estrenar a Dénia, a la Falla Diana, al 2019 i la cosa no va eixir malament, triomfant en els premis de crítica de les Falles del 2019. Aquest binomi s’enfronta amb ganes i il·lusió a aquest repte amb sàtira, crítica i humor on no esperen deixar indiferent a ningú.

Rafael Soler

comissió

MajOr

DISSENYADORS Toni Reyna porta més de 15 anys en la indústria de l’entreteniment com a dissenyador de joguets i de personatges per a molts estudis d’animació. Ha treballat en produccions i contribuït dissenyant projectes 3D i en processos de producció. La seua carrera ha estat entre Regne Unit i Espanya en estudis d’animació i videojocs com Sony Computer Animation i Disney entre altres. Enguany s’estrena com a dissenyador de falla de la mà d’Ernesto Cimas.

[122]

Paco Camallonga

Toni Reyna

Tres anys des de la primera vegada que va realitzar un disseny amb Vicente Gomar, Paco torna a ser el dissenyador i desenvolupador de el 3D de la nostra falla infantil. Dissenyador prolífic en el món faller, col·labora en diversos projectes tant infantils com majors. Arquitecte per la UPV va decidir canviar de terç a allò que sempre li havia agradat: el còmic, el dibuix i les falles.

comissió major

[123]

Clara María Villalobos Abad

FALLERA MAJOR 2021

Enyorança al temps passat, la gràcia d’aquell temps on tu, fallera, hauries d’haver regnat.

La vida ens fica a prova i aquesta és una més que hem de superar amb tu al capdavant.

Viva imatge d’alegria, la incertesa ens acompanya en una contrarellotge que no perd cap segon.

Has d’eixir, valenta, encoratjada, i superar els obstacles per tornar a ser, ser tu mateixa la regina del nostre quefer.

Perquè el teu somriure no s’apague brollarà la llum des del Túria il·luminant tota València i el teu regne, Safranar.

[124]

I si no es dibuixa el teu semblant, inundaré de color cada racó de la ciutat de sàtira i alegria, d’innocència i estima que desperta en tothom la figura d’un ninot.

I si plores per la nit, perquè res és com l’ahir, faré que el cel, fosc com l’infern, és plene de soroll amb la pólvora de la passió.

Passe el que passe, siga com siga, tindràs les teues Falles i brillaràs, com l’estel més gran de Músic Gomis i de l’eternitat.

DIRECTIVA 2021-2022 PRESIDENT: Rafael Soler Sherpa.

PRESIDENT ADJUNT: Juan Antonio Villalobos Vita.

SECRETARIA Secretària: Inés Amundarain Castellano.

Sotsecretari i Delegat de JCF: Vicente García Guimera.

ECONÒMIQUES Vicepresidència: Ainara Amundarain Castellano.

Tresorer: David Diana Soriano.

Comptadoria: Daniel Romero Mateo.

Sotcomptadoria: Jose Cosin Bau. Aitan Diana Domingo.

Abonats: María José Rubio Calatayud.

FESTEJOS I ESPORTS Vicepresidència: Gonzalo Cañada Benlloch.

Delegats i delegades: Andrea Argente Barberán.

Francisco Javier Ariza Gil. Sara Boix Palmero.

Bárbara Jiménez Rubio.

Jesús Jiménez Rubio.

Claudia Mora del Burgo.

Eva Navalón González.

Sergio Sabater Gómez.

Alejandro Sánchez Rubio.

Delegació d’esports: Sergio García Obón.

Jairo Jiménez Ponce.

Jorge Silvestre Burgal.

Pirotècnia: Jesús Jiménez Rubio.

FALLA, CULTURA I MITJANS DE COMUNICACIÓ Vicepresidència: Juan Céspedes Garrido.

Delegació de balls: Mari Alcaraz Moya.

Consuelo Bau Requeni.

Delegació de cultura: Yolanda Ros Prats.

[126]

COMISSIÓ MAJOR Delegació de fotografia: Vicente Morató García.

Delegació de playbacks: Mónica Díaz Salcedo.

Delegació de teatre: Vicente J. García Patón.

Delegació de xarxes socials: Laura Bau Piera.

Irene Cañada Benlloch.

Yaiza Martínez Crespo.

ACCIÓ SOCIAL, RELACIONS EXTERNES I PROTOCOL Vicepresidència: Quique Sabater Gómez.

Delegació d’acció social: Elena Castilla Aguilera.

Lucía Guzmán Martínez.

Sandra Martínez Serrano.

Delegació de protocol: Mari Crespo Menor.

Mª Carmen Salcedo Tudela.

INFANTILS I JUVENILS Vicepresidència: Alba Solaz Navarro.

Delegades: Laura Bau Piera.

Arancha Barragán Márquez.

Irene Cañada Benlloch.

Aitana Diana Domingo.

Lucía Guzmán Martínez.

María Homedes Soler.

Yaiza Martínez Crespo.

Silvia Morató Romero.

Marta Rambla Aguilar.

Laura Tena Cubero.

CASAL I ACTIVITATS DIVERSES Vicepresidència: Teresa Soria Yepes Delegació d’activitats diverses: Emilia Ortega Carmona.

Nieves Martínez Vila.

Delegació de bar i casal: Vicente Capilla Fernández.

Delegació de betlem: José Bartolomé Navarro.

Miguel González Pascual.

Delegació de música: Miguel Pastelero Butiñá.

CLARA Mª ABAD SÁNCHEZ / MIREIA AGUILAR JUAN / SANDRA AJADO RIUS / LORENZO ALCARAZ DÍAZ / Mª DOLORES ALCARAZ MOYA / RAÚL ALCARAZ MOYA / CRISTINA ALEGRE FERNÁNDEZ / AINARA AMUNDARAIN CASTELLANO / INES AMUNDARAIN CASTELLANO / INMACULADA ANDRÉS CASTELLOTE / PABLO ANDÚJAR GRAO / VERÓNICA APARICIO SANZ / ANDREA ARGENTE BARBERÁN / FRANCISCO JAVIER ARIZA GIL / CASIMIRO AROCA SIMARRO / CYNTHIA ARROYO RUIZ / AGUSTÍN BALLESTER BOTELLA / ÓSCAR BALLESTER RUBIO / VÍCTOR BALLESTER RUBIO / ARANCHA BARRAGÁN MÁRQUEZ / JOSÉ BARTOLOMÉ NAVARRO / TAMARA BASTIDA ARBOLEDA / VICENTE BAU ARAIX / LAURA BAU PIERA / CONSUELO BAU REQUENI / MARÍA BELERT GIMENO / ANTONI BELMONTE PONCE / SERGIO BENÍTEZ ARCOS / ANTONIO ESTANISLAO BERGES GALARZA / RAMÓN BERGES MARTÍNEZ / Mª SANDRA BLASCO ASENSIO / AIMAR BLASCO FRÍAS / MANUEL BLASCO HERVÁS / VICENTE BLASCO HERVÁS / Mª PILAR BLASCO PEIRÓ / SOFIA BLASCO PLAZAS / REYES BÓGALO INAREJOS / MÓNICA BÓGALO VIDAL / VERÓNICA BÓGALO VIDAL / SARA BOIX PALMERO / KATERYNA BONDARENKO / JOAQUIN BROX ROMÁN / Mª CONCEPCIÓN BURGAL ESTEVE / Mª DE LOS LLANOS BUTIÑÁ CUENCA / JOSÉ MIGUEL CALABUIG ANDRÉS / PILAR CALOMARDE DONATE / Mª AMPARO CALVO OÑATE / ANDRÉS CAMPOS CASADO / ELENA CAMPOS LÓPEZ / NOELIA CANTOS JOVER / IRENE CAÑADA BENLLOCH / GONZALO CAÑADA BENLLOCH / Mª DOLORES CAPILLA FERNÁNDEZ / VICENTE CAPILLA FERNÁNDEZ / CLARA EUGENIA CARRASCOSA ALMARCHE / MIQUEL CARRILLO RICARTE / CRISTINA CASAÑ MAESO / DIANA CASAS UGUET / ELENA CASTILLA AGUILERA / NOELIA CAVERO GARCÍA / ANA MARÍA CERDÁN ROBERTO / JOSEFA CERÓN LÓPEZ / HÉCTOR CERVERA SÁEZ / JUAN CÉSPEDES GARRIDO / BIBIANA CONÉ CHILET / ELISEO JOSÉ CONÉ CHILET / ALICIA COSIN BAU / JOSÉ COSIN BAU / ANA COSIN BAU / JOSÉ VICENTE COSIN RODRIGUEZ / SONIA CÓZAR BONILLA / PILAR CREMADES ROCHINA / CARMEN CRESPO MENOR / Mª ANTONIA CRESPO MENOR / JOSEFA CRESPO MENOR / ALBERTO CRESPO SAHUQUILLO / LORENA CUBAS HERRERO / ANA CUBERO ARQUERO / RAQUEL CUENCA PEÑA / PATRICIA DE LUIS SANGÜESA / CRISTINA DESCALZO AÑÓN / AITANA DIANA DOMINGO / JOSÉ DAVID DIANA SORIANO / MARIA JOSÉ DÍAZ CABAÑAS / ANTONIO DÍAZ CANO / JOSÉ Mª DÍAZ GARRIDO / MÓNICA DÍAZ SALCEDO / PATRICIA DOMINGO PÉREZ / SONIA DOMINGO PÉREZ / SALVADOR DOMINGO PÉREZ / Mª ISABEL DOMÍNGUEZ BOZA / MARÍA DUEÑAS GARCÍA / TERESA ÉPILA NAVARRO / MERCEDES ESCOBAR MARTÍNEZ / ENCARNACIÓN FERNÁNDEZ BERNABEU / RAFAEL FERNÁNDEZ GONZÁLEZ / OLGA FERRER JORDÁN / HÉCTOR FOLGADO DELGADO / VANESA FONFRÍA BARBERÁ / CRISTINA FORTEA LLORENS / ÁNGELA FREIRE BERENGUER / LEYRE FRÍAS CALVO / ASIER FRÍAS CALVO / GERARDO FRÍAS VILLEGAS / Mª ELSA GALARZA MARTÍNEZ / ENRIQUE GALDÓN VILLALBA / PAULA GALLARDO GARCÍA / LAURA GALLEGO SOBEJANO / DAVID GARCÍA CERÓN / ANA ISABEL GARCÍA GARCÍA / VICENTE GARCÍA GUIMERA / AGUSTÍN GARCÍA JIMÉNEZ / CRISTINA GARCÍA MARTÍNEZ / IRENE GARCÍA MARTÍNEZ / BEATRIZ GARCÍA MONTORO / SERGIO GARCÍA OBÓN / VICENTE JUAN GARCÍA PATÓN / PATRICIA GARRIDO MARTÍN /

[127]

CECILIA GARRIDO MONTERO / ESTHER GELABERT CORDOS / CLAUDIA GINER LÓPEZ / Mª ASUNCIÓN GÓMEZ LLORIA / SILVIA GONZÁLEZ BELTRÁN / GUILLERMO GONZÁLEZ GARCÍA / JESÚS GONZÁLEZ MORAGÓN / MIGUEL GONZÁLEZ PASCUAL / NURIA GONZÁLEZ SANCHIS / MARÍA GONZÁLEZ SANCHIS / MIGUEL ÁNGEL GONZÁLEZ SORIA / MARÍA GRAO GARCÍA / DAVID GRESA PEIRÓ / TERESA GRESA PEIRÓ / UNAI GUARDIA MARTÍNEZ / ROSA GUTIÉRREZ NEGUERUELA / LUCÍA GUZMÁN MARTÍNEZ / RAMÓN HERNÁNDEZ CARMONA / ANA HERNÁNDEZ ESCUDERO / Mª DOLORES HERVÁS LLADRÓ / MARTA HERVÁS SANZ / JOSÉ MARÍA HOMEDES SOLÉ / ALEJANDRO HOMEDES SOLER / MARÍA HOMEDES SOLER / LAURA HUERTA AMORES / BEGOÑA IGLESIAS BENITO / ÓSCAR IZQUIERDO DESCALZO / FERMÍN IZQUIERDO JOVER / JAIRO JIMÉNEZ PONCE / JESÚS JIMÉNEZ RUBIO / BÁRBARA JIMÉNEZ RUBIO / RAÚL JIMÉNEZ TENA / VIRGILIO JIMÉNEZ YAGUES / ISABEL JOVER ESPARZA / EELCO KEMKES / PAULA KEMKES PÉREZ / RAQUEL KEMKES PÉREZ / GEMMA LANDETE SÁNCHEZ / GUILLEM LISARDE SEPÚLVEDA / ANTONIO LIZAN TERRONES / SERGIO LLÁCER ENGUIX / CLAUDIA LLAGO BARBENS / SANDRA LLAGO GARCÍA / SERGIO LLAGO MESEGUER / ANABEL LLAVADOR ANCHETA / DAVID LLORENS HERNÁNDEZ / HÉCTOR LLORENS MICÓ / Mª CARMEN LOPESINO FEITO / RAFAEL LÓPEZ DOMINGO / EDGAR LÓPEZ MARTÍNEZ / SERGIO LÓPEZ RAMÍREZ / Mª CARMEN LÓPEZ-AMOR SALELLES / MANUEL GUILLERMO MÁÑEZ GARRIDO / CRISTINA MARCH ARNAO / SANDRA MARCHUET MONTES / LAURA MARTÍN AGUILERA / BEATRIZ MARTÍN NAVARRO / ANA ISABEL MARTÍN VILLAESCUSA / Mª ESTHER MARTÍNEZ ABAD / LORENA MARTÍNEZ APARICIO / Mª ÁNGELES MARTÍNEZ CALOMARDE / ISRAEL MARTÍNEZ CASAL / MERCEDES MARTÍNEZ CERVERA / YAIZA MARTÍNEZ CRESPO / RAÚL MARTÍNEZ GASCÓN / ELENA MARTÍNEZ MARTÍ / ENRIQUE MARTÍNEZ MATOGO / CONRADO MARTÍNEZ NAVARRO / ROCÍO MARTÍNEZ NAVARRO / RAÚL MARTÍNEZ PÉREZ / CHRISTIAN MARTÍNEZ SERRANO / JAVIER MARTÍNEZ SERRANO / SANDRA MARTÍNEZ SERRANO / JESÚS MARTÍNEZ VERDEGUER / NIEVES MARTÍNEZ VILA / JOSÉ MAURI BALAGUER / JUAN MIRAVET LECHA / ALEJANDRO MOLINS SANCHO / SILVIA MONFORT PONCE / PAULA MONTERO RINALDI / CLAUDIA MORA DEL BURGO / VICENTE MORATÓ GARCÍA / SILVIA MORATÓ ROMERO / DIEGO MORENO MARTÍNEZ / ROSA MOYA ÁVILA / CARMEN MOYA FERNÁNDEZ / DAVID MUNUERA REDONDO / ESTRELLA MUÑOZ ARÉVALO / SUSANA NATIVIDAD GENOVARD / EVA NAVALÓN GONZÁLEZ / AMPARO NAVARRO ALCÁZAR / NIEVES NAVARRO HIGUERA / RUBÉN NIETO FAUSTINO / JAVIER NUÉVALOS SALES / EMILIA ORTEGA CARMONA / MANUEL ORTIZ ALARCÓN / LUCÍA ORTIZ RUIZ / MANUEL ORTIZ SANCHO / BEGOÑA ORTIZ SANCHO / INMACULADA ORTIZ SANCHO / ALEJANDRO ORTIZ TARÍN / ANA CAROLINA PALECHOR / NICOLÁS PALOMARES OLIVARES / FRANCISCO JAVIER PARDO TELLO / JAVIER PARICIO SANTAEULALIA / PAOLA PARIENTE GARRIDO / MIGUEL PASTELERO BUTIÑÁ / MANUEL PEIDRÓ FERRER / ROSA PILAR PEIRÓ GÓMEZ / IRENE PEIRÓ SILVA / ALFREDO PÉREZ BARRACHINA / ROCÍO PÉREZ DEL BARCO / LYDIA PÉREZ DEL BARCO / MARTA MARÍA PÉREZ REAL / ESTHER PÉREZ REAL / JORGE PÉREZ RODRÍGUEZ / DOLORES PÉREZ RODRÍGUEZ / DANIELA PÉREZ RUIZ / RAÚL FRANCISCO

[128]

PERIS BELLOCH / Mª PILAR PERIS BELLOCH / AURORA PERIS BELLOCH / ANA PERPIÑÁ PASCUAL / RAFAEL PICÓ GONZÁLEZ / ALICIA PIERA OLIVARES / ANDRÉS POLO MARTÍNEZ / MARÍA POLO RIBERA / MARÍA QUEROL ORDÓÑEZ / MARTA RAMBLA AGUILAR / ANA RAMÍREZ GARCÍA / MARÍA RAMÍREZ MARTÍNEZ / FRANCISCO JAVIER RAMÓN NAVARRO / SANDRA RAMÓN PÉREZ / HERNANDO RAMOS PALOMARES / VERÓNICA RANDO LLOPIS / SANDRA REQUENA CAÑIZARES / ANDREA REY PÉREZ / ANA Mª RICARTE MARTÍNEZ / RAQUEL RICO PIQUERAS / IBÁN RODRIGO LOZANO / VANESSA RODRÍGUEZ GUTIÉRREZ / AINHOA ROLANDO ESTRUCH / JUANA ROMERO FANDOS / DANIEL ROMERO MATEO / YOLANDA ROS PRATS / MARÍA JOSÉ RUBIO CALATAYUD / ALEJANDRO RUBIO CARCEDO / JULIA RUBIO GARCÍA / JOAQUIN RUESCAS CASTILLO / Mª ROSARIO RUIZ LORENTE / MAYTE RUIZ UTIEL / LUCÍA SABATER ANDRÉS / PAULA SABATER GARCÍA / ANDREA SABATER GARCÍA / ENRIQUE SABATER GÓMEZ / SERGIO SABATER GÓMEZ / LAURA SABATER GÓMEZ / LORENA SAHUQUILLO MARTÍNEZ / JOSÉ LUIS SAHUQUILLO OROZCO / HÉCTOR SALAZAR SAN-LUCAS / Mª CARMEN SALCEDO TUDELA / MARÍA SALES NAVARRO / DANIEL SALVADOR MARTÍNEZ / RAFAEL SANCAYETANO PARREÑO / CRISTIAN SÁNCHEZ CASTELLÓ / ALEJANDRO SÁNCHEZ RUBIO / CONCEPCIÓN SANCHO RUBIO / SALVADOR SANFELIU ARANDIGA / Mª AMPARO SANZ NAVARRO / EDUARD SANZ PERIS / ROBERTO SANZ SÁNCHEZ / MIREIA SEBASTIÁN BAU / TERESA SEGURADO MACIAS / MARC SEGURADO MUÑOZ / FRANCISCO JAVIER SERRALLET JIMÉNEZ / JORGE SILVESTRE BURGAL / BEATRIZ SILVESTRE BURGAL / JAVIER SILVESTRE BURGAL / RAFAEL SIMÓ CABALLERO / SERGIO SOLA PONCE / VICENTE FRANCISCO SOLAZ GARCÍA / ALBA SOLAZ NAVARRO / JANA SOLÉ ORTS / Mª AMPARO SOLER MARÍN / RAFAEL SOLER SHERPA / Mª TERESA SORIA YEPES / LUISA MARÍA TARAVILLA CARRASCOSA / LAURA TENA CUBERO / ANA MARÍA TENA ESCUDERO / ANTONIO TENA ESCUDERO / ALBA TERRADA RUBIO / ANTONIO TERRADA SOLER / ANTONIO TERRONES MURO / ISABEL TORDERA LÁZARO / JUAN LUIS TORMO GÓMEZ / DOMINGO TORRALBA PÉREZ / FRANCISCO JAVIER TORRECILLAS GARCÍA / Mª ELENA URDA PÉREZ / HÉCTOR URTASUN GIL / YVONNE VALERA MADRERO / JUAN VALERO FAUBELL / LORENA VALERO ORTIZ / FERNANDO VALERO PALACIOS / DANIEL VALIENTE FERNÁNDEZ / RAFAEL VALLS ESCRIHUELA / LORENA VALLS GONZÁLEZ / LAURA VAREA MONTESINOS / SILVIA VAREA MONTESINOS / JÉSSICA VÉLEZ CASTELLANOS / Mª CARMEN VENTURA MÁÑEZ / SANDRA VERA GARCÍA / BEATRIZ VERDEGUER CRESPO / LEONOR VERDEGUER PÉREZ / LALI VIDAL MARTÍ / IÑAKI VIDALLACH BAYÓN / JOAN VICENT VILAR MARTÍNEZ / CLARA MARÍA VILLALOBOS ABAD / FRANCISCO VILLALOBOS VITA / JUAN ANTONIO VILLALOBOS VITA / FANNY VILLEGAS MARTÍN / ARANTXA VIVÓ MARTÍNEZ / EVA Mª ZACARÉS REAL

ABONATS BAU, AMPARO / BAU, VICENTE / CLERIGUES, JOSÉ / OLMOS, CARMEN / PICO, DELFÍN / PRIETO, JULIÁN

[129]

RECOMPENSES JCF ARGENT COURE

Andrés Campos Casado Teresa Épila Nvarro Mercedes Escobar Martínez Beatriz García Montoro Claudia Giner López Nuria González Sanchis Ana Hernández Escudero Begoña Iglesias Benito Fermín Izquierdo Jover Sergio Llácer Enguix Claudia Llago Barbens Cristina March Arnau Raúl Martínez Pérez Paula Montero Rinaldi Jorge Pérez Rodríguez Andrea Sabater García Paula Sabater García Mireia Sebastián Bau Sergio Sola Ponce Luisa Mª Taravilla Carrascosa Isabel Tordera Lázaro Sandra Vera García Joan Vicent Vilar Martínez

OR

Ainara Amundarain Castellano Mª Isabel Domínguez Boza Vanesa Fonfría Barberá Cristina García Martínez Jesús González Moragón Lorena Martínez Aparicio Manuel Peidró Ferrer Sandra Requena Cañizares Eduard Sanz Peris Teresa Segurado Macias Ivonne Valera Madrero

[130]

Tamara Bastida Arboleda Mónica Díaz Salcedo Héctor Folgado Delgado Paula Gallardo García Lucía Guzmán Martínez Jesús Jiménez Rubio Sergio López Ramírez Israel Martínez Casal José Mauri Balaguer Paola Pariente Garrido María Querol Ordóñez Alejandro Rubio Carcedo Marc Segurado Muñoz Francisco Serrallet Jiménez Mª Carmen Ventura Máñez Clara Mª Villalobos Abad Fanny Villegas Martín

comissió

InfantiL

FULLES Agustín Ballester Botella Sofía Blasco Plazas José María Díaz Garrido Virgilio Jiménez Yague Rocío Martínez Navarro Jesús Martínez Verdeguer Ana María Tena Escudero Fernando Valero Palacios Francisco Villalobos Vita

BRILLANTS Carmen Moya Fernández

comissió infantil [131]

Adriana Máñez Gallego FALLERA MAJOR INFANTIL 2021

No es contemplava enlloc que es dissipara la festa, en un obrir i tancar ulls, la situació fou diversa.

[132]

Els crits s’ensordiren, els coets callaren, les places, de colors, en gris es pintaren.

Quan la calor done pas respiraràs primavera, l’aire durà el compàs, la gràcia i la bellesa.

Març fou desapercebut, l’alegria se n’anà.

I del rostre dels menuts la tristesa s’encarnà.

Enjogassada i fallera el foc corre pels teus dintre, trau, amb força, la vivesa i ix a gaudir de l’encontre.

La festa que abanderes en un fons negre estava, però el teu bell somriure el camí il·luminava.

La infantesa de la falla en el teu semblant brolla.

Ets la innocència pura, una nina feta joia.

El cadafal tornarà, per tu la festa lloarem, i allò que no es celebrà amb il·lusió ho viurem.

Paga la pena esperar per tindre’t dins de la vida, aquest poeta et desitja de la falla tota estima.

[133]

Hugo Ballester Peris

DIRECTIVA President: Hugo Ballester Peris

Tresorer: Sergio Llago Meseguer

Vicepresident 1r: Adrián Serrallet Bógalo

Comptadora: Marta Bracho Núñez

Vicepresident 2n: Rubén Sanfeliu Alegre

Delegades: Lucía Silvestre Alcaraz Paz Berges Galarza

Secretària: Irene Máñez Ortiz

COMISSIÓ INFANTIL EDURNE ALBERT GARCÍA / EVA ALCARAZ BLASCO / MARC ALCARAZ BLASCO / MARTINA ALFARO VALERA / LUIS ANDÚJAR GRAO / CELIA ARIZA DÍAZ / JAVIER ARIZA DÍAZ / CARLOS AZORÍN CORRAL / HUGO BALLESTER PERIS / ÓSCAR BALLESTER PERIS / JULEN BENÍTEZ RANDO / SOFÍA BENÍTEZ RANDO / Mª PAZ BERGES GALARZA / ARES BLASCO AGUILAR / ENZO BLASCO AGUILAR / DIEGO BLASCO FRÍAS / MARTA BOSCH FABRA / MARTA BRACHO NÚÑEZ / ADRIANA CALABUIG PÉREZ / PABLO CALABUIG PÉREZ / ANDREU CAMPOS FERNÁNDEZ / NEREA CAMPOS VIVÓ / ZAIRA CAMPOS VIVÓ / PAU CASTAÑER ARANDA / INÉS CENDRERO GRESA / NURIA CENDRERO GRESA / MIRIAM CHIRIVELLA BELLOCH / ALBA CIVERA DOMINGO / LUCÍA CIVERA DOMINGO / CARLA CONÉ VIVÓ / NOA CRISTIA IGLESIAS / PAU CUESTA JUÁREZ / MARC DASÍ APARICIO / CRISTINA DÍAZ MARTÍNEZ / IZAN DÍAZ SALCEDO / CARLA DOMINGO BELERT / CARMEN DOMINGO BELERT / MARTÍN DUEÑAS GARCÍA / PABLO ESCRIBANO FERRER / PABLO FERNÁNDEZ CUENCA / DANIEL FERNÁNDEZ LAME / SOFÍA FERNÁNDEZ LAME / AHRAM FERNÁNDEZ SÁNCHEZ / AMAIA FRÍAS CÓZAR / VEGA FRÍAS CÓZAR / IAN GALDÓN MARTÍNEZ / NORA GARCÍA GUZMÁN / Mª TERESA GARCÍA MARTÍ / MIREIA GARCÍA MARTÍNEZ / NEUS GARCÍA MARTÍNEZ / CAROLINA GINER GONZÁLEZ / VICTORIA GINER GONZÁLEZ / ADRIÁN GONZÁLEZ CARRASCOSA / SHALMA GONZÁLEZ CARRASCOSA / RAÚL HERNÁNDEZ PERPIÑÁ / VERA HERNÁNDEZ PERPIÑÁ / CRISTIAN HRISTOV SLAVOV / JOAN IGLESIAS MORA / PAU IGLESIAS MORA / HUGO IZQUIERDO ÉPILA /LEIRE IZQUIERDO ÉPILA / HÉCTOR LEIVA

[134]

PRESIDENT INFANTIL 2021

COMISSIÓ INFANTIL CRESPO / SAMUEL LLAGO BARBENS / DANIEL LÓPEZ SALES / MARTÍN LÓPEZ SALES / ADRIANA MÁÑEZ GALLEGO / IRENE MÁÑEZ ORTIZ / IVÁN MÁÑEZ ORTIZ / JUAN PEDRO MARTÍN GARCÍA / SHEILA MARTÍN LÓPEZ / DANIELA MARTÍNEZ BASTIDA / VALENTINA MARTÍNEZ BASTIDA / VALERIA MARTÍNEZ BONDARENKO / LEO MARTÍNEZ MARTÍNEZ / LUCAS MARTÍNEZ MARTÍNEZ / DAVID MARTÍNEZ SAHUQUILLO / NEREA MARTÍNEZ SAHUQUILLO / DIEGO MARTÍNEZ VERA / MARTA MARTÍNEZ VERA / PAULA MARTOS PÉREZ / SOFÍA MASSO LLAGO / AINHOA MAURI VILLEGAS / ANTONIO VICENTE MEDINA CONÉ / JUAN MIRAVET LLAVADOR / MARTÍN MIRAVET LLAVADOR / KAREN MORAGÓN ZACARÉS / RUBÉN MORAGÓN ZACARÉS / ANDREA MORENO BÓGALO / MIGUEL NIETO VENTURA / ELENA ORTIZ RUIZ / SIENA ORTIZ VALLS / DIANA PALOMAR URDA / MARCOS PALOMAR URDA / INÉS PALOMARES NATIVIDAD / NICOLÁS PALOMARES NATIVIDAD / SARA PEIDRÓ CREMADES / TRIANA PÉREZ SANZ / HÉCTOR PÉREZ VAREA / ANDRÉS PERIS PALECHOR / DAVID PERIS PALECHOR / PATRICIA PINEL NAVALÓN / IAN POLO RUBIO / CLARA POLO RUBIO / MARTA RAMÓN GARCÍA / JIMENA RAMOS MARTÍNEZ / GONZALO RAMOS MARTÍNEZ / IVÁN RODRIGO MARTÍNEZ / DAFNE RUBIO DE LUIS / GALA RUBIO DE LUIS / LUCÍA RUBIO QUEROL / ARNAU SAHUQUILLO CUBAS / PAU SAHUQUILLO CUBAS / ALBA SAIZ IBÁÑEZ / DAVID SAIZ IBÁÑEZ / ALEJANDRO SALAZAR GALLEGO / DANIEL SALCEDO ESCOBAR / CAROLINA SAMBLANCAT FEBRER / NEREIDA SÁNCHEZ MARTÍNEZ / GADEA SÁNCHEZ ROMERO / CARLOS SÁNCHEZ TERRADA / MARÍA SÁNCHEZ TERRADA / RUBÉN SANFELIU ALEGRE / VEGA SANTOLARIA JIMÉNEZ / AINHOA SANZ FONFRÍA / NAIARA SANZ FONFRÍA / NAIARA SARMIENTO CASAS / YULIAN SERRALLET BÓGALO / IZAN SERRALLET BÓGALO / ADRIÁN SERRALLET BÓGALO / AITOR SILVESTRE ALCARAZ / LUCÍA SILVESTRE ALCARAZ / MARTÍN SILVESTRE ALCARAZ / DANIELA SIMÓ MARTÍN / MARTINA SIMÓ MARTÍN / DANIEL SOLA ARROYO / SOFÍA SOLER SHERPA / VICTORIA SOLER SHERPA / BLANCA TORMO CAVERO / PAULA TORMO CAVERO / JAVIER TORRECILLAS VENTURA / CORA TRIGGER MENDIOLA / ARANCHA URTASUN GIL / ARAY VALERO ARQUERO / ANDREA VALERO ORTIZ / GUILLEM VALIENTE VALERA / JOAN VALIENTE VALERA / MANUEL VÁZQUEZ GARCÍA / JOAN VIDALLACH BENITO / JULIA VILA BELMONTE / LUCAS VILA BELMONTE / MATEO VILA BELMONTE / JOAN VILAR ESCOBAR / MARTA VILAR ESCOBAR / MARCOS ZAMORA GARRIDO

LA XICALLA: el seu primer diari

Edurne Albert García

Marc Alcaraz Blasco

Sofía Benítez Rando

Pau Castañer Aranda

Daniela Martínez Bastida

Valentina Martínez Bastida

Valeria Martínez Bondarenko

Triana Pérez Sanz

Lucía Rubio Querol

Siena Ortiz Valls

Mateo Vila Belmonte

RECOMPENSES JCF COURE Edurne Albert García Marc Alcaraz Blasco Sofía Benítez Rando Pau Castañer Aranda Daniela Martínez Bastida Valentina Martínez Bastida Valeria Martínez Bondarenko Lucía Rubio Querol Siena Ortiz Valls Triana Pérez Sanz Mateo Vila Belmonte ARGENT Eva Alcaraz Blasco Celia Ariza Díaz

[136]

Javier Ariza Díaz Julen Benítez Rando Marta Bracho Núñez Carla Coné Vivó Sofía Fernández Lame Ahram Fernández Sánchez Amaia Frías Cózar Neus García Martínez Carolina Giner González Shalma González Carrascosa Sheila Martín López Antonio V Medina Coné Gonzalo Ramos Martínez Alba Saiz Ibáñez David Saiz Ibáñez Martina Simó Martín Blanca Tormo Cavero

Paula Tormo Cavero Cora Trigger Mendiola Joan Vidallach Benito Lucas Vila Belmonte OR Óscar Ballester Peris Adriana Calabuig Pérez Miquel Carrillo Ricarte Martín Dueñas García Mireia García Martínez Adrián González Carrascosa Elena Ortiz Ruiz Ainhoa Sanz Fonfría Daniela Simó Martín Guillem Valiente Valera

[137]

RECOMPENSES DE LA FALLA 10 ANYS MAJORS María Isabel Domínguez Boza Vanesa Fonfría Barberá

10 ANYS INFANTILS

Cristina García Martínez Óscar Ballester Peris

Irene García Martínez Jesús González Moragón Nieves Martínez Vila Claudia Mora Del Burgo Manuel Peidró Ferrer Eduard Sanz Peris Teresa Segurado Macias

Adriana Calabuig Pérez Miquel Carrillo Ricarte

Ivonne Valera Madrero

25 ANYS MAJORS

diari fotogràfic i agenda d’actes

Martín Dueñas García Mireia García Martínez

Manuel Blasco Hervás

Manuel Ortíz Sancho

[138]

Sofía Blasco Plazas

Juan Antonio Villalobos Vita

Adrián González Carrascosa

Elena Ortiz Ruiz

Ainhoa Sanz Fonfría

Guillem Valiente Valera

diaRi FotogrÀfic i agenda d’actes

[139]

APUNTÀ 2021

Vídeo-diari d’un mural col·lectiu

[140]

[141]

GALA DE LA CULTURA ’21 VISITA DIRECTIVA FALLES

[142]

[143]

CONCURS DIBUIX

CAMPIONAT TRUC

TEATRE SOLIDARI “El rei és mort”

Concurs de dibuix Sector Patraix. 2n Premi categoria C

Campions Campeonat Truc Sector Patraix de JCF

EIXIDA A L’ALBUFERA IMPOSICIÓ DE BANDES

[144]

[145]

NINOTS VIRTUALS

NINOT GRAN Lema: Tornarem… A retrobar-nos.

1r premi al ninot indultat virtual.

NINOT INFANTIL Lema: L’ànima és la música.

2n premi al ninot infantil indultat virtual.

[146]

DIARI DEL GRUP DE DANSES L’ALQUERIA El grup de danses l’Alqueria està format per un grup de falleres de qualsevol edat, representant a la falla i promocionant-la amb els balls populars de la nostra terra.

Desgraciadament la pandèmia va provocar la cancel·lació dels assajos i de qualsevol activitat. Però ni aquest terrible fet ha pogut dissoldre el nostre meravellós grup i a partir de maig s’ha pogut tornar a fer dansa, això sí, amb mascareta i mesures de seguretat. Al principi els assajos es van fer a l’aire lliure, en el nostre carrer Músic Gomis, però ara ja han tornat al nostre casal.

Enguany, després d’un any en blanc, recordem que les seues actuacions han omplit i amenitzat actes de la comissió com ara l’exaltació de les Falleres Majors o la nostra setmana fallera. També han portat les nostres tradicions per nombrosos festivals i mostres com Pedralba, Almàssera, o festivals de diverses comissions falleres, i per descomptat en el Balls al Carrer, a la Plaça de la Verge, que organitza la Delegació de Cultura de JCF. I no podem oblidar el Festival de balls que organitzem a la nostra plaça Músic Gomis, festival que esperem tornar a poder organitzar molt prompte.

Aprofitem per convidar-vos a formar part del grup de danses, on assagen passant una estona divertida i agradable i on aprenen noves danses i perfeccionen tècniques apreses. No importa l’edat si t’agraden les tradicions i les danses valencianes, ja que tenim grup de balls infantils i majors. Llarga vida al nostre grup de danses l’Alqueria!

[147]

DIARI DE L’ALQUERIA TEATRE No era un any fàcil per al teatre faller, amb la pandèmia dinamitant les nostres vides, però es va decidir apostar per la #CulturaSegura i fer una nova obra de teatre. Es van fer nombroses lectures i assaigs virtuals i durant l’estiu, la tardor i l’hivern del 2020 vam fer l’assaig amb mesures de seguretat, distància i mascareta.

La triada fou El Rei és mort, una tràgica comèdia o una comèdia tràgica basada en textos populars del dramaturg Eugène Ionesco, utilitzant com a via principal Le Roi se meurt. Adaptant i traduint una recopilació de la seua dramatúrgia va nàixer aquest text, una sinergia de textos i nous fragments escrits durant el confinament de març del 2020 provocat per la pandèmia de la COVID-19

amb retrospectiva dels anteriors muntatges de l’Alqueria Teatre.

L’obra, amb abundants ironies i humor absurd, pretén desconnectar al públic i enfonsar-lo en una història d’un món paral·lel, on prompte l’espectador descobrirà que és prou semblant al seu. Una proposta carregada de crítica i on mai es deixa de parlar d’un tema tan primari com antic: la mort. I

ho farà en moltes vessants, amb símils absurds, metàfores subtils o exemples directes de la fi d’una vida, de la fi d’un règim, d’un sistema o la fi del nostre planeta.

Tindrem en compte les preocupacions i sentiments del 2021 i en altres respectarem l’original, perquè estem davant d’una obra universal que suporta els anys. Així doncs el que presentem és una deconstrucciò de la seua obra impregnant-la d’un nou horitzó. Perdona’ns Eugène!

cials, van ser mesos difícils per al teatre. El 27 de juny finalment es va estrenar al Teatre Flumen amb una representació solidària a benefici de la Creu Roja. I molt prompte tornarem al Teatre Faller!

Gràcies a totes i cadascuna de les persones que han fet possible l’estrena de l’obra: vestuari, tècnics, logística, escenografia...

GRÀCIES!

El muntatge havia d’estar estrenat el 28 de gener al Teatre Flumen de la ciutat de València dins de la categoria primera del Teatre Faller, però la COVID-19 va cancel·lar el concurs. Després d’una millora de la incidència de l’epidèmia, que va permetre tornar la reobertura als casals i els assaigs presen-

[148]

[149]

AGENDA D’ACTES Diumenge 29 d’agost 18:30 h Piscolabis per a la comissió infantil.

Dijous 2 de setembre

FALLES Setembre 2021

19:00 h Concurs Crea el teu ninot. La falla entregarà els materials per a la seua elaboració.

22:00 h Sopar per a la comissió major.

Dilluns 30 d’agost 7:00 h Comença la plantà de la falla infantil 2021 amb el nostre artista Vicente Gomar amb el lema Imaginatio.

19:00 h Concurs Passaparaula per a la comissió infantil.

22:00 h Sopar per a la comissió major.

Dimarts 31 d’agost 12:00 h Continua la tasca de la plantà infantil.

16:00 h Eixida per recollir el ninot infantil de l’Exposició del Ninot 2021 a La Base de La Marina de València.

18:30 h Berenar per a la comissió infantil. Al finalitzar, hi haurà globotà.

[150]

23:30 h Nit de la plantà infantil i entrega d’insígnies infantils de l’exercici 2020-21.

Dimecres 1 de setembre 7:00 h Comença la plantà de la falla gran 2021 amb el nostre artista Ernesto Cimas amb el lema Ah, no cal plorar que la falla és…

Tropical!

8:00 h Visita del jurat de falles infantils en hora a determinar.

10:00 h Eixida per recollir el ninot gran de l’Exposició del Ninot 2021 a La Base de La Marina de València.

10:30 h Concurs de dibuixos infantils.

19:00 h Berenar per a la comissió infantil.

19:30 h Al carrer escoltarem el veredicte del jurat dels premis de les falles infantils 2021.

22:00 h Sopar de la plantà. Al finalitzar entrega d’insígnies majors dels exercicis 2021 (d’or, fulles i 10 anys); i de l’exercici 2020 (s’entregaran les insignes de fulles).

23:30 h Nit de la plantà de la falla gran.

8:00 h Visita del jurat de falles en hora a determinar.

10:30 h Picaeta a la plaça.

18:00 h Piscolabis per a la comissió infantil.

19:00 h Eixida des del casal a la plaça de l’Ajuntament per recollir els premis infantils, citats a les 20 h amb la nostra xaranga “A vorem”.

19:30 h Al casal escoltarem el veredicte del jurat dels premis de les falles 2021.

20:30 h Paelles organitzades per a la comissió.

Dissabte 4 de setembre 10:30 h Picaeta a la plaça amb la nostra xaranga “A vorem”.

17:30 h Concentració al casal per assistir a l’ofrena de flors de la Mare de Déu dels Desemparats.

El sector de Patraix començarà la desfilada a les 19:30 h per via 2 (Carrer Quart, dels Cavallers i Plaça de Manises). Les places als autobusos d’anada o tornada estaran assignades amb antelació. Amb la nostra xaranga “A vorem” i els “Troglomúsics”.

22:30 h Sopar de pa i porta.

Divendres 3 de setembre 9:30 h Eixida des del casal a la plaça de l’Ajuntament per recollir els premis de la comissió major, citats a l’Ajuntament de València a les 11:30 h amb la nostra xaranga “A vorem”.

18:30 h Cluedo per als infantils.

Aquest es realitzarà segons les restriccions sanitàries del moment. Durant la prova es donarà de berenar als infantils.

22:00 h Sopar per a la comissió major.

23:00 h Concurs “Grand Prix”.

Diumenge 5 de setembre 10:30 h Vi d’honor per a tota la comissió amb la nostra xaranga “A vorem” i acte d’imposició d’insígnies majors dels exercicis 2020 i 2021 de 25 anys i brillants.

13:00 h Mascletà al carrer Músic Gomis.

22:00 h Castell de focs i cremà de la falla infantil.

22:45 h Sopar de la cremà.

0:00 h Castell de focs i cremà falla gran.

* Els horaris poden variar d’hora. ** El programa de festejos està incomplet i pot ser modificat segons avancen les restriccions sanitàries per la pandèmia. La falla pot canviar i modificar els horaris establerts per possibles modificacions al programa de festejos oficial. *** Tots els canvis es notificaran mitjançant el correu electrònic de secretaria, notificacions de Telegram i el grup tancat de falleres i fallers de la falla de Facebook.

[151]

CONTEXT FALLES 2021 27-12- 2020 Comença la vacunació a tota Espanya i Europa.

01-01- 2021

A la Comunitat Valenciana comença a créixer de manera alarmant els contagis i les morts. Arriben noves restriccions.

07-01- 2021

Al territori nacional ja som 2.024.904 contagiats i 51.675 morts per la pandèmia.

16-01- 2021

Se suspenen les Falles de València 2021.

15-03- 2021 La corba s’aplana i comença a baixar la incidència de la COVID-19.

19-03- 2021

Una nit de Sant Josep sense cap foc consumint una falla a la ciutat.

Es reparteixen 5 milions de dosis a nivell nacional i hi ha 2,5 milions 30-03- 2021 de persones amb la pauta completa, un ritme insuficient.

19-04- 2021

Comença la vacunació massiva, obrin els grans punts com la Ciutat de les Arts i les ciències.

27-04- 2021 Es tanca l’exercici 2020-2021 en JCF i a totes les comissions.

[152]

08-05- 2021

Els casals obrin de nou amb restriccions horàries i d’aforament. No es pot realitzar cap activitat de consumició.

09-05- 2021

Decau, després de més d’un any, l’Estat d’Alarma.

12-05- 2021

El 93% de l’Assemblea de Presidents de Falla, de manera presencial, vota a favor de la celebració de les Falles 2021 de l’1 al 5 de setembre.

07-06- 2021

El ritme de vacunació avança ràpid. A nivell nacional ja són 20 milions els vacunats i 11 milions amb la pauta completa

26-06- 2021

La mascareta deixa de ser obligatòria en exteriors.

27-06- 2021

El 35% de les valencianes i valencians han rebut la pauta completa de la vacuna i almenys el 50% ha rebut una dosi.

28-06- 2021

Fins aquest moment hi ha 413.047 casos de COVID-19 i 7.452 morts al territori valencià.

01-07- 2021

Després de tres mesos amb la IA més baixa de tota Europa, per baix de 50, nous brots fan que la Comunitat Valenciana arribe als 100 d’IA/100.000 hab.

01-09- 2021

Plantà de les falles i inici de la setmana fallera...

[153]

EPÍLEG

vídeo-diari

Estimada lectora, estimat lector. Fins ací arriba aquest atípic llibret publicat amb la calor i la llum de l’estiu del 2021.

#40ANIVERSARI38FALLES Quaranta anys no passen en va.

tradició, la convivència i la festa.

La pandèmia ens ha deixat sense la nostra setmana fallera, per dues voltes, i ha provocat aquesta inaudita situació a la que dediquem aquest llibret. Una situació que fa que a la nostra comissió celebrem els quaranta anys del seu naixement amb trenta-huit falles plantades.

Per aquest motiu, hui són els fallers i falleres de Músic Gomis qui agafen el torn de paraula. I ho fan per transmetre el seu particular relat, una confessió individual dels sentiments que desperta la seua falla en elles i ells. Perquè ja sabem que, sense els seus comissionats, Músic Gomis no seria la falla que és.

Quaranta anys on l’esforç per elevar el nom de la falla al més alt, sempre, ha sigut l’objectiu dels fallers i falleres de Músic Gomis. I no ens cansarem de dir amb orgull que som la falla del teu barri, una falla que aposta per la cultura, la

Ací us deixem aquest vídeo-diari commemoratiu que va veure la llum el 19 de març del 2021.

Feliç aniversari, Falla Músic Gomis! Per molts anys més!

Escaneja i gaudeix del VÍDEO-DIARI! FACEBOOK

INSTAGRAM

La història de la COVID-19 desgraciadament al tancament d’aquest no s’ha acabat, però desitgem que el pitjor de la pandèmia estiga ja passat. La vacunació ens obri nous horitzons i esperances.

Al setembre del 2021 per fi les Falles tornaran als seus carrers, després d’any i mig tancades, esperant el seu moment per a plantarse i cremar-se.

Agraïm de tot cor les nombroses confessions personals de totes i tots els col·laboradors, que han ajudat a conformar un relat col·lectiu mitjançant experiències individuals. Una narració que quedarà per al futur, el record d’una desgràcia inèdita al món faller. Un relat per tractar d’entendre els sentiments del poble valencià durant la pandèmia i com va afectar a la nostra cultura festiva, a les nostres vides i al nostre entorn.

L’estètica de la present publicació ha estat al servei d’una particular temàtica, la d’un diari personal. La dissociació i heterogeneïtat del disseny ha buscat precisament aquesta sensació de ser un recull de fragments de diversos quaderns de diari. Hem tractat de conformar una varietat de perfils en les persones que generosament han narrat les seues experiències i sentiments per enriquir més encara aquesta proposta. El tipus de paper groguenc trobem que també accentua eixa sensació, sumat a nombroses tipografies, ratlles i esborranys o dibuixets a mà alçada, sempre buscant eixe símil de diari. El color és altra insígnia de la proposta estètica, com també ho són les diverses adequacions a la temàtica triada, com ara el diari fotogràfic o el vídeo-diari.

Només tenim paraules d’agraïment al final d’aquesta aventura, el seu procés ha estat complex però alhora enriquidor. Aquesta publicació és sense cap dubte una gran aposta de la comissió Arxiduc Carles - Músic Gomis, una aposta per la nostra llengua, per les nostres tradicions i per la capacitat de superació de la societat valenciana i fallera, en moments difícils cal donar un pas endavant.

Ens tornareu a llegir al març. Us donem una pista: tindrem moltes paraules per a vosaltres.

Fins prompte, benvolgut diari..

[154]

[155]

r e l l a f i r a l meu di

E

s r O d a r o b a l · l O c s E r o d a r o b a l · l Co col·laboradors col·laboradores

[156]

[157]

[158]

[159]

[160]

[161]

[162]

[163]

[164]

[165]

[166]

[167]

[168]

[169]

[170]

[171]

[172]

[173]

[174]

[175]

[176]

[177]

[178]

[179]

[180]

[181]

[182]

[183]

[184]

[185]

[186]

[187]

[188]

[189]

[190]

[191]

[192]

[193]

[194]

[195]

[196]

[197]

[198]

[199]

[200]

[201]

Amb aquestes línies volem

agrair totes les persones que han col·laborat amb els seus escrits i les seues il·lustracions de forma

desinteressada. Al mateix temps

als col·laboradors i col·laboradores comercials per la seua confiança i l’aposta per la cultura.

Sense ningú de vosaltres, aquest projecte, aquest pandemiari, no haguera sigut possible.

Gràcies!

[202]

Pa

20 21 Associació Cultural Falla Arxiduc Carles - Músic Gomis

ri

EmiA d n