Tints i colorants a Sabadell

PUBLICACIÓ AUTORS Roser Enrich Gregori, Sebastià Serra Rof, Josep M. Serracant Clermont, Antoni Vázquez Barrera FOTOGRAFIES AHS, AFUES, Ramon Magnet, Sebastià Serra Rof, Josep M. Serracant Clermont i Roser Trallero DISSENY GRÀFIC I MAQUETACIÓ Pi-art, scp CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA Assessoria Lingüística de l’Ajuntament de Sabadell © DE L’EDICIÓ Museus Municipals de Sabadell, Ajuntament de Sabadell © DELS TEXTOS Els autors © DE LES IMATGES Arxiu Històric de Sabadell, Arxiu Fotogràfic de la UES, Sebastià Serra Rof, Pau Serra Oriach, Josep M. Serracant i Roser Trallero ISBN: 978-84-922173-6-6 DIPÒSIT LEGAL: B 4635-2015

Amb la col·laboració de:

Amb el suport de:

Índex Presentació

5

Un desig

7

La tintura en la manufactura tèxtil

8

La complexitat de la tècnica de la tintura de les fibres tèxtils

9

La maquinària als tints de Sabadell

33

Tints i tintorers a Sabadell

39

EXPOSICIÓ COMISSARIAT Sebastià Serra Rof, Roser Enrich Gregori (MHS) DISSENY GRÀFIC I DE MUNTATGE MagemTorrella. Associats, SL MUNTATGE Carlos Rivera Romero (MHS) AUDIOVISUAL Sebastià Serra Rof ASSESSORAMENT LINGÜÍSTIC Assessoria Lingüística de l’Ajuntament de Sabadell FOTOGRAFIES Arxiu Històric de Sabadell (AHS), Arxiu Fotogràfic de la UES (AFUES), Lluís Marquès, Roser Trallero, Sebastià Serra Rof, Pau Serra Oriach COL·LABORADORS Antoni Vázquez Barrera Antoni Ribera Santasuana Josep M. Benaul Berenguer Esteve Deu Baigual Tejo lo que Hilo (www.tejoloquehilo.es) Dobert Textile Group, SA Luciano Aguilar, SA Fundació Bosch i Cardellach PRESTADORS Arxiu Històric de Sabadell Biblioteca de Ciències Socials. Universitat Autònoma de Barcelona Biblioteca de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona (ETSEIB) Feliu Enrich Gregori Roser Enrich Gregori Sebastià Serra Rof Josep Ortega Gutiérrez AGRAÏMENTS Joan Casajoana Ros

Amb la col·laboració de:

Amb el suport de:

5

Presentació El Museu d’Història de Sabadell (MHS) té la voluntat d’avançar en la recerca i el coneixement de la història de la indústria tèxtil local i, sobretot, dels seus testimonis materials, amb l’objectiu que els resultats d’aquesta recerca retornin a la ciutadania. Posar a l’abast del públic els resultats de les recerques portades a terme de manera entenedora i rigorosa és, també, un dels seus principals reptes. Dins el fons de mostraris tèxtils del Museu hi ha els mostraris de tintoreria de l’empresa Estruch –que abracen pràcticament tot el segle XX–, com també els d’altres empreses. Entre els anys 2010 i 2013 el Museu ha catalogat els mostraris de tintoreria. I per a aquesta tasca ha comptat amb la col·laboració inestimable de tres tintorers integrants de la Comissió de Mostraris que habitualment col·laboren amb el MHS. L’any 2013, el MHS organitzà l’exposició “Tints i colorants a Sabadell. Una història que ve de lluny”. En aquesta publicació que teniu a les mans es recullen els continguts de l’exposició, ampliats amb els resultats de la recerca efectuada fins ara en la documentació del fons de mostraris de tintoreria del museu. Amb la publicació d’aquest catàleg estem convençuts que el Museu d’Història ha assolit amb escreix aquest repte de compartir el coneixement amb tota la ciutat. Quim Carné i Jordana

Regidor de Cultura i president de l’OAMA

7

Un desig Amb la informació històrica i tècnica que aquí presentem, es pretén, modestament, transmetre uns fets i coneixements adquirits amb el pas del temps a tothom qui tingui una certa afinitat i senti curiositat per una activitat arrelada amb molta fermesa a Sabadell. Es tracta de la coloració i l’ennobliment tèxtil, principal puntal per atorgar als articles un important valor afegit. Aquesta tasca no només ha de complir la funció demostrativa del que va ser i és avui la química tèxtil, sinó que al mateix temps ha de servir de nutrient d’experiències a futures generacions que vulguin dedicar esforços a aquesta digna activitat. És obvi que la nostra societat travessa un convuls període, amb molts interrogants i menys respostes. És obvi que la nostra indústria tèxtil no n’és una excepció. Malgrat tot, és manifest que aquesta ancestral activitat industrial té una vida pròpia, com la mateixa humanitat. Els autors

8

La tintura en la manufactura tèxtil La manufactura tèxtil comporta una complexa amalgama d’operacions d’especialització amb la finalitat d’aconseguir l’article final. Una part d’aquestes són les referents a la coloració i a l’acabat dels teixits, que suposen una aportació important de valor afegit que repercutirà en l’article que desitgem construir. Per realitzar les tasques de tintar i acabar, s’apliquen unes tècniques que requereixen uns coneixements químics específics per aconseguir la diversitat d’objectius. La tintura pot fer-se en diferents fases del procés de fabricació segons les exigències i les finalitats que es vulguin aconseguir. Així trobem tintura de la matèria en floca; en metxa de pentinat, top, generalment de fibra llarga; tintura en cable, tow, per a grans quantitats; tintura del fil en bobina, en madeixa i en plegador; tintura del teixit en peça i tintura de la peça de vestir ja confeccionada. La indústria tèxtil, i principalment la llanera, és una indústria de petites sèries i molt diverses, la qual cosa va fer que a Sabadell proliferessin les empreses que disposaven de les seccions de filatura i tissatge o tan sols tissatge, que utilitzaven els serveis d’indústries auxiliars independents conegudes com a indústries del ram de l’aigua que únicament es dedicaven al tint o al tint i a l’acabat dels teixits i necessitaven un mínim de producció, que els fabricants de teixits no podien assolir, que permetés el manteniment constant de l’activitat en les seves instal· lacions. Això fa que, fins i tot avui dia, siguin una minoria els industrials que tinguin complet el seu procés de fabricació. La tintura és un procés important de la indústria tèxtil. L’abundant i diversificada oferta d’articles dels fabricants locals tenia un pilar fonamental en els tintorers de la ciutat, professionals que, en constant diàleg amb els teòrics i els fabricants contribuïren a l’èxit comercial de la múltiple oferta d’articles dissenyats i fabricats a Sabadell.

9

La complexitat de la tècnica de la tintura de les fibres tèxtils Sebastià Serra Rof L’escrit que segueix tracta diferents qüestions relacionades amb la tintura de les fibres tèxtils i que, seguint la història, aporten una mirada a la vegada global i particular a aquest món i són el fil conductor de l’exposició “Tints i colorants a Sabadell. Una història que ve de lluny”, que es va presentar al Museu d’Història de Sabadell el setembre del 2013.

El color El color és l’efecte que una determinada radiació lluminosa produeix, a través de l’ull humà, en el cervell d’un observador. En la percepció del color hi intervenen, d’una banda, una radiació lluminosa policromàtica, que incideix sobre un objecte que s’observa i l’ull de l’observador. Com que es tracta d’una percepció subjectiva, al llarg del temps s’ha tingut interès a codificar els colors i així disposar d’uns criteris objectius a l’hora de triar colors: per a una partida de fil, per a una peça de roba, per pintar una paret, per editar un llibre, etc. L’any 1931 la Comissió Internacional de l’Enllumenament (CIE) va proposar l’espai de color CIE 1931, en el qual qualsevol color queda definit a partir de tres paràmetres, X, Y, Z, que defineix un model de color amb tots els matisos visibles per l’ull humà. Aquest espai, però, no era uniforme, ja que permetia treure conseqüències sobre la igualtat de color, però no sobre la desigualtat, ja que el valor de la distància entre dos colors canviava de significat en funció de la zona de l’espai. Com es pot veure, l’estudi fet per MacAdam1 l’any 1942, amb un observador G.

1

MacAdams David L. Visual Sensitive to Color Difference in Daylight.Journal of the Optical Society of America. Maig de 1942, p. 247-274. Vol. 52. Núm. 5.

10 | Sebastià Serra Rof

P. Nutting, amb 25 colors diferents i 25.000 determinacions, en les quals el criteri de l’observador era establir la igualtat, va donar com a resultat les anomenades el·lipses de MacAdam. A cada zona tots els colors situats a l’interior de l’el·lipse, tot i ser diferents, l’observador els veia iguals que el color del centre. Per transformació matemàtica de les coordenades X, Y, Z, s’han fet diferents temptatives per transformar l’espai CIE 1931 en un espai uniforme, en el qual es pugui definir una distància, de manera que si es defineix una tolerància dins la qual dues mostres es poden considerar iguals, això sigui així per a qualsevol zona de l’espai. Un dels espais de color uniformes que es va recomanar fins al 1970 va ser el d’Adams i Nickerson. El 1976 aquesta comissió internacional va proposar l’espai de color uniforme conegut com CIELAB, en el qual cada color és definit per les seves coordenades rectangulars, L, a, b, o per les seves coordenades polars, L, C, h. La L té un valor que va del 0 pel negre fins al 100 pel blanc; la coordenada a, quan és positiva, correspon al vermell i quan és negativa al verd, i la b quan és positiva correspon al groc i quan és negativa correspon al blau.

El·lipses de MacADAM, extret de Roberto Daniel Lozano, El color y su medición. Ed. Americalee, Buenos Aires, 1978 (Arxiu Sebastià Serra Rof). Foto MHS 2014.

Extret d’Alain Chrisment, Color & colorimetria. Datacolor internacional, Editions 3C Conseil, París 1998.

La complexitat de la tècnica de la tintura de les fibres tèxtils | 11

Espai de color CIE LAB 1976. www.mdpi.com. [consulta 0901-2015]

Tintures escalonades per calcular receptes. Autor: Sebastià Serra Rof, 2014

Ús del color Les matèries tèxtils no tenen color; els teixits fabricats a partir d’aquestes matèries genèricament es diuen que són “crus”. Des de les primeres civilitzacions el gust pel color i l’afany de distinció afavoriren l’aparició i la comercialització dels primers colorants. D’èpoques remotes són coneguts tres grups de colors fonamentals: el vermell, el blau i el groc. El color era un signe de distinció i el seu ús estava reglamentat en funció de l’estament social. A l’imperi romà –i després al bizantí– el color porpra era especialment portat pels emperadors com a emblema d’autoritat, de la mateixa manera que ho fan els cardenals. En les primeres dinasties xineses, l’emperador i l’emperadriu havien de vestir de color groc, les dames de la cort imperial de violeta, els cavallers de primer grau de blau, els de segon grau de vermell i els de tercer grau de negre.

12 | Sebastià Serra Rof

Els mordents i els colorants naturals En funció de la seva aplicació, els colorants naturals es poden dividir en dos grans grups. En un d’aquests grups hi trobem la porpra i l’indi, que són pigments que han de ser solubilitzats prèviament per un tractament reductor i llavors, en condicions adequades, tenyeixen directament les fibres i, per un procés posterior d’oxidació, agafen el color original. En el segon grup trobem colorants que s’extreuen de plantes com la galda o la roja, que, si bé tenyeixen les fibres directament, ho fan amb poca intensitat, però, si són tractades prèviament amb uns productes anomenats mordents, s’obtenen tintures més intenses i més sòlides. Mordents d’alumini L’alumini és el metall més abundant a l’escorça de la Terra, representa el 8,3%, seguit pel ferro, que representa el 6,2%. És doncs normal que aquests dos metalls siguin els més importants a l’hora de subministrar els dos grups de mordents més universalment utilitzats. L’alum va ser el mordent més utilitzat per l’artesanat des de l’antiguitat. Es designa genèricament com a alum qualsevol sulfat doble d’alumini i un altre metall, com per exemple el potassi. Els mordents d’alumini, en relació amb els mordents d’altres metalls, tenen l’avantatge que no alteren el color original que s’extreu de la planta. L’alum de potassa es troba a la naturalesa,2 a les esquerdes de les roques argiloses o dels carbons. Es troba també en petits dipòsits als deserts o prop dels volcans. A partir de l’edat mitjana, l’alum esdevé un producte d’importància primordial en els intercanvis internacionals i, tant a l’Àsia Menor com a Europa, es van inventar tècniques per fabricar-lo a partir de roques que contenien alumini. Això va fer possible obtenir l’alum en grans quantitats per satisfer la demanda considerable d’aquest producte, tant a Europa com al món musulmà i l’Índia. Cap a mitjan segle XIX l’àcid sulfúric esdevé un producte industrial corrent i, entre altres usos, feia més eficaç i més econòmica la dissolució de l’alumini contingut a les pissarres argiloses per obtenir alum. Posteriorment es va obtenir sulfat d’alumini pur atacant amb àcid sulfúric el caolí,3 un silicat d’alumini, el producte resultant del qual es podia fer servir entre altres coses per mordentar fibres tèxtils. Mordents de ferro Al contrari del que passa amb els mordents d’alumini, les sals de ferro canvien el color dels colorants, que es tornen més agrisats. A més, reaccionen amb les plan2

Dominique Cardon: Natural Dyes. P. 21. Archetype Publications Limited (2007).

3

Ibid. P. 31.

La complexitat de la tècnica de la tintura de les fibres tèxtils | 13

tes riques en tanins per donar negres verdosos, blavosos, marrons vermellosos i compostos negres, depenent de la classes de tanins presents.4 Mordents de coure La calcopirita, que és un sulfur doble de coure i ferro (CuFeS2), és un dels dos minerals de coure que es troba de forma més majoritària al món. L’altra font de mordent de coure és el sulfat de coure, subproducte d’antics processos de fabricació del sulfat ferrós a partir de pirites. Per tant, no és sorprenent que la utilització de mordents de coure comencés al mateix temps que els mordents de ferro, tant als països de la Mediterrània com a l’Índia. Igual que els mordents de ferro, els mordents de coure modifiquen i enfosqueixen el color dels colorants naturals. La tonalitat dels colorants grocs canvia a més oliva o verd bronze. Mordents d’estany La sal d’estany5 més utilitzada com a mordent és el clorur estannós (SnCl2). Es presenta en forma de cristalls blancs altament higroscòpics. En un principi fou utilitzat pels tintorers per canviar la tonalitat dels vermells carmesí de la cotxinilla a vermells més ataronjats, més semblants a l’escarlata obtingut del quermes. El mordentat amb sals d’estany solament s’aplicava a llana en madeixa o teixit i mai en floca, perquè la fibra quedava aspra i això dificultava el procés de filatura. Mordents de crom El mordent de crom6 més usat era el dicromat de potassi (K2Cr2O7) en forma de cristalls de color vermell ataronjat. És menys soluble i més car que la sal sòdica, també utilitzada com a mordent, però amb l’avantatge de ser més estable quan s’exposa a l’aire i també sensible a la llum, per la qual cosa s’ha de manipular amb cura. L’èxit dels mordents a base de dicromat s’explica pel fet que, igual que l’alumini, poden formar complexos molt estables amb els colorants que necessiten un mordent i també amb les fibres. La solidesa a la llum i al rentat de les tintures tractades amb mordents de crom és superior a la que s’aconsegueix amb els altres. És per aquesta raó que no sols es van utilitzar per a la tintura de la llana, especialment per a colors foscos, des de mitjan segle XIX, sinó que es van continuar utilitzant després que els colorants naturals es van deixar fer servir.

4

Ibid. P. 39.

5

Ibid. P. 47.

6

Ibid. P. 48.

14 | Sebastià Serra Rof

Els colorants naturals Fins a mitjan segle XIX tots els colorants eren naturals; s’obtenien a partir d’animals, minerals o plantes. Els més emprats eren els d’origen vegetal. D’entre els colorants d’origen animal cal destacar la porpra, que extreien de les glàndules del Murex brandaris i del Murex trunculus, dues espècies de petits mol· luscs que viuen a les costes de la Mediterrània.7 Els fenicis (la seva situació geogràfica correspon a l’actual Líban) en van ser grans productors i fabricants i tenien l’habilitat d’extreure i fixar aquest colorant i el venien als habitants dels pobles propers de la Mediterrània.8 La ciutat de Tir era el principal centre de producció d’aquest colorant, que era conegut com a porpra de Tir. Per obtenir 1 gram de colorant es necessitaven uns 9.000 mol·luscs, cosa que feia que fos molt car i únicament els poderosos poguessin portar vestits d’aquest color.

O

Br

N H

H N

Br

O

Estructura química de la porpra.

Múrex, Fons MHS. Autor: Sebastià Serra Rof / MHS, 2014. 7

R. M. Christie. La química del color. Editorial Acribia (2003), p. 3.

8

Joachim Zahn. Algo sobre la historia de la tintorería (II), Bayer Farben Revue, 10, p. 15-20 (1966).

La complexitat de la tècnica de la tintura de les fibres tèxtils | 15

El colorant no es troba dins l’animal viu, es desenvolupa després de morir per hidròlisi enzimàtica de compostos incolors solubles en aigua, presents dins les glàndules hipobranquials dels mol·luscs i per unió de dues molècules en presència d’oxigen i exposició a la llum.9 Les plantes tintòries més usades al sud d’Europa i la conca mediterrània en general eren la roja tintòria, per al vermell, el pastell, per al blau, i la galda, per al groc. A partir dels primers contactes amb l’Índia s’introduí l’indi, del qual s’obtenia el blau, i amb el descobriment d’Amèrica se n’introduïren de nous, com el campetx, molt utilitzat per obtenir tintures de color negre. Els colorants d’origen vegetal s’obtenen de l’arrel, la tija, les fulles, les llavors o les flors. Per obtenir-los, les plantes tintòries s’havien de sotmetre a processos més o menys laboriosos –assecatge, maceració, la mòlta...– segons el colorant a obtenir.

Pastell (Isatis tinctoria), Indi (Indigofera tinctoria) i colorant anyil natural. Autor: Sebastià Serra Rof, 2012 i 2014.

Alum, cotxinilla, galda i rubia. Autor: Sebastià Sebastiá Serra Rof, 2014.

9

Ibid. P. 422.

16 | Sebastià Serra Rof

La rubia, coneguda popularment també com a roja, és una planta perenne amb tiges de fins a dos metres d’alçada, de rizoma vermellós o ataronjat, on es troben els principis tintoris. A Espanya n’hi ha quatre espècies.10 De les diferents espècies de rubia, la Rubia tinctorum, coneguda com granza dels tintorers, va ser la principal font de subministrament de colorant. Hi ha un total de 7 varietats europees i d’altres varietats també a Àsia, Àfrica, Amèrica i Oceania.11 La principal matèria colorant que conté l’arrel de la roja és l’alitzarina (C. I. 75330). El contingut total d’alitzarina a l’arrel de la planta varia amb el temps, així al cap de cinc mesos el contingut és d’un 31% i al cap de 3 anys és del 50%. A l’arrel de les plantes adultes s’hi poden arribar a trobar fins a una quinzena de substàncies colorants diferents derivades de l’alitzarina. Amb la roja es tenyia la llana, prèviament mordentada amb alum, i també el cotó amb un procés llarg i complicat de preparació i mordentat del teixit. La galda (Reseda luteola) és una planta herbàcia que després del primer any veu créixer una tija, que pot arribar a tenir fins a 1,5 metres d’altura,12 a la part superior de la qual es formen unes flors d’un color groc verdós, d’on s’obté un colorant, la luteolina (C. I. 75590). Havia estat cultivada a Europa, principalment a Anglaterra, França, Alemanya i Àustria, per obtenir-ne el colorant. Tenyeix la llana i la seda natural prèviament mordentades amb alum i crémor tàrtar. Les tintures obtingudes són d’un groc molt pur i molt sòlides a la llum. Amb llana prèviament mordentada amb sals de crom dóna una tintura de color daurat, oliva amb sals de ferro, i amb sals d’estany, oliva verdós.13 El pastell fou la principal font de subministrament de colorant blau a Europa durant l’edat antiga i a l’edat mitjana. El colorant que dóna és idèntic a l’indi. Se n’ha cultivat molt a França, al Llenguadoc, a la Provença i a la Normandia. S’obté deixant les fulles en remull, després assecant i addicionant-hi una solució alcalina. A partir del segle XVIII, fou substituït progressivament per l’indi. Originàriament la planta de l’indi procedeix de l’Índia, però fou introduïda a Amèrica pels espanyols i al segle XVIII fou exportada, des de diferents països americans i de l’Índia, a Europa.14

10

Emilio Blanco. Colors del Mediterrani. Les matèries tintòries. Angle Editorial, SL (2010). CDMT. P. 154.

11

Dominique Cardon, Le monde des teintures naturelles. Editions Belin (2003). P. 101.

12

Ibid. P. 146-147.

13

Colour Index. Vol. 1. 2ª edició (1956). P. 1745.

14

Ibid, P. 24.

La complexitat de la tècnica de la tintura de les fibres tèxtils | 17

De tots el colorants naturals, l’indi és el més antic que es coneix. És un colorant extret per fermentació en aigua calenta15 de les fulles de plantes com la Indigofera tinctoria. La presència d’enzims generats per bactèries presents a la planta provoca la hidròlisi del pigment i produeix un producte soluble en aigua de color groc verdós que tenyeix directament la fibra i que, per oxidació posterior, dóna lloc a l’indi (C. I. 75780), pigment blau insoluble en aigua. Calen uns 500 quilos de fulles per obtenir 1 quilo de pigment. En el mateix procés es pot formar també un altre colorant més violeta, la indirrubina, que és un isòmer de l’indi. La indirrubina es presenta com una impuresa barrejada amb l’indi i la quantitat total pot oscil·lar del 2 al 4%, en el cas de l’indi de Bengala, i fins al 15%, en el cas de l’indi de Java.16 L’indi tenyeix la llana, la seda natural i el cotó. Atès que és insoluble en aigua, cal solubilitzar-lo prèviament per un procés de reducció en bany alcalí. S’anomena tina, la transformació del colorant insoluble en colorant soluble. Hi ha diferents processos de tintura segons el sistema de reducció. El procés en termes generals consisteix a tenyir la fibra, llana o cotó, amb el derivat reduït de l’indi, després oxidar i rentar a fons.

Estampació amb indi, amb reserva. Extret d’Índigo pur, B.A.S.F. 1906 (arxiu Sebastià Serra Rof), 2014. 15

Roberts, J.; Caserio, M. Basic Principles of Organic Chemistry,W.A. Benjamin Inc. (1965).

16

Colour Index. Vol. 3. 2ª edició (1956). P. 3591.

18 | Sebastià Serra Rof

Es poden utilitzar diferents tines, per tenyir amb indi.17 Tina a la calç i sulfat ferrós, tina al zinc i a la calç, tina a l’hidrosulfit, tina al bisulfit sòdic, zinc i calç i la tina de fermentació. En el cas de la tina a l’hidrosulfit, com a àlcali es pot utilitzar la sosa càustica, la sosa solvay o l’amoníac. Pel que fa a la llana, tenint en compte que la fibra s’altera químicament per l’acció dels àlcalis, la tina preferida en el cas que el reductor utilitzat sigui l’hidrosulft és la tina amb amoníac com a àlcali, junt amb un col·loide protector per a la fibra. La tina de fermentació es pot dir que és el procés de tintura més antic.18 En el cas de la llana, s’ha estat utilitzant perquè permet la reducció del colorant en condicions menys alcalines que les altres. Hi ha una gran varietat de tines de fermentació. Les dues més utilitzades són la tina a la sosa i la tina al pastell. Per preparar la tina a la sosa, com a ingredients s’utilitzen l’indi, la melassa, el segó, carbonat sòdic, calç viva i arrel de roja. En el cas de la tina al pastell els ingredients són l’indi, el pastell, el segó, el carbonat sòdic, la calç viva i l’arrel de roja. La preparació de la tina19 de fermentació de l’anyil és llarga, s’ha de preparar amb dos o tres dies d’antelació. El procés de tintura de l’indi amb la tina de fermentació és complicat. Per simplificar el procés i fer-lo més fàcil i fiable, s’ha intentat preparar cultius purs de ferment d’indi sense resultats pràctics. Tot plegat fa que es prefereixi tenyir l’indi amb altres tines. La preferida és la tina a l’hidrosulfit.

Els colorants naturals avui dia L’any 1993, el Journal of Dyers and Colourists va publicar dos articles sobre els colorants naturals en uns moments en què hi havia un debat sobre el caràcter tòxic i nociu dels colorants sintètics en relació amb els naturals.20 Es considerava que, si bé els colorants naturals eren menys nocius, els mordents no, i calia buscar alternatives més netes.21

17

 Riquelme M., Manich A., Química aplicada a la industria textil: Tomo III. Tintura de fibras textiles, Marín Editores (1954). P. 260-265.

18

BASF, Manual Indigo pur. P. 238-256.

19

Dominique Cardon. Le monde des teinfures naturelles. Editions Belin (2003). P. 261.

20

Brian Glover and Jeffrey H. Pierce J.S.D.C. 109 (1993), 5.

21

Gill Dalby. J.S.D.C. 109 (1993), 8.

La complexitat de la tècnica de la tintura de les fibres tèxtils | 19

A França, des del 1994 l’empresa Bleu Pastel de Lectoure22 (regió del Llenguadoc) ha desenvolupat un projecte per cultivar el pastell i extreure’n el pigment amb un 90% de puresa, amb la idea d’utilitzar-lo tant per a la indústria tèxtil tant per a la tintura de fil o teixits per vestir i roba de la llar, com per a la cosmètica, la decoració, la pintura i les belles arts. Després del 1989 s’ha desenvolupat el cultiu de la roja a Holanda. L’empresa holandesa Rubia Pigmenta Naturalia23 cultiva plantes tintòries per extreure’n els colorants naturals i estan treballant per aconseguir altres colorants vegetals per cobrir el màxim possible l’espai de color. Després del 1992 hi ha altres iniciatives a Itàlia, als Estats Units, a Alemanya, a la Gran Bretanya, a l’Índia..., encara que l’ús d’aquests productes fins ara queda molt focalitzat en productes artesanals. El 1998 neix a França l’associació Couleur de Garance,24 que gestiona un Jardí Conservatori de plantes tintorials a Lauris. Un dels seus objectius es promoure els colorants naturals com a alternativa als colorants de síntesi. A Lanzarote l’Asociación Milana25 va néixer el 2005, creada per un grup de persones residents a Lanzarote, que volen recuperar el cultiu de la cotxinilla a les localitats de Mala i Guatiza, amb la col·laboració de centres docents de l’illa, a través del projecte Atlàntida. Els treballs de recerca en relació amb els productes naturals han fet possible conèixer l’estructura química de la majoria dels colorants naturals, així com la identitat de les plantes que els produeixen,26 27 cosa que ha de permetre trobar altres espècies capaces de ser explotades per l’agricultura moderna amb rendiments alts que facin el seu cultiu econòmicament viable. Una qüestió important, atès que la majoria de colorants naturals s’han d’aplicar a fibres prèviament mordentades, és el fet que la quantitat d’alumini, crom o ferro que va a les aigües residuals sobrepassa de molt els límits permesos. Això ha fet que s’estudiés més a fons el procés de mordentat per veure la possibilitat de reduir els percentatges de productes utilitzats. S’ha estudiat la utilització de mordents ecològics a base de tanins naturals com el myrobolan, que es poden combinar amb sals d’alumini,28 i

22 Vegeu www.bleu-de-lectoure.com. 23 Vegeu www.rubiapigmentarianaturalia.nl. 24 Vegeu www.couleurdegarance.com. 25 Vegeu www.tinamala.com. 26

Dominique Cardon. Le monde des teintures naturelles, Ed. Belin (2003).

27

Dominique Cardon. Natural Dyes, Archetype Publications (2007).

28

A. Kumar Samanta and P. Agarwal. Indian Journal of Fibre &Textile Research 33 (2008), 66.

20 | Sebastià Serra Rof

finalment l’aplicació de noves tècniques per millorar el rendiment dels colorants, com el plasma d’oxigen a baixa pressió a la llana.29

Els colorants artificials L’àcid pícric descobert per Peter Woulfe (1727-1803) l’any 1771 es considera que va ser el primer colorant sintètic. Tenyeix la llana i la seda, en bany àcid, a un color groc verdós, però amb molt poca solidesa a la llum i als processos humits, això va fer que fos poc utilitzat. El segon colorant artificial va ser la Murexide (C. I. 56085), del qual parla per primera vegada l’any 1776 Carl Wilhelm Scheele (17421786). Posteriorment William Prout (1785-1850), l’any 1817, suggereix que aquest producte podia ser interessant com a colorant per a la tintura de la llana a color porpra, però el mètode proposat per Prout per obtenir-lo només feia possible fabricar-lo en petites quantitats. No va ser fins després del 1853 que es va fabricar a Mulhouse – i després a Manchester–, a partir del guano, i principalment es va utilitzar en l’estampació d’indianes. Es podia aplicar sobre llana i seda prèviament mordentada i també sobre cotó mordentat. Però a partir del 1867 va ser substituït per nous colorants artificials més econòmics.

OH O2N

NO2

NO2 Estructura química de l’àcid Pícric.

L’any 1856 William Perkin (1838-1907), alumne del químic alemany August Wilhelm von Hoffman (1818-1892), director del Royal College of Chemistry de Londres, descobrí la mauveïna (malva) o porpra d’anilina (C. I. 50245), quan intentava sintetitzar la quinina, per oxidació d’anilina impura amb dicromat potàssic. Es 29

DD/AAVV, LEITAT. Projectes realitzats en el camp dels colorants naturals. CDMT (2010), 41.

La complexitat de la tècnica de la tintura de les fibres tèxtils | 21

considera que la mauveïna marca el començament de la fabricació a gran escala dels colorants artificials i obre la porta a una nova família de colorants, cosa que va fer que fos considerat, de fet, com el primer colorant artificial. El colorant descobert per Perkin, la mauveïna,30 era un colorant bàsic que tenyia la llana i la seda natural en un bany de sabó, però els mordents que s’utilitzaven per a la tintura del cotó i el lli no servien i, per tant, calia trobar un nou procediment per tenyir aquestes fibres. Pocs mesos després, Perkin va trobar un mordent de taní que fixava el nou colorant al cotó amb prou bona solidesa tant a la llum com als tractaments humits. Perkin ho va dissenyar tot, des dels processos de fabricació dels productes intermedis fins a l’aplicació pràctica del nou colorant. A finals del 1857, l’empresa Perkin & Sons,31 instal·lada al nord-oest de Londres, va començar a funcionar. Fins al 1861,32 les vendes de la mauveïna van anar en augment, després van anar minvant, fins que el 1869 pràcticament no s’utilitzava. A partir d’aquest descobriment, els químics de l’època centraren les investigacions en l’obtenció de colorants derivats de l’anilina, de manera que una dècada més tard era possible tenyir les fibres naturals amb tota una gamma de colorants artificials obtinguts a partir de l’anilina, com la fucsina (C.I. 42510), el violeta de Hoffman (C.I. 42530), el violeta de Metil (C.I. 42535), el verd iode (C.I. 42556) i d’altres. El problema que tenien aquests colorants era la poca solidesa a la llum, de manera que en aquest aspecte els colorants naturals eren superiors. En l’època que Perkin va descobrir la mauveïna, es coneixia la composició elemental dels compostos aromàtics, però se’n desconeixia l’estructura. No es va saber l’estructura de l’anilina fins que el 1865 August Kekulé va publicar el seu treball sobre l’estructura del benzè, cosa que va fer possible que tres anys més tard Carl Graebe i Carl Liebermann descobrissin l’estructura química del principi tintori de la roja i la seva síntesi al laboratori. El procés resultava molt car, però un any més tard, el 1869, per camins diferents, H. Caro, de la BASF, i William Perkin introdueixen importants millores en la seva fabricació industrial, i d’aquesta manera es converteix en el primer colorant natural que s’obté per síntesi i que es pot fabricar a gran escala.

30

 ’únic colorant natural bàsic conegut era la Berberina (C.I. 75160), utilitzat al Japó i la Xina i desconegut a L Europa.

31

 Garfield Simon. Malva: Història del color que cambió el mundo. P. 58-66. Ediciones Península (Barcelona) (2001).

32

Ibid. P. 93.

22 | Sebastià Serra Rof

O

OH OH

O Estructura química de l’alitzarina.

L’any 1858 Peter Griess (1829-1888) descobrí una nova classe de productes químics, les sals de diazoni, cosa que va permetre obtenir els primers colorants azoics, el 1861 el Groc d’Anilina (C. I. 11000) a partir de l’anilina, que va tenir poc èxit, i el 1863 el Bru Bismarck (C. I. 21000), obtingut a partir de la m-fenilendiamina. El 1876 Otto Witt sintetitza la crisoïdina (C. I. 11320), de caràcter catiònic, que podia tenyir la llana i la seda natural directament i les fibres cel·lulòsiques prèviament mordentades amb taní. A diferència dels dos primers, és el primer colorant azoic que s’obté per unió de dos components diferents i això obre el camí a una nova família de colorants que cobreix una àmplia paleta de colors des del groc fins al negre, relativament fàcils d’obtenir i que amb el temps representaran més del 50% dels colorants del mercat. L’any 1873 es descobreix el primer colorant sulfurós. Neix una nova família de colorants, formada per aproximadament 100 productes diferents, dels quals encara avui dia no en coneixem amb exactitud la constitució. L’any 1870 Adolf von Baeyer (1835-1917) va proposar l’estructura de l’indi i el 1880 en va aconseguir la síntesi. La BASF la hi va comprar, però no va tenir aplicació industrial perquè resultava molt cara. El 1890 Carl Heumann33 (1850-1893), del Politècnic de Zuric, va aconseguir una síntesi més simple, que també va ser adquirida per la BASF. A partir de la síntesi de Heumann, Eugen Sapper (18581912), químic de la BASF, entre el 1891 i el 1893, va aconseguir dissenyar un procediment molt més econòmic partint de l’oxidació del naftalè en presència d’un catalitzador de mercuri. Finalment, pel febrer del 1897, la BASF el va començar a fabricar a gran escala, a un preu inferior que l’indi natural.

33

William Brock H., Història de la Química, p.264-265.Alianza Editorial SA (Madrid 1998).

La complexitat de la tècnica de la tintura de les fibres tèxtils | 23

O N H

H N O

Estructura química de l’indi.

Durant la segona meitat del segle XIX i el segle XX se sintetitzaren multitud de colorants i se’n generalitzà l’ús. Pràcticament fins a finals del XIX coexistiren amb els naturals, però finalment s’imposaren els sintètics, que ofereixen millor rendiment i un assortit més gran de colors en relació amb els naturals. Actualment en nombre superior als 5.000, aplicables a tota mena de fibres. L’avantatge del colorant sintètic sobre el natural és la uniformitat i solidesa dels resultats. La possibilitat de combinar-los entre si per obtenir gairebé totes les tonalitats i el fet que per la seva estructura es puguin aplicar sense necessitat de mordentat previ de la fibra simplifica el procés de tintura, dóna confiança als tintorers i fa que se’n generalitzi l’ús. L’any 1901, René Bohn (1862-1922), que treballava a la BASF, va descobrir el primer colorant tina derivat de l’antraquinona, el Blau Indanthren RS (C. I. 69800), fet que va obrir la porta a la síntesi de tota una sèrie de colorants –aproximadament 200–, que junt amb els derivats de l’indi –en un nombre aproximat de 30– cobreixen totes les tonalitats de l’espectre i donen tintures de solidesa molt elevada. L’any 1907 Braun i Tcherniac van obtenir, al laboratori, la ftalocianina. El 1927 Diesbach i Van der Weid van obtenir la ftalocianina de coure, pigment de color blau brillant, de la qual en van determinar la fórmula elemental. Un any més tard, tres químics de Scottish Dyes –que posteriorment va ser absorbida per ICI (Imperial Chemical Industries)– es van adonar de la importància comercial d’aquest descobriment i van treballar-hi per aconseguir-ne el desenvolupament comercial (C. I. 74160), ja que els nous pigments eren molt estables a diferents agents químics i sòlids a la llum. L’estructura no es va determinar fins al 1934; ho féu Patrick Linstead (1902-1966) i li va donar el nom de ftalocianina, del prefix ftal –que indica el seu origen de l’anhídrid ftàlic– i cyanine –paraula d’origen grec, kyanos, que significa blau fosc–. Linstead va demostrar que la molècula de la ftalocianina era simètrica i que al nucli hi havia espai que permetia la formació de complexos coordinats amb diferents tipus de metalls, com el coure, el níquel o el cobalt. La

24 | Sebastià Serra Rof

ftalocianina de níquel dóna un pigment blau verdós i la de coure i la de cobalt, un blau brillant. Les ftalocianines també són la base dels colorants turqueses directes, tina i reactius per a la tintura de les fibres cel·lulòsiques i de colorants turquesa àcids per a la tintura de la llana. L’any 1919 BASF i Geigy introdueixen al mercat els colorants premetal·litzats 1:1 per a la tintura de la llana. I l’any 1951 Geigy llança al mercat la primera gama de colorants premetal·litzats 2:1, que en relació amb els anteriors tenen una millor solidesa als tractaments humits. El 1956 I. D. Rattee i W. E. Stephen, d’ICI, presenten els primers colorants reactius, d’elevada reactivitat i baixa afinitat, adequats per a la tintura de fibres cel·lulòsiques, que van sortir al mercat de la mà de l’anglesa ICI (Imperial Chemical Industries). Com a característica general, els diferents tipus de colorants d’aquesta família incorporen a la seva molècula un grup reactiu que s’uneix de forma covalent amb la fibra i dóna lloc a tintures d’elevada solidesa als tractaments humits. En un període de 14 anys apareixen diferents tipus de colorants d’aquesta mena basats en grups reactius diferents, alguns més adequats per a fibres cel·lulòsiques i altres per a fibres proteiques.

N N

N Cu

N N

N N

N

Estructura química de la ftalocianina de coure.

Fils de cotó i de viscosa mordentats i tenyits amb ftalocianina de coure. Extret de la revista BAYER colorist, núm. I, 1955 (Arxiu Sebastià Serra Rof), 2014.

La complexitat de la tècnica de la tintura de les fibres tèxtils | 25

Químics, tintorers i fàbriques de colorants a Catalunya L’any 1846 Pere Roqué i Jaume Arboni, professors de l’Escola de Química de la Junta de Comerç de Catalunya, publiquen el Tratado pràctico de blanqueo y tintura de la lana, seda y algodón, dividit en tres seccions. En la primera parlen dels productes químics que s’utilitzen en la tintura; en la segona, dels colorants naturals, i en la tercera, de l’aplicació de tots aquests productes en els processos de tintura. Cal destacar també la figura de Josep Vallhonesta Vendrell (1835-1899),34 enginyer industrial, que es va especialitzar en temes de química industrial, especialment relacionats tant amb els colorants naturals com els artificials. L’any 1861 va anar a estudiar a París, a la Manufacture des Gobelins, i a Mulhouse, becat per la Diputació de Barcelona, on va tenir com a professor el químic francès Michel Eugène Chevreul, que era el director del laboratori de tintoreria. Va viure el procés de transició dels colorants naturals als artificials, que va tenir lloc durant tota la segona meitat del segle XIX. Va introduir a Catalunya les idees de Chevreul sobre la classificació i els contrastos de colors i va publicar l’any 1875 la monografia Colores derivados de la anilina35 i l’any 1880, El arte del tintorero,36 un tractat complet de tintura que recull tot el que en aquella època es coneixia sobre la tintura de fibres tèxtils, tant pel que fa a l’aplicació dels colorants naturals com als sintètics, a més d’altres treballs. A Sabadell a principis del segle XIX sabem de l’existència del tintorer Joan Sallarès i Marra que a partir del gener del 1829 va escriure el Llibre de diferents notes per l’ús de Joan Sallarés,37 amb tot de mostres de llana tenyides a diferents colors, amb la transcripció de les receptes i els processos de tintura corresponents. Entre altres coses, hi ha una descripció molt detallada de la tintura amb negre campetx. Pel que fa a la fabricació de colorants al nostre país, l’any 1881 hi havia l’empresa Vero Vidal, que fabricava colorants sintètics a partir de productes obtinguts de la destil·lació de l’hulla i el quitrà, en una fàbrica a Sant Martí de Provençals, que tenia com a soci el químic Leopoldo Sagnier. La Gran Guerra (1914-1918) va representar una oportunitat d’or per a les indústries locals, ja que les importacions de colorants alemanys com a conseqüència del conflicte van baixar dràsticament, de manera que les indústries tèxtils del país

34

 Ricard Duran. Plantes tintòries i indústria química a Catalunya del segle XIX: Josep Vallhonesta i Vendrell, Recerques, 49 (2004), p. 53-72.

35

Josep Vallhonesta. Colores derivados de la anilina. Ed. Imprenta y Fundición Manuel Tello (Madrid, 1875).

36

Josep Vallhonesta. El arte del tintorero. Imprenta la Renaixensa (Barcelona, 1880).

37

Joan Sallarès. Llibre de diferents notes per l’ús de Joan Sallarés (manuscrit) (1829). AHS.

26 | Sebastià Serra Rof

Llibre de diferentas notas per lo us de Joan Sallarés de Sabadell: comensan a los 20 de janer de 1829: uso de tins (sic). Manuscrit. AHS [D7 439/1].

se subministraven de fàbriques suïsses, de colorants procedents del contraban i de fàbriques locals. L’any 1922 les fàbriques de colorants de Josep Pellicer de Sant Andreu del Palomar, la Sociedad Española de Productos Químicos (Marca i Otzet) de Sant Martí de Provençals, Graupera i Garrigó –originària de Sabadell– i la Química Tarrasense (Sedó i Belil) –de Terrassa–, a més de Vero Vidal –en mans de Sagnier– es fusionen i funden la FNCE (Fabricación Nacional de Colorantes y Explosivos).38 Del 1922 al 1926 FNCE es manté com a empresa amb el 100% de capital català, però a partir del 1926 i fins al 1939 l’alemanya IG Farben entra com a soci de l’empresa amb una participació del 50%. Del 1945 al 1955, com a conseqüència de la victòria aliada i de l’autarquia, desapareix el capital alemany. El 1955 Bayer hi entra com a soci i la participació de capital alemany va augmentant progressivament fins que el 1993 passa totalment a les seves mans.

38

 uria Puig. Los orígenes de una multinacional alemana en España. Fabricación de Colorantes y Explosivos, N 1881-1965. Fundación Empresa Pública (Madrid, 1999).

La complexitat de la tècnica de la tintura de les fibres tèxtils | 27

Carta de la casa Vero Vidal a Hijos d’E. Estruch, 4 de juny del 1907. Correspondència A-Z gener-juny, 1907. Del fons Estruch / AHS. [D3 3689/2].

L’any 1921, a l’Hospitalet del Llobregat es crea l’empresa Juan Cardoner Vidal.39 El 1925 la nova raó social és Cardoner i Cia., SL i s’especialitza en la fabricació de colorants sulfurosos, estableix relacions amb Francolor el 1959 i el 1966 s’associa amb Doittau Sopura. L’any 1973 Cardoner va produir, aproximadament, un total de 55 tones de colorants, dels quals un 48% es van exportar. El 1980 es trasllada a Castellbisbal i finalment és adquirida per SANDOZ, SA. El desembre del 1922 Manuel Vilaseca Segalés va fundar l’empresa Manuel Vilaseca i Cia., com a empresa comercial, i més endavant com a fabricant de colorants sintètics, a Santa Coloma de Gramenet. A partir del 1951 es va traslladant gradualment a Móra la Nova, a la comarca de la Ribera d’Ebre, procés que dura fins al 1982, en què es tanquen definitivament les instal·lacions de Santa Coloma de Gramenet. L’empresa es dedica principalment a la fabricació de colorants sintètics i també de productes intermedis. Segons dades del 2012, exporta aproximadament el 50% de la seva producció, majoritàriament a la UE. Rovira, Bachs i Macià es crea a l’any 1925 com a empresa comercial de distribució de colorants. El 1934 fabrica el primer colorant i el 1936 s’estableix a Badalona. El 1951 comença a fabricar colorants tina i el 1959, blanquejadors òptics. El 1978 inaugura unes instal·lacions noves a Palafolls i el 1994 és adquirida pel grup multinacional alemany Trumpler International. MEVISA es crea els anys 50 amb fàbrica a Barcelona, dedicada a la fabricació de colorants dispersos. El 1965 hi entra ICI, amb una participació del 49% del capital. El 1975 es trasllada a Fogars de la Selva i el 1982 és absorbida totalment per ICI. 39

Fons SA Cardoner (1909-1987), Arxiu Nacional de Catalunya.

28 | Sebastià Serra Rof

Processos i estris de tintura Per tenyir, la matèria s’ha de submergir en un bany format per aigua, colorant, àcid i en alguns casos un mordent. Aquest bany s’ha d’escalfar a una temperatura determinada segons el color a aconseguir. La llana es pot tenyir en floca, en fil –madeixa o bobina–, en pentinat o bé la peça teixida. Segons el tipus de presentació de la matèria, s’empren uns aparells de tintura diferents. Fins ben entrat el segle XIX, el procés de tintura es feia dins uns grans perols d’aram, en què la matèria una vegada dins el bany es movia amb l’ajuda d’unes barres de fusta, i uns ganxos en el cas de la floca, que s’utilitzaven de manera alternada. El bany de tintura s’escalfava fins a la temperatura adequada aplicant foc a sota del perol directament. Amb la incorporació del vapor a la indústria a mitjan segle XIX, el 1838 s’instal·la la primera màquina de vapor a Sabadell. El bany de tintura s’escalfa amb vapor, s’hi incorporen nous mètodes i aparells, com les barques de tenyir fil en madeixes. Els aparells i màquines de tintura gradualment substituiran el treball manual. A partir del 1913 a Sabadell l’energia elèctrica, de manera progressiva, substitueix les fonts d’energia tradicionals. L’any 1924 el percentatge de consum elèctric40 sobre el total d’energies és del 96%. Les màquines de vapor es van deixar de fer servir i algunes de les xemeneies que s’han mantingut han quedat com a símbol de la primera revolució industrial. En les empreses de tints i acabats les calderes es van mantenir per produir el vapor necessari com a element calefactor per als diferents processos de rentat, tintura, fixat i altres.

El laboratori del tintorer Abans de tenyir tota una partida de llana, per assegurar-se de servir correctament la comanda del client, el tintorer fa proves de tintura sobre una petita mostra al laboratori, on disposa dels aparells d’assaig adequats. El laboratori del tintorer, a més de fer els estudis previs per obtenir les receptes de tintura que després s’aplicaran en la producció industrial, també és el lloc on es fa el control de qualitat de les tintures fetes industrialment, com la comprovació de la solidesa de les tintures a diferents agents, que es poden dividir en dos grans grups: solideses a la fabricació, com per exemple als àcids, als àlcalis, a la retintura, al batanat i d’altres, i les solideses a l’ús, que són les que haurà de tenir el teixit al llarg de la seva vida útil, com a la llum, al rentat en diferents condicions, al frec, a la suor, a l’aigua i d’altres. 40

 steve Deu Baygual. La indústria tèxtil llanera de Sabadell, 1896-1925. P. 49. Ed. Col·legi de Doctors i E Llicenciats (1990).

La complexitat de la tècnica de la tintura de les fibres tèxtils | 29

Tintura de floca de llana amb perol de coure a la Tintoreria Cubells. Sabadell, dècada 1930. Autor: Pau Serra Calders. (Arxiu Sebastià Serra Rof).

Perol de coure amb calefacció per vapor. Constructor: Ramon Magnet. Sabadell, 1922. Autor: desconegut. (Arxiu Ramon Magnet Bernaus).

Fullet de propaganda de màquines de tenyir del constructor Ramon Magnet. Sabadell, 1922. (Arxiu Ramon Magnet Bernaus).

30 | Sebastià Serra Rof

Una altra de les finalitats del laboratori és el control de qualitat dels productes utilitzats industrialment, ja siguin colorants, productes auxiliars i la resta de productes químics, com àcids, àlcalis, oxidants, reductors que s’utilitzen en els diferents processos que s’apliquen en una tintoreria tèxtil. El laboratori d’una empresa de tintoreria ha evolucionat molt al llarg del temps, des dels primers moments en què es feien les operacions més imprescindibles, com l’estudi previ de la recepta, per això n’hi havia prou amb una balança de precisió, un fogó de gas o elèctric o un bany maria, fins avui en què es poden fer processos que reprodueixen les condicions de la producció a gran escala en plantes pilot. Pel que fa a la duplicació dels colors, durant molts anys es feia intuïtivament i normalment les empreses tenien guardades mostres de les diferents tintures que havien fet. Per reproduir una color nou, es partia d’un de ja fet que fos com més semblant millor al nou. Llavors el tintorer, basant-se en la seva experiència, introduïa canvis en el percentatge dels components de la recepta i feia la prova al laboratori de la nova abans de passar al procés industrial. Fins avui, en què les receptes de tintura, gràcies a la potència de càlcul dels actuals ordinadors personals i als espectrofotòmetres, es poden calcular matemàticament, com també les correccions de les tintures, si cal, i també el control de qualitat per colorimetria de la mostra tenyida.

Laboratori de la Tintoreria Cubells. Sabadell, dècada 1930. Autor: Pau Serra Calders. (Arxiu Sebastià Serra Rof).

La complexitat de la tècnica de la tintura de les fibres tèxtils | 31

Laboratori de tintura de l’empresa Tints Enrich, SL. Sabadell, 2006. Autor: Sebastià Serra Rof. (Arxiu Sebastià Serra Rof).

Espectrefotòmetre. Laboratori Tints Enrich SL. Sabadell, 2006. Autor: Sebastià Serra Rof. (Arxiu Sebastià Serra Rof).

33

La maquinària als tints de Sabadell Josep-Maria Serracant i Clermont La presència de ginys per facilitar les tasques de donar color als semiproductes i productes tèxtils a les tintoreries de la ciutat de Sabadell s’estableix, segurament, a les darreries del segle XIX. La feina principal al taller de fusteria de la família Serracant,1 fundada el 1890, era llavors la reparació d’aquelles incipients “màquines”: les barques de fusta contenidores de la solució de tint per tractar les floques, els fils i les peces. S’ha dit més amunt la paraula facilitar, i és que en aquell període històric la implicació dels tintorers en la realització física del procés de tenyir era absoluta, atès que havien de procurar des del continu remoure del producte tèxtil (floques, fils en madeixa, peça...) fins a la calefacció de la solució de tint, des del foc directe a la utilització del vapor. No cal dir que les màquines contribuïren, indubtablement, a apaivagar el “suplici” que devia ser treballar dins d’una boira de vapor i amb unes diferències de temperatura notables en funció de l’estació de l’any, com també el fet d’estar en contacte amb productes químics i colorants que en alguns casos presentaven una considerable toxicitat. Tota l’evolució posterior de la maquinària alleugereix aquesta implicació física i comporta una millora substancial en la fiabilitat i reproductibilitat del resultat de l’operació de tint. Comptant que la qualitat obtinguda abraça els paràmetres que, en el cas de la llana —la fibra representativa del Sabadell tèxtil de bona part del segle XX—, fonamentalment són: el manteniment de l’aspecte del producte (sense enfeltraments ni encongiments no desitjats), la uniformitat del color (igualació) i l’assoliment fàcil de la tonalitat requerida. L’adopció de les bombes centrífugues per produir la circulació de la solució de tint dintre de les màquines i travessant la massa de producte tèxtil a tenyir representa un pas de gegant en el progrés de la maquinària. Les floques i els pentinats

1 Denominacions successives dels tallers de la família Serracant (Maties Serracant Dolcet, Fill de Maties Serracant, P. Serracant Riba, S.A. Serracant i SMTS Enginyeria, SL)

34 | Josep-Maria Serracant i Clermont

Treballadors d’una tintoreria sense identificar movent les troques dins el bany de tintura a les barques. El bany s’escalfava amb vapor. Sabadell, s. d. Autor desconegut. Programa Les veus del tèxtil, FBC i GFS. (Arxiu Roser Trallero).

es disposen empaquetats, cada vegada a major densitat, perquè la solució de tint no les malmeti i asseguri el contacte íntim colorant/fibra i, a l’ensems, la necessària transmissió de calor a fi que la fibra assolís la temperatura requerida per a la fixació del colorant. La calefacció s’efectuava pel subministrament de vapor directe dins la circulació produïda per la bomba. Més endavant, amb la utilització de serpentins de vapor indirecte, s’eliminaren els problemes que el vapor directe produïa en condensarse dins la solució de tint. Principalment pel canvi de pH (segons la qualitat del vapor i per l’augment de volum) i per la presència d’òxids de ferro (de les canonades de subministrament de vapor). A les barques per tenyir fil en madeixes llavors encara els operaris desplaçaven les madeixes penjades en barres per evitar que una mateixa secció de fils es mantingués en una mateixa posició durant tot el procés, en detriment tant de la uniformitat del tint com de l’aspecte del fil. Això succeïa fins que no s’adoptaren altres disposicions de la madeixa i la seva barra de suport, així com de la circulació de la solució de tint actuacions que afavoriren la uniformitat del procés. Per tenyir-les, les peces es disposen en corda i cosides en anell tancat i estan sotmeses a un moviment de desplaçament lineal per mitjà d’un tambor/torniquet, que les extreu i retorna a la barca contenidora de la solució de tint. Aquest tipus

La maquinària als tints de Sabadell | 35

Barca de fusta per al tint de floca i pentinat construïda a la dècada de 1930 per l’empresa Fill de Maties Serracant, Sabadell. Autor desconegut. (Arxiu Josep-M. Serracant i Clermont).

Barca de fusta per al tint de peces en corda construïda a la dècada de 1930 per l’empresa Fill de Maties Serracant, Sabadell. Autor desconegut. (Arxiu Josep-M. Serracant i Clermont).

de procés millora el contacte del tèxtil amb la solució de tint i potencia la uniformitat del resultat respecte del que es podia obtenir remenant manualment amb bastons les peces dins de barques. En un cert punt –que a Sabadell hauríem de situar durant la dècada dels anys 40–, apareix l’acer inoxidable com a material per construir les màquines de tint. S’acabarà la fusta, el coure i el ferro (amb algun tipus de tractament antirovell) i tota una sèrie de problemes de manteniment i de corrosió, principalment. El progrés dels diferents elements que conformen les màquines amb circulació de la solució de tint, i especialment pel que fa a les bombes, els bescanviadors de calor i els recipients contenidors de la solució (adopció de la forma cilíndrica), propicià el tractament del fil enrotllat en forma de bobines (disposades en columnes verticals) i de la peça a l’ample enrotllada sobre un plegador perforat, disposat en horitzontal. Totes aquestes màquines amb sistema de circulació tenien, però, el gros handicap que, en apropar-se la temperatura de la solució de tint a la d’ebullició, la bomba perdia efectivitat en el seu cabal en produir-se el fenomen de cavitació i,

36 | Josep-Maria Serracant i Clermont

Autoclaus per al tint a alta temperatura de fil en bobines, construïda a la dècada de 1950 per l’empresa P. Serracant Riba, Sabadell. Autor desconegut. (Arxiu Josep-M. Serracant Clermont).

Màquina de tint de bany reduït per tenyir peces en corda, construïda a la dècada de 1990 per l’empresa P. Serracant Riba, Sabadell. Autor desconegut. (Arxiu Josep-M. Serracant Clermont).

Secció de tints de l’empresa Indústries Casablancas. Els autoclaus per a la tintura de fil en bobina creuada van ser fabricats per P. Serracant Riba, Sabadell, sota llicència de l’empresa belga Steverlynck de Kortrijk. Sabadell, 1962. Autor desconegut. (Arxiu Josep-M. Serracant Clermont).

La maquinària als tints de Sabadell | 37

pel que fa a l’aspiració de la bomba, la depressió produïa la formació de vapor i arribava a quedar sense flux (ni cabal, ni pressió). Això feia que quan s’assolia la temperatura de fixació del colorant, el moment crític del procés, es perdés la capacitat de distribuir bé la solució dins la matèria tèxtil. El correcte funcionament de les bombes a altes temperatures no s’assolí fins que les màquines deixaren de ser obertes, atmosfèriques, cosa que vol dir que el contenidor passés a ser un autoclau tancat i dotat de les característiques i els elements de seguretat per garantir la seva resistència mecànica a la pressió i la seva correcta manipulació sense risc per part dels operaris. Els anys 60 del passat segle foren espectadors d’aquest pas importantíssim en l’evolució de la maquinària. Fou a la tintoreria Steverlynck de Kortrijk (Bèlgica), que desenvoluparen per al seu propi ús el sistema d’injectar pressió dins l’autoclau a base d’aire comprimit, de manera que quan s’arribés a prop dels 100ºC la pressió interior fos ja elevada a fi que no es produís la cavitació. Com a efecte complementari, el sistema permetia el treball a temperatures superiors als 100ºC amb tota seguretat, avantatge que també va ajudar en el cas de tenyir llana, però que sobretot va permetre la tintura de les fibres sintètiques que requerien temperatures de fixació superiors, fins als 140ºC, com era el cas dels polièsters. Steverlynck va llicenciar el seu procediment de pressió estàtica a diversos dels més importants constructors de maquinària i els autoclaus per tenyir amb aquest sistema arribaren ràpidament a Sabadell i iniciaren l’etapa moderna de la tintoreria amb autoclau de la floca, el pentinat, les bobines, les madeixes i la peça en plegador. Al cap d’un cert temps aparegué el sistema alternatiu, en què la sobrepressió es produïa per mitjà d’una bomba (independent de la de circulació, dita de pressió estàtica) que reinjectava dins de l’autoclau i de la circulació de la bomba principal una petita part de la solució de tint que s’estava deixant escapar contínuament de l’autoclau, després de refredar-la, vers un dipòsit obert del qual aspirava l’esmentada bomba de pressió estàtica. Ambdós sistemes de sobrepressió permetien l’addició, en tot moment del procés, de colorants i productes auxiliars. A partir de la dècada dels 70 s’instal·laren diverses màquines de tint en continu de cable de fibra sintètica i de pentinats. En aquell moment a Sabadell hi havia mercat per als teixits de mescla polièster/llana i el sistema de tint en continu, abans de la filatura, feia possible –i a uns costos interessants– les partides grosses d’un sol color. El cas de les peces de teixit en corda en barques de tenyir seguí una evolució específica particular, si bé inicialment es construïren barques-autoclau amb tot el sistema de desplaçament del teixit (torniquet) integrat en el seu interior o en recipients connectats. Aquí el canvi fonamental va ser l’adopció de sistemes combinats de la circulació de la solució de tint i de la propulsió de la peça de teixit

38 | Josep-Maria Serracant i Clermont

en corda. La solució de tint produïda per la bomba a l’ensems que s’interacciona amb la fibra tèxtil per efectuar la tintura i comunicar la temperatura, per acció de la seva velocitat i direcció d’incidència (efecte Venturi) sobre el teixit li transmet, també, el moviment de desplaçament. Múltiples models de màquines (Jets) proliferaren a partir dels anys 70, en els quals s’adoptaren les variants amb i sense torniquet mecànic, immersió total o parcial del teixit en la solució de tint, així com amb Venturi d’aire a pressió en lloc de l’hidràulic que hem estat comentant. Moltes de les millores dels darrers anys del passat segle foren dirigides a fer màquines que poguessin treballar amb menys solució de tint, de cara a disminuir el consum d’energia (menys volum de líquid = menys energia necessària per al seu escalfament) i a reduir el volum de líquid contaminant del medi ambient. L’adopció d’aquestes màquines no s’ha estès, car en implicar en molts dels casos que no tot el producte tèxtil a tenyir quedi submergit dins de la solució de tint, apareixien dificultats que feien que el camp d’aplicació d’aquesta maquinària fos massa selectiu. Cal completar aquesta visió del que ha estat l’evolució de la maquinària amb el que també ha representat de millora l’adopció dels sistemes informàtics, tant pel que fa a la regulació i al control del procés de tintura, com a la mesura del color i a la preparació de receptes i proves de laboratori prèvies a la partida industrial. La instal·lació de cuines de dissolució de colorants i productes automatitzades ha reduït l’inconvenient del treball manual, del tragí de galledes i contenidors, així com de la precisió de dosificació, en un temps determinat de les addicions de productes i colorants a les màquines i, per tant, ha propiciat la consecució de la qualitat i la reproductibilitat dels resultats de l’operació de tint.

39

Tints i tintorers a Sabadell Roser Enrich Gregori

i

Antoni Vázquez Barrera

Entre els segles XVI i XVIII la manufactura tèxtil llanera esdevindrà una de les activitats econòmiques més importants de la vila. A mesura que s’incrementa el seu pes específic, es documenta la construcció de tints i l’augment del nombre de tintorers. A partir de la documentació històrica,1 aquests segles es té notícia de fins a 18 tintorers establerts a Sabadell, molts dels quals procedeixen del sud de França, atrets per la progressiva importància tèxtil que assoleix la vila. El tint més antic documentat és el que l’any 1509 construeix Antoni Salvany en una peça de terra situada al nord de les muralles de la vila. El 1523, Joan Duran Salvany el rep de la seva mare Francina, vídua en primeres noces de Joan Duran Oromir, formant part de la legítima del seu pare. En el procés de construcció de la Casa Duran del Pedregar aquest tint quedarà integrat a l’edifici. La família Duran el farà funcionar fins ben entrada la primera meitat del segle XVIII. Ja sigui directament o arrendant-lo a tercers, com va ser el cas de Guillem Cisa el 1596. Alguns altres tintorers documentats en aquest període són: Antoni Gipolo, Bartomeu Lletget, Joan i Francesc Crous –pare i fill– o Bartomeu i Pere Joan Alzina –probablement també pare i fill. El 1554 la Universitat de la vila acorda construir un tint públic. Del Tint Item tot lo dit consell generale o la mes sana part de aquell determenaren delliberaren y conclogueren que per dita universitat en lo lloch o prop del lloch hont stat situat lo trull de la vila sia fet y edificat un tint de tintes per a tenyir llana attes que es gran profit i utile als poblats y abitants en dita universitat (...) (fragment de l’acta del Consell de la vila, 3 de febrer del 1554)

1 Fons Duran Del Pedregar; la Cort del Batlle; Arxiu Notarial (AHS).

40 | Roser Enrich Gregori

i

Antoni Vázquez Barrera

Tintorería de Don José Buxó. Sabadell, 1881. Foto: Vives i Martí / AHS [Panorama fotogràfico, làmina XIII].

A partir del segle XIX, amb l’arrencada de la industrialització i la gran expansió de la indústria tèxtil llanera local, s’incrementen els establiments públics de tintoreria i moltes empreses de cicle complet obren seccions específiques de tintura per satisfer les seves necessitats particulars. Al llarg del segle XIX sabem de l’existència de fins a 37 tints. Alguns continuaran actius al segle següent. Al segle XX augmenta progressivament la quantitat de tints. Se n’han comptabilitzat fins a 75 –concretament, l’any 1948 en funcionaven 39–. Aquestes instal· lacions creixeran en dimensions i capacitat productiva.

Ubicació dels establiments de tintoreria a Sabadell Fixant-nos en la situació de tots aquests tints sobre el plànol de la ciutat, observem que majoritàriament estaven situats al pla de Sabadell dins el nucli urbà. Aquests establiments es dedicaven exclusivament al tint; l’aigua necessària l’obtenien de pous i en general les seves dimensions no eren gaire grans. A partir de finals del segle XIX alguns tints amplien les seves activitats incorporant seccions d’aparells i d’acabats i s’instal·len al riu Ripoll. Aquest és el cas dels

Tints i tintorers a Sabadell | 41

germans Buxó –dècada dels 80–, l’Auxiliar Industrial Sabadellense –el 1894– o Grau –cap al 1901–. El 1930, set empreses amb secció de tints desenvolupen totalment o parcialment les seves activitats al Ripoll.

Plànol de la tintoreria de Ramon Bru Llorens, al carrer de Sant Cugat. S’hi observa la distribució dels perols de tenyir floca i les barques per tenyir madeixes i per tenyir en peça. En l’alçat es veuen les xemeneies dels perols. Expedient d’instal•lacions industrials 3/1889. AHS [AMH 160].

42 | Roser Enrich Gregori

i

Antoni Vázquez Barrera

L’ocupació del riu es farà més intensa per als tints durant la segona meitat del segle XX. Segons les memòries de la Cambra de Comerç i Indústria de Sabadell, l’any 1964 hi havia 36 empreses del ram de l’aigua, de les quals 21 eren dins el nucli urbà i 15 eren distribuïdes al llarg del riu Ripoll. Segons aquesta mateixa font, l’any 1980 el total d’empreses era de 34. L’any 2013 en queden un total de 7, totes situades al riu Ripoll. Sabadell en 1916 Plano General Autor: Josep Renom Costa. Assenyalats en el plànol, els tints existents a la ciutat entre els segles XIX i XX. S’observa que la major part d’aquestes instal·lacions de tintoreria es van establir als eixamples industrials, a prop dels seus clients i de les altres indústries tèxtils. Elaborat pels tècnics del MHS a partir del buidat de les matrícules industrials, expedients de permisos d’obres i fonts notarials, fet per Josep M. Benaul Berenguer i Esteve Deu Baigual.

S. XIX S. XIX - XX S. XX Plànol General de la ciutat de Sabadell, 1916. Arquitecte: Josep Renom i Costa/ AHS [SD00001]

EXPOSICIONS

Museu d’Història de Sabadell

Amb la col·laboració de:

Amb el suport de: