Manufactura i menestrals. Sabadell del segle XVI al XVIII by museuhistoriasabadell

Manufactura i menestrals. Sabadell del segle XVI al XVIII

1. El terme de Sabadell i els intents d’expansió 2. La superació dels límits medievals 3. Pagesos i menestrals 4. La manufactura tèxtil. La llana 5. Societat i vida quotidiana 6. Mercat i botigues 7. Del Consell Municipal a l’Ajuntament borbònic 8. Creences i cultura 9. Epíleg 10. Bibliografia bàsica

El Museu d’Història va ampliant i completant el discurs de la seva exposició permanent i en aquesta ocasió presenta la mostra “Manufactura i menestrals. Sabadell del segle XVI al XVIII”, que recull el fil de l’exposició dedicada a l’època medieval i l’amplia fins a l’època moderna, la que abraça els segles XVI, XVII i XVIII. Durant aquests segles, a Sabadell, una vila ja consolidada si bé encara petita, s’esbossen els trets que caracteritzaran, des d’aquest moment i fins ben entrat el segle XX, la vida dels seus ciutadans. Malgrat les poques possibilitats de creixement del seu terme, o potser per això, Sabadell es va convertint en un puntal de l’economia de la comarca. Ho va fer transformant progressivament, però profunda, les seves activitats econòmiques i, en conseqüència, la seva estructura social. D’una economia basada, gairebé exclusivament, en el conreu es va passant a una de basada en la manufactura. Durant aquests segles a Sabadell es documenten una important varietat d’artesans, entre els quals destaquen els que es dediquen a la producció de teixits. Així, entre els terrissers, els traginers, els mestres d’obres,

tots molt importants durant els segles XVI i XVII, van començar a destacar els paraires, els teixidors, els abaixadors, que al segle XVIII ja dibuixen un perfil econòmic i social característic de la vila. Podríem dir que en aquests segles es posen les bases de la futura ciutat industrial, perquè efectivament és així, com en cada una de les èpoques es posen les bases de la següent, conformant el trencaclosques que és la nostra història. Aquesta exposició vol singularitzar i mostrar, de forma general i entenedora, aquesta imbricada trama d’activitats, interessos, relacions, esdeveniments, conflictes, fins i tot anècdotes, donantlos un marc, un sentit, que ens ajuda a comprendre una etapa cabdal de la nostra pròpia història, la que va del segle XVI al segle XVIII. I ho fa il·lustrant els resultats de la recerca amb els documents que es conserven a l’arxiu de la ciutat, amb els objectes, procedents en alguns casos d’excavacions arqueològiques, que formen part del fons que el museu conserva i documenta i també a través de tots els edificis i elements històrics que corresponen a aquest període i que es

conserven: els forns de ceràmica dels Escaiola, els pous de glaç (entre els quals destaca el de Sant Oleguer), la Casa Duran i el campanar de Sant Fèlix, per citar els més emblemàtics. El resultat és una exposició dinàmica, ja que s’hi han inclòs moderns recursos museogràfics i didàctics, que posa a l’abast del públic en general, i dels infants i joves en particular, una primera aproximació a l’època moderna a Sabadell. Des de l’Ajuntament volem donar les gràcies a totes les persones que directament o indirecta han fet possible aquest treball: als historiadors que investiguen la història local, als arqueòlegs que recuperen i estudien el patrimoni, a tots els ciutadans que vetllen per preservar-lo, com també a la Diputació de Barcelona, que ha col·laborat de forma molt important a finançar l’exposició. Manuel Bustos Alcalde de Sabadell

PlĂ nol del terme de Sabadell. Dins Bosch i Cardellach, A. (1882), s/f 6

facilitar una menor dependència de l’agricultura i la progressiva transformació en una vila manufacturera: l’antecedent la ciutat fabril contemporània.

Entre els segles XVI i XVIII Sabadell va viure, com moltes altres poblacions catalanes, importants canvis demogràfics, urbanístics, econòmics i socials que van

1. EL TERME DE SABADELL I ELS INTENTS D’EXPANSIÓ

En aquesta època el terme de Sabadell tenia una extensió de 1.550 ha. En el seu si coexistien el nucli urbà, format per un conglomerat de carrerons tancats per la muralla, que es va anar eixamplant a mesura que ho feia la trama urbana; el rodal, que mantenia la seva especialització agrícola i un hàbitat dispers, i el Ripoll, que concentrava les activitats més intensives en aigua: les hortes i els molins. El Consell Municipal va intentar ampliar els límits del terme a costa de les parròquies veïnes de Sant Vicenç de Jonqueres, Sant Quirze de Galliners i Sant Julià d’Altura. Jonqueres, que s’estenia fins al nucli urbà, frenava la seva expansió i generava constants problemes fiscals i jurisdiccionals. Tots els intents d’annexió, però, van fracassar i la delimitació definitiva d’aquesta part del terme va restar pendent de solució. Els límits amb Barberà del Vallès foren més estables.

Fita termenal del segle XVII que marcava el límit del terme de Sabadell amb Barberà. S’observa, d’una banda, la ceba en l’escut de Sabadell i, de l’altra, la pinya de la família Pinós, senyors de Barberà (Fotografia: T. Peñarroya/MHS) 7

Intents d’ampliació del terme de Sabadell (segles XVI-XVIII) Any

Territoris demanats

Moment polític

Oposicions

1585

St. Vicenç de Jonqueres, St. Julià d’Altura i St. Quize de Galliners

Corts de Montsó

St. Pere de Terrassa Negatiu

1643

St. Vicenç de Jonqueres

Talla per allotjar les tropes

St. Pere de Terrassa Negatiu

1706

St. Vicenç de Jonqueres, St. Julià d’Altura i St. Quize de Galliners

Corts convocades per l’arxiduc Carles

St. Pere de Terrassa Negatiu

Resultat

Font: Canyameres i Ramoneda, E. (1998), p. 59

2. LA SUPERACIÓ DELS LÍMITS MEDIEVALS Durant aquests tres-cents anys, i en clara sintonia amb la resta de Catalunya, la població de Sabadell va créixer.

La població de Sabadell (segles XVI-XVIII) Anys

Focs

4 habitants x foc

5 habitants x foc

1549

200

250

1587

150

600

750

1592

200

800

1.000

1708

234

936

1.170

1719

292

1.168

1.460

1750

300

1.200

1.500 2.212

1787 1789

442

1797

569

1768

2.210 2.680

Font: Torras, S. i Vargas, A. (1998), p. 18; Bosch i Cardellach, A. (1944), p. 258; Id. (1992), vol I, p. 175 8

Fins al segle XVII l’increment fou moderat, tot i l’arribada d’immigrants procedents d’Occitània i del Massís Central francès que cercaven ocupació en el camp, en la manufactura i en els serveis. Aquest augment de població, però, es va veure contrarestat per una mortalitat elevada, fruit de la persistència de la pesta, la fam i la guerra. El panorama millorà durant el segle XVIII. Això fou possible gràcies a l’arribada de treballadors catalans, originaris molts dels quals del Vallès, que venien atrets per les bones expectatives laborals que hi havia. Sabadell també es va beneficiar d’una natalitat en alça, que es manifestà molt dinàmica cap a finals de segle, i d’una mortalitat en regressió, fruit de millores alimentàries i mèdiques. Capa de batejar del segle XVIII, feta amb teixit de seda italiana. (Fotografia: J. C. Lorenzo/MHS)

La pesta va mantenir la seva amenaça fins a principis del segle XVIII, amb reaparicions periòdiques, algunes de gran virulència. A Sabadell, l’alarma sonà almenys en setze ocasions entre 1500 i 1721. La de 1651-1652, en un context de guerra, sequera i fam, fou la més mortífera. Per evitar el contagi les autoritats aplicaven les accions preventives tradicionals: tancaven les portes de la muralla, prohibien els contactes amb els nuclis infectats, feien cremar herbes antisèptiques... En moments de contagi real, les mesures s’endurien: s’elegia una junta del morbo (1651), es sagnaven les persones susceptibles d’estar malaltes, s’aïllaven els malalts a l’ermita de Sant Iscle (1652) o a la masia de Can Roqueta, s’organitzaven processons, es feien prometences. La devoció popular va cercar la protecció de sant Roc i de sant Sebastià, al segle XVI, i la de la Mare de Déu de la Font de la Salut, al XVII. Aquesta darrera era venerada a l’ermita dels germans i màrtirs cordovesos sant Iscle i santa Victòria, on des del segle XVI s’hi feia una processó. Hom atribuïa la malaltia als efluvis malignes que desprenien les aigües estancades i putrefactes que enverinaven l’aire i infectaven els individus a través de la respiració. Els infectats, al seu torn, eren considerats nous elements transmissors, ja que es creia que s’expandia per contacte físic. Per aquest motiu el Consell Municipal de Sabadell prohibí en nombroses ocasions (1604, 1688, 1745...) sembrar i embassar cànem a l’horta Novella. El causant de la pesta, però, és un paràsit de les rates (el Yersinia pestis) i els agents transmissors són les puces.

Romiatge a la Salut. 11 de maig de 1947 (Autor desconegut/Arxiu de la Junta Administrativa del Patronat de la Salut)

Goigs a Sant SebastiĂ Segle XIX (MHS)

Recipient de pisa, del segle XVII. Des de la historiografia tradicional s’han interpretat com a recipients sagnadors perquè les bandes concèntriques es consideren la mesura de la sang que s’ha extret en una flebotomia. (Fotografia: J. C. Lorenzo)

Imatge d’argila cuita del segle XVII, trobada a les excavacions arqueològiques realitzades a l’entorn de l’ermita de Sant Iscle i Santa Victòria l’any 1986. Representa un pelegrí o frare i es relaciona amb l’ermita i la seva funció de morberia. (Fotografia: T. Peñarroya/MHS)

Imatge d’argila cuita que representa sant Joan Baptista. Segle XVII. Trobada a les excavacions arqueològiques realitzades entorn l’ermita de Sant Iscle i Santa Victòria. Segle XVII (Fotografia: T. Peñarroya/MHS) 11

L’alça demogràfica va anar acompanyada d’una expansió urbana impulsada, en part, pel Consell Municipal. Al llarg dels segles XVI i XVII les autoritats locals concediren ajudes als veïns que edificaven cases i van establir, o arrendar, els valls a particulars a canvi d’un cens o lloguer.

Progressivament, la vila va absorbir la muralla medieval, va envair els fossats i es va estendre pels camins de Manresa, Sant Cugat, Sant Quirze, Sant Pau, Barcelona, la Salut. Van aparèixer nous carrers, com el Nou i el del Safareig, places, com la de l’Àngel i la de Sant Roc, i ravals, com

Plànol de Sabadell al segle XVI i plànol de Sabadell l’any 1792, dins el projecte d’eixample i reforma de la ciutat de Sabadell de Pascual Tintorer, M., 1886 (AHS) 12

Dibuix o croquis a mà alçada on es mostra l’emplaçament de les primeres cases de la Creu Alta a finals del segle XVIII (AHS, Llibre del Benefici de Sant Antoni Abat, 1789- 1854. Comunitat de Preveres de Sant Feliu)

el Nou i el de Fora. Es van bastir equipaments, com els estricadors, el porxo de la plaça i el safareig; edificis civils, com l’Estudi, que més tard va esdevenir també la casa del Comú; i religiosos, com la sagristia o el campanar de Sant Fèlix. Les funcions defensives van ser delegades a les parets posteriors de les cases més perifèriques de la població, on també es van traslladar els portals. L’any 1603 es manà fer un camí que havia de voltar tota la vila.

A la dècada de 1770 es van aixecar les primeres cases a la plana de la Creu Alta, al lloc on s’ajuntaven els camins de Manresa i de Castellar, dins del terme de Sant Vicenç de Jonqueres; molt a prop de les antigues muralles de la vila de Sabadell.

Els bandolers eren homes armats, que actuaven en grup i anaven liderats per un capitost. De nit, i amb la complicitat d’alguns veïns, entraven a la vila i atemptaven contra vides i hisendes. Les autoritats de Sabadell es van esforçar per impedir-los l’entrada, fent alçar els murs i fent cegar les finestres dels darreres de les cases. En moments de màxima inseguretat i alarma social (anys 1606, 1616, 1640, 1647 i 1656), s’aplicaren mesures més contundents: es mobilitzà el sometent, s’organitzà la Santa Unió (una milícia popular que rondava de nit), s’armaren els veïns i s’imposaren penes exemplars. El juny de 1640, coincidint amb la revolta dels Segadors, i els anys posteriors a la Guerra de Successió (1705-1714) van ser períodes d’una gran inestabilitat política i social, amb un important augment de la delinqüència. A Sabadell, les autoritats locals es van veure obligades a intervenir amb mesures contundents, com la de convocar la Santa Unió (1640), tallar els arbres del camí de Manresa per evitar que s’hi amaguessin els malfactors (1718) i fer batudes de murris (1722).

3. PAGESOS I MENESTRALS

Vista actual de la masia de Sant Oleguer (Fotografia: Ajuntament de Sabadell)

L’agricultura continuà dominant el paisatge. Al voltant de la vila s’estenien les petites propietats conreades per pagesos i artesans de la vila. Més enllà hi havia els masos, amb les seves quintanes, hortes, vinyes, boïgues i boscos. Eren explotacions grans, que van saber aprofitar les noves oportunitats que els brindava la prosperitat humana i econòmica de l’època. Malgrat això, tampoc no es van poder escapar ni de les crisis, ni de l’endeutament. Molts d’aquests masos eren d’origen medieval, d’altres, en canvi, havien estat creats als segles XVII i XVIII.

D’una banda, va tendir a reduir-se en benefici de l’àrea urbana i de la draperia i, de l’altra, va veure com els ceps s’estenien per les terres més pobres, com el torrent de la Salut, en detriment de boscos i erms, que ara esdevenien productius. La ramaderia era un component imprescindible per al bon funcionament de les explotacions agrícoles, a les quals proveïa de força de treball i de tir, de fems per adobar els camps, de primeres matèries i d’aliments. A Sabadell, hi havia animals grossos, com els bous i les vaques, de llana, com les ovelles i els moltons, de pèl agut, com els porcs, els crestats i les cabres, i de corral, com les gallines o els capons. També hi havia mules, ases i cavalls. Les bèsties de més envergadura pasturaven lliurement (soles o en ramats) per les terres i els horts, on deixaven els seus excrements, tot i que també provocaven molts danys; i les més menudes ho feien pels carrers i les places de la vila, on

Les ribes del Ripoll, amb l’horta Vella i l’horta d’en Romau, i l’horta Novella, a la plana, acaparaven les terres de regadiu. Es tractava de peces petites, de conreu intensiu, on hi creixien alguns arbres fruiters i de ribera, hortalisses per al consum familiar i local, i cànem per a la indústria tèxtil. Entre els segles XVI i XVIII aquest espai rústic va patir dos canvis importants. 14

aixecaven les protestes dels pagesos del mercat. Els consellers van haver d’emetre bans que ho prohibien i penalitzaven.

Fragments d’ossos d’animals procedents d’excavacions arqueològiques (Fotografia: T. Peñarroya/MHS)

A Sabadell hi havia una important tradició artesana que es continuà desenvolupant durant aquestes tres centúries. Entre el segle XVII i el segle XVIII la manufactura de la terrissa, dedicada sobretot a la fabricació de peces d’ús domèstic (tupins, olles, gerres, plats, tasses) que es venia arreu de Catalunya i, molt especialment a Barcelona on eren molt preuades, prengué molta embranzida. S’han documentat, al segle XVIII, 14 obradors, d’entre els quals cal citar el de l’Escaiola, documentat arqueològicament, el d’en Fontanet, el d’en Bellsolà, el de Josep Selves, el del Muixí i el de l’Oller.

Rajola dita d’ofici, feta amb la tècnica de traç lliure i policromada, del grup de la palmeta. Representa un bou (Fotografia: T. Peñarroya/MHS)

Pagesos i artesans de Sabadell (1797) Oficis Metges, cirurgians, apotecaris

Total També hi havia traginers, metges, artesans de l’alimentació (confiters), de la indumentària (sastres), de la construcció (mestres de cases).

Pagesos, arrendataris, jornalers, pastors Traginers, carreters Treballadors de la llana

226 29 290

Treballadors del lli i del cànem

Treballadors del cotó

Terrissers (mestres i aprenents)

Mestres de cases i fusters

Sastres, sabaters, espardenyers

Altres menestrals i botiguers

Criades Total

23 754

Font: Bosch i Cardellach, A. (1944), p. 257-258 15

Forns i obradors de ceràmica de l’Escaiola a la via de Massagué. Segle XVIII. (Fotografia: Ventura)

4. LA MANUFACTURA TÈXTIL. LA LLANA Des d’antic a Sabadell es treballaven la llana, el cànem i el lli i a finals del set-cents també es va introduir el cotó. Els teixits de cotó, coneguts amb el nom d’indianes, perquè imitaven els percals que els anglesos importaven de l’ Índia, es tenyien i estampaven amb colors i dissenys variats, que feien furor entre la clientela catalana, espanyola i colonial. Al segle XVII Sabadell es va beneficiar de la migració de la manufactura llanera procedent de Barcelona. Aquí hi va trobar aigua, bones comunicacions i, sobretot, mà d’obra abundant, barata i coneixedora del treball tèxtil.

Motlle de fusta per a l’estampació d’indianes (Fotografia: J. C. Lorenzo/MHS)

La vila va dotar-se d’instal·lacions de tints, batans, estricadors, de maquinària, de capacitat d’organització i de capital humà (paraires, teixidors, perxadors) suficients per fabricar draps. Al segle XVIII Sabadell va esdevenir un dels principals centres llaners del país, especialitzat en l’elaboració de teixits de qualitat mitjana i alta.

Els cardadors s’encarregaven de cardar la llana, per facilitar la feina de les filadores. Segons Antoni Bosch i Cardellach, molts eren homes grans incapacitats per fer altres feines. Les filadores convertien el floc de llana cardada en fil. Aquesta feina ocupava la canalla i les dones de Sabadell, i també les d’altres pobles, com Sant Quirze, Castellar i Sentmenat.

Des dels seus mercats d’origen, als Pirineus i a l’interior peninsular, el velló de llana iniciava un llarg pelegrinatge pels diferents artesans:

Els teixidors eren els responsables del tissatge. Treballaven amb telers amples i tenien un ajudant, el llançaire, que era l’encarregat de retornar la llançadora. Els teixidors disposaven de la seva pròpia estructura gremial i van mantenir una lluita quasi permanent contra les pretensions abusives dels paraires. Van nodrir la menestralia local.

Els paraires eren responsables de les feines primeres de triar, rentar i untar la llana; de l’articulació de la producció, i de la comercialització dels teixits. Estaven organitzats en gremi des del segle XVI i foren la pedrera dels primers empresaris llaners.

Llançadora de fusta. Formava part del teler i servia per inserir la trama dins de la calada en el procés de tissatge. Segle XVIII. (Fotografia: J. C. Lorenzo/MHS)

Els bataners feien funcionar els molins de nocs que hi havia al costat del Ripoll. Els tintorers tenyien les llanes amb colorants naturals. A Sabadell hi havia diversos tints en funcionament, entre els quals cal destacar el dels Duran i el dels Amat. Els perxadors treballaven amb un palmàs de cardons i feien sortir el pèl dels teixits. Els abaixadors retallaven el pèl dels draps amb unes tisores especials, dites d’abaixador.

Mapa amb les poblacions que filaven per a Sabadell i Terrassa al final segle XVIII i principis del XIX. [Benaul, J. M. (1991), p. 271] 17

Mecanisme d’un molí draper extret d’un manuscrit del segle XVI. [Biblioteca Nacional de Madrid, González Tascón, (1992)]

Ja durant el segle XIV alguns molins fariners de les vores del Ripoll havien estat reconvertits en molins drapers o batans. La seva tecnologia era diferent. Els fariners empraven un rodet petit i horitzontal situat a l’interior de l’edifici, mentre que els batans tenien una roda de fusta vertical i exterior, molt potent, que accionava unes maces de fusta que picaven alternativament els draps, els quals estaven submergits en aigua sabonosa, per netejar-los i 18

enfeltrar-los. Aquest nou ús de la força hidràulica fou motivat per la creixent especialització llanera de la vila, i en un primer moment va afectar especialment els molins de l’horta Major. La roda vertical també s’utilitzava per moure fargues, molins polvorers i paperers, com el d’en Mornau, el de les Tres Creus, el Xic o el de Sant Oleguer.

5. SOCIETAT I VIDA QUOTIDIANA

Aquesta societat de pagesos quasi autosuficients, que combinaven els conreus i la manufactura, es va veure profundament transformada per tots aquests canvis econòmics. De mica en mica s’anaren imposant nous criteris de diferenciació social i s’anaren perfilant noves classes. Els fabricants llaners, sorgits de les files de la parairia, i els professionals liberals, com els metges i notaris, engruixiren l’elit benestant. Els petits artesans i els jornalers agrícoles i del tèxtil, per la seva banda, van ajudar a formar la base popular, des d’on s’esforçaren per aconseguir l’ascens social. La proliferació de jornalers i menestrals que vivien d’un sou va comportar una novetat transcendental, ja que tenien una forta dependència del mercat. Els pagesos i els menestrals habitaven cases modestes, construïdes amb materials tradicionals (pedra, obra cuita). La seva distribució era similar a la dels edificis medievals. A la planta baixa hi havia l’entrada, on els artesans hi tenien els tallers; el celler, amb les bótes del vi; i la cuina, amb la pastera, la llar de foc i l’escó. Al primer pis hi havia la sala i les habitacions. Moltes tenien golfes, un hort de secà al darrere, comuna i corral. Els treballadors nouvinguts i les famílies més humils s’amuntegaven en estances petites i insalubres, tal com denunciava Antoni Bosch i Cardellach a finals del segle XVIII. Cambra de la Casa Duran, al Pedregar. S’hi poden observar els detalls de la decoració de les parets, del sostre, del mobiliari i de les cortines (Fotografia: Monistrol, 1958/AHS) 19

Les famílies riques, com els Duran, posseïen residències grans, amb portals i finestrals de pedra. A la planta baixa hi havia els espais dedicats a les diferents activitats econòmiques, sobretot agràries, com el celler, el graner i la pallissa, i també manufactureres com el tint i la fàbrica de sabó que hi havia a la Casa Duran del carrer del Pedregar. A la planta primera hi havia els espais d’habitatge, els d’ús comunitari com la sala noble, la cuina i el menjador i els d’ús més íntim com les alcoves. Les parets de les diferents habitacions podien estar decorades i el mobiliari era ric i variat.

Ampolla de vidre trobada en les excavacions realitzades l’any 1992 al carrer de Sant Josep (Fotografia: J. C. Lorenzo/MHS)

Restes d’un centre artesanal d’elaboració de vidre dels segles XVI i XVII, amb dos pous de refredament, un pou d’aigua i dos dipòsits amb les corresponents canalitzacions i conductes de refrigeració. Plaça de Sant Roc, sector sud-est. (Fotografia: J. Roig, 1999)

Diverses monedes d’època moderna de la col·lecció de numismàtica del fons del Museu d’Història de Sabadell. (Fotografia: T. Peñarroya/MHS)

Molt pitjor va ser la Guerra de Successió (1705-1714), que enfrontà la Generalitat de Catalunya, partidària de Carles d’Àustria, amb el rei Felip V de Borbó. Els sabadellencs, primer, van haver d’ajudar l’exèrcit de Carles amb diners, aliments, transports i homes. I, més endavant, van patir l’ocupació militar, l’extorsió fiscal i la repressió política i cultural que es va desencadenar a Catalunya després de la caiguda de Barcelona, l’11 de setembre de 1714.

El 1640 esclatà a Catalunya una revolta popular i institucional contra la política militar i fiscal de la monarquia, que va desembocar en la Guerra dels Segadors (1640-1659). Els sabadallencs hi van participar intensament. El Consell Municipal va armar i alimentar soldats i mosqueters, va convocar el sometent per socórrer altres viles i ciutats, com Barcelona, assetjada el 1652, va acollir tropes, va endeutar-se i, fins i tot, va lliurar la plata de la sagristia.

6. MERCAT I BOTIGUES es van consumir a Sabadell. A la plaça també hi havia la botiga de draps dels Turull i l’adrogueria dels Casanoves.

L’especialització en la manufactura de la llana i l’augment del nombre d’artesans i jornalers va incrementar la dependència vers el mercat. Això vol dir que cada cop hi havia més famílies que havien de comprar els aliments i altres béns, com espardenyes, teixits... També va augmentar l’intervencionisme del Consell Municipal, interessat a participar en els guanys que generava el comerç local i a garantir el subministrament d’aliments per evitar conflictes socials. Al segle XVI les autoritats de Sabadell van emetre un seguit de mesures destinades a reactivar el mercat setmanal, molt decandit davant la competència dels de Granollers i Barcelona. Els jurats van obligar els caps de casa a anar-hi a vendre els seus productes, van uniformitzar les mesures, van regular els articles i van atorgar exempcions als venedors. També van crear una xarxa de botigues públiques, a partir de la incorporació dels antics monopolis senyorials (carnisseries i forn de puges) i de la creació de nous establiments (oli, aiguardent, neu, etc.), que s’afegiren al pallol, la taverna, la pesca... Aquests establiments es concentraven a la plaça Major i als carrers adjacents. A finals del segle XVIII s’hi despatxaven llegums, pa negre, peix sec i salat, carn de cabra, que compraven els menestrals; i carn d’anyell, gel i pa blanc, que podien adquirir les famílies benestants. També s’hi podia trobar blat de moro, un dels primers aliments d’origen americà, juntament amb la xocolata, que

Mitja cana catalana (MHS) La cana era un mida emprada a Catalunya, les Illes Balears i la Catalunya Nord. Era igual a vuit pams o sis peus, tot i que la llargada variava d’un lloc a un altre. La cana de Barcelona era igual a 1,555 m. Aquesta és dividida en quatre pams d’uns 20 cm cada un, i un és dividit en tres parts de 10, 4,6 i 3,8 cm, respectivament (Fotografia: T. Peñarroya/MHS) 22

El càrrec de mostassaf va aparèixer al segle XIV lligat a l’existència del mercat i era exercit pels Jurats de la Vila. Per sengles privilegis reials dels anys 1585 i 1599 es creà la figura del mostassaf, independent ja de qualsevol altra funció. Era el responsable del bon funcionament del mercat: controlava els pesos i mesures, feia de policia, portava una cana per mesurar determinats articles. Era elegit per insaculació, juntament amb els jurats i els prohoms, i gaudia de certs privilegis: ocupava un lloc distingit dins de l’església, lluïa una vara en senyal d’autoritat...

Els dies 1 i 2 de març de 1789 va esclatar a Sabadell una revolta popular, coneguda com l’avalot del pa. Els amotinats protestaven perquè el pa que es venia a la fleca de la vila era dolent i car. Anaven armats i van assaltar el forn del comú. També van amenaçar els responsables municipals.

Relació de mostassafs elegits de 1602 a 1625 Data 23-9-1602

Mostassafs Silvestre Arús

28-9-1603

Agustí Bruch

26-9-1604

Jaume Arnella

26-9-1605

Pere Calçada

24-9-1606

Damià Llobet

23-9-1607

Miquel Lletget

28-9-1608

Antoni Julià

25-9-1609

Silvestre Arús

26-9-1610

Joan Argemir

27-9-1611

Miquel Esteva

23-9-1612

Pau Feu

24-9-1613

Miquel Lletget

La situació es va normalitzar gràcies a la intervenció dels caputxins i a l’acceptació d’algunes de les seves demandes per part de l’Ajuntament. Antoni Bosch i Cardellach va viure directament aquests fets i els va recollir en les seves Memorias de Sabadell. Antoni Bosch i Cardellach va néixer a Sabadell l’any 1758. Va ser un il·lustrat i progressista que va destacar en dos camps: el de la medicina i el de la història. Fou, també, un observador agut i crític de la realitat que l’envoltava, preocupat per recollir, entendre i explicar la història passada i contemporània de Sabadell. Com a resultat d’aquestes recerques va deixar diversos llibres, com els Anales de la villa de Sabadell, desde el año 987 hasta el de 1770, les Memorias de Sabadell i el manuscrit inèdit sobre la Topografia de la villa de Sabadell y su comarca.

1614 27-9-1615

Sebastià Arús

28-9-1616

Onofre Fontanet

24-9-1617

Damià Llobet

23-9-1618

Silvestre Arús

22-9-1619

Joan Argemir

27-9-1620

Jaume Arnella

26-9-1621

Pau Feu

25-9-1622

Margarit Riffòs

24-9-1623

Antoni Julià

22-9-1624

Damià Llobet

28-9-1625

Jeroni Fontanet

Les seves obres són un document imprescindible per comprendre i explicar la història de Sabadell, en general, i la de l’època moderna, que ell va viure directament, en particular. Aquesta exposició n’és deutora.

Font: Espuny Tomàs, M. J. (1988), p. 29. 23

7. DEL CONSELL MUNICIPAL A L’AJUNTAMENT BORBÒNIC El Consell de la vila i terme de Sabadell era la màxima institució d’àmbit local, amb responsabilitats directes sobre els proveïments, la hisenda, l’ensenyament, la seguretat... També va gestionar la liquidació dels darrers lligams feudals: compra de la batllia als Meca (1582), de l’escrivania als Calders (1621) i del forn als Terré (1629). Tenia una estructura piramidal i estava dividit en dos cossos: El Consell Ordinari, presidit pel batlle i integrat per tres jurats i dotze prohoms,

que eren elegits anualment per designació directa: els jurats cessats nomenaven els seus successors i aquests, els prohoms. Aquest procediment devia generar abusos, especialment en un moment de creixement de la població, i va ser substituït el 1553 per la insaculació. El Consell General, format pel Consell Ordinari i tots els caps de casa. Era convocat per tractar temes d’interès general. Aquestes assemblees obertes van ser reemplaçades al segle XVI per una representació de quinze persones elegides per insaculació i pel Consell Ordinari.

Còpia, del l’any 1605, de la primera plana del Llibre de privilegis de la vila de Sabadell. L’original era un recull de documents solts en què es detallaven els privilegis venuts o cedits al municipi entre el 1370 i el 1609. A més del seu valor documental, la cal·ligrafia és un exemple del poder que els notaris van anar adquirint, sobretot a partir del segle XVI (AHS). (Fotografia: J. C. Lorenzo/MHS) 25

Finestra amb reixa de forja de la sagristia de Sant Fèlix. (Fotografia: M. Serra) La primera seu estable que va tenir el Consell fou instal·lada a finals del segle XVI damunt de la sagristia de Sant Fèlix. Al segle XVIII, es reunia a la Casa del Comú, habilitada a l’edifici de l’Estudi, bastit al carrer de Gràcia, prop de la plaça de l’Estudi.

La insaculació era un sistema electoral institucionalitzat per Ferran II al segle XV. A Sabadell, com a la resta del Principat, els caps de família eren dividits en tres grups o mans, en funció de la seva riquesa i categoria professional: Mà Major: grans propietaris, advocats i metges. Ocupaven el càrrec de conseller primer. Mà Mitjana: mercaders i artistes. Ocupaven el càrrec de conseller segon. Mà Menor: menestrals. Ocupaven el càrrec de conseller tercer. Cada mà tenia la seva bossa, a l’interior de la qual es posaven els noms dels candidats escrits en rodolins que, després, s’extreien a l’atzar. Hom el considera un mètode equitatiu, capaç de representar els interessos dels diferents grups, malgrat que tampoc no es va escapar del frau.

A l’hora de votar els consellers posaven una fava blanca o negra en un plat, en funció de si la resposta era afirmativa o negativa. Aquest sistema va ser abolit l’any 1718.

Plat de pisa del segle XVII amb faves blanques i faves negres (MHS) Segons A. Bosch i Cardellach els Jurats van acordar al segle XVI “se votase con havas blancas para la afirmativa y negras para la negativa, que pondrían los Jurados y Prohombres [...] en un plato [...]. La particularidad de las havas blancas y negras [...] fue prohibida en 1718” [Bosch i Cardellach, A. (1992), vol I, p. 176-177]. (Fotografia: T. Peñarroya)

El Decret de Nova Planta (1716) va anul·lar el Consell Municipal i va implantar l’Ajuntament borbònic, integrat per un batlle i sis regidors, que eren elegits anualment per la Reial Audiència a partir d’una proposta feta per l’equip sortint.

8. CREENCES I CULTURA N Aquesta és una època caracteritzada per l’engrandiment de les esglésies, l’expansió dels ordes religiosos i de llur santoral, la construcció de nous altars i retaules, la fundació de confraries i l’acarament de la devoció popular amb el dogma catòlic.

Temple gòtic Ampliacions fins al 1623

A Sabadell es realitzaren obres a l’església de Sant Pau de Riu-sec i a la de Sant Iscle i Santa Victòria, però un dels projectes més ambiciosos fou l’engrandiment de l’església de Sant Fèlix. El temple original, d’estil gòtic i planta única, fou objecte de diverses intervencions. L’any 1578 les autoritats municipals van decidir construir una sagristia, damunt de la qual s’habilità la casa del Consell; el 1615, s’inicià l’edificació de la nova capella del cimbori; entre 1724 i 1738, es va bastir el campanar, i finalment, entre 1751 i 1775, es va ampliar l’església.

Planta del temple gòtic, obrat entre els anys 1403 i 1488 i les ampliacions fetes fins a1623, que donen un idea de l’engrandiment de l’església [Castells, A., 1977 i Roig Deulofeu, A., 1999, p. 16]

La remodelació arquitectònica es va complementar amb un embelliment interior. El Consell, els gremis i les confraries contractaren escultors, pintors i dauradors, als quals encomanaren nous tabernacles i imatges. Durant el segle XVI es va treballar, entre d’altres, als altars del Roser i de Sant Feliu; al XVII, als de la Puríssima, Sant Joan Baptista, la Mare de Déu de Gràcia i Sant Isidre –aquests dos darrers daurats per l’artista local Jaume Pernau–; i al XVIII, al del Carme. També l’orgue de l’església de Sant Fèlix va ser objecte de diversos arranjaments. La música esdevingué un element bàsic en les celebracions litúrgiques de l’època, que contribuïa a magnificar aquests actes davant dels ulls dels fidels i que exigia disposar d’un organista permanent.

Imatge de l’aspecte del campanar de Sant Fèlix l’any 1738. (Il.lustració: Josep Recordà, Imàgic, 2000. Estudi i assessorament: A. Roig, 2000/MHS)

El pare Narcís Casanoves i Bertran va néixer a Sabadell l’any 1747, en el si d’una família d’adroguers amb botiga a la plaça Major. De petit va ingressar a l’Escolania de Montserrat, on ja hi trobà un altre sabadellenc –el Pare Benet Valls (1714-1787)–, que ostentava el càrrec d’organista, i on aviat destacà pels seus extraordinaris dons musicals. L’any 1764 va professar els hàbits benedictins. El pare Casanoves va consagrar la seva vida a la Mare de Déu i a la música. Va ser organista i mestre d’escolans i va deixar nombroses composicions de música religiosa per a orgue. Va morir a la Vinyavella, una granja que el Monestir tenia a Esparreguera, l’any 1799. Un dels seus deixebles va ser el pare Josep Marinello, nascut a Terrassa l’any 1772 i organista a l’església de Sant Feliu de Sabadell, primer, i de la col·legiata de Sant Pere de Terrassa, més tard.

Violoncel. Instrument característic de l’escola catalana del segle XVIII (Fotografia: J. C. Lorenzo/MHS) 29

Els gremis i les confraries eren organitzacions que acollien la gent d’un mateix ofici o devoció. Els seus membres eren els responsables de l’altar del patró, pagaven els actes de la festivitat i ocupaven un

lloc determinat dins del temple. També a Sabadell el desenvolupament econòmic i l’eufòria religiosa van afavorir la fundació de confraries vinculades als oficis i al culte a la verge i al Santíssim.

Confraries i gremis de Sabadell Confraries d’oficis

Advocació

1559

Paraires

St. Roc i St. Sebastià

1587

Sastres

Sta. Llúcia

1787

Teixidors

St. Sever

1595

Pagesos

St. Jacint

1595

Paletes, fusters, sabaters, ferrers

Sta. Eulàlia

Any

Sabaters

St. Crispí

Fusters

Sta. Eulàlia i St. Josep

Ferrers

St. Eloi

1627

Metges i cirurgians

St. Cosme i S.t Damià

1632

Pagesos

St. Jaume, St. Isidre i St. Pere M.

1645

Traginers

St. Antoni

1680

Mossos i jornalers pagesos

St. Salvador

1698

Corders i sastres

Sta. Llúcia

Confraries de devoció

Advocació

1586

Puríssima Sang

La Sang de Crist

1588

Verge del Roser

Mare de Déu del Roser

Dels Joves

St. Joan

1596

De les Dones

L’Assumpció

1597

Santíssim Sagrament

Sant Crist

1597

St. Nom de Jesús

Jesús

Any

1609

Puríssima Concepció

1615

Mare de Déu de Gràcia

1623

Mare de Déu de la Soledat

1694

Mare de Déu dels Dolors

Font: Mateu i Vidal, E. (transc. i ord.), (1968-1971) 30

Les processons eren exhibicions públiques de pietat i de poder, de caràcter col·lectiu, molt jerarquitzades i amb un gran desplegament mediàtic. Anaven encapçalades pel rector, els jurats i els prohoms dels gremis, que desfilaven amb les insígnies (veracreu, maça, ventalls...) i la indumentària corresponents. A Sabadell n’hi havia que recorrien el nucli urbà, com la de Corpus, i el rodal, com la de Sant Iscle; i d’altres que es desplaçaven fins a llocs més allunyats, com Montcada i Montserrat.

Mare de Déu de Montserrat. Plafó de 17 rajoles catalanes polícromes amb representació de la Mare de Déu de Montserrat. Segle XVIII. Procedència: Sabadell. Fons MHS

Les adversitats, la manca de respostes científiques, la superstició i la religiositat expliquen els fenòmens de les verges trobades. Es tractava d’imatges molt antigues de la Mare de Déu, aparegudes de manera casual i sempre en llocs feréstecs, a les quals hom atribuïa qualitats miraculoses. A Sabadell foren molt venerades les marededéus de Gràcia, Riu-sec, Altura, les Neus i la Salut, patrona de la ciutat. Els creients també adoraven relíquies, que eren petits fragments del cos o de la roba d’un màrtir santificat. A l’església de Sant Fèlix n’hi havia diverses, entre les quals cal destacar la de sant Zenó, que havia arribat a la vila l’any 1579 procedent de Roma.

Reliquiari de llanterna de plata i vidre que conserva restes de sant Feliu, sant Zenó i sant Victorià, segons consta en les inscripcions. És propietat de la parròquia de Sant Fèlix. Any 1710 (Fotografia: J. C. Lorenzo/MHS)

Ventall de processó del Gremi dels Paraires, que exhibia decoracions religioses, però també laiques com les tondoses (Fotografia: J. C. Lorenzo/MHS) 31

9. EPÍLEG A les acaballes de l’època moderna, la vila de Sabadell estava immergida en un procés de canvi irreversible, que l’acabaria convertint en la ciutat industrial, dinàmica, innovadora i reivindicativa de la segona meitat del segle XIX. Durant aquesta nova centúria la vila continuà creixent, tant en nombre d’habitants com en extensió urbana, i la

indústria llanera s’imposà com la principal activitat econòmica. A la seva ombra, però, sorgiren oportunitats laborals i de negoci desconegudes fins aleshores; s’acabaren de consolidar les noves classes socials que hem vist despuntar al segle XVIII: la burgesia i el proletariat; i es plantejaren tot un seguit de conflictes laborals, socials i polítics que marcaren el dia a dia de la futura ciutat industrial.

Castells i Peig, A. (1961): L’art sabadellenc, Edicions Riutort, Sabadell

10. BIBLIOGRAFIA BÀSICA

Codina i Giol, D. (2000): “El P. Narcís Casanoves i Bertran (1747-1799), sabadellenc, monjo de Montserrat i músic eminent”, Arraona, núm. 23, p. 27-39

Benaul i Berenguer, J. M. (1991): La indústria tèxtil llanera a Catalunya, 17501870. El procés d’industrialització al districte industrial de Sabadell-Terrassa (tesi doctoral inèdita), Universitat Autonòma de Barcelona, Barcelona

D. A. (2000): Treballs, processos i canvis a la indústria tèxtil llanera, Museu Tèxtil, Sabadell

Bosch i Cardellach, A. (s/d): Topografia de la villa de Sabadell y su comarca (manuscrit original incomplet), Sabadell

Espuny i Tomàs, M. J. (1988): “Les ordinacions del mostassaf de la universitat de la vila i terme de Sabadell (1585-1621)”, Quaderns d’Arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach, vol. LV, p. 1-47

Bosch i Cardellach, A. (1882): Memorias de Sabadell antiguo y su término hasta el año 1789, Sabadell

Mateu i Vidal, E. (transc. i ord.) (19681971): Ordinacions de la universitat de la vila i terme de Sabadell, 2 vol. Ajuntament de Sabadell, Sabadell.

Bosch i Cardellach, A. (1944): Memorias de Sabadell. Segunda parte 1787-1804, Archivo Histórico del Municipio de Sabadell, Sabadell Bosch i Cardellach, A. (1992): Anales de la villa de Sabadell desde el año 987 hasta el de 1770, 2 vol. Publicacions de la Fundació Bosch i Cardellach, Sabadell Canyameres i Ramoneda, E. (1994): “La immigració francesa al Vallès Occidental, segles XVI-XVII. Quatre exemples locals: Sabadell, Sant Cugat del Vallès, Sant Julià d’Altura i Sentmenat”, Arraona, núm. 15, p. 9-25

Roig Deulofeu, A. (1999): Campanar de Sant Feliu (Sabadell, Vallès Occidental), Quaderns de Patrimoni, vol. V, Ajuntament de Sabadell. Sabadell Roig Deulofeu, A. (2001): Els forns i l’obrador de ceràmica de l’Escayola segles XVIII-XIX. Foc. Sabadell Torras i Tilló, S. (2002): Art en documents. Presència del renaixement i del barroc a Sabadell, Arxiu Històric de Sabadell, Sabadell

Canyameres i Ramoneda, E. (1998): “El terme de Sabadell en l’època moderna (segles XVI, XVII i XVIII)”, Sabadell, memòries d’una vila. Segles XVI-XVIII, Museu d’Història de Sabadell, Sabadell

Torras, S. i Vargas, A. (1998): “Clarobscurs de Sabadell a l’època moderna, segle XVI-XVIII”, Sabadell, memòries d’una vila. Segles XVI-XVIII, Museu d’Història de Sabadell, Sabadell 33

Exposició Producció i coordinació: Museu d’Història de Sabadell Comissariat: Assumpta Muset i Pons Disseny i muntatge: RELLUC Audiovisual: Mclogotipo S.L. (producció i postproducció) i MHS (guió) Restauracions: ECRA i Arquimoble Correcció lingüística: Assessoria Lingüística de l’Ajuntament de Sabadell © de les il·lustracions Campanar de Sant Fèlix: Josep Recordà, Imàgic (il·lustració) i Albert Roig/MHS (estudi científic) Vila de Sabadell (fragment): Ricard Calvo (il·lustració) i Albert Roig/MHS (estudi científic) Planta de Sant Fèlix: Albert Roig © de les fotografies Ajuntament de Sabadell Arxiu de la Junta Administrativa del Patronat de la Salut Arxiu Històric de Sabadell (AHS) Joan Carles Lorenzo/MHS Jordi Roig Moisès Serra Toni Peñarroya/MHS Ventura, articles de viatge i catifes Opuscle Coordinació i edició: Museu d’Història de Sabadell Disseny: Magem Torrella Ass. Impressió: Printcolor, S.A. © dels texts Assumpta Muset i Pons © de les il·lustracions Campanar de Sant Fèlix: Josep Recordà, Imàgic (il·lustració) i Albert Roig/MHS (estudi científic) Planta de Sant Fèlix: Albert Roig © de les fotografies Ajuntament de Sabadell Arxiu de la Junta Administrativa del Patronat de la Salut Arxiu Històric de Sabadell (AHS) Joan Carles Lorenzo/MHS Jordi Roig Moisès Serra Toni Peñarroya/MHS Ventura, articles de viatge i catifes 34

Assessoraments: Josep M. Benaul Lídia Torra Santi Torras

Agraïments: Abadia de Montserrat Arxiu Històric de Sabadell Biblioteca de Catalunya David Blasco Editorial Crítica Enciclopèdia Catalana Janus, S.L. Miguel Ángel Rodríguez “Mage” Mercè Argemí Relat Miquel Vives Món Ibèric Jabugo Museu d’Art de Sabadell Parròquia de la Puríssima Concepció Pere Roca Ventura, articles de viatge i catifes

Amb la col·laboració de:

Dipòsit legal: B-51523/06

Amb l’exposició “Manufactura i menestrals. Sabadell del segle XVI al XVIII” el Museu d’Història de Sabadell (MHS) presenta un nou muntatge de llarga durada, cosa que significa un pas més en l’acompliment de l’objectiu últim del museu: explicar la història dels pobladors del territori de Sabadell des dels primers assentaments prehistòrics fins avui. Aquesta mostra és la continuació del fil cronològic iniciat amb les exposicions “El poblament del territori de Sabadell des de la prehistòria fins a l’antiguitat tardana” i “Sabadello, el naixement d’una vila (segles XI-XV)”. L’any 1998, amb l’exposició temporal “Sabadell. Memòries d’una vila. Segles XVI-XVIII”, el museu va presentar el primer treball de recerca i síntesi pel que fa a aquest període —conegut historiogràficament com a època moderna—. Es tracta d’un antecedent molt important de la mostra que ara es presenta. Des d’aquella data s’han fet més troballes arqueològiques i s’han elaborat altres treballs de recerca que s’han incorporat al nou discurs.

sió urbana impulsada, en part, des del Consell Municipal, cosa que va significar la desaparició de la muralla i els valls medievals. Quant a les activitats econòmiques, es pot dir que l’auge de l’activitat manufacturera, amb una especialització creixent vers la draperia, va transformar profundament l’economia sabadellenca. Des d’antic a Sabadell es treballaven la llana, el cànem i el lli. Al segle XVII aquesta manufactura es va beneficiar de l’emigració de la indústria llanera de Barcelona, que aquí va trobar mà d’obra abundant i barata, aigua i bones comunicacions. La vila es va dotar de prou instal·lacions, instrumental, capital humà, estructura gremial i capacitat d’organització per assumir el control de tot el procés de fabricació i esdevenir, ja al XVIII, un dels principals centres llaners del país, especialitzat en l’elaboració de draps de llana de qualitat mitjana i alta. D’aquesta època han restat a la ciutat i el rodal edificis de diversa tipologia, alguns dels quals s’han rehabilitat i es poden visitar: la Casa Duran —com a exemple d’habitatge d’una família benestant—, el campanar de Sant Fèlix, el pou de glaç de Sant Oleguer i els forns i l’obrador de ceràmica dels Escaiola. En altres edificis s’hi ha intervingut o estan en fase de restauració, i tenen diferents usos: l’edifici de l’Estudi, el molí de Sant Oleguer, la masia de Sant Oleguer, el casal del passeig de la Plaça Major ocupat per la Caixa Penedès... Un audiovisual ens permet un passeig il·lustrat que ens convida a visitar-los.

Entre els segles XVI i XVIII Sabadell va viure, com moltes altres poblacions catalanes, importants canvis demogràfics, urbanístics, econòmics i socials que van facilitar una menor dependència de l’agricultura i la progressiva transformació en una vila manufacturera: l’antecedent de la ciutat fabril contemporània. En aquesta època, i després de la incorporació de Sant Pau de Riu-sec, el terme de Sabadell tenia una extensió de 1.550 ha. Les autoritats locals van reclamar en diverses ocasions l’annexió de les parròquies veïnes i, especialment, la de Sant Vicenç de Jonqueres, que arribava fins al nucli urbà i en frenava l’expansió. Cap d’aquests intents no va prosperar.

L’exposició, en conjunt, permet al visitant conèixer el llegat que aquests tres-cents anys han deixat com a testimoni de l’època moderna: patrimoni arqueològic, patrimoni documental i patrimoni arquitectònic.

Durant aquests tres-cents anys, i en clara sintonia amb la resta del país, la població sabadellenca va créixer. Aquest creixement va anar acompanyat d’una expan36