Page 1

L’Arxiu Històric de Sabadell conserva un veritable tresor documental força desconegut, tant pel públic en general com pels experts: catorze cartes signades pel duc de Berwick i Llíria, James FitzJames Stuart, que es van enviar als consellers de la vila de Sabadell entre el 21 de juliol i el 7 d’octubre de 1714. És una crònica ben singular, en format de correspondència, del final de la Guerra de Successió espanyola a Catalunya (17011714). El duc de Berwick (1670-1734) era el fill bastard del rei derrocat d’Anglaterra Jaume II, i fou un militar i aristòcrata anglès al servei de Lluís XIV de França durant la Guerra de Successió espanyola. Com a comandant en cap de l’exèrcit hispànic, que feia costat al pretendent borbònic de la corona espanyola Felip d’Anjou (Felip V de Castella i IV d’Aragó), va sofrir derrotes militars importants (campanya de Portugal, 1704), però també dues grans i rellevants victòries contra les tropes aliades austriacistes que feien costat al pretendent arxiduc Carles (Carles III): la d’Almansa, el 25 d’abril de 1707, i la de Barcelona, l’11 de setembre de 1714. Berwick havia substituït el duc de Pòpuli en el setge de Barcelona, a partir del 6 de juliol de 1714. En tres mesos i amb un cost força elevat per al seu exèrcit, format per gairebé 40.000 soldats, va aconseguir ocupar la ciutat de Barcelona i esdevingué

capità general de Catalunya, la màxima autoritat civil i militar en aquest territori. Mentre durà el setge de Barcelona, des del Campo delante, Barcelona, i també durant un temps després d’haver pres la ciutat, el duc de Berwick va escriure catorze cartes adreçades als consellers de Sabadell. Aquesta correspondència ens mostra com aquests consellers passaren d’un austriacisme militant inicial a una actitud de col—laboracionisme en els moments finals de la guerra. Tot plegat és un testimoni excepcional de com el comandant en cap dels exèrcits borbònics amenaçava els pobles que no es sotmetessin a l’autoritat de Felip V de castigar-los amb l’últim rigor, saquejantlos i cremant-los. Les cartes són plenes de referències, detalls i fets: la demanda d’informació militar sobre el moviment de l’exèrcit enemic, l’amenaça constant de repressió en cas de desobediència, ordres perquè no es mobilitzi el sometent en contra seu, el contacte amb el comte de Montemar – comandant borbònic del Campo Volante de Cataluña (exèrcit de l’interior), que campeja amb les seves tropes per Sant Llorenç Savall–, la notícia sobre el marquès de Poal (Antoni Desvalls i de Vergós, comandant en cap de les tropes austriacistes de l’exterior de Barcelona), la caiguda de Barcelona, la rendició de Cardona...

Exposició al Museu d’Història de Sabadell, de l’1 de setembre de 2014 al 12 d’abril de 2015 https://museus.sabadell.cat www.facebook.com/museuhistoriasabadell


Una primera gran guerra internacional al segle XVIII Força historiadors consideren que la Guerra de Successió espanyola fou el primer gran conflicte bèl—lic internacional que depassà les fronteres d’Europa i afectà també el continent americà. El fet successori, la mort l’any 1700 de Carles II, rei de Castella, Aragó, València, Sicília, Nàpols i Sardenya, sense descendència, fou un desencadenant conjuntural. Efectivament, el que podria semblar tan sols un conflicte per accedir al tron de la corona hispànica esdevingué, en realitat, un enfrontament entre dues concepcions polítiques, socials i econòmiques del món totalment oposades: el projecte absolutista de Lluís XIV de França, davant del projecte protoliberal, mercantilista i industrial falcat per Anglaterra i Holanda amb el suport de la monarquia benvolent austriacista. A la península Ibèrica Castella va fer costat al pretendent dels Borbó, Felip d’Anjou, nét del rei de França, que s’autoproclamà Felip V, i la Corona d’Aragó es posà del costat dels Àustries, és a dir, de l’arxiduc Carles, fill de l’emperador Leopold I. Retrat del rei Felip V, gravat extret de Pugas y Rojas, Tomás (1707), Compendio militar que demuestra a todos los professores de la guerra, oficiales y soldados lo tocante à sus exercicios, assi en campaña y expugnaciones de toda suerte de plaças como en sus defensas, forma de esquadronar y fortificar, (...). Quesada: Tomás de Pugas y Rojas (AHS / Biblioteca Antiquària).

El 1700 l’epicentre de la població mundial i els imperis més grans i autocentrats eren a Àsia; Europa, on la competència entre els estats i entre les iniciatives comercials estimulava l’expansió ultramarina, es mostrava molt més fragmentada i desequilibrada quant a la repartició del poder polític. Certament, l’explotació comercial dels continents americà i asiàtic i de les seves riqueses estava en joc i tothom volia el seu tros de pastís: Portugal, Castella, Anglaterra, Holanda, França... L’emmirallament de les elits mercantils catalanes en Holanda i Anglaterra fou un component important en la presa de partit per la causa austriacista i en contra de l’absolutisme representat per Felip d’Anjou, el borbó. El sentiment antifrancès dels catalans ja venia de lluny, fruit dels conflictes bèl—lics de mitjan i finals segle XVII: Guerra dels Segadors (1640-1652) i Guerra dels Nou Anys (setge i captura final de Barcelona l’any 1697).


El Principat de Catalunya, un dels epicentres de la guerra A l’inici de la guerra, malgrat aquest marc internacional i aquests precedents de guerres successives, Barcelona era una capital dinàmica, moderna i mercantil. Paradoxalment, però, en aquest principi del conflicte la ciutat va proclamar l’absolutista Felip d’Anjou comte de Barcelona, després d’haver-hi celebrat Corts entre l’octubre de 1701 i el gener de 1702. Havia jurat les constitucions catalanes i havia concedit el port franc i la llibertat de comerç amb Amèrica. Just aquest any, el maig de 1702, la Gran Aliança de la Haia, formada per Anglaterra, Portugal, Àustria, Holanda, Prússia i Savoia, declarà la guerra als Borbó de França. Portada del llibre de Constitucions, capitols y actes de cort fetas y atorgats per la S.C.R. Magestat del Rey Nostre Senyor don Felip IV de Aragó y V de Castella, comte de Barcelona, &c., en la primera cort celebrada als catalans en la ciutat de Barcelona, en lo monastir de Sant Francesch, en los anys 1701-1702. Barcelona: Rafel Figueró, 1702. (AHS / Biblioteca Antiquària)

Al cap de tres anys, després dels incompliments reials i l’autoritarisme del virrei Velasco, la desafecció catalana va calar entre la població, la qual es decantà finalment cap a la causa austriacista; fou un moviment polític de partits dirigents, conscient i ofensiu, que s’oferia als aliats angloaustríacs per operar la reconquesta de la Península associada a França. És ara quan comença de veres la guerra al Principat de Catalunya. És per això que el primer setge i atac que hagué de suportar la capital catalana fou el de les tropes de l’arxiduc Carles d’Àustria, entre els mesos d’agost i el novembre de 1705. La flota angloholandesa i voluntaris austriacistes van aconseguir la victòria: van conquerir la fortalesa de Montjuïc, van desembarcar i les tropes borbòniques es van retirar. Poc abans, el 20 juny de 1705, els delegats catalans ja havien signat, amb els anglesos, el Pacte de Gènova. El 7 de novembre de 1705, a les Corts celebrades a Barcelona, l’arxiduc Carles jurà les Constitucions catalanes i esdevingué Carles III, rei de Castella, d’Aragó i comte Barcelona. El compromís ferm de la corona dels Àustries amb el Principat de Catalunya es referma a les Corts de 1706 i s’estreny amb el temps, tant que fins i tot el rei Carles ratificà el seu matrimoni amb la reina Elisabet Cristina de Brunswick a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona, l’1 d’agost de 1708, i fixaren la seva residència al Palau Reial. La nova situació militar generada per l’expulsió dels francesos d’Alemanya, Itàlia i els Països Baixos, l’any 1706, va fer que un dels escenaris principals de la Guerra de Successió es traslladés a la península Ibèrica, i progressivament el territori català anés adquirint un protagonisme creixent en el conflicte. Els primers atacs i el primer setge de les tropes borbòniques a la ciutat de Barcelona van començar aquest mateix any. Mentre Barcelona resisteix, Madrid cau en mans de Carles III, breument, però. El 25 d’abril de 1707 els aliats són derrotats pel duc de Berwick a la batalla d’Almansa; el 14 de novembre de 1707 cau Lleida, i la ciutat de Tortosa el 19 de juliol de 1708. L’exèrcit francocastellà avançava, però Catalunya encara tenia per endavant sis anys de resistència.


Passat un temps, en una guerra basada principalment en escaramusses per aquí i per allà, amb les tropes borbòniques cada vegada més consolidades arreu de la península, i amb diversos fronts oberts en diferents punts d’Europa, es produeix un tomb substancial. L’any 1710 el Parlament britànic acaba dominat pels tories, partidaris de la pau, i el 1711 l’emperador Josep I moria sense descendència i la corona passava al seu germà Carles d’Àustria, el qual esdevingué Carles VI, emperador del Sacre Imperi Germànic. Carles abandonà Barcelona el 27 de setembre de 1711 i la reina Elisabet s’hi quedà com a lloctinent fins al març de 1713. Romanç favorable a la causa austriacista: "A la injusta introducció del L’equilibri de poders a Europa tornava a Duch d'Anjou en Espanya / Salutación a nuestro Rey Carlos Tercero (que Dios guarde)", ca. 1706 (Fundació Bosch i Cardellach / Llegat Pau Vila). perillar, el desgast militar i econòmic de la guerra feia estralls a Gran Bretanya i als Països Baixos, i aquests finalment havien signat el Tractat d’Utrecht i la pau amb França l’11 d’abril de 1713. En aquest nou context, la sort dels catalans anava canviant a pitjor, tan sols amb el suport de l’exèrcit austriacista, però no per gaire temps. El març de 1714 es signà un nou tractat a Rastatt: França acordà la pau amb Àustria. Lluís XIV s’implicà més en el conflicte contra els catalans i Felip V obtingué el màxim suport per acabar d’abraonar-se contra la resistència del Principat i contra la ciutat de Barcelona. L’historiador Pierre Vilar reconeix que poblacions com la de Sabadell havien tingut la seva part de protagonisme en la part final d’aquesta guerra i en la resistència catalana i en la presa de partit pel bàndol austriacista amb totes les conseqüències. En la Junta de Braços que tingué lloc entre els dies 30 de juny i 9 de juliol de 1713, un cop ja signat el tractat d’Utrecht “el Braç reial o Braç popular, és a dir, la representació de la burgesia urbana fou el que, pels síndics de Barcelona, Solsona, Manresa, Sabadell, féu decidir, per 78 vots contra 43, la lluita a ultrança contra els Borbons. I sembla clar que aquesta classe mitjana –mercaders, artistes i menestrals– hagi estat l’ànima de la resistència durant el setge [...]”. Pocs dies abans d’aquesta decisió plena de fervor antiborbònic, les forces imperials i francoespanyoles havien signat un pacte secret, el Conveni de l’Hospitalet (22 de juny de 1713): s’acordà la fi de les hostilitats entre ambdós exèrcits i el lliurament de les ciutats i places fortificades en mans de les tropes austriacistes a l’exèrcit borbònic...

El setge de Barcelona Entre el juliol de 1713 i el setembre de 1714 totes les forces franceses i espanyoles es van conjurar contra Barcelona i de forma progressiva l’anaren aïllant de Mallorca, que fins aleshores era també independent i abastia la ciutat assetjada. El gruix de l’exèrcit borbònic, uns 20.000 soldats, ocupà el Pla de Barcelona i inicià el segon gran setge a la ciutat, comandat pel duc de Pòpuli, Restaino Cantelmo. Si bé els primers mesos foren més aviat tranquils, amb el temps el bloqueig naval s’incrementà i els canoneigs intensius i sobretot nocturns anaven minvant la moral de la població, cada vegada més isolada, i a la primavera del 1714 ja sense el suport de Carles VI. L’estiu de 1714, després d’un any d’heroica resistència dels barcelonins, es mobilitzà un gran exèrcit borbònic comandat del duc de Berwick, un dels millors generals de Lluís XIV, i es preparà la gran i definitiva ofensiva. La tàctica canvià i les operacions d’enginyeria militar, sobretot basades en les


trinxeres d’expugnació i el bombardeig selectiu amb les peces d’artilleria, s’encaraven a afeblir les defenses fortificades amb el mínim cost possible. El setge es va anar estrenyent i les possibilitats de rebre ajut de l’exterior per part de la població assetjada s’esvaïen. A principis de setembre Berwick va voler parlamentar la rendició, però la ciutat ho rebutjà.

Gravat que representa l’assalt final i la presa de Barcelona, l’11 de setembre de 1714: L’assaut donné au corps de la Place. París: Jacques Rigaud, 1732 (Col—lecció de Pere Julià)

L’11 de setembre es produeix l’assalt final a la capital, el 15 són lliurades les armes i les insígnies, i el 16 Berwick assumeix tots els poders militars i José Patiño els civils, dins del Principat. Des d’aquell estiu de 1714 l’exèrcit borbònic també havia desplegat uns 47.000 soldats arreu del Principat, i finalment, el 18 de setembre, capitulava la darrera fortalesa resistent catalana, Cardona. Enrere van quedar un munt de viles i pobles ocupats, saquejats i cremats: Arbúcies, Castellterçol, Esparreguera, Manlleu, Manresa, el Masnou, Moià, Prats de Lluçanès, Sallent, Sant Martí Sarroca, Sant Quintí de Mediona, Sentmenat, Teià, Torelló, Viladrau i Vilassar de Dalt, entre altres. De tota aquesta desfeta, la vila de Sabadell se'n salvà...

Sabadell 1714 Sabadell, a principis del segle XVIII, era una vila que ja havia traspassat feia temps el seu perímetre emmurallat baixmedieval. La seva trama urbana mantenia molts dels portals antics d’entrada al nucli habitat, els quals obrien pas als camins de sempre. de Barcelona, de Sant Pau de Riu-sec, de Terrassa, de Manresa, de Caldes... S’havien consolidat les noves edificacions dels ravals i la vila començava a créixer tímidament i de forma radial per arreu, seguint justament la traça d’aquests camins. Més enllà del Ripoll i a la part meridional del terme, en un paisatge agroforestal típic, el rodal era poblat per masies que proporcionaven una gran aportació i dinamisme al mercat de la vila. El paisatge del rodal més proper a la vila estava protagonitzat per les hortes del Ripoll i l’horta Novella, com també per extensos terrenys de secà. A cavall dels segles XVII-XVIII, però, la vinya començarà a transformar força aquest paisatge agroforestal.


A Sabadell, pel volts del 1714, hi vivien poc més de 1.300 persones (234 focs el 1708; 292 focs el 1719). La gent s’alimentava, sobretot, de pa, de cereals, llegums i hortalisses, i pel que fa a la carn, de xai i porc, principalment, encara que de bou també se’n menjava. De vi i d’oli també se’n consumia, i per aquí i per allà hi campaven altres bèsties, les de càrrega, de tir i de transport: ases, mules i matxos, i cavalls. Pel que fa a l’activitat econòmica dels vilatans, noves activitats productives prenien molta força a cavall dels segles XVII i XVIII: els molins paperers i drapers del Ripoll, els forns d’obra i les terrisseries a la vila, i en general i per arreu, la manufactura tèxtil. Pel que fa a la composició social, a banda de la pagesia, l'estructura poblacional va viure la irrupció de noves classes socials emergents: els fabricants llaners i les professions liberals (metges, notaris) engruixiren l'elit benestant, i els petits artesans i jornalers agrícoles engruixiren la base popular. Sabadell va viure i patir molt de prop la Guerra de Successió, sobretot a recer dels enfrontaments militars que tenien lloc a l’interior del Principat i en les localitats properes del Vallès, i a recer del setge de Barcelona. La població feia tot just uns pocs decennis que havia patit els estralls de la Guerra dels Segadors i de la pesta de 1651-1652, que hagué d’estar pendent d’un altre conflicte, aquesta vegada d’abast internacional. Els sabadellencs, primer, van haver d'ajudar l'exèrcit de Carles amb diners, aliments, transports i homes, i més endavant van patir l'ocupació militar, l'extorsió fiscal i la repressió política i cultural dels borbons. La inestabilitat política i social del moment era prou important, i encara que als governants de la vila els preocupava la guerra, també els preocupaven altres assumptes. Així, l’any 1706 i en el marc de les Corts reials celebrades a Barcelona en honor al rei Carles III, delegats dels consellers de la vila de Sabadell havien intentat ampliar l’escàs territori municipal a costa dels termes de les parròquies de Sant Vicenç de Jonqueres i Sant Julià d’Altura, i d’una part del terme de Sant Quirze de Galliners, sense èxit final. No obstant això, la guerra continuava i les notícies de l’avenç de les tropes de Felip V eren constants: com a exemple, els dies 3, 4 i 5 de setembre de 1713 la vila de Terrassa va ser ocupada, saquejada i incendiada i uns mesos després, els dies 13 i 14 de gener de 1714, va caure la vila de Caldes de Montbui, igualment saquejada i cremada. Aquests fets van tenir ressò a Sabadell, de ben segur. I potser per això la vila va començar a veure les orelles del llop i els seus dirigents van començar a tenir cura a l’hora de posicionar-se contra els borbons, ans al contrari, al final els donaren cobertura militar: l'aquarterament de les tropes comandades pel general borbònic Diego González a la vila n'és la prova concloent.

Carta del duc de Berwick i Llíria adreçada als consellers de la vila de Sabadell el 23 d’agost de 1714 (AHS).


Les cartes del duc de Berwick adreçades als consellers de la vila durant l’estiu i els mesos de setembre i octubre de 1714 són un clar testimoni de l’interès estratègic que tenia el comandant de les tropes borbòniques de mantenir-se informat –ben informat– sobre el que s’esdevenia a les muntanyes properes de la plana del Vallès. I Sabadell, en aquest sentit, tenia un emplaçament geoestratègic rellevant. No debades, justament en aquests paratges, a l’agost de 1714 i més concretament a Talamanca, les tropes borbòniques havien sofert una de les darreres derrotes importants de part de les tropes catalanes de l’exterior de Barcelona, comandades pel marquès del Poal, el qual va empaitar l’enemic fins a Sant Llorenç Savall. De tots aquests moviments de tropes i del paper de Sabadell en aquesta situació hi ha testimonis recollits en diferents fonts coetànies de l’època: a les Narraciones históricas desde el año 1700 hasta el año 1725, de Francesc Castellví (redactades entre els anys 1733-1749), en el fullet Notícias particulares, de las operaciones del Marquès del Poal [...] publicat per l’impressor barceloní Rafael Figueró el 19 d’agost de 1714, a les Memoires du Maréchal de Berwik, Duc et Pair de France et Généralissime des Armées de Sa Majesté, editades a la Haia l’any 1737... Un cop acabada la guerra, l’any 1716 la Reial Audiència borbònica, mitjançant el Decret de Nova Planta, imposà canvis radicals en la política municipal: es derogà el Consell de la Vila, s’acabà la insaculació dels consellers, s’imposà la figura –nomenada– del batlle i dels regidors, i així va néixer la nova institució de l’Ajuntament. No serà fins uns decennis més endavant que la vila de Sabadell començarà a obrirse pas cap a una transformació econòmica i social profunda: la protoindustrialització de l’activitat tèxtil, un univers capitanejat per paraires i teixidors, l’embrió dels futurs fabricants de panyos. Sabadell va acabar esdevenint un dels principals centres llaners del país, especialitzat en l'elaboració de teixits de qualitat mitjana i alta. Però aquesta és una altra història...

El final de la guerra, el principi d’una nova època

Ordre del 17 de setembre de 1714, signada des de Barcelona estant per James Fitz-James Stuart, duc de Berwick i de Llíria, i enviada als pobles i viles del Principat de Catalunya per tal d’acabar amb els focus de resistència armada catalana a l’interior del país (AHS).

Amb la guerra pràcticament acabada, i després dels tractats signats entre els aliats i França a Utrecht i a Rastatt, el reconeixement internacional de Felip V com a rei d’Espanya ja era un fet consumat. Això no obstant, l’hegemonia francesa a Europa tocava a la fi (no es van unir les dues corones, la hispànica i la francesa) i s’equilibraren els poders: el Sacre Imperi Romanogermànic es va annexionar gran part dels antics dominis espanyols a Itàlia i als Països Baixos. Una altra conseqüència d’aquesta guerra fou la creixent hegemonia d’Anglaterra a escala mundial, després d’obtenir moltes prebendes comercials a Amèrica arrencades a Espanya i també a França.


El final de la Guerra de Successió a les terres hispàniques esdevingué el 1715, quan Mallorca capitulà davant dels exèrcits de Felip V. Amb el triomf borbònic, tal com ens diu Pierre Vilar, Castella quedà ben guarida políticament i econòmicament, mentre que Catalunya quedà políticament morta i econòmicament força empobrida. Més enllà hi hagué repressió, emigració forçada i exili (unes 30.000 persones), l’enrunament de gairebé tot el barri barceloní de la Ribera (Vilanova de Mar), amb 800 cases derruïdes i 4.000 persones desplaçades, per tal de construir-hi la Ciutadella, moltes poblacions de l’interior del Principat devastades, l’allotjament forçat de les tropes per arreu, l’augment de la pressió fiscal i l’aplicació d’un nou cadastre, la imposició del Decret de Nova Planta (1716), que significà la derogació de les institucions i les Constitucions catalanes i una nova organització territorial i política equiparada a la de la resta del territori peninsular, sota el govern militar d’un capità general... Amb tot, però, Barcelona i tot Catalunya es van redreçar, partint de l’especialització comercial d’abans de la guerra i aprofitant les oportunitats d’un món que es globalitzava encara més. A mitjan segle XVIII, amb les fàbriques d’indianes, Barcelona figurava entre els primers centres manufacturers d’Europa. Més d’1.200.000 persones moriren en aquest conflicte. La pau definitiva entre l’emperador Carles VI i el rei Felip V se signà a Viena el 30 d’abril de 1725: el Sacre Imperi Romanogermànic renuncià a les seves pretensions sobre el tron espanyol i les Índies occidentals, i els borbons renunciaren definitivament a Itàlia i els Països Baixos. Text: Genís Ribé i Monge (MHS)

Bibliografia Josep Abad i Sentís (en premsa). “Cartes del duc de Berwick als consellers de Sabadell (21 de juliol 1714 - 7 d’octubre 1714)”, dins Arraona, núm. 35. Sabadell: Ajuntament de Sabadell / Arxiu Històric de Sabadell / Museus Municipals de Sabadell. Josep Ache (2013). Carregat de romanços! Plecs de fil i canya del llegat Pau Vila de la Fundació Bosch i Cardellach. Catàleg de l’exposició. Sabadell: Fundació Bosch i Cardellach. DD.AA. (1998). Sabadell, memòries d’una vila. Segles XVI-XVIII. Sabadell: Ajuntament de Sabadell / MHS. Gustau Erill i Pinyot (2014). 1714. L'assalt de la Bretxa. La Guerra de Successió a Caldes de Montbui. Caldes de Montbui: Thermalia. Museu de Caldes Montbui. Assumpta Muset i Pons (2006). Manufactura i menestrals. Sabadell del segle XVI al XVIII. Opuscle de l'exposició permanent. Sabadell: Ajuntament de Sabadell / MHS. F. Xavier Hernàndez Cardona. “La batalla de http://www.guerradesuccessio.cat/bat_talamanca_04.html.

Talamanca

en

les

fonts

textuals”,

dins

Guillem H. Pongiluppi / F. Xavier Hernàndez Cardona (2013). 1714. El setge de Barcelona. Barcelona: Angle Editorial. Clara Jáuregui i Carles Serret (2013). El Conveni de l’Hospitalet: història i societat a principis del segle XVIII. Opuscle de l’exposició (setembre 2013-gener 2014). L’Hospitalet de Llobregat: Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat / Museu de l’Hospitalet de Llobregat. Clàudia Pujol (2013). El món del 1714. A l’entorn de Barcelona. Llibret de sala, 15. Barcelona: Ajuntament de Barcelona / MUHBA. Pierre Vilar (1986). Catalunya dins l'Espanya Moderna, II. El medi històric. Barcelona: Edicions 62.

Organització:

Hi col—labora:

Amb el suport de:

Sabadell 1714. Les catorze cartes del duc de Berwick. Full de sala