Exposició 2019

Organitza:

Hi col·labora:

La transició política de la dictadura franquista a la democràcia fou el resultat d’un procés condicionat per múltiples factors. I els moviments socials tingueren, en aquest procés i en el resultat final, una importància cabdal. El 3 d’abril de 1979 van tenir lloc les primeres eleccions municipals de la incipient democràcia després de la caiguda de la dictadura. La victòria del PSUC a Sabadell, molt excepcional en el conjunt de l’Estat, recull gran part de la lluita obrera i veïnal, que jugà un paper determinant en l’evolució política dels anys finals del franquisme i de la Transició. L’objectiu d’aquesta exposició és fer un breu i sintètic repàs dels esdeveniments històrics, polítics i socials d’aquest període clau que va portar a l’alcaldia de Sabadell el PSUC i Antoni Farrés.

Organització Ajuntament de Sabadell

Organitza

Comissariat Antonio Rodríguez Galián Disseny i coordinació tècnica Marta López Viana Disseny gràfic Olga Ramírez Freixas

Hi col.laboren

Correcció lingüística Assessoria Lingüística Ajuntament de Sabadell Impressió Tiendas Imprima, S.L. Audiovisuals Arxiu Històric de Sabadell (AHS) Agraïments: Arxiu del Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació (CRAI) Biblioteca Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona (UB) Arxiu Històric de Comissions Obreres de Catalunya Biblioteca de Comunicació, Hemeroteca General i Centre Documental de la Comunicació (CEDOC) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Centre d’Estudis sobre Dictadures i Democràcies (CEDID) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Congrés dels Diputats Memòria del Futur Partit Socialista Unificat de Catalunya de Sabadell Ramón Álvarez, Isabel Argany, Quim Góngora, David González (AHS), José López, Martí Marín (CEDID-UAB), Manuel Navas, Genís Ribé (MHS), Antonio Santamaria, Simón Saura, Pere Ysàs (CEDID-UAB)

01 EL RÈGIM DE FRANCO Després d’una sagnant Guerra Civil, originada per un cop d’estat militar contra la legitimitat democràtica republicana, la dictadura de Franco va portar a terme una repressió brutal, no solament física, sinó també política i social, fins eliminar, a la pràctica, tota mena d’associacions. La repressió acabà per convertir-se en un dels trets més característics del règim franquista. A Sabadell Josep Maria Marcet, que ja havia estat regidor durant la dictadura de Primo de Rivera, es converteix, el gener de 1942, en l’alcalde franquista per excel·lència.

Context econòmic Després d’un llarg període de postguerra amb una economia tancada, el Pla d’Estabilització de 1959 representa el final de l’autarquia i la incorporació parcial a l’economia oberta de mercat, afavorint l’entrada de capital estranger. A Sabadell les subvencions per les riuades de 1962 i els plans de reestructuració de la indústria tèxtil llanera de 1962 i 1967 afavoriren la seva racionalització. Al creixement de la indústria tèxtil, beneficiat per l’increment de la demanda derivat de la industrialització i la 1962. Efectes de les riuades a la fàbrica de Tints Brau. Riu Ripoll, Sabadell. Autor: Joan Monistrol / AHS. salarització de la població, l’acompanya un creixement de la indústria metal·lúrgica, vinculada a l’inici de la generalització de la societat de consum, com també de la construcció.

Context demogràfic A la migració per motius no estrictament econòmics dels anys quaranta s’uneix, a partir dels anys cinquanta, un important contingent de treballadors immigrants, majoritàriament d’Andalusia oriental, Múrcia, Castella-la Manxa i Extremadura. Des de 1950 més del 50% de la població és immigrant. I això genera una gran necessitat d’habitatges. Creixen els barris més propers al centre, però sobretot creix la perifèria de la ciutat. La configuració urbana de Sabadell es desenvolupa, més enllà de la trama urbana, durant una primera etapa des de 1940, en poblats barraquistes, coves i, sobretot, en cases d’autoconstrucció, i durant una segona etapa, des dels anys seixanta, en extensos polígons d’habitatges.

Gener de 1942. Josep Mª Marcet i Coll, alcalde de Sabadell, llegint un discurs davant de Francisco Franco al saló de plens de l’Ajuntament de Sabadell. Autor: Josep Maria Pérez Molinos / AHS.

Evolució de la població de Sabadell 1940-1975 Entre 1950 i 1970 la població de la ciutat es multiplica per tres

189.926 158.287

105.152*

59.831 47.831

1940

1950

1960

1970

1975

*El 1959 la Creu de Barberà s’annexiona a Sabadell (10.675 hab.). Elaboració pròpia a partir de dades dels Cens de població i estudis estadístics.

En ambdós casos sense serveis, infraestructures ni equipaments públics. Sabadell es configura com una ciutat profundament desigual. Quan l’any 1960 Antoni Llonch es fa càrrec de l’alcaldia, pren una certa consciència dels problemes globals de la ciutat i aprova un Pla General d’Ordenació Urbana, encara que la resolució dels problemes no passa del nivell teòric.

1959. Cases d’autoconstrucció al barri de Can Puiggener. Sabadell. Autor desconegut / AHS.

1950. Un “carrer” de les coves de Sant Oleguer. Foto del rodatge del film El nostre pa de cada dia. Sabadell, 1950. Autor: Ramon Bardés / AHS.

Un intent de “normalització” Els anys seixanta Franco buscà una “normalització” política reforçant les institucions per assegurar el continuisme del règim i, alhora, intentar cercar una major participació dels espanyols que li dotés d’alguna legitimitat. El 1966 s’aprovà la Llei de Premsa i Impremta, que va eliminar la censura prèvia de les publicacions, i es va fer una convocatòria d’eleccions sindicals amb menors restriccions que les anteriors. El gener de 1967 fou promulgada la Llei Orgànica de l’Estat i el juliol de 1969 Franco nomenà Joan Carles de Borbó successor, completant així l’estructura institucional franquista. Tot quedava “lligat i ben lligat”. Dècada de 1960. Home amb bicicleta pel carrer de l’Argentina. Al fons, el grup d’habitatges Arrahona, edificat per l’Obra Sindical del Hogar, Barri dels Merinals en procés de construcció i urbanització. Sabadell. Autor desconegut / AHS.

Desembre AHS. Desembre de de 1966. 1966. Cartell Cartell oficial oficial en en suport suport del del Referéndum Referéndum Nacional Nacional sobre sobre la la Ley Ley Orgánica del Estado. Estado // AHS.

02 EL MOVIMENT OBRER Formació de CCOO i replegament obrer La Llei de Convenis Col·lectius de 1958, els recurrents i negatius efectes inicials del Pla d’Estabilització de 1959 i el fet que el govern franquista aixequés la congelació salarial el 1962 afavoriren l’increment de les mobilitzacions obreres. La necessitat de formes més duradores d’organització obrera i la voluntat de beneficiar-se de l’intent aperturista del règim marquen el naixement de Comissions Obreres (CCOO). L’èxit dels candidats no oficials el 1963 i, especialment, el 1966 contribuïren decisivament al desenvolupament i la consolidació d’unes CCOO essencials per ampliar l’oposició al règim a través de la mobilització social.

1977. Primer logo confederal de Comisiones Obreras. Conegut com el logo del pulpo, és una “C” envoltada de 15 braços que empunyen diferents eines dels treballadors / AHS.

1963. Cartell oficial en suport de les Elecciones Sindicales de 1963.

Abril de 1972. Número 1 de la revista Avance / Arxiu Històric de Comissions Obreres de Catalunya.

Però una vegada culminada la “normalització” institucional, es va il·legalitzar, l’any 1967, CCOO, i s’accentuà l’escalada repressiva amb la recuperació de la Llei de Bandidatge i Terrorisme de 1968 i la declaració de l’estat d’excepció el 1969, fet que va suposar un evident replegament, no només dels líders obrers, sinó també del conjunt de l’oposició antifranquista. A Sabadell el creixement econòmic està condicionat, en l’àmbit laboral, per unes relacions de baixa conflictivitat amb un marcat caràcter paternalista. A partir dels anys seixanta els plans de reestructuració tèxtil erosionaran aquestes relacions de producció tradicionals. Però és en la indústria metal·lúrgica i en el sector de la construcció on més es van accentuar les divisions de classe contribuint a transformar la classe obrera local. L’octubre de 1966 es constitueix, sota el lideratge del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), junt amb la participació d’altres partits polítics, organitzacions catòliques, sindicats i independents, CCOO de Sabadell. Però des de 1967 es produeixen múltiples detencions i empresonaments, fet que causa un efecte no menor entre els delegats menys compromesos.

Ressorgiment del moviment obrer

Logo de Comissions Obreres de Catalunya / AHS.

Logo de Unión Sindical Obrera / AHS.

1971. Anunci al diari La Vanguardia sol·licitant paletes i treballadors per construir el que es va anomenar Ciutat Badia.

Durant els primers anys setanta, de replegament mobilitzador, a Catalunya destaquen les vagues de l’AEG de Terrassa el 1970 o la de SEAT de Barcelona el 1971, que, encara que fracassades en els seus objectius inicials, mostren unes reivindicacions que van més enllà d’allò salarial. Els Primers de Maig es converteixen en la jornada referent de la lluita obrera. A partir de 1973 la conflictivitat s’expandeix tant sectorialment com territorialment, accentuant, així, la crisi del règim. A Sabadell la mobilització del sector de la construcció (darrer reducte on aconsegueixen treball els dirigents obrers acomiadats i que produeix una inusual concentració d’obrers d’extraordinària combativitat) es dona amb la gran vaga de 1973: la seva imatge més reveladora és la manifestació de més de 1.000 persones que, sortint de la UAB, va passar per Ciutat Badia i per la Gran Via i arribà a les obres del Polígon de Can Deu, i que va contribuir a popularitzar les demandes del moviment obrar de Sabadell.

Desembre de 1970. Full Volant de Comisiones Obreras de la Construcción / Arxiu Històric de Comissions Obreres de Catalunya.

Juliol de 1976. I Assemblea General de CCOO celebrada a Barcelona. Va ser la base per la transformació de CCOO de moviment sociopolític a confederació sindical de classe. Autor desconegut / Arxiu Històric de Comissions Obreres de Catalunya.

Assemblea CCOO Juliol 1976

03 EL MOVIMENT VEÏNAL Antecedents Els antecedents del moviment veïnal de Sabadell es vinculen, de finals dels anys cinquanta a finals dels anys seixanta, al cinturó suburbial de la ciutat quan, resoltes les necessitats més bàsiques de subsistència i habitatge, els veïns dels barris perifèrics comencen a enfrontar-se a altres problemes col·lectius. Els primers llocs d’organització col·lectiva formals són les parròquies, on a més de les tasques d’evangelització, capellans i moviments catòlics assumeixen els problemes dels barris. També és important remarcar la tasca de les assistentes socials de barri que van evolucionar des del treball individual al treball col·lectiu amb els veïns i cap a una actitud creixentment reivindicativa, fet que va provocar-ne l’acomiadament l’any 1972. En aquest període, la debilitat de la pràctica reivindicativa i el caràcter desigual de les primeres agrupacions (unes dedicades a la gestió de la urbanització, d’altres directament controlades pel règim franquista, les menys reivindicatives) fan impossible que es pugui parlar d’un moviment veïnal real. L’assistencialisme, la gestió i les respectuoses peticions envers unes autoritats que no consentien la més mínima crítica eren les seves funcions principals.

Dècada 1970. Paleta fent una casa d’autoconstrucció al barri del Poblenou. Sabadell. Autor desconegut / AHS.

Desenvolupament i consolidació del moviment veïnal La part final dels anys seixanta, amb Josep Burrull com a alcalde, marca una etapa de desenvolupament urbà especulatiu i de despreocupació per les necessitats dels barris, quan vinculat al sorgiment de CC OO es produeix un evident desenvolupament del moviment veïnal. La “reclusió” temporal dels líders obrers en l’activitat veïnal i la decisió dels grups polítics d’estendre la lluita obrera als barris afavorirà no solament la pròpia organització veïnal, sinó també la seva homogeneïtzació reivindicativa. Durant els primers anys setanta, tres conflictes marcaran el futur de les mobilitzacions veïnals: la lluita dels barris de l’Obra Sindical del Hogar, liderada pels veïns d’Espronceda; el transport públic, amb el conflicte de Torre-romeu i l’augment de preu del bitllet, i la pavimentació dels carrers a Ca n’Oriac i altres barris.

1968. Autobús a la plaça del Farell, barri de Ca n’Oriac. Sabadell. Autor: Fotos Biarnés / AHS.

Però és la mobilització contra el projecte de la Gran Via i les seves contribucions especials la que es constitueix en catalitzadora per a la lluita dels barris, afavorint la creació de noves associacions de veïns, l’enfortiment d’altres i, constatant la necessitat de coordinar-se, amb la formulació d’alternatives urbanístiques locals, en el que serà l’origen de la futura FAVS. La falta de places i zones verdes serà, també, una reivindicació comuna a tots els barris.

Gener de 1976. Manifestació dels veïns de Sol i Padrís i Sant Oleguer contra les contribucions de la Gran Via. Sabadell. Autor desconegut / AHS.

1977. Adhesiu reivindicant el parc de Catalunya / AHS.

La revista Can Oriach, nascuda el juliol de 1966, esdevindrà en la seva tercera etapa (de febrer de 1969 a gener-febrer de 1976) no tan sols una revista de barri, sinó també portaveu de les lluites de tots els barris i dirigida a tots els ciutadans de Sabadell. A la pràctica es va convertir en el mitjà de l’oposició obrera i veïnal antifranquista.

Gener de 1974. Portada del número 80 de la revista Can Oriach, posant de manifest el conflicte de la Gran Via / AHS.

1964. Blocs de pisos en construcció al passeig d’Espronceda, Sabadell. Imatge de l’exposició “25 años de paz”. Autor desconegut / AHS.

Abril-Maig de 1974. Portada del número 82 de la revista Can Oriach, posant de manifest la mancança de zones verdes / AHS.

04 L’OPOSICIÓ POLÍTICA Antecedents Finalitzada la II Guerra Mundial, el reconeixement internacional de la dictadura de Franco –culminat amb el Concordat amb el Vaticà de 1953, l’acord amb els EUA per a la instal·lació de bases militars també el mateix any i l’entrada a l’ONU al 1955– va suposar un canvi en l’estratègia de l’oposició política fins aleshores basada en l’enfrontament directe amb la dictadura a través dels escadussers nuclis de resistència d’una militància tancada en estructures clandestines. És molt significativa l’aprovació per part del PCE, el juny de 1956, de la política de “reconciliació nacional”, que proposava la superació dels estralls de la Guerra Civil i de la consegüent divisió de la societat entre vencedors i vençuts. Apareixen noves organitzacions com el Frente de Liberación Popular (FLP), que a Catalunya serà el Front Obrer de Catalunya (FOC). I joves sacerdots d’organitzacions d’apostolat catòlic nascudes per atraure a l’Església els sectors obrers i juvenils interpretaran que la seva labor exigia la denúncia de les condicions de vida i treball dels seus feligresos. A Sabadell, després d’un intent no reeixit de reorganització del PSUC (I Ple de Sabadell de 1955), els orígens de l’oposició al règim dictatorial se situen en la mobilització obrera, al voltant de la qual es consolidaran els nuclis més actius d’oposició política.

Assemblea de Catalunya Coincidint amb la irrupció del moviment veïnal i la generalització d’una oposició política en què l’activisme dels partits de l’esquerra revolucionària és evident, sorgeix, el novembre de 1971, amb l’antecedent de la Taula Rodona de 1966, una de les organitzacions clau de l’oposició antifranquista: l’ASSEMBLEA DE CATALUNYA.

1970. Poema de Rafael Alberti en protesta contra el judici de Burgos a membres d’ETA. Cartell distribuït pel PCE-PSUC / AHS.

Novembre de 1971. Carnet de L’Assemblea de Catalunya / Cedit per Isabel Argany Comas.

En una societat que començava a fixar la solidaritat com un dels seus eixos fonamentals davant la repressió del règim (com es va veure en el Procés de Burgos contra membres d’ETA l’any 1970 i que va comportar una enorme protesta), la detenció de 113 membres de la Comissió Permanent l’octubre de 1973 va contribuir a popularitzar una Assemblea de Catalunya que incorporava a la lluita antifranquista sectors que fins aleshores n’eren distants.

Crisi del règim Finalitza el 1973 amb un atemptat d’ETA que va acabar amb la vida del president del Govern Carrero Blanco, fet que, amb Franco ja malalt, fa menys creïble la perpetuïtat del règim. Paral·lelament, la dura condemna a la direcció de CC OO en el procés 1001 caracteritzava, una vegada més, la naturalesa repressora de la dictadura. Arias Navarro, el nou president del Govern, contraposava, a una acció immobilista, un discurs pretesament aperturista (esperit del 12 de febrer), fet que fou contestat durament pels sectors més ultrafranquistes del règim.

Desembre de 1973. Portada del diari La Vanguardia anunciant la mort en atemptat d’ETA del president del Govern Carrero Blanco.

Setembre de 1977. Grup de l’AV de Gràcia anant a buscar el tren per participar a la Diada de Catalunya a Barcelona. Autor: Esteve Deu / AHS.

05 GENERALITZACIÓ DE LA PROTESTA CIUTADANA La conflictivitat laboral i política es multiplica i assoleix nivells sense precedents l’any 1974. Les convocatòries de vagues generals se succeeixen (al Baix Llobregat el juliol i desembre de 1974, al País Basc el desembre) i les eleccions sindicals de 1975 foren la culminació de l’estratègia de l’“entrisme”. La força de CCOO (i del PCE) ara és inqüestionable. El març de 1974 és executat Salvador Puig Antich (i també Georg Michael Welzel, “Heinz Chez”), i el juliol es presenta la Junta Democrática de España que aspirava a agrupar tota l’oposició a la dictadura amb un programa democràtic comú. Sabadell arriba, l’any 1975, a una situació de mobilització i politització creixent i molt generalitzada. Una mobilització que és obrera i veïnal, però que té un caràcter ciutadà i d’oposició política que incorpora nous sectors i que compta amb una participació cada vegada més gran davant d’un Ajuntament autoritari amb una credibilitat fortament deteriorada, com ho demostrarà el judici i l’acomiadament dels treballadors de la Residència Albada. La constitució de l’Assemblea Democràtica de Sabadell (ADS) l’octubre de 1974 és una fita important d’aquesta Octubre de 1974. Reunió fundacional de l’Assemblea Democràtica de generalització. Sabadell al bosc de Togores. Sabadell. Autor atribuït: Xavier Vinader Sànchez / AHS.

Juliol de 1975. Portada de la revista Doblón anunciant el triomf de CCOO i els sindicats opositors a les eleccions sindicals de 1975. Els nans fan referència a la forma despectiva amb què el règim franquista es referia als rojos infiltrats al Sindicat Vertical / Biblioteca de Comunicació i Hemeroteca General de la UAB.

El paper de la joventut i dels professionals Advocats laboralistes que donen suport a les lluites obreres, arquitectes i aparelladors que assessoren el moviment veïnal amb estudis i l’elaboració d’al·legacions, professors en els conflictes de l’ensenyament, metges i infermeres en els conflictes sanitaris, periodistes que informen d’aquests fets i entitats (com la Bosch i Cardellach) que qüestionen projectes de l’Ajuntament. El paper dels diferents sectors professionals i d’altres entitats ciutadanes és clau per dotar de consistència unes protestes que cada vegada són majors. Protestes en què la joventut, per definició activa i rebel, és determinant. Tots els partits polítics tenen la seva branca juvenil, que, amb un alt grau d’autonomia, trenca amb la dinàmica generacional en uns temps de canvi. Organitzacions com la Joventut Comunista de Catalunya esdevenen potents organitzacions mobilitzadores.

Novembre de 1977. Cartell de la Joventut Comunista de Catalunya amb motiu del seu I Congrés / CEDOC-UAB.

Mort de Franco Franco mor el 20 de novembre de 1975, però el sistema polític de la dictadura continuava vigent. Davant l’evident descontentament social i polític existent, l’oposició, i en especial els comunistes, utilitzaran els moviments de protesta per intentar fer caure definitivament el règim. La lluita política per aconseguir la democràcia es trasllada al carrer.

Novembre de 1975. Acte al saló de plens de l’Ajuntament de Sabadell la nit de la mort de Franco. Autor Pere Farran / AHS.

Novembre de 1975. Portada del diari Arriba anunciant la mort de Franco.

06 LA VAGA GENERAL

FEBRER DE 1976

La Vaga General de Sabadell El desembre de 1975 les associacions de veïns i les entitats ciutadanes reiteren la seva petició d’amnistia per a tots els presos i exiliats polítics exigint a l’Ajuntament una posició sobre aquesta demanda, però el ple de l’Ajuntament de 30 de desembre, amb una àmplia presència ciutadana, no solament no tracta el tema, sinó que membres de la ultradreta local agredeixen els veïns i els periodistes. Contra aquests fets, els ciutadans responen demanant la dimissió de l’alcalde Burrull.

Gener de 1976. Recollida de signatures demanant la dimissió de l’alcalde Burrull. Autor desconegut / AHS.

El gener de 1976 les associacions de veïns inicien una campanya de recollida de signatures demanant la dimissió de l’alcalde. Es recullen més de 8.000 signatures i davant la impossibilitat de poder lliurar aquestes firmes es convoca una manifestació per al 12 de febrer reivindicant un ajuntament democràtic i la dimissió de Burrull.

Febrer de 1976. Concentració a les Pistes d’Atletisme de Sant Oleguer durant la Vaga General. Sabadell. Autor atribuït: Xavier Vinader / Arxiu del CRAI del Pavelló de la República de la UB.

El 13 de febrer la policia carrega contra una manifestació de mares i nens que reivindicaven un ensenyament gratuït per a tothom. Una gran indignació i rebuig s’escampen per tota la ciutat i la coordinadora local de CCOO convoca una manifestació per al 19 de febrer, en la qual es fereix greument el secretari del jurat de la Febrer de 1976. Manuel Rodríguez Arcos, ferit a l’Hospital. Autor atribuït: Xavier Vinader / Arxiu del CRAI del Pavelló de la República de la UB. Unitat Hermètica Manuel Rodríguez Arcos i també el professor d’anglès David Wilson, que acabarà morint unes setmanes després. Es convoca una vaga general per al dilluns 23 de febrer. Es produeixen noves càrregues policials i les primeres detencions. Es constitueix la Comissió Inter-Ramos. La ciutat es paralitza mentre es realitzen multitudinàries assemblees tant al Pavelló d’Esports com a les Pistes d’Atletisme. El dijous 26 de febrer, quan la llibertat dels detinguts és un fet i s’aconsegueix el compromís de no dur a terme cap represàlia laboral, es demana el retorn al treball. La Vaga General s’havia acabat.

Febrer de 1976. Els membres de la comissió Inter-ramos reunits durant la Vaga General. Autor Xavier Vinader / AHS.

Les conseqüències de la Vaga General La primera conseqüència i la més important de la Vaga General fou la caiguda de l’alcalde Burrull i, amb ell, la del búnquer local. Ricard Royo assumeix l’alcaldia en funcions i l’Ajuntament entra en un període de provisionalitat evident. A Sabadell, la “batalla del carrer” la guanya l’oposició política i, encara que la vaga té un caràcter transversal i és seguida majoritàriament per la ciutadania de Sabadell, són els líders obrers de CC OO qui l’encapçalen a partir de la repressió policial. I és el PSUC qui, al front de la majoria dels components de CC OO i de la pròpia Comissió Inter-Ramos, reforçarà la seva ja àmplia hegemonia política, amb una vaga que coincideix amb el seu plantejament polític. Es consoliden noves regles de joc, on s’accepten implícitament els drets de manifestació i reunió a Sabadell i el PSUC local organitza, el 28 de febrer, un acte de presentació pública davant la premsa per valorar la Vaga General.

Febrer de 1976. Assemblea de treballadors al Pavelló d’Esports de Sabadell durant la Vaga General. Autor: Pere Farran / AHS. Febrer 1976. Ricard Royo (dreta) felicitant a l’alcalde Josep Burrull (centre) el dia de la seva presa de possessió, una vegada reelegit, al saló de plens de l’Ajuntament de Sabadell. Aplaudint Joan Bernabeu. Autor: Pere Farran / AHS.

Febrer de 1976. Concentració a les pistes d’Atletisme de Sant Oleguer durant la Vaga General. Sabadell. Autor desconegut. Foto: PSUC / AHS.

07 LA VAGA DEL METALL Antecedents Després de la sortida d’Arias Navarro, el nomenament d’Adolfo Suárez com a president del Govern espanyol fou acollit amb un elevat escepticisme pel conjunt de l’oposició política antifranquista, però les primeres mesures polítiques que va prendre, especialment l’aprovació per les Corts de la Llei per a la Reforma Política, assenyalaran clarament l’inici d’un veritable canvi en la línia marcada per l’oposició. A Catalunya, la celebració de la Diada de 1976 tenia una significació especial, i la manifestació convocada per l’Assemblea de Catalunya a Sant Boi fou una prova de la capacitat mobilitzadora de l’oposició i de la seva unitat d’acció. A Sabadell, després de l’èxit de la Vaga General, els representants dels treballadors que van formar part de la Comissió Deliberativa del Conveni del Metall foren escollits, per primera vegada, en una assemblea de jurats. I són ells els que fan la redacció d’una àmplia plataforma reivindicativa de 33 punts de tota mena.

La Vaga del Metall Quan la Unió Comarcal d’Empresaris Metal·lúrgics limità a 12 els punts de negociació, els treballadors van respondre amb una convocatòria de vaga que comença el dimarts 14 de setembre i no acabarà fins al 12 d’octubre. El tancament patronal (lock-out), la massiva presència dels treballadors pel centre de la ciutat vestits amb la roba de treball i la solidaritat són algunes de les característiques més importants d’aquest conflicte. Però no s’aconsegueix paralitzar la ciutat. La llarga durada de la vaga i l’actitud tancada de la patronal i de l’administració central portaran a la finalització de la vaga i l’acceptació del laude.

Setembre-Octubre de 1976. Aspecte exterior de l’Església de Ca n’Oriac, Sabadell, durant la Vaga del Metall. Autor: Andreu Segura / AHS.

Setembre-Octubre de 1976. Treballadors al carrer durant la Vaga del Metall. Autor desconegut / AHS.

Les conseqüències de la Vaga del Metall La Vaga del Metall va suposar una de les mobilitzacions més importants dels treballadors de Sabadell i comarca al llarg de tota la seva història, i significa la pèrdua de gairebé 2.000.000 d’hores de treball. Encara que el laude recull millores laborals i salarials innegables, la sensació de fracàs és generalitzada, en contraposició a l’èxit que va suposar la Vaga General de febrer.

Setembre-octubre de 1976. Manifestació de dones amb una pancarta que diu: “La lucha de nuestros maridos es también nuestra”, durant la Vaga del Metall. Sabadell. Autor desconegut / AHS.

Però alguns aspectes resulten transcendentals. La solidaritat, tant de les grans empreses del metall, com Unitat Hermètica, ASEA/CES o Brown-Boveri, que sense estar afectats pel conveni s’incorporen activament a la vaga, el recolzament generalitzat d’empreses i barris que va permetre una vaga de tan llarga durada i, especialment, el paper cada vegada més rellevant de les dones en el conflicte passant del recolzament a la participació activa per estendre la vaga.

Setembre-octubre de 1976. Dones i treballadors recollint diners per a la caixa de solidaritat durant la Vaga del Metall. Sabadell. Autor desconegut / AHS.

Setembre-octubre de 1976. Assemblea de treballadors a l’interior de l’Església de Ca n’Oriac, Sabadell, amb cartells reclamant “la unidad del metal” durant la Vaga del Metall. Autor: Andreu Segura / AHS.

08 MOBILITZACIÓ I PRIMERES ELECCIONS GENERALS Mobilització El 1976 la major tolerància social i política que s’havia guanyat es multiplica i a la mobilització obrera i veïnal s’uneixen múltiples manifestacions ciutadanes. El Congrés de Cultura Catalana, iniciativa aprovada inicialment pel Col·legi d’Advocats de Barcelona ja el febrer de 1975 i clausurada el desembre de 1977. La Marxa per la Llibertat, convocada per Pax Christi el març de 1976, va estendre territorialment durant aquell estiu, malgrat la prohibició i repressió inicials, els objectius de l’Assemblea de Catalunya. En les primeres Jornades Catalanes de la Dona, celebrades a finals de maig de 1976 al Paranimf de la Universitat de Barcelona, no sols es van explicitar les reivindicacions feministes, sinó que va esdevenir una experiència important per a les dones que hi van participar. A Sabadell, el Festival dels Pobles d’Espanya va congregar el 20 de juny de 1976 uns 10.000 joves en un festival viscut com un veritable alliberament i una àmplia reivindicació de llibertat. El juliol, pel que fa a l’àmbit més de partits polítics, el PSUC va celebrar el 40è aniversari, celebració en què van reivindicar els anys de lluita per la llibertat i el socialisme, mentre que a Sabadell va ser recordat, en un acte celebrat el setembre, l’alcalde de Sabadell durant la major part de la Guerra Civil i secretari general del PSUC a l’exili Josep Moix. 1977. Postal editada amb motiu del Congrés de Cultura Catalana. Autor: Joan Miró / AHS.

Setembre de 1976. Cartell de l’acte del PSUC en record de Josep Moix / AHS.

Juliol de 1976. Cartell del PSUC de Sabadell commemoratiu del 40è aniversari del partit / CEDOC-UAB.

Juliol de 1976. Portada del número 0 de la revista Fent Camí / AHS.

Llei per a la Reforma Política (LRP) El 12 de novembre de 1976 més d’un milió de persones van seguir la vaga general convocada per la Coordinadora d’Organitzacions Sindicals (formada per CCOO, UGT i USO). La mobilització més important des de la instauració de la dictadura franquista va marcar un punt d’inflexió en l’estratègia política, tant del Govern, conscient del poder de l’oposició, com d’aquesta, sense prou força per imposar la totalitat de les seves condicions al Govern. El Govern va aprovar la LRP, cosa que va implicar una ruptura legal amb el règim franquista, i l’oposició va apostar per una “ruptura pactada” diferent de la imaginada inicialment. El Partit Comunista d’Espanya (PCE) centraria els seus esforços en la legalització del partit. Després de l’aclaparadora aprovació en referèndum de la LRP i la “setmana negra” de la Transició (en què varis segrests i assassinats, en un clar intent desestabilitzador, van culminar amb l’assassinat de cinc persones als despatxos dels advocats laboralistes del carrer Atocha), el Govern va legalitzar el PCE.

Juny de 1976. Cartell anunciant del Festival dels Pobles d’Espanya / Memòria del Futur.

Novembre de 1976. Cartel de la Vaga General estatal del 12 de Novembre de 1976 convocada por la Coordinadora de Organizaciones Sindicales, formada per CCOO, UGT y USO / CEDOC-UAB.

09 MOBILITZACIÓ I PRIMERES ELECCIONS GENERALS Eleccions generals de juny de 1977 Les eleccions generals de juny de 1977 van ser, tot i algunes restriccions, una gran explosió de llibertat i pluralitat democràtica, i també van donar lloc a una àmplia “sopa de lletres” de partits polítics. La victòria de la Unió de Centre Democràtic (UCD), l’èxit del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), que es va convertir en el primer partit de l’esquerra, i el relativament magre suport rebut pel PCE junt al suport pràcticament residual que va rebre Alianza Popular, en van ser alguns dels aspectes més destacats. A Catalunya, en canvi, el triomf de l’esquerra va ser contundent, destacant no solament la victòria de la coalició Socialistes de Catalunya, sinó també de 1977. Propaganda electoral del Partido Socialista Obrero Español amb la el resultat de PSUC, segona força polí- Juny imatge del seu líder, Felipe Gonzalez / AHS. tica (primera si es considera com a partit polític). Aquesta victòria es va veure reforçada pel triomf simbòlic de la candidatura conjunta al Senat d’Entesa dels Catalans.

Juny de 1977. Propaganda electoral de la Unió de Centre Democràtic amb la imatge del seu líder i president del Govern, Adolfo Suárez / AHS.

Que l’esquerra guanyés a Catalunya no era aliè al fet que pocs mesos després, el setembre de 1977, i després d’una altra multitudinària Diada, es restaurés la Generalitat (únic reconeixement de la legalitat republicana) i es nomenés Josep Tarradellas, qui havia tornat a Catalunya l’octubre de 1977, com a president provisional. A Sabadell, el 15 de juny de 1977 guanya el PSUC amb més del 32% dels vots, seguit del PSC-PSOE amb el 26,5%. L’hegemonia mobilitzadora que durant tants anys havia tingut el PSUC es va veure ratificada per les urnes. UC-DCC i AP no arriben ni al 15% dels vots. La resta de forces se situen per sota del 5% i és especialment significatiu que cap partit de l’esquerra revolucionària amb una presència activa i significativa al llarg dels anys de l’oposició antifranquista aconsegueix més de l’1% dels vots. Només Esquerra Catalana, on participen ERC i el Partit del Treball d’Espanya (PTE), aconsegueix el 2,5% dels vots. Però la victòria del PSUC es produeix fonamentalment als barris perifèrics de la ciutat, mentre que rep un suport marginal al centre de la ciutat, on triomfa Pacte Democràtic per Catalunya (PDC). Es dibuixa, el 1977, una ciutat dividida políticament i socialment.

Juny de 1977. Històric cartell del PSUC amb la imatge del líder sindicalista de la construcció de Barcelona Luis Romero Huertes / CEDOC-UAB.

En tot cas quedava clara la nul·la representativitat del govern local de la ciutat. L’alcalde Royo intentarà dimitir vàries vegades, i la gestió d’alguns problemes de la ciutat comptarà amb la col·laboració de les forces democràtiques més representatives. Dos diputats sabadellencs són elegits en aquestes eleccions generals, ambdós pel PSUC: Josep M. Riera, secretari general de la JCC, i M. Dolors Calvet, activa participant en les Jornades Catalanes de la Dona.

Juny de 1977. Propaganda electoral de la coalició Pacte Democràtic per Catalunya, que agrupava els partits Esquerra Democràtica de Catalunya, Convergència Democràtica de Catalunya, Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament i Front Nacional de Catalunya / AHS.

Juny de 1977. Josep M. Riera, secretari general de la Joventut Comunista de Catalunya i membre del Comitè Executiu del PSUC. Diputat al Congrés de 1977 a 1982 / Fotografia: Congrés de Diputats. Juny de 1977. M. Dolors Calvet, membre del Comitè Central i Executiu del PSUC. Diputada al Congrés de 1977-1979 / Fotografia: Congrés de Diputats.

Juny de 1977. Cartell electoral de la coalició Convivència Catalana liderada per Alianza Popular i formada per partits com Unió Catalana, Partit Democràtic Català, Unión Demócrata del Progreso Social i Unió Lleidatana / AHS. Juny de 1977. Portada del Manifiesto Programa de la coalició Socialistes de Catalunya, formada pel Partit Socialista de Catalunya - Congrés i la Federación Catalana del PSOE / AHS.

10 CRISI ECONÒMICA I INSTITUCIONALITZACIÓ DEMOCRÀTICA Crisi econòmica i Pactes de la Moncloa La menor mobilització obrera de 1977, cada vegada més vinculada a la nova situació de crisi econòmica dins un context de major divisió sindical, situaria en la política institucional, després de les eleccions de juny de 1977, el protagonisme polític. Amb els Pactes de la Moncloa de l’octubre de 1977 s’arribaria al consens de les forces polítiques per aconseguir uns acords polítics i econòmics amb què poder donar resposta tant a les reivindicacions democràtiques no resoltes com als problemes generats per la crisi econòmica.

Octubre de 1977. Sigles dels principals sindicats a la transició democràtica: Comissions Obreres, Unió General de Treballadors, Confederació Nacional del Treball, Confederació de Sindicats Unitaris de Treballadors i Unió Sindical Obrera / AHS.

El març de 1978 va tenir lloc un consell de guerra contra components del grup Els Joglars per l’obra La torna, estrenada el desembre de 1977 (on es criticava l’execució de Puig Antich i “Heinz Chez”), fet que desencadenaria una àmplia campanya en defensa de la llibertat d’expressió.

Juliol de 1977. Adolfo Suárez, president del Govern, i Santiago Carrillo, líders de UCD i del PCE, principals artífexs dels Pactes de la Moncloa saludant-se a la sessió de la constitució de la mesa de la legislatura denominada constituent / Fotografia: Congrés dels Diputats.

Març de 1978. Cartel en protesta per el Consell de Guerra al grup teatral Els Joglars i en defensa de la llibertat d’expressió / AHS.

A Sabadell, la mort d’Antonia España el setembre de 1977, un cas de violència de gènere, posa en evidència, mentre no se n’aclareixen les causes, la fragilitat del govern local, al límit del funcionament més bàsic. L’elaboració del Pla d’Urgència, finalitzat l’abril de 1978 i consensuat per la pràctica totalitat dels partits polítics, sindicats i entitats socials, econòmiques i culturals de la ciutat, esdevindrà una eina d’estabilització política i social de cara a unes eleccions municipals que hom preveu cada vegada més properes en una ciutat víctima, com poques, d’una crisi econòmica generalitzada i de l’enfonsament, ara ja inexorable, de la indústria tèxtil local en una urbs sense capacitat de govern.

Constitució espanyola i eleccions generals de març de 1979 L’aprovació de la Constitució, àmpliament ratificada en referèndum, va donar lloc a la convocatòria immediata d’eleccions generals, amb resultats semblants als de juny de 1977. El PSOE, malgrat el procés d’unitat amb la resta dels partits socialistes, ajorna la seva esperança de guanyar fins a 1982. A Catalunya torna a guanyar el PSC-PSOE, però CC-UCD relega el PSUC com a tercera força política i Convergència i Unió (CiU), que ocupa l’espai del PDC, és la quarta força política. A Sabadell el PSUC aconsegueix, de nou, la victòria electoral amb quasi el 29% dels vots, seguit molt de prop pel PSC-PSOE amb el 27,6% dels vots. CC-UCD i CiU obtenen un suport al voltant del 14%. La supremacia del PSUC a la ciutat semblava que es posava en qüestió, però la majoria dels partits d’esquerra era manifesta.

Desembre de 1978. Cartell apel·lant a la participació al Referèndum de la Constitució / CEDOC-UAB.

Gairebé sense solució de continuïtat se celebren, a la fi, les eleccions municipals. Previstes com les primeres eleccions a realitzar, el record de les eleccions municipals de l’abril de 1931 (que va desencadenar la proclamació de la II República) va ser, sens dubte, un dels factors que van causar-ne el retard en la convocatòria.

Desembre de 1978. Exemplar de la Constitució Española / AHS.

Abril de 1979. Cartell apel·lant a la participació a les Eleccions Municipals / CEDOC-UAB.

11 CANDIDATURES A LES ELECCIONS MUNICIPALS Candidatura del PSUC Sota els lemes “Sabadell del teu futur” i “Gent treballadora a l’Ajuntament”, la candidatura del PSUC és, seguint la directriu de l‘“aliança de les forces del treball i de la cultura”, una “combinació de persones lligades als moviments ciutadans i populars amb persones amb coneixements tècnics”. Però va més enllà i, amb candidats nascuts a Sabadell i a altres llocs de l’Estat espanyol, “busca superar l’aïllament del Sabadell-centre i el Sabadell-barris”. Tal com afirma la seva proposta municipal, “la candidatura del PSUC és la CANDIDATURA DE TOT SABADELL”.

Abril de 1979. Logo del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) / AHS.

Abril de 1979. Fotografia dels candidats/es del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) a les eleccions Municipals de Sabadell / AHS.

En realitat, la candidatura del PSUC acull titulats superiors representatius dels sectors professionals de la ciutat, des d’advocats laboralistes com Antoni Farrés fins arquitectes com Manuel Larrosa, passant per metges com Josep M. Plans, professors com Ramón Álvarez i M. Assumpta Sánchez o economistes com Joaquim Clusa. Però també hi ha líders obrers i veïnals altament representatius de la història recent de Sabadell amb una participació més que activa en els moments àlgids de les lluites obreres i veïnals durant la dictadura i els primers anys de la Transició. Des de Francisco Morales, cofundador de CCOO de Sabadell, membre de la Comissió Inter-Ramos durant la Vaga General de febrer de 1976 i president de l’AV de Ca n’Oriac, fins Ginés Fernández, cofundador de CCOO de Sabadell, portaveu dels treballadors durant la Vaga del Metall de setembre-octubre de 1976 i president de l’AV de Campoamor, passant per Francisco Aguilar, enllaç de CCOO i líder obrer membre de l’executiva del PSUC; Joan Moles, president de l’AV de Gràcia i de la FAVS; Antonio Trives, assessor de CCOO i secretari de l’AV d’Arraona-Merinals; José Luis Rodríguez, obrer d’Unitat Hermètica i president de l’AV de Torre-romeu, o Julio Regalado, president de l’AV de Cifuentes, majoritàriament veïns dels barris perifèrics de la ciutat. Completen la llista, entre d’altres, Josep Moix, nebot de qui va ser l’últim alcalde democràtic de Sabadell, representants de la JCC com Manuel Ramírez o líders obrers i veïnals d’altres barris de la ciutat com Jose López, Francisco Morante, Rogelio Soto, Benjamín García, Antonio Aranda o Joaquín Zamoro. Com succeeix amb la majoria dels partits, les propostes realitzades en el Pla d’Urgència seran la base del programa electoral i, en el cas del PSUC, donarà prioritat a les demandes fetes pel conjunt de barris de la ciutat dins una proposta dirigida a “redreçar la ciutat i endreçar l’Ajuntament on hi hagi honestedat, claredat i informació”.

Abril de 1979. Papereta de vot del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) / AHS.

12 CANDIDATURES A LES ELECCIONS MUNICIPALS Candidatura del PSC-PSOE

Abril de 1979. Logo del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) / AHS.

Abril de 1979. Fotografia dels candidats/es del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) a les eleccions Municipals de Sabadell / AHS.

Amb els lemes “Entra amb nosaltres a l’Ajuntament” i “El socialisme sí que té solucions”, la candidatura del PSC-PSOE respon a la unitat dels socialistes de Catalunya culminada el juliol de 1978 (setembre a Sabadell) amb la fusió de la Federació Socialista de Catalunya del PSOE, el PSC (Congrés) –el nucli principal del qual neix de Convergència Socialista de Catalunya (CSC)– i el PSC (Reagrupament), que en les eleccions generals de 1977 va participar dins la candidatura del PDC. A la candidatura del PSC-PSOE destaquen el seu candidat Manuel Garriga, advocat i militant antifranquista; Josep Oriol Civil, que havia estat president d’Òmnium Cultural de la ciutat i membre de la Junta de l’Acadèmia de Belles Arts; Juan José Martínez, excapità de l’exèrcit republicà i veí de Sant Oleguer - Sol i Padrís; Pilar Molins, educadora en comunitats cristianes; Simón Saura, secretari de la Coordinadora General de Ensenyança de Sabadell, membre de les comunitats cristianes populars i actiu militant veïnal; Pedro Castillo, militant veïnal de Can Rull, i Josep M. Brunet, economista i fundador de la escola obrera de Sabadell. La candidatura del PSC-PSOE busca, com en el cas del PSUC, ser representativa de tots els barris de la ciutat, catalans d’origen i d’adopció, i treballadors manuals i treballadors intel·lectuals, si bé acull majoritàriament candidats del centre i dels barris més propers al centre (allà on va obtenir més vots en les eleccions generals).

Abril de 1979. Papereta de vot del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) / AHS.

Candidatura de Convergència i Unió

Abril de 1979. Logo de la coalició electoral Convergència i Unió / AHS.

Abril de 1979. Fotografia dels candidats/es de la coalició electoral Convergència i Unió a les eleccions municipals de Sabadell / AHS.

Sota els lemes “Caminem tots junts des de l’Ajuntament” i “Anem per feina”, la candidatura de CiU, nova coalició formada per CDC i UDC, ja sense el PSC (Reagrupament), proposa recuperar Sabadell com a ciutat industrial propugnant la inversió econòmica i defensant la protecció de treballadors, petits i mitjans empresaris, comerciants i botiguers dins d’un marc de convivència comunitària. La candidatura, encapçalada per Francesc Xavier Bigatà, advocat, fundador i expresident de la Jove Cambra de Sabadell i conseller de la Caixa d’Estalvis de Sabadell (i que serà conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya), té com a altres candidats destacats Antoni Gregori, enginyer industrial i exdirectiu del Club de Tennis Sabadell; Miquel Vallhonrat, professor de disseny i directiu de l’Agrupació Pedagògica Sant Nicolau i de l’Associació de Pessebristes; Ramon Montraveta, tècnic tèxtil i director de l’Acadèmia Catòlica; Marc-Pelai Batlle, arquitecte i antic membre de la Junta del Museu d’Art de Sabadell, i Ricard Tolosa, exsecretari del jurat d’empresa del Banc de Sabadell. La candidatura, completada per administratius, tècnics i industrials, no sembla dirigida al conjunt de la ciutat, sinó al centre de Sabadell, que és on va obtenir més recolzament en les anteriors eleccions generals.

Abril de 1979. Papereta de vot de la coalició electoral Convergència i Unió / AHS.

13 CANDIDATURES A LES ELECCIONS MUNICIPALS Candidatura de Centristes de Catalunya-UCD

Abril de 1979. Logo de la coalició electoral Centristes de Catalunya - UCD / AHS.

Sota el lema “Per un Sabadell responsable i lliure”, la candidatura de Centristes de Catalunya-UCD està encapçalada per Antonio Lozano, soci fundador de la Casa Regional d’Andalusia a Sabadell, i té com a número 2 Pedro Alavedra, enginyer industrial i professor de l’ETS d’Enginyers Industrials de Terrassa.

Abril de 1979. Fotografia d’Antonio Lozano, candidat número 1 per la coalició electoral Centristes de Catalunya - UCD a les eleccions municipals de Sabadell / AHS.

Abril de 1979. Papereta de vot de la coalició electoral Centristes de Catalunya - UCD / AHS.

Abril de 1979. Logo de la coalició electoral Moviment Comunista de Catalunya - Organització d’Esquerra Comunista, (MCC-OEC) / AHS.

Candidatura del MCC-OEC

La coalició del Moviment Comunista de Catalunya (MCC) i l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC) està encapçalada per l’històric líder obrer del metall Emilio Espín, al qual acompanyen altres destacats lluitadors obrers i veïnals com M. Antonia Almirón i Sacramento Aguilar, del MCC, i Manuel Domingo Navas i José Luis Belloso, de l’OEC.

Abril de 1979. Fotografia d’Emilio Espín, candidat número 1 per la coalició electoral Moviment Comunista de Catalunya - Organització d’Esquerra Comunista (MCC-OEC) a les eleccions municipals de Sabadell / AHS.

Abril de 1979. Papereta de vot de la coalició electoral Moviment Comunista de Catalunya - Organització Comunista de Catalunya (MCC-OEC) / AHS.

Abril de 1979. Logo de la coalició electoral Esquerra Republicana de Catalunya amb el Front Nacional de Catalunya / AHS.

Candidatura d’ERC-FNC

Abril de 1979. Fotografia de Joan Carles Doval candidat número 1 per la coalició electoral Esquerra Republicana de Catalunya amb el Front Nacional de Catalunya a les eleccions municipals de Sabadell / AHS.

Joan Carles Doval, del Front Nacional de Catalunya, lidera a Sabadell la coalició formada amb Esquerra Republicana de Catalunya, prova de l’activisme que aquesta organització té durant els últims anys del franquisme i la Transició.

Candidatura de la CUP

Abril de 1979. Papereta de vot de la coalició electoral Esquerra Republicana de Catalunya amb el Front Nacional de Catalunya / AHS.

Abril de 1979. Logo de la candidatura per a la Unitat Popular (CUP) / AHS.

Amb els lemes “La unitat del poble, la nostra força” i “Un cop de CUP a l’Ajuntament”, Arturo Domingo, professor de català, encapçala la Candidatura per a la Unitat Popular que agrupa partits de l’esquerra extraparlamentària com la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), la Unificació Comunista d’Espanya (UCE), el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), la part de l’Organització Comunista d’Espanya - Bandera Roja (OCE-BR) que no es va incorporar al PSUC i independents. Abril de 1979. Logo de la candidatura del Partit Liberal de Catalunya / AHS.

Candidatura del Partit Liberal

Josep M. Ribas, exregidor d’Esports i Relacions Públiques, encapçala la candidatura del Partit Liberal, espai on es presenta Alianza Popular, que, sota els lemes “Tots ens coneixeu” i “Per un Sabadell que recuperi l’empenta i la il·lusió dels millors temps” i amb la imatge de l’esport, mostra una clara concomitància amb el règim franquista.

Abril de 1979. Fotografia de la Candidatura per a la Unitat Popular (CUP) a les eleccions municipals de Sabadell / AHS.

Abril de 1979. Papereta de vot de la candidatura per a la Unitat Popular (CUP) / AHS.

Candidatura del Partit del Treball de Catalunya

Abril de 1979. Logo de la candidatura del Partit del Treball de Catalunya (Federació de Catalunya del Partido del Trabajo de España) / AHS.

María Marta Campoy encapçala la candidatura de la Federació de Catalunya del Partit del Treball d’Espanya, amb una activitat gens menyspreable en l’antifranquisme. Abril de 1979. Fotografia de Maria Marta Campoy, candidata número 1 del Partit del Treball de Catalunya (Federació de Catalunya del Partido del Trabajo de España) a les eleccions municipals de Sabadell / AHS. Abril de 1979. Papereta de vot de la candidatura del Partit del Treball de Catalunya (Federació de Catalunya del Partido del Trabajo de España) / AHS.

Abril de 1979. Fotografia dels candidats del Partit Liberal de Catalunya a les eleccions municipals de Sabadell / AHS.

Candidatura d’Izquierda Republicana

Abril de 1979. Logo de la candidatura de Izquierda Republicana / AHS.

Antonio Martínez encapçala una candidatura amb clares reminiscències prèvies a la Guerra Civil. Abril de 1979. Fotografia d’Antonio Martinez, candidat número 1 de Izquierda Republicana a les eleccions municipals de Sabadell / AHS.

Abril de 1979. Papereta de vot del Partit Liberal de Catalunya / AHS.

Abril de 1979. Papereta de vot de la candidatura de Izquierda Republicana / AHS.

14 RESULTATS Després d’una campanya electoral que va ser gairebé una continuació de la que es va fer per a les eleccions generals de març i en què cal destacar la multitud de mítings als barris, la visita de Santiago Carrillo el 24 de març i els debats sectorials dels candidats celebrats a la Faràndula del 26 al 28 de març, van tenir lloc les eleccions, amb una participació del 66,39%. Els resultats de les eleccions municipals de Sabadell del 3 d’abril de 1979 signifiquen la contundent victòria de la candidatura del PSUC. El PSC-PSOE, que en les eleccions generals de març es va situar a penes a un punt del PSUC, aconsegueix el segon lloc amb resultats semblants a CiU, que va continuar amb la línea ascendent que havia iniciat el març. CC-UCD serà l’últim partit a obtenir representació municipal, però amb una caiguda important respecte al març de 1979. Definitivament, l’esquerra revolucionària queda al marge de la representació institucional i això a pesar de l’intent de concentració en les seves candidatures. D’altra banda, el vot radical nacionalista rep igualment un suport marginal, com li passa al PL. La victòria del PSUC a Sabadell és excepcional. Tan sols es produeix en sis poblacions de més de 75.000 habitants, i la de Sabadell és una de les més contundents: el suport que rep és molt més gran que el que assoleix a Catalunya i que el que el PCE obté a la resta d’Espanya.

Març de 1979. Acte electoral del PSUC per a les eleccions municipals de Sabadell, amb la presència de Santiago Carrillo, Gregorio López Raimundo, Antoni Gutiérrez Díaz i Antoni Farrés. Autor desconegut / AHS. Març de 1979. Acte electoral per a les eleccions municipals de Sabadell. Debat dels partits a La Faràndula. Autor desconegut / AHS.

Resultats eleccions municipals Sabadell abril 1979

PSUC 43,72%

PSC-PSOE 20,61%

6

13

Convergència i Unió 19,58%

6

2

Otros 7,48%

CC-UCD 8,61% Núm. de regidors Abril de 1979. Portada del Diario de Sabadell anunciant la victòria del PSUC amb la frase: Los Comunistas al poder / AHS.

Elaboració pròpia a partir de dades de l’Ajuntament de Sabadell i del Diari de Sabadell.

El fet que les eleccions fossin municipals i no generals és un dels factors que incideix en la contundència dels resultats, encara que també hi té una influència decisiva tant la qualitat dels programes com, especialment, les candidatures presentades. Tal com va succeir en les eleccions generals anteriors, la victòria del PSUC no és homogènia a tota la ciutat, sinó que es fonamenta en els resultats que aconsegueix als barris obrers perifèrics. Però, ara, també en els resultats dels barris de la primera corona al voltant del centre. Al centre de la ciutat esdevé la segona força política (encara que tan sols amb el 14% dels vots). El PSC-PSOE és el gran perdedor de les eleccions municipals i, tot i mantenir-se com a segona força política als barris obrers perifèrics, el seu pes es redueix considerablement i passa a ser la tercera força política als barris al voltant del centre i la quarta força política al centre de la ciutat (amb només el 10% dels vots). CiU millora substancialment els seus resultats al centre de la ciutat (on obté més del 55% dels vots) i més moderadament als barris al voltant del centre, però no creix significativament als barris perifèrics, on el seu vot és residual. CC-UCD aconsegueix els seus dos regidors al centre i també, tot i que amb un suport menor, a la Creu Alta - Concòrdia i a la Creu de Barberà - Termes i Campoamor. A la resta de barris l’enfonsament és generalitzat.

Resultats eleccions municipals Sabadell abril 1979 Distribució territorial per districtes Elaboració pròpia a partir de dades de l’Ajuntament de Sabadell i del Diari de Sabadell.

PSUC >60% PSUC 50% PSUC <40% CIU >55% CIU <40%

15 CONSISTORI

Abril de 1979. Primer ajuntament democràtic després de la dictadura franquista. L’alcalde, Antoni Farrés i el nou consistori a les escales de l’Ajuntament de Sabadell. Autor: Pere Farran / AHS.

Un cop realitzades les eleccions, el 19 d’abril, fruit de l’acord entre PSUC i PSC-PSOE, amb l’abstenció de CiU i el vot en blanc de CC-UCD, Antoni Farrés és elegit alcalde. En el Ple Extraordinari del 24 de abril s’aprova el cartipàs en què destaquen la presència del 1r tinent d’alcalde i delegat de Participació Ciutadana, Francisco Morales, i la del 2n tinent d’alcalde i delegat d’Hisenda, Manuel Garriga, com també la constitució de quatre Comissions Informatives. S’inicia una nova època per a Sabadell marcada per la necessitat d’integrar en una única ciutat la dualitat del centre i els barris, en un context de greu crisi econòmica caracteritzat per una taxa d’atur que superarà el 40% de la població activa, a fi de reduir la profunda desigualtat social i territorial existent. El PSUC i el seu alcalde Antoni Farrés, en coalició amb el PSC-PSOE els quatre primers anys, inicien un procés de transformació de Sabadell dels més fructífers en la seva història.

“Permeteu-me, amb aquestes primeres paraules del nou Ajuntament, saludar tots els homes i dones qualsevol que sigui la seva llengua, el seu lloc de naixement o el seu barri, perquè tots som sabadellencs.” Primeres paraules del parlament de presa de posessió a l’Alcaldía. Sabadell 19 d`’abril de 1979.

“I als sabadellencs i sabadellenques, per tot allò en què ens haguem, més ben dit, en què m’hagi pogut equivocar, tingueu la certesa que haurà estat perquè no n’he sabut més, no per mala fe.

Abril de 1979. L’alcalde Antoni Farrés parlant al saló de plens de l’Ajuntament de Sabadell al Ple de la pressa de possessió. Autor: Pere Farran / AHS.

I res més. Com Brecht, us demano tan sols que em recordeu amb indulgència.” Darreres paraules del discurs de comiat. Sabadell, 30 de juny de 1999.

Antoni Farrés i Sabater Nascut el 4 d’abril de 1945, mor el 13 de febrer de 2009. Militant del PSUC des del començament dels anys setanta, és alcalde de Sabadell des del 19 d’abril de 1979 fins al 3 de juliol de 1999. Diputat provincial entre 1979 i 1987, és escollit com a president del primer Consell Comarcal del Vallès Occidental entre 1988 i 1991. Diputat al Parlament de Catalunya en la IV Legislatura (1992-1995). Entre altres càrrecs, va ser vicepresident de la Federació de Municipis de Catalunya, president de Localret i membre del Consell Social de la Universitat Autònoma de Barcelona. Juliol de 1979. L’alcalde Antoni Farrés al seu despatx de l’alcaldia. Autor: Pere Farran / AHS.