Page 1

FRANCESC CASAÑAS I RIERA

El retrat d’una ciutat (Sabadell, 1909-1936)


Autoretrat de Francesc Casañas, entre 1909 i 1936. (FCR01965/AHS). Foto de la coberta: Carrer de les Tres Creus. Sabadell, dècada de 1920. (FCR03044/AHS).


FRANCESC CASAÑAS I RIERA

El retrat d’una ciutat (Sabadell, 1909-1936)


PUBLICACIÓ

EXPOSICIÓ

Autors David González Ruiz (AHS), Isabel Pardo Navarro (AHS), Rafel Torrella Reñé (AFB)

Comissariat: Isabel Argany Comas (MHS) Disseny gràfic i de muntatge: Magem Torrella Associats, SL Muntatge: Laura Pascual Pascuas (MHS), Carlos Rivera Romero (MHS) Digitalització: Mariano R. Blanco Reproducció fotogràfica: Joan Carles Lorenzo / NEO 30 Restauració: Víctor Guixà Saladrigas / Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya Correcció lingüística: Assessoria Lingüística. Ajuntament de Sabadell

Coordinació Isabel Argany Comas (MHS) Disseny gràfic i maquetació Magem Torrella Associats, SL

Prestadors: Digitalització Mariano R. Blanco, fotògraf Correcció lingüística Assessoria Lingüística. Ajuntament de Sabadell

Arxiu Històric de Sabadell, Arxiu Renom - Llonch, Isabel Argany Comas, Jordi Casañas i Puig, germans Mas Sangés, Joan Torruella i Casañas, Acadèmia Catòlica de Sabadell Agraïments:

© DE L’EDICIÓ Museus Municipals de Sabadell. Ajuntament de Sabadell © DELS TEXTOS Els seus autors

Biblioteca Vapor Badia, família Casañas, Francisco Casañas SA, Sergi F. Moure, Sílvia Ferran, Fotografia Monistrol, Escola Illa, Joan Carles Lorenzo / Neo30, Llobet Fotògraf, Parròquia de Sant Fèlix, Toni Peñarroya Fotografia, Santi Torras Tilló

AGRAÏMENTS

Organització: Ajuntament de Sabadell. Museus Municipals

Arxiu Fotogràfic de Barcelona, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Arxiu Renom - Llonch, Fotoconnexió, Víctor Guixà Saladrigas, Mònica Sancho Medina, Joan Torruella Casañas ISBN: 978-84-87221-30-9 DIPÒSIT LEGAL: B 25338-2015 Sabadell, desembre de 2015

Hi col·labora: Arxiu Històric de Sabadell Amb el suport de: Diputació de Barcelona


FRANCESC CASAÑAS I RIERA

El retrat d’una ciutat (Sabadell, 1909-1936)

Organitza:

Col·labora:

Amb el suport de:


SUMARI Presentació Montserrat Chacon, regidora de Cultura i presidenta de l’OAMA Enfocant Sabadell: Francesc Casañas Riera (1909-1936) David González Ruiz (AHS), Isabel Pardo Navarro (AHS)

11

15

- Orígens familiars i accés a la pràctica fotogràfica - L’Acadèmia Catòlica - L’Associació de la Premsa de Sabadell - Pioner del fotoperiodisme a Sabadell - L’inventari iconogràfic del Vallès - Cofundador del Museu d’Història de Sabadell - Els estralls de la Guerra Civil i l’abandó de la fotografia - El fons Casañas: de la valoració del patrimoni fotogràfic a l’arxivística local Francesc Casañas Riera dins el panorama fotogràfic català Rafel Torrella Reñé (AFB)

39

Catàleg

51


PRESENTACIÓ

Gràcies als fotoreportatges fets per Francesc Casañas a principis de segle XX, Sabadell va ser present en moltes publicacions periòdiques de l’època. Les seves imatges van donar a conèixer la ciutat i van ser portada d’alguns diaris com La Vanguardia, el Diari de Barcelona i l’ABC, entre d’altres. Des d’aleshores, les fotografies de Casañas no han deixat d’il·lustrar tot tipus de publicacions: llibres d’història local, monografies, calendaris, webs, diaris, revistes…Tant és així, que la seva presència ha anat configurant la imatge que tenim de la ciutat de principis del segle XX. Carrers, places, obra pública, indústries, vida social, successos i la cultura en multitud de manifestacions: les festes, els concursos, les conferències, la renovació pedagògica, l’art, l’arqueologia, l’higienisme, l’excursionisme, les ermites, l’art eclesiàstic i un entorn rural que ja amenaçava de desaparèixer. Tot això i més és el que immortalitza la particular mirada de Francesc Casañas. El resultat és la imatge d’un Sabadell que passa de poble a ciutat, que aposta per la cultura i la modernitat, que inverteix en obra pública i en serveis i que mostra el pes i la importància de la indústria local.

Tot i les moltes vegades que les fotografies dels fons Casañas s’han reproduït, el seu l’abast és desconegut per molts sabadellencs. La seva donació a la ciutat la va formalitzar l’any 1970 la vídua, Carme Guri, junt amb un conjunt d’objectes de valor històric. Un valuós llegat al qual després de tants anys calia fer-hi una mirada de conjunt, una valoració i un reconeixement públic. Això és el que s’ha volgut fer amb l’exposició del Museu d’Història i amb aquest catàleg que teniu a les mans. D’una banda, posar a la llum la gran tasca que Casañas va fer com a fotoreporter de nombrosos diaris d’arreu del país. I, d’altra banda, donar-li el reconeixement que es mereix com a defensor del patrimoni històric, ja sigui com a impulsor de la creació del Museu de la Ciutat o per l’elaboració de l’inventari fotogràfic de les esglésies i l’art sacre del Vallès.

Monserrat Chacon i Rocamora Regidora de Cultura i presidenta de l’OAMA


Autoretrat del fotògraf Francesc Casañas Riera. Sabadell, ca. 1920. (FCR03374 /AHS).


FRANCESC CASAÑAS I RIERA

El retrat d’una ciutat (Sabadell, 1909-1936)

ENFOCANT SABADELL: FRANCESC CASAÑAS RIERA (1909-1936) David González Ruiz, Isabel Pardo Navarro


ENFOCANT SABADELL: FRANCESC CASAÑAS RIERA (1909-1936) “En la darrera reunió de Junta Directiva del nostre Museu d’Història, es va prendre l’acord de donar-li les més efusives gràcies pel seu gest desinteressat en fer generosa donació de l’important Arxiu Fotogràfic que amb una intuïció particular, una labor continuada i una predisposició especial per a l’Art de la Fotografia, havia anat pacientment recollint el seu difunt espòs Sr. Francesc Casañas Riera, (q.a.c.s.). Sabadell, 29-4-1970. Joan Farell Domingo, Sub-Director.” Joan Farell s’adreçava així a Carme Guri, vídua de Francesc Casañas, per agrair-li la donació formal del fons fotogràfic del seu marit. Passats 45 anys, no trobem millors paraules ni més exactes per descriure el tarannà de Francesc Casañas, industrial de cordes i cordills i fotògraf de Sabadell en actiu entre el 1909 i el 1936.

ORÍGENS FAMILIARS I ACCÉS A LA PRÀCTICA FOTOGRÀFICA Francesc Casañas Riera va néixer a Sabadell el 31 de maig de 1890. Els seus pares, Felip i Teresa, eren un matrimoni d’espardenyers que s’havien mudat a Sabadell provinents de Granollers l’any 1879. La seva infància va transcórrer al domicili familiar del carrer de Sant Quirze, 28, acompanyat per la seva germana gran, Antonieta, i la cosina, Rosa Montràs. Es va educar en l’ambient religiós de l’Escola Pia i ben jove començà a ajudar al negoci familiar. Els inicis de Francesc Casañas en el món de la fotografia són una incògnita. Sabem del cert que no hi havia antecedents familiars i que

La botiga de cordes i espardenyes de Cal Casañas, situada als baixos del carrer de Sant Quirze. Drets, d’esquerra a dreta: Quim el Carter de Castelló, Salvador Mas Fajardo (espardenyer del carrer Fondo). Asseguts, d’esquerra a dreta: dona de Quim el Carter, Carme Guri Tort, Felip Casañas Guri (nadó), tieta Roseta i l’àvia Rosa Riera.- Sabadell, 1925 ca.- Autor: Francesc Casañas Riera / AHS. (FCR02552).

va ser una afició adquirida durant la seva joventut. La tesi més avalada és la que explica el mateix fotògraf quan assegura, en una entrevista a la revista Alba,1 que “la meva afició a la fotografia començà quan tenia 15 anys, i el senyor Alfons Altayó em regalà una màquina fotogràfica, senzilla com es pot esperar de les que hi havia a principis de segle”. D’altra banda, Andreu Castells, en el llibre de L’art sabadellenc, afirma que la primera càmera l’adquirirà als 15 anys pel preu de 12 pessetes i mitja.2 Una tercera hipòtesi difícil de contrastar seria que el prohom sabadellenc i afeccionat a la fotografia Francesc Pulit Tiana3 va regalar a un jove Francesc Casañas una de les seves antigues càmeres.

Revista Alba (març de 1959). Andreu Castells Peig, L’art sabadellenc, Sabadell, Riutort, 1961, p. 526. 3 Francesc Pulit Tiana (Sabadell, 1869-1940) era un comerciant de teixits i d’olis molt vinculat al moviment artístic sabadellenc. En un dels seus viatges per Europa va comprar i portar a Sabadell una de les primeres càmeres fotogràfiques que hi va haver a la ciutat. Destaca el reportatge fotogràfic que va fer sobre el nucli antic de Sabadell entre 1890-1895. (AHS. Fons Ricard Simó i Bach, AP 8213). 1 2

17


Aquesta afició per la fotografia va anar en augment i el mateix autor reconeix que “entre 1910 i 1912 va començar a retratar en serio [...] amb la il·lusió de donar a conèixer Sabadell”.4 La fotografia més antiga conservada a l’Arxiu Històric de Sabadell5 és un positiu en paper d’un cotxe de cavalls que transportava passatgers de l’Apeadero de la Rambla fins a la plaça de la Creu Alta, datada l’any 1909.6 Un bon escenari per desenvolupar l’art de la fotografia a Sabadell sempre havia estat la Festa Major. Els anys posteriors a la Setmana Tràgica (1909) els fotògrafs Josep Obradors Pascual7 i Fermí Abad Ribera8 van immortalitzar aquest esperat esdeveniment amb una col·lecció de postals i mitjançant les fotografies publicades a la portada del Diari de Sabadell,9 respectivament. Amb la Festa Major de 1912 es va fer un pas endavant per potenciar la fotografia. L’Ajuntament de Sabadell va decidir organitzar un concurs amb un tribunal presidit pels fotògrafs més rellevants de la ciutat: Francesc Pulit Tiana, Albert Rifà Planas, Antonio Soldevila López de Ochoa i Joan Vilatobà Fígols. Les bases del concurs establien que els aspirants havien de presentar una col·lecció de 12 imatges amb la firma de l’autor i un lema. La millor obra seria premiada amb 50 pessetes.10

Van concórrer al concurs quatre participants: els consolidats fotògrafs Josep Obradors Pascual amb el lema “Per Sabadell” i Josep Boixadera Ponsà amb el lema “Nit y dia”, un principiant Francesc Casañas amb el lema “F.M. 1912” i Josep Carbó amb el lema “Fiducium”. Després de deliberar, el jurat va decidir salomònicament repartir el premi entre Josep Obradors i Josep Boixadera, que havien estat socis,11 i concedir un accèssit a Francesc Casañas i Josep Carbó, valorant la qualitat de la seva obra. Aquest és el primer reconeixement públic que la ciutat feia a les fotografies de Francesc Casañas. En l’edició de 1913 Francesc Casañas va guanyar el concurs de fotografia de Festa Major amb el lema “Festes de S. Feliu”, per davant de Josep Obradors i el barceloní Josep Isern.12 El 1914 Francesc Casañas es va tornar a imposar amb un reportatge titulat Festes d’enguany, superant en aquesta ocasió el també sabadellenc Jaume Miró Aragonès.13 En anys successius, el concurs es continuà convocant i des d’aleshores, la Festa Major fou una constant en la seva obra.

Diari de Sabadell (16 de febrer de 1967), “Unas palabras con Francisco Casañas Riera”, de Rosa Ten. En endavant utilitzarem l’acrònim AHS. 6 Així ho testimonia la lletra de Francesc Casañas en el dors de la fotografia, on la titula “tren-via= primero que corrió a Sabadell. Año 1909”. 7 Josep Obradors Pascual havia nascut a Santa Maria d’Oló l’any 1873 i estava casat amb la sabadellenca Teresa Balart. Impressor i fotògraf, es dedicava a la reproducció litogràfica des de 1896 i era propietari de la Papareria Sabadellense, al passeig de la Plaça Major, 25, on també vivia. 8 Fermí Abad Ribera (1884-1952) era un industrial tèxtil i metal·lúrgic aficionat a la fotografia artística. Va participar en molts concursos estatals i internacionals i el 1925 la Société Internacional du Photographie va premiar una obra seva del llac de Puigcerdà. L’any 1931 l’Associació de la Premsa de Sabadell també reconeixia la qualitat de les seves fotografies i en la retina de molts sabadellencs encara hi ha les fotos que va fer del bosc de Can Feu. 9 Excepcionalment, per la Festa Major de 1910, el Diari de Sabadell publicà a la portada dels dies 4, 6 i 7 d’agost una fotografia de Fermí Abad Ribera i el 9 d’agost una fotografia de Josep Obradors. (AHS/D3 12630). 10 AHS. Fons Municipal. Governació. Expedient de Festa Major de 1912, exp. 1/1912 (AMH 2640/22). 11 Josep Boixadera Ponsà (1878-1938) era un pastor de bous nascut a Benavent de la Conca (Pallars Jussà) que es va iniciar a la fotografia l’any 1908. Per aquells anys es va establir al carrer de Montserrat, 23, de Sabadell. L’any 1910 es va associar amb l’impressor i també fotògraf Josep Obradors Pascual i, conjuntament, van editar sèries de postals de diverses poblacions catalanes fins a l’estiu de 1911. 12 AHS. Fons Municipal. Governació. Expedient de Festa Major de 1913, exp. 1/1913 (AMH 2644/04). 13 AHS. Fons Municipal. Governació. Expedient de Festa Major de 1914 exp. 19/1914 (AMH 2648/04). 4 5

18


Tot i les satisfaccions que li proporcionava la fotografia, la joventut de Francesc Casañas va ser difícil. Casat amb Roser Utesà Costajussà, va perdre prematurament la seva muller i la petita de les dues filles d’aquest primer matrimoni. Vidu i amb una nena de cinc anys al seu càrrec, el 30 de gener de 1921 es va casar en segones núpcies amb Carme Guri Tort, una veïna que treballava com a dependenta en una merceria del passeig de la Plaça Major. La cerimònia es va celebrar a l’església de Sant Julià d’Altura i la nova família ho van celebrar amb un àpat a la masia de Ca n’Oriac. Amb Carme Guri tindrien deu fills: Teresa, Felip, Antònia, Tomàs, Lluís, Montserrat, Ramon, Roser, Mercè i Joan. Francesc Casañas sempre deia amb sentit d’humor que ell feia “cordes, cordills i fills”. Malauradament, la desgràcia va tornar a fer presència l’any 1931 quan va veure morir de tuberculosi la filla que li quedava del primer matrimoni, Mercè Casañas Utesà, quan tot just era una adolescent.

Centrat en el negoci familiar, compaginarà sempre la feina amb l’amor per la fotografia, que es convertirà en una eina per plasmar de forma realista el patrimoni, el folklore, la religiositat i la vida social de Sabadell i el rodal. Aquesta temàtica costumista alimentava l’ideari estètic de la burgesia, que, àvida d’informació, donava valor al paper de la fotografia com a document gràcies a l’avenç de les tècniques d’impressió. Tot i que es fa difícil resumir-ne les temàtiques que va abraçar, la intensa dedicació de Francesc Casañas a la producció de fotografies la podem classificar en tres grans àmbits: reportatges que testimonien els costums i la vida cultural del Vallès, fotografia artística i patrimonial, i fotografia industrial per encàrrec.

Casament de Roser Utesà Costajussà i Francesc Casañas Riera, ca. 1914. Autor: J. Deu. (mhs-bodes-001/AHS).

19


Pel que fa a Sabadell, la seva producció és un dels millors testimonis que tenim de la vida social a la ciutat des de l’inici del segle XX fins a la Guerra Civil. Els altres fotògrafs contemporanis eren professionals amb estudi i no “sortien al carrer” habitualment. En Francesc Casañas era conegut per anar a tot arreu carregat amb càmeres, flaixos i negatius de vidre per retratar tota mena d’esdeveniments ciutadans. Gràcies al seu ull fotogràfic, avui tenim una visió rica i extensa d’aspectes tan diversos com: - Món rural: masies, molins, artesania, feines agrícoles - Món urbà: arquitectura civil i religiosa, carrers, places, cases amb nom, edificis singulars, esglésies - Esdeveniments socials de tota mena i en totes les vessants, formals, institucionals i populars, és a dir: - Actes religiosos: misses, processons, via crucis, corpus, aplecs i romeries, conferències, retirs i exercicis espirituals, benediccions de banderes, inauguracions - Esdeveniments extraordinaris: mítings polítics, homenatges, imposicions de medalles i honors, accidents i sinistres, visites oficials de personalitats públiques, nevades, congressos, Exposició Internacional de1929 - Actes institucionals, celebracions d’entitats i associacions ciutadanes - Festes populars: Festa Major, Carnestoltes, balls, festa de Reis, festa del llibre, festa de l’arbre, ballades de sardanes, gegants i capgrossos - Festes culturals i de lleure, certàmens literaris, pomells de joventut, jocs florals, Lliga del Bon Mot, representacions teatrals, artistes, Banda Municipal, Orfeó de Sabadell, cors d’en Clavé, exposicions d’art, mostres d’artesania, concursos acadèmics - Serveis: sanitat, correus, ensenyament, colònies escolars, cementiri, defensa, bombers, clavegueram, municipalitat, transports, abastiment d’aigua, Creu Roja

14

20

- Esports i competicions: aeromodelisme, hoquei herba, automobilisme, boxa, ciclisme, cinegètica, futbol, gimnàstica, handbol, natació, tir, futbol, atletisme, etc. - Retrats: personalitats locals, vida familiar, senyors, servei domèstic, minyones - Excursionisme, pessebrisme, etc. - Fotografia industrial per encàrrec que recull l’activitat d’indústries tèxtils i metal·lúrgiques o botigues per testimoniar la seva activitat o confeccionar catàlegs publicitaris. Destaquen reportatges d’indústries com La Lanera Española, Juli Puncernau, Manufactures Carol, Anís del Taup, entre altres14

Casament de Francesc Casañas Riera amb Carme Guri Tort a l’església de Sant Julià d’Altura. D’esquerra a dreta: Joan Guri Llosas, Dolors Guri Llosas, Àngels Guri Tort, Salvador Sabater Oliver, Antònia Casañas Riera, Francesc Casañas Riera, Carme Guri Tort, Rosa Casañas Riera, Felip Casañas (?), Teresa Riera, Mercè Casañas Utesà. Sabadell, 31de gener de 1921.- Autor: Desconegut/AHS (FCR04027)

L’AHS conserva la factura del reportatge a la fàbrica La Lanera Española S.A. i sabem que l’any 1928 cobrava 8 pessetes per placa de 13x18 cm i 2 pessetes per les ampliacions 18x24 cm (D3 17304/01).


L’ACADÈMIA CATÒLICA Parlar del nostre protagonista obligatòriament passa per parlar del seu vincle amb l’Acadèmia Catòlica de Sabadell.15 Es desconeix quan es va associar a l’entitat, però el butlletí de 190916 ja cita Francesc Casañas, que, amb només 19 anys, era vicepresident de la secció coral, una institució de reconeguda vàlua musical sota la direcció del mestre Casademont. També deuria tenir un paper destacat en els inicis de la Congregació Mariana de Sant Lluís, fundada el 20 de juny del mateix any. Aquesta entitat filial va impulsar el pessebrisme i els aplecs a l’ermita de Togores, aspectes tots recurrents en la seva obra fotogràfica. L’any 1922, amb motiu del cinquantenari de la fundació de l’Acadèmia Catòlica,17 la Congregació Mariana de Sant Lluís va organitzar un concurs de fotografia que va tenir molt bona acollida. Les obres premiades es van exposar en un saló de l’Acadèmia al costat d’una selecció de fotografies de Francesc Casañas, Lluís Mas, Miquel Agulló i Josep Ribatallada. La revista D’Ací d’Allà qualificava Casañas com “un excel·lent artista en aquest delicat ram de l’art” i l’exposició d’“exhibició d’art, una de les més principals que en son ordre s’ha celebrat en la industrial ciutat del Vallès”.18

Sala de l’Acadèmia Catòlica que acollia l’exposició de Francesc Casañas amb motiu de les festes del cinquantenari de l’entitat. Sabadell,1922. Autor: Francesc Casañas Riera / AHS (FCR02855)

Vist l’èxit aconseguit, el concurs es va repetir l’any 1924, en aquesta ocasió organitzat per la Secció d’Art i Arqueologia,19 que volia “fer conèixer les coses belles i artístiques [...] escampades en la comarca sabadellenca per aprendre a estimar-les intensament i, en conseqüència, conservar-les i venerar-les”. Tot una declaració d’intencions en favor de la conservació del patrimoni a través de la fotografia. En aquell moment, la seva qualitat de fotògraf artístic era reconeguda arreu. Aquell mateix any va fer una exposició a la sala Oronel Casino del poble de Sant Feliu del Racó. La Revista de Sabadell elogiava les 30

Fundada l’any 1871 per l’eclesiàstic i escriptor Fèlix Sardà i Salvany, incidí profundament en la vida social de la ciutat de Sabadell. Butlletí de l’Acadèmia Catòlica, núm. 42-43 (1909). 17 L’ Acadèmia Catòlica de Sabadell es va fundar el 26 de desembre de 1870, però els actes del cinquantenari es van endarrerir per l’estat de les obres del temple de Sant Feliu. 18 D’Ací i d’Allà, núm. 52 (abril de 1922). 19 L’exposició va comptar amb la col·laboració de la Mancomunitat de Catalunya i en el jurat hi havia destacats personatges com Jeroni Martorell Terrats o Joaquim Folch i Torres, aleshores director del Servei de Catalogació de Monuments i director del Museu de Barcelona, respectivament. 15 16

21


obres exposades pel fotògraf i destacava el “grandiós èxit com mai vist per les innumerables tarjes d’adquirit que en ella hi campejaven a les dugues hores de la seva inauguració”.20 L’any següent, pel setembre de 1925, un engrescat Francesc Casañas organitza per primera vegada un concurs fotogràfic durant una excursió de la Congregació Mariana de Sant Lluís, al massís de Sant Llorenç del Munt. Al llarg de la jornada, tots els assistents que portessin una càmera podrien gaudir de les seves incansables explicacions. Una iniciativa que va tenir continuïtat els anys posteriors. En plena maduresa de la seva obra, a l’octubre de 1932, també va col·laborar, aportant objectes de col·leccionisme i com a fotògraf, en la gran Exposició Rosariana organitzada per la Secció d’Art i Arqueologia de l’Acadèmia Catòlica. Les seves fotografies van ser publicades per diaris tan importants com La Hormiga de Oro o La Vanguardia, la qual cosa donà un gran ressò a l’entitat. Aquesta intensa activitat va fer que tothom associés la seva persona amb l’art de la fotografia. La caricatura que l’any 1932 li va fer el dibuixant Lluís Clapés González amb motiu de l’exposició titulada “Retrats de gent de l’Acadèmia” és un una afectuosa mirada, exemple de l’estimació que suscitava el nostre autor. En l’esmentada exposició els dibuixants i caricaturistes Lluís Clapés, Joan Mauri i Josep Plans van representar una trentena de personatges destacats de l’Acadèmia Catòlica per exposarlos i posteriorment vendre’ls en una tómbola benèfica per finançar la secció d’Art i Arqueologia. Com no podia ser d’altra manera, Francesc Casañas apareixia representat càmera en mà, sobre un tamboret i amb un arc romànic de fons.

20

22

Revista de Sabadell (24 de setembre de 1924), p. 2.

Caricatura de Francesc Casañas feta pel dibuixant Lluís Clapés González, que firmava amb el pseudònim Pal-sec / AHS (FCR1814)


L’ASSOCIACIÓ DE LA PREMSA DE SABADELL Abans de la Guerra Civil espanyola la cultura bullia a totes les classes socials de Sabadell. Metafòricament es deia que cada casa tenia una biblioteca.21 La premsa local no en va quedar al marge i entre 1853 i 1939 van emergir fins a 309 publicacions periòdiques.22 Fruit d’aquestes inquietuds, el 10 de gener de 1910 es va forjar l’Associació de la Premsa de Sabadell al voltant d’una taula del desaparegut Cafè Ibèric,23 un lloc de reunió habitual entre els intel·lectuals per discutir sobre totes les manifestacions artístiques que es produïen a la ciutat. Entre els il·lustres promotors destacaven noms com el periodista Joan Costa i Deu, el metge Lluís Carreras Puig o Joan Baptista Lladó Figueras, corresponsal del Diario de Barcelona o La Gazeta del Vallès. Tot i no ser entre els socis fundadors, Francesc Casañas aviat s’afiliarà a l’Associació de la Premsa de Sabadell, com ho demostra el seu carnet, que data del 28 de juliol de 1913. Durant els primers anys va tenir un paper molt actiu participant en les excursions organitzades arreu del territori català i il·lustrant les cròniques per al butlletí amb les seves fotografies. Aquesta estreta relació arribarà al punt més alt entre els anys 1922 i 1924, quan va formar part de la junta directiva exercint el càrrec de bibliotecari.

com a “corresponsal gràfic del Diario de Barcelona, el Dia Gráfico, La Hormiga de Oro (Barcelona), La Unión Ilustrada (Màlaga), La Vóz Médica (Madrid) i altres diaris i revistes”.24 Entre el 29 de juny i el 3 de juliol de 1928 l’Associació de la Premsa de Sabadell va organitzar a la ciutat el VI Congrés de la Premsa Catalano-Balear, un gran esdeveniment que havia d’aplegar tots els professionals del sector dins del territori català i balear. Un programa farcit d’excursions va descobrir als assistents la comarca del Vallès, amb visites a espais com el monestir de Sant Cugat, el sanatori antituberculós de Torrebonica, a Terrassa, les biblioteques de la Caixa d’Estalvis de Sabadell i de Granollers o el museu de Rubí, on hi havia exposada una selecta col·lecció de fotografies de Francesc Casañas. L’acte central d’aquest esdeveniment va ser una exposició retrospectiva de premsa i llibres a l’Ateneu de Sabadell, que va comptar amb la presència de 199 capçaleres diferents. Els congressistes van ser obsequiats amb un exemplar del llibre Sabadell, que al llarg de 239 pàgines i amb la col·laboració de les principals plomes sabadellenques, volia donar a conèixer “la poixansa i els embats de la ciutat en tots els seus aspectes [...] sense partidisme de cap mena, però sí, un esperit netament ciutadà, ço és purament sabadellenc i prou”.25 Francesc Casañas va posar el seu gra de sorra a la publicació amb 28 fotografies que mostraven els espais més emblemàtics de la ciutat.

Amb tota seguretat l’Associació de la Premsa de Sabadell va facilitar a Francesc Casañas entrar en contacte amb els corresponsals sabadellencs de diferents diaris catalans, cosa que li va obrir les portes a treballar per a les principals capçaleres de Barcelona. En la memòria de l’Associació de la Premsa de Sabadell de 1926 Casañas és citat

Andreu Castells, “Quaranta-dos anys de diaris sabadellencs en català (1897-1938)”, Arrahona, 2a època, núm. 2 (tardor 1976), p. 35. Ibídem. 23 Situat al també desaparegut carrer del Pedregar, 17. 24 Col·lecció privada Renom-Llonch. 25 Article de Leandre Roura Garriga publicat a la Revista de Sabadell el 29 de juliol de 1928. 21 22

23


PIONER DEL FOTOPERIODISME A SABADELL Tal com explicarà Rafel Torrella a la segona part d’aquest estudi, l’inici de l’activitat fotogràfica de Casañas coincideix amb un moment de consolidació del fotoperiodisme, professió que emergia amb èxit des de feia pocs anys. Podem seguir-li la tasca de reporter gràfic perquè firmava les fotografies amb el pseudònim de Francari, acrònim de Francesc Casañas Riera. En ocasions també apareix citat com a Foto Casañas o Francasi i, excepcionalment, es van publicar fotografies sense firma identificades posteriorment perquè se’n conserva el negatiu en placa de vidre o un positiu en paper a l’AHS. No hi ha cap regla que permeti endevinar quan i on utilitzava cada tipus de pseudònim o firma. És habitual trobar-les barrejades dins d’una mateixa capçalera, per exemple, a La Vanguardia apareixen totes les modalitats possibles amb fotografies publicades com a Fot. Casañas, Francari, Francasi i sense identificar. El que sembla clar és que el pseudònim Francasi és un error tipogràfic de les editorials. A data d’aquest article, i tret que futures investigacions aportin més dades, sabem que la primera fotografia publicada per Francesc Casañas és un grup de la secció coral de l’Acadèmia Catòlica dirigida pel mestre Casademont el dia 20 de gener de 1912 a la revista La Hormiga de Oro. Pocs mesos més tard, el 2 d’octubre del mateix any, i al mateix rotatiu, apareix un retrat de Fèlix Sardà Salvany i tres fotografies més d’un reportatge sobre la funció social que feia amb els desvalguts a l’asil de les germanetes al carrer de Sant Joan. La Hormiga de Oro era una revista d’ideologia catòlica i carlista fundada per Lluís Maria de Llauder l’any 1884 amb l’objectiu de combatre la premsa liberal de l’època. Un dels columnistes més assidus era el sabadellenc Fèlix Sardà i Salvany, que, per entregues, anava presentant el seu treball El liberalismo es pecado. A partir de 1910, coincidint amb la Primera Asamblea Nacional de la Buena Prensa celebrada a Sevilla, La Hormiga de Oro va apostar per incorporar en massa la fotografia

24

a les seves pàgines. Francesc Casañas comença a col·laborar amb la revista en aquest moment i és molt probable que sigui gràcies a la intermediació de Sardà i Salvany. Aquesta primera experiència li deuria ser satisfactòria perquè el juliol de 1913 Francesc Casañas es va registrar com a soci numerari a l’Associació de la Premsa de Sabadell. Allà va entrar en contacte amb tots els corresponsals sabadellencs dels diaris catalans i espanyols. És molt probable que el primer a oferir-li feina fos l’impressor, periodista i poeta Ramon Ribera Llobet, corresponsal del Día Gráfico a Sabadell. A l’octubre de 1913 Francesc Casañas publicava un reportatge sobre la benedicció de la Creu de Barberà durant les festes constantinianes a La Hormiga de Oro, però també al Día Gráfico. Aquest diari era un matinal de tendència republicana creat per l’industrial barceloní Josep Pich i Pon i inspirat en l’anglès Daily Mirror que considerava la fotografia un dels seus puntals, ja que, a més de llegir, calia poder veure la informació. A poc a poc la seva fama de reporter gràfic anava creixent, i el 1915 també va començar a treballar per al diari ABC, que tenia Narcís Guillén com a corresponsal destacat a Sabadell. D’aquesta col·laboració, mereixen especial menció les fotografies del Sometent o els homenatges a Joan Sallarès i Pla i Fèlix Sardà i Salvany que van arribar a ser publicades a la portada del diari. L’any següent, el 1916, Francesc Casañas ampliava la seva cartera de clients amb capçaleres tan prestigioses com La Tribuna, La Ilustración Catalana o Feminal. Aquestes noves aventures van ser efímeres per diferents motius: La Tribuna aviat es va veure superada pel Dia Gráfico i el propietari d’ambdós diaris, Josep Pich i Pon, va decidir el 1919 vendre La Tribuna a una altra empresa que tornarà al disseny sense cap imatge. Pel que fa a la Ilustración Catalana i el seu suplement Feminal, la relació no va anar més enllà del 1917 a causa de l’encariment del preu del paper durant la Primera Guerra Mundial.


Després de la desaparició de la Ilustración Catalana, el 1918 va néixer D’Ací i d’Allà, un “magazine mensual” d’acurada presentació, editat amb paper de qualitat, destinat a proporcionar a la burgesia, de forma amable, bocins digeribles de cultura. Sota la direcció d’Ignasi Folch i Torres i amb abundants gravats i fotografies barrejava temes d’actualitat amb divulgació del patrimoni, història, viatges, etc. Al costat de les millors plomes, Francesc Casañas va publicar fotografies des dels orígens de D’ací i d’Allà fins al desembre de 1923, moment en què la dictadura de Miguel Primo de Rivera obliga el magazine a un canvi d’estil. Arribada la dècada de 1920, Francesc Casañas ja era el referent local per als diaris o revistes que volguessin publicar fotografies de Sabadell. Aquests mitjans preferien comptar amb els seus contrastats i qualitatius serveis abans d’haver de desplaçar un altre fotògraf de Barcelona a cobrir l’acte. La “comoditat” dels editors donarà a la ciutat de Sabadell una presència en els mitjans de comunicació escrits que altres ciutats catalanes no tenien. Al llarg d’aquests anys la llista de capçaleres on publicava s’ampliarà fins a catorze, que en tinguem coneixement. Així ho confirma el mateix autor en l’entrevista a la revista Alba, quan diu que “era corresponsal gràfic a Sabadell de nombrosos periòdics de Barcelona, algun de Madrid i d’altres llocs d’Espanya. La llista de periòdics que publicaven fotos de Sabadell fetes per mi passaria de la dotzena i mitja. Era una manera de fer sentir la presència de Sabadell, aleshores ja en plena arrencada de la puixança que ha arribat a tenir, i de la que estem tots tan joiosos”.26

26

Publicacions periòdiques en les quals Francesc Casañas va publicar fotografies: Títol

Any d’inici Any final Fotos publicades

Hormiga de Oro

1912

1934

246

Día Gráfico

1913

1936

166

ABC/ Blanco y Negro

1915

1933

54

Feminal

1916

1917

30

Ilustración Catalana

1916

1917

117

La Tribuna

1916

1919

190

D’Ací i d’Allà

1918

1923

61

Diario de Barcelona

1921

1936

--

Catalunya Gràfica

1922

1922

16

La Noche

1924

1927

36

Unión Ilustrada (Màlaga)

1924

1929

26

La Vanguardia

1929

1933

52

El Matí

1929

--

--

--

--

--

La Voz Médica (Madrid)

Alba, op. cit. 25


Entre els títols on publicava, en destaquen alguns de tan rellevants com el Diario de Barcelona, la Unión Ilustrada de Màlaga, La Voz Médica de Madrid o La Vanguardia. Aquesta àmplia producció no es deu només a l’afició per la fotografia; la nombrosa família formada amb Carme Guri demanava el màxim d’ingressos i la feina de reporter gràfic es va convertir en un element nutrici que, humorísticament, deia que “servia per pagar els esmorzars dels meus fills”. Entre les nombroses anècdotes de l’ofici de fotoreporter, Francesc Casañas sempre recordava la visita del rei Alfons XIII a la fàbrica Rocamora de Sabadell. Explica el fotògraf que ja tenia pensat l’indret on immortalitzaria l’escena i havia pactat amb el propietari que s’aturaria amb el monarca davant d’una màquina per ensenyar-li com funcionava. Alfons XIII, però, es va aturar unes passes abans i, com que no hi havia manera de col·locar-lo al lloc convingut, trencant el protocol, Francesc Casañas va sortir de l’amagatall per agafar el rei pel braç tot dient “¿me permite Vuestra Majestad?”. Ell va somriure fent-se càrrec de la situació i d’aquí en va sortir una fotografia que va fer la volta al país amb el títol “el rei de la indústria i el rei d’Espanya”,27 en què Alfons XIII apareixia al costat de l’empresari Jaume Gorina.

Visita del rei Alfons XIII a la fàbrica de Josep Gorina Pujol. Persones: alcalde Esteve Relat, Miguel Primo de Rivera, Josep Gorina Pujol, Joan Gorina Turull, doctor Josep Argemí Lacoma, general Emilio Barrera Luyando (capità general), Alfons XIII.Sabadell, 21 de maig de 1924.- Autor: Francesc Casañas Riera / AHS (FCR03935)

Francesc Casañas treballarà com a reporter gràfic fins poc abans de l’esclat de la Guerra Civil espanyola. La seva darrera fotografia publicada és de la inauguració d’una exposició col·lectiva d’artistes sabadellencs a l’Acadèmia de Belles Arts el 23 de maig de 1936 al Día Gráfico. Tot i això, la seva producció havia disminuït sensiblement els darrers anys i, a partir de juliol de 1934, ja només treballava esparsament per al citat Día Gráfico i El Diario de Barcelona.

27

26

AHS. Fons Ricard Simó Bach, “Dossier biogràfic de Francesc Casañas Riera” (AP 26/16).


L’INVENTARI ICONOGRÀFIC DEL VALLÈS Una part molt important de la producció fotogràfica de Francesc Casañas és el que ell anomenava “l’Inventari Iconogràfic del Vallès”. Durant anys, de forma sistemàtica, acompanyat sempre pel bon amic Lluís Mas Gomis, ambdós van recórrer les esglésies, parròquies i ermites de la comarca amb l’objectiu de retratar-ne els objectes de culte, mobiliari, imatges de sants, verges, retaules, pintures murals, conjunts arquitectònics eclesials –sobretot rurals– i creus de terme. Molts d’aquests objectes van desaparèixer durant la Guerra Civil (per robatori o destrucció), de manera que l’única referència actual que en queda són les seves imatges. Era una fotografia sense pretensions que volia captar de forma realista la bellesa que tenia al davant, posant en valor el magnífic patrimoni artístic i arqueològic de la comarca. Però, com admet l’autor, “de mica en mica s’anà formant un arxiu que era una mena d’inventari del tresor artístic d’una part del nostre Vallès”,28 era l’origen de l’arxiu Casañas. Aquest esperit de recuperació i promoció del patrimoni havia estat en part promogut pels bisbats catalans. Prova d’aquesta voluntat, l’any 1913, amb el sabadellenc doctor Lluís Carreras Mas com a secretari, es va celebrar el Primer Congrés d’Art Cristià a Catalunya amb el principal objectiu de “cooperar a l’estudi dels orígens í de l’evolució de l’Art Cristià de terres catalanes en totes ses manifestacions, seguint per ses formes posteriors en els temps migevals i moderns: aplegar tota aportació documental que façi llum sobre la historia de ses obres i artífexs: encaminar la investigació de ses relacions amb el desenrotllament de la litúrgia: veus-aquí la primera finalitat d’aquest Congrés.” I entre les conclusions hi havia les següents: “El Congrés afirma que per a salvar ço que resta dels llegats artístics de nostres passats, deuen crearse col·leccions arqueològiques diocessanes” (punt

IV). “El Congrés recomana l’urgència de que l’Església procedeixi a la confecció d’inventaris gràfics que siguin fermansa pera impedir la enagenació clandestina de les obres d’art” (punt V)”.29 Els centres excursionistes també seran partícips d’aquesta iniciativa, i el 1929 el butlletí del Centre Excursionista del Vallès reclamava la necessitat de crear un “arxiu de fotografies” que “estotgi tot el bell i típic que posseeix el Vallès”.30 Per conformar-lo demanaven a tots els socis la seva col·laboració aportant el que poguessin retratar durant les seves excursions. Quan arribava el cap de setmana, Francesc Casañas i Lluís Mas, acompanyats per les seves dones i amb les càmeres fotogràfiques a les espatlles, es perdien pels corriols del Vallès a la recerca d’alguna ermita, masia o indret del bosc de Can Feu que satisfés la seva curiositat. Era el moment per gaudir de la fotografia, la natura i la història sense obligacions i d’aquesta llibertat en sortiran algunes de les seves obres més reconegudes, com per exemple les fotografies de l’avui desaparegut bosc de Can Feu i el pla de l’Amor. Amb un somriure, la família recorda com el fotògraf sempre deia que en les seves expedicions anava a “despullar Mares de Déu”,31 ja que sovint les boniques talles romàniques estaven tapades per vestits que amagaven el seu veritable valor artístic. Aquesta acció estava plena de dificultats, perquè les persones que custodiaven les ermites o capelles pensaven que això era un sacrilegi. Per distreure-les, les seves mullers els donaven conversa mentre ells els llevaven els vestits i feien la fotografia. L’amor que sentia Casañas pel patrimoni anava més enllà de la fotografia i es barrejava amb el col·leccionisme i el foment de les tradicions. Un bon exemple d’aquest tarannà va ser la seva col·laboració en l’exposició

Alba, op. cit. Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, 1913-1914, p. 922-927. 30 Butlletí del Centre Excursionista Sabadell (novembre-desembre 1929), p. 240. 31 AHS. “Entrevista a Tomàs Casañas Guri”, 18 de juny de 2013. 28 29

27


“Retrospectiva de Sabadell”, celebrada el 1930 a la Caixa d’Estalvis de Sabadell, amb l’objectiu “d’oferir a la ciutat nostrada un tast de ço que podrà ésser un dia el Museu Sabadellenc”. En el catàleg de l’exposició hi havia una nodrida llista d’aportacions seves que reproduïm a continuació: “Col·lecció de fotografies de Francesc Casañas de l’Arxiu Municipal, col·lecció de fotografies de Francesc Casañas, un cap d’àngel, rajoles en majòlica de Nostra Senyora del Carme, 7 llibres en pergamí, pergamí amb nomenament d’un batlle de Terrassa, filosa de roda, mesura en fusta per vi, col·lecció de 49 goigs, escopeta pedra foguera, cadira, un tinter, porró de vidre, clau d’església vella i carenes amb creu de la capella de la Mare de Déu de Montserrat”.32 Una altra afició compartida amb Lluís Mas va ser el pessebrisme, una tradició molt arrelada a la ciutat de Sabadell i potenciada per la Congregació Mariana de Sant Lluís, que organitzava un concurs anual. Francesc Casañas va formar part del jurat qualificador del citat concurs l’any 193033 i en el seu fons es conserven amplis reportatges fotogràfics d’aquesta temàtica. Amb tota seguretat, Francesc Casañas era conscient que de l’afició a la fotografia i el patrimoni local n’estava sortint quelcom que transcendiria en el temps i seria d’interès i utilitat per a les futures generacions sabadellenques. En l’entrevista a la revista Alba afirmava que el seu arxiu fotogràfic podia “constituir una documentació inestimable pels futurs historiadors de la vida de la ciutat”.34 No es va equivocar.

Butlletí del Centre Excursionista Sabadell (maig-juny 1930), p. 310-331. Cultura Cristiana, núm. 49 (4 de desembre de 1930). 34 Alba, op. cit. 32 33

28


COFUNDADOR DEL MUSEU D’HISTÒRIA DE SABADELL Des de finals del segle XIX institucions sabadellenques com el Gremi de Fabricants, la Caixa d’Estalvis o l’Acadèmia de Belles Arts posseïen importants col·leccions patrimonials i volien promoure la creació d’un museu. Arran de les excavacions arqueològiques de Joan Vila Cinca al santuari de la Mare de Déu de la Salut, on es va localitzar una vil·la romana, es va fer palesa la necessitat de la implicació de l’Ajuntament i l’any 1912 es creà la Junta de Museus i Excavacions. Com a mínim des de 1924 els inseparables Lluís Mas i Francesc Casañas van formar part de les diferents Juntes com a vocals. L’any 1927 Casañas va ser escollit, juntament amb l’arqueòleg Vicenç Renom Costa, mossèn Gabriel Clausellas, el secretari municipal Antoni Avellaneda, el pintor Joan Vila Puig i l’escriptor Joan Sallarès Castells, per formar part d’una comissió que havia d’elaborar un inventari de béns.35 En aquesta relació, a banda de les pintures de reconeguts artistes locals com el citat Joan Vila Puig, Joan Vila Cinca, Antoni Vila Arrufat o Màrius Vilatobà, també s’inclourien fotografies de Joan Vilatobà Fígols i Francesc Casañas Riera. La vàlua de la seva obra fotogràfica ja era reconeguda, tant com el seu indissoluble compromís amb el patrimoni sabadellenc. La manca d’espais adequats per a la conservació, exposició i estudi de tots aquests materials farà que l’any 1929 diverses entitats reclamin la creació d’un “museu arqueològic i pictòric de Sabadell”.36 Un any més tard, el 1930, la Secció d’Art i Arqueologia de l’Acadèmia Catòlica, de la qual Francesc Casañas formava part, denunciava que “de molts anys és anhel de tota la ciutat la creació del nostre Museu Històric i Arqueològic [...]. No sols la custòdia del que posseeix l’Ajuntament recollit dins l’Escola Industrial no compleix el fi desitjat, ni té les degudes garanties ni caràcters veritables d’un museu, sinó que és de veure en

profunda pena com part dels objectes arqueològics [...] traslladats al pati adjunt de la Caixa d’Estalvis jauen llastimosament amuntegats”. Finalment, aquest desig de molts sabadellencs es va veure realitzat quan Francesc Casañas, Lluís Mas i el doctor Lluís Carreras van aprofitar la presència de l’alcalde Salvador Ribé a l’Aplec de la Salut de 1930 per convèncer-lo de la necessitat de reorganitzar el patrimoni local. Un mes després, l’Ajuntament arrendava per 3.500 pessetes anuals un casal del carrer de Sant Antoni, propietat del fabricant Antoni Casanovas, per encabir-hi el Museu de Sabadell. La inauguració oficial no va ser fins a la Festa Major de 1931.

Inauguració del Museu d’Història de Sabadell a l’antiga casa Casanovas. 1 d’agost de 1931, primer dia de Festa Major. Autor: Francesc Casañas Riera/AHS (FCR04049)

AHS. Fons Municipal. “Comissió especial encarregada d’inventariar els llibres, fotografies, cuadras i objectes arqueològics de propietat de la Junta de Museus”, exp. 1927 (G 82 744). 36 AHS. Fons Municipal. “Instància de vàries entitats per a la creació d’un museu arqueològic i pictòric de Sabadell, formació d’una comissió ejecutiva i gestions relacionades amb aquest assumpte”, exp. 1929 (G82 744). 35

29


En el nou Patronat del Museu Artístic i Arqueològic de Sabadell hi eren presents les principals entitats sabadellenques, a més de vuit membres entres els quals no podia faltar-hi Francesc Casañas, que també formarà part de la primera junta directiva com a vocal.37 La seva complicitat amb el nou museu de Sabadell va ser total. Amics i familiars recorden que els diumenges a la tarda, acompanyat per algun dels seus fills, passejava pels mercats d’antiguitats buscant –i pagant de la seva butxaca– objectes que fossin d’interès per al museu de Sabadell. Aquest vincle, anys més tard, el continuaria el seu fill Tomàs, que va dirigir la institució entre 1975 i 1979, impulsant la professionalització del personal i reprenent la publicació de la revista d’història Arrahona. Després del daltabaix que va representar la Guerra Civil, el nou ajuntament franquista reconeixia “el esfuerzo individual y la concreción abnegada de unos cuantos selectos que llevaron a la formación del Museo de Sabadell”38 i es comprometia a continuar protegint el que considerava patrimoni inalienable de la ciutat. L’abril de 1939 es va encarregar aquesta missió a una junta tècnica amb caràcter provisional formada pels “arqueòlegs” Vicenç Renom, Lluís Mas i Francesc Casañas; “els pintors” Joan Vilatobà i Lluís Clapés i “l’escultor” Lluís Duran. Per tant, després de la Guerra Civil, Francesc Casañas va recuperar els seus vincles amb el Museu d’Història, ja sigui com a vocal de la junta directiva o com a col·laborador de la Secció d’Història els anys posteriors, sempre al costat de l’inseparable Lluís Mas, director de la institució entre 1941 i 1971.

37 38

30

AHS. Fons Municipal. Governació, “Reorganització de la Junta de Museus”, exp. 158/1930 (AMH 2236/05). AHS. Fons Municipal. Governació, exp. 1867/1939 (AMH 2324/12).


ELS ESTRALLS DE LA GUERRA CIVIL I L’ABANDÓ DE LA FOTOGRAFIA L’esclat de la Guerra Civil va ser una altra vivència especialment traumàtica. Francesc Casañas, home que es feia amb tota mena d’intel·lectuals i artistes, fossin més grans o més joves, i fossin quines fossin llurs idees vitals o polítiques, va ser amenaçat de mort per la seva vinculació amb l’església i l’Acadèmia Catòlica. Durant els anys que durà el conflicte va haver de viure amagat, fora de casa, acollit per coneguts. Alhora, la seva família vivia atemorida pels registres domiciliaris que es feien en busca de proves que el vinculessin amb el bàndol nacional. Per precaució, una part de l’arxiu fotogràfic es va traslladar a la casa del seu sogre, a la plaça del Gas, però els esmentats registres van destruirlo completament. Carme Guri, conscient que les plaques de vidre del seu marit contenien molta imatge religiosa, començà a trencar tot allò que pogués comprometre’l. Anys més tard, Francesc Casañas calculava amb melangia que “només s’ha salvat la meitat de l’arxiu que tenia”.39 Quan les autoritats del moment es van assabentar del que succeïa, immediatament els responsables de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament van recollir i dipositar els negatius al Museu de la Ciutat. Aquest fet demostra que, més enllà de les ideologies o vinculacions polítiques, la gran vàlua del seu treball com a fotògraf i fotoreporter era reconeguda entre els mandataris del moment. I els sabadellencs del present hem d’agrair la visió i determinació de les persones que es van comprometre en la salvaguarda del patrimoni. A les moltíssimes pèrdues de tota mena que va generar la guerra, podem almenys sostraure’n aquesta. Sense l’acció decidia d’aquells ciutadans, prou conscients del que s’estava destruint, la nostra memòria col·lectiva hauria quedat privada d’aquesta valuosa font d’informació sobre el passat local.

39

Alba, op. cit. 31


Un dels personatges clau per salvaguardar tot aquest patrimoni va ser l’escultor i tallista Josep Centellas Vilamunt. Home d’idees republicanes i amb un profund esperit crític, freqüentava l’Acadèmia de Belles Arts, el Círcol Republicà Federal i la Cooperativa “la Sabadellenca”.40 Entre la seva llarga llista d’amics figurava el reconegut fotògraf Joan Vilatobà Figols, Joan Vila Cinca, els pintors Francesc Gimeno i Pere Gorro o l’escultor Camil Fàbregas, per citar alguns dels més destacats. Pel que fa a la relació amb Francesc Casañas, ambdós havien compartit la preocupació davant la necessitat de crear un museu municipal. Des del Brot Vallesenc41 i la Secció d’Art i Arqueologia de l’Acadèmia Catòlica, conjuntament amb altres entitats, havien pressionat el consistori perquè tingués en compte les seves peticions. Amb tota seguretat, tots dos també degueren coincidir en les tertúlies de l’Acadèmia de Belles Arts, on els unia una bona amistat amb el citat Joan Vilatobà Fígols.

Primera junta d’Art i Arqueologia de l’Acadèmia Catòlica. D’esquerra a dreta: Josep Clapés, Joan Casanovas (president), Domènec Soler (honorari), Ramon Clapés i un personatge no identificat. Asseguts: Lluís Mas i Francesc Casañas.1927 ca.- Autor: Francesc Casañas Riera / AHS. (FCR00621)

La dura experiència de la Guerra Civil va marcar profundament la vida de Francesc Casañas i la seva futura relació amb la fotografia. Acabat el conflicte, va tornar a la casa del carrer de Sant Quirze, però no va retratar més. Els fills recorden com Francesc Casañas, agraït per salvar la vida en temps tan difícils, va decidir que “com Déu m’havia salvat a treballar per Déu i prou”,42 deixant de banda altres aficions que tantes satisfaccions li havien donat.

AHS. Fons Ricard Simó Bach, “Dossier biogràfic de Josep Centellas” (AP 26/16). Secció excursionista del Círcol Republicà Federal, de la qual Josep Centellas Vilamunt havia estat president. 42 AHS. “Entrevista a Tomàs Casañas Guri”, 18 de juny de 2013. 40 41

32


La fatiga i, probablement, els canvis tecnològics en el camp de la fotografia el van empènyer a l’abandó de l’ofici de reporter gràfic. Fins i tot els retrats familiars els encarregava al fotògraf Joan Monistrol Pons. Es va dedicar a conservar, endreçar i refer el seu arxiu, que romania al Museu de la Ciutat. D’ara endavant faria sobretot fotografies en cel·luloide de 35 mm a Rocafort, poble pel qual sentia gran interès i que va esdevenir el seu objectiu personal. Allà les seves aportacions van contribuir a millores materials i organitzatives. Els anys finals de la seva vida van estar plens de reconeixements públics. Una especial rellevància va tenir l’exposició organitzada i patrocinada per la Caixa d’Estalvis de Sabadell l’any 1959, en ocasió del seu centenari, on es van mostrar una selecció de més de 500 fotografies seves. Després de la mostra, Francesc Casañas va fer donació de les ampliacions al Museu de Sabadell, aleshores presidit pel seu amic Lluís Mas, que també havia col·laborat en el moment de fer la tria. L’autor era plenament conscient que amb aquest gest estava posant els fonaments del futur arxiu fotogràfic de la ciutat “deixo ja començada dintre del Museu de Sabadell una obra que considero estimable i necessària: un arxiu fotogràfic que amb aquesta aportació inicial, amb les fotografies que encara hi puc dur, i amb unes aportacions d’altres persones que poden fer-ne, i que estic segur que no faltaran, pot constituir una documentació inestimable”.43

L’any 1966 el Càmera Club Sabadell va retre un càlid homenatge a Francesc Casañas amb motiu dels actes d’inauguració del seu local social a la biblioteca de la Caixa d’Estalvis de Sabadell. Amb el títol “Saludo al maestro”, el president de l’entitat, Pere Alemany Vila, mitjançant el seu butlletí reconeixia que “el sr. Casañas es uno de los pocos aficionados que con facultades de profesional nos quedan en nuestra ciudad”.45 Delicat de salut, el 28 de gener de 1967, rebia en un emotiu acte la Medalla de Plata de la Caixa d’Estalvis de Sabadell al seu domicili particular. Era el darrer reconeixement abans de morir, el 6 de maig de 1969. L’enterrament va ser una manifestació de dol i estima ciutadana on van assistir totes les autoritats de la ciutat.46 El diari Sabadell es feia ressò que la plaça del Gas també era coneguda com “la plaça de Cal Casañas el corder”.47 Actualment els originals fotogràfics d’en Francesc Casañas es conserven a l’AHS i constitueixen una de les joies del patrimoni documental sabadellenc. Gràcies al seu treball d’enorme qualitat tècnica i gran bellesa estètica podem gaudir actualment d’una visió prou àmplia i directa de com eren la societat i la nostra ciutat fa més de 80 anys. La transformació urbanística de Sabadell i el rodal és de tal magnitud que si no fos per les imatges resultaria molt difícil conservar la memòria històrica del nostre passat recent.

L’exposició va tenir una molt bona acollida entre els ciutadans i els mitjans de comunicació locals. Després de visitar-la, el periodista del diari Sabadell José María Riu reclamava la necessitat de nomenar un “cronista gráfico municipal, quién podría encargarse de ir recogiendo con su máquina fotogràfica los acontecimientos de toda índole que se vayan sucediendo a través de los días. Estas fotos podrían pasar a una sección especial del Archivo Municipal”.44 Una declaració d’intencions que avui té el seu mirall en la Secció d’Imatge i So de l’AHS.

Alba, op. cit. Sabadell (17 de març de 1959), p. 1. 45 Diari de Sabadell (2 d’abril de 1966), p. 2. 46 Sabadell (10 de maig de 1969), p. 5. 47 Sabadell (8 de maig de 1969), p. 2. 43 44

33


EL FONS CASAÑAS, DE LA VALORACIÓ DEL PATRIMONI FOTOGRÀFIC A L’ARXIVÍSTICA LOCAL Com hem anant exposant al llarg d’aquest estudi, la història de la producció fotogràfica del nostre autor és indestriable de la història de la ciutat i algunes de les seves institucions. Casañas va anar plasmant en la seva obra l’essència d’una època. I el seu llegat generà dos fets ben evidents en la nostra cultura recent: d’una banda, el desenvolupament i la consolidació del concepte “patrimoni fotogràfic” i, d’altra banda, la implantació del tractament arxivístic de la fotografia dins l’àmbit local. Passada la guerra, Francesc Casañas i Lluís Mas van continuar la seva relació amb el Museu de la Ciutat, que, com ja s’ha dit, es va convertir en l’espai de protecció i salvaguarda de molt patrimoni cultural en risc de destrucció durant els anys de conflicte. Casañas va iniciar una revisió de l’estat dels seus negatius i positius, i es dedicà a refer-ne l’arxiu. Amb els anys i fruit de la trajectòria que va impulsar el Museu, els ciutadans l’identificaven com la institució que recollia i custodiava tota mena de patrimoni cultural (no només objectes, sinó també documentació, llibres, obres d’art i fotografies). Tot el que era antic o “històric” podia donarse al Museu de la Ciutat. En aquest sentit, les fotografies de Francesc Casañas es van convertir en l’eix central i vertebrador de tot un seguit de donacions, tant de particulars com d’institucions. Després de la seva mort, la família va fer donació formal de tot allò que, de fet, ja formava part dels fons museístics. L’extraordinària qualitat de les imatges i l’amplitud i riquesa de les temàtiques feien aquest fons de consulta imprescindible per a tota mena d’estudiosos. I la cura que l’autor tenia per la seva obra va ser heretada i continuada per les persones que es relacionaven amb el Museu. El que va endegar Casañas va ser continuat per altres col·laboradors que voluntàriament van fer un enorme treball d’adequació de les fotos

34


originals a la necessitat d’arxiu i consulta. Pel que fa a la documentació, citarem, per exemple, Rafael Subirana, que va ser seguit de Josep Calvet i les persones vinculades als Amics de l’Art Romànic, que van formar un grup de treball per classificar fotografies. Pel que fa als treballs pròpiament fotogràfics, Antoni Carbonell, fotògraf amateur molt vinculat també a la Unió Excursionista de Sabadell, va fer un positivat per contacte de 3.400 plaques de vidre, que també va inventariar i endreçar novament, per tal com havien perdut l’ordre original. Moisès Serra, fotògraf, va contactar uns altres 500 vidres, fruit ja d’una intervenció planificada en clau de continuïtat necessària, ja que les consultes creixien enormement. Però en la mesura que les fotografies es consultaven i feien servir, es manifestava també l’enorme vulnerabilitat d’aquesta tipologia documental antiga: plaques negatives en suport de vidre que s’oxiden i es trenquen, positius en paper que perden la gamma tonal o s’enfosqueixen, problemes tots relacionats amb l’aparent contradicció entre la seva conservació i la utilització. A més, aquests fons estaven en una situació desigual pel que feia al grau de documentació. La complexitat tècnica per tractar aquest patrimoni era cada cop més evident i el deteriorament físic, ben visible. L’alarma sonà entre els intel·lectuals del moviment cultural sabadellenc de la dècada de 1980. Arran de l’interès suscitat per aquests fons fotogràfics, l’any 1985 la Regidoria de Cultura encarregà un informe tècnic per tal de fer visible la situació real.48 L’estudi dirigia l’atenció vers una evident manca d’espais adequats, una demanda social creixent d’imatges fotogràfiques per a tota mena de treballs i un perill real de desaparició de les fotografies. El resultat fou una proposta incipient d’arxiu d’imatge, assumida i impulsada des del començament pel Patronat de l’AHS i el Patronat dels Museus de la Ciutat,49 atès que el mateix Arxiu també tenia les seves col·leccions fotogràfiques de procedència molt diversa,

a més d’altres materials sensibles que progressivament augmentaven, com ara pel·lícules, microfilms, enregistraments sonors i audiovisuals. La unió d’esforços i la rendibilització de recursos d’ambdues entitats va fer possible garantir la conservació, manteniment i accessibilitat d’aquests fons especials i delicats. L’any 1991 el fons va passar íntegrament a les dependències de l’Arxiu Històric i des d’aleshores l’AHS ha anat treballant en el processament tècnic i la conservació d’aquestes imatges, sense oblidar mai que som deutors de totes les persones que van formar part d’aquesta cadena de treball ininterromput. La gran dedicació i la cura amb què van tractar el fons van fer possible que avui dia puguem continuar la tasca per als nostres conciutadans del futur. La citació personal d’algun d’aquests col·laboradors ens fa conscients dels molts altres que van participar-hi i dels quals desconeixem la identitat, sabent, però, que foren nombrosos al llarg de tres dècades. A tots els retem, per mitjà d’aquesta publicació, un sincer i reconegut agraïment. Per gestionar la documentació fotogràfica i audiovisual de manera rigorosa i eficaç, s’ampliaren les instal·lacions de l’Arxiu Històric50 amb la creació d’una secció especialitzada en fons d’imatge, inaugurada oficialment durant el IV Congrés d’Arxivística de Catalunya, celebrat a Sabadell l’any 1993. L’opció de reunir tots els materials va semblar la més vàlida i factible per tots els avantatges organitzatius, de funcionament i d’aplicació de criteris metodològics en lloc de continuar treballant per separat i augmentar la dispersió d’aquest tipus de documents. I en la gènesi de tot aquest procés de creació d’un marc de treball especialitzat en conservar aquesta part del patrimoni documental sabadellenc, l’obra de Francesc Casañas Riera va esdevenir fons fundacional. Ja ubicats a l’AHS, destaquem el ressò de les famoses “pàgines 2” del Diari de Sabadell, redactades pel periodista Josep Ache, que setmana

Antoni Carbonell, Andreu Segura, Bartomeu Cruells, “Estudi sobre la possibilitat de creació d’un arxiu fotogràfic”, Sabadell, setembre de 1985. Aquest informe va esdevenir la primera exposició pública i documentada de l’estat en què es trobava part del patrimoni documental dipositat en institucions públiques de Sabadell. 49 Actualment aquests patronats no existeixen i les tres institucions (Arxiu Històric de Sabadell, Museu d’Art de Sabadell i Museu d’Història de Sabadell) formen l’Organisme Autònom Local Museus i Arxiu Històric de Sabadell (OAMA). 50 L’Arxiu Històric de Sabadell va disposar de seu pròpia a partir de l’any 1981, en què l’Ajuntament adquirí la Casa Ponsà per tal de donar resposta a les necessitats d’espai i creixement de l’Arxiu Municipal. 48

35


rere setmana oferia als lectors imatges antigues, sovint de Casañas, que generaven a l’arxiu un retorn per part del públic en forma de consultes o ampliacions informatives. Els fotògrafs Andreu Masagué, Joan Monistrol i Joan Carles Lorenzo, proveïdors habituals de l’arxiu, van fer reproduccions i tiratge de còpies d’aquest fons. També hi col·laboraren laboratoris importants en aquell moment com “Zebra” a Barcelona o el desaparegut Percolor a Sabadell.

Pel que fa a la conservació, s’ha seguit un protocol de treball especialment indicat per a les plaques de vidre, que consisteix en: eliminació de la brutícia que hi pugui haver enganxada a la placa de vidre, embolcallat amb sobres de quatre solapes de paper permanent, emmagatzematge en capses dissenyades ad hoc per a cada format de placa, assignació de codis d’arxiu, conservació en dipòsits climatitzats a una temperatura i humitat estable, descripció i indexació en base de dades.

Paral·lelament s’han anat organitzant nombroses sessions de treball de documentació, entre les quals voldríem destacar les realitzades amb Montserrat Sotorra Garriga i Oriol Garriga Gusi, que amb les seves investigacions i coneixements han contribuït decisivament a documentar el fons. També s’ha comptat amb la col·laboració puntual de Tomàs Casañas Guri (fill del fotògraf), Josep Miquel Sanmiquel Planell, Ricard Güell Santoja i Roser Relat Sampere. Les aportacions puntuals, individuals, dels investigadors o ciutadans que han consultat aquest fons han estat també una font continuada d’informació d’inestimable valor.

Finalment, la darrera intervenció ha estat enretirar de la consulta els positius fotogràfics originals i substituir-los per fitxers digitals de les imatges. Convé destacar que la primera digitalització del fons Casañas es va dur a terme l’any 1991. Un projecte pioner a Catalunya, que va despertar l’interès de la comunitat d’arxivers que habitualment visitaven l’AHS per veure’n el desenvolupament. L’evolució tecnològica i l’aparició de nous estàndards internacionals va fer que l’any 2007 es digitalitzessin de nou en alta resolució 4.205 plaques. Sabem que el fons Casañas està format per 8.600 negatius en placa de vidre, amb emulsió en blanc i negre al gelatinobromur, que abracen totes les mides possibles, des del 6x9 fins al 13x18, i una part estan positivats per l’autor mateix. Per tant, actualment, resten pendents de processar aproximadament un 50% dels negatius originalment dipositats al Museu de la Ciutat. L’estat en què es troben fa necessària una atenció especial, que no podien rebre sense, abans, haver tractat la part del fons més accessible. Ara, la part del fons ja tractada integralment facilitarà de manera considerable l’abordament de l’altra, que roman als dipòsits de conservació esperant el torn de ser afegida a la consulta pública.

La família Casañas, Montserrat Sotorra, Oriol Garriga Gusi i David Gonzàlez (tècnic de la Secció d’Imatge i So), al taller de l’Arxiu Històric de Sabadell veient els resultats de la digitalització i documerntació del fons Francesc Casañas Riera. - Foto: Isabel Pardo Navarro.-30 de setembre de 2008 / AHS (FD00940). 36


A mode de conclusió A mi distinguido amigo F. Casañas dedico esta fotografía por ser enamorado de las manifestaciones de Arte que tanto dignifican. Suyo afectísimo, J. Vilatobà Així dedicava Joan Vilatobà una fotografia al seu jove amic Francesc Casañas. Nosaltres hi afegiríem, amb la perspectiva del temps transcorregut, que de les manifestacions d’art que tant dignifiquen les persones, els pobles, la societat, totes les cultures humanes... en diem Patrimoni. Les generacions presents i futures som deutores d’aquestes manifestacions, d’aquesta immensa creació que esdevé memòria col·lectiva i som també responsables de la seva salvaguarda i transmissió. Els arxivers que hem tingut i tenim cura d’aquest fons (i tota la resta dels conservats a l’AHS) tenim el gran privilegi de poder participar de forma directa i professional en aquesta responsabilitat. Tot un repte i, alhora, una satisfacció que compartim dia a dia mercès a la comunicació pública del patrimoni documental ciutadà. A totes les persones que ho han fet i ho fan possible –donants anònims i coneguts, investigadors, historiadors, estudiants de tots els nivells, escriptors, periodistes, col·legues de professió, fotògrafs, associacions i entitats, a tothom–, moltes gràcies.

37


El retrat d’una ciutat (Sabadell, 1909-1936)

FRANCESC CASAÑAS RIERA DINS EL PANORAMA FOTOGRÀFIC CATALÀ Rafel Torrella Reñé, conservador de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona


FRANCESC CASAÑAS RIERA DINS EL PANORAMA FOTOGRÀFIC CATALÀ En intentar ubicar la figura de Francesc Casañas en el seu context cronològic, la primera idea que es presenta és limitar la cronologia de la seva actuació com a professional de la fotografia. Casañas neix l’any 1890 i algunes cròniques biogràfiques1 situen l’inici de la seva afició a l’edat de 15 anys, és a dir, l’any 1904, mentre que altres parlen més encertadament del començament de la seva activitat com a fotògraf professional cap a l’any 1909,2 activitat que es perllongaria fins a l’any 1936. L’inici de la seva activitat fotogràfica coincideix amb un moment de consolidació de la tasca dels fotoperiodistes, una activitat professional que feia pocs anys que s’esdevenia amb èxit. La voluntat d’incorporar la imatge presa a través de l’aparell fotogràfic a les publicacions és tan antiga com la fotografia, però en les primeres dècades després de la seva invenció, a l’època del daguerreotip, entre 1839 i 1860, només es podia traslladar la fotografia a la pàgina de revistes i publicacions gràcies a la feina dels gravadors, que copiaven la imatge fotogràfica a les planxes de gravat, i d’aquí a la pàgina de paper. Amb l’aparició del sistema fotogràfic negatiu-positiu i la creació de les còpies en paper, apareix la possibilitat d’integrar la fotografia en els llibres mitjançant l’adhesió física de les còpies a les pàgines de l’exemplar, si bé la incorporació de la fotografia a les revistes i premsa estarà molt condicionada pel desenvolupament de les tècniques d’impressió. Així, la realització amb èxit reconeguda es produeix als Estats Units quan el l4 de març de 1880 The New York Daily Graphic publica la primera reproducció pel procediment dels mitjos tons o halftone, mentre que a l’estat espanyol el mèrit recau en la revista La Ilustración, editada a Barcelona per Luis Tasso, que, en el número de l’1 de febrer de 1885

i en tres números consecutius, publicarà un reportatge dels desastres provocats per un terratrèmol a Andalusia, amb fotografies fetes pel català Heribert Mariezcurrena, tot anunciant en el primer paràgraf que “Bien hubiéramos podido, como otros muchos, inventar escenas e imaginar desastres, dándolos como copia del natural (...) Hoy comenzamos la publicación de las vistas que nuestro corresponsal ha traído hasta terminar la colección de fotografías que tenemos en nuestro poder”. Per tant, no és fins a finals de segle XX quan les tècniques d’impressió comencen a fer possible la incorporació de la imatge fotogràfica al costat del text en les pàgines impreses: un periòdic setmanal com L’Esquella de la Torratxa inicia la publicació de reportatges fotogràfics l’any 1890, i els incrementa l’any 1907. És a partir d’aquests canvis tecnològics que l’ofici de fotògraf, que ja ha realitzat força aplicacions fora del camp del retrat d’estudi, canvia a l’inici de segle XX cap a una nova professió que buscarà la notícia com a base fonamental de la seva imatge, en un mitjà imprès que sovint basarà la notícia precisament en la imatge. El periòdic ABC, on treballarà Casañas, mostrava ja aquestes intencions des del primer número, tot dient que “cultivará preferentemente la información gráfica, haciéndola objeto de especial cuidado para ofrecer en ella cuanto pueda interesar al público”,3 i periòdics importants de Barcelona com La Vanguardia incorporaren la publicació de fotografies l’any 1909.4 Alguns fotògrafs ja havien practicat aquesta fotografia a l’aire lliure i d’ambients urbans, com va ser el cas de Joan Martí Centellas, que l’any 1881 va fer el Panorama fotográfico de Sabadell, per referir-nos a un dels primers llibres amb imatges del territori sabadellenc, sense oblidar les incursions en la fotografia d’esperit documental fetes per Fernando Rus, Adolf Mas o Amadeu Mauri i publicades en revistes com L’Esquella de la Torratxa o La Campana de Gràcia entorn dels anys 1898-1900. Però la diferència fonamental entre aquests primers fotògrafs i els

Revista Alba (març de 1959). AHS. Fons Ricard Simó Bach, “Dossier biogràfic de Francesc Casañas Riera” (AP 26/16).; text de l’AHS sobre “Creació d’un àlbum virtual de fotografies del fons Francesc Casañas Riera” < http://ca.sabadell.cat/Ahs/p/casanas_cat.asp> (consulta 30-06-2015) 3 ABC, 1 de juny de 1905, p. 5, “Decíamos ayer”. 4 Els periòdics introdueixen fotografies amb el mètode de fotogravat des de finals de la primera dècada, com La Vanguardia, on trobem fotografies publicades l’any 1909. Serà a partir de l’any 1929, amb la introducció del sistema del rotogravat, que es facilitarà i ampliarà la presència de fotografies a les pàgines del diari. 1 2

41


que assumiran el nom de fotoperiodistes és que els darrers fan de la plasmació de notícies amb la càmera el seu mitjà de subsistència. És a dir: la conjunció de l’evolució tècnica dels mitjans d’impressió, l’aparició de noves càmeres plegables i de menor pes que les feixugues càmeres d’estudi de retrat, amb l’increment de publicacions en què la presència de la imatge guanya pes en la descripció de continguts, juntament amb la nova cultura del llenguatge visual que la societat cada cop demana més, propicia que diversos fotògrafs surtin al carrer i comencin a generar imatges que descriuen els fets socials des d’un punt de vista més modern i innovador. Així, tota una primera generació de fotògrafs treballarà entre els anys 1900 i 1910 aportant fotografies a les publicacions i posant les bases d’un llenguatge icònic. Fotògrafs com Frederic Ballell, Alexandre Merletti, Josep Brangulí, Josep Banús Moragas o Josep Domínguez Martí conformen a Barcelona aquesta primera generació de fotoperiodistes “que es van plantejar com a font bàsica d’ingressos la fotografia de premsa”.5 El moment en què Francesc Casañas s’inicia en la fotografia és de gran agitació política i cultural, en què diversos esdeveniments sacsegen la societat catalana: la vaga general de 1902, els moviments en contra de la lleva de joves per anar a la guerra al Marroc, i que culminarà amb els fets de la Setmana Tràgica de maig de 1909; el gran canvi urbanístic que a Barcelona va representar l’obertura de la via Laietana el 1908, amb la participació de fotògrafs realitzant reportatges fotogràfics; l’auge de l’excursionisme com a mitjà de coneixement del país, propiciat pels centres excursionistes diversos i amb la participació d’aficionats que empraven la càmera amb tanta solvència com alguns professionals; l’inici de les agrupacions fotogràfiques que permetran la connexió entre afeccionats i la realització de cursos (Adolf Mas, per exemple, en va fer molts al CEC); la simplificació de processos i l’aparició de nous materials fotogràfics (negatius i papers més ràpids, objectius més lluminosos, aparició del flaix...) ajuden que s’incrementi el nombre d’usuaris de les

5 6

42

càmeres, amb un creixement important de la fotografia estereoscòpica gràcies a càmeres com la popular Verascope Richard (el primer model és de l’any 1891, que es popularitzà entre els afeccionats en el format de 4.5x10.7 cm). Paral·lelament a tot això, moltes publicacions comencen a publicar fotografies, i aquest fet afavoreix l’aparició i consolidació de les revistes il·lustrades, tant a Barcelona com a Madrid, i la demanda de professionals que nodreixin d’imatges els diversos esdeveniments. El corresponsal, figura que ja existia en les publicacions de finals del segle XIX i que feia referència al dibuixant i/o cronista que enviava notícies i il·lustracions des d’espais llunyans als de la publicació, es transformen en corresponsals fotogràfics, ja que la profusió de professionals amb coneixements tècnics per efectuar bones fotografies ja és, a les primeres dècades del segle XX, força àmplia: apareix així la figura del fotògraf local que coneix bé el medi geogràfic i social i que pot proporcionar amb rapidesa i eficàcia informacions dels nous esdeveniments. Fins i tot són les mateixes publicacions les que moltes vegades faran ús de les imatges que reben dels corresponsals, malgrat que siguin afeccionats, abans d’enviar un fotògraf a cobrir un esdeveniment. La premsa de la capital de l’estat, com és el cas de La Esfera, es nodria de la feina dels fotògrafs locals: “La prensa de cobertura nacional contaba con profesionales suficientes como para enviar a sus fotógrafos a cubrir noticias en provincias, pero generalmente encargaba estos trabajos a los reporteros gráficos locales para abaratar costos. Estos reporteros, en plantilla de los diarios regionales, actuaban como corresponsales destacados al lugar del suceso”.6 De fet, el mateix Francesc Casañas es reconeix com a corresponsal, per exemple, quan a la memòria de l’Associació de Premsa de Sabadell de l’any 1924 apareix en la llista de Corresponsals: “Corresponsal Gràfic de varis diaris i revistes. F. Casañas. S.Quirse, 28”, o quan en un rebut del seu taller i laboratori fotogràfic de juliol de 1928 anuncia amb el mateix èmfasi el seu “Archivo Inconográfico de la Comarca” i la seva condició de “Corresponsal gráfico de revistas y periódicos”. Com assenyala Merche Fernàndez en el seu text sobre el gran reporter Brangulí, el corresponsal tenia el compromís d’enviar notícies de la seva zona, podia rebre encàrrecs de

Història del fotoperiodisme a Catalunya. 1885-1976. Ajuntament de Barcelona. Barcelona, 1990. P. 26. http://biblioteca.ucm.es/tesis/19911996/S/3/S3005503.pdf. Juan Miguel Sánchez Vigil “La Documentación Fotogràfica en España. Revista La Esfera (1914-1920)”.


reportatges atemporals o li podien sol·licitar fotografies d’una temàtica determinada, tot això amb la màxima rapidesa, que era un factor decisiu per a la publicació i alhora un element de prestigi. El diari ABC deia l’any 1930: “Els fotògrafs son informadors gràfics i han de ser més actius i puntuals que els de quartilla i llapis, perquè l’actualitat viu al minut i quan desapareix no es pot recollir mai més”.7

Carnet de Francesc Casañas de la Federació de la Premsa d’Espanya n. 250. Barcelona, 1 de novembre de 1926 / AHS (FD06037)

La segona generació de fotoperiodistes aplega els que van néixer a finals de la dècada dels 80 i que, per edat, estan en la seva millor forma a partir de la segona dècada del segle XX. Entre aquests hem d’ubicar la figura de Francesc Casañas. L’èxit de les publicacions amb imatges afavoreix que apareguin reporters fora també de les grans poblacions. Així, a partir de 1910 trobarem un gran estol de professionals que cobriran les diferents publicacions setmanals i diàries, amb noms tan coneguts com Josep Maria Sagarra, Alexandre Antonietti, Ramon Claret, Josep Badosa, Gabriel Casas, Josep Gaspar o Pau Lluis Torrents a Barcelona. A Lleida trobarem Francesc Portella i Emili Gausi, que al costat d’afeccionats com Manuel Herrera i Ges proporcionen informacions acurades. A Tarragona hi ha el gran predomini d’Hermenegild Vallvé, el fill del qual continuà la tasca de reporter, o de Gerard Chinchilla Berenguer. Girona comptarà amb Mauri i Valentí Fargnoli i l’Escala amb Josep Esquirol. València era un territori que apareixia sovint en informacions gràfiques del Principat, i cal remarcar la presència de fotògrafs com Francisco Gómez Duran o Vicente Barberà Massip. A altres ciutats activament industrials i properes també sorgiran fotògrafs que assoliran el paper de cronistes: a Terrassa trobarem Juan García Argilaga i, a Sabadell, trobem Josep Boixadera, que cap a 1910 conformarà, amb l’impressor Josep Obradors, la firma Obradors i Boixadera8 i produiran una bona col·lecció de postals. Cal notar, però, que no es veu una clara evolució en el llenguatge fotogràfic entre les dues generacions de fotògrafs i que ambdós comparteixen un conjunt de normes que només seran trencades cap a finals dels anys vint, quan arribin corrents europeus amb estètiques diferenciades. Cal destacar, dins el conjunt d’imatges publicades en les revistes de començaments de segle XX, la importància dels fotògrafs amateurs, sobretot els membres dels centres excursionistes, que nodriran sovint

7 8

Citat a Merche Fernàndez. “Josep Brangulí Soler (1879-1945). La implantació del periodisme fotogràfic”, dins Brangulí. Fundació telefònica 2010, p. 292. Publiquen algunes fotografies ja l’any 1909 al Diario de Sabadell. A Ilustració Catalana esdevenen corresponsals de Sabadell l’any 1911, tot publicant fotografies de la inauguració de l’Escola d’Art, el mes de maig, i de la inauguració del Centre de Cultura Popular, d’una cursa ciclista o del dinar del 25è aniversari del Centre Català, el mes de juny. Es podrien considerar uns precedents de Casañas en la seva tasca periodística. Sobre aquest autor, vegeu: Virgínia Costafreda, Ramon Roca. “Josep Boixadera i Ponsa. Fotògraf i editor de postals”, a Revista Cartòfila, núm. 32, any XXVIII, desembre 2010, pàg. 12-23. 43


d’imatges d’un caire més paisatgístic, etnogràfic o folklòric les publicacions de les capitals, amb una voluntat de cartografiar i donar identitat a un país en ple renaixement: la tasca de Cèsar August Comas, Juli Vintró o Frederic Bordas és, en aquest sentit, admirable, ja que van crear unes col·leccions fotogràfiques que eren usades força cops en publicacions de caire general. La participació en projectes editorials que ajudessin a delimitar i configurar la realitat geogràfica del país va ser també important: molts participen en la il·lustració de la magna Geografia general de Catalunya, obra de sis volums dirigida per Francesc Carreras Candi, on apareixen publicades fotografies dels principals fotògrafs excursionistes del país (fins i tot es dóna el cas d’un redactor del volum de Lleida que és alhora un dels principals fotògrafs d’aquell mateix volum: Ceferí Rocafort). Dins el món de l’excursionisme cal remarcar la tasca de les agrupacions excursionistes com a prou important a l’hora de familiaritzar el públic amb la fotografia, ja que podríem comprovar que la fan servir en diferents àmbits, des de la publicació d’imatges als seus butlletins fins a la realització de cursets per a conèixer els procediments fotogràfics, passant per concursos de fotografia o la il·lustració de conferències amb projeccions de diapositives fetes també amb plaques de vidre (les conegudes com a lantern slides), moltes vegades amb un clar afany d’usar el mitjà de forma clarament didàctica i no només estètica. El treball dels fotoperiodistes va íntimament lligat a una evolució de les tècniques fotogràfiques encaminades a fer cada cop més manejable i segur el procediment d’obtenció d’imatges. Des de l’aparició de la placa seca de gelatinobromur, inventada l’any 1871 i en ús normalitzat des dels anys 1880, la composició dels negatius va tenir poques variacions, si no és que ens fixéssim en el gruix del vidre i en la disminució de format de la placa. La necessitat de transportar la càmera i l’equip (xassís, trespeus, flaix i fins i tot escala) va comportar una evolució cap a la disminució de volum i l’aparició de les càmeres de campanya,

9

44

més compactes i plegables. Les caixes de fusta deixen pas a materials metàl·lics més lleugers, amb manxes de roba i objectius lluminosos. Revistes com El fotógrafo profesional, que es va iniciar a Madrid l’any 1914, aporten informacions tècniques i anuncis de materials nous, mentre que altres publicacions oferiran informacions de caire és artístic, com la revista Lux, dirigida des de 1916 per Rafael Areñas; també empreses com la Casa Fernando Rus, on es podia comprar gran quantitat de productes relacionats amb la fotografia, editaven un catàleg voluminós que condensava la innovació dins aquell camp. Gairebé tot el material que empraven els fotògrafs era estranger, ja que no serà fins al 1893 que es creï una primera fàbrica de plaques negatives a Barcelona (Manufactura General Española de Productos fotográficos, que comercialitza les plaques Victòria i de papers aristotípics), però tindrà una repercussió minsa en el mercat català. La gran aportació de material fet en territori espanyol arribarà, però, l’any 1914, quan apareix la firma Negra.9 Per als positius, a partir de 1910 es fan servir habitualment papers al gelatinobromur, i comença a ser usual el paper que duu imprès al dors la compartimentació de les postals, de manera que el format 10x15 agafa força tant en negatius com en positius realitzats habitualment per contacte. El tipus d’imatge que mostren les fotografies acostuma a ser una vista general de l’indret de la notícia, a ser possible des d’una posició una mica elevada, per poder captar l’esdeveniment per damunt dels caps dels presents. Els grups acostumen a ser fotografiats en clara actitud de posa, on tots els presents es mostren perfectament conscients de l’acte fotogràfic i on els nombrosos fotògrafs presents per captar la imatge compartiran la llum generada pel flaix de magnesi, de manera que no serà rar trobar imatges quasi idèntiques on es pot recompondre la ubicació dels distints fotògrafs davant l’escena. El flaix, que evolucionarà amb l’ús de làmpades a partir de 1925, fa una aportació notable a la instantaneïtat de la presa, un objectiu que era cobejat des d’antic. De

Cap a 1902, “en España se consumía entonces la nada desdeñable cantidad de 164.000 negatios de cristal anuales [...] que eran importados en su totalidad de las fábricas extrangeras, especialmente europeas. Y no solo se importaban las placas, sinó las cámaras y los mismísimos papeles. Publio López Mondejar. Las Fuentes de la memòria”, II. Ministerio de Cultura. Madrid, 1992, p. 14.


fet, on més es notarà l’augment de la rapidesa de les plaques és en l’aparició d’una nova especialitat com serà la fotografia d’esports, en què sobresortiran noms com Co de Triola, Claret i Bert. És en aquesta especialitat on es pot notar un cert canvi en els enquadraments i fins i tot en la definició de les imatges: la rapidesa de l’acció a fotografiar fa aparèixer imatges mogudes, que no per això perden interès, i el seguiment d’especialitats com el ciclisme o els esports relacionats amb el motor i l’aviació aporten un contingut modern i innovador enfront les noticies de festes tradicionals o esdeveniments polítics. El llenguatge fotogràfic no presenta una clara evolució respecte a les imatges de finals de segle XIX, malgrat totes les incorporacions tècniques. Les línies principals del llenguatge artístic en la fotografia venien donades des dels concursos, i aquests tenien en el pictorialisme un dels referents. De tota manera, ”los pictorialistas españoles adoptaron rápidamente muchas de las técnicas del impresionismo fotográfico: no obstante, fueron en general mucho más conservadores en el tratamiento estilístico y temático que sus colegas europeos y americanos. Muchas de las convenciones de la llamada fotografía artística del siglo diecinueve continuaron siendo populares en España durante la dos primeras décadas del siglo veinte”.10 Algunes d’aquestes convencions es mostren clarament en les fotografies de l’amic de Francesc Casañas, el fotògraf Joan Vilatobà, i haurien pogut trobar ressò en la voluntat artística del nostre fotògraf en les imatges que feia per a exposar, o en altres que quedaven singularitzades en una publicació malgrat formar part d’un reportatge (com la portada de la revista Ilustració Catalana, núm. 748, del 14 d’octubre de 1917, titulada “La Verema”, que mostra un vailet sostenint un gran gotim de raïm), però, pel que fa a la seva feina de reporter, es mou en un llenguatge neutre.

Nen amb un brot de raïm durant la verema a la masia de Puigvert. Castellar del Vallès, 1917. Còpia original i imatge reproduïda al n. 748 de la Ilustració Catalana del 14 d’octubre de 1917. Autor: Francesc Casañas i Riera / AHS.- (FCR02570)

10

S. Carl King. The photographic Impressionists of Spain. The Edwin Mellen Press, 1989. Citat per Publio López Mondejar. Op. cit., p. 26. 45


Als Estats Units l’any 1902 s’inicia la publicació de la revista Camera Work, que vol mostrar la fotografia com a expressió personal del seu autor. I, poc després, la tendència més lligada a la fotografia de reportatge evolucionarà cap a la fotografia pura (straight photography), que recorre només als mitjans fotogràfics (enquadrament, llum...) per generar sentit, rebutjant els procediments artístics (pictorialistes). El canvi major quant al llenguatge vindrà després de la Primera Guerra Mundial, quan a Alemanya apareixen noves forces artístiques que impulsaran corrents com la Nova Objectivitat, que proclama l’ordre fotogràfic expressat en la nitidesa, la precisió, el rebuig a emmascarar les característiques tècniques de la fotografia i juga amb les possibilitats de les càmeres. En aquests nous corrents, lligats també amb el canvi tipogràfic i de disseny de les revistes, podem reconèixer obra de Gabriel Casas, amb la seva peculiar aproximació visual i el joc de picats i contrapicats. Un altre factor a tenir present en el fotoperiodisme del primer quart de segle XX és la posició dels fotògrafs respecte del seu entorn social. Les revistes que els publiquen les fotografies emeten un determinat discurs que els mateixos fotògrafs no poden canviar, de manera que hi ha aspectes socials que queden fora del tractament periodístic, i d’altres que reben una atenció especial. En el cas de Casañas, la seva condició religiosa el fa fer un seguiment de les activitats dutes a terme per agrupacions de caire religiós i troben un bon aixopluc en revistes com La Hormiga de Oro, també de clara tendència catòlica. Un aspecte a destacar pel que fa a l’aspecte tècnic de la fotografia és la diferència entre els professionals reporters i els fotògrafs afeccionats. Com diu Sanchez Vigil: “la diferencia entre unos y otros era la explotación del negocio: mientras los amateurs experimentaban e investigaban con caracter privado, los profesionales pretendían el aumento de la producción y la màxima rentabilidad”.11 L’afany experimental arrelarà a vegades també en els professionals, i en el cas de Sabadell tenim dos

11

46

exemples propers a Casañas: Joan Vilatobà, un gran retratista alhora que productor de magnífics treballs artístics en tècniques pigmentàries, company de viatge del nostre autor malgrat les diferències ideològiques, o el cas de Rafael Molins, un altre retratista, que aconseguí aportar un segell personal a les seves fotografies de retrat i unir la necessitat comercial a les seves voluntats artístiques. En el cas del reporterisme, el tipus d’imatge era, doncs, molt similar: les càmeres eren semblants i, pel que fa als materials negatius i positius, feien servir plaques seques de gelatina de les diverses marques que arribaven a les ciutats i que poc diferien quant a qualitat de resultats. Lumière, Wellington, Jougla, Guilleminot venien les plaques i els papers que incorporaven les darreres innovacions i tendències de cara a facilitar la tasca a tots els col·lectius. Casañas inicia la seva trajectòria cap al 1909, compaginant la fotografia amb el negoci familiar de cordills, en una de les ciutats que creixen en les proximitats de la capital i amb un marcat teixit industrial. S’inicia en la fotografia amb el seu amic Lluís Mas Gomis, amb la voluntat de crear un arxiu d’imatges que recuperi el patrimoni cultural i religiós dispers per la comarca del Vallès (l’Inventari Iconogràfic del Vallès). El tipus de fotografia necessari per a aquesta activitat no demana canvis expressius, sinó fidelitat en la representació, i això és el que ofereixen els mitjans tècnics que utilitza i que es conserven: dues càmeres Contessa Nettel de 9x12 i 10x15 cm (ell mateix les mostrà a l’articulista Fidel quan li feia l’entrevista per a la revista Alba, publicada el març de 1994, juntament amb una càmera Globus de 13x18 amb fons basculant i una càmera sense marca de format 18x24 cm). Els formats més grans acostumen a reservar-se per treballar a l’estudi a causa del seu pes i de la seva enutjosa manipulació: les fotografies d’obres d’art, les reproduccions de documents, els retrats d’estudi i fins i tot el treball de foto fixa en el món del cinema es continuen fent amb càmeres de gran format i amb negatius de placa de vidre.

Summa Artis, Tomo XLVII. La fotografía en España: de los orígenes al siglo XXI. Juan Miguel Sánchez Vigil. Espasa-Calpe, 2001, p. 196.


Càmeres fotogràfiques de Francesc Casañas Riera.- Autor: David González Ruiz / AHS

47


En el primer quart del segle XX, les càmeres han evolucionat força. La instantaneïtat ja és una condició de les fotografies, però la presència del vidre en el món dels negatius continuarà essent una constant fins a l’aparició de la càmera de rotlle, la famosa Leica, l’any 1924, i els seus objectius intercanviables, 6 anys després. La diferència de format i prestacions era massa gran per ser assumida ràpidament pels editors, alguns dels quals continuaven preferint les càmeres de plaques malfiantse del nou i petit format negatiu. “En 1930 [...] Leica comercializa por primera vez un modelo dotado de objetivos intercanviables utilizando una peíicula de 36 exposiciones. Pese a persistencia al cambio de algunas publicaciones como la propia Life, que el 1936 todavía insistia que los fotoperiodistas debían usar cámaras de gran formato y no la Leica, esta marca se afirmó en el mercado. El fotoperiodista, con ella, gana en movilidad, puede fijar mejor su posición de cara al evento, [...] no necesita usar constantemente el flash para fotografiar en interiores y tiene a su disposición una gran variedad de objetivos intercambiables”.12 Casañas, però, emprarà durant tota la seva producció els negatius de placa de vidre, ja sigui a l’inici de 1909 com en les darreres fotografies de 1930, cosa que, com en tots els altres reporters de l’època, marca una manera de realitzar les fotografies i demana la col·laboració del fotografiat, que ha de ser conscient i estar amatent a la càmera.13 La fidelitat de Casañas a les plaques seques de vidre podria respondre a la voluntat de treballar amb un material conegut i amb el qual pot expressar millor la seva habilitat, sense que això signifiqui un rebuig a les novetats del mercat. Un nou llenguatge està apareixent, però, aquests anys vint amb les imatges fetes per Erich Salomon a Alemanya, que capta els protagonistes de les fotografies en actituds no premeditades, fins i tot en interiors, amb la qual cosa inaugura el que es coneix com a fotografia càndida, un dels més celebrats corrents dins el fotoperiodisme.

12 13

48

Francesc Casañas inicia ben aviat, amb els seus aparells de plaques, una tasca de recol·lecció d’imatges i comença a publicar cap a gener de 1912 a la revista catòlica La Hormiga de Oro, amb una fotografia de la secció coral de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell. Continua la relació amb la revista propera als seus interessos religiosos durant l’any, quan publica dues fotografies els mesos de novembre i desembre, i comença a publicar també a El Día Gráfico. Aquell any passa a formar part, com a soci actiu, de l’Associació de Premsa que es crea a Sabadell, i potser els contactes que inicia fa que l’any 1915 ja apareguin fotografies seves al periòdic ABC de Madrid. Cap a l’any 1916 comença a publicar de manera usual a la Ilustració Catalana i a Feminal, i els positius que hi envia difereixen per qualitat i aspecte dels materials que lliuraven altres fotògrafs. Són còpies de format 9x12 cm, en un paper més fi del normal i amb els marges negres en una mostra de la totalitat del negatiu. Al dors hi estampa un tampó de tinta blava, circular i petit amb el seu nom. Algunes vegades presenta les còpies mostrant els límits del negatiu, de manera que la imatge queda emmarcada per una línia negra tot demostrant que el fotògraf no amaga cap part del negatiu, potser fent amb aquesta presentació una aposta per la integritat de la imatge, de manera que tot el que apareix al negatiu queda mostrat al positiu, sense retalls ni retocs. Aquesta presentació variarà amb els anys tant pel que fa al paper com al tampó, que passarà a ser ovalat i l’acompanyarà una signatura a tinta, ambdós sobre materials més anodins, els típics papers de revelat amb dors de postal, com mostren les còpies trobades en el fons del Diari de Barcelona corresponents a fotografies dels anys 20 i 30. En el conjunt de fotografies localitzat a Ilustració Catalana i el seu suplement adreçat al món de la dona, Feminal, es pot veure que l’àrea de treball de Casañas és relativament extensa: de les quasi 60 notícies que hi envia, més de la meitat corresponen a la ciutat de Sabadell

Jorge Pedro Sousa. Historia crítica del fotoperiodisme occidental. Comunicación Social. Sevilla 2011, p.88 Altres fotoperiodistes continuen emprant negatius de vidre, alternant-los amb els nous negatius de nitrat. Carlos Pérez de Rozas o Josep Domínguez Martí, dos dels importants repòrters barcelonins, usaran els negatius de vidre fins entrats els anys 30s.


i a activitats realitzades fora del territori (excursions a Montserrat, a Sant Llorenç del Munt, etc., per agrupacions sabadellenques), i quan fotografia notícies de l’entorn es mou bàsicament al Vallès Occidental (Sant Cugat, Barberà, Rubí, Cerdanyola, Ripollet, Terrassa). En aquesta repartició del territori observem, doncs, la tasca del corresponsal que aporta a les publicacions informació no només de la seva població estricta, sinó que abraça un territori més ampli. Malgrat les innovacions en transport, no serà fins als anys trenta que el desplaçament dels periodistes es farà comú, i els fotògrafs seguiran moltes vegades els personatges protagonistes arreu dels seus desplaçaments. Fem un petit incís per comentar una curiositat dins la fotografia publicada, o no. Les revistes podien ometre citar l’autor de les fotografies, o en algunes ocasions indicaven l’autoria citant el nostre corresponsal, o directament el nom de la publicació, com Instantània L’Esquella. Una altra qüestió és l’ús de pseudònims en alguns dels fotògrafs: coneixem els casos de fotògrafs catalans del segle XIX que signaven les fotografies amb jocs fets amb el seu nom, com Cantó, que apareix com a Otnac en alguns materials, i altres que s’amagaven darrere veritables invencions, com Cric i Cam, fotógrafos cándidos, o el cas de fotògrafs que assumien el nom que generava en antics negocis, com el cas d’Antonio Fernández i Anaïs Tiffon que formaren la firma Napoleon, o a Madrid, Antonio Cánovas del Castillo y Vallejo, també anomenat Dalton Kaulak o simplement Kaulak. En les publicacions fotògrafs afeccionats com Villalta apareixen com Altalliv, i el valencià Gómez Duran signarà amb el nom de l’agència que crea, Nuevo Mundo. Francesc Casañas publica fotografies amb el seu nom veritable, i també d’altres amb el nom de Francari, acrònim de Francesc Casañas Riera. Ara bé, per què a voltes apareix amb un i d’altres amb l’altre queda per solucionar.

14

Malgrat la seva faceta de reporter, no oblida la voluntat d’inventari que va endegar amb el seu amic Lluís Gomis, ni la seva faceta artística o salonista, i l’any 1922 realitza una exposició que apareix ressenyada a la revista D’Ací d’Allà mostrant les dues facetes de l’autor: a banda de les fotografies d’art religiós, “en Francesc Casañas exposà particularment i en salonet apart, una variada gama de fotografies artístiques, que demostren a son autor un excelent artista en aquest delicat ram de l’art”,14 i la revista reprodueix quatre exemples del seu art fotogràfic amb unes imatges naturalistes del bosc de Can Feu. La figura de Francesc Casañas ens permet apropar-nos al perfil dels fotoperiodistes o reporters del primer quart de segle XX, quan la facilitat de publicació d’imatges ha consolidat la demanda d’aquestes per part de la societat i, per tant, la necessitat de tenir fotògrafs que recullin amb les càmeres la diversitat de la societat. La figura del corresponsal que lliurava fotografies a revistes de fora del seu territori, empeltat de retratista a vegades, d’excursionista o d’artista, és una realitat que Casañas confirma realitzant un treball fotogràfic metòdic, amb positius ben treballats i amb un llenguatge sense estridències. Podríem dir que aquest autor representa l’arquetip de fotògraf local, amb un treball primmirat i curós, on els enquadraments responen a quelcom més que la simple voluntat de plasmar allò que té al davant, tot cercant una mirada més plena, sense deixar res fora de lloc ni de camp, cercant la definició i la composició que permetin reproduir la imatge completa. Casañas destaca per la qualitat de les seves imatges, amb un focus precís i, sovint, una llum buscada, observant moltes temàtiques i intervenint en múltiples projectes, de manera que esdevé un impulsor de la fotografia a la ciutat de Sabadell i alhora una finestra per mostrar al món la seva estimada ciutat.

D’Ací d’Allà, vol. 9, núm. 52, abril de 1922. 49


FRANCESC CASAÑAS I RIERA

El retrat d’una ciutat (Sabadell, 1909-1936)

CATÀLEG


Panoràmica des del campanar de Sant Feliu de la plaça del Dr. Robert, amb les palmeres. Entre 1929-1930. (FCR01380/AHS).

53


Festival de nataci贸 a les piscines del Club Nataci贸 Sabadell, ubicades al vapor Codina, juliol de 1919. (FCR00032/AHS).

54


Ciclistes a punt dâ&#x20AC;&#x2122;iniciar una cursa al carrer de les Valls cantonada amb el carrer de JesĂşs. Festa Major de Sabadell, entre 1909 i 1936. (FCR00033/AHS).

55


Cova del Drac. Massís de Sant Llorenç del Munt. Entre 1909 i 1936. (FCR01005/AHS).

56


Excursionistes de l’Acadèmia Miralles dins d’una galeria de la cova Simanya. Massís de Sant Llorenç del Munt. Dècada de 1920. (FCR00808/AHS).

57


Pagès segant amb un volant al rodal de Sabadell, entre 1909 i 1936. (FCR03184/AHS).

58


La verema al mas Puigverd de Castellar del Vallès, 1917. (FCR02180/AHS).

59


Contrallum. Bosc de Can Feu. Sabadell, marรง de 1922. (FCR01313/AHS).

60


Castell de Can Feu, dècada de 1920. (FCR01351/AHS).

61


Masia de Castellarnau, coneguda com a Torre Berardo. Terme de Sabadell, entre 1909 i 1936. (FCR00461/AHS).

62


Retrat de nen sense identificar, entre 1909 i 1936. (FCR02586/AHS).

63


Principi de la Rambla, a l’esquerra la façana del cafè teatre Euterpe. Entre 1909 i 1928. (FCR01372/AHS).

64


La plaça Major de Sabadell, dècada de 1920. (FCR01385/AHS).

65


Carrer de la Indústria, amb el despatx Lluch (dreta) i el pati de l’escola de la Sagrada Família (esquerra). Sabadell, entre 1909 i 1936. (FCR00925/AHS).

66


Avinguda de lâ&#x20AC;&#x2122;Onze de Setembre. Sabadell, entre 1909 i 1936. (FCR00934/AHS).

67


Faรงana de la botiga de roba de la Casa Teresona. Sabadell, entre 1912 i 1936. (FCR03696/AHS).

68


El Mercat Central de Sabadell, ca 1929. (FCR00781/AHS).

69


Esgl茅sia de Sant Feliu en reconstrucci贸, juliol de 1919. (FCR01641/AHS).

70


Esgl茅sia de Sant Feliu en construcci贸, juliol de 1919. (FCR01622/AHS).

71


Façana dels tallers metal·lúrgics Ninet al carrer de les Tres Creus, dècada de 1920. (FCR03044/AHS).

72


Interior de la Casa de la Caritat a la via de MassaguĂŠ. Sabadell, ca. 1930 (FCR02794/AHS).

73


Els bombers fent demostracions al camp de la Sang. Sabadell, entre 1909 i 1928. (FCR00564/AHS).

74


Obres de clavegueram al carrer d’Argüelles, actualment Sallarès i Pla. Sabadell, entre 1909 i 1936. (FCR00963/AHS).

75


Sala de la Maternitat al carrer de lâ&#x20AC;&#x2122;Illa. Sabadell, ca. 1925. (FCR03791/AHS).

76


Pavelló antituberculós de Maria Eugènia a la clínica de la Mare de Déu de la Salut. Sabadell, ca 1929. (FCR01360/AHS).

77


Biblioteca de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, finals de la dècada de 1920. (FCR01490/AHS).

78


Joan Vila Cinca impartint classes a l’aula de dibuix artístic de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis. Sabadell, ca. 1930. (FCR03110/AHS).

79


Acte de repartiment de premis a la Caixa d’Estalvis de Sabadell, dècada 1920. (FCR01492/AHS).

80


Alumnes fent classe al pati de lâ&#x20AC;&#x2122;Acadèmia Miralles. Sabadell, entre 1909 i 1936. (FCR02107/AHS).

81


Gegants i capgrossos a la plaรงa de Sant Roc. Festa Major de Sabadell, ca. 1924. (FCR00654/AHS).

82


Animació a la plaça Major amb motiu d’una audició de sardanes. Festa Major de Sabadell, agost de 1919. (FCR01839/AHS).

83


Cursa de motos passant per la cruïlla de la carretera de Terrassa, carretera de Rubí i carrer Sant Cugat. Es pot apreciar el bar “El Millón” de Magí Marcè i l’escola nacional. Festa Major de Sabadell, 1924. (FCR00378/AHS). 84


Enlairament d’un globus aerostàtic davant de l’edifici de l’Ajuntament. Sabadell, Festa Major de 1919. (FCR01842/AHS)

85


Ball de sardanes al bosc de Can Feu. Sabadell, ca 1920. (FCR01938/AHS).

86


Aplec de la Mare de DĂŠu de la Salut. Sabadell, entre 1909 i 1936. (FCR01088/AHS).

87


Cotxe a la via de MassaguÊ davant de la casa Ambros el dia de Sant Cristòfol. Sabadell, ca. 1925. (FCR01209/AHS).

88


Carrossa de Festa Major, s,d. (FCR01840/AHS).

89


Homenatge a Assunción Segarra, la mare superiora, en motiu de les noces d’or de la seva professió religiosa. Casa de la Caritat. Sabadell, 1926. (FCR01513/AHS).

90


Diada de la Creu Roja. Postulants de la Creu Roja posant una bandereta al batlle de la ciutat, Joan Farreras GraùÊ, desembre de 1917. (FCR01546/AHS).

91


Grup de la Serra Vella al carrer de Sant Quirze. Sabadell, marรง de 1916. (FCR00591/AHS).

92


Grup de nenes de les colònies escolars dalt d’una barca a la platja d’Ocata (Masnou, Maresme) amb la seva professora, estiu de 1919. (FCR01537/AHS).

93


Via Crucis de Divendres Sant al carrer de Sant Quirze. Sabadell, entre 1909 i 1936. (FCR01064/AHS).

94


Enterrament de Tomàs Guri, campaner de Sant Feliu. Plaça de l’Àngel de Sabadell, 1917. (FCR04047/AHS).

95


Francesc Macià, president de la Generalitat de Catalunya, i les autoritats locals, a la sala d’actes de l’Acadèmia Catòlica. Acte amb motiu de l’homenatge al pintor Joan Vila Cinca. Sabadell, 28 de maig de 1932 (FCR03410/AHS).

96


El president de la Generalitat, Francesc Macià, passejant per la Rambla durant la visita que efectuà a Sabadell, amb motiu de l’homenatge al pintor Joan Vila Cinca, 28 de maig de 1932. (FCR00589/AHS).

97


La Creu Roja de Sabadell traslladant una vĂ­ctima dels successos durant la vaga de 20 de juliol de 1917. (FCR01552/AHS).

98


Enterrament de Narcís Giralt Sallarès. Sabadell, 13 de setembre de 1925. (FCR01679/AHS).

99


Benedicció de la bandera del Sometent de Sabadell, 8 d’octubre de 1922. (FCR01218/AHS).

100


Mossèn Lluís Carreras parlant en la inauguració d’una làpida en honor al doctor Fèlix Sardà i Salvany, davant la façana de l’asil de les Germanetes al carrer Sant Joan. Sabadell, 19 de febrer de 1922. (FCR01177/AHS).

101


Aspecte del pont sobre la Riereta a la carretera de Terrassa desprĂŠs dâ&#x20AC;&#x2122;un aiguat. Sabadell, setembre de 1926. (FCR01135/AHS).

102


Accident d’aviació durant el Festival Aeri de la Festa Major de Sabadell l’agost de 1933. (FCR01162/AHS).

103


Sopar de gala a la casa Gorina Sanz amb motiu del comiat dâ&#x20AC;&#x2122;una noia suĂŻssa. Sabadell, entre 1920 i 1936 (FCR03327/AHS).

104


La poetessa Agnès Armengol Badia (al centre) en íntim col·loqui amb Salvador Sabater Oliver i amb Dolors Miralles. Sabadell, ca. 1925. (FCR01670/AHS).

105


Interior del laboratori del Condicionament i Docks. Sabadell, entre 1920 i 1935 (FCR03042/AHS).

106


Triadores de llanes de la fàbrica La Lanera Española, SA., Sabadell, 1928. (FCR03801/AHS).

107


Taller metal·lúrgic de la fàbrica Llorens i Torra, SA. Sabadell, entre 1909 i 1936. (FCR03748/AHS).

108


Ordidores. Interior dâ&#x20AC;&#x2122;una nau tèxtil sense identificar. Sabadell, entre 1909 i 1936 (FCR03613/AHS).

109


Cosidores de peces a la fĂ brica Juli Puncernau, desprĂŠs Llorens i Torra, SA. Sabadell, entre 1919 i 1926. (FCR03481/AHS).

110


Secció d’acabats de la fàbrica J. Puncernau, després Llorens i Torra, SA. Sabadell, entre 1919 i 1926. (FCR03483/AHS).

111


Càrrega d’un carro de l’Anís del Taup. Sabadell, entre 1909 i 1936. (FCR03485/AHS).

112


Despatx de vendes de la fĂ brica de Juli Puncernau. Sabadell, entre 1909 i 1936. (FCR03491/AHS).

113


Visita de la doctora Maria Lluïsa Quadras Bordes a l’Escola Industrial, acompanyada de la Junta de l’Associació de la Premsa. Personatges: Lluís Mas Gomis; Francesc Casañas Riera. Sabadell, 1928. (FCR000552/AHS).

114


Congrés de la Premsa Catalano-Balear. Acte d’inauguració de l’exposició retrospectiva de premsa i llibres a l’Ateneu de Sabadell en presència de l’alcalde Esteve Relat Corominas, Josep Maria Marcet, Salvador Sabater Oliver, Joan Arús (poeta), Ramon Ribera Llobet, Leandre Roura Garriga, els agutzils municipals Josep Altarriba Soler i Benet Saumell Gil, mossèn Domènech Pagès. Pronuncia la conferència Miquel Carreras Costajussà.- 29 de juny de 1928. (FCR00799/AHS). 115


Actual sala Miquel Carreras del Museu d’Història de Sabadell, novembre de1931. (FCR00893/AHS).

116


Membres del congrés de la premsa catalano-balear visitant una exposició de fotografia de Francesc Casañas Riera a l’antic Museu de Rubí, 1928. (FCR02551/AHS).

117


Troballa arqueològica d’una sitja de blat descoberta durant les obres de construcció de l’estació del ferrocarril de Sant Quirze, ca 1921. (FCR00298/AHS).

118


Excavacions al turó d’Arraona, en què es va descobrir els fonaments d’una torre de base quadrada d’època medieval. Sabadell, 1919-1920. (FCR00802/AHS).

119


Església de Sant Feliu després de la Setmana Tràgica, entre 1910 i 1914 (FCR02760/AHS).

120


Creu processional de l’església de Sant Vicenç de Jonqueres, s. XV-XVI. (FCR00538/AHS).

121


Altar de la Mare de Déu de la Mercè, obra de Josep Puig i Cadafalch, a la parròquia de Sant Feliu. Sabadell, entre 1926 i 1936. (FCR02765/AHS)

122


Interior de lâ&#x20AC;&#x2122;ermita de Togores, 1912. (FCR00503/AHS).

123


Parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres, entre 1909 i 1936. (FCR00524/AHS).

124


Façana principal de l’església del monestir de Sant Cugat del Vallès. Entre 1915 i 1936. (FCR02342/AHS).

125


Exterior de l’església romànica de Santa Maria del Puig de la Creu. Castellar del Vallès, entre 1909 i 1936. (FCR00149/ AHS).

126


Aplec a lâ&#x20AC;&#x2122;ermita de Sant SebastiĂ de Montmajor, 20 de gener de 1935. (FCR02227/AHS)

127


Vista panorĂ mica del pont de la Salut sobre el riu Ripoll, ca.1925. (FCR00949/AHS).

128


Joan Roca Pedregosa i Esteve Dalmau Roca als “Femerots”, servei d’abocador i selecció d’escombraries del qual tenien la concessió, situat a la ctra. de Barcelona, cantonada amb el passeig del Comerç, Sabadell, 1932. (FCR00059/ AHS).


Cometa en vol perfecte. Sabadell, 1916. (FCR01564/AHS).

130


Grup dâ&#x20AC;&#x2122;infants enlairant un estel. Sabadell, 1916. (FCR01566/AHS)

131


FRANCESC CASAÑAS I RIERA

El retrat d’una ciutat (Sabadell, 1909-1936)

L’ EXPOSICIÓ


136


Fotografies de l’exposició feta al Museu d’Història de Sabadell l’any 2015. Fotos: Magem Torrella Associats.

137


Racó amb materials de la botiga “Francisco Casañas”, 2015. Foto: Magem Torrella Associats.


FRANCESC CASAÑAS I RIERA

El retrat d’una ciutat (Sabadell, 1909-1936)

Organitza:

Col·labora:

Amb el suport de:

Francesc Casañas i Riera. El retrat d'una ciutat (Sabadell, 1909-1936)  
Francesc Casañas i Riera. El retrat d'una ciutat (Sabadell, 1909-1936)  
Advertisement