Lluís Trepat La mirada del demiürg
la taula i van agrair molt la deferència d’aquest homenatge que els dedicava el senyor Walter Starkie. L’anglès portava el seu violí, i a la nit hi va haver sarau a la plaça Major, amb els gitanos tocant les guitarres i les gitanetes de bon veure ballant com a desesperades el garrotín o el que fos. Així fou com, d’aquesta manera tan pinto· resca, vaig fer la meva primera exposició i vaig ser catalogat a partir d’aquell mo· ment com el Trepat dels Gitanos, deno· minació de la qual em sento molt honorat, perquè a Tàrrega hi havia el Trepat de les Màquines, el Trepat dels Abonos i el Trepat de la Ferreteria, i des de llavors hi hauria lo Trepat dels Gitanos.
Lluís Trepat a l’exposició “Gitanos”, a la Galería de Arte Pahería de Lleida 1946
Fons d’Art Lluís Trepat
Bé, a partir d’aquest èxit en la manera de donar-me a conèixer, també hi va haver l’oferta del senyor Novell de fer una expo· sició a Lleida, a la Galeria Pahería, al costat mateix de l’Ajuntament, al pis on actualment hi ha un estudi de fotografia. L’exposició, exclusivament de temes gitanos, fou un èxit. Com que el meu germà Josep M. era conegut per la gent de la ciutat, ho vaig vendre gairebé tot; és clar que els preus eren de principiant. Però advocats, metges, dentistes i alta aristocràcia me’n van comprar, i la crítica, encara que contradictòria, va ajudar a fer popular l’esdeveniment. Els carques acadèmics deien que era una obra infantil, i els més moderns escrivien comentaris amb certes al·lusions a Goya i a altres grans pintors.
28
Aquest èxit em va envalentir i vaig connectar, per mediació del mestre Balcells, amb la Sala Rovira de Barcelona, situada a la rambla de Cata· lunya. L’amo de la galeria era un gat vell, que, d’una banda, t’afalagava, i de l’altra, no posava el coll a la venda. Quan el tant per cent del tracte econòmic es va assolir, ja no va mantenir l’interès aparent que mostrava per mi els primers dies. Val a dir que la crítica fou bona: el Diario de Barcelona em féu retratar pel seu dibuixant, i vaig encapçalar la tira de la crítica. I els altres diaris també em van tractar molt bé. Jo ja em vaig creure un pintor consagrat, però encara em faltava molt. Aquest èxit aparent va crear un petit conflicte que des d’aleshores va enterbolir l’amistat fraternal que m’unia amb en Minguell. Ell va co· mençar a pintar també gitanos, els mateixos models meus, però més ben dibuixats, més clàssics, i també els va exposar a Barcelona, però no va tenir èxit, ja que la frescor i l’espontaneïtat que tenien els meus ell no la podia aconseguir. Fou una llàstima, perquè la nostra amistat es va refredar. Exteriorment continuàvem sent amics i treballàvem junts i fins