Joan Vilacasas i Lluís Trepat a París 1952 Fons d’Art Lluís Trepat
Durant aquest període de temps, Trepat, d’una banda, s’enfronta amb la incom· prensió del públic lleidatà davant les seves obres, tot i l’escalf d’algun nucli a l’entorn del Cercle de Belles Arts, de la revista Labor i del text de F. Porta “Una introducción al arte abstracto” (1957), que genera un petit espai que permetrà l’entrada d’altres companys seus a aques· ta nova estètica, per després fundar el Grup Cogul (1964). Però, d’altra banda, i de manera simultània, a través de les seves obres informalistes, Trepat s’introdueix en el circuit de l’art contemporani de Barcelona: l’any 1957 exposa a les Galeries Laietanes, seu dels Salons d’Octubre i de les primeres exposicions individuals de Tàpies; l’any 1958 pren part en el segon Saló de Maig; participa amb el grup Art Actual Mediterrani fins a l’any 1964 en exposicions itinerants; el 1959 forma part de l’exposició “Homenatge informalista 0 figura a Velázquez”, que se celebra a la Sala Gaspar, una galeria que esdevindrà un referent de l’informalisme a par· tir de l’exposició “Otro arte”, celebrada el 1957, en col·laboració amb la galeria Stadler de París i patrocinada pel Club 49, en què, entre artistes internacionals, exposaren Tàpies, Tharrats i Vilacasas.
La figura de Trepat en el context català de la dècada dels cinquanta Sílvia Múñoz d’Imbert
Lluís Trepat decideix experimentar amb l’informalisme des de 1955 fins a 1962, una decisió que pren arran del seu segon viatge a París, de la trobada amb artistes com Tàpies, Clavé i, sobretot, de la seva amistat amb Vilacasas.
Si, per Trepat, l’entrada al corrent informalista indica una voluntat d’ex· perimentació, de capbussar-se en un món desconegut, el fet d’abandonar l’informalisme en el moment en què era una opció predominant, l’any 1962, també ens assenyala una independència de criteris i una honestedat a l’hora d’escollir el seu llenguatge formal. Trepat considera que ja havia experimentat prou en aquesta línia, que havia esgotat el llenguatge infor· malista; el sentí limitat i decidí tornar de nou a la figuració, una figuració que a la dècada dels seixanta ja s’albirava com una resposta més propera i políticament compromesa per a les joves generacions contraposades al misticisme romàntic i perillosament elitista de l’informalisme. En aquest sentit, podem observar que la trajectòria de Trepat és un reflex de l’època en què es desenvolupa, però alhora és fidel a si mateixa, a la seva pròpia realitat i als seus propis temps. Independent i aliena, per tant, a corrents majoritaris i a modes, segueix el camí de l’artista, que, amb cada pinzellada, descobreix el sentit dels seus propis passos.
19