Manuals del Museu volum 1 (2012)

l’activitat i alhora els reclamo col·laboració i complicitat.

Ara em dirigeixo als alumnes. Després de les presentacions, miro de situar-los en el Museu i en el pla de treball. Som tots junts a l’aula.

Tot és a les fosques, la imatge del Planeta Blau ocupa tota la paret i… som-hi!

“Què espereu trobar al Museu?” els pregunto. En Roger s’atreveix a dir: “Animals dissecats.” Es produeix un silenci. Reparteixo diferents imatges que el Museu utilitza com a logos: una ametista, una gàlbula de xiprer, una brúixola… Al dors, la meitat tenen un petit adhesiu. Encara no ho saben però el farem servir per organitzar els grups de les seqüències que anomenem medi i individu. Un cop repartides pregunto: “Què us suggereixen aquestes imatges?”

Vaig enganxant les seves aportacions a la pissarra: col·leccions, evolució, taxidermista, conservació, Mediterrani, diversitat,…”Quina mena de preguntes es planteja el Museu?”

Situo el Museu a la ciutat i, en el context del coneixement científic, lluny de mostrar-nos claredat total el Museu ens convida a entendre el món. Foscor i llum en diàleg permanent entre certesa i incertesa.

Estan una mica desconcertats però he captat la seva atenció. El professor assenteix.

Comprendre el món i transformar-lo. Agafo el diari, l’obrim per una pàgina qualsevol per llegir el titular que més els crida l’atenció. Aterro a l’article de l’Espinàs, un dels pocs escriptors que encara avui continua escrivint amb una vella màquina d’escriure, una Olivetti Studio 46. Trec unes estovalles que la tapen i... descobreixo una antiga Underwood.

“Us heu fixat com estan distribuïdes les tecles? Com explicaríeu que qwerty es conservi al teclat del vostre portàtil?” La historia ens porta d’Ilion, Nova York, on Remington and Sons van fabricar el primer model industrial de màquina d’escriure, a la cintura pelviana del rorqual. Veiem com la morfologia dels éssers vius porta escrita l’empremta d’un procés històric i no la podem entendre fora d’aquest context. Amb la Carme intercalem intervencions i ens assistim.

Agafo una làmina on hi ha dibuixada una selecció d’elements que formen, en conjunt, un context on apareix una escultura. Distribueixo les imatges d’escultures de dones de diferents èpoques de la ciutat: “Creieu que aquesta escultura Encaixa en aquest context?”

“Quines condicions es van donar perquè fossin possibles?” “Escultures i context, són intercanviables?” “I la novetat que va representar l’escultura, com devia influir en el seu entorn, palau o plaça pública?”

Treballen en grup. Els uns tenen preferència per la imatge i els altres s’expliquen millor per escrit. M’acosto als professors i els avanço on volem arribar amb tot plegat.

De mica en mica els alumnes van explicitant els seus punts de vista en la posada en comú. Els enllaço amb els continguts fonamentals del taller i es va creant el context adequat. És el moment de girar la carta. L’atzar divideix la classe en dos grups i d’aquesta manera s’inhibeix qualsevol temptativa de protesta. La Carme surt primer amb els seus acompanyants i s’endinsa a l’exposició per treballar la seqüència individu.

“Com fa front i respon un ésser viu a un medi canviant?” Els dono uns metres de distància i amb l’altra meitat de la classe també entrem a Planeta Vida per iniciar la seqüència medi. Ja no tornem a coincidir tots a l’aula fins al final, per comparar els nous punts de vista amb els inicials i fer el tancament.

83