Elvira Elias Cornet

LA PEÇA DESTACADA MARÇ 2022

ELVIRA ELIAS CORNET, IL·LUSTRADORA

museu.arenysdemar.cat museu@arenysdemar.cat Tel. +34 93 792 44 44

MUSEU MARÈS DE LA PUNTA c. de l’Església, 43 08350 Arenys de Mar

MUSEU MOLLFULLEDA DE MINERALOGIA c. de l’Església, 37-39 08350 Arenys de Mar

La il·lustració, territori femení?

Una vida dedicada a l’art

Tirant el Blanc.

Il∙lustració de la coberta per a Tirant el Blanc, de Joan Sales, 1954.

Elvira Elias.

Foto publicada a El Punt el 3 de desembre del 2004.

Fotografia de Quim Puig.

En un moment en què la pintura de cavallet era vista com una tasca més pròpia d’homes, moltes dones artistes van preferir dedicar-se a la il·lustració de llibres, sobretot infantils. Aquesta disciplina fins ben bé la meitat del segle xx es va considerar una tècnica artística menor, més pròxima a les arts decoratives que a les belles arts, tot i que requereix el mateix domini tècnic, esforç intel·lectual i creativitat.

Ex-libris d’Elvira Elias Cornet dibuixat per ella mateixa.

En aquest camp, Catalunya ha aportat grans noms femenins, avui respectats i valorats, tot i que en general són poc coneguts pel gran públic. Des del període modernista fins al que podríem qualificar de postnoucentisme, trobem una època daurada de la il·lustració amb noms de tanta categoria com Anna Maria Smith (1880-1954), Laura Albéniz (1890-1944), Lola Anglada (18921984) −considerada la primera il·lustradora professional catalana−, Mercè Llimona (1914-1997) o Aurora Altisent (1928), entre tantes altres, cadascuna amb un estil i una personalitat particulars. La seva obra en contes i llibres infantils i juvenils, en revistes i en publicacions diverses, és avui un episodi important de la nostra història de l’art.

Totes elles obriren el camí de la renovació estilística que es produeix a partir de les dècades de 1960 i 1970, coincidint amb la represa cultural i editorial a Catalunya amb

MUSEU D’ARENYS DE MAR · LA PEÇA DESTACADA · MARÇ 2022

Elvira Elias va néixer a Barcelona, a la dreta de l’Eixample, el 15 de maig del 1917.

La mare, Emília Cornet, era membre d’una destacada família d’enginyers i homes de cultura, d’entre els quals destacava l’il·lustrador i exlibrista Gaietà Cornet, oncle d’Elvira. El pare, Feliu Elias, era a més d’historiador de l’art i crític, un reconegut pintor i il·lustrador –el popular Apa–, col·laborador en diaris i revistes satíriques de l’època.

L’entorn intel·lectual i artístic en el qual va créixer va fer que, de ben petita, mostrés habilitat i afició pel dibuix, que practicava sobre qualsevol espai en blanc que trobava. Va ser a la biblioteca paterna on Elvira va conèixer de ben a prop l’obra d’alguns dels artistes que van acabar influint la seva posterior producció com a il·lustradora: dels nacionals, com Joan Junceda –amic

noms reconeguts internacionalment com Maria Rius (1938), Roser Capdevila (1939), Fina Rifà (1939) o Pilarín Bayés (1941), que al seu torn han exercit el seu mestratge sobre les generacions posteriors fins a les actuals.

Una de les il·lustradores més destacables del període comprès entre els anys quaranta i cinquanta de la centúria passada és la protagonista d’aquest dossier, l’arenyenca d’adopció Elvira Elias Cornet.

Tot i la qualitat de la seva obra (encara que poc extensa), avui el seu nom resta oblidat no només per qüestions cronològiques i estètiques –la il·lustració també pateix l’efecte de la moda i les tendències del moment–, sinó també perquè va treballar en edicions amb poca repercussió comercial, especialment les escrites en català. El temps, però, ho posa tot al seu lloc i actualment Elvira Elias és reconeguda com un referent en la il·lustració infantil catalana, una més de tots aquells artistes que no només van veure estroncada la seva formació i primers passos per l’esclat de la Guerra Civil, sinó que també van haver de lluitar perquè el seu ofici obtingués una valoració professional que no tenia. Les seves il·lustracions són sinònim de l’obra ben feta, d’una acurada precisió tècnica, de bon gust i de refinada estètica i sensibilitat.

p.2

íntim de la família–, als internacionals, com Doré, Hermann, Busch o Rackham, entre d’altres.

Decidida a esdevenir pintora, Elvira comença la seva formació a l’escola de la Llotja. Allí, enmig d’un sistema d’ensenyament que ella descriu com a caduc i passat de moda, aprèn la base del seu estil, tan minuciós i detallista. La Guerra Civil, però, fa que no pugui completar els seus estudis de pintura i, finalment, davant l’imparable avanç de les tropes nacionals acabi marxant a l’exili, al sud de França. Tres anys més tard, el 1942, la inquietud, l’ànsia i la impaciència de la joventut li donen la valentia suficient per deixar Tolosa i tornar sola a Barcelona, una Barcelona que, sota la victòria de Franco, descriu com a grisa i trista. És a la casa de moda El Dique Flotante on Elvira, exercint de figurinista, inicia la carrera d’il·lustradora, encara que es veu força limitada per les imposicions i gustos dels propietaris. Cansada d’aquella situació i amb l’ambició de continuar avançant, Elvira entra en contacte amb la família Zendrera, responsables de l’editorial Juventud, que, sense gairebé conèixer res del seu art, li fan el primer encàrrec: la il·lustració del llibre Mis canciones, de Palmira Jaquetti, el 1943. Començava el que, sense ella saber-ho, havia d’esdevenir la seva professió definitiva: il·lustradora de contes infantils.

Vindrien posteriorment altres encàrrecs com La tienda del anticuario, de Pilar Fornesa, per a Ediciones del Junco, el 1945; Casa de muñecas, de nou per a Juventud, el 1951, o La perfecta ama de casa, de Lluïsa Rocamora, editat per Osa Menor el 1955.

Del seu pas per Ariel cal destacar la col·laboració amb l’escriptor i editor Joan Sales (1912-1983), retornat del seu exili a Mèxic.

Elvira esdevingué la principal il·lustradora infantil d’aquesta editorial, amb els diversos volums de la col·lecció Rondalles, publicats entre el 1949 i el 1951 i que avui són considerades les edicions més importants de l’època pel que fa al llibre infantil en català.

En aquella època, Elvira, acabada de casar amb l’advocat arenyenc Fidel Còrdoba, ja residia a la nostra població. En principi hi havien de fer una estada breu, però l’anhelat retorn a Barcelona no es va produir mai.

MUSEU D’ARENYS DE MAR · LA PEÇA DESTACADA · MARÇ 2022

p.3

Tirant i Carmesina. Il∙lustració per a Tirant el Blanc, de Joan Sales, 1954.

Dels anys seixanta, moment en què hi ha un ressorgiment de la literatura per a infants, no només cal destacar obres com Fantasies i contes per a gent jove, signades per Abel, sinó també la col·laboració d’Elvira amb dues emblemàtiques revistes en català: Cavall Fort, creada el 1961, i on col·labora esporàdicament fins al 1972, i Tretzevents, creada el 1963, i en la qual publica dos contes de l’arenyenc Lluís Ferran de Pol (1911-1995): El bisó, l’ós i el petit indi, el 1972, i Les particions del llop i de la guilla, l’any següent. De Ferran, Elvira també il·lustrà la segona edició d’Abans de l’alba, a càrrec de l’Editorial Spes, l’any 1972. De la feina feta per Elias en aquest llibre, el seu autor digué: «La perfecció del dibuix, la fantasia de les formes, l’obstinat detallisme del rendiment fan d’aquestes il·lustracions un complement visual del text immillorable. Elvira Elias va assolir aquesta presentació gràfica amb un intens estudi previ de l’estil maia que l’artista portà a terme amb gran tenacitat i sense estalvi d’esforç».

Segurament, l’obra més destacada sortida de la unió professional entre Elvira i Sales va ser Tirant el Blanc, del 1954, extraordinària adaptació per a infants i joves de l’autor d’Incerta glòria, una versió reduïda del clàssic de Joanot Martorell sense perdre’n l’essència i el valor. A Tirant el Blanc, Elias mostra, en el vestuari i les ambientacions de cada escena, un estil ja del tot consolidat i una acurada documentació històrica prèvia. Fou tot un èxit comercial.

L’especialista en il·lustració Montserrat Castillo recalca que en aquest moment l’artista ja es troba al cim del seu art. És la mateixa Castillo qui diu: «Mirant els seus dibuixos, sembla que es vinclen suaument els plomalls de barrets, cascs i turbants, ens sembla sentir el dringar dels joiells, el fregadís de les vestimentes en el paviment».

Il.lustració per a una Història de l’Art per a infants. Aquarel.la, 2008-2009, Col.lecció particular.

Il.lustracions per a la segona edició d’Abans de l’alba, de Lluís Ferran de Pol, 1972.

Il.lustració per a una Història de l’Art per a infants. Aquarel.la, 2008-2009, Col.lecció particular.

Il∙lustració per al conte “El bisó, l’ós i el petit indi”, de Lluís Ferran de Pol, publicat a Tretzevents el 1972.

MUSEU D’ARENYS DE MAR · LA PEÇA DESTACADA · MARÇ 2022

p.4

Els anys vuitanta, encara que allunyada del frenesí editorial barceloní, la il·lustradora continua treballant: Les nostres llegendes, de Carme Garriga, el 1984; Contes, llegendes, veritats i fantasies. Llibre de lectura, el 1987; El niño que llegó de Kampuchea, de M. Marcela Sánchez Coquillat, encara per a l’editorial Juventud, el 1988. L’última obra publicada va ser el 2007 –tenia 90 anys–; es tractava de les il·lustracions per al conte A cavall d’una onada, de l’escriptora M. Assumpció Ribas (Arenys de Munt, 1953), apareguda a Tretzevents.

Elvira Elias deixà de dibuixar definitivament pocs anys abans de morir i ho féu no per manca de ganes o d’inspiració, sinó per qüestions físiques: aquella activitat requeria un esforç i unes postures corporals que el seu cos ja no li permetia. Aquesta va ser la raó per la qual no va concloure un projecte que feia temps que li rondava pel cap: una història de l’art adreçada als més petits, amb l’afegitó que els contes que l’enriquien també eren d’ella. En resten els textos manuscrits en llibretes i algunes de les il·lustracions en les quals, tot i la seva avançada edat, l’artista continua demostrant el mestratge en el dibuix, el color i la composició.

MUSEU D’ARENYS DE MAR · LA PEÇA DESTACADA · MARÇ 2022

p.5

Les serigrafies mòbils A les seves memòries, encara inèdites, Elvira fa referència a la disciplina artística protagonista d’aquest dossier, la serigrafia: «Quina afició, quin delit vaig agafar per aquesta tècnica. Em permetia seguir tot el procés de producció d’una obra d’art: del primer esbós a la impressió final. A través d’un curs per correspondència que havia vist anunciat al diari, vaig aprendre’n les nocions bàsiques. La resta la posava jo, impulsivament, amb les meves invencions.

Tot plegat molt rudimentari, però molt enriquidor [...].»

Efectivament, a la dècada dels setanta i principi dels vuitanta, després de la llarga malaltia del seu marit i en una etapa de plena maduresa artística, Elvira Elias s’allunya del món de la il·lustració infantil i crea, amb l’ajut de Consol Garriga i Lola Simarro –aquesta última molt vinculada als orígens del Museu de la Punta–, una sèrie d’obres que il·lustren d’una manera lliure i evocadora diversos poemes d’autors catalans (Joan Maragall, Josep Carner, Màrius Torres), anglesos (William Shakespeare, Wi-

d’Arenys de Mar: desenes de planxes de metacrilat serigrafiades però també alguns dels dibuixos preparatius fets sobre paper de seda o bé sobre plàstic, a banda d’algunes il·lustracions soltes. En aquestes peces, conservades actualment en el Museu d’Arenys de Mar, trobem l’art d’una Elvira ja madura que, tot i mostrar un traç més eixut i ferm, no abandona mai aquella delicadesa que li és tan característica, ja sigui en les figures humanes i animals com en els motius vegetals i arabescos. Entre totes aquestes serigrafies, destaquen les figures humanes, a vegades de cos sencer però també només el bust o el rostre. Són figures generalment estilitzades i de gestos elegants, de tall realista, que remeten a la il·lustració de tradició noucentista, però també al Renaixement italià i molt especialment a Botticelli, a qui tant admirava, i a Filippo Lippi.

lliam Blake, John Keats, Francis Thompson, Robert Browning) i nord-americans (Walt Whitman, Henry Wadsworth Longfellow).

Aquestes obres són molt originals, tant per la tècnica com pel suport utilitzats. Sobre un marc de fusta amb diverses regates, munta un conjunt de peces de metacrilat serigrafiades que s’encavalquen les unes a les altres i es poden moure com si fossin portes corredisses. Aprofitant el contrast de l’opacitat de la serigrafia i la transparència del metacrilat, aquesta instal·lació mòbil permet fer diverses combinacions, deixant que l’espectador faci córrer la imaginació i es faci la pròpia interpretació de les suggestions del poema.

A Arenys de Mar aquestes serigrafies mòbils es van poder veure per primera vegada l’estiu de l’any 1982 a la ja mítica sala d’exposicions de la Caixa Laietana, a la Riera. L’escriptor arenyenc Fèlix Cucurull, autor d’un petit text per a la mostra, definia aquelles composicions com una «autèntica troballa» i una manera audaç que tenia la seva artífex de desenvolupar la seva original creativitat. Anys més tard,

Donant les joies. L’artista i el model. Serigrafia sobre metacrilat 1970-1980. Superposició de dues planxes. Museu d’Arenys de Mar, núm. reg. 12771.

Donant les joies. Bust de dona.

Serigrafia sobre metacrilat.

1970-1980. Superposició de diverses planxes. Museu d’Arenys de Mar, núm. reg. 12771.

el C. C. Calisay i el Museu de la Marina de Vilassar de Mar tornaven a mostrar públicament les serigrafies en l’exposició Elvira Elias. Il·lustracions (1943-1999). L’última ocasió que vam tenir de contemplar-les – fins ara– va ser també al Calisay, l’any 2017, en l’homenatge pòstum a l’artista organitzat per la Regidoria de Cultura.

A finals del 2004, Elvira Elias havia fet donació de tot aquest treball a l’Ajuntament

L’obra seleccionada en aquesta ocasió és la titulada Donant les joies, a partir del poema homònim de Joan Maragall del 1891.

L’obra està composta per sis metacrilats en els quals, com a la resta, es combinen la representació humana amb fons abstractes i sanefes que, pel disseny i pels colors plans que els conformen, recorden una estètica entre pop i psicodèlica. Les imatges suggerides per les paraules de Maragall donen a l’artista l’excusa per a evocar un món mig irreal, un paisatge oníric, en el qual l’espectador, amb capacitat de poder moure les planxes a voluntat, té el poder de crear el resultat que més li plagui.

La tècnica La serigrafia és una tècnica d’estampació d’origen xinès popularitzada a Europa durant el segle xx i molt estesa en el món de les arts gràfiques i del tèxtil, ja que és un procediment que permet fer tiratges molt llargs sobre molts tipus de superfícies. La tècnica consisteix a traspassar un dibuix a un fotolit, que, a través d’un procés d’insolació, es trasllada a una pantalla coberta d’una emulsió fotosensible. Un cop feta la insolació, s’obté una pantalla impermeabilitzada excepte a la zona de la imatge. Per fer l’estampació, s’escampa la tinta sobre

la pantalla per mitjà d’un rascle. Només en les parts no impermeabilitzades la tinta es transfereix a la superfície que s’ha col·locat sota la pantalla. Per a les imatges amb diversos colors, cal fer una estampació per a cada tinta, amb una pantalla diferent per a cadascuna. El suport escollit per Elvira Elias són planxes de metacrilat, la majoria de les quals tenen diverses estampacions fetes al revers, la primera amb tinta negra perfila les figures i la segona, o les que calgui, els confereix la resta del color que omple el motiu o el fons.

Joan Miquel Llodrà Nogueras i Bernat Oliver Majó, historiadors de l’art

MUSEU D’ARENYS DE MAR · LA PEÇA DESTACADA · MARÇ 2022

p.6

MUSEU D’ARENYS DE MAR · LA PEÇA DESTACADA · MARÇ 2022

p.7

“Donant les joies”. Poema de Joan Maragall. Serigrafia sobre metacrilat. 1970-1980. Museu d’Arenys de Mar, núm. reg. 12771.

De joies vull cobrir ta cabellera, el teu coll i el teu pit, braços i mans, en memòria de totes les carícies que vagi fent-te i t’hagi fet abans.

Com a pluja els joiells damunt tos membres, també com pluja els besos meus d’amor: dessota cada bes vull que s’encengui com un astre una nova resplendor.

Un joiell cada bes, que resplendeixi, nit serena, lo noble del teu cos: pro després el gran jorn, després el dia: l’esposa sens joiells, tota a l’espòs.

Joan Maragall (1891)

BIBLIOGRAFIA Carles Verdú, «Entrevista amb Elvira Elias», Vida Parroquial, núm. 451, maig 1986, p. 425-427.

Montserrat Castillo, «Retrobar Elvira Elias», Revista de Catalunya, núm. 131, juliol-agost 1998, p. 59-87.

— «Tot vestint princeses», Tretzevents, 752, maig 1999, p. 6-7.

— «Il·lustració. La represa dels anys seixanta», Revista de Catalunya, núm. 141, juny 1999, p. 45-63.

Elena Ferran, «Jo volia ser pintora, no il·lustrar contes», El Punt, 7 desembre 2004, p. 56.

Lluís Ferran del Pol, «Petita història del meu Abans de l’alba», Perspectivas antropológicas en el mundo maya, Madrid, Sociedad Española de Estudios Mayas, p. 31-35.

Joan Miquel Llodrà, Memòries d’Elvira Elias, inèdit, 2015.

Fina Rifà, «Elvira Elias, apunts de la seva vida», Faristol, núm. 85, abril 2017, p. 30.

MUSEU D’ARENYS DE MAR · LA PEÇA DESTACADA · MARÇ 2022

p.8