Page 1


Edició, març 2011 Badalona © Textos dels autors © Fotografies: M. Teresa Mateu, Joan Sansa, col·lectiu Estenent el Desastre © Logotip: M. Teresa Mateu Disseny gràfic i maquetació: M. Teresa Mateu - teresamateu@yahoo.es Coordinadors del projecte: Dionís Orrit - dionis.orrit@gmail.com Joan Sansa - joansansa@coac.net Agraïments: ENTITATS: AV Canyet, AV Dalt la Vila, AV Pomar, AV Sant Roc, AV Llefià, AV la Salut, AV el Remei, AV Juan Valera, Ateneu Sant Roc, Arxiu Històric de Llefià, Districte Apatxe, Casal de la Dona de Pomar, Societat Ocellaire de Pomar, CD Pomar, Celler de Cal Joan PROFESSIONALS: Roque i Xavi Carranza, constructors; Fernando Pontón, CYES; Albert Soria, metal·lista; Pedro Azara, Jordi Guardiola, Silvestre Oliveras, Manuel Delgado, Marià Marín, Cèlia Antúnez, Josep Calle, Xavier Càmara CIUTADANS: Miguel Jurado, Josep Coll, Pierpaolo Troiano, Joan Expósito, Marga Cartagena, Patty de Frutos, José Manuel Vara, David Bernabeu, Daniel Orrit, F. Xavier Ventura Per voluntat expressa dels autors, queda rigorosament prohibida sense l’autorització dels titulars dels copyrights, la reproducció total o parcial d’aquesta obra i les seves imatges per qualsevol procediment o mitjà tècnic. Per a més informació: primerespedres@gmail.com Dipòsit legal: B-11951-2011 Impremta: Gráficas Bétulo, S.L.


ÍNDEX Presentació

5

PRIMERES PEDRES, el projecte

7

Nord: INSOSTENIBLE

Sud: CAPUT SAUCIUS

19

Est: ARRELAR

29

Oest: CADA BARRI

39

Monografia

9

49


Una sola Badalona, a nord, sud, est i oest El projecte Primeres Pedres ha volgut contribuir a una reflexió per avançar cap a la ciutat que volem. Les ciutats tenen un esperit que cal cuidar, una manera de ser que travessa el temps i s’estén arreu: des del nord, Canyet; al sud, Dalt de la Vila; des de l’est, Pomar; i a l’oest, Llefià, la Salut, Sant Roc i el Congrés. Les societats han buscat la fermesa interna aixecant la mirada als astres o a través de la dimensió de les creences. Els punts cardinals ens fan comprensible l’espai. A nord, sud, est i oest de Badalona s’hi han instal·lat escultures amb un significat específic en cadascun dels quatre espais. Amb motiu de la Capital de la Cultura Catalana, artistes plàstics badalonins han col·laborat en la construcció d’aquesta singular referència que vol expressar la unitat de Badalona. Una unitat forjada en una història, un territori i una societat fascinant i complexa. Una història centrada en la permanent transformació i superació de reptes: el caràcter que ens defineix. A Canyet s’hi reflecteix el valor de la natura i de la tradició; a Dalt de la Vila s’hi expressa un passat que ens ha llegat un entramat urbà que vol conviure amb la realitat d’avui; a Pomar, hi veiem com la integració social és una capacitat pròpia de Badalona, i a Llefià, la Salut, Sant Roc i el Congrés, la diversitat d’uns barris fets a si mateixos ens interpel·la per guanyar un futur de convivència i de benestar: objectius comuns, de tots i totes.

Jordi Serra - Alcalde de Badalona

Badalona des dels quatre punts cardinals El projecte Primeres Pedres té el seu inici en una proposta feta en el marc del procés participatiu previ a la programació de Badalona 2010, Capital de la Cultura Catalana, dins l’eix de les Arts i la Creació. El projecte, que té un vessant eminentment artístic, també ens proposa una reflexió sociològica i filosòfica sobre què i com volem que sigui la nostra ciutat, tenint-ne en compte l’origen, el passat, el present i el futur. Per això, el projecte té quatre punts físics territorialitzats, on es reflecteixen els diferents punts de vista que enriqueixen aquesta anàlisi. Al mèrit artístic dels autors de cada una de les obres escultòriques cal afegir-hi, doncs, el valor que hi aporta el conjunt del projecte. Amb la realització d’aquesta iniciativa tenim un clar exemple del compromís que l’art adquireix amb la societat en què es desenvolupa, amb l’expressió dels desitjos i les inquietuds que el motiven, i que es materialitzan en obres que embelleixen l’espai públic des d’un punt de vista estètic i que, al mateix temps, ens proposen una reflexió ètica. És d’admirar la capacitat creativa que mostra la ciutat en l’àmbit de les arts plàstiques. I aquest és un exemple més a afegir als altres que l’any de la Capital de la Cultura Catalana ens ha aportat. El meu agraïment als (co)autors del projecte i el meu reconeixement per la seva feina.

Mateu Chalmeta - Regidor de Cultura i Patrimoni Cultural

7


8


PRIMERES PEDRES, EL PROJECTE Primeres Pedres és un projecte escultòric emmarcat en els actes de la capitalitat cultural catalana de Badalona d’aquest any 2010. I és justament pensant en Badalona, en el seu conjunt de barris i ciutadans, que ens el vàrem plantejar. Volem representar tots els barris, amb les seves virtuts i els seus diferents orígens, però també amb les seves mancances i amenaces. No podíem passar per alt la complexitat de la ciutat de Badalona i hagués estat un error haver intentat construir un sol símbol. De fet, pensar en la identitat d’una ciutat també és preguntar-se “què es volia ser quan encara s’havia de créixer?”. Doncs bé, Badalona ja ha crescut però encara conserva l’esperit d’algunes coses que ja no té però que val la pena recuperar. I la ciutat té les mans de tots nosaltres, dels badalonins, per fer-ho. En tractar-se de quatre escultures repartides a la ciutat, aquest llibre és l’únic espai expositiu que pot contemplar el conjunt de totes les obres alhora, en la seva globalitat. Dit d’una altra manera, el llibre es converteix en el contenidor de les pedres, en la Pedra de les Pedres. Aquesta publicació està composta per tota la documentació gràfica i les descripcions dels diferents processos creatius, les aportacions veïnals, els articles de reflexió de les temàtiques en què s’ha inspirat el projecte i les composicions musicals del músic Marià Marín, creades per a la ocasió. Amb aquest llibre a les vostres mans ja esteu participant en la refundació de la ciutat com un autor més. Tant de bo que el projecte Primeres Pedres serveixi de base damunt la qual es formi una nova reflexió urbana i puguem, per tant, contribuir al debat sobre la necessària refundació permanent de la ciutat de Badalona.

PRECEDENTS CLÀSSICS

CONCEPTE

Maies, asteques, inques, egipcis, sumeris, xinesos, hindús, etruscos, grecs i romans, tots van desenvolupar costums per sacralitzar un lloc i poder, així, transformar una simple porció de terra en un espai connectat amb allò diví. L’elecció del lloc, el traçat dels plànols, la construcció de les muralles i edificis eren actes que transcendien la mera superstició ja que formaven part de rituals simbòlics que havien de garantir la protecció i prosperitat de la colònia. Històricament, les ciutats s’han projectat en relació amb el diví més visible per als futurs habitants: el Sol. Per aquest motiu, els quatre punts cardinals han ordenat molt eixos fundacionals de la majoria de civilitzacions.

Col·locar una primera pedra és, en si mateix, un acte redundant. És retornar a la Terra un bocí d’ella mateixa, reomplir un buit fet per l’home amb una pedra feta per la Natura amb l’única pretensió de perpetuar les arrels d’un nou edifici, d’un nou projecte, d’un nou somni. L’acte inaugural sol ser un episodi histriònic més dedicat a l’inaugurant que no pas al lloc inaugurat, la qual cosa evidencia l’autisme de les ciutats modernes i la banalitat del creixement urbà actual. Queden lluny els actes sagrats dels àugurs, interpel·lant les deïtats en la recerca del més pròsper i respectuós dels indrets que dóna la mare Terra. La col·locació d’una primera pedra ha deixat

NORD

Canyet

Eix historicoterritorial_el futur

SUD

Dalt de la Vila

Eix historicoterritorial_el passat

EST

Pomar

Eix social_integració social

OEST

cruïlla Llefià/la Salut/Sant Roc/el Congrés

Eix social_multiculturalitat 9


de ser una litúrgia i ha passat a ser el joc del Tetris dels planejaments urbanístics, amb el dubtós mecenatge de les compensacions territorials. El paisatge, la ciutat, la societat… tots reclamen solucions concretes a problemes globals i sovint repetits. Per evolucionar, cal detectar les mancances del present, recuperar la memòria prèvia a l’aparició de la necessitat i, finalment, proposar la nova solució. Això és, en essència, un acte refundacional. Davant la complexitat de les nostres ciutats, on les problemàtiques interactuen en diferents àmbits alhora, cal preguntar-nos quantes Primeres Pedres refundacionals caldrien per iniciar el canvi. I amb aquest ànim de reconstruir tresors perduts, recuperar orígens llunyans i preservar identitats en perill, hem posat quatre Primeres Pedres per iniciar la reconstrucció de Badalona, o millor dit, la refundació de la ciutat de Badalona damunt la base d’uns valors que tots podem identificar com a badalonins i badalonines. I per què aquesta refundació ha de ser permanent? Perquè un sol acte no és suficient. L’important és l’actitud d’autosuperació continuada i diària de tota la ciutadania.

PROCÉS Posant les Primeres Pedres ens preguntem sobre quins valors s’hauria de construir una nova Badalona i plantegem la refundació permanent de la ciutat a través de l’art, per mitjà de quatre escultures situades als punts cardinals de la ciutat, en barris de naturaleses ben diferents. Aquesta distribució ortogonal dels emplaçaments de les obres forma dos eixos en creu, la creu fundacional de les civilitzacions clàssiques que hem volgut prendre com a llei de traçat.

Quatre Pedres per a una Refundació Permanent Respon a l’encàrrec de posar música als actes d’inauguració de les Primeres Pedres. Per això, de bon inici, la idea va ser compondre una peça per a cada obra, per a cada lloc, per a cada realitat, per a cada concepte. Quatre peces, doncs, per a quatre escultures. Ara bé, les escultures naixien diferents tot i que compartien concepte global i, físicament, el cub. Així mateix, les músiques, per bé que independents, poden i han de ser sonades per ordre, ja que conformen una suite i comparteixen un tret comú, el número 4: quatre moviments basats en quatre instruments -el violí, el clarinet, la trompeta i el saxo alt, amb el coixí de les percussions.

L’elecció dels emplaçaments de les obres cal vincular-los a barris i a conceptes que, en un sentit positiu, representen la Nova Badalona. Les escultures volen transcendir la pura estètica i pretenen estimular a tothom, mitjançant la reflexió, a integrar-les com a aspiració col·lectiva: un win-win entre representant i representat.

De la mateixa manera que d’una idea en van sorgir les quatre pedres diferents, els quatre moviments de la suite -amb variació de tonalitats i tempos- són precedits per una introducció, referida a la idea inicial que les abraça i atorga significat. Es titula Conceptes i vol ser un homenatge al Dionís, als dos Joans, al Paco, al col·lectiu Estenent el Desastre i a totes les persones i associacions de veïns que hi han col·laborat. I com que les persones no són pedres, aquest primer acte musical no fa servir els instruments de les escultures: nascut de la idea, previ a la creació, pren un aire reflexiu, immaterial, construït sobre el diàleg d’idees i persones, entre un violoncel i un piano. Els moviments restants prenen el nom de les obres.

Dionís Orrit i Joan Sansa. Coordinadors del projecte

Marià Marín. Compositor i músic

El projecte Primeres Pedres s’ha concebut, des del seu inici, com una única proposta artística formada per quatre Pedres. En definitiva, es tracta de pedres complementàries, necessàries totes elles per a redefinir la unitat de la nova Badalona que és certament diversa però, en definitiva, única. Les escultures, en la seva globalitat, reflexionen sobre temes essencials de la ciutat d’una manera molt transversal i fan un maridatge cultural, social, urbà, mediambiental, històric i turístic, a través de l’art. L’element que apareix repetit a cada escultura i que les identifica com a conjunt és el CUB, la Primera Pedra ja col·locada, d’unes dimensions i materials similars.

10


Nord - Canyet

11


2010. TROIANO encuentra SANSA vs la refundación de la “Insostenible” insostenibilidad de la Capital Cultural Catalana por Pierpaolo Troiano, arquitecto/e, colegiado COAC / miembro AAUC y AJAC / vocal del CEB-Canyet, pi_troiano@coac.net <<...Soy Canyet el MAR y la MONTAÑA... “Canyet Mar Verd”, “(lo) Bueno / buono / the good... pero puedo mejorar” en 4 “puntos cardinales” [como las famosas 4 Primeras Piedras / “Primeres Pedres”]: I. Veo el Mar y quiero llevarme allí y traerlo aquí... “ligar” con su horizonte... II. Vivo desde siempre la Montaña y quiero recuperar la relación con ella... “ligar” con sus joyas patrimoniales, ambientales, históricas y sociales... III. No quiero como destino un derivado de “urBANALización” (Francesc Muñoz, geógrafo)... IV. Quiero ser “yo & enlacé” con la Ciudad y lo Rural; con el futuro Parc Litoral Metropolità de la Costa Garraf-BarcelonaMaresme y la futura Xarxa verdaderamente integrada de Parcs Naturals de... Catalunya; con el Turismo Cultural y Rural y el Patrimonio; con la Ciudadanía y la Naturaleza. Mi destino es de pre-Parque... “puerta” metafórica del Parc de la Serralada de Marina, xarxa de Parcs Naturals... Enriquecido por la función urbana, no periférica, no banal, interna a un marco “3C” de Cohesión social – Complejidad funcional – Compacidad a desarrollarse creativamente y políticamente dentro de la extensión linear de la sufrida acuchillada urbanística. Esta bestialidad... cruzando políticamente & especulativamente la última autopista ¡pretendida frontera! arriba en puente y abajo hormigonando la riera y buscándose la vida: ¡ya me violó!... Ja o saps!! Segur que ja ho saps!!! ¡¡¡¡Y sigue teniendo mucho apoyo!!!! Así que HOY no soy nadie sin la participación indispensable de “(lo) Feo / brutto / the ugly” y de “(lo) Malo / cattivo / the bad”. Somos un conjunto. Somos “un Ser”. Volvemos a jugar... Somos una película-música hace mucho tiempo genial y que ahora hay que volver a “re”-considerar: “El Bueno, el Feo y el Malo” / “Il Buono, il Brutto, il Cattivo” / “The Good, the Bad and the Ugly”. Querido SANSA y Querida “Insostenible” tuya, que juntos nos interrogáis sobre <<on és el límit de creixement... podem donar la volta a aquesta situació?>>... a sabiendas que “la Escultura”... <<simulacre d’un edifici que mai no es construirà, d’una primera pedra que mai no s’hauria de col.locar... i, per tant, la pedra passa a ser un element lleuger qur s’eleva per damunt de les cadenes, flàxides, que cauen lliures pel seu propi pes sense sostenir res. (Per això l’escultura es diu Insostenible)>>, como cada uno de Nosotros Mismos, depende de quien la juzgue y la reconozca como tal. Capaz de transmitir un mensaje profundo que pueda transformar una redonda que redonda tampoco es en un lugar / lloc de Reflexión, de Pensamiento... Acción que se revierte en la “re”-interpretación del territorio-paisaje del día-a-día cotidiano (¿al lema “¡Todo es Paisaje!”?)... escanciando nuestra alma sobre él, <<sobre las cosas>>, como nos enseña el poeta Federico García Lorca: <<viendo un algo espiritual donde no existe, dando a las formas el encanto de nuestros sentimientos>>... En el siempre libre-y-necesario ejercicio crítico y revindicativo, “re”-fundacional, de “la Mirada”... De un lado orientada hacia el Poblat Ibèric del turó d’en Boscà (¡el Pasado!): potencial “Mirador Arqueològic Metropolità” que se nos presenta cual entusiasmante documento histórico-artístico, a muy pocos minutos de paseo desde la Ciudad / Ciutat, que podría “crecer” (como importante área arqueológica) y “ligar” con la “re”-integración de la imagen y paisajística y funcional del mismo perfil del turó dañado por el “mordisco / queixalada” de la ex cantera y lugar de una vista panorámica “a volo d’uccello” que, se comparada con otros miradores metropolitanos, descubrimos con placer no tener rivales. El más entusiasmante Mirador Arqueològic Metropolità que exista del hermoso conjunto de arqueología industrial metropo12

litana de las ex Tres Xemeneies de Sant Adrià de Besòs, ya Colós Adrianenc de la Mediterrània: ¡a punto de poderlas/lo tocar con un dedo!... Ahora, siendo “el Paisaje” directamente relacionado con “la Salud”, individual y colectiva, vendría verdaderamente bien subir al turó d’en Boscà (posible & deseable Parc Arqueològic pre-romà) entre las rieras de Canyet y de Pomar, para posar un granito de operación cultural de sensibilización paisajística... Llegando a reconocer la atención al Paisaje (no solo “de postal”) cual indispensable transversalidad a las desgraciadas políticas sectoriales. Algún día podría ser: “El(s) PAISATGE(s) dels territoris de la Conca Baixa del Besòs. Diferent MIRAD(A/es) des de Canyet del Colós Adrianenc de la Mediterrània per a la participació en la fantàstica aventura de la ‘construcció social’ d’una IDE(A/es)”... ¿Y de otro lado?, ¿¡“la Mirada”!?, (por allí y desde “Insostenible”) se nos presenta orientada hacia el Hospital de Can Ruti (¡el Presente!): potencial “Castell de Can Ruti” no más peligrosamente monofuncional (¡el Monstruo!), sino rico de actividades socio-culturales compatibles con el necesario crecimiento orgánico de las funciones hospitalarias en la indispensable reintegración territorial-paisajística. Final del paseo urbano de las “Ramblas de Badalona: una ‘Flor urbana’ de Espacio Público enriquecedor” (fantasía urbatectónica hecha realidad bajo efectos mágicos) y gallardo enlace con la red de masias y el GR 92 (tramo del E 10 europeo) a lo largo de los parques de la cordillera litoral catalana... Más allá de diferentes formalismos, estilos, idearios, maneras de interpretar y dialogar. En la búsqueda de la Armonía Universal...>> ¡Coño! ¿Será verdadera esta Carta? o ¿TROIANO engatusa a SANSA y/o SANSA miente a TROIANO? Despierta pues / doncs la exigencia de la búsqueda de la verdad, la verdadera Luz, y atreverse en inenarrables operaciones alquímicas (transformar el horror en ORO, o sea: ¡rescatar el ORO en el hORrOr!) y no rendirse nunca: [MAI]. ¡IR-A-VERLA! a (la) “Insostenible” del heroico caballero SANSA, es el PRIMER ACTO / PRIMER ACTE de cada-uno-de-Nosotros para llegar cada día en atrevernos “a Explorar” detrás de la cara abusada de las cosas; “a Mirar” en los laberintos de nuestros territorios-paisajes; “adentrarse en” el espejo secreto de cada uno; en “la Escultura” que vemos y que llevamos dentro... Al fin de descubrir (de paso) los Puntos (Cardinales) sobre los cuales todos los Ciudadanos (Metropolitanos) podamos estar de acuerdo... El heroico Italo Calvino con sus escritos sigue enseñando: <<De una ciudad no disfrutas las siete o las setenta y siete maravillas, sino la respuesta que da a una pregunta tuya. – O la pregunta que te hace obligándote “a Responder”, como Tebas por boca de la esfinge>> o como el humilde Troiano por boca del heroico caballero TROIANO el día (¿en el 6010 año de la verdadera Luz?) del encuentro con el heroico cabellero SANSA. Obligación heroico-caballeresca: ¡Tomar Conciencia! – ¡Luchar Aportando Humildemente! – ¡Compartir! – C-O-M-P-R-O-M-I-S-O intelectual y social. Arte: Motor de librepensamiento... ¿Y la (“¡una) denuncia!”? – No protegerlo/a: amar(lo/a)... ¿QUÉ? Algún día (porvenir) nos enteraremos que los encuentros culturales entre Ciudadanos Metropolitanos que comparten tan distintos Barrios / Barris y no tan distintos pero si tan respetables idiomas y, por encima de cada cosa / per damunt de tot, inquietudes de “re”-fundación de la “Insostenible” insostenibilidad en curso, quién sabe puedan ser épicos: <<¿¡de la hostia!?>>


Insostenible Joan Sansa

â&#x20AC;?Sostindrem el paisatge del futur amb les pedres que no posaremâ&#x20AC;? 13


Canyet és l’avantsala de la serra de Marina i és, també, el barri més extens de Badalona, amb una superfície de 562.78 ha. Això representa una quarta part de la superfície total del municipi i el converteix en la zona de la ciutat amb l’entorn natural i mediambiental més valuós, en el pulmó verd de Badalona. El patrimoni històric de Canyet és, al mateix temps, un dels més rics de la comarca i comprèn un llarg període de la història: el poblat iber del turó d’en Boscà i de les Maleses, les masies medievals de Ca l’Alemany, Torre Codina, Can Trons, Ca l’Arquer, Can Butinyà i Can Mora, entre d’altres; o el monestir de Sant Jeroni de la Murtra, tresor històric de la ciutat de Badalona. Malgrat tot, Canyet segueix sent a dia d’avui un barri poc visitat i poc conegut per la majoria dels badalonins. Molta gent desconeix que encara es mantenen molt vius alguns costums propis, majoritàriament provinents del seu origen rural. “Pujar a Canyet” vol dir descobrir un munt de masies davant de l’era, feixes de pedra seca que ordenen horts i encanyissats que emparren tomaqueres i mongetes. L’home i la natura han conformat, al llarg dels segles, un paisatge equilibrat que ha sabut preservar el seu caràcter propi al marge de la voràgine de creixement de la resta de Badalona. Aquest patrimoni natural de Canyet és el petit tribut que el barri ret a la serra de Marina, de la qual forma part d’una manera tan íntima com el bosc mateix. Però cada nou planejament urbanístic a l’entorn de Canyet, cada nova promoció d’habitatges o cada inauguració d’un nou edifici posa en perill aquest fràgil equilibri i amenaça el territori. Aquests creixements, si no es gestionen amb criteris ambientals i no es programen amb certa mesura, poden arribar a convertir14

se en insostenibles i desfigurar, per tant, la fesomia del Canyet que coneixem. Des del peu del turó d’en Boscà, mirant el lloc escollit pels ibers per establir-se fa més de XX segles a Badalona, i amb el contundent edifici de Can Ruti a la nostra esquena ens preguntem: Com ha variat la relació entre l’home i la natura al llarg dels segles? Què hi ha entre nosaltres i el passat?

EMPLAÇAMENT La illeta triada per col·locar l’escultura forma part d’una rotonda de la carretera de Can Ruti, situada just davant del camí d’accés al turó d’en Boscà. El lloc, per si mateix, no tenia cap mena d’interès estètic tret de la proximitat a l’accés del poblat iber, un lloc molt significat i molt lligat a la temàtica de Primeres Pedres. Es tractava d’un espai sense urbanitzar, amb vegetació silvestre i restes de grava, confinat per peces de vorada en mal estat que feien un contorn irregular. Era imprescindible realitzar una sèrie de


interromput per una escultura titulada Insostenible. El nom fa referència a la poca sostenibilitat de les activitats humanes en la natura i a la pèrdua progressiva del respecte de l’home contemporani vers el medi ambient.

treballs previs per condicionar la illeta i fer possible la col·locació de la peça artística, tot segons aquests plantejaments: L ’escultura no podia ser un element al servei de la rotonda, sinó un element a través del qual es recuperés un espai urbà aïllat i degradat. El nou conjunt illeta+escultura hauria de poder integrar i ampliar fàcilment l’àmbit d’interès arqueològic del turó d’en Boscà, ja que podria convertir-se en l’avantsala del jaciment mitjançant l’art.  l nou conjunt escultòric, amb una bona presència des de la E carretera, podria ser un nou punt de referència per al barri de Canyet i per a les visites amb autocars; un punt de trobada per a l’inici del recorregut històric o d’excursions.

LA PEÇA Una nova línia senyala el turó i posa en relació visual espectadorescultura-turó. Aquesta línia és, de fet, un camí d’accés al jaciment

La peça s’inspira en el típic acte inaugural on un grup d’homes i dones ben vestits, fent de paletes ocasionals, envolten un trípode que sustenta una cadena en tensió de la qual penja una primera pedra en forma de cub, que faran descendir dins un forat. Una nova pedra que, com una llavor, es convertirà en un nou edifici. Quin és el límit de creixement que el territori pot sostenir? Podem donar la volta a aquesta situació? Amb aquests interrogants ben presents i amb la voluntat d’invertir aquests processos posem, literalment, cap per avall l’aparell emprat a les inauguracions. La imatge és contradictòria: la pedra passa a ser un element lleuger que s’eleva per damunt de les cadenes, flàccides, que cauen lliures pel seu propi pes d’un trípode que ja no sustenta res. L’escultura és una figura d’acer corten, del color de la terra, de base quadrada de 70 centímetres i 3 metres d’alçada. Un peu en angle es va desplegant i en el seu ascens forma uns braços que limiten un buit central. És un buit pel qual mai no descendirà cap primera pedra inaugural. Tan sols hi llisca l’aire, cap amunt, acariciat per unes corbes que també ascendeixen. Al capdamunt de l’estructura s’hi situa un cub, la pedra inaugural, del qual en pengen quatre cadenes que es desplomen sobre el granit sense sostenir res. Aquesta flaccidesa aparent d’uns objectes pensats per estar en tensió es contradiu amb l’ús per al qual haurien d’estar creats. El vent i la pluja les mou, les fa

15


xocar i en fa sortir sons, com si es tractés de branques lliures o d’arrels penjant. El mateix desgast del material de l’escultura anirà tacant la base de rovell i ens donarà una idea, a la llarga, de la saba dels molts arbres que haurem evitat tal·lar. Una frase encapçala la placa identificativa de l’escultura i invita el visitant a reflexionar: “Sostindrem el paisatge del futur amb les pedres que mai no posarem.”

EL PROCÉS El procés de disseny de l’escultura va realitzar-se, bàsicament, mitjançant una maqueta de cartró a escala 1:20 que va anar patint constants rectificacions. Nous plecs, nou talls, addicions, repòs…fins a obtenir una figura satisfactòria tant des del punt de vista estètic com conceptual. L’escultura va ser construïda en un taller de metal·lúrgia amb xapa corten de 3 mm i posterior sorrejat per accelerar el procés d’oxidació. Per preparar el terreny que havia de rebre les lloses i la peça de granit es va haver d’excavar una rasa de poca profunditat i de l’amplada de les peces, desbrossar la illeta i conformar una superfície regular fent un llit de sauló. Aquestes tasques es van poder realitzar gràcies a la inestimable col·laboració dels companys de l’AV de Canyet. La peça de granit, la base de l’escultura, és una pedra que estava situada entre la platja i el vial de darrere l’Anís del Mono. Té unes dimensions aproximades de 170x100x70 cm i un pes de 3,5 T. Les lloses que formen el paviment del nou camí són 10 peces de les provisions de material de les obres de construcció del 16

nou passeig Marítim que duia a terme l’empresa Cyes. Cada peça té una dimensió de 160x120x10 cm i d’uns 400 kg de pes per unitat. Tant el trasllat com la instal·lació de l’escultura, de la peça de granit i les 10 lloses es van executar en una sola jornada, per tal d’aprofitar el camió grua. Un cop situada i anivellada la pedra de granit es van anar col·locant les lloses, en sec sobre el sauló, una a una, des del centre cap als extrems.

CONCLUSIÓ La refundació permanent de la ciutat cal que prevegi el FUTUR potenciant els valors ambientals i de SOSTENIBILITAT com a patrimoni a preservar.

I. Insostenible: D’aire melangiós, el violí n’és el protagonista. Harmoniós i melòdic, representa la natura del Canyet i l’origen més remot, els dels ibers. L’instrument es mou i s’expressa pràcticament en un solo, fins que, cap al final, el soroll de la resta d’instruments, amb les cadenes de l’escultura picant contra el ferro del bastidor, l’atordeixen i eixorden: són l’amenaça recurrent al fràgil equilibri entre la Humanitat i la Natura. La darrera nota del violí, però, perviu al temperi. Som a temps de preservar-lo.


17


18


19


20


SUD - DALT DE LA VILA

21


Prima Lapis Civitas Baetulo Margarida Cartagena Valls - daltvilatana Badalona va començar aquí, just en aquest punt cardinal i geogràfic, on avui en diem Dalt la Vila. Des d’aleshores, fa més de dos mil anys, Badalona ha crescut fins a assolir els trenta-cinc barris que la conformen, i ha esdevingut una ciutat gran i important. La primera pedra que s’hi va posar va ser per fundar la vila de Baetulo, quan els romans van descobrir la bellesa de la banda oest de la Mediterrània. Enfilats dalt d’aquest turó, dominaven el camp visual de tot l’horitzó marítim i terrestre. I els va agradar tant que, sense deixar de ser ciutadans de Roma, van passar a ser també ciutadans de Baetulo. Així doncs, els romans van venir, s’hi van quedar.... i encara hi són! Fa prop de vuitanta anys un grup de joves de l’Agrupació Excursionista de Badalona, amb molt d’entusiasme, voluntat, i empesos per la inquietud històrica i arqueològica, van començar a excavar a la recerca del nostre passat. Els resultats foren extraordinaris, més enllà del que ells mateixos s’havien pogut imaginar. Les excavacions es van iniciar a tocar de la Parròquia de Santa Maria, al cor de Dalt la Vila, i les troballes arqueològiques més importants van aparèixer just al punt on després, aprofitant l’avinentesa, s’hi va aixecar el Museu de Badalona. Així, al Museu hi podem admirar les Termes Romanes, La Venus de Badalona, la Tàbula Hospitalis, etc., a més de nombroses peces d’us diari i restes de carrers, cases, botigues, clavegueres... No cal, ara i aquí, fer un detallat i exhaustiu inventari de tot el que s’ha anat trobant al llarg dels anys perquè al Museu, i a d’altres indrets del barri, ho podeu visitar per poder-vos-en fer una idea més clara. Les visites guiades que durant tot l’any organitza el propi Museu, us ajudaran a reviure el nostre passat romà, i sobretot durant la Magna Celebratio, que es celebra des de l’any 2005 l’últim cap de setmana del mes d’abril, en què tot Dalt la Vila retorna als seus orígens i alguns ciutadans dels de fa dos mil anys, mostren als visitants com era la seva època i com hi vivien, i els condueixen pels llocs més rellevants de Baetulo. Aquest cap que veieu podria representar ben bé el rostre del nostre il·lustre avantpassat Quint Licini, el Jardí de la casa del qual es pot visitar una mica més avall d’aquí, a la Via Augusta i a tocar del Museu de Badalona. Però també podria ser el de qualsevol altre baetulià, potser d’un personatge rellevant a la societat civil de l’època, destacat per les arts, la ciència o l’oratòria. Aquí es representa, no amb una corona de llorer rodejant-li el front, sinó amb un cub damunt la testa com a signe figuratiu de la primera pedra del barri de Dalt la Vila que avui és l’antiga Baetulo. Perquè Dalt la Vila viu damunt dels romans malgrat ells mateixos... o malgrat els patricis del segle XXI, que potser s’estimarien més que tot el barri fos com l’actual Pompeia, una ciutat d’una bellesa aclaparadora però sense vida humana més enllà dels turistes que la visiten. Dalt la Vila fa dos mil anys que viu perquè Baetulo i Dalt la Vila són la mateixa cosa. Els daltvilatans estem orgullosos de la nostra història i del llegat que ens van deixar els nostres conciutadans romans. Ens plau tenir al nostre subsol la història primigènia de la nostra ciutat i poder-la oferir i ensenyar als nostres visitants. Però alhora ens causa també força inconvenients, perquè no podem viure el nostre dia a dia sense pensar que sota dels nostres peus hi jauen els nostres avantpassats. No és pas que els nostres ascendents ens estirin els peus mentre dormim, no. Ells no ens causen cap problema ni conflicte. Són els actuals patricis qui ens burxen, qui destorben la nostra quotidianitat amb l’intent, algunes vegades assolit, de museïtzar tot allò que emergeix a la superfície cada vegada que es fa un forat a terra. Els qui vivim a Dalt la Vila ho hem de poder fer com a ciutadans del segle XXI, però perquè això pugui ser hem de tenir la seguretat, si fem obres a casa nostra, que no ens l’esquilaran -la part o el tot- si resulta que sota d’una rajola hi apareix el vas de terracota amb el qual va brindar en Quint Licini pel futur de Baetulo. Diuen alguns veïns que en segons quines nits se sent la remor de la vida sota terra. Algú afirma que ha vist, mirant per les escletxes dels vidres de la Casa dels Dofins, els tiberis dels patricis i les danses que acompanyen seu àpat principal, com és el sopar romà. També hi ha qui diu que ha vist i escoltat en Quint Licini, mentre dringuen els “oscillums” del seu Jardí, discutir amb la seva esposa a causa d’una esclava lliberta. O l’anar i venir de les Termes on s’hi troba tota mena de gent, sense diferències de classe social. Els daltvilatans d’avui i els beatulians d’ahir hem fet un pacte tàcit de respecte i convivència; ells fan la seva vida a Baetulo i nosaltres fem la nostra a Dalt la Vila. Ells viuen a la seva època i nosaltres a la nostra; ells van a les Termes i nosaltres a les piscines. Ells surten a l’exterior per la Magna i nosaltres podem visitar-los sempre que volem. Ells ens han llegat la seva cultura i nosaltres en tenim cura i la respectem. Per això, aquesta figura d’un cap emergint de la terra amb un cub coronant-lo, representa l’antiga cultura, la història de Baetulo, i l’actual voluntat - primera pedra - que al seu redós hi pugui viure en harmonia el Dalt la Vila del segle XXI, sense fer-nos nosa sinó al contrari, enorgullir-nos totes dues realitats dels nostres respectius presents. 22


CAPUT SAUCIUS Dionís Orrit

“Ni déus ni herois del passat, ni penalitzacions ni constrenyiments innecessaris avui ” 23


24


El projecte

La idea

Si Roma és un concepte, Dalt la Vila és un estat d’ànim.

En aquest context -la difícil harmonització entre la preservació i exaltació del passat, i la imprescindible millora i adequació dels habitatges-, els símbols han d’aplegar els dos elements. Es reivindica amb orgull el passat, sense renunciar a un present i futur dignes. Ni déus ni herois del passat, ni penalitzacions ni constrenyiments innecessaris avui. La cultura com a eina per millorar com a ciutat, no com una excusa de lluïment buit.

Inevitablement el petit barri de Dalt la Vila s’inscriu en el projecte de repensar la ciutat, pel seu origen i com a llavor del que avui coneixem. Polsós per oblidat, reclòs entre quatre eixos, ha sobreviscut miraculosament a les pulsions del creixement i desenvolupament urbà. Ho ha fet fins avui, en bona part per la important riquesa arqueològica del seu subsòl, que desincentiva determinades operacions immobiliàries. Es manté, però, no sense importants esgarrapades en el seu teixit que posen en perill la trama medieval i gòtica, així com la seva fisonomia, i la manera de viure dels seus habitants. Barri secular i menestral on la gent encara es coneix. D’altra banda, el model de preservació escollit ha donat el curiós resultat de la major superfície arqueològica... soterrada de tot Catalunya. Decumanus, mosaics i estances de villae, tot dins sales hipòstoles ad limitum, compartimentades pels murs de les finques recentment acabades. Cap resta exterior.

Un cap d’entre molts caps, anònim i identificable com a proper, jove com l’esperit que anima el nostre dia a dia, podia ser la recreació d’aquesta identitat en permanent construcció. Sobre ella, l’element constructiu comú del projecte, la pedra fundacional, emergeix i es projecta.

La realització i els materials La peça es fa avui, els materials hi han de correspondre. El marbre, per exemple, podria semblar un engany. D’aquí el ciment i el ferro, reis indiscutibles de la construcció actuals. La peça no vol trair l’esperit de reflexió implícit a tota obra cultural de projecció pública, per discreta que sigui.

L’emplaçament Ni el punt triat, la plaça Manuel Valls i Gorina, ni la disposició són gratuïts. El lateral de l’autopista marca un dels límits indesitjats del barri, i l’entorn immediat presenta el major volum d’habitatges. El cap pretén abastar en la direcció de la seva mirada la totalitat del barri. 25


26


27


28


29


II. Caput Saucius: Solemne, la trompeta ens indica la presència romana: imperial abans, patrimonial ara. Una presència soterrada que a cada revolt ens apareix i retorna. A voltes un orgull, a voltes una nosa. Volem i dolem el passat, el romà i el de Dalt la Vila. El cap de Roma emergeix de la terra, com la trompeta que el remembra emergeix i guia la resta d’instruments. Harmonitzar el passat amb el present, que n’extraguem la bellesa o li entaforem, tot ferint-lo, el cub al cap. Aquest és el repte.


EST - POMAR

31


Els dolents no guanyaren perquè els bons no els deixaren Patty de Frutos i José Manuel Vara - veïns de Pomar El bebè fa més de 40 anyets. Aquí, prop d’una onada, vàrem trencar aigües i va néixer com tot els pobles que volen tenir una identitat: amb un “perquè sí” sota el braç i un crit entre les cames (la seva veritable boca). Fills del rock, perquè tots ho som, de la immigració i de l’esperança, sense por de tenir por: la veritat i el riure ens els prenem molt seriosament. No volia cap mal i aquella desincronia humana volia escopir-nos des del cel. Però no li deixàrem i reivindicàrem les nostres necessitats allunyant-nos dels paradisos artificials de les drogues, batalla cruel en la qual deixàrem alguns morts… que van ser devorats pels estigmes de la societat caníbal d’aquell temps. Avui, però, tot sembla haver canviat, ara que sembla que allò que és l’hòstia és anar a la bogeria de cap i sentir les vibracions de cada emoció, com si ens anés la vida a deixar-nos la pell cada dia i obtenir el cent per cent de cada nit, com ho acostumàvem a fer abans, sentint, parlant, comunicant, coneixent, creant… i mai, mai, mai no en tenim prou i volem més de tot allò que ens punxem en aquest minúscul múscul que bombeja a prop del pulmó. Respirar… Estirar-nos amb l’esquena ben recta intentant treure els ulls a la hipocresia. No demanar perdó per no plorar. No necessitem originalitat ni novetat en les idees, només necessitem que ens les deixin dur a terme. Que collonuts que som canviant el destí que altres volien imposar-nos! Tertúlies de veïns als bancs assolellats dels parcs, entre les rialles dels nens que juguen, addictes a l’emoció, entre les veus dels grans, veus que parlen de lluites, d’interessos comuns i de reptes aconseguits, de queremos la luz i del segrest d’autobusos… i de tantes petites heroïcitats socials que converteixen allò insignificant en quelcom inconteniblement gran… Agafa’m la mà, ajaguts de costat, calfred de novembre: sempre és primavera. Que em nodreixo del teu enginy, afany d’aprendre. No val el que costa, estira’t tot nu, avui és el principi i em plego de braços davant l’infinit. Vergonya us hauria de fer, un alè de música, aquí no hi ha pause per pitjar. Sé molt bé allò que vull del meu món: que no parlin aquells que ni tan sols ho han intentat, comprometre’m amb la bellesa, que em perdis, que em salvis… En definitiva, allò de “els dolents no guanyaren perquè els bons no els deixaren”…

32


CAPUT SAUCIUS Dionís Orrit

“Ni déus ni herois del passat, ni penalitzacions i constrenyiments innecessaris avui ” 33


Conceptes Una càpsula del temps és un recipient hermètic construït amb la finalitat de guardar missatges i objectes destinats a les generacions futures. El nom càpsula del temps neix l’any 1937, encara que

En l’actualitat, seguim enterrant i descobrint càpsules del temps, necessitem connectar-nos amb el futur, deixar la nostra petjada i testimoni del que som.

el concepte és molt antic i existeixen proves de càpsules d’aquest

Procés

tipus que daten de l’època dels primers assentaments humans a la

1- Escollir la durada de la càpsula del temps.

Mesopotàmia: el Poema de Gilgamesh, la primera obra literària de

missatges per al futur. Les càpsules del temps no són altra cosa

Una manera de fer-ho és considerar l’audiència que t’agradaria que hi hagués quan la càpsula s’obri. Hem proposat com una possible data l’any 2021 perquè aquest any se celebrarà el cinquantè aniversari de la fundació del barri. Però creiem que la data ha de quedar oberta i que siguin els mateixos habitants els que triïn la data d’obertura.

que recipients hermètics on les persones d’una època emmagat-

2- Escollir un lloc per guardar la càpsula.

zemen missatges i objectes amb l’esperança que siguin recuperats

El lloc escollit és l’avinguda del Primer de Maig, just davant de la Biblioteca Pomar. El nom del carrer és prou identificatiu del caràcter reivindicatiu que sempre ha tingut el barri.

la humanitat, comença amb les instruccions per trobar una capsa de coure entre els fonaments de les muralles d’Uruk, on es diu que es troba escrita en una taula la història de Gilgamesh. Com hem vist, de bell antuvi, la humanitat ha preparat i preservat

per altres en el futur. Algunes s’enterren i d’altres es col·loquen en monuments i, fins i tot, algunes es llencen a l’espai.

34


3- Seleccionar un contenidor. Depenent dels objectes que es volen preservar per al futur, el temps que es volen guardar i el lloc, - en aquest cas enterrats - hem pensat en un contenidor cúbic de 80x80x80 cm a prova d’humitat i dels elements.

4- Reunir els objectes que contindrà el contenidor. Qui obrirà la càpsula i què ens agradaria comunicar-li? Ens agradaria que fossin els mateixos veïns del barri, tant particulars com associacions, qui escollissin els diferents objectes i materials: coses que reflecteixin el caràcter del barri i dels seus habitants, objectes que simbolitzin la història i el present de Pomar. Juntament amb alguns dels objectes es posaria un petit text amb els motius d’aquesta elecció.

5- Segellar la càpsula i guardar-la la durada seleccionada. Creiem que una càpsula del temps no necessita tenir una durada gaire llarga com a norma. Aquests onze anys que proposem po-

35


den ser suficients. En aquest temps l’entorn i la gent poden haver canviat tant que els records d’aquesta capsa mouran més d’un sentiment. Una placa identificarà la localització exacta de la càpsula i la vincularà a la resta d’intervencions del projecte Primeres Pedres.

Motius En el fons, cada una d’aquestes càpsules temporals és una aposta pel futur, una forma de connectar-lo amb el present. El que pretenem és enterrar, com si fos una llavor, l’esperit del barri, aquells trets d’identitat que l’han fet tal com és avui i amb els quals s’identifiquen els seus habitants, deixar un temps perquè pugui arrelar i recollir en un futur els possibles fruits.

Metodologia

El fet que siguin els veïns els que triïn els objectes ens pot garantir un procés participatiu i alhora fer que cada persona o grup, en haver triat un objecte, passi a ser un artista col·laborador del projecte en haver tret l’objecte del seu context habitual, en quèrealitza una funció pràctica, i situar-lo en una dimensió estètica i sociològica. El que determinarà el valor de l’objecte en qüestió serà l’acte mental de l’elecció, una actitud diferent envers la realitat i els nous significats i sentits en el marc de la seva aparent banalitat.

La primera tasca és connectar amb el veïnat del barri per difondre el projecte i demanar la seva col·laboració. En aquest punt hem pensat tres estratègies:

Text per a l’acte de soterrament de la càpsula del temps de Pomar

El projecte té com a objectiu tractar de preservar en la memòria col·lectiva elements simples i missatges de la gent que ajudin a crear o mantenir un imaginari col·lectiu i uns referents espai-temps.

Contactes individuals amb persones amb “pes específic” al barri.

Veïns de Pomar, de Badalona

 ontactes amb associacions (Associació de Veïns, Ràdio PoC mar, Casal de la Dona, Societat Ocellaire, escoles, biblioteca, Districte Apatxe...).

Avui, 21 de novembre de 2010, arrelem la primera pedra de la nostra memòria col·lectiva.

 tilització de les xarxes socials mitjançant el grup de FaceboU ok “Soy de Pomar” obert a tots aquells que han nascut o viuen a Pomar.

36

Avui aquests turons que miren la Mediterrània ens observen per donar testimoni d’aquest acte de confiar al caliu de la terra de Pomar aquesta càpsula del temps que transporta retalls de la crònica d’aquestes contrades. Aquí, a l’est de Badalona (perquè


Pomar és el primer amic de la ciutat a rebre el Sol de cada dia) arrelem i cantem perquè els dies futurs sàpiguen del nostre camí. Aquesta càpsula ens dirà demà moltes de les lluites, molts dels somnis amb què Pomar ha guarnit els dies de la seva història. Dins d’aquesta acció creativa, memorial i lúdica que ara inaugurem esperem que hi fecundi la llavor dels instants i doni els fruits d’una gran collita d’il·lusions i somnis complerts. Arrelem perquè aquests carrers que avui evoquen el seu record en aquesta pedra-càpsula tinguin la força de tots els vents, de totes les aventures dels seus fills i la visió constant de la clara identitat dels homes i de les dones de Pomar. Lliurem a la terra l’esperit de Pomar en aquests representatius trets de la identitat que han fet el barri tal com és avui i amb els quals s’identifiquen els seus habitants. Amb aquest ritual pagà, creatiu i festiu, arrelem. Amb el Sol creixent de l’est, fem que la grana soterrada es transformi en clar futur, en la realitat dels somnis de cadascú i de tots. ARRELEM!!!

Objectes Del Casal de la Dona de Pomar: Carta de presentació de l’entitat, quatre fotografies de les seves activitats, una samarreta de les Festes de Maig. Una guia de la Biblioteca Pomar, una guia de la Xarxa de Biblioteques de Badalona i un llibre editat per Nadal per la Diputació de Barcelona, titulat Quatre contes russos. Aquests documents en format paper volem que simbolitzin una forma d’accés a la informació i al coneixement que ja està canviant ja que es preveu que la informació, la documentació i l’oci en format digital i la seva gestió en siguin les protagonistes en un futur proper.  utobús de joguina en record de les mobilitzacions de 1985, A de protesta per la modificació del trajecte de la línia BS que deixava d’arribar a Pomar. Un exemple de lluita i unitat d’un barri i segurament la mobilització popular més gran en molts anys a Badalona. Samarreta dels 40 anys CD Pomar, fundat el 1968 amb jugadors del mateix barri.  artells del Festival Pomarderground 2010. Com diu José C Manuel Vara: “El bebé nos cumple 4 años” i creix sa i robust. També diu que “no necessitem originalitat ni novetat en les idees, només necessitem que ens les deixin fer”.  àbia de la Societat Ocellaire de Pomar. L’entitat fundada el G 1971 és una de les cares visibles del barri i també una part important de la seva banda sonora. Un cofre amb sis pedres de Districte Apatxe, una per cada activitat que porta a terme: companyia de teatre, contes i poesia 37


38


Katalakaska, excursions i visites, noves tecnologies i ràdio en línia, colla de capgrossos La Caperusa, Utopia Subfilms i tallers i activitats puntuals. Record de Màlaga, però podria ser de molts altres indrets d’Andalusia o d’Extremadura, pobles de procedència de molts dels veïns que fundaren el barri.  i cava. Esperem que d’aquí a uns anys, quan obrim de nou Vi aquesta capsa, puguem brindar tots amb aquest vi i cava que ens ofereix l’amic Joan. Si, com diuen, el vi millora amb el temps, esperem també en el futur un barri millor.  ssociació de Veïns. Reproduccions de fotos antigues del barri, A en blanc i negre, algunes ja gastades. Imatges que resisteixen el pas del temps i ens refresquen la memòria. Fotografies que, com aquesta càpsula, ens inviten a viatjar a través del temps i ens han de recordar els fonaments col·lectius que ens han portat on som.  Cap de Dimoni de fang, maqueta del primer Dimoni que es va fer al barri el 1998. Mostra de les activitats creatives com a forma d’integració social.

I per acompanyar-lo  n dimoni creat pels nens en els tallers de manualitats que la U Biblioteca Pomar realitza cada divendres en l’espai anomenat Els divendres a la biblioteca. El dimoni es va crear per celebrar la Festa Major del barri en relació amb el dimoni gegant que es construïa al Casal Cívic de Pomar, a càrrec de l’educador social i els joves del barri i que es cremava posteriorment durant la Festa Major. Aquesta tradició s’ha celebrat des del 1998 però sembla que el 2009 va ser l’últim any, ja que el 2010 no s’ha pogut donar continuïtat al projecte. Des de la biblioteca, però, esperem que aquesta tradició es pugui recuperar. I per acabar, un diari del dia, el full parroquial d’avui diumenge, la darrera revista de l’Associació de Veïns i uns llibres de poesia de l’associació Pont del Petroli.

III. Arrelar: Pomar, barri nou ara fa quaranta anys; avui, un barri més de Badalona: un munt d’històries d’allà on va venir la gent, de les múltiples lluites per un barri digne, per la integració i per cremar el Dimoni, d’associacions i de segrestar l’autobús per no perdre’l, de l’equip de futbol per jugar, per esbargir-se, per ser. La música ho vol recollir: hi mana la percussió, el ritme, de vegades frenètic, l’alegria, el dinamisme i, segons com, el caos reconduït. El xiulet de l’àrbitre de futbol en marca la pulsió i la fi del partit musical.


40


OEST - LLEFIÀ, SANT ROC, LA SALUT I el CONGRÉS

41


IMMIGRACIÓ I MOVIMENT VEÏNAL A LLEFIÀ. MÉS HISTÒRIA DE LA QUE US PENSEU José Miguel Cuesta Gómez, fragment d’una tesina doctoral de l’autor, membre de l’Arxiu Històric de Llefià Llefià és un exponent d’aquella història que moltes vegades no surt als llibres de text, ni als mitjans de comunicació de masses. És aquella història protagonitzada per dones i homes humils, d’extracció obrera i/o popular que van haver de marxar en molts casos dels seus llocs de naixement cercant un futur millor que creien no tenir a l’abast als seus llocs d’origen. En arribar a Catalunya i a Llefià van haver de continuar lluitant per subsistir i per aconseguir unes condicions de vida dignes, fent front a les dures condicions socioeconòmiques generades pel Franquisme. Més endavant, i gràcies al paper jugat per les persones militants de les organitzacions sociopolítiques clandestines (un paper moltes vegades negat o subvalorat), es va crear un moviment veïnal que va ser capaç de subvertir institucions que havia creat el mateix règim per tenir sota control la població dels suburbis. Aquest moviment va tenir la capacitat d’enfrontar-se amb les institucions locals per aconseguir unes millores al barri molt necessàries i que el conjunt de la població va saber apreciar. Va ser un dels factors d’erosió del règim franquista que va fer impossible la seva continuïtat un cop mort el dictador, i que va arribar al seu moment àlgid durant l’anomenada Transició. I així va ser també a Llefià, on es va demostrar que es podien aconseguir millores i aturar operacions especulatives si s’actuava conjuntament i amb força. L’existència avui dia al barri de llocs com la plaça de Salvador Allende, la plaça de la Dona, el parc de les Palmeres, el del Gran Sol, etc. són un exemple del que es va aconseguir amb aquelles lluites amb una forta implicació popular. Lamentablement, aquest moviment popular va perdre gran part del seu potencial a partir dels anys vuitanta quan molts dels dirigents i partits que l’havien fomentat van apostar fort per la via institucional. Encara que posteriorment va ser capaç de refer-se, mai no va recuperar del tot la seva antiga força. I el que és més preocupant: tot i que a Llefià encara és present, sens dubte com a herència del seu passat combatiu, un moviment veïnal que podríem definir com a contestatari i reivindicatiu (juntament amb una gran riquesa associativa en general, amb una important presència d’entitats culturals andaluses, castellano-manxegues i gallegues que ens recorden l’origen de molts dels seus habitants), també han anat agafant força, darrerament, en paral·lel amb el fenomen de la nova immigració, unes postures hostils cap als nous immigrants, que alguns per tothom coneguts han volgut aprofitar de manera vergonyosa per aconseguir rèdits electorals.* Aquestes persones farien bé de recordar la història recent del barri, i si ho fessin veurien com moltes de les situacions que es donen en la immigració actual es van donar ja en el passat, encara que amb els protagonistes canviats. La recuperació de la memòria històrica del barri ens hauria d’ajudar a superar molts prejudicis, a evitar les manipulacions interessades dels que volen fomentar la xenofòbia i a encarar un futur en què tothom, indiferentment de l’origen, pugui viure dignament tant a Llefià com a qualsevol barri de la nostra ciutat i del nostre país.

*Sens dubte l’exemple més clar d’aquesta voluntat de manipulació va ser el famós vídeo del PP badaloní de la darrera campanya d’eleccions municipals, filmat a Llefià, on es criminalitzava la nova immigració i se l’assenyalava com a font de tots els mals del barri.

42


CADA BARRI

Col·lectiu Estenent el Desastre

“Del fang, amb les nostres mans, vam aixecar cada barri” 43


La idea

viscut els ha impregnat d’història i de caràcter. Tan n’és de propi

Cada barri és l’escultura situada a la rotonda on conflueixen quatre importants barris de la ciutat de Badalona: la Salut, Llefià, Sant Roc i el Congrés. Aquesta zona de la ciutat aplega els barris més poblats del terme municipal, és una densa malla urbana que desdibuixa les fronteres de Badalona amb els municipis adjacents de Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs. Fins als anys 50 del segle XX, tota la zona era camp, un paisatge de conreus que s’estenia des del barri industrial del Progrés fins al riu Besòs, esquitxat només per l’existència d’algunes bòbiles i masies. La història d’aquests barris té l’origen en la postguerra, quan milers de persones van haver de migrar des de diferents punts de la península Ibèrica cap a Barcelona i rodalies, a la recerca de treball i una vida més digna. El barraquisme, les males condicions de vida i les lluites veïnals van caracteritzar l’origen d’aquests barris. El primer de tots, el barrio, va ser la Salut. Poc després, Llefià, el Congrés i Sant Roc. Cadascun d’aquests barris és gairebé una ciutat per ell mateix. La gent que hi viu i hi ha

el seu tarannà, que els seus habitants quan van al Centre diuen

44

que van a Badalona, distingint-se d’aquesta manera, inconscientment, com una ciutat diferent. Enfrontats al repte de representar simbòlicament la fundació d’aquesta part de la ciutat de Badalona, des d’Estenent el Desastre vam voler tirar endavant una proposta que fos capaç de recollir la història de l’esforç col·lectiu que va fer possible que aquests barris progressessin des de les primitives barraques fins al que són avui. Volíem aixecar un monument a les persones treballadores anònimes, al moviment veïnal, que deixés constància i memòria del fang original del qual es va construir aquesta part de la ciutat.

El material Cada barri és un homenatge a la construcció de totxo, com a símbol i memòria de l’esforç comú dels habitants d’aquests barris. Fem referència, d’una banda, al totxo que fabricaven les antigues


bòbiles que originàriament tenien en aquesta zona la seva ubicació. Fem referència, també, al totxo com a matèria primera de construcció de les primeres barraques. El totxo és també metàfora de la primera pedra, dels fonaments de la civilització. Per això, el totxo és el material de construcció de l’obra.

L’estructura L’escultura està composta per quatre murs de totxo posats formant un cub regular, que simbolitzen les quatre parets elementals d’una barraca o d’una casa. Cadascuna de les parets exhibeix el nom de cadascun dels barris amb una il·lustració dels perfils d’un home i una dona treballant. El conjunt no està tancat, de manera que es pot accedir a l’interior per qualsevol de les quatre cantonades. Les siluetes humanes i les lletres estan perfilades com a reserves de la capa de ciment blanc que recobreix la part exterior dels murs. D’aquesta manera es ressalta la idea d’homenatge a la gent anònima que va construir aquests barris: es desproveeix d’identitat les figures humanes per proveir-les precisament d’hu-

manitat en identificar-les com a “qualsevol”. A l’interior, un cub de ciment, tancat a l’interior del cub que conformen les quatre parets, simbolitza la pedra fundacional.

LA ubicació L’escultura s’ubica a la rotonda que hi ha en l’encreuament del carrer Juan Valera, la carretera Antiga de València, l’avinguda del Congrés Eucarístic i l’avinguda d’Alfons XIII. Aquest punt marca el punt d’unió dels barris de la Salut, Llefià, Sant Roc i el Congrés, de manera que l’escultura té també una funció indicadora dels barris en un cruïlla de camins.

El procés La construcció de l’obra s’ha portat a terme mitjançant un procés participatiu en què s’ha cercat la complicitat de les associacions de veïnes i veïns dels barris implicats, fonamentalment les associacions de veïns de Juan Valera, Sant Antoni de Llefià i Sant Mori

45


46


de Llefià, les més properes a l’emplaçament de l’obra. També s’ha cercat el suport d’altres entitats culturals de Badalona Sud, com l’Associació Cultural Roig i Llefi@net. Com que està ubicada sobre una base de terra inestable, la construcció va necessitar una fonamentació de formigó d’uns 60 cm de profunditat. Sobre aquesta base soterrada, els murs s’aixequen 1,5 m d’alçada sobre la superfície de gespa. Els murs, 15 fileres dobles de totxana gero, tenen 2,5 m d’amplada. Per a l’execució del fossar i els fonaments es va comptar amb la col·laboració de veïns i veïnes de les associacions de veïns Sant Antoni de Llefià, Sant Mori de Llefià i Juan Valera. L’execució de l’obra va anar a càrrec de l’empresa Instalponce. Finalment, l’execució dels murals va anar a càrrec d’Isard Miralles.

De lluny, vam venir del sud sense res més que nosaltres. Humils, no teníem res, però tots junts no érem pobres. De totxos vam fer parets, de dignitat, barricades. Del fang, amb les nostres mans, vam aixecar cada barri.

Pol Acózar


48


IV. Cada Barri: Quatre barris hi conflueixen. Quatre barris amb gent arribada d’arreu, fa anys i encara avui. Gent diversa, cada cop més. Com diversa és la trama urbana que n’ha resultat: queden lluny les bòbiles d’abans dels blocs de pisos. Cada instrument és un barri -Llefià, Sant Roc, la Salut, el Congrés-, tots són iguals: comparteixen un tema melòdic i cadascú l’interpreta a la seva manera. El conjunt en resulta harmoniós, pren un aire suau de dansa sobre un ritme gronxadís, marcat d’inici per un martell i una escarpra, símbols de la construcció.


50


MONOGRAFIA

51


LA PRIMERA ARQUITECTURA DE LA HISTORIA

Sus funciones tenían que ver con el cuidado de la tierra (campos y tablillas), con los cultivos y con la cultura: pero no se limitaban a las letras.

Pedro Azara

En efecto, el mismo himno en el que Nisaba es exaltada como dub-sar mah an-na, es decir, gran o majestuosa escriba del cielo, la presenta también como sag-tun3. Lluís Feliu (UB) traduce: responsable de los agrimensores, es decir, de quienes medían y delimitaban los terrenos donde se tenía que cultivar o construir y, en este caso, trazaban la planta del edificio, y, en particular, de las zanjas en las que los cimientos de la obra se depositarían. Jordi Abadal (UPC), por su parte, piensa que la expresión significa más bien gran contable: Nisaba llevaría las cuentas de las cantidades de cereales cultivados.

Arquitecte. Professor d’Estètica a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, UPC Érase un rey que una noche tuvo un sueño. Un dios se le apareció y le ordenó, en nombre de la divinidad suprema, que le construyera un templo. A continuación, los dioses se sucedieron para detallarle la orden: una diosa se mostró con una tablilla apoyada en las rodillas, con una carta astrológica (dub mul-an dùg-ga: tablilla estrellas buenas), el plano del cielo con la posición de algunos cuerpos siderales favorables, que consultaba; una tercera divinidad le tendió otra tablilla de lapis lázuli con la planta del santuario; finalmente, nuevas divinidades le contaron cómo tenía que construir y qué materiales tenía que usar. La diosa que le mostró una carta celestial con hados propicios, tenía un estilete de plata refinada en la mano. Por otra parte, aunque no se sabe traducir con seguridad el texto, parece que portaba también haces de espigas, o que espigas le brotaban de la cabeza (sag-ga2 e3 ki garadin9 mu-ak: mi cabeza brota lugar haces de hierba o de espigas hace: la frase es bastante enigmática).

En verdad, sag significa jefe y tun3, mojón; también banda o cinta. Por tanto, Nisaba era la directora de quienes distribuían mojones o colocaban cintas, es decir, delimitaban (con mojones o con cintas o cuerdas). Ésta es, precisamente, la imagen que el término agrimensor evoca. Sin duda, remite a Roma. Los agrimensores eran quien iniciaban las obras de arquitectura, midiendo y delimitando los terrenos y replanteando en obra la planta del edificio que debe ser levantado. La imagen, sin embargo, no en inadecuada aplicada a Mesopotamia. Al igual que ocurría en Egipto, reyes como Gudea, conocido por su talante constructor, fueron representados portando una larga cuerda enrollada que servía, precisamente, para acotar la obra.

Aunque el rey no sabía de quien se trataba (“una mujer es quien no sé quien es”), su “madre” la diosa Nanshe, consultada por el rey cuando despertó inquieto, le aclaró quien le había mostrado la carta astral: se trataba de la diosa Nisaba.

Nisaba (o Nidaba: Señora que rodea o delimita; dab es rodear, envolver), entonces, era la diosa que controlaba la puesta en obra. No era verdaderamente una arquitecta sino más bien una constructora. Anotaba con su estilete sobre una tablilla, y medía el terreno y el replanteo.

Nisaba era una antiquísima diosa de la vegetación. Posiblemente una diosa-madre. El crecimiento de los cereales de la tierra cultivada estaba a su cargo. Su nombre se escribía con un signo que era el dibujo estilizado de una espiga. Dicho signo se asemeja a otro, que se leía naga, y que se aplicaba a varios tipos de plantas, entre las que destacaban los cereales, y las plantas saponíferas: Nisaba purificaba, limpiaba.

Mas si, en fin, volvemos al sueño de los inicios, recordaremos que Nisaba tenía una tablilla con una carta astral que, sin duda, había trazado; este trazado podía ser también el de una planta celestial que se proyectaría, entonces, en la tierra: es decir sería tanto un mapa del cielo cuyas trazas se proyectarían dando lugar a las trazas o plantas del templo, cuanto un proyecto celestial, un arquetipo, una “imagen mental” o celestial.

En tanto que diosa que se mostraba con un estilete en la mano, era considerada como la diosa protectora de las letras, y así era cantada en algunos himnos babilónicos: la gran escriba del cielo. Esta función no era incompatible con su devoción por la tierra cultivada y los cultivos de cereales. Los estiletes que habitualmente se utilizaban para trazar los signos cuneiformes sobre tablillas de barro húmedo estaban hechos con cañas afiladas. El resultado era una superficie de tierra recorrida por líneas de escritura, semejantes a los campos regados y recién arados. 52

Todos los templos mesopotámicos tenían un referente celestial -al igual que Jerusalén, la materialización de la Jerusalén celestial-: un templo en lo alto, un mapa o un plano, replicado en una tablilla y ampliado en la tierra. Ahora sí Nisaba actuaba como una arquitecta verdadera: como una proyectista de sueños. Que también velaba para que los sueños no fueran solo sueños.


Estamos todos en deuda con esta divinidad: diosa-madre y diosaarquitecta; que nos edificó, nos protegió con el cerco que trazaba, nos cultivó y nos alimentó. Nisaba era la esposa de Nabu, el dios de los escribas en Babilonia y nieto de Enki (el dios de la arquitectura y la agricultura -artes que siempre van juntas pues actúan en favor de la vida- sumerio) Referencias: - Cilindro A de Gudea, IV, 23-26; V, 21-24 - Himno a Nisaba, A II, 7-9 (Dedicado a Gregorio Luri, que defiende que la primera arquitectura son dos mojones hincados, y unidos que delimitan una traza ideal)

PENSANT LA CIUTAT IDEAL Jordi Guardiola Arquitecte. Professor de Projectes Urbans i Urbanisme a la Facultat d’Arquitectura de La Salle A l’hora de pensar en la metodologia apropiada per a la fundació d’una ciutat ideal, no puc deixar de pensar en la història dels nostres antecessors, o millor dit, de les civilitzacions passades. És una certesa que la síntesi vital de l’home contemporani i de l’espai vital que necessita (dit ciutat o qualsevol altra cosa) és conseqüència d’aquesta evolució històrica. Al llarg de la història han aparegut arquitectes, urbanistes, artistes, filòsofs i pensadors, en general, que han intentat pensar com compartir aquest espai vital d’una manera més eficient. És a dir, establir com havien de ser les relacions socials, quines necessitats calia tenir en compte per crear un bon espai per viure, estipular què havia de contenir una ciutat ideal per al seu bon funcionament pel que fa a infrestructures, equipaments, etc. Però també de com premiar els interessos de la col·lectivitat per damunt de l’individu i, fins i tot, s’ha arribat a pensar com havia de ser aquesta ciutat ideal des d’un punt de vista més formal. De fet, no podem pensar en tot el que comporta una ciutat ideal sense habitar aquestes ciutats, sense viure-les. Aquest raonament, que sembla tan obvi, no ho és tant ja que viure les ciutats, sovint, no és tan fàcil com pot semblar. És sorprenent observar com, avui dia, els

ciutadans interactuen entre ells i amb la pròpia ciutat de manera sistemàtica, sense parar-se a reflexionar el perquè dels automatismes amb què això succeeix: passejar, anar als mercats, visitar museus, treballar o, simplement, relacionar-se amb els altres en un espai públic, envoltats de fanals, bancs, estàtues, fonts, etc. Aquest comportament esdevé pautat i podríem dir que, fins i tot, domesticat amb el pas dels anys de reiterar els gestos, els moviments, les pauses i el descans quan això passa a l’espai públic. Aquests fets són, simplement, un reflex dels problemes que té l’urbanisme contemporani i el creixement desmesurat en moltes ciutats modernes, amb les consegüents connotacions de deshumanització i pèrdua d’arrels pròpies. De ben segur que el nostre model de societat influeix en aquesta dinàmica d’automatismes. Tot i que vivim en una societat suposadament moderna, amb tota mena d’avenços tècnics, informàtics i globalitzats, la vida que duem, l’horari atapaït i les múltiples activitats que ens autoimposem ens obliga a interioritzar-nos i a prioritzar l’individu per damunt de la col·lectivitat. Quantes vegades hem arribat a lloc i ens hem fet la pregunta: com he arribat fins aquí? Només cal pensar en el fet que la societat ens ofereix cases unifamiliars, hipoteques personalitzades, ordinador personal, cotxes privats, mòbils particulars, etc. Això sí, tota la tecnologia farà possible poder connectar-nos amb la resta del món. És per aquest contrast que la individualitat necessita posar-se en contacte amb la col·lectivitat i experimentar, participar de la comunitat. Però cada cop es prioritza més el tractament de l’espai públic de les ciutats als projectes d’urbanisme que es fan actualment. Podríem dir que, des de la instauració de la socialdemocràcia, les administracions han reconegut que l’espai públic també es pot projectar i que forma part de l’estudi del bon funcionament de la ciutat: ja no només es projecta l’edifici sinó també l’espai per a la gent. El mateix Aldo Rossi concep la ciutat com “una arquitectura, en sentido positivo, como una creación inseparable de la vida civil y de la sociedad en la que se manifiesta; ella es, por naturaleza, colectiva”. Tot és ciutat. I la manera de “fer ciutat” que apliquem avui dia prové de la nostra evolució com a individus. I és, precisament, a partir de l’estudi dels models de ciutat de les diverses civilitzacions clàssiques que coneixem (Mesopotàmia, Egipte, Grècia, Roma, etc) que podrem entendre la manera d’assentar-se en un indret, com establir-se comercialment i políticament, la manera de créixer i fer estendre la ciutat i la civilització i cultura pròpies. Evidentment que és a partir de la cronologia històrica (la ciutat islàmica, 53


medieval, renaixentista, barroca, industrial, el moviment modern, fins arribar a la moderna vida urbana) que es pot fer entendre el procés evolutiu que ens ha dut a les nostres ciutats i els valors socials, arquitectònics i humans, que estan en la gènesi de les nostres ciutats, tot i que després moltes els hagin perdut en el seu procés de creixement i expansió. Citant un fragment d’un text de Fernando Chueca Goitia: “El estudio de la ciudad es un tema tan sugestivo como amplio y difuso; imposible de abordar para un hombre solo, si se tiene en cuenta la masa de saberes que habría de acumular. Una ciudad se puede estudiar desde infinitos ángulos. Desde la Historia: “La historia universal es historia ciudadana”; ha dicho Spengler; desde la geografía: “La naturaleza prepara el sitio, y el hombre lo organiza de tal manera que satisfaga sus necesidades y deseos”, afirma Vidal de La Blache; desde la economía: “en ninguna civilización la vida ciudadana se ha desarrollado con independencia del comercio y de la industria “, según Pirenne; desde la política: La ciudad, según Aristóteles, “es un cierto número de ciudadanos”; desde la sociología: “la ciudad es la forma y el símbolo de una relación social integrada” (Mumford); desde el arte y la arquitectura: “la grandeza de la arquitectura está unida a la de la ciudad, y la solidez de las instituciones se suele medir por la solidez de los muros que las cobijan (Alberti). Y no son éstos los únicos enfoques posibles, porque la ciudad, la más comprensiva de todas las obras de hombre, como dijo Walt Whitman, lo reúne todo, y nada que se refiera al hombre le es ajeno. No debemos olvidar que en su interior anida la vida misma hasta confundirnos y hacernos creer que son ellas las que viven y respiran. Todo aquello que al hombre le afecta, le afecta a la ciudad, y por eso muchas veces lo más recóndito y significativo nos lo dirán los petas y novelistas. La gran novelística del pasado siglo ha tenido casi siempre una ciudad como telón de fondo, y lo mismo que las mejores descripciones del cuerpo y alma de París se las debemos a Balzac, las de Madrid son obra de Galdós. No deben, pues, perderse de vista, al estudiar las ciudades, las valiosas fuentes que nos ofrece la literatura.” Després de llegir aquestes paraules queda clar que cal abordar l’estudi de les ciutats i de les civilitzacions que les van formar des de tots els camps possibles. Això ho converteix en una feina molt difícil que els estudiosos del tema només podem fer apuntant idees, esbossos, plantejant preguntes per tal d’esbrinar dades més coherents, ja que moltes d’aquestes dades (donada l’antiguitat de la civilització a estudiar) seran fragmentàries o inconnexes. Segurament és per tot això que la recerca d’una ciutat ideal es fa tan apassionant. Així, podem dir que la ciutat com a tal neix en el moment en què apareix la 54

necessitat de l’home d’agrupar-se per un motiu específic. De pensar com s’ha de col·locar la primera pedra. Podem dir que la història esborra de manera molt ràpida els anys i anys en què l’home s’assentava en cabanes (on l’important era l’individu i protegir-se de les inclemències del temps) i el pas de les cabanes al poblat i a la ciutat (on l’agrupació garanteix altres importàncies, com la protecció dels vents i dels enemics). Aquesta evolució es converteix en especialització, i d’aquesta manera apareixeran les classes socials, l’especialització del treball, els gremis, etc., i això es traduirà en l’àmbit de l’arquitectura en edificis emblemàtics i fins i tot monumentals, com ara palaus, temples, piràmides, ..., depenent del moment i de la civilització. En definitiva, és curiós de constatar com aquests conceptes primers que tenien els nostres avantpassats per implantar la primera pedra s’han anat oblidant. Entenc perfectament que avui dia seria força impensable fer una ciutat en un enclavament nou; els problemes en un món tan globalitzat com el que estem vivint ho fan impensable. Ara les nostres ciutats són ciutats existents, fruit d’aquesta evolució històrica, i tenen processos moderns de creixement molt pautats i reglats. El problema és que a vegades aquests processos haurien de ser una miqueta més respectuosos amb la nostra evolució, ja que és la nostra essència primera. El simple fet de saber obrir un carrer i com fer-ho, de reconèixer les parts importants de les ciutats i fer-les entendre, de projectar un nou creixement de la ciutat, molt més integrat i sostenible i, per què no?, de tenir present d’on venim per veure cap on volem anar i, en definitiva, saber contestar-nos quina ciutat volem.

Un tomb per gaudir de Dalt de la Vila Joan Expósito Veí de Dalt de la Vila Els orígens de Badalona i el primer nom són bastant polèmics, fins i tot entre els historiadors. Joan Villarroya, al seu llibre Badalona, ens parla de la ciutat fundada pel rei Beto, i d’aquí el nom de betulons. Foren uns conciutadans que lluitaren aferrissadament contra els cartaginesos i obligaren els cabdills Amilcar Barca (que trobaria la mort en un dels combats amb betulons) i Anníbal a costoses


i cruentes batalles; aquests fets han estat contats en rondalles en els temps dels temps. Per altra banda els historiadors i arqueòlegs tenen dubtes per afirmar amb seguretat quins foren els primers baitolos o beatulos o badalonins que trepitjaren les nostres contrades. Sols queda alguna cova neolítica, restes de dòlmens i els jaciments de Can Butinyà i Can Mora. Als ibers els podem considerar una de les primeres agrupacions que crearen una comunitat amb els trets que mantenien dels corrents fenicis i grecs, entre el segle V-III aC especialment als sectors del Puig Castellar, les Maleses, el turó d’en Boscà, el turó de Montornès i el turó de Montgat. L’arribada dels romans es realitzà durant la segona guerra púnica i sense cap tipus d’enfrontament amb els ibers, cap a l’any 100 aC. Es varen assentar entre el riu Besòs i el turó de Montgat i podríem pensar que aquest fou el motiu del nom Baetulo (que no és nom llatí sinó ibèric). L’arribada de veterans llicenciats de les legions romanes va anar anul·lant progressivament la presència dels ibers i en provocà la gradual desaparició en adaptar-se a les noves condicions de vida romana. La fundació de Baetulo, amb unes 10 hectàrees de superfície, va situar-se prop del turó d’en Rosés i entre les rieres de Matamoros i d’en Folch, amb muralla de defensa enfront del mar i una distribució interior quasi ortogonal. Els cereals, l’oli i el vi foren la base de la prosperitat de Baetulo a partir del segle I dC on tota la producció agrícola se centrava a l’entorn de les 18 vil·les, avui documentades. La producció i exportació a tot l’occident romà d’oli i, principalment, de vi va ser una activitat molt destacada. Els antics ciutadans de Beatulo van rebre dels romans certs privilegis, com ara la ciutadania romana, el dret d’encunyar monedes i també de posseir municipi propi. També cal destacar la indústria dedicada a la ceràmica, especialment a les àmfores, ja que disposaven de forns propis especials per fabricar-ne, molts dels quals s’han trobat en les diverses excavacions a Can Mora o Can Peixau, i les darreres excavacions a l’estació de metro Pompeu Fabra. Aquest primer nucli romà de Baetulo superava Barcino (Barcelona) en quasi dos segles des del seu naixement i era considerat un dels primers centres romans de la península. A mesura que la consolidació era assumida per la colònia de Barcino, que fins llavors no havia disposat de cap rellevància específica, Baetulo va començar a perdre pes urbà i dirigí l’expansió cap al món rural i les vil·les ja existents. Això comportà que els petis nuclis de Canyet, Pomar i

molt possiblement Llefià comencessin una evolució proporcional a la pèrdua de pes de la ciutat, molt més sensible a la que la societat romana va començar a patir a partir del segle III, amb les crisis de Roma, especialment de poder i degradació econòmica, i també amb l’augment del cristianisme. Podem fer el seguiment d’uns quants segles de la nostra història gràcies a les restes disperses trobades de diferents civilitzacions que ens han visitat: visigots, musulmans, francs, sense oblidar les conquestes dels bàrbars franco-germànics i les incursions dels pirates. És a partir del segle X que ja tenim dades de l’església romànica existent i del nucli de Dalt de la Vila, que comença a caminar al seu entorn. La modificació o nova església fou construïda damunt de l’anterior el 1112, encara que l’actual va ser construïda i consagrada el juliol de 1778. Per donar-li més amplitud i amb l’orientació invertida, l’entrada principal estava on avui és la porta lateral del carrer del Fossar Xic. La Torre Vella, o casa dels senyors feudals de Santcliment, va ser construïda al segle XII i reformada al llarg del segle XVI i se li va adossar una torre quadrada de defensa, posteriorment revestida de forma rodona. L’aqüeducte, de finals del segle XV, es va fer per portar aigua a les terres de conreu de la Torre Vella, i passava pel carrer de Fluvià. Fou enderrocat a la dècada del 1970. Can Seriol o Can Planes, una casa pairal del 1585, actualment continua com a domicili del seus propietaris -la família Planes- a la plaça de la Constitució. La masia Can Blanc de les Eres, del 1685, fou reformada interiorment com una multipropietat al carrer de les Eres. També del 1685 és la Rectoria al carrer de Dalt, amb un passeig d’arcades i xiprers de 1780, data gravada a la pedra de l’entrada. Altres masies que també encara resten en ple ús com a habitatges són Cal Meco, Cal Farigola, Cal Fideuer, Can Rocasalva, Can Tiranansi, Can Casas, etc. Els habitants del barri de Dalt de la Vila han estat coneguts per diferents noms. En l’època romana, baetulenses; a l’edat mitjana, sagrerenses, i a partir de la creació del Baix a Mar van passar a ser dalvilatans, nom que creiem que encara ostentem. Dalt de la Vila està format per un aglutinat de carrers costeruts, enrevessats, culde-sacs, que configuren la trama medieval al voltant de l’església de Santa Maria. L’obertura del carrer del Temple el 1867, va consolidar el racionalisme i el progrés que el creixement preindustrial havia començat a desbordar Dalt de la Vila i que el temps ha convertit en un barri més de la ciutat amb la creació exterior de carrers, amb nous blocs d’habitatges que formen quasi una corona radial. 55


La inauguració del ferrocarril de Barcelona a Mataró el 1848, donà la pistonada per començar la transformació industrial d’una petita vila a una gran potència fabril. L’atorgament del títol de ciutat a Badalona, el juliol de 1897, va ser-ne la rúbrica. Paral·lelament, alguns badalonins van començar a tenir altres estímuls, entre ells un grup d’afeccionats a l’arqueologia que volien seguir el llegat històric del turó d’en Boscà. Des de mitjan segle XIX afeccionats o professionals han estat foradant molts badius de Dalt de la Vila, buscant restes. Unes petites troballes sense massa importància, ben estudiades, s’han confirmat com a peces fonamentals de la nostra història passada. Durant unes excavacions el mes d’abril de 1927 al carrer de Lladó, foren trobades restes romanes i un preciós mosaic del segle II. Malgrat no tenir museu a la ciutat, es prengué la decisió de conservar-los degudament protegits i tapats. El 1985 i aprofitant la construcció de nous habitages en el mateix indret, es va continuar acuradament l’excavació i el resultat fou el magnífic jaciment de la vil·la romana Casa dels Dofins. De nou al 2000 i amb l’enderroc de Cal Patró foren trobades les restes de dues cases i part de paviments tipus opus signium amb tessel·les florals i esperem la museïtzació de la Casa de les Heures. El 1934 i abans d’urbanitzar el Clos de la Torre es realitzaren unes excavacions sota la direcció de Josep Serra de Ràfols. Joaquim Font i Cussó va trobar la Venus de Badalona, la Tabula hospitalis -document en bronze de l’hospitalitat i patronatge de Quint Licini-, la torre de defensa i part de la muralla romana, i l’oscillum, element decoratiu per als arbres. En reiniciar les prospeccions al Clos de la Torre durant el 1955, Josep M. Cuyàs i Tolosa va trobar les termes romanes, un tram de carrer i una casa. Quasi al mateix temps, mentre es feien els fonaments d’uns habitages a la plaça de l’Assemblea de Catalunya, es va trobar una piscina i les restes d’una domus, que actualment estan museïtzades amb el nom de Jardí de Quint Licini. El sector del fòrum o plaça de Font i Cussó, aflorà durant la construcció d’un edifici (posteriorment enderrocat), la recentment inaugurada ampliació del Museu, el Decumanus, d’uns 3000 m2. de superfície. Durant l’enderroc i la construcció d’un edifici a la plaça de la Constitució i al carrer de la Costa va aparèixer un bloc, possiblement un petit templet del teatre romà, les restes del qual, en part foren excavades al carrer de les Eres el 2001. Es considera el segon teatre romà de Catalunya. 56

Són moltes les restes trobades i poc l’espai per anomenar-les. No oblidem les de l’Hospital Municipal, degudament cobertes i protegides; el conducte romà del carrer de Pujol, que portava l’aigua en l’època romana (trobat pels veïns en construir un refugi per protegir-se de les bombes el 1937), visitable gràcies a les actuacions del Museu de Badalona. El magnífic mosaic al pati d’una casa del carrer de Fluvià, considerat un dels millors de Baetulo, i també l’anomenat pou de Sant Anastasi, al mateix carrer. Segurament són moltes més, i valuoses, les troballes no ressenyades per oblit o desconeixement del nostre petit nucli romà, que va començar arran de la Via Augusta i va continuar enfilant-se quasi fins arribar al vell al poblat iber del turó d’en Boscà. Avui tenim al nostre abast per conèixer i gaudir de Dalt de la Vila uns magnífics circuits que assíduament organitza el Museu per viure in situ el patrimoni arqueològic local. Segurament avui tots els badalonins d’origen o d’adopció senten l’orgull que generació rere generació ha procurat mantenir intacte el que la història els va llegar, malgrat les discrepàncies que comporta compaginar les restes romanes del subsòl amb les cases o carrers que trepitgen els ciutadans.

EL DRET A LA BARRACA Manuel Delgado Llicenciat en Història de l’Art i doctor en Antropologia per la Universitat de Barcelona Les ciutats d’arreu del món existeixen al llarg de la seva història gràcies a les avingudes humanes que no deixen mai d’atreure. Davant la intensitat dels fluxos migratoris que reben en certs períodes cada sistema urbà genera les seves solucions. En un moment donat de la història de les ciutats catalanes –Badalona, per exemple– l’autoconstrucció d’emergència va ser una solució. Al nostre país, al llarg de tot el segle XX –en aquesta ciutat als anys 50 i 60 sobretot– es desenvolupen diferents formes de creixement urbà derivades de l’arribada massiva d’immigrants procedents de les zones més pobres d’Espanya, requerits per les dinàmiques d’industrialització que caracteritzaren aquella fase d’acumulació capitalista. Aquest procés va implicar la conversió irregular de sòl rústic en sòl urbà i la seva ocu-


pació per barris de xaboles com aquests als que ara aquest treball que Suburbe-Estenent el Desastre ret un més que justificat homenatge: Sant Roc, Llefià, la Salut, el Congrés. En una fase ulterior –ho sabem– aquesta absorció pel teixit urbà de les masses d’immigrants que anaven a protagonitzar el “desarrollismo” franquista es va produir sobretot sota la forma de polígons d’habitatges, grans concentracions de localització més aviat perifèrica, de trama geomètrica, construïts amb escassos equipaments, seguint criteris d’edificació basats en l’obtenció de beneficis econòmics immediats de les empreses constructores. Va ser el que es va anomenar barraquisme vertical. L’adveniment del canvi democràtic va obrir noves perspectives a una visió de la ciutat més preocupada pel benestar de les majories socials. Ara bé, el balanç, més de tres dècades després, assenyala que és cert que les millores han estat ostensibles pel que fa a la qualitat dels entorns i l’eficàcia de les infraestructures. En canvi, l’evidència ha acabat advertint també que la impossibilitat d’una ciutat veritablement oberta, justa i democràtica no procedia del règim autoritari liquidat sinó a estructures socioeconòmiques intrínsecament injustes, que han continuat generant un urbanisme adequat als seus interessos. Si durant el Franquisme aquests interessos havien estat sobretot els de la incorporació a les grans dinàmiques productives i de mercat iniciades en la postguerra europea, a l’últim terç del segle XX i fins ara mateix les orientacions urbanístiques hegemòniques han tingut a veure amb les necessitats de l’ordre econòmic global, amb el consum de masses espectacularitzat i amb una concepció de la ciutat com a objecte de tècniques de màrqueting i promoció publicitària. I el pitjor és que el moviment associatiu que havia nascut del combat contra els abusos de la dictadura va anar quedant en gran mesura desactivat, i no com a conseqüència de la repressió política, sinó de la capacitat estupefaent de la nova ciutat-espectacle, ciutat-logotip, ciutat-spot publicitari, ciutat-festa permanent, ciutat-efectes especials. Una ciutat banalitzada que ha acabat generalitzant el conformisme acrític de gran part de ciutadans. És per això que resulta un xic perillós l’argument que sovint s’explicita o s’insinua a l’hora de parlar del que va ser el barraquisme a ciutats com Badalona o tantes d’altres com un fenomen associat a la misèria econòmica, social i moral del Franquisme, superat del tot gràcies a la planificació urbana més justa i racional que va acompanyar l’adveniment de la democràcia formal el 1977. Aquesta mena de “final feliç” ve a sostenir que l’abandó de les tipologies informals de creixement urbà va ser el triomf d’un present en què tots aquells problemes associats als barris de xaboles d’altres èpoques han quedat enrere, superats per una victòria venturosa d’una sensibilitat políti-

ca i urbanística per l’equitat social. Aquesta presumpció amaga que l’eradicació del barraquisme va ser gairebé sempre un impuls que responia més a les exigències dels interessos privats que no a una política decidida a solucionar un problema social tan greu com era i és el de l’habitatge. L’eliminació dels barris d’autoconstrucció no va suposar en absolut deixar enrere la urgència d’una oferta accessible d’habitatge que continua sent present –i de manera tan angoixant com aleshores– en milers de famílies. Aquesta va ser la intuïció d’un article publicat per Oriol Bohigas el 27 de gener de 1957 al diari Solidaridad Nacional, titulat Elogi de la barraca. Raonava que el barraquisme que ara es recorda oficialment com la lamentable expressió d’una etapa depassada havia fet possible la incorporació de successives onades d’immigrants que colonitzaven àrees perifèriques o intersticials en què els nouvinguts generaven un urbanisme espontani, groller si es vol, però a través del qual es feia manifesta la creativitat amb que els segments més vulnerables de la societat estaven disposats a adaptar-se i adaptar el dur context al qual s’enfrontaven. El que va substituir aquestes modalitats d’autogestió del territori van ser, des de finals dels 50, els esmentats polígons d’habitatges, segregats dels nuclis urbans, sense equipaments, amb infraestructures insuficients i d’una pèssima qualitat arquitectònica i urbanística. La nova situació implicava un pas enrere, ja que la via d’integració en la forma i en la vida urbanes que constituïen els assentaments xabolistes era al capdavall preferible a la deportació fora de la ciutat i sols en relatives millors condicions de bona part de la classe obrera. Escrivia Bohigas aleshores: “La pobra i alegre barraca és una solució més humana, una solució millor plantejada urbanísticament, arquitectònicament i èticament que els monstres mastodòntics i desangelats que estava propiciant la barreja entre especulació capitalista i demagògia política en que consistien les iniciatives franquistes en matèria d’habitatge”. La conclusió de l’article era clara: les barraques “no les destruïm, per favor, si no és per superar-les”. I si feia aquesta crida era perquè si les barraques es van suprimir no va ser per superar-les, sinó per arrabassar a les classes populars el que els quedava de control sobre la seva pròpia vida quotidiana. Dècades després d’aquell article la situació no només no ha millorat, sinó que en no pocs sentits ha anat a pitjor. Les ciutats-dormitori van ser un remei pitjor que el del barraquisme, és veritat, però tot i això van continuar sent un remei. Ara –quan celebrem la desaparició de les barraques– hauríem d’adonar-nos que, al capdavall la gent que reclama el dret a una casa no té ni la possibilitat d’aixecarse pel seu compte una barraca, ni la d’accedir a un pis com aquells 57


tan denigrats dels antics barris de blocs. La solució a un problema d’habitatge tan greu en l’actualitat com fa mig segle ha estat... cap solució. A tot estirar, algun arranjament. Als anys 50 i 60, a Badalona, la possibilitat d’obtenir un sostre sota el qual viure quedava garantida almenys pel recurs d’aixecar un mateix la seva pròpia barraca on fos. Avui, ni això, ni res. L’actual dèficit en matèria d’habitatge que coneixen les nostres ciutats és un exemple radical de com les necessitats bàsiques han acabat convertides en negoci lucratiu. Aquest procés, que converteix en privilegi el que hauria de ser un dret, es té en consideració en l’ensenyament, en les pensions, en la sanitat... però arriba a la desmesura absoluta en l’àmbit de l’hàbitat. El que hauria de ser una exigència inalienable i garantida –dret a tenir vida privada, intimitat, refugi físic i moral, en una paraula, dret a una llar– s’ha convertit al nostre país en un bé de consum i d’inversió inaccessible per una part importantíssima de la població. Per una gran majoria de ciutadans, adquirir una casa implica, ara i en el sentit més literal de l’expressió, hipotecar-se la vida. Per a altres sectors accedir a un habitatge digne és simplement impensable. El lloc per viure –curiosa expressió, que insinua que més enllà de les seves portes el que hi ha no és vida– és avui un objecte mercantil que es ven i es compra a preus que han experimentat un augment salvatge en els últims anys, en un fenomen en el qual hauríem de trobar una de les claus de la manera especialment inclement dels motius perquè s’està produint la crisi entre nosaltres. Les legislacions-marc promulgades per l’administració estatal o per la Generalitat en són responsables, sens dubte, però no és menys cert que molts ajuntaments han descobert en la venda de sòl públic a promotors immobiliaris una font de recursos per reinvertir després en iniciatives de dubtós interès públic, en polítiques d’autopromoció institucional i en campanyes d’imatge. Les grans empreses dedicades a la construcció i venda de pisos van poder viure els seus millors moments –la “bombolla immobiliària”– afavorides per les bones condicions del mercat dinerari, però també per la gairebé desaparició de l’habitatge protegit i de promoció pública i una oferta de lloguers escassa i cara. Ara n’estem pagant el preu. Els efectes col·laterals d’aquest quadre van ser diversos. Els i les joves no poden emancipar-se dels pares perquè per a ells pagar un lloguer és difícil o impossible i adquirir un pis senzillament inconcebible. La gent gran és víctima molt sovint de tota mena d’assetjaments, legals o il·legals, destinats a fer-los fora de casa seva. Els desnonaments de famílies sense recursos, víctimes de la crisi, estan a l’ordre del dia. Els immigrants, al seu torn, es veuen abocats a un mercat d’habitatges en mal estat en zones degradades que, a més, s’inten58

ten rendibilitzar al màxim mitjançant l’amuntegament o el relloguer, suscitant una oferta clandestina de pensions il·legals, rafals o patis interiors habilitats, lloguer de balconades i “llits calents” –jaços que s’usen per torns–, etc. En conjunt, tot aquest panorama constitueix una nova forma de barraquisme: el barraquisme invisible, un xabolisme dispers i clandestí que adverteix de la persistència de problemes socials greus associats a l’habitatge que havien estat oficialment superats i que s’amaguen per la seva incompatibilitat amb la ciutat entesa com a negoci i com a espectacle, una ciutat en què la lletjor i la pobresa semblen haver estat declarades il·legals. Això és el que justifica una reivindicació del xabolisme com la que a la tardor de 2005 va dur activistes antiespeculació a convocar una “xabolada” a les portes del Parlament de Catalunya. El sentit d’aquella iniciativa era posar de manifest que aquelles miserables barraques que pensem part negativa i per fi derrotada del passat tenien valors positius que són encara vigents. Avui els joves, la gent gran, els immigrants, els nous i vells sectors socials fragilitzats, mereixerien que se’ls permetés –com la gent heroica que va aixecar amb les seves mans aquests barris de Badalona– reunir forces i materials amb els quals fer sorgir nous barris de barraques. És de la mà d’aquestes humils construccions que els seria donat als febles conquistar, ara, pel seu compte, aquest dret a la llar que les lleis els prometen, que les declaracions oficials proclamen, però que la realitat d’una ciutat feta poder i feta diners els nega.

CULTURA EXPANDIDA Silvestre Oliveras Escultor i professor d’escultura EASD Pau Gargallo El segle XX i aquests primers anys del XXI ens han portat una gran diversitat de manifestacions. Aquestes han anat ampliant el terme ESCULTURA. Cada vegada s’ha fet més complex dur a terme l’operació extensiva de cartografiar aquest àmbit. Podem dir que l’escultura anterior al segle XX es movia sota la lògica del monument i deu ser per això que l’entendrem com una representació commemorativa: parla amb un llenguatge simbòlic, sobre el significat o l’ús del lloc. Donada aquesta funció l’escultura acostuma a ser figurativa i vertical, el pedestal n’és una part important i ser-


veix d’intermediari entre la ubicació real i el signe representacional.

ra la forma en llenguatge i en vehicle de comunicació i interacció.

A partir de dues obres d’Auguste Rodin de finals de segle XIX assistim a la davallada de la lògica del monument. Aquestes obres són: Les portes de l’infern i Balzac.

En un extrem hi situarem la seva forma abstracta, en l’altre pol les definicions concretes dels mons de vida que tenen la seva expressió en l’espai públic.

Entrem de ple en el que s’ha denominat la “condició negativa” de l’escultura, la seva deslocalització, l’absència de realitat, una absoluta pèrdua de lloc. Passarem a un estudi abstracte i autoreferencial. L’escultura tindrà una condició essencialment nòmada. Així, l’escultura moderna es trobarà amb un espai idealista per explorar, aliè al projecte de representació temporal i espacial.

L’esquema proposat és el següent:

Aquest serà un camí que recorrerà des dels inicis del segle XX, amb les primeres avantguardes fins als anys cinquanta.

L’escultura en el camp expandit A partir dels anys 60 l’escultura entra de ple en un territori de ningú. Seguint el plantejament de Rosalind Krauss, el camp expandit de l’escultura ens permetrà estructurar les manifestacions que es desenvolupen en aquest nou període. Així doncs, apareixen quatre territoris o grups de manifestacions: -

Les construccions localitzades (site) Els llocs senyalats (market sites) Les estructures axiomàtiques (instal·lacions) L’escultura

Robert Morris, Robert Smithson, Michael Heizer, Richard Serra, Walter de Maria, Robert Irwin, Sol Lewit, Bruce Nauman, només per esmentar alguns noms, assumeixen unes situacions que ultrapassen el modern per arribar a la postmodernitat. Arribada aquesta situació de la postmodernitat, la pràctica no es defineix en relació amb un determinat mitjà -l’escultura- sinó en relació amb les operacions lògiques sobre un conjunt de temes culturals, com a mitjà: fotografia, llibres o la mateixa escultura. I l’escultura deixa de ser quelcom positiu i es transforma en la categoria resultant del no-paisatge i la no-arquitectura. Continuant amb l’estructuració del camp escultòric, és imprescindible incorporar l’esquema elaborat per J.L. Brea per poder compondre bona part de les manifestacions dels anys 80-90. L’esquema de Brea és una actualització de l’esquema anterior. Brea considera la proposta de R Kraus formalista i incorpora en el seu esquema un nou eix o dimensió d’anàlisi, el de les idees. Prendrà la forma de signe introduirà la dimensió del contingut. Transfigu-

En el centre mateix de l’eix de coordenades s’ubicarà encara la forma institucionalitzada de l’escultura, el monument. Al voltant, dos anells bàsics: Un primer, que es manté en els marges de l’autonomia de l’esfera artística, en els dominis de la “institució Art”, on hi hauria els museus a l’aire lliure, la comunitat artística (el món de l’ART), les revistes d’art i, per últim, el museu. En el segon, trobaríem aquells àmbits de superació de la institució en un nou camp expandit. Aquest fa referència a un ordre de transformacions relatives a l’ús públic de les formes, la seva relació contextual amb el teixit social i la seva condició de pràctiques comunicatives. En el primer quadrant hi ha aquells desenvolupaments que han portat l’escultura a habitar l’ordre de la Terra. L’art realitzat en parcs i jardins públics, els desenvolupaments del Land Art i els earthworks. En el segon quadrant trobem aquelles pràctiques que fan referència a les relacions que els subjectes estableixen entre si a través del seu propi cos. Pràctiques com el Body Art , la performance i la mateixa escultura social. En el tercer quadrant tenim la dimensió comunicativa, on podem ubicar des de pràctiques purament lingüístiques (conceptualisme) fins a les que s’apropiessin dels dispositius de comunicació pública i la distribució social del coneixement, els media: mail art, net art ... En el quart situem aquelles pràctiques que prenen per objecte el teixit de la ciutat.

El lloc Lucy Lippard se centra en el concepte de cultura unit al de lloc -lloc entès com a emplaçament social amb un contingut humà-, i postula la necessitat d’un art compromès amb els llocs, sobre la base de la seva particularitat humana, el contingut social i cultural, les dimensions pràctiques, socials, psicològiques, econòmiques, polítiques... Davant de l’augment del politicisme i en un món “sense cultura”, per Lippard es fa necessari aprofundir en la relació de l’art amb la societat, reinstaurar la dimensió mítica i cultural de l’experiència “pública”. 59


D’aquesta manera l’artista, a través del seu treball amb la comunitat, pot ajudar a despertar en el paisatge social el seu sentit latent de lloc. Aquesta és una preocupació que, en el fons, caracteritza molts artistes dels anys 60.

L’art pot deixar de ser un objecte de consum si escapa de la seva pròpia idea i es trasllada a l’univers de l’esfera pública, allà on podrà exercir en llibertat la seva transformació perpètua i, de retruc, contribuir a dinamitzar i incrementar la vitalitat de l’espai públic.

L’art públic i l’esfera pública

La ciutat

En l’art públic la primera característica necessària però no suficient és que l’obra es trobi en un domini públic.

En les últimes dècades tant els arquitectes com els escultors redescobreixen el sentit de la ciutat. Aquest redescobriment de la ciutat consisteix a saber que la ciutat és el marc de les institucions socials, i per això s’hi confronten la societat, la història i la ideologia. Una plaça, un monument i un edifici públic no són únicament elements estètics i arquitectònics sinó signes de la ideologia dominant carregats de connotacions i valors.

L’obra d’ar t públic ha de donar al context un significat estètic, social, comunicatiu i funcional. Siah Armajani es considera un artista dels espais públics. Concep les seves escultures o construccions com a espais funcionals. “La fita bàsica de l’art públic és desmitificar el concepte de creativitat. La nostra intenció és la de tornar a ésser ciutadans. (...) El que ens impor ta és la missió, el programa i l’obra mateixa. Mitjançant les accions concretes, en situacions concretes, l’art públic ha adquirit un cer t caràcter. Una de les creences fonamentals que compartim és que l’art públic és no-monumental. És baix, comú i proper a la gent. En una democràcia és una anomalia celebrar amb monuments. Una democràcia real no ha de tenir herois, ja que exigeix que cada ciutadà par ticipi completament en la vida quotidiana i contribueix al bé públic.(...) Per això estem intentant substituir la metafísica per l’antropologia, la filosofia per la poesia, i preconitzem la unitat de l’apropament col·lectiu al problema comú en lloc de l’apropament individual perquè sentim que la idea d’individualitat és bàrbara i que l’obra de col·laboració és la metodologia essencial per identificar i resoldre els problemes públics”. “La meva intenció és construir espais oberts, assequibles, útils i públics, que serveixin per a la congregació: llocs de reunió que es converteixin en llocs d’entesa. Aquests llocs no es conceben en termes de fusta o acer, sinó en relació amb la seva naturalesa com a llocs pròxims i preparats per el seu ús”. L’esfera pública, com bé diu Mar tí Peran, és el lloc en el qual l’autonomia de cada parcel·la del pensament esdevé pràctica. L’esfera pública o espai públic és un espai obert en un territori disponible per tal que subjectes diferents en facin un ús plural. L’espai públic és, per tant, allò que no admet definició; en realitat, la seva principal característica és justament aquesta disponibilitat plural que, en cada ocasió que es consuma, defineix l’espai públic d’una manera nova, irrepetible i, sobretot, efímera ja que, tot seguit, un nou ús requeriria una nova definició. 60

Cada vegada són més els artistes que intenten tractar la ciutat com una estructura codificada, que produeix, acomoda i reflecteix significats socials i històrics. Són artistes que han diversificat les seves estratègies i accions sobre la ciutat. Primeres Pedres, de Dionís Orrit, Joan Sansa, Paco Fanés, Joan Puche i el col·lectiu Estenent el Desastre, s’emmarca en el fet de senyalar , indicar i puntuar el territori. Fa una valoració crítica sobre l’assentament i la pertinença a la ciutat. La capacitat de recompondre constantment els paràmetres que configuren els fluxos de la ciutat i els elements que la integren és la part fonamental de la proposta. La tria dels quatre emplaçaments no ha estat a l’atzar i menys encara la seva configuració formal, que demana de l’espectador o del ciutadà una voluntat de comprensió i anàlisi diferenciades. La proposta té el repte i la dificultat , com tota proposta en l’espai públic, d’aconseguir manifestar-se com a lloc i superar ser emplaçament i forma. L’apropiació de les intervencions i el seu significat ens ha de conduir a aquesta refundació com a individus actius dins el marc de la ciutat. Manifesta quatre accions sobre el territori que volen emmarcar les arrels de la cultura i la ciutat de Badalona. Refundar la ciutat i localitzar-hi un conjunt de marques que ens orientin en la descoberta del tot. Tal com diu Lucy Lippard, reinstaurem la dimensió mítica i cultural de l’experiència “pública” per despertar en el paisatge social el seu sentiment de lloc.


En agraïment a tots aquells que han fet possible aquest projecte amb el seu esforç i bona voluntat i als que lluiten a diari per aconseguir una Badalona millor. M. Teresa Mateu


62


Llibre Primeres Pedres  

El llibre-objecte on es recull, l'explicació del projecte, el procés creatiu de les quatre escultures i una monografia amb textos d'experts...