geografia, història, patrimoni
2.2
2.2. DE LA CONQUESTA FEUDAL A L’EXPULSIÓ DELS MORISCOS Segons una anotació replegada al Llibre del Repartiment de València, de l’1 d’agost del 1240, el Castell de Montserrat, amb l’alqueria que hi havia als peus i el lloc o alqueria de Raal (de l’àrab Rahl, “Finca”, “Heretat”), foren atorgats al cavaller català Ximén de Tovia, en recompensa per la seua participació en la conquesta de la capital: Eximinus de Tovia, castrum de Montserrat cum quadam alqueriam sitam ad pedem eius, et alqueriam sive locum que dicitur Raal, que est inter Alcala et Montroy, cum furnis et molendinis. Idus augusti.173 El primer senyor de les alqueries de Montserrat i Real de Montroi (documentada com Rahal fins al segle XIX, però dita oficialment Real des de la concessió del comtat el 1599)174 era un cavaller de conquesta experimentat i amb dots per a la diplomàcia, molt apreciat pel rei Jaume I. El mateix rei, en el Llibre dels Feits, ens parla de la participació de Ximén de Tovia en el setge i la presa de Xàtiva (1244-1245).175 El senyor de Montserrat prengué part activa en les negociacions amb els magnats musulmans de la medina, potser perquè dominaria a la perfecció la llengua i els modals dels moros. Dels preliminars de la capitulació de Xàtiva, Jaume I recordava la següent escena: E, en l’altre dia aenant, vené-nos Abolcàcim e Setxí, e Almofois, e n’Eixemén de Tovia. E que parlassen llur pleit ab nós, e que el fermassen. E dix-nos Eixemén de Tovia: “Senyor! Aquí us envia l’alcaid tot son consell e son cor, e ço que aquests faran, tingats per aitant ferm com si ell ho feia.176 Els enviats de l’alcaid manifestaren la voluntat de cedir als feudals el Castell Menor dels dos que coronaven el cim de la ciutat. El rei demanà consell als cavallers i a la reina, i aquesta l’acabà de convéncer, quan digué: Pus podets haver Xàtiva, que no ho allonguets per un castell ni per dos, que el pus bell castell és del món, e el pus ric que jo anc veés ne null hom. El conqueridor acceptà l’oferta i designà l’emissari Tovia perquè fóra ell l’alcaid d’aquella fortalesa menor, a proposta dels mateixos musulmans, que el devien tenir per persona de mentalitat oberta, respectuosa amb els sarraïns:
Jaume I el Conqueridor, rei de València
Ab tant, enviam per n’Eixemén de Tovia e per los sarraïns, e responem-los en aquesta manera: que tant amàvem nós son pare l’alcaid, e tant amàvem son fill que ens havia lleixat en nostra comanda, que ja fos que nós no ho
173 FERRANDO, Antoni (ed.), Llibre del Repartiment de València, Vicent Garcia eds., València, 1979, assentament núm. 2.256. Dues còpies del document íntegre,
ambdues del 1240, es conserven en l’ADV, Lligall 25, Privilegis, núms. 1 i 2. 174 Perquè rahal significava també “corral” entre els àrabs valencians. I és clar, que dir-se “Comte del Corral” no era molt bona propaganda per a la casa
senyorial en qüestió. 175 Algunes enciclopèdies i articles erudits fan referència a una carta pobla de Montserrat del 13 de setembre l’any 1245, que en realitat mai no existí. La
70
confusió la cometé el pare Sucías cap al 1900 (SUCÍAS APARICIO, Pedro, Notas útiles para escribir la historia del reino de Valencia, València, 1911, manuscrit del Fons Bibliogràfic Sucías, Hemeroteca Municipal de València, t. 1, p. 120), la transmeté a la posteritat Carles Sarthou cap al 1920 (SARTHOU CARRERES, Carlos, Provincia de Valencia, t. II de la Geografía general del Reino de Valencia, dir. per Francisco CARRERAS CANDI, Alberto Martín ed., Madrid, 1925, p. 252) i encara apareix en articles locals de la dècada de 1990. En realitat, aquella acta de població que cita Sucías no és la carta pobla “de Montserrat i Torís”, sinó la de Tírig (el Maestrat). Aquest poble hi apareix escrit com Títitx, i “Montserrat” no és cap topònim, sinó el cognom del primer dels repobladors... Trobareu transcrit el document, correctament i sense lloc a confusions, en GUINOT, Enric, Cartes de poblament medievals valencianes, Generalitat Valenciana, València, 1991, p. 65. 176 SOLDEVILA, Ferran (ed.), Les quatre grans cròniques, Selecta, Barcelona, 1983 (2a., 1a. en 1971), p. 133.