Issuu on Google+

HISTÒRIA

2

De l’Islam a la societat global


De la prehistòria als temps d’al-Àndalus

2.1. DE LA PREHISTÒRIA ALS TEMPS D’AL-ÀNDALUS Els primers habitants de la conca del riu Magre o vall d’Alcalà, durant el paleolític, eren ben pocs i nòmades. Es dedicaven a caçar animals parant campaments cinegètics als passos intramontans on hi havia aigua; per exemple, als estrets del castell d’Alcalà o de la Cova Fumada, on torbarien refugi i aixopluc ara i adés. Com que els homínids homo sapiens eren més intel·ligents que la resta dels animals i aprengueren aviat a utilitzar el foc en benefici propi, es desenrotllaren ací de manera extraordinària. Transcorregueren així un bon grapat de milers d’anys, fins que la competència creixent per la cacera i el canvi climàtic afavoriren, entrant ja en el període neolític, l’aposta per la ramaderia i l’agricultura cerealícola, amb llavoretes de cereal arribades del Magrib. Així les coses, allà pel 5000 aC, s’hi consolidaren les primeres comunitats sedentàries de pastors d’ovelles i cabres, que eren agricultors de secà a temps parcial: cremaven el carrascar del pla de Darrere la Serra, escampaven allí semença de blat i d’ordi, i en acabant segaven el producte amb corbelles de dents de sílex. Per a obtenir bones corbelles i seguir practicant la cacera d’animals cervals, era fonamental disposar d’un instrumental lític, de pedra de sílex, ben elaborat i amb molta paciència. I, pel que sembla, els fabricants d’ací de la foia de Montroi s’ajuntaven per a confeccionar i reparar les aïnes de pedra a la Cova de les Meravelles, que estigué habitada temporalment durant el Magdalenià (12000-11000 aC).126 Un altre taller de sílex posterior al de les Meravelles ha estat localitzat a les Covatelles, prop de l’actual carretera de Real a Dos Aigües. Aquest últim pertany a l’eneolític o III mil·lenni (3000-1800 aC), que és una fase de transició cap a l’edat del bronze.127 L’experiment agropecuari –la revolució neolítica–, que els humans posarien en pràctica entre altres llocs a les fèrtils terres quaternàries de Darrere la Serra de Montserrat, tingué un èxit espectacular. Els cereals esdevingueren l’aliment bàsic d’una població que no cessava de créixer. I, de fet, ho continuen sent en l’actualitat, set mil anys després. Ara bé, la competència per la millor terra i la difusió d’unes armes que permetien matar els veïns per sorpresa i sense por a morir –els arcs de fletxes– obligaren les diferents tribus a seguir habitant a les llomes i puntals de les serres, on podien protegir les seues cases i famílies voltant-les de murets defensius. Simultàniament, els d’ací de la vall havien aprés la metal·lúrgia ideada pels pobles de la Mediterrània oriental, que consistia a fondre els minerals de coure i estany per a obtenir modernes joies, puntes de llança i espases de bronze.

2.1

55 126 APARICIO PÉREZ, José, El Mesolítico en Valencia y en el Mediterráneo Occidental, Serie de Trabajos Varios, 59, S.I.P., València, 1979, p. 157. 127 MARTÍNEZ PÉREZ, Antonio, Carta arqueológica de la Ribera, APA del CP Lluís Vives, Alzira, 1984, p. 38.


geografia, història, patrimoni

2.1

De poblats de l’edat del bronze, minúsculs, els arqueòlegs n’han identificat un ramat a la Ribera de Xúquer. Entre ells, destaquen els que existiren als vessants de la serra del Castellet de Montserrat i al Vedat de Torrent a partir del 1600 aC, molt relacionats entre ells.128 El poblat del Castellet tingué una ocupació de 100 o 200 anys només, segons els arqueòlegs, que han trobat en ell ceràmica llisa, feta a mà; llesques i puntes de fletxa de sílex; una destral de pedra polida i diversos percussors; molins barquiformes; fragments de punxons d’os; dents de corbella, i ossades de cavalls, cabres, cervos, porcs, bous i uns altres animals.129

Troballes realitzades en el poblat del bronze del Castellet

En definitiva, existí pels vessants del Castellet un poblat d’agricultors, caça-recol·lectors i pastors, que sabien treballar eficaçment les llesques de sílex, la pedra polida, la ceràmica tosca i els ossos d’animals per a proveir-se d’un instrumental laboral domèstic d’allò més interessant. Pel que sembla, el poblat no tingué continuïtat en temps dels ibers, on el protagonisme comarcal se l’endú la ciutadella ibèrica de la Carència, en terme de Torís.130 Exceptuarem, si de cas, el minúscul assentament iberoromà de la font del Pinar, catalogat per Daniel Serrano.131 Caldrà esperar, tanmateix, al segle I dC per a trobar en terres de Montserrat indicis d’assentaments agrícoles d’una certa rellevància. 128 NAVARRO, Mª Pura – SANCHIS, J. Eduard – SÁEZ, Miguel J., Informe de la prospecció arqueològica a la Vall dels Alcalans (Ribera Alta, València), Mecanoscrit

56

inèdit, Montserrat, 2001, p. 22; MARTÍNEZ PÉREZ, Antonio, La cultura del bronce valenciano en la Ribera, dins Al-Gezira, 1, Alzira, 1985, ps. 13112 (ps. 77-81). 129 Cfr. APARICIO PÉREZ, José, El Castellet de Monserrat (Valencia), poblado de la edad del bronce valenciano, Ajuntament de Montserrat, 1973 (separata del Archivo de Prehistoria Levantina, 13, València, 1972); PLA BALLESTER, Enrique, Castellet de Montserrat, dins Gran Enciclopedia de la Región Valenciana, València, 1972, t. 3, p. 86-87. 130 GIL-MASCARELL BOSCÀ, Milagro, article “La Carència” de la Gran Enciclopedia de la Región Valenciana, València, 1972, t. 3, p. 36. 131 SERRANO VÁREZ, Daniel, Yacimientos ibéricos y romanos de la Ribera, Academia de Cultura Valenciana, València, 1987, ps. 160-161.


De la prehistòria als temps d’al-Àndalus El més interessant és el de la vil·la imperial del maset del Rector o del Pou (davant l’antiga caseta dels peons), associat a un requadre de terres centuriades (cadastrades en forma de requadre per agrimensors) que ocupa bona part del pla de Darrere la Serra.132 En una visita de treball de l’any 1956, els arqueòlegs de la Diputació hi observaren, superficialmente, gran cantidad de fragmentos de “terra sigillata”, restos de dolium y abundatísimos tiestos de tégulas; todo perteneciente, al parecer, a una villa romana.133 Aquests materials han sigut datats amb posterioritat entre els segles I i III dC, és a dir en la plenitud de la romanització. Unes altres vil·les romanes de la mateixa època i característiques es localitzaven en els emplaçaments dels actuals masos de Calabarra i Cortitxelles (terme de Torís), i a les partides del Bovalar i l’assut de Real (Montroi). A banda d’això, es coneixen restes romanes aïllades a l’Algoroix, les Canyades, el Castellet, Busqueïta, els Xarcons i el Rajolar (Montserrat),134 i al Teular (Montroi).135 L’assentament més antic de la foia havia sigut el poblat iberoromà del Bovalar de Montroi (segle II aC), que també seria l’últim a despoblar-se (segle IV dC). Segurament perquè els últims habitants del pla llauradís, en temps de la dissolució de l’Imperi se’n pujarien per raons de seguretat col·lectiva al cim de la “muntanya roja” (MONTE ROIO, en llatí vulgar), on es localitzava fins al 1609 el poble veí de Montroi.136 Aspecte d’un poblat ibèric com el que hi hagué De la transició entre la romanitat (segles a la Carència (terme de Torís) I aC-V dC) i el món islàmic (segles VIII-XVI), es caracteritzà a Montserrat per una certa continuïtat del poblament i de les tasques agropecuàries durant els segles VI i VII, és a dir, en l’era dels visigots. Això explicaria, si més no, la continuïtat en el temps de molts noms heretats dels romans i transmesos pels àrabs. Vegem-ne una mostra: el nom de Montserrat, del llatí MONTE SERRATO, “la Muntanya Dentada”; el camí de Busqueïta, que portava fins als boscos medievals de Torís, del llatí BOSCI ADITA, “l’Endinsament en el Bosc, els Accessos al Bosc”; Cortitxelles, que ve de CORTICELLAS, “els Corralets”; Millerola,

2.1

132 Vegeu amunt, en la part geogràfica del llibre. 133 PLA BALLESTER, Enrique, Actividades del Servicio de Investigación Prehistórica (1956-1960), dins Archivo de Prehistoria Levantina, 9, València, 1961,

ps. 218-240 (p. 227). 134 La majoria d’elles, localitzades per col·leccionistes furtius. 135 NAVARRO, Mª Pura – SANCHIS, J. Eduard – SÁEZ, Miguel J., Informe de la prospecció arqueològica a la Vall dels Alcalans (Ribera Alta, València), Mecanoscrit

inèdit, Montserrat, 2001. 136 Per a més detalls, vegeu SOLER, Abel – YAGO, Ramon, Montroy. Geografia, història, patrimoni, Ajuntament de Montroi, 2004.

57


geografia, història, patrimoni

2.1

58


De la prehistòria als temps d’al-Àndalus diminutiu de (TERRA) MILIARIA, “terra sembrada de mill”;137 el Carcalí, que ve de (COLLE) CALCARINU, “el Tossal Calcari” en llatí (arabitzat com *al-Kalkarín),138 i el camí de Martull, que portava fins a la partida dels Xarcons, on hi hagué un cementeri paleocristià, és a dir, un MARTURETULU (>Martull).139 Aquest fossar, datat pels arqueòlegs entre els anys 550 i 700, fou descobert en la primavera del 1956 a conseqüència d’uns treballs de transformació agrícola. De l’anomenada “necròpoli dels Xarcons” es coneix una sepultura molt ben obrada, pensada per a contenir els cossos de tres personatges notables de la zona (una família de terratinents hispanoromans?), que se suposa que eren cristians. Se suposa per la manera en què foren habillats, ungits i adornats de joies, preparantlos així per a esperar el retorn promés per Jesucrist i la Resurrecció de la Carn, a la fi del món, que aleshores es creia imminent. El que queda, d’aquella operació preparatòria del viatge al més enllà, és un sepulcre o sarcòfag rectangular de 2 x 0,80 metres, realitzat ajuntant grans lloses i cobert amb unes altres lloses, contenint els tres esquelets. De l’aixovar que acompanyava Aspecte d’una vil·la romana els difunts, foren recuperats una ampolla de ceràmica, dos anells i dues arracades de bronze, dues agulles de subjectar la roba i 34 denes pertanyents a diversos collars i polseres. L’enterrament en qüestió ha sigut comparat amb uns altres semblants realitzats a l’església de Sant Llorenç d’Aosta (Itàlia); amb les sepultures privilegiades del complex catedralici visigot de l’Almoina (València); amb una sepultura col·lectiva del carrer de la Mar, també de València, i amb cert sepulcre visigot de l’antiga Segobriga (prop de Conca), a l’hora de fixar-ne la cronologia aproximada.140 Poques dècades després d’haver sigut soterrats els personatges dels Xarcons, aparegueren en escena unes tropes de genets orientals, araboparlants i musulmans, disposats a imposar un nou ordre polític a

2.1

Dos aspectes del sepulcre visigot dels Xarcons 137 En la documentació històrica dels segles XIII-XIX –com comprovarem en la part històrica del llibre– figura com Millerola/Nillerola (1307 només) i després

sempre Millerola, sent Niñerola una deformació castellanitzadora del segle XVIII. 138 Vegeu COROMINES, Joan, Onomasticon Cataloniae. Els noms de lloc i noms de persona de totes les terres de llengua catalana, Curial eds. i “la Caixa”,

Barcelona, 1995, t. 2, p. 265. 139 Del mateix ètim prové, entre d’altres, el nom de Martorell (Barcelona), segons COROMINES, J., Onomasticon Cataloniae, ps. 211-212. 140 Per a majors detalls, vegeu PLA BALLESTER, Enrique, Actividades del Servicio de Investigación Prehistórica (1956-1960), dins Archivo de Prehistoria

Levantina, 9, València, 1961, ps. 218-240 (p. 227); PLA BALLESTER, Enrique, Xarcons (els), dins Gran Enciclopedia de la Región Valenciana, València, 1972, t. 12, p. 279; GONZÁLEZ VILLAESCUSA, Ricardo, El mundo funerario romano en el País Valenciano. Monumentos funerarios y sepulturas entre los siglos I aC – VII dC, La Casa de Velázquez – Institut Alacantí de Cultura ‘Juan Gil Albert’, Madrid-Alacant, 2001; BONET, Helena – ALBIACH, Rosa – GOZALBES, Manuel (coord.), Romans i visigots a les terres valencianes, Diputació de València, València, 2003, ps. 22 i 106.

59


geografia, història, patrimoni

2.1

la zona. Es reconstruí València/Balansiya com a ciutat, durant els segles IX-X, i aparegué la nova capital de la Ribera, Alzira (Jazïrat Xüqar, “l’Illa del Xúquer”). Aquesta última medina, ja des d’abans del 896 s’havia consolidat com un centre regional de recaptació d’impostos. L’any 928, les autoritats alzirenques, que dominaven la nostra vall foren sotmeses per l’exèrcit d’´Abd ar-Rahman III, que al poc de temps es proclamaria califa d’al-Àndalus (929).141 En aquelles dates, és a dir, en temps del Califat Omeia de Còrdova, la foia de Montroi estava dominada per un poblat fortificat d’altura: el castell i antiga alqueria de Montroi, conegut aleshores amb el nom araboromanç d’Hisn Montróbios, de l’àrab hisn (“fortalesa, poble fortificat”) i el llatí MONTES RUBEOS (“les Muntanyes Roges”).142 Foren els musulmans del segle X o de l’XI els qui reorientaren l’economia de la comarca cap a l’agricultura intensiva de regadiu. Introduïren noves fruites i hortalisses orientals (albergines, albercocs, bresquilles, melons d’Alger, espinacs, carxofes, taronges...) i, sobretot, noves tècniques de regadiu (séquies, assuts, mines, pantanets...)143 que feren possible la gestió col·lectiva de les hortes de Montroi, Real i Busqueïta (Montserrat).

Objectes de vidre, bronze i ceràmica exhumats del sepulcre dels Xarcons (fotos: SIP, Diputació de València)

141 SOLER, Abel, Alzira de Xúquer. Gènesi urbana i urbanisme planificat a la cora andalusina de València (segle IX), dins FURIÓ, A. – APARICI, J. (eds.),

Castells, torres i fortificacions en la Ribera del Xúquer, Universitat de València, 2003, ps. 51-74. 142 Us remetem, en tot cas, a SOLER, Abel – YAGO, Ramon, Montroy. Geografia, història, patrimoni, Ajuntament de Montroi, 2004, per a majors

explicacions i detalls.

60

143 Els historiadors es refereixen al fenomen amb l’expressió “revolució agrícola de l’Islam”, un tant deslluïda al nostre terme per mancança d’aigua.

Vid. WATSON, Andrew M., Agricultural innovation in the Islamic world. The diffusion of crops and farming techniques, 700-1100, Cambridge, 1983; traduïda a l’espanyol com Innovaciones en la agricultura en los primeros tiempos del mundo islámico. Difusión de los distintos cultivos y técnicas agrícolas, del año 700 al 1100, Universidad de Granada, 1998.


De la prehistòria als temps d’al-Àndalus

2.1

Aquest últim espai de regadiu, vinculat a la minúscula alqueria islàmica de *Munsarrät, seria el més precari dels tres. Això no obstant, cal precisar que els moros montserraters disposaven d’un ampli terme on pasturar, fer llenya, traure argila i algeps, i proveir de sal els pobles de la contornada. Gràcies a una delimitació del terme de Montroi de l’any 1248,144 sabem que el paratge montserrater de les Salinetes era conegut pels àrabs amb el nom d’Almalafa, és a dir, al-Malläha, “la Salina”.145 En el mateix escrit es nomena un camí molt important d’Alzira-Requena-Toledo que travessava de cap a cap la vall d’Alcalà. Els qui per ell discorrien, disposaven d’un hostal o alfòndec (Alfóndigo, diu el document) a l’estret de la Canyada de Montroi: on s’ajunten els termes de Montserrat, Montroi i Torís, però ja en terme de Torís, vora la font del Pavo. Aquest camí de Toledo es desviava des de Montroi pel Portell de Montserrat i Torrent, per enllaçar amb la medina de València. Això justificà en el seu dia l’establiment d’una alqueria als peus de la muntanya serrada. I, més endavant, (segle XII?), es féu necessari o recomanable la construcció d’una fortalesa-refugi, el Castellet, que coronava el cim de la mateixa muntanya. En la delimitació dels termes de Montserrat i Picassent de l’any 1307 figura la font de l’Om amb la denominació d’Allein Anegemé,146 que, segons la manera de transcriure dels valencians de l’edat mitjana, deu correspondre’s amb al-´Ayn al-´Ajamí, “la font del Cristià, del Pagà, de l’Infidel”, per haver trobat allí algun indici de l’època visigòtica o romana. Es tractava d’un naixement, malauradament destruït fa poques dècades, que era molt important per abeurar el bestiar. L’any 1307 pactaren que la compartirien i mantindrien a mitges els ramaders de Picassent-Millerola i els de Montserrat. Entre Montserrat i Picassent, es trobaven lo cabeç o cap del Puig de Rasirlar, lo cap del Pucet Roquein i la salaya de Gepalcoll. El nom de Rasirlar (trifínia dels termes de Torrent, Picassent i Montserrat) es correspon amb l’àrab Räs, “Cap”, i algun altre terme que no identifiquem. Pucet deu ser un romanisme derivat de podium, “puig”. Roquein és un terme llatí, roca, al qual se li ha afegit el dual àrab –ayn: Ruqayn o “les Dues Roques” per tant. Salaia deu venir del llatí solaria, “solana”, mentre que Gepalcoll és un duplicat arabollatí: de l’àrab jabal, “muntanya, tossal” i el llatí colle, “lloma, tossal”. No gaire lluny d’aquests paratges, hi havia una bassa anomenada pels moriscos del segle XVI l’Alberca (al-Birka, “el Bassal, l’Estany”, denominació poètica),147 que no és altra que l’enorme bassa de la font del Gos.148 Per als musulmans devia ser com una mena d’indret on esplaiar-se, contemplar la natura i prendre el bany a l’estiu. Detall del pergamí del 1307 que replega l’amollonament de termes entre Uns altres noms heretats d’al-Àndalus, i igualment interessants, Montserrat i Picassent (Arxiu dels Ducs de Villahermosa, Pedrola) són els següents: el camí de l’Àcoba (al-Àqaba, “la Costera”), el 144 ARV, Reial, 611, fs. 80v-81. 145 Derivat de mahl, “sal”. Cfr. COROMINES, Joan, Onomasticon Cataloniae. Els noms de lloc i noms de persona de totes les terres de llengua catalana, Curial eds. i “la

Caixa”, Barcelona, 1995, t. 2, p. 151. 146 ARV, Manaments i empares, 1635, llibre 5, mà 41, f. 41 i ss. 147 APPV, Rebedor de Melcior de Sant Jordi, núm. 12.929, 1626, juny 21. 148 Estudiada i catalogada en HERMOSILLA, Jorge (dir.), La arquitectura del agua en el riu Magre. Alcalans-Marquesat, Conselleria de Cultura, Educació i Esport,

València, 2004.

61


geografia, història, patrimoni

2.1

castell d’Alcalà o dels Alcalanets (al-Qal´à, “la Fortalesa”), la Carència (al-Kanänsiya, “les terres de l’Església”),149 l’Algoroix (al-Gurüs, “els Mallols, les Vinyes Noves”),150 Mutxamel (del nom propi Abú Jamal), la Soroixa (as-Surüj, “les Selles” de muntar a cavall) i Suaira (Suhayra, “la Floreta”, la flor de les terres del terme).151 Amb totes aquestes dades, ens podem aproximar una miqueta a la comprensió d’una societat, l’andalusina de Montserrat, on es parlava un àrab vulgar, farcit de llatinismes, i on es resava al Déu únic, Al·là, en una mesquita que ocupava el solar de l’actual església. Ja en època morisca (segle XVI) consta de l’existència de diverses oliveres donades per fidels i escampades pel terme, amb el producte de les quals es finançaven el manteniment de l’edifici i les activitats formatives i de culte.152 Entre aquestes activitats formatives cal pensar que s’impartirien algunes nocions bàsiques d’aritmètica i agrimensura, útils a l’hora de gestionar correctament els sistemes de reg de les hortes de Busqueïta, el Lloc i Martull, que eren les tres existents en vespres de l’expulsió dels moriscos (1609). Per a mesurar les terres s’utilitzava un patró heretat dels avantpassats, la tafulla o tahwïla,153 de tal manera que, per a cada tafulla de terra de reg, corresponien un nombre determinat d’hores d’aigua, segons fóra la tanda.154 En una data tan avançada en el temps com és la darreria del segle XVIII, la tafulla morisca seguia sent coneguda i utilitzada juntament amb la fanecada valenciana pels llauradors del poble. En un document del 1790, a tall de mostra, llegim: ...dos taúllas de tierra huerta, plantadas de moreras (...), en la partida nombrada de Busqueíta, al lado de la balsa.155 Les dimensions de la tafulla de Montserrat les podem traure atenent a tres consideracions. Primerament, que en unes altres comarques la tafulla estava en relació metrològica amb el colze oficial del Califat de Còrdova (1 colze = 55,727 cm).156 En segon lloc, que el cadastre de les hortes de Busqueïta i Martull conté microparcel·les relictes d’aquella època que ens poden aportar algun indici. I, en tercer lloc, que existeixen documents de l’època morisca on s’aporten equivalències en fanecades. Per exemple, en un document parroquial del 1572 se expresa que la iglesia posehía entonces doze tahúllas de tierra, que con poca diferencia son las tres cahízadas que posee al presente (segle XVIII).157 Això ens acosta la xifra als 1.250 m2/tafulla, con poca diferencia. A Montserrat, també El mateix document esmenta que, en la partida del camí de Busqueïta, la mateixa parròquia hi arribà la revolució disposava d’un olivar d’una tafulla, ocupat per 21 oliveres. Per què 21 i no 17 o 23? Doncs, agrícola de l’Islam 149 150 151 152 153

62

154 155 156

157

COROMINES, Joan, Onomasticon Cataloniae. Els noms de lloc i noms de persona de totes les terres de llengua catalana, Curial eds. i “la Caixa”, Barcelona, 1995, t. 1, p. 94. Ibídem, t. 1, p. 138; NAVARRO i CAMPOS, Carme, Toponímia del terme municipal de Montserrat, Mecanoscrit inèdit, 2000. Els historiadors es refereixen al fenomen amb l’expressió “revolució agrícola de l’Islam”, un tant deslluïda al nostre terme per mancança d’aigua. Ibídem, t. 7, p. 183. Sobre el significat i la difusió del mot àrab, vegeu COROMINES, Joan, Onomasticon Cataloniae. Els noms de lloc i noms de persona de totes les terres de llengua catalana, Curial eds. y “la Caixa”, Barcelona, 1995, t. 7, p. 203. Vegeu la carta pobla del 1611, document 3 de l’apèndix i la part geogràfica, quan tractem del regadiu. ARV, Protocol núm. 10.676, any 1790, f. 84v. Per exemple, en Marines: SOLER, Abel – YAGO, Ramon, Marines. Geografía, historia, patrimonio, Ajuntament de Marines, 2004. Sobre la naturalesa i característiques del colze andalusí, VALLVÉ BERMEJO, Joaquín, Notas de metrología hispano-árabe. El codo en la España musulmana, en Al-Ándalus, XLI, Madrid-Granada, 1976, ps. 339-354. ARV, Batlia, lletra A, exp. 1.084.


De la prehistòria als temps d’al-Àndalus perquè es coneix que els moros de Montserrat tenien per costum deixar un espai de 200 colzes quadrats per a cada olivera, amb la qual cosa, 21 arbres x 200 colzes = 4.200 colzes quadrats (una xifra fàcilment divisible per 2, 3, 4, 6, 7, 8...) = 1.304, 31 m2 cada tahwïla morisca. En el segle XI, per a controlar la considerable riquesa que produïen els milers de tafulles cultivades a la vall del riu Magre, entre Torís i Carlet, el rei de la taifa de València decidiria construir un castell magnífic, presidint els Estrets de la Cova Fumada. En l’actualitat, el conjunt arquitectònic dels Castellars d’Alcalà o Alcalanets158 es troba arruïnat, a l’espera d’una intervenció arqueològica, però en el seu temps degué ser una fortalesa imponent. Això no obstant, s’hi observen perfectament les restes de murs i bastions defensius de l’albacar o zona de refugi de camperols i bestiars (al-baqqär); el peu d’alguna torre i les empremtes d’una inscripció alcorànica; una rampa d’ascens per on es pujava al castell venint de Llombai, després d’haver travessat el riu, i l’aljub (al-jübb) i unes altres dependències de la salòquia (saluqïya), la part més elevada i més noble d’un castell àrab, residència de l’alcaid i la guarnició.159 L’acurada estructuració espacial; la qualitat de l’obra murària, de sòlid encaixonat de terra, i les ceràmiques andalusines que afloren pertot el jaciment, són indicatives de la rellevància de la fortalesa d’Alcalà. S’observa perfectament que estigué habitada i que, acabada de bastir, seria bonica de contemplar, amb torres que potser abastaren més de 20 metres d’alçada. A més a més, i des del punt de vista de la poliorcètica (l’art d’assaltar i defendre castells), Alcalà fou una fortificació ben pensada. Fins i tot, cal tenir en compte que per a entrar al castell per la mencionada rampa, calia pegarli tota la volta i passar per dues portes ben defeses abans d’arribar a la salòquia. I després s’expressa per ell mateix el nom del jaciment: Alcalà per antonomàsia, “el Castell” més important, “la Fortalesa” major. Aquesta qal´à de Montserrat, com Alcalà de Xivert, Alcalalí, Alcalà de la Jovada o Alcalà de Gallinera,160 era la fortalesa residencial d’una autoritat comarcal, d’un alcaid, subordinat en aquest cas al rei de la taifa de València (segle XI). Al castell d’Alcalà s’han trobat monedes del rei al-Mamun (1066-1077),161 que indiquen una data de construcció aproximada entre l’any 1015 i el 1060. La funció de la fortalesa, habitada per un poderós magnat i per una guarnició de militars remunerats per l’estat, seria la de col·lectar els impostos que gravaven la producció agrícola (els magärim o almagrams de la documentació baixmedieval) i el nombrós tràfec de bestiars transhumants (el zakat, delme alcorànic aplicat al bestiar) de la demarcació administrativa de la vall d’Alcalà, que comprenia –segons el Llibre del Repartiment, 1238-1240162– pràcticament tota la conca del riu Magre, riu d’Alcalà o wädï Aswad, “el Riu Negre” (que ha donat nom a Guadassuar163), és a dir, les foies de Turís, Montroi i Torralba/Llombai, més el pla de Carlet i Benimodo.

2.1

158 El primer a reivindicar la importància històrica d’este jaciment fou PILES IBARS, Andrés, El valle de Alcalá, dins Las Provincias, València, 09.09.1901. 159 Per a més detalls sobre tècniques i materials, vid. CAMPOS AÑON, Francesc-Raimon, El castell dels Alcalans. Apunts per a una investigació, Manuscrit inèdit,

160 161 162 163

Montserrat, 2001; NAVARRO, Mª Pura – SANCHIS, J. Eduard – SÁEZ, Miguel J., Informe de la prospecció arqueològica a la Vall dels Alcalans (Ribera Alta, València), Mecanoscrit inèdit, Montserrat, 2001. Vid. BAZZANA, André - CRESSIER, Patrice - GUICHARD, Pierre, Les chateaux ruraux d’Al-Andalus. Histoire et archéologie des husun du sud-est de l’Espagne, Publications de la Casa de Velázquez, Madrid, 1988, p. 67, n. 87. CAMPOS, F.-R., El castell dels Alcalans..., p. 32. FERRANDO, Antoni (ed.), Llibre del Repartiment de València, Vicent Garcia eds., València, 1979, assentaments núms. 208, 325, 544, 1.099 i 2.256. De quan la desembocadura del riu quedava més prop de Guadassuar que d’Algemesí, abans d’alguna riuada brutal durant el segle XI o XII, que el degué desviar cap a l’est.

63


geografia, història, patrimoni

2.1

64


De la prehistòria als temps d’al-Àndalus Es coneix que, en temps de la primera taifa valenciana, el nivell de les rendes produïdes per l’agricultura i la ramaderia locals era ja tan significatiu, que demanava un major control fiscal, un domini més evident de l’estat islàmic sobre el camp. D’ací l’estratègica ubicació del castell d’Alcalà, des d’on es dominen visualment les foies de Montroi i Llombai. Des d’ací, hom vigilava perfectament, també, l’estret d’Alcalà o de la Cova Fumada, per on transitaven multitud de mercaders –pel camí de Toledo i Requena a Alzira– i els ramaders de l’assegador reial de la Ribera, que anaven i tornaven de les serranies de Conca i Albarrasí a les hortes i marjals de la Ribera de Xúquer. Així les coses, en poc de temps els successius alcaids (al-qä’id, “cap militar”) acumularien incalculables tresors de joies i monedes d’or, de la part que els tocaria de recaptar i servir militarment a la taifa; uns tresors que romandrien ben protegits per la poderosa muralla d’Alcalà. Tot això, fins el moment en què entrà en escena a la vall d’Alcalà un mercenari o aventurer castellà, Rodrigo Díaz de Vivar, que estigué al servici dels reis de València; però que s’aprofità de la feblesa i les disputes internes de l’aristocràcia local per a fer-se amb el poder i apoderar-se de la terra de València. Durant el primer setge a la ciutat de València (1092-1093), el Sit Campeador es dedicà a extorsionar els alcaids de Llíria, Almenara, Morvedre, Xèrica i Sogorb, dels quals obtingué sucoses sumes de diners, que li serviren per pagar soldades i aconseguir el seu objectiu: la conquesta de Balansiya/València. L’alcaid d’Alcalà es negà a tributar a l’infidel castellà, confiat en la seguretat de la plaça que ocupava. Aleshores, el Sit concentrà les seues tropes a la vall d’Alcalà i s’entaulà a la comarca un combat que ve referit en certa crònica àrab com la batalla de Montroi (1093).164 No sabem com ni de quina manera, però de resultes d’aquell combat Rodrigo aconseguí segrestar l’alcaid d’Alcalà –de qui no consta el nom–, torturar-lo i fer-li signar un pergamí on li concedia un tribut o pària de 10.000 maravedins

El castell d’Alcalà

2.1

Vista de la foia des del castell 65

164 La mateixa crònica localitza Montroi a la regió de València, “no molt lluny de Paterna”, que aleshores deuria ser una alqueria molt coneguda. Cfr.

COROMINES, J., Onomasticon..., t. 5, p. 377.


geografia, història, patrimoni

2.1

a l’any, més el palau residencial de què disposava el mateix alcaid a València (per a quan el Sit aconseguira entrar en la ciutat) i que s’anomenava la casa d’Anyaia. La xifra de 10.000 maravedins era superior a la que tributaven uns altres aristòcrates de la regió, com podien ser els alcaids d’Almenara, Morvedre, Xèrica, Llíria o Sogorb; data il·lustrativa del nivell de prosperitat econòmica que regnava aleshores a la comarca de Montserrat. Tot això succeí en el ple de l’hivern, a l’entrada del 1093, segons ho relata la Primera Crónica General de España, obra del segle XIII: ...et el Cid priso un rico omne de los moros, que era alcayt de Alcalá, cerca de Torre Alva [la foia de Llombai], et diéronle grandes penas, fasta que ovo a pleitear por diez mil maravedís, et diol más las suas casas que avie en Valencia, que las dizien las Casas de Anyaya, por ventura que si oviesse la villa por pleytesía, que fuessen suyas.165

El Sit Campeador

66

Després d’aquest episodi, el Sit deixà una guarnició a Alcalà i començà la preparació del segon i definitiu setge de València, que tindria lloc entre la tardor del 1093 i el mes de juny del 1094. En el transcurs d’este segon assalt a la ciutat, Rodrigo negocià amb el xeic Ibn Jahhaf el lliurament d’una família valenciana proalmoràvit, els Banu Wàjib, que serien conduïts pels castellans a Alcalà, per a retenir-los-hi presoners. El cronista Ibn Alkama precisa que fou el 21 de gener del 1094 quan el Sit ordenà al seu subordinat Atecoronní que traslladara els Banu Wàjib des del Puig –on havien sigut retinguts primerament– al nostre castell d’Alcalà de Montserrat.166 Cal tenir en compte que l’imperi dels almoràvits –fanàtics nordafricans– s’estava apoderant des del 1090 de tot al-Àndalus, es trobaven ja a les portes de la taifa valenciana i eren la principal amenaça per als projectes del Sit. Una altra notícia sobre el Sit que afecta també al terme de Montserrat és la donació que el castellà féu a la restaurada diòcesi cristiana de València (1098) de diverses alqueries. En el document en qüestió es recull la donació al nou bisbe, Jeroni de Perigord, de les alqueries i viles de Picassent, Jubayla (el Puig de Santa Maria), Farnals, Almenara, Borriana i Sagunt, juntament amb l’almúnia d’una església mossàrab de la ciutat i les villas de Alcanitia omnes, és a dir, vil·les o heretats d’al-Kanísiya, “de l’Església”. Aquestes finques devien ser antigues possessions del bisbat mossàrab de València, que hauria perdut per avatars que se’ns escapen, i entre elles es trobaria el paratge de la Carència de Montserrat i Torís.167 El terme jurídic kanísiya, amb la variant dialectal kanänsiya, té el seu origen en el segle VII, quan els àrabs ocuparen bona part del territori de l’Imperi cristià de Bizanci.168 Potser les diferents Canèssies o Carències de la diòcesi valentina (al costat d’Alzira hi ha una altra, L’alcait d’Alcalà per exemple) foren espais agrícoles o vedats de pastures –cas de Montserrat i Torís– 165 166 167 168

Citat per NAVARRO, Mª P. i al., Informe de la prospecció..., p. 15. MENÉNDEZ PIDAL, Ramón, La España del Cid, Plutarco, Madrid, 1929, t. 2, p. 499. PEÑARROJA TORREJÓN, Leopoldo, Cristianos bajo el Islam. Los mozárabes hasta la reconquista de Valencia, Gredos, Madrid, 1993, ps. 308-312. Vegeu VALLVÉ, Joaquín, España en el siglo VIII: Ejército y sociedad, dins Al-Ándalus, XLIII, Madrid, 1978, ps. 51-111.


De la prehistòria als temps d’al-Àndalus llegats en almoina per algun terratinent pietós (el del sepulcre dels Xarcons?). Es destinarien al sosteniment del bestiar episcopal i, d’aquesta manera, al finançament de les activitats de culte.169 Després de la mort del Sit (1099) i del retorn de la viuda dona Jimena i la resta de castellans a la Meseta (1102), el castell d’Alcalà deixa de figurar momentàniament a les cròniques, i se suposa que tornaria a ser habitat per un alcaid depenent del governador almoràvit del Xarq al-Àndalus o “al-Àndalus Oriental”, que era un príncep resident al castell de Xàtiva. A tot això, cal indicar que 1128 hi hagué un canvi de califa i que, a l’hora de retreli fidelitat, hi hagué molts musulmans andalusins que s’hi mostraren obertament reticents. Un d’ells fou l’alcaid sevillà ´Alí ibn Majjuz, que se’n fugí d’Andalusia a la vall d’Ebre, on pactà una aliança amb el rei Alfons I el Bataller d’Aragó, per saquejar i ocupar la terra de València igual que ho havia fet pocs anys abans el Sit. Tot això, segons ho relata el polígraf arabovalencià Ibn al-Abbar en la seua Tàkmila (segle XIII).170 Doncs bé, els almoràvits respongueren a la provocació enviant un poderós exèrcit recent arribat del Marroc profund, que s’uniria als genets africans dels governadors de Còrdova i Múrcia per acaçar el rebel Ibn Majjuz i l’intrús monarca Bataller. La fortuna volgué que se’ls trobaren –a l’andalús i l’aragonés– fortificats al castell d’Alcalà, i allí que s’entaulà una cruenta batalla (1129) de la que eixiren malparats els almoràvits. Cal pensar que aleshores els aragonesos deixarien abandonat i semidestruït el castell, circumstància que explicaria l’aparició posterior d’unes altres fortaleses d’alqueria, com ara els castells de Montroi, Montserrat o Alèdua. Segons Ibn al-Abbar, la desastrosa derrota d’Alcalà faria perdre popularitat als almoràvits de la zona i, al cap d’un temps, derivaria en la proclamació d’uns segons regnes de taifa (1145).

169 Sobre la diòcesi de València en època paleocristiana i mossàrab, vid. LLOBREGAT, Enric, La primitiva cristiandat valenciana, l’Estel, València, 1977;

CHABÁS LLORENS, Roque, Los mozárabes valencianos, Tipogr. Fortanet, València, 1891. 170 Citat per NAVARRO, Mª P. i al., Informe de la prospecció..., p. 16.

2.1

67


geografia, història, patrimoni

2.1

A València i Múrcia, es faria prompte amb el poder un poderós magnat, Muhàmmad ibn Mardanix, més conegut com el Rei Llop (1147-1172), que aconseguiria resistir a l’espenta de l’imperi magribí dels almohades fins a la seua mort. El 1172, quan els castellans ja estaven a les portes de Conca i els aragonesos als afores de Terol, el califa almohade feu una excursió pertot el Xarq al-Àndalus per comprovar la deficitària situació de la nova frontera valenciana, i ordenà que foren reparades les muralles urbanes i que foren edificades múltiples torres i castells de nova planta.171 Degué ser aleshores quan foren planificats i alçats els castellets-refugi –per si venien a saquejar els feudals– de Montroi, Alèdua i Montserrat que adés nomenàvem.172 De poca cosa serviria als almohades, tanmateix, reforçar les línies de defensa de la medina de València, davant l’avanç inaturable d’una societat bel·licosa i expansiva –la societat feudal catalanoaragonesa– sobre una altra d’agricultors, mercaders, buròcrates i literats –la societat islàmica valenciana. El dia de Sant Miquel de l’any 1238 capitulà València davant el rei Jaume I el Conqueridor i el 9 d’octubre la mesquita major fou consagrada com església-catedral. S’acabava l’última taifa musulmana de Balansiya i començava la història del regne colonial, europeu i feudal, de València. Al cap de dos anys capitularia la guarnició de la medina d’Alzira (1240) i, simultàniament, els soldats del Castellet de Montserrat. Aquests últims, davant d’algun cavaller aragonés o català, amb la promesa expressada a l’aljama o comunitat de musulmans montserraters que se’ls respectarien les hisendes i les vides.

Troballes localitzades al castell d’Alcalà

171 Per a contextualitzar-ho millor, vid. AZUAR RUIZ, Rafael, El sur del País Valenciano. Una posible frontera en época almohade (segunda mitad del siglo

68

XII, primera mitad del siglo XIII), dins Castrum, 4, Roma-Madrid, 1992, ps. 99-108. 172 A Real de Montroi no hi havia cap defensa. La torre de la casa de senyor data de l’any 1555, segons MONZÓ NOGUÉS, Andrés, La Vall d’Alcalà y sus

egregias figuras Ahmet ben Almançor, Çaida y Çoraida, Centro de Cultura Valenciana, València, 1954. Encara que, en realitat, el document d’eixe any fa referència a una reforma important, sense que quede clar si la torre era o no preexistent.


De la prehistòria als temps d’al-Àndalus

2.1

Musulmans del segle XIII

69


geografia, història, patrimoni

2.2

2.2. DE LA CONQUESTA FEUDAL A L’EXPULSIÓ DELS MORISCOS Segons una anotació replegada al Llibre del Repartiment de València, de l’1 d’agost del 1240, el Castell de Montserrat, amb l’alqueria que hi havia als peus i el lloc o alqueria de Raal (de l’àrab Rahl, “Finca”, “Heretat”), foren atorgats al cavaller català Ximén de Tovia, en recompensa per la seua participació en la conquesta de la capital: Eximinus de Tovia, castrum de Montserrat cum quadam alqueriam sitam ad pedem eius, et alqueriam sive locum que dicitur Raal, que est inter Alcala et Montroy, cum furnis et molendinis. Idus augusti.173 El primer senyor de les alqueries de Montserrat i Real de Montroi (documentada com Rahal fins al segle XIX, però dita oficialment Real des de la concessió del comtat el 1599)174 era un cavaller de conquesta experimentat i amb dots per a la diplomàcia, molt apreciat pel rei Jaume I. El mateix rei, en el Llibre dels Feits, ens parla de la participació de Ximén de Tovia en el setge i la presa de Xàtiva (1244-1245).175 El senyor de Montserrat prengué part activa en les negociacions amb els magnats musulmans de la medina, potser perquè dominaria a la perfecció la llengua i els modals dels moros. Dels preliminars de la capitulació de Xàtiva, Jaume I recordava la següent escena: E, en l’altre dia aenant, vené-nos Abolcàcim e Setxí, e Almofois, e n’Eixemén de Tovia. E que parlassen llur pleit ab nós, e que el fermassen. E dix-nos Eixemén de Tovia: “Senyor! Aquí us envia l’alcaid tot son consell e son cor, e ço que aquests faran, tingats per aitant ferm com si ell ho feia.176 Els enviats de l’alcaid manifestaren la voluntat de cedir als feudals el Castell Menor dels dos que coronaven el cim de la ciutat. El rei demanà consell als cavallers i a la reina, i aquesta l’acabà de convéncer, quan digué: Pus podets haver Xàtiva, que no ho allonguets per un castell ni per dos, que el pus bell castell és del món, e el pus ric que jo anc veés ne null hom. El conqueridor acceptà l’oferta i designà l’emissari Tovia perquè fóra ell l’alcaid d’aquella fortalesa menor, a proposta dels mateixos musulmans, que el devien tenir per persona de mentalitat oberta, respectuosa amb els sarraïns:

Jaume I el Conqueridor, rei de València

Ab tant, enviam per n’Eixemén de Tovia e per los sarraïns, e responem-los en aquesta manera: que tant amàvem nós son pare l’alcaid, e tant amàvem son fill que ens havia lleixat en nostra comanda, que ja fos que nós no ho

173 FERRANDO, Antoni (ed.), Llibre del Repartiment de València, Vicent Garcia eds., València, 1979, assentament núm. 2.256. Dues còpies del document íntegre,

ambdues del 1240, es conserven en l’ADV, Lligall 25, Privilegis, núms. 1 i 2. 174 Perquè rahal significava també “corral” entre els àrabs valencians. I és clar, que dir-se “Comte del Corral” no era molt bona propaganda per a la casa

senyorial en qüestió. 175 Algunes enciclopèdies i articles erudits fan referència a una carta pobla de Montserrat del 13 de setembre l’any 1245, que en realitat mai no existí. La

70

confusió la cometé el pare Sucías cap al 1900 (SUCÍAS APARICIO, Pedro, Notas útiles para escribir la historia del reino de Valencia, València, 1911, manuscrit del Fons Bibliogràfic Sucías, Hemeroteca Municipal de València, t. 1, p. 120), la transmeté a la posteritat Carles Sarthou cap al 1920 (SARTHOU CARRERES, Carlos, Provincia de Valencia, t. II de la Geografía general del Reino de Valencia, dir. per Francisco CARRERAS CANDI, Alberto Martín ed., Madrid, 1925, p. 252) i encara apareix en articles locals de la dècada de 1990. En realitat, aquella acta de població que cita Sucías no és la carta pobla “de Montserrat i Torís”, sinó la de Tírig (el Maestrat). Aquest poble hi apareix escrit com Títitx, i “Montserrat” no és cap topònim, sinó el cognom del primer dels repobladors... Trobareu transcrit el document, correctament i sense lloc a confusions, en GUINOT, Enric, Cartes de poblament medievals valencianes, Generalitat Valenciana, València, 1991, p. 65. 176 SOLDEVILA, Ferran (ed.), Les quatre grans cròniques, Selecta, Barcelona, 1983 (2a., 1a. en 1971), p. 133.


De la conquesta feudal a l’expulsió dels moriscos haguéssem acabat tot a nostra voluntat, que per amor d’ell que ho volíem fer. E ells pregaren-nos, de part de l’alcaid e dels vells, que nós que volguéssem que don Eixemén de Tovia tingués lo castell, per ço car l’alcaid se fiava en ell molt, e nós atretal qui ens hi fiàvem. E nós atorgam-los-ho e presem lo Castell Menor. E així partim nostra host e establim lo castell fort bé de vianda e d’hòmens, e tornam-nos-en en València.177

2.2

Ximén de Tovia, senyor de Montserrat i Real entre el 1240 i el 1267, casaria la seua filla i hereva Òria Ximènez de Tovia amb el fill i hereu del senyor de l’alqueria de Pedralba. Aquest hereu, Roderic I Sànchez de Calataiud (senyor en els anys 12671289), era nét de Pere Pérez Zapata de Calatayud, cavaller aragonés que havia participat també en la campanya de València. El fill d’aquell matrimoni, Roderic II Sànchez Zapata de Calataiud i Ximènez de Tovia, seria, doncs, el quart senyor de Pedralba i el tercer senyor de Montserrat i Real (1289-1309), que quedaren vinculades definitivament a la nissaga feudal dels Zapata o Sabata (segons els documents). De fet, les armes d’aquest llinatge figuren en l’actual emblema municipal de Montserrat, juntament amb el Castellet: en camper de gules, tres sabates o tres abarques antigues escacades de sable i argent, dispostes en triangle invertit, i al tot, bordura de gules amb huit escudets amb bandes de sinople.178 En aquestes primeres dècades de colonització feudal, els musulmans montserraters es veurien reduïts a vassalls d’una família de la xicoteta noblesa absentista, resident a València, amb la qual haurien de partir collites. És a dir, que haurien de lliurar una part de cada collita al senyor, pagar una sèrie d’imposicions feudals i realitzar algunes prestacions de treball en profit de la senyoria. Per a facilitar la cosa, l’aljama disposava d’un alamí, recaptador d’impostos i mediador entre senyor i vassalls, i el senyor disposava d’un alcaid que conservava el castell i el graner de la senyoria, i que administrava justícia en la seua absència, a fi de preservar-hi la pau i la tranquil·litat. A banda de la fiscalitat feudal, també hi havia alguns impostos pagadors a la corona, poc rellevants, i el delme eclesiàstic (2/3 parts del 10% de cada collita, sent el terç restant per al senyor). Tenim notícia del 1288 que la recaptació del delme eclesiàstic de Montserrat, Real i Montroi havia estat arrendada pels canonges de la catedral de València a l’escrivà reial Ramon Escorna, flamant senyor del castell i la vall d’Olocau. Aquest home, que devia estar molt ocupat en uns altres afers, subarrendà la tasca aleshores a una companyia constituïda per Jaume de la Vall, Bernat Artell i Berenguer Bosquet.179 Consta així mateix, de l’existència llavors d’un “rector de l’església de Montserrat” (...rectoris ecclesie Montiserrati...), que s’anomenava mossén Bernat de Viladecols i que oficiaria misses de manera eventual 177 Ibídem. 178 Aquestes dades i unes altres que vindran sobre la dinastia local de senyors, procedeixen d’ ESCOLANO, Gaspar, Década primera de la Historia de la insigne

y coronada Ciudad y Reyno de Valencia, Tipogr. de Patricio Mey, València, 1611, II part, llibre 8, cols. 933-935; ESQUERDO, Onofre, Nobiliario valenciano, a cura de J. MARTÍNEZ, Biblioteca Valenciana, Valencia, 2001, p. 258 i ss.; ORTS i BOSCH, Pere-Maria, Zapata, dins Gran Enciclopedia de la Región Valenciana, València, 1972, t. 12, ps. 306-308; CAMPOS AÑÓN, Marcos, El senyoratge de Montserrat, dins El Portell. Butlletí d’Informació Municipal de l’Ajuntament de Montserrat, 21, Montserrat, 1994, ps. 27-32. 179 ACV, Pergamí 1.131.

71


geografia, història, patrimoni

2.2

en la capella que devia existir al castell. La senyora viuda Òria Ximènez de Tovia disposà en el seu testament (l’1 de juliol del 1294) sengles deixes de 320 sous, per al capellà, i 100 sous, per a la família del difunt Pere Ximén, que havia sigut alcait del mencionat castell de Montserrat en els anys precedents.180 La fi del segle XIII i l’entrada del XIV fou un temps de relativa bonança agrícola i demogràfica, com s’aprecia pel foment que començà a fer-se a la foia de Montroi, cap al 1308, del cultiu de la vinya, fins aleshores pràcticament desconegut.181 La major pressió sobre el territori i els recursos naturals també provocà més d’un conflicte d’ús, en particular, pel que fa a les aigües i les pastures. En el cas de Montserrat, la controvèrsia s’originà per qüestió de límits amb el senyor de Picassent i Millerola, i per l’ús compartit que feien els ramaders d’ambdues senyories de la font de l’Om. Després d’unes àrdues negociacions, s’arribà a un cert acord l’any 1307. El pacte s’aconseguí davant el notari Nicolau de Puig, per mediació arbitral dels prohoms de València Berenguer de Fluvià, Ramon Castellà, Pere de Ripoll i Bertomeu Matoses.182 Finalment, el 15 d’agost de dit any es constituïren en la fita de termes el noble Pere Ximènez de Tovia, en representació de la casa senyorial de Montserrat, i Tomàs Faure, procurador del senyor de Picassent, i convingueren a posar... ...un molló en lo cabeç o cap del puig apellat Reasirlar (sic), anjús, anant drets tro al molló, posant per partició de dit lloch de Picacent et de Torrent, molló cubert, en axí que romanen les Coves dins los térmens de Monserrat. Ítem, dehim e arbitram (...) sia posat un altre molló en la roca que és en lo puig Acebiat (sic), damunt la foya de Millerola, en la alqueria de Picacent (...). Un altre molló en una roca que és un puchet asetiat sobre la dita foya. Un altre molló en lo cap del Pucet Roquein, que asetiat és sobre la dita roca (...). Un altre molló (...) en lo puig o cabeç apellat de la Cova, qui és asetiat damunt de la dita cova... El següent molló fou emplaçat en lo putget que és sobre la foya de la Cova; un altre en lo mig d’un cabés apellat de Cantaron (...), en lo pla de la Mol·leta, que és damunt dels llaurats de Nillerola, et la qual moleta és desots la mola gran en què és la cova; el següent, en lo dit pla de la dita Moleta, que és sobre los dits llaurats de la alqueria de Nillerola (...), en la punta eo en lo cap de la mola mijana, de les tres moles que aquí són; un altre més en lo cap o punta de la mola mijana; el penúltim, envés lo puig de la Salaya de Gepalcoll, i l’últim, en lo barranch que departeix ab lo puig de la Sallada de Gepalcoll. En l’operació, que conclogué el dia 16 d’agost, participaren activament l’alamí de Montserrat, Muhammad Abenahir, i l’alamí de Picassent, Muhammad az-Zanatí. Aquests dos, juntament amb els àrbitres, el notari, el representant del senyor de Picassent i Ximén Sànchez de Tovia, en nom del senyor de Montserrat, baixaren a signar l’acta baix, deçà la dita mola mijana, envés lo loch d’Alèdoa. A continuació, els cavallers arbitradors continuaren llur sentència demanant a ambdues parts que respectaren... ...per térmens de Picacén totes les vertents que són vés Picacén, en la alqueria de Millerola, dins los dits térmens o mollons et dejús de aquells. Encara pronunciam, dehim e arbitram, e per bén de pau et de concòrdia manam, que·ls bestiars tots, axí grossos com menuts, dels llochs de Monserrat et de sos térmens, et de Picacén et de Millerola et de sos térmens, et encara los bestiars, ço és, de les cabanes estranyes que dins cascú dels dits térmens de cascun dels dits llochs herbejaran o ara erbegen, hajen a empriu d’abeurar

72

180 ADV, Lligall 33, Testaments, núm. 2, Testament d’Òria Ximènez de Tovia (1294). 181 Vegeu JAVIERRE MUR, Áurea L., Privilegios reales de la Orden de Montesa en la Edad Media. Catálogo de la serie existente en el Archivo Histórico Nacional, Junta

Técnica de Archivos Bibliotecas y Museos, Madrid, s. d. (1955?), ps. 78-79. 182 ARV, Manaments i empares, 1635, llibre 5, mà 41, fs. 41 i ss. L’original es conserva parcialment esgarrat en ADV, Lligall 22, Amollonaments, núm. 1.


De la conquesta feudal a l’expulsió dels moriscos e pusquen, així en la font del Olmo[sic], que en altra manera és apellada Al·lein Anejamé [al-´Ayn al-´Ajamí], la qual és del terme de Monserrat, e en totes les altres fonts, et séquies et aygües, que ara et de aquí avant són o seran dins los térmens de cascun dels dits llochs, franquament et quítia, et sens embarch et contrast dels senyors de cascun dels dits llochs.

2.2

Ara bé, com que reconeixien els mateixos àrbitres haver dat millorament als térmens de Picacén, obligaren al senyor de Picassent a refer al senyor de Montserrat amb el pagament de 1.000 sous en metàl·lic. I afer conclòs. El quart senyor de Pedralba, Real i Montserrat, Roderic III Sànchez Zapata de Calataiud i Livià (1309-1372), participà en l’expedició naval de Jaume II a Sadenya de l’any 1327, com molts altres cavallers valencians. I fou un fidel aliat del rei Pere el Cerimoniós durant la Guerra de la Unió (1347-1348), en què molts altres nobles i bona part de la burgesia valenciana feren front a l’autoritarisme reial. Així ho relatava Onofre Esquerdo en el seu Nobiliari Valencià (segle XVII): [El senyor de Montserrat] supo con blandura y prudencia refrenar algunos tumultos y desacatos de los populares, que sin atención intentaban cometer contra los ministros reales. Por lo cual, agradecido el rey, le concedió el mero y mixto imperio sobre los vasallos y habitadores de Real, Pedralba y Monserrat, según parece por privilegio despachado en Valencia el año 1347. Y después concedió franqueza a todos los naturales de dichos lugares, como puede verse en otro privilegio, año 1354.183 Així mateix, explica el mateix autor que... Fue muy perseguido por los unidos, tanto que, en el memorial que dieron al rey con las condiciones que le proponían si quería que dejasen las armas, era una que había de echar de su consejo y corte a Rodrigo Sánchez Zapata de Calatayud, y a sus hijos. Roderic III morí d’edat avançada i partí l’herència familiar. Les baronies de Real i de Provencio (senyoriu castellà de la família), les heretà Lluís Zapata de Calataiud i Boïl; mentre que en les baronies de Pedralba i Montserrat fou succeït pel seu tercer fill, Roderic IV Sànchez Zapata de Calatayud i Boïl (13721374). A l’hora de testar, Roderic IV dividiria de nou la senyoria, tot per seguir l’exemple patern: deixaria Pedralba a un fill, Pere Sànchez Zapata, i Montserrat a un altre fill, Ximén I Pèrez Zapata de Calatayud i Poblet (1374-1402). Ara bé, Roderic IV i Ximén I només posseïrien la meitat de les rendes de Moro llaurant amb una jova de bous Montserrat, perquè l’altra meitat era de Ramon de Tous, senyor de Torís (13441383) i fou adquirida pel senyor de Real l’any 1383, per preu de 69.000 sous. Per això trobem l’altre mig-senyor de Real i resident al poble veí, Lluís Sànchez de Calatayud, prenent possessió d’aquella segona meitat l’u de juny del 1383.184 Pujà a “la fortalesa major del castell” (in fortitudine maiori dicti castri), on rebé l’homenatge i jurament de 73 183 ESQUERDO, O., Nobiliario valenciano..., p. 263. 184 ADV, Lligall 34, Vendes, núm. 4; Lligall 35, Privilegis, núm. 5.


geografia, història, patrimoni

2.2

74

fidelitat de l’alcait Bernat Marqués i els soldats Joan Tous i Francisco de Lezma. Després se’n baixà, passejà per l’horts o reals de senyor (orti sive regalia) i rebé l’homenatge dels caps de casa moros, convocats a Consell General “a la plaça” (in platea) per veu del saig o missatger Ibàñez Vayo. Hi eren presents els 22 caps de casa o vassalls del poble: l’alamí Çaat Arramí; els dos vells o jurats, Amet Albayriní i Abrafim Cibí, i els veïns Açam Alamí, Hamet Albunyolí, Alí Lopo, Àzmet Almurcí, Mahomat Axoní, Àzmet Adalil, Ubéquer Almurcí, Calaf Gabbón, Alí Çuleymén, Àzmet Embaguí, Hacén Xaziní, Abdal·là Xoní, Abdal·là Fortí, Maymon Çamén, Hacén Atortí, Àzmet Jaciç, Abrafim Calatrava, Jàfar Muixber i Àzmet Muixber.185 Ximén I Pèrez (1374-1402), senyor únicament de la meitat baronia de Montserrat, el succeïria per compra el seu nebot homònim, Ximén II Pèrez Roderic IV Sànchez Zapata de Calataiud i Boïl Zapata de Calatayud i Lumberri (1402-1442), el qual s’havia arrimat a bon arbre: l’arbre de la Corona. Treballava de cambrer major a la cort reial i, amb els beneficis econòmics obtinguts, comprà Montserrat a l’oncle, el 1402, incloent-hi “la torre i fortalesa, les cases i els altres drets” (cum turri, fortitudine, hospiciis et aliis iuribus).186 La presa de possessió o lliurament del feu per l’oncle al nebot tingué lloc el 9 d’octubre del mateix 1402. El nebot i novell senyor obrí i tancà les portes de ca Alí Alamí, la més gran del poble, en senyal de possessió, perquè no hi havia casa de senyor pròpiament dita. En acabant, el saig Nicolau Castell convocà el veïnat a Consell General, acte que tingué lloc en la mesquita del lloc (congregatis in mezquita eiusdem loci, pro consilio et parlamento tenendo). Un darrere l’altre, 17 vassalls moros i 1 cristià (el custodi del castell, Francisco de Lezma) reteren homenatge al senyor, inclosos l’alamí o recaptador senyorial, Mahomat Adalil, i els “vells” de l’aljama, Fat Adalil i Mahomat Murciol.187 Anys després, poc abans de morir, Ximén II adquiriria la baronia de Real de mans del seu cosí castellà, Alonso Calatayud y Gómez de Loaysa, senyor de Provencio, l’any 1438.188 Amb això, quedaren novament unides les baronies –amb termes propis i separats– de Real i Monserrat. També fou important l’actitud de Ximén Pèrez II o Ximén Peris II alhora de gestionar la promoció econòmica del seu feu, en col·laboració amb el notari de Pedralba Joan Caldes, persona de confiança de la casa. També tenia certes nocions de comptabilitat i d’afers, que li permetien arrendar alguns impostos de la important vila de Morvedre per a lucrar-se’n.189 En un testament que féu l’any 1412 s’intitulava senyor del castell e loch de Monserrat, i nomenava per hereu universal el seu fill primogènit, en Lluís: ...axí en lo nostre castell de Monserrat, com en los altres béns mobles e sehents onsevulla, instituhim per dret de institució, lo dit noble fill nostre e de la dita noble dona na Johana, muller nostra, Luís de Calatayú.190 ADV, Lligall 24, Possessions, núm. 1. ADV, Lligall 36, Vendes, núm. 1. ADV, Lligall 24, Possessions, núm. 2. Algunes enciclopèdies mal informades diuen que el castell d’Alcalà i la seua vall, i de vegades parlen i tot de Montserrat, foren comprats en el segle XIV per Ramon Castellà. Es tracta en realitat de la Vall d’Alcalà, a la Marina Baixa. Cfr. ARV, Reial Justícia, 793, f. 252 i ss. 189 APPV, Protocols de Joan de Caldes, núm. 26.040, 1427, gener 9. 190 ARV, Protocols de Berenguer Cornet, 1412, gener 20.

185 186 187 188


De la conquesta feudal a l’expulsió dels moriscos Entre d’altres coses, la senyoria promogué en aquells anys l’explotació de les pedreres d’algeps del costat del poble, del mateix tossal on s’assenta. I ho féu segurament com un pal·liatiu per a superar els danys causats en l’economia local per la pertinaç sequera amb què s’havia iniciat la dècada del 1420. De moment, la primavera del 1421 es presentava difícil per l’escassesa de blats i l’estiu encara seria pitjor, de manera que esclatà la guerra de l’aigua entre Real i Montroi. 191 A Montserrat s’assecaren les fonts i calgué demanar préstecs de tipus censal (hipotecant els béns dels vassalls) per a poder comprar blat i salvar la situació, tal com es desprén de la lectura del següent escrit:

2.2

Fan los moros de Monserrat cent sous censals, paguadors cascun any lo primer dia de febrer e de agost migerament, cascun any, sots pena de X sous, ço és, Mafomat Abdalil, Nusa, sa muller; Abdalil, fill dels damunt dits; Mafomat Tameu; Axus, muller sua; Asit Albairení; Hamet Abencalí; Alí Asmaxat, del loch de Monserrat; e Catiu Udexit, del loch de Godella [Godelleta] e de la moreria de Chiva. Que los damunt dits moros (...). Fon rebuda per Pere Burguera, notari, lo primer dia de febrer any CCCC XXI.192 Les obres públiques que s’estaven realitzant a València en la dècada del 1420 contribuïren, però, a alleujar la situació econòmica dels 191 La qual sequera originà un greu conflicte d’aigües entre

Real i Montroi, l’any 1421: ARV, Governació, 2.227, mà 14, f. 15. 192 APSE, Llibre dels censals del senyor molt noble mossén Ximén Pèreç de Calatayú, citat per MONZÓ NOGUÉS, Andrés, La Vall d’Alcalà y sus egregias figuras Ahmet ben Almançor, Çaida y Çoraida, Centro de Cultura Valenciana, València, 1954, p. 12.

75


geografia, història, patrimoni

2.2

musulmans de Montserrat i Picassent, que treballaven associats en l’explotació de l’algeps. Un dels principals clients en l’any 1424 fou l’obrer de vila Pere Corell, que es trobava obrant al Palau del Real de València, residència habitual de la reina Maria. Això no obstant, a l’entrada del 1425 sorgí un desacord entre l’obrer i els proveïdors, que forçà a intervenir al batle general de València (administrador del reial patrimoni). Aquest, en una missiva del 3 de febrer, manà als alamins, jurats i vells de Montserrat i Picassent, sota pena de 200 assots, que subministraren algeps al Palau del Real en les mateixes condicions en què venien fent-ho amb anterioritat.193 Pocs anys després, el 6 de febrer del 1428, Ximén Pèrez arribà a un acord amb l’algepser de València Joan Serra perquè, durant els quatre anys subsegüents, explotara la Pedrera de Montserrat. El senyor li imposà l’obligació d’obrar una casa-magatzem coberta de volta, de 30 pams de llarg per 16 d’ample i 4 pams de gruix la paret, per a contenir en ella l’algeps obtingut. El senyor proporcionaria els materials i l’algepser la mà d’obra.194 L’arrendatari es comprometia a llogar els moros de Montserrat, donar-los-hi faena i pagar-los un jornal de 4 sous per carretada d’algeps que portaren, en pagues setmanals efectuades tots els dilluns. Per llur banda, els treballadors havien de comprometre’s a omplir d’algeps els tres carros diaris que enviaria buits des de València l’emprenedor... Enaxí que, si per culpa dels dits moros algú dels dits carros se n’havia de tornar sens càrrech, que·ls dits moros sien tenguts pagar lo loguer del dit carro. L’algepser s’assegurà també en el contracte el monopoli del guix del terme, de tal manera que en pogueren gastar per a ells, els moros, però no vendre’n fora de Montserrat sense permís d’ell. Actuaren de testimonis del contracte Francesc Trilles, mercader, i Guillem Soler, mesurador de blats de València. Aquella preocupació del senyor per la rendabilitat del feu i per buscar-los-hi faena i benestar als vassalls prompte donaria el seu resultat: Montserrat duplicaria la població, en passar de 17 (1402) a 35 famílies (1436).195 L’any 1438, en vespres de comprar Real, Ximén Pèrez obtingué de la corona un nou privilegi de franquesa de certs impostos.196 Al seu soterrar en l’esglesieta de la Mare de Déu de Gràcia (junt al convent de Sant Agustí de València), tal com havia dispost en testament, concorrerien l’any 1442 tretze pobres vestits de gramalles e caperons de drap blanc, tot figurant Jesucrist i els dotze apòstols. Hi acudiria també, lògicament, la seua viuda lluint alguna de les joies més preades de la família, com aquell diamà ab hun erizonet e un altre diamà chic, que està en un anell d’or, que figuren al testament d’ella.197 193 PILES, Leopoldo, Notas documentales sobre el Real valenciano y algunas villas del reino, dins Saitabi, núms. 35-38, València, 1950-1951, ps. 170-172

76

194 195 196 197

(p. 171). Document 1 de l’apèndix. ADV, Lligall 24, Possessions, núm. 8. ARV, Reial, 267, f. 125r/v. ARV, Protocols de Berenguer Cornet, núm. 2.921, 1412, gener 2; APPV, Protocols de Joan Beneito, 1478, abril 26.


De la conquesta feudal a l’expulsió dels moriscos L’increment de la riquesa i dels tresors dels Calataiud depenia del pagament de rendes que feien tots els anys els laboriosos moros; sotmesos com estaven aquests a un estricte règim de dominació colonial (de valencians sobre musulmans) i d’exacció feudal (de cavallers-senyors sobre llauradors-vassalls). Gràcies a un pergamí del 1453 conservat en l’arxiu dels Ducs de Villahermosa (Pedrola, Aragó), podem conéixer al detall quins eren els pagaments de censos i particions de collita que gravaven les economies domèstiques dels camperols de Montserrat i Real. El document, així mateix ens aporta dades sobre les principals collites produïdes aleshores:

2.2

Primo, són tenguts de pagar lo quint de tots los splets dels blats del sequà, però de la part del senyor s’ha de pagar lo dret de delme e promícia de tota la collita. Ítem, paguen lo terç dels blats que·s colliran en l’orta, però de la part del senyor s’a de pagar lo dret del delme e de la promícia de tota collita. Ítem, són tenguts de pagar hun almut de forment e altre almut de paniç e de dachsa per alcaydia, de cascun cafiç que colliran. Ítem, són tenguts de partir la palla, axí com lo forment. Ítem, és tenguda pagar cascuna heretat a senyor tres almuts de forment e tres de paniç, de terrage. Ítem, cascun hom o dona de dotze anys ensús és tenguda pagar a senyor hum almut e hun quarteró de forment, e hun almut e hun quarteró de paniç. Ítem, cascuna creatura, hom o dona, de set anya avall, no paga res de cabeçage, però de set anys fins en dotze anys paguen mig almut e mig quarteró de forment, e altretant de paniç. Ítem, són tenguts los moros de portar al senyor tota llur collita, la qual haurà haüda a sa part, dels blats dels moros, a València o quatre legües luny del loch, franquament. Ítem, paga cascuna heretat, en diners comptants, cascun any a senyor, sis sous onze diners per sofra, pagadors lo jorn de Cap d’Any. Ítem, són tenguts pagar loïsme de totes les terres que vendran. Ítem, són tenguts pagar cascun any, per cascuna casa, hun parell de gallines o tres sous, a el·lecció del senyor. Ítem, són tenguts pagar per cascuna casa, tots anys, una càrrega de lenya o tres sous, lo que més plaurà a senyor. Ítem, paguen per cascuna locada de polls, hun poll a senyor. Ítem, són tengudes les dones filar per cascuna casa miga lliura de lli e una lliura de stopa. Ítem, si lo senyor volrà algun cabrit, no li costa sinó dos sous. Ítem, si volrà ous, s��n tenguts de dar-los a tres ous a diner. Ítem, si volrà hun parell de polles, són tenguts de donar-les a vint diners lo parell. Ítem, són tenguts de donar a senyor hun parell de polles per huyt diners. Ítem, si lo senyor volrà obrar en lo castell [de Montserrat], són tenguts pagar o donar cinch jornals franchs per cascuna casa cascun any. E lo senyor és tengut de donar-los per provisió hun almut de paniç entre sis moros. Ítem, si lo senyor haurà mester hun hom ab una bèstia mular, per laurar o trametre a València o altres fahenes, guanyen tan solament hun real. E d’aquests jornals pendrà tants quants ne volrà. Ítem, són tenguts los moros e cascun de aquells de laurar, cavar o qualsevulla altra fahena per tot hun dia per deu dies. Ítem, són tenguts de pagar lo terç del lli, però de la part de senyor se paga lo delme e la promícia. Ítem, són tenguts pagar per cascun cap de bestiar de lanar o cabriu un diner, e compten a Senct Johan, e paguen a jener. Ítem, són tenguts de pagar per cascuna vedella o vedell, huyt diners. Ítem, són tenguts pagar per cascuna colmena hun diner. Ítem, són tenguts de pagar certs afaraçaments de nabs. Ítem, són tenguts de pagar les faves en paniç. Ítem, són tenguts de pagar lo terç dels aylls, cebes e altres ortalices. Ítem, l’arrenament de les perdius és del senyor. Ítem, és del senyor lo mig terç del delme dels stranys. Ítem, per cascuna nóvia que serà del loch, paguen deu sous. Ítem, la melcucha és del senyor. Ítem, la tenda és del senyor. Ítem, lo molí. Ítem, la carneceria. Ítem, la taverna. Ítem, lo erbatge del terme. Ítem, lo delme de la tauleria. Ítem, és pràtiqua que los moros donen a les noces de cascun fill o filla, a senyor, una vedella, però no y són obligats. Ítem, són tenguts los dits moros donar cascun any al senyor, a festes de Nadal propresent, hun moltó o quate parells de polles, e una rova de mel, e una càrrega de margallons.198 77 198 El document en qüestió (ADV, Lligall 24, Possessions, núm. 8) fa referència al que pagaven els moros de Real, però per documents posteriors sabem

que la senyoria –lògicament– aplicava el mateix règim als musulmans d’ambdós pobles.


geografia, història, patrimoni

2.2

Lluís I Sànchez Zapata de Calatayud i Llançol (1442-1470) participà en la guerra contra els catalans impulsada per Joan II i obtingué en recompensa la confirmació del privilegi de franquesa del 1438, que havia perdut vigor. Aquesta confirmació, efectuada l’any 1463, prometia llibertat de moviments als moros de Montserrat (no es féu extensible a Real), especialment per a portar a vendre els seus productes a les ciutats de València i Xàtiva, sense haver de pagar peatges ni drets de porta.199 Es coneix que aquest incentiu fiscal, per un poble de 20 o 30 cases, animà a alguns musulmans montserraters a dedicar-se al comerç i l’arrieria; en una època en què qualsevol viatge de 100 o 200 km podia resultar una aventura. Per exemple, l’any 1489, localitzem el permís concedit, pel batle general de la Governació d’Oriola (o Dellà Xixona), al Muhammad Xafrà, moro de Montserrat que... ...va a la ciutat de Oriola, vall d’Elda e vila de Alaquant per vendre merquaderies que porta. Per ço, lo dit sarrahí prometé e obligà, en poder el magnífich batle general e Cort sua, que dins sis mesos primervinents e contínuament següents serà vengut de les dites parts e·s presentarà davant lo magnífich batle general e Cort sua, e açò sots pena de cent florins [en cas no presentar-s’hi].200

Lluís Sànchez Zapata de Calataiud i Llançol

Aquestes prevencions i els salconduits que havien de dur els mercaders musulmans que viatjaven al Sud del regne, es devien al temor secular a la penetració d’espies granadins en aquella zona, o a la fugida de moros valencians cap al regne nazarí de Granada, que aleshores ja tocava a la fi. A l’entrada del segle XVI Montserrat comptava amb 38 cases d’agricultors i pastors. Cada família comptava amb una mitjana de 6 o 7 fanecades de terra de reg escàs, algunes més de secà a la partida de Suaira, i uns 20 o 25 caps de bestiar destinats més que res al consum domèstic i a la venda a la menuda.201 Pel que fa a l’administració senyorial de les baronies de Real i Montserrat, s’ha de dir que els senyors, residents a València, delegaven la gestió en un alcaid o procurador senyorial resident a la torre-palau de Real. Aquest edifici comptava amb quatre horts distribuïts al voltant d’una torre amb casal annex, i residia en ell l’any 1518 l’alcaid, procurador o governador Antoni Pèrez.202 A Lluís I el succeí en la senyoria Ximén III Pèrez Zapata de Calataiud i Vilanova (1470-1513), que prengué encara possessió el 1470, a través d’un procurador, del castell feudal, amb el seu pati d’armes, torrassa i estances.203 Després vindrien Lluís II Sànchez Zapata de Calataiud i Mercader (1513-1533) i Ximén IV Pèrez Zapata de Calataiud i 199 PILES, Leopoldo, Notas documentales sobre el Real valenciano y algunas villas del reino, dins Saitabi, núms. 35-38, València, 1950-1951,

ps. 170-172 (p. 171).

78

200 ARV, Reial, 1.159, f. 168v. 201 GARCÍA CÁRCEL, Ricardo, El censo de 1510 y la población valenciana de la primera mitad del siglo XVI, dins Cuadernos de Geografía, 18, València,

1976, ps. 49-66. 202 ARV, Clergat, llig. 878, caixa 2.311, doc. 12. 203 ADV, Lligall 24, Possessions, núm. 10.


De la conquesta feudal a l’expulsió dels moriscos Borja-Llançol (1533-1546), el fill i hereu del qual, Lluís, premorí a son pare, després d’haver-se casat amb Jerònima de Vilaragut, filla i hereva del senyor de la foia de Salem (els actuals pobles de Beniatjar, el Ràfol de Salem i Salem, a la Vall d’Albaida, més algunes altres alquerietes que hi havia). El fill d’aquest últim matrimoni, Ximén V Pèrez Zapata de Calataiud i Vilaragut (1546-1588), heretaria Montserrat i Real de l’avi patern, i la foia de Salem de l’avi matern. Aquest senyor, a més a més, seria nomenat governador d’Alacant i Oriola per Felip II i participaria dels càrrecs de la Generalitat per part del Braç Militar.204 Lluís II fou un dels nobles que acompanyaren el rei de València Carles I a la seua coronació com a emperador del Sacre Imperi Germànic, acte que tingué lloc a la ciutat d’Aquisgrà (1519). Poc després s’esdevingué a València la Guerra de la Germania, en què el senyor de Montserrat participà activament, tot integrant-se en l’exèrcit del virrei. En el transcurs de la contesa (1519-1522), molts musulmans valencians foren batejats massivament pels rebels agermanats. En acabant, el papa i l’emperador donaren per bona i –encara més– decretaren la conversió oficial al cristianisme de tots els sarraïns del Regne de València (1525). A partir d’aquell moment, doncs, els musulmans de Montserrat passarien a ser denominats cristians nous, nouconvertits o, Llicència concedida a un mercader de Montserrat (1489) simplement, moriscos. L’any 1525 les mesquites de la foia de Montroi foren beneïdes com esglésies i adscrites pel bisbe a la parròquia de Torís. En la reforma parroquial del 1535 fou erigida la parròquia de Rahal, de la qual dependrien en principi Montserrat i Montroi. Una segona reforma auspiciada per l’arquebisbe Joan de Ribera (1574) separà Montserrat de Real i adscrigué l’església de Montroi a la nova parròquia montserratera. Ordenà així mateix el patriarca Ribera, l’any 1587, la construcció d’una església digna, en lloc de la vella mesquita, i d’una abadia, que trobaria emplaçament a la mateixa Plaça Major.205 204 Per a majors detalls, vegeu ESQUERDO, Onofre, Nobiliario valenciano, a cura de J. MARTÍNEZ, Biblioteca Valenciana, València, 2001. 205 Cfr. SANCHIS y SIVERA, José, Nomenclátor geográfico-eclesiástico de los pueblos de la diócesis de Valencia, Tipogr. de Miquel Gimeno, València, 1922, p. 305;

SUCÍAS APARICIO, Pedro, Notas útiles para escribir la historia del reino de Valencia, València, 1911, manuscrit del Fons Bibliogràfic Sucías, Hemeroteca Municipal de València, t. 1, ps. 127-128.

2.2

79


geografia, història, patrimoni

2.2

No obstant tota aquesta previsió organitzadora, els senyors tingueren mànega ampla en l’afer de la conversió, els capellans de l’època deixaven molt que desitjar i desconeixien l’àrab, i els moriscos feien el paperot de ser cristians i seguien practicant d’amagat la religió de Mahoma. D’altra banda, les condicions de vida, economia i treball dels moriscos de Montserrat i Real continuarien sent durant el segle XVI les mateixes que les dels seus avantpassats medievals, és a dir, més dures que les dels cristians vells. Seguien partint la collita de cereals al quart amb el senyor i pagant-li una sèrie de gravàmens en diners (alcaidia, terratge, cabeçatge...) que no existien per als cristians. A més, tenien plena vigència certes obligacions de jornals gratuïts i de regals col·lectius del tipus huyt gallines, una arrova de mel y setze dotzenes de margallons, que tocava reunir per Nadal entre els dos pobles per a dur a cal senyor; per la Pasqua de Resurrecció, 8 cabrits; per la Pasqua de Ximén Pèrez Zapata Lluís Sànchez Zapata l’Esperit Sant, 20 dotzenes d’ous, etcètera.206 de Calataiud i Vilanova de Calataiud i Mercader Els moriscos valencians, tanmateix, eren vists des de Madrid no com una font de rendes poc problemàtica, que sostenia l’economia domèstica de la flor i la nata de la noblesa valenciana. Ans al contrari, eren vists com una mena de terroristes en potència o previsible quinta columna del Gran Turc, l’enemic acèrrim de la Monarquia Catòlica a la Mediterrània. Per aquesta raó, i en prevenció d’una revolta generalitzada, Felip I de València (II de Castella) ordenà desarmar, casa per casa, els moriscos valencians, l’any 1563. A Montserrat, els comissaris encarregats de fer l’escorcoll arribaren el 8 de febrer. En col·laboració amb Garcia Nervasi, alcaid de Real, i del seu missatge Pedro Herrero (mena d’ordinari o alguatzir) escorcollaren un total de 20 cases i requisaren 21 espases, 4 cervelleres, 7 punyals i 2 ballestes.207 Es tracta, tot plegat, d’un armament escàs i pobre, en comparança amb el d’unes altres comunitats morisques més riques i/o més violentes, on predominaven les ballestes i les armes de foc (arcabussos). Els principals conflictes tenien a veure amb la imprecisió de les fites de terme, que no sempre eren respectades pels ramaders del poble i aragonesos.208 Un d’aquests últims, Domingo Navarro, se n’anà a pasturar a Llutxent, l’any 1568, quan ja s’havia compromés a arrendar al senyor les herbes de Montserrat, i aquest el denuncià per haver-lo deixat sense arrendament i sense ingressos aquell any.209 També hi havia aleshores molts carboners que venien a fer carbó en los térmens de dites baronies de Rahal y Monserrat, segons un paper del 1576.210 206 PILES, Leopoldo, Notas documentales sobre el Real valenciano y algunas villas del reino, dins Saitabi, núms. 35-38, València, 1950-1951, ps. 170-172

(p. 171).

80

207 ARV, Reial, 1.159, f. 168v. 208 GARCÍA CÁRCEL, Ricardo, El censo de 1510 y la población valenciana de la primera mitad del siglo XVI, dins Cuadernos de Geografía, 18, València,

1976, ps. 49-66. 209 ARV, Clergat, llig. 878, caixa 2.311, doc. 12. 210 ADV, Lligall 24, Possessions, núm. 10.


De la conquesta feudal a l’expulsió dels moriscos Les riqueses o emprius del terme emplaçats fora del bovalar (reserva de llenyes i emprius de cada poble) eren certament propietat eminent del senyor, que els arrendava, cedia o venia com volia. Però eren els vassalls moriscos, encapçalats per l’alcait de les baronies, els qui havien de vetlar per la utilització correcta –hui en diríem gestió ecològica– d’aquells recursos naturals. Per això, quan el mercader de València Pere d’Espinosa es dedicà a tallar sistemàticament certa pinada del terme, els de Montserrat i Real reaccionaren violentament. Els moros d’ambdós pobles acusaven el de València d’haver tallat justament la pinada de Montserrat on es refugiaven els ramats de bous del terme en cas de pluja o tempesta. I, calents com estaven per aquell fet, 10 o 12 homes eixiren al camp avalotats, acompanyant el guarda de Real i el de Montserrat. Interceptaren a la pinada quatre criats d’Espinosa, els cremaren la carretada de llenya que acabaven de fer i els embargaren els dos carros que portaven, tirats cada un Predicant als moriscos la doctrina catòlica d’ells per tres mules (1581).211 Del precedent recompte de cases i armes del 1563 s’observa, així mateix, que Montserrat havia perdut població des de l’inici de segle, era un llogaret pobre, i que hi havia molts joves obligats a emigrar a la capital i a altres parts del regne. Dos anys abans del desarmament, a tall de mostra, trobem un grup de joves lladres moriscos pels carrers de València, que cometeren un assassinat i tingueren problemes amb la justícia. La colla estava formada per Lirí de Sogorb, de Benimàmet; Ramonet Moscaire, de Aiacor (la Costera), nebot de l’alfaquí d’aquell poble, i Montero de Raal, natural del lloc de Montserrat. La víctima havia sigut un albarder de la Moreria o Vilanova de la ciutat (el poble morisc de València), que volia denunciar-los per haver-li venut una albarda furtada. El 3 de juny del 1563, Montero fou executat i el seu cadàver identificat abans del soterrar, com era costum a l’època, a la capella de la Verge Maria dels Desemparats.212 L’any 1587, els 44 caps de casa de Real i els 22 de Montserrat carregaren un censal –demanaren un préstec– després d’haver-se reunit, convocats per Pedro de Santa Maria, pregoner de Real.213 L’ocasió ens aprofita per obtenir un llistat dels montserraters de l’època: Lluís Coraix, justícia; Joan Selim i Lluís Coraix major, jurats; Miquel Fuster, batle; Joan Cortexí, Joan Calbet “Royo”, Matheu Calbet, Lluís Calbet, Francesc Asenuta, Jeroni Sifaré, Joan Fuster major, Jeroni Suqué, Vicent Tapós, Joan Alcadí major, Vicent Paiton, Joan Calbet, Lluís Jaca, Jeroni Calbet, Pere Marqués, Joan Marqués major i Vicent Vais. S’observarà que els Coraix (Qurayx) eren el clan més influent; que els noms oficials eren de cristians (Lluís, Jeroni...), i que la comunitat local s’organitzava a la manera cristiana i foral. Hi havia un justícia, cap visible i jutge local, dos jurats o regidors administradors de la cosa pública, i un batle o representant local dels interessos de la senyoria. 211 ADV, Lligall 27, Processos, núm. 85. 212 ARV, Processos Criminals, 2a part, exp. 125. 213 ARV, Clergat, Pergamins, núms. 1.010 i 2.109.

2.2

81


geografia, història, patrimoni

2.2

A l’any següent morí Ximén VI i fou succeït pel seu fill Lluís III Pèrez Zapata de Calataiud i Pallàs (1588-1625, conegut també com Pere Sànchez de Calataiud), senyor de les baronies de Rahal, Montserrat, Beniatjar, el Ràfol i la foia de Salem, Pedralba, Segària i Bugarra.214 A aquestes baronies caldria afegir la de Millars, que heretarien la seua muller i la filla del matrimoni. Segons comenta Gaspar de Escolano, quan el flamant monarca Felip II (III de Castella) vingué de visita a València, per a celebrar en la ciutat les seues noces...

Títol de comte “de Rahal” expedit per la Cancelleria Reial, amb la signatura autògrafa del rei Felip II (III de Castella). Arxiu dels Ducs de Villahermosa (Pedrola)

...con la reyna doña Margarita de Austria, [Ximén] fue de los pocos que se escogieron, entre tanto concurso de grandes de toda la Monarquía de España, para yr a recebir y acompañar a la reyna con el Duque-Marqués de Denia, la qual se havía desembarcado en Vinaroz, puerto del Reyno de Valencia; y entonces se le hizo merced del título de conde.215

Lluís Pèrez Zapata de Calataiud i Pallàs, baró de Montserrat i primer comte de Real

82

A partir d’aquell moment, els membres de la casa comtal “de Real” o “del Real” (rares voltes llegim “de Rahal” o “de Raal”) s’arrimaran al bon arbre de la corona per a obtenir càrrecs, prebendes i diners, que els salvaren de precària situació financera que travessaven. A partir d’aquell moment, 1599, Real de Montroi serà vila i comtat, cap i casal de la senyoria; mentre que Montserrat continuarà sent un lloc i una baronia a part. El cronista que relatà en vers els esdeveniments d’aquella sonada boda reial, Gaspar Aguilar, parla del primer comte com el noble don Luis, discreto y sabio, que de Calatayú el renombre alcança.216 Les virtuts que sembla que atresorava aquell jove noble –presència i loquacitat, saviesa i discreció, valor i gallardia– el feren digne als ulls del valido de Felip III d’ocupar el virregnat de l’illa de Sardenya (1604-1610) i l’ambaixada de Venècia (1610-1620). Visqué després a la villa y corte de Madrid, on moriria el 15 de maig del 1625. Mentrimentres, els seus vassalls de Montserrat seguien treballant la terra i l’algeps amb més penes que glòries, i amb més boques que mai que alimentar: el nombre de cases es triplicaria en cosa d’unes quantes dècades. Per a més inri, el rei havia demanat als moriscos valencians un impost extraordinari, l’any 1602, a canvi de no ser expulsats. Els moriscos improvisaren una mena de corts o assemblea general, on anaren representants de cada comarca o fillola. Els de Montserrat i la vall d’Alcalà foren inclosos en la fillola d’Alberic. Poc després d’això i en vespres d’anar-se’n a Sardenya (1603), el comte del Real obtingué de la corona un privilegi que el permetia ser acompanyat en els seus viatges

214 ACV, Pergamins 8.728 i 9.232. 215 ESCOLANO, Gaspar, Década primera de la Historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia, Tipogr. de Patricio Mey, València, 1611, II part, t. 9,

cols. 934-935. 216 AGUILAR, Gaspar, Fiestas nupciales que la Ciudad y Reyno de Valencia han hecho en el felicísimo casamiento del rey don Phelipe nuestro señor, III deste nombre, con

doña Margarita de Austria, reyna y señora nuestra, Tipogr. de Patricio Mey, València, 1599, ps. 46 i 76.


De la conquesta feudal a l’expulsió dels moriscos

2.2

Revolta dels últims moriscos a la Mola de Cortes

per dos vassalls moriscos, a manera de guardaespatles. Per a la qual cosa fou necessari concedir a aquests moros un permís especial d’armes de foc.217 Estant el baró de Montserrat a Sardenya, precisament, s’esdevingué l’expulsió dels moriscos d’Espanya al Magrib, operació massiva de neteja ètnica (uns 230.000 expulsats) decretada per la Monarquia de Madrid la tardor del 1609. Segons el que comenta Onofre Esquerdo, volent amagar el disgust que se suposa que s’enduria el noble, per la part que li tocava... Aún estando en Cerdeña, ayudó a perfeccionar y dar remate a la expulsión de los moriscos, con ser el señor de vasallos que más perdía en el reino, atropellando todos los intereses y medios de sus conveniencias sólo por saber era gusto de Su Magestad. Y así, remitió algunos navíos para que en ellos se embarcasen los moriscos, escribiendo a su yerno don Luis de Calatayud, señor del Provencio, que cuidase fuesen primero los vasallos de Real y Monserrat.218 No tenim indicis de resistència a l’expulsió al mateix Montserrat, on els veïns foren dels primers a ser embarcats, però sí molt prop d’ací. El decret d’octubre del 1609 provocà la rebel·lió dels moriscos de Dos Aigües, la vall d’Aiora i la canal de Navarrés, que es feren forts a la Mola de Cortes de Pallàs i nomenaren cap a un xeic de Catadau anomenat Vicent at-Turixí (“el de Torís”).219 Com que la rebel·lió estava a les portes de la vall d’Alcalà, arribaren ací pel mes de novembre el Terç de Llombardia i la milícia foral de les viles de la Ribera, porque con oyr una caxa a esta parte, no osaran los moros pasar el río [el Xúquer, en direcció a Cortes] y se escusara la rebelión.220 217 218 219 220

ARV, Real, 374, f. 281-283. ESQUERDO, Onofre, Nobiliario valenciano, a cura de J. MARTÍNEZ, Biblioteca Valenciana, València, 2001. BORONAT y BARRACHINA, Pascual, Los moriscos españoles y su expulsión. Estudio histórico-crítico, Tipogr. de Francisco Vives Mora, València, 1901, t. 2, p. 222. BLEDA, Jaime, Corónica de los moros de España, Tipogr. de Felipe Mey, 1618, ed. facsímil de la Biblioteca Valenciana, València, 2001, ps. 1.015-1.024.

83


geografia, història, patrimoni

2.2

Aleshores el nostre poble ja estava buit i les 95 cases de Real i Montserrat foren aprofitades pels soldats per a passar la nit en elles, resguardar-se i fer foc. Utilitzaren de combustible mobles, portes i finestres, i contribuïren així al deteriorament de les cases morisques: ...la major part de les cases, derrocades, per haver estat en aquelles alojats diverses vegades los soldats que anaven a Cortes (...); per haver-les efectivament derrocades, furtant los panys y cremant les portes y lleña y fusta de aquelles.221 Els soldats de l’exèrcit espanyol, just abans de sufocar la intifada de Cortes a ferro i flama, aconseguiren capturar el xeic Turixí el 7 de desembre, molt a prop de Real i Montserrat, a la Cova de les Meravelles, on s’havia refugiat. Ho comunicaren al Consell d’Estat, el dia 12 ...que se avía preso a Vicente Turixí, de Catadau, caveza de los rebeldes, a su muger, un hijo y un criado suyo, con hasta 26 o 28 personas, hombres y mugeres, por mano de un criado del conde de Carlet, llamado Joan Garcia.222 Per aquells darrers dies de l’any 1609, doncs, els últims musulmans de Montserrat, unes 370 persones descendents dels romans i dels ibers de feia segles, ja devien estar buscant-se la vida per les costes del litoral africà. El poble quedà buit i silenciós, amb un únic habitant cristià vell, un tal Pedro del Campo, de 94 anys d’edat. No sabem si devia haver sigut pastor, alguatzir o persona de confiança dels Zapata, però allò ben cert és que encara li quedaven uns quants anys més de vida.223

Moriscos de Montserrat embarcant al Grau de València (1609)

84

221 ADV, Lligall 16, Informacions, núm. 4, fs. 7v i 12. 222 BORONAT, P., Los moriscos..., p. 561. 223 CAMPOS AÑÓN, Marcos, 1609: No tothom se’n va anar, dins El Portell. Butlletí d’Informació Municipal de l’Ajuntament de Montserrat, 30, Montserrat, 2002,

ps. 20-21. El testament d’aquest home és el document 5 de l’apèndix.


La fundació del Montserrat valencià (1610-1640)

2.3. LA FUNDACIÓ DEL MONTSERRAT VALENCIÀ (1610-1640) Als pocs mesos de l’expulsió dels moriscos, el comte de Real rebia ordes del rei Felip per a abandonar el càrrec de virrei de Sardenya i desplaçar-se a la República de Venècia –un dels estats més importants i opulents d’Europa, bressol de la diplomàcia europea– amb el càrrec o ofici d’ambaixador de la Monarquia espanyola (1610). Amb la qual cosa, el senyor de Montserrat pràcticament ja no s’acostaria més pel poble. De fet, des de feia anys, la gestió de les diferents senyories la tenia encomanada el comte al seu gendre i parent castellà, el senyor de Provencio, Luis de Calatayud.

Encapçalament de la carta pobla de Montserrat (1611)

2.3

85


geografia, història, patrimoni

2.3

86

Aquell home i sa muller, la filla del comte, que també s’hi acostaven ben poc, delegaren l’administració del comtat de Real i baronia de Montserrat en un notari-governador de confiança, anomenat Melcior de Sant Jordi. La principal comesa d’aquest home, durant els anys que visqué al palau de Real (1610-1620), fou la de fer crides per pobles propers i llunyans per a captar pobladors; adjudicar-los-hi en arribar les cases i sorts de terra; atorgar-los préstecs a baix interés; fer escriptures i traure comptes de les collites, vigilar els fraus, arrendar les pastures i les terres de la senyoria, mantenir en bon estat de conservació el palau, administrar justícia, garantir la rendibilitat del feu, etcètera. No era cosa fàcil, això, tenint en compte la competència per atraure vassalls que hi havia i l’escassa voluntat d’arrelament dels nouvinguts. En sa major part, eren pobres de solemnitat, pastors de la Serrania i parelles de novençans. De fet, en el sistema feudal (segles XI al XIX), el bé més preuat i més important no era la terra, sinó la mà d’obra que la fera rendir: més vassalls, igual a més terra llaurada, igual a més collites, igual a més rendes per al senyor. I, pel que nosaltres hem pogut investigar, Sant Jordi gestionà eficaçment i correcta la senyoria. No com el pèrfid i envejós comanador que l’Orde de Montesa havia destinat a la comanda de Montroi, fra Bertomeu Vives, que fou el causant que el poble veí es quedara pràcticament buit durant les dècades de 1610-1660.224 Montserrat i Real, en canvi, es consolidarien en aquest segle com a pobles de llauradors, valencians i valencianoparlants. S’acabava a la foia de Montroi una llarguíssima etapa cultural, la de l’Islam i el món àrab (segles VIII al XVII), i començava un nou període històric. Les cartes pobles bessones –pràcticament idèntiques– de Real i Montserrat no foren redactades per Melcior, que tenia gran carisma però poca formació de lletres, sinó per un notari de la capital, Pere Godes. El protocol notarial que contenia l’escriptura definitiva s’ha perdut per atzars de la història, però es conserva una cosa més interessant: l’esborrany de carta pobla que el mateix notari redactà, del palau de Real estant, l’estiu del 1611.225 El text té els capítols desordenats, conté rectificacions i ens permet accedir d’alguna manera al procés de negociació entre el governador Melcior de Sant Jordi i els colons cridats a avassallar-s’hi. De fet, una carta pobla o acte de població era un contracte negociat i signat entre la senyoria i els vassalls, pel qual aquests s’obligaven a pagar unes rendes (partir collites) i uns censos (pagaments anuals), i a acceptar certs monopolis i condicions de treball imposades pel representant senyorial. A més a més, aquestes condicions estarien vigents durant segles, i serien vinculants per als descendents i successors dels primers vassalls.226 L’acte de població o signatura solemne de la carta pobla del nou Real valencià tingué lloc el 8 de juliol del 1611. La fundació oficial de Montserrat estava previst que se celebrara al dia següent, el 9 de juliol, però sembla que hi hagué problemes. Potser perquè de les 21 cases que calia distribuir al poble, 11 quedaven vacants: conegudes les condicions de la carta de Real, es coneix que alguns dels colons montserraters es feren arrere en l’últim moment, i els seus noms foren tatxats de la llista. De fet, en els dies previs ja s’havien establit i escripturat una per una les 21 cases i sorts, inscrites en un protocol del qual només ens ha arribat l’índex, annex a l’esborrany de la carta pobla.227 Però, a l’hora de la veritat, molts dels beneficiaris es feren arrere.

224 225 226 227

Vegeu SOLER, Abel – YAGO, Ramon, Montroy. Geografia, història, patrimoni, Ajuntament de Montroi, 2004 Document 3 de l’apèndix. Continuava vigent encara l’any 1817, dos segles després: ARV, Batlia, Processos, lletra E, llig. 2.769. En el mateix document 3 de l’apèndix..


La fundació del Montserrat valencià (1610-1640)

2.3

Detall de l’esborrany de la carta pobla de Montserrat, tot ple d’esmenes i tatxadures, producte de la negociació col·lectiva (1611)

87


geografia, història, patrimoni

2.3 El despoblat d’Alèdua (marquesat de Llombai) s’intentà repoblar infructuosament en el segle XVII

88

Sobtat per aquest contratemps, es coneix que Sant Jordi degué buscar tres pobladors d’última hora: Joan-Francesc Cas, que era parent de l’alcaid o caser del palau de Real, Joan Cas; Vicent Alemany pare i Vicent Alemany fill. La incorporació d’aquests tres colons permeté salvar la situació i assolir el quòrum raonable de 14 vassalls.228 Així les coses, es procedí amb la signatura de la carta pobla, el 10 de juliol del 1611: data fundacional, per tant, de l’actual Montserrat. Actuaren de testimonis dos colons de Beniatjar (la Vall d’Albaida), que acabaven de ser establits en aquella senyoria del comte, Gaspar Prisco i Francesc Horts. Les condicions acordades foren les següents, a grans trets: Els nous pobladors es desavassallarien dels llocs de procedència per a avassallar-se amb el senyor de Montserrat, jurar-li fidelitat i retre-li homenatge en la persona del governador Sant Jordi. Es comprometeren els colons a fixar ací domicili durant 6 anys (o multa de 25 lliures) i a no absentar-se més de 4 mesos del poble, si no volien que se’ls aplicara pena de comís (retorn a la senyoria) en els béns, que se’ls establien amb propietat compartida o emfitèutica: el senyor retenia la propietat eminent de terres i cases, i el vassall i els seus successors gaudien de la propietat útil dels béns. Se’ls prohibia hipotecar o vendre els béns durant 6 anys, al final dels quals podrien vendre només la meitat de les terres si volien seguir conservant la casa. Els càrrecs de l’administració local (justícia, jurats, lloctinent de justícia) foren elegits i confirmats en l’acte. I, com que no hi havia mustassaf (oficial de pesos, mesures i tandes), fou designat el torrentí Joan Soler per exercir-lo. Tots els càrrecs serien elegits en l’esdevenidor pel Consell local, excepte el de lloctinent, oficial encarregat de mantenir l’ordre i d’organitzar les rondes nocturnes de seguretat. En aquest cas, i per evitar discòrdies, es proposà que els veïns nomenaren una terna (tres persones), d’on el governador designaria la persona més convenient. Els vassalls reconegueren el dret de fadiga (prelació del senyor en les compres de terra) i de lluïsme (10% del valor de les transaccions per a la senyoria) i s’obligaren a pagar cens de 12 sous i 1 gallina anuals per cada casa; a proporcionar un jornal franc per casa i any per a portar les collites del senyor a València i altres parts; a pagar 2 sous de cens per cada fanecada d’horta i 1 diner (xifra simbòlica) per cada cafissada de sembrats de secà, 1 sou per cafissada de vinya i 1 real per cafissada d’oliveres o vinyes, 1 diner per cap de bestiar i 1 diner també per cada rusc o colmena. La partició de collites, després d’haver pagat el delme (1/10 part, del qual, 1/3 per al senyor i 2/3 per al bisbe) i la primícia (1/35, per al rector), fou fixada en 1/6 part dels fruits: lo forment, ordi, daxa, panís, lli, legums, fruytes, cebes, alls, 228 Els noms els trobareu en la part geogràfica i en l’apèndix del llibre, document 3.


La fundació del Montserrat valencià (1610-1640) faves y qualsevol altres, axí de arbres com de sòl de terra. Se n’exceptuaven, però, les cebes, alls i fruites tendres que foren per a menjar. De l’oli i la garrofa, haurien de partir al cinqué, és a dir, 1/5 per al senyor i 4/5 parts per al vassall. De les moreres, 1/6 de la fulla per als cucs de seda del comte, més la soca de l’arbre –tant de morera com d’olivera– en cas que s’assecara. Dels nous regadius, 1/6; de les vinyes noves, 1/10 del vi; de forments i grans del secà i de la pansa, 1/9, i de la palla de les eres, 10 arroves per casa i any. I, en cas de voler vendre raïm de plaça, caldria satisfer l’anomenat delme de paner (1/10). Aquestes parts senyorials de la collita les haurien de dur els vassalls al Graner del Senyor, que estava a la Plaça, i per a moldre el forment s’havien de desplaçar obligatòriament al molí de Real, l’únic de la senyoria, que era dut pel moliner Esteve Colom.229 Per utilitzar l’almàssera del senyor, havien de pagar tres almuds per barcella que hi molgueren i deixar el pinyol (combustible de brasers i calderes) per al senyor. El comte, a més a més, es reservava els boscos i l’arrendament a transhumants de les pastures i les parideres (corrals) del terme; excepte l’espai vedat del Bovalar, destinat a la carnisseria del poble. En particular, existia una paridera gran, la Paridera del Comte, on l’administrador de la baronia emmagatzemava el fem produït pels ramats transhumants i, en acabant, el venia als vassalls al detall.230 També s’hi parla de l’arrendament que feia el senyor de la mata del Bovalar, que servia per a fer cendra (utilitzada en l’escaldada de la pansa). Estava interdit fer carbó i traure fem del poble. I calia demanar permís per obtenir bigues de carrasca o per adobar aladres i altres coses. Quant als farratges, el senyor atorgava permís per a plantar una fanecada d’herba d’alfals per cavalcadura; per a dos cavalleries, dos fanecades i 2,5 sous, i per a més de dos, 1/6 part de la collita, en erba o en dinés. En la conservació de murs i portals, els veïns portarien els pertrets i el senyor posaria el mestre d’obra. En cas de conflicte greu, els vassalls estarien obligats a seguir el comte armes en mà. Pel que fa al regadiu, s’establí la continuïtat del sistema de reg morisc, per hores i tafulles de 1.304 m2, amb l’obligació immemorial –que ja tenien els moros d’abans– d’haver de contribuir a l’escurada de la séquia de Real. Finalment, i pel que fa al sector comercial, hom permetia que...

2.3

...los oliers y saboners puxen llíberament venir un dia en la semana a vendre lo oli y sabó y demés coses que portaran en gros, a lliures y mijes lliures. Y lo que vindrà en una semana, no puga tornar fins a l’altra, prenint lo for y mesures del mustasaf y pagant dos dinés al tender per cascun dia. Acabat l’acte de la signatura, Melcior de Sant Jordi escampà damunt la taula una bossa de monedes i negocià amb els pobladors la concessió de préstecs d’allò més interessants, perquè pogueren comprar una cavalcadura, obrar-se la casa o fornir-se de sembradura, segons el cas o la necessitat. Se’ls donà a elegir el tipus de finançament de la següent manera: o un préstec sense interessos, a tornar en 5 anys, o un préstec vitalici a més llarg termini (violari), consistent en el pagament d’una hipoteca anual, carregada sobre la casa, que quedaria cancel·lada automàticament a la mort del comte. Joan Soler, Joan Canalda, Joan Gozalbo i Francesc Lòpez optaren per 25 lliures a 5 anys; Pere Clarens i Vicent Alemany menor demanaren 15 lliures, i Antoni Torres i Pere Martí, 10 lliures cadascú, en les mateixes condicions. Mentre que Pedro del Campo, Joan Cas i Joan Malpèl optaren per violaris d’entre 43 i 87 lliures.231 229 APPV, Rebedor de Melcior de Sant Jordi, 12.929, febrer 3. 230 Vegeu APPV, Rebedor de Melcior de Sant Jordi, núm. 12.929, 1628, gener 23. 231 En el mateix document 3 de l’apèndix.

89


geografia, història, patrimoni

2.3

Els anys subsegüents a la repoblació serien un temps d’obres, ajustos, projectes, disgustos, renúncies, etc. Tanmateix, la pobla colonial de Montserrat, després d’algunes baixes i algunes altes, seguí mantenint-se poblada durant la dècada del 1620 i es consolidà definitivament com a comunitat rural, habitada per llauradors pobres i jornalers. El següent certificat municipal, de l’any 1626, així ens ho revela: Joan del Campo, justísia de la present varonia de Monserrat; Jaume Manyes, Antoni Sanchis, jurats de la dita varonia. Vista una carta del llochtinent y capità general, etc., y altra dels molt magnífics síndics dels Tres Estaments, y fet lo que en elles contenia y manava; vists y justats tots los veïns de la present varonia, y feta relasió unànime y concorde, etc., y aver 21 casa ab ses terres y, d’elles, 20 poblades y la una deserta, y que dites cases y eretats valen cascuna de 30 lliures cada una, y ser totes de nous pobladors, y que es pasen molt gran llogueria [es lloguen a jornal]. En fe del qual, requeriren al notari ofici rebedor ne rebés y acte públic, y despatxàs còpia als magnífichs síndichs dels Tres Estamens, signada aquella. Testes: Bernat de Lliró y Joan Mulisapena, fransesos, atrobats en la varonia de Monserrat. Notareu que es fa menció que la gent no pot passar amb les terres i ha de fer “gran llogueria”, és a dir, llogar-se bona part de l’any per a treballar camps d’altri. En el cas de Millars, per exemple, que es troba enregistrat en el mateix llibre, el notari especifica que només són 9 els pobladors y molt pobríssims.232 Un dels aspectes que més faena donaren del procés repoblador fou el de la constitució de la nova parròquia de Montserrat. En principi, el nostre poble i Montori depengueren de Real, on residia el rector, mossén Baptista Escassut, que actuà de testimoni en la carta pobla d’aquell lloc (1611). Per butla papal del 1600 tenia dret a percebre 27 lliures de dotació anual, a repartir a parts iguals entre Montserrat, Montroi i Real.233

Protocol del notari Melcior de Sant Jordi, procurador del comte de Real 90 232 APPV, Rebedor de Melcior de Sant Jordi, núm. 12.929, 1626, setembre 9. 233 ARV, Clergat, llig. 878, caixa 2.311.


La fundació del Montserrat valencià (1610-1640) L’església morisca de Montserrat es trobava en males condicions i la corona autoritzà un finançament extraordinari de 1.000 lliures per obrar-ne una de nova, l’any 1614. L’operació es portaria a terme en els anys 1621-1627, amb algunes reformes que s’allargaren fins al 1637: la sagristia, per exemple, fou feta el 1632.234 Aquestes últimes obres, com les precedents, es feren per tandeig de jornals (o equivalent en diners) entre els parroquians, que comptaren a últimes hores amb la coordinació de l’obrer de vila i “constructor de cases” aragonés Pedro Porta, natural de Camarena de la Sierra, assentat al poble el 1627 i mort el 1636.235 El tresorer o obrer fixe de l’església parroquial era el requení i tractant de bestiar Alonso de Orea. Tenia casa a la Plaça de Montserrat i disposava d’una caixeta de tres panys per anar guardant-hi les almoines, que tampoc no devien ser molt substancioses. Orea tenia una de les claus de la vidriola; les altres dues les tenien els dos jurats de cada any.236 El 1632, el governador deixà com un préstec a l’església de Real la campana d’un quintar que hi havia al palau comtal, i és ben segur que Montserrat no disposaria de campana durant anys.237 Pel que fa al clero, l’any 1614 s’havia incorporat de vicari de Montserrat i Montroi mossén Joan-Baptista Arrufat, a qui trobem l’11 de febrer del 1615 pagant 11 lliures de medecines a l’apotecaria valenciana de Marc Garcia.238 El 14 de desembre de l’any 1619 visità la foia l’arquebisbe de València, fra Isidor Aliaga, i segregà de Real la parròquia de Montserrat amb l’annex de Montroi, alhora que ordenà la construcció de dos esglésies de nova planta: Sant Andreu de Montserrat (antiga advocació) i Sant Bertomeu de Montroi, que serien regides amb títol de rector per mossén Arrufat.239 També disposà el prelat que les primícies (1/35 de les collites) de Real, Montserrat i Montroi aprofitaren per construir una abadia nova amb seu al carrer Major de Montserrat, perquè la vella abadia de la Plaça amenaçava ruïna, i fixà en 20 lliures el dret de sepultura, per als qui volgueren sepultar-se en la cripta o vas del temple.240 Això no obstant, quasi tots eren pobres i acabaven sent soterrats al lloc d’origen o, més sovint, al fossar que hi havia darrere l’església. Dramàtic fou el cas, per exemple, de la torrentina Elisabet Hernàndez, que morí al ple de l’estiu del 1627. Havia disposat en testament ser soterrada al vas o sepulcre de l’altar de les Ànimes de l’església de Torrent. Però, com que l’home, Pere Clarens, no aconseguí replegar les 20 lliures de dret de sepultura i passaven els dies i el cos s’hi corrompia, hagué de soterrar-la al fossar: ...y no tenir lisènsia del senyor arquebisbe y altres impediments de calor, y no haver-hi prou de 20 lliures de València, fa depòsit del dit cadàver en lo fossar de la present baronia de Monserat.241 Per la seua banda, el mateix any, el llaurador Miquel Esteve ordenava en testament que sia lliurat a eclesiàstica sepultura, si es morís en lo Espital General de València, en dit sementeri y fosar, y si acàs morís en la present varonia de Monserat, en lo simenteri o fosar de la dita varonia.242

2.3

234 ARV, Real, 386, fs. 29v-30; MARTÍNEZ, Begonya, A propòsit d’un retrat del patriarca Ribera a l’església de Montserrat, dins El Portell. Butlletí d’Informació

235 236 237 238 239 240 241 242

Municipal de l’Ajuntament de Montserrat, 19, Montserrat, 1992, ps. 12-13; APPV, Rebedor de Melcior de Sant Jordi, 12.929, 1626, juny 13; APPV, Protocol de Pere-Martí Blasco, 5.806, 1632, juliol 28. Ibídem; APPV, Rebedor de Melcior de Sant Jordi, 12.929, 1626, gener 21. APPV, Protocol de Pere-Martí Blasco, 5.806, 1632, gener 26. APPV, Protocol de Joan-Josep Rams de Sapena, núm. 20.267, 1615, febrer 11. ARV, Mestre Racional, 7.346. Document 4 de l’apèndix. APPV, Rebedor de Melcior de Sant Jordi, 12.929, 1626, juliol 15 i 18. Ibídem, juliol 18.

91


geografia, història, patrimoni

2.3

92

Mentre s’alçava la nova abadia, el rector gaudiria d’una paga de 120 sous, a partir entre Montserrat i Montroi, per a pagar-se el lloguer d’una casa.243 I, per al manteniment del culte, es comptava amb 3 cafissades de l’horta de Montroi i una tafulla d’olivar al camí de Busqueïta.244 També era molt important aleshores el paper evangelitzador exercit a tota la vall d’Alcalà pels frares dominicans del monestir de la Santa Creu de Llombai, dirigits pel reverent prior fra Raimon Badia. Els pares predicadors, entre altres coses, ajudaven el rector en l’administració dels sagraments, predicaven en les festes i concorrien als soterrars.245 El paisatge agrícola del Montserrat fundacional estava constituït per tres espais geogràfics: la muntanya, els secans i les hortes. La muntanya estava poblada per carrasques i pins. Però de pins, al poc de temps en quedarien pocs, perquè foren malmesos l’any 1627 per l’entrampat senyor feudal. El comte féu venda de tots els pins de la baronia de Pedralba (llevat de 500), per 300 lliures, a tres carboners biscaïns (bascos) assentats a València, Martín Plaza, Lorenzo Rondó i Jon de Hiveri. Simultàniament, el mateix senyor fa venda de tots los pins del terme de Real y varonia de Monserrat a Martí Sans, de Gastell [Gasteiz/Vitòria], viscaí, ab preu de tresentes sinquanta liures, moneda real de Valénsia. L’adjudicació es féu amb pacte que aja de dixar llenya El comte y dardo(?) y tot lo demés agen de tallar, durant dos anys i mig de faena, salvant-ne 400 exemplars adults, els quals señalaran per a bigues, y los dits pins agen de ser señalats per los jurats del present condat y varonia de Monserat, ab presència de lo dit Martí Sans, viscaí de Gastell.246 Entre la muntanya boscosa i el poble, s’estenien amplis espais d’oliverar i garroferar molt dispers, amb escassos rogles de llaurats (sembrats de blat) i algunes vinyes. El paratge millor conreat era el pla de Darrere la Serra, on tenien sengles vinyes el comte de Real, el comte de Carlet i el montserrater Joan del Campo.247 Tot era en realitat un espai obert, òptim per a pasturar en ell els ramats transhumants. En la dècada del 1620 solien hivernar al terme, entre el novembre i el maig, els ramats d’un tal Antón Martínez. Durant els mesos d’estiu del 1627, els jurats de Montserrat248 oferiren un préstec de 30 lliures, llibertat per a pasturar i el monopoli de l’abastament local, al carnisser de València Miquel Sablero perquè hi portara ací algun bestiar i contribuïra al proveïment de la carnisseria, fins al dia en què tornara de la Serrania el bestiar d’Antón.249 Uns anys més tard, Juan Asensio, de Moscardón (aldea d’Albarrasí), reconeixia deure al comte 110 lliures per l’arrendament hivernal de les pastures de Real i Montserrat (del 20 de novembre del 1636 al 31 de maig del 1637), i 4 lliures més per l’arrendament el dret del piló de la carn.250 243 244 245 246 247 248 249 250

Ibídem, juny 13. ARV, Batlia, lletra A, exp. 1.084. APPV, Rebedor de Melcior de Sant Jordi, 12.929, 1626, juny 13, i 1627 agost 8. Ibídem, març 7-8. APPV, Protocol de Francesc-Martí Blasco, núm. 5.806, 1632, febrer 14. El justícia Francesc Alemany i els jurats Jaume Manyes i Antoni Sànchez. Ibídem, 1627, abril 25. APPV, Protocol de Francesc-Martí Blasco, núm. 5.807, 1636, novembre 20.


La fundació del Montserrat valencià (1610-1640) També hi havia, així mateix, alguns veïns que criaven ramats, com ara Jaqués Mariola, que comprà 71 cabres i 3 matxos al cabriter de València Baptista Llorenç (1623). O Francisco de La Rosa, que guiava com a mitger el ramat de 38 cabres i 5 matxos propietat del llaurador de Real Esteve Bellver (1626). El pacte, en aquest últim cas, era de partir-se a mitges les cries. La pell i la meitat de la carn, si moria un animal, serien per a l’amo, i si per desgràsia, lo que Déu no vulla, de algun llop, se menjàs alguna rés de les dites, vaja per conte del dit Bellver.251 L’erm, a banda de pastures i disgusts –per causa dels llops– proporcionava també espart de les moltes totxeres que s’hi criaven, amb el qual es confeccionaven cordes de feixcar (àrab fasqär, “feix”) i espardenyes. aquestes consistien en una dotzena de fanecades (8 tafulles) d’horta precària i unes 20 cafissades (120 fanecades) de secà escassament cultivat, ab terra campa, viñes, oliveres y figueres.252 A la partida de l’Alberca de la Font del Gos, hi havia un figuerar de 24 fanecades heretat dels moros.253 Tanmateix, els principals cultius eren els sembrats de blat i les vinyes. El blat es cultivava sobretot a les hortes, es processava a les eres i allí mateix es El rector mesurava per a partir-lo amb els recaptadors de la senyoria. En certa acta de 1629, s’explica el següent:

2.3

En la present varonia de Monserat, en presència y asistència de Joan del Campo, justícia, es tragué el forment o garbes per Joan del Moral, criat del conde nostre senyor, a les Eres de la present varonia,254 y es baté per Jusep Alemany, Joan Moral y Vicent Navarro. Y per en aquell dia no poder-se fer net, l’altre dia, que era a 19 de novembre, per Pere Salanova y Gaspar Lòpez, veïns del condat de Ral, se ventà y ensacà. Y, medit per dits y en presència del dit Joan del Campo, justícia, y de Domingo Angulo, jurat de la present varonia, y es trobà dos cafissos y güit barselles de forment; del qual lo dit Joan del Campo està pronte a donar conte d’ell. Per testimonis, Miquel Bosé i Vicent Giralt, llauradors. Actum Monserat, etc.255 i el vi, cal dir que l’any 1627 les Corts Valencianes hi havien aplicat un nou impost a la producció, per a pagar les contribucions que la Monarquia exigia als valencians. En cada poble, calia fer un manifest del vi anual. Els del Real consta que produïren una mitjana de 1.071 cànters anuals durant el quinquenni 1627-1631. Els de Montserrat, obtenien una mitjana de 1.415 cànters (1 cànter = 10,77 litres), que trepitjaven en trulls domèstics, 251 252 253 254 255

APPV, Rebedor de Melcior de Sant Jordi, núm. 12.929, 1623, maig 21; 1626, juliol 12. Ibídem, 1627, juliol 13. Ibídem, 1626, juny 21. Hi havia nou eres al poble: ibídem, 1626, gener 1. Ibídem, 1629, novembre 28.

Carboners bascos en terme de Montserrat 93


geografia, història, patrimoni

2.3

emmagatzemaven en bótes de cuir seixantenes o setantenes (60 o 70 cànters de capacitat) i custodiades a les bodegues (cellers) de les cases.256 Vet aquí l’acta del manifest del vi de l’any 1627, el primer que s’hi féu: En la varonia de Monserat, del conde del Real, se pregona el manifest del vi (que) se a cullit en lo present any en dita varonia, ab asistènsia de Fransés Alemany, justícia; Joan del Campo, jurat; Francisco de La Rosa, jurat, y del notari rebedor, per a posar el pecho sobre dit vi, per los molts magnífics diputats y el·lets dels Tres Estaments, per a ajuda de pagar lo promés donatiu a Sa Sacra Real Magestat. Havent-se trobat les bótes eo cànters següents: Primo, Pere Clarens, una bóta sixantena y dotse cànters. Ítem, Francisco Sandalines, tres bótes sixantenes y sinquanta cànters. Ítem, de Francesch Esteve, quaranta cànters. Ítem, de Francés Alemany, sinquanta-tres cànters. Ítem, de Domingo Angul·lo, una bóta y nou cànters. Ítem, de Jusep Giribés, dígüit cànters. Ítem, de Pedro del Campo, quatre bótes sixantenes. Ítem, de Joan del Campo, sinc bótes sixantenes. Ítem, de mossén Joan-Batiste Rufat, de primícia, 58 cànters. Ítem, del delme, no està rendat, ve aber 15 cànters. Ítem, de cens y dret del conde, dos bótes y dotze cànters. Ítem, de Vicent Alemany, tretse cànters, vi blanc. Tot lo qual vi del present any, aver-hi agut y tengut los veïns y habitadors en la present varonia de Monserat. Del qual manifest contengut ab estos dotse ítems, en requeriren dit Fransés Alemany, justísia; Joan del Campo y Francisco de La Rosa, jurats, ne rebés lo present acte; ab asistènsia de dos testimonis, per aver de donar lo verdader manifest del vi acollit en la present varonia de Monserrat en lo present any de 1627. Pere Porta y Geroni Esteve, veïns y lauradors de la present varonia de Montserat.257 S’observarà que quasi tot era vi negre; tot, llevat del vi blanc que produïa Vicent Alemany en xicoteta quantitat. Era de fet el vi la collita més apreciada del terme i la que més diners donava. Amb el suc del raïm, en espècie, com s’ha vist també, es pagaven molts dels censos de la senyoria, atés que les monedes escassejaven al poble. A més a més,

94

256 APPV, Rebedor de Melcior de San Jordi, núm. 12.929, 1628, desembre 12-14, i 1629, desembre 15; FELIPO ORTS, Amparo, Las sisas del vino y del

general de entradas tras las Cortes Valencianas de 1626, dins Saitabi, XXXII, València, 1982, ps. 61-74; ÍDEM, Producción y consumo de vino en el País Valenciano durante el siglo XVII: los manifiestos de 1627-1631, dins Saitabi, XXXV, València, 1985, ps. 127-150. 257 APPV, Rebedor de Melcior de San Jordi, núm. 12.929, 1627, novembre 23.


La fundació del Montserrat valencià (1610-1640) la parròquia també se’n beneficiava, a través de les primícies i del terç del delme. La recaptació o col·lecta d’aquest delme eclesiàstic era arrendat a la Seu de València normalment per llauradors de Real, com ara Gaspar Llopis, o de Montserrat, com Alonso de Orea (1628), que en treien profit econòmic de la gestió.258 La vinya del Comte, de Darrere la Serra, també la tenia arrendada el procurador senyorial a un llaurador realer, Josep Salvador.259 Els particulars del poble, i sobretot les viudes, també solien arrendar l’heretat sencera a altres agricultors, amb contractes de duració anual, triennal o quatriennal. El 1624, per exemple, Magdalena Pasqual, viuda de Miquel Lòpez i mare de tres xiquets, arrendà l’heretat al seu cunyat Francesc Lòpez, per 4 anys i preu de 20 lliures l’any, ab pacte que les terres que recauen en dita eretat, les dega cultivar y procurar ha ús y costum de bon laurador; que pague l’arrendador els censos al comte; que les viñes hagen de donar les relles acostumades, ademés de podar y esporgar-les. Magdalena arrendà també la casa als jurats del poble, a canvi de 3 lliures a l’any i d’estar exempta de totes les tandes del poble en treballs comunitaris.260 A l’any següent, a causa de la mort del seu cunyat, la dona tornà a arrendar per tres anys les terres a Domingo Angulo, amb les mateixes condicions, i amb l’obligació de plantar una tafulla d’alfals i femar-la amb adob de la Paridera del Comte. L’arrendador es quedaria l’oli de l’última collita i pagaria a la viuda 10 lliures anuals en dues pagues, la meitat per Sant Joan i l’altra per Sant Miquel.261 La documentació notarial ens posa al corrent també sobre la vitalitat del mercat d’animals de llaurada, agilitzat al poble pel tractant Orea. L’any 1636, el llaurador més influent i ric de la localitat, Joan del Campo, comprà un parell o jova de bous de llaurada, per preu 60 lliures, a Joan Cifre, de Torís. Ara bé, per norma general la resta de veïns només podien adquirir mules, matxos, poltres i cavalls, per preus que oscil·laven entre les 6 i les 45 lliures, amb una mitjana de 25 lliures, tot depenent de l’edat i les qualitats de l’animal objecte de la transacció. Als corrals de les cases, a més, hi havia gallines i alguns veïns criaven porcs. Pel setembre del 1631, Pedro Porta comprà una porca al torrentí Marc Sanchis per preu de 8 lliures.262 Els conflictes entre ramaders, d’altra banda, solien amenaçar de tant en tant la pau local. Com per exemple quan coincidiren a la Plaça de Montserrat el ramat de cabres justícia Joan del Campo, que li ajudava a dur el pastor Antoni Alera, i el bestiar dels germans de Real Gaspar, Gregori i Josep Llopis, que venien també amb llur pastor, Joan Garcés. Els gossos d’ambdós pastors començaren a barallar-se vinga el mos, i els amos acabaren també espentant-se i amenaçantse punyals en mà. I quan un dels contendents, del Campo, tragué la vara o bastó del justícia per a posar-hi pau, li la llevà de la mà Gaspar Llopis i li féu un trinxet en el cap amb ella; li trencà lo cap, diu el document (1634).263 Pocs mesos abans, pel novembre del 1631, havien trobat a les Valletes el cadàver de Joan Redondo, majoral dels bestiars del comte de Carlet, que havia sigut assassinat allí per dos fadrinets pastors que estaven en companyia de aquell. Els fadrinets havien sigut capturats i empresonats a Llombai, on se’ls estava interrogant sobre l’afer.264 Per aquell temps també (1633), un altre veí de Real, Miquel Suastre, estant de caça pel terme, havia tirat una arcabussada al montserrater 258 259 260 261 262 263 264

Ibídem, 1628, març 12. APPV, Protocol de Francesc-Martí Blasco, núm. 5.806, 1632, febrer 14. APPV, Rebedor de Melcior de Sant Jordi, núm. 12.929, 1624, setembre 15. Document 6 de l’apèndix. Dades extretes dels protocols citats pàgines amunt. ADV, Lligall 34, Testimonis, núm. 2. Ibídem.

2.3

95


geografia, història, patrimoni

2.3

Arrendament de terres del segle XVII 96


La fundació del Montserrat valencià (1610-1640) Francisco La Rosa menor. L’agredit es trobava fent carbó a les Coves del Carcalí, i l’agressor l’amenaçava exclamant: Cap de Déu, que haveu de morir! Tractava de venjar el seu sogre, que havia sigut prèviament agredit per La Rosa (1633).265 Però tot això són repunts de violència en una societat local i valldalcalanera relativament pacífica, poc inclinada al bandolerisme mafiós, que aleshores imperava en la Ribera Central, a la Vall d’Albaida, a la Marina i unes altres comarques valencianes. El pobladors de Montserrat no vivien malament del tot, però ens consta que els llauradors del carrer Major de Real tenien més rendes i diners que els de Montserrat. Vicent Burguera, per exemple, decorà sa casa amb quadres al tremp de diversos sants i obra fina de terra; disposava d’un bestiar, aladre, forcat, etc., i un joier contenint dos anells ab pedres vermelles de l’antigor.266 Ara bé, a Montserrat es podia viure de la terra amb una certa comoditat i capacitat de consum. El llaurador Francisco López (mort el 1626) exhibia una modesta pinacoteca religiosa de quadres al tremp: la Geperudeta, sant Cristòfol, santa Llúcia, sant Vicent Ferrer, sant Pere i la Mare de Déu del Roser, més altres quatre retratets pintats al temple. Disposava de dos rossins i de tots els paraments i ferramentes necessàries per a dur la seua heretat i la de la viuda del seu germà Miquel, que li la tenia arrendada. Això no obstant, es torbava l’home en hores lliures amerant espart, fent llata, i cosint amb ella balorses i uns altres articles d’artesania.267 La viuda de Joan Soler, Vicenta Cucarella, germana de un sabater de València, consta que tenia la seua neboda de criada. El tractant Orea parava taula per a sopar amb canelobres de llautó, encara que en hores mortes es dedicara a cosir espardenyes d’espart. I la segona muller de Pere Clarens, Petronila Jiménez, lluïa unes boniques arracades d’or.268 de Francisco Pérez sense hereus (1627), el rector i la resta de veïns adquiriren el almoneda (subhasta) tots els seus béns, entre els quals es trobaven el vi de la bóta, que comprà el capellà; una escopeta vella, una destral, un pes de ferro, dues podadores, una espalladora, un pagés, un forcàs, un pal·la de fusta, una forqueta de dos forcons, unes samugues, unes hulleres de batre de rosí; així com un ventall o papalló molt usat y una tella, que Pere Clarens comprà per tal que la seua nova parella, Petronila, ho poguera lluir fent conjunt amb les arracades d’or més amunt citades.269 De tots aquests objectes domèstics, l’únic que tenia severes restriccions en l’ús era l’escopeta o arcabús que quasi tots tenien. Tant als del poble com als forasters, els estava vedat anar pel carrer amb escopetes carregades i amb la metxa de foc encesa, perquè s’entenia que anaven a cometre un crim. Així les coses, l’any 1628, un valencià de la capital, Blai Lleonart, que era amic del batle de Montroi, fou interceptat pel justícia de Montserrat,

2.3

Dormitori valencià del segle XVII

265 266 267 268 269

ADV, Lligall 28, Processos, núm. 138. APPV, Rebedor de Melcior de Sant Jordi, 12.929, 1625, desembre 2. Vegeu el document 5 de l’apèndix. APPV, Rebedor de Melcior de Sant Jordi, 12.929, 1626, març 8; APPV, Protocol de Francesc-Martí Blasco, 5.807, 1636, febrer 15. APPV, Rebedor de Melcior de Sant Jordi, 12.929, 1627, abril 18.

97


geografia, història, patrimoni

2.3

98

Jaume Manyes ab una escopeta, davant cassa de Francisco Sendalines, la qual escopeta estava parada, ab ses baldes y la pedra posada, ab la clau en lo liador y lansat lo sevo del fogó. Y, per quant dit justícia pretén és contra la premàtica de Sa Magestat, li imposà una desorbitada sanció de 500 lliures o pena de presó. L’afectat protestà i apel·là a la justícia comtal.270 Cinc-centes lliures eren una quantitat inabastable per a qualsevol dels fundadors de Montserrat, que sovint acudien als prestadors i usurers (Francesc Servent, francés de Real; Miquel de Corachan, mercader de València, i altres) per a poder sobreviure. El propi comte estava amb l’aigua al coll des de feia anys, a conseqüència dels deutes que acumulava la casa. Segons un conveni que signà amb els nombrosos creditors que tenia, l’any 1615, reconeixia que la renda anual anterior al 1609 ascendia a 10.000 lliures, però que ab la dita expulsió dels moriscos han restat dit condat y baronies tan despoblades y destruÿdes, que totes aquelles li fan de renda dos mília y setcentes lliures, de les quals en necessitava 2.000 per a “aliments” i 700 només per a anar pagant el deute.271 Tanmateix, l’any 1628 encara no s’havia recuperat la hisenda comtal. El comtat i les baronies annexes havien recaigut aleshores a mans de la filla del primer comte, Elisabet Sànchez Zapata de Calataiud i Bou (comtessa en 1625-1643), maridada amb el senyor de Provencio i Catarroja, el castellà don Luis de Calatayud, que morí relativament jove a Madrid, l’any 1628. En l’inventari post mortem dels béns que hi havia a la casa dels mencionats comtes del Real, a la Calle de la Espada de Madrid, hi figuren la vaixella d’argent i un cotxe menut, monoplaça, y un cavallo vaÿo, del coche, porque el otro que havía se murió.272 És a dir, misèria i companyia en l’Espanya dels Àustries, del Lazarillo de Tormes i dels aparents cavallers del barroc. Poc del que fera aquesta viuda Isabel o les persones de l’arruïnada família Zapata ajudaria a la consolidació del nou Montserrat valencià. Tot depenia i tot depengué de l’esforç dels primers colons i del procurador senyorial de torn.

270 Ibídem, 1628, juny 14. 271 ARV, Real, 385, f. 92v-112v. 272 ARV, Manaments i empares, 1630, llibre 4, mà 37, fs. 24-28.


Consolidació d’un poble de jornalers (1640-1800)

2.4. CONSOLIDACIÓ D’UN POBLE DE JORNALERS (1640-1800) Abans de prosseguir amb el fil cronològic, fem un succint repàs dels avatars de la senyoria. La comtessa viuda fou succeïda pel tercer comte, Ximén VI Pèrez Zapata de Calataiud i Calataiud (1643-1674), que avantposà el cognom matern per a poder heretar les senyories valencianes (excepte Catarroja). Des del 1655 seria també senyor del poble castellà de Provencio. Després, vindrien Ximén VII Pèrez Zapata de Calataiud i Mateu (1674-1682),273 comte de Real i Villamonte; Ximén VIII Pèrez Zapata de Calataiud i Chàvez de Mendoza (1682-1744), comte d’Almenara també i governador del castell de Morella, i Francesc-Antoni Zapata de Calataiud i Lladró de Vilanova, marqués de Lecera i sisé comte de Real (1744-1754), que morí sense descendència directa.274 Heretà la corona comtal i les rendes Vicent Pròxita i Zapata de Calataiud (1754-1763), que Escut del Comte del Real transmeté l’herència a l’onzé duc de Villahermosa,275 Juan Pablo de Aragón-Azlor y Zapata de Calatayud (1763-1790), diplomàtic il·lustrat amb residència a París (1763-1773) i a Londres (1773). Succeïren a aquest Víctor Amadeo (1790-1792) i José Antonio (1792-1852), que tenia set anys en fer-se’n càrrec i estigué tutelat per sa mare, María Manuela Pignatelli, fins al 1806. Aquell seria, doncs, l’últim senyor efectiu de la baronia de Montserrat, per causa de la dissolució de l’Antic Règim (1810-1837).276 En conclusió, s’ha de dir que durant el segles XVIII es perdria definitivament la relació directa entre els senyors, llunyans i absents de la comarca, i els vassalls, acostumats a tractar amb procuradors i Ximén Pèrez Zapata de Calataiud i Mateu, Les armes dels Zapata, administradors senyorials. en la galeria de retrats del en el retaule major de l’església

2.4

Palau dels Ducs de Villahermosa (Pedrola)

273 ARV, Batlia, llibres, apèndix 78. 274 Cfr. CAMPOS AÑÓN, Marcos, El senyoratge de Montserrat, dins El Portell. Butlletí d’Informació Municipal de l’Ajuntament de Montserrat, 21, Montserrat,

1994, ps. 27-32. 275 Casa ducal radicada a Aragó, que tenia l’origen en un títol concedit a l’infant Alfons d’Aragó (1415-1485), l’any 1476, per Ferran el Catòlic. Vegeu FERNÁNDEZ

BLANCO, José Luis, Genealogía de los Duques de Villahermosa, dins Internet, http://users.swing.be/sw239020/sangre/grandeza/ villahermosa. doc, febrer 2001. 276 Per bé que la línia successòria dels Azlor-Aragón continuaria fins als nostres dies: l’actual duc de Villahermosa, des del 1997, és don Álvaro Urzaiz y Azlor

de Aragón, encara que títol de comte de Real –desvinculat modernament de l’anterior– ha sigut heretat l’any 1982 per un altre membre de la mateixa família, don Luis Urzaiz y Azlor de Aragón, nascut l’any 1943.

99


geografia, història, patrimoni

2.4

Aquella del senyoriu, com s’ha vist, és tota una altra història que enllaça ben poc amb l’esdevenir de la nostra minúscula localitat. L’any 1646 el poble nou de Montserrat constava de 26 cases i heretats de vassalls, inclosa la del rector, tal com figura en l’acta que demanà la Generalitat valenciana a cadascun dels consells locals a fi d’elaborar un cens: Certifique yo, Pere Bono, notari del Regne de València, com davant mi, personalment, són compareguts los justícia y jurats del lloch de Monserrat, condat de Real, los quals, insigüint una carta despachada per lo Real Stament de la Ciutat y Regne de València, dada en 13 de octubre del present any 1646; los quals diuen y encomanen en presència de mi, dit notari, les casses eo vehins e abitadors inmediate infrascrits: Primo, Francisco La Rosa; Pedro Ferrer; Jusep Alemany; Pedro Sescaron; Juan del Campo menor; viuda Rodenes; Visent Alemany; Visent Navarro; Jusep Llopis; mossén Blay Pavia, rector; Juan del Campo major; viuda de Domingo Angulo; Antoni Sanchis; Diego Garcia; Juan Ribes; Antoni Alamany; Pere Climent; Jusep Chirbés; viuda de Porta; Pere Martines; Bernat Deloro; Martí Perpiñán; Fransés Alemany; Antón de la Era; Geroni Steve; viuda de Almerich. Los quals prenen la suma de vint-i-sis vehins y habitadors de dit lloch de Monserrat. En fe de lo qual, y que plena fe li sia donada, yo, lo sobredit notari, posse assí mon acostumat de art de notaria Sig+ne. Feta en Monserrat, en 27 de octubre 1646.277 Les vint-i-sis famílies, un centenar de persones, disposaven de terra suficient. Gaudien de recursos forestals i d’un territori quasi verge on pasturar el bestiar, encara que sense límits molt ben definits; circumstància, aquesta última, que causava més d’un maldecap als pastors de bestiar. La ratlla més incerta o més qüestionada del territori local era la que afrontava amb l’alqueria d’Alèdua, despoblada per aquells anys i incorporada al terme de Llombai.278 No estava clar, pel deteriorament dels mollons col·locats en ��poca morisca, si el castell d’Alcalà, els Estretets i, sobretot, la Cova Fumada o cova d’Alcalà279 havien sigut d’Alèdua o de la baronia de Montserrat. La controvèrsia no sols enfrontà al veïnat d’ambdues localitats, Llombai i Montserrat, durant uns anys, sinó també als respectius senyors, el duc de Gandia (marqués de Llombai) i el comte de Real (baró de Montserrat). L’any 1651, el comte féu acudir al palau de València diversos vassalls del poble perquè declararen en el procés que duien ambdós senyors davant la Reial Audiència. Els elegits foren el llaurador Antoni Sanchis, de 56 anys; Antoni Alera, pastor de 40 anys; Joan del Campo, de 94 anys; Jeroni Esteve, de 40, i Josep Girbés, de 65.280 Del Campo recordà haver oït dir a son pare, Pedro del Campo, que havia mort feia 14 anys als 120 d’edat, que la partida d’Alcalà era terme de Montserrat. A més a més, el senyor postulava que els secans d’Alcalà havien sigut inclosos sense cap impediment en l’heretat de Domingo Angulo, un dels repobladors, i que ara pertanyien al seu fill Josep Angulo. Els del nostre poble pretenien que la cova Fumada fóra també del terme de Montserrat, però Antoni el pastor ficà la pota en jurar que Alcalà era de Montserrat, però que li par que los térmens de Alèdua y Monserrat no els dividix el barranc sinó lo molló, que lo barranch ya és terme de Alèdua. Amb la qual cosa, l’advocat del duc acusà la contradicció dels testimonis i guanyà la cova per a Llombai. Cal destacar la proximitat en aquests anys del comte a les seues senyories valencianes, pel fet d’haver rebut del valido del rei, el comte-duc d’Olivares, l’alcaidia i custòdia del castell de Cullera. Això no obstant, aquesta situació

100

277 ARV, Generalitat, llibre 4.829, f. 178. 278 Cfr. GOZÁLBEZ ESTEVE, Elia, Crónica del fracaso de una repoblación frustrada: Alèdua, dins VI Assemblea d’Història de la Ribera, Alzira, 1993, t. 2,

ps. 41-60. 279 Anomenada així pels àrabs: ADV, Lligall15, Fermes de dret, núm. 1 (1576). 280 Document 7 de l’apèndix.


Consolidació d’un poble de jornalers (1640-1800) duraria pocs anys. L’any 1653, Olivares proposà als Tres Estaments del Regne de València l’aprovació d’un subsidi especial per a finançar les guerres de la monarquia. El comte de Real s’hi oposà i liderà el partit de cavallers del Braç Militar que es negaven a aprovar-ho. Raó per la qual, Olivares manà destituir-lo d’alcaid de Cullera i tancarlo a la presó d’Ocaña.281 Mentrestant, la situació del poble s’havia deteriorat per dues raons fonamentals: el terrible cicle de pesta i de fam del 1648-1652, que degué afectar molt al nostre poble, i el degoteig migratori cap als pobles més rics de la Ribera i cap la ciutat de València. Això explicaria el nombre de 14 cases enregistrades en el manifest del 1667: el rector, mossén Gaspar Tudela; la viuda na Antona, pobra de solemnitat; el justícia Josep Gilvés; els jurats Fransés Alemany i Antoni Sanchis menor; Francisco La Rosa; Josep Alemany; Vicent Navarro; Pere Campos; Antoni Sanchis major; Miquel Corbera; Domingo Climent i Domingo Almerich.282 Pitjor era aleshores la situació de Montroi, per exemple, que comptava només amb 4 o 5 cases, i que no arribaria a les 14 fins a la fi de segle.283 No obstant aquest recés, s’acostava per al Regne de València una situació de bonança climatològica, bones collites, cap epidèmia important i expansió demogràfica (1670-1705), que elevaria la xifra de cases de Montserrat a les 35 cases o 150 habitants cap a la fi del segle XVII. Els indicis de prosperitat i creixement, en efecte, ja es detecten durant la presa de possessió feudal del 1682, quan el poble acollia de nou 22 famílies. En aquell acte, el 17 de novembre, actuà el Marqués d’Albaida (Ximén Pèrez de Calataiud, membre de la família comtal de Real) de procurador de la viuda Agnés-Maria de Chaves, mare i tutora del xiquet Ximén Pèrez VIII, comte de Real. Acudí a migdia el d’Albaida a cal justícia Bertomeu Ribes, on l’esperaven també el jurat major, Pere del Campo; el jurat menor, Vicent Navarro, i el lloctinent de justícia, Josep Serúcio. Fetes les presentacions pertinents i la confirmació de cadascú en son ofici, tingué lloc l’acte solemne de besament de mà i de muscle, efectuat per cada vassall dins l’església. Després, el marqués eixí i féu un ban prohibint l’ús d’armes vedades; penjà una rama d’un arbre fora del poble (en senyal de possessió de la jurisdicció); visità el forn, la carnisseria i l’hostal, monopolis senyorials, i obtingué les claus del graner del comte.284 Un altre símptoma d’expansió econòmica, a banda de l’increment demogràfic, el troben en les múltiples revisions de mollons i fites de terme verificades en aquesta època: entre Montserrat i Picassent (1686, 1687), entre MontserratReal i Montroi (1701), entre Montserrat-Real i Llombai (1701, 1702), etc.285 El conreu de la vinya i el blat, així com la sederia i la ramaderia, aleshores molt importants, contribuïren al desenvolupament local, que estigué entrebancat només per algun episodi esporàdic de violència. Com, per exemple, el que succeí el 13 de setembre del 1693 a Montroi, a les set del matí. Estaven xarrant, fent barret tranquil·lament Pere Ferrer, Miquel Femenia, una dona forastera i un sastre de València anomenat Francesc Lleó, a la porta de ca Joan Garcia, en l’única plaça-carrer que existia aleshores al poble veí. I en això que entrà esbalaït pel portal de l’horta ...un home que venia a cavall, moreno de cara, alt de estatura, ab un gavan de color escur, de drap, ab una [escopeta] musclera en la mà (...) y, apropant la dita cavalcadura en què venia a cavall a la dita casa del dit Miquel Femenia, tirà una escopetada, de la qual quedaren nafrats los dits Francisco Lleó y Pere Garcia.286 281 282 283 284 285 286

CASEY, James, El Regne de València al segle XVII, Curial, Barcelona, 1981, p. 275. ARV, Generalitat, llibre 4.973, f. 233v. SOLER, Abel – YAGO, Ramon, Montroy. Geografia, història, patrimoni, Ajuntament de Montroi, 2004. ADV, Lligall 24, Possessions, núm. 16. ADV, Lligall 22, Amollonaments, núms. 4, 6, 7, 8, 9 i 10. ARV, Clergat, llig. 878, caixa 2.311.

2.4

101


geografia, història, patrimoni

2.4

102

L’objectiu del roder, que aconseguí el que volia, era assassinar el sastre Lleó, en casa del qual s’havia amagat, a València –no sabem fugint de què–, i al qual ja havia amenaçat de mort una vegada. L’assassí era cert estudiant o lisensiado de la capital, que s’havia guanyat la confiança i la cooperació del fill de la víctima, un fadrinet, segons les declaracions dels testimonis. Els de la foia no pogueren capturar el genet, que se’n fugí com una bala pel camí de Montserrat, en direcció a la ciutat. Sí que fou capturat i tancat a la presó de Montserrat, en canvi, el fill de Lleó i còmplice de la seua mort, que seguia a peu el roder. El cadàver del sastre fou examinat al cap d’uns dies per un cirurgià o practicant foraster, Antoni Roda, i pel justícia de Montroi, Gregori Sala. El despullaren de l’hàbit franciscà amb què l’havien amortallat i comprovaren que tenia una ferida en lo costat dret, penetrant en la cavitat natural, y una altra a les espal·les (...) y dos nafres més en lo bras dret. Mentrestant, les autoritats judicials ja havien tret en net que l’estudiant s’anomenava Planelles i que en el crim també estava implicat l’altre ferit, el llaurador montroier Pere Garcia, que fou empresonat a les torres de Serrans. La documentació s’interromp ací, i desconeixem el final de l’afer Planelles. El segle XVIII s’inicià a Montserrat i Real en plena etapa de rompudes i colonitzacions del secà –els denominats llaurats– i de proliferació de ramats particulars. Raó per la qual ambdós pobles tornaren a disputar-se amb els de Llombai les partides més arrimades al veí marquesat. I per això –segons la documentació coetània– naxen de cada dia moltes qüestions. La situació es resolgué mitjançant una negociada renovació dels mollons de terme (21 de setembre de 1701),287 realitzada per experts de les dues parts, que anaven acompanyats pel governador del marquesat de Llombai, Francesc Falcó de Belaochaga, i Vicent Porcella, de Catarroja, procurador del comte de Real. L’itinerari fou el següent: en primer lloc, col·locaren un molló damunt la cova Fumada; el següent, a la Llometa, ahon baix hi ha un llaurat que huy és de Vicent Polo, de dit marquesat, quedant este en terme d’Alèdua, i el següent molló, en uns vestigis que hi havia vers el terme de Picassent, l’un de pedres amuntegades en la muntanya de la Talaia i l’altre de morter, vora la canyada de Vañó. En aquest punt hi hagué discrepància sobre quin dels dos vestigis era el correcte, perquè tampoc no estava clara la trifínia amb Picassent. I, fins que no s’aclarira aquesta, els del comtat i els del marquesat construirien un molló nou equidistant entre ambdós vestigis antics. També estava en disputa, des del temps de la repoblació –com hem comprovat més amunt–, l’ús i la possessió de la Cova Fumada, entre els pastors de Montserrat i els de Llombai. Calgué negociar també, sobre la marxa, una solució salomònica: Y, per excusar inconvenients entre los cabañils de Alèdua y Monserrat, sobre el ús de dita Cova Fumada, se ha convengut e concordat entre dites parts que usen de dita cova per mesos los de una y altra població, comensant per lo mes de janer de cascum any, escomensant lo torn els de la baronia de Alèdua. Y que el domini de les garrofes que huy són de Martí Perpiñà, vehí de Real, 287 ARV, Vària, Papers, caixa 1, exp. 9.


Consolidació d’un poble de jornalers (1640-1800) que estan en la partida del Alcalanet, totes les que pasen de la Cova Fumada, hasta l’asut de Alginet, sien en ordre a la divisió de fruits y censos del lloch de Monserat tant solament. Aquell mateix any 1701, el de la coronació de Felip V de Borbó com a rei d’Espanya, estava a punt d’esclatar un conflicte d’abast internacional que afectaria de ple la vida quotidiana de la nostra recòndita localitat. Ens referim, òbviament a la Guerra de Successió (1701-1714). La polèmica successió a la corona de la Monarquia hispànica derivà en una guerra europea, en què s’enfrontaren les grans potències de l’època: França i Castella, en defensa del rei Felip d’Anjou o de Borbó, nét de Lluís XIV, contra Àustria, Anglaterra, Holanda, Portugal i els regnes de la Corona d’Aragó, partidaris de Carles III, arxiduc d’Àustria. L’any 1705, les primeres tropes de l’aliança austracista, desembarcades a Altea (la Marina), no trobaren excessius entrebancs ni dificultats a l’hora d’avalotar els llauradors i les classes populars del Regne de València a favor de l’arxiduc. Les promeses de reducció o anul·lació de les particions de collita en terres de senyoria, contribuïren a l’afermament de la causa mauleta al camp valencià. Enfront d’això, estava la postura d’algunes viles i d’alguns estaments (l’alta noblesa i les jerarquies eclesiàstiques) que, per diferents motius que ara no vénen al cas, optaren per apuntar-se al bàndol dels botiflers, partidaris del centralisme a la francesa de Felip de Borbó. La guerra tenia, doncs, certes implicacions internacionals (l’equilibri entre les grans potències), nacionals (la defensa d’una monarquia plural versus l’aposta per l’autoritarisme centralista a la francesa) i socials (la lluita dels llauradors maulets contra els abusos senyorials, a les poblacions exmorisques). I l’escenari preferent de totes aquelles pugnes, seria, durant dos catastròfics anys (1705-1707), la terra de València. El jove senyor de Montserrat, l’intrèpid cavaller i rejoneador Ximén Pèrez VIII, exercia de governador del castell i plaça de Morella en nom de Felip V, quan s’assabentà que els maulets de la Marina s’havien apoderat fàcilment de la capital. Reuní aleshores la cavalleria del Nord del regne a la vila de Morella i tractà d’acostar-se amb ella a València. Eixí de nit i amb pressa (16 de desembre del 1705), coneixedor que València s’estava capgirant de la part de Carles III i que potser hi arribaria tard. Els llauradors botiflers de Nules li havien enviat guies als Ports perquè trobara els millors camins. Tanmateix, al dia següent s’abaté sobre aquella tropa un fort temporal. En voler refugiar-se a Vilafermosa del Riu (l’Alt Millars),288 els veïns els tancaren als nassos les portes del poble i la cavalleria optà per retirar-se a Aragó, després d’haver patit la tempesta a la intempèrie.289 Mentre la capital esperava reforços britànics i holandesos, arribats finalment el 4 de febrer del 1706, l’exèrcit castellanofrancés havia davallat de la Meseta al Camp de Túria, on les paisans el reberen amb hostilitat, a manera de guerrilla. Els del poble de Pedralba, per exemple, tractaren d’impedir-los el pas a través del Túria tallant el pont sobre el riu. En revenja, el comandant de l’exèrcit borbònic, Cristóbal Moscoso y Montemayor, manà assaltar i saquejar el poble, abans de dirigir-se cap a la Ribera del Xúquer, a través de la vall d’Alcalà. Les tropes austracistes d’Alzira, advertides d’aquest moviment de l’enemic, enviaren missatges als pobles de la foia, Montserrat, Real i Montroi. Se’ls aconsellava que acataren les ordres de Moscoso a fi d’evitar saquejos i destruccions. Tanmateix, el rector de Montserrat féu una prèdica exaltada a favor del rei Carles III d’Àustria i convencé als parroquians perquè no cediren davant l’enemic. El Consell municipal envià aleshores un síndic a buscar al general

2.4

103 288 O Villahermosa del Río, que dóna nom al casal dels Ducs de Villahermosa. 289 MIÑANA, José Manuel, La Guerra de Successió en València, ed. a cura de F.-J. PÈREZ i J.-Mª. ESTELLÉS, Alfons el Magnànim, València, 1985, ps. 59-60.


geografia, història, patrimoni

2.4

valencià i cap de les tropes austracistes Joan-Baptista Basset,290 per a preguntar-li què devien fer. Basset els respongué que tragueren dels graners, pallers i rebostos aliment suficient per a una tropa de cavalleria de 4.000 homes, que arribarien a Montserrat el sendemà de matí per a socórrer-los i fer front a l’enemic. Nogensmenys, l’endemà de matí els qui arribaren foren els enemics, i la gent en massa hagué de fugir-se’n a les coves del Carcalí. Llavors el poble fou saquejat a ferro i flama per l’exèrcit felipista (febrer del 1706). La mateixa situació d’alarma general i diàspora es repetí en els dos pobles veïns. Finalment, castellans i francesos, no conformes amb emportar-se els animals, els béns i els aliments que trobaren a Montserrat, Montroi i Real, incendiaren els tres pobles i continuaren la marxa cap a l’Alcúdia.291 Durant els mesos següents, l’exèrcit del rei Carles obtingué algunes victòries significatives sobre el de Felip d’Anjou. Però el dia 25 d’abril del 1707 el vent es girà de ponent. Les tropes de l’aliança foren derrotades estrepitosament al camp d’Almansa per l’exèrcit castellanofrancés, Guerriller miquelet de la que, en un tres i no res, envaí el regne i n’ocupà tropa austracista, la capital (8 de maig). Pocs dies després, el rei partidària del rei Carles III Felip V de Borbó aprovà l’incendi i destrucció de la segona ciutat del país, Xàtiva (rebatejada amb el nom ignominiós de Colonia de San Felipe), i promulgà el decret de Nova Planta, en virtut del qual incorporava el Regne de València a Castella –capital, Madrid–, i suprimia els seculars furs i privilegis por justo derecho de conquista. No cal ni dir que, per aquesta comarca, el descontent amb les noves mesures i amb la monarquia borbònica era generalitzat. L’Audiència de València envià a Montroi un alguatzir a finals de novembre del 1707 –qui sap si per a cobrar impostos retardats o exigir responsabilitats polítiques– El comte d’Almenara i de Real, baró de Montserrat, y, por ser borbónico, fue arrastrado, pudiendo escapar con vida por mediación del cura párroco.292 Ximén Pèrez Zapata de Calataiud i Chaves de Mendoza, La implantació de las Leyes de Castilla, que segons paraules del propi monarca nomenat per Felip V governador de Morella eren tan loables y plausibles en todo el Universo..., comportà una dràstica pujada d’impostos, l’eliminació de la llengua valenciana dels escrits oficials, i la designació directa dels alcaldes de cada poble (ofici de tradició castellana) per l’intendent de l’exèrcit d’ocupació, que exercia de governador del reyno o provincia de València. No sols s’enduriren els impostos reals, que a la Ribera i la Costera eren recaptats per intendents de l’exèrcit acompanyats de guàrdies amb baionetes calades,293 sinó també l’actitud dels recaptadors dels tributs senyorials i delmes eclesiàstics.

104

290 Sobre aquest personatge, vegeu CERVERA TORREJÓN, José Luis, Basset: mite i realitat de l’heroi valencià, 3 i 4, València, 2003. 291 Vegeu el document 8 de l’apèndix. 292 SARTHOU CARRERES, Carlos, Provincia de Valencia, t. II de la Geografía general del Reino de Valencia, dir. per Francisco CARRERAS CANDI, Alberto

Martín ed., Madrid, 1925, p. 253. 293 Cfr. BLESA i DUET, Isaïes, El municipi borbònic en l’antic règim: Xàtiva (1700-1723), col·l. Temes Locals, 1, Ajuntament de Xàtiva, 1994.


Consolidació d’un poble de jornalers (1640-1800)

2.4

Decret de Nova Planta (1707)

Felip V, rei d’Espanya, tal com figura penjat al Museu de l’Almodí (Xàtiva)

Així per exemple, l’arrendador del delmari dels tres pobles de la foia el 1717, el llaurador ric Francesc Chanques de Gaspar, de Real, denuncià dos llauradors del seu poble, Gaspar Perpinyà i Salvador Armengol, per no haver avisat el delmer o col·lector quan els pertocava haver-ho fet: ...el uno pasó a recoger la vendimia de su viñedo y el otro a vender plantío de sebollín, sin permiso ni dar parte al diesmero. El primer protestà davant el jutge de delmes de València que el cebollí no pagava delme en aquella vall, i el segon, que el producte de la vinya s’havia de delmar en mosto y no en verema. I el tribunal els donà la raó.294 Era una victòria modesta, però important, dels oprimits vassalls, tant decebuts com estaven pel resultat de la guerra. Un altre aconseguiment dels vassalls de Montserrat, en aquesta ocasió pactat, fou l’acord al que arribaren amb el comte, l’any 1721, per a rebaixar els censos que pagaven per plantar o empeltar moreres, garroferes i oliveres.295 L’esplèndida conjuntura agrícola iniciada en la dècada del 1730 feia més tediós el fet d’haver de partir collites amb el senyor i el rector, i accentuava el malestar camperol per la política autoritarista de la nova monarquia i dels seus visitadors i inspectors. L’hostilitat contra els agents de la corona es féu manifesta a Montserrat l’any 1739, arran de les reiterades rondes que feia per la comarca un tal Gregorio Pérez, theniente visitador de la Real Renta de las Salinas.296 L’oficial era conscient de l’abundància de sal que, des de temps immemorial, rajava dels brulls de les Salinetes, en terme de Montserrat, i del frau que suposava l’explotació d’aquesta sal mineral per alimentar els ramats, en detriment del monopoli de la corona. D’altra banda, l’Ajuntament de Montserrat considerava que no calia establir al poble un estanc de sal, perquè no hi funcionaria. Car los que han de menester sal, se valen de las fuentes que están en término de dicho lugar, en lloc d’anar a comprar-lo a l’estanc de Real o a l’Alforí de la Sal del Grau de València, com exigia la llei. 294 ARV, Escrivanies de Cambra, any 1717, exp. 13. 295 ARV, Batlia, lletra E, exp. 2.769. 296 ARV, Batlia, Processos d’Intendència, 2.981.

105


geografia, història, patrimoni

2.4

Ja per l’agost del 1739 s’havia ordenat a l’alcalde Josep Campos que manara obrir un estanc, sense cap resultat. Interrogat l’alcalde per l’intendent de València, s’excusà dient que havia convocat al poble Junta General de veïns, però que tots dixeron que no querían poner estanco nenguno en dicho lugar, pues no tenían patente ninguna del rey para ello. Y por este motivo no se hizo caso de la orden. Explicà també que era aquell un poble de gent pobra, que no comprava la sal per fanegues o mitges fanegues, ans la compraven per dinades i a l’estanc de Real. El regidor major, Vicent Ribes, explicà que la sal de l’estanc la compraven a miquetes perquè era cara; que el qui tenia bestiar l’abeurava a les bassetes salobrenques del terme, que eren debades, i que el qui tenia temps i diners anava a l’Alforí del Grau a portar-se’n algunes taleques.297 En vista de la negativa, l’intendent ordenà al nou consistori del 1740 (a Joan Campos, alcalde; Vicent Bosch, regidor major; Francisco Sierra, fiel de fechos o secretari), que feren les gestions oportunes per a posar-hi estanc, amenaçant-los con todo rigor de justicia en cas de no fer-ho. Dos anys després d’aquesta orde, el frau continuava estant a l’ordre del dia. El 16 de juny del 1742, el nou tinent visitador de les salines, don José Cruzado, feia la ronda per la foia, acompanyat pels guàrdies de cavall Gabriel Navarro i Vicent Torres, i pel guàrdia de peu Manel Martí, quan interceptà un pastor de Xelva, Javier Lloria, abeurant un bestiar de cabres en las salinas y fuentes saladas que están en las vertientes del río, inmediato a este lugar [de Real] y al camino que llega del lugar de Monserrat. Immediatament, ordenà a l’alcalde de Real empresonar l’amo del bestiar, que era el realer Joan Salvador de Vicent, sancionar-lo de manera exemplar i embargar-li els béns que foren necessaris per atendre al pagament de la multa.298 Els súbdits montserraters del 1740 no sols eren hàbils en perpetrar fraus en perjuí de la Corona, sinó també en explotar furtivament la llenya dels boscos senyorials, que eren els que estaven fora del bovalar o reserva comunal dels veïns. El 1738 l’alcalde de l’horta de Montserrat (guarda dels camps) havia denunciat a l’alcalit o governador de Real que determinats veïns del poble estaven tallant pins joves de la pinada de les Valletes per a fer llenya o vendre carbó, pues no podían servir para otra cosa, por ser cortos. El governador, Francesc Mompó, i el guarda, Miquel Campos de Llopis, feren escorcoll per tots els corrals de Montserrat, fins que trobaren la llenya a ca Vicent Cerveró i a ca Miquel Navarro. Per ulteriors declaracions, sabem que la llenya tallada furtivament ací tenia per destinació els forns d’algeps i de calç del terme veí de Picassent, que generaven una gran demanda de combustible.299 Entre el 1730 i el 1770 es produeix un important boom demogràfic, tant ací com a Real i Montroi, que s’explica per la bonança de les collites, l’elevada natalitat, la relativa salubritat epidèmica i la immigració d’alguns forasters, atrets pel ritme de prosperitat que estava assolint la vall d’Alcalà. És el cas del pastor que acabem de veure o del secretari de Montserrat Francisco Sierra, oriünd d’Argente (Terol). Amb 34 anys l’any 1739, no sols exercia d’escrivent, sinó també de metge del poble (el primer que documentem en tota la història), per tal com era doctor en Medicina.300 Així les coses, Montserrat passarà en 38 anys, dels 200 habitants del 1730, als 540 habitants del Cens d’Aranda (1768).301 297 El bestiar que consumeix sal a l’estiu o en temps de sequera, s’empassa i digereix molt millor les herbes, per molt eixutes o secalloses que estiguen. D’ací

106

298 299 300 301

la importància de la sal per als ramaders. ARV, Batlia, Processos d’Intendència, 1.898. ADV, Lligall 30, Processos, núm. 177. ARV, Batlia, Processos d’Intendència, 2.981, f. 4. ARDIT, Manuel – BADENES, Miquel-Àngel – BERNAT, Joan-Serafí, El País Valencià en el cens d’Aranda (1768), Universitat Jaume I – Universitat de València, València, 2001, p. 236.


Consolidació d’un poble de jornalers (1640-1800) Paral·lelament, la senyoria s’allunya cada vegada més del poble, en caure des del 1754 a mans de la casa ducal de Villahermosa, per mort sense descendència de l’últim Zapata de Calataiud, el marqués de Lecera. En l’acte de presa de possessió en nom d’aquest senyor, figuren com a monopolis i prebendes senyorials la tenda, la taverna, el solar de l’hostal (pendent de ser reedificat), el seient del presbiteri de l’església, la forca (emplaçada a la partida del Pou), el forn, la casa-graner, la carnisseria i la paridera del bestiar transhumant: corral de dos teñadas y su casita.302 L’allunyament dels Villahermosa, amb casa pairal a Pedrola (la Ribera Alta d’Ebre, Aragó) i residència habitual a Madrid, no lleva que els administradors del feu es preocuparen per la gestió dels interessos senyorials. L’any 1758, per exemple, el procurador féu una inspecció pels Xarcons i obligà el mestre sabater de València Josep Sanmartín a legalitzar la pedrera il·legal d’algeps que havia obert allí, mitjançant la construcció d’una casa, un corral i del pagament d’un cens anyal de 5 lliures a les arques ducals.303

Façana del palau dels Ducs de Villahermosa (Pedrola, la Ribera Alta d’Ebre, Aragó)

Arxiu dels Ducs de Villahermosa (Pedrola): un dels dos armaris que contenen la documentació del comtat de Real i baronia de Montserrat

Això no obstant, per damunt de vassalls famolencs i jornalers, de comerciants burgesos de València, i de comtes i ducs, començava a manar més que mai la Corona, de la qual tots eren súbdits. És a dir, que la Monarquia borbònica i absolutista també volia traure’n profit del poder que detenia. I això explica la presència eventual de comissaris reials al terme, assenyalant els arbres millors i més monumentals, per a tallar-los i endur-se’ls a les reials drassanes o fàbriques de vaixells de Cartagena. Així les coses, el 16 de maig del 1760, ens hi trobem don Vicente de Redoyo, comissari de la Marina Reial, assenyalant arbres per delegació de Juan Diego Medina, intendent general de la Marina a València i juez conservador de Montes y Plantíos. 302 ADV, Lligall 24, Possessions, núm. 18. 303 ADV, Lligall 15, Establiments, núm. 6.

2.4

107


geografia, història, patrimoni

2.4

No obstant l’oposició senyorial i el disgust del veïnat, l’inspector reservà per al rei els 74 nouers, 7 carrasques, 49 xops, 27 àlbers i 6 almesos que adornaven les hortes de Martull, Suaira i el Lloc (Montserrat), i els 67 nouers, 34 àlbers, 9 almesos i 6 xops que hi havia per l’horta de Real ...los quales dixeron podían servir en el día para la fábrica de montonería, consumo de arzenales, carenas y ligazón de embarcaciones menores.304 Pocs anys després, el Ministeri de Marina crearia una pinada o viver de pins de propietat reial dins el terme, dita després la Pinada del Rei, però anomenada aleshores pomposament el Plantío de Su Magestad. La fusta que s’hi produïa estava reservada exclusivament a la construcció naval.305

La seda, produïda per cucs alimentats de fulla de morera, fou una de les principals collites del segle XVIII 108 304 ADV, Lligall, 12, Talls de pins, núm. 1. 305 ADPV, E.4.1, llig. 16, exp. 493.


Consolidació d’un poble de jornalers (1640-1800) El 1768, Montroi arribà als 436 habitants i Real als 512 hb, immersos com estaven en un procés de creixement econòmic i demogràfic molt semblant al de Montserrat. El mateix cens explica que vivien al nostre poble el rector i tres frares (franciscans del convent de Xiva, segurament); que les principals collites eren el blat, la seda i el vi, i que hi havia quatre rodamons que vivien de demanar almoina. Una altra curiositat és l’elevada longevitat de la població montserratera, que potser estiga en relació amb la genètica: recordem aquells Campos del segle XVII que arribaven als 100 o 120 anys en perfectes condicions de salut. I és que en Montserrat la població major de 50 anys el 1768, considerats venerables ancians en aquella època, ascendia al 13,5%, enfront del 9,2% de Montroi o de l’escàs 5,7% de Real. La xifra d’envelliment –i de qualitat de vida– del Montserrat dihuitesc era equivalent a la d’un àmbit urbà i burgés, com podia ser la ciutat de Xàtiva, amb el 13,3% de persones majors, i molt superior a la majoria dels pobles de llauradors de la Ribera.306 El desenvolupament de l’agricultura vitivinícola, motor econòmic de la baronia, contribuïa al creixement dels altres sectors. Montserrat esdevenia així una plaça atractiva per als mercaders de bestiar, com ara José Aparicio, tractant d’Anna; Joan Broques, mercader de València, o Josep Gavarda, xalmer de Montroi, que portaven amb ells mules, matxos i cavalls per a vendre (1771-1773).307 Els franciscans observants del convent de Xiva, que solien freqüentar el poble cap al 1770 demanant almoina per les cases, quasi mai se’n tornaven de buit. I, quan les collites no eren prou per a mantenir la casa, els pobres de Montroi, Real i Montserrat solien recórrer a un usurer de València anomenat Manel Gonzàlez. Això no obstant, la majoria de veïns disposaven de dots interessants per a casar les filles;308 d’alguns dinerets per a comprar els llenços de lli que teixia Agustí Serrano, mestre teixidor assentat feia poc al poble. O per a fer-se un vestit a cal sastre Miguel Sebastián, que també exercí d’escrivent de l’Ajuntament cap al 1770, sent reemplaçat el 1774 per Francesc Polo. O per a comprar rajoles del Rajolar i reformar-se la casa o el trull. O per a canviar les ferradures de la cavalleria a cal ferrer Josep Escrivà. De barberies, només estava la del mestre cirurgià (practicant) Josep Rúbio, que hagué de contractar un aprenent l’any 1773, perquè tenia més caps que barrets i no podia afaitar ell a soles una clientela que no cessava de créixer.309 L’any 1798 documentem com a cirurgians, així mateix, a Ramon Carbó pare i fill.310 Unes altres novetats interessants del Montserrat de la Il·lustració foren la constitució el 1792 d’un Pòsit públic (mena de caixa d’estalvis de sembradura de blat), que servia també de sala de reunions (i d’escola des del 1929), i la creació –per primera vegada en la història de Montserrat– d’una plaça de maestro de primeras letras. El beneficiari fou Antoni Prats, poc abans del 1788, en què el trobem actuant de testimoni en l’acte d’arrendament dels pesos i mesures. Pel que s’observa, com que sabia de lletra, don Antoni el mestre era una persona respectada al poble i se’l solia convocar també als juís en la dècada del 1790, potser perquè donara la seua docta opinió en els casos més controvertits.311 Pel que fa al món de les finances i del lucre, s’observa que el govern local estava controlat, ja des de mitjan segle XVIII (1741-1764), per una minoria de llauradors molt ben avinguts i emparentats entre ells, segons els informes de

2.4

306 ARDIT, Manuel – BADENES, Miquel-Àngel – BERNAT, Joan-Serafí, El País Valencià en el cens d’Aranda (1768), Universitat Jaume I – Universitat de 307 308 309 310 311

València, València, 2001, ps. 258-262. APPV, Protocols de Josep Vilar, núms. 4.340 i 4.341, com les altres dades que venen, referides a la dècada del 1770. Document 9 de l’apèndix. Document 10 de l’apèndix. ARV, Escrivanies de Cambra, 1798, f. 13. ARV, Protocols de Josep Auban, núm. 10.675, 1788, f. 25v; 10.676, 1790, f. 77v.

109


geografia, història, patrimoni

2.4

la senyoria.312 D’altra banda, els prohoms més espavilats del poble, Pere i Josep Cerveró, feren junta aleshores amb els torrentins Lluís Andreu i Vicent Llàzer, i amb l’apotecari de Montroi Joan Moliner, per arrendar la recaptació dels drets de la senyoria (censos i particions de collita), per quatre anys (1771-1774), i traure rèdits econòmics de la situació de prosperitat que es vivia.313 L’evidència d’aquesta prosperitat vitivinícola i general es demostra per la rendibilitat de les rendes senyorials, que no cessaven de créixer i que, en cosa de 17 anys (1771-1788) s’havien incrementat en un 40%!314 L’optimisme de la comunitat es plasmà també aleshores en el projecte d’un nou pantà per a regar millor i amb més aigua les hortes de Busqueïta, l’Algoroix i el Lloc. El projecte, que tardaria uns quants anys a fer-se realitat (17741787),315 fou descrit pel botànic Cavanilles, despectivament, com un pantanito que causa más daño a la salud que provecho a las cosechas y campos (1793).316 Aquest nou pantà rebria la denominació en el segle XIX de Pantanet del Passador, perquè hi hauria alguna barana que facilitara el pas per damunt del dic.317

Avanços més considerables eren els que s’havien fet al secà, colonitzat a poc a poc i plantat de vinyes, gràcies a la mà d’obra local, cada vegada més nombrosa, i als jornalers immigrats al poble. L’any 1774, segons un informe elaborat per l’alcalde Joan Campos de Vinyes i el secretari Francesc Polo, hi havia 4 masos distribuïts pel terme, presidint sengles heretats vinateres: la casa dels Xarcons, la casa de les Pedreres, la casa dels Pinatells i la Casa Blanca.318 ADV, Lligall 22, Nomenaments de justícies, núm. 6. APPV, Protocols de Josep Vilar, núm. 4.340, 1771, juny 21. ADV, Lligall 1, Arrendaments, núms. 13-16. Per a majors detalls sobre l’obra, us remetem a la part geogràfica del llibre i a HERMOSILLA, Jorge (dir.), La arquitectura del agua en el riu Magre. AlcalansMarquesat, Conselleria de Cultura, Educació i Esport, València, 2004, p. 128. 316 Document 11 de l’apèndix. 317 ARV, Protocols de Frederic Mir, núm. 11.004, fs. 139-140: Trinitària Campos de Navarro i Isidre Rúbio i Soler, fuster, vénen a Miquel Ribes Alemany doce horas de aguas del Pantanet del Pasador para el riego de una hanegada de tierra en este término, partida del Barranco [de l’Algoroix]. 318 CASTAÑEDA y ALCOVER, Vicente (ed.), Relaciones topográficas e históricas del Reino de Valencia, hechas en el siglo XVIII a ruego de Don Tomás López, Tipogr. de la Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, Madrid, 1919-1924, t. 2, p. 176. 312 313 314 315

110


Consolidació d’un poble de jornalers (1640-1800) Només aquesta última datava del segle XVII; la resta eren de recent edificació. La demanda de mà d’obra generada per aquests masos, edificats per inversors de la ciutat, explica l’elevat nombre de jornalers existent a Montserrat segons el cens de Floridablanca (1787); feta comparança amb els pobles veïns de Montroi i Real, que comptaven més xicotets llauradors i artesans:319 habitants artesans criats llauradors jornalers

Montroi 686 10 (07%) 12 (08%) 68 (47%) 55 (38%)

Real 707 13 (09%) 16 (11%) 70 (49%) 44 (31%)

2.4

Montserrat 797 5 (03%) 0 (00%) 50 (28%) 120 (69%)

S’observa clarament que Montroi i Real eren pobles de xicotets llauradors, ben proveïts d’hortetes que reguen del Magre, amb un nivell de rendes i benestar superior al de Montserrat, i amb una economia d’intercanvis i serveis més pròspera. En contrast amb això, el Montserrat del segle XVIII, com ho havia sigut el del XVII, i com ho seria el del segle XIX i bona part del XX, era un poble de regants de font i bassa, sempre necessitats d’aigua; de jornalers del camp, de treballadors agrícoles, de proletaris al servei dels terratinents o senyorets propietaris dels masos, de molts llauradors sense terra: 7 de cada 10, en contrast evident amb els 3 de cada 10 de Real. L’11 de maig del 1793, l’il·lustrat botànic Antoni-Josep Cavanilles es desplaçà de Torís a Montroi. Arribà a Real i se’n pujà al campanar per a prendre nota de les principals eminències orogràfiques i realitzar un esbós de la foia (la hoyada de Montroy, que escrivia ell), abans de reprendre la marxa en direcció a Montserrat.320 Ací se sorprengué del ràpid creixement del poble, que havia passat de 70 a 164 famílies en poques dècades, i tractarà d’explicar-ho per la gran pasión que tienen los de este pueblo al cultivo de las viñas. Informat pels mateixos veïns, constatà que en cosa de setze anys (1775-1791) s’hi havien multiplicat per quatre les arroves de raïm produïdes, fins obtenir-se d’elles una mitjana anual de 30.000 cànters de vi. A banda, també produïa el nostre terme abundant oli d’oliva (500 arroves), garrofes (2.000 arroves), blat (700 cafissos), dacsa (40 cafissos) i seda (600 lliures).321 La raó del recent predomini o deler vitícola, segons el mateix autor, es devia als bons preus que es pagaven pel vinet de la terra per a transformar-lo després en aiguardent, bona part del qual s’exportava en acabant pel port de València. El problema –advertia Cavanilles– podria venir-los als colliters del poble, i de molts altres pobles valencians, si es produïa alguna guerra o algun important canvi de conjuntura en el mercat internacional de l’aiguardent, que deixaria sense perspectives i sense recursos els agricultors. Finalment, l’observador il·lustrat es planteja els importants beneficis que reportaria a la contrada de Montroi, Real i Montserrat, si fóra possible canalitzar l’aigua del Xúquer per a regar-la. 319 CASTELLÓ TRAVER, Josep-Emili, El País Valenciano en el censo de Floridablanca (1787), Institución Alfonso el Magnánimo, València, 1978, p. 275. 320 MATEU i BELLÉS, Joan F., Cavanilles i l’ofici il·lustrat de viatjar, Introducció a Les observacions de Cavanilles. Dos-cents anys després, llibre primer, Bancaixa,

València, 1995, ps. 15-55 (p. 36). 321 Document 11 de l’apèndix.

111


geografia, història, patrimoni

2.4

El botànic Cavanilles

Gravat de la foia de Montroi, de les Observaciones d’A. J. Cavanilles (1793)

L’escassesa de recursos feia que els llauradors rics del poble, residents a la Plaça i el Carrer Major, es comptaren amb els dits d’una mà. Un dels més reeixits era Josep Cerveró de Teresa, amb casa a la Plaça Major, factòtum o persona de confiança del capitalí Narcís Hoyos, procurador de la duquessa mare de Villahermosa.322 L’any 1797, ens trobem al tal Hoyos adjudicant els solars o patios de la Plaça Nova (Pl. de Colom) a joves com Miquel Blasco o Miquel Alemany de Miquel, que volien fer-se allí la casa.323 Doncs bé, en les actes notarials d’adjudicació dels solars actuava de paternalista intermediari Cerveró, que, a més a més, signava en nom dels analfabets adjudicataris. Aquests, per cert, disposaven de dos anys de termini per obrar-s’hi la casa, i haurien de respondre a la senyoria –en reconeixement de la propietat eminent del solar– amb un cens anual simbòlic de mitja gallina, pagadora per Sant Joan de juny... Feia poc que el tal Hoyos li havia arrendat a Cerveró la regalia senyorial de pesos i mesures, per sis anys (1788-1794) i el llaurador s’havia compromés a pagar-li les 32 lliures anuals de l’arrendament en monedas de oro o plata.324 També fou important, en aquesta època, la carismàtica figura de Josep Campos de Josep, que en companyia de Vicent Alemany i Dalmau Navarro monopolitzava el poder municipal en la dècada de 1790. L’any 1799 ens el trobem d’alcalde, liderant l’oposició antifeudal al rector i al clergat de la Seu. El capellà pretenia partir el delme eclesiàstic en fanegues mesura d’Àvila, tal com disposava una reial ordre del 1741. Per llur banda, l’alcalde i el veïnat –tot cercant excuses i dilacions per a facilitar el frau– pretenien que el gra s’havia de mesurar en barcelles i almuds forals valencians, 112

322 ARV, Protocols de Josep Auban, núm. 10.676, 1790, f. 24. 323 ARV, Protocols de Josep Auban, núm. 10.680, 1797, f. 95v i ss. 324 ARV, Protocols de Josep Auban, núm. 10.675, 1788, fs. 24-26.


tal com s’havia fet de tota la vida. El jutge del tribunal de delmes de la Seu, a la fi, hagué de recordar a l’alcalde les sentències d’anys precedents, fallades a favor del rector, i recordar-li també que no puede vuestra merced impedirlo ni entrometerse a conocer sobre ello.325 Gràcies a l’auge de l’economia local, la gestió de les rendes i imposicions feudals resultava com més anava més rendible i més interessant. Els llauradors rics del poble, els mercaders i viticultors dels masos, els agents inversors de València... es disputaven l’arrendament i subarrendament dels diferents tributs i regalies senyorials. L’any 1789 ens trobem a Manel Gil, procurador del negociant de València Josep Vivanco, arrendador dels drets de la senyoria, rearrendant a Pedro Calbo, cabanyer de l’aldea de Campos (partit de Terol) las yervas del monte blanco de dicha baronía de Monserrat, per sis anys: entre l’1 de juny del 1789 i l’1 de juny del 1795. El ramader es comprometé a pasturar només amb bestiar oví de la seua propietat en temps d’hivernada (de Tots Sants a la Creu de Maig), i a deixar que Vivanco poguera rearrendar les mateixes pastures en temps d’agostada, des de la Creu de Maig fins al 15 d’agost, però només per a cabres. El fem produït quedaria a mans de l’arrendatari, que a més a més rebria de l’arrendador el regal d’una machorra de buena calidad per al sopar del dia de Sant Tomàs de cada any.326 Un altre dret senyorial molt important, en aquest cas un monopoli o regalia, era el dels molins. El Molí Nou de Montserrat –que documentem per primera vegada– fou rearrendat a l’arrendador dels drets senyorials, un tal Manuel Pérez, pels llauradors Antoni Campos de Vinyes, de Montserrat, i Vicent Blasco de Francesc, de Montroi. Aquests, el tornaren a arrendar alhora al moliner i la molinera que l’havien de regir, Ramon Garcés i Beneita Campos, per preu de 500 lliures a l’any (un dineral de l’època) i durant sis anys (1795-1800).327 L’altre casal fariner, el Molí de Montserrat o Molí Vell (actual molí de Tinyós), el portava aleshores el moliner Josep Mafé, que es casà l’any 1800 amb Rosa Garcés.328 No tots els monopolis feudals resultaven, però, tan beneficiosos i lucratius com els molins de farina. La tenda de Montserrat, per exemple, causà la ruïna del tender Josep Verdejo, que tal vegada moriria del disgust i la pena. Deixà dos criatures, Francesc i Miquel, per a les quals se sol·licità una declaració de pobresa, aportant entre d’altres el testimoni de Francesc Cerveró de Francesc. El qual reconegué que aquells...

2.4

...hijos de Joseph y Isabel Berdexo no poseen bienes algunos, por motivo que el citado Joseph, padre difunto [mort el 1798] tuvo en arriendo la regalía de la tienda, en tiempo que fue don Josef Vivanco arrendador, por lo que tuvieron que vender sus bienes para satisfacer lo que le devían.329 Comptat i debatut, el Montserrat que conegué Cavanilles, a la fi del segle XVIII, poca cosa tenia a veure amb el Montserrat fundacional i minúscul del segle XVII. El nostre poble, allà pel 1800, ja s’havia consolidat com una pròspera comunitat rural, amb alguns propietaris forasters de masos, diversos viticultors de trull i celler casolà, i un col·lectiu nombrós de jornalers. 325 BHUV, Mss. 196(19), Tribunal de diezmos (siglo XVIII), Oficio del alcalde de Monserrat en 1799. 326 ARV, Protocols de Josep Auban, núm. 10.675, 1789, fs. 2v-4. Una matxorra –lesbiana, en paraules vulgars de pastor– és una ovella que no és queda

prenyada, una pécora estèril. 327 ARV, Protocols de Joan Ortolà, núm. 10.788, f. 154. 328 ARV, Protocols de Joan Ortolà, núm. 10.787, f. 174. 329 ARV, Escrivanies de Cambra, 1798, fs. 12v-13.

113


geografia, història, patrimoni

2.5

2.5. REVOLUCIÓ LIBERAL i ESPLENDOR VITÍCOLA (1800-1908) Durant el segle XIX es consolidaria a Montserrat el sistema de xicotetes heretats de llauradors i extenses finques vitivinícoles de tipus mas, treballades per jornalers del poble i forasters. Coincidiria aquest procés amb la fi de l’Antic Règim i el reemplaçament de la propietat feudal, compartida entre senyor i vassall, per una propietat lliure de tipus capitalista. S’acabava l’era dels senyors (escala macro) i començava l’era dels senyorets (escala micro). Ja des de mitjan segle XVIII, com hem vist, s’hi havien consolidat algunes masies, per l’interés que els inversors burgesos posaven en l’afer del vi i l’aiguardent. La constitució d’aquestes finques es feia a base de desposseir els llauradors més pobres o més endeutats. Contribuïen així a la proletarització d’una part important de la població montserratera, agreujada encara més per l’elevat índex de natalitat i la inevitable fragmentació d’herències. Els capitalistes de l’època –llauradors rics, tractants, comerciants, arrendadors de la senyoria– aprofitaven llur ascendència econòmica i social per adquirir les terres a preus assequibles en temps de dificultats agrícoles o, simplement, de fam. Una mostra d’això la trobem en l’actitud i l’estratègia de l’arrendador de la senyoria i procurador de la duquessa, Narcís Hoyos. L’home tenia bona vista per als negocis i portava molt bé l’administració de les rendes senyorials, alhora que era conscient dels fets de la Revolució Francesa i sabia que s’acostava la fi de l’Antic Règim. No debades, a la tardor del 1801 propietaris de diverses comarques d’entre la Plana i la Vall d’Albaida, gente de peluca y polvos, s’havien confabulat per a organitzar i sufragar un cicle de revoltes antisenyorials, capitanejades per un personatge fictici, Pep de l’Horta, que causaren gran alarma social entre la noblesa.330 Hoyos i uns altres rics amb interessos al poble prestaven diners a llauradors a un alt interés i aprofitaven, per exemple, sequeres i campanyes agrícoles nefastes, com la del mateix 1801, per a comprar-los en acabant les terres a preus de saldo. Aquell any, per exemple, s’esperà a la fi de la collita del vi (novembre) per a comprar 9 fanecades de vinya i garroferar del camí de Cortitxelles a un viudo, per preu de 98 lliures, i 9 fanecades més de vinya a la mateixa partida, a Donís Bosc, per preu de 67 lliures.331 I així és com anaven forjant-se els patrimonis d’aquella classe burgesa, revolucionària i emprenedora, del segle XIX: la dels hacendados y terratenientes, més coneguda per la gent del poble amb la denominació vulgar de senyorets: perquè vivien de rendes i hisendes, disposaven de cases grans o masos, mantenien criats i criades, i tenien per una ofensa acatxar el llom. Aquest procés accelerat d’acumulació de moltes terres en poques mans s’esdevenia simultàniament a tot el país. L’hem pogut estudiar amb major deteniment en una altra terra de vinyes, com era la Pobla del Duc, a la Vall d’Albaida. Segons un dietarista d’aquella època, l’any 1802, en especial, en esta Valle de Albayda y en la Ribera ha avido la mayor estrechés de hambre que se ha visto después que hay mundo. Aleshores, els qui tenien el rebost assortit i la faltriquera plena de diners, s’aprofitaven de la situació: ...que no hay caridad, por no encontrar quien le dexara tan solamente un ochavo, aunque tuviesse uno. A vezes, le decía ustet a un rico: “¿Me quiere prestar ustet dinero o grano, por Dios, a pagar a San Juan?” Le decía el rico: “Yo, te mercaré el pedasso de tierra que tienes a mi lado”. Y, si valía dies, le dava quatro. Esto pasava.332

114

330 Vegeu ARDIT LUCAS, Manuel, Revolución liberal y revuelta campesina. Un ensayo sobre la desintegración del régimen feudal en el País Valenciano (1793-1840), Ariel,

Barcelona, 1977. 331 ARV, Protocols de Joan Ortolà, núm. 10.788, 1801, f. 212 i ss. 332 SOLER, Abel (ed.), Dietari de Manel Miquel, cirurgià de la Pobla del Duc (1767-1803), mecanoscrit inèdit, 1999.


Revolució liberal i esplendor vitícola (1800-1908) La falta de perspectives laborals per als joves jornalers, en la primera de crisi greu després de dècades de bonança, tingué serioses repercussions durant la primavera del 1802. Concretament, sabem que hi hagué una brega multitudinària de fadrins el 19 d’abril, en l’etapa més dura de la fam. Potser perquè, com no hi havia pa que dur-se a la boca, la mistela de moscatell s’havia convertit en el substitut calòric de la farina de blat. I, com que la mistela també porta alcohol, per poquet que en porte, s’armà la brega –les conseqüències de la qual se’ns escapen– i acabaren sent empresonats diversos veïns: Pere Blasco, Josep Campos de Miquel, Miquel Alemany pare i Miquel Alemany fill, Josep Bosch de Josep i Josep Boscà, por apodo “Mistela”. Contra ells mantenia procés obert l’alcalde Joaquim Campos més d’un any després de la brega.333 Els participants seguien tancats a la presó de València, entre altres coses perquè els seus familiars no tenien diners per a pagar les corresponents fiances. Només els qui tenien diners comptadors, que n’eren molt pocs, podien participar dels negocis i de la prosperitat vitícola amb major llibertat. Eren ells, els rics, els qui competien en les subhastes per a adjudicar-se les diferents regalies feudals. El llaurador Vicent Juanes, amb casa a la Plaça i un fill únic capellà (que seria destinat a Petrer i vendria les terres del pare) arrendà l’any 1803 els pesos i mesures, de mans de l’inefable Hoyos.334 El mateix procurador, l’any 1801, havia arrendat al llaurador ric de Real Domingo Pèrez la gestió de l’almàssera, el forn i el molí Vell de Montserrat. L’almàssera montserratera disposava de 2 molins rotatoris de tracció animal, 9 premses de biga (6 velles i 3 noves, enfront de les 5 que tenia l’almàssera de Real) i set cossis per a contenir l’oli d’oliva; més un trull de fer vi amb 9 taules de pi per als cups. El molí disposava només d’un aparell molinar.335 El mateix Domingo Pérez, l’any 1806, rearrendà la tenda de Montserrat a Isidre Cerdà i Maria Campos, per sis anys i preu de 216 lliures anuals, més el regal d’una cuba de vino bueno y dos pares de capones per la festa de Sant Tomàs. El forn l’arrendà a Vicent Cerveró de Francesc, per 272 lliures anuals i sis anys, amb l’expressa obligació de haver de hir a moler el trigo para el consumo de la panadería de esta baronía de Monserrat al molino de la misma, dándoles buen aliño, o al molino de la baronía de Real.336 I els dos molins senyorials, el de Montserrat i el de Real, havien sigut encomanats per Pèrez a una companyia formada per Josep Cervera, de Real, i Francisco Blasco, d’Alboraig, per temps de sis anys i preu de 545 lliures anuals el de Montserrat i 573 el de Real.337 Els aliments bàsics en la societat tradicional 333 ARV, Protocols de Joan Ortolà, núm. 10.789, f. 141v. 334 Ibídem, f. 239. 335 ARV, Protocols de Joan Ortolà, núm. 10.788, f. 216 i ss. 336 ARV, Protocols de Joan Ortolà, núm. 10.790, 1806, f. 181v. 337 Ibídem, f. 43.

2.5

115


geografia, història, patrimoni

2.5

Pel que fa a les herbes dels montes blancos del terme, l’última de les regalies pendents, el mencionat arrendador dels drets senyorials les havia adjudicades a un ramader transhumant d’Argente (Terol) anomenat Mateo Sierra, que era majoral de les cabanyes de bestiar d’un tal Joaquín Aguilar, de la mateixa localitat. L’arrendament es féu per 6 anys i 550 lliures cada any, pagadores a Sant Andreu. L’arrendatari disposaria dels prats de Sant Miquel (29 de setembre) a la Creu de Maig (dia 3), mentre que l’arrendador disposaria de les mateixes pastures en temps d’estiu per a subarrendar-les si volia.338 Un altre contracte d’arrendament, aquesta vegada entre particulars, ens posa al corrent de com es treballaven aleshores les vinyes del terme. El contracte el signà Ximo Galan, jornaler de les cases de Millerola (terme de Picassent), en nom de la seua neboda Francesca Galan, menor d’edat. L’arrendatari havia de dur les terres per dos anys i preu de 52 lliures anuals, treballant-les a ús i costum de bon llaurador (1808). Això exigia, entre altres coses, echar a las tierras de bajo regadío dies cargas de estiércol por cada una hanegada, y que me haya de avisar a mí el otorgante antes de escamparlo en las tierras. Així mateix, s’havien de podar les vinyes en el seu temps, amorgonar i echar las ballestas a los sepos viejos. Era exigible també un mínim de quatre relles o llaurades a l’any, les dues primeres de 7 solcs i les dues segones de 8 solcs, según costumbre; practicar dos cavons als ceps; desgramar la terra; no desmochar cap morera sinó tan solament roñarlas com era costum i, si en l’últim any no volia esporgar els arbres, que contractara un esporgador.339 El que no preveia ni podia preveure cap dels contractistes fins ara citats, és que aquell mateix any 1808 les tropes de Napoleó Bonaparte ocuparien bona part del Regne d’Espanya. La Guerra del Francés (1808-1813) portaria greus trastorns i seqüeles per a l’economia local de Montserrat, a banda d’haver sigut un període de molta fam i d’acusada mortalitat. Durant l’any 1812 i la primeria del 1813, els ocupants francesos es dedicaren a saquejar impunement els corrals, garroferes, pallers, graners i rebostos dels pobles per on passaven i s’allotjaven. I a Montserrat ja no sabien on amagar les collites per a salvar-se de l’escassesa de blat i la fam, provocades en bona mesura pel bloqueig a què sotmetien els ports als vaixells britànics. Per a la posteritat quedaria el record nefast i la dita de que ens vinga tot el mal que vulga, però que no tornen els francesos.340 A la fi del conflicte, el nou alcalde de 37 anys d’edat, Isidre Campos, recordava l’any 1814 com... ...en ese tiempo, los vecinos de Monserrat y de los pueblos del contorno procuraban ocultar, vender o alejar sus ganados. Los hacendados procuraban sacar de sus casas los efectos y caballerías, por miedo a los enemigos. Durante esos años no bajó de Aragón ganado alguno a pastar en los montes blancos, más que el del abastecedor de la carne, que lo era el propio Juan Martínez, cortante de este vecindario, que no lo sacó del término por obligación que tenía de abastecer de carne a la población. Y un ganadero de Castilla, hierbante en Montroy, tuvo que hacer muchas diligencias para recuperar el ganado y sacarlo a toda prisa, y aún así perdió más de doscientas cabezas.

116

338 Ibídem, f. 26. 339 ARV, Protocols de Joan Ortolà, núm. 10.791, 1808, f. 10. 340 Vegeu CAMPOS AÑÓN, Marcos, El racó del Pleit, dins El Portell. Butlletí d’Informació Municipal de l’Ajuntament de Montserrat, 37, Montserrat, 2004, ps. 28-29.


Revolució liberal i esplendor vitícola (1800-1908) Però les conseqüències de la guerra no foren únicament econòmiques, sinó també d’ordre polític. Els llauradors i terratinents del poble, com els de la resta de pobles valencians, sentiren que havia arribat l’oportunitat d’iniciar una revolució ciutadana, a la francesa però més moderada, i desfer-se de l’anacrònic sistema feudal. Així les coses, els tres pobles de la foia respongueren a la crida que els convidava a participar en l’elecció de diputats per a les revolucionàries Corts de Cadis, que haurien d’aprovar la Constitució: el punt de partida de la nova societat burgesa. Al gener del 1810 arribaren des d’Alzira, cap i casal de la governació, les instruccions per a els electors parroquials, un per cada poble, que haurien de triar a la capital de la Ribera els 5 electors del partit alzirenc. Aquests concorrerien en acabant a València, on podrien ser elegits entre els 17 vocals o diputats i 5 suplents encarregats de representar el Regne de València a les Corts de l’Illa de León (Cadis). Tot seguint el procediment indicat, els caps de casa de Montroi nomenaren 12 compromissaris, que elegiren elector local o parroquial por mayoría de votos el rector, mossén Agustí Estarlich. A continuació feren sonar les campanes de l’església, diumenge 28 de gener del 1810. El mateix dia els veïns de Real de Montroi havien escoltat missa solemne de l’Esperit Sant a l’església, amb sermó electoral inclòs a càrrec del rector, mossén Josep Aparici. A continuació, el

2.5

117


geografia, història, patrimoni

2.5

118

rector s’assegué al costat de l’alcalde, Josep Salvador, que dirigí l’elecció dels 12 compromissaris que votaren i elegiren elector per unanimitat el jove Onofre Pèrez, ayudante particular de las Partidas Honradas de Guerrillas.341 A Montserrat, la carta d’Alzira arribà divendres. Al dia següent, 27 de gener, el secretari de l’Ajuntament, Domingo Sànchez, convocà un ple extraordinari que decidí fixar l’elecció per al sendemà. Arribat el dia, l’alcalde Dalmau Navarro i els regidors feren ban convocant a Junta General en la casa abadia. Després d’explicat el cas, se celebrà la missa i la votació per a triar els 12 compromissaris, que elegiren Isidre Campos menor, per més de la meitat dels vots, per a representar el poble. Finalment es cantà un tedèum i es revoltejaren les campanes.342 L’any 1811 aquelles corts revolucionàries aprovarien la dissolució de les senyories feudals i, poc després, el dia de Sant Josep del 1812, seria aprovada també una moderna Constitució de la Nació Espanyola, coneguda popularment com “la Pepa”. Aleshores, calgué repetir de nou el procés electoral. L’11 de juny del 1813, l’alcalde Joaquim Campos Conde i els regidors acordaren celebrar l’elecció el dia 20, por no poderse hacer antes por falta de exemplar de la Constitución, sobre el qual s’havien de jurar els càrrecs segons el manual d’instruccions electorals remés des d’Alzira. Convocada la gent a l’abadia i celebrada la pertinent missa de comunió general, el veïnat es traslladà a la Casa Panera, como más cómoda, segons comenta el secretari Andreu París. Els 12 compromissaris designaren elector o diputado parroquial, per més de la meitat de vots, el vicari Vicent Bayot, que era el que havia cantat la missa.343 Acabada la guerra, el 1814 tornà Ferran VII de l’exili i, mitjançant un colp d’estat, derogà la constitució i restituí la Monarquia absolutista. Això no obstant, l’onada revolucionària no havia passat debades i ara eren molts els pobles, entre ells Montserrat, que es negaven a seguir partint collites amb els anacrònics marquesos, comtes i ducs de Villahermosa, i amb els seus arrendataris, procuradors i col·lectors. La revolució liberal o burgesa no tenia marxa enrere, i ara prosseguiria per la via judicial. Els vassalls del poble, en vista de la situació, ja que no podien emancipar-se per la derogada via constitucional, demanaren l’ingrés en el Reial Patrimoni. I sostingueren un contenciós judicial amb els advocats del duc de Villahermosa, entre el 1814 i el 1820, sobre que se declare nula e ineficaz la escritura de carta puebla para obligar a los posehedores y dueños de casas y tierras al pago de ciertos derechos.344 Encapçalaven aquella lluita dos síndics del poble: Isidre Campos, el diputat local del 1810, i curiosament, Ignasi de Hoyos, comerciant de València i successor del qui havia sigut pocs anys arrere el procurador de la duquessa. Els Hoyos, doncs, havien canviat de bàndol i havien contractat l’advocat Gaspar Serrano per a defendre la causa. Per la seua banda, l’apoderat del baró de Montserrat, Francisco Ruiz, presentà el protocol original del 1611 que contenia la carta pobla i obtingué una sentència favorable (24 de desembre del 1817), que fou apel·lada per Serrano el 3 de gener del 1818. I, així, entre tribunals i dilacions, arribà la segona etapa revolucionària (1820-1823), en què el veïnat es negà de nou a pagar censos i partir collites amb els anacrònics ducs. No fou aquest l’únic contenciós que s’originà per causa de la revolució i de la guerra. El realer Domingo Pèrez, l’any 1815, demanà al montserrater Francesc Alemany les 1.100 lliures que li havia quedat a deure el ramader aragonés Mateo Sierra –vegeu més amunt–, perquè el tal Alemany figurava com a fiador del foraster en el contracte sexennal signat el 1807. Ja durant el 1813 Pèrez havia dut el cas davant l’alcalde major o governador del comtat de Real, l’advocat afrancesat de 341 AMA, 121.I.1, fs. 80-81v i 93-94v. Vegeu també el document 13 de l’apèndix. 342 Ibídem, fs. 22 i 78-79v. 343 AMA, 121.31. 344 ARV, Batlia, lletra E, exp. 2.769.


Revolució liberal i esplendor vitícola (1800-1908) Catadau Vicent Villegas, que havia sigut nombrado por el gobierno intruso. I ara tornava a reclamar a la justícia reial de Ferran VII que embargara els béns d’Alemany (taules, cadires, útils de cuina, ceràmica vidrada, la casa, el corral, el trull, l’almàssera...). L’advocat del montserrater protestà exposant razones tan sencillas como justas, entre les quals estava el fet que...

2.5

...una guerra como la que experimentó la nación en los años a que se contrahe esta egecución, fue inopinada, pues es cierto que no cabía en el entendimiento humano que las cosas llegasen al extremo de la calamidad en que las hemos visto, ni pudieron por lo mismo imaginarlo ninguno de los que intervinieron en el presente contrato.345 Els diferents testimonis aportats per Alemany corroboraren la impossibilitat d’aprofitar les pastures durant els anys 1812-1813 i les raons de pes que impediren el correcte acompliment del contracte; amb la qual cosa, l’home es lliurà de l’embargament. Menor fortuna tingué el rector de la parròquia, mossén Pasqual Albero, que hagué de patir el 20 d’agost de l’any 1817 la segregació de la parròquia de Montroi, un afer que estava a mans dels tribunals des del 1776.346 A l’any següent, el 30 de setembre, entrà de nou rector mossén Miquel Salvador, natural de Fageca (l’Alcoià). Arribà al poble acompanyat del beneficiat de la Seu de València mossén Francesc Cerveró, en representació de l’arquebisbat, que procedí amb el ritual de costum. Agafà de la mà el nou rector, l’entrà dins el temple, on feren una breu oració a les grades de l’altar major. El nou rector col·locà la mà damunt l’ara de l’altar, rebé el llibre missal; llegí l’oració corresponent a Santa Maria Assumpta, titular de l’església; prengué possessió del calze i la patena; pujà a la trona; provà el confessionari; obrí i tancà la pica baptismal; féu sonar les campanes; revisà les vestidures i ornaments litúrgics; tancà i obrí les portes de la sagristia i, finalment, repetí l’operació amb les portes de la casa abadia.347 L’any 1820, els liberals s’apoderaren de bell nou de l’estat, feren jurar al rei la Constitució del 1812 (el 9 de març), i convocaren eleccions a Corts. A Montserrat, en presència del notari de Montroi Joan Ortolà, els veïns foren congregats a la casa del Pòsit, el 30 d’abril a les 8 del matí. L’alcalde constitucional i líder local –com hem vist més amunt– del moviment revolucionari, Isidre Campos, convidà al rector, mossén Salvador Llorca, a fer una admonició abans de la votació. De l’oratòria es passà a constituir la junta electoral, amb un secretari i dos escrutadors. Els 11 noms més votats per tots els presents foren escrits en una llista. Es tornà a votar i, de la llista, eixí designat per a elector local Rafael Martínez de Valiente, ciudadano hacendado de la ciutat de València, que tenia vinyes i casa a Montserrat.348 El personatge en qüestió era el més lletrat i sabut d’un poble pràcticament analfabet: home burgés, il·lustrat i llegidor de diaris; preocupat per la mineria i l’agronomia, era membre reeixit de la Real Sociedad Económica de Amigos del País de València, i liberal de mena per tant. El fracàs del Trienni Liberal (1820-1823) i la posterior repressió del liberalisme, el feren desistir de la política i dedicar-se a millorar la qualitat dels vins de Montserrat i investigar sobre els recursos minerals del país. La seua mentalitat il·lustrada i progressista el portà l’any 1826 a experimentar a Montserrat amb un enginyós filtre per a colar els vins i millorar-ne la qualitat i el tast enològic. Amb els resultats a la mà, elevà un informe acompanyat del dibuix de l’enginy a la Reial Societat Econòmica, declarant que ho feia pensant en... 345 ARV, Escrivanies de Cambra, 1816, exp. 116. 346 APMo, Quadern 1, document 5. 347 ARV, Protocols de Joan Ortolà, núm. 10.793, 1818, f. 128. 348 AMA, 121.55.

119


geografia, història, patrimoni

2.5

...el beneficio de los pequeños cosecheros, que no pueden conservar sus vinos por la falta de proporción, lagares propios y vasijas para encubarlos; obligados a valerse de las prensas y lagares de los pocos pudientes de sus pueblos que las tienen, les fijan días para pisar y prensar la huba, apenas subsiste una noche el mosto en el cubo, y lo sacan frío y sin fermentar para trascolarlo a sus botas, que suelen haber estado todo el año resecas, avinagradas y pasadas de los vientos.349

Trull de fer vi (segle XIX)

120 349 Document 15 de l’apèndix.


Revolució liberal i esplendor vitícola (1800-1908) Martínez de Valiente era conscient que, millorant la clarifiación dels mosts de la localitat, hom podria obtenir un caldo de bona qualitat i bon preu; sent com era una consciència que la collita de Montserrat només aprofitara que per a fer aiguardent. L’experiment li eixí bé, en principi, però no tingué majors repercussions, si fem cas de les seues explicacions:

2.5

Habiendo principiado a ensayar en la cosecha del año pasado 1825, montado sin más resguardo que la cubierta y paredes del edificio, se clarificaron en él 75 botas de vino, según el modo que he esplicado, de las cuales 32 eran recogidas por los arrendadores del diezmo del lugar de Monserrat, quienes llegado el día señalado de la fermentación, las vendieron desde 22 hasta 24 pesos cada una, y otras tantas que no se clarificaron hubieron de ir al alambique al precio de 8 y 10 pesos: he aquí una prueva nada equívoca del beneficio que les reportó la clarificación. Bien penetrados por la esperiencia (único medio de convencer a los labradores), varios cosecheros del mismo pueblo me rogaron para que clarificase sus vinos, a que me presté muy gustoso. Y, practicada la operación en 25 botas de sus viñedos, y 18 producto de los míos, al todo 75, se vendieron a más de 20 pesos, debiendo añadir que sus instancias fueron vivísimas, hasta interponer el favor y autoridad de la Justicia, a vista de no exigirles otro gasto que el de los jornales precisos para su clarificación (...). Algunos cosecheros quisieron también imitar mi método, pero groseramente, en terrados, desvanes o corrales, al aire libre: clavaron estacas en las paredes y allí colocaron las mangas, sirviéndoles de recipiente para el mosto un canal de tejas comunes o de tablas, que lo guiaba a una trascoladora. Esta operación imperfecta produjo un vino sin fuerza, insípido, poco firme y con mezcla de mosquitos, que formaban una nube en los parages abiertos donde la practicaron, sin el cuidado, aseo y limpieza que he observado y deve observarse para obtener buenos resultados, en gran parte devidos al aparato cerrado herméticamente. De l’any 1838, es conserva un altre informe de la mateixa persona, a la Reial Societat de València, on descriu el producte de les diferents varietats de vinya, les parts i funcions d’un alambí d’estany, el mètode de destil·lació de l’aiguardent, l’obtenció de vinagre, i els preus que podia abastar el vi blanc de qualitat i uns altres licors.350 A mitjan segle XIX, el cultiu de la vinya atreia sense cessar mà d’obra, no sols al poble sinó també als masos de la Casa Blanca, Erans, Javaloies 121 350 RSEAPV, c-95, I, Agricultura, núm. 12. Copia del informe sobre vinos dado por don Rafael Martínez de Valiente al Jefe Político Superior de Valencia, 1838.


geografia, història, patrimoni

2.5

i Jimeno (terme de Montserrat);351 Calabarra i Cortitxelles (terme de Torís), i Millerola (terme de Picassent). A partir del 1847 la indústria del vi i l’aiguardent de la foia de Montroi es beneficiaria de la construcció del Camí Nou de València. Ens referim a la moderna carretera de Real de Montroi a Mislata, que estalviava als carros de vi l’enorme volta que havien de pegar per Xiva o per Carlet, per a arribar a València, i que desplaçaria la clientela de l’Hostal Vell del carrer de l’Almàssera (c/ de les Germanies; medieval, reedificat cap al 1745),352 a l’Hostal Nou del carrer de Sant Josep.353 Cap al 1850, hi havia tres fàbriques d’aiguardents a Real de Montroi, tres més a Carlet, dues a Montserrat i una a Torís, que processaven i exportaven part de la producció comarcal.354 La I Guerra Carlista (1833-1840), mampresa per aristòcrates perjudicats, capellans ultracatòlics i jornalers de comarques pobres oprimits pels nous propietaris liberals, destorbà ben poc la consolidació a Montserrat –localitat de tarannà antifeudal i liberal, poc papista i poc monàrquica– del monocultiu de la vinya. Aquesta activitat propiciava la integració dels xicotets i grans colliters del poble en el sistema liberal i en el nou joc de relacions socials, consolidat amb la definitiva supressió de les senyories (1837). Només hi hagué seriosos problemes l’any 1835, quan travessaren per la vall d’Alcalà les temudes partides carlistes del Quílez i Santés, tal com relata mossén Sucías: En la excursión que se atrevió a hacer Quiles por el Reyno de Valencia para recoger fondos y ropas, desde Cheste pasó a Monserrat, en donde sacó a la viva fuerza un año de contribución. Se llevó cuantas armas había en la población y gran número de caballos. Mandó pegar grandes palizas a los liberales por sus ideas. También fue visitada por el cabecilla Santés la población de Monserrat, en donde cobró las contribuciones, se llevó varios caballos e hizo las fechorías de siempre, de atormentar a los liberales.355 Era Montserrat un poble de tradició liberal i revolucionària, alimentada no sols per l’afany llibertari dels llauradors,

Guerrillers carlistes assaltant un poble

351 Citades per MADOZ, Pascual, Diccionario geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y Valencia, eds. Alfons el Magnànim, València, 1987. Reimpr.

122

352 353 354 355

parcial i facsímil del Diccionario d’Espanya (Madrid, 1847), veu Monserrat. ADV, Lligall 24, Possessions, núm. 18. PIQUERAS, Juan, La vid y el vino en el País Valenciano (Geografía económica: 1564-1980), Institución Alfonso el Magnánimo, València, 1981, p. 31. PIQUERAS, Juan, Historia y guía de los vinos valencianos, Generalitat Valenciana, València, 1986, p. 175. SUCÍAS APARICIO, Pedro, Notas útiles para escribir la historia del reino de Valencia, València, 1911, manuscrit del Fons Bibliogràfic Sucías, Hemeroteca Municipal de València, t. 1, ps. 123-124.


Revolució liberal i esplendor vitícola (1800-1908) sinó també per la mentalitat oberta i burgesa dels terratinents. Així, no ens haja d’estranyar que un dels primers projectes del nou municipi constitucional fóra el de traure diners d’alguna manera o d’altra, per a poder sostenir un mestre d’escola i una mestra de costura. Així ho exposava l’alcalde Josep Cerveró, l’any 1838, en una proposta elevada al Jefe Político de la Diputació de València:

2.5

...existían de antiguo dos pedazos de tierra destinados a monte blanco, en donde se conservaban algunos álamos y pinos para la construcción naval [el “Plantío” del rei]. Andando el tiempo, con el descuido u casi abandono que vino a quedar, son muy pocos y de muy poco valor los árboles que de una y otra especie existen. Ocurre pues que, como escasea la leña por los contornos, las gentes acuden continuamente a cortar ramas y aún a arrancar algunos, en términos de llegar casi totalmente a destruirle, sin que esto sea remediable sin una vigilancia proporcional al obgeto. Per la qual cosa, proposava l’alcalde que aquells arbres foren explotats racionalment, durant uns anys, per a proporcionar alimentos al maestro de escuela y a la maestra de niñas. La Diputació denegà la llicència, perquè considerava que allò s’havia de sufragar del pressupost municipal, en el qual hauria de constar la corresponent partida per a instrucció pública.356 I és que, per primera vegada en la història, la pressió humana sobre els recursos de l’extens territori municipal (1.171 habitants el 1842, però 1.647 habitants el 1857!) començava a ser apreciable. També calia tenir en compte la problemàtica social d’un poble sensible a les sequeres i a les conjuntures agrícoles, on la major part dels veïns depenien del treball a jornal. Els fraus, els furts en els camps en temps de fam, la llenyateria, la mineria i la cacera furtives estaven a l’ordre del dia. El 1837 l’Ajuntament tractà d’aprovar unes ordinacions de guarderia local, però no s’arribà al consens i es desistí.357 En vista d’aquesta falta d’autoritat, els propietaris de Torrent i d’altres parts que tenien terres en terme de Montserrat demanaren a l’alcalde de Torrent que organitzara un servei de guardes jurats torrentins, amb capacitat per actuar en els termes veïns. L’Ajuntament de Montserrat protestà davant la Mesa de la Diputació i obtingué la següent resposta de l’alcalde de Torrent: Escola rural valenciana del segle XIX (il·lustració de Benlliure per a La Barraca de Blasco Ibàñez)

356 ADPV, E.4.1, llig. 3, exp. 78. 357 ADPV, E.1.1, llig. 10, exp. 367.

...los indigentes vecinos de Monserrat, más bien se encuentran tomando los frutos de las fincas que poseen los terratenientes de Torrente, que en las de sus convecinos de aquella baronía, y se seguirían otras desgradables consecuencias.

123


geografia, història, patrimoni

2.5

124

L’alcalde de Montserrat, Josep Ribes, explicà que els de Torrent podrien exposar i defensar els seus interessos en la Junta de Veïns de Montserrat, sense necessitat d’envair el terme, i obtingué l’aprovació del Cap Polític. A canvi, hagué de crear i sostenir un servei propi de guarderia rural. La sal de les Salinetes, després de cent anys, continuava sent també una font de conflictes, en aquesta ocasió (1844) amb el representant de l’empresa arrendadora de la Intendència de Sal de la província. L’empresa denuncià l’Ajuntament per donar cobertura al veïnat, que defraudava l’estat en proveirse de sal al mateix poble, i proposà a Diputació que les aigües de les fonts salades foren reconduïdes al Molí Nou, per a moure’n millor la mola. L’alcalde Vicent Campos protestà, tot i al·legant que aquella aigua salada no podia anar a parar al molí ni al riu sense perjudicar els cultius de les hortes que regaven d’ell. L’ens provincial considerà que era més el perjuí que causaria l’aigua salada que l’avantatge obtingut de la correcció del frau.358 Unes altres rencillas, de caràcter estrictament local, eren les que enfrontaven als agricultors, capitanejats pel llaurador conservador Josep Campos i Javaloies, amb la Salva de Ramaders de Montserrat. S’acusava a ramaders com Francesc Galan o Miquel Blasco, cada vegada més ofegats per l’expansió de la vinya, de danyar els conreus i negarse a pagar 5 multes que tenien pendents (1843), en connivència amb l’alcalde: bajo frívolos pretextos de relaciones de parentesco que le unen con los infractores. A més a més, l’alcalde liberal Francesc Cerveró fou acusat per un guarda de prevaricació, per tal com havia acceptat de Remigi Cervera, ramader de Torrent, 124 pells a canvi de pasturar lliurement el seu ramat de 400 ovelles.359 L’any 1845, amb el consistori ocupat per llauradors moderats, arribà l’hora d’aprovar unes ordinacions locals de guarderia rural. L’alcalde Vicent Campos de Rosa convocà al veïnat a les 9 del matí del 23 de març, a la casa del Pòsit, i sotmeté a l’aprovació del comú els 36 articles del projecte. Es nomenarien 3 vigilants per al terme, que ingressarien 1.000 rals anuals, més 1/3 del producte de les sancions que imposaren; encara que al final foren 4 els guardes, Joan Campos Navarro, Joan Escuts municipals Alemany Campos, Francesc Bosch i Dalmau Navarro, que demanaren una dotació pressupostària dels anys 1848 i 1866 per a salaris de 1.800 rals, superior en 800 rals a la prevista inicialment.360 Segons les mateixes ordinacions, el primer diumenge de cada mes s’hauria de reunir, com era costum, la Taula o Salva de ramaders per a indemnitzar els agricultors que demostraren tales a les collites. La vigilància s’efectuaria tant de dia com de nit. I aquella persona infractora que demostrara ser insolvent será destinada a trabajar en alguna obra pública 358 ADPV, E.3.1, llig. 58, exp. 962. 359 ADPV, E.1.1, lleg. 10, exps. 389 i 395. 360 ADPV, E.1.1, llig. 14, exp. 528.


Revolució liberal i esplendor vitícola (1800-1908) del pueblo o composición de caminos de su término, o constituida en clase de detenida en la cárcel, por el tiempo equivalente al valor de la multa y daño, a razón de cinco hasta ocho reales por jornal. Els xiquets d’entre 7 i 14 anys que reincidiren en danys, pagarien pena com si foren majors. S’hi consignava, així mateix, una especial protecció per als horts tancats, l’accés indegut als quals era penat amb 80 rals de multa. Quedava així mateix interdit espigolar, és a dir, entrar en un camp espigando o rebuscando cualquiera de los frutos que se cogen en el término estando la cosecha en el campo, sin tener licencia del dueño de los frutos, sota pena prevista de 10 rals.361 L’enduriment de la vigilància sobre Signatures dels llauradors més influents del poble, 1845 les propietats privades, les collites i els recursos comunals, venia reforçat per la presència de guàrdies forestals de l’estat. Com ara Valentín Montesinos, que cap al 1847 vigilava les muntanyes de Montserrat, Montroi i Real.362 Entre els uns i els altres, resultava difícil als jornalers i llauradors de pocs recursos explotar els béns de l’erm per a sobreviure sense ser controlats. Altra cosa és que, coneguts de tothom els llenyaters furtius, l’alcalde tinguera la suficient capacitat coercitiva per a poder-los castigar. D’això precisament se’n queixava l’alcalde del 1847, Josep Ribes, a la Diputació de València.363 Ribes era conscient que la llenya del terme estava sent explotada il·legalment per furtius que la venien als fabricants d’algeps del terme veí de Picassent.364 Es queixava així mateix el primer edil pel fet que alguns dels infractors poseen bienes para mantenerse, y los otros tienen la rosbustez necesaria para ganar un jornal, como lo hacen los demás vecinos, pero no quieren sujetarse a ganar así 4 o 5 reales, cuando haciendo leña adquieren 16 ó 20. A més a més, els de Picassent i altres pobles limítrofes se n’entraven també a Montserrat y talan cuantas leñas están a su alcance. Tanmateix, el cas més flagrant era el de la colla de llenyaters de Montserrat integrada per Josep Chasan, Josep Bosch i Folgado, Vicent Bosch i Folgado, Ramon Almerich i Josep Climent. Aquests cinc ja venien tallant llenya des d’abans de les ordinacions municipals. L’Ajuntament tractà de col·locar-los en amo, pero en el presente año, el que tanta es la estrechez y la indigencia que aflige a los pueblos havia sigut impossible. 361 ADPV, E.1.1, llig. 10, exp. 367. 362 ADPV, E.4.1, caixa 17, exp. 562. 363 ADPV, E.4.1, caixa 16, exp. 493. 364 Sobre l’arrelament d’aquestes activitats tradicionals, vegeu ROMAGUERA i BELENGUER, Enric, La nostra cultura popular. Picassent (comarca de l’Horta),

Ajuntament de Picassent, 2003.

2.5

125


geografia, història, patrimoni

2.5

La situació no era nova. Nou anys abans, el 1838, les colles de llenyaters furtius havien desafiat el mateix alcalde Josep Ribes, que feia rondes pel terme per interceptar els infractors. Però aquests homes, Càndid i Jeroni Alemany, i Josep Martínez i Almerich, se les enginyaven per a no pagar les multes i per a burlar l’autoritat municipal, fins a fer exclamar a Ribes que ¡no se puede llevar más adelante el descaro y la burla a la autoridad!365 En la dècada de 1840, tanmateix, la situació s’havia agreujat, ja que hi havia molts braços desocupats per causa de les reiterades sequeres dels anys 1840-1842 i 1848-1852. La solució dels dos problemes, el de la sequera i el de la falta de faena, seria possible gràcies a la realització d’un ambiciós projecte plantejat ja l’any 1842: l’excavació d’una galeria subterrània que captara les aigües freàtiques de Darrere la Serra per a regar amb elles. La Mina de Nuestra Señora de la Asunción fou excavada en efecte durant els anys 1848-1849, sent alcaldes Francesc Navarro (1848) i el mateix Josep Ribes de Joaquim (1849), i secretari Isidre Añon Ribes.366 Les juntes del reg es feien a la casa del Pòsit, al toc d’una campaneta, i en elles es posava al corrent al veïnat sobre la marxa de les obres, que patiren més d’un entrebanc. Els regants acordaren l’execució de l’obra el 28 de març del 1848 i El Montserrat del segle XIX començà a excavar-se immediatament, el 6 de maig subsegüent. Així ho era un poble de jornalers del camp comunicà l’alcalde al president de la Diputació el dia 12: ...se abrió una mina y cuatro pozos de diferentes profundidades a un cuarto de hora de dicho pueblo, abriéndose además dos zanjas para la conducción de las aguas de las huertas. Pel mes d’agost ja portaven 170 vares excavades (154 m). El 4 d’octubre arribaren a les 210 vares (182 m), y parte de ellas han sido embovedadas por ser terreno flojo. El 26 d’octubre s’hi abastaren les 260 vares de longitud (236 m) i el 5 de maig del 1849 ja estava pràcticament conclosa l’obra, que disposava de dues ramificacions i d’un traçat quilomètric. De l’administració i supervisió de l’obra, s’encarregaren els llauradors acomodats Agustí Cerveró, don Vicent Campos, Miquel Moreno i Salvador Erans. Els terratinents forasters, en veure que la cosa prometia, quisieron voluntariamente asociarse a la empresa. No debades, el qui més terres tenia, més havia de guanyar si tot anava bé i, per tant, estava obligat a invertir més diners. Així les coses, el mencionat Salvador Erans i Martínez, amo del mas d’Erans... ...dice que posee muchas hanegadas de tierra secano en Monserrat, las que deben reducirse a regadío con las aguas de la Mina que se está buscando, y para cuya escabación se obligó el recurrente a contribuir por 100 hanegadas, dándole esta obligación el derecho a disfrutar de las aguas; contribuyendo en un duplo del que más hanegadas tiene, y es por ello el mayor interesado en el buen régimen y economía de la obra. 367

126

365 Document 15 de l’apèndix. 366 ADPV, E.3.1, llig. 83, exp. 1.514. Per a majors detalls, us remetem a la part geogràfica del llibre. 367 Ibídem.


Revolució liberal i esplendor vitícola (1800-1908) Els promotors i beneficiaris del projecte ascendien a 201, entre els quals, a banda d’Erans, destacaven la viuda d’Alberic Mompuey (47,5 fanecades d’horta), Vicenta Campos (36 fanecades), Venanci Alemany (35 fanecades), Vicent Martínez (33,5 fanecades), Vicent Campos (24 fanecades), i Simó Broquis i Pere Montesinos, amb 20 fanecades més cadascú. En principi, l’any 1847, el seguiment de l’obra havia sigut delegat en una comissió mixta Ajuntament-terratinents, conformada per 8 membres de designació municipal i 8 propietaris forts. Aquesta comissió havia encarregat l’inici de les obres, mitjançant una contrata de 35.000 rals de billó, a una companyia de València, constituïda per dos individus –per no dir caradures– anomenats Nicanor Bertís i Manuel Pietas. Però la companyia topà amb una pedra molt pesada de tallar, quan a penes portaven 70 vares de túnel, i acordà rescindir el contracte, declarar que s’havien acabat els diners i deixar als del poble amb un pam de nassos. Vist el decebedor resultat, hagueren d’arromangar-se els veïns i reprendre l’obra per ells mateixos la primavera del 1848, tal com hem vist adés. Al cap i a la fi, i sense majors dilacions, l’obra de la mina –beneïda pel rector, mossén Salvador Miquel, i per la patrona del poble– proporcionà faena a molts operaris. I fou un projecte molt exitós, per tal com proporcionà una aigua preciosa per als regants de les diferents hortes del terme, tan necessitades com estaven d’ella. El 7 d’abril del 1851 foren aprovades les ordinacions del reg d’aquella Mina de Montserrat, que pot considerar-se com un dels aconseguiments més importants de la història del poble.368

2.5

127 368 ORDENANZAS para el régimen y buen uso de las aguas de la escavación del lugar de Monserrat, Tipogr. de Gimeno, València, 1851; reimpreses per Tipogr. de

José Doménech, València, 1868.


geografia, història, patrimoni

2.5

Animats per l’impuls que el projecte donà a l’economia local durant les dècades del 1850-1860, els veïns de Montserrat projectaren la construcció a la Plaça d’una nova Casa Consistorial (1856), que contindria també la casa del mestre i les escoles públiques.369 S’encarregà també a l’arquitecte Joaquim Cabrera el projecte de substitució de la cadufada de 900 vares (815 m) que duia l’aigua al poble per una nova cañería de hierro fundido, obra que es completaria amb el trasllat del llavador públic i la construcció d’un escorxador municipal, sent alcalde Joan Campos (1859).370 Pocs anys després, a la fi del pròsper cicle econòmic (1866), l’Ajuntament adquirí de la rellotgeria valenciana de Pasqual Marqués un modern rellotge públic per al campanar de l’església, perquè l’antic no hi havia manera de ferlo anar bé.371 El nou rellotge comptava amb un esfera de metre i mig de diàmetre i una campana de 14 arroves, de buen metal campanil. Costà la maquinària i la instal·lació, en total, 9.710 rals (un cavall costava aleshores 1.000 rals, un porc adult 150 i una ovella 54),372 i fou adjudicada l’obra per subhasta. Finalment, el 1869 es renovà també la presó, sent alcalde Josep Campos, recorrent a obrers forasters, perquè segons el secretari municipal Joaquim Galan, en este pueblo no existe ningún maestro de obras.373 Totes les mencionades reformes i despeses extraordinàries eren possibles per la relativa estabilitat econòmica que caracteritzà aquells anys a tot l’estat. A Montserrat en particular, hi havia censades 1.647 persones el 1857.374 Una part de la població s’allotjava de manera permanent o temporal a les diferents cases de camp: les cases de don Gregorio, del Pare Tomàs, de Luisa i de Patarró, i els masos del Rector i de Mauro (1861).375 Entre el 1857 i el 1910, la demografia encara havia d’experimentar un espectacular creixement, del 53%, fins assolir-se la xifra de 2.500 habitants en la primeria del segle XX. Això s’explica per la difusió de la fil·loxera (un destructor paràsit americà que delmava les vinyes d’Europa) pertot arreu de França. L’escassesa de vi francés féu pujar els preus del vi català i valencià, i ajudà a la consolidació del monopoli de la vinya, no sols a Montserrat i la vall d’Alcalà, sinó també a la resta del secà valencià, durant les dècades de 1870-1890. Només els trastorns ocasionats pel Sexenni Revolucionari (1868-1874), del qual no tenim notícia a Montserrat per causa de la desaparició dels arxius,376 interromperen el ritme de creixement econòmic. El sexenni coincidí amb Dibuix del rellotge municipal adquirit l’any 1866 la II Guerra Carlista (1872-1876), que també tingué repercussions a la ADPV, E.14.2, llig. 17, exp. 363. ADPV, E.14.2, llig. 34, exp. 819; llig. 35, exps. 844 i 852. ADPV, E.14.1, llig. 77, exp. 205. ADPV, C.3.7, caixa 5, Partit de Carlet. ADPV, E.14.2, llig. 78, exp. 2.064. NAVARRO i CAMPOS, Aurora, Visió cronològica dels malnoms, cognoms i noms de persona al llarg del segle XVII. La Ribera Alta: el cas de Montserrat d’Alcalà, dins XXV Col·loqui de la Societat d’Onomàstica. V Col·loqui d’Onomàstica Valenciana (Sagunt, 26-27.02.1999), editat dins Braçal, 21-22, vol. 2, Sagunt, 2000, ps. 495-509. 375 Ibídem. 376 Ens consta només el nom de l’alcalde del 1870, Josep Campos Garcia; la mestra, dona Liberata Ferrer, i el mestre, don Eugeni Rúbio. 369 370 371 372 373 374

128


Revolució liberal i esplendor vitícola (1800-1908) Ribera.377 Després d’aquesta etapa, s’obrí un llarg període d’estabilitat, ordre públic i caciquisme conegut com la Restauració Borbònica (1875-1923). Durant els primers anys, que foren els del regnat d’Alfons XII, els llauradors conservadors, de la mà de l’alcalde Josep Garcia, manifestaren l’obsessió –característica d’aquella època– per garantir l’escrupolós respecte de la propietat privada i el manteniment de l’ordre públic. Per a acomplir amb aquesta segona comesa, comptaven ara amb el suport de la Guàrdia Civil, instal·lada al quarter de Real de Montroi. A fi d’ocupar els jornalers en atur, hom promogué obres públiques, com ara les fonts del poble (a la Replaceta, el Raval, la Plaça Nova i la plaça de l’Església), el nou cementeri (la part vella de l’actual), i les Escoles Velles –i casa del mestre– del carrer de Bonaire, que costaren 35.000 pessetes de l’època i que Sulfatant les vinyes foren inaugurades l’any 1889.378 Aquell mateix any arribà de mestre d’escola don Evaristo Calatayud Belda, fill d’Alfafara (el Comtat), que ensenyaria a llegir i escriure a diverses generacions de montserraters.379 Per aquella època, el nostre poble comptava també amb un apotecari, don Ambrosio, i un metge, don Federico. Les ordinacions municipals del 1880, ens posen al corrent sobre alguns detalls de les relacions socials i la vida quotidiana. Sabem, per exemple, que les tavernes eren un lloc Sulfatadores antigues molt concorregut i rebolicat; que la gent es disfressava per Carnestoltes i parava esquellades als viudos que contreien matrimoni, i que l’esport predilecte era la pilota valenciana.380 En aquesta època, les forces vives de la parròquia montserratera, encapçalades pel rector mossén

2.5

377 ALONSO, Jesús, La darrera Carlinada. Republicans i carlins a la Xàtiva del Sexenni Revolucionari (1869-1874) , dins Papers de la Costera, 12, Xàtiva, 2001,

ps. 45-64. 378 CAMPOS AÑÓN, Marcos, Una norma centenària, dins El Portell. Butlletí d’Informació Municipal de l’Ajuntament de Montserrat, 32, Montserrat, 2002, ps. 24-

25; BOSCH MARTÍNEZ, Miguel, Memòries d’un setantí. El subministrament de l’aigua, dins El Portell. Butlletí d’Informació Municipal de l’Ajuntament de Montserrat, 20, Montserrat, 1992, ps. 18-21; CASES, J.-Lluís, Anotacions per a un inventari sobre la història de l’escola pública a Montserrat (I), dins El Portell. Butlletí d’Informació Municipal de l’Ajuntament de Montserrat, 24, Montserrat, 2000, p. 19. 379 COL·LECTIU ‘CARCALÍ’, D. Evaristo Calatayud Belda, dins El Portell. Butlletí d’Informació Municipal de l’Ajuntament de Montserrat, 23, Montserrat, 1999, p. 18. 380 Document 16 de l’apèndix.

129


geografia, història, patrimoni

2.5

Joan Mestre, el vicari mossén Bernat Martínez, el metge don Francisco Duero, el secretari Vicent Carrión, i el dorador de sants Jordi Llombart (amo del mas de Sant Josep o del Dorador), tractaren d’afavorir el progrés de la moral i un major respecte per les activitats de culte catòlic, però sense major transcendència que el regal d’algunes imatges al temple (1879).381 El diccionari geogràfic de Riera y Sans, amb dades del 1880 també,382 ens informa de l’existència de dues carreteres sobre las que hay servicio diario de coches: la de Real a Mislata i la de Silla a Alboraig, que no s’acabaria fins al 1888,383 tot per contribuir a donar importància a la concorreguda cruïlla de camins de la Venta de Cabrera. L’any 1891 es projectaria la construcció d’un trenet o ferrocarril econónico de Buñol al Grao de Valencia por Monserrat, con ramal a Alberique, que mai no seria realitzat.384 El terme de Montserrat produïa aleshores blat, dacsa, vi, oli, garrofes i llegum, i al poble funcionaven un casino, tres cafés i algunes botigues. Perquè... ...aún cuando la industria dominante en esta localidad es la agricultura, se ejercen por algunos de sus moradores todas cuantas profesiones y oficios mecánicos son de mayor necesidad, existiendo además varios establecimientos para la venta de diferentes artículos.385

El ramat de la dula, c. 1880

Dona de Montserrat, c. 1890

La democràcia ficció impregnava la política de l’època, quan en realitat es tractava d’un joc de clientelisme caciquil, frau electoral i manipulació de masses, entre dos partits que havien pactat tornarse en el poder: els liberals i els conservadors. La societat local montserratera participà activament del joc i es dividí entre liberals i conservadors, liderats ambdós grups per llauradors influents i carismàtics.

381 APM, Acta de donació de la imatge de Sant Vicent Ferrer, 1879. 382 RIERA y SANS, Pablo (dir.), Diccionario geográfico, estadístico, histórico, biográfico, postal... de España y sus posesiones en Ultramar, Tipogr. del heredero de D. Pablo

130

Riera, Barcelona, 1884, t. 7, p. 359. 383 ADPV, E.12.3, caixa 6.447, exp. 58. 384 ADPV, E.6.1, llig. 69, exp. 2.392. 385 RIERA y SANS, ibídem.


Revolució liberal i esplendor vitícola (1800-1908) A fi de comptar amb un major suport electoral i amb una seu social, els de la Unió Liberal organitzaren una banda de música, la Música Vella (o Primitiva, o “la Roja”) i construïren un casino on assajar a la replaceta del Forn, l’any 1884.386 La cosa cultural funcionà, de la mà de l’enyorat mestre fundador Manel Navarro, i proporcionà a alguns jornalers joves ingressos extres i un cert divertiment. Els llauradors conservadors respongueren aleshores amb la constitució de la Música Nova (“la Blava”), l’any 1891, destinada des de la seua fundació a rivalitzar activament amb la vella. L’any 1908, en un pamflet anònim, els de la música vella es queixarien dels dèsat añs de etiquetes, embolics y jarana que havien tingut amb els de la nova banda; més que res, per qüestions de rivalitat veïnal i política.387

Grup familiar, c. 1890

2.5

Detall d’un pamflet de la Música Vella (1908) 386 BOSCH i MARTÍNEZ, Miquel, Memòries d’un setantó. La música a Montserrat (1939-1990), mecanoscrit inèdit, 276 ps., 1990-1991. 387 U QUE VIST UNIFORME, A consecuènsia de un prèmit. Contestació a una fulla clandestina que amanegué en algunes cases de este poble, en lo matí del dia 9 de agost de

l’añ corrent, Tipogr. de Manuel Pau, València, 1908. Reproduït en el document 17 de l’apèndix.

131


geografia, hist貌ria, patrimoni

2.5

132

La fil路loxera


Revolució liberal i esplendor vitícola (1800-1908) Cap a la fi del segle XIX, alhora que els soldats del poble eren enviats a la Guerra de Cuba (1896-1898), s’entaularen negociacions entre tots els hereters de les hortes per a formar una sola comunitat. Les negociacions, iniciades el 1896, foren àrdues però arribaren a bon port. De tal manera que les hortes de Suaira, Martull, el Lloc i Busqueïta, beneficiades per les aigües de la Mina, quedaren administrades com una única Comunitat d’Aigües de Montserrat, constituïda l’any 1903.388 Aleshores, ja es tenia el temor de l’arribada fatal de la fil·loxera, temor del tot justificat: la plaga desenvolupà un focus a Xiva i Godelleta l’any 1906, infectà el terme de Torís el 1907 i començà a devorar les vinyes del nostre terme la primavera del 1908. No es podia fer cap altra cosa que assumir el desastre i preparar-se en els propers anys per a replantar totes les vinyes que fóra possible, amb peus de cep americà, immune al devastador insecte phylloxera vastatrix.389

2.5

133 388 ORDENANZAS de la Comunidad de Aguas de Monserrat, aprobadas por la Junta General de 20 de diciembre de 1903, Tipogr. de B. Cuenca, Alzira, 1904. 389 PIQUERAS, J., Historia y guía..., p. 175.


geografia, història, patrimoni

2.6

2.6. UTOPIA SOCIAL, REVOLUCIÓ, DICTADURA i DEMOCRÀCIA A l’entrada del segle XX, visità el poble de Montserrat un capellà d’Énguera, mossén Sucías, i se n’emportà la següent impressió: Los vecinos son laboriosos y muy honrados, muy enterados en agricultura. De instrucción se hallan en una mitad los que saben leer y escribir. No tiene la población otro modo de vivir que la agricultura. El lenguaje es puro valenciano, sin mezcla de palabra castellana.390 L’espanyol, la llengua oficial de l’estat, era una llengua estranya que s’aprenia a la massificada escola de don Evaristo Calatayud. Ací s’impartia una educació disciplinària, memorística i catequètica, és a dir, la pròpia d’aquella època. Amb prou feines, l’home tractava de portar rectes i fer passar per l’adreçador un centenar d’alumnes, tal com reflecteix la memòria del curs de 1907-1909, redactada pel mateix docent: ...el maestro que carece de autoridad moral y paternal es un infeliz desgraciado que no goza de los beneficios de la tranquilidad (...). Los rezagados, ineptos y desaplicados deben tener algún correctivo que les sea beneficioso, despeje y desande las facultades intelectuales. Este correctivo se impondrá quedándose retenidos en la escuela después de la hora reglamentaria de salida, por la mañana, siempre que la escuela reúna las condiciones higiénicas.391

Don Evaristo Calatayud i els seus alumnes, c. 1910 134

390 SUCÍAS APARICIO, Pedro, Notas útiles para escribir la historia del reino de Valencia, València, 1911, manuscrit del Fons Bibliogràfic Sucías, Hemeroteca

Municipal de València, t. 1, p. 127. 391 COL·LECTIU ‘CARCALÍ’, D. Evaristo Calatayud Belda, dins El Portell. Butlletí d’Informació Municipal de l’Ajuntament de Montserrat, 23, Montserrat, 1999, p. 18.


Utopia social, revolució, dictadura i democràcia Quan els xiquets es feien fadrins, als 10 anys, els pares solien emportar-se’ls al camp i havien d’abandonar el sistema educatiu, amb unes mínimes nocions de lletra i de comptes. A partir dels 12 anys podien completar la seua formació acudint a l’escola nocturna, on hi havia matriculats en el curs 1909-1910 (novembre-març) 40 persones de 15-20 anys, de les quals 38 sabien llegir i escriure. Això no obstant, l’absentisme escolar –tant el dels xiquets com dels joves– era d’allò més recurrent. A l’escola de nit, per exemple, concorregueren al novembre 27 alumnes, al desembre 23, al gener 13, al febrer 7 i al març només quedaven els 3 més aplicats. El tipus de continguts d’aquesta escola nocturna estava més orientat a la pràctica:392

2.6

Como en años anteriores, se ha dado preferencia a la escritura, al dictado de cartas, recibos, obligaciones, pagarés y contratos de arrendamiento; a la aritmética práctica, principalmente aplicación a los usos de comprar y vender de esta localidad. También, por medio de la lectura, se dan ideas de todas las demás asignaturas que comprende y ordena el Real Decreto inserto en la Gaceta de 9 de octubre de 1906. També de ben menuts, i en hores lliures, molts dels xiquets del poble s’apuntaven a classe de solfa, per a poder integrar-se en acabant en una de les dues bandes de música. L’elecció depenia de quina família foren i, per tant, de quin partit polític, perquè la gent d’aleshores no distingia massa bé entre l’una cosa i l’altra, tal com relaten les memòries de Miquel Bosch: ...en el àmbit del poble, no hi havia ningú de la Música Vella que votara a la Música Nova, i viceversa. En l’àmbit provincial i nacional, entonces normalment se turnaven els conservadors i lliberals, i per lo que toca al poble, cada u votava al partit de la seua música: pues de lo que se tractava era de traure més vots que els de la contrària.393 Els Pavos, els Fuentes, els Mateuets, els Rulls i els Morenets eren tots de la Música Vella; els Viudos, els Marselinos, els Pepe-Ramons i els Barajes, tots de la Música Nova. Els de la Vella o la Roja, liberals, tenien a la Replaceta (pl. de Cervantes) el casino de llur Sociedad Instructiva Musical; eren més pobres que els conservadors i residien en la part Nord del poble, prop de l’església; acompanyaven en processó les imatges de la Mare de Déu dels Desemparats i del patró del poble, Sant Roc, i solien comptar per a dirigir la banda amb un mestre del poble. Els de la Música Nova, la Blava o Círculo Recreativo de Agricultura, conservadors, s’ajuntaven a fer les acadèmies (assaigs) al casino del carrer de Sant Josep (més tard, al del Mig, c/ Major); disposaven de més pressupost que els de la vella i duien renom de “caminoueros” perquè vivien cap al Camí Nou o carretera de València; solien contractar mestres forasters i acompanyaven en processó la patrona del poble, la Mare de Déu d’Agost. La competència per l’èxit musical i electoral, l’escola nocturna, els desplaçaments de colles de segadors a unes altres comarques d’arròs i de blat, la confecció d’articles d’espart, els molins d’algeps, l’arribada de la llum elèctrica, els indigestos rotllos de dacsa i les festes taurines, no feien oblidar del tot la fam que passaven una part dels jornalers. La destrucció de les vinyes cap al 1910 havia sigut catastròfica i havia espentat molts joves a l’emigració. Poca cosa

392 CASES, J.-Lluís, Anotacions per a un inventari sobre la història de l’escola pública a Montserrat (II). Finals del segle XIX i principis del XX, dins El Portell.

Butlletí d’Informació Municipal de l’Ajuntament de Montserrat, 25, Montserrat, 2000, p. 10. 393 BOSCH i MARTÍNEZ, Miquel, Memòries d’un setantó. La música a Montserrat (1939-1990), mecanoscrit inèdit, 276 ps., 1990-1991, fs. 1v-2.

135


geografia, història, patrimoni

2.6

podien fer per a evitar-ho els successius alcaldes de l’última etapa del caciquisme: Vicent Martínez Alemany (1914-1915, 1922), el liberal Josep Cerveró Navarro (1917-1918), Josep Alemany “el Pavo” (1918-1922) i Francesc Martínez Arnau (1922-1923).394 L’any 1923, a l’inici de la dictadura de Primo de Rivera, ja començaven a notar-se els efectes de la replantació de la vinya. Els agricultors d’ací havien començat a apostar per varietats de raïm de plaça, que col·locaven fàcilment als mercats de València. Però portaven un retard considerable, si més no en el tema de l’associacionisme, respecte als altres pobles del veïnat. L’any 1920, per exemple, 76 colliters de Torís s’havien associat per a constituir una modèlica cooperativa vinícola, que a partir del 1924 embotellaria la seua producció.395 A Montserrat, en canvi, la cooperativa tardaria encara unes quantes dècades a ser una realitat. El nostre poble, aleshores, oferia el següent aspecte als ulls del visitant:

L’antiga

Este pueblo sufre gran escasez de agua para su riego agrario. Se surte de agua, para las vara de l’alcaldia necesidades del consumo, de la fuente que nace en el monte del Pantano, distante un cuarto de hora del pueblo, cuya agua de conduce por una cañería de alfarería moderna, habiendo instaladas en el pueblo cuatro fuentes; en dos de ellas recoge las sobrantes de un abrevadero para las caballerías, que desaguan a los dos lavaderos públicos, construídos a continuación y a la moderna. La Fuente Nueva surte también de agua al matadero público, construido a continuación del lavadero, de reciente construcción, que reúne todas las condiciones necesarias a que se le destina y con arreglo a las necesidades en localidades de esta categoría. Hay otra fuente que también tiene lavadero para las caballerías (...). La principal riqueza de la localidad es el vino, algarrobas y aceite; se cultivan también cereales, olivares, almendros, albaricoqueros y otros varios frutales, así como también uva para plaza de varias clases. Se ha descubierto una mina de tierra para fabricación de mosaicos y otra de manganeso. Funcionan dos molinos harineros y tres para yeso (...). Por el pueblo pasa la carretera de Valencia, por Torrente, a Carlet, la cual cruza no lejos de Montserrat, con la de Silla a Buñol. Tiene servicio de carruajes a Torrente, Valencia y Picasent (...). Cuenta con 2.390 habitantes de hecho y 2.515 de derecho, en 579 casas [cens del 1910]. El Ayuntamiento se compone de nueve concejales y el alcalde. Consigna en presupuestos para sus gastos 27.844 pesetas. Funciona una escuela para cada sexo, de segunda categoría, en buenos edificios y con asistencia total de los niños de ambos sexos. Hay tres posadas, dos casinos y dos centros recreativos. Las principales calles del pueblo, con alumbrado eléctrico, son: Mayor, Carretera, Valencia, San José, Santo Domingo y San Antonio. Plazas: Nueva, Iglesia, Fuente y Horno.396 Novetats d’aquesta època són també l’arribada el 1919 d’un metge de 27 anys d’edat, don Manuel Peiró Luna, natural de Biar, que estaria fins al 1947; d’un rector, mossén Josep-Maria Pla, que regiria la parròquia del 1924 al 1932 (i després de guerra),397 i d’un foraster, Albert Mesado i Asins, que portaria al poble el cinematògraf, l’any 1927, i projectaria pel·lícules durant molts anys. El local fou inaugurat en la dècada del 1920, habilitant un magatzem que hi

136

394 Relació que devem a la gentilesa de Marcos Campos Añon. 395 PIQUERAS, Juan, Historia y guía de los vinos valencianos, Generalitat Valenciana, València, 1986, ps. 175-176. 396 SARTHOU CARRERES, Carlos, Provincia de Valencia, t. II de la Geografía general del Reino de Valencia, dir. per Francisco CARRERAS CANDI, Alberto

Martín ed., Madrid, 1925, ps. 250-252. 397 AMM, Informe per al nomenclàtor del 1974; CAMPOS AÑÓN, Marcos, 75 anys de la mort d’un torero, dins El Portell. Butlletí d’Informació Municipal de

l’Ajuntament de Montserrat, 31, Montserrat, 2002, ps. 24-27.


Utopia social, revolució, dictadura i democràcia havia al carrer de l’Almàssera o c/ Pintor Sorolla, 2 (ara c/ de les Germanies). S’anomenava Cine Sorolla, disposava de 149 butaques i 62 seients generals, i estava destinat a projectar sobretot xarlotades (Charles Chaplin i altres còmics del cinema mut), pel·lícules de cavallistes (westerns) i melodrames romàntics.398 La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) també comportaria canvis substancials en l’escenari de la política local, en quedar desplaçats a l’ostracisme els líders del caciquisme liberal-conservador de tota la vida. L’autoritat central, després d’una breu alcaldia d’Antoni Campos Almerich, “Tonet de Pates” (1923-1924), confià les regnes del poder i la constitució del partit únic del règim, la Unió Patriòtica, al màxim contribuent del municipi, Ascensi Alemany Campos, “Sénsio el Frare” (19241930). Aquest alcalde, carismàtic i regeneracionista, comptava amb la cooperació d’un grup de veïns que eren del mateix pensar, primoriveristes, com ara Silví Campos o Josep Sòria,399 i amb una ferma oposició per part dels líders tradicionals de la Música Vella i la Música Nova, que havien sigut desplaçats del poder. La família de l’alcalde, a més a més, es repartia entre les dues bandes. Per a legitimar el poder, el consistori de la Unión Patriótica preparà un digna rebuda a l’arquebisbe Prudenci Melo, que vingué al poble en visita pastoral l’1 d’abril del 1924, però no aconseguí que les dues bandes tocaren juntes. En canvi, al mes de gener del 1925, arran la visita del bisbe Soler, que havia sigut vicari de Montserrat anys arrere, s’aconseguí ajuntar en una sola banda la majoria dels músics de la Vella i de la Nova. 398 AMM, Pla preparatori del 1952 per al Pla Triennal del 1953-55, p. 20; BOSCH i MARTÍNEZ, Miquel, Les coses perdudes. Records i vivències del Montserrat

del segle XX, mecanoscrit inèdit, diversos quaderns, 1989-1990. 399 AMM, caixa 1.017, Antecedents del camí veïnal de Montserrat a Benifaió (1925-1934).

2.6

137


geografia, història, patrimoni

2.6

Els participants en aquest concert mixt, reunits el 23 d’abril per l’alcalde a la sala de plens, signaren un escrit pel qual es comprometien a acabar amb les antigues discòrdies, tanto en el orden social como en el político, i a estudiar la manera de constituir una banda anomenada la Unió Musical.400 Els estatuts d’aquesta banda, de caràcter municipal, s’aprovaren el 16 de juliol del mateix any, encara que les altres bandes, molt minvades, continuaren persistint.401 La banda municipal es consolidaria el 1926 amb la compra d’instrumental nou. Dirigida aleshores per Emili Campos Campos, “Mílio el Polo” (trombó solista de la Banda Municipal de València; mestre de la Unió 1927-1959, mort el 1963), guanyaria el primer premi de la primera secció a la Fira de Juliol de València (1928). Això no obstant, tal com figura en les memòries de Miquel Bosch, “Pajarón”, no tots els músics s’integraren de seguida i de bon grat en la nova banda, ja que els “polítics” de les dos músiques se mantingueren ferms en les seues societats i fins després de la guerra no passà [la Unió] d’un centenar de socis. De fet, els músics que quedaven de les dues bandes tradicionals es referien als de la Unió, despectivament, com els garbellats. Des de l’ajuntament del règim s’intentà també que la banda no poguera ser utilitzada en l’esdevenidor per a finalitats polítiques, incloent en els estatuts que, en cas de dissolució, el patrimoni de la societat passaria a les escoles, per a comeses educatives. A banda de la música i del cine, activitats ja comentades, agafà un fort impuls en aquesta dècada el món taurí, amb importants corregudes celebrades a la Plaça Nova (pl. de Colom) en ocasió de les festes. S’utilitzava a tal efecte una plaça de bous de parar i llevar, propietat de l’empresari taurí montserrater Ramon Vilar “Baraja”, que durant la resta de l’any promocionava espectacles per pobles i comarques dels voltants. Quedà en la memòria de la gent la tràgica mort al poble, el 19 d’agost del 1927, del torero valencià Antoni Marín Perales, als 28 anys d’edat, causada pel bou Jardinero, de la ramaderia de la viuda d’Ortega.402 Unes altres activitats culturals, una miqueta més elitistes, també tingueren lloc durant els feliços anys vint; com ara les prospeccions arqueològiques realitzades al març del 1927 per Domingo Gòmez Senent i a l’abril del 1929 per Nicolau Primitiu, pels vessants del Castellet.403 El multitudinari soterrar de l’escriptor i polític Vicent Blasco Ibáñez a València, l’any 1928, contribuí a consolidar en el poble l’opció política republicana, que ja tenia fortes simpaties i arrels des de la primeria de segle. Aleshores, quan ja es veia venir la fi de la dictadura, al casino de la Música Vella se agruparen tots els que aleshores començaren a dir-se d’esquerres (...) pues este poble era molt casinero, i sobretot els homes feien vida social als casinos, on anaven a raonar, a fer la partideta de dominó, de truc, de brisca, també alguna de tute, de solo, de xamelo...404 L’any 1930, amb Primo de Rivera a l’exili i una alcaldia conservadora de circumstàncies, la de Ramon Vilar “Baraja” (1930-1931), es constituí el Casino Republicà al primer pis de la casa de la Música Vella, sota els auspicis del blasquisme (el PURA, Partit d’Unió Republicana Autonomista). Més endavant, el 1934, es traslladaria la seu al carrer de l’Almàssera, 9 (c/ de les Germanies). 400 Noteu que tant el partit del règim com la banda s’anomenaven “la Unió”. 401 AMM, caixa 1.075, expedient sobre la Unió Musical; BOSCH i MARTÍNEZ, Miquel, Memòries d’un setantó. La música a Montserrat (1939-1990), mecanoscrit

138

inèdit, 276 ps., 1990-1991, ps. 3-4; RUIZ MONRABAL, Vicente, Les bandes de música i la seua federació. Historia de las sociedades musicales de la Comunidad Valenciana, Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana, València, 1993, p 384. 402 CAMPOS AÑÓN, Marcos, 75 anys de la mort d’un torero, dins El Portell. Butlletí d’Informació Municipal de l’Ajuntament de Montserrat, 31, Montserrat, 2002, ps. 24-27. 403 APARICIO PÉREZ, José, El Castellet de Monserrat (Valencia), poblado de la edad del bronce valenciano, Ajuntament de Montserrat, 1973 (separata del Archivo de Prehistoria Levantina, 13, València, 1972), p. 7. 404 BOSCH i MARTÍNEZ, Miquel, Les coses perdudes. Records i vivències del Montserrat del segle XX, mecanoscrit inèdit, diversos quaderns, 1989-1990. Per a aquestes dades i les que venen a continuació.


Utopia social, revolució, dictadura i democràcia Entre els qui freqüentaven la seu republicana cap al 1930, es trobava una colla de joves que se sentien molt atrets per l’anarquisme, doctrina que tenia gran acceptació aleshores per Andalusia, Catalunya, Aragó, i moltes comarques valencianes com ara la Ribera de Xúquer. Així ho recordava Miquel Bosch:

2.6

També hi havia una gran tendència, i bastants persones que la sustentaven, de ser anarquistes. Què és anarquista? Per lo que jo sé, és no haver propietat particular, no haver alcaldes ni ajuntaments, ni jutges ni coses per l’estil. L’amor lliure, o siga, no casarse, simplement ajuntar-se, fer l’amor, tal volta viure junts i, quan a u o als dos els pareixia, anar-se’n cada u per un costat.

Primer Aniversari de la II República, 14 d’abril del 1932

Els anarquistes de Montserrat s’organitzaren prompte en col·lectiu local de la CNT-AIT (Confederació del Treball-Associació Internacional de Treballadors), pagaren quotes de militància i es reuniren sovint a ca Pepe i Miquel de Cabra. Estant en això, el dia 14 d’abril del 1931 el rei Alfons XIII, atesa la desfeta electoral dels monàrquics a les grans ciutats en les municipals del dia 12, emprengué el camí de l’exili. Els republicans eixiren aquell dia al carrer i implantaren per aclamació la II República. Aquell dia coincidí a València amb la festa de Sant Vicent Ferrer i a Montserrat s’improvisà una manifestació popular per a festejar l’arribada del nou règim democràtic.405 L’alfabetització de la gent ja era una realitat, després de tantes dècades d’escola primària. El 7 de març 1932 li arribà la jubilació al mestre don Evaristo Calatayud, de 70 anys, que portava exercint al poble des del 1889. Fou aquell també el primer any a fer-se efectiu a l’estat espanyol el sufragi universal igualitari. Segons el cens electoral, en què figuraven 1.347 dones i homes majors d’edat, 796 sabien llegir i escriure (59%) i 551 declaraven ser analfabets (41%).406 De fet, la majoria de gent, sobretot el jovent masculí, que era el més lletraferit, començava a interessar-se pel que duia el diari i a manifestar –uns amb més fonament que altres– idees i opinions polítiques. 139

405 Document 19 de l’apèndix. 406 AMM, caixa 873, Cens electoral del 1932.


geografia, història, patrimoni

2.6

Escola de xics de don Vicente Godoy (1932)

140

Costura de xiques de doĂąa Josefina (1935)


Utopia social, revolució, dictadura i democràcia Moltes altres coses passarien aquell any, 1932, que és sens dubte un dels més agitats de tota la història de Montserrat. Retinguem de moment que el panorama econòmic estava dominat sobretot per l’agricultura. Hi havia 559 agricultors (88% dels actius), 33 ocupats en la construcció i els oficis mecànics (5%) i 44 persones dedicades al comerç i els serveis (7%). Dels treballadors de la terra, 265 (el 47%) es consideraven llauradors i 294 (el 53%) eren jornalers. Al marge de l’agricultura, hi havia 12 obrers, 5 ferrers, 5 fusters, 2 llumeners, 5 barbers, 5 carnissers, 5 forners, el metge, el veterinari, el farmacèutic, els dos mestres, etc. El parc d’animals i vehicles el conformaven 129 carros, la majoria de 800-1200 kg de càrrega; 140 cavalleries (40 cavalls, 2 egües, 87 muls i 11 mules); 20 bicicletes, de fabricació nacional o francesa (Dervé, Dilecta, Patrie, Extremo, Idisa, etc.) i un automòbil Ford de 5 seients, propietat de Ramon Vilar Navarro “Baraja”.407 Hi havia cinc casinos o centres socials i recreatius que competien en la celebració de balls vespertins i nocturns: quatre amb xarangues de la Unió i el republicà, que tenia xaranga pròpia. Eren el casino del Moro (l’antic de la Música Vella), el del Mig (Música Nova), el Republicà i el Radical-Socialista del tio Abdón, que de radical-socialiste tenia poquet, pues els que componien la societat, deixant a part que tots eren excel·lents persones, de “esquerres” tenien ben poc; més bé eren de “dretes”.408 Sociològicament, tal com revelen les dades anteriors, a Montserrat predominava clarament la classe treballadora, en sa majoria captada pel republicanisme blasquista, populista i anticlerical, liderat per l’alcalde dels anys 1931-1934, Francesc Campos Mafé, “Retoret”. Els descontents amb el nou règim eren tant els llauradors catòlics més conservadors, poc rellevants sociològicament, com els elements radicals del moviment anarquista. Aquests últims n’armarien una bona al poble el 24 de gener del 1932. Des de la primeria d’any els periòdics duien notícies sobre l’agitació anarquista en diferents punts del país. A Xeresa (la Valldigna), hi havia hagut diversos morts i ferits a conseqüència d’una manifestació llibertària (4 de gener). El 19 de gener, hi hagué aldarulls revolucionaris a Montcada, Massarrojos i Alfara de l’Horta, i una vaga general dels anarquistes a València i el Port de Sagunt. El 24 de gener arribà l’aldarull als carrers de Barcelona i, simultàniament, als de Montserrat, Real de Montroi, Xiva, Bunyol, Utiel Aldarulls anarquistes i Sollana, on els diferents col·lectius havien als carrers de València (1932) coordinat l’acció.

2.6

141 407 AMM, caixa 885, documents 22-24. 408 Document 19 de l’apèndix.


geografia, història, patrimoni

2.6

Ací, concretament, els anarquistes de la Societat d’Obrers del Camp (associada a la CNT) eixiren armats pels carrers a les 4 de la matinada. Ocuparen el poble i les eixides al camp, requisaren les escopetes de caça i municions del veïnat, retingueren els regidors i els guardes rurals de l’Ajuntament, i declararen el toc de queda. Tallaren la carretera mitjançant una barricada, assaltaren la casa capitular i la casa abadia. Amuntegaren enmig la Plaça els arxius municipals, del jutjat de pau, del registre de la propietat, de la parròquia i de la comunitat de regants, els remullaren amb benzina i els hi pegaren foc: ...de lo que estaba al alcance de los revoltosos, sólo se ha respetado la Enciclopedia Universal Espasa, destinada a la Biblioteca Popular (...), y otros escasos documentos que se conservaban en dos cajones de la mesa del secretario.409 Tot seguit, pegaren foc a la porta de l’església, repartiren pasquins pel poble explicant que a Espanya havia triomfat el Comunisme Llibertari, i es traslladaren a Real de Montroi i Montroi per a fer propaganda de la revolució.410 En arribar a Real, els anarquistes de Montserrat, en

142 409 AMM, caixa 564, Correspondència emesa, 1932-33, 1932, febrer 1. 410 Document 18 de l’apèndix.


Utopia social, revolució, dictadura i democràcia companyia d’uns altres forasters –segons el relat del periòdic El Pueblo– conminaron al puesto de la Guardia Civil para que se entregara, no consiguiéndolo por la actitud enérgica del cabo, que dijo que estaba dispuesto a defender el régimen constituído.411 L’alcalde de Montserrat tractà de negociar aleshores la retirada dels avalotadors, però sense poder-ho aconseguir. Tanmateix, la ràpida actuació dels guàrdies civils d’uns altres quarters, sobretot els que pujaren des de l’Alcúdia, reconduí les aigües a mare i es calmà la situació aquella mateixa vesprada. Immediatament foren reduïts i detinguts els responsables de l’avalot, que eren els membres de la junta anarquista412 i tres germans simpatitzants de la causa.413 L’alcalde, el tio Retoret, aparegué al sendemà al diari blasquista El Pueblo com un heroi en la defensa de l’ordre constitucional republicà. El rebolicat Montserrat passà aleshores a estar en el punt de mira de les autoritats civils, eclesiàstiques i judicials. El 10 de març, un inspector de sanitat clausurà temporalment el Cine Sorolla, centre de reunions i mítings de tota mena, al·legant motius sanitaris.414 Al mes d’abril, l’arquebisbe de València envià al poble un rector jove, mossén Josep Martí (Benimaclet, 1883-1936), perquè l’anterior –que era molt carca– ja havia patit prou.415 Per la seua banda, el tribunal tutelar de menors de la capital començà a interessar-se pels fills d’algun veí del poble, com per exemple Vicent Garcia Alemany, que vivien una vida completamente vegetariana y naturista, viviendo alejado de toda clase de sociedad, a la caseta que tenia a Busqueïta.416 Finalment la Benemèrita de Real parava l’orella sobre los propósitos de la clase obrera cada vegada que es presentava una commemoració del tipus Primer de Maig.417 No debades, pocs mesos després dels aldarulls anarquistes, a l’any de proclamar-se la República, 14 d’abril del 1932, els llibertaris havien col·locat pel poble uns pasquins on es podia llegir: “¡Obrero! ¿No te da vergüenza que haya durado un año esta república de sacristía? ¡Rompe las cadenas que te esclavizan! F.A.I. I també: ¡Trabajadores! ¡No más gobierno de traidores y enchufistas! ¡Viva la anarquía! F.A.I. Els pasquins, elaborats per Gerard Sesé Campos “Cebeta” i Vicent Campos Campos “Astral”, foren apegats clandestinament pels carrers del poble per Pura Alemany Navarro, Rosa Alemany del Carme i Rosa Campos Mafé. Tots ells foren detinguts el 19 d’abril i posats a disposició del Jutjat de Carlet.418 El primer d’agost del 1932 la Banda Municipal de Música tornaria a ser la Unió Musical, però separada de l’Ajuntament, per evitar suspicàcies polítiques, i reconstituïda en societat.419 I no succeiria res més de rellevància local fins al 25 de juny del 1933, en què el rector fou denunciat per Josep Llàcer, Vicent Cerveró, Josep Chasan i Francesc Campos, perquè des de l’Ajuntament ...se le permitió salir revestido de la iglesia, por la vía pública, con el sacristán, que le acompañaba con un farol, para dar la comunión a Constantina Vilar en su domicilio; acte que contradeia l’article 3er. de la Llei de Congregacions Religioses de 2 de juny del 1933.420 411 412 413 414 415 416 417 418 419 420

Diari El Pueblo, València, 1932, gener 26. Adolf Cerveró Bosch, Ramon Navarro Alemany, Ascensi de los Dolores Bosch, Antoni Bosch Campos, Corneli Alemany Navarro i Antoni Luz Muñoz. Venanci, Demetri i Vicent Campos Bosch. AMM, caixa 564, Correspondència emesa, 1932-33, 1932, març 10. APM, Biografia del màrtir Josep Martí Donderis. AMM, caixa 564, Oficis, entrades, 1932-34. AMM, caixa 564, Oficis, entrades, 1932-34, 1932, maig 1. AMM, caixa 696, Registre d’eixides del 1932-1934, 1932, abril 19; caixa 688, Actes del 25 de gener del 1932 al 2 de maig del 1935, 1932, juny 9. AMM, caixa 1.075, Expedient sobre la Unió Musical. AMM, caixa 564, Oficis, entrades, 1932-34.

2.6

143


geografia, història, patrimoni

2.6

Al rector mossén Martí, que feia costat als escassos catòlics de la Dreta Regional Valenciana (DRV) que hi havia al poble, se li prohibí revoltejar les campanes el 21 d’abril del 1934 per part de l’ajuntament republicà.421 Ara bé, foren els anarquistes els qui arribaren més lluny en llur afany anticlerical: el 20 de maig d’aquell any, a la 1 i mitja de la matinada, esclatà una artefacte explosiu a la porta de la casa abadia, on residien el mencionat rector i son pare. Caigueren les portes i part de la paret, però no causà danys personals la bomba.422 Poc mesos abans (21 de gener), el mateix comando llibertari, presumiblement, havia tractat de carregar-se a base de dinamita tres torres de conducción de energía eléctrica de la línea de Millares a Valencia, propiedad de la Compañía Hidroeléctrica Española.423 144

421 AMM, caixa 696, Registre d’eixides, 1932-34, 1934, abril 21. 422 Ibídem, Registre d’entrades, 1934, maig 24; APM, Biografia del màrtir Josep Martí Donderis. 423 AMM, caixa 564, Oficis, entrades 1934-35, 1934, gener 27.


Utopia social, revolució, dictadura i democràcia

2.6

Documents de l’Arxiu de Montserrat relatius a la situació d’atur per què passaven els jornalers (1932-1934)

145


geografia, història, patrimoni

2.6

Aquell any 34 ja havia començat amb una intensa preocupació per la difícil situació del camp i per la crisi econòmica que es vivia aleshores a tot l’estat. A Montserrat, 92 treballadors, encapçalats per Demetri Campos, un dels líders de la revolta anarquista del 32, signaren un manifest (25 de gener) en què demanaven al consistori republicà una solució per a l’atur obrer: Excmo. Ayto. del pueblo de Monserrat: Ante el paro forzoso que hinpera en el pueblo de Monserrat, y hante la hinperiosa nesecidad que tienen los trabajadores de ésta para comer hi dar de comer a sus familias, solicitamos de ustet, los habajo firmantes, que se tome los trabajos necesarios para dar término lo más pronto posible ha tan mísera situación como la que tenemos los trabajadores de esta localidad. En veinte-y-cinco de enero de mil nuevecientos treynta y cuatro.424 Cinc dies després, el 30 de gener, Vicent Galan, Josep Chasan i altres dirigents republicans convocaren una Junta General de veïns per a formar el cens de camperols i procedir amb l’esperada reforma agrària.425 Josep Chasan Ribes, “Pepico l’Obrer”,426 mà dreta de l’anterior alcalde, seria l’elegit per a succeir-lo a l’octubre del 1934, i mamprendria al poc temps amb la renovació del proveïment d’aigua potable, amb cabal procedent de la mina de Cabrera.427 Aleshores, el PURA havia entrat en crisi: els seus dirigents, inclòs el fill del fundador, Blasco Ibàñez, havien sigut acusats de corrupció política i afonaren la credibilitat del partit. En resposta a la crisi, els republicans de Montserrat se’n passaren en massa (1935) a Izquierda Republicana, el partit de Manuel Azaña, qui seria president de la República durant la Guerra Civil.428

Viatjant en un “aeroplano”, 1935

424 Transcripció literal. AMM, caixa 1.017, Correspondència rebuda, 1934, gener 25. 425 AMM, caixa 696, Registre d’eixides, 1932-34. 426 Vegeu CAMPOS AÑÓN, Marcos, Uns dies amb Olga, dins El Portell. Butlletí d’Informació Municipal de l’Ajuntament de Montserrat, 29, Montserrat, 2001, ps.

146

18-19. 427 BOSCH MARTÍNEZ, Miguel, Memòries d’un setantí. El subministrament de l’aigua, dins El Portell. Butlletí d’Informació Municipal de l’Ajuntament de

Montserrat, 20, Montserrat, 1992, ps. 18-21. 428 Document 19 de l’apèndix.


Utopia social, revolució, dictadura i democràcia La campanya electoral per a les eleccions del 16 de febrer del 1936 estigué dominada per les forces d’esquerra, agrupades en el Front Popular, que obtindrien la victòria a Montserrat i a l’estat espanyol. Tres dies abans de les eleccions el Centre Instructiu Republicà celebrà un acte públic, a les 9 de la nit, en què pronuncià una conferència Àngel Gaos, amb el títol d’El momento político actual.429 El moment era delicat, atesa la radicalització de postures entre el socialisme revolucionari del Front, que eixí victoriós de les urnes, i el conservadorisme catòlic de la Dreta, que eixí derrotada. Aquella primavera, segons que transcorrien els mesos, l’alcalde Chasan (que obtingué a 8 de maig els plànols d’un projecte d’escoles noves)430 se sentia més pressionat pels jornalers del camp; en particular pels anarquistes. Demetri Campos convocà una assemblea general de la mayoría de los trabajadores al Cine Sorolla el 9 de juliol per a demanar l’ocupació dels camps de don José Marco y su madre, que estaven deixats de la mà de Déu: llenos de maleza por falta de cultivarlos.431 Pocs dies després, el 15, l’exalcalde blasquista Josep Campos Mafé demanà a l’alcalde que, para el viernes día 17, en el local Cine Sorolla nos autorice la celebración de una conferencia con el tema “De la República al Comunismo Libertario”, la cual correrá a cargo de Severino Campos”.432 Al dia següent, dissabte 18 de juliol del 1936, a través dels sis únics receptors de ràdio que hi havia aleshores, arribaren al poble les primeres notícies sobre l’alçament dels militars contra el legítim govern de la República. A l’estat espanyol havia començat la Guerra Civil (1936-1939) i a les àrees de rereguarda republicana, com era el País Valencià, esclatà la revolució social del proletariat. A Montserrat, dilluns 20 de juliol, el tinent d’alcalde envià la següent comunicació al governador civil:

Milicians republicans, a punt per a incorporar-se al front

2.6

Els montserraters Francesc i Artur Cerveró a l’Hospital de Montserrat (Catalunya, 1938)

429 AMM, caixa 696, Registre d’eixides, 1936, febrer 13. Àngel Gaos, advocat oriolà de 30 anys, membre de la Unió d’Escriptors i Artistes Proletaris del País

Valencià i director de la revista Nueva Cultura, era un excel·lent orador polític. Vinculat al Partit Comunista, al final de la guerra s’exilià a Mèxic. Advocava per la creació d’una nova “cultura proletària” que reemplaçara la caduca “cultura burgesa” imperant aleshores a Europa. Suposem que hi parlaria d’això. 430 De l’arquitecte Josep Cort i Botí: AMM, caixa 566, correspondència, 1936, juliol 10. 431 AMM, caixa 566, Correspondència rebuda, 1936, juliol 10. 432 Ibídem, 1936, juliol 15.

147


geografia, història, patrimoni

2.6

Se le comunica que, en la madrugada de hoy, un grupo penetró dentro de la iglesia de este pueblo, por una abertura que hicieron en la sacristía de la misma, sacando los santos y otros enseres; quemándolos en medio de la plaza de la República, sin poderlo evitar los agentes de mi autoridad, pues no pudieron tener el apoyo de la Guardia Civil, que no salió de su puesto de Real de Montroy al llamarla por teléfono.433 El rector de la parròquia, que s’havia refugiat al seu poble, Benimaclet, fou perseguit també pels més radicals: assaltaren sa casa el 4 d’agost, però se’n fugí. Detingut el 8 d’agost i empresonat a Sant Miquel dels Reis (València), l’afusellaren al cementeri de Paterna el 26 del mateix mes.434 Un altre frare natural del poble i exclaustrat el 1931 del convent d’Agres, fra Diego Campos Campos, fou tret del llit i afusellat així mateix pel mes d’octubre a la Rambleta de Paiporta, als 86 anys d’edat.435 Uns mesos després patirien les conseqüències de la repressió dos veïns més: el comerciant Francesc Ros Campos, afusellat a València el 12 de gener del 1937, i el jornaler Ramon Durà Navarro, mort a Montserrat mateix el 13 de març del mateix any.436 Eren els efectes d’un procés revolucionari difícil de controlar durant els primers mesos. Al poble desaparegueren de l’escena social les bandes de música i el carreram es polititzà, s’omplí de sigles, pamflets i cartells, cridant a la mobilització de les milícies obreres en defensa de la República. S’hi constituïren el Comité Executiu del Front Popular, integrat pels socialistes de la UGT i els anarquistes de la CNT, amb seu al mas incautat de Llombart, de Sant Josep o del Dorador, i la Col·lectivitat Obrera, encarregada de col·lectivitzar les terres, amb seu a la casa de Busutil, a l’actual carrer de Sant Josep. Pel febrer del 1937 abandonà l’Alcaldia Chasan i es constituí un nou Consell Municipal presidit per Josep Llàcer Campos (febrer 1937-juny 1938).437

148

433 434 435 436 437

AMM, caixa 696, Registre d’eixides, 1935-1938, 1936, juliol 20. APM, Biografia del màrtir Josep Martí Donderis. APM, Biografia del màrtir Diego Campos Campos. GABARDA CEBELLÁN, Vicente, La represión en la retaguardia republicana. País Valenciano, 1936-1939, Alfons el Magnànim, València, 1996, p. 260. AMM, Actes de ple dels anys 1937-1938.


Utopia social, revolució, dictadura i democràcia La CNT s’havia instal·lat al casino del Mig, el de la Música Nova, mentre que el local de la Unió Musical, a la Plaça, fou requisat per a seu del nou Partit Comunista (PCE). Aquest últim partit, creat arran de la guerra amb suport soviètic, segons les memòries de Miquel Bosch havia sigut muntat ací, més pa que els que volien ser jefes i en els partits d’esquerres tradicionals no eixien, poder ser jefes. L’organitzaren al poble Plàcid Campos Bosch “Caldereta” i –per a sorpresa i sospita de molts– Ramon Vilar Chasan, fill d’un negociant i propietari acomodat. A més a més, aquest Vilar era nét i nebot de dos ex-alcaldes monàrquics, l’avi “Baraja” i l’oncle Ramon Vilar. Segons Bosch, este [Vilar Chasán] era un cacique: son pare era contratiste d’obres i se refugià en este partit pa ser més papiste que el papa.438 En el dur hivern del 1937-1938 començà a notar-se greument l’escassesa de farina de blat i es recuperaren les tradicionals coques de dacsa, que no es menjaven ja des de la dècada del 1910. Pel gener del 1938 el Consell Municipal féu recompte dels molts refugiats de guerra que acollia la localitat. Les dades són les següents: 2.110 habitants, més 118 refugiats forçosos i 895 voluntaris, que feien un total de 3.123 residents.439

2.6

Cal tenir la precaució de saber que aquestes xifres poden estar una miqueta inflades intencionadament per (...) aconseguir major abastament de farina de blat (...). Aquest cereal venia d’importació, perquè la producció dels camps de Castella es trobava a territori dels nacionals. En aquells moments de greu carestia econòmica i de falta de aliments, hi havia expedides al poble 765 cartilles de racionament.440

Escola de “cagons” de Montserrat, curs 1937-38

438 Document 19 de l’apèndix. 439 AMM, caixa 633, Correspondència del 1938, recompte de gener. 440 CAMPOS AÑÓN, Marcos, El tresor ocult, dins El Portell. Butlletí d’Informació Municipal de l’Ajuntament de Montserrat, 35, Montserrat, 2003, ps. 28-29.

149


geografia, història, patrimoni

2.6

150

A la primavera s’iniciaren les obres de construcció d’un camp d’aviació al pla d’Algóder, en terme de Real de Montroi, en què col·laborà el veïnat. Ja pel mes d’octubre, quan s’estava perdent la guerra, es féu notar la presència dels militars al mas de Sant Josep (Forces de Recuperació), al mas de Santa Anna o del Rector, i a Villa Agustina (Forces d’Etapes). Simultàniament, es treballava a les pedreres de la Lloma Vaquera per a subministrar material a l’exèrcit.441 L’alcalde Vicent Cerveró Bosch (juny 1938-febrer 1939) fou reemplaçat a la fi de la guerra per Àngel Cerveró Campos, que signà l’última acta el 23 de març.442 En aquells últims dies de guerra, l’enginyer d’obres i destacat socialista Lorenzo Latorre, que presidí l’últim Consell Provincial de València (Diputació) fidel a la República, s’havia refugiat al seu poble d’estiueig, Montserrat. Ací amagà una caixa amb documents al subsòl de la casa que ocupava (de l’actual c/ de Sanchis Guarner), just abans de marxar a l’exili.443 Finalment, el 29 de març del 1939 arribaren al poble les tropes nacionals, l’exèrcit de Franco. A les huit de la nit, dos representants del partit únic de la flamant dictadura franquista, la Falange Española Tradicionalista y de las JONS, es reuniren amb les personas de orden de la localitat, Aniceto Campos, Emilio Bosch, Antonio Moreno i set més, que fins a les hores havien resistit bajo el yugo de la plaga marxista. En presència de l’alcalde republicà cessant, hom procedí a l’elecció d’un nou consistori, que quedà presidit per Aniceto Campos (1939-1940).444 L’1 d’abril acabà oficialment la guerra i el dia 3 fou enviada a València l’acta de constitució del nou equip de govern. Els carrers foren dedicats immediatament a sants, bisbes, aristòcrates i generals (Generalísimo Franco, Obispo Soler, Capitán Cortés, Conde de Rodezno, Santo Domingo...) i es reconstituïren la Unió Musical i el Cercle Recreatiu d’Agricultura amb seu al casino del Mig.445 Simultàniament, els soldats nacionals de la Primera Bandera Valenciana, assentats al poble des del 29 de març,446 havien improvisat ací un camp de concentració per a interrogar i processar per responsabilitats polítiques els rojos del poble, és a dir, aquellos que por acción u omisión hayan fomentado la subversión roja, la hayan mantenido viva durante más de dos años o hayan entorpecido el triunfo providencial e histórico del actual Movimiento Nacional.447 El problema sorgí quan se n’anaren els soldats i perillà la seguretat del camp de concentració. Segons l’alcalde Aniceto, els soldats se n’havien anat el 18 d’abril i havien deixat la nova autoritat local exposada a un peligro de evasión o de conflicto de orden público, en cas de ser assaltat el camp pels familiars dels presos polítics. El perill era real, segons el primer edil, per causa de las circunstancias especiales de este pueblo, de ideología, costumbre, etc., que con el tiempo corregiremos con la ayuda de Dios, i per això demanava al governador civil que li enviara al poble urgentment unas pocas parejas (4 y un cabo bastarían) del Benemérito y Glorioso Cuerpo de la Guardia Civil.448 Això no obstant, la rellevància estratègica de Montserrat aconsellà desplegar pel terme un destacament de les forces d’ocupació: els 500 militars del 13 batalló del Regiment d’Infanteria de Zamora núm. 29 (abril-maig del 1939).449 441 442 443 444 445 446 447 448 449

AMM, caixa 633, Correspondència del 1938, octubre 17 i 18. AMM, Actes de ple de 1937-38, fs. 40-42. La caixa fou recuperada l’any 2003, però els documents s’havien deteriorat massa. Vid. CAMPOS, A., El tresor ocult..., op. cit. AMM, Actes de ple, 1938-39, f. 24v. Ibídem, f. 26; BOSCH, M., Les coses perdudes..., op. cit. Document 20 de l’apèndix. Extret de la Ley de Responsabilidades Políticas. Document 20 de l’apèndix. AMM, caixa 1.018, document 1.


Utopia social, revolució, dictadura i democràcia

2.6

Els problemes de gestió del “camp de concentració” de Montserrat (1939) 151


geografia, història, patrimoni

2.6

LES AUTORITATS DEL MONTSERRAT FRANQUISTA:

L’autoritat militar i paterna

L’autoritat moral i doctrinal

152

L’autoritat eclesiàstica

“Comuniante” amb aires d’autoritat


Utopia social, revolució, dictadura i democràcia També arribà al poble un nou rector, disposat a restaurar-hi el culte catòlic i a preparar el veïnat per a les misses, rosaris i processons que tan habituals es feren en temps del nacionalcatolicisme franquista. El problema, d’entrada, era que el capellà elegit els havia eixit monàrquic acèrrim i carlista, i s’entestà a celebrar una missa solemne, el diumenge 5 de novembre del 1939, a intención del alma de Don Carlos de Borbón. L’Ajuntament, que entenia ja que en aquell règim l’únic rei –sense corona– era el dictador Franco, escrigué una missiva al governador demanant que proceda a suspender dicho acto, perquè el capellà insistia a realitzar-lo.450 Al poble s’havia représ, vulgues no vulgues, una temorosa normalitat: els casinos tornaven a omplir-se i les partides de pilota eren tan concorregudes com sempre. Només hi hagué un incident fortuït, el 7 d’abril del 1940, quan s’estava jugant al carrer del Bisbe Soler, al costat de l’església i se ha desprendido la cornisa del balcón de la casa de don José Soria Tarazona, de la cual han sufrido heridas de pronóstico reservado José Chasán Ribes, de este pueblo, y de carácter leve, Ramón Pradas López, vecino de Picasent.451 Mentrimentres, una dotzena de destacats dirigents obreristes havien sigut capturats i empresonats a València. El 24 de juliol del 1940 afusellarien a Paterna Isabelí Almerich “Macau”, viatjant de 36 anys que havia format part del Comité Popular, i el 23 d’octubre del mateix any, hi executaren el llaurador de 28 anys Antoni Galan.452 El 20 d’agost del 1940 precintaren el molí fariner d’Elies Blasco Navarro.453 S’acabava el blat de Castella, emmagatzemat pels nacionals, i començava l’era del racionament d’aliments, de l’autarquia i l’aïllament internacional del règim franquista, de l’estraperlo (mercat negre), de l’embargament d’un percentatge de les collites (el cupo) per part de l’estat, de la fam de postguerra. Per a més inri, tot vingué a coincidir amb la II Guerra Mundial (1939-1945) i amb la pertinaç sequera del 1941-1946, que assecà les fonts i obligà a expropiar el pou de Xupeno (1947) per a portar un mínim d’aigua potable, sent alcalde Francisco Moreno, “Paco Sisó”. Poc després, el 1949-1950, sent alcalde Emilio Roig el “Torrentí” es construí el dipòsit de l’aigua potable.454 Pel que fa a la farina, recorrerem de nou a l’interessant manuscrit de Miquel Bosch:

2.6

Entonces se pesava, com dic, el blat, i es treia la proporció que cadascú havia d’entregar. Com és natural, eixien afavorits els qui en tenien de sobra, perquè els qui en tenien poc, n’entregaven a preu de “tasa” i tenien que comprar-lo a preu d’estraperlo. I els qui en tenien molt, no esntregaven més que el que els corresponia, i el que els sobrava el venien al preu que, com he dit, era d’estraperlo, i que solia ser 8 o 10 voltes més del preu normal (...). La majoria de la gent arreplegava la farina i, en pastar, la mesclava en altres classes de farina (ordi, dacsa) i també en moniato bollit. Este racionament anà deteriorant-se. Cada volta en donaven menos, i ademés cada dia la farina era més roín, hasta aplegar a racionar una farina que devia ser de dacsa, però integral. En fi, un desastre. Les restriccions no sols eren d’ordre polític, gastronòmic i cultural, sinó també d’ordre moral i carnal. En aquest sentit, molta gent acusava al rector mossén Josep-Maria Pla (que ja havia regit la parròquia en 1924-32) de doble moral. 450 451 452 453 454

AMM, caixa 696, Registre d’eixides, 1938-40, 1939, novembre 2. Ibídem, 1940, abril 7. GABARDA CEBELLÁN, Vicente, Els afusellaments al País Valencià (1938-1956), IVEI, València, 1995, p. 318. AMM, caixa 696, Registres d’eixida, 1940-41, 1940, agost 20. BOSCH MARTÍNEZ, Miguel, Memòries d’un setantí. El subministrament de l’aigua, dins El Portell. Butlletí d’Informació Municipal de l’Ajuntament de Montserrat, 20, Montserrat, 1992, ps. 18-21; AMM, Pla preparatori del 1952, p. 34.

153


geografia, història, patrimoni

2.6

Perquè era veu pública que ell es gitava amb l’ama que tenia, una filla del mestre don Evaristo, i els demés no podien fer balls perquè –segons el nou règim nacionalcatòlic– era “pecat” ballar... En tots los sermons eixia la seua estància en presó, després d’agarrar-lo en Terol, i no deixava fer balls perquè eren pecat. Solien fer-se els balls alquilant una gramola a Tonín Xaraco (Antonio Sánchez). I també Virginio Ruiz, que no sabia de música, escomençà a fer ball tocant d’orella l’acordeon. Total, lo que volíem era simplement tindre ocasió de ballar i juntar-se els xics i les xiques (...). A estos balls acudien entonces tots els fadrins, o siga, tota la juventud, inclús parelles de nóvios. També venien moltes dones de mitja edat a vore ballar i, al mateix temps, recordar lo que elles feen; a vore com vestien especialment les xiques, i també a vore com eixien les noves parelles de nóvios. De totes formes, açò va servir pa que els contraris a l’alcalde, que entonces era Mílio Roig Campos, o siga, Mílio el Torrentí [alcalde 1948-1953], denunciaren al Govern Civil que es feen balls en este saló [el Musical] sense autorització, i ademés immorals. Tal volta els serví d’excusa que un dia de Pasqua una dona, entonces de 50 o 60 anys, Maria la Macaua, que sempre havia sigut i era molt divertida, pujara a on tocàvem l’orquesta i cantara o fera algo allí dalt. El cas és que ho denunciaren com a balls immorals, no pa perjudicar al Musical, sinó pa vore de carregar-se a l’alcalde.

1948

154

1945


Utopia social, revolució, dictadura i democràcia La dècada de 1950 s’inicià amb l’homenatge pòstum a don Evaristo (12.11.1950), que havia mort feia pocs mesos (el 30 de maig).455 La façana de l’església acabava de reformar-se (1949-1950) i seria millorada en el seu interior, gràcies a l’interés posat per Felipe Mª Garín, director del Museu de Belles Arts de València (1951), que posseïa una casa al carrer Major. La Unió Musical, dirigida per Emilio Campos i especialitzada en tocar pasdobles, es plantejà reformar el local de la Plaça i construir un teatre-cinema que reemplaçara al vell Cine Monserrat (149 cadires, 60 generals).456

Ser home a Montserrat (1946)

2.6

Ser dona a Montserrat (1947)

El Cine Musical es construí entre el 1950 i el 1951. Se’l proveí d’un pati de 600 cadires de bova; reformat després amb 400 butaques, 125 seients preferents, 70 generals,457 i dotat amb un projector de segona mà, retirat del Cine Mar del Cabanyal (València). S’inaugurà l’11 d’agost del 51 amb la projecció d’una de romans: Los últimos días de Pompeya.458 Pel que fa als esports, el futbol desplaçava a la pilota entre els més joves; encara que seguien sent molt concorregudes les partides de perxa, llargues i, a partir de 1950, de galotxa, que tenien ara per escenari els carrers de Sant Roc i Major.459 La biblioteca pública, una de les primeres de la província, ja era una realitat. Creada de la mà del cronista Miquel Bosch (1948) i fornida per més de 1.000 volums (1949), fou investigada per la policia criminal i política l’any 1951. 455 COL·LECTIU ‘CARCALÍ’, D. Evaristo Calatayud Belda, dins El Portell. Butlletí d’Informació Municipal de l’Ajuntament de Montserrat, 23, Montserrat, 1999, p. 18. 456 RUIZ MONRABAL, Vicente, Les bandes de música i la seua federació. Historia de las sociedades musicales de la Comunidad Valenciana, Federació de Societats

Musicals de la Comunitat Valenciana, València, 1993, p. 385. 457 AMM, Pla preparatori del 1952, p. 20. 458 BOSCH i MARTÍNEZ, Miquel, Memòries d’un setantó. La música a Montserrat (1939-1990), mecanoscrit inèdit, f. 70v. 459 SESÉ ALMERICH, Antonio, Passat, present i futur de la pilota valenciana, dins El Portell. Butlletí d’Informació Municipal de l’Ajuntament de Montserrat, 30,

Montserrat, 2002, p. 19.

155


geografia, història, patrimoni

2.6

De fet, l’integrista arquebisbe de València ja s’havia queixat a Madrid l’any 49 sobre la existencia en esa biblioteca de obras de Baroja, Blasco Ibáñez y Valle Inclán (...) que deben retirarse, y si hay otras que solamente deben leer personas de formación moral e intelectual madura, excluyendo a los jóvenes.460 El deler inquisitorial es completà el 1951 amb la intervenció dels sis maestros nacionales de les escoles, per mediació dels quals se ha ordenado que no se faciliten libros ni revistas infantiles a los niños de edad escolar, fundados en que, al leer las de la biblioteca, no estudian debidamente las lecciones correspondientes.461 Les escoles diürnes tenien com a complement, com des de feia dècades, l’escola nocturna, que acollia una mitjana de 35 alumnes (1952), dedicándose preferentemente las mismas a la lucha contra el analfabetismo. De la formació musical, se n’ocupava l’escola de solfa de la Societat Instructiva Unió Musical, amb 45 places, director de banda i dos professors.462 Prompte s’acabarien l’autarquia i les cartilles de racionament (1952). Els viticultors trobarien bon mercat per al raïm de plaça (750.000 kg l’any) i la mistela (1 milió de kg de raïm transformats en licor). La Hermandad de Labradores preparava l’adquisició d’una trilladora de blat (1953)463 i les dones contribuirien a l’economia domèstica elaborant cistelles, papereres i tabaquets de vímet (mimbre), armades de falçonets, punxons i cortes.464 El sector manufacturer comercial estava ben representat: nou carnisseries, quatre merceries, deu fusteries, el forn d’algeps de Claudi Albors (de Montroi), un hostal, sis tendes, etc. Les tendes eren les de la Retoreta, Joanet, Rafel de Llos, Damián, casa Pepeta i ca la Comare.465 El present agrícola estava garantit per les 1.500 ha de vinya del terme. El futur reposaria en l’extensió del regadiu pel secà en dècades successives; per la introducció dels fruiters i el tarongerar: 4 ha de tarongers l’any 50, 312 ha l’any 70, més del doble en l’actualitat.466 Eren molts, a més a més, els estiuejants i domingueros que venien de València ja des d’abans del 1950, tot presagiant allò que s’hi acostava: l’era dels xaleteros o residents forasters arrelats al terme. S’estava adequant l’entorn del Pantà i construint el Balneari de la Font de Busqueïta. Al poble de Montserrat hi havia un telèfon 460 NAVARRO, Pura – CAMPOS, Anna, Sr. Miquel Bosch Martínez, primer bibliotecari de Montserrat, dins El Portell. Butlletí d’Informació Municipal de

l’Ajuntament de Montserrat, 29, Montserrat, 2001, ps. 14-15. AMM, Pla prepartori del 1952, p. 40. Ibídem, p. 18. Ibídem, p. 15. CAMPOS, Anna, El treball del vímet a Montserrat. Notes al voltant d’una foto, dins El Portell. Butlletí d’Informació Municipal de l’Ajuntament de Montserrat, 14, Montserrat, 1988, p. 15. 465 AMM, caixa 873, 1949; BOSCH, M., Les coses perdudes..., op. cit. 466 Per a majors detalls, us remetem a la part geogràfica del llibre i al document 21 de l’apèndix. 461 462 463 464

156


Utopia social, revolució, dictadura i democràcia públic i 6 abonats locals (1952), amb una centraleta a la Plaça Nova (pl. de Colom), que començà a ser coneguda també com la “plaça del Telèfon”.467 El parc automobilístic es reduïa a un camió, un cotxe, 5 motos, 327 bicicletes i 224 carros (1950).468 Passaven pel Camí Nou, a més, els cotxes de línia d’Alfarb i Real a València, i de Dos Aigües a València. L’Ajuntament lluitava aleshores (1952) per la consolidació de la concessió provisional de la línia de Dos Aigües, a nom de Julio Blasco (eixida de Montserrat a les 7,45 h i retorn de València a les 6,30 h), perquè l’autobús d’Alfarb...

2.6

...al llegar a esta población, como quiera que es la última de su extenso recorrido, son muchas las veces que pasa sin parar, por llevar cubierto el tope de viajeros que pueden transportar, y por lo tanto se queda todo el personal de esta población sin poder desplazarse a la capital.469 En la dècada de 1950 es normalitzaria la situació agrícola i econòmica en general, i es produirien les primeres millores substancials en la qualitat de vida. El 1957, per exemple, sent alcalde Vicent Ros, s’inaugurà el sistema de distribució a domicili de l’aigua potable.470 Dos anys abans, el 1955, el poble s’havia sorprés de veure com s’estavellava en la partida de Martull un bombarder Júnker 52 de l’exèrcit espanyol, sense major transcendència que el record col·lectiu, puix els 8 ocupants que duia se salvaren: Als pocs instants d’ocórrer l’accident, es traslladaren al lloc les autoritat locals i també els curiosos: alguna gent no havia vist mai un avió de tan prop, i aquella era una bona ocasió. I possiblement el camp del Boticari, el camp on caigué l’avió, molt prop del poble, es convertí per uns moments en un museu itinerant de l’aviació espanyola; comentant la gent congregada diverses coses sobre aquells enginys voladors, els avions que comprà Franco als alemanys durant la guerra i altres històries similars.471 El Montserrat del 1960 era encara un municipi plenament rural i agrícola. Els únics vehicles a motor eren 17 motos, 2 cotxes i 2 camions (1960), i al camp funcionaven només 10 tractors i 7 mules mecàniques.472 La indústria (tres fàbriques de rajola i una d’algeps), les pedreres d’argila i arena i la construcció ocupaven 86 treballadors el 1965, però el camp seguia sent el motor de l’economia local. 473 La cultura es 467 GARÍN LLOMBART, Felipe, Monserrat de Carlet (Valencia). Trabajo de etnología, mecanoscrit inèdit, 1963, p. 11. 468 AMM, Pla preparatori del 1952, p. 16; FUENTES PÉREZ, Amparo, Estudio monográfico sobre Monserrat, Mecanoscrit inèdit de l’AMM, 1980, signatura

1.070, p. 26. 469 AMM, Pla triennal del 1952, p. 38. 470 BOSCH MARTÍNEZ, Miguel, Memòries d’un setantí. El subministrament de l’aigua, dins El Portell. Butlletí d’Informació Municipal de l’Ajuntament de

Montserrat, 20, Montserrat, 1992, ps. 18-21. 471 CAMPOS AÑÓN, Marcos, La caiguda de l’avió, dins El Portell. Butlletí d’Informació Municipal de l’Ajuntament de Montserrat, 36, Montserrat, 2004, p. 28. 472 GARÍN LLOMBART, Felipe, Monserrat de Carlet (Valencia). Trabajo de etnología, mecanoscrit inèdit, 1963, p. 29. 473 AMM, Informe per al nomenclàtor del 1974.

157


geografia, història, patrimoni

2.6

reduïa pràcticament a les festes, els espectacles i la música de banda. La Colònia de Montserraters de València (Alfred Garcia, Salvador Chasan, Octavi Lòpez...) costejà llavors la lluminària de la Plaça i el carrer Major amb motiu de les festes d’agost del 1961, i aplaudí la creació de l’Himne de Montserrat (1962), amb música de Joan Evangelista Martínez, mestre de la banda, i lletra del poeta Ricard Sanmartín.474 En l’àmbit de vida domèstica, s’avançava en qüestions d’higiene (315 dutxes l’any 1960, 650 l’any 1964) i en l’ús de moderns electrodomèstics: les cuines de gas butà (400 el 1960, 590 el 1964) havien reemplaçat a les tradicionals de carbó i llenya.475

Una moto Vespa, 1961

Moto amb sidecar, 1957

La societat mediàtica avançava també a marxes forçades: hi havia 276 receptors de ràdio el 1960, enfront dels 33 de l’any 40, i 56 abonats al telèfon l’any 1974. La televisió prompte es posaria de moda: 1 sol aparell el 1960, 37 receptors el 1965 i més de 600 l’any 1974. El salt automobilístic es retardaria fins a finals dels seixanta: 2 cotxes el 1960 i només 10 el 1965, però 225 automòbils ja l’any 1974. Hi contribuïren sens dubte els diferents rallys fallers realitzats a partir del 1962 al voltant de la Serra del Castellet, mitjançant una improvisada pista de 13 km que rebé la denominació de Circuito Monserrat-Venta Cabrera... alcanzándose velocidades medias, en algunos casos superiores a los 120 km por hora (1963).476 Quant a la vida social, els homes majors preferien seguir freqüentant els bars: el Bar La Parreta, la Posada del Pavo, el Café Agrícola, el Bar Almiñana i el Café Musical (renovat l’any 1969).477 A la fi de la dècada de 1960, els costums de la modernor i les modes ye-yé, transmeses per la tele i el cine al públic juvenil, ja estaven molt assimilades; quan arribà al poble un rector que, segons es mire, se’n passava de modern i 158

474 475 476 477

LÓPEZ, Octavio, La colonia de Monserrat, dins Montserrat en festes majors, 1997, s. p. AMM, Informe per al nomenclàtor del 1974. GARÍN LLOMBART, Felipe, Monserrat de Carlet (Valencia). Trabajo de etnología, mecanoscrit inèdit, 1963, p. 6. AMM, Informe per al nomenclàtor del 1974.


Utopia social, revolució, dictadura i democràcia progressista per a l’època. Baixà de l’autobús i s’hagué d’identificar a les autoritats locals i als músics que l’esperaven, perquè, com anava vestit amb vaquers i roba normal... Ens referim a l’actual cantautor Paco Muñoz, que regí la parròquia entre el 1969 i el 1975. Entre altres coses, el capellà i la gent compromesa amb la llibertat i amb la desitjada democràcia, aconseguiren que actuara al poble el cantautor Raimon, no sense algunes dificultats (1972).478

2.6

Els primers cotxes: objectes de culte

El casino del Mig, 1961 159 478 MUÑOZ, Paco, Quin cas, aquell del Musical, dins El Punt (edició de Montserrat), València, octubre 2004, p. 2.


geografia, història, patrimoni

2.6

Los Phénix (1967) i la modernor

La Cooperativa Agrovinícola es constituí la primavera del 1972, quan ja s’endevinava l’agitació política que portaria a la democràcia. El 10 d’abril d’aquell any, reunits al Casino Agrícola, una setantena de membres fundadors elegiren la Junta Rectora Provisional i redactaren un esborrany d’estatuts. A l’any següent, 1973, ja disposaven de local i el projecte començava a consolidar-se. A la mort de Franco (1975), el 75% dels treballadors montserraters s’ocupava a l’agricultura, el 17,5% en els sectors de la indústria i la construcció, i només un 7,5% treballava al sector serveis. 479 Es tractava, doncs, d’una localitat eminentment agrícola, encara que ja havia deixat de ser un municipi rural i s’havia modernitzat en molts aspectes. S’acabaven de construir unes escoles noves (1975), i al terme es vivia un boom de la construcció: 91 cases i 378 xalets de nova planta entre el 1976 i el 1980.480 El sector industrial-terciari prosperava també, a poc a poc: 4 fàbriques de ceràmica, 4 tallers d’automòbils, un concessionari de cotxes; fàbriques de roba interior, confecció, bidons de plàstic i papes; fusters, manyans i obrers de vila (1978). En festes del 78 s’hi

160 479 FUENTES PÉREZ, Amparo, Estudio monográfico sobre Monserrat, Mecanoscrit inèdit de l’AMM, 1980, signatura 1.070, p. 69. 480 Ibídem.


Utopia social, revolució, dictadura i democràcia celebrà el 13 d’agost un Aplec de cantautors valencians, organitzat pels clavaris de Sant Roc, prenint part Paco Muñoz i Al Tall, entre atres.481 S’acordà aleshores un projecte de renovació de l’abastament d’aigua per als tres pobles de la foia, Montserrat, Real i Montroi,482 i s’aprovà massivament la Constitució (6 de desembre del 1978), que consagrava la recuperació de la democràcia: 1.396 vots emesos (d’un cens de 1.768), amb 1.280 vots favorables (el 92%), 78 negatius, 37 en blanc i 1 de nul.483 Poc després, en les primeres eleccions democràtiques (1979), els vots independents i del PSOE donaren l’alcaldia al socialista Josep Llàcer (1979-1987). El qual, entre altres coses, inicià la Setmana Internacional de Música de Cambra, a instàncies de Salvador Seguí (1980); reformà l’antic Pòsit per establir la Biblioteca; aconseguí el Centre de Salut, etcètera.484 L’any 1991, la divisió de les forces d’esquerres propicià l’assumpció de l’alcaldia per Antonio Campos, del Partit Popular (PP), que exerciria de primer edil entre el 1991 i el 1999. Entre moltes altres coses, es millorà el poliesportiu, s’acabà el Pla d’Ordenació Urbana i es recuperaren festes tradicionals perdudes.485 El 1999, finalment, es produí de bell nou l’alternança política, en recaure l’alcaldia a mans de Josep-Maria Mas, cap de llista de Gent d’Esquerres i actual alcalde. A hores d’ara, Montserrat és un poble amb una convivència democràtica plenament assolida; una comunitat periurbana, ben connectada amb la metròpoli, en plena fase d’expansió demogràfica i diversificació econòmica. Els nivells de qualitat de vida i vitalitat sociocultural, d’altra banda, no tenen parangó amb el que s’havia conegut unes quantes generacions abans. Fins i tot, els montserraters disposem d’un llibre de síntesi de la història local –cosa inaudita i inacabada– que vosaltres mateixos haureu de seguir escrivint.

El cantautor Raimon en la Setmana Internacional de Música de Cambra

La pilota valenciana, un esport en auge a Montserrat

2.6

Aspecte de la nova Casa de la Cultura

AMM, caixa 1.264, Programa de les festes previstes, 1978. Constituïts poc després en Mancomunitat de la Vall dels Alcalans: MANCOMUNITAT Intermunicipal de la Vall dels Alcalans, Gestión 1983-1987. AMM, Referèndum del 1978.. EQUIP DE REDACCIÓ, Vint anys d’ajuntaments democràtics. Entrevista a José Llácer, dins El Portell. Butlletí d’Informació Municipal de l’Ajuntament de Montserrat, 24, Montserrat, 2000, ps. 8-9. 485 EQUIP DE REDACCIÓ, Vint anys d’ajuntaments democràtics. Entrevista a Antonio Campos Oliva, dins El Portell. Butlletí d’Informació Municipal de l’Ajuntament de Montserrat, 30, Montserrat, 2002, ps. 16-17. 481 482 483 484

161


Montserrat - 2 Història