Variació lingüística (memòria català) - Montse clotet

VARIACIÓ LINGÜÍSTICA 17 de gener de 2016

Nº 1 Ensenyament i aprenentatge de les llengües

Llengua catalana

Montse Clotet Sabartrés

La variació lingüística és el fenomen dels canvis i variacions que donem a una llengua natural en el seu ús quotidià. Les causes d’aquests canvis es deuen a diferents factors: geogràfics, socials i psicosocials.

De vegades es diu que una llengua és el que volen que sigui els que la utilitzen.

Una primera idea d’aquesta afirmació és que no es pot desvincular la llengua de la realitat concreta dels parlants.

Una llengua només té sentit quan hi ha parlants que la utilitzen i és operativa per un nombre de persones.

Això s'explica per un motiu exposat per Edwards: "la llengua és una senya d'identitat grupal i, per això mateix, matèria d'estudi molt sensible".

Per tant, sense ús no existeix llengua. El que determina la vitalitat i en condiciona el desenvolupament, és a dir, l’expansió d’una llengua, és el seu ús per part dels parlants en diferents àmbits lingüístics.

Val a dir que hi ha convencions i conclusions que compartim entre la societat, però no veritats.

L’inherent a l’ús és el concepte variació.

L’existència d’usuaris diversos és el que fa aparèixer usos diversificats de la llengua.

Els humans som diferents genèticament, com ho som també culturalment o lingüísticament. Quines són les causes d’aquesta biodiversitat?

Com es va originar la nostra espècie i com es va diversificar alhora que es dispersava geogràficament? Qui som?

D’on venim? Cap on caminem? Totes aquestes incògnites ens són desvelades en el transcurs d’aquest viatge als orígens.

UN PASSEIG PER LA BIODIVERSITAT Un viatge en la investigació sobre els orígens de la nostra espècie.

El coneixement de l’entorn que tenien els nostres avantpassats era prou bo per garantir-los la supervivència. Un dels grans salts del pensament va ser la inclusió de l’espècie humana com a grup zoològic dels éssers vius.

La primera classificació coneguda dels éssers vius en què es troba aquesta consciència va ser la Història Natural d’Aristòtil.

Coneixem que a les illes gregues s’hi aturaven vaixells de comerciants de diverses civilitzacions, cosa que fa fàcil imaginar un escenari en què persones de diferents procedències poguessin parlar de qüestions humanes i divines.

El darrer salt evolutiu El darrer gran salt evolutiu en la història de la vida és el llenguatge articular.

Mitjançant aquesta capacitat de comunicació, els grups humans han desenvolupat societats enormement eficients en l’explotació de l’entorn i en el desenvolupament d’una cultura.

Perquè el llenguatge pugui existir calen unes potencialitats biològiques ben clares, tant en les estructures que produeixen el so com en les estructures 2

cerebrals que governen la producció del so i la seva interpretació.

La llengua que es parla no té cap fonament biològic. En condicions normals, qualsevol ésser humà, independentment del seu origen, és capaç d’aprendre perfectament qualsevol llengua sempre que l’aprenentatge sigui suficientment precoç en la infantesa.

La llengua concreta que es fa servir i tota la diversitat lingüística existent formen part d’un procés complex d’evolució cultural que ha donat a la nostra espècie una nova dimensió en el brancatge de les diferències.

La cultura ha afegit un nou graó de diversitat en els alumnes.

Origen, difusió i funció de la diversitat lingüística LES VARIETATS HISTÒRIQUES I SOCIALS Les variacions degudes al context o a la situació són conegudes amb el nom de registres o varietats funcionals, contextuals, situacionals i també variacions estilístiques. Es diferencien de les altres varietats (geogràfiques, històriques o socials) perquè no tenen tant a veure amb els parlants com amb la situació, àmbit o context en què es produeix un missatge lingüístic. Un mateix parlant fa servir diversos registres segons el que hagi d'expressar el mateix missatge en un context o en un altre. Els registres varien en funció d'alguns elements de la comunicació

del context: qui parla, de què parla, amb qui en parla, amb quina intenció o propòsit, com en parla (oralment o per escrit), etc.

A continuació es presenten alguns trets més específics d'aquestes varietats.

Varietats històriques: Les diferències entre el català d’avui i el del 1500, per exemple, són fàcilment constatables agafant un manuscrit de l’època i confrontant-ne aspectes com la morfologia, la sintaxi o el lèxic amb la llengua que fem servir al segle XXI. Al llarg de la història la llengua ha sofert una evolució.

L’etapa d’arraconament de l’ús de la llengua es comença a superar al segle XIX, gràcies a una creixent conscienciació nacional i lingüística.

Per una banda, la burgesia catalana, sorgida amb la industrialització i el progrés econòmic, fa seves les reivindicacions catalanistes, desenganyada per la gestió centralista de l’estat. D’altra banda, la cultura catalana incorpora els postulats del Romanticisme, que reivindica el nacionalisme i el passat històric, lingüístic i cultural. Cal dir que aquest moviment tingué més pes a Catalunya, ja que al País Valencià i a les Balears es restringí sobretot a l’àmbit literari i no afectà tant el polític.

En el segon terç del segle XIX s’inicia la Renaixença, moviment de recuperació dels signes d’identitat nacional catalana: el folklore, la literatura, la 3

història... i, sobretot, la llengua, que havia de recuperar els àmbits d’ús que havia anat perdent en l’etapa anterior de la Decadència.

La Renaixença va produir un canvi molt important en el comportament del poble català envers el seu idioma, juntament amb l’aparició del catalanisme polític que s’enfronta amb el centralisme de Madrid.

Així doncs, la Renaixença fa referència a la recuperació cultural i política que va viure Catalunya al llarg del segle XIX, així com la recuperació de la llengua, i assolí la plenitud entre 1870 i 1880.

Per la recuperació hi van haver altres factors: el treball lingüísticocultural dels il·lustrats, el romanticisme i el context historicosocial.

Al segle XIX es comença a plantejar la qüestió de la diversitat. S’investiga sobre les coincidències que observen entre les llengües, com ara les d’algunes llengües europees amb el sànscrit, (literatura vèdica) del món indostànic. Es van adonar que hi havia una sèrie de paraules amb alguna semblança amb les romàniques.

Fonèticament també van veure que en sànscrit hi ha una certa coincidència. Hi pot haver una mena de parentiu llunyà entre l’Índia i Europa.

que provenien d'una mateixa llengua, que van anomenar indoeuropeu.

L’EVOLUCIÓ DE LES FAMÍLIES DE LES LLENGÜES Amb el comparativisme surt l’arbre genealògic de les llengües: metàfora amb què els comparatistes de mitjan segle XIX, i en particular August Schleicher, representaven l’evolució d’una família de llengües, considerada com un procés de particions successives d’una llengua comuna en diverses llengües que des d’aleshores seguien un curs independent.

Aquesta imatge, que perdura en alguns manuals, fou destruïda pels lingüistes Hugo Schuchardt (1866 i 1870) i Johannes Schmidt (1872). El primer per al romànic i el segon per a l’indoeuropeu. Consideren que les línies fonamentals de participació dels dialectes s’entrecreuen d’una manera massa complicada perquè hom pugui admetre una història tan simplista, i que cal pensar en molts processos d'associació i reagrupació de les llengües.

Origen comú de les llengües

Aleshores els filòlegs es van anar adonant que la majoria de les llengües europees i moltes d'asiàtiques presentaven nombroses correspondències les unes respecte a les altres, i van arribar a la conclusió

4

CONEIXEMENT DEL MÓN La disciplina lingüística en el Colonialisme Fins al segle XVII va portar-se a terme la conquesta i colonització de l’Amèrica del Sud per part d’Espanya i Portugal, i les exploracions dels holandesos a Indonèsia i Austràlia.

La segona etapa, i els antecedents directes de l’Imperialisme del segle XIX, els trobem en el colonialisme del segle XVIII, quan cinc estats europeus (Espanya, França, Gran Bretanya, Portugal i Holanda) van esdevenir autèntiques potències colonials.

Aquesta segona onada colonitzadora del segle XVIII seria obra, bàsicament, de navegants anglesos i francesos a l’Amèrica del Nord i a diversos àmbits del Pacífic.

Els models de colonització en el segle XVIII van ser fonamentalment l’establiment de bases de subministrament i la colonització territorial.

Aquest fet denota les limitacions territorials del domini colonial i la feblesa que tindrà en aquest segle la presència europea a Amèrica i Àsia.

Desprès d’aquestes dues etapes, el mapa colonial estava molt dividit. Els dominis colonials espanyols s’estenien

per gairebé tota l’Amèrica Central i del Sud (amb les excepcions del Brasil i les Guaianes) i s’endinsaven fins a l’Amèrica del Nord (Florida, Califòrnia, Arizona i Texas). A més, a l’Àsia posseïa les Filipines. D’altra banda, França tenia alguns establiments colonials a l’Àfrica (Senegal), a Amèrica (Canadà, Louisiana, les Antilles) i a l’Índia (enclavaments a la costa i Ceilan).

Portugal tenia sota el seu domini el Brasil i algunes factories a l’Àfrica i l’Índia (Goa). Holanda dominava part de les Guaianes i Indonèsia.

Tot i l’expansió colonial britànica al segle XVIII, seria al llarg del vuit-cents (i especialment des de la dècada de 1870) quan es produiria el gran canvi respecte als imperis europeus. Les velles potències colonials de l’època moderna, Espanya i Portugal, perdien gairebé tots els seus territoris americans, mentre que Gran Bretanya i França es consolidaven com a noves potències colonials hegemòniques, arribant a dominar gairebé tota l’Àfrica i una bona part del continent asiàtic.

Per tant, a partir del segle XVIII els europeus s’escampen per tot el món.

Amb aquest context es comença a tenir una idea de la diversitat lingüística que hi ha al món.

5

Els europeus s’escampen pel món per dominar-lo, i per això calia tenir coneixement de les terres que volien conquistar. Durant aquest procés anaven narrant el que anaven veient.

TEORIES PER CONÈIXER EL MÓN Darwin el 1831 va decidir realitzar un viatge al món. La seva teoria va significar un daltabaix científic, tant o més fort que el pas del geocentrisme a l’heliocentrisme.

Va fer un canvi de mirada a la teoria de Lamarck i al feixisme o creacionisme.

Aquests canvis es van produir a partir del descobriment dels fòssils. Descobreix que les formes de vida no són estàtiques sinó que tenen una evolució gradual, lenta i contínua, i que els organismes semblants estan emparentats i descendeixen d’un avantpassat comú.

A partir d’aquesta teoria, l’evolució per mitjans naturals, molts científics relacionaren l’esser humà i el mico. Va sortir la idea que els éssers humans i els micos comparteixen un avantpassat comú.

Els xinesos també van voltar pel món, no només els europeus; ells volien produir i crear productes. Van fer explotacions per l’Àfrica, però no per dominar el territori. Els europeus, en canvi, volien dominar territoris.

EUROCENTRISME I RACISME El racisme és un fet imaginari col·lectiu de la societat, basat en la creació d’estereotips. El racisme s’estén creant diversos estereotips segons el color de la pell i l’olor diferents, el parlar, el

treball dels homes i les dones, etc. i així fins arribar al paroxisme de justificar el racisme.

Un exemple d’actitud racista el trobem en els Jocs Olímpics de Berlín, on la suposada superioritat dels alemanys que volien fer veure a tot el món queda en evidència. Els nazis van intentar fer veure la superioritat fins arribar a l’intent de genocidi dels jueus.

Però avui en dia aquesta concepció de la superioritat ha canviat, sabem que això és una bajanada. Sabem que les races no existeixen.

Les persones no estem distanciats genèticament, tots estem aparentats.

Partim d’un nucli reduït d’unes dos mil persones; per tant, tenim els mateixos padrins, repadrins, etc. Els humans som tots de raça única des del punt de vista de la genètica.

Si totes les persones som iguals, si el racisme és una desviació, llavors, què passa amb les llengües?

La discriminació lingüística també s’origina en aquesta idea de superioritat. Igual com amb les persones, es creu que hi ha llengües 6

que estan per sobre de les altres per diverses raons: perquè hi ha més parlants, perquè es parla en més països...

El cert és que totes les llengües són iguals i que totes tenen els mateixos drets.

Al llibre del Gènesi, la Bíblia diu: -

A A l’origen la llengua era única i després es dispersa.

-

La diversitat lingüística es veu com una cosa negativa, es considera un càstig.

-

L’APOTEOSI DE TAXONOMIA Intentar aprendre el món és intentar classificar-lo. Al segle XIX s’entén el fet de conèixer com classificar. Per exemple, a les biblioteques veiem que hi ha una sèrie d’ítems per classificar els llibres. Intenta classificar el coneixement, no els mecanismes.

En canvi al segle XX fem estructures d’arbre invertit. Veiem que s’intenta classificar i fer les connexions.

De la llengua surten fonètica, morfologia, entendre les coses estructura d’arbre cadascun dels ítems.

les branques de sintaxi, etc. Per anem fent una i anem obrint

Podem classificar les llengües? Podem anar tancant l’arbre? Podem classificar les llengües com a estructura d’arbre?

Aquest fet implicaria l’existència d’un origen comú de totes les llengües. La primera llengua de la qual havien sortit totes les altres (coneguda com a llengua primigènia o protollengua).

LA TORRE DE BABEL

Relat i interpretació catòlica Els descendents de Noè representaven la humanitat i parlaven una única llengua. Com que el cor dels homes era desobedient i malvat i en comptes d'adorar Déu es preocupaven només per ells mateixos, Déu va decidir frustrar el projecte de la torre de Babel.

Va multiplicar el nombre de llengües perquè així no es poguessin comprendre entre ells i, per tant, haguessin d'aturar la construcció de la ciutat. La humanitat, després d'això, va haver de dispersar-se arreu del món.

Aquesta història s'utilitza per explicar l'existència de les llengües i de les races, el perill de voler-se igualar a Déu i també la necessitat de parlar-se, de comprendre's, per tal de realitzar grans projectes.

Això no obstant, també es pot veure simplement com una temptativa dels homes a donar alguna explicació a 7

l'existència de les races i de les llengües.

“5. Aquesta forma de llenguatge la parlà Adam; aquesta forma de llenguatge la parlaren tots els homes després d’Adam fins a la construcció de la torre de Babel, que s’interpreta com “la torre de la confusió”; aquesta forma de llenguatge l’heretaren els fills de Héber. Que a partir d’ell s’anomenaren hebreus. 6. Aquests foren els únics a conservar-la després de la confusió, per tal que el nostre Redemptor, que és descendent d’ells en el seu vessant humà, fruís no pas d’una llengua de confusió, sinó d’una llengua de gràcia.

7. Fou, doncs, l’hebreu, la llengua que modularen els llavis del primer parlant.”

La torre de confusió ens diu que la primera llengua, l’hebreu, es va continuar parlant.

L’hebreu va esdevenir llengua morta, sabem que al segle IV o V aC, l’hebreu estava quasi extingit. Havia estat substituït per arameu al segle IV aC. Llavors, l’hebreu era llengua sagrada però no parlada per ningú.

L’arameu és una llengua actualment encara es parla.

que

PROCESSOS D’ADQUISICIÓ DEL LLENGUATGE La ciència ha anat evolucionant. Altres llenguatges, comunicació. Uns lligams entre la llengua i el cervell (aspectes neurolingüístics i psicolingüístics).

-

Partim d’exemples que ens porten a veure el que passa amb la llengua i les seves variacions: hi ha registres diferents segons les espècies. Si agafem, per exemple, un canari dels Estats Units i el portem a Europa, encara que sigui de la mateixa espècie morfològicament, no se socialitza. Té dificultats per aparellar-se, ja que la manera de cantar i els sons són diferents. Hi ha dialectes o llenguatges diferents entre els ocells (diversitat).

-

Els llenguatges icònics no són universals. Son un llenguatge convencional i, per tant, si no està molt difós no s’entendrà.

-

El llenguatge gestual tendim a pensar que és universal i no és així.

Són gestos no codificats.

Gest interactiu no comunicatiu. És l’acció que fem segons el que passa o sentim. Per exemple, en el cas de tenir por ens arronsem. Però la majoria de gestos són convencionals. Per tant, podem veure com varia. Amb aquests exemples podem veure com tenim diversitat a tot arreu.

LLENGUATGES ARTIFICIALS O CREATS ARTIFICIALMENT S’intenta crear una llengua interlingua, una llengua que no sigui de cap nació, i així no haver de fer colonialisme. Se’n fa molta difusió, a tot el món hi ha esperantistes.

Diuen que es dialectalitza i que és diferent aquí a Catalunya que a l’Argentina.

8

Un altre exemple de dialectalització seria l’anglès. Aquesta llengua s’estén molt i això fa que es generin nous dialectes.

-

La llengua de signes catalana és diferent de l’espanyola. La llengua de signes també és diversa, n’hi ha moltes. L’americana no prové de l’anglesa i està emparentada amb la francesa. I la de Catalunya no s’utilitza ni a les Illes Balears ni a València.

Per què tenim moltes llengües i no només una?

Una llengua pot tenir un origen natural o artificial. La llengua té tres funcions: la comunicativa, la patrimonial (passar el coneixement de generació a generació) i la simbòlica (identificació dels membres de la comunitat). Quan la llengua té aquestes funcions passa de ser una llengua artificial a ser una llengua natural.

Tot sistema de comunicació és divers, una tendència comunicativa natural diversa.

UNA ÚNICA ESPÈCIE? UNA ESPÈCIE ÚNICA? Si som de raça única, com és que som tan diferents?

La manera de vestir de les persones són trets culturals o trets adquirits, no hem nascut així.

La humanitat està estabilitzada, no canviem, busquem sistemes d’adaptar el medi a les nostres necessitats. És un procés evolutiu-adaptatiu.

I amb la llengua que passa? Hi va haver una sola llengua?

A les coves podem trobar pintures rupestres. I hi ha diferents teories que expliquen per què es pintaven. Era la seva forma de comunicar-se? Era per propiciar la caça?

El motiu podria ser per estètica, per retre un homenatge als morts, per entretenir-se, etc. Buscaven unes dimensions més enllà.

Fem petits canvis morfològics en sortir de l’Àfrica. Els sàpiens s’estenen fora de l’Àfrica. Llavors és quan es produeix la revolució cognitiva, quan ja estem dispersos pel món. Es fa una adaptació parcial al medi amb canvis morfològics parcials (estadi prelingüístic). Hi ha un tronc comú si venim d’un grup petit de persones. Però després de la revolució cognitiva es produeix la llengua en sentit modern.

La complexitat lingüística ha existit sempre, sempre hi ha hagut diverses llengües. Venim d’un grup reduït amb una sola llengua. I a partir de la revolució cognitiva sorgeixen altres llengües més complexes.

9

La llengua et permet parlar de tot.

Tenim la capacitat de la llengua com a estratègia per a crear tota classe de llenguatge. Per exemple, et permet definir quelcom quan no en sabem el nom.

d’origen un gos podria dir “guau, guau”, “bup, bup”, etc.

En una mateixa llengua hi ha moltes paraules per denominar la mateixa flor: roella, rosella, quequerequec, peperepep... en llatí papaver.

Tota llengua té la capacitat de crear paraules noves, buscar definicions, etc.

Sabem de la llengua des que hi ha registre escrit. Això ha fet veure que és una llengua complexa. A més a més, veiem que aquesta diversitat de les llengües que trobem actualment ha anat variant, però ha existit sempre.

La llengua parteix d’un origen?

La nostra estratègia evolutiva és el que ha fet que els grups, gràcies a la cohesió lingüística, estiguessin cohesionats. Tot gràcies al llenguatge, i això ha generat la diversitat de les llengües; és a dir, que s’han creat altres llengües.

Per cada persona, la seva L1 és la primera llengua que ha aprés cronològicament. La primera llengua en què pensa. La llengua inicial té una ubicació al cervell diferent de les llengües que ha après després.

Com s’ha dit anteriorment, les llengües sempre han sigut diverses i ho podem veure en aquests exemples: -

Si ens fixem en les onomatopeies, que intenten reproduir els sons de la natura, ens adonem que depenent de la persona i el seu lloc

Podem veure que hi ha paraules amb repetició de síl·labes. Però no passa en totes les paraules; per tant, no trobem explicació per a tot.

El que sí que veiem és que la vocal més fàcil a l’hora de començar a parlar és la “a” i que les consonants són les bilabials “m” o “p”. Per aquesta raó “mama i papa” en diferents llengües s’assemblen: “mamá y papá” (castellà); “mom and dad” (anglès); “maman et papa” (francès); “mamma e papà” 10

(italià); “mamãe e papai” (portuguès).

Són les primeres paraules que s’aprenen i cal que siguin de bon pronunciar. Tots tenim el mateix aparell fonador i fem la mateixa seqüència en començar a parlar.

Es pot tractar de casualitat, però quan les casualitats es repeteixen sovint aleshores passa quelcom, llavors ja no és casualitat. Però en aquest cas, com que no hi ha cap altra explicació, hem de parlar d’especulacions. Per fer hipòtesis necessitem indicis específics.

Més endavant, després de les primeres paraules, comencen a fer-ne de noves combinant-les. És aleshores quan es fa el pas del lèxic a la sintaxi.

LA SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA I LA RECUPERACIÓ DE LLENGÜES El fenomen més habitual de contacte entre llengües és la substitució lingüística. Quan un poble domina l’altre i imposa la seva llengua. Això és la causa de l’extinció d’algunes llengües. Passa quan es deixa de parlar la llengua pròpia per parlar-ne una altra.

Què passa quan desapareix una llengua? Hi ha possibilitat de recuperarla?

De possible sí que ho és, però realment és molt difícil.

Un cas d’intent de recuperació de la llengua és el del còrnic, una llengua cèltica que es parla a la península de Cornualla, al sud de la Gran Bretanya.

Fan classes i grups per intentar

recuperar-la. De moment no l’han recuperat, i els serà difícil perquè només la parlen a casa.

Un altre exemple és l’hebreu, una llengua que conservava per a la religió però que havia deixat de ser utilitzada en la vida diària.

Elizier Ben Yehuda (1858 – 1922)

Intel·lectual jueu que modernitza l’hebreu (la gramàtica, l’ortografia, vocabulari modern...).

Cal modernitzar la llengua per poder-la parlar, per això ho fa. Ell comença l’experiment de parlar l’hebreu amb la seva dona. El fill que tindran serà el primer parlant nadiu d’hebreu modern.

Els sionistes comencen a anar cap a Palestina amb la idea de crear una nova pàtria. Van desplaçant la població autòctona. Passada la Segona Guerra Mundial queda un gran nombre de famílies jueves que ho han perdut tot.

Van cap a Palestina i tot seguit es crea Israel, una colònia britànica. Parlaven llengües diferents però van començar a optar per l’hebreu (llengua oficial d’Israel). Per tant, era la interlingua de la gent que vivia allà i els jueus que arribaven l’anaven aprenent.

11

Això demostra que és possible recuperar una llengua, però és gairebé una utopia, és difícil quan hi ha un trencament generacional.

Andorra 78,9 96,0 89,7

61,1

Franja de 88,8 98,5 72,9 Ponent

30,3

Com funciona aquest procés de substitució?

L'Alguer 67,6 89,9 50,9

28,4

Pots preveure l’habilitat però si no canvia la condició aquesta llengua desapareixerà. Tot i això, es pot intentar que canviï incidint-hi, canviant les condicions del medi, canviant l’ambient de la llengua, etc.

Però de vegades amb la solució política no sempre n’hi ha prou. Necessitem modificar la idea de la llengua sentimentalment i culturalment.

Un exemple pròxim que veiem és el català. Per què té tanta força el català?

A diferència del que ha passat amb l’aragonès, l’occità i altres llengües minoritàries, hi ha hagut una classe social que ha mantingut la llengua.

Es pot observar una gran diferència entre l’acció de parlar i escriure, això mostra que hi pot haver gent analfabeta o gent catalanoparlant però que escriu en castellà.

Les llengües més parlades a Catalunya a banda del català i el castellà són l’àrab i les llengües romàniques.

Demografia lingüística:

INFORMACIÓ SOBRE LA SITUACIÓ DE LA LLENGUA CATALANA Territoris parla entén llegeix escriu

Catalunya 84,7 97,4 90,5

62,3

País 57,5 78,1 54,9 Valencià

32,5

Illes Balears

74,6 93,1 79,6

46,9

Catalunya 37,1 65,3 31,4 Nord

10,6

A partir del gràfic s’observa la desproporció que hi ha segons els àmbits territorials. El català està en una situació minoritària. Les terres de l’Ebre és el territori on percentualment es parla més català.

12

D’on som i cap a on anem?

Si sumem els valors del gràfic obtenim que a Catalunya un 35,4% tenen com a llengua inicial el català i un 58,8%, el castellà. Per tant, una diferència d’un 23,4%. Aquesta diferència complica el futur de la llengua.

En canvi, s’equilibra amb un guany pel català si mirem quina es percep com a llengua pròpia, és a dir, com a llengua d’identificació o com a llengua habitual.

Si comparem el percentatge de catalanoparlants i la taxa d’immigrants de Lleida i Girona, observem uns canvis del 2007 al 2011:

El 2007 Lleida estava per damunt de Girona pel que fa a gent que parlava català, però el 2011 això canvia. Baixa el percentatge perquè Lleida acull més immigrants.

majoria dels mitjans de comunicació són amb castellà. Hi ha alguna revista en català, però la majoria són revistes editades en castellà.

Pel que fa a la televisió i l’Internet, el castellà es consumeix més, tot i que també hi ha consum en català. En l’Internet el català té una oferta més petita, però un ús més intens. Quant a la ràdio i al diari, s’equilibra l’ús del castellà i català.

SITUACIÓ DE L’ARANÈS L’aranès és el nom que rep la llengua occitana de la Vall d’Aran. La llengua d’oc o occità pertany al grup de llengües romàniques o neollatines i està constituït per sis grups dialectals: vivaro-aupin, provençau, lemosin, auvernhat, lengadocian i gascon.

L’aranès és una variant del dialecte gascó. El mapa mostra la zona lingüística de l’occità amb els dialectes que el constitueixen.

Actualment es diu que Lleida torna a ser la més catalanoparlant, però no hi ha dades per justificar-ho.

Tot i el gran nombre de gent que parla en català es pot observar com la 13

S’observa que entre el 2008 i el 2013 s’ha mantingut l’estat de la llengua, els percentatges no han variat gaire. Hi ha un petit descens de la gent que el parla, es manté la gent que el llegeix i l’escriu i augmenta un pèl la gent que l’entén.

LES LLENGÜES DE FRANÇA I ITÀLIA A França, entre la Primera i Segona Guerra Mundial es va deixar de banda l’occità. Llavors passen a parlar francès.

Hi ha nou llengües parlades a França, a part de les que es parlen a les colònies.

Val a dir que l’estat actual d’aquestes llengües és lamentable, ja que no es respecten els drets lingüístics dels habitants.

L’occità aranès és la llengua habitual del 17,6% de la població de la Vall d’Aran (gairebé 1.500 persones), el català ho és per al 16,4% (1.400 persones), el castellà per al 55,1% (més de 4.600 persones) i el 10,6% té altres llengües habituals o combinacions de llengües (900 persones).

Des del 2008 hi ha hagut una disminució de la població que té l’occità aranès com a llengua habitual. El català s’hi manté estable i el percentatge d’altres llengües o combinacions ha minvat.

Pel que fa a Itàlia, també es pot observar que hi ha una diversitat de llengües a banda dels dialectes italians.

Moltes són llengües autònomes.

Una explicació de la situació podria ser que hi hagués un nombre de població que està censada a l’Aran per un temps. Que estan entre 2 i 5 anys treballant en el sector serveis, però que potser no s’hi queden a viure. També hi pot haver moltes segones residències.

A la Vall d’Aran hi han arribat molts immigrants, però continuen transmeten la llengua.

14

En el mapa veiem els llocs on es parlen les diferents llengües. El retoromànic; l’eslovè, tocant a Eslovènia (a la península d’Ístria s’ha parlat sempre italià). Al sud d’Itàlia i a Sicília hi ha nuclis on es parla albanès. Al sud d’Itàlia també es parlava el grec. El sard també té molts parlants, és una llengua romànica. També s’hi parla el francoprovençal, el serbocroat, l’alemany, l’occità i el francès.

LLENGUA SENSE ESTAT LLENGUA AMB ESTAT En el gràfic següent veiem un seguit de llengües diverses d’Europa que no tenen estat i els llocs on es parlen:

Fins a quin punt el català no és llengua d’estat? Hi ha tres comunitats autònomes amb el català com a llengua i també Andorra, que és un estat; per aquesta raó, doncs, es creu que s’hauria de considerar llengua d’estat.

L’alemany és una llengua sense estat a França i Itàlia, però a Àustria es

considera l’alemany com una llengua amb estat.

Per tant, és tot una mica relatiu. Una llengua sense estat té més difícil sobreviure i més si algun estat està en contra de la llengua, però ho pot fer.

L’escola ajuda a difondre el català, i d’aquesta manera veiem que no es perd. Però malgrat que estudien en català, molts quan acaben l’escola no el parlen.

Això podria ser perquè no hi ha una comunicació fluida en català, potser els és més fàcil i els surt directament parlar en castellà.

Si ens hi parem a pensar, s’ensenya un català que no és la llengua real.

Hauríem de replantejar l’ensenyament del català a l’escola, saber parlar en qualsevol circumstància.

“Ser sociables ens ha fet menys vulnerables a una selecció natural implacable que no ha actuat individu per individu, sinó que ho ha fet — encara ho fa— sobre el grup social organitzat. Les forces internes, les quals han socialitzat el grup a través de les seves interaccions, han permès una cosa fonamental: el repartiment del fet selectiu entre tota l’estructura. Ha estat precisament l’estructura la que s’ha adaptat als canvis i a la pressió selectiva. És per això que la sociabilitat és la base de la nostra supervivència com a gènere.” (CARBONELL, E. La consciència que crema. Badalona 2008) Aquest punt va lligat amb el que hem anat veient. Ja no evolucionem 15

individualment, és la societat la que evoluciona.

“Hem vist com la substitució lingüística és un problema que es dóna a tot arreu, i que moltes de les llengües del món tenen tan pocs parlants que difícilment se’n pot assegurar la supervivència. Si desapareixen, amb elles perdrem moltes de les baules que ens uneixen amb el nostre passat, i res no les podrà recuperar. Amb elles s’extingirà també moltes formes diferents d’estructurar la realitat i l’univers particular de cada cultura, i ni tan sols rebrem a canvi un món més just, ja que el món més homogeni que ens espera haurà cobrat un preu tan alt per a construir-se que mai més no podrà restituir allò que prèviament ha destruït.”

“Si pensem que la història de la humanitat és en una mesura important la història de les millores culturals i materials produïdes pels intercanvis entre cultures diferents, haurem de concloure que la confusió de llengües a Babel no va ser una maledicció sinó una benedicció.”(LAMUELA, X.)La formació de llengües és un procés lent, sobretot si es fa per dialectalització. No sabem si hi ha més o menys llengües que abans.

El llatí ha sigut un procés llarg de moltes generacions.

Podem trobar llengües criolles, aquestes són les de més ràpida de creació. Aquesta llengua surt quan es barreja tot de gent d’ètnies diferents que no parlen la mateixa llengua. Entre ells acaben agafant la llengua de l’amo, però la parlen malament. Aquest

idioma resultant, anomenat pidgin, és una barreja de molts elements. Es tracta d’una llengua mal parlada on la seva funció és per poder entendre l’amo i els que l’aprenen.

Quan es crea la gramàtica simplificada llavors pot esdevenir llengua. També passa que entre parelles no s’entenen i la generació que neix amb aquesta llengua l’agafen com a L1. Aleshores es naturalitza com a llengua i llavors passa a ser una llengua criolla. Per exemple: créole, una llengua que a nascut des del francès (però existeixen altres criolls).

Papiamento és un crioll de l’espanyol.

Són pocs els casos de formació de llengües per aquest procés, és més habitual que es formin per dialectalització. Una llengua també pot deixar de ser transmesa, és a dir, que es pot deixar de parlar, i el canvi pot ser radical i ràpid. Amb una generació es pot produir el canvi, amb 50 anys una llengua pot desaparèixer perfectament.

N’és un exemple el que va passar a Catalunya del Nord després de la Segona Guerra Mundial, quan els parlants van començar a parlar en francès als fills.

FAMÍLIES DE LLENGÜES Tenim moltes classificacions de famílies de llengües, això només mostra la dificultat de classificar. En la família on pertany el català, la família indoeuropea, podem veure que hi han

16

uns grups importants, aparentats entre ells.

LLENGÜES O GRUPS ÈTNICS O SOCIALS?

Les llengües cèltiques eren les més parlades, en canvi ara estan en perill d’extinció.

Es fa un estudi per intentar veure la genètica dels pobles i les llengües.

S’observa que els pobles canvien de llengua.

Les llengües indoeuropees han tingut un impacte molt gran i s’han estès arreu del món, sobretot a Amèrica.

ORIGEN DE LES LLENGÜES ROMÀNIQUES L’Imperi romà a l’època d’Adrià arriba a la seva expansió màxima (als anys 100 – 150). En aquests anys va ser quan es va estendre més la parla del llatí. Les interlingua més utilitzades eren el llatí i el grec. La Romània és el territori on es parlen les diferents llengües llatines. La Romània occidental es caracteritza pel pas de “p”, “t” i “k” a “b”, “d” i “g”. Per exemple, es diu “seda” en lloc de “seta” (per referir-se al teixit).

I per fer el plural afegeixen una “s”, per exemple “home – homes”; “casa – cases”. Això prové de l'acusatiu del llatí.

En canvi, a la Romània oriental es canvia l’última vocal per fer el plural.

Per exemple, “casa – case”.

La Romània ha guanyat altres territoris, que s'anomenen la Romània nova. Per exemple, el portuguès es difon al Brasil, i el francès en algun punt dels Estats Units (Nova Orleans).

La mateixa gent de la població que parlava una llengua pot agafar una altra llengua i acabar canviant-la. Per exemple, a Lleida van començar parlant ilerget, seguit de llatí i després àrab.

Llavors van arribar els catalans, que van imposar la seva llengua perquè eren molts habitants, i els que es van quedar la van adoptar.

ELS ALFABETS Els alfabets no tenen res a veure amb les llengües, és un fet arbitrari. Les llengües que s’escriuen han triat un alfabet o un altre.

Cada idioma té el seu propi codi sistematitzat, que pot ser fet particularment per a ella mateixa o a partir de variacions d'un altre. Així, per exemple, tots els alfabets en ús a l’Europa occidental provenen de l'evolució de l’alfabet del llatí clàssic.

De forma similar, l'alfabet llatí i l'alfabet ciríl·lic neixen de l'alfabet grec, el qual prové de l'alfabet fenici, d'on sorgeix també l'alfabet iber. Quant a les relacions entre l'alfabet fenici i l'ugarític amb altres alfabets més antics i amb l'escriptura cuneïforme i jeroglífica, en particular, així com els lligams amb els alfabets de les llengües indoàries, si bé 17

són menys clares, també indiquen un origen comú de la majoria d'alfabets.

De vegades no és clara la frontera entre un nou alfabet i una adaptació del mateix alfabet.

Les llengües romàniques utilitzen grafies no presents al llatí original o accents, signes de puntuació i altres modificadors. Com que l'evolució fonètica de cada idioma és més ràpida que la gràfica, no hi ha una correspondència unívoca entre les lletres de l'alfabet i els fonemes, és a dir, la pronunciació de cada llengua pot variar tot i referir-se a la mateixa lletra.

Per aquest motiu l’ortografia dicta les normes per escriure correctament un idioma. Podem veure llengües que han canviat d’alfabet i continuen funcionant igual de bé. Per exemple, a Catalunya podríem escriure en l'alfabet hebreu i a la Xina podrien utilitzar l'alfabet llatí, i la llengua seria igual de vàlida.

s’entenen igual. N’és un exemple l’àrab, que s’escriu i es llegeix al revés.

En canvi, l’alfabet sil·làbic té un signe per a cada síl·laba. Aquest alfabet va bé en alguna llengua que no tingui gaires síl·labes. Com que el català té moltes síl·labes seria un alfabet massa complex d’utilitzar.

Podem veure diferents tipus d’alfabets: alfabets fonètics, alfabets consonàntics, alfabets sil·làbics i alfabets sil·labaris.

I els alfabets sil·labaris són sistemes combinats. Per exemple, l’alfabet ibèric s’ha pogut llegir i desxifrar però no entendre.

Aquest és l’alfabet consonàntic. També són fonètics però eliminen les vocals i

Un exemple de paraula que han desxifrat és “NAYOX”; canviant les lletres podria ser: I – di o ti – r – da o ta: 18

“Iltirda”, però no s’acaba de desxifrar.

També tenim alfabets més complexos:

També tenim casos en què una mateixa llengua es pot escriure en dos sistemes gràfics diferents, com ara el gallec i el portuguès.

DIFERENTS GRUPS LINGÜÍSTICS

Per exemple els jeroglífics, una relació entre la imatge i el concepte que es vol dir. Quasi tots els alfabets tenen un origen jeroglífic. En el cas del xinès cada signe és un concepte, una paraula.

D’aquesta manera l’ús d’alfabet té algun avantatge però també algun inconvenient.

Com a avantatge té que un mateix grafema o signe pot ser llegit en llengua diferent: “Una gran casa”; “a big house”; “une grande maison”; “una casa grande”. A la Xina hi ha diferents llengües però s’escriuen igual. Per tant, quan no s’entenen parlant, s’entenen per escrit.

L’inconvenient que té és la immensa quantitat de signes (uns 25.000) que cal conèixer per escriure el vocabulari més bàsic. Per tant, això demana un esforç colossal, és d’una gran complexitat.

El japonès i el xinès són llengües diferents, però l’alfabet japonès i el xinès clàssic tenen una relació.

Dels diferents grups lingüístics d'Europa, n’hi ha tres que destaquen: les llengües romàniques (marcat de color verd fort), les llengües eslaves (marcat de color groc) i les llengües germàniques (marcat de color taronja).

Dins d'aquests grups hi ha llengües molt semblants entre elles, i en alguns casos és possible que s’entenguin.

Tenim una bona part d’elements compartits entre les diferents llengües romàniques, ja que totes procedeixen del llatí.

Com s’ensenyen avui en dia les llengües?

Actualment a l’educació s’ha fomentat més l’anglès que el francès. Quin canvi s’ha produït? Tenen un domini de l’anglès tal com abans dominaven el francès els que l'havien estudiat com a segona llengua?

19

El coneixement de diverses llengües és una riquesa cultural i convivencial.

Catalunya n’és un exemple. Ara bé, en el món d’avui, el plurilingüisme és també una necessitat. Dominar diferents llengües, en graus diversos, augmenta la capacitat d’interacció en entorns globals o en contextos lingüístics i culturals complexos. El plurilingüisme destaca entre els indicadors internacionals d’ocupabilitat, fet que avala que el coneixement de llengües facilita l’accés al mercat laboral amb garanties d’èxit.

A més a més, afavoreix l’expansió i la internacionalització de les economies: una societat multilingüe és una societat més eficient per a les relacions internacionals.

Un dialecte és una varietat d'una llengua parlada en una certa àrea geogràfica. El nombre de parlants, i l'àrea mateixa, poden ser de qualsevol grandària. Un dialecte d'una àrea gran pot tenir molts subdialectes, i, alhora, un subdialecte pot tenir subsubdialectes i parlars, i així successivament.

Les isoglosses característiques d'un dialecte poden passar la majoria pel mateix lloc o no, en aquest segon cas l'àrea en la qual es distribueixin serà una zona de transició i hi trobarem un dialecte de transició.

Els dialectes també poden procedir de l'evolució in situ d'un idioma anterior, aleshores es parla de dialecte constitutiu. Per contra, si el lloc on es

parla un dialecte no és el de la seva formació es parla de dialecte consecutiu.

Es comença l’estudi dels dialectes, la dialectologia, al segle XIX. Si ens fixem en la llengua catalana, es pot veure una diferència de la Panadella cap a la banda de Lleida i de la Panadella cap la banda de Barcelona.

La diferència es pot observar amb la “o” i “u” àtones i la “a” i “e” àtones. A Lleida fem la distinció quan es troben en una posició àtona. En canvi cap a l'altre costat es fa la neutra.

20

Dins la llengua catalana, podem distingir set dialectes amb diferents característiques lèxiques, semàntiques, fonètiques, morfològiques i sintàctiques.

Aquests dialectes s’agrupen en dos grans blocs: el català occidental i el català oriental.

Apareix la vocal neutra a partir del segle XII, quan els parlants orientals la comencen a confondre. La confusió de la “o” i la “u” arriba més tard.

Classificació catalans:

dels

dialectes

Diferència del català oriental i el català occidental.

Quasi no hi ha transició, tanmateix sí que hi ha algunes petites àrees al Solsonès, com Cervera i Sant Ramón, on és possible que el llatí ja arribés dialectalitzat per les diferències dialectals que s’observen.

En alguna zona hi podria haver un llatí contaminat a causa dels substrats, és a dir, les llengües que hi havia abans del llatí. En instaurar-se al llatí apareixen altres dialectes.

Què passaria si ara els que parlem català com a llengua vehicular ens passéssim a parlar castellà? Sortiria un nou dialecte del castellà.

A l’àrea oriental possiblement hi havia pobles cèltics, mentre que l’occidental eren ibers.

El català occidental té una continuïtat.

En canvi, el català oriental sí que està dividit en blocs.

En aquest mapa conceptual es poden observar unes línies que vinculen lleidatà amb tortosí, però també amb alguna part de català oriental com el català de Tarragona.

Un exemple de dialecte de Reus: acabar les paraules amb [e] com [case]; en lloc del “lo” que diem molt oralment, allà diuen “lu”; o afegeixen una “i” davant de “j”, per exemple, [roija], per reforçar la pronúncia.

Altres curiositats dialectals són, per exemple, l’article salat de Cadaqués i el 21

dialecte parlat a Tàrbena (Alacant). Al segle XVIII els mallorquins van colonitzar aquesta part d’Alacant, on tenen fonètica valenciana però alguns trets del mallorquí.

el nivell cultural marca i el rol social també és important.

La variació espacial i la variació estilística i funcional

També hi ha variacions en funció de les societats democràtiques. Les persones ens comuniquem de manera diferent depenent de la nostra situació comunicativa.

La llengua no és igual enlloc, cada llengua dependrà de les variacions geogràfiques i les variacions socials que hi ha a qualsevol indret.

Per tant, la parla culta no és la parla del registre únic. Perquè el bon parlant de la llengua no és el que no diu un renec, sinó el que el diu quan toca.

Un exemple clar per fer veure això: si us cau un piano a sobre què diríeu?

Doncs un renec, perquè depenent de la situació, tot i tractar-se d’una parla culta, s’ha de dir.

A més a més, també variarà en funció del rol social de la persona. I el rol social de la persona variarà segons el temps del qual estem parlant i l’espai geogràfic.

Com s’ha anomenat anteriorment, una altra variació és el temps. Actualment utilitzem la piràmide pel matís que ens dóna l’eix de variació social i a la vegada funcional.

L’eix de la variació geogràfica es va reduint a mesura que pugem a l’eix vertical.

Tot el que ens envolta implica unes causes i unes conseqüències. La llengua és el resultat del que ha anat passant i els canvis del llarg dels anys.

En les societats arcaiques la societat estava adaptada al lloc que ocupava, en canvi, en les modernes, influeix molt el nivell cultural de les persones. Per tant,

La punta de la piràmide ens indica la variació geogràfica més reduïda. El punt màxim de variació geogràfica es troba en els registres més col·loquials (en la base).

22

Per tant, ens indica que les característiques dialectals es redueixen com més amunt de la piràmide. En els registres col·loquials és on trobem més varietat geogràfica.

En canvi, en el discurs oral em puc anar corregint, però tindrà un nivell més baix que l’escriptura.

Tanmateix, cal recordar el procés de variació lingüística del català. La gent gran durant el franquisme els feien parlar el castellà. Avui en dia hi ha gent gran que tenen interioritzat el castellà.

Per aquesta raó podem veure la diglòssia, la distribució funcional de les llengües segons la situació i el moment.

Es diferencien les llengües, es considera que una té més prestigi que l’altra.

En les diferències dialectals hi ha llengües més permissives que altres.

Per exemple, en el català oriental i occidental, la mateixa paraula es pot dir de dos maneres diferents depenent de l’accent. En canvi, el francès és una llengua més controlada.

En el moment d’expressar-nos podem fer-ho amb un discurs col·loquial o estàndard.

La llengua estàndard espontània seria la no planificada, i la no espontània és la que es planifica. Com que és un discurs té una prèvia planificació, però no és una planificació del discurs.

Hi ha una transició entre l’oral i l’escrit.

L’escrit és el que et porta a la lectura, un llenguatge comunicatiu. També tenim uns usos específics, que corresponen a la funció elevada. El llenguatge científic, que no pot ser ambigu.

També dependrà de com sigui la comunicació. En l’escriptura el registre és més elevat. Hi ha d’haver planificació del discurs. És una planificació tancada, i això fa que, en conseqüència, no sigui tan variable.

23

DURANT EL FRANQUISME El dialecte és una derivació. El franquisme les porta al paroxisme d’idees ideals i republicanes.

S’observa incultura, ja que per al desenvolupament del poble han de passar sempre per la llengua nacional.

En aquest cas es considera que la A és el parlant natural de la llengua, la llengua nucli. I les llengües a, b, c, d i e són parlants d’un dels dialectes.

Aquest esquema representa això, tanmateix, des del punt de vista de la lingüística s’hauria de representar d’aquesta altra manera:

El 1854, amb la llei de Moyano, tot l’ensenyament era amb castellà.

Moyano era un liberal, volia alfabetitzar la població.

Al llarg del anys, el català ha estat una llengua minoritzada fins al dia d’avui, que s’ha aplicat una llei de normalització lingüística.

Les causes de la minorització lingüística poden ser: - Imposició legal (lleis que prohibeixen l’ús normal de la llengua).

En aquest cas la llengua A és el tot i les lletres a, b, c i d són una part, un dialecte.

- Existència de diglòssia o de prejudicis (el fet de considerar una llengua de segona categoria, poc útil o innecessària).

Mancances del procés de modernització (el fet que la llengua no disposi, per exemple, de la varietat estàndard, imprescindible en els mitjans de comunicació actuals).

És a dir, tu pots parlar el tot i el dialecte. No pots parlar una llengua sense passar per un dialecte.

ELS DIALECTES

Un altre exemple és l’Argentina, no és espanyol, però parlen espanyol.

Una llengua és la suma de tots els dialectes. No hi ha res que deriva del català, és quelcom que no podem dir.

Per tant, no podem dir que el mallorquí i el valencià deriven del català.

Cadascú de nosaltres, cada habitant de la societat parla un idiolecte, que pertany a cadascú de nosaltres. És a dir, l’idiolecte és la manera de parlar d’un individu, la manera de parlar en la seva vida. Tothom parla de 24

manera diferent, ni entre germans parlem igual.

Per tant, tal com mostra la imatge, podem establir aquesta jerarquia: el conjunt de idiolectes similars seria el dialecte i el conjunt de dialectes semblants formen la llengua.

CONDICIONS QUE HAN DE COMPLIR ELS DIALECTES Tot dialecte és llengua, és a dir, un sistema lingüístic propi d’una comunitat.

Dialectes són els subconjunts del conjunt major anomenat llengua.

Tanmateix, hi pot haver subconjunts de la llengua que no siguin dialectes.

Llavors estem parlant d’una llengua estàndard, argot de l’esport, la sintaxi (subconjunt de la llengua, però no dialecte), la fonètica, etc.

El dialecte no és res més que un registre geogràfic; dins la piràmide lingüística, una realització horitzontal, en l'espai.

Per tant dialecte és el sistema lingüístic menor, caracteritzat en l'espai, inclòs dins un sistema major, anomenat llengua.

El mallorquí, el menorquí i l’eivissenc, què són? Idiomes o dialectes?

“Jo li contestaré: Són totes dues coses; i no solament els nostres parlars insulars, sinó tots els del món. Entre llengua i dialecte no hi ha diferència essencial, sinó únicament diferència de punt de comparació. Tot sistema natural de parlar és, al mateix temps, llengua i dialecte: és llengua si es considera com un sistema de signes orals d’evolució històrica ben caracteritzada, en relació a un altre sistema que té característiques essencialment diferenciadores; és dialecte si es considera com un sistema de signes orals que no es distingeix sinó accidentalment d’un altre, amb el qual, per tant, forma una mateixa llengua o idioma. Així podem dir, per exemple, que el castellà de Burgos és un dialecte si es compara amb el castellà que es parla a Santander o Cuenca.

Anàlogament, el mallorquí és una llengua si el miram en relació al castellà, al francès o a l’italià, i és un dialecte si el consideram en les seves peculiaritats respecte al gironí o al valencià.” (MOLL, F. de B. Llengua o dialecte? Català o mallorquí? Balears 1978) Tot parlar local és, doncs, llengua i dialecte al mateix temps. Tan "dialecte" és el parlar de Barcelona com el de València, Reus, Eivissa o Esterri d’Àneu i, alhora, tots són "llengua“ perquè, des d’aquest punt de vista, la llengua (el tot) és la suma de tots els dialectes (les parts). (SISTAC, R. ) 25

Quan una determinada parla és llengua autònoma o dialecte d’una altra?; quan dos dialectes pertanyen a la mateixa llengua o no?

Tenim dos punts de vista teòrics: 1. Criteris més tradicionals, però no són lingüístics. On tenim: 



Dimensió: és a dir, es fixen amb el nombre de parlants. Si hi ha molts parlants és una llengua i si són pocs parlants creuen que és dialecte.

Consciència: una llengua ho és si els seus parlants tenen la consciència que ho és. I si pensen que és un dialecte és un dialecte.

Serà el que pensin.



Existència d’una koiné o estàndard comú: existència o no d’una varietat comuna. És a dir, veure si formen part de la mateixa llengua.

Aquests criteris tampoc funcionen, és molt subjectiu, hauríem d’anar als lingüístics.

2. Criteris des de la lingüística: 

Intercomprensió: no ha de ser simètrica, pot ser que jo t’entengui a tu però que tu a mi no. O que ho entenguis una mica.

Però llavors ens trobem amb el dubte de quina escala hauríem d’establir per dir si aquestes

variables són o no de la mateixa llengua. 

Afinitat estructural

Tenint en compte altres criteris: 3. Criteri de la interconnexió: si parlant ens entenem és que parlem la mateixa llengua, si no ens entenem, no. Si hi ha petites dificultats parlem de dialectes diferents, però de la mateixa llengua.

Per fer l’experiència hauríem de partir de persones monolingües (que no parlin la llengua però que la coneguin). Per aquesta raó és difícil portar-ho a la pràctica, per poder saber-ho segur.

Tornant a la intercomprensió, un exemple clar és l’italià. El podríem arribar ha entendre, no tot però alguna cosa sí. En canvi els italians no entenen el català. Per què passa això?

Per una banda tenim el motiu intern. El català és una llengua gal·loromana.

Hem perdut l’última síl·laba, en canvi l’italià no. Això ha fet que les paraules amb català siguin més curtes. S’ha perdut l’última síl·laba llatina.

Com a motiu extern tenim un coneixement passiu de l’italià perquè està ple d’italianismes de l’art i l’òpera.

Per tant, ens poden sonar algunes paraules i podem entendre alguna cosa. En canvi un italià, fins i tot, pot desconèixer l’existència del català. I no

26

poden entendre una cosa que no saben que existeix.

podem saber, ja que no hi ha un consens que ens permeti calcular-la.

El miracle de les llengües segons Sant Vicent Ferrer (meitat del segle XIV – XV): ell volia parlar en català movent-se per diferents països. La idea era que la llengua parlada era llatí. Després entre quatre intel·lectuals parlen català, però fins al segle XVI – XVII no es comença a dir que parlen el català, francès, etc.

Per tant, hem de tenir en compte tots els criteris, ja que no tenim una resposta definitiva. No podem dividir una llengua en dos dialectes.

Què ens vol dir amb això? L’actitud mental condiciona la comprensió. Si la tens positiva, et serà més fàcil d’entendre, te la fas més pròpia.

Una mica d’imaginació ajuda a la comunicació. Amb actitud positiva la intercomprensió funciona millor.

S’ha de tenir present que no és el mateix entendre la llengua col·loquial que la culta.

4. Un altre criteri és l’afinitat estructural. Es basa en calcular des d’un punt de vista gramatical la distància que hi ha entre les llengües. Si comparteixen bona part de la seva estructura.

Saber quins paràmetres fem servir per determinar si són pròximes.

En la diftongació de la “e” i la “o” s’han basat per la diferenciació de la llengua.

Hem de tenir en compte les composicions de llengua, hem d’analitzar-ho d’una altra manera. Així doncs, podem dir que no existeix una convenció científica absoluta, es tracta d’hipòtesis i idees de la realitat, però hi ha problemes sense resoldre i altres de resolts gràcies a la convenció científica.

COM ES RELACIONA EL DIALECTE AMB LA LLENGUA ESTÀNDARD? La funció de la llengua estàndard és unificar interiorment però separar exteriorment.

Per exemple, “vinya” es diu igual en català, castellà i italià, però s’escriu de manera diferent. Per tant, l’ortografia marca una cosa simbòlica.

Un altre exemple, “hombro” com a llengua estàndard et marca límits (això seria la funció separatista). Tanmateix, molta gent en lloc de dir “espatlla” diu “hombro”, paraula que prové del castellà.

Quins criteris fem servir per considerar que un tret és més important que l’altre?

Com s’ha narrat anteriorment, ens trobem en una escala subjectiva que no

27

L’escola ensenya la llengua estàndard, però no és cert que el dialecte es perdi per culpa de l’escola.

N’és un exemple el lleidatà, on hi ha coses que es perden, i l’escola és part de la causa.

Podem observar un carro de l’Urgell i un carro de Menorca. El mateix model de cotxe a Lleida i al Japó. A Pequín un McDonald’s i un restaurant xinés a les Garrigues.

El dialecte i té un paper relativament compromès. Els dialectes estan pensats per la interculturalització.

Vivim molt estandarditzats i això fa que molts elements dialectals desapareguin.

Fotografies més o menys de la mateixa època. El de la banda esquerra és més occidental i el de la dreta, oriental.

Parlem d’indrets molt diferents on van vestits mot diferents.

Un segle després els esmòquings són intercanviables.

TIPUS D’ESTÀNDARD Hi ha llengües que han establert quelcom més fort cap als dialectes.

Dialecte central: el territori que té més força econòmica, cultural. Aquell dialecte s’acaba fent llengua.

Tipologia:

El que s’estandarditza és la vida, la manera de viure, la cultura. No la llengua.

De varietat única, monolítics, és a dir, d’una sola manera. Pot ser unitarista o composicional.

Un exemple d’unitarista és el francès (francès culte, literari, llengua estàndard) i el suomi o finès.

28

En el model composicional per decisió democràtica s’agafa un percentatge de cada dialecte i es fa un estàndard conjunt. Això significa un acord entre gramàtics.

Pel que fa a les varietats diverses, tenim la concepció plural i la independent. Un exemple de concepció plural és l’occità, el qual en funció de la varietat s’escriu diferent.

La independent divideix la llengua. Per exemple gallec i portuguès; serbi i croat; cors i italià. S’ha dividit en dues llengües.

Llavors tornem a crear unitarietat.

Podem veure com un extrem toca a l’altre.

IMPORTÀNCIA DE L’ENSENYAMENT L’ensenyament és molt important per bastir el model lingüístic, perquè és on els parlants l’aprenen.

A partir de 1978 l’escola ha estat la gran bastida del català. Ha fornit un model per a la població en general, atès el limitat paper dels mitjans de comunicació. Ja que tant a la televisió com a la premsa hi ha poc ús del català. És important la creació de model, per aquesta raó s’han de portar els dialectes a dins a les aules. Així parteixen de la realitat més propera, la llengua també hauria de partir d’aquí.

La llengua estàndard és la llengua pròpia de l’ensenyament a secundària.

A primària s’hauria de partir de la

llengua més propera i anar incorporant els trets més comuns. El docent ha de ser conscient del medi i la llengua que parlen els alumnes, que hi hagi una proximitat i no una imposició. La finalitat de l’ensenyament és formar ciutadans i ciutadanes competents en la seva pròpia varietat i dotar-los de les eines que els permeten la comunicació i interacció amb la resta de parlants de l’àrea lingüística catalana.

TIPOLOGIA DE L’INTERCANVI COMUNICATIU A primària és quan cal començar a treballar els registres. Veure que no parlem igual en funció de la intenció comunicativa.

Hi ha tres graus de distància: individual, social i institucional. En funció de la distància hi ha un major distanciament del dialecte col·loquial.

Individual: quan l’emissor actua a títol personal, de manera espontània i sense exercir un rol social públic. Es dóna de persona a persona en situacions comunicatives no regulades per cap normativa social o lingüística explícita.

Institucionalitzat: quan l’actuació de l’emissor o productor ve determinada pel fet de produir-se en el marc d’una institució pública o en representació seva.

Es dóna en situacions comunicatives estrictament regulades per normes socials o lingüístiques o bé totes dues alhora.

29

Social: quan l’emissor actua d’acord amb el rol social que exerceix (com a membre d’un col·lectiu o no) o condicionat pel mode de producció. Es dóna en situacions comunicatives regulades per una normativa social o lingüística, generalment implícita.

Hi ha un cert futur però dependrà de la potència i de com transmetem això a les noves generacions. Perdre el prejudici de la varietat dialectal. Igualtat de l’idioma en igualtat de condicions.

MODEL CATALÀ Com situem el català?

Situem el català com una piràmide maia i no egípcia. La part de dalt ampla permet que arribin diferents formes de procedència. Un model composicional perquè és cert que hi ha formes procedents de tots els dialectes.

Fabra volia eliminar la diferència entre “b” i “v”. I no va ser així perquè sí que es diferencia fonèticament a bona part dels dialectes.

La nostra llengua és composicional, però això és relatiu. Hi ha hagut un cert desequilibri. No hi ha un sol centre en difusió de la llengua (també hi ha Barcelona, València i Palma). És relatiu perquè el pes de Barcelona fagocita els altres centres.

Un exemple de proposta per l’educació diu de restringir els contextos menys generals i anar al més general.

30

MÚSICA DEL MÓN ROMÀNIC Observa i escolta la lletra per fer una anàlisi de la llengua i saber on ens ubiquem.

COMENÇA EL JOC! 2. Corpiño xeitoso

1. Fogo preso

Pistes:

Pistes:

S’observa que en castellà s’entén bastant, sobretot llegint, ja que oralment costa de descodificar.

S’observa com ensordeix algunes consonants sonores. Un exemple seria amb la paraula casa [kasa].

La “n” la fa en un to fluix o fins i tot desapareix entre dos vocals.

P

_

R

_

_ G A

_

G _ _

Í

C _ A

31

3. Opinião

5. Ceferino el Sordo

Pistes:

Pistes:

Aquesta cançó s’entén més, per tant veiem que el brasiler s’entén més bé que el portuguès. S’assembla en l’escrit, tot i que el portuguès és més opac per entendre.

B _ A _

_

La llengua de la cançó és espanyol aragonès. Un dialecte del castellà.

A _ A G _

L 6. Este vals

4. Danza del Cuelebre

Pistes:

Pistes:

S’observen paraules que recorden al català, per exemple “parables”; la “a” del plural en “e”. Sembla un castellà alleidatanat.

S’observa que pronuncien molt la “l·l” i la “t”. I com pronuncien per exemple la paraula “espejo”

I també veiem l’ús de la “ll” en lloc de la “l” com passa en català (en lloc de “luna”, “lluna”).

G _ _ N A _ A

A

_

T Ú _

_

E

_

32

7. Pobre changuita

S’observen alguns versos que no s’entenen gens.

A _ G _ N T

_ N _

9. Jolita

Pistes: S’entén molt bé des del punt de vista fonètic, però s’observa un problema més semàntic, és a dir, la diferència entre el que entenem i el que vol dir. Per exemple: “gata = criada”.

També s’observa que no hi ha oposició entre “s” i “z”.

M _ X _ C

Pistes: S’observa alguna cosa de l’espanyol del segle XV, com per exemple “oxos”, que vol dir “ojos”.

Val a dir que aquesta llengua està a punt d’extingir-se.

8. Margot

M _ R R _ C 10. Sueño de Zamboanga

Pistes: Cançó amb un dialecte porteño (lunfardo) relacionat amb l’italià.

33

Pistes:

Pistes:

S’observen paraules com “Zamboangueño”, “gumamela”, “champaca”, “devolvé’l”.

S’observa com la “o” tancada en occità sempre és “u”. La “u” es pronuncia [iu], com en el francès.

Per influència del basc la “f” llatina inicial desapareix. Per exemple, de “farina” en diuen “arina”.

F

_

L

_ P _ N _

S

11. Corrido de Cucaracha

V _ LL

_ d' A _ _ N

13. La votz de colèra

Pistes: S’observa que no és exactament castellà, és un entremig de català i castellà.

A _ A G _

Pistes: La diferència entre el català i l’occità és un fet fotolingüístic, tenen semblances per la proximitat.

12. Es caulets

A _ D _

34

14. Coupo Santo (Copa Santa)

16. Merci brinmin des coups

Pistes:

Pistes:

Fa referència als catalans. En l’època de la renaixença hi va haver una relació amb els catalans.

És una llengua no gaire distant amb ortografia, en canvi en l’oralitat s’allunya més.

P

R

_

_

E

Ç

V

_

L

_ N

I

_

15. Maurice au bistro 17. Chanson pour l’auvergnat

Pistes: La llengua de la cançó és _______, de dialecte quebequès, del Quebec (Canadà).

F

_

A N

È

Pistes: La llengua de la cançó és francès, de dialecte estàndard de la Valonia (Bèlgica), de França. Un francès semblant al de _____.

P _ R

Í

_

35

18. Carlin passa de là

morfema.

Dels pronoms demostratius en surten els articles:    

Illu (aquell)  lo  el Ipsu (aquells)  so  es Illa  la Ipsa  sa

Dos sistemes en (trobem topònims).

català

antic

S _ R D _ _ Y _ Pistes: Està més a prop de l’occità que de l’italià, fins i tot podria ser que un italià no ho entengués.

20. Granelle d’amore

La causa és la continuïtat gal·loromànica, que afecta la comunicació encara que estiguin propers.

G

_

L

·

L

_

I

_

À

L

C

Pistes: 19. Sa mama 'e s'abba

És dialecte de l’italià però ells diuen que és la llengua corsa.

C _ R S

_ G _

Pistes: Recorda l’article mallorquí, en aquest cas no deixa de ser un 36

21. Voglia ‘e turnà

23. La déparza

Pistes: Pistes: La llengua de la cançó és italià, de dialecte napolità, de _______ (Itàlia).

N _ P _

L

S

La llengua de la cançó és francoprovençal, de dialecte valldostà, de la _______ (Itàlia).

Una zona de contacte entre França i Suïssa. S’observa una retirada al francès. Les llengües habituals són francès i italià, tot i que també parlen alemany.

22. Effetti speciali

V

_ LL

d' A

_

S

T

_

24. Sterlutis alpinis

Pistes: La llengua de la cançó és ______, de dialecte estàndard.

La fonètica és molt semblant, pràcticament la mateixa. Com a diferència hi ha les geminacions.

I

T _

L

_ _ 37

Pistes: La llengua de la cançó és retoromànic, de dialecte friülà (d’Itàlia). De l’extrem est, de _______.

V _ N _ C

I

_

SOLUCIONS MÚSICA DEL MÓN ROMÀNIC 2. Corpiño xeitoso

La llengua de la cançó és portuguès , llengua estàndard de Portugal.

La llengua de la cançó és gallec de Galícia, tot i que té alguna semblança amb el portuguès.

4. Danza del Cuele bre

5. Ceferino el Sordo

Un dialecte del castellà La llengua propi de la d’Aragó. cançó és asturià i lleonès, d’Astúries .

Un dialecte asturià (bable). És una altra llengua ibèrica.

La llengua de la cançó és andalús de Granada (espanyol meridional) .

La fonètica de l’andalús va creixent.

7. Pobre chang uita

8. Margot

9. Jolita

La llengua de la cançó és La llengua espanyol de la d’Argentina. cançó és espanyol mexicà, de Mèxic.

La llengua de la cançó és castellà, de dialecte judeoespan yol.

Del Marroc.

10. Sueño

11. Corrido

12. Es

25. Lasă-mi toamnă pomii verzi

Pistes: La llengua de la cançó és romanès, de dialecte estàndard de _________.

La llengua més distant, aïllada d’un context.

R _ M A _

I

_

3. Opinião

1. Fogo preso:

La llengua de la cançó és portuguès del Brasil.

6. Este vals

38

de Zamb oanga La llengua de la cançó és un espanyol crioll, de dialecte chabacan o.

De Filipines.

13. La votz de colèra La llengua de la cançó és occità llenguado cià, de dialecte carcassés, de l’Aude (França).

S’assembl a al català.

caulets de Cucarach La llengua a de la cançó La llengua de és occità la cançó és gascó, de aragonesa, dialecte de dialecte aranès, de neoaragonés la Vall , pertany a d’Aran. l’Aragó.

14. Coupo Santo (Copa Santa)

La llengua La llengua de la cançó de la cançó és francès és occità provençal, de dialecte literari felibre, de Provença (França).

16. Merci 17. Chanson brinm pour in des l’auverg coups nat La llengua de la cançó és francès, de dialecte való, de Valònia

15. Mauric e au bistro

18. Carlin passa de là

La llengua Un francès de la cançó semblant al és de París. gal·loitàlic (italià), de dialecte piemontès, del Piemont (Itàlia).

(Bèlgica).

19. Sa 20. Granelle d’amore mama 'e La llengua de s'abba la cançó és La llengua italià, de de la dialecte cançó és cors, de sard, de Còrsega Sardenya (França). (semblant al llatí).

21. Voglia ‘e turnà

22. Effetti specia li

23. La déparza

24. Sterluti s alpinis

La llengua de la cançó és francoprove nçal, de dialecte valldostà, de la Vall d’Aosta (Itàlia).

La llengua de la cançó és retoromàni c, de dialecte friülà (d’Itàlia).

De l’extrem est, de Venècia

La llengua de la cançó és italià, de dialecte estàndard .

La llengua de la cançó és italià, de dialecte napolità, de Nàpols (Itàlia).

25 Lasămi toamnă pomii verzi La llengua de la cançó és romanès, de dialecte estàndard de Romania.

39

Textos orals musicals del domini lingüístic català

1. Tio Canya

Formes occitanes i franceses.

Dialecte rossellonès (oriental), de Catalunya del Nord, plana del Rosselló.

- Conserva arcaismes, per exemple: Oïta = sentir.

-

Pronoms verb.

-

Negació dient “Era pas bonic”. En canvi en valencià o mallorquí es diu el “no”, per exemple: “no en vull pas” (es diu el “no” i el “pas”).

-

Canvi de la “o” amb la “u”, ja que no hi ha “o” oberta.

Diuen “Ulot” en lloc d’“Olot”.

És una cançó valenciana, de dialecte occidental. No té només un interès dialectal, sinó també sociolingüístic.

-

-

La pronúncia de la “r” final. Quasi a totes les paraules es pronuncia.

El possessiu feble. Per exemple: “de ta casa”. Aquí utilitzem el possessiu dient “ma mare”, “mon germà”... a València l’utilitzen per dir “ma casa” en lloc de “la meva casa”.

-

No utilitzen la “a” com a element indicador, sinó “en”. Per exemple, “en la pobla” en lloc de “a la pobla”.

-

Les “e” i “o” obertes són molt marcades en valencià, tant que de vegades fan canviar les vocals que segueixen.

2. País bonic

avantposats

al

3. Sóc de poble

Cançó de Saidí, de dialecte occidental, prop de Fraga.

S’observa: - “Pliu” en lloc de “plou”.

-

La palatalització de la “ll” agrupada.

Propi del ribagorçà. Per exemple: de plorar diuen “Llorar”. Per tant, com la llengua romana 40

fa uns canvis i converteix la “l” en “ll”.

-

Es mengen la “s” de “és”, per exemple: “tot e natural”.

-

“Sic” en lloc de “sóc”.

4. Anàrem a Sant Miquel

Cançó de la ciutat d’Eivissa, de dialecte oriental.

S’observa: - Formes com “mos” i “vos”, per exemple: “vos la dic” [vu le dir].

-

Articles salats, que d’“IPSA” no d’“ILA”.

ve

-

Topònims com “sa Peira” en lloc de “la pedra”.

-

Diuen “tal volta” en lloc de “tal vegada” o “potser”.

Cançó de ribera del Fluvià, des de la Garrotxa fins a l’Alt o Baix Empordà. De dialecte oriental. o Les “e” les fa “a”: en el dialecte oriental no les distingeixen, les fan àtones.

No fan la distinció quan es troben en una posició àtona, aleshores fan la vocal neutra. Quan es troben en una posició tònica sí que fan la distinció o

Afecta el vocalisme tònic.

Per exemple: “l’aiga o l’aigat” en lloc d’“aigua”; “pasca” en lloc de “pasqua”.

o

Pronunciació de la “o” àtona per [u], per exemple: “tuthom”

o

La “ò” (o oberta) es fa “ó” (o tancada).

6. Cançó

de

les

plegadores

d’olives

5. L’aiguat d’Olot

Cançó de Tortosa, cap a l’Ebre, de dialecte occidental.

S’observa: - La “o” inicial àtona es converteix en “au”. Per exemple: “aulives” en lloc d’olives; “aurella” en lloc d’“orella”.

41

-

Castellanismes generalitzats com “baix de l’olivera”.

-

Per Boí no se sol diferenciar masculí per femení.

-

Quan hi ha dos consonants juntes tenen conflicte de consonants: “aqueste cotxe” en lloc d’“aquest cotxe”.

-

“Para” en lloc de “podrà”.

-

La “g”, la “j” i “tg” es pronuncia [tx]: “formatxe”

-

“Parastí” en lloc de “per aquí”

7. Wa Yeah!

Cançó de Mallorca, llengua balear amb dialecte oriental. o Article salat sistemàtic: “sa lluna”; “sa zebra”. o Primera persona del present d’indicatiu en mallorquí: “jo cant”.

8. Cobles de per astí

9. Tanco els ulls / obro els ulls

Cançó de Solsona, dialecte oriental. o Les vocals “a” i “e” posttòniques es neutralitzen: “mantides”. o En lloc de vocal neutra fan una “i”. o És una parla de transició.

10. Val més que no em casi

Cançó de l’Alta Ribagorça, de dialecte occidental.

1. Substitució de la “j” per la “y”: “Moyoral”; “puyar”

Cançó de Menorca, dialecte oriental.

42

-

D’una parada de mercat en diuen “l’encant”.

-

De l’escorxador en diuen “el rastro”.

-

No hi ha desinència de primera persona: trii (dobla la i).

-

Utilitzen l'article salat. Però hi ha alguna excepció com ara “amo”, perquè és paraula de respecte i no diuen “s’amo”).

11. Surt lo sol

12. Santa Mare Llengua

Cançó de l’Alguer (Sardenya), de dialecte oriental.

La llengua pròpia de l’illa és el sard. En una petita zona del nord es parla un dialecte del cors, per la influència corsa. La ciutat de l’Alguer, però, constitueix una illa lingüística on es parla el català. Les llengües autòctones actuals estan sent substituïdes per l’italià amb les noves generacions.

13. Les anguiles l’Albufera

Cançó de Lleida (lleidatà), amb dialecte occidental.

- “Hu saben” en lloc d'“ho saben” .

-

Utilització del “lo”.

-

Canvi de la “a” per la “e”.

Per exemple: “matina”/“matine” o “naix”/“neix”.

de

Cançó de l’Horta, valencià apitxat, de dialecte occidental.

- Diu “peixquera” en lloc de “peixera”.

-

Utilització del “mos”.

43

14. El drapaire

Cançó de Barcelona central, de dialecte oriental.

- El to fort de la “a”.

-

Canvi de “e” per “a”. Per exemple en lloc de “tornes” diu “tornas”; “moblas” en lloc de “mobles”; “mara” en lloc de “mare”.

Referents http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2 010/11/29/el-colonialisme-europeu-en-elsegle-xviii/ http://es.slideshare.net/guest11dc2b/dar win-i-levoluci-de-les-espcies http://www.cultura.conselharan.org/cont ent/view/164/120/lang,catalan/ http://www.idescat.cat/cat/idescat/publi cacions/cataleg/pdfdocs/eulp2013.pdf https://ca.wikipedia.org/wiki/Alfabet http://ensenyament.gencat.cat/web/.con tent/home/departament/publicacions/m onografies/llengua-catalana-modelexit/llengua_catalana_escola_model_exit. pdf http://apliense.xtec.cat/prestatgeria/a80 53030_923/llibre/index.php?section=5&p age=1 44