Page 1

MODA

MISC

nยบ 8


Al vestir, te expresas a ti mismo o lo que otros quieren que expreses de ti mismo?

La penya de l’aspardenya es un colectivo inexistente que fomenta la vivencia colaborativa de calzar “aspardenyes”. A través de esta experiencia nos ofrecen un texto claro y depudado de lo que significa la moda, esa cabrona de la que tan difícil es escapar ya que seas un proto-post-punk o un pijo del nuevo Lavapiés, al final te debes a una imágen y, ahí, la moda te la clava. Si alguien se toma en serio este texto y le llega, puede ampliar conceptos con la referencia que dejamos aquí al lado. SaluD y peus negres!!!

MISC

Algunas imágenes y comentarios de esta revista pueden herir sensibilidades, dicho queda.


PENSAR JA NO S'ESTILA Unes paraules sobre la moda

I

«Màrtirs de la marca i de la moda, hem concedit un crèdit immerescut a productes menyspreables que no serveixen més que per a ser venuts, i a més ens hem convençut que és preferible posseir armaris replets de bagatel·les plastificades renovades sistemàticament que articles dignes, originals i perdurables» Michel Suarez És difícil establir que entenem per moda o quins podrien ser els seus orígens. L’afició per decorarse el cos, el ball i el ritual van precedir, molt probablement, al llenguatge parlat. La vestimenta, inicialment amb pells d’animals i després a través de teixits manufacturats, s'emprava també per protegir-se del fred, el sol o la pluja. Tot i què els seus inicis es remunten ben enrere el propi concepte va unit a la idea de novetat passatgera, i solem pensar en ell des d’un punt de vista purament occidental i turbocapitalista. Vestir-se, quasi com un art, va ser en algun temps un factor de sociabilitat. La seua finalitat era la correcta presentació en públic, una mostra de respecte pels altres en un intent de no ferir la seua sensibilitat i reivindicar la bellesa. Però igualment és difícil esbrinar on deixa de ser un element convivencial per convertir-se en un exercici de vanitat i distinció pejorativa i més tard, on se separa la necessitat o voluntat d’expressar-se de la de consumir. L’especialització progressiva del treball manual i la significació social del vestit, van donar lloc a l’ofici de la sastreria, antecedent immediat de la moda moderna però avui pràcticament fagocitat per aquesta. Els valors i plantejaments d’ambdues formes de producció són absolutament antagònics. En lloc de la fabricació massiva i antisèptica de peces en sèrie d’obsolescència programada, la sastreria representa un procés obert que exigeix la implicació directa del client, el resultat del qual és una peça única i perdurable. L’aparició de la moda industrial o fast fashion —molt més assequible pel que fa al preu que paga el client per ella, però no respecte als impactes de la seua activitat—, va desbancar els oficis tradicionals. Tanmateix, la seua transitorietat i l'ínfima qualitat dels productes ens ha de fer posar en dubte la seua economia inclús des del punt de vista del consumidor —i això només tenint en compte les línies i marques més barates.


II

«L'autoritat de la moda és tal, que ens obliga a ser ridículs per a no semblar-ho» Joseph Sanial-Dubay

Possiblement el primer que et vinga al cap, si algú et pregunta ″que opines de la moda″, siga gent gastant diners en roba estranya. Les xiques anorèxiques dels noranta o els metrosexuals dels albors del segle XXI podrien ser el següent, si has viscut eixa època. Curiosament aquesta frustrant etapa adolescent sol coincidir amb el moment en què la vestimenta deixa d'estar a càrrec dels progenitors i passa, en menor o major mesura, als directament afectats. No deixa de ser paradigmàtic que les persones més angoixades per la seua imatge siguen, amb freqüència, les que més s’apropen al patró de bellesa establert. És com si posseir un bon físic —sempre segons els cànons—, les obligara a un elevat nivell d’exigència estètica; és més: llençar-lo a perdre és considerat un pecat per la majoria. Altres, en canvi, entren en guerra contra si mateixes quan la seua pròpia constitució física els impossibilita poder arribar-hi. Açò indica una correlació tòxica entre el físic i la psique provocada per unes expectatives impossibles, que són alhora motor i model de la indústria. Així és consolida cruelment una bona parcel·la de mercat, tant per a qui vol mantenir el seu estatus com per a qui intenta assolir-lo. El poder de la dictadura dels cànons estètics s'observa bé en la seua capacitat d'homogeneïtzació. Si quatre futbolistes es fan una mitja cresta neopija, la ratlla al costat o "un tall undercut, rapat pels costats i per darrere", no tardaran a aparéixer turbes de seguidors deixant-se veure per onsevulla després d'haver integrat aquestes empastrades al seu look. Inclús les barreres geogràfiques es dilueixen, per exemple, davant d'uns pantalons esgarrats com els que podem veure desfilar tranquil·lament al DF, Tòquio o Castelló de Rugat. Aquest fenomen, però, no és nou, l'any 1942 ja hi havia qui afirmava: "Nova York dicta el monyo curt per a les dones: en l'espai d'un mes, com tallades per una falç, cauen cinquanta o cent milions de cabelleres femenines. Cap emperador, cap kan de la història universal va posseir mai tal poder, cap precepte de l'esperit es va propagar a semblant velocitat. El cristianisme, el socialisme, van necessitar segles i dècades per a conquistar un seguici de deixebles, per a aconseguir que els seus preceptes actuaren sobre tantes persones com avui un sastre parisenc en vuit dies".


III «El destí cap al qual em dirigia ja no està de moda a l'insondable país dels meus desitjos» Lagartija Nick

La relació que la moda mantenia amb la novetat s'ha vist erosionada des del moment en què ha perdut la capacitat de crear constantment coses noves. Esperonada per l'acceleració dels cicles d'explotació, s'ha vist obligada a renovar-se en un bucle perpetu. Prèviament, aquesta reaparició de tendències solia deixar transcórrer el temps suficient perquè la gent preocupada per l'actualitat estètica s'haguera desfet de tota eixa roba. Als inadaptats al consum que conservaven peces de vestimenta durant anys i a vegades dècades, sempre els arribava el moment en què imitacions menys molones de la seua vella i obsoleta jaqueta començaven a omplir els carrers, essent-los retornada l’actualitat arrabassada. Avui dia, quan les tendències tornen en un temps tant breu, s’apliquen petits canvis als patrons per diferenciar-los de la moda anterior per tal què no hi puga ser utilitzada seguint els criteris en boga. En qualsevol cas, la cosa té els seus perills, doncs anar massa a la moda pot ser tan exageradament ridícul com anar desfasat amb ella, especialment si no es disposa de l’audiència adequada. Els famosos fotogrames de Regreso al Futuro ens poden donar una idea al respecte.

El Rana Plaza, t’acuerdas?


IV «La moda és una dèspota a la qual ridiculitzem però obeïm» Ambrose Bierce

Per molt que es vulga no s’està mai totalment al marge de la moda i a més a més, no combregar, implica fer front a unes reaccions concretes perquè allò que no està de moda és impopular. Les tendències s’interioritzen i decreten, en major o menor mesura, una part important dels nostres ritmes, gustos i actes. Inclús "passar de modes" implica estar en un cert grau pendent d’elles, doncs per romandre al marge s'ha d'estar atent de no cagar-la, per exemple, posant-se per equivocació una peça massa actual. Paradoxalment, oposar-se a una cosa pot contribuir a mantenir-la.

Tanmateix, és estúpid pensar que aquests processos són aleatoris o —encara pitjor—, que els podem dirigir al nostre gust. Les novetats ens són subministrades en forma d'imatges i sempre unilateralment, esquerdant la recíproca relació entre nosaltres i el món. Aquests models a imitar fan que ens comportem com a còpies de la imatge original —que era, al seu temps, un patró inventat—, entroncant amb la creació de noves i falses necessitats que condueixen al consum desmesurat i a la fabricació de nous productes, dins d'un cercle viciós. Quan el que està en joc és el volum de vendes tant se val si parlem de pantalons, cases o viatges per agència; es tracta d’arribar com siga al potencial consumidor i, davant d’una eventual absència d’aquest, crear-lo. Les elits escollides que serveixen de model i les respectives legions de seguidors nodreixen la moda oficial. Els refussats i segregats voluntaris donen forma a infinits aparadors alternatius d’on es vesteixen certes tribus urbanes pretesament iconoclastes. La vestimenta es converteix així en una part fonamental de la construcció identitària i el reconeixement social, tant per a qui segueix la moda com per a qui la rebutja activament a través d’una espècie de submoda refractaria. En qualsevol cas, el més habitual per als que creiem "passar de modes" no és odiar-les o articular una crítica reflexionada i contundent contra elles, sinó una senzilla i silenciosa omissió.


V «— Perquè es vesteixen així? Perquè els agrada el rockabilly o perquè són modernillos? — No se, mai han tingut molta personalitat en eixe aspecte. — Ah; modernillos!» Conversa escoltada a la terrassa d’un bar de poble Abans hem establert una connexió imaginària entre els orígens de la moda i els del ball i el ritual, fet que ens porta a pensar que la relació entre música i estètica és ben antiga. Tirem del fil, traslladantnos a un passat més recent, per raonar si aquesta connexió podria seguir evidenciant-se. Si Whoopi Goldberg haguera format part de les Spice Girls, difícilment hagueren funcionat igual, però tampoc ho hagueren fet Parálisis Permanente amb Eduardo Benavente lluint un xandall de la selecció Jamaicana, o Manowar amb B.B. King a la guitarra. Música i estètica estan lligades des de l’escena més underground fins al Glastonbury i una aparença descuidada pot estar més estudiada que la més rococó de les figuracions. Tots hem escoltat l’expressió "la imatge del grup" i aquesta, per molt nova o provocativa que se'ns mostre, difícilment deixa de tenir un vincle filomilitar amb la uniformitat. En qualsevol cas, seria injust atribuir a la música totes les misèries del món de la moda —i per ende, del món en general. Més aïna ens hem fet servir d’aquesta relació perquè la trobem representativa del que volem explicar i, sobretot, perquè és la que coneixem de primera mà. És evident que la roba i la moda, o més genèricament "la imatge", estan vinculades a la resta d’activitats humanes i representacions socials existents; des dels grups excursionistes a la delimitació de les classes socials, de la diferenciació sexual a la drogodependència, i així, ad infinitum.


Oh! El Photoshop!!! 1


VI «Peroxide! Peroxide! Because nobody cares What do you do? You dye your hair» Subhumans La relació dels punks amb la moda és tan paradigmàtica com la dels adolescents. Per fugir de la uniformització i reivindicar allò de què ″ser diferent no és cap delicte″, es vesteixen de les formes més estrambòtiques. La sensació de llibertat que aporta vestir-se com un vol xoca ràpidament amb una societat que no ho veu amb bons ulls, jutja i condemna. Això no impedeix que a ciutats com Londres, Berlín o Nova York puguen observar-se punks dirigint empreses i anant a currar amb la xupa i el monyo de colors; car, sempre existeix un cert grau d’integració. Més quan una moda ha abastat una gran part de l’espectre social —com a les ciutats esmentades. Altra cosa és ser punk a un poble xicotet de l’interior valencià, no ja perquè no hi hagen empreses modernilles que dirigir, sinó perquè a partir de certa edat, amb cresta no t’agafen ni per a anar a fer taronges. Aquest xoc inicial genera una reacció negativa i de la mateixa forma que un es vesteix diferent com a forma d’expressar el seu desacord amb una societat que odia, acaba odiant a tot aquell que no és vist com ell, acceptant-ho com a prova incriminatòria de la seua conformitat social. És a dir; acaba jutjant i condemnant, rodejat únicament de penya guay, s’ho pensa dues vegades abans de convidar a fumar algú que no du el monyo de colors. Aquesta observació, però, no implica que defenguem una comuna postmoderna on pijos, punks, neonazis i heavys vagen en processó al centre comercial agafats de la mà. El problema el trobem quan s'assenyala una persona sense saber d’ella, només per la seua estètica; quan "ser diferent no és cap delicte" però "vestir normal et converteix en sospitós" —o directament en enemic. Cert és que en l’esfera del punk juvenil aquests trets són força exagerats, però segur que no ens costa imaginar altres situacions on es donen a un nivell semblant. Tenim exemples igual o més exagerats, com la contracultura hippie dels 60, on per anar a San Francisco convenia assegurar-se de portar flors al cap o, si eres home t’agradaven les dones i volies "pillar catxo", millor deixar-te créixer la melena i la barba i lluir pantalons de campana, tal com Janis Joplin li va explicar a Robert Crumb segons afirmava aquest últim. Tampoc la militància anarquista està lliure d’aquesta contradicció: passar per Barcelona o Hamburg serà suficient per a comprovar-ho. No està de més plantejar-se en quina mesura els tattoos i les caputxes negres contribueixen a reforçar una subcultura antagonista o faciliten la investigació policial. Si l’objectiu és dur a terme algun tipus d’activitat política radical, potser interessaria més passar desapercebut que estar el primer en la llista. Quan els informes policials recullen al seu catàleg l’estètica d’extrema esquerra al costat de la neonazi o la jihadista, potser és perquè la qüestió està prou madura per a discutir-la —tot siga que no estiga ja podrint-se al terra.


VII «Quan eres tu mateix i realment sents el que fas sense pretendre agradar a ningú, aleshores comences a fluir» Aina Reig (model) Diuen que era i no era una xiqueta xicoteta, que deixava esgolar-se les hores rebuscant entre armaris perquè li encantava vestir-se amb roba de la seua família. Així va descobrir que la seua forma de dir qui era estava íntimament lligada a la roba que escollia. Però el temps passava i abans que s'adonés, aquells jocs d'infantesa havien deixat pas a un sentiment de frustració, encarnat en mirades de reprotxe, a l’institut o al carrer, i en prohibicions recolzades en el clàssic: ″no vas a eixir vestida així″. Tot plegat va fer que tractés de canviar d'aires i els anys següents, passar el més inadvertidament possible. Però aquella insistent inquietud, per més que romanguera empresonada, mai desapareixia. De fet, era el complement perfecte per a una personalitat un xic introvertida, que seguia trobant la seua forma d’expressió a través de la roba. No es tractava de seguir o copiar tendències sinó de sentir profundament el que feia, identificar-se amb cada peça, crear un concepte a partir d’una idea. La moda com art, sentiment, expressió i rebel·lia; una necessitat vital; quelcom intensament personal.

Esto no se computa en el precio de tus camisetas de RAMONES de HM, tranquilo.


VIII «Es poden dur dos penics a la butxaca i cap perspectiva de futur tenint per tota llar part d'una habitació amb goteres, però amb la seua roba nova, un xic i una xica poden anar pel carrer imaginant que són Clark Gable o Greta Garbo i això compensa moltes coses» George Orwell Alguns dels objectius que han aconseguit assolir certes marques de roba són realment sorprenents. La seua supremacia és tal que a pesar de les evidències sobre les misèries associades a la moda ràpida, les vendes no deixen de créixer. No sols et venen una marca sinó una personalitat, un estatus social. A més, quan la desigualtat entre les cúpules corporatives i els centres de producció és de domini públic i té lloc amb el consentiment actiu dels consumidors, s'està legitimant massivament l'explotació. El poder de les marques radica precisament en la capacitat per fer que el desig de lluir els seus símbols desplace completament qualsevol altra qüestió al respecte, tot i la gravetat de les implicacions actuals. Recordem breument, doncs, quines són eixes misèries i desigualtats: per una banda maquiladores, jornades laborals eternes sense dies de descans, nens i nenes forçades a treballar, explotació de persones en privació de llibertat, sous de misèria, utilització de productes tòxics, càstigs, acomiadaments, prohibició d'associar-se, assetjament verbal, físic i sexual, etc. Per l'altra, facturacions anuals per damunt dels 30.000 milions de dòlars, despeses en publicitat que superen els 4.000 milions, executius que cobren més de 75 milions anuals. Per a que ens fem una idea comparativa, a banda de que eixos diners pogueren servir per millorar el sou de moltíssimes persones, es calcula que una treballadora d'una planta deslocalitzada hauria de pagar el jornal d'entre dos i tres mesos per fer-se amb un parell de les sabatilles que fabrica, i treballar prop de 100.000 anys per cobrar el mateix que els directius de la firma en un any.


IX «Vestir-se és consumir, i com consumim és fer política. Us proposem repassar el vostre armari i anotar les noves tendències en roba sostenible» Marta Molas

Està la moda condemnada a ser un parany, una contradicció en si mateixa? Estem tots condemnats, doncs, ja que tant estar a la moda com passar d’ella implica ballar al seu ritme? És possible desterrar-la i vestir-nos en base a altres principis? I si no és possible, té sentit plantejar-se autogestionar la moda en una societat vertebrada, desequilibrada, apàtica, obedient i atomitzada com l’actual? Com fem una moda social —en el sentit que responga a necessitats i anhels socials— que no vinga imposada per factors econòmics o de control social? Tornem a la sastreria artesanal? Prenem els palaus de l'Alta Costura i fem participatives les passarel·les? Okupem les plantes d'Inditex i creem consells obrers? Clarament no, caldria reinventar-se, crear alguna cosa nova, però com fer-ho sense reproduir part dels antagonismes que es volen combatre? Encarem aquest darrer interrogant basant-nos en algunes declaracions aparegudes en un article recent sobre roba sostenible. Per a Carolina Simón, propietària de Green Life Style, el més important és que la roba estiga feta per "dissenyadores independents que creen i produeixen les seues col·leccions a Europa", certificades amb segells de tèxtil orgànic i de comerç just, "de teixits naturals que respecten el cos i el medi ambient". Aquests valors, tot i que importants, poden conviure perfectament amb els del mercat, ja que no combaten el problema principal. Només en últim lloc esmenta: "Per últim, promoure col·leccions atemporals que no segueixin modes ni promoguin el consum compulsiu". Per a nosaltres, mentre no es situe el consum compulsiu al capdavant del debat, les alternatives estaran condemnades a reproduir el model capitalista. És cert que llegir un article està molt lluny d'analitzar a fons una qüestió i és en eixa tessitura on ens estem atrevint a opinar. Però sincerament, no pensem que anem del tot desencaminats. Desplaçantnos del comerç a la fabricació, trobem les declaracions de Santi Mallorquí, conseller delegat d'Organic Cotton Colours —empresa productora de cotó natural: "El darrer punt que ens diferència és el fet de proporcionar els teixits més purs que hi ha al mercat. I això explica perquè l'empresa ha subsistit tots aquests anys: perquè proveïm moltes persones amb problemes de pell o problemes com fibromiàlgia o electrosensibilitat." Una tasca lloable, indubtablement, però vet ací una qüestió complexa: la pròpia toxicitat del tèxtil industrial ha generat un nínxol de comerç alternatiu, però, hi són tan diferents els seus fonaments? Mallorquí no solament ompli pit afirmant que des de 2012 controlen tot el procés de producció, des del cultiu realitzat a Brasil a la filatura —el qual ja ens hauria de fer pensar amb "l'ecologia" d'un producte que ha recorregut milers de kilòmetres així com en la capacitat de control de l'empresa—, sinó que a més a més assevera: "Allò sostenible, just, ecològic i quilòmetre zero és tendència: l'usen els instagramers, els famosos, les grans marques, tothom s'uneix a aquesta moda que ha vingut per jubilar l'altra moda".


Búsqueda en google “Trabajadoras de la moda”.


X «Tractar de promoure una era hiperindustrial i ecològicament realitzable significa accelerar la degradació de les altres dimensions no físiques però igualment fonamentals de l'equilibri de la vida» Ivan Illich Si a més de no posar en tela de judici la lògica mercantilista s'aspira a encapçalar-la, que ens aporta la moda sostenible? No és una nova forma de consum, més justa i sana, sí, però consum al cap i a la fi? Ens hauríem de preguntar si volem seguir empentant la roda dels cicles econòmics, llimant alguns dels seus aspectes més desagradables però seguint permetent que ens dictamine el ritme de vida o si per contra, estem disposats a renunciar a eixa inèrcia i tractar de construir alternatives que responguen a necessitats i voluntats col·lectives concretes. Segurament un dels majors errors que hem comés en la nostra petita anàlisi siga limitar-nos a la vestimenta perquè, evidentment, la moda és un fenomen que es dóna en molts altres àmbits. Segons les matemàtiques, és el nombre que més vegades es repeteix. L'anti-moda, doncs, haurà de ser la bellesa d'allò únic i irrepetible, la capacitat de valorar la nostra pròpia llibertat i, sobretot, l'audàcia de posar-la en pràctica tenint en compte tots els factors possibles i que l'error, és la principal font d'aprenentatge.

La Penya de l’Aspardenya Albaida, 2018.


Oh! El Photoshop!!! 2 y 3.


Profile for monoD estudio

MISC nº 8 Moda  

Una reflexión sobre la moda y sus implicaciones

MISC nº 8 Moda  

Una reflexión sobre la moda y sus implicaciones

Advertisement