LA MEVA I NO DESITJADA MILI AL SAHARA-1970/1971
El meu nom es Pep Coll Cortina, visc a Andorra la Vella, Principat d’Andorra. Vaig estar al Sàhara de maig 1970 al juny de 1971.Primer al BIR nº 1 com tothom i despres destinat al Regimiento Mixto de Ingenieros del Sahara-Plana Mayor de Mando-Escucha Exterior.
Ja que la vostra web em dona l’oportunitat, permeteu-me que us expliqui la meva mili, que com tants d’altres ens va tocar en aquelles terres llunyanes. Haig de confessar que em va costar molt d’anar-hi, tal com us ho dic, vaig estar a punt de desertar, el fet de viure a Andorra em donava l’oportunitat de no presentar-me a la caixa de reclutes de Lleida, però sabia que no podia baixar mes a Espanya fins que no hi hagués algun indult o alguna cosa d’aquestes, ho sabia per coneguts que ho havien fet. Hem va frenar la meva família que la tenia tota a la Seu d’Urgell i no la podria veure, es clar. Be, em fotia molt anar a la mili y mes al Sahara, un gran amic meu que també li va tocar anar allà em va animar. Ell se’n va anar al Gener de 1970 i jo al Maig del mateix any i em va anar molt be trobar-me’l allà, se’m va fer menys pesat. Com podeu veure de patriota no en soc pas gaire. Ara no recordo quin dia de maig de 1970 em van avisar a traves dels meus pares que vivien a la Seu, de que l’un dema sens falta, m’havia de presentar a la Caixa de Reclutes de Lleida, i així va ser, a la fi em vaig decidir, per por es clar. Des de aquell moment fins que vam arribar a El-Aaiún, la veritat es que varem anar de bòlit i de sorpresa en sorpresa. A Lleida ens varem trobar gent de tota la província i a mesura que vam anar avançant direcció Madrid ens vam començar a conèixer. Jo no es que hagués viatjat gaire, màxim havia anat a Barcelona i a Perpinya, però ens va xocar molt un noi de la Vall d’Aran, no havia sortit mai d’una borda d’allà El Pla de Beret i durant tot el viatge va al·lucinar , amb el tren, a Madrid, a l’avió , s’anava arrupint per moments i ens vam pensar que es posaria malalt. No va ser així i vam arribar tots sans i estalvis. Be com deia a Lleida ens van fer pujar a un tren fins a Madrid, allí ens van fer dormir en una caserna, crec recordar que era Getafe. Sabia pel meu amic que ja era allà des de Gener, que hi havien anat amb vaixell fins a Cabeza Playa del Sàhara, per tant ens preguntàvem perquè anàvem a Madrid si teníem que embarcar en un vaixell, però sorpresa, una vegada estem a Madrid ens diuen que l’un dema ens esperaven els avions de l’exèrcit per traslladar-nos al Sàhara. Vam saber que érem els primers que hi anàvem amb avió, per mi amb vaixell hagués estat un suplici, em marejo com una sopa.
Els avions que ens portaven havien estat de l’exèrcit americà, crec que eren els Douglas DC, les portes no tancaven be, la veritat es que estàvem acollonits, be com he dit abans vam arribar desprès de 6 hores a El-Aaiún. Ens esperaven uns camions conduits per legionaris amb una pinta que no vegis, morenos, despitralats, ens miraven, reien i semblava que s’enfotien de nosaltres, Dèiem, m’entres circulàvem per la carretera que va de El-Aaiún al Bir nº 1, “collons !! a on ens han portat !!”. Vaig pensar molt amb la meva mare que la vaig deixar plorant dos dies abans.
Ja estem al Bir nº 1, érem gent de tota la península amb el petate i una roba de color verd que ens havien donat a Madrid i que ens la van canviar de seguida ja que el color que es portava al desert havia de ser marron. Ens van repartir per les diferents companyies que hi havia i a mi em va tocar a la 3ª, em podia haver tocat a un altra però no, va ser a la 3ª i ara explicaré perquè a la 3º companya. El meu amic que ja he esmentat abans, el seu nom es Ramon Vidal Selma, que estava allí des de el mes de Gener, va fer tots els possibles perquè jo entres a la 3ª companya i he de dir que vaig tenir molta sort, doncs el meu amic Ramon era el cabo furriel i vaig passar a ser, amb la complicitat del suboficial de la companya, el seu ajudant a la furreleria i gaire be no vaig fer serveis, vaig ser una mica “enxufat” que diguéssim. El meu amic Ramon Vidal que també residia a Andorra es un tio molt enrotllat, ell va estar tot el temps al Bir, tothom el coneixia, va muntar una radio on s’emetia música i entrevistes, tenia a la 3ª companya revolucionada. Van anat passant els dies i de mica en mica em vaig anar adaptant, nomes hi va haver una cosa que em va fotre molt, “el campo de margaritas” els que hi van ser abans de nosaltres ja saben de que parlo, era anar fer les necessitats a fora a sobre la sorra del
costat dels barracons, “las letrinas” no eren gens agradables. Quant nosaltres ens en vam anar ja els hi van fer lavabos, wàters i dutxes. L’exèrcit anava prosperant de mica en mica, he vist fotos de com era el Bir als anys 1974/75 i no tenia res a veure de com era al 1970. Una cosa que he agraït tota la meva vida a la meva mare, durant l’estada al Bir i quasi cada setmana m’enviava un paquet amb menjar: pernil, llonganissa, formatge, el compartia amb el meu amic Ramon i al suboficial de la companya, per allò del “enchufe”.. Fèiem festa major amb els paquets de la meva mare.
Cap a primers d’agost em fan jurar la bandera. Per alguns va ser un dia gloriós, per a mi va ser un dia com un altre, jo no volia estar allà, m’hi van fer anar per força !!.. Uns dies desprès em comuniquen el destí que m’havia tocat: Regimiento Mixto de Ingenieros del Sahara a l’Aaiún. Una vegada allí i per els meus coneixements de la llengua francesa em van destinar a la Plana Mayor de Mando, al destacament de la Escucha Exterior a uns dos kilòmetres de El-Aaiún, situada a la part alta de la Sahia, a prop de la caserna de la Legión. Un parell o tres de mesos mes tard em van fer caporal, es veu que es van fixar que tenia dots de comandament o que “m’anava la marxa”, si haguessin sabut el que jo pensava... La Escucha Exterior era una mena d’espionatge als marroquins, durant el dia venien uns suboficials especialitzats en morse i s’encarregaven de captar, amb uns aparells de radio vells, ens van dir que també eren dels americans, les comunicacions de l’exèrcit marroquí entre els diferents destacaments emplaçats a tot el llarg de la frontera o quant donaven novetats a les seves capitanies generals o al govern de Rabat.
També captaven converses entre els governadors de les províncies marroquins amb el govern de Rabat o entre ells. Tot això eren telegrames xifrats. Nosaltres érem 4 o 5 destacats de la Plana Mayor de Mando, i la nostra feina era desxifrar amb unes claus o plantilles que teníem, ens sortien els telegrames en francès i els havíem de traduir, mecanografiar i enviar al Cuartel General de El Aaiún, a mes també escoltàvem les principals emissores de radio de tot el mon que emetien en espanyol per si parlaven d’Espanya. I tant que parlaven d’Espanya, cada dia, i al règim de Franco menys guapos els hi deien de tot, clar que les emissores eren Radio Moscou, Pekin, Praga, Varsovia però la que mes i no era comunista, la BBC de Londres o Radio Montecarlo o France Inter, això era cada dia de les 17h fins les 24h, mes o menys.
En el mateix edifici de la Escucha convivíem amb uns quants que pertanyien a Telefonia i es cuidaven de enllaçar els telèfons de les casernes de l’Aaiún amb la dels legionaris i amb Smara, a través d’un sistema de comunicació per ones que es deia B70, recordo que sempre havia problemes de comunicació. En total érem 10 a vegades 12, menjàvem i dormíem a La Escucha, complíem amb la nostra feina, quant ens avorríem en el temps lliure jugàvem a cartes o al monopoli entre nosaltres i moltes vegades també amb els suboficials que venien a operar les ràdios. No ens portàvem massa be entre nosaltres, entre la tropa em refereixo, érem pocs i mal avinguts, hi havia amistat per això , però no si es que estàvem tantes hores junts i els últims mesos hi havia moltes ganes de marxar d’allà, tot això feia que al mínim ròssec saltessin espurnes entre nosaltres.
Ens havíem preguntat moltes vegades que essent un lloc important com la Escucha, o al menys ens ho semblava, estàvem completament desprotegits, no fèiem guàrdies ni imaginaries, els suboficials que venien durant el dia se n’anaven a la nit amb les seves famílies, el que ens manava a nosaltres era un subtinent que el veiem un parell de vegades a la setmana i mai se’ns va dir d’organitzar guàrdies ni res d’això , si els moros ens haguessin volgut passar per la pedra no els hi hagués costat gaire, el lloc era bastant solitari i lluny de qualsevol cos de guàrdia. Al cap d’un temps ja llicenciat em vaig adonar que era un centre d’espionatge bastant rudimentari, al menys m’entres hi varem estar nosaltres. De tant en tant fèiem una escapadeta a l’Aaiún, vestits de militar i alguna vegada de paisà , això era perillós, la policia militar ens podia “empurar”. Vaig fer 40 dies de permís al mes de febrer del 71, en tenia moltes ganes , però la tornada va ser dura, quant vaig veure novament el desert des de l’avió em va agafar l’acolloniment un altra vegada, no pensava pas allò de “el deber me llama” nomes pensava que els 4 mesos que em quedaven passessin rapit. Vaig estar una setmana a la caserna del R.M.Ingenieros perquè el que m’havia reemplaçat quant me’n vaig anar de permís s’hi trobava be i va intentar fotrem la plaça però el subtinent de l’escucha, no recordo quin era el seu nom, em trobava a faltar i em va dir “chiquito, Coll”, era valencià i era l’únic que pronunciava be el meu nom , “te necesito en la Escucha” i cap a la Escucha un altra vegada, el furriel de la caserna no va tenir temps de posar-me guàrdia..... I per fi al Juny de 1971 ens van llicencià, ho van fer abans d’hora, segons la llei ens tenien que llicencià a l’agost però van avançar l’edat d’incorporació a files i ens havien de fer fora per deixar lloc lliure, sinó no hi haguéssim cabut. Tampoc recordo la data de juny que varem agafar l’avió cap a Barcelona, en tenia tantes ganes que unes hores abans d’anar cap el aeroport, vestits de paisà li vaig dir a un policia militar legionari que ens va demanar el passe “Tengo unas ganas de perderos de vista..” i em contesta: “solo por lo que acabas de decir te puedo enchironar i te vas a quedar un mes mas aquí” “no home no, que era una broma..” i em va deixar anar. Em vaig posar a tremolar, nomes hagués faltat això ....
Anant a l’avió cap a la península hi havia un oficial que anava de permís o de vacances, i parlant de la mili i el Sahara em va dir “Siempre podras decir que por haber hecho la mili en el Sahara vale el doble de los que la hacen en la península” això em va reconfortar però ja era tard, potser hagués estat mes animat si m’ho haguessin dit un any abans .......... Pep Coll Cortina Pistolo del Sàhara