MEX CAT
MEX CAT
Exposició Pessebres mexicans Museu Diocesà de Barcelona
Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit. Morbi mi eros, varius nec malesuada ut, varius in tortor. Maecenas metus justo, vehicula at convallis et, rhoncus vel metus.
Benvolguts senyors Un any mes, MEXCAT – Associació Cultural Mexicano Catalana, vol col·laborar amb el Museu Diocesà de Barcelona en l’exposició de pessebres que té lloc cada any a la Pia Almoina de Barcelona. Després de l’experiència positiva de l’any 2010 en que l’entitat ja va deixar dos naixements per a aquesta celebració, ens hi volem sumar enguany amb 10 pessebres, arribats de diferents regions de la República Mexicana. És una mostra més de com d’important i extensa és la cultura mexicana. A més, els pessebres són de factura molt recent, amb la idea de mostrar com n’és de viva la tradició, com s’enriqueix amb els artistes que introdueixen nous elements, perquè la cultura popular no deixa de créixer, i hi ha noves interpretacions que se sumen als naixements. Com sempre, també estem disposats a poder aportar valor afegit a aquest esdeveniment, amb activitats paral·leles, com una posada mexicana amb nadales d’aquell país, o altres activitats que vulguin realitzar. Esperem que els agradin aquests pessebres i la nostra explicació al respecte de cadascun d’ells. Una cordial salutació César Cárdenas President
Pessebre miniatura d’ètnia triqui (Oaxaca)
Pessebre miniatura d’ètnia tarahumara (Chihuahua)
Composició: Naixement amb els 3 reis, dos pastors, àngel i animals Material: Fulla de palma Artesà: Desconegut
Composició: Naixement amb cova Material: Fustes, roba, serradures, corda. Artesà: Desconegut
Els triquis són un grup indígena que es situen al nord-oest de l’estat de Oaxaca, Mèxic, formant una illa cultural en mig del gran territori de la Mixteca. El nexe principal és la seva llengua, que a la vegada té diverses variants lingüístiques que pertanyen a cadascun dels Xuman’han o Chuman’a. També els “huipiles” vermells i les seves creences religioses els uneixen, ja que tots practiquen la religió tradicional triqui, al costat de la religió catòlica.
Els tarahumares són un poble amerindi del nord de Mèxic que parlen una llengua uto-asteca coneguda com a rarámuri. Ells es refereixen a si mateixos com a rarámuri que significa “corredors” o “peus lleugers “ en la seva llengua nativa; són reconeguts per llur extraordinària capacitat física per córrer grans distàncies. Abans de l’arribada dels espanyols, els assentaments tarahumara eren molts dispersos i per tant van desenvolupar la tradició de córrer llargues distàncies per a la comunicació entre els diferents pobles. Les ahuimera (danses) tenien tarannà religiós i eren imprescindibles a llurs festes. Cada regió en tenia de particulars. Els matachini (dansaires), dirigits per un monarca i col·locats en dues files una davant l’altra, dansaven al so de monòtons tocs de violí, i executaven evolucions que semblaven no tenir ordre ni sentit, però ben determinats. Quan es declarava la mort d’un d’ells, es reunien els familiars i amics per a acomiadar-se i desitjar-li un bon viatge. S’embolicava el cadàver amb una manta, se’l proveïa de queviures per al llarg viatge i dels seus estris de treball. Després passaven un per un tots els assistents, l’agafaven de la mà i s’acomiadaven d’ell tot pregant-li que no hi tornés per empipar-los. I quan és de representació, el difunt és acompanyat amb danses de matachines. Fabriquen sekoriki, toixos atuells de fang, ripura (destrals), raperi (violins) i mataka (molins de pedra); tot això constituïa llur parament de casa. Vivien en coves i menjaven kobixi (farina de moresc torrat) diliït en aigua i bevien xugiki o tesquino (moresc fermentat). Amb això celebraven llurs omahuari (festes) amb rikurichi (orgies).
Els assentaments més importants són San Juan Copala, San Andrés Chicahuaxtla, San Martín Itunyoso, San José Xochixtlan y Santo Domingo del Estado, que corresponen a les cinc capitals dels cinc clans territorials de la regió triqui. D’aquests cinc clans, amb excepció de San Jose Xochixtlan, quatre tenen la denominació de Chuma’na o Xuman’han, que en la seva acepció política significa El Centre, entenent-se com a centre polític, administratiu i religiós. Aquestes comunitats estan assentades en quatre municipis territorials diferents: San Juan COpala al municipi de Juxtlahuaca; San José Xochitlán i San Martín Itunyoso al municipi d’aquest nom i pertanyent al districte de Tlaxiaco; San Andrés Chicahuaxtla i Santo Domingo del Estado, al municipi i districte de Putla Villa. Algunes comunitats de l’anomenat “baix triqui” pertanyen al municipi de Constancia del Rosario.
Pessebre de Querétaro (Querétaro) Composició: Naixement amb àngel Material: Paper maché, pintura i purpurina Artesà: Francisco Coronel La costumbre de colocar Nacimientos se extendió a partir del Renacimiento hacia otros países europeos. Por lo que respecta al continente americano, es lógico entender que con la evangelización llegaron a estas tierras las recreaciones del acto de fe navideño en diversos materiales. Las religiosas franciscanas elaboraban bellísimos Nacimientos, especialmente con Niños Jesús de cera, hermosas piezas escultóricas que permanecían en exhibición durante un año. Los artesanos mexicanos asimilaron rápidamente las técnicas artísticas traídas de Europa, de manera que las maderas estofadas y policromadas fueron comunes en los Nacimientos mexicanos de la Colonia.
Pessebre de Tlaquepaque (Jalisco) Composició: Naixement amb àngel i capseta Material: Llauna repussada Artesà: Jesús Rodríguez (segons la técnica de la familia Planduro) La regió dels Altos de Jalisco i els municipis dels estats adjacents a aquesta regió (Aguascalientes, Zacatecas, Guanajuato i San Luis Potosí), d’on són característics es pessebres i el treball en llauna repussada, es caracteritzen pel predomini de gent blanca de fenotipus hispà, en no haver en aquest lloc una població indígena culturalment important abans de la conquesta espanyola. Durant el període colonial va tenir lloc la guerra del Mixtón, en la que es va aniquilar, entre 1540 i 1542, a gran part de la població indígena per no haver una convivència racial amb els nadius, que van ser obligats a concentrar-se en petits poblats fundats per la seva evangelització a través d’intèrprets nahuas ja cristianitzats i de frares europeus A més, les epidèmies van reduir la població indígena fent-la desaparèixer gairebé en la seva totalitat en la Regió dels Altos. Els espanyols es van assentar ràpidament per tot l’Occident de la Nova Espanya afincant-se en ranchos i haciendas de gran extensió que van formar part del regne de Nova Galícia. Milers de famílies provinents de Cantabria, Andalusia, Galícia, Astúries i Extremadura (a la que es va sumar una minoria francesa, basca i austríaca) van forjar la identitat d’aquesta regió. Se’ls anomenà Alteños i la manca de presència indígena va fer que la cultura i la identitat dels alteños girés entorn del catolicisme i la hispanitat: el folklore expressa el charro, la seva jornada de feina i la pertinença a la terra a través de generacions, la diversió gira a l’entorn de la charreria i la criança de caps de boví; i sobretot la seva religiositat s’expressa a través dels cants cristians, els pessebres de tradició hispànica i la devoció mariana a la Mare de Déu de San Juan de los Lagos.
Al paso del tiempo, las figuras se hacían con ropa más elaborada, que procedía de conventos y casas particulares. Las caras, pies y manos eran generalmente de cera o barro, luego el Nacimiento se modificó hasta llegar a ser una abigarrada mezcla de estilos y motivos en los que aparece el portal rodeado de magueyes, guajolotes, pastores y tipos populares del México romántico del siglo XIX: el carbonero, el cazador, la tamalera, etc., hechos de barro, cera, madera, de fibras vegetales, hojalata, trapo y de todo material que corresponde a las ramas artesanales del país. El poeta tabasqueño Carlos Pellicer describió la representación del Nacimiento de la siguiente manera: “Y en una gruta, bajo el cielo de Navidad, arregló el pesebre, colocó el buey y el asno; sobre el pesebre, puso el ara en la cual un sacerdote operó el ritual de la misma, cuyo valor histórico, plásticamente hablando, no tiene par”.