Sector químic '25

Sector químic

La captura del CO2 i el seu aprofitament, els grans reptes socials i del sector químic

El principal repte que se li presenta a la indústria química del present i del futur i, de fet, a tota la societat planetària, és el de captura i emmagatzematge de diòxid de carboni. L’objectiu és evitar que el CO2, un dels principals gasos amb efecte d’hivernacle, s’escapi a l’atmosfera terrestre i segueixi escalfant el planeta. Amb la reducció de les emissions no n’hi ha prou per frenar el canvi climàtic. Calen tecnologies netes per treure CO2 i altres gasos d’efecte hivernacle de l’atmosfera a gran escala. En aquest context, es parla de produir «emissions negatives», que podrien contribuir a assolir els objectius de l’Acord de París. Les tecnologies encara se’n troben en fase d’experimentació i tenen un cost econòmic molt elevat. Hi ha dues estratègies possibles i complementàries per fer-ho: intervenir per a fomentar o accelerar el processos naturals de fixació i, d’una altra banda, les solucions industrials. L’any 2018 a nivell mundial, prop del 79,9% de l’energia es generava a partir de la crema de combustibles fòssils (carbó, petroli i gas natural), el 2,2% d’energia nuclear, el 6,9% de la crema tradicional i ineficient de llenya, i només l’11,5% de combustibles realment renovables. El 2019, un 27,3% de l’energia elèctrica provenia de producció renovable, quan només un any abans era el 26,2%.

conseqüències, el creixement del consum fa que res s’aturi. A principi d’aquesta dècada, l’Estat espanyol produïa anualment uns 300 milions de tones de diòxid de carboni, un 19% més que l’any 1990.  El

Per tant, el canvi és possible.

La gestió de l’excedent de CO2 i la seva influència en el canvi climàtic es pot fer per tres vies. En primer lloc hi ha les intervencions per reduir-ne les emissions rebaixant el consum d’energia i el desenvolupament de motors i mètodes de producció més eficients. En segon lloc, pel desenvolupament d’energia

neta, i en tercer lloc per la captura i emmagatzematge de CO2 per reduir-ne la concentració a l’atmosfera. Si bé s’espera poder acostar-nos algun dia als nivells preindustrials, molts països s’adhereixen a un objectiu intermedi, compromès amb l’ONU, de reduir les emissions en un 40% per a l’any 2030 respecte a les de 2005.

L’any 2015, per primera vegada en 800.000 anys, el nivell de diòxid de carboni a l’atmosfera va superar de manera sostinguda les 400 parts per milió. Per contrarestar el sobrant de CO2 a l’atmosfera acumulat des de la Revolució Industrial es pot millorar l’eficàcia dels fenòmens naturals d’absorció, es poden desenvolupar productes

nous que facin servir el carboni com a primera matèria i es pot captar i emmagatzemar el gas nociu.

L’any 2015, per primer cop en 800.000 anys, el CO2 a l’atmosfera va superar les 400 parts per milió

El problema de fons és que, malgrat que tot el planeta conèix el problema i les seves crues

Redacció

La plataforma del pou Sleipnerm, a Noruega, que aprofita l’extracció de gas natural per al segrest de CO2 sota el fons marí.  CEDIDA

Sector químic

FÈLIX LLUÍS LLOVELL Director de la Càtedra URV - Fundació Repsol de Transició Energètica

«La tecnologia actual ja ens permet estar capturant CO2 des d’avui mateix»

L’expert en transició energètica creu que només una solució de múltiples tecnologies podrà neutralitzar les emissions

D.Prats

Fèlix Llovell dirigeix des de fa dos anys la Càtedra URV-Fundació Repsol de Transició energètica, fet que el converteix en una de les veus més respectades a casa nostra en un camp bàsic per a la lluita contra l’escalfament global com és el de la captura de CO2. La seva funció és transmetre coneixement a la societat sobre aquest camp, com a investigador i professor.

-Quan parlem d’emissions, de captura o de segrest d’emissions, sovint resulta una mica difícil d’entendre aquest vocabulari.

-Aquests termes fan referència a evitar que el diòxid de carboni, que és un gas d’efecte hivernacle, i que es produeix en el marc de l’activitat industrial i del transport, vagi a l’atmosfera i s’incrementi la seva concentració. Això es pot evitar mitjançant un conjunt de tecnologies que ‘segresten’ aquest CO2 i no el deixen marxar. En el marc de la Càtedra, la nostra especialització és la captura del CO2, però abordem una variant que s’anomena ‘tecnologies d’emissions negatives’, i que són aquelles que ens permeten recuperar el CO2 un cop ja ha estat emès a l’atmosfera. Això és un repte tecnològic i implica recerca, inversió i desenvolupament de noves tecnologies. Tanmateix, la missió com a càtedra no és fer recerca directament, sinó donar a conèixer què s’està fent en l’àmbit català, estatal, europeu i mundial en aquestes tecnologies de captura de CO2 i d’emissions negatives, des del rigor acadèmic i la independència que ens proporciona la Universitat.

-I després de capturar-lo què en fem?

-Bé, de fet, la càtedra cobreix dues àrees més: Què fer amb aquest CO2 un cop ja ha estat capturat, si el convertim o el transformem en un altre producte amb valor afegit, o bé si el segrestem i l’emmagatzemem sota terra; i, també, en quin marc norma-

tiu juguem. És a dir quina és la regulació europea i internacional que diu si això s’ha de fer d’una manera o d’una altra, les tones de CO2 que es poden emetre o els preus que s’han de pagar per l’impost del CO2. Tot plegat és complex i, en general, es tracta de mecanismes que no sempre resulten fàcils d’assimilar. La nostra missió és acostar-los a la societat i explicar-li de la millor manera que això és important per ella mateixa i que s’ha d’entendre que hi ha una necessitat real al darrere i que tots, individualment, hem de participar en aquesta reducció d’emissions.

-Fa anys que es parla de la compravenda de drets d’emissió de CO2 i darrerament el tema ha tornat a ser protagonista.

-És el famós mercat del carboni, del comerç dels drets d’emissió. Hi ha hagut una regulació que ha funcio-

nat durant molts anys i si tu feies bé els deures i no arribaves al límit, el sobrant el podies vendre a algú que no hagués fet bé els deures. Els límits s’han anat reduint i ara s’hi afegeix el Mecanisme d’Ajustament en Frontera, que entrarà en vigor en poc temps, i que té en compte la contaminació més enllà de la UE. La idea és que si deixes de produir a Europa i compres el producte en un país de fora de la Unió, es tenen en compte igualment les emissions i cal sumar-hi les emissions el transport, que són brutals i s’acosten al 30% de les emissions totals que realitza la humanitat. Més enllà d’això, la discussió ara és si la regulació és poc incentivadora, perquè està molt ben definit el càstig,

però no està tan ben definit l’incentiu.

-Aquí s’hi afegeix que Europa sempre ha destacat per ser especialment reguladora.

-És cert, la UE es caracteritza per ser molt punitiva i té molta burocràcia. Ha estat pionera en la regulació ambiental i sempre ha posat els límits més estrictes, però també és cert que, de vegades, la sobreregulació pot ser contraproduent i, sobretot, la regulació sense incentiu.

«Hi ha una necessitat real darrere el problema del CO2 i tots, individualment, hem de participar en la reducció»

-Hi ha més incentius fora d’Europa?

-En altres països els mecanismes en aquest camp són menys feixucs i més senzills d’implementar que a la UE i aquest és un punt a millorar. Fem un gran

esforç per ser pioners, però també necessitem reduir la paperassa i fer que aquestes implementacions siguin més senzilles, perquè hi ha molts grans projectes aturats en la burocràcia. A més, nosaltres ens considerem líders en descarbonització, però si veiem el mapa de desenvolupament de plantes de captura de carboni a tot el món i d’aprofitament o segrest, veurem que fa deu anys no hi havia res ni a la Xina ni als Emirats Àrabs o als Estats Units i ara hi ha molts projectes i s’hi està invertint, malgrat que, al mateix temps, siguin grans emissors.

-Europa adverteix, Europa regula, però, quan es tracta de concretar, ho aturem amb la burocràcia… mentre els països que anaven per darrere ens acaven avançant.

-Sí, seria més o menys això. És evident que hi ha països on es nota molt el perfil del govern que mana, com als Estats Units, però hi ha estats amb un gran pes demogràfic on la normativa ambiental està tant o més desenvolupada que a Europa. Però és que fins i tot la mateixa Xina pràcticament ha netejat el seu cel. Han passat d’un cel on no veies mai el sol a un cel molt més net; el que passa és que segueixen estant per sobre de les emissions que tocarien, però si ho dividim per persones, no estan lluny d’Europa.

-Parlava de captura i segrest de CO2. Com funciona aquesta tecnologia? -Hi ha diverses maneres d’afrontar el repte, en funció de si capturem en el corrent de sortida d’una indústria o des de la l’aire. En el darrer cas, cal desenvolupar un filtre que actuï com una mena de caça-papallones que atrapi el CO2. Però parlem que de cada milió de partícules de l’aire unes 430 són de CO2, de manera que la dificultat és enorme. I potser algú es pregunta, aquest 430 per milió és molt? Doncs sí, és moltíssim per al planeta i té un impacte brutal sobre tots nosaltres. L’opció és crear uns filtres on s’adhereixi el CO2 i l’aire surti net.

Fèlix Llovell, a la seu de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Química (ETSEQ) de la Universitat Rovira i Virgili.  GERARD MARTÍ

-La gent associa CO2 al fum dels cotxes, però es parla de convertir-lo en combustible, crear algues que l’absorbeixin o, fins i tot, fer-ne ciment...

-Aquí caldria distingir entre utilitzar el CO2 de forma directa o convertir-lo en una altra cosa. Si ho fem directament, es pot utilitzar per carbonatar una beguda o en la conservació d’aliments, amb els famosos envasos amb ‘atmosfera protectora’, entre altres. La segona opció seria la conversió, que és agafar el CO2 i convertir-lo en una altra cosa. Per què es parla tant dels combustibles sintètics? Perquè és un dels productes que mou el món i és imprescindible. Doncs bé, quan agafo CO2 i l’uneixo amb hidrogen es genera un nou producte que és el metanol, i el metanol és un alcohol que és un precursor per altres combustibles o bé, fins i tot, es pot utilitzar directament. El problema és que tota la cadena de valor encara no és econòmicament tan favorable com agafar un combustible fòssil i produir benzina. La lluita és aquesta: trobar aquell equilibri tan delicat entre el cost i el benefici de fer-ho d’una manera o una altra.

-Quins serien els productes fets a partir de CO2 amb més possibilitats de ser rendibles?

-Els combustibles sintètics tenen recorregut, molt de recorregut, però també la fabricació d’urea com a fertilitzant agrícola, la producció d’àcid salicílic o fins i tot per produir poliuretà com el dels matalassos o els coixins. De fet, ara mateix a Alemanya hi ha una planta de Covestro que utilitza diversos milions de tones de CO2 capturat per fer poliuretà. El problema, o la dura realitat és, amb aquestes utilitats en tenim prou? I la resposta, malauradament és, no. Totes les formes que ara tenim de reutilitzar el CO2 no són suficients per resoldre el problema. Si aconseguim desenvolupar unes tecnologies brutals que ens permetin capturar tot el CO2 que hi ha en excés a l’atmosfera, ara mateix només en podríem aprofitar un 2 o un 3 %. Potser es podria arribar al 15 % d’aprofitament, però què fem amb el 85 % que ens sobra? I aquí és on ve l’emmagatzematge sota terra.

Sector químic

no són coves sinó zones molt poroses amb molts forats entre les roques –per tal d’evitar, precisament, problemes com els de Castor– i, en tercer lloc, cal que damunt d’aquesta zona porosa hi hagi una zona de capa impermeable. Només quan es donen aquests tres condicionants, es pot plantejar fer una injecció de CO2 en aquesta zona porosa. Això requereix estudis molt profunds i complexos i pràcticament tot el Mediterrani està estudiat per ser utilitzat. És una tecnologia amb la qual el CO2 queda atrapat i, en algunes roques en concret, a més, la química de la mateixa roca acaba mineralitzant-lo. Castor era un projecte totalment diferent. Allò era un dipòsit de metà (gas natural), no de CO2, amb la idea de tenir gas quan fes falta i es pogués treure i posar, i es van cometre errors molt greus.

«Totes les formes que ara tenim de reutilitzar el CO2 no són suficients per resoldre el problema, ens caldran solucions diverses»

-…que a casa nostra té precedents similars nefastos, com Castor.

-L’emmagatzematge sota terra, malgrat la mala fama que té aquí i la polèmica que desperta, cal dir que és un sistema bastant segur. I diem ‘bastant’, perquè darrere hi ha estudis molt concrets. D’entrada, s’ha de fer en el lloc adequat. El primer condicionant seria que aquest lloc estigui en una zona geològicament estable; després es busquen espais on abans hi havia petroli o aqüífers salins, que

-L’experiència en altres països, sobretot al nord d’Europa, sembla força positiva.

-A Espanya, per culpa de Castor, no hi ha projectes de segrest de CO2, però a països com Noruega, a les costes del Mar del Nord, hi ha molts dipòsits on des de fa molts anys s’emmagatzema CO2, tant en fons terrestre com en fons marí. No parlem de projectes, parlem de dipòsits que funcionen des de fa anys. El pou d’Sleipner funciona des de 1996 i hi ha emmagatzemades més de vint milions de tones de CO2, i en el mapa hi ha entre 15 i 20 instal·lacions similars més. A més hi ha projectes, com el de Porthos als Països Baixos o de Ravenna, a Itàlia, a més d’altres al Regne Unit o Dinamarca.

-Hem de començar per aquí, doncs, fent dipòsits?

-No seria tan simple. No podem emmagatzemar tot el CO2 que hi ha en excés a l’atmosfera, ni podem reconvertir-lo tot en altres productes… La captura i segrest són una solució a mitjà termini. El que hem de fer és reduir les emissions. Primer, reduïm, amb electrificació de tots els processos possibles i que aquesta electricitat sigui renovable, i després, com que no ho podrem electrificar tot, el CO2 que es generi l’hem de capturar, i aquest que capturem l’hem d’intentar reconvertir i reaprofitar, i el que no es pugui reaprofitar –que ha de ser la mínima part– el segrestem.

-El que es proposa és doncs un entrellaçat de solucions.

-Exactament això. La descarbonització és una autopista de molts carrils, un no pot apostar només per una sola cosa, perquè la transició energètica és molt més complexa. Parlem sobretot del CO2, però també cal parlar de metà de les explotacions ramaderes intensives o dels gasos fluorats dels aparells refrigerants, que en el seu dia vam introduir per canviar els gasos que afectaven la capa d’ozó, però es van canviar per uns altres que contribueixen a l’escalfament.

-Tot allò va funcionar, perquè la capa d’ozó ja no és un problema ara.

-Sí, de fet aquest seria, per mi, el cas de més èxit en la lluita per al medi ambient. Aquesta substitució dels gasos de les neveres i els desodorants es va produir arran del protocol de Montreal, on es van prohibir aquests gasos, a finals dels anys vuitanta. Doncs bé, quaranta anys després, la capa d’ozó està pràcticament recuperada. El missatge que ens queda és que la Terra

com fer-ho. La URV és pionera en tecnologies de captura de CO2 i Tarragona és un centre on es fa una recerca de molta qualitat, però les empreses necessiten saber que podran ser competitives i, o ho desenvolupem nosaltres o ho haurem de comprar a qui ho desenvolupi.

-La sensació és que al final tocarà pagar-ho entre tots, perquè al cel no hi ha barreres.

-Evidentment això té i tindrà un cost per a tots. La indústria haurà de reduir beneficis, perquè no li quedarà altre remei; els Estats hi hauran de destinar pressupostos, perquè han de ser valents i activar totes aquestes tecnologies; i també tindrà un cost per la societat, perquè haurem de pagar impostos per temes mediambientals i perquè hem de canviar la nostra visió i no podem viure aïllats de tot plegat. Hem d’intentar treballar al màxim les bones pràctiques i aquestes bones pràctiques comencen per cada un de nosaltres.

-Quan podríem trigar a veure a Tarragona plantes de captura de CO2?

ha necessitat, tot i prohibir-se directament aquells gasos, quatre dècades per recuperar-se. Imaginem-nos el que caldrà per recuperar-nos de l’escalfament global si no ens hi posem seriosament. I allò va funcionar bé perquè vam trobar un producte que era similar als gasos CFC i que no afectava l’ozó, que són els hidrofluorocarbonis (HFC), però que resulta que contribueixen a l’escalfament entre 500 i 5.000 vegades més que el CO2.

-Potser va sortir bé perquè es va trobar una solució que tenia un preu similar…

-Aquest és el problema ara! El cost econòmic.

«A Noruega hi ha molts dipòsits subterranis de CO2. El pou d’Sleipner funciona des de 1996 i acull més de 20 milions de tones»

-Actualment, les empreses asseguren que saben què han de fer, saben com ho han de fer, però no saben si seran competitives després de fer la inversió. Es pot eliminar el CO2 de forma barata?

-La resposta, sincerament, és que no. Ara mateix no seria possible, però cal matisar-ho. Tenim tecnologies molt madures, com ara l’absorció amb amines, i tenim bastantes tecnologies provades i nombroses plantes de captura arreu del món. A més, aquí al territori tenim forces projectes d’implementació d’aquestes tecnologies, però barat, ara per ara, no s’hi pot considerar. Del que es tracta, quan parlem de descarbonitzar, és d’optimitzar al màxim els recursos: de reduir despeses en energia, d’implementar renovables al màxim i de producció d’hidrogen verd. El problema és que tot això implica inversió en diversos fronts i necessites poder ser competitiu. El coneixement el tenim i sabem

-Parlar de temps es fa difícil per culpa dels temes regulatoris. L’administració, en termes generals, no és ràpida... Ara mateix, en un projecte que té EureCAT, tenim quatre plantes pilot dissenyades, tres d’elles amb tecnologies de captura i la quarta amb tecnologia de conversió. Aviat començarà la construcció de la primera amb absorció amb amines, després una segona amb altres absorbents, i una tercera de mineralització. Això es pot construir relativament de pressa i en un o dos anys poden estar operatives, perquè són tecnologies madures. De fet, hi ha empreses a tot el món que ja venen plantes en els seus catàlegs, que les compres, té la instal·len i es posa a funcionar. El problema és que quan es porta a la indústria, requereix d’uns permisos i unes mesures de seguretat, i és quan la cosa es complica.

-Si l’administració arribés a trencar aquesta barrera burocràtica, es podria començar a fer captura de CO2 de forma immediata?

-Es podria fer des d’ara mateix. La tecnologia existeix i funciona. De fet, encara que capturi una quantitat petita de CO2, aquí a la Pobla de Mafumet hi tenim Carburos Metálicos, que produeix hidrogen, i una part del CO2 el captura amb una planta pròpia amb tecnologia d’amines, que està en marxa i funciona des de fa anys. Amb dimensions molt més grans, cal destacar que a Canadà hi ha dues plantes que capturen 1 milió de tones cada any cadascuna.

Llovell aposta per una solució múltiple de captura del CO2 i reaprofitament, segrestant el que quedi en pous subterranis.  GERARD MARTÍ

recerca i desenvolupament

Sector químic

La indústria química, peça clau en la transició cap a un futur sostenible

Covestro impulsa solucions que contribueixen a avançar cap a una economia més verda i resilient

Redacció

La indústria química és sovint una gran desconeguda per a la societat, però representa un dels pilars estratègics de l’economia. Lluny de ser estàtica, és un sector en constant evolució que aposta per la innovació, l’eficiència i la soste nibilitat. Els avenços en materials i processos que en sorgeixen són avui essencials perquè altres indústries, com l’automobilística o la de la cons trucció, redueixin el seu impacte am biental.

A Tarragona, aquest paper és espe cialment visible. El complex químic del territori és el més gran del sud d’Europa i representa prop del 50 % de la producció química de Catalu nya i una quarta part de l’espanyola, segons dades de l’AEQT. En total,

dona feina a més de 10.000 persones de manera directa i a unes 30.000 de forma indirecta. Més enllà de les xi fres, el seu pes en recerca i tecnologia l’ha convertit en un punt de referèn cia per a la innovació sostenible. Pèro la seva influència va molt més enllà de les fàbriques i els laboratoris. Els desenvolupaments químics són presents en sectors tan diversos com la salut, la tecnologia o l’habitatge, on contribueixen a crear productes més segurs, duradors i sostenibles. En la construcció, els nous materials aï llants milloren l’eficiència energètica dels edificis; en l’àmbit sanitari, per meten fabricar equips més resistents i higiènics; i en l’automoció, juguen un paper clau per avançar cap a una mobilitat més neta, amb components més lleugers i eficients. Un bon exemple d’aquesta col·

laboració entre química i automoció és el Sonnenwagen, un cotxe solar dissenyat per estudiants de la Uni versitat d’Aachen (Alemanya) amb el suport de Covestro. El vehicle, capaç d’assolir els 136 km/h només amb energia solar, incorpora compo nents lleugers i resistents elaborats amb materials de la companyia, que redueixen el pes i milloren l’eficièn cia energètica. El Sonnenwagen Co vestro Aethon és considerat un dels cotxes solars més ràpids d’Europa i aquest passat estiu va competir al World Solar Challenge, a Austràlia,

on va acabar en quarta posició. Més enllà de la cursa, el projecte simbo litza com la innovació química pot contribuir a repensar la mobilitat del futur i un món més respectuós amb el medi ambient. Covestro apli ca aquesta mateixa visió a les seves plantes de Tarragona, que des de l’any passat funcionen parcialment amb energia solar. L’em presa calcula que aquesta iniciativa permetrà reduir unes 16.000 tones

anuals de CO2, augmentant fins al 30% la proporció d’energia renovable utilitzada. La indústria química continua, així, sent un motor silenciós però imprescindible per a moltes altres activitats. Els seus avenços en ma terials, eficiència i ener gia neta són una mostra de com la innovació pot traduir se en sostenibilitat real i en un futur més responsable per al con junt del teixit industrial.

La indústria química impulsa la innovació i la sostenibilitat que fan avançar els principals sectors ~ CONTINGUT recomanat ~

El Sonnenwagen, un cotxe solar dissenyat per estudiants de la Universitat d’Aachen (Alemanya) amb el suport de Covestro.  CEDIDA

Sector químic

COMPROMÍS DE FUTUR

Dow Tarragona, transformació garantint la competitivitat

Assegurar el present de les plantes és clau per abordar grans reptes com la descarbonització o l’economia circular

Redacció

El futur de Dow i de la indústria química a Europa és apassionant, però també ple de reptes. La descarbonització, la circularitat i la digitalització obren noves oportunitats per fer una química més neta i eficient, capaç de donar resposta als grans desafiaments del nostre temps. Tot i això, el context actual és exigent: a Europa, l’energia i les matèries primeres, dos dels factors més rellevants en el preu final d’un producte, tenen un cost més elevat que en altres regions com els Estats Units o la Xina. Aquesta realitat obliga a apostar per la innovació, la sostenibilitat i el desenvolupament de productes amb més valor afegit, allunyant-nos de les ‘commodities’. Per tot plegat, la competitivitat és la brúixola que marca el nostre rumb.

Amb prop de 700 treballadors, Dow genera ocupació, innovació i valor a les seves plantes dels polígons nord i sud del Complex Industrial de Tarragona. En els últims cinc anys, hi ha invertit més de 260 milions de dòlars en noves tecnologies, projectes d’expansió de capacitat i nous productes, i millores d’eficiència energètica, fiabilitat i sostenibilitat, a més de les actuacions previstes en les aturades programades. Tot plegat, emmarcat en el clúster químic del Camp de Tarragona, un motor econòmic que representa el 50% de la producció química de Catalunya i el 25% de l’Estat. Un dels grans desafiaments que afronta Dow i bona part de la indústria química és la descarbonització, és a dir, el procés pel qual es deixa d’emetre CO2 a l’atmosfera. El compromís de Dow per combatre el canvi climàtic és ferm, però cal tenir en compte que, en determinats processos industrials, coneguts com ‘difícils d’abatre’, la consecució d’aquesta neutralitat en les emissions és especialment complexa. És el cas, per exemple, del cracker que Dow opera al polígon nord, clau per a la producció d’etilè i propilè i actiu estratègic per a la indústria i per al país. La seva transformació pot contribuir a la descarbonització en cadena de molts processos industrials, però cal el suport decidit de la societat i de les administracions. Per aquest motiu, la companyia treballa per executar un full de ruta per assolir la neutrali-

tat climàtica el 2050, amb tres fases: electrificació i eficiència energètica, ús de tecnologies pont com l’hidrogen circular i la captura de CO2, i ús d’energies renovables.

La transformació que implica la descarbonització no és l’únic gran canvi que afronta Dow i el conjunt de la indústria química a Tarragona. L’impuls del reciclatge en tots els seus vessants (disseny de productes més reciclables, incorporació de material reciclat en els productes finals, etc.) és un altre dels grans reptes que requereixen accions immediates. Per aquest motiu, des del centre d’innovació Pack Studios ubicat al polígon sud, Dow treballa conjuntament amb els seus clients per desenvolupar solucions que contribueixin de manera efectiva a l’economia circular.

el reciclatge mecànic, els residus ja es fan servir per tornar a fer el mateix producte del qual provenen, com per exemple les ampolles de plàstic. Però hi ha materials que no poden reciclar-se mecànicament i és aquí on entra en joc el reciclatge avançat. Dow treballa per generar matèries primeres provinents del reciclatge de residus plàstics i que puguin alimentar el nostre cracker, en lloc de fer servir una matèria primera fòssil com s’ha fet fins ara.

«No podem mirar només el 2050 sense preocuparnos abans per com arribem al 2030»

«Apostar per la química és apostar per allò essencial: salut, energia, mobilitat o alimentació»

Tindrem matèries primeres per a tothom? Si fem servir els residus com a matèria primera, sí. I en aquest procés, la química hi jugarà un paper fonamental. Actualment, mitjançant

Aquests reptes combinats —la descarbonització, l’eliminació de residus i el foment de l’economia circular— requereixen grans inversions per desenvolupar noves tecnologies i consolidar nous models de negoci. Tot plegat, en un moment en què les despeses energètiques, la pressió regulatòria i la falta de mecanismes de suport adequat posen en risc garantir el present per abordar el futur. Sense un marc regulatori i financer que acompanyi aquesta transformació, serà molt difícil abordar amb garanties aquest procés. Apostar per la química és apostar per allò essencial: salut, energia, mobilitat o alimentació. Per això, calen accions que equilibrin sostenibilitat i competitivitat, reforcin l’autonomia estratègica d’Europa i impulsin productes de valor afegit, més difícils d’elaborar però que ens diferenciïn de la competència provinent d’altres regions. A Dow Tarragona treballem per operar de forma segura, fiable i competitiva, però necessitem un marc legal, energètic i econòmic que ens acompanyi. No podem mirar només el 2050 sense preocupar-nos abans per com arribem al 2030. En definitiva, el futur de la química a Tarragona implica adaptar-se als nous temps i invertir en recerca, sostenibilitat i productes de valor afegit. El futur és ple de possibilitats, però cal garantir que hi arribem amb força i amb la complicitat de tots els agents implicats. Només així podrem assegurar que la indústria química continuï sent un motor de progrés i benestar per a les generacions actuals i futures.

Els últims cinc anys Dow ha invertit més de 260 milions de dòlars en noves tecnologies i millores d’eficiència i sostenibilitat.  CEDIDA

Pack Studios, al polígon sud, busca solucions en l’economia circular.  CEDIDA

Sector químic

reforçar la competitivitat

Brussel·les manté l’objectiu de reduir un 90% les emissions de CO2 pel 2040, però ofereix ‘flexibilitat’

Redacció

Brussel·les vol reduir un 90% les emissions de CO2 pel 2040, però ofereix «flexibilitat» als estats per aconseguir-ho. La Comissió Europea ha presentat aquest estiu una proposta de modificació de la Llei Climàtica de la UE per introduir un objectiu intermedi perquè l’economia europea estigui totalment descarbonitzada el 2050. Tot i mantenir la meta que ja tenia prevista des de fa un any, l’executiu comunitari ha optat per donar més «flexibilitat» als governs i la indústria per arribar-hi. Així, permetrà comptabilitzar «de forma limitada» crèdits de carboni internacionals a partir del 2036 i la captura d’emissions de carboni. «Els ciutadans europeus cada cop noten més l’impacte del canvi climàtic, i esperen que Europa actuï», afirma la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen. Al mateix temps, la dirigent alemanya defensa que és «pragmàtic i realista» donar més marge a la indústria i els inversors per reduir la contaminació. De fet, l’executiu comunitari insisteix a mantenir un equilibri entre la descarbonització i la capacitat de les empreses per «competir» en el mercat internacional.

Von der Leyen va arribar al poder a Brussel·les el 2019 amb la transició ecològica com una de les seves grans prioritats. Malgrat la pandèmia, va impulsar la Llei Climàtica de la UE, on s’estableix que el bloc ha d’assolir la neutralitat climàtica el 2050. En aquest segon mandat, però, l’alemanya està posant més el focus en reforçar la innovació i la indús-

tria europea per competir amb els Estats Units i la Xina. Com a part d’aquesta estratègia, també està rebaixant algunes exigències climàtiques.

La Comissió Europea ha proposat que fins a un 3% de l’objectiu de reducció d’emissions pel 2040 (90%) es pugui assolir comptant els crèdits de carboni. És a dir, projectes climàtics en països en desenvolupament

que «compensen» les emissions dels països rics de la UE. Fonts comunitàries expliquen que amb aquesta xifra envien «un senyal» a altres països sobre la seva predisposició a comprar aquests crèdits «sense generar masses expec-

Es vol donar més marge a la indústria i als inversors per reduir la contaminació

tatives». A més, Brussel·les reivindica el càlcul com una «xarxa de seguretat» per garantir que els estats arribin als objectius climàtics marcats.

Diverses organitzacions ecologistes com Greenpeace acusen l’executiu comunitari

d’utilitzar una «comptabilitat dubtosa i el blanqueig de carboni a l’estranger per fingir que arriba al límit inferior del qual aconsellen els seus científics del clima».

«Alguns dels països socis del Sud poden tenir més potencial per a l’eliminació permanent de carboni perquè tenen més energia renovable i més terra que a Europa», repliquen fonts comunitàries. Des de la CE defensen que és «políticament racional» i «econòmicament beneficiós» contribuir a la reducció de les emissions que causen l’escalfament global «també fora d’Europa». En canvi, Greenpeace critica que els governs de la UE puguin «pagar» als països pobres per reduir les seves emissions i «comptar això com un progrés cap a l’objectiu climàtic de la UE». D’altra banda, avisen que alguns mètodes de captura de carboni «poder tenim pactes devastadors» en la biodiversitat del planeta.

«La UE, com a contaminant històric, té la responsabilitat de reduir la seva pròpia contaminació i, irònicament, farà que els canvis necessaris siguin més difícils per a les llars i les empreses europees», afirma Thomas Gelin, activista climàtic de Greenpeace a la UE.

Preguntada per la “dificultat d’empassar-se” una proposta com aquesta, la vicepresidenta de la Comissió Europea Teresa Ribera ha admès que en les converses internes hi ha «diverses sensibilitats», però la socialista defensa els plans de l’executiu comunitari assegurant que donen «predictibilitat» a les empreses.

La proposta de la CE passarà ara a mans del Consell de la UE, on seuen els estats, i del Parlament Europeu. Els colegisladors hauran de negociar l’objectiu i el mètode de càlcul per assolir-lo.

La presidenta de la CE, Ursula Von der Leyen, durant la presentació del full de ruta per deixar enrere la dependència europea de la Xina i els Estats Units.  ACN

seguretat i salut

Sector químic

Europa marca nous límits d’exposició química per

‘reforçar la protecció’ dels treballadors

Es volen evitar uns 1.700 casos de càncer de pulmó i 19.000 malalties, com pulmonars o danys al fetge i als ronyons

Redacció

La Comissió Europea (CE) ha decidit marcar nous límits d’exposició quími ca per al sector industrial i in vestigador europeu amb l’ob jectiu de «reforçar la protecció dels treballadors» de les em preses del continent. Des de l’òrgan comuntari de Brussel· les s’ha proposat rebaixar i establir nous valors límit en diversos materials, com ara en l’exposició al cobalt i compos tos inorgànics, que s’acostu men a emprar per la produc ció de bateries per a vehicles

elèctrics; així com també als hidrocarburs aromàtics poli clínics, presents als fums de soldadura; o a l’1,4 dioxà, que s’usa com a dissolvent. Amb aquestes mesures de protecció, Brussel·les espera evitar fins a uns 1.700 casos de càncer de pulmó, així com 19.000 malalties més associa des a aquests productes, entre les que hi figuren afectacions pulmonars o danys al fetge i els ronyons, així com estalviar fins a 1.160 milions d’euros en tractaments i costos sanitaris al llarg dels pròxims quaranta anys.

El nou límit màxim pro posat per al cobalt és de 0,01 mg/m3 per les partícules que es poden respirar pel nas i la boca, mentre passa a ser de 0,0025 mg/m³ per les partí cules més fines que poden arribar fins als pulmons i que dar hi retingudes. Pe que fa als hidrocarburs aromàtics policlínics, el nou límit pro posat és de 0,00007 mg/m3. El límit general proposat per l’1,4 dioxà és de 7,3 mg/m3. Un cop entri en vigor la nova normativa, els països disposa ran de sis anys per aplicar els nous límits.

Gràcies a tot aquest nou pa quet de mesu res, l’executiu comunitari està convençut que es podrà «millorar la seguretat dels treballadors», a més de fomentar un entorn la boral «més sa i segur» davant de substàncies químiques pe

L’executiu comunitari vol fomentar un entorn laboral «més sa i segur» en la química

rilloses que po den ser nocives i cancerígenes. A partir de l’aprovació, ara el Consell i el Parlament Euro peu hauran de negociar el con tingut de la proposta. Si final ment s’adopta la revisió de la directiva, els estats membre

tindran dos anys per transpo sar la a la legislació nacional. Es tracta de la sisena revisió de la Directiva 2004/37/CE2 sobre carcinògens, mutàgens i substàncies reprotòxiques (CMRD), en la qual també s’han afegit els fums proce dent de processos de soldadu ra perquè contenen compos tos de crom, níquel i cadmi, classificats com a carcinògens.

Una treballadora analitzant comprimits en una planta farmacèutica. ACN

Sector químic

INVESTIGACIÓ

Un equip de l’ICIQ desenvolupa un mètode per a la reducció electroquímica del CO2

Un equip de recerca liderat per la professora Núria López, de l’ICIQ, i la professora Sophia Haussener, de l’EPFL, ha desenvolupat una metodologia ‘abinitio’ multiescala per a la reducció electroquímica del CO2 (e-CO2R). Combinant la cinètica a escala atòmica amb els efectes de transport, l’equip ha identificat condicions òptimes d’electròlit que milloren la selectivitat dels productes de l’e-CO2R.

L’e-CO2R és una tecnologia prometedora per convertir gasos d’efecte hivernacle nocius en productes químics i combustibles valuosos utilitzant electricitat renovable. Tot i que els materials catalítics han estat àmpliament estudiats, l’entorn d’electròlit que els envolta també influeix fortament en la reactivitat i les eficiències faradaiques. Malgrat els avenços en el disseny computacional de catalitzadors mitjançant relacions d’escalat i gràfics ‘volcà’, el disseny racional de microentorns d’electròlit havia estat poc investigat.

L’equip ha omplert aquest buit enllaçant la modelització microcinètica ‘ab-initio’ amb simulacions de transport a escala contínua, considerant explícitament els efectes de l’electròlit a totes les escales de longitud rellevants. Per als electròlits líquids, els resultats mostren una relació inversa

entre la concentració de cations i la disponibilitat de CO2 a la interfície del catalitzador.

Això dona lloc a una relació de tipus ‘volcà’ entre les densitats de corrent i el nombre de microentorns a la interfície elèctrode/electròlit. Estenent la metodologia a configuracions realistes de membranes/ elèctrodes, els investigadors

han demostrat que, tot i que els ionòmers poden superar aquesta limitació gràcies a les concentracions de càrrega fixa, la gestió de l’aigua esdevé crítica per assolir altes densitats de corrent.

Aquests resultats s’han publicat a la revista Nature Catalysis, marcant un pas important cap al disseny ra-

cional d’electròlits. La professora López ha declarat que «aquesta és una col·laboració a llarg termini i fantàstica entre dos grups de computació per modelitzar les interfícies electroquímiques. Tota la informació que habitualment és difícil d’obtenir mitjançant la caracterització experimental ara queda disponible gràcies al

model multiescala ‘ab-initio’». Per la seva banda, la professora Haussener ha afegit que «la modelització multiescala és essencial per capturar les interaccions complexes a les interfícies elèctrode/electròlit i orientar el disseny de sistemes e-CO3R eficients. El nostre enfocament innovador neix de la combinació d’experiències de

diferents camps en equips interdisciplinaris». De cara al futur, els investigadors tenen previst estendre les seves metodologies per modelitzar els electrolitzadors de difusió de gas i les configuracions d’elèctrode de membrana de bretxa zero, essencials per optimitzar els electrolitzadors a escala industrial.

Redacció

Imatge

comerç exterior

Sector químic

El sector químic valora amb prudència l’acord aranzelari entre la UE i el govern de Donald Trump

La patronal creu que l’aranzel del 15% exercirà una pressió important sobre el sector i erosionarà el comerç

Redacció

El sector químic europeu continua contemplant amb molta prudència l’acord aranzelari que aquest estiu va tancar la Unió Europea amb el govern nord-americà de Donald Trump. Si bé sembla haver evitat el pitjor dels escenaris, la patronal Feique considera que els aranzels pactats exerciran una pressió important sobre les exportacions químiques espanyoles cap als Estats Units i, de manera indirecta, sobre les exportacions intermèdies a altres països de

la UE que tinguin al país nordamericà la seva destinació final, erosionant els fluxos comercials i d’inversió a través de l’Atlàntic.

El 2024, dels 59.166 milions € exportats per la indústria química espanyola (integrant dades de química i farmàcia), 3.505 milions van tenir com a destí els Estats Units (6% del total), sent aquest país el segon major origen de les importacions del nostre sector per valor de 8.129 milions € (13% del total). L’impacte de l’acord en les nostres exportacions serà major en les ‘commodities’

que en els productes més especialitzats per la seva major exposició a la competència internacional, sent per tant important el mapa aranzelari establert pels EUA amb la resta de països i la posició relativa de la UE respecte a ells. No obstant això, Feique creu que és molt important per al sector treballar en la inclusió de productes químics en l’acord dels «aranzels zero per zero», i fins i tot desenvolupar un acord sectorial complet i equilibrat que garanteixi condicions comercials favorables, augmenti la previsibilitat i

reforci la competitivitat de la nostra indústria. Les matèries primeres i els inputs químics es transporten regularment d’un costat a un altre de l’At-

làntic, afegint valor en cada etapa de la producció. Així mateix, com a sector orientat a l’exportació (la indústria química espanyola

realitza en mercats exteriors més del 70% de la seva xifra de negocis), la patronal creu que la Comissió Europea ha de reforçar els seus esforços en el desenvolupament de l’agenda de lliure comerç de la UE, amb la finalitat d’obrir nous mercats. En aquest context, Europa també ha de ser més àgil en l’aplicació de mesures de defensa comercial, especialment monitorant productes estratègics i aplicant mesures antidúmping i antisubvenció quan calgui.

Finalment i independentment de la política aranzelària i dels instruments de defensa comercial, «Europa ha d’executar amb diligència mesures per a elevar la seva competitivitat industrial. Aquest objectiu prioritari adoptat per la UE i plasmat en el Clean Industrial Deal ha d’atallar amb eficàcia els dos grans problemes que impacten negativament sobre l’economia productiva com són els desproporcionats costos energètics i la sobreregulació. En el primer cas, i malgrat la major generació renovable, amb menors costos d’operació, els preus elèctrics s’han duplicat respecte als anteriors a la pandèmia».

Moll de la Química de Port Tarragona.  CEDIDA

Sector químic

La patronal reclama energia a preus competitius i un marc legal clar per seguir amb la descarbonització

El Miteco assegura que el marc europeu situa la competitivitat en el centre i que toca posar fil a l’agulla

Redacció

El Club Espanyol de l’Energia (Enerclub), la Federació Empresarial de la Indústria Química Espanyola (Feique) i el Ministerio para la Transición Eológica (Miteco) van analitzar fa uns dies en unes jornades d’Enerclub el procés de descarbonització que està realitzant el sector químic cap a la neutralitat climàtica i el paper del sector energètic en aquest camí i han tornat a insistir la necessitat, primer, de ser competitius per tal de poder afrontar els reptes que implica de la descarbonització. La presidenta de Feique, Teresa Rasero, va subratllar la necessitat de disposar de preus energètics competitius, certitud i regles clares per a invertir, créixer i generar ocupació i riquesa. «Els costos energètics són indubtablement el taló d’Aquil·les de la indústria continental i, en el cas d’Espanya, resulta prioritari avançar en mesures sobre els peatges, els serveis d’ajust, les compensacions de costos indirectes o la fiscalitat que recau sobre la generació i consum de l’electricitat. Només amb preus finals elèctrics realment competitius podrem garantir el present i el futur de les empreses electrointensivas i ser

capaces de liderar la transició cap a la neutralitat climàtica». Per part seva, Pablo de Juan, gerent de la Secretaria Tècnica de Enerclub, va destacar la importància de la cooperació entre tots els sectors i agents que estan molt relacionats amb el sector energètic, com és el cas de la indústria, l’edificació o el transport, per a aconseguir els objectius de la transició i fer-lo,

a més, preservant el benestar dels ciutadans. «La indústria química i l’energia són dos sectors d’especial rellevància per a l’economia espanyola, l’ocupació o la innovació, i juguen un paper essencial en el procés de descarbonització i en la competitivitat. Aquestes dues qüestions, seran part dels temes centrals de la jornada d’avui». També Manuel García, director

general de Política Energètica i Mines del Miteco, va assegurar que «els costos energètics han de ser assumibles i això passa per l’eficiència energètica i la innovació tecnològica». Va repassar els suports normatius que s’estan desen-

Teresa Rasero: «Els costos energètics són el taló d’Aquil·les de la indústria europea»

volupant tant a Europa com Espanya, així com els mecanismes de finançament existents per a la indústria que s’estan desenvolupant. L’objectiu és comptar amb preus energètics més baixos aprofitant les energies renovables. «Si la

Contractes per diferència de carboni

La trobada de Feique i Enerclub va servir per presentar l’informe ‘Contractes per diferències de carboni, una proposta per a Espanya’, que analitza la utilitat d’aquest mecanisme per a accelerar la descarbonització i preservar la competitivitat. Aquests contractes (CCfDs), establerts en països com Alemanya, Països Baixos, França o el Regne Unit, són ajudes estatals subjectes a aprovació per part de la CE. Els CCfDs garanteixen uns ingressos fixos per tona de CO2 no emesa, reduint el risc associat a la volatilitat de preus en els mercats de carboni. Els elements de disseny més importants dels CCfDs són: l’àmbit d’aplicació (sectors i tecnologies); tipus de mecanisme (criteri de proporcionalitat); mètode d’assignació a través d’un sistema competitiu; la metodologia de càlcul de les emissions no emeses i la possible indexació de l’ajuda a variables com el cost de l’energia.

demanda no es pot adaptar al perfil renovable, llavors hem d’adaptar el sistema de la manera més eficient possible». A més, va valorar positivament la utilitat dels contractes per diferència. «Tenim un marc europeu i nacional que situa en el centre a la competitivitat i ara toca anar desenvolupant actuacions concretes, com demana el sector industrial».

Imatge de la taula rodona, amb la presidenta de Feique i els representants del Miteco i d’Enerclub.  CEDIDA/FEIQUE

Sector químic

ELIX Polymers celebra la segona edició dels seus Clubs ELIX dedicats a les persones

La jornada és molt més que una trobada corporativa: és un espai de connexió, reconeixement i celebració

Redacció

En el marc de la seva missió amb les persones, l’empresa ELIX Polymers, líder mundial en la fabricació de termoplàstics, ha celebrat durant el mes d’octubre la segona edició dels seus CLUBS ELIX, que en aquesta ocasió s’han celebrat en l’entorn natural de l’Embolic, a l’Albiol (Baix Camp).

Aquesta iniciativa, alineada amb la missió de la companyia, té com a objectiu reconèixer el compromís, dedicació i lleialtat de les persones que porten més de vint-i-cinc anys

Les persones més experimentades i les incorporades més recents van compartir treball en equip

en la companyia, així com donar la benvinguda i acollir a les persones que porten menys de tres anys i amb una antiguitat mínima de sis mesos. La jornada és molt més que una trobada corporativa: és un espai de connexió, reconeixement i celebració. Els participants van gaudir d’activitats a l’aire lliure dissenyades per a fomentar la cohesió, el treball en equip i l’intercanvi d’experiències entre generacions. Entre les dinàmiques van destacar sis proves col·laboratives i la creació conjunta d’un mosaic original, símbol de la diversitat i unitat que caracteritza a ELIX.

«Compartir aquest dia amb companys de diferents àrees i generacions m’ha fet sentir encara més part de la història i del futur de ELIX», va expressar un dels assistents, reflectint l’esperit de la jornada. Des de ELIX Polymers es continuarà apostant per iniciatives que promoguin el benestar, la integració i el reconeixement de les persones, pilars fonamentals per a construir un entorn laboral positiu, col·laboratiu i sostenible.

~ CONTINGUT recomanat ~

El grup protagonista del Club ELIX, al final de la jornada i durant una de les activitats acomplertes.  CEDIDES

Sector químic

INVESTIGACIÓ

L’ICIQ resulta premiat amb 7 projectes en la convocatòria

‘Generació de Coneixement 2024’

L’Agència Estatal d’Investigació guardona amb beques la recerca en ciència fonamental

Redacció

L’Institut Català d’Inves tigació Química (ICIQ) amb seu a Tarragona ha aconseguit finançament per a set projectes de recerca en el marc de la convocatòria Gene ración de Conocimiento 2024 de l’Agència Estatal d’Investi gació (AEI, Ministerio de Cien cia, Innovación y Universida des). Aquestes beques donen suport a la recerca en ciència fonamental en totes les àrees del coneixement i tenen com a objectiu reforçar la competiti vitat científica de l’ecosistema de recerca espanyol.

Els investigadors de l’ICIQ han rebut finançament per a projectes en una àmplia gam ma de temes, des d’eines de diagnòstic innovadores i apli cacions d’intel·ligència artifi cial fins a la catàlisi sostenible, les energies renovables i la qu ímica supramolecular. Aquests premis destaquen la diversitat de l’activitat científica de l’ICIQ i el seu compromís per abordar els reptes socials a través de la recerca química. Els projectes finançats són:

ANIMATE – Intel·ligència Artificial per a la Simulació de Materials en Energia. Liderat per la professora Núria López, ANIMATE utilitzarà intel· ligència artificial i simulacions atomístiques per accelerar el

descobriment de materials catalítics per a aplicacions energètiques. El projecte se centrarà en el disseny de cata litzadors eficients per a matèri es primeres sostenibles com el CO2, la biomassa i els plàstics, reduint la dependència de ma tèries primeres crítiques.

CAT-FUN – Forjant arquitec tures sp3 aprofitant el potenci al dels catalitzadors metàl·lics

multifacètics. El professor Rubén Martín i el seu equip tenen com a objectiu desenvo lupar estratègies catalítiques no convencionals per cons truir arquitectures moleculars riques en sp3 a partir de blocs de construcció simples i abun dants. Aprofitant la reactivitat multifacètica dels catalitza dors metàl·lics, CAT-FUN pro porcionarà noves eines retro

sintètiques per permetre l’edició d’àtoms, l’escissió d’enllaços C-C i la funcionalització en etapes avan çades.

Els premis destaquen la diversitat de l’activitat de l’ICIQ i el seu compromís social

CONSUPRA –Modulació de les característiques conformacio nals i d’autoacoblament d’oli gòmers biològics mitjançant

un enfocament supramolecular hoste guest. El Dr. Luis Escobar dirigeix CONSU PRA, un projecte centrat en la mo dulació supra molecular d’es tructures d’oligonucleòtids i oligopèptids.

MechCAD – Informació me

cànica sobre les vies homogè nies d’activació i desactivació de catalitzadors. Sota la direc ció del professor Jordi Burés, explora com evolucionen els catalitzadors homogenis du rant les reaccions químiques, centrant se en l’activació i de sactivació. Mitjançant l’ús de tècniques d’anàlisi cinètica i monitorització de reaccions d’avantguarda, el projecte pretén obtenir coneixements sense precedents sobre el com portament catalític.

PhotoProtDesign – Foto sistemes artificials de prote ïna cromòfor inspirats en la biobasa basats en el disseny racional de novo de proteïnes per a la recollida, transferèn cia i conversió d’energia solar. La Dra. Elisabet Romero lidera PhotoProtDesign, un projecte inspirat en els principis de la fotosíntesi natural. Integrant el disseny de proteïnes d’última generació, la biologia sintètica i l’espectroscòpia avançada, l’equip pretén construir nous conjunts de proteïna cromòfor capaços de captar i convertir l’energia solar de manera efi cient.

Sens2Therapy: sensors mul tifuncionals per guiar la terà pia antibiòtica. Sens2Therapy, coordinat per la professora Beatriz Prieto Simón, aborda la resistència antimicrobia na desenvolupant biosensors innovadors per monitoritzar l’eficàcia dels antibiòtics con tra els biofilms bacterians. TAPN2 – Cap a la producció d’amoníac a partir de dinitro gen a baixa temperatura i pres sió amb catalitzadors basats en matèries primeres no crí tiques. El professor JR Galán Mascarós lidera TAPN2, un projecte que té com a objectiu desenvolupar electrocatalitza dors basats en matèries prime res no crítiques per permetre la producció sostenible d’amoní ac en condicions suaus.

Façana principal de la seu de l’ICIQ, ubicat al costat de la zona educativa de la URV a Sescelades. CEDIDA

ENERGIA SOSTENIBLE

Sector químic

Una planta de producció elèctrica amb biomassa, pionera en la captura i venda de CO2 ‘verd’

Garray (Sòria) acull un projecte conjunt de Carburos

Metálicos, Enso O&M i Bioeléctrica de Garray

Redacció

Les empreses Carburos Metálicos, ENSO O&M i Bioeléctrica de Garray, juntament amb Fundación Patrimonio Natural de Castilla y León, han desenvolupat el nou projecte Life CO2IntBio al Parc Empresarial del Medi Ambient situat a la localitat de Garray (Soria) amb l’objectiu de reduir les emissions de CO2

k Tribuna

José Manuel

Segura

Director

General d’IQOXE

en sectors industrials intensius en energia, aplicant nous mètodes i tecnologies mitjançant la integració industrial i la creació de noves cadenes de valor relacionades al CO2. A partir d’una planta de producció d’energia amb biomassa forestal que proporciona electricitat a la xarxa elèctrica, amb balanç neutre de CO2, el projecte ha integrat al seu funcionament una nova instal·lació de

Per un futur ple d’energia

Ecaptura, depuració i ús del CO2, establint sinergies per a optimitzar els processos industrials i generant nous productes. El principal objectiu del projecte és reduir les emissions de CO2, però també crear una nova cadena de valor i un nou producte (CO2 ‘verd’ d’origen renovable), així com augmentar l’eficiència energètica en processos industrials, l’ús d’energies renovables i complir

n les darreres setmanes s’ha fet pública la nova planificació elèctrica 2025-2030, que actualment i fins al proper 9 de desembre es troba en fase d’al·legacions.

Per a qui no conegui el projecte, es tracta de construir una nova subestació que subministri energia elèctrica als polígons Nord i Sud del pol petroquímic de Tarragona i que, en conjunt, ha d’aportar al voltant de 1.500 MW de potència per a nova demanda elèctrica. El seu ús està pensat per impulsar els grans projectes de desenvolupament industrial a la zona.

A això cal sumar-hi els també 1.500 MW previstos amb la nova línia de transport d’electricitat d’Escatrón - els Aubals - la Secuita. Parlem, per tant, d’un total de 3.000 MW de potència elèctrica. D’ambdós projectes energètics en depenen diverses iniciatives empresarials

amb els objectius de desenvolupament sostenible, d’acord amb els plans d’acció i polítiques de la Unió Europea. La

El projecte obre una nova cadena de valor per a un CO2 que ja prové d’una font neta

de la zona, que requereixen com a element imprescindible d’una connexió energètica suficient. Per tant, es tracta d’una proposta estratègica, essencial i vital per al futur de la indústria petroquímica del Camp de Tarragona, com també ho és -per extensióper al conjunt de l’economia catalana i espanyola.

Ara, però, necessitem que tot això deixi de ser iniciatives sobre el paper per passar a ser realitats tangibles i aprofitables per desenvolupar iniciatives empresarials i, per tant, per crear nous llocs de treball estables i de qualitat. Per mantenir -i si pot ser, millorar, la competitivitat de les empreses d’aquí enfront de la ferotge competència estrangera amb què hem de ‘lluitar’ dia a dia.

Ho necessitem, a més, amb immediatesa. El sector, la competitivitat i els llocs de treball no poden esperar fins al 2030 per activar projectes dels qual depèn la vi-

iniciativa vol demostrar també la viabilitat econòmica i tècnica de la captura i neteja contínua i sostenible de CO2 procedent dels gasos de combustió de plantes de biomassa, així com millorar l’economia circular convertint dos residus (gasos de combustió de biomassa i residus vegetals) en nous materials.

abilitat de moltes empreses, així com moltes inversions previstes però que només es duran a terme si les condicions -inclosa l’energètica- són favorables. És per això que, des de fa anys, el sector reclama fer una o vàries passes endavant amb matèria energètica, també per continuar i potenciar el necessari procés de descarbonització impulsat en els darrers anys i que ha de trobar continuïtat també amb la col·laboració de les administracions. Des de les empreses ja hi estem posant tot l’esforç possible, i així seguirà sent. Per exemple, a IQOXE hem impulsat diverses mesures alineades amb la descarbonització i el creixent ús d’energies renovables en el nostre procés, la qual cosa ens ha portat a renovar la certificació ISO 50001, així com també hem dut a terme diverses inversions en l’àmbit de l’estalvi energètic.

Vista aèria del complex de Garray, amb la planta de biomassa que també captura el seu propi CO2.  CEDIDA

Sector químic

k Tribuna

Una indústria química forta, un territori amb futur

La indústria química ha estat, durant dècades, un dels pilars econòmics de Catalunya. Al Camp de Tarragona —i especialment als municipis que formem part del seu entorn immediat— aquest sector és més que una activitat econòmica: és una font de prosperitat, d’ocupació qualificada i d’innovació constant. Formen un hub estratègic que dona resposta a necessitats bàsiques del nostre dia a dia: energia, medicaments, alimentació, materials essencials.

Però la importància de la indústria química no ens pot fer oblidar que el món està canviant i que la seva continuïtat depèn, més que mai, de la capacitat d’evolucionar. I aquesta transformació ha de ser col·lectiva. Els municipis que convivim amb el polígon petroquímic no som simples espectadors: en som corresponsables.

La indústria química del demà es defineix avui. I té tres grans reptes ineludibles:

1.- Transició energètica i descarbonització: reduir emissions i apostar per l’hidrogen verd, el reciclatge químic i l’economia circular.

2.- Digitalització i innovació: millors processos, més eficiència i una seguretat encara més robusta.

La importància de la indústria química no ens pot fer oblidar que el món està canviant i que la seva continuïtat depèn de la capacitat d’evolucionar. I aquesta transformació ha de ser col·lectiva i els municipis que convivim amb el polígon en som corresponsables

3.- Captació i formació de talent: garantir relleu generacional i atraure perfils altament qualificats.

Els municipis com la Canonja hem d’estar plenament implicats en aquest canvi. No es tracta només d’acompanyar-lo: es tracta de liderar-lo des de la proximitat i la cogestió.

La Canonja és un municipi modest en extensió, però central en la realitat industrial del país. Per això sempre hem defensat la indústria química i creiem en el seu futur. Un futur que ha de ser sostenible, innovador i integrat amb el territori. I és des d’aquesta convicció que hem d’actuar, plegats, amb valentia i amb visió.

El progrés d’aquesta indústria és també el progrés dels pobles i ciutats que hi convivim. No hem de deixar escapar aquesta oportunitat.

INVESTIGACIÓ

Desenvolupen un nou mètode electroquímic per monitorar

el creixement de biofilms

La descoberta suposa un pas endavant en la lluita contra les infeccions persistents

Un equip de l’Institut Català d’Investigació Química (ICIQ) ha desenvolupat una nova manera de monitorar el creixement dels biofilms bacterians, utilitzant eines electroquímiques simples i de baix cost. Els biofilms són agrupacions de bacteris que s’adhereixen a superfícies i queden embolcallats en una capa protectora produïda per aquests. Tot i que són comuns a la natura, també estan associats a problemes de salut greus. Poden formar-se en ferides cròniques, on dificulten la cicatrització, o adherir-se a dispositius mèdics, augmentant el risc d’infecció i de mal funcionament de l’aparell. Segons els investigadors, aquesta descoberta suposa un pas endavant en la lluita contra les infeccions persistents.

De fet, indiquen, que el nou mèto-

de podria obrir la porta al seguiment en temps real de com els tractaments amb agents antibacterians o l’ús antibiòtics afecten els biofilms, coneguts per la seva resistència als procediments mèdics. Segons l’equip investigador, liderat per la professora Beatriz Prieto-Simón, el més preocupant és que els biofilms poden resistir tractaments antimicrobians fins a mil vegades més que els bacteris lliures, contribuint al repte global de la resistència antimicrobiana. Per això, detectar-los i monitorar-los de manera precoç és essencial per prevenir infeccions persistents.

Així, els investigadors de l’ICIQ han desenvolupat uns substrats de silici mesoporós carbonitzat (C-pSi) que tenen una doble funció: actuar com a superfície per al creixement de biofilms i com a elèctrodes capaços de detectar-ne el desenvolupament

mitjançant senyals electroquímics. Amb tècniques com la voltamperometria cíclica i l’espectroscòpia d’impedància electroquímica, han aconseguit capturar patrons electroquímics característics vinculats al creixement dels biofilms. El més rellevant d’aquesta investigació és que aquestes mesures poden fer-se amb dispositius assequibles i portàtils. Això, obre la possibilitat d’aplicacions al punt d’atenció mèdica. «Els biofilms són difícils d’erradicar un cop establerts, i per això és clau detectar-los aviat i seguir-ne l’evolució», ha explicat Prieto-Simón. «La nostra recerca mostra que combinant eines electroquímiques senzilles amb nanomaterials avançats és possible seguir el desenvolupament dels biofilms en temps real, obrint la porta a noves estratègies per avaluar l’eficàcia dels tractaments», ha tancat.

Roc Muñoz

Alcalde de la Canonja

Redacció

Un dels investigadors de l’ICIQ treballant al laboratori durant la investigació amb els biofilms.  CEDIDA

Sector químic

NOUS EQUIPAMENTS

Generalitat i Estat invertiran 926 milions al Sincrotró per fer l’Alba II

L’aportació conjunta fins al 2038 vol situar la instal·lació al capdavant d’Europa

La Generalitat i el govern espanyol han acordat una inversió de 926 milions d’euros al Sincrotró Alba de Cerdanyola del Vallès per al període 2025-2038. S’espera que l’aportació permeti posar en marxa d’aquí a set anys l’anhelat Alba II, un accelerador de partícules de quarta generació amb què es vol posicionar la instal·lació al capdavant de la recerca europea.

El nou equipament perme-

k Tribuna

Joan Maria Sardà i Padrell

Alcalde de la Pobla de Mafumet

trà contribuir en el desenvolupament de nous medicaments i instruments per afrontar el canvi climàtic, entre altres, segons es va explicar en l’acte per signar l’addenda al Conveni de col·laboració ja existent entre la Generalitat i el Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats per tirar endavant el CELLS (Consorci per a la Construcció, Equipament i Explotació del Laboratori de Llum Sincrotró). En concret, el nou document especifica que fins al 2038 la Generalitat aportarà 465 mili-

ons d’euros i el Ministeri, 461. L’acord també precisa que les aportacions econòmiques es faran segons transferències dels pressupostos de les dues administracions i a càrrec de recursos procedents de fons europeus de cadascuna d’elles en el marc dels programes FEDER (Fons Europeu de Desenvolupament Regional) i FSE (Fons Social Europeu). Amb el nou acord de finançament s’actualitzarà l’accelerador de partícules actual -únic a Espanya i un dels més avan-

çats d’Europa- i es construiran noves línies de llum. El gran ‘hit’ de les noves inversions és la posada en marxa d’Alba II el 2032, una infraestructura des d’on s’aspira a liderar estudis més precisos i ràpids que ampliïn les possibilitats de recerca en l’àmbit científic i industrial. El nou accelerador permetrà, per exemple, investigar la resistència als antibiòtics, afrontar nous tractaments enfront del càncer cerebral o desenvolupar instruments per combatre l’emergència climàtica.

Potenciant el lideratge territorial a un món global

En el context actual de globalització, és crucial focalitzar-nos en els sectors estratègics que solidifiquen i impulsen el lideratge al Camp de Tarragona. Podem identificar tres pilars, com són el turisme, basat en la riquesa històrica i patrimonial de la zona i, també, en el clima i el litoral; la gastronomia, estretament lligada a la dieta mediterrània, reconeguda com la millor del món; i la gran indústria petroquímica, centrada en la innovació, les noves tecnologies i el desenvolupament científic.

Aquests tres àmbits funcionen com un motor econòmic de màxima rellevància per a la regió i són, a més,

plenament compatibles, tal com s’ha demostrat. Com a societat, és imprescindible donar suport a aquests eixos econòmics estructurals. I en el cas que afecta a la Pobla -i a tot el territori-, la indústria química representa un sector fonamental que cal protegir i promoure per assegurar la seva continuïtat com a referent en competitivitat, seguretat i sostenibilitat ambiental. Com a alcalde, he pogut comprovar en moltes ocasions el ferm compromís d’aquesta indústria. Les empreses realitzen inversions milionàries destinades a millorar la seguretat, l’eficiència dels processos productius i la protecció del medi ambient. Les seves instal·lacions,

cada cop més actualitzades, superen els estàndards exigits en seguretat i ecologia. Aquest èmfasi en la seguretat, el respecte ambiental i la implicació amb el municipi i els veïns són els factors clau perquè la indústria mantingui el suport pobletà.

A més, des de la seva implantació, la indústria ha demostrat una gran integració i compromís amb la vida diària de la Pobla, actuant com un veí més. Un veí que ha d’assumir les seves responsabilitats i deures. Busquem una relació de confiança, respecte mutu i compromís equilibrat; una relació d’igual a igual. Junts, podem engrandir el nostre territori.

Redacció

Un equip d’investigadors treballant al Sincrotró Alba.  ACN

Sector químic

Una investigació de la URV sintetitza noves microcàpsules amb plàstics d’origen natural

Un equip d’investigació de la Universitat Rovira i Virgili (URV) ha aconseguit sintetitzar un nou model de microcàpsules a partir de plàstics d’origen natural, més respectuosos amb el medi ambient que els utilitzats actualment. Aquestes microcàpsules s’usen habitualment en la indústria per emmagatzemar productes –com ara detergents, cosmètics o aliments–, però estan fetes de compostos tòxics i, un cop s’han buidat, no són biodegradables i poden representar un risc per a la salut.

Gràcies al treball realitzat, els científics de la URV han proposat càpsules de doble capa, elaborades amb alginat i PEGDA, dues substàncies que combinen biodegradabilitat amb una resistència equivalent a les utilitades actualment. Tradicionalment, aquestes microcàpsules se sintetitzen amb polímers derivats del formaldehid, una substància química coneguda pels seus efectes nocius sobre l’organisme. Si queden a la roba, entren en contacte directament amb la nostra pell. Si, en canvi, se les emporta l’aigua de la rentadora, van a parar a les depuradores que, incapaces de filtrar-les, les tornen a alliberar aigües avall dels rius fins arri-

bar al mar on, inevitablement, entren a la cadena tròfica, de la qual els humans som la darrera baula.

Les càpsules elaborades per part dels investigadors de la URV estan fetes amb alginat i

Ematsa i Aigües de Reus treballen en el projecte PFAS-CLEARWATER qualitat ambiental

Redacció

El projecte PFAS-CLEARWATER desenvoluparà durant els pròxims tres anys noves tecnologies per eliminar les substàncies perfluoroalquilades i polifluoroalquilades (PFAS) de l’aigua potable de Reus i Tarragona. Els PFAS són compostos contaminants que s’utilitzen àmpliament en productes d’ús quotidià com els antiadherents de les paelles, les escumes dels

extintors, pintures i cosmètics, entre d’altres. Al projecte hi col·laboren Aigües de Reus, EMATSA, la Fundació Eurecat i la Universitat Rovira i Virgili (URV). PFAS-CLEARWATER i compta amb un pressupost de 786.000 euros, finançat en 407.981 euros pel pla estatal d’Investigació Científica, Tècnica i d’Innovació 2024-2027, cofinançat per l’estat espanyol i la Unió Europea. Els PFAS són «substàncies potencialment tòxiques»,

conegudes com a ‘químics eterns’ perquè romanen als ecosistemes en llargs períodes de temps i s’acumulen de forma progressiva. A més de tenir una alta persistència en el medi ambient, també presenta una enorme complexitat eliminar-los amb els tractaments d’aigua convencionals. Des de desembre de 2023, la legislació espanyola insta les empreses d’aigua al control d’aquestes substàncies, i fixa uns límits (0,1 µg/l per un sumatori de 20

PEGDA. L’alginat és un polímer natural extret de les algues brunes del Mediterrani. És un material renovable i abundant que destaca per la seva capacitat de gelificar i formar xarxes polimèriques biodegradables.

Tot i això, les càpsules fetes exclusivament d’alginat no tenen prou resistència per suportar les condicions exigents del procés industrial o les forces mecàniques i les pressions del transport. Per millorar aquesta

robustesa, es forma una xarxa entre l’alginat i el PEGDA, un polímer sintètic però biocompatible -que interactua amb un sistema biològic sense causar-li danys- que li aporta estabilitat tèrmica i mecànica. Per tal de conèixer les seves propietats, l’equip investigador va sotmetre les càpsules a una bateria de proves, una espècie de control de qualitat, que ha revelat resultats «encoratjadors», segons la universitat. Més enllà de les propietats de les càpsules, l’equip investigador ha posat en valor els avantatges del procés de fabricació.

Gràcies a la seva relativa simplicitat és fàcilment escalable a entorns industrials i permet la producció contínua de càpsules, en una espècie de cadena industrial: «El procés d’extrusió és senzill, econòmic i escalable; això, juntament amb les propietats de les càpsules, el fan una alternativa amb molt de potencial i atractiva per la indústria», ha defensat Marta Giamberini, investigadora del Departament d’Enginyeria Química de la URV i coautora de la recerca.

PFAS individuals) que hauran de complir-se abans del 2 de gener de 2026. El projecte PFAS-CLEARWATER vol desenvolupar un es-

quema de tractament que integri diferents sistemes. Seran tecnologies basades en processos de separació i absorció –carbó actiu, resines d’intercanvi

iònic i tecnologies de membrana com la nanofiltració i l’osmosi inversa–, i en processos per eliminar l’oxidació química, electroquímica i fotoquímica.

Vista aèria del complex de l’EDAR d’Aigües de Reus.  CEDIDA

Redacció

Aparell extrusor que s’utilitza per elaborar les càpsules d’alginat i PEGDA.  CEDIDA /URV

tecnologia i innovació

Sector químic

Estalvi energètic en la indústria: Les bombes de buit seques d’Edwards marquen la diferència

L’última generació de bombes de buit seques permet més velocitat i rendiment i menys impacte ambiental

En un panorama industrial que travessa una important transformació cap a la sostenibilitat, reduir el consum energètic s’ha convertit en una prioritat tant mediambiental com empresarial. Entre les tecnologies que impulsen aquesta transició, les bombes de buit seques d’Edwards destaquen com una solució eficaç. Gràcies al seu disseny sense oli i al seu control intel·ligent, poden reduir significativament el consum energètic en comparació amb les tecnologies de buit tradicionals.

Un bon exemple és la sèrie Edwards EDS. Amb altes velocitats de bombament i temps d’evacuació més curts, ofereix una productivitat

i un temps d’activitat excepcionals. Fàcils d’instal·lar i totalment configurables per a processos químics específics, s’adapten a les necessitats dels entorns de producció moderns. Dissenyades per a les aplicacions més exigents, les bombes seques químiques EDS gestionen de manera segura productes químics complexos, dissolvents i compostos comuns utilitzats en processos de síntesi i purificació. El seu disseny robust i net minimitza el manteniment, elimina els residus oliosos i millora la fiabilitat del sistema, i tot això amb un baix cost de propietat.

A més, la sèrie EDS compleix amb la normativa ATEX, ja que està dissenyada per a gestionar de manera segura gasos procedents d’atmosferes potencialment explosives i compta amb

política comunitària

la certificació conforme a la Directiva ATEX 2014/34/UE. Els resultats en operacions reals són contundents. Amb el canvi de bombes lubrificades per la tecnologia seca d’Edwards, diversos centres industrials han reportat importants estalvis energètics i una notable reducció d’emissions de CO2 anuals. Això demostra que l’alt rendiment i l’eficiència energètica poden anar de bracet. Però l’impacte va més enllà de

La pèrdua de competitivitat alerta el Consell Europeu

El Consell Europeu de la Indústria Química (Cefic) és poc optimista amb el futur del sector i amb les necessitat de descarbonització que se li demana. Tot i això, recolza «fermament» l’ambició climàtica de la UE, tot i que adverteix que, sense mesures habilitadores concretes i viables, la indústria química europea no podrà complir amb el nou objectiu climàtic de la UE per a 2040.

El Cefic assenyala que la proposta de la Comissió Europea per a fixar un objectiu climàtic intermedi en 2040 suposa un pas crucial cap a la neutralitat climàtica en 2050. No obstant això, alerta que el sector travessa una de les seves pitjors crisis, amb tancaments de plantes a un ritme deu vegades superior a la mitjana his-

tòrica, la qual cosa amenaça amb danyar irreversiblement la base industrial europea. Al mateix temps, subratlla que la transició cap a la neutralitat climàtica exigirà un fort increment tant de les inversions en capital (CAPEX) com dels costos operatius (OPEX), al costat d’un desplegament massiu d’infraestructures energètiques i de carboni, i garantint la disponibilitat d’energia i matèries primeres a preus internacionalment competitius. Per això, reclama que la transformació industrial vagi acompanyada d’un marc polític competitiu i realista, capaç de generar demanda de productes baixos en carboni i circulars, garantir l’accés a

energia i matèries primeres a preus competitius, desplegar infraestructures crítiques (electricitat, hidrogen, CO2, emmagatzematge) i protegir la indústria enfront de la fugida de carboni global.

Cefic reclama que la transformació industrial s’acompanyi d’un marc competitiu i realista

Perquè la indústria pugui adaptar-se i contribuir al compliment d’aquests objectius, Cefic reclama la posada en marxa d’aquestes quatre condicions habilitadores essencials i reitera la seva disposició a treballar amb les institucions europees i els Estats membres per a garantir que l’objectiu climàtic de 2040 sigui assolible sense comprometre la competitivitat de la indústria química europea, inclòs el sector a Espanya.

l’eficiència. En eliminar la necessitat d’olis contaminants, les bombes d’Edwards ajuden les empreses a complir amb estrictes normatives mediambientals i a aconseguir els seus objectius de descarbonització, un avantatge clau en un moment en què la sostenibilitat s’ha convertit en un indicador essencial de competiti-

La tecnologia d’Edwards significa optar per una solució de buit més neta, fiable i eficient ~ CONTINGUT recomanat ~

vitat industrial. Triar la tecnologia d’Edwards significa optar per una solució de buit més neta, fiable i eficient, totalment adequada per a entorns perillosos, inclosos aquells que requereixen certificació ATEX. En la indústria actual, cada quilowatt compta i Edwards sap com donar-li un valor de futur.

Redacció

Fàcils d’instal·lar i configurables per a processos químics

Redacció

El sector reclama mesures ‘concretes i viables’ a nivell continental

Sector químic

Repsol referma la seva aposta produint industrialment benzina 100% renovable

Repsol ha fet un pas de gegant en l’àmbit de la descarbonització i la tecnologia després d’anunciar fa unes setmanes que ha iniciat la producció de gasolina d’origen 100% renovable a escala industrial. La fabricació s’ha dut a terme en unitats existents al complex de Tarragona i amb això la companyia referma la seva aposta per Tarragona i per mantenir un complex industrial sostenible i competitiu, capaç de continuar generant valor social i econòmic per al territori. Aquest nou producte, d’origen 100% renovable, és compatible amb els vehicles de gasolina sense necessitat de fer cap modificació. El seu ús redueix les emissions netes de CO2 més d’un 70% respecte a la gasolina convencional. La gasolina Nexa 95 origen 100% renovable –el producte de més qualitat de 95 octans de Repsol– ja està disponible en 20 estacions de servei de la Comunitat de Madrid i de Catalunya, i es preveu que arribi a 30 a finals d’aquest any, en ciutats com Tarragona, València, Zaragoza i Bilbao.

Repsol inicia així l’ampliació de la seva oferta de combustible renovable, en sumar aquest nou producte al Dièsel Nexa origen 100% renovable, demostrant que la descarbonització del transport a través de com-

bustibles líquids renovables representa un 97% del parc mòbil tant espanyol com europeu i un 87% de les vendes a Espanya enguany.

Segons la compamyia «per assolir els objectius climàtics

NAVEGACIÓ SOSTENIBLE

marcats per Espanya i Europa, resulta imprescindible reconèixer la contribució dels combustibles 100% renovables i, per tant, revisar el reglament europeu sobres els estàndards d’emissions de CO2, que pro-

Metanol de l’Ecoplanta de Repsol per als vaixells d’NCLH el 2029

Norwegian Cruise signa un acord de vuit anys per tenir combustible renovable a Barcelona

Redacció

L’aposta de Repsol pels combustibles renovables va més enllà de la benzina i el dièsel i fa uns dies va signar un acord de 8 anys amb Norwegian Cruise Line Hòldings (NCLH) per a subministrar combustibles marins renovables al Port de Barcelona, establint una relació a llarg termini sense precedents dins de la indústria de creuers. Després del començament de la temporada de creuers

europeus de 2026, Repsol subministrarà biocombustibles i, a partir de 2029, metanol renovable, directament als vaixells de les diferents marques de creuers de NCLH (Norwegian Cruise Line, Oceania Cruises i Regent Seven Siguis Cruises) quan facin escala en el Port de Barcelona. «Aquest acord és una fita que posa de manifest que els combustibles renovables estan llestos per a exercir un paper clau en la reducció de la petjada de carboni del sector marítim. En

associar-nos amb NCLH, una de les principals companyies de creuers del món, vam demostrar que els combustibles renovables ja es poden desplegar a escala per a començar a reduir immediatament les emissions en la mar», ha assegurat Juan Abascal, Director General de Transformació Industrial i Economia Circular de Repsol. El metanol renovable es produirà en les instal·lacions de l’Ecoplanta de Repsol a Tarragona, un projecte pioner a Europa per a transformar residus urbans

en combustibles renovables i productes circulars, afegint una solució per a reduir les emissions de CO2 en el sector del transport, al mateix temps que es fomenta l’economia circular. La nova planta, que començarà operacions en 2029, tindrà capacitat per a processar fins a 400.000 tones de residus sòlids urbans a l’any i convertir-los en 240.000 tones de combustibles. NCLH és la primera empresa a signar un acord de subministrament de metanol renovable de l’Ecoplanta.

posa la prohibició del motor de combustió el 2035». Aquesta incertesa ha causat un notable envelliment del parc automobilístic a Espanya, amb una edat mitjana de 14,5 anys i amb 8,5 milions de vehicles (quasi un

terç del parc mòbil total) amb més de 20 anys. Per al desenvolupament dels combustibles renovables resulta fonamental establir objectius a llarg termini –com ja existeix en els sectors d’aviació i marítim– i oferir una fiscalitat avantatjosa, que atorgaria certesa a inversions en nous motors més eficients en el sector de l’automoció. Repsol ja disposa de la primera planta de la península Ibèrica que produeix combustibles 100% renovables a gran escala a Cartagena, en concret, combustible sostenible per aviació i dièsel renovable. El 2026, sumarà una segona planta al seu centre de Puertollano, amb capacitat per a produir unes 200.000 tones anuals de combustible 100% renovable destinat a la mobilitat per carretera i marítima. L’innovador procés per a fabricar gasolina renovable a escala industrial realitzada per Repsol a Tarragona és fruit dels més de 20 anys que la companyia porta investigant i produint combustibles renovables en les seves diferents modalitats i ha estat desenvolupat per científics del grup amb collaboració amb Honeywell.

Operació de càrrega de combustible d’un vaixell de Norwegian.

Redacció

Imatge d’una estació de servei Repsol on ja es pot trobar la benzina Nexa i també el dièsel 100% renovable.  CEDIDA