Llibret 2016 falla la saletta

Page 1

La Saletta


27


Bunyol d’Or amb Fulles de Llorer Col.lectiu

Falla la Saletta Llibret

1

2016


CREDITS Edita: Associació Cultural Falla la Saletta Direcció: Vicent Albiach i Hernández Versos: Josep Ferran Gil i Navarro Col.laboració: Junta Directiva Raúl Jordán i Redondo Fotografies: Grafia Digital Estudi Fotogràfic Artista de les Falles: Rafa Cheli Delegats publicitat: Junta Directiva Acompanyament Musical: Xaranga “A To Pastilla” Socuellamos- Ciudad Real Maquetació e Impressió: Vicent Albiach Hernández Gráficas LLana Transports: Sebastián Vaz Serrano Juan Félix Corella Corella Cayetano Cánoves Campos PODEU SEGUIR-NOS A TRAVÉS DE: FACEBOOK: www.facebook.com/falla.lasaletta TWITTER: https://www.twitter.com/fallalasaletta

2


Index 5 Comerços històrics de València 28 President 30 Junta Directiva 31 Comissió Masculina i Abonats 32 Falleres Majors eixints 34 Fallera Major 36 Cort d’Honor 37 Nostres Fallers en JLF 38 Falla Gran 39 Explicació de la Falla gran

3

46 Recordant 2015 50 President Infantil 52 Comissió Infantil 53 Cort d’Honor Infantil i Recent Naixcut 54 Fallera Major Infantil 56 Fallera Major Infantil 58 Falla Infantil 59 Explicació de la Falla Infantil 60 Programa de Festes 63 Empresses Col.laboradores


4


5


raris comercials que beneficien a les grans superfícies, etc.

INTRODUCCIÓ

Açò ha fet que la fisonomia de les ciutats que coneixíem fins fa alguns anys haja canviat radicalment la nostra forma de comprar en estos comerços tradicionals, deixant-los cada vegada més de costat.

En la societat paleolítica el ser humà era suficient. Produïa el que necessitava i l’excedent ho canviava per un altre producte que no podia tindre o produir; és el sistema de bescanvi. Després va arribar els diners per a facilitar les coses. L’objecte que sobrava es valorava i s’intercanviava per un altre objecte de naturalesa distinta però amb un valor relatiu.

El comerç en la ciutat de València (tant el xicotet comerç com els grans magatzems històrics com pot ser El Segle Valencià o L’Illa de Cuba) ha creat durant tot el segle XX una ciutat artesana i menestral, on moltes vegades la botiga està davall de la casa on viu l’amo, entrant a sa casa per la botiga i no per cap pati. Exemples fossilitzats d’este pas gremial i artesà de botiga-vivenda són alguns edificis dels carrers Bolsería, Trench o Músic Peydró.

En el moment que el ser humà va començar a no ser autosuficient perquè entrava en la dinàmica d’una societat complexa (Mesopotàmia o Egipte) es va haver de crear un punt on per mitjà de diners en primer lloc (qualsevol producte que s’accepta com a moneda de pagament resulta necessari o apreciat; sal, bestiar, metalls) i amb posterioritat amb la moneda, on es podia comprar allò que necessitava; producte de primera necessitat, producte sumptuari o exòtic. El preu de romandre en una societat complexa comportava haver d’aconseguir el que no es podia fabricar o collir un mateix.

Ara tirem la vista arrere i recordem amb nostàlgia aquells comerços de fa anys, que hem vist a poc a poc llanguir deixant en l’oblit esta València popular i dinàmica que sempre ha sigut.

Naix així la compravenda, que requerix un centre físic on es fa l’intercanvi, els productors venen les seues mercaderies per a obtindre diners i així comprar i pagar els béns que necessiten. Sorgix així la botiga. Amb l’arribada de la Revolució Industrial i el Capitalisme ja no es produïx i es ven el que es necessita, sinó que es ven quant mas millor per a acumular la major quantitat de diners possibles.

Els comerços aporten vida als centres de la població que els acull. Participen en les seues festes, es publiciten en els seus llibres de festes (en el cas específic de València en els seus llibrets de falles), aporten energia i singularitat a la ciutat perquè la seua mera presència aporten vida al barri. El propietari del comerç sol ser del mateix barri; una persona pròxima i coneguda de qui et pots fiar. Per si no fóra poc el comerç crega llocs de treball i dinamitza l’economia local.

Apareix un nou model comercial de gran superfície que posa en perill al xicotet comerç tradicional sumat a altres factors negatius com el procés de globalització, la competència de mercats estrangers (Àsia, Xina), la liberalització d’ho-

Tots som conscients que este patrimoni cultural està desapareixent a poc a poc, veiem com van tancant les botigues de tota la vida (grans i xicotetes) esperant que esta situació es reinvertisca. 6


LA BOTIGA DE LES OLLES DE FERRO

zant-se sobre una olla invertida, subjecten en l’aire una altra amb les seues urpes. A ell es deu bona part de la imatge del comerç que hui disfrutem, a excepció de l’emblema, hui desaparegut i que lluïa en origen en la confluència dels carrers Drets i Jofrens. No basta açò a Miguel Gómez, que amb vista a protegir el prestigi comercial de l’establiment registra la seua denominació comercial en el Registre de Patents i Marques en 1878.

CARRER DRET, 4 En 1793 arriba a València un sastre exiliat de França, un país agitat per la Revolució Francesa. Dedicat a la confecció i brodat de trages obri comerç en el popular carrer Barreteria, que manté fins a 1808. La invasió francesa i les represàlies que la població alçada en armes exercix contra els francesos residents en la capital, li obliguen a exiliar-se de nou deixant el comerç en mans del seu dependent, Joan Esteban Esteban.

Després de retirar-se Miguel Gómez a principis del segle XX, dos propietaris se succeïxen en pocs anys. El primer és Manuel Reig Bonell, descendent d’una estirp de comerciants urbans, qui prosseguix la política de protecció de la imatge comercial de l’establiment al registrar en 1916 la marca de fàbrica que singularitzava els productes d’este comerç. Poc després arribat un nou propietari, Benjamí Martín Caruana.

Joan Esteban li dóna un gir al negoci, abandona la sastreria i comença a importar olles de ferro procedents de Marsella. Paradoxalment no les ven sinó que es limita a actuar com a depòsit logístic per a la seua distribució per tot el país. Esta activitat que donarà nom al comerç no serà l’única, perquè Joan Esteban compagina la seua labor com a distribuïdor amb la venda detallista d’objectes religiosos i material de confecció i brodat.

Martín Carruana orienta el negoci cap a la venda d’articles religiosos, que publicita assíduament en diversos mitjans, amb desplegament de fotografies del comerç. En 1944 Martín traspassa la botiga els germans Virgili, Marià i Rosario Pérez Martínez. Marià funda així una estirp comercial que aconseguix fins hui, perquè és tio iaio del propietari actual. Els nous amos manté la línia comercial del seu antecessor a qui afigen com a innovació publicitària la impressió de targetes a tot color amb motius típics valencians. A més complementen la tradicional venda d’efectes religiosos, amb l’articles de paqueteria i confecció en general.

El comerç canvia de seu diverses vegades en pocs anys: primer s’establix en el carrer Sant Vicent, prop de la plaça de la Pilota (hui Marià Benlliure) i abans de 1828, amenaçant l’edifici de Sant Vicent de vindre’s baix, el comerç torna a mudar-se establint-se en el seu local actual. El mobiliari, que encara es conserva en ús, es realitza mesura de la nova botiga. El tercer propietari és Miguel Gómez Prósper, que amb notable visió comercial renova la imatge de la fatxada; crega l’emblema del comerç, dos aixetes rampants que recol-

Mediada la dècada dels 50, Marià queda en solitari al capdavant del negoci amb l’ajuda de Miguel Almenara Pérez, pare de l’amo actual. Marià es convertix en tota una institu7


ció del comerç valencià, perquè es manté al front fins a 1992. La seua germana Rosario rep el negoci llavors i el seu nebot Miguel continua portant-ho fins a la seua jubilació en 1997. És llavors quan, prosseguint la saga familiar, el fill d’este, Jesús Almenara, actual propietari, assumix la responsabilitat de dirigir el comerç més antiga de València i un dels més carismàtics de la ciutat, qualitats que li han merescut diversos reconeixements, entre els que destaca el premi de la Junta Municipal de Ciutat Vell l’any 2002, el premi ARXIVAL l’any 2009 i en el 2013 la distinció com “Comerç emblemàtic de València”. Este comerç, va estar prop de desaparéixer l’any 2008 a causa de l’amenaça d’afonament de l’edifici contigu, en el número 8 del carrer Jofrens, declarat per l’Ajuntament en ruïna imminent, encara que afortunadament va ser restaurat, després de la qual cosa el comerç recuperat la seua imatge primigènia. En l’actualitat es dedica a la venda d’objectes religiosos, passamaneria per a trages de valenciana, clavariesas i hàbits de confrare de germandat, sent referent per a nombrosos sacerdots de la província que acudixen a ell per a adquirir ornaments i imatges per a les seues parròquies. Ven a més complements per a fallera i figures per a betlems nadalencs.

8


RESTAURANT LA PEPICA

en un sorteig anual en la Casa del Poble.

PASSEIG NEPTÚ, 6

Esta situació va perdurar fins a 1923. L’estiu d’eixe any es va prolongar més del normal, amb calor i bon temps fins a octubre però al final d’eixe mes va sobrevindre la tragèdia: un brusc canvi de temps va provocar un violent temporal que va arrasar tots els barracons. Tal va ser la catàstrofe que el Xúquer es va desbordar i la tempestat “que venia de València” afecte la flota pesquera i mercant refugiada a Maó.

La història de la Pepica s’inicia en 1888, però els seus orígens són anteriors a la creació del propi restaurant. Josefa Márquez Sanchís venia entrepans en el port, allí coneix Francisco Balaguer Aranda, fill d’un guardabarreres i empleat en labors portuàries. La relació va acabar el matrimoni. Josefa venia els entrepans d’un bar pròxim guanyant-se una comissió, però molt prompte va pensar que podria traure més benefici si elaborava i venia la seua pròpia menjar. Després de casar-se, el matrimoni dir obrir una casa de menjars dins del propi port en un senzill barracó de fusta encara que a l’hivern, quan el mal temps creixia, el matrimoni desmuntada el barracó i es mudava al carrer Eugenia Viñes número 29 i 31 de la seua propietat.

Després del temporal, Alfons XIII va concedir en 1924 als 45 propietaris que havien perdut els seus barracons el privilegi de reconstruir els seus establiments en construccions d’obra permanent, segons el resultat del sorteig de l’any anterior. El matrimoni de Josefa i Francisco no va eixir ben parat, perquè el seu lloc número 6 es trobava junt amb una séquia que desaiguava tot tipus d’immundícies. El restaurant va ser confiscat en 1936 i tancat. Un any després mor a Náquera Francisco. Acabada la guerra Josefa va recuperar el restaurant, però només dos anys després va morir als 66 anys d’edat.

A l’autoritat portuària no degué agradar-li en excés eixe establiment dins del port, de forma tal que el matrimoni va haver d’anar-se. Així les coses no van tindre millor idea que fer-se amb un carret i continuar el seu negoci en la platja, venent als seus antics clients i banyistes. En 1898 Josefa incita el seu marit a muntar un barracó de fusta per a prestar servici a l’estiu als banyistes.

El matrimoni va tindre 8 fills i filles, i d’ells va regentar el negoci Juana Balaguer des de 1941 fins a 1995. En 1956 compra el restaurant de Pepe, fill de la Marcelina i amb posterioritat el restaurant Terramar. La Pepica es va ampliar comprant els dos restaurants contigus i també va ser creixent cap a la platja en ampliacions successives amb concessió municipal. Juana va morir l’any 2001 als 95 anys d’edat.

Per eixes dates ja s’havien instal·lat barracons semblants uns com a restaurants amb 6 metres d’amplària i altres com a cases de banys de 5 metres. No eren permanents perquè es muntaven al juny i es desmuntaven al setembre. Cada any se sortejaven entre els interessats els espais que podien ocupar 9


En 1995 Juana deixa el restaurant la societat formada per Rosa, Victòria i Amador Bellver Balaguer i per Juan Fos Balaguer i José Balaguer Pradas, estos últims cosins germans i actuals propietaris. El restaurant mostra amb orgull les fotografies dels il· lustres personatges que ho han visitat, destacant entre altres als reis el senyor Joan Carles i la senyora Sofía, Ernest Hemingway, Orson Welles, Octavio Paz o Manolete. El seu plat estrela és la “Paella Pepica” que se servix amb el marisc pelat i té el seu origen en una visita de Joaquín Sorolla. No podia o volia el pintor veurese-les amb la corfa del marisc, per la qual cosa el personal va decidir servir-se’l pelat, la idea va quallar i l’especialitat se servix així hui en dia. En l’auge del turisme de platja en la dècada dels anys 50, 60 i 70 el restaurant va ser també hotel per a atendre a la demanda d’allotjament dels turistes que començaven a visitar la costa. Actualment el negoci se centra en el restaurant.

10


CASA MUNTANYA

El celler es trobava en una barraca, construcció típica del Cabanyal-Canyamelar. En 1861 hereta negoci Ramona Muntanya Romeu, filla dels fundadors i es casa amb Vicente Omedes Cholià que era propietari d’una casa que estava a esquena de la barraca i que requeia als números 74 i 76 del carrer Sant Josep (nom antic que rebria l’actual carrer Escalante). El matrimoni derroca sengles barraques i construïx l’edifici que contemplem en l’actualitat, dedicant tot el davall al negoci i la part superior a vivenda.

CARRER JOSÉ BENLLIURE, 69 En el carrer José Benlliure número 69 cada dia obri les seues portes el celler Casa Muntanya, un popular negoci del Canyamelar que conserva pràcticament inalterada la seua estètica tradicional. Tot això, la seua decoració, les bótes de roure, els anuncis publicitaris de licors, deu el seu origen als fundadors; la família Muntanya que dóna nom a un comerç que transporta al visitant al Cabanyal del segle XIX.

El matrimoni va tindre quatre fills: Rosario (nascuda en 1862), Vicente (1864), Manuel (1866) i Amparo (1867). Quan Vicente Omedes es queda cec seguint la tradició valenciana es fa càrrec la de la gerència del negoci el major dels fills barons, Vicente que era a més boter de professió. Ramona enviuda l’any 1892 i continua com a propietària fins que el seu fill es convertix en el propietari l’any 1907 després de comprar a sa mare el celler per la quantitat de 10.000 pessetes.

El seu actual propietari, Emiliano García Domene ha investigat sobre l’origen d’este comerç i assegura que el negoci de la família Muntanya es remunta a 1836, quan el matrimoni Montaña-Romeu obri un celler en el seu domicili familiar siti en el carrer del Ángel número 83, i en eixe mateix lloc trobem el celler hui en dia, encara que el carrer sí que ha canviat de nom i ara porta el de José Benlliure. A este celler acudien els treballadors del port abans d’iniciar la seua jornada les 6 del matí per a prendre’s el típic “barrejat” o “mezclaet” què consistia en una mescla de mistela i aiguardent. Poc abans de menjar estos treballadors es tornaven a passar pel celler per a prendre olives (especialitat de la casa), fesols en vinagre, pimentons i prendre un aperitiu què consistia en begudes com el “Xampanyet” (mescla de mistela i aigua de seltz que el celler elaborava en la seua pròpia gasificadota) o vermut. La seua fama va córrer de boca en boca fins al punt que els propis marins es portaven els productes de Casa Muntanya per a assortir a les seues embarcacions.

Vicente es casa amb María Dolores Domenech Alarcón en 1893. D’este matrimoni van nàixer tres fills: Rogelio (nascut en 1900) que seguint la tradició familiar herete el negoci al ser el fill major, Dolores (1894) i Vicente (1902). Rogelio rep el negoci com a dot amb motiu de la seua boda amb María Pérez Rastau, que es va celebrar en 1927. Este matrimoni no va tindre fills i a la mort de Rogelio en 1943, el celler passa a mans de María Pérez, que era parenta llunyana del fundador i va ser propietària fins a 1960 any en què a causa de la seua mala salut, traspassa negoci Enrique Guerra, acabant així la

11


saga familiar dels Muntanya. Enrique inicia d’esta manera una nova i breu etapa perquè només va estar dos anys al capdavant del negoci traspassant el celler a René Soriano i esposa. El matrimoni que va arribar a ser molt popular en el barri i al que la gent encara recorda, va tindre un negoci des de 1962 a 1991. Eixe any el pintor Santiago Pol García atret per l’encant del celler tradicional, l’adquirix i compagina la seua gestió amb els seus estudis artístics. A ell devem el mural que anuncia el negoci en la seua fatxada lateral. En 1994 Santiago traspassa negoci el seu amic (i actual propietari) Emiliano García que adaptador a celler a les necessitats actuals (aire condicionat, tancament del pati posterior, creació d’un celler aprofitant les antigues bótes d’obra, creant una sala de tastos i rescatant tot element original a manera de decoració), tot això s’ha fet conservant l’estètica i els elements antics del celler. Casa Muntanya venia oli a granel procedent de Toledo o de la Serra d’Espadà (Castelló) i els seus depòsits del pati interior que contenien més de 6.000 litres de vi servien per a subministrar va vindre a granel als seus clients ja els barcos mercants. En l’actualitat el celler pretén ser una referència per a ampliar la cultura enològica valenciana gràcies al seu catàleg de 1.000 referències de vi, tres-centes d’elles valencianes, i a una cava amb més de 20.000 botelles. En l’actualitat i a banda de la seua dedicació hostalera, organitza a més tastos i seminaris sobre cultura vinícola.

12


BUNYOLERIA EL CONTRAST

carrer Russafa, en el lloc que ocupa el Banc Popular i que poc després abandonar per a establir-se en el cantó amb Sant Valero.

CARRER SANT VALERO, 12 A principis dels anys 40, Dolores Català Honrubia comprar el local que ocupava una casa de brodats en el carrer Russafa cantó amb el carrer Sant Valero. Allí es dedica a vendre fruites seques, carabassa, moniato i castanyes torrades, panolles i Bunyols. Cada producte tenia la seua temporada: les castanyes es venien a l’hivern en tant els Bunyols elaboraven en Falles. Amb motiu de la Fira de Julio venien panolles torrades en un lloc itinerant de fusta, en el que també oferien roses i cocos. A base d’esforç, Dolores, els seus fills i família van aconseguir que el negoci fóra a més, per la qual cosa en 1950 van comprar el local contigu que havia sigut rellotgeria de Luis Català.

Des de la seua obertura en el carrer Russafa amb Sant Valero fins a 1975 any en què mor Dolores, treballen en la bunyoleria la pròpia Dolores i els seus fills, en especial la

La venda de Bunyols i fruites seques no havia sigut el seu primer negoci a València. Casada amb Vicente Blasco Hernández, natural d’Ademuz i fill de xurrer, havia muntat junt amb el seu marit una casa de menjars en el carrer Mestre Aguilar. Ja llavors elaboraven xurros en les festes falleres, encara que les desavinences del matrimoni van frustrar el negoci. Després del tancament ell va treballar com a cap de cuina en restaurants de prestigi com ara La Pepica, Els Pedralvinos, i l’Hotel Anglés i ella com pescatera en el mercat de Russafa i venedora ambulant de comestibles variats. El matrimoni va tindre tres fills: Lola (nascuda en 1931), Vicente (1934) i Maruja (1967), tots ells batejats a Russafa. Acabada la guerra el matrimoni va decidir fer vida per separat i és llavors quan Dolores va muntar un quiosc en el 13


seua filla Maruja i el marit d’esta Marià Català Quilez. El fill d’este matrimoni també cridat Marià aprén de la seua iaia l’ofici de bunyoler a la primerenca edat de 10 anys.

DISCOS OLDIES CARRER NOSTRA SENYORA DE GRÀCIA, 6 Corria l’any 1973, en la ràdio ens seduïa Paul McCartney amb Mi Love o Camilo Sesto amb el seu Amor…Amar; Fórmula V despedia l’estiu amb la seua Eva María se’n va anar i Nino Bravo triomfava amb Amèrica, Amèrica. Eixe any Vicente Fabuel Cava i José Salvador Tomás es coneixen en un pis en què es reunixen aficionats de la música, quelcom molt comú en eixa època. Ambdós eren col·leccionistes i cada u pel seu costat, venien discos en el rastre de València. José Salvador havia tingut un basar en el carrer Sapadors, on ja venia discos de segona mà. Al desembre de 1979 José Salvador va obrir en societat Discos Oldies en el número 3 del carrer de la Mare de Déu de Gràcia i al Gener de 1982 la va traslladar al número 6 del mateix carrer, lloc en què Roman en l’actualitat. En 1988 Vicente Fabuel es va incorporar al negoci junt amb la seua dona Isabel Aguilar.

En 1975 al morir Dolores els seus fills van heretar el negoci que entorn de 1980 va passar a les mans de matrimoni de Maruja i Marià. La bunyoleria actual es va inaugurar en 1995 perquè l’edifici havia sigut derrocat un any abans. Lamentablement Marià Català no va arribar a veure-ho perquè va morir sobtadament abans de la reobertura. En 1995 passa a regentar el negoci Marià Català Blasco, el jove aprenent de bunyoler a qui dècades abans véiem elaborant Bunyols de la mà de la seua iaia Dolores. Recentment s’ha incorporat a l’empresa el seu nebot José Puchades Català cridat a continuar el negoci familiar. La seua llarga trajectòria els va meréixer l’any 2013 el reconeixement de la Junta Municipal de Russafa “a la labor social, econòmica i cultural” en benefici dels veïns d’este històric barri valencià.

La idea estava clara: Oldies havia d’oferir músiques variades dirigides a un públic ampli. A diferència de les seues competidores, Oldies podria oferir el que la gent demandava, resultant està la clau del seu èxit. No era l’única botiga especialitzada en esta ciutat és la venda de discos ja que existien altres com El LP Barat o la Cara B ambdós en el barri del Carme, botigues tan personalíssimes i amb una decoració i oferta tan al gust dels seus propietaris que van acabar desapareixent. És una època en què els col·leccionistes de la ciutat havien de viatjar a Barcelona per a comprar vinils difícils d’adquirir a València perquè 14


l’oferta ací es restringia als títols més comercials.

sament compromisos a este tipus de botigues: l’aparició de la música sense suport material, l’ús d’internet com a plataforma de vendes i els servicis de streaming. A pesar d’esta circumstància Oldies continua sent referent per al col·leccionisme especialitzat en productes rars i de qualitat. Afortunadament en l’actualitat podem albirar un nou auge del vinil, apreciat com a producte de qualitat per especialistes i per amants dels retro. El disc de vinil ha tornat en forma d’edicions especials i de col·leccionista a ser venut en grans centres comercials. Hui, com sempre, Oldies, comerç punter en el seu sector, continua apostant per este suport sense renunciar a altres formats i tecnologies. La botiga atén el públic en la seua seu del carrer Gràcia i adaptada a les noves tecnologies compte també amb servici de venda online.

Oldies va apostar des del primer moment per la venda de vinils, el format més demandat i popular dels anys 70, enfront del cassette, un format que els experts no consideraven digne de col·leccionar i que no va suposar competència al vinil. En els anys 80 com resultat de la comercialització entre el gran públic de les gravadores i del walkman, pensats per a l’ocupació de cassettes com a suport de gravació i reproducció este suport va guanyar popularitat, encara que els col·leccionistes van continuar preferint el vinil. Els anys 90 suposen una autèntica revolució en el mercat com a conseqüència de la irrupció del CD, un suport que substituïsc al cassette i que va posar en escac al vinil perquè encara que el so era de menor qualitat permetia major capacitat d’emmagatzemament en un espai més reduït i menys fràgil.

Oldies es caracteritza en els últims anys pel respatler que proporciona a la música en valencià, siga quin siga l’estil musical. En l’actualitat un dels expositors de la botiga es dedica a ella en exclusiva.

En l’actualitat una segona revolució ha posat serio-

A més de la seua activitat comercial Vicente Fabuel destaca per la seua faceta de col·leccionista (la seua col·lecció de vinils i CDs té més de 20.000 exemplars), és expert en música, DJ i productor musical. L’any 2011 va produir Xiques! Spanish female singers i en1998 va publicar el llibre Les xiques són guerreres. Antologia de la cançó popular a Espanya. També ha col·laborat amb Ràdio València de la Cadena SER en la seua secció. Les catacumbes d’Oldies. El 29 de novembre del 2013 Oldies va celebrar el seu 35 aniversari amb una festa en la Sala Matisse que va comptar amb l’actuació de la banda valenciana Maronda. 15


XOCOLATERIES I ORXATERIES DE LA PLAÇA DE SANTA CATERINA

Domingo Valeriano va ser titular de l’orxateria/ xocolateria, fins al primer quart del segle XX, en la dècada dels anys 30 el seu titular era Ramón Ferrando, per citar alguns dels propietaris més antics. Com a curiositat cal indicar que en els anys 30 el seu telèfon era el número 12.072.

La zona de la plaça de Santa Caterina era tradicionalment zona de passeig i escampament per a les gents acomodades de la ciutat, en efecte, el bon clima valencià invitava a eixir al carrer durant tot l’any. Tals costums van motivar que en la plaça i el seu entorn es congregara bon nombre de cafés i orxateries, que a l’estiu servien orxata en les seues diverses variants i a l’hivern servien xocolate calent.

Per la seua banda, Francisco Gil va seguir una trajectòria semblant al seu competidor, perquè també en els anys 30 del segle XX deixa el testimoni del negoci a José María Gil. Els

L’orxata no sempre va ser de xufa com l’actual perquè s’elaborava amb ordi o ametla. La de xufa, una variant que fins a finals del segle XVIII no era la més habitual, i l’ús de la qual es recomanava principalment com a tractament per a les aftes bucals, va acabar imposant-se. Ja en 1841 José Garrulador en el seu manual de forasters a València parla de l’existència d’orxateries en Santa Caterina. En 1849 Boix assegura que eren concretament 2, que segons el nostre parer és molt probable que siguen antecedents de les 2 actuals “ El Segle” i “Santa Caterina”. Ambdós presumixen en l’actualitat de tradició orxatera, proclamant tindre una antiguitat de 200 anys. En 1892 la que actualment coneixem com a orxateria de Santa Caterina era propietat de Domingo Valeriano i se situava en el número 9 mentres que la que actualment coneixem com a orxateria El Segle era propietat de Francisco Gil i atenia en el número 14.

16


germans Gil, Francisco i Ramon gestionaven en paral·lel altres negocis d’hostaleria pròxims a l’orxateria, estos negocis eren el café El Cid, obert en 1863 en la Plaça de la Constitució, després crida de la Seu i actualment de la Mare de Déu i que va perdurar almenys fins a 1927; l’altre negoci era el café el Segle que va ser comprat entre finals de 1885 o principis de 1886 a Urgell i Pastor. En origen este café estava en l’actual Plaça de la Reina junt amb l’edifici que albergava la casa del poble radical, encara que la remodelació de la plaça va suposar el derrocament de diversos immobles, entre ells el contigu al café, que a banda d’albergar la mencionada casa del poble radical en el seu primer pis, acollia en la seua davall la casa de màquines de cosir Singer. I, d’esta manera el café pas a formar xamfrà entre la Plaça de la Reina i el carrer de la Paz número 1.

a ser el 12. En els anys 40 Salvador Sanz va adquirir el negoci, que es va mantindre obert fins a l’any 2012, quan el seu últim propietari Salvador Sanz Miguel, representant de la tercera generació familiar dedicada al xocolate, va tancar per jubilació, després de regentar el negoci durant més de 30 anys. La tradició xocolatera de la concorreguda plaça de Santa Caterina es manté en l’actualitat i és lloc de referència tant per a turistes com per a residents. Als voltants de la plaça es poden trobar a més modernes gelateries en la Plaça de la Reina o la botiga de la històrica firma Torrons Ramos, en el carrer Barreteria.

A banda de les orxateries, la plaça gaudia de tradició en la venda de pastilles de xocolate i xocolatines. Existien a finals del segle XIX dos establiments dedicats a la seua venda en mans de Vicente Puchades i de Salvador Comos.

L’ASIL DEL LLIBRE

Xocolates Vicente Puchades atenia a la venda en el número 13, i en 1905 era fàbrica xocolatera. El negoci pas als seus fills entorn de 1.910. En 1970 encara conservava l’aparador de fusta i cartell antic, en el que podia llegir-se: “Xocolates Santa Caterina fills de Vicent Puchades”.

CARRER SANT FERRAN, 14 En 1980 Antonio Lorenzo Velázquez, que s’havia llicenciat en Ciències Físiques, va obrir una llibreria d’ocasió en el carrer Angost de la Companyia número 1. Este carrer té història perquè allí havia viscut l’últim botxí de la ciutat i en ella s’ubicava l’antic Asil de València, per este motiu Antonio va decidir cridar a la seua llibreria L’Asil del Llibre, lloc a què pararan com a últim domicili, els llibres ja usats que ningú vol ja en les seues cases.

L’altre comerç xocolater a finals del segle XIX, era el de Salvador Comos, en el número 16. Entorn de 1897 tom el testimoni Ricardo Comos, que es va mantindre al capdavant del negoci pocs anys perquè en 1910 era ja la seua viuda la titular. En els anys 30 el comerç canvi de número passant 17


sistix a la Fira del Llibre Antic i d’Ocasió com les de Badajoz, Pamplona, Santander i així fins més de 20 a l’any.

L’any 2002 coincidint a fi de la pesseta, els propietaris de l’edifici en què es trobava ho venen i ha de buscar un nou local. Compra llavors tot l’edifici del cèntric i transitat carrer de Sant Ferran, establint en el davall la llibreria i utilitzant com a magatzem els pisos superiors, antigament havien servit de vivenda als propietaris del davall. Es tractava d’una històrica casa obrador sense accés independent i a la que s’accedia per la pròpia botiga.

L’any 2011 el seu fill Julián Lorenzo Pérez s’independitza de negoci patern i obri la seua pròpia llibreria d’ocasió en el pròxim carrer de la Tapinería número 12 a la que flama el Cau de les Meravelles, en ella també es poden trobar cartells, pòsters i discos antics. La peculiaritat l’Asil del Llibre li ha merescut l’any 2013 el reconeixement com “Comerç Emblemàtic de València”, atorgat per l’Ajuntament de València.

Este davall però va ser propietat de Bernardino Gómez, amo d’El Segle Valencià que estava situat en eixe mateix carrer. Va ser draperia baix propietat de Bernardino Gómez i a principis del segle XX s’instal·le en ell la joieria i plateria d’Alfredo Tejedo la caixa fort de la qual encara Romania allí al poc del seu tancament i va ser retirada pels propietaris del davall poc abans que s’instal·larà L’Asil del Llibre en 2002. Antonio va dotar a la llibreria d’unes enormes estanteries de fusta que arriben fins al sostre i que havia comprat de segona mà. El cridaner i artístic rètol del comerç és una obra pintada del pintor José María Fayos professor de l’Escola d’Artesans, reputat retratista autor d’un retrat del Rei El senyor Joan Carles I i de Sa Altesa Real El senyor Felipe de Borbó i deixeble del retratista Luis Massoni. En el seu intens catàleg L’Asil del Llibre compta amb més de mig milió de títols, 19000 d’ells disponibles en el seu catàleg online. La llibreria és un referent per a bibliòfils i col· leccionistes de llibres descatalogats de tota Espanya. A més d’atendre en la seua llibreria Antonio, el seu propietari, as18


TORRONS RAMOS

més en el calendari de fires de Juan Ramos, per la qual cosa acabada la campanya de Nadal tornava a Xixona amb els seus fills.

CARRER DE LA BARRETERIA, 11 Corria l’any 1890 en el poble alacantí de Xixona. En sa casa Juan Ramos Mira, natural d’esta localitat, elaborava torrons, dolços i confits, usant per a tal fi la 3a planta de l’edifici que habitaven mentres que les plantes inferiors eren usades com a vivenda. Juan cultivava ametlers i utilitzava el fruit com a matèria primera per a elaborar els seus dolços, comprant a altres productors la que li faltava. Com no tenia botiga Juan venia els seus dolços i torrons en les fires locals d’Alcoi, Ibi i Onil entre altres.

El seu fill Juan va fer un pas més i funda a Xixona junt amb Luis Cortés la marca i fàbrica de torrons “El Castillo de Xixona”. No obstant això la societat es dissol i Luis Cortés junt amb la seua esposa Edelmira Ramos s’establixen en els anys seixanta del segle XX en la cèntrica i populosa plaça de Santa Caterina de València, just davant de la Torre de Santa Caterina, motiu pel qual este monument apareix en el seu logotip. Esta zona era un lloc de llarga tradició xocolatera i orxatera pel que l’establiment de Luis encaixe perfectament. En el cantó d’este establiment tenien un cartell de taulellet amb el rètol Xixona, en l’època del conflicte polític lingüístic conegut com la “batalla de València” algú va eliminar a martellades les dos ics que van tindre de ser respostes amb tan mala sort que el ceramista es va equivocar i les va fer negres en compte de blaus. La finca que va ser la seua primera seu va ser derrocat i reconstruït l’any 2006 conservant el guardacantó

L’1 de desembre s’instal· lava en el portal número 9 del carrer de la Paz de València en el que Romania venent els seus productes fins al 8 de gener, aprofitant que la demanda de torró es disparava durant les dates nadalenques. Solia vindre acompanyat pels seus fills Edelmira i Juan Ramos Gil Albert. En aquells temps era habitual que comerços temporals llogaren espais en els portals dels edificis senyorials de l’Eixamplament. València era en aquells temps una parada 19


ULTRAMARINS EL XIQUET PLORÓ

de pedra que servia per a protegir la fatxada del pas dels carros que antigament circulaven pel carrer i solien colpejar els cantons al girar causant desperfectes. En esta època comencen a elaborar i vendre els torrons de la marca Fills de Juan Ramos Mira.

CARRER RUSSAFA, 58

Abans que els supermercats i les grans superfícies dominaren el sector de l’alimentació, València era una ciutat infestada de xicotets comerços familiars que cobrien la demanda dels consumidors. Eren xicotetes botigues de barri de les de tota la vida regentades per famílies que a causa de la seua activitat de venda al públic eren molt conegudes en l’entorn.

Luis va estar al capdavant del negoci passant els 70 anys d’edat. Li va succeir Juan Luis Cortés Ramos que va quedar a càrrec del negoci cap a 1986, quan son pare va haver de deixar-ho per motius de salut. Juan Luis s’havia dedicat a la torroneria a l’edat de 25 anys, i havia començat en el negoci familiar junt amb son pare en 1980. En l’actualitat porta 34 anys en la botiga i va ser ell qui en el Nadal de 1993 es va traslladar al seu actual local del carrer de la Barreteria número 11. L’any 2011 la marca de fills de Juan Ramos Mira s’havia perdut i decidix registrar torrons Juan Luis Cortés Ramos, que fabrica i distribuïx en exclusiva.

A vegades estes famílies guanyava suficients diners com per a tindre dependent i era habitual que es convertira en un empleat de confiança que mentres Romania fadrí s’allotjava a casa dels propietaris. Sovint si la família guanyava suficients diners, obria sucursals que confiaven a eixos empleats de confiança, que per motiu de la convivència eren considerats quasi com si anessen de la seua pròpia família.

La firma gaudix del segell d’aprovació del Consell Regulador del Torró des de 1890 i en l’actualitat elabora i ven torrons artesans i de gelat, massapà, xocolates, bombons i confits.

En els anys 20 del passat segle XX Consuelo Prats es va establir en el 3 del carrer Ercilla, local que havia ocupat la fàbrica de xocolate Montesinos. En origen Consuelo va mantindre la fàbrica però va reconvertir el despatx en una botiga d’ultramarins en què com és natural no faltava el xocolate, però tampoc altres productes d’alimentació. En 1915 Mateo Crespo Ivars arriba a València procedent del seu Benissa natal. Va trobar acollida a casa de Consuelo per a la que treballaria com a dependent assumint cada ve20


gada majors responsabilitats perquè Consuelo no tenia fills. La botiga d’ultramarins proporcionava bons beneficis i Consuelo s’anime a obrir una altra en el carrer Russafa, missió que va encomanar en 1930 a Mateo, en qualitat d’empleat de confiança i ja llavors bon coneixedor del negoci. Havia nascut d’esta manera “El Xiquet Ploró”.

rins i omplits familiars hui desplaçats per les grans cadenes comercials. Però què és “el xiquet ploró” eixe peculiar emblema que és símbol de la botiga i li dóna nom? A principis del segle XX es va constituir a Barcelona una empresa dedicada a la importació de productes d’ultramar centrada de forma preferent en la importació de xocolates i café procedents de la localitat porto-riquenya de Naguabo. Esta empresa registre en 1903 la marca “El Xiquet Ploró”. Com era normal, les botigues d’ultramarins eren els seus principals clients i la de Consuelo Prats en el carrer Ercilla era una d’elles. Allí va instal·lar com a reclam un cartell publicitari amb el logotip de la firma que li subministrava el café.

La guerra va interrompre l’activitat de la botiga que va haver de tancar perquè Mateo va ser mobilitzat per a combatre en el front. En 1969 la guerra va concloure i Mateo va poder recuperar la seua vida habitual. Com fill de viuda va ser dispensat de repetir el servici militar pel que reintegrat a la vida civil va obrir de nou la botiga de Russafa. En els anys 40 Consuelo ja molt major traspassa la botiga al seu home de confiança i d’esta manera Mateo es fa amb la propietat. Mateo mai va voler que la seua botiga deixara una botiga d’ultramarins pura en què venia els productes propis d’un ultramarí: des d’espècies fins a llegums, sal o sucre. No venia carn, embotits ni fiambres i van haver de passar anys fins que un dels seus fills, germà del propietari actual, va introduir embotits i fiambres que havia aprés a manipular durant el servici militar.

Quan la botiga del carrer Ercilla va tancar, Mateo es va portar el cartell del xiquet ploró a Russafa i ho va instal·lar en la seua botiga. L’ultramarins es cridava en aquell moment “Cafés Naguabo” nom que va mantindre fins als anys 70 del segle XX, però el logotip amb el xiquet ploró era tan peculiar i Naguabo una paraula de tan estranya pronunciació que la gent que acudia a la botiga prompte va començar a conéixer-la com la botiga del “cabut”, del “ploró” o del “ploró” nom que al final s’ha imposat. Per la seua banda la marca de café Naguabo va desaparéixer fa dècad es perquè després de la guerra civil en el marc d’una economia controlada per l’Estat les importacions van ser prohibides o severament regulades. A partir de llavors la botiga se subministrament de

Van succeir a Mateo els seus fills, dedicats hui en dia al negoci d’ultramarins amb les seues respectives botigues. La que ens ocupa, El Xiquet Ploró és hui propietat d’un dels dos germans, Mateo Crespo Navarro i la seua botiga és una de les més peculiars i típiques del barri de Russafa i de tota València en la que es conserva el sabor dels vells ultrama-

21


ÁLVARO MOLINER, INDUMENTÀRIA TRADICIONAL

torradors locals com a cafés Olímpia que tenia despatx en el carrer Félix Pizcueta o cafés Soucase que despatxava en el Mercat Central.

PASSATGE RIPALDA, 18

La botiga d’ultramarins de Mateo va heretar d’esta manera el nom i coneguda com El Xiquet Ploró en l’actualitat conserva en la seua fatxada com a emblema el logotip original en forma de modern panell. El cartell forma part hui de la decoració de la botiga i pot admirar-se en l’interior de la mateixa.

Corria l’any 1939 i la guerra civil acabava de concloure. Eren temps difícils amb pocs mitjans per a iniciar la reconstrucció d’un país devastat i ferides que tardarien molt a cicatritzar. Cicatrius emocionals però també físiques, perquè els efectes dels bombardejos aeris i navals encara se sentien en forma de ruïnes de cap a cap de la ciutat.

No és no obstant això la botiga de Mateo Crespo l’única que ostenta el cridaner logotip. En els anys 90 el seu germà va decidir independitzar-se i establir-se pel seu compte en el carrer Luis Oliag obrint uns anys després en 1996 en el mercat d’Aldaia. Especialitzat a més en la preparació de lots i cistelles de nadal, amb lloc nadalenc en el mercat de Benetússer, el seu comerç compartix amb el seu germà la característica divisa del xiquet ploró.

La vida continuava a pesar de tot i lentament floria l’esperança d’un temps nou. En este període entre el drama i l’esperança en què la gent tractava de recuperar el pols de la vida quotidiana un emprenedor Álvaro Moliner Villarroya, va obrir un establiment en l’entresòl del número 32 del carrer Sant Vicent. Els entresòls eren més econòmics amb davall comercial i per això alguns tallers artesanals que no exerciren activitats molestes o perilloses, s’instal·laven en ells. Era en concret un lloc en què cabia trobar a teixidors o sabaters; algunes firmes històriques de teixit artesanal com a Justo Burillo s’instal·laven en ells. Álvaro es va especialitzar en mantons de Manila, vels i mantellines. Els vels i les mantellines no eren una peça corrent sinó quasi un imperatiu religiós, perquè en l’època resultava inacceptable que les dones acudiren als oficis sense ells. En dates tan avançades com els anys 60 encara s’imposava el costum, que va perdurar molts anys després entre 22


senyores d’avançada edat. Hui tals usos queden a voluntat de les senyores, que segons siga el seu gust ho reserven a determinades ocasions solemnes més per ostentació en la majoria dels casos que per devoció.

el davall comercial. En 1963 obrin nova botiga detallista en el carrer convent de Santa Clara 10. En 1971 la firma convertix eixa botiga en un gran magatzem de 4 plantes i 2.000 metres quadrats amb un departament de distribució a tota Espanya i a l’estranger, perquè el prestigi de la marca Álvaro Moliner arriba fins Orient Mitjà. La botiga va tancar en 1978 víctimes de la recessió econòmica.

Havíem deixat Álvaro tractant de tirar endavant el seu negoci en l’entresòl de Sant Vicent i allí ho trobem en 1945. Ha tingut èxit i ha superat amb tenacitat les dificultats de la postguerra perquè a finals d’eixe any s’instal·la en el cèntric passatge de Ripalda que inaugura a principis de 1946 i que la firma manté en l’actualitat. La botiga del passatge de Ripalda es convertiria molt prompte en un lloc molt conegut i una referència dins del sector tèxtil en gran manera gràcies a la successió de campanyes promocionals que giraven entorn d’ella: “la desfilada de la moda” de 1948, “les seleccions de moda” i al llarg dels anys 50 unes altres de noves “el festival de la Llauradora”, “el mes blanc” i “l’operació estiu”. Al Gener de 1953 es va llançar la campanya “cavalcada del retall” que es va convertir en una de les promocions clàssiques del comerç valencià durant anys.

Durant els anys 70 corren mals temps per a l’empresa. En 1973 es deslliga la crisi del petroli que deixa sentir els seus efectes a Espanya uns anys més tard, però colpeja des de

En 1955 la firma, el prestigi de la qual ja es trobava consolidat, obri una línia de negoci de venda a l’engròs amb despatx en el número 7 del carrer de la Sang. Esta botiga tanca a finals dels setanta a causa de la demolició de l’immoble en què es trobava 23


FORN DE SANT NICOLAU

molt prompte als mercats internacionals dins dels quals Álvaro Moliner es trobava en plena expansió. Durant la dècada tanca la botiga del carrer de la Sang i la de convent de Santa Clara. Per si no fóra poc el fundador mor en 1974.

PLAÇA DE SANT NICOLAU, 5 En la plaça de Sant Nicolau, cèntric espai urbà del barri del Mercat de València es troba el forn de Sant Nicolau. Històrica forn en el cor de València, que afona les seues arrels en el segle XIX.

L’empresa va poder capejar el temporal conservant tan sols la botiga del Passatge de Ripalda, des del que s’iniciaria la recuperació tant del negoci com de l’esperit artesanal de la firma amb els mantons de Manila i la indumentària fallera com a estendards. Sota la direcció d’Álvaro Moliner fill, ha aconseguit nombrosos reconeixements. Vist des de l’any 2006 a la Fallera Major amb motiu de la inauguració de l’Exposició del Ninot i des de 2010 l’empresa és indumentarista oficial de La Cort d’Honor i vist la Fallera Major de València entre altres molts encàrrecs procedents del món faller de la Junta Central Fallera o de diverses juntes locals.

Però la tradició fornera de la plaça de Sant Nicolau es remunta a l’edat mitjana, perquè molt prop d’ella es trobava l’històric forn de Sant Nicolau, així com l’església dedicada al sant i la casa abacial associada a eixa església. Este forn de Sant Nicolau va ser en el segle XVIII conegut també com “de la Piedad”, pel retaule de la Mare de Déu que coronava el seu accés, nom que durant un temps també va rebre la plaça.

La firma manté a més l’esperit comercial del seu fundador en nombroses promocions i campanyes promocionals com “el Pla Vaig renovar” d’indumentària valenciana, o “la fira del mantó de Manila”, encara que sens dubte l’esdeveniment més destacat de quants organitzen és “La Passarel·la Ripalda” que convertix al passatge de Ripalda en passarel·la de moda de la indumentària tradicional valenciana.

Els forns van ser en el passat infraestructures de gran importància, per ser necessaris per a coure el pa, operació que no podia realitzar-se a casa pel risc d’incendi que comportava, la falta d’espai i la dificultat d’ocasionar i emmagatzemar la llenya necessària. El forn medieval i modern no era, tal com nosaltres ho entenem, un obrador i despatx, si no pròpiament un forn de coure atés per un operari que s’encarregava de l’abastiment de llenya i el manteniment i cobrava una taxa portals servicis, el propi operari podia encarregar-se de la cocció pel que alguns van ser especialitzant-se en eixa funció.

24


altres dotats de termòstats i temporitzadors. Les velles forns eren negocis familiars i hui els forns són cadenes, franquícies i inclús supermercats. Però quelcom no obstant això no ha canviat. Des del segle XIX fins hui, el forn de Sant Nicolau, forn centenària continua sent un negoci familiar que manté la tradició de la plaça de Sant Nicolau i continua oferint al barri pa i panellets del dia.

El forn-forn en el sentit que hui li donem té el seu origen en els forns, obradors on artesans especialitzats i agremiats elaboraven productes amb vista a la seua venda al públic. Els forns podien tindre forn propi o instal·lar-se prop d’algun de què atenien al públic i tal vegada estiga fora el motiu pel qual junt amb el forn de Sant Nicolau obrira la forn que ens ocupa. La tradició remunta l’origen de la forn a 1802 encara que la relació de propietaris ens és desconeguda fins a 1879, any en què sabem ho posseïa Teodoro Alambillaga, que no ho va llegar als seus descendents perquè un lustre després era propietari Miguel Domingo i a penes s’enfilava l’última dècada del segle XIX va passar a Antonio Ferrandis. Prop va estar el forn de desaparéixer perquè s’iniciava el segle XX quan Ferrandis s’instal·la en Guillem de Castro i el forn de Sant Nicolau queda vacant. No va desaparéixer a pesar de tot, perquè al rescat va arribar Joaquín Alonso que se’l quede a principis del segle XX i ho va tindre tindre mig segle fins que en els anys 50 pas a José Bellver Alonso a qui va succeir Manuel Jardí; Juan Descalzo, propietari de tot l’immoble ho va anar també del forn en els anys 80 iniciant un cicle de tres dècades al capdavant del negoci fins que l’any 2010 va prendre el seu relleu un nou forner, Ramón Chinillach Garcia, que ho regenta en l’actualitat. Moltes coses han canviat en la ciutat: el pa fet a casa es fa ara en panificadores industrials, l’electricitat substituïx a la llenya i els vells forns en què l’habilitat del forner resultava essencial per a traure el pa al punt han sigut rellevats per

25


FÀBRICA DE GUITARRES SALVADOR IBÁÑEZ

“Salvador Ibáñez” va acompanyada de fortes dosis d’innovació i audàcia tècnica: experimenta amb la tapa de la guitarra: l’arqueja, crega guitarres de doble etapa i elabora instruments de pal desmuntable; experiments i innovacions a l’abast de molt pocs luthiers del seu temps. El prestigi que adquirix és enorme i traspassa fronteres: el negoci s’internacionalitza i s’expandix per Amèrica, arribant a Extrem Orient: Filipines, Japó, país este últim on els seus instruments causen furor entre els entesos.

BAIXADA DE SANT FRANCESC, 23

Salvador Ibáñez arriba molt jove a la ciutat i assumix des de la seua infància l’ofici de luthier, que amb tan sols 11 anys exercix ja en el taller familiar del carrer Queixal, 23. Es pot suposar que a tan curta edat Salvador siga tan sols un aprenent i ajudant de l’ofici. Està primitiva etapa d’aprenentatge transcorre entre el carrer Queixal i el carrer Cubells11, hui desapareguda, direcció a la que entorn de 1870 es trasllada el taller familiar.

L’expansió comercial obliga a ampliar les instal·lacions de la fins llavors modesta empresa: en 1897 separen botiga i taller, portant este últim al carrer de l’Hospital, 16. Només un any després el taller s’establix en un davall de 900 metres quadrats en el número 6 del carrer Pare Rico.

Compte llavors amb 16 anys i Salvador ha de fer-se càrrec de sa mare cega i del seu germà de tan sols 10 anys. Per fortuna i a pesar del tint dramàtic de la situació l’aprenentatge de Salvador ha sigut fructífer i a la formació rebuda afig una notable destresa.

En 1915 Salvador associa a l’empresa als seus fills Vicente Salvador, canviant la raó social a “Salvador Ibáñez i Fills”. El negoci es troba en el seu apogeu i l’antic taller ja és fàbrica i atén a la demanda dels mercats internacionals. Salvador mor en 1920 deixant en mans dels seus fills un negoci que empra entorn d’un centenar de treballadors i gaudix de fama i prestigi mundial.

Així les coses el negoci, lluny de decaure, va a més. En 1892 té taller en el carrer Russafa, 8 i pocs anys després s’establix en la baixada de Sant Francesc, 23. En una zona que congregava al màxim notable de la tradició guitarrera valenciana, perquè als voltants es donaven cita altres dos luthiers de renom: Marín i Julve.

Però l’èxit serà efímer. En 1929 dos successos sacsen a l’empresa. El primer, la demolició de la seua botiga en la Baixada de Sant Francesc a causa de la remodelació urbanística que haurà de donar lloc a l’actual plaça de l’Ajuntament; a resultes d’açò l’empresa centralitza tots els seus servicis en el carrer Pare Rico. El segon és molt més greu perquè eixe any

Esta segona etapa està marcada per l’èxit. La qualitat material i acústica de les guitarres i instruments de corda

26


es produïx el crack borsari de Wall Street que dóna inici a la crisi econòmica de 1929 i amb ella al període conegut com “la Gran Depressió”. La crisi sacsa al planeta i encara que Espanya, per raó del seu menor desenrotllament econòmic i per tant de la seua menor interdependència dels mercats mundials, salva la crisi amb menys compromisos que altres grans economies açò no basta a Ibáñez, que paga la seua dependència de la demanda dels mercats internacionals en forma de brusc i imprevist afonament de les vendes. L’empresa s’afona i els deutes s’acumulen. En 1933 Julve, un altre luthier famós i unit a Ibáñez per llaços comercials, acudix al rescat de les restes i compra la decadent empresa. En anys posteriors usar la marca “Ibáñez” en instruments de fabricació pròpia. La història d’Ibáñez té un curiós epíleg. Corre l’any 1935 i Ibáñez desmantellada, és només ja una marca en mans de Julve, però el prestigi de la marca seguix intacte al Japó el que és aprofitat per Hoshiro Gakki, antic distribuïdor d’Ibáñez en el país asiàtic, per a fer negoci plagiant-la, si bé en previsió de problemes legals invertix l’orde dels termes i etiqueta com “Ibanez Salvador”. La ñ, inexistent en el teclat anglosaxó, desapareix del cognom. Naix així “Ibanez Salvador”, que al córrer del temps seria tan sols “Ibanez”, que és hui una de les principals i més prestigioses marques de guitarres elèctriques i acústiques del planeta. Curiosa AVE Fènix impulsada pel prestigi del cognom Ibáñez i de la seua curta però reeixida trajectòria.

27


Nostre President Fallers, falleres, veïns, amics, per primera vegada tinc l’honor i la satisfacció de dirigir-me a tots vosaltres com a President de la nostra volguda Falla la Saletta, aprofitant l’oportunitat que em brinda la pàgina d’este magnífc llibre faller, què teniu en les vostres mans i que serà amb el temps, eixe testimoni inesborrable de l’any faller que ara celebrem.

se vosaltres res tindria sentit. Gràcies per estar ahí… Este càrrec representa el cap visible d’un magnífic equip de persones, que gràcies al seu sacrifici i esforç, continuen engrandint la nostra volguda falla. Així doncs i començant per la meua imprescindible Junta Directiva, només puc dir: gràcies, gràcies… moltes gràcies!! Vosaltres feu que tot siga més fàcil. Demanar disculpes a qui s’haja sentit molest per qualsevol decisió presa per la Junta Directiva, la qual sempre a treballat pensant en el bé de la nostra comissió.

Voldria agrair als fallers i falleres que any rere any continuen en la falla; als nous fallers i gent que després d’uns anys d’absència tornen a la comissió, donar-vos la benvinguda i agrair-vos que hàgeu confiat en nosaltres. A tots: als que porteu tota la vida i als que acabeu d’arribar, demanar-vos la vostra col·laboració per a portar cap avant la comissió; junts hem de remar perquè la falla arribe a bon port, ja que eixa missió és tasca de tots.

Enguany m’acompanyen com màxims i dignes representants de la Falla la Saletta les Falleres Majors, Andrea, Marta i Pilar i el President Infantil Pablo. Joventut, innocència i responsabilitat, que units a l’experiència, formen un tàndem perfecte, on els vincles principals són l’afecte i la il·lusió. Moltes gràcies per permetre’m compartir un any tan especial amb vosaltres i a les vostres famílies per la confiança que han depositat en mi.

Sabia que arribava al càrrec de President i que no m’anava a trobar la falla que m’haguera agradat. Una falla ferida de mort, però que vosaltres enguany amb la vostra indispensable participació i ganes de passar-ho bé, esteu curant. Ja que una comissió es nodrix de fallers i falleres; perquè açò no és cosa del President o la seua directiva només, sinó de tots i cada un de vosaltres. Sou per tant l’ànima de la falla i vos anime a col· laborar i participar d’ella intensament dia a dia i en cada acte, sen-

Agrair la inestimable col·laboració del nostre Ajuntament, anunciants i empreses col·laboradores, i invitar-vos junt amb el nostre veïnat i visitants a compartir amb nosaltres la meravellosa “Festa de les Falles”. Volem ser una falla oberta al barri i compartir amb tots, sense excepció, el nostre esperit i festa fallera. Només em queda desitjar-vos a tots, unes Falles repletes d’èxits, diversió i cordialitat. Disfrutem del nostre treball i esforç. Un amic per sempre, el vostre President .

28


Raul JORDAN Redondo 29


Raúl Jordán Redondo Sebastián Vaz Serrano Cayetano Cánoves Campos José Maiques Bermell Francisco Miguel Maiques Bermell Noelia Ortiz Maiques Vicente Albiach Hernández Juan Manuel Caballero López-Ibarra Rosa María Moreno Munuera José Antonio Martínez Barrero José María Lastre Guerrero Lidia Vaz Fajardo Asunción Cobos Moreno Clara Tárrega Perdices Mari Carmen Martí Betoret Diego Jiménez Carmona Yolanda Virgidano Fernández Asunción Corella Cobos Daniel Virgidano Fernández Juan Fajardo Porta José Luis Rubio Saiz Carlos Muñoz Muñoz Paqui Trujillo Carrasco José Ramón Martínez Collado 30

President. F. Llorer

Vice.President 1. Brillants Vice.President 2. Or Vice.President 3. F. Llorer Vice.President 4 Secretaria Tresorer. F. Llorer Comptador. Or Vice.Comptadora Delegat de Festejo. Or Delegat de Festejos Delegada de Festejos Delegada de Loteries. F. Llorer Delegada Infantils. Or Delegada Infantils Delegat Infantils Delegada Act. Diver. Delegada Act. Diver. F. Llorer Delegat Act. Diver. Delegat Act. Diver. Delegat J.L.F. F. de Llorer Delegat J.L.F. Delegada J.L.F. Delegat Casal. Brillants


Toni Platero García Agustín Virgidano Pardo Emilio Sánchez Monterrubio. F. de Llorer Fernando Bermejo Félix. Brillants Javier Seffak González Jesús Gómez Silvestre. F. de Llorer Jorge Cifuentes Solaz. José López Serrano. Brillants José Antonio Hurtado Vilches. Brillants José Ramón Martínez Besó. Brillants

José Ramón Pérez Gallardo Juan Caballero Parreño. Or

Adolfo Ferreres Máñez Beatriz Cebrian Pérez Juan Carlos Cobos Moreno Carmen Gema Blanco Salazar Yolanda González González Concepción Bermell Andreu Daniel Navarro González

Juan Clar Sana Juan Bautista Casany Bermúdez Juan Félix Corella Corella. Brillants Juan Luis Hurtado Vilches. Brillants Manuel Conejo Ralo. Brillants Mario Martínez Rodrigo Dolores Besó Ángel Fernanda Redondo Giménez Francisca Fernández Torres Francisco Durá Torres Jesús González Blasco Jonathan Nohales López Jose Ramón Martínez Luján Jose Rodrigo Rodrigo Leonor Campos Martínez Lidia Serrano Virgidano Maria Dolores García Senen Marta Motoso Cana Miguel Ángel Bohigues Muñumer 31

Máximo Cobos Pérez. Brillants Moises Barea Garcia Raúl García Sanz Ramón Martínez Vilanova. Brillants Roberto Molina Almenar Rodolfo Esteve Saez Pilar Tarin Llopis Raquel Raya Romero Roberto Belmar Moreno Rosa Cubel Rodríguez Tatiana Pampin Guia Verónica Martínez Luján Vicente Torres Pascual Antonio Martínez Salazar Ramón Felguera Campos Pilar Martínez Ortega Manuel Rubio Mateo Joaquín Guzmán Miguel Vicente Verdeguer Carpintero


Al punt ens regalares ta presencia davant un any de fet incomparable, al ser per a la falla referencia en esperit fester tan admirable. Que conforme figura en pura essència d’amor per nostres falles tan notable, que t’ha permés el viure una experiència segur que de per vida inoblidable. Puix resulta ben cert, bella Yolanda han disfrutat portant preada banda que et conferia càrrec de Regina, que en dignitat i orgull representares pero que en absolut d’ell te separes ¡perque mai deixaràs de ser divina!

Yolanda Virgidano i Fernández

J.F.G.N

32


Has tingut Lucía volguda un eixercici de gloria, perque de forma sabuda ya formes part de l’historia. Que com Regina menuda de fallera trayectòria, tota vivència rebuda te quedara en la memòria. Has segut durant un any orgull de ta comissió que te recorda en passió, i sempre dira en afany que fores en tot l’honor ¡la gran Fallera Major! J.F.G.N

33

Lucía Cánoves i Martí


Fallera Major 2016 Impregnes d’alegria nostra festa en eixe esperit teu maravellos, que portes dins d’un cor tan generós que a fer valenciania sempre es presta. I a més eixa bellea manifesta que ofrenen a les clares rostre i cos, provoquen un esclat tan ambiciós que al teu barri d’Aldaya ne conquesta. Puix semejants virtuts de gran fallera tal com a simple vista se concreta te fan Maria Pilar ser la primera, en nomenar-te com se determina la teua comissió de La Saletta en gran justícia sa Regina! J.F.G.N 34


Mª Pilar Rodrigo i Tarín

35


María Amparo Bermejo Folch. Argent María Amparo Muñoz Pascual María Piedad Carrasco Villegas Marta Pérez Gallardo Mercedes Bermejo Folch Amparo García Bernal. F. de Llorer Ana Bélen Sánchez Villanueva Ana María González Ramírez. Argent Antonia Perdices García

Mercedes Folch Carsi. Brillants Milagros Sanchís Marco Nicolasa Alarcón Colladol Argent Paula Blanco Salazar Paloma Huete Luengo

Carmen Lújan Gómez. Brillants

Pepita López-Ibarra Fernández. Brillants

Julia Alarcón Collado

Remedios Torres Ferrandis. Or

Laura Serrano Serrano

Rosario Suárez Bautista. Or

Lorena Calatayud Jordán

Sonia Gómez Silvestre

Lucia Galocha Bermúdez

Zaida Martínez Carcelén. Or

Mar Cervero García Margarita García Bernal Brillants María Bermúdez Alarcón María Amparo Belmar Sanchís 36


Nostres Representants

José Luis Rubio Saiz

Carlos Muñoz Muñoz

Vice-President Primer JLF

Delegat JLF

Paqui Trujillo Carrasco Delegada JLF

Paula Cánoves i Martí

Mª Amparo Muñoz Pascual

Component a la Cort d’Honor de la Fallera Major d’Aldaia

Component a la Cort d’Honor de la Fallera Major Infantil d’Aldaia 37


“Yo no te demane la Lluna” Artista; Rafa Cheli

Explicació i Relació de la falla, que du per títul:

“Yo no te demane la lluna” Autor: Josep F. Gil Navarro

38


Yo no te demane la lluna COM TAL COSA ÉS UN CAMELO NO HO DEMANA EL TIO NELO

I al chocar estrelat en la gran bola eixa que representa el mon de tots, al quedar inconscient no res controla entrant per tant al club...¡dels borinots! (Mes s’ha quedat suspens botant com moll i pense acabarà...¡la mar de foll!).

La falla té un actor protagoniste com és un vell agüelo, gens covart que en una acció més pròpia d’un despiste ¡de sobte es monta a bordo d’un petart! (Aclarixc de modo prou formal que es tracta d’un coet...¡molt especial!).

I com a conseqüència del gran colp a banda de deixar gran orifici estant de marejat igual que un polp ha entrat en un terreny ¡més que fictici! (Que no sap per no haver cap de cartell si està dins l’univers o fora d’ell).

Que comentar al punt serà precís és de fabricació casera i vella, puix penja l’etiqueta de Turís ¡quan pot portar també la de Godella! (Producte en calitat com deu de ser ¡eixit de factoria Caballer!).

Al fi i al cap igual que estant en casa que és l’impressió que a voltes té en el poble, en quan veu que qui deu no posa basa i de problemes hui ne tenen doble. (Puix a pesar de vell, l’ancià s’esglaya a l’observar que passa per Aldaya ). La població natal que vol i admira per a la que desija lo millor, pero quan la política regira ¡li engalten llampigades de dolor! (Per tant Nelo la lluna no demana ¡pero si fer les coses com Deu mana!).

Aixina jubilat com l’ocí apreta es puja el tio Nelo a eixe pepí, per a pegar-li voltes al planeta sense un determinat punt de destí. (Que és clar mai no serà al punt la lluna per ser cosa impossible i inoportuna). El cas és que no dura res l’historia de l’aventura per lo firmament en tallar-se a l’instant la trayectòria per culpa d’un succés o un accident. (Puix Nelo s’ha pegat una castanya perque en la conducció...¡li falta manya!). 39


La lluna NO LA DEMANA NINGÚ QUE DE TOTS ÉS BEN COMÚ Segons reflexa l’artiste en el dibuix de l’esbós, la lluna tota és un tros mostra en un costat de la falla. Majestuosa figura la de l’astre referit que sempre lluïx de nit si el núvol negre no talla. Pense que en un gran acert coloca la jagant lluna que té l’immensa fortuna de ser blanca immaculada. Puix de moment toquem fusta justifiquem els preludis, segons científics estudis està descontaminada. A pesar dels artefactes que llancen sense descans els russos i americans per descobrir un nou mon. Buscant un protagonisme de gran impacte i tamany com aquell que tingué antany considerada un icon.

Que en tanta nau espacial nostra atmòsfera s’altera de perillosa manera i cara als futurs destins. Perque a vore si un entés en convenciment me diu que material radioactiu no porten estos pepins. Puix és un assunt ben cert i sobre tot, demostrable que l’orage és inestable conforme els anys van passant. Al punt que ad el pas que anem dins de poc, no serà rar vore en setembre nevar de forma seria i constant. O en febrer pegar el sol més fort que al mateix estiu deixant sec qualsevol riu per molt cabalós que siga. En resum, tot a la inversa perque com te conte amic en la primavera abric i en l’hivern fora la lliga.

40

Ans tamanya tessitura per esta regla de tres, sabrem el temps cada més si l’univers capgirem. Una forma prou senzilla i efectiva solució per a fer la previsió sens por a posar el rem. No obstant amable llector com des d’ací la veig neta per l’esquerra i per la dreta yo confie en l’apariència. I afirme de bona gana que a voltes, be que voldria estar de nit i de dia... ¡a la lluna de Valéncia! La millor lluna de totes a la que tant ne volem, pero que no demanem puix això és un impossible. Perque allò que solicita en el cas el cadafal és tot corrent i normal i de lo més accessible. (Puix desija sens romanç ¡coses que estan a l’alcanç!).


El tren de Aldaya NO ÉS UN MIG RECOMANABLE PER LO QUE TE D’INESTABLE

Mes que fora antic model quant a la fi tingué sort, pogué pujar el transport que regressava d’Utiel.

Mes, atre remei no queda i li toca transbordar per lo que es té que gastar alguna que atra moneda.

Toca contar una historia que li passa ad una yaya dins de l’estació d’Aldaya segons narra la memòria.

I encara no s’ha establit, l’unitat, de sobte es para esperant que se creuara l’Ave direcció a Madrit.

Que també se queixa Sara -com li diuen a l’agüela-, de tarifes, puix desvela que la del tren és prou cara.

Quan esperava en “l’anden” o dit més correcte, el moll en un fort dolor de coll a que arribara el seu tren.

Mamprenent marcha de nou la maquina a pas de puça de velocitat no abusa i va chafant ou a ou.

Per a ser de rodalies mes, ella se congratula de que per sort no circula en el mateix tots els dies.

La línea que du a Valéncia o siga a la capital, que per regla general presenta gran deficiència.

Mes una frenada seca justament en San Isidre, li trenca peça de vidre que duïa per a Rebeca.

En resum, que s’embolica dins del metropolità, prou pijor que el bus urbà segons renegant predica.

Fatal freqüència de pas en haver poc de servici, i d’alguns tenen el vici d’aplegar en prou retràs.

Una cosina germana a la que en temps no veïa, i ara es troba en morta via calenta de mala gana.

Al temps que l’anciana jura que a este transport posa creu no tornant ni a gratis preu ¡puix no li va la tortura!

I que dir del gust amarc quan en tres hores d’espera el comboi a la carrera ¡no es deté, passant de llarc!

Perque degut a unes obres que duen dos o tres anys comprova en més desengany no pot fer-ne maniobres.

(Que la lluna no es demana i si un transport com Deu mana)

41


A un plató televisiu de coneguda cadena on té lloc un debat viu, ens trasllada ara l’escena. (On el poble en optimisme assumix protagonisme).

Lo que se diu fer-se el chulla o tiren fora balons, per tal de passar-ne fulla ¡si els toquen els garrofons! (Que cosa que els incomoda ¡està passada de moda!). Inclús el presentador cap al seu bando es postula, fent defensa superior de qui mana, ¿tindran bula? (Que en el poder l’aliança te coloca sempre en dansa).

Pero al no ser correspost pel que ostenta lo poder, s’acaba quedant compost i descregut, pareix ser. (Perque res li soluciona i això que no tira en fona).

I mes, si algú tira en bala de la vergonya s’amaguen, posant el cap baix de l’ala no siga de que la ...¡paguen! (Per la pe anava la ce i en talle, no se perqué).

Puix el titul del programa és “Que demana vosté” que això es llig en l’anagrama ¡pero fan el paripé! (Mirant cap a atre costat sens argument adequat).

Puix ans s’acaba l’espai que un sols dubte és aclarit, per lo tant, no esperes mai ¡traure en este cas profit! (Si a l’entrar estàs confòs a l’eixida, ¡més dubtós!).

El debat televisat A VOLTES EL MANDATARI TAN SOLS ESTA DE MOSTRARI

42

I al programa una proposta en canvi de nom s’apunta, “¿no té el polític resposta quan lo ciutadà pregunta?” (Que la lluna no es demana si politics com Deu mana).

Viage espacial A L’ESPAI VA EL CONSISTORI EN COET SUPOSITORI Seguint en l’explicació la falla nos anuncia a un grup que els agradaria estar propet de la lluna. Son els regidors del poble que han conseguit el desig no importa modo, ni mig ¡de la poltrona o tribuna!


Pero el ciutadà es pregunta que volent ser astronautes perque no posen les pautes que els trasllade a atre planeta. On estarien august i deixant de pas tranquil a lo personal civil ¡sense fer-li la punyeta!

Aquella que és regidora d’Urbanisme i Mig Ambient no deixa d’estar pendent de recalar on pretén. Que per supost, és en Venus dels planetes, el brillant, i en eixe punt, per lo tant l’interés fins se compren.

Puix com indica la base se preparen a l’efecte per a mampendre el proyecte i fer per l’espai camí. Mes completat el coet la maniobra eixecuta arrancant cap a la ruta que els porta a cada destí.

Mart que és planeta rogenc i no com molts pensen, vert pugera ser on se pert qui cuida del Patrimoni. I també de Joventut i de Servicis Jurídics uns departaments fatídics segons algun testimoni.

En la primera parada que se fa propet del sol ya comença el descontrol i en l’inici punt advers. Puix tots desigen Mercuri referent d’implantació per l’edil d’Educació de Falles i de Comerç.

Jupiter com el més gran és el que busca i senyala eixa superconcejala que porta la Sanitat. Seguritat Ciutadana, Servicis Socials, Cultura i algun més puix s’assegura ¡té molta capacitat!

43

I el corresponent edil que s’encarrega de festes i de contractar orquestes és per lo comú, nocturn. També Agricultura i Obres per lo que seguint consell tria al de brillant anell tan resplandent de Saturn. Blavós com és natural en el Deu del mar, Neptú és on fa escala oportú el regidor de Deports. Com igual d’Economia dos àrees en poc que vore, tan sols fa falta que implore la referent als Transports. L’edil de Govern Obert que completa en Transparència vol assentar sa presencia en un referent perfecte. Com Plutó que marca llímit per ser sinistre i obscur, lo que n’aclarix, segur siga del desig, objecte.


Bous al carrer

I per últim el que falta que ningú mal lo interprete, i coincidència concrete que és sols un fet anecdòtic. Puix Proyectes Estratègics que a l’alcaldia pertany aparca i no és res estrany en mig d’Úra, l’estrambòtic. En resum que al ciutadà que d’açò és un poc entés pareix que bon gust li ha pres i a cap regidor estranya. Per lo que els anima es queden en l’espai i d’acampada una bona temporada ¡que el poble a soles s’apanya! (Que la lluna no es demana si Ajuntament com Deu mana).

CONTRARIS A CORREGUDES MONTEN ENORMES MOGUDES Vivint en temps de protesta quan de tot, donen la llanda, el món del bou i la festa no anava a quedar-se a banda. (Que això de ser trencallós intuïxc, és contagiós). I ara, s’ha posat de moda un gran moviment social al que pareix incomoda nostra festa nacional. (Anant a sac a la fi contra tot lo que és taurí). Que en demagògia absoluta llancen feroços atacs, aduint que és forma bruta el maltractar als morlacs. (Quan ne gasten unes banyes de dos parells de castanyes).

44

I afirmen en conseqüència en més valor que Cagancho que fomenten violència ¡i algú, se queda tan pancho! (Comparant-ho en terrorisme ¡puix ya fa falta cinisme!). I en peregrines raons ne monten bulla i escàndal, en fer manifestacions que a voltes rosen lo vàndal. (Que encoragen guirigall en manco que canta un gall). Pero és que això, ya no és res puix perque no es cohibixca, fins pressionen al Congrés per a que el festeig prohibixca. (Inclús per decret de llei volen implicar al Rei). Que a toreros empresaris, ramaders i aficionats, estos que als bous son contraris ¡els volen empresonats! (Per tal no posen basa en l’arena de la plaça).


Per eixa regla de tres d’un dictatorial poder que mostra massa interés, s’amplia als bous al carrer. (O siga a una tradició que no mereix prohibició).

I de “plomà” es carregaren quedant-se clar tan campants, allò que els encarregaren un grupet d’intolerants. (Solidaris de boqueta que saben fer la punyeta).

Mes volent ser democràtic i quede l’assunt dissolt referèndum antipàtic deixa al ciutadà revolt. (Son les coses de qui mana que nos toca la badana).

Total que queda el recurs d’en bous de cartó fer festa, pero algú vindrà en discurs continuant la protesta. (Que la lluna no es demana si uns festejos com Deu mana).

I en votació dirigida sempre en contra a lo taurí, trobarem la seua eixida al festeig i el seu destí. (I aixina Aldaya votà ¡que anaren a fer la mà).

Final SI ÉS QÜESTIÓ DE DEMANAR VULLC UN “PALET” SENS DUBTAR A l’acabar el llibret faré acotació oportuna sense contar si està fet en mes o manco fortuna. Perque el poeta en concret des de fallera tribuna mes que estiga satisfet no va a demanar la lluna. Pero sens fer la pilota si solicita el jurat m’otorgue una bona nota,

D’una forma taciturna a pesar de l’ambient tens puix no passaren per urna ni el vint per cent de lo cens. (I damunt el resultat va a ser la mar d’ajustat).

que ne conforme a la falla en un bon guardó al remat i per a l’autor, ¡ medalla! (Que la lluna està en el cel ¡que vull tocar en anhel!). AUTOR: JOSEP F. GIL

45


46


47


48


Les Falles, un patrimoni en comú

1

2

3

4

5 6

7 8

9

10

Candidates a patrimoni de la humanitat #FallesUNESCO — 1: Pirotècnia 2: Música 3: Arts plàstiques 4: Diversió 5: Sabers tradicionals 6: Artistes fallers 7: Artesanies 8: Esforç col·lectiu 9: Creativitat 10: Literatura festiva 11: Indumentària

11

49


Nostre President Infantil Hola!!, Soc Pablo, tinc 10 anys i soc faller d’esta comissió des de que vaig naixer. M’agrada molt la festa de les falles, per la música, la pólvora, per l’ambient que hi ha pels carrers. Es podeu imaginar l’alegria i l’orgull que es per a mi, dirigir-me a tot el mon faller com a president infantil de la meua falla. Enguany tinc la sort de poder gaudir de la nostra festa junt a dos falleres majors infantils, Marta i Andrea i amb elles espere contagiar del nostre amor per les falles a tot el poble d’Aldaia i espere passar un gran any junt a la meua mare Pilar, fallera major i el nostre president Raúl. Des d’açi vos anime a participar en tots els actes Fallers i als que no sou Fallers vos convide a ser-ho. Vos desitge unes molt bones falles Pablo

50


Pablo Martinez rodrigo 51


Pablo Martínez Rodrigo Cayetano Cánoves Martí David Cánoves Martí Josep López García Adrián Martínez Arnau Jaume López García Iker González Pampin Ángela Vilar Castillejo

Alejandro Miralles Torres. Argent Álvaro Belmar Sanchis Diego Luengo Huete Ferran García Bermejo Izan Conejo Beltrán Javier Vaz Fajardo. Argent Mario Leal Redondo Raúl Galocha Bermúdez Roberto González Pampin 52

President. Argent Vice.President 1 Vice.President 2-

Secretari Tresorer

Comptador. Argent Delegat. Argent Delegada


Alejandra Casany Bermúdez Alexia Nohales Gómez Aitana Nohales Gómez. Argent Carla Pérez Peinado Carlota Caballero Cebrián Claudia Platero García. Argent Emma Toledo Serrano Leire Nohales Gómez Lucía Cánoves Martí. Or Lucía Martínez Moreno

Marta Leal Redondo Nerea Jimenez Maiques Noa Martínez Martínez Nuria Juan Fajardo Paula Cánoves Martí. Argent Celia Barrio Pampin

Enzo Medina Redondo

53


Fallera Major Infantil 2016

La vista en tu se recrea perque de passió genera un cos menut de purea que l’admiració venera. Puix és molta la bellea que despertes com fallera, quan en gran orgull Andrea portes al pit la senyera. I en l’eixercici escollit fruiràs en ta germana d’eixe càrrec compartit, perque enguany, ¡menuts estils! La Saletta s’engalana ¡en dos reines infantils! J.F.G.N 54


Andrea Vilar i Castillejo

55


Fallera Major Infantil 2016

Bellea i valenciania en Marta queda patent, eixemple de pleitesía i esperit faller candent. Cos de perfecta harmonia del poeta referent en elevar la poesia al seu màxim exponent. I en l’eixercici escollit fruiràs en ta germana d’eixe càrrec compartit, perque enguany, ¡menuts estils! La Saletta s’engalana ¡en dos reines infantils! J.F.G.N 56


Marta Vilar i Castillejo

57


Explicació i Relació de la falla infantil, que du per títul:

Nit de s Bruixe

“Nit de Bruixes” Autor: Josep F. Gil Navarro

VEJEM VOLAR A UNA BRUIXA QUE DEU DE SER VETERANA, PER LA PINTA QUE ES DIBUIXA PUIX HO FA DE MALA GANA.

Artista; Rafa Cheli

58

ENCARA NO ÉS DE TORRENT PORTA UNA BONA GRANERA, QUE LI SERVIX D’ELEMENT PER FUGIR A LA CARRERA.


APAREIXEN PER L’ALTURA UNA SERIE DE BRUIXOTS, PERO NINGÚ ENS ASSEGURA EL QUE PUGEN ESTAR TOTS.

UNA BRUIXA VETERANA A UN MININO YA PROU VELL, ESTÀ CARDANT-LI LA LLANA ER TRAURE EL FIL DEL CABDELL.

ELS VIDENTS DAVANT LA BOLA FAN SESSIÓ D’ESPIRITISME, I PER A QUI NO CONTROLA DE MÀGIA I ESOTERISME.

AGUAITANT PER UN FOSC LLOC TENIM COM APAREGUT AD UN SIMPÀTIC RENOC QUE ÉS A MONTÓ DE FORÇUT.

ALS ENDEVINS SE CONSULTA PER A SABER EL FUTUR, QUAN YA SE SAP QUE RESULTA MÉS QUE FOSC, LA MAR D’OBSCUR.

UNA BRUIXA DEPORTIVA PER A VARIAR, PROU LLEJA EN SER JORNADA FESTIVA PER AIGÜES DE MAR SURFEJA.

ALGUN CONJUR TAMBÉ BUSCA LA SIMPÀTICA GRANOTA, QUAN LA POBRETA S’OFUSCA AL NO TROBAR LA PILOTA.

NO SE CERT SI ÉS VERITAT PERO ESTANT ALLUMENADA LA QUE APAREIX AL REMAT ¡POT SER LA LLUNA EMBRUIXADA!

ARA VOREU UNA ESCENA SI OBRIU ELS ULLS COM A PLATS QUE ESTÀ PRÀCTICAMENT PLENA TANT DE BRUIXES COM DE GATS. 59


A les 19 hores. Cridà a la plaça de l’Ajuntament. A continuació, a la Casa del Tio Carmelo Inauguració de l’Exposició del Ninot, on acudirem tots a vore els ninots que ha portat cada falla, inclós el nostre, per a que siga indultat del foc. L’eixida del casal, per arreplegar a les Falleres Majors, será a les 17:30 hores.

PR OGRAMA

DE

FES TES

A les 22 hores. Sopar faixat al casal. Desprès “inici de festa”, al Casal de Sant Antoni.

A les 18 hores. Cavalcada del Ninot on participarem totes les falles d’Aldaia i en la que anem a criticar diverses escenes de la nostra falla. L’eixida del casal serà a les 17 hores. A les 22 sopar faixat. Entrega de trofeus, Campionats i Recompenses als nostres fallers A les 23 hores. Excursió visita Falles Espècials a València. Eixida del nostre Casal i preu al Tauló d’anuncis.

27 28

4

A les 12 hores. Començarem el típic Concurs de Paelles, a tal efecte estarà designat un jurat i la seua decisió serà inapel.lable. Hi haurà premis per als primers classificats.

A les 22 hores. Sopar faixat al casal. A continuació esperarem a La Colla de Cantaors, per a realitzar la tradicional Nit d’Albaes.

5 6 12 60

A les 11 hores. Eixida des del nostre Casal a la Mascletà. Es dinará a València


15

A les 18:00 hores. Al nostre casal, berenar per a tots els xiquets de la falla. A continuació, “Orange” patrocinat per McDonald’s Ronda Norte.

16

A les 8 hores. Segona despertá.

17

A les 15 hores. Dinar al casal. Tot aquell que vuiga vindre a dinar tindrá que apuntar-se uns dies abans al tauló d’anuncis.

A les 11 hores, Concentració al Cuartel de la Guardia Civil, per fer l’Ofrena al Barri del Crist. Avís: “Les Falleres heu d’anar totes en Mantilla”

A les 18 hores. La comissió en plé, en les nostres Falleres Majors i Corts d’Honor respectives asistirem a l’Ofrena de Flors de la Mare dels Desamparats. L’eixida del casal, per arreplegar a les Falleres Majors, será a les 17 hores.

A les 15 hores. Dinar al casal. Tot aquell que vuiga vindre a dinar tindrá que apuntar-se uns dies abans al tauló d’anuncis. A les 18 hores. Berenar de disfrassos per als infantils, hi hauran premis per als millors. A les 22 hores. Sopar faixat de Disfrassos “Anys 80” i a continuació Disco- móvil, hi hauran premis per als millors.

A les 11 hores. Passacarrer, de la nostra comissió i de les nostres Falleres Majors.

18 61

A les 22 hores. Sopar faixat “Festa del pijama”. Vine a sopar amb el teu pijama i apurarem l’ultima nit amb disco-móvil.

FES TES

A les 8 hores. Primera Despertá. A les 10 hores. Eixida del nostre casal per a replegar a les nostres Falleres Maiors.

A les 22 hores. Sopar faixat i a continuació Disco-móvil.

DE

A les 22 hores. Els components de la comissió, engolirem el sopar de la Plantá. Seguidament acabarem de plantar la nostra Falla Gran.

A les 17 hores. Eixirem del Casal per replegar les Nostres Falleres Majors. A continuació, farem un passacarrer pel nostre barri, que acabará en una Ofrena, per part de les Falleres Majors a la Verge de la Saletta, en la seua ermita. Seguidament acudirem a la Plaça de la Constitució per replegar els Premis.

PR OGRAMA

Durant tot el matí, es plantará el nostre carrer adornat i la Falla Infantil, ajudats per tots els xiquets de la falla.


A les 8 hores. Ultima Despertá. A les 12 hores. Tota la comissió i les Falleres Majors asistirem a la Santa Misa oferida a Sant Josép, que tindrá lloc a la Plaça de la Constitució junt a les comissions restants d’Aldaia i Junta Local Fallera. L’eixida del casal, per arreplegar a les Falleres Majors, será a les 11 hores. Al finalitzar la Santa Misa, Operació Kilo on portarem a les Monjes de la Creu tots els aliments que pugam aportar cada faller i fallera. Enguany hem de portar pasta.

19

ABRIL

1

A les 22 hores. Sopar faixat al casal i a continuació Junta General Extraordinaria.

PR OG RAMA

DE

FESTES

A les 14 hores. Gran Mascletá disparada a la Plaça d’Europa. A les 18:30 hores Berenar oferit per les nostres Falleres Majors i President Infantils. A les 21:30 hores les nostres Falleres Majors Infantils Andrea i Marta, junt el President Infantil Pablo, seran els encarregats de pegar-li foc a la traca que creme la seua Falla Infantil. A les 22 hores. Sopar faixat. i a continuació A partir de la mitjanit… de má de nostra Fallera Major Pili i del President Raúl pegarem foc a nostra Falla Gran.

!

62

NOTES: -Es prega la màxima puntualitat en tots els actes. -En cas d’haver algun canvi d’horari s’anunciarà al tauló d’anuncis del casal. -Des de la Junta Directiva es demana la màxima col.laboració a tots els fallers i falleres vestint-se a tots els actes. Es recorda a les falleres que a la Cridà, Entrega de Premis i Passacarrers es pot portar al cap la “goyesca” per a que vos siga mes fàcil vestir-vos.


Empresses i Comerços col.laboradors La falla vol donar les gracies a totes les empresses i comerços que ab la seua col.laboració any darrere d’any contribuixen, ab la nostra festa i en especial, ab la nostra falla…La Saletta. Gracies i que passeu unes molt bones Falles 2016 63


Retallable de la Nostra Falla 2016


Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.