EL BARRI DE LA PAU
Els blocs de la Pau, a mig fer
pairal situada entre el carrer del Clot i Espronceda (9)— marcaven els límits entre els municipis de Sant Martí de Provençals i Sant Adrià, i més tard amb els de la Verneda. Ara, segons els veïns, aquesta funció ja no té gaire sentit, per això consideren que l’ideal seria que la creu s’hagués situat en una zona més tranquil·la i més bonica —com per exemple en alguna de les places arbrades del polígon—. D’aquesta manera, el barri se l’arribaria a prendre com una peça artística més pròpia, i tindria sempre present una part de la història que va subsistir durant segles a l’afany constructor encetat a la dècada dels 50. L’antic municipi de Sant Martí de Provençals Encara que en el decurs d’aquest treball en tot moment relacionem la Pau amb Barcelona, la història antiga dels seus terrenys i els dels seus barris veïns no va lligada, en absolut, a la gran ciutat. Les seves arrels cal situar-les en l’extens, encara que poc poblat, municipi de Sant Martí de Provençals, un terme del qual es comencen a tenir referències al segle X, i que es va mantenir independent fins a finals del segle passat (10). En aquest apartat intentarem fer un breu i condensat relat dels més de mil anys de vida d’aquest important poble tan proper, però amb una trajectòria tan diferent a la de Barcelona.
58 auro invento-05-juny 2022
L’origen del nom del municipi ha estat motiu de força controvèrsia En els seus inicis, Sant Martí de Provençals constituïa un nucli disseminat de masies i camps que anaven des de les muralles de Barcelona fins a Sant Adrià i des de la muntanya del Carmel fins al mar. Les seves terres van servir durant molts segles de zona d’acampada de les tropes que contínuament assetjaven la ciutat i dels viatgers que arribaven des de França. L’origen del nom del municipi ha estat motiu de força controvèrsia. La teoria més estesa defensa que Provençals ve de la denominació romana ager provincialis és a dir, les terres que quedaven fora de les muralles d’una gran ciutat (11). Aquesta teoria va sorgir arran de la troballa del primer document que corrobora l’existència d’unes finques en un indret anomenat provintialis. L’escrit data del 989 i tracta de la permuta d’unes terres d’aquest terme per part de Bonafilia, abadessa del monestir de Pere de les Puel·les (12). Uns anys més tard, un nou grup d’estudiosos van deduir que la denominació es va començar a emprar el segle IX quan hi va haver un assentament de població que va arribar de la Provença, i van rebutjar la teoria de “l’ager provincialis”.
Una última explicació de l’origen del nom, molt més romàntica però molt poc consistent, explica que el terme “provincialis” va sorgir després del casament de Ramon Berenguer III, comte de Barcelona, amb la princesa Dolça de Provença. La història explica que el noble va atorgar uns camps situats fora de les muralles als cavallers que van acompanyar la seva esposa fins a Barcelona. Entre el seguici nupcial hi havia un trobador que, segons la llegenda, tenia el cor robat a la princesa. Els amants es trobaven cada vespre a la Torre de Fang —que havia estat l’antiga residència d’estiueig dels comtes— fins que una nit van ser descoberts pel noble. La venjança de Ramon Berenguer va ser força cruel. Després d’ordenar la mort del trobador, va oferir el seu cor en un àpat. Quan Dolça de Provença es va assabentar que s’havia menjat el seu amant gairebé es mor del disgust. No hi ha tants dubtes sobre la procedència del sant que dóna el nom definitiu al municipi. L’origen s’ha de buscar en una petita capella romànica que es va erigir en honor de sant Martí de Tours. L’ermita va ser destruïda arran de la invasió de les tropes sarraïnes d’Al-Mansur i, posteriorment, va tornar a ser edificada. Els múltiples setges a Barcelona la van fer objecte de contínues destrosses, però va aconseguir mantenir-se dempeus fins l’última desfeta que va patir a causa de la Guerra Civil espanyola. L’església va ser restaurada definitivament el 1948, sobre l’estructura del segle XV, i les poques peces d’art que es van poder salvar van ser traslladades al Museu d’Art Contemporani de Catalunya. El temple i la seva rectoria configuren el nucli central del que ara s’anomena Sant Martí Vell. Una àrea on el visitant té la sensació de trobar-se enmig d’una illa rodejada d’un immens mar del blocs del que s’ha arribat a anomenar, fins i tot, barraquisme vertical. El complex
